LA PAPESSA JOANA

Rodis aprofita la llegenda medieval d'una dona que va arribar a

ocupar la ctedra de sant Pere per fer una stira contundent de
l'obscurantisme de l'Esglsia i de la societat contempornia.
 Nota del traductor:
Passats vint anys de la traducci de la Papessa Joana (Edicions de la
Magrana, 1998), ens hem decidit a refer-ne la traducci afegint-hi tot el
material que acompanyava la publicaci de l'original el 1866, tot i que, com
s sabut, ha estat una prctica habitual (qui sap si seguint el consell del
mateix Rodis: La Introducci se la pot saltar aquell a qui no agradin les
discussions histriques, els badalls i les cites.) publicar alladament la part
narrativa de la Papessa. Exemples daix: ledici dActes Sud de 1992
(traducci dAlfred Jarry i Jean Saltas), la de Crocetti Editore de 2003
(traducci de Filippomaria Pontani) o multitud dedicions gregues, entre les
quals la de Nea Snora A.A. Livani de 1993(traducci al grec demtic
dAndonis Simitzs).

Finalment, hem daclarir que el smbol [*] remet a lannex amb notes que
lautor va collocar desprs de la novella.
Antoni Gngora Capel
LA PAPESSA JOANA
UN ESTUDI MEDIEVAL

EMMANUL RODIS

Traducci d'Antoni Gngora Capel

 ALS LECTORS
Els qui indaguen seran millors
i els vindr a sobre una benedicci.
(Proverbis, 24, 25)

Herdot va creure oport exposar al comenament de la seva histria els

motius que el van moure a narrar els trofeus de Milcades i els amors
cabruns de les dones dEgipte. Els historiadors posteriors, Tucdides, Tcit,
sant Lluc, Gibbon i Guizot, es van afanyar a imitar aquest bon exemple del
pare de la histria, de manera que totes les histries comencen invariablement
amb una justificaci de lhistoriador, de la mateixa forma que els poemes
pics comencen amb una invocaci a la Musa. Aix, doncs, em sotmeto a
aquesta regla histrica i mafanyo, jo tamb, a exposar, perqu no macusin
de profanador de tombes extravagant, com s que he torbat el reps de la
Papessa Joana, que descansava en pau des de feia tants de segles.
El sentiment religis floria encara a Occident (o sigui, hi havia persones
que menjaven llagostes el divendres i besaven el cord dels monjos) quan, fa
una vintena danys ms o menys, infant encara, em vaig traslladar a Itlia.
Seguint el costum local dafecci al camp, passava molts mesos de lany al
camp i sovint, durant els llargs vespres de la tardor, mentre els cargols
sarrossegaven damunt les vinyes despullades i creixien els bolets sota els
castanyers, masseia vora el foc dels veremadors, de qui no escoltava sin
miracles dimatges sagrades, espectres que sescapaven de les seves tombes i
nimes que fugien del purgatori, de manera que aquell contacte amb el mn
pags mhavia fet una mica supersticis; i al Papa, de qui sentia que obria i
tancava la porta del parads, sempre en amistosa companyia de lEsperit Sant
que cada mat volava a la seva espatlla, i que oferia els seus peus sagrats als
reis perqu els besessin, jo el considerava llavors un sser extraordinari i
fabuls, una mena daerstat susps entre el cel i la terra.
En aquesta disposici desperit em trobava, vivint a Gnova, quan va
esclatar la revoluci de 1848 que va sotragar tot Itlia. Els capellans i la
religi van sser inclosos, com succeeix a totes les convulsions poltiques
dOccident, en lanatema contra els reis i la tirania. Des de feia alguns anys
planava damunt aquesta infortunada pennsula un esperit maligne que
insuflava descontent, desobedincia i una set insaciable de llibertat a tots els
cors. Cruixien els trons com si estiguessin a punt densorrar-se, cruixien
encara ms fort les dents dels reis. Paraules malsonants i poc habituals per a
les orelles italianes constituci, gurdia nacional, llibertat de premsa,
propietat comunal ressonaven pertot arreu com xiulets descurons. La fe
cega, tants segles avesada a la simpatia i les atencions envers els cecs, era
rebutjada a puntades de peu, talment un captaire molest, i, aterrida, fugia a les
muntanyes on cercava asil sota el sostre dels pagesos i, fins i tot all, sovint
trobava la porta tancada i inexpugnable. Per, mentre la dissortada vagava
per les tenebres ensopegant a cada passa, els reis, que hi basaven el seu
poder, es movien: la Gnova rebel era assetjada, les bombes destrossaven les
teulades de les cases i els pobres habitants, tement que els passs el mateix
que als sostres, es refugiaven als soterranis on es guardaven els atuells ms
frgils, les ampolles. En un daquests cellers em vaig refugiar jo a mitjanit
amb els de casa i els vens que venien a cercar refugi sota els plecs de la
bandera grega. Ms de cinquanta persones, homes i dones, senyors i
peixateres, comtesses i carboners, ens amuntegvem en aquell lloc estret
entre ampolles i gerros, cebes i figues seques. Les bales genocides de Vctor
Manuel erraven el seu objectiu tirnic i, per contra, ensorraven els vells
baluards de la desigualtat social, estrenyent les files dels seus pllids sbdits
en una fraternitat democrtica davant el terror. Al principi una tristesa i un
silenci sepulcrals regnaven en aquella assemblea subterrnia. Per la casa
tenia cinc pisos i les voltes del celler eren slides i inaccessibles per a les
bales, de manera que les cares dels que menvoltaven, que al principi eren
dun color verd pllid com el vidre de les ampolles que hi havia a lentorn,
anaven reprenent gradualment un color ms hum. Gaireb sense por sentem
els esclats sinistres del carrer, segurs que la Mort que penjava damunt dels
nostres caps no podia, per molt que sinclins, arribar tan avall. Allunyat el
perill, els frens que retenien les boques italianes es van anar afluixant a poc a
poc; el ress de la volta repetia paraules incoherents, promeses de ciris a la
Mare de Du, recriminacions dels homes, invocacions als sants i terribles
malediccions contra el Bombardatore. Per, tal com als combats dAriosto
quan dos herois illustres arriben a les mans i els altres combatents baixen les
armes i resten en silenci contemplant la lluita, de la mateixa manera van
callar, lun rere laltre, els que es trobaven al celler, quan labat de Sant
Mateu, un anci de cabells blancs, i el vell redactor del Gazzetta di Genova,
asseguts cara a cara en btes enfrontades, van comenar a disputar sobre
llibertat i reis, sobre progrs i papat. All que estava passant damunt els
nostres caps feia aquella discussi ms oportuna que qualsevol altra; tots dos
adversaris estaven ben preparats per a aquesta mena de combats i els oients
els envoltaven, com els cartaginesos a Eneas, obrint les boques i les orelles.
El periodista afirmava que les desgrcies que patem provenien de la
influncia clerical i labat insistia a considerar la sang fraternal vessada al
nostre voltant com un sacrifici expiatori a lAltssim. Mentrestant la nit
avanava i la discussi no semblava tenir fi. Les llenges anaven i venien
verstils i agudes com espases de duelistes, i jo, que mhavia anat acostumant
a aquells cops de llengua, queia en un ensopiment progressiu i involuntari, tot
reposant el meu cap de disset anys damunt els genolls de la vena, quan de
sobte un relat estrany va expulsar la son lluny de les meves parpelles. El
periodista irascible, perdent finalment la pacincia per lobstinaci de labat,
que als arguments ms raonables insistia a respondre amb sentncies
monacals i fragments de Bonald i de Maistre, va canviar de tctica. Perduda
lesperana dobrir els ulls a aquell bon cristi que temia la llum com les
ratapinyades els raigs de sol, va deixar de discutir i intentava ara fer els seus
dols detestables i ridculs davant dels presents. Desplegant les pgines ms
brutes de la histria dels papes, en recollia tot oprobi i tota taca i lescopia,
talment saliva descur, a la cara del pobre capell. Ens va presentar Benet
IX, Gregori VI i Silvestre III, papes coetanis, Crber tricfal, excomunicant-
se els uns als altres i inundant Itlia de sang; a Zacaries condemnant a les
flames els gegrafs que ensenyaven lexistncia dantpodes, perqu, en el
smmum de la seva saviesa, considerava que, si hi havia antpodes, havien
dexistir dos sols i dues llunes; a Esteve VII, infame profanador de tombes,
desenterrant el seu predecessor Forms, arrossegant-ne el cos en
descomposici davant un concili i sotmetent-lo a un interrogatori ridcul i
abominable; a Joan XXII passant-se la vida cercant la pedra filosofal i
trobant-la finalment en la redacci duna llista on sassenyalava el preu
exacte de labsoluci de cada pecat, assassinat, violaci o qualsevol altre; a
Juli III, nou Callgula, el presentava entre copes i dones investint Cardenal el
seu mico; i a Joan XII, estenent les tovalles de la sagrada mesa sota els peus
de la seva amant, emborratxant-se amb ella en els calzes dels misteris i
finalment assassinat pel marit della o pel diable, com volen els cronistes (b,
entre diable i marit deshonrat hi ha algun tret com). Aix deia el vell enmig
dun profund silenci, interromput de tant en tant per una bomba que esclatava
ms a prop o per la caiguda dun sostre. Entre els que escoltaven, uns se
senyaven, daltres es tapaven les orelles i les dones amagaven el cap al
davantal; per qu va passar en mi quan lorador implacable, no satisfet amb
les ignomnies dels papes mascles, va comenar a narrar la histria de la
Papessa Joana? Amors, maternitat i part dun Papa enmig duna plaa!
No gaire desprs va apuntar el dia. Les detonacions es van anar fent
menys freqents fins que van cessar. La inexpugnable Gnova va capitular
desprs dun setge de tres dies i va lliurar a les urpes del tir, com
anomenaven llavors Vctor, els caps de la revoluci, que lendem va sser
rebatejada com a rebelli. Els mercaders vestits amb uniforme de gurdia
nacional, els tenors i els bartons de lpera, que, desprs de netejar-se els
afaits de les galtes i de cenyir-se les espases medievals, cantaven Llibertat o
Mort pels carrers, els estudiants, que es vantaven dsser capaos de fer
fugir les hordes del tir amb els llibres de dret o de medicina com a niques
armes, tots ells van desaparixer al primer esclat de les baionetes reials, com
els martinets de nit quan surt el sol. Les mateixes italianes, que tantes
banderes havien brodat i tantes cintes tricolors havien teixit, tornaven a
recordar els preceptes del confessor i, quan algun oficial les besava enmig de
la plaa, paraven laltra galta a lofensa.
Pocs dies desprs shavien oblidat banderes vermelles, himnes a la
llibertat, sang de mrtirs, bales i runes. Per jo no vaig poder oblidar la
Papessa. Lescena estranya en qu en vaig sentir la histria, la figura rara de
lorador, el soterrani, la por, la matana de fora, tot aix feia tan inesborrable
aquella imatge en el meu cor, com les petjades del Salvador a les roques de
Judea.
 Des de llavors mha visitat sovint en somnis lombra fnebre de na Joana
amb un nad mort als braos. Durant el dia cercava informaci sobre aquesta
herona nica de totes les maneres possibles. Preguntava als mestres, als
criats, al pags que cavava els solcs i al caputx gras que em pidolava un
bol; vaig passar hores senceres a casa dels llibreters ensumant la pols de
volums arnats amb lesperana de trobar les petjades de la meva Papessa, les
quals, per, havien estat esborrades amb tanta cura pels capellans dItlia,
que, desprs duna llarga recerca i de cridar sovint, com el lloro de Csar,
Tempus et labor oleunt, la meva curiositat, sense haver trobat ni una
engruna, finalment va morir de gana.
Anys ms tard era a Berln i, com que no coneixia encara ls de la pipa
ni de la cervesa ni dels balls pblics, em trobava desvagat i allat entre
estudiants estrangers atrafegats. Lavorriment i lociositat sn, com he pogut
observar moltes vegades de llavors en, els principals, per no dir els nics,
mbils de lamor, capaos de revifar les passions antigues a falta de noves.
Aix s el que va succeir amb el record de la Papessa Joana.
El mat dun dia de festa en qu el cel de Berln, amb la intenci, pel que
sembla, de justificar el text de Moiss, obria les seves rescloses, em vaig
refugiar a la biblioteca deserta i, mentre passejava els meus badalls i el tedi
de sala en sala, em vaig trobar de sobte a la galeria immensa on dormen un
son profund i impertorbable els llibres teolgics de ledat mitjana,
embolcallats amb una capa espessa de pols blanca com morts coberts amb els
seus sudaris. Lolor de formatge recorda la ptria als sussos; la de la palla,
lestable als ases; i la de les flors, lestimada als amants; a mi lolor de paper
vell em despertava immediatament el record de la Papessa.
Aqu, em vaig dir, mentre contemplava aquell munt polsegs, hi ha la
soluci a lenigma que mha tingut tan ocupat. I amb el perms del
bibliotecari per agafar tamb un drap i fer nets aquells patracols plens de
floridura, vaig comenar, de volum en volum i de full en full, a cercar els
rastres de la meva herona. Amb lajut de la collecci dels Rerum
Germanicarum, de les llistes de Du Fresnoy i els tractats de Bayle i
Spanheim, vaig poder en lespai de pocs mesos, Veterum volvens
monumenta virorum,[1] llegir per damunt i reunir en dos quaderns gruixuts
la major part del que sha escrit en vuit segles en suport o refutaci del Papa
femella. Per llavors era tal la meva falta dexperincia en aquesta mena de
recerques, que sovint em veia obligat a llegir un captol sencer o un volum
inflio abans de reposar la vista damunt el passatge que cercava i aix, sense
voler, em vaig assabentar de multitud de detalls curiosos sobre la religi i els
usos i costums daquells segles foscos.
Aquesta s la gnesi de la Papessa Joana, que durant gaireb cinc anys
vaig deixar en la premsa de la meva fantasia i desprs,
venutomi inanzi
Un che di stampar libri lavora,
Dissi stampami questo alla malora.[2]

Tan bon punt vaig comenar a escriure em vaig adonar com seria de sec i
tedis per a la majoria el simple relat histric dels fets de na Joana, de qui la
major part dels lectors ignoren fins i tot lexistncia. Limitant, doncs, aquesta
part del treball a la Introducci, vaig convertir la resta de lobra en una mena
denciclopdia narrativa de ledat mitjana i en particular del segle IX.
Grcies als poetes, als escriptors i als artistes cada poca i cada pas des
de lorigen del nostre planeta sn ms o menys coneguts per tothom. Cada
segle i cada poble ens han deixat un monument que representa els homes de
lpoca, els hebreus les Escriptures, els egipcis les pirmides i els grecs la
Ilada. Des dEva, de qui Moiss i Milton van cantar els amors, fins a
Cimodocea, de qui Chateaubriand va trenar una corona martirial, la cadena s
gaireb ininterrompuda. A quina poca pot recrrer el viatger o a quina platja
pot arribar, sense trobar rostres coneguts i somrients, amics que li allarguin la
m, una Raquel que ofereixi aigua als seus llavis assedegats o una Nausica
que lacompanyi fins a un sostre hospitalari?
Per baixem del nostre Pegs abans que perdi les ferradures i observem
que tothom coneix les barbes dels Patriarques, els mantells dels filsofs
grecs, les falanges macednies, les perruques rosses de les meuques de
Roma, les pells virolades dels brbars del nord, els cordons de nusos dels
mrtirs cristians i tot all que han escrit els poetes i els escriptors que ens han
ensenyat a lescola o hem llegit en traducci. Molt ms coneguts sn els
herois revestits darmadures i les herones vestides de blanc que van
aparixer a les acaballes de ledat mitjana, els Amads, els Tristanys, els Cor
de Lle, els templers, els Abenserraigs, les Violants, les Hermnies, les
Armides, dels quals tothom coneix les divises, les armadures, els amors i les
gestes pels llibres de Walter Scott, els versos de Vctor Hugo, les colleccions
dels museus i les obres de Rossini i Mayerbeer.
Per des del segle sis fins a lonz, des del darrer emperador rom fins al
primer cavaller, qui eren els que habitaven el nostre planeta? Qu feien, qu
menjaven, en qu creien i com vestien? Aquesta pregunta noms la pot
respondre lhistoriador professional, que assumeix la tasca desagradable de
fullejar les colleccions immenses de cronistes medievals, les vides de sants
plenes de floridura, les ximpleries indigestes en grans inflios dels monjos,
les obres de Cassiodor, Cesari, Alcu, sant Agobard, Raban Maur i molts i
molts altres llibres noms coneguts pels savis i les arnes, llibres que Muratori
anomena sterili steppe della letteratura del medio evo, o sigui, estepes
ermes de la literatura medieval.
s en aquestes estepes que vaig errar seguint el rastre de na Joana. Tal
com al viatger que visita indrets llunyans i inaccessibles li plau de recollir
algun record de les seves peregrinacions, una fulla de larbre que dna ombra
a la font del desert, una petxina duna platja desconeguda per als navegants o
una flor nascuda en un cim no fressat, de la mateixa manera jo tamb, de cada
un daquells volums condemnats a un oblit etern, narrencava com a record
un passatge que descrivia costums passats, creences estranyes, supersticions
populars, romanalles del paganisme i qualsevol altra cosa que trobava que
hagus escapat a latenci dels historiadors moderns, que, dedicats a les
teories generals i ms interessats a justificar a travs de la histria els
objectius i les tendncies del partit a qu pertanyen, no tenen ni temps ni lloc
per a aquests detalls.
Amb aquestes pedres recollides vora les mateixes fonts fangoses de ledat
mitjana he construt o, millor dit, he intentat construir un mosaic que dons
una imatge una mica fidel daquella poca tenebrosa, de la qual, pel que s,
encara no sha compost cap obra accessible per a tothom i escrita a
conscincia, que la doni a conixer de forma clara com les Aventures de
Telmac ho fan amb la Grcia dels herois, els Mrtirs amb la Roma de la
decadncia i Ivanhoe amb lAnglaterra dels cavallers. Tot i adonar-me de
seguida com era dinsuficient la meva capacitat per a una tasca semblant i de
la meva inferioritat en relaci amb els que han emprs tals treballs, he tingut,
si ms no, lambici de no quedar enrere pel que fa a lexactitud histrica.
Cada frase de la Papessa Joana, gaireb cada paraula, es fonamenta en el
testimoni dun escriptor del seu temps. Les ancdotes monacals han estat
preses de les crniques dels monestirs de lpoca; els miracles, de les vides
de sants medievals; la descripci de les cerimnies, de les cartes dEginard,
dAlcu i de la Histria Eclesistica de Gregori de Tours; les creences
teolgiques estrafolries, de les obres dels telegs contemporanis sant
Agobard, Hincmar, Raban, etc. Totes les descripcions de ciutats, habitatges,
vestits o menjar sn exactes fins al ms mnim detall, com en part es pot
veure per les notes de lobra, que podia haver multiplicat fcilment, per
abans de fer un llibre ms volumins has de saber primer si vols sser llegit o
no.
Tot aix no ho dic ara per fer gala derudici, sin simplement per
mostrar com respecto el pblic. Aquest respecte pel lector, cosa mai vista i
estranya entre nosaltres, mereix, crec, lacollida amable que totes les persones
ben educades dispensen als estrangers.
Per el respecte envers el pblic, tot i ser una virtut tan venerable com un
pare de famlia vestit amb uniforme de la gurdia nacional, no s suficient per
als lectors, que, a ms a ms, exigeixen a lescriptor que no els adormi. Sobre
els grecs els fulls impresos tenen el mateix poder narctic que les fulles de
jusquiam, i s per aix que la majoria no gosen tallar-les, sin que lleguen
verges i intactes a les generacions venidores els productes de la nostra
literatura.
Un escriptor angls, Swift em sembla, explica que els habitants de no
recordo quin lloc sn tan impassibles i distrets que, quan alg els adrea la
paraula, els ha de tustar el cap de tant en tant amb una carbassa seca per tal
que no sadormin mentre hi parla. Jo tamb vaig pensar dutilitzar un
antihipntic semblant contra la impassibilitat del lector grec. Per a falta de
carbassa he intentat de conjurar els badalls recorrent en cada pgina a
digressions inesperades, comparacions sorprenents o contraposicions de mots
estranyes, embolcallant cada idea amb una imatge, per dir-ho aix, palpable, i
adornant fins i tot les qestions ms serioses de teologia amb serrells, borles i
picarols com la faldilla duna ballarina espanyola.
Aquesta manera descriure, que va introduir Byron entre els anglesos,
Heine entre els alemanys i Murger i Musset a Frana, t el seu origen en els
poetes italians de la decadncia, que, perduda lesperana descalar els cims
on Dant i Petrarca havien posat la seva bandera, van cercar un altra via ms
accessible, ja no per aconseguir la glria, sin la popularitat. Per cert, aquesta
mena de literatura sassembla a aquelles dones coquetes que, privades de
bellesa i comptant amb ms anys que dents, cerquen per tots els mitjans
afaits, somriures, promeses enganyoses i vestits escotats atreure, a falta
damor cast, els desigs o almenys la curiositat dels espectadors.
No pretenc aqu elogiar aquesta escola ni recomanar-la, per he cregut
que aquesta sal era lnica amb qu es podia amanir la ms indigesta de totes
les viandes, la histria eclesistica medieval. Un cuiner, Vatel, em sembla, es
vantava de poder cuinar un boc, o fins i tot una rata, amb tant dart, que els
comensals sen llepessin els dits; jo, per, considerar una gesta si, sigui quin
sigui el condiment, he pogut fer, no ja gusts, sin simplement suportable un
monjo de ledat mitjana.
Abans de posar fi a aquest llarg prleg, potser caldria, ats que escric a
Grcia, donar explicacions per la llibertat que domina en moltes parts del
meu llibre, o sigui, per dir de vegades les coses pel seu nom en comptes de
recrrer a aquelles perfrasis amb qu els decents cobreixen les seves idees
indecents, com els nostres primers pares van cobrir la nuesa amb fulles de
figuera. Ho podria haver fet copiant les teories literries amb qu Voltaire,
Byron, Casti i daltres van encapalar les obres del mateix gnere. Per, com
diu el proverbi francs, comparaison nest pas raison, i, a ms a ms, em
cansen les redundncies. Lnica cosa que puc dir s que he considerat
aquesta llibertat tan necessria i natural per al tipus de narraci com la sal per
al mar.
Qui hagi llegit la Donzella dOrleans, el Don Juan o els poetes italians
del segle XVI segur que no acusar la Papessa Joana dsser massa
descarada, i qui conegui ledat mitjana, qui hagi estudiat els cronistes, les
vides de sants i els Pares de lEsglsia reconeixer sens dubte que, comparat
amb els seus escrits, el llibre que teniu a les mans sassembla a aquella
donzella amb qu somiava sant Basili dreta com una pdica esttua damunt
el pedestal marmori de la virginitat, insensible a tota fantasia o contacte.
Molts segurament mimputaran com a pecat ms greu latreviment amb
qu remoc el llot eclesistic de ledat mitjana a Occident i a Bizanci,
desviant-me tamb de vegades amb digressions sobre la situaci actual de la
nostra Esglsia, per el lector imparcial del meu llibre es convencer, si ms
no, que no hi ha ni rastre dintenci polmica. Les turpituds dels francs i dels
orientals sn exposades amb la mateixa freda imparcialitat, les visions dels
telegs medievals i els somnis dels professors alemanys sn ridiculitzats amb
la mateixa predisposici. All on trobava alguna cosa que pogus donar peu a
una burla aprofitava locasi sense importar-me si samagava en un monestir
o en una acadmia, davall lhbit dun monjo o sota el mantell dun filsof.
Les extravagncies religioses o filosfiques des de la creaci del mn fins
a nosaltres sn exposades amb la mateixa impassibilitat amb qu el navegant
anota la direcci del vent al seu diari. Sant Basili, Pascal i Chateaubriand van
defensar el cristianisme; Libani, Voltaire i Strauss el van atacar en nom de la
humanitat i de la filosofia; tots van escriure amb passi i, com afirmen ells
mateixos, amb convicci en els seus principis religiosos i filosfics. Per
cada cop que llegeixo un llibre escrit amb intenci i convicci sobre aquesta
matria, de seguida em ve al cap el passatge dIsidor que parla dels telegs de
la seva poca: Arrossegats pel furor de lambici fan gala destar en
desacord sobre coses divines i superiors a la ra. I jo confesso sense rubor
que no he tingut ms objectiu
Unless it were to be a moment merry.[3]

De les meves opinions sobre les cerimnies actuals de lEsglsia

Ortodoxa noms puc dir que, siguin quines siguin les conviccions ntimes de
les persones, un culte exterior a la divinitat sha considerat necessari sempre i
a tot arreu. El cristi simple entra a lEsglsia per trobar consol tot esperant
els diamants i maragdes del parads de lApocalipsi, i el filsof hi reflexiona
sobre linfinit, lideal, el dest de lhome i altres nusos filosfics semblants.
El pensament de tots dos, per, seleva a reflexions que estan per damunt dels
problemes quotidians, tots dos surten daquell recinte sagrat superiors a si
mateixos i comprenent la veritat de les paraules de Jess que no sols de pa
viu lhome.
Per aquest culte, per complir els seu objectiu, ha destar dacord amb les
idees, els usos i costums dels homes, contnuament modificats per la
civilitzaci que progressa o simplement canvia. El santuari, diu el
cristianssim Chateaubriand, ha de restar inalterable, per els seus
ornaments varien segons les poques. Els occidentals, convenuts daix ja
fa molt, han fet fora de les esglsies tot all que no sadiu amb els gustos dels
contemporanis: la durada de la missa sha redut a un quart dhora, els dejunis
sn suportables, els capellans instruts, les imatges alegren la vista i la msica
captiva loda, de manera que tothom pot sser un bon cristi sense gran
esfor o desplaer.
Per nosaltres vam considerar convenient mantenir-nos aferrats a les
frmules medievals com les ostres a la roca. El nostre ofici dura dues hores,
com en temps de sant Basili i ning no lescolta; els sacerdots sn elegits
entre les deixalles de la terra com en temps de lapstol Pau i ning no
nescolta els consells; als monjos els toca fer dejuni i cap no en fa; les
imatges sn monstruoses i ning no les besa; i dels nostres cntics nasals
eclesistics considero sobrer dir-ne res aqu.
De tot aix resulta que entre els pobles cristians nosaltres, almenys les
classes cultivades, som els nics que ens veiem privats, ja no dic de la fe,
perqu aquesta privaci sha convertit en un mal general, sin de tot culte
exterior, que, com sha dit ms amunt, t les seves coses bones, ja que
recorda a lhome que, a part dels plaers carnals, nhi daltres. Pel que fa a mi,
cada cop que mhe agenollat sota les voltes duna esglsia gtica, que he
besat una imatge de Rafael o que he dreat les orelles a una melodia sagrada
de Mozart o Rossini, he sentit sempre renovat al meu cor el sentiment religis
i, oblidant la histria eclesistica, he cridat E pur si muove com Galileu,
mentre que aquell que entra en una de les nostres esglsies es veu envat per
un nic sentiment, el desig de sortir-ne.
De la correcci o almenys de la veritat de tot aix noms un cec o aquell
que no vol veure-hi en pot dubtar. Si hi ha entre nosaltres homes assenyats
que pensin que cal tenir esglsies desertes i un clergat analfabet i menyspreat,
que el nas s lrgan ms adequat per alabar lAltssim, Vides de sants de
lEstiu [4] un llibre moral per a les joves i el Manual del Confessor de
Nicodem el vademcum adequat per a un sacerdot, espero posar seny jo
tamb per tal de compartir la seva opini. I altres, tot i confessar que aquest
estat de coses no s bo, mantenen que cal que romanguin intactes en
agrament a lEsglsia que ens ha alliberat del jou estranger i per la qual
esperem tard o dhora la realitzaci de la gran idea, s a dir, lalliberament de
lEpir i la Tesslia.
Realment s una forma estranya dagrament, en virtut del qual, en
comptes de curar les ferides de la nostra Esglsia salvadora i de vestir-la
decentment, la deixem desemparada i menyspreada sota els parracs srdids
de ledat mitjana. Els que la volen utilitzar com instrument dobjectius
poltics semblen oblidar que el temps dels miracles fa molt que ha passat, que
el sol ja no satura i que les muralles que ens separen dels nostres germans
subjugats no seran enderrocades pels cntics nasals dels nostres sacerdots,
com les de Jeric al so de les trompetes de Josu.
Tot el que he exposat anteriorment ho he fet per evitar malentesos i no, no
cal dir-ho, per justificar el llibre, que lliuro a la indulgncia dels lectors. Als
crtics els recordo que noms cont coses i fets basats en testimonis
indubtables, de manera que aquells que tinguin ganes de criticar hauran de
recrrer a res et non verba. Les protestes vagues i sense fonament en nom
de la moral, la moralitat, la moralitzaci, o com li vulguin dir els
nostres diaris, a part de no significar res, recorden la frase del poeta angls,
segons el qual noms els immorals parlen de moral.

Atenes, 1 de gener de 1866.

La INTRODUCCI se la pot saltar aquell a qui no li agradin les

discussions histriques, els badalls i les cites.
 INTRODUCCI
Partout o vous voyez une legende,
vous pouvez tre sr, en allant au fond de choses,
que vous trouverez une histoire.[5]
(Vallet de Viriville, tudes sur lAlchimie)

Amb la intenci de penetrar en el cercle tenebrs de ledat mitjana, tal

com Dant tenia Virgili, jo tindr Pirr[6] per company de viatge inseparable
en aquest cam lliscs de tradicions fosques i ximpleries inversemblants,
evitant, per, les petjades daquells historiadors que, tot i fer gala
descepticisme, no pas rares vegades semblen oblidar el principi fonamental
de lescola. Els pirronistes antics ho posaven tot en dubte, per mai negaven i
acabaven sempre amb un no s; en canvi, els moderns no es limiten a
burlar-se de les coses estranyes considerant-les inexistents i ridcules, sin
que imposen la seva incredulitat al lector com article de fe; i, com que no
troben enlloc rastre de la veritat, pensen que aquesta deessa nua habita, tota
ella de cap a peus, als llibres propis, cobrint-se la nuesa amb fulles, talment
una altra Eva.
Dissortadament, tamb va caure a les mans daquesta mena de pirronistes
la histria de la Papessa, que ells anomenen faula. Lascens al tron de sant
Pere duna dona va ser considerat un fet histric durant set segles sencers, i
com a tal fou consignat per cronistes reputadssims als annals de la histria
pontifcia; per de cop i volta, a comenaments del segle XVI, alguns
historiadors, ms pietosos, pel que sembla, que els mateixos monjos de ledat
mitjana, intentaren esborrar aquesta dona, considerada una taca i una
immundcia, de la llista dels papes, presentant tot el que hi feia referncia
com menys inexistent que un mite.
La causa daquesta refutaci tardana es pot trobar si es pensa que abans
els pontfexs, fermament aferrats a la ctedra apostlica, amb la ignorncia de
lpoca davant seu com a basti inexpugnable, creien innecessria i sense
valor qualsevol defensa; per quan, a mesura que la boira medieval sanava
dissipant, es comen a reduir el seu poder i els hertics i, desprs dells, els
filsofs comenaren a escorcollar els arxius dhistria eclesistica per
trobar-hi matria de blasme o de burla, llavors els successors de sant Pere van
considerar convenient convertir aquesta dona en Quimera fabulosa[7] i els
que havien perpetuat les gestes de lherona, en vells xarucs. Els seus
esforos persistents van reeixir en part, grcies a la indiferncia posterior i a
la superficialitat dalguns escriptors dropos que, trobant ms cmode acceptar
lopini ms aviat versemblant, segons la qual el carcter efeminat de Joan
IX va ser lorigen de la llegenda de la Papessa, que no pas empassar-se la
pols de manuscrits bruts i de volums arnats, es van decantar pel cam planer,
arrossegant amb ells lopini pblica.
Pel que fa a mi, amb lobjectiu de fer, no pas una valoraci crtica dels
argument dels dos bndols a favor i en contra de la Papessa, sin un retrat
ms aviat fidel i exacte de la religi, dels usos i costums al segle nou, he
convertit na Joana en el centre de la narraci en considerar la seva histria
lepisodi ms curis daquella poca, amb la idea de remetre els vids de
disquisicions histriques als voluminosos llibres de Desmarets, Launoy,
Allatius i Mabillon, els quals van exhaurir al servei del suport o de la
refutaci del Papa femella tots els recursos que els proporcionaven la
immensa erudici i lagudesa crtica.
Per desprs de considerar que les obres en llat daquests savis dormien
un son profund a les biblioteques, consultades per uns pocs erudits, i que les
dissertacions brevssimes publicades al segle XVII no hi eren en absolut[8],
he cregut oport, per no semblar que explico romanos, de fer primer, a tall
dintroducci, un resum dels testimonis ms autoritzats sobre els quals es
basa la histria que teniu a les mans, confegit amb un esfor pens a partir
dun munt dindigestos farcits monstics de molts volums. Lescassetat a la
biblioteca de la nostra Universitat dautors eclesistics, a les edicions dels
quals he adaptat la major part de cites, i, daltra banda, la prdua de la
majoria de les notes que havia pres han limitat bastant aquesta part de lobra;
per el que tenia a disposici em sembla suficient per demostrar lautenticitat
de la meva herona hermafrodita.
En la relaci de cronistes que ens han preservat el record de na Joana, el
lector potser se sorprendr de veure que la majoria dells sn prelats o monjos
i, ms curis encara, que dediquen les seves obres als papes, els quals,
acceptant de bon grat la dedicatria, no semblen considerar un deshonor per a
la ctedra apostlica el fet que hi hagi segut una dona. En canvi, ara, els bons
catlics reneguen de la Papessa i la consideren una calmnia indecent i
ignominiosa contra la Santa Seu, oblidant que els difamadors sn clergues i
mitrats, i els enemics del poder eclesistic esgrimeixen aquesta pobra dona
com a prova de corrupci contra el papat.
Quin s el motiu daquest canvi? Per qu samaga com una vergonya una
herona a qui els nostres predecessors es referien amb admiraci? s que hem
acabat essent ms agrests que els pares o s que, havent progressat noms en
les arts mecniques, pesem el mrit femen en balances de ms precisi? Per
sigui com vulgui, desprs que tants jerarques pietosos hagin besat la sandlia
de la Papessa mentre vivia, i les seves cendres, un cop morta, lhertic Jurieu
va ser lnic de les generacions posteriors que satrev a dir sobre ella: Com
que na Joana era assenyada, eloqent i bella, el tron apostlic, sobre el qual
van seure tants monjos analfabets i bruts, va sser honrat ms que no pas
deshonrat per ella.[9]
Com que ja s que molts es mostren incrduls fins i tot davant de realitats
palpables quan un fet sembla mancat de probabilitat, intentar, abans de
passar als testimonis directes sobre la meva herona, explicar en poques
paraules que el seu ascens a la Santa Seu, que sembla tan improbable i
fabuls vist des de lluny, no tenia res de prodigis a lpoca en qu succe,
llevat que concedim importncia a lafirmaci dOnofrio, que considerava
increble que lAltssim hagus perms mai que una dona ocups el tron de
sant Pere, erigit pel seu fill, nostre Salvador[10]. Per lAltssim, que havia
utilitzat intilment cataclismes, foc, lepra i pesta per a escarment dels homes,
sembla que havia desesperat i feia molt que havia deixat de manifestar la seva
clera a travs de senyals. A ms, ats que tolerava en aquella poca que el
representessin a la terra papes hertics, adlters, ateus i incestuosos,[11] no
veiem per qu, daquesta amnistia general, nhauria dexceptuar la pobre
Joana.[12] Daltra banda en aquells temps, segons ens informa el piets
Baronio, Jess i els Apstols dormien un son profund, mentre vents de
maldat bufaven de pertot i enfonsaven la nau de lEsglsia.[13] Per deixem
les ximpleries monstiques i anem a veure si, mentre Crist i els Apstols
dormien un son profund, li hauria estat difcil a una dona vestida dhome
escapar als ulls dels religiosos i sostreure les claus de sant Pere.
Aqu, per, cal que fem un cop dull a la situaci en qu es trobava
llavors lestat rom.
Per no allargar-nos massa ens limitarem al segle de na Joana i al segent,
en els quals, segons sabem pels historiadors de lpoca, la societat
occidental es trobava en una situaci lamentable per la set de poder, lavidesa
i la infmia del clergat,[14] la corrupci havia avanat tant que es cometia
qualsevol violaci de les lleis impunement. Per aquella poca els papes
comenaren a ser elegits sense la participaci de lEmperador, entre ells Lle
IV i Sergi II.[15] Segons Baronio, el valuosssim testimoni del qual tradum
fidelment: Els prelats ja no eren elegits pel clergat i ni tan sols es demanava
la seva aprovaci; els cnons eclesistics eren passats per alt, els decrets
pontificis eren trepitjats, les tradicions i els ritus sagrats sobre la installaci
del cap de lEsglsia havien estat proscrits, del cerimonial anterior no en
quedava ni rastre. La set insaciable de poder, ajudada pel bra seglar,
sapoderava de tot.[16]
Moltes eleccions eren el resultat de ls de la violncia, sovint dues
faccions rivals promovien dos papes alhora, els quals, seguits per una
multitud armada de pals, es disputaven la Santa Seu a cops de pedra i
bastonades; el venut era mutilat i llanat a la pres o al Tber.
Immediatament desprs de la mort de na Joana el prevere Anastasi, tot i haver
estat excomunicat en un concili plenari, amb lajut dels ambaixadors
francesos aconsegueix ser proclamat per un grup de sediciosos, fora les
portes de Sant Pere amb una turba de militars, crema les actes del concili, es
trasllada al Later i arrabassa la tiara del cap blanc de Benet, trenca el bast
pastoral en lesquena del pobre vell i, apartant-lo duna puntada, senfila a la
ctedra apostlica.
Aquestes escenes es repetien sovint i la majoria de pontfexs o
pseudopontfexs, com els anomena Baronio, de lpoca pujaven al tron
caminant sobre cadvers.[17] Els que no es veien amb cor dapoderar-sen
per la fora recorrien a lengany i la simonia. Mar II compr la tiara al comte
Toscanelli, Forms al duc de Spoleto amb lor que atresor amb els impostos
cobrats als ingenus blgars. Bonifaci VI, un monstre abjecte segons Baronio,
[18] fou deposat per adulteri i assassinat, el mateix dia, per, compr la
remissi dels pecats i la ctedra de sant Pere, de la qual caigu poc desprs
mort per ver o per una borratxera, segons Baronio. En fi, per no estendrem
ms, que en aquella poca les eleccions dels prelats es guanyaven al mercat
amb or i cops de bast, macadures i suborns, com les dels nostres diputats.
Poc desprs les coses canvien una mica, per no pas per millorar, la Santa
Seu dandroceu es converteix en gineceu. Teodora, tota encs, i les seves dues
filles, Marzia i Teodora la jove, sn lnica Trinitat venerada a Roma, la
qual asseu prelats al tron i els cenyeix la cintura (sovint tamb el coll)[19]
amb corda.[20] Cardenals, bisbes, cnsols, patricis, tots abracen, genolls en
terra, els faldons de llur ignominiosa porpra. Qu feies llavors, santssima,
per dissortada Esglsia, crida Baronio com un altre Jeremies, quan Roma
abaixava el cap als senyals daquelles totpoderoses i desvergonyadssimes
heteres que repartien bisbats, entronitzaven pontfexs i, el que s ms
execrable, elevaven els seus amants i fills adulterins a la ctedra de sant
Pere?.
Sembla que, temperats els costums, all que abans es feia per la violncia,
ara ja saconsegueix per mitjans ms suaus; els electors que abans eren
forats a cops de bast, ara ja es deixen convncer a cpia de petons. I quan
els llavis infatigables de Teodora i les filles no basten per assaciar la multitud,
elles agafen reforos mig nus dels prostbuls de Roma i, al capdavant
daquesta companyia ominosa, recorren, amb els cinturons descenyits, els
carrers de la ciutat eterna, entren a les esglsies i a les tavernes i recluten
seguidors per al candidat que les dones han proclamat.
Aix foren proclamats vuit papes seguits, tots ells amants o fills
daquestes dones, els quals el bisbe Genebrand en lloc dapostlics els
anomena aposttics.[21] El rei Eduard dAnglaterra poc desprs escrivia
aix en una carta als bisbes del seu regne: A Roma no es veuen ms que
borratxos, crpules i comportaments indecents pel carrer. Les celles dels
religiosos sn caus de dones dissolutes i de pederastes, i a la mateixa
residncia pontifcia se celebraven orgies dignes de Messalina. En comptes
dhimnes sagrats i salmdies hi ressonaven pertot cants bquics i renou de
peus dels que ballaven.[22]
 Trobem un altre testimoni del bestial llibertinatge daquells temps en un
serm dun predicador, un cert Clereu, que deia aix des de la trona: El
Diable primer pescava els pecadors dun en un amb un ham petit, ara els
arreplega a gavadals amb una xarxa enorme. Abans tots es casaven, ara
forniquen per les crulles com els gossos; diaques majors dedat desconeixien
llavors all que fan ara escolans de quinze anys. Tots us heu convertit en
proxenetes, usurers, blasfems, degenerats, arrendataris de cases de putes,
ajudants del gran Diable, que us far bullir entre cruixits de dents a la caldera
immensa de linfern.[23]
Segons el cronista de Reims, Flodoard, els religiosos daquella poca,
com que no tenien prou a emborratxar-se a les vinateries, van transformar en
tavernes els atris de les esglsies, on els dies de festa oficial corria el vi a
dojo; al recinte sagrat (intra sanctos ambitus) de molts temples i monestirs
shavien installat tavernes de forma permanent (cauponaria officina). Els
oficiants en comptes dobservar el dejuni abans de la sagrada comuni sovint
accedien a laltar tan farts de carn i vi, que els venien nusees i vomitaven el
cos del Salvador damunt la sagrada mesa. Aix succe no noms a simples
capellans sin sovint a bisbes que oficiaven amb les seves vestidures
daurades.
La seguretat que els costums del clergat no tenien remei impuls els
redactors dels cnons sagrats a la promulgaci duna llei, segons la qual
quedava prohibit considerar culpable un capell encara que el sorprenguessin
in fraganti. Quan vegeu un religis abraant la vostra dona, ordena el dret
cannic, heu de creure que ho fa per donar-li la benedicci.[24] Tal era el
llibertinatge del clergat. Vejam ara si la seva ignorncia era inferior.
Desplegant qualsevol dels escrits sobre aquella poca trobem passatges
com el segent: El 846, o sigui, nou anys abans de na Joana, els sacerdots
havien arribat a tal grau dignorncia que batejaven els infants in nomine
Patria, Filia et Spirita Sancta, o sigui en el nom de la Ptria, de la Filla i de
lAl Sant, en lloc del Pare, del Fill i de lEsperit Sant; com que el mal
guanyava terreny cada dia, es va considerar necessari sancionar una llei,
segons la qual sobligava els clergues a demostrar que entenien el
parenostre.[25]
I en un altre lloc: A les lletanies carolngies sinvocava a sant Oricel,
Ragel i Tobicel, en comptes de Rafael, Miquel i Gabriel, fins que es va
reunir un concili i va declarar que aquests suposats ngels eren dimonis i
companys de Sabaoc, Astraroth i nies.
El damunt dit Clereu ens informa que molts lladres, que volien rebre la
comuni per temien veures obligats a oferir els objectes robats al confessor
a canvi del perd, es confessaven amb capellans errants que no entenien ni
litali ni el llat, sin noms el seu llenguatge brbar, els quals recorrien
ciutats i pobles venent la remissi dels pecats per poc preu, sovint per una
gerra de vi.[26]
Totes aquestes cites, que sn a llibres a labast de tothom i que podria
multiplicar, no les he posades sense motiu o per simple divertiment, sin per
convncer el lector, ara ja amb un coneixement clar de lambient daquell
temps, que, en una poca en qu ja no sobservava cap ordre en la designaci
de prelats, i en qu les heteres eren totpoderoses, els capellans analfabets i el
poble un ramat de bestiar, no era de cap manera impossible per a una dona
enginyosa, perspica i atrevida, que des de petita amagava la feminitat sota
roba dhome i que durant molts anys havia ensenyat teologia pblicament,
enganyar capellans incultes, crduls i idiotitzats per la beguda.
Per com va aconseguir na Joana amagar el seu sexe durant tants anys?
Aix te una resposta fcil i la trobem a la histria eclesistica. Des dels
primers temps del cristianisme no han faltat dones que, refugiant-se amb un
zel piets en comunitats dhomes, passaren desapercebudes de tothom sota un
hbit de monjo. Deixant de banda santa Tecla que, vestida amb hbit dhome,
seguia sant Pau en totes les seves peregrinacions i santa Margarida Pelgia,
que, segons la Llegenda dOr[27], abandon la cambra nupcial la mateixa nit
de noces i es retir a un clos de monjos, on es canvi el nom per Pelagi,
passant per alt altres dones que es disfressaren, de les quals fan esment les
crniques de lEsglsia, ens limitarem a exemples amb ms fonament
histric. Eugnia, la filla del prefecte dAlexandria als temps de lemperador
Galli, desprs de viure molts anys entre monjos arrib fins i tot a sser
elegida abat del monestir i ning no se nadon fins que, acusada de
corrompre una donzella, deix al descobert els seus pits de dona com a prova
irrefutable dinnocncia.[28]
Encara s ms curis el que diu Nicfor Callist[29] sobre ladmirable
dona Teodora, la qual, lliurada de nit a lamant, que li havia assegurat que
lAltssim no t com els gats la facultat de veure qu feien en la foscor,[30]
quan comprengu que havia ofs a Du, que s omnipresent, pos en
segon lloc la riquesa i la notabilitat de la famlia i es retir en un monestir
amb indumentria dhome. Per tampoc no hi trob tranquillitat, perqu una
jove, que shavia enamorat daquest monjo imberbe i que no podia endevinar
per qu el seu amor, contra els costums monacals, era menyspreat, ressentida
sallit amb un altre monjo. Quan es va veure el ventre inflat, en va fer
responsable la pobre Teodora, la qual es mantingu fins al final en lafany
de passar desapercebuda, i expulsada del monestir cri com a propi linfant
ali, tot i haver-se pogut lliurar de la calmnia presentant certes cosetes
davant els jutges. Complert el cstig, torn al cenobi, on visqu havent-se
fet digna de grandssims dons, com el damonestar les feres, i noms va ser
desprs de la seva mort que fou reconeguda com a dona pels enterradors. Al
segle XII santa Hildegunda, encoratjada per lxit de les seves antecessores i
potser per lexemple de la nostra Joana, es fu dir Josep i pass la vida entre
els monjos cistercencs, entre els quals fou honrada com a santa desprs de
morta.[31]
Furgant al Museu Itali de Mabillon vaig trobar una ancdota que aquest
Ateneu benedict havia desenterrat duna crnica desconeguda escrita per un
cert Herembert, que feia de monjo a la Llombardia uns trenta anys desprs de
la Papessa. Segons aquest monjo, les bestieses del qual consigno tan sols com
a prova que llavors era prou conegut el fet que les dones es vestissin
dhomes, el prncep de Benevent Arechis va veure en somnis que el cap de
lEsglsia Oriental daquell temps era una dona i, interpretant el somni com
una revelaci procedent del cel, safany a comunicar la revelaci a
Constantinoble a travs dambaixadors; els religiosos dall, sorpresos del
que sentien, entraren dimprovs fins on era el patriarca, el despullaren i, en
descobrir que es tractava duna dona sota vestidures sagrades, lexpulsaren
nua de la seu patriarcal.
Per dun patriarca femella mai ning no nha fet esment; i el que s
histricament ms important, per aquells anys cap patriarca va ser expulsat
per la fora de la seu bizantina. Nicetes, tot i ser eunuc segons Tefanes, va
morir essent patriarca, el seu successor Pau renunci voluntriament en favor
de Tarasi, que mor en olor de santedat el 806. El segent, Nicfor, confinat
en un monestir per Lle lArmeni, hi pass la seva vida entre dejunis i
oracions segons els testimonis de tots els historiadors, i, finalment, el seu
successor Teodot exerc el patriarcat fins bastants anys ms tard de la mort
dArechis. Resulta, doncs, evident que els llatins, en un moment en qu el
cisma es trobava al punt fort, van intentar atribuir all que havia succet entre
ells als bizantins, als quals tot seguit acusaren dintentar encolomar a
lEsglsia Romana la seva prpia ignomnia.[32] Per sobre aix parlarem
ms endavant.
Cal observar, a ms, que va contribuir molt en aquest engany el costum
occidental dafaitar-se, que llavors era com fins i tot entre els monjos, tal
com ens informa Muratori[33], segons el qual els servents de Du
safaitaven el cap i la barba en senyal dhumilitat, com els esclaus entre els
romans. Khalkokondilis atribueix a aquest costum lxit de na Joana: Res
indicava, doncs, que era una dona, perqu entre els homes dItlia i de tot
Occident resultava decors afaitar-se la barba[34], mentre que, ben al
contrari, els orientals consideraven el fet dafaitar-se un smptoma de
mollcie indigna de religiosos, i no sestan dincloure-ho entre els crims
dels llatins, com escrivia, lamentant-se, el papa Nicolau al bisbe de Reims
Hincmar en la seva carta sobre les calmnies dels grecs.[35]
La resta de qestions sobre na Joana no tenen res dimprobable, com
reconeix fins i tot el seu implacable perseguidor Blondel. Aix lestada a
Atenes era conseqncia natural de la devoci fervorosa per les lletres
antigues. I s veritat que no sabem res sobre Atenes; sembla, per, que
conservava bastants restes de la glria antiga, perqu els monuments encara
estaven drets i la llegua grega es conservava viva entre el poble, la qual
Erigena, el traductor de lAreopagita, va aprendre correctament a Atenes al
segle nou. Visitava, diu en un manuscrit conservat a la biblioteca
dOxford, els temples i els prtics, per on els filsofs antics componien les
seves obres tot passejant, i preguntava a tots els erudits, dels quals esperava
aprendre alguna cosa sobre la filosofia antiga.[36]
La ptria, en fi, de na Joana, que era alemanya o, segons altres, anglesa, la
qual cosa alguns han considerat un obstacle per a la prelatura, de cap manera
no era un impediment en una poca en qu la Santa Seu encara no era una
propietat exclusiva dels cardenals romans i exercien de Papa grecs, siris,
tracis, gals, alguns dels quals acabaven daterrar a Roma i ni tan sols no
sabien llat encara.[37] El part, que li ving prematur i sobtat en una process,
s considerat versemblant pel mateix Launoy i per Blondel. O sigui que,
concloent ja aquest captol, em crec autoritzat a afirmar amb Platina que no
hi veig res dimprobable.
Per abans de posar fi al tema de la versemblana, no puc resistir la
temptaci de comparar la histria fabulosa de na Joana amb altres que els
seus adversaris ens han presentat com a certes i inqestionables quan es tracta
de donar suport al poder papal. I si tots els que venen aquestes absurditats
sassemblessin al ingenu Jean Chiflet[38] o al bon redactor de la Llegenda
dOr o a Callist Nicfor, aquesta comparaci seria intil; per entre ells
destaquen homes seriosos i admirables per la seva erudici, el gran Baronio
amb els Annals i el Martirologi, el savi Chacn amb les Vides dels Papes,
[39] Bzovius en la Continuaci del Annals de Baronio[40] i molts altres que
rivalitzaven a veure qui sostindria fets ms extravagants amb major erudici,
de la glria dels quals sembla que el nostre Ikonomos[41] va sentir enveja i
ens va regalar amb aquells famosos quatre llibres sobre els Setanta.
He destriat entre aquestes histries els punts ms comuns, i confesso que
em resulta sorprenent com Baronio, que ha exhaurit el repertori sinonmic de
la llengua llatina per qualificar la histria de na Joana de faula sense sentit,
falsa de dalt a baix, buida, vana, pueril, sense valor, insulsa, absurda, plena de
contradiccions, mancada de tota versemblana[42], etc., tot seguit explica
amb absoluta seriositat lesfondrament a Roma del temple de la Pau la nit en
qu va nixer Jess[43] (pel que sembla, aquesta construcci era suprflua
per a qui venia a dur no pas la pau, sin el ganivet), lenviament pel mateix
Jess duna imatge miraculosa a Abgar, rei dEdessa, retrat que fou suficient
per fer fugir Cosroes[44] que assetjava la ciutat, lepiscopat de lAreopagita a
Pars[45], el martiri de les onze mil verges a Colnia[46], els set Epimnides
dEfes que van dormir des de lpoca de Daci fins a la de Teodosi el Jove, o
sigui dos segles ms o menys[47], la venjana de Benet, bisbe dAuxerre, que
va destronar el rei i la reina dels bretons per elevar al tron un bover i
una bovera que havien matat en honor seu lnic vedell que els
quedava[48], i altres absurditats de qu van plens els annals de lEsglsia.
Si comparem ara aquestes histries amb la de na Joana, observem que
aquelles noms foren transmeses a travs del testimoni incert dun o dos
cronistes no gaire importants. Aix, per exemple, de la caiguda del temple a
Roma, que Baronio considera certa, no en diuen absolutament res ni els
Evangelistes ni els Apstols ni els Pares de lEsglsia ni cap altre historiador
de qualsevol religi, lnic testimoni que en tenim s Pere Dami, que va
escriure deu segles desprs. Pel que fa a la imatge dEdessa, sobre la qual no
es troba cap esment a Procopi o a Eusebi, que va relatar detalladament les
relacions del Salvador amb el rei dEdessa, lnic testimoni s el dEvagri al
segle VI. Per contra, la histria de la Papessa, la narren ms de cinc-cents
autors contemporanis o una mica posteriors a ella i tots determinen amb
exactitud lloc, temps i altres circumstncies.
A ms, qui es vulgui embrutar els dits fullejant les ximpleries arnades de
ledat mitjana pot recrrer o, si ms no, acostar-se a la font don emanen les
fabulacions esmentades. Aix, el que Gregori de Tours relata sobre Dions
bisbe de Pars[49], va ser atribut, per la identitat de noms, al seu homnim
Dions Areopagita, tamb bisbe i mrtir, i va induir alguns ignorants o
fantics de lEsglsia galla a consagrar, al segle IV, bisbe de Pars
lAreopagita, contemporani de sant Pau; la histria dels set roncadors dEfes
t lorigen en lepisodi de Laerci sobre Epimnides, de qui diu que va dormir
durant disset anys sencers en una cova; i pel que fa a la tradici de les onze
mil verges, avui els arquelegs latribueixen a una lectura errnia duna
inscripci a Colnia on posa XIMV, o sigui Undecim martyres virgines,
onze verges mrtirs, i no, com van llegir alguns, Undecim milia virgines.
[50]
Pens i desagradable, s, per factible, seria remuntar-se a lorigen de les
altres llegendes. Ser millor, per, que vegem les extravagncies que
sinventaren els que van intentar trobar lorigen de la faula de la Papessa.
Passarem en silenci les conjectures sense fonament dOnofrio, que
atribueix la tradici dun Papa femella a la bellesa femenina del fill de
Marzia, Octavi, que fou Papa als divuit anys, cents anys i escaig desprs de
na Joana; deixarem de banda el que diu el nostre compatriota Allatius sobre
una tal Thiota, una fetillera que esvalotava les multituds amb profecies[51], i
les interpretacions dAventinus i de Corbire, ridiculitzades sense compassi
a causa de la seva extravagncia pels mateixos enemics de la Papessa;
passarem per alt tamb lopini ms generalment acceptada, segons la qual la
cessi de Joan IX a les exigncies de Foci fou considerada prova de
feminitat[52], i ens limitarem nicament als estudis de Baronio, del qual
tenim dret a esperar, com a mnim, una mica de seny.
Segons ell, doncs, el tema de na Joana sha datribuir al rumor que es va
difondre sobre una dona que arrib a ocupar el patriarcat de Constantinoble.
Aquesta ciutat sanomenava sovint Nova Roma o simplement Roma i la
identitat de noms provoca la confusi. En suport daquesta teoria, a banda de
la visi dArechis esmentada ms amunt, aporta la carta de Lle IX, on diu al
Patriarca Miquel Cerulari[53]: Dubto de creure la veu que sha difs, segons
la qual no heu tingut prou a elevar eunucs al tron patriarcal, sin que heu
ordenat una dona. El carcter repugnant del fet i la fraternal benevolncia
envers vs em fan incrdul davant un tal rumor. Per, quan recordo la vostra
incria en lobservaci dels cnons sagrats i els eunucs que han arribat al
patriarcat, em veig obligat a acceptar la resta com a possible.
Aquesta s la carta de Lle, la qual Baronio, tot comentant-la, afegeix:
All, doncs, que es deia de la seu bizantina va sser imputat a la romana
pels grecs cismtics, dels quals Mari Escot va prendre la faula de la Papessa
Joana. Reclamem aqu tota latenci del lector perqu admiri amb nosaltres
fins a quin punt pot arribar el desvergonyiment sacerdotal. El passatge que
hem referit ms amunt, on ens assabentem que vam imputar als francs la
nostra prpia taca, es troba a la pgina setanta cinc del des volum dels
Annals, i a la pgina setanta set del mateix llibre el mateix Baronio, oblidant
el que deia ms amunt i prenent com a aliats contra la Papessa els grecs que
ell injuria, allega llur silenci com a argument triomfal, considerant interpolat
el passatge de Khalkokondilis!!!
Per, quan amb lajuda dels grecs ha descobert la bstia imaginria, el
cardenal ingrat safanya a trepitjar-los i insultar-los de nou, tot exclamant:
Els cismtics de mala llengua haurien preferit esclatar a crits que no pas
callar, si una cosa com aquesta hagus succet entre nosaltres. Labsurditat
de tot aix i la mala fe monacals ofeguen el lector, que no sap on dirigir-se
per trobar la sortida daquest laberint fangs. Afanyant-nos nosaltres tamb a
sortir-ne, observem noms que mai ning no ha parlat duna dona patriarca;
Lle, escrivint el que hem dit ms amunt, evidentment pretenia ridiculitzar
els orientals per lelecci deunucs, si no s que suposem que tamb va tenir
una visi com la dArechis. A ms, com podrem creure que, a partir dun
simple rumor de Lle, que ell mateix considerava sense fonament, els grecs
van trobar locasi de crear una histria sobre una Papessa, adornant-la amb
tot destranyes aventures, quan sels podia descobrir la mentida de seguida?
Encara resulta ms sorprenent com, inventada duna manera o una altra la
llegenda, els historiadors llatins ms clebres, entre els quals bisbes i
cardenals subjectes al Papa, van acceptar tranquillament els deliris dels grecs
i es van afanyar a consignar-los com a fets reals als arxius del papat, i, no
contents amb aix, van arreplegar un munt de proves histriques per tal de fer
ms creble la calmnia dels cismtics. En aquest cras engany, segons
Baronio, hem de creure que van caure Anastasi, contemporani de Lle,
Sigebert, un crtic molt curs, el papista fervent de Mari Escot i, en una
paraula, tots els cronistes catlics que expliquen el mateix sobre la qesti.
Per posats a creure, minclino a considerar ms probable lexistncia de na
Joana.
Mafanyo ja a exposar els testimonis ms importants a favor della,
cercant-ne ms la solvncia i la facilitat daccs que no pas la quantitat dels
que shi refereixen, la llista dels quals s interminable a les obres de
Desmarets, Dositeu i Spanheim.[54]
Segons aquest autor alemany, la primera referncia a la Papessa es troba
en uns manuscrits dAnastasi el Bibliotecari, contemporani della, i cinquanta
anys desprs, als escrits dun cert Radulfus, monjo i comentarista del Levtic;
per Blondel i Baronio afirmen que els passatges dAnastasi sn
interpolacions i suggereixen que Radulfus era un monjo del segle XI.
Nosaltres, per, sense els coneixements suficients per decidir entre aquestes
versions, ens limitem a observar que, fins i tot admetent la hiptesi del silenci
dels cronistes contemporanis o una mica posteriors, no sen desprn cap
prova contrria a na Joana; perqu els uns, entre ells Freculf i Wallafrid, van
morir abans del 856, i els altres, Ad, bisbe de Viena, Rginon i els redactors
dels Annals de Sant Bert es limiten als fets dels emperadors o reis de Frana,
ometent fins i tot els noms de molts papes.
No oblidem, a ms, que segons els decrets de la Seu romana no es podia
incloure na Joana a la srie dels papes, tal com ens informen Mart el
Polons[55] i el nostre Dositeu, segons el qual els cronistes, collocant Benet
III desprs de Lle, el van declarar el seu successor legtim i van ometre la
senyora Joana que shi havia esquitllat de manera impia[56]. Veient com
fins i tot el savi Baronio dubtava tant entre quins papes admetre com a
legtims i quins eliminar i com sovint decidia de manera arbitrria, no ens ha
de resultar estrany, crec, que na Joana, invisible de moment en la foscor
daquell segle tenebrs, reaparegui afirmada per testimonis incontestables,
quan larribada dhistoriadors dautoritat ms contrastada va posar una mica
dordre a aquell caos informe. Per sigui com vulgui, per tal de complaure
Baronio i que ens perdoni les amargues veritats que li hem dit ms amunt,
comenarem per Mari.
Aquest historiador, anomenat Escot pel nom de la seva ptria com era
costum a lpoca, abandonant les muntanyes ptries a les acaballes del segle
X, es trasllad a Colnia, on es fu monjo, i dall a Magncia, on va passar
la vida orant i escrivint. Venerava la Seu papal fins a la deficaci, atrevint-se
a defensar-la contra lemperador Enric IV durant la famosa disputa sobre la
investidura dels bisbes. A banda daix, Mari no era daquells monjos en
qu a cada pgina es troben rastres de niciesa o mala fe, sin que es va
guanyar tal reputaci entre els contemporanis que Anglaterra, Esccia i
Alemanya el reclamaven com a fill propi, igual que a lantiguitat es
disputaven Homer set ciutats. Si rebutgem, doncs, per sospits el testimoni de
tal historiador, que confessa, tot i la seva papolatria, que a Lle IV el va
succeir una dona, Joana, el pontificat de la qual dur dos anys, cinc mesos i
quatre dies[57], en quin altre o en qu podrem creure amb ms ra?
Segebert, de la petita ciutat belga de Gembloux, a qui Dositeu anomen
Gemblacense, monjo i cronista reputat que flor als voltants de les acaballes
de la mateixa centria, tamb registr a la seva Crnica la histria de na
Joana amb les circumstncies ms essencials, Fama est hunc Iohannem
foeminam fuisse, etc., o sigui, tradut literalment el passatge, Sobre aquest
Joan diuen[58] que era una dona, coneguda noms per un dels domstics,
embarassada del qual par un petit Papa[59].
Ot, bisbe de Freising, a Alemanya, germ uter de lemperador Conrad
III i nt dEnric IV, en la seva Crnica que arriba fins lany 1146 esmenta el
papa Joan, el qual era una dona,[60] el mateix diuen els cronistes Gefred
Artur i Godofred de Viterbo[61] que van viure per la mateixa poca i van
situar na Joana entre Lle i Benet, invitant el lector, entre parntesis, a no
comptar aquesta dona entre els papes.
Durant el segle XIII sn moltssims els que donen testimoni a favor de na
Joana, per sobretot sn dignes datenci els de Mart el Polons de lorde
dominicana, a qui els cronistes contemporanis citen amb elogis. Fou durant
molts anys penitenciari dels papes Joan XXI i Nicolau III, que desprs lenvi
com a bisbe a Polnia; de manera que si hi ha alg que es troba en posici de
conixer exactament la veritat, aquest era sens dubte Mart, el ms fidedigne
tant pel seu carcter com pel crrec que ocupava a la Seu romana. Grcies a
ell, doncs, ens assabentem, a part de les coses ja conegudes, que Joana va
nixer de pares anglesos a Magncia, que, desprs dun papat de dos anys,
cinc mesos i quatre dies, mor de part en una process i fou enterrada sense
honor en el mateix lloc de la mort, lloc que els papes posteriors van evitar
desviant-se per un altre carrer per anar al Later.[62] Desprs dexplicar
aix, Mart ens recomana de no comptar la dona entre els papes.
El mateix lector pot entendre com de pesadament va caure damunt dels
enemics de la Papessa el testimoni formal dun home com aquest; tant s aix
que intentaren de totes les maneres possibles reduir-lo al no-res, els uns
afirmant que ni el mateix Mart semblava creure el que explicava, els altres
dient que havia inventat la faula en un moment de bon humor. Per tals
acusacions contra un home com aquest eren simplement ridcules. Per aix
Allatius[63], lorind de Quios, va considerar ms oport defensar que el
passatge de la Papessa fou interpolat en els manuscrits martinians pels
enemics de lEsglsia, o sigui pels protestants. De la mateixa opini s
tamb el pare Chifflet, en suport de la qual reporta que havia vist a la
biblioteca de son pare (!), que es va cremar (!!), un manuscrit de Mart en
qu no hi havia cap referncia a na Joana.
Res ms repugnant o absurd que aquesta afirmaci que sovinteja entre els
catlics sobre manuscrits antics suposadament adulterats pels protestants.
Sha de tenir tanta barra com Allatius per acusar els protestants, que
aparegueren al segle XV, dhaver introdut al manuscrit de Mart un fet que
tants cronistes catlics havien copiat del mateix Mart dos-cents anys abans
de la Reforma[64]. Daltra banda, si realment es van produir interpolacions,
no s ms lgic atribuir-les als catlics possedors dels manuscrits, interessats
a esborrar les nombroses vergonyes, que no pas a membres de la nova religi,
que estaven proscrits i no podien ni acostar-se a les biblioteques? A ms a
ms, cap protestant ha estat mai descobert o acusat de falsificador i, en canvi,
historiadors coreligionaris han retret sovint als monjos els afegitons i
supressions comesos als monestirs.
Al segle XIV Spanheim trob a la biblioteca de Leiden un testimoni en
favor de na Joana gens inferior en importncia als anteriors, el del bisbe de
Galcia Bernat Gui, inquisidor durant el papat de Joan XXII, que diu en la
seva Crnica (Flores Temporum): Quan intentava historiar els fets
memorables dels papes, vaig llegir i comparar multitud de Crniques per tal
dadquirir un coneixement clar i exacte sobre cada cosa, sobretot perqu he
observat que no sn petites les diferncies que hi ha entre molts cronistes
sobre lordre cronolgic dels prelats romans i, el que s ms important, sobre
les accions de cada un.
Desprs daquest prembul, passant a la biografia dels pontfexs, aquest
historiador precs i meticuls colloca na Joana al lloc que li pertoca i explica
la seva histria tal com es troba en Mart. Correspon al lector decidir si un
escriptor que intenta corregir i posar dacord per comparaci crtica les
crniques antigues, si un inquisidor i perseguidor dels albigesos, que ja feien
burla de la Santa Seu per la Papessa, hauria acceptat mai la seva histria si en
lpoca en qu escrivia podia sser posada en dubte.
De Gui, tot passant en silenci Joan de Pars, Sigfrid de Msnia,
Sozmenos, el monjo grec de Calbria Barlaam i molts altres, els quals qui
vulgui pot cercar en Vossius, arribem a Amalric dAugier, que lany 1362
dedic al papa Urb V una Relaci cronolgica dels bisbes de Roma[65] on
es troben les segents novetats sobre na Joana: Al principi duia una vida
prudent i santa, per desprs sengreix pel consum excessiu de carns
greixoses, es lliur a la disbauxa i qued embarassada dun dels seus
servents.
Passant per alt de nou una muni de testimonis menys importants, de
lignorat Amalric, la Cronologia del qual es varen menjar els cucs de Leiden,
saltem al llorejat Petrarca, els cants damor del qual estan ben resguardats
contra tals desgrcies, conservats tant a la biblioteca com a la memria de
totes les italianes. Aquest poeta, desprs de cantar el cant del cigne damunt la
tomba de Laura, es retir a Vencia, on consum els darrers anys de la seva
vida escrivint les Vides dels Emperadors i els Papes fins a Gregori IX, on
trobem lomnipresent Joana i on ens assabentem entre altres coses que
lAltssim, arat per tal profanaci de la Santa Seu, devast els camps amb
una plaga de llagostes enormes[66].
Contemporani de Petrarca, vivia a Florncia lautor del Decamer,
Giovanni Boccaccio, nic en grcia i obscenitat, el qual, cantant les astcies
femenines fins al darrer al, va compondre a una edat ja molt avanada una
obra en llat, De claris mulieribus, on na Joana, comparada amb Semramis,
ocupa un lloc destacat entre les herones[67].
Apressats ja i limitant-nos als ms destacats, exhaurirem per ordre
cronolgic linventari interminable dels bigrafs de tan celebrada dona. Entre
ells excelleixen al segle XV:
1. Teodoric de Niem, secretari de Joan XXIII, que en un viatge a
Florncia el 1413 va trobar un tractat sobre Privilegis i drets dels
Emperadors, el qual va editar acompanyant-lo de notes. Per un dels seus
comentaris ens assabentem que na Joana va ensenyar pblicament a Roma a
lEscola dels Grecs, on tamb ho havia fet abans que ella Sant Agust, i,
mentre fou pobra, es lliur sense descans a estudis seriosos, per quan
esdevingu Papa, es deix corrompre progressivament per la mollcie i,
embarassada dun dels seus servents par un petit Papa en una process
solemne a prop del temple de la Pau[68], on, en record daquest fet, serig
una esttua de marbre, de la qual parlarem ms endavant.
2. Jean de Gerson, canceller de la Universitat de Pars, anomenat Doctor
cristianssim (Doctor christianissimus) per la seva ortodxia i conducta
irreprotxable, el qual es va distingir entre els assistents al Concili de
Constana. Lany 1404, trobant-se a Tarasc, ciutat de la Provena vora el
Roine, hi pronunci un serm davant el papa Benet XIII en qu, defensant els
privilegis de lEsglsia gallicana, diu: tamb Roma sengany en reconixer
durant tant de temps una dona com a cap[69]. Aix deia Gerson al segle XV
i al XVIII leditor de la seva obra completa, Louis Dupin, doctor a la
Sorbona, distingit per la seva immensa erudici i major manca de
discerniment, va considerar prudent, desprs de les paraules de Gerson
Roma sengany, que el papa Benet no va replicar, afegir entre parntesis
tu, bon home, tenganyes (tu falleris vir bone).
3. Dietrich Engelhusen explica a la seva Crnica entre altres coses que,
mentre la Papessa infantava, aparegu el Diable per laire cridant:
Papa pater patrum,
Peperit papissa papellum[70]

que Dositeu va transformar en:

Papa, pare de pares, mostra el nad de la Papessa.

4. Felix Hammerlein i Martin le Franc[71] expliquen que en el seu temps

encara es conservaven molts llibres de litrgia compostos per na Joana, i una
cadira foradada, feta per ordre del seu successor, Benet, amb lobjectiu que
els papes, quan sn proclamats, se sotmetin damunt la cadira a un examen
fsic per tal devitar una altra possible Papessa.
Latens Lanikos Khalkokondilis, lnic grec en qu he pogut trobar
alguna cosa sobre la qesti que ens ocupa, explica daquesta manera la
histria de la Papessa: Em disposo a parlar del pontfex de Roma. Quan
shan escrutat els vots i ha estat elegit, el proclamen pontfex i el mantenen a
dins fins que lelecci sigui tamb aprovada pels altres. El fan seure sobre
una cadira que t un forat, per tal de poder tocar els testicles que en pengen,
puix creuen que antigament una dona havia arribat al pontificat de Roma,
que, estant embarassada, mentre assistia a una cerimnia religiosa, va infantar
un nen a la vista pel poble, per la qual cosa, a fi i efecte dassegurar-sen i
que no nhi hagi cap dubte, palpen i, desprs de palpar, exclamen: El nostre
papa s home[72]. Aix segons Lanikos, per segons els romans
lexclamaci era ms curta i expressiva, els que tenien la m sota els faldons
papals en comptes de El nostre papa s home deien una sola paraula,
Habet! (En t!).
A part daquests, al llarg del mateix segle fan esment de na Joana Eneas
Piccolomini, qui desprs seria Papa sota el nom de Pius II, lheresiarca Jan
Hus, sobre els quals parlar ms endavant. Per no estendrens i per la
sobreabundncia de testimonis passem per alt els Fregoso, Giasone Del
Maino, Werner, Platina[73], Pannonius, els cronistes de Colnia, Saxnia i
Augsburg, i molts altres. Al segle XVI, amb lexpansi de la impremta, es
van multiplicar de tal manera els bigrafs de la Papessa, que, no sabent per
on comenar i per on acabar, els deixem de banda a tots, imitant aquell sastre
genovs que la viglia de Pasqua es trobava amb un munt de roba per
preparar i, com que no sabia per on comenar, apag el llum i se nan a
dormir.
Limitant-nos, per, als que hem esmentat ms amunt, crec que estem
autoritzats a dir amb Dositeu: s clarament una vergonya negar una histria
basada en tantes proves i testimonis, i, a ms, essent la majoria dels
testimonis papistes[74].
Segons els adversaris de la Papessa aquesta multitud de testimonis t poca
importncia, perqu els cronistes acostumen a copiar-se els uns als altres
sense sotmetre a una anlisi crtica les bajanades dels predecessors. Aquesta
observaci, encara que correcta en si mateixa, no es pot aplicar en aquest cas.
Si es tracts duna tradici fosca o de poca importncia, sobre sant Pacomi,
per exemple, travessant el Nil damunt lesquena dun cocodril o de santa
Magdalena retirant-se en una cova a Frana per redimir els seus pecats amb
llgrimes que es converteixen en perles, resultaria creble que els qui en
fessin esment es conformessin amb lnic testimoni de qui va inventar la
llegenda.
Diferent, per, s el cas de la histria de na Joana, que malgrat el gran
descrdit que suposava per al papat, fou recollida per historiadors lliurats en
cos i nima a la Santa Seu. s impossible suposar que el paplatra Mari va
acceptar la histria de na Joana sense prendres la pena dinvestigar si era
certa, i encara ms absurd creure que els autors catlics posteriors a ell no es
molestaren a desmentir-lo, si havia caigut en tan cras error. I suposant encara
que tots els altres per una negligncia imperdonable no shagin preocupat de
netejar una taca semblant de la histria papal, com podem, per, acceptar
que Gui, el gran esperit crtic, que tants errors va trobar i va corregir a les
crniques dels seus antecessors, no sols va deixar intacta la histria de la
Papessa, sin que la va incloure a la seva histria com un fet indubtable,
proporcionant aix una arma formidable als heretges? Per a banda dels
homes, els fets i les pedres mateixes, missatgers sense veu, clars i
vertaders,[75] donen fe de la veracitat de la histria de na Joana. Examinem
breument qu hi ha sobre aix.
Segons el ja esmentat Teodoric de Niem, secretari de Joan XXIII i home
iniciat en tots els secrets de la cort pontifcia[76], A Roma hi ha una
esttua de marbre que representa el fet tal com va succeir, o sigui una dona
parint, que erig el papa Benet per inspirar lhorror de lescndol que tingu
lloc en aquell indret. Per historiadors ms recents, entre els quals el savi
pare Nol Alexandre[77], que, segons lacerb Du Fresnoy, adquir el
privilegi de defensar qualsevol opini absurda[78], sostingueren que
lesttua representava una divinitat dels pagans.
Per aquesta afirmaci s titllada de ridcula pel mateix Blondel, perqu,
si realment lesttua era una relquia de lantiguitat, resulta difcil dentendre
per qu la va llenar al Tber el papa Sixte V, a qui tothom reconeix com un
fervent admirador de lart antic, que va restaurar un obelisc i altres
monuments romans, per, en canvi, si representava una dona parint, va fer b
el Pontfex llanar al fons de laigua aquell monument indecent de la
vergonya papal, que, erigit en un segle de mal gust i barbrie, no podia tenir
cap valor artstic. A ms a ms, no oblidem que Teodoric, que pass la major
part de la vida a Roma al servei de la Santa Seu tamb hauria estat llenat al
Tber o, si ms no, excomunicat, si en una obra important com la dels
Privilegis i drets dels Emperadors, hagus recollit sense cap mena de
fonament una llegenda que atribua tal infmia al totpoders papat, furis en
aquell moment per les burles de Wycliffe.
Una altra esttua de na Joana adorn durant molts segles la tan venerada
catedral de Siena, on la van veure Mabillon i Launoy, segons el qual tothom
que no fos cec podia distingir la esttua entre Lle i Benet, i a sota es podia
llegir la inscripci Joan VIII, dona dAnglaterra. Per aqu tenim de nou al
pare Nol Alexandre afirmant que lesttua era obra dun escultor ignorant i
llicencis amb la intenci de fer una broma. El bon pare sembla oblidar que
en aquella poca els que feien broma dels papes eren cremats vius. Si es t en
compte la fama que tenia aleshores Siena, ptria de tants prelats poderosos, i
la celebritat de la seva catedral, on assistien a les cerimnies els pontfexs,
que shi traslladaven sovint, i tota laristocrcia del pas, seria difcil de
creure que tots van veure durant molts segles una figura femenina excellint
entre els possedors de les claus del parads, collocada per lescultor a tall
de broma, i que ning es preocups mai de saber qui va ser limpiu que hi va
posar aquell dol indecent o de reduir-lo a pols damunt el terra de bell marbre.
Segons Nol hem de suposar responsables daquesta tolerncia
incomprensible els irascibles papes de Siena, Gregori VII, Alexandre III i
encara el mateix Pius II, de qui ja es van burlar a Bohmia com a apstol
duna Esglsia dominada per una dona[79], tots els quals van respectar el
caprici de lescultor bromista, considerant, pel que sembla, aquella dona
com un mal necessari. Sigui com vulgui, lesttua de na Joana romangu
incommovible damunt el pedestal fins que el seu perseguidor implacable,
Baronio, aconsegu amb la mediaci del duc de Toscana davant el bisbe de
Siena que fos traslladada dall perqu escandalitzava els fidels o, segons
Mabillon[80], que fos transformada de femenina en masculina, substituint la
inscripci Joan VIII, dona dAnglaterra, per Zacaries.
Presentarem ara al lector un altre testimoni de marbre que esmenten tots
els visitants de Roma, lorigen i ls del qual van descriure els fidels
servidors de la Santa Seu, Platina, bibliotecari[81] del Vatic, el cardenal
Pandolfo[82], el bisbe Jacobatius i molts altres, als quals tornen a refutar
Chiflet i Allatius, oblidant en lmpetu del seu zel papal que resulta ms
oprobis per a la cort romana lexistncia de tants prelats, segons ells,
mentiders que no pas la duna sola dona que shi hagi esquitllat amb engany.
Segons aquells historiadors, doncs, hi havia al palau pontifici una cadira
foradada de marbre porpra, asseguts a la qual els pontfexs posteriors a na
Joana oferien a la vista i al tacte dels electors proves fidedignes de la seva
virilitat i, desprs daquesta demostraci, rebien les claus de sant Pere.
Aquesta cerimnia impudent es va mantenir fins al segle XVI i no sen va
salvar (segons el testimoni de lhistoriador Corio de Mil, que per la seva
excessiva cruesa noms podem oferir-lo en itali en una nota[83]) ni el
mateix Alexandre Brgia, que es va veure obligat a pujar a la cadira foradada
abans de seure a la ctedra de sant Pere, malgrat que ja tenia quatre fills
majors dedat que mostrava amb orgull als que el visitaven[84], i, a ms a
ms,
Lucrcia, esposa, nora i filla[85].

Desprs del papa Lle X fou abolida aquesta cerimnia singular pels
escarnis dels heretges o, segons Janus, bisbe de Cinc Esglsies[86], perqu
els costums dels prelats de lpoca, que estaven envoltats de putes i fills
bords, donaven als romans garanties suficients de la seva virilitat, com es
desprn clarament de la segent can popular que tamb presentem sense
traduir per les mateixes raons que ho hem fet ms amunt amb el fragment de
Corio:
Non poterat quisquam reserantes aethera claves
Non exploratis sumere testiculis.
Cur igitur nostro mos hinc nunc tempore cessat?
Ante probat quod se quilibet esse marem.[87]

Per aquesta mateixa ra fou dispensat de la prova Innocenci III, de la

famlia dels Cibos, segons els poeta Maullus que sadrea aix als cardenals:
De la virilitat del Papa
 demostracions no en cerqueu,
la ramada de fills
gireu-vos i admireu.[88]

Sentn que tots aquests i molts altres epigrames daquell temps no

tindrien cap sentit i estarien desprovets de sal cmica, si el costum a qu
alludeixen no fos real i conegut per tothom a Roma. s tenint en compte
aix que els enemics ms intelligents de la Papessa, en lloc de negar la
cadira foradada van intentar trobar una altra explicaci a aquesta estranya
cerimnia. Aix Mabillon va sostenir que el Pontfex es veia obligat a seure
en una cadira foradada, perqu records que era hum i, com a tal, sotms a
les pudents necessitats de la natura.[89] Creiem, per, que el savi benedict
confon intencionadament la cadira en qesti amb una altra no foradada,
lanomenada estercorria, sobre la qual sasseia el Papa a qui recordaven la
inestabilitat de les coses humanes amb el vers del salm CXII: El Senyor
aixeca de la pols el desvalgut, fa alar el pobre de la immundcia. Per, com
sagrada de dir el Nstor dels nostres erudits, K. Asspios, cada cosa al seu
lloc.
A ms, segons el testimoni precs de multitud dhistoriadors els que
palpaven el Papa acabat de proclamar no recitaven salms, sin els mots En
t, que expressava amb exactitud la finalitat de la cerimnia. Els pontfexs
de lpoca, lliurats a lembriaguesa i la gola, no sassemblaven als perses del
temps de Cir, que noms menjaven crixens i que consideraven indecors
ser vist quan es va a orinar o a satisfer qualsevol altra necessitat
semblant[90], ni hi havia perill que oblidessin durant gaire temps les
necessitats de la natura humana.
Altres enemics de na Joana, entre els quals, com s natural, el pare Nol,
pretenen que aquella cadira, que anomenen balneria, servia per als rentats
de les parts baixes del cos dels papes, molts dels quals patien dhemorroides a
causa de la vida sedentria i la golafreria. Per aquesta explicaci de Nol,
que segurament no es basa en cap testimoni, s impudent i ridcula, perqu
ning no creur que els papes de lpoca, per molt desvergonyits que se
suposin, es rentaven el darrere pblicament a lesglsia de Sant Silvestre, on
es trobava aquesta famosa cadira, la qual, per b que foradada, no es podia
utilitzar per rentats ntims. En aquest tema els que neguen lexistncia de na
Joana sassemblen als malfactors davant els tribunals, que, volent amagar de
la manera que sigui una veritat que els pots resultar mortal, passen de les
contradiccions a labsurd, tot provocant entre laudincia ara compassi, ara
rialles.
Seguint els preceptes dels mestres de retrica antics, segons els quals cal
presentar al final els arguments ms forts, no hem dit res fins aqu dun altre
testimoni en favor de na Joana, el qual tot sol bastaria per fer tornar pllids i
eclipsar tots els altres, tal com sapaga lesclat dels estels quan resplendeix el
dia. No es tracta ja de manuscrits polsegosos, descriptors dubtosos ni de
marbres llanats al fons de les aiges, sin dun concili concorregudssim,
molt clebre en la histria, que va acceptar lexistncia de na Joana sense cap
mena dobjecci. El lector pot considerar paper mullat totes les proves que
hem anat acumulant laboriosament en favor della, desprs dhaver espolsat
la pols de vuit segles i tret de la tomba prelats i poetes, historiadors i sants
mrtirs, i concentrar la mirada exclusivament en aquesta, que basta per
dissipar, com un nvol prim, tota obscuritat, tota objecci i dubte.
Lany 1410 la Santa Trinitat indivisible al cel era representada a la terra
per una trada revoltada i dividida, Joan XXIII, Gregori XII i Urb III, que
exercien de Papa alhora i es titllaven els uns als altres dusurpadors,
anticristos i antipapes. Joan, abans pirata i desprs Papa, es dedicava a
saquejar Itlia, Urb a cremar gent a Espanya i el vell Gregori, perduts els
seguidors i les dents, llanava anatemes contra el mn sencer des dAncona.
[91]
Mentrestant els camps romanien incultes, les ciutats es despoblaven,
Wycliffe a Anglaterra i Hus a Bohmia es revoltaven contra la indecncia del
clergat, els turcs tornaven a amenaar Europa, i ja no hi havia ni diners ni
homes per a la defensa: tot ho havia devorat lhidra tricfala. El mal
augmentava cada dia i la situaci va arribar a tal punt de gravetat que
lemperador Segimon va pensar que lnic mitj de salvaci era reunir un
concili a Constana per atacar el cisma i reformar lEsglsia, desprs de
convncer amb falses promeses a Joan, que esperava poder-se desempallegar
aix dels rivals.[92]
Vora la riba del llac del mateix nom Constant va alar la ciutat de
Constana, insignificant fins que es fu famosa pel Concili. A finals del 1413
hi comenaren a acudir de pertot reis, electors, telegs i prelats. Els seguien
cinquanta joiers, tres-cents quaranta barbers, nou-cents cuiners, tres-cents
venedors de vi, multitud de criats, balladors i balladores i set-centes divuit
meuques[93], tots ells installats en casetes de fusta al voltant del temple on
shavia de discutir sobre la sort de la cristiandat. Al cap de no gaire va
arribar el Papa Joan i el Concili va comenar els treballs. El dia, el consumien
els pastors del ramat catlic cremant persones o discutint sobre el color de les
vestidures sacerdotals i lamplada de les mnigues[94], i a la nit descansaven
als braos de la bella Impria[95] i les seves companyes.
Per entrem tamb nosaltres al recinte sagrat del Concili. A les butaques
arrenglerades en forma de ferradura de cavall seuen els membres del Concili
tot discutint; darrera brillen les llances dels gurdies de corps i damunt el cap
els blasons de noblesa. All on sigui que girem la mirada, electors coberts
dor o cardinals emporprats, Eclecteurs de drap dor, cardinaux
decarlate[96]. All hi eren les llumeneres de lEsglsia, Gerson el
cristianssim, el sapientssim cardinal DAilly, Mathieu Roeder[97], el nou
Jeremies, i Crisoloras, lintroductor a Itlia de les lletres gregues. All hi eren
els grans de la terra, el duc de Savoia, Amadeu, amb el ceptre a la m i la
figura hebratzant, limberbe Adolf, comte de Cleves, recolzat en una espasa
ms llarga que ell, el terrible duc dustria, Ernest, del qual noms els ulls i
la barba es distingien sota el casc feixuc de plomall blanc, i lelector de
Saxnia, Rodolf, cobert amb una pellisssa ds blanc.[98] All hi eren quatre
patriarques i vint-i-set ambaixadors de totes les nacions incloses fins i tot les
sarranes.
Mai shavia reunit una assemblea ms venerable i impressionant que
aquesta. Eren aproximadament les set del mat i el sol de juny penetrant ple
de matisos a travs dels vitralls acolorits de lesglsia accentuaven lesclat de
lor i de la porpra, quan se sent un soroll darmes i arrossegament de cadenes
davant lentrada del temple. Les mirades de tothom es giren per veure qui era
anunciat per aquell so sinistre, per de sobte sapaga la llum del sol i una
profunda foscor sestn per lesglsia. Els prelats cerquen aterrits els amulets
penjats del coll, els senyors, el pom de lespasa.[99] Quan, passat leclipsi de
sol, torn a brillar el dia, al mig de lassemblea envoltat de carcellers i
carregat de cadenes va aparixer un home molt pllid i esqueltic a causa de
les penalitats sofertes, que duia hbit, barba llarga i al cap un barret de paper
en qu hi havia dibuixats dos dimonis dolents.[100]
 Es tractava de lapstol de Bohmia Jan Hus, que estava a punt de
proporcionar-nos un testimoni incontestable en favor de na Joana. Aquest
mrtir, que havia predicat a Bohmia que el Papa era sant no perqu fos ric o
rei, sin a condici de seguir els preceptes del Salvador sobre mansuetud i
caritat, que lexcomunicat per un prelat pot sser salvat per la misericrdia de
Du, que qui devora el ramat s indigne del nom de pastor, que Judes era un
fals deixeble de Jess, i altres blasfmies hertiques semblants, era dut
engrillonat davant del Concili per sser jutjat i posteriorment lliurat a les
flames. Per comena linterrogatori, sobren els llibres de Hus i es llegeixen
un a un els passatges reprovables, entre els quals que Jesucrist fins i tot
sense cap de lEsglsia sobre la terra pot dirigir-la a travs dels seus vertaders
deixebles, escampats per tot el mn. Preguntat lacusat com sha atrevit a
escriure aix, va respondre: No estava sense cap ni govern lEsglsia quan,
durant dos anys i cinc mesos exerc el papat Joana, una dona?. I quan se li
deman perqu havia dit que no basta que alg sigui elegit Papa per sser un
veritable cap de lEsglsia, respongu: He dit aix perqu cap cristi
senganyi i prengui la Papessa per un veritable cap de lEsglsia[101].
Cap dels presents va trobar res a dir contra aix ni el va refutar o es va
mofar dell i, amb el llibre de Hus sobre lEsglsia obert all davant i una
multitud dulls malvols clavats en ell primfilant a la recerca de blasfmies a
cada lnia, noms va escapar de la condemna el segent passatge: LEsglsia
catlica, la destinada a dominar les portes del reialme de la mort ha dsser
irreprotxable, sense taca ni arruga, per no han estat aix sempre els papes i
els cardenals consellers seus, que han caigut en el pecat i en lerror, com va
passar en lelecci del Papa Joan, que era una dona. O s que podem
considerar immaculada i sense taca aquesta dona que va parir en
pblic?[102]. Dues i tres vegades el reformador va tirar en cara la figura de
na Joana als jutges, que defensaven la infallibilitat de la Santa Seu, i cap dels
vint-i-dos cardenals, cap dels quaranta-nou bisbes, cap dels dos-cents setanta-
dos telegs[103] el reprov per mentider o el va interrompre per blasfem.
Aquest testimoni consignat a les actes del Concili per divuit secretaris papals
ni s susceptible dobjeccions ni mereix comentaris.
Poc desprs, a Hus, que no va voler admetre la infallibilitat del Papa, el
cremaren per heretge aquells mateixos prelats que van deposar i empresonar
al Papa Joan que havia presidit el Concili per adlter, emmetzinador,
simonac i incestus[104]. En pujar a la foguera Hus va donar les grcies als
carcellers i als botxins. Quan ja les flames llepaven els peus del mrtir, un
pags que tornava del bosc amb un braat de llenya el va llanar a la foguera
en una demostraci de zel catlic. Girant-se cap a ell i amb un somriure ser
va cridar Oh, santa simplicitat! i expir a linstant ofegat pel fum de les
branques verdes. Les seves cendres van sser llanades al Rin i els seus
llibres al foc. Quan hom vulgui demostrar que els capellans catlics eren
inconseqents i sanguinaris, lexistncia de na Joana un fet histric i Allatius
un mentider, que contempli la foguera de Hus,

que no cerqui
un astre ms clid brillant en el dia.[105]

Pel que fa a mi, desprs de dhaver dedicat molt de temps al tema de la

Papessa sense deixar dinvestigar res de tot all que pogus contribuir a
aclarir la qesti, estic ntimament convenut de la seva existncia. He
intentat de transmetre aquest convenciment al lector amb fets i cites exactes
que demostren: 1) que, si tenim en compte lestat dels homes i de les coses de
lpoca, no resulta gens increble la histria de na Joana, 2) que en tenim
testimonis descriptors i monuments, la validesa dels quals noms un cec o
alg que no vulgui veure-hi pot posar en dubte.
Ara ja deixo que cadasc cregui el que vulgui, dubto, per, que els no
convenuts puguin trobar una excusa per a la incredulitat ms plausible que
la daquell xantre que considerava apcrifa la lepra de Constant el Gran
perqu el seu breviari no en deia res.
 PRIMERA PART
II y a bien de la diference entre rire de la religion, et rire de ceux
qui la profanent par leurs opinions extravagantes.[106]
(PASCAL, lettre XI)

Per la meitat solen comenar els portes pics. El mateix fan tamb els
novellistes, que demanen als diaris contractats que presentin les aventures en
deu volums dels Portos i Aramis sota el nom depopeies, amb perms
dAristtil.[107] A ms, lheroi, quan troba locasi, dins una cova o en un
palau, sobre lherba perfumada o en un llit tou, explica els antecedents a
lestimada, un cop sadollat lanhel de jeure junts i amar-se.[108]
Aix ho vol el llat Horaci en lArt Potica. I s aix el que recomanen
avui els editors cada cop que encarreguen un llibre i imposen a lautor la
llargada, lamplada i la matria de lobra, com si encarreguessin un vestit al
sastre. Aquesta s la prctica comuna, per jo mestimo ms comenar pel
principi. Ara, a qui li agradi el desordre clssic, pot llegir primer les pgines
finals del meu llibre i continuar desprs per les primeres, convertint daquesta
manera la meva histria senzilla i verdica en una novella pica.
El gran Byron va tenir la pacincia descoltar les enraonies de les velles
de Sevilla per saber si la mare del seu heroi, Don Juan, deia el parenostre en
llat, si sabia hebreu o si duia camisa de lli i mitges blaves. Amb el desig de
donar jo tamb al lector, si ms no, el nom del pare de la meva herona, he
escorcollat els patracols plens de ximpleries dels Herdots medievals. Per
resulta que aquest apareix sota moltes i variades denominacions, com Zeus
entre els poetes i el diable entre els hinds. Si hagus perdut alguns anys
acarant manuscrits, potser hauria pogut escatir si el progenitor de na Joana es
deia Willibald o Wallafrid. Dubto, per, que el pblic mhagus recompensat
mai per tal esfor. Seguint, doncs, lexemple dels estudiosos actuals, que no
volen perdre el temps llegint per por descriure menys, cosa que redundaria
en dany dels contemporanis i de la posteritat, continuar, o ms aviat
comenar, la meva histria.
El pare annim de la meva herona era un monjo angls, per no he pogut
esbrinar de quina provncia, ja que la Gran Bretanya encara no havia estat
dividida en comtats per facilitar la feina dels recaptadors. Descendia dels
missioners grecs que van plantar la primera creu a la verda Irlanda[*] i fou
deixeble dEscot Erigena,[*] que va sser el primer a trobar la manera de
confeccionar manuscrits antics, amb els quals va enganyar els savis de
lpoca, com Simonidis[109] als berlinesos. Aquestes sn les niques dades
que ens ha conservat la histria sobre el pare de na Joana. La mare es deia
Jutha, era rossa i duia a pasturar les oques dun bar sax. Aquest va baixar la
viglia dun fest per triar loca ms grossa, la pastora li va despertar lapetit i
la va traslladar del corral a lalcova. Ben aviat sen va cansar i la va cedir al
coper, el coper al cuiner i aquest al marmit, que, devot com era, la hi va
baratar a un monjo per una dent de sant Guthlac,[*] que havia viscut i mort
santament en un clot de Mrcia. Aix, na Jutha va caure del llit del senyor als
braos del monjo, com tamb avui els copaltes a Anglaterra cauen de les
temples dun diplomtic al cap dun captaire, perqu en aquell pas de bon
govern sn molts els que moren de gana i els que atempten contra el pudor
per manca de camisa, per tots, senadors i enterramorts, comtes i pidolaires,
duen copalta, que all s considerat la salvaguarda de la igualtat
constitucional.
Va ser una uni feli.[*] Durant el dia el monjo anava pels castells dels
voltants venent pregries i rosaris, i al vespre tornava a la cella amb les mans
humides dels petons dels fidels i les alforges plenes de pa, carn, coques i
nous. De patates, encara no nhi havia a Anglaterra, sin que van ser
introdudes ms tard, amb la Constituci, per a s del poble lliure, quan,
arribada la igualtat, els criats van deixar de menjar bona carn asseguts a la
mateixa taula que el senyor.
Na Jutha, tan bon punt sentia al lluny de la plana el cant del marit que
tornava, parava taula, o sigui, posava un sol plat per a tots dos, una forquilla
de ferro i una banya de bfal per got damunt unes planxes de fusta sense
polir, i tirava unes branques seques a la llar de foc per illuminar el sopar;[*]
els tovallons, les ampolles i les espelmes en aquella poca eren coses noms
conegudes pels bisbes. Desprs del sopar els noucasats estenien pells de xai
sobre un munt de fulles seques, sestiraven damunt les pells i sobre ells
estenien una pell de llop de pl esps. Com ms crua bufava fora la
tramuntana, com ms densa queia la neu, ms estretament sabraava la
parella feli, demostrant com anava derrat sant Antoni quan afirmava que el
fred refreda lamor, i els antics grecs que representaven lhivern com un vell
misogin.
Tals eren els dies daurats que passaven els pares de na Joana, delectant-
se amb tendres carcies,[110] quan un mat, mentre el monjo sespolsava la
son de les parpelles, i de la barba negra alguns cabells rossos de la seva dona,
dos arquers anglosaxons,[*] nus de cames i peus, que duien escuts petits i
buiracs plens de fletxes a les espatlles, van comparixer davant lentrada de la
cabana i van invitar lamo de la casa en nom de lheptarca Egbert a seguir-los
i a agafar les provisions necessries per a un llarg viatge. Pres de terror, el
monjo es va carregar les alforges a lespatlla, va agafar la seva dona amb la
m dreta, el bast amb lesquerra i, amb el devocionari sota laixella, va
seguir els guies taciturns.
Desprs de caminar tres dies i dues nits per muntanyes pelades i valls de
bruguerars i de trobar pel cam molts altres religiosos, sota la vigilncia
darquers al quart dia van arribar a la petita ciutat martima de Garianorum.
[111] Una gran multitud de gent shavia congregat al moll, el bisbe
dEvoracum,[112] Wolsius, elevat en un tron verds benea els fidels i un
enorme vaixell sax es balandrejava al port, impacient per desplegar la seva
vela quadrada a loreig. Quan shi van acostar els monjos reclutats de tot
Anglaterra, una seixantena, el piads Wolsius els va abraar un per un i,
donant-los a cadascun dells dos denaris,[113] els va dir: Aneu i instruu tots
els pobles.
Els predicadors passaren directament dels braos del bisbe a la coberta de
la nau cncava[*] i no gaire desprs fendien les trboles ones del mar
germnic sense saber cap a quines ribes havien posat rumb, si a la recerca
duna corona de martiri o dun gras monestir. Per mentre ells naveguen sota
la protecci de la creu, nosaltres informarem el lector per quin motiu el bisbe
Wolsius lliurava les llumeneres de lEsglsia dAnglaterra a la volubilitat de
les ones. Per aix, acomiadem-nos de lilla de Bretanya i traslladem-nos a la
terra dels francs.
Carlemany, desprs de recrrer Europa segant llorers i caps amb la seva
llarga espasa, desprs descanyar, cegar i mutilar tres quartes parts dels
saxons, obtenint aix la submissi i el respecte dels supervivents, finalment va
descansar sobre els seus trofeus a Aquisgr, ciutat clebre per les relquies
sagrades i les agulles. Tot anava dall ms b a limmens imperi: el savi
Alcu banyava els sbdits llardosos de Carlemany en laigua del baptisme, els
tallava les barbes roges i les ungles llargues, i, obrint-los el tresor de la seva
saviesa inesgotable, a lun, li untava els llavis amb la mel de la paraula
sagrada, a laltre, lalimentava amb les arrels de la gramtica, i a un tercer, li
ensenyava que les plomes doca que feien ms veloces les fletxes eren tamb
adequades per escriure.[*]
El venturs emperador passava dies sense preocupacions, comptant els
ous del seu aviram, posant al punt els seus rellotges i els seus estats, jugant
amb les filles i amb lelefant que li havia regalat el califa Harun, condemnant
els assassins i els lladres a pagar una petita multa i penjant als arbres del seu
jard els sbdits que menjaven carn el divendres o que escopien desprs de la
comuni.
Per mentre el piads Carlemany, que, tot i no saber escriure,[*] coneixia
lantiguitat clssica, repetia cada dia Haec mihi Deus otia fecit,[114] els
saxons tornaren a aixecar el seu cap insolent i grenyut i, enfonsant la m no
en sang de braus, sin de vctimes humanes, van jurar per Teutates, Irminsul i
Armini treures de sobre el jou carolingi o amarar les ribes de lElba i del
Weser amb la seva sang. Arrib, vei i venc, com de costum, lemperador
invencible, amb aquella llana que, segons els Evangelistes, el soldat rom va
enfonsar en el costat del Salvador, i que larcngel Miquel, que se li havia
aparegut en un somni, li havia deixat al llit com a recompensa, segons els
cronistes, perqu, abstenint-se de carn cuita i crua, dormia sol durant la
Quaresma.[*]
Desprs de la victria, el sacre emperador, per por que aquells homes
salvatges lobliguessin de nou a interrompre les seves pietoses ocupacions, va
decidir o exterminar tots els venuts o batejar-los a tots si us plau per fora.
Mai cap missioner no ha aconseguit de cristianitzar ms infidels en tan poc de
temps, per leloqncia del conqueridor franc era irresistible. Creu o et
mato, deia al presoner sax, als ulls del qual fulgurava, com el ms
persuasiu dels arguments, el coltell del botx, i tota aquella turba es llanava a
la pica, com els necs als bassals desprs de ploure.
Per com que, per molt totpoderosa que sigui la fe, no es deixa dexigir
que el cristi tingui alguna idea sobre all en qu creu, a lEuropa daquell
temps, com avui a Tahit i a Malabar, hi havia el costum de fer aprendre als
nou batejats una mena de catecisme. De la catequesi, se nencarregaven els
caporals de Carlemany, que feien formar els saxons en files de deu com si
fossin reclutes i els bufetejaven sense compassi cada vegada que
sentrebancaven amb una paraula del credo difcil de pronunciar. Aix Jess
prenia venjana dels dols per tot el que havien fet patir als seus primers
seguidors quan eren cremats en poca de Ner o rostits en poca de
Diocleci, i per aix el proverbi francs que La venjana s un plaer dels
dus.[115]
Mentre durava la guerra, els soldats continuaven fent les funcions de
capellans, per, quan la situaci va tornar a la calma i es van exhaurir els
coneixements teolgics daquells missioners cuirassats, tothom, i sobretot
lemperador, sentia la necessitat de catequistes ms seriosos. Per, entre els
francs, en aquella poca noms hi havia monjos ms experts en lelaboraci
de cervesa que en la dogmtica. Batejaven els infants en el nom de la Ptria,
de la Filla i de lAl Sant; afirmaven que la Mare de Du havia concebut per
lorella; esmorzaven abans de la comuni i obligaven el diaca a beures
laigua en qu shavien rentat les mans desprs de la missa.[*]
A les mans de tals mestres, Carlemany no es va atrevir a confiar-hi ni els
mateixos els saxons, per por de veures obligat a tornar a la guerra per
enderrocar uns nous dols, els de Bacus i Morfeu. Com que no sabia qu fer,
va demanar consell a Alcu, als oracles del qual acudien llavors els francs
com els grecs a la Ptia. Alcu era angls i Anglaterra tenia aleshores el
monopoli dels telegs, com avui el de les mquines de vapor. All, doncs, hi
va enviar un vaixell carregat de missioners per iniciar els saxons en els
misteris de la fe.
Aquella arca salvadora de la cristiandat on hem vist embarcar el pare de
na Joana amb la dona, va anar per la mar durant vuit dies i al nov, desprs de
franquejar la desembocadura del Rin, va fondejar davant la ciutat de Nimega,
on aquells pescadors dnimes van trepitjar terra germnica per primera
vegada. Daqu, uns amb barca, altres amb ases i daltres a cavall de les
cames va pujar fins a les fonts del Lippe i, finalment, van arribar, morts de
fatiga i gana, a Paderborn on havia acampat Carlemany entre creus i escuts.
Immediatament, el vencedor va distribuir Saxnia entre els monjos
nouvinguts amb lordre que cadascun dells orns amb la creu cada cabana de
cada provncia del pas conquerit. Al pare de na Joana, li van ordenar danar
al sud, a Eresburg, amb la missi denderrocar ldol dIrminsul, al voltant del
qual es reunien els revolucionaris de lpoca, com els nostres a la plaa
Khaftia, per fer sacrificis humans i tramar noves conjures cada dia. El pobre
monjo va carregar damunt un ruquet la dona i quatre pans negres de Saxnia,
i va comenar el nou viatge, tirant de lanimal per la brida i recordant amb
llgrimes als ulls les comoditats de la cabana ptria.
Vuit anys sencers va vagar el pare de na Joana sota els arbres de
Westflia, batejant, predicant, confessant i enterrant. Va patir ms que el
mateix apstol Pau: va ser fuetejat moltes vegades, deu cops lapidat, cinc
llanat al Rin i dos a lElba, quatre vegades cremat, tres penjat, per, malgrat
tot, va sobreviure grcies a lauxili de la Mare de Du. A qui desconfi
pensant que dic coses inversemblants, el remeto a les Vides de sants daquella
poca, perqu sinformin de quina manera la Verge rossa sostenia amb les
seves blanques mans els peus dels seus fidels cada vagada que els penjaven;
com apagava les flames de la foguera amb un ventall de plomes dngel,
quan els cremaven; o com es deslligava el cenyidor atzurat per allargar-lo als
nufrags, com Ino[116] el seu vel a Odisseu.
Tots aquests patiments no van aconseguir refredar el zel del missioner
infatigable o alterar-li la moral. El seu cos, per, va anar fent-ser desconegut
progressivament: els frisons li van treure lull dret, els llombards li van tallar
les orelles, els turingis el nas i els indmits habitants de la selva Hercnia,
[117] amb el desig dexterminar la casta dels predicadors, van sacrificar els
seus dos fills a laltar de Teutates i desprs, amb el mateix coltell inhum, li
van tallar tota esperana de paternitat.
Na Jutha, que fins i tot desprs daquest darrer infortuni havia roms fidel
a lesps mutilat, mirava de calmar les seves afliccions com podia. Cada
vegada que es despertava a la nit i clavava en ella, amb un desig intil, lnic
ull que li restava, plorant la prdua dels fills i dels antics plaers, ella
labraava i li deia: Cada dia encenc un ciri davant la imatge de sant Patern.
Potser aquest patr de la fertilitat far un miracle perqu puguem tornar a
gaudir dels fills.
Aquest desig de la bona Jutha no va trigar gaire a complir-se. Per, ai
las!, no per un miracle de sant Patern, sin per obra de dos arquers del comte
dErfurt. Els malvats la van trobar a la vora del riu Fulda mentre estenia al sol
la tnica del seu home, que, com que no en tenia cap ms, sestava amagat,
com Odisseu, sota un pilot de fulles seques, tot esperant que seixugus. La
van estirar damunt lherba i li van fer recordar per la fora el veritable dest
de la dona sobre la terra.
Quan, desprs dassaciar-se, els soldats se nhagueren anat, el pobre
monjo va sortir del seu amagatall, es va posar la tnica encara molla i es va
allunyar daquell lloc amb la dona afligida, maleint els saxons que, a ms de
la corona del martiri, li havien posat una altra mena de corona damunt la seva
testa calba.
Nou mesos desprs, lany 818, a Ingelheim, o a Magncia segons daltres,
na Jutha va infantar la dona destinada a apoderar-se de les claus del cel, na
Joana. Son pare, o millor dit, lhome de sa mare, perqu sacostums, ja des
del naixement, a les misries de la vida errant, la batej en el corrent fred del
riu Main, on la gent del pas submergia les espases per trempar-les.
Segons un costum antic els bigrafs adornen el bressol de tots els herois
amb senyals prodigiosos que anunciaven les virtuts futures. Aix, Hracles,
quan encara era un nen, va ofegar les serps i Kriezotis[118], ls; les abelles
es van posar sobre la boca de Pndar; Pascal va descobrir la geometria a ledat
de deu anys; lheroi de Byron, mentre oa missa en braos de la seva dida,
apartava la vista dels sants arrugats per fixar-la amb devoci en santa
Magdalena; i la nostra herona, que havia de destacar en la carrera
eclesistica, no volgu mai mamar ni dimecres ni divendres i, cada cop que li
oferien el pit un dia dabstinncia, napartava els ulls amb horror.[*]
Relquies sagrades, creus i rosaris van ser les seves primeres joguines.
Abans que li sortissin les dents, ja sabia el parenostre en angls, grec i llat;
abans de mudar-les, ja ajudava el pare en la seva obra apostlica predicant a
les nenes saxones de la seva edat. A penes tenia vuit anys quan va morir la
mare, la bona Jutha, i, a coll de lenterrador, va pronunciar loraci fnebre
sobre la tomba de la difunta.
Per, mentre na Joana creixia en bellesa i saber, son pare, abatut per les
penalitats i per la prdua de la companya, sentia que li minvaven les forces
cada dia. Debades invocava sant Gen perqu li referms el pas vacillant,
debades encenia espelmes a santa Llcia perqu li torns a lull el poder de
distingir les lletres del saltiri, i era debades que pregava a sant Forci perqu li
envigors la veu; les mans li tremolaven tant, que un dia, en el moment
doferir el cos del Salvador a la superiora del convent de Bitterfeld, la bella
Gisela, en comptes dintroduir-lo a la rosada boca de la verge, el deix caure
sobre els seus pits blancs,[*] que aquesta esclava de Du portava sempre nus
per un perms especial del papa Sergi. Lescndol va ser gran. La combregant
senrojol, les monges van amagar el rostre entre les mans, els sacerdots del
pas van comenar a cridar "Sacrilegi!"; "Sacrilegi", repetien com un eco
fidel les verges del convent i es van llanar com bacants damunt el pobre vell.
Li van arrabassar els ornaments litrgics i el van fer fora del convent en un
estat lamentable.
Durant quinze dies el dissortat missioner i na Joana van errar pels boscos
inhspits entre Frankfurt i Magncia, passant la nit sota el fullam dels arbres i
menjant aglans amb els porcs de Westflia. Per aquest menjar que tant
engreixava els companys de sant Antoni, no va trigar a deixar el monjo i la
filla ms prims que les set espigues que el Fara va veure en somni.
En va intentava el monjo repetir el miracle del seu compatriota sant
Patrici, que amb una invocaci va transformar els porcs senglars que corrien
per les muntanyes dIrlanda en pernils grassos,[*] i en va pregava a les
ligues que planaven per damunt del seu cap que li duguessin aliment com a
sant Esteve. De vegades na Joana adreava mirades humides a son pare i
cridava: Tinc gana. Al principi, el pare amors alava els braos remagrits
al cel i responia com Medea, Mobrir les venes per saciar-te amb la meva
sang. Per a poc a poc la fam li va anar assecant la gola i el cor fins al punt
que responia als plors de la filla amb un lacnic Salta.
El moviment duna llntia va dur Galileu a la construcci del rellotge, i
un s blanc va portar el monjo famolenc al descobriment dun nou mitj de
vida. Desprs de veure un daquests fills del Pol ballant en una fira i com
lamo arreplegava els diners dels espectadors, se li va acudir dutilitzar la
saviesa preco de na Joana, com lensinistrador ho feia amb el ball de ls,
per guanyar-se el pa i la cervesa de cada dia. Amb ra, doncs, afirmava el
savi Erasme que un home intelligent pot aprendre moltes coses tils fins i tot
dun s.
Va comenar, doncs, a preparar la filla per al nou ofici, entatxonant al cap
de la nena de deu anys les bajanades que els savis de lpoca anomenaven
Dogmtica, Demonologia, Escolstica o de qualsevol altra manera, i que
escrivien en pergamins dels quals havien esborrat amb un raspador versos
dHomer o epigrames de Juvenal.[*] I quan va creure que estava
suficientment aparellada per a aquell bon combat, va comenar a voltar pels
castells i els monestirs de la frtil Westflia. Entrava, es prosternava davant el
senyor, benea la senyora de la casa, donava a besar les mans o el cintur als
servents i desprs collocava na Joana damunt una taula i comenava la
representaci:
Filla li preguntava, qu s la llengua?
El fuet de laire.
Qu s laire?
Lelement de la vida.
Qu s la vida?
Un plaer per als afortunats, una tortura per als pobres, lexpectaci de
la mort.
Qu s la mort?
Lemigraci a ribes desconegudes.
Qu s la riba?
El lmit del mar.
Qu s el mar?
La residncia dels peixos.
Qu sn els peixos?
Lamaniment de la taula.
Qu s amaniment?
La proesa del cuiner.[*]
Quan la demostraci per preguntes i respostes de tota mena de
coneixements, sobre teologia i art culinria, shavia allargat durant prou
temps, el pare invitava el confessor del castell a adrear a la menuda
preguntes difcils sobre qualsevol branca dels sabers humans, i na Joana,
tirant lham a loce de la seva memria, en treia sempre la resposta
adequada, que basava en un passatge de la Sagrada Escriptura o de sant
Bonifaci.
Acabada la conversa, saltava de la taula, agafava amb els dits el davantal
per les dues puntes i el presentava a tall de bacina a cadascun dels presents,
apellant a la seva generositat amb un dol somriure. Els uns hi tiraven
monedes de bronze, els altres de plata; alguns, ous; i daltres, pomes; i els que
no tenien res per donar, dipositaven un pet sobre el front de la rossa mestra
de doctrina.
Aix van viure durant cinc anys, menjant cada dia i, sovint, dos cops al
dia, ara dormint sota lenteixinat de roure dun castell senyorial, ara sota el
sostre de palla dun guarda forestal o dun caador. El temps i el record dels
patiments havien moderat el zel del missioner, de manera que ja no intentava
catequitzar ning contra la seva voluntat ni batejar-lo sense el seu
consentiment, amb lnica excepci dels morts que trobava lendem duna
batalla a les vores de lElba o del Rin, perqu, segons lopini dominant a
lpoca, el baptisme administrat als morts els obria les portes del cel.[*]
Desprs de rodar tant, el vell que tant havia patit va traspassar finalment
aquelles ribes desconegudes de les quals no es pot tornar. La mort el va
sorprendre a la cella del bon monjo Arculf, que feia vida dermit a la riba
del Main teixint lloances per als sants i cistells per als pescadors. Na Joana,
desprs de tancar-li lull, amb lajut de lasceta va enterrar el pare a la vora
del riu, sota un salze, al tronc del qual va gravar una inscripci que recordava
les virtuts del difunt. Tot seguit, la desventurada filla es va inclinar sobre el
terra que cobria lnic protector que li quedava damunt la terra i, com
lesposa dOtello, va confondre les seves llgrimes salades amb laigua de
les ones que li banyaven els peus. I, un cop oferta aquella libaci sobre la
tomba paterna, es va eixugar els ulls ja estroncats.
La pena que sentim per la prdua dun sser estimat sassembla a
lextracci dun queixal: un mal intens, per momentani. Noms els vius ens
causen sofriments duradors. Qui ha vessat mai sobre la tomba de lestimada
la meitat, la centsima, la millsima part de les llgrimes que ella li va fer
vessar cada dia per la seva maldat? Acabat el plor, doncs, es va ajup sobre
laigua per refrescar-se els ulls roents. Llavors, per primer cop, va contemplar
amb deteniment la seva imatge reflectida a laigua, la imatge de lnica
criatura a qui estimar que li quedava al mn.
Inclinem-nos nosaltres tamb per damunt la seva espatlla i vegem qu
reflecteix aquest mirall lquid. Un rostre de setze anys ms rod que una
poma, una cabellera rossa com la de Magdalena i despentinada com la de
Medea, uns llavis vermells com la birreta dun cardenal, que prometien plaers
sens fi, i un pit molsut com el duna perdiu, que encara palpitava per
lemoci. Aix es veia a laigua na Joana i aix era la imatge que vaig veure al
manuscrit de Colnia.
Aquella visi va mitigar el dolor de la meva herona que, ajaguda damunt
lherba i amb el cap recolzat en una m, va comenar a reflexionar sobre com
podia utilitzar la seva bellesa i intelligncia: si prenia lhbit o si havia de
cercar un altre protector per substituir el pare. Desprs de somiar desperta una
bona estona, venuda per la calor i bressolada pel cant de les cigales, es va
adormir sota lombra dels arbres, que la protegien dels raigs del sol i de les
mirades dels curiosos.
Ignoro si na Joana havia llegit Lluci, per, tan bon punt va tancar els
ulls, va veure el mateix somni que el de Samsata. Se li van aparixer dues
dones sorgides de laigua. Una delles tenia els pits nus, flors al cap i un
somriure als llavis, laltra un hbit negre, una creu al pit i compunci al
rostre. Totes dues eren belles, per la bellesa de la primera recordava lalegria
de les festes, el dring dels gots i els passos dels dansaires; en canvi, la mirada
humida de laltra recordava els gaudis misteriosos dels convents, els banquets
plens de quietud i les besades silencioses. Aquella, la voldries abraar per la
cintura en una sorollosa sala de ball, sota la mirada dun munt despectadors i
a la resplendor de milers de llums; a aquesta, desitjaries deslligar-li el
cenyidor en una callada cella a la llum incerta duna llntia penjada davant la
imatge dun sant.
Quan van sser a prop, la primera savan i, passant amanyagadorament
els dits entre els rnxols rossos de la nostra herona, li va dir:
Joana, the vist dubtant si havies de triar els delits del mn o la pau del
convent, i tot duna he vingut corrents per guiar el teu pas inexpert pel cam
de la veritable felicitat. Sc santa Ida.[*] No he deixat sense tast cap dels bns
terrenals. He gaudit de dos esposos, tres amants i set fills, he buidat moltes
ampolles de bon vi de la ribera del Rin, he passat moltes nits alegres sense
dormir, he mostrat les espatlles a tothom, he allargat la m a tots els llavis,
mhan cenyit la cintura tots els qui sabien ballar i tanmateix sc glorificada i
reverenciada entre els sants. I he gaudit daix, menjant bons peixos durant la
Quaresma, llanant les engrunes de la meva taula a les boques insaciables
dels capellans i fent donaci dels vestits vells que tenia per a les esttues de la
Mare de Du.
Tal s el futur que et prometo si escoltes els meus consells. Ets pobra,
ests sense sostre i vas vestida amb parracs, per, abans de convertir-me en
esposa del comte Egbert, jo tamb a lhivern mhavia de bufar els dits de
fred; jo tamb tenia com a nica fortuna els meus llavis vermells, grcies als
quals he aconseguit riquesa, honors i santedat. Coratge, doncs, rossa Joana
meva. Ets bella com una flor del prat, svia com un llibre dHincmar[119] i
astuta com una guineu de la Selva Negra. Amb aquestes armes pots
aconseguir tot el que la vida t dagradable. Per agafa el cam fressat i deixa
els cingles per als beneits. Troba un marit perqu et doni el seu nom i
sandlies espanyoles, tingues amants perqu et besin les sandlies, tingues
fills perqu siguin el consol de la teva vellesa, tingues tamb, si vols, una
creu per refugiar-thi quan et cansis dels vius o ells es cansin de tu. Aquest s
lnic cam que porta a la felicitat. Jo el vaig seguir durant trenta anys enmig
de flors, banquets, cavalls i canons, envoltada dun esps que mestimava,
damants que exalaven la meva bellesa i de sbdits que beneen el meu nom.
I quan em va arribar lhora, vaig expirar sobre un llit de porpra, combregant
de la m dun arquebisbe i sostinguda pels fills. I ara espero sense por el dia
del judici sota una llosa de bell marbre on sn gravades les meves virtuts amb
lletres dor.
Aix va parlar santa Ida. Aquests sn tamb els consells assenyats que les
mares experimentades davui murmuren a cau dorella a les filles, inspirant-
los una aversi alliberadora per les bajanades dels novellistes. Una vegada,
doncs, que va acabar de desgranar davant els ulls de la noia el rosari
esplendors dels plaers del mn, se li va acostar la seva companya monja i,
amb una veu que flua plcida com la font de Silo, va comenar a parlar:
Jo, Joana, sc santa Lioba,[*] filla com tu de Bretanya, cosina del patr
daquest pas, sant Bonifaci, i amiga del teu pare, que descansa sota aquesta
terra.
De la boca dIda has escoltat quins sons els bns terrenals. Amb una
barreja de casaments, maternitats, amors i cavalls ha preparat una pndola
daurada i te lha tirada com els pescadors lesquer als peixos. Per no tha dit
ni el preu ni els defectes de la mercaderia, aquesta hbil intermediria.
Pregunta-li quantes llgrimes ha vessat pels insults del marit, quantes per la
infidelitat dun amant, quantes damunt el bressol dun fill malalt, quantes
davant el mirall, quan, en comptes de lliris i roses, reflectia pallidesa i
arrugues. No eren ni fantiques ni beneites aquelles primeres verges que,
rebutjant el mn amb menyspreu, van cercar la pau sota el sostre dun
monestir, sin que sadonaven que el matrimoni era ple de tedi, havien sentit
els crits de les dones quan parien o eren apallissades pels marits, els havien
vist el ventre embotit i els pits degotant llet, i havien comptat les arrugues que
les vetlles i les fatigues els havien excavat al front.
Lespectacle repugnant duna dona sense cinyell, prenyada o alletant ens
ha emps als monestirs, i no visions dngels ni ganes de menjar pa sec, com
expliquen els vells xarucs dels hagigrafs. Hi hem trobat la independncia i el
reps dins celles ombroses, on no torben la nostra pau ni crits dinfants ni
exigncies dun amo ni neguit de cap mena. Per perqu les dones no corrin
en massa cap als cenobis i el mn quedi desert, hem escampat rumors
extravagants sobre la nostra vida, que passem les nits de genollons damunt
marbres freds, que ens dediquem a regar estaques fins que floreixin, que
dormim sobre cendra i que ens flagellem el cos sense pietat. s el mateix
que fan els falsificadors de moneda, que, per allunyar els curiosos, esbomben
el rumor que aparicions esgarrifoses i espectres malfics ronden les coves on
es forja lor espuri. Que no et facin por ni el sobrenom de sant Pacomi, "pa
sec",[*] que noms mengen les ximples, ni la campana nocturna, que noms
desperta les beneites,[*] ni la pobresa de la nostra indumentria. Mira qu
samaga sota aquesta roba rstega.
I, dient aix, santa Lioba es va deixar caure lhbit de les espatlles i va
aparixer una tnica de Kea,[*] tnue com una teranyina, aire teixit, com
deien els poetes, sota la qual resplendia el seu cos com un bon vi dins una
copa de cristall de Bohmia.
Es va inclinar sobre lorella de la noia adormida i, amb una veu ms suau
encara, va continuar:
La meva rival tha proms plaers, per pregunta-li si, envoltada de
mirades plenes de malvolena, sentia una voluptat pura quan es lliurava a
lamant, parant lorella, no pas a les seves dolces paraules, sin a qualsevol
soroll al seu voltant, i rebutjant-lo, pllida, cada cop que grinyolava una
porta o es bellugava una fulla. Has vist mai una gata pujar a una taula i
beures la llet de lamo? Mirades de biaix, les orelles inquietes, els pls
eriats per la por i les potes prestes a fugir. s aix com aquestes senyores
mundanes tasten la fruita prohibida. En canvi, nosaltres, com que no estem
envoltades de preocupacions ni despies, sin de muralles altes i boscos
frondosos, passem el dia, com els filsofs antics, en converses sobre el plaer,
i, quan arriba el moment, ens retirem a la quietud de les celles, on, en silenci
i recolliment, ens preparem per al gaudi, com els cavallers per a un combat
singular. Submergim en tebis perfums aquesta camisa aspra,[120] que els
ximples consideren un instrument de tortura, i ens hi refreguem el cos fins a
esdevenir encarnat com una rosa, sensible a qualsevol contacte, com un
cavall a lesper. Ens deixem anar els cabells, cobrim les imatges sagrades i,
ajagudes vora la resplendor duna alegre llar a lhivern o al costat duna
finestra oberta a lestiu, mentre sentim el cant del rossinyol o murmurem el
Cntic dels cntics, ens lliurem a somnis melliflus fins que ressonen al
corredor les sandlies dalg que ve per encarnar aquests somnis. Els
orientals van inventar els monestirs dobles,[*] on els serfs de lAltssim i les
esposes de Crist viuen sota el mateix sostre, separats noms per un mur, per
nosaltres hem perfeccionat aquesta troballa dels grecs: hem obert forats als
murs, a travs dels quals, sense renou ni perill, rebem els germans de sant
Benet. Hem estat les primeres a cultivar, als jardins dels convents, la ruda de
dola fragncia, que posa fi a les penes de la maternitat; el bruc dolor forta,
que fa insaciables els llavis; i lortiga coent,[*] de la qual els nostres amants
treuen sempre noves forces, com Anteu[121] de la terra.
Per no pensis, Joana, que la nostra vida es limita sempre a quatre murs
i la nostra felicitat a aquells plaers. De vegades ens assalta el tedi enmig de la
mollcie. El curs del sol ens sembla lent a travs de les reixes de la cella, i
els cavallers amb armadura preferibles als monjos. Llavors, amb lexcusa
dun pelegrinatge a la tomba dun sant, recorrem el mn, entrem als palaus i a
les cabanes, als teatres i als banys,[*] i pertot trobem una rebuda obsequiosa,
braos oberts i fronts inclinats. Quan vaig anar a la cort de lemperador
Carlemany,[*] shi celebraven aquell mateix vespre les festes pel seu
casament amb Hildegarda. Comtes, dames, cavallers i prelats sapinyaven al
sal del palau dAquisgr. Els trobadors cantaven les gestes del victoris
nuvi, els bufons i les dansadores provocaven rialles amb les seves ganyotes
estrafolries,[*] els daus rodaven i el vi circulava en copes amb vorells de
plata. Per, tan bon punt va aparixer el meu hbit negre al llindar de la porta,
el meu nom, labadessa Lioba! Lioba la santa!, va ressonar a la sala.
Tothom va deixar daus, copes i dones per fixar els ulls en mi. Els uns besaven
les puntes del meu cinyell, els altres les petjades dels meus peus; les mans,
noms lemperador. La meva roba de llana basta va eclipsar la llussor de la
seda, dels diamants, de les galtes empolvorades i de les espatlles nues. Entre
aquella multitud agenollada vaig distingir en Robert, de divuit anys, que
alava cap a mi els ulls humits i les mans juntes, cercant-me vidament la
cara sota el vel.
Quan va acabar la festa, vaig ser conduda pel mateix emperador al
dormitori ms esplndid del palau, que comunicava amb el jard a travs
duna porta vidrada. Em vaig despertar al volt de mitjanit i vaig obrir aquella
porta per mirar de temperar lolor dloe i de mirra amb qu les germanes
den Carlemany havien perfumat la cambra en honor meu.[*] Tot just davant,
sota una pomera, vaig veure en Robert amb el seu jove cap sobre els braos i
aquests sobre els genolls, els ulls vidament clavats en la meva finestra. En
veurem, es va aixecar espantat per fugir, per jo, amb una lleu indicaci, el
vaig invitar a entrar. Llavors es va sobresaltar i, dun sol bot, es va trobar
agenollat davant meu, per el pobre noi no gosava tocar-me ni proferir
paraula ni alar els ulls. Apartant-li la llarga cabellera, li vaig acariciar
suaument el front amb els llavis i ell, tement de veures enganyat per una
aparici nocturna, em palpava la roba, les mans i els cabells deslligats per
convncer-se que era jo, que tenia santa Lioba mig nua i somrient davant seu.
Quina dama del mn ha merescut mai una veneraci semblant o quins llavis
han submergit lamant en un xtasi tan ple de reconeixement?
Vaig romandre dos mesos sencers a la cort den Carlemany i, quan,
cansada ja de banquets, petons a les mans i enrenou, vaig decidir acomiadar-
me daquell palau acollidor, lemperador en persona va dur la brida del meu
ase, lemperadriu i les princeses mimploraven amb llgrimes que em queds,
en Robert sarrencava els cabells de desesperaci. Tal s la vida que et
prometo, Joana: plaers lliures de sofriment en lloc dels incerts delits del mn,
independncia en comptes de servitud, bast dabadessa en lloc de filosa i
Jess en comptes dun esps mortal. Has sentit santa Ida defensant la causa
del matrimoni i mhas sentit a mi defensant la del convent: ara tria entre ella i
jo, Joana!
 Lelecci no era difcil, sin que es podia fer a ulls clucs. Per aix, sense
dubtar-ho gens, la nostra herona dorment va allargar totes dues mans envers
la monja eloqent, mentre la seva companya, avergonyida i sense res ms a
dir, sesvaa en un nvol de fum, com aquells dimonis amb forma de dona
que interrompien els piadosos estudis de sant Pacomi[*] tot interposant pits
blancs o llavis vermells entre els seus ulls i el breviari.
Santa Lioba va besar la nova proslita a la galta i va afegir plena de joia:
Per assegurar-me que la teva disposici a la vida monstica s sincera,
no the dit quin futur tres vegades gloris et reservava, quina inestimable
recompensa. Semramis va ser reina dAssria, Morgana, de Bretanya i
Batilde, de Frana. Per tu mira qu sers, Joana!
Llavors una estranya visi, somni dins el somni, va enlluernar la nostra
herona. Li va semblar que seia en un tron tan elevat que el cap, adornat amb
una triple diadema, tocava els nvols; un colom volava entorn seu ventant-la
amb les ales, i una gran multitud samuntegava agenollada als peus del tron:
alguns brandaven encensers de plata, els bafs dels quals es condensaven al
seu voltant formant nvols perfumats, i daltres pujaven unes escales altes i li
besaven els peus amb devoci.
Has somiat mai, amable lector, que et penjaven o que queies de dalt un
precipici immens? En el moment que la corda testreny el coll o que el teu
cos est a punt destavellar-se, et despertes i et trobes en un llit calent amb la
gorra de dormir al cap i el gos als peus. Res ms dol que aquest despertar. Et
palpes els membres i tomple dalegria comprovar que estan intactes, i
desprs obres els ulls i la finestra per evitar una nova visita del malson. En
canvi, si per ventura has tingut un bon somni, en qu has trobat la pedra
filosofal o una dona assenyada, i et despertes en el moment en qu allargaves
les mans cap aquests tresors quimrics, aleshores tot et sembla desagradable i
enutjs. Refuses la trista realitat i fiques el cap sota la flassada per mirar
datrapar de nou, sigui com sigui, aquells fantasmes que fugen.
Aix es va sentir na Joana en despertar desprs daquella visi encisadora
i trobar-se confosa, indefensa i sola davant la tomba encara fresca del pare.
Poc desprs, shi acost lhospitalari Arculf per oferir conhort i aliment a
lrfena, per ella va refusar els consols i les verdures fades del bon asceta.
Quin s el monestir ms proper? li va demanar.
El de santa Blidthrut, a Mosbach va contestar sorprs el vell,
assenyalant amb el dit tremols cap a lest.
Grcies va respondre na Joana.
Es va estrnyer el cintur del vestit i va seguir la direcci assenyalada,
frisosa de conquerir els bns que li havia proms santa Lioba. I el piets
ermit, en veure-la allunyar-se a grans passes, va anotar al seu diari que,
grcies a les seves pregries, els arbres que ombrejaven la seva ermita havien
adquirit la propietat dinspirar una passi irrefrenable per la vida monstica a
tothom que reposava sota la seva ombra.
Na Joana, en la seva impacincia, no va pensar a demanar detalls sobre la
ruta: ella, mentre el cam se li anava obrint davant, corria com una crvola
encalada. Aviat, per, es va embullar amb les senderes i els corriols sense
sortida, i, finalment, es va deixar caure, com Demter, a la vora dun pou per
beure i reflexionar sobre el que calia fer. Mentrestant la nit, sense lluna i
plena de tenebres, sestenia damunt el bosc, i en la foscor, entre les fulles,
guspirejaven sinistres els ulls de les libes i dels llops. La infortunada jove,
sola en aquell terrible lloc desert, ara sarraulia immbil al peu dun vell
roure, ara la por li feia recobrar les forces i corria entre els arbres com un
espectre nocturn.
Aix va anar errant fins que va distingir una llum dbil a la part ms
espessa del bosc. Cap all va dirigir el seu peu vacillant amb lesperana de
trobar-hi lermita hospitalria dun anacoreta. Per en comptes daix noms
hi va trobar, collocada dins la cavitat dun arbre, una estatueta de la Mare de
Du al peu de la qual cremava un daquells llantions miraculosos en qu no
sexhauria mai loli segons els hagigrafs de lpoca,[*] i que segons daltres
era renovat cada dia pels ngels. Na Joana va caure de genolls davant
lestatueta i va pregar a la Verge, demanant-li protecci i guia per sortir
daquell laberint darbres.
Les seves spliques van ser escoltades. Un triple bram dases va
respondre a les pregries de la jove i poc desprs van aparixer les bsties,
doblegades sota el pes de tres monjos grassos. Darrere venia un quart ase que
tirava dun carret sobre el qual es veien dues caixes allargades reverentment
cobertes amb roba brodada en plata. Els tres homes que anaven a cavall dels
rucs eren amics del pare de na Joana, els reverends Raleg, Legun i Regibald,
que duien a Mulinheim els cossos dels sants mrtirs Pere i Marcell, entre els
quals va ser autoritzada a seure la nostra herona, al carret de les relquies.
 Aquests bons pares, desprs de conixer la histria de na Joana, li van
explicar que havien anat a Roma per ordre de labat Eginhard amb lobjectiu
de comprar relquies sagrades, per no es van posar dacord en el preu i,
guiats per un ngel que duia un fanal, van entrar de nit a la cripta de lesglsia
de sant Tiburci, van obrir les tombes on descansen els sants Pere i Marcell i
en van robar els ossos, que van aconseguir dur a la Germnia desprs
dinnombrables perills i fatigues. Al principi semblava que aquells sants
desenterrats no havien pogut sofrir que la seva pau fos alterada. Cada dia
sortien dels fretres gemecs planyvols i un abundant degoteig de sang, per a
poc a poc es van anar resignant a la seva nova sort i, reprenent les velles
prctiques taumatrgiques, van comenar a guarir coixos, cecs i paraltics, a
expulsar mals esperits i a transformar la cervesa en vi, els corbs en coloms i
els pagans en cristians.[*]
Aquestes i moltes altres coses explicaven els reverends a na Joana, lloant
els miracles dels seus sants com els sodomites els de la deessa Sria.[122]
Per ella, amb el ress encara a les orelles de les promeses daurades de santa
Lioba, parava poca atenci a les histries hagiogrfiques dels companys de
viatge, i, desprs de fer dos o tres badalls, finalment sadorm entre sant Pere
i sant Marcell. De por que thagi passat el mateix, lectora, remetem al
prxim captol la continuaci de la nostra histria vera.
 SEGONA PART
Regrettez vous le temps ou nos vieilles romances
Ouvraient leurs ailes dor vers un monde enchant,
Ou tous nos monuments et toutes nos croyances
Portaient le manteau blanc de leur virginit?[123]
(MUSSET, Rolla)

Tha succet mai, estimat lector, desprs de passar el dia llegint una
novella medieval, les Gestes del rei Arts o els Amors de Lancelot i
Ginebra, que hagis deixat caure el llibre i que, comparant aquella poca amb
lactual, sapoderi de tu lenyorana daquella edat daurada en qu la pietat,
el patriotisme i lamor regnaven al mn, en qu cors fidels bategaven sota
cuirasses de ferro i llavis pietosos besaven els peus del Crucificat, en qu les
reines teixien les tniques dels esposos i les donzelles romanien anys sencers
dins els apartaments dels castells esperant la tornada del proms, en qu el
fams Rotllan es retirava a una cova davant del monestir on era closa
lestimada i hi passava trenta anys contemplant la llum de la seva finestra, i
en qu el comte Robert es llanava duna alta torre per salvar lhonor de la
seva coronada amant?
Molt sovint aquestes evocacions han fet que la sang em circuls ms
calenta i que els ulls sem neguessin. Per quan he deixat els trobadors i he
cercat la veritat sota la pols dels segles, a les crniques dels contemporanis,
als edictes dels reis, a les actes dels concilis i a les decretals dels papes, quan,
en lloc dHersart,[124] he llegit Baronio[125] i Muratori[126] i he vist
despullada davant meu ledat mitjana, llavors he plorat, no pas perqu aquells
dies daurats de fe i dheroisme ja hagin passat, sin perqu mai no havien vist
la llum al mn. Aquest llibre noms cont turpituds o caricatures, per
justament aix dna la imatge fidel, fotogrfica, per dir-ho aix, dels homes
daquella poca, i tot el que dic recolza sobre testimonis irrefutables, com els
decrets dels reis sobre la llana.

Hem deixat na Joana viatjant en companyia de dos sants, tres monjos i

quatre ases. El cam era fosc i accidentat com lestil de la Nova Escola,[127]
de manera que homes i animals van quedar exhaustos desprs de dues hores
de marxa a travs daquelles senderes escabroses. I quan van veure al lluny,
al cim dun tur, el fanal vermell dun hostal, seguiren la direcci daquella
llum salvadora, com els Reis Mags lestel que els guiava al pessebre del
Salvador.
Des dels temps de Tcit fins als nostres dies menjar i beure massa sn el
pecat mortal del poble germnic; per els hospitalaris habitants de lantiga
Germnia semborratxaven a les seves cabanes, mentre oferien sopar i sostre
al viatger fatigat;[*] en canvi, els monjos de ledat mitjana, des que sant
Benet va substituir el vi per la cervesa a la taula dels cenobis, passaven la
vida a les tavernes, com els antics grecs a lgora. Debades els concilis i el
papa Lle excomunicaven els venedors i els bevedors de vi, i era debades que
els anacoretes fundaven ermites als camins rals i als boscos, oferint al viatger
hospitalitat gratuta, herbes verdes per menjar i herbes seques per dormir. Els
capellans que es trobaven de viatge entraven alguna vegada a les celles dels
ascetes quan feia mal temps, per tan bon punt deixava de ploure corrien a la
taverna ms propera. Avui els hostals es construeixen grcies als turistes, i a
ledat mitjana molts monjos es van convertir en turistes grcies als hostals.
Els tres reverends, desprs dinstallar els ases a lestable, les relquies
dels sants al llit de lhostaler i a ells mateixos davant la llar, perqu en aquell
pas no hi ha nits destiu,[*] van eixamplar els narius per ensumar la carn
rostida de la cuina. Una oca grassa girava damunt les brases espurnejants i
una altra bullia en el bon vi dIngelheim.
La contemplaci de last i el cant de lolla van alegrar el cor dels bons
pares, que, asseguts sense tardana al voltant duna taula de marbre, ja
comenaven a esmolar els ganivets i les dents per destrossar la presa, quan de
sobte un record inoport va cobrir el semblant alegre dels comensals amb un
nvol negre.
 Divendres! va dir Raleg, apartant el plat.
Divendres!, va respondre Legun, deixant la forquilla.
Divendres!, va cridar Regibald, tancant lampla boca.
I tots tres contemplaven les oques com Adam el parads perdut, mentre es
menjaven, no pas les oques, sin les ungles de desesperaci.
Els homes daquella poca eren corruptes, borratxos, llibertins i falsos,
per encara no havien arribat, com els davui, a menjar carn en dies
dabstinncia. Al parads de llavors, com a lOlimp dels antics, hi havia sants
protectors de lembriaguesa,[128] i a la terra els bisbes la permetien seguint
lexemple de lEclesiasts i de sant Agust, per aquell que no observava els
dejunis, o era fulminat per la flama divina,[*] com el duc Roccol, o era
penjat per la gurdia de lemperador.
Na Joana, que coneixia per experincia qu s la fam, es compadia dels
seus companys famolencs, i, forta com era en casustica cincia
desconeguda per als orientals que t per objecte demostrar que el negre s
blanc, la lluna quadrada i el vici virtut, va mirar de trobar de quina manera
podien sopar sense pecar. Es va gratar el cap durant una bona estona i desprs
va dir:
Bategeu peix aquesta oca i mengeu-vos-la sense por. Aix va fer el
meu bon pare quan, capturat pels pagans, va ser obligat sota amenaa de mort
a menjar-se un anyell sencer la viglia de Pasqua. Daltra banda, els peixos i
les aus foren creades el mateix dia, per tant les seves carns estan
emparentades.[*]
Largument si no era bo, almenys era ben trobat. A ms a ms, la fam,
que fa tornar sabors el pa sec, sembla que t la virtut de reforar els
arguments dubtosos, si ms no entre els jurats, que sovint absolen els lladres
perqu duien molt de temps sense menjar quan van cometre el delicte.
Seguint aquest mateix raonament caldria absoldre els culpables de violaci
quan puguin demostrar que, segons Tecrit, en tenien necessitat.
El pare Raleg, desprs de mostrar el seu agrament a na Joana amb un
pet sonor a la galta, va prendre entre les mans un got daigua i, ruixant tres
vegades les oques, va dir amb fervor: In nomine Patris, Filii et Spiritus
Sancti, hic erit hodie nobis piscis.[*] Amn van respondre els companys, i
en menys dun no res tan sols quedaven els ossos dels peixos rebatejats. I, un
cop saciada la gana, els bons pares van pensar a apagar la set, perqu els
monjos daquell temps, com els rabs de les Mil i una nits, primer menjaven
fins a la sacietat i desprs demanaven condiments salats i vi per refrescar i
assecar alternativament la gola, competint, com els convidats de Mitrdates, a
veure qui bevia ms.
En aquell temps la beguda era la diversi ms barata,[*] a penes set
denaris costava la mesura de vi, que corria a dolls no sols a les tavernes, sin
tamb a les esglsies, als camins i als mateixos gineceus, sense que el
poguessin refrenar els decrets dels papes i dels concilis, decrets que tamb
eren arrossegats pel seu corrent impetus, com els arbres pels torrents.
Els nostres reverends, doncs, abans de comenar a beure, van prendre
cadascun dells, com era de costum llavors, el nom dun ngel[*] Gabriel,
Miquel i Ragel,[129] respectivament i van comenar a buidar els tassons
de banya a la salut, no pas de lun i de laltre o de la ptria o dels amics
absents, segons els costums mundans, sin de la Verge Santssima, de sant
Pere i de tots els habitants del parads. Aix ho prescrivia la devoci daquell
temps, que convertia lembriaguesa en una obra meritria davant Du.
Mentrestant, la nit avanava, lstrabularius[130] shavia adormit, loli de
la llntia i el vi del cntir sexhaurien i lexaltaci dels frares era lnica cosa
que augmentava amb cada got. Els seus ulls espurnejaven com els de Caront,
de les boques noms els sortien sons inarticulats, blasfmies i invocacions a
la Verge, salms i cants bquics. En una paraula, tots tres estaven tan gats com
Byron quan reflexionava sobre la immortalitat de lnima o sant Avit quan
posava en vers els amors dEva.
Na Joana, que sabia que el vi s llicencis i lembriaguesa insolent, tal
com va escriure Salom quan predicava contra el llibertinatge envoltat de
tres-centes dones i set-centes concubines, es va retirar tranquillament al rac
ms fosc de la cambra. Per no hi va trobar tranquillitat per gaire temps,
perqu els bons pares, un cop saciades la gana i la set, sentiren la necessitat
de satisfer el sis sentit, per al qual no han trobat nom encara els fisilegs,
per els pudorosos cronistes lanomenaven apetit de carn crua. Aix,
prenent entre les dents, segons el costum monacal, lextrem inferior de la
tnica, es van afuar sobre la nostra desventurada herona.
No tapressis a enrojolar, casta lectora. La ploma de ferro que faig servir
per escriure aquesta histria verdica s de fabricaci anglesa, dels tallers
Smith, i per aix s tan casta com aquelles angleses rosses que, per no
embrutar-se els vestits virginals, sels alcen fins a mitja cama, mostrant als
transents uns peus amples dins unes sandlies de doble sola. De manera que
no hi ha perill que puguis sentir de mi all que no est b de dir a una
donzella.[131]
Na Joana, encalada pels tres monjos, corria per la cambra, saltant sobre
taules i cadires, llanant-los ara un plat, ads un verset de les Escriptures.
Per la seva sagrada eloqncia i la vaixella sestavellaven intilment en
aquells borratxos, com les ones contra les roques. Ja anaven a posar-li les
mans a sobre, quan, en veure damunt el llit les caixes que contenien les
relquies dels sants, va crrer a refugiar-shi darrere, com iax rere lescut.
Al principi els reverends van recular davant aquell sagrat baluard, com els
llops davant les fogueres amb qu els pastors protegeixen les cledes. Per de
seguida, oblidant el respecte degut a les sagrades relquies, es van abalanar
contra el llit, sobre el qual la pobra noia tremolava com una alosa sota la
xarxa dun caador.
La topada va ser tan forta que el llit va cedir i, amb aquest, van caure les
caixes dels sants, i els ossos martiritzats van rodar per terra. Na Joana,
recordant llavors que Sams havia abatut mil filisteus amb una maixella
dase, va pregar a lAltssim que li enforts la m dreta; i agafant una tbia de
sant Marcell, va comenar a colpir els seus perseguidors luxuriosos. Per
els seus ossos, pel que sembla, eren ms durs que els del sant, de manera que
aviat larma va quedar feta miques i les forces de la nostra casta herona
exhaurides. Desprs duna resistncia aferrissada, va caure finalment sobre el
camp de batalla i, tancant els ulls, es va sotmetre al dest.
Per en aquell temps hi havia al cel sants i santes que obraven miracles a
favor de les donzelles en perill. Quan el reverend Raleg, que era el ms gran i
per tant va gaudir del dret de primacia, sinclinava damunt de na Joana i el
seu al pudent i avinat ja empestava el pllid rostre de la noia, de sobte,
prodigiosa transformaci!, un miracle inaudit el va fer recular esglaiat. Na
Joana no shavia transformat en arbre com Dafne ni en colom com santa
Gertrudis ni en un esquelet menjat pels cucs com Basina entre els braos de
Don Ruperto, sin que, de la seva virginal epidermis, en va nixer
sobtadament una barba llarga, espessa i serrada[*] com la que entenebreix els
rostres dels sants bizantins. Aix s com la Mare de Du salvava llavors les
donzelles quan eren molestades per monjos violents, vetllant, segons sant
Jeroni, per lhonor de les esposes del seu fill com una sogra gelosa.[*]
Na Joana, agraint de tot cor a la Verge la seva intervenci salvadora, es va
aixecar i va sortir de la cambra brandant la llarga barba, talment el cap de
Medusa, contra els seus persecutors aterrits. Va anar a lestable i va
desfermar un dels ases, a cavall del qual salluny daquell cau execrable on
havia estat a punt de perdre lnic dot que podia oferir a lesps celestial. No
cal dir que, passat el perill, la barba tamb va desaparixer.
Les ombres de la nit i els arbres del bosc de mica en mica van comenar a
clarejar. Al cap de poc la nostra herona errant es va trobar enmig duna plana
de bruguerars, amb un cel blanqussim damunt del cap i un ase negre entre les
cames, com sant Esturm. Na Joana, com que no coneixia el cam, anava all
on la duien les quatre potes de la bstia. No va trigar, per, a trobar el corrent
del riu Main i, tot seguint-ne els revolts, com Teseu el fil dAriadna, a la
posta del sol va arribar al final del seu viatge.
El convent de Mosbach[*] salava al peu duna muntanya escarpada,
emplaament que havia triat santa Blidthrut perqu la tramuntana no refreds
el fervor de les monges. En aquell moment acabava loraci vespertina i les
verges professes sortien de lesglsia agafades de la m, semblants a un rosari
de perles negres. En veure na Joana, la van envoltar immediatament, li van
preguntar qui era, don venia i qu volia i, quan van saber que desitjava hbit,
sandlies i cella, la van conduir davant labadessa, que va esposar la nostra
herona amb el Salvador, dispensant-la del noviciat de deu mesos en
consideraci als serveis prestats a la religi pel seu difunt pare.
Santa Blidthrut, que de seguida va posar afecte en la nova monja perqu
entenia el parenostre i encreuava les mans al pit amb compunci, la va
nomenar custdia de la biblioteca del monestir,[*] que contenia seixanta-set
volums, una tresor fabuls per a lpoca. Na Joana, sola a la seva cella des
del mat fins al vespre, va caure al principi en aquell estat densopiment
monstic que sapodera de les nouvingudes als cenobis,[*] com el mareig,
dels que trepitgen per primer cop un vaixell. Entrava i sortia de la cella,
netejava els llibres, les seves ungles i els cabells, comptava els grans del
rosari i retreia al sol que avancs tan lentament cap a ponent.
Les companyes, envejoses del favor de qu gaudia per part de labadessa i
tement que espis les seves paraules i obres, sapartaven della com els
bramans dels pries. Sovint, a lhora de lesbarjo, mentre les altres donzelles
es dispersaven en grups pel jard, conversaven alegrement, es burlaven de les
velles, sexplicaven els somnis de la nit, es mostraven les notes dels amants i
es comparaven la mida dels peus, el color dels llavis o del cabell, na Joana
restava tota sola com un obelisc enmig duna plaa, calculant lalria dels
arbres i acusant santa Lioba perqu, en lloc de plaers, noms havia trobat al
monestir avorriment i badalls, igual que els aventurers maleeixen els diaris
quan, en comptes dor, tan sols troben pedres i febres a Califrnia.
Lavorriment i lociositat sn, crec, els principals mbils de la devoci.
Noms alcem la vista al cel quan no tenim res a fer o a esperar damunt la
terra; besem les imatges santes quan no tenim cap altra cosa per besar. Sigui
com vulgui, na Joana, que abans feia servir els seus coneixements teolgics
com a simple mitj de vida, aprenent de cor lEscriptura i els Pares, com la
senyora Ristori[132] els versos dAlfieri, quan va quedar sola entre les quatre
parets de la cella asfixiant, trobant insulsa la vida present va comenar a
reflexionar sobre la futura.
Estranya ocupaci per a una jove de disset anys. Per els monestirs sn
des de fa segles els regnes de les apetncies capricioses. Els monjos egipcis
regaven estaques fins que donessin fruit; les santes dHongria menjaven polls
i els hesicastes romanien anys sencers amb la mirada fita en les seves panxes,
tot esperant veure emanar-ne la llum de la Veritat.[*] I na Joana es va lliurar
als estudis metafsics: ara passava el dia inclinada sobre les obres de sant
Agust, que descrivia com si nhagus estat testimoni ocular els gaudis dels
benaventurats i les flames de linfern; ara, enfonsant els dits en la rossa
cabellera, sadreava a si mateixa aquelles preguntes sobre la nostra
existncia present i futura, que tots els habitants de la vall de llgrimes es
fan a si mateixos amb desesperaci i a les quals els confessors i els telegs
responen amb evasives i llocs comuns, com els ministres als molestos
caacrrecs.
Somnis estranys torbaven el son de la pobra noia. Ja no era santa Lioba
que prometia plaers sense fi, sin dimonis que agitaven banyes espantoses o
ngels amb espases de doble tall. Ara esperava els goigs del parads, ara
temia les urpes del diable. Un dia creia en les veritats del cristianisme, des de
lEvangeli fins als miracles de sant Mart, i tres dubtava de tot. De vegades
ajupia el cap sota el pes de la condemna divina que pesa sobre nosaltres, i en
altres moments, si hagus tingut pedres, les hauria llanades contra el cel, per
trencar-lo.[133] [*] En una paraula, fou presa daquella obsessi en qu cau
tothom qui cerca amb sinceritat la soluci del misteri de la nostra existncia.
Qu som? Don venim? Quina ser la nostra sort futura? Tals eren les
qestions que mirava de resoldre, tan insolubles en el cervell hum, com la
cera en laigua.
Mentrestant, els cabells de la pobra Joana restaven despentinats i les
dents, ocioses; tenia els ulls vermells a causa de linsomni, el rostre pllid i
les ungles negres. Segons el fams Pascal aquest ha de ser lestat natural del
cristi vertader damunt la terra, vivint permanentment entre la por de linfern
i lesperana de la salvaci, i cercant entre sospirs el cam del parads en la
foscor. Aquest estat, per molt aristocrtic i propi desperits selectes que sigui,
no tel desitjo pas, benvolgut lector. s preferible, per contra, la devoci
alegre i despreocupada daquells bons cristians que esperen tranquillament
els plaers del parads cantant himnes als sants i menjant pop els divendres.
Molts volen mostrar superioritat desperit planyent-se daquests felios
mortals, per jo els envejo la serenor dnima i la papada. Si un turc o un
adorador del foc volgus fer-se cristi, li aconsellaria que, per damunt de
qualsevol altra, prefers lEsglsia catlica les seves cerimnies sn tan
sumptuoses, la missa tan curta i els dejunis amb tanta varietat de viandes, la
seva msica delecta loda i les imatges alegren els ulls i que tris com a
confessor, no un salvatge Bossuet o un Lacordaire, que li posaria davant els
ulls la imatge crua de linfern i els seus habitants, sin un deixeble eloqent
dEscobar, perqu el condueixi fins a les mansions benaventurades sobre una
catifa de set. Si a lAltssim, segons sant Agust i Lactanci, no li repugnen
les senderes florides, sempre que ens condueixin fins a Ell, per qu hem de
cercar el parads entre espines, cards i herbes bullides, sentint cants nasals i
besant icones lletges?
Per tornem al tema i donem la culpa de les digressions als vint-i-set
diaris dAtenes i a les quatre campanes de lesglsia russa[134] que
interrompen a cada moment el fil de la meva narraci.
Les malalties greus, la pesta, la pigota, lamor i les afeccions que en
procedeixen i que prenen el nom de la seva mare rossa, tenen una cosa bona,
que noms hi sucumbim una vegada. Daquesta mena era la malaltia
metafsica de na Joana. Desprs de tres mesos de gratar-se el cap cercant la
soluci de lenigma insoluble, finalment va tancar els llibres i, obrint la
finestra de la cella, va olorar les aromes de la primavera.
Abril arribava a la fi i la natura tota plena de verdor, somrient i fragant,
semblava una jove abillada per una cambrera experta. Les exhalacions de la
primavera embriagaven els sentits de la jove monja que, desprs dhaver-se
submergit durant tres mesos en les tenebres de la cella i de la metafsica,
contemplava i flairava amb una avidesa creixent lherbei dels prats i el
perfum de les violetes.
Entre la primavera i el nostre cor, quan tenim vint anys, hi ha, segons els
poetes i els metges, una relaci misteriosa i difcil dexplicar, com la de
Scrates amb Alcibades.[135] Cada cop que veiem arbres frondosos, herba
suau o coves ombrvoles, sentim immediatament la necessitat duna Eva en
aquest parads. Ner, en els moments de nostlgia, desitjava que tot el gnere
hum tingus un sol cap, per tallar-lo.[*] No tha passat mai a la primavera,
assegut sota lombra dun pi o dun magraner, que tu tamb has desitjat,
estimat lector, que totes les dones sunissin en una sola boca, per besar-les
totes alhora?
Na Joana, sentint-se el pit avalotat com les ones del mar, va recordar el
somni i les esperances que alimentava quan va entrar en aquell convent on
noms havia trobat tedi, llibres vells i pensaments enutjosos. Lioba! Lioba!
Quan complirs les teves promeses?, va exclamar a la fi, sacsejant amb
desesper els barrots de la seva pres. Per els barrots eren de ferro i les mans
de la jove monja a causa de la inactivitat shavien tornat blanques i delicades
com la cera de les espelmes. Va deixar estar, doncs, els barrots i, com que no
tenia a la cella gos per apallissar ni gerros xinesos per trencar, va amagar el
rostre entre les mans i va comenar a plorar.
Res ms dol que les llgrimes, quan hi ha una m presta a eixugar-les o
uns llavis disposats a absorbir aquesta pluja del cor, com les anomenen els
indis. Per quan plorem sols, les llgrimes sn autntiques i amargues com
totes les veritats del mn. I encara sn ms amargues quan ens lamentem, no
pas de la prdua dun b terrenal, sin de no poder gaudir de lobjecte que
cobegem, un cavall, un crrec o una dona.
Un soroll de passes al corredor va arrencar na Joana dels seus tristos
pensaments. Es va obrir la porta i va entrar labadessa, que duia agafat de la
m un jove imberbe amb lhbit de sant Benet i amb els ulls pdicament fits
en les sandlies.
 Joana va dir la superiora, presentant el jove monjo a la nostra
herona esbalada, labat de Fulda, sant Raban Maur, t la intenci denviar
missioners a Turngia i em demana les Epstoles de sant Pau, escrites amb
lletres dor en un pergam luxs,[*] per enlluernar els ulls dels infidels amb la
resplendor de lor, inspirant-los aix ms respecte per les veritats de
lEvangeli. Aquest jove benedict s el pare Frumenci, que excelleix com tu
en devoci i calligrafia. Treballa amb ell fins que sigui enllestit lencrrec
del nostre germ Raban. Pren tinta dor. Tens plomes. Us enviar menjar de
la meva prpia taula. Adu, fills meus.
Dit aix, santa Blidthrut sen va anar tancant la porta rere seu, com els
pagesos de Moldvia quan les seves dones reben la visita del senyor. Per
santa Blidthrut era daquelles dones virtuoses la ment de les quals s incapa
de concebre el mal. Si veis un monjo besant una de les verges del monestir,
creuria que ho feia per donar-li la seva benedicci.[136] Des de petita,
marcada per la pigota, noms havia conegut besos innocents i no podia creure
que al mn nhi havia duna altra mena. Daltra banda, en aquell segle, els
deixebles de sant Benet, homes i dones, vivien barrejats als monestirs en un
poti-poti, com les sangoneres dins una ampolla daigua. Segons alguns
cronistes aquestes relacions eren tan innocents com les del nostre sant
Ammonas i la seva esposa, la qual, desprs de divuit anys sencers de dormir
junts, va morir verge.[*] En canvi, segons Muratori, daquesta promiscutat,
sovint en van nixer escndols i fills, que habitualment eren llanats al
corrent del Fulda.[*] Daquesta manera se salvava lhonor dels monestirs i
sengreixaven els peixos.
Quan va quedar sola, la jove parella, sabent com s de precis el temps,
es va arromangar les mnigues dels hbits i va posar immediatament m a
lobra, o sigui, a la cpia de les Epstoles de sant Pau.
Feia quinze dies que el jove monjo anava cada mat a la cella de na
Joana, on treballava amb ella fins al vespre. Per aquell noi de divuit anys,
que des de petit es dedicava a la cpia de devocionaris i que no havia llegit
lEscriptura, ni les Confessions dAgust, ni lhomilia de sant Basili Sobre la
virginitat, ni cap altre llibre sagrat, era pur i immaculat com la neu sobre la
qual es rebolcava sant Francesc per apaivagar les temptacions de la carn,[*]
de manera que la cpia de les Epstoles de sant Pau progressava rpidament,
per les seves relacions amb na Joana restaven en punt mort.
 Cada cop que la m de la nostra herona fregava la seva o que els seus
cabells sentremesclaven en inclinar els caps sobre el pergam, sentia que el
cor li bategava com la campana duna fortalesa en un moment de perill, per
ell no podia dir ni tan sols si li bategava a la dreta o a lesquerra. I na Joana,
que havia llegit moltes vegades Orgenes, Crisstom i els cnons del
Dejunador,[*] des del punt de vista teric ho sabia tot. Fins i tot podia
discutir sobre aquests temes fent servir les paraules tcniques que noms
coneixen els metges, les prostitutes i els telegs. Per aquesta era la primera
vegada que es trobava sola amb un home i el seu desconcert augmentava de
dia en dia, com el dels turistes anglesos enmig de les necrpolis dEgipte, que
tan b han estudiat sobre el mapa.
La situaci dels dos joves es feia cada cop ms insuportable. Ni en
Frumenci no sabia qu demanar-li, ni na Joana, qu oferir-li primer.
Mentrestant la cpia sacostava a la fi. Ja noms faltava lEpstola als
Hebreus i desprs vindria lamarga i inevitable separaci.
Moltes vegades na Joana, com una altra Penlope, raspava a la nit el que
havia escrit durant el dia. El seu company sadonava de lestratagema,
nendevinava lobjectiu i es ruboritzava o prorrompia en sospirs capaos de
moure les ales dun mol de vent, per es limitava noms a aix, i el dia
transcorria com els altres, ple de desitjos vans i desperances frustrades. Per,
ni tu, lector, ni jo no tenim tants dies per perdre. I, daltra banda, com que
escric una histria verdica, no puc imitar els poetes o aquells escriptors que,
amuntegant batecs, llgrimes, rubors i altres recursos platnics, junyeixen de
dos en dos els seus versos melliflus, com els llauradors els bous a larada, o
cisellen perodes tan arrodonits com els pits dAfrodita. El gran Dant els deia
rufians, per a mi no magrada ni el nom ni lofici. Deixant, doncs, les dues
coses per a Plat, Ovidi, Petrarca i els seus plorosos seguidors, presentar
sempre la veritat nua i despentinada, com quan va sortir del pou.
Els dos enamorats havien acabat la cpia de lltima epstola de lapstol
i el sol, que Galileu no havia condemnat encara a la immobilitat, acomplia la
seva rotaci diria. Era lhora en qu els bous tornen a lestable i els cristians
saluden la Verge amb lavemaria. La campana havia cridat les monges a
loraci vespertina i ja no se sentia cap renou als passadissos del monestir.
Na Joana seia a tocar de la finestra, fullejant un volum de la Sagrada
Escriptura i en Frumenci contemplava extasiat la seva companya, que el sol
ponent, passant a travs dels vidres vermells de la cella,[*] coronava amb un
cercle radiant, com els pintors russos, els caps dels sants. La nostra herona,
que aleshores tenia disset anys, no sassemblava a aquelles verges blanques i
angliques que ning no gosa tocar de por que obrin les ales; ni es podia
comparar amb un capoll de rosa, sin ms aviat amb aquella planta de la
clida Palestina que en la mateixa branca ofereix al viatger famolenc flors
odorants i fruits apetitosos.[*]
Lombra de la cella i la bona taula del convent havien afermat les carns i
suavitzat la pell de la nostra herona, i la seva cabellera, tallada noms una
vegada, onejava, ms tofuda que abans, damunt les espatlles arrodonides. El
conjunt, en veritat, feia una certa impressi de poc polit, desendreat i
descurat, per com diu el poeta[137] "ni lor pur t necessitat de dauradura, ni
la rosa daroma afegit, ni el lliri de coloret", ni una noia de disset anys, crec,
de perfums i rnxols.
En Frumenci continuava callant i na Joana girant fulls de la Bblia, ara
murmurant entre dents, ara llegint un verset en veu alta. Al cap de poc, per,
va deixar de passar fulls i va comenar a llegir amb veu mellflua, com la
duna jove ndia encantant una serp verinosa:
Cntic dels cntics de Salom. Que ell em besi amb els besos de la seva
boca! Els teus pits sn ms deliciosos que el vi i lolor dels teus perfums s
exquisida; el teu nom s ungent que sescampa; per aix les donzelles
testimen Que nets, de bell, estimat meu, i dencisador prop del llit
Passar la nit a lombra dels meus pits Vine, estimat meu, sortim al
camp! Quan et trobaria per fora, et podria besar all et donaria els meus
pits Retorneu-me amb perfums, conforteu-me amb pomes, que estic
malalta damor! Posam com un segell sobre el teu cor, com un segell
sobre el teu bra. Lamor s fort com la mort ni una immensitat daigua no
el podria extingir, ni lofegarien les riuades.
En sentir aix, en Frumenci, que no sabia que aquestes pomes, aquests
pits i aquests petons eren allegories proftiques que figuraven lamor futur
del Salvador per la seva Esglsia, es va sentir estremir les carns i els pls de
desig, tal com Job sestremia de por. Amb cada vers daquell celestial eixarm
feia una passa envers la lectora, i a lltim verset es trobava agenollat davant
della.
Na Joana va alar llavors el cap del llibre i es van trobar les mirades dels
dos enamorats. Quan ets al caire dun abisme (i aquesta, crec, era la situaci
de la nostra herona), diuen que cal tancar els ulls, si no, et roda el cap i caus.
Per ella no tanc els ulls, de manera que va caure el llibre de les seves
mans i Quel giorno pi non vi leggero avanti.[138]
El representant de Prssia a la conferncia de pau que segu la guerra de
Crimea demanava una ploma dliga per escriure el seu nom i els seus ttols
en la signatura del tractat.[*] Jo desitjaria tenir una ploma de lala dEros per
descriure la felicitat quotidiana de la jove parella. Solitud, tranquillitat,
menjar abundant, alens de primavera, res no els faltava del que fa felios els
amants. Na Joana, que, a causa de la cpia, havia estat dispensada de matines,
lectures, pregries i altres dures obligacions monstiques, podia estar amb el
seu company des del mat fins al vespre. Per, tot i que eren a mitjan juny, els
dies semblaven curts als llavis insaciables dels joves. Sovint, a lhora de
vespres, asseguts vora la finestra oberta, mentre les campanes ressonaven
planyvoles com si ploressin la mort del dia, tamb ells sospiraven i, com
Josu, deien al sol deturat.[139] Aquest, per, se nanava a illuminar els
antpodes i els amants esperaven lendem.
Van passar encara deu dies dins aquella estreta cella escrivint, menjant,
besant-se i sense trobar cap defecte al temps, que era bo, excepte que fugia de
pressa.
Per finalment va arribar el dia nefast de la separaci. La cpia de sant
Pau feia molt que estava enllestida i labat den Frumenci li enviava un ase i
lordre expressa que torns al ramat. El dissortat jove, maleint els vots, el
superior i tots els sants, va anar a acomiadar-se de lestimada, amb el bast
per al cam a les mans i sense poder retenir les llgrimes. Na Joana no
plorava, perqu hi havia davant algunes de les seves companyes, i les dones,
per molt sensibles que siguin, noms ploren quan i on conv.
Si ho dubtes, lector, pregunta-ho als capitans de vaixell i a la histria.
Lemperadriu Judit, desprs que el pobre Robert es va precipitar des duna
finestra alta per voler-la salvar, reb somrient el seu esps; la reina Margot,
per esvair qualsevol sospita, somreia mentre davant della Bonifaci era
decapitat per culpa seva; la comtessa Carusa cobria de petons el seu
abominable senyor quan aquest encara regalimava sang desprs dhaver
assassinat el seu amant fidel. Els cronistes exalcen la noblesa daquestes
dames coratjoses, per jo no he admirat mai aquestes herones ni la
sensibilitat daquelles delicades angleses que, quan van a sentir cantar la
Ristori, anoten al marge de Mirra i de Medea els punts on cal plorar.
Per, en quedar sola de nou, na Joana va sentir aquell pes a lestmac que
sapodera de nosaltres quan hem menjat massa o hem perdut la mare, lamant
o la fortuna.
Segons el vell Plutarc, del veritable amor, les dones no en coneixen ni
lombra, per jo ms aviat crec que lamor s en elles una malaltia parasitria
sorgida del tedi i la soledat, com els polls de la brutcia. Les dones del mn,
que passen dels braos dun home als dun altre al vespre (em refereixo al
ball), no tenen temps de sospirar ni destimar cap altra cosa que el seu ventall.
Sassemblen a aquell ase que es va quedar sense menjar entre quatre munts
dalfals perqu no sabia per quin decidir-se. Potser mequivoco, per totes les
enamorades que he conegut, o eren dones recloses o noietes guardades per
pares vigilants com les pomes de les Hesprides, o dames experimentades
que comptaven amb ms anys que dents.
Labatiment de la pobra Joana, sola entre aquelles quatre parets on el dia
anterior encara ressonaven tants juraments damor i tantes besades,
augmentava de dia en dia. Sant Agust, quan emmelangia, es rebolcava en el
fang com en un bany perfumat, santa Genoveva plorava fins que havia de
canviar de camisa, sant Francesc abraava esttues cobertes de neu, santa
Libnia sesquinava les carns amb una pinta de ferro i santa Liutberga
ofegava ratolins.[*] Per la nostra herona, ms assenyada que tots ells, jeia
en un rac de la seva cella i, amb un ventall de plomes de colom (les niques
permeses als monestirs), mirava dallunyar les mosques i els mals
pensaments.
La calor de juny feia encara ms coent la seva pena, els dies li semblaven
tan llargs com la vida dun oncle vell als seus hereus. De vegades, en les
fases agudes de la desesperaci, per allunyar els fantasmes molestos que
lassetjaven, es refugiava en les piadoses receptes de les Vides de Sants: ara
es flagellava amb el cintur, ara mullava els llenols amb aigua glaada o
cercava dofegar les penes en el vi, segons el consell de lEclesiasts.[140]
Tots aquests antdots miraculosos van fracassar contra la seva tristor, fins i tot
lagnocast,[*] lolor del qual, segons els hagigrafs, bastava per fer fugir
lamor com la del piretre les puces.
Diuen que el temps cura totes les ferides, per no, crec, lamor i la gana.
Al contrari, com ms cast i en dej hom roman, ms augmenta lapetit, fins al
punt darribar a menjar-se les sabates, com els soldats de Napole a Rssia, o
a enamorar-se de les cabres, com els pastors dels Pirineus.
En aquest estat, si fa no fa, es trobava la nostra herona, quan un vespre,
mentre seia vora lestany repartint malenconiosament el seu dinar a les
carpes, se li va acostar el jardiner del monestir amb un aire misteris, i, tot
llanant mirades inquietes al voltant com una guineu a punt dentrar en un
galliner, li va lliurar amb el mateix aire misteris una carta escrita amb lletres
vermelles en la fina pell dun xai nat mort. Na Joana la va obrir i, enmig de
corones de flors, de cors ferits, de coloms besant-se, torxes enceses i altres
smbols plens de passi amb qu els enamorats de lpoca adornaven les
seves cartes,[*] tal com fan entre nosaltres els cretencs amb els braos i les
cames, va llegir el segent:

FRUMENCI A LA SEVA GERMANA JOANA, SALUT EN

LALTSSIM.

Com la crvola es deleix per les fonts daigua, aix la meva nima t set
de tu, germana meva.[141] El plor sha emparat de mi i les meves parpelles
es fonen en aigua.[142] Les llgrimes sn laliment del meu dia i el son, de
les meves nits.[143] Lafamat somia el pa i jo the vist en somni, Joana,[144]
per mhe despertat i no the vist al meu costat. Llavors he pujat al meu ase
negre i he vingut fins al teu sant sojorn. Tespero al costat de la tomba de
santa Bomma. Vine, coloma meva, resplendent com el sol,[145] vine amb els
teus raigs a eclipsar la lluna.

Aquesta era la carta den Frumenci. Avui, quan escrivim a una dona,
saquegem Foscolo o Georges Sand, i els amants daquella poca plagiaven
els Salms i els Profetes, de manera que les seves cartes eren tan ardents com
els llavis de la Sulamita[146] i la sorra del desert.
A les cinc de la matinada, quan la campana cridava les verges a matines,
na Joana, amb les sandlies a la m dreta i el cor a lesquerra per asserenar-ne
els batecs, va baixar lescala del cenobi esmunyint-se silenciosament com una
serp sobre lherba. La lluna, aquesta torxa fidel dels contrabandistes i de les
adlteres que els poetes eufemsticament han anomenat pura de la
mateixa manera que anomenaren venerables les Ernies,[147] ben aviat
va sortir rere els merlets del monestir i va illuminar el cam de la herona
fugitiva, que corria a la cita trepitjant sense pietat els apis i els porros de
lhort monstic.
Desprs de caminar aix ms o menys una mitja hora, va arribar finalment
al cementiri, que els xiprers i els teixos feien tan obags que ni el buf del vent
ni els raigs del sol penetraven en aquell ombriu refectori dels cucs.
En Frumenci havia fermat lase a la branca dun arbre que ombrejava la
tomba de santa Bomma, damunt la qual seia sostenint una llanterna de banya
a lextrem del bast, que feia servir a tall de far per orientar lestimada. En
veure avanar na Joana tmida entre les tombes, shi va abalanar com un
caputx sobre un pernil a la fi de la Quaresma. Per el lloc no era ladequat
per a semblants cortesies; per aix, va penjar la llanterna del coll de lase, hi
va pujar amb na Joana i safany a allunyar-se daquelles ombres lgubres.
El dissortat animal, vinclat sota la doble crrega, per encoratjat pels
quatre talons, va abaixar les seves orelles llargues i va arrencar a crrer,
proferint, a manera de protesta, brams tan eixordadors que (segons un
hagigraf fidedigne) moltes de les verges difuntes, creient que havia sonat la
trompeta del Judici, van treure els caps calbs fora de les tombes.
Na Joana, amb els braos del bon Frumenci per cenyidor i el pit per
recolzador, respirava laire dels camps amb un goig indescriptible. La jove
parella, travessat el bosc, corria ja per una plana descoberta plantada dordi i
faves. No va trigar gaire a sortir el sol, i el jove monjo, per tal de protegir la
seva companya dels raigs del sol estival, amb una invocaci miraculosa va
obligar una enorme liga a estendre les ales per damunt del seu cap i a seguir
en el seu vol el pas de lase.[*]
Tals eren els miracles que aconseguien fer els cristians daquell temps, el
cor dels quals era senzill, la fe vigorosa i les pregries a la Mare de Du
totpoderoses, mentre que els erudits per incrduls savis del segle, que duen
comps i microscopi en comptes de creu i rosari, saben quantes plomes t la
cua de cada ocell i quantes espores cont el calze de les flors, per no poden
amansir ligues amb un gest ni transformar les espines en lliris amb una
llgrima. A ms a ms, sn insultats pel reverend abat Gurin,[*] que els
anomena pagans, perqu mantenen Mercuri i Venus[148] en el cel cristi, i
ateus, perqu canvien els noms de les plantes, mentre crida, talment un altre
Jeremies, Anatema! Anatema! i un altre cop anatema contra el progrs i la
cincia.
Desprs de quatre hores de cam, els fugitius es van aturar a descansar
prop dun petit llac a la riba del qual salava abans una esttua gegantina
dIrminsul. Aquest dol, sant Bonifaci lhavia precipitat al fons del llac duna
bufada, per els seus antics adoradors, tot i ser cristians, guardaven en el fons
del cor algunes restes de la devoci pel seu protector ofegat, a qui
continuaven oferint presents: cada any tiraven a laigua coques, espelmes,
pastissets de mel i formatges per a gran alegria dels peixos,[*] que grcies a
aquelles ofrenes shavien engreixat com els sacerdots de Rea o els de Nostra
Senyora de Loreto.
En Frumenci, que per lnia materna descendia dels heroics companys
darmes de Widukind,[149] era supersticis com a bon fill de Saxnia, i na
Joana, tot i ser una teloga formidable, compartia, igual que Scrates, els
prejudicis dels contemporanis. La majoria de cristians daquella poca,
vacillant encara entre Crist i els dus pagans,[*] sassemblaven a aquella
anciana devota de Quios que cada dia encenia una espelma davant la imatge
de sant Jordi i una altra davant la del diable, perqu deia que era bo tenir
amics a tot arreu.
Els dos enamorats, doncs, agenollats a la riba del llac, oferien a Irminsul
les restes de lesmorzar, cabells i unes quantes gotes de sang de tots dos
barrejades, convertint aix la seva uni en eterna i indestructible com la del
dux de Vencia amb el mar. Desprs del ritual, en Frumenci va treure un
hbit de monjo de les alforges i va pregar a lestimada que sel poss perqu
fos acceptada com a novici al monestir de Fulda.
Daquesta manera va afegir ruboritzant-se el jove, podrem viure
sense entrebancs a la mateixa cella, menjant al mateix plat i sucant la ploma
al mateix tinter, mentre que, si adverteixen que ets una dona, els superiors et
voldran tancar amb les altres catecmenes a lapartament de les dones, on
noms ells tenen perms per entrar-hi, i jo morir de desesperaci al llindar de
la porta.
Na Joana refusava la disfressa perqu ho considerava un acte impiu i
oposava als precs de lamant la sentncia de la Bblia: No hi haur
abillament dhome sobre una dona, ni un home vestir roba femenina, per
ell insistia, i, al verset del Deuteronomi, hi oposava lopini dOrgenes
segons la qual les dones es transformaran en homes el dia del Judici. Com
que na Joana li va respondre que Orgenes era heretge i, a ms a ms, eunuc,
el jove li va recordar lexemple de santa Tecla, germana de sant Pau, santa
Margarida, santa Eugnia, santa Matrona i tantes altres santes que, tot i
amagar el cos blanc com lala dun ngel sota un hbit baronvol, van
aconseguir la santedat vivint entre monjos, com els turcs guanyen el parads
vivint entre dones.
La joventut, la bellesa i la passi eren arguments que feien irresistible
leloqncia del jove catequista, de manera que na Joana al cap de poc,
trepitjant amb els seus petits peus els preceptes de les Escriptures i la roba de
dona, es va posar lhbit i es va calar les sandlies que alguns anys desprs
donaria a besar als grans de la terra agenollats al voltant del seu tron.
Acabada la transformaci, en Frumenci la va dur fins a la vora del llac
perqu shi veis emmirallada. Mai un cord no havia cenyit la cintura dun
monjo ms bell i el rostre de la nostra herona brillava sota la caputxa
monacal com una perla dins la petxina. En Frumenci no es cansava dadmirar
el seu germ Joan, agenollat davant del qual, com en xtasi, va comenar a
lloar-ne la bellesa amb un daquells goigs misticoanatmics amb qu els
monjos de ledat mitjana exalaven, un per un, els membres de la Verge, els
cabells, les galtes, els pits, el ventre, les cames i els peus,[*] com els
traficants de cavalls, les qualitats dels seus cavalls, i el senyor P. Sutsos,[150]
les de les seves herones.
Acabada la lletania, pujaren damunt lase i la jove parella dirig els passos
de la bstia en direcci al monestir de Fulda, on na Joana havia dingressar al
ramat de sant Benet. Dotze dies sencers van estar els fugitius per recrrer les
trenta lleges que hi ha entre Mosbach i Fulda, descansant all on trobaven
una ombra, banyant-se en tots els rierols i gravant els seus noms als arbres
que els ombrejaven els plaers.
La calor del sol, de la joventut, de lamor i, sobretot, la de la cavalcada
feia necessries aquelles aturades freqents. I, a ms a ms, en Frumenci, que
coneixia perfectament lhagiografia daquells indrets, sempre trobava algun
pretext piets cada vegada que volia descavalcar, ara per pregar davant
larbre on santa Tecla va guarir el cec ruixant-li els ulls orbs amb unes gotes
de llet dels seus pits virginals, ara per besar la terra per on va crrer la sang
de sant Bonifaci i on de cada gota, com en el cas dAdonis, nhavia brollat
una anemone.
Na Joana condescendia somrient a les peticions de lamant. Els pastors i
els pagesos sadmiraven de la bellesa i la devoci dels dos joves encaputxats,
i, quan es trobaven amb ells, de seguida es treien el barret de tres puntes i
rivalitzaven per ser els primers a besar-los les mans i a oferir-los pa, formatge
tendre, cervesa i fruita. De vegades es trobaven amb esclavons mig nus que
vivien, com les canyes, als marges dels rius.[*] Exigien un impost de
passatge als viatgers i, els que shi resistien, els llanaven a laigua. Per en
Frumenci els allunyava amb una invocaci a sant Miquel que posava
immediatament en fuita aquells saltejadors amfibis, com el crit del porc,
lelefant.
Un mat, mentre lalegre parella descansava sota lombra duna vella
alzina, ajaguda sobre els seus amorosos llorers o ms aviat sobre trvols,
perqu a Alemanya lnic lloc on creix el llorer s al cap dels herois, shi
van acostar dues dones que duien els peus lligats amb unes cadenes fines, les
galtes empolvorades i la cabellera solta com a nica vestidura.[*] Eren
pecadores a qui el confessor havia imposat la penitncia danar, nues i
fermades, en pelegrinatge a la tomba de sant Marcell, per redimir els pecats.
Aquests pelegrinatges piadosos solien tenir lloc a la darreria de la
primavera o comenaments destiu, quan la temperatura permetia aquella
vestimenta paradisaca. La majoria daquestes Magdalenes, com que sabien
que el contacte de les relquies sagrades no trigaria a rentar-los totes les
taques, no sestaven gens ni mica de multiplicar els pecats pel cam.
Demanaven hospitalitat als camperols i caritat als viatgers, i, als uns i als
altres, els recompensaven amb la mateixa moneda amb qu santa Maria
Egipcaca[151] va pagar el seu passatge. La indumentria admica feia
freqent i fcil aquesta mena de transaccions.
Aix doncs, les dues pelegrines, que no podien endevinar qu samagava
sota lhbit de na Joana, sacostaren als dos joves, implorant-los alguns
denaris, a canvi dels quals prometien obrir-los les portes del cel en la vida
futura i els braos en la present.
En Frumenci, amb na Joana davant seu com a cuirassa segura contra tota
temptaci, va refusar amb el cord del seu cenyidor les proposicions
deshonestes daquelles sirenes lleugeres de roba, de qui es va allunyar
aferrant-se als braos de lestimada, com els ascetes saferren a la creu quan
sn temptats pel dimoni de la carn. Per aquells sants eremites, mentre
apartaven aterrits un ull del dimoni, hi clavaven laltre amb una barreja de
desig i horror, com un jueu dej en un pernil. En canvi, en Frumenci, que,
com a bon fill dOccident, usava el plaer com a antdot contra el desig, en va
apartar tots dos ulls sense esfor.
Els nostres sants, a cpia de vetlles, flagellacions i abstinncies fins al
punt domplir-sels la boca de cucs, amb prou feines aconseguien de reprimir
els udols de la carn. En la seva lluita nit i dia contra diables revestits de dona,
van arribar a allunyar de les ermites les gallines i les cabres, considerades
perilloses per a aquella castedat de mal suportar. Els francs,[152] en canvi,
amb un petit sacrifici aplacaven el ministre de la luxria i desprs podien
ocupar-se de la salvaci amb tranquillitat i serenor desperit, sense necessitat
dinterrompre a cada moment les pregries per foragitar la temptaci amb una
dutxa daigua freda, com sant Antoni. Com diu el savi Arqugenes, la
continncia s la ms forta de les drogues afrodisaques: feien molt b, doncs,
els francs de desterrar aquestes drogues dels monestirs.
El sol, que havia illuminat el dia ms llarg de lany, ja feia estona que
shavia post, quan els dos viatgers van travessar els volcans apagats que
encerclaven el monestir de Fulda i van trepitjar per fi les terres monstiques.
Era una nit suau, sense lluna, i noms les estrelles semmirallaven en el
corrent del riu Fulda. Per a mesura que els joves sanaven acostant al
monestir, distingien entre els arbres una vermellor, com si hi hagus un gran
incendi. Al seu voltant, guineus, crvols i senglars enormes[*] fugien
espantats, i les aus nocturnes cercaven lombra del niu aletejant
esvalotadament per damunt dels seus caps. Na Joana saferrava tota
tremolosa al pit del company i fins i tot lase dreava inquiet les orelles,
avanant circumspecte i temors, com un soldat del Papa davant el foc dels
combats. Al cap de poc, columnes de foc, nvols de fum, sons de campanes i
cntics, efluvis dencens i de cuina van envestir els ulls, les orelles i el nas de
la nostra herona, lenlluernament i la por de la qual augmentaven a cada
passa, i no aconseguia de tranquillitzar-la el bon humor den Frumenci, que
responia a les seves contnues preguntes amb riallades i petons.
Nosaltres, com que no et podem donar la mateixa mena de resposta, cara
lectora, tinformarem que era el dia o, ms ben dit, la nit del vint-i-quatre de
juny, en qu vuit-cents anys enrere el cap de sant Joan va ser ofert a la filla
dHerodies en paga de la seva dansa, com avui sofereixen rams de flors a
lEssler i la Taglioni.[153] Els ossos del sant exhumats per sant Atanasi,
segons un costum de lpoca, viatjaven per tot el mn obrant miracles, per,
el cap, un monjo gal lhavia traslladat dAlexandria a la Gllia.[*] I s que
els francs de ledat mitjana robaven les relquies dels sants de les esglsies
dOrient, com els seus descendents les restes de lart antic. Un dit de sant
Sergi o una tbia de santa Febrnia es venien llavors a un preu molt ms car
que avui un cap dHermes o un bra dAfrodita.[*] El crani de sant Joan
dipositat al monestir de Saint Angly servia als pagesos de remei contra la
febre, com la quinina en els nostres dies.
La fama daquell cap miraculs sestengu progressivament per tot
Occident, i cada any sencenien arreu nombroses fogueres en honor del sant,
al voltant de les quals els fidels feien banquets i ballaven,[*] com els seus
avantpassats al voltant de les torxes de les Pallies.[154] Feia molt que la
deessa Pales havia caigut en loblit, per als seus antics adoradors els
continuava agradant el vi, el ball i les vetllades alegres, i, a falta de dus,
oferien als sants del parads cristi, que anaven amb aquelles barbes llargues i
mantells curts, el culte festiu dels habitants imberbes i nus de lOlimp.
[*]La festa es trobava a lapogeu quan els dos viatgers van entrar al pati
del monestir. Uns monjos afegien feixos de palla[*] i btes buides a la
foguera, daltres, aixecant-se els faldons de lhbit, saltaven per damunt de la
flama sagrada[*] i corrien a un clot ple daigua quan el foc els mossegava les
cames nues; daltres ballaven al voltant de les fogueres, com David al voltant
de larca, o, ajaguts damunt lherba, endinsaven les forquilles a les marmites i
els gots a les btes;[*] daltres encara, amb una torxa encesa a la m, corrien
per lhort cercant hieraci[*] que fes fugir els dimonis o un trvol de quatre
fulles, que converteix els esperits infernals en vassalls de qui en troba un
aquella nit.
Els monjos alegres van rebre amb crits de joia la tornada del germ i
larribada de na Joana, a qui va presentar com un parent orfe, vassall del duc
Ansigise, que, trobant feixugues les cadenes del serf, desitjava canviar-les pel
cord monacal. Dignus, dignus est intrare in nostro Sancto Corpori!, van
respondre a una veu els benedictins, arrossegant la novcia a les rpides
evolucions de la dansa circular, que giragonsava, talment una serp de moltes
espires, entorn de la foguera ms alta.
 Na Joana a penes havia entrat al monestir i ja aprenia a ballar. Per en
aquell temps la dansa, prohibida avui pels confessors com una invenci de
Satans, no tenia res dimpiu o irreverent, sin que era simplement una
pregria que es feia amb els peus, com els salms amb els llavis, i, a ms, totes
dues coses van ser inventades pel rei profeta David de manera que estan
emparentades com dos fills legtims del mateix pare.
Els estels empallidien al cel i les fogueres sextingien damunt la terra,
quan la campana va obligar els companys de taula, carregats de vi i son, a
deixar la dansa o la bta i crrer a matines. Aquell mat, com sempre succea
lendem duna festa, sota la volta de lesglsia ressonaven roncs sorollosos
en comptes dhimnes, i per aix, diuen, els ha quedat als monjos el costum de
salmodiar, fins i tot quan estan desperts, a travs dels narius. Aquest costum,
desterrat de les esglsies dOccident juntament amb la festa de lAse i daltres
relquies gtiques de ledat mitjana, va trobar refugi entre nosaltres, on es
conserva intacte i vigors, deixant de dia en dia els temples ms deserts, la
devoci ms freda i les almoines dels ortodoxos ms lleugeres.
Les religions sassemblen a les dones. Ni les unes ni les altres, mentre sn
joves, no necessiten ni empolainaments ni afaits per veures envoltades
dadoradors servils, disposats a sacrificar la vida per elles, com els primers
cristians i els amants dAspsia. Per quan envelleixen, els cal acudir a les
plvores i a les joies per mirar de conservar encara un poc ms els escassos
admiradors que els queden.
LEsglsia de Roma sabent aix, tot duna que va veure refredat el zel
dels fidels, va recrrer als pintors i als escultors, com Hera al cinyell
dAfrodita, per amagar les arrugues i vestir la seva nuesa. En canvi,
lEsglsia oriental, tot i ser ms antiga que la seva germana, per pobresa o per
orgull, insist a voler atreure els fidels amb cntics nasals i icones de celles
arrufades. Fa molt de temps que la pietat ha abandonat el mn, per les
pintures de Rafael i la veu dels Lacordaire o dels eunucs del Papa atreuen
encara pelegrins sota les voltes de sant Pere o del Pante, mentre que
nosaltres noms anem a lesglsia un cop lany, i encara tapant-nos les
orelles.
Acabades les matines, en Frumenci es va afanyar a conduir na Joana a la
seva nova gbia. El monestir de Fulda semblava ms un castell que no pas un
recinte monacal. Volcans elevats, els crters dels quals havien estat apagats
per sant Esturm amb unes gotes daigua beneita, lencerclaven pertot, i el
corrent del riu homnim feia de fossat daquesta fortalesa monstica,
coronada de torres i merlets dentellats.
Als seguidors de sant Benet daleshores, a banda del vi i de dormir, els
agradava ficar-se en les lluites poltiques del segle, i cada cop que eren
perseguits per algun poders, satrinxeraven rere les muralles del cenobi,[*]
com els periodistes rere els articles de la Constituci. Carlemany havia
amansit una mica els costums dels monjos bellicosos, llevant-los totes les
armes excepte les espirituals, per els monestirs conservaven encara lhbit
guerrer.
Na Joana va visitar per ordre les celles, la sala destudi dels novicis, el
refectori decorat amb esttues monstruoses dels dotze apstols,[*] les
masmorres subterrnies[*] on els monjos dolents eren enterrats vius i,
finalment, la biblioteca, on seixanta copistes treballaven nit i dia, els uns
raspant manuscrits antics, els altres enregistrant sobre el paper, ja preparat,
els treballs de sant Babils i santa Prisca en lloc dels dHracles i dAnnbal.
Lhort estava abandonat, perqu els bons pares es preocupaven poc de les
flors i detestaven les verdures, perqu ocupaven un espai precis a lestmac,
que sestimaven ms domplir amb pits doca i pernil, que comparaven a les
sentncies de les Escriptures: en poques paraules contenien molta substncia.
Un cop descrit el niu, intentarem ara esbossar el retrat dels que hi viuen.
Els ordes monstics shan multiplicat de tal manera, han arribat a ser tan
variats els noms i els hbits dels monjos teatins, recollectes, carmelites,
santjoanistes, franciscans, caputxins, camaldulencs, descalos, calats,
barbats, rasurats, blancs, negres, etc., que el fams zoleg Born, per evitar
les confusions, va intentar classificar-los, segons els trets distintius, en
gneres i espcies, segons el sistema de Linn per als animals i les plantes.[*]
Obrint, doncs, aquesta monacologia linneana, a lentrada benedict
trobem la segent definici cientfica daquesta espcie mongvola: rostre
sense barba, cap rasurat, peus amb sandlies. Du hbit llarg fins als talons,
negre, i mantell talar Crida tres o quatre vegades al dia i a mitjanit, amb
veu rogallosa, lenta Menja de tot, rarament fa dejuni.
Aquestes eren les caracterstiques principals. A banda daix, els
benedictins de Germnia duien una petita imatge de la Verge cosida a la
caputxa, per protegir el cap dels mals pensaments i dels polls.[*] Les seves
cares sassemblen molt als palimpsests monstics, en qu sota els himnes
pietosos de ledat mitjana es distingeixen encara els versos amatoris
dAnacreont i Safo.
Els bons pares feien quatre pats al dia. Utilitzaven greix de porc en
comptes de mantega[*] i els dits en lloc de forquilla. Els que pecaven eren
castigats a privaci de greix durant unes quantes setmanes,[*] com nosaltres,
de la comuni. Safaitaven dues vegades al mes, el Divendres Sant tots es
rentaven els peus i els ms grassos se sagnaven tres cops lany, per refrenar
els apetits impurs o, segons altres cronistes, per prevenir lapoplexia.
La majoria eren analfabets, per alguns entenien el parenostre i daltres
fins i tot sabien escriure, i, a aquests, sels concedia, com als herois dHomer,
doble raci a taula i vi en lloc de cervesa. Tots santificaven el dia del dissabte
i, com que no se sap amb exactitud el dia en qu Du va descansar[155]
desprs de la creaci del mn, per por de caure en un error, romanien
desvagats tota la setmana. En fi, la complexi daquells monjos era tan
robusta que la majoria dells morien drets com els soldats russos, que, segons
diuen, els han dempnyer desprs de morts perqu caiguin.
Aleshores era pastor daquest ramat encaputxat lillustre sant Raban
Maur,[*] la memria del qual tenia ms calaixos que una apotecaria. El savi
abat, que havia travessat tots els mars en qu havia vomitat alguna vegada un
turista, dominava totes les llenges vives i mortes, i, a part daix, sabia
astrologia, mgia, dret cannic i obstetrcia, fins al punt que va inventar un
aparell per batejar els cristians quan encara eren al ventre de la mare, a fi que
poguessin evitar, en cas davortament, el reialme de les tenebres, on vaguen
els nens no batejats, com els pagans sense sepultura per les ribes de lEstix.
Quan na Joana va entrar al monestir de Fulda, sant Raban, que ja era vell i
patia de disppsia, estava ocupat en la seva salvaci, menjant herbes com
Nabucodonosor els darrers anys de la seva vida, s a dir, quan es va
transformar en brau i component odes en honor de la Vera Creu.
Cadascuna daquelles odes era composta de trenta versos, i cada vers, digual
nombre de lletres, disposades en forma de creu, de la mateixa manera que els
poetes francesos fan els seus cants bquics en forma dampolla o de bta.
La cpia daquestes obres mestres exigia un expert callgraf, i ning no
podia rivalitzar en aix amb en Frumenci i el jove germ Joan. A ells,
doncs, el monjo himngraf els va confiar les seves creus potiques, perqu es
compls la profecia den Frumenci que deia Sucarem la ploma al mateix
tinter.
Els amants felios sassemblen als pobles afortunats que no tenen
histria, i la vida dels nostres monjos sescolava plcida i encalmada sota
lombra del monestir, com el corrent del Fulda sota els ombrosos i vells
pollancres.
Has pensat mai, estimat lector, quina cosa ms dola i tranquillitzadora
seria una amant vestida dhome que noms a tu et descobrs els seus encants?
No coneixeries la gelosia ni les innombrables espines que, segons sant Basili,
fan de les dones una fbrica de dolors. La vestimenta masculina la
protegiria amb molta ms seguretat que els panys dels harems turcs i els
cinturons preventius amb qu els italians asseguraven les seves possessions
maritals contra tota incursi.
A ms, el rostre de lestimada no seria sollat per mirades obscenes, ni les
seves orelles per paraules lascives, o les mans per tocaments, sin que
restaria casta i immaculada com lala dun ngel i com aquella verge ideal
que somiava sant Basili, dreta com una esttua venerable damunt el pedestal
de la virginitat i incommovible davant tota fantasia i contacte. Els sospirs
de gelosia de Tibul i les injries de Byron contra les dones serien
incomprensibles per a tu, igual que ho sn les lamentacions de Jeremies per a
qui no sha lamentat mai.
Aix era na Joana per a en Frumenci, una rosa sense punxes, un peix
sense espines, una gata sense ungles. Ella, que des de petita havia viscut entre
homes, no tenia les rareses ni aquells defectes encisadors que fan les filles
dEva ms temibles que les mateixes sirenes, que eren serps noms de cintura
en avall.
Havien passat set anys des de lentrada dels dos joves al monestir de
Fulda i la Parca continuava filant-los dies daurats. La seva relaci es
mantenia secreta i lliure de destorb, com una perla a les profunditats del mar,
i no hi havia perill que es descobrs lengany, perqu, abans de les croades,
cap franc no shavia preocupat de saber qu samagava sota les complicades
frases de Plat o sota els plecs duna tnica masculina. Noms el barber del
monestir feia broma alguna vegada amb el germ Joan, quan aquest,
somrient, oferia a la navalla una galta imberbe i llisa com un llac en calma.
Per, a ms de na Joana, malauradament, a Fulda hi havia un altre monjo
imberbe, el pare Corb, que tothom esquivava com lau malastruga de la qual
prenia nom. Aquest dissortat benedict en la seva joventut shavia enamorat
de la neboda del bisbe de Magncia, a qui servia com a diaca sostenint-li la
cua de la porpra en les cerimnies i bevent laigua amb qu sa Illustrssima
es rentava les mans desprs de la comuni. La noia va obrir les orelles, i no
gaire ms tard els braos, a lamor del jove diaca, per son tutor mitrat els va
sorprendre una nit collint fruits prohibits al jard del bisbat. A la neboda, li va
fer tallar els cabells i, a en Corb, desprs dhaver-lo fet passar al gnere
neutre, el va enviar al monestir de Fulda perqu plors el seu pecat. Els
primers dies el jove monjo es planyia de la prdua que havia patit, com la
filla de Jeft[156] de la seva virginitat. El temps, per, finalment va tancar les
ferides del cos i de lnima, fins al punt que, de mica en mica, va arribar a
menysprear les dones i convidava els companys a assegurar-se el parads amb
el mateix sacrifici que ell, igual que la guineu escuada de la faula aconsellava
a les altres guineus que es tallessin la cua.
Tal vida filosfica duia el bon Corb, suplint la privaci de la fruita
prohibida amb bones carns i lesperana del parads, quan un dia, havent
rebut lordre de foragitar les arnes que assetjaven la biblioteca de labat, hi va
trobar una traducci del discurs Sobre la virginitat de sant Basili. En obrir
aquest llibre en qu esperava trobar nous motius de glorificar lAltssim per
haver-li tret tot mitj de perdici, va ensopegar, per desgrcia seva, amb
aquell passatge en qu el sant bisbe de Cesarea aconsella a les verges castes
que es guardin dels cossos masculins encara que siguin eunucs, perqu,
igual que el brau a qu han tallat les banyes no deixa de ser per aix banyut
per natura i envesteix tothom qui troba amb aquella part del cap on abans hi
havia les banyes, aix mateix els castrats, inflamats per un arravatament
sobts, poden encara
En aquest punt, per, remeto el lector al tractat del sant perqu trobi el
final de la frase.[*] Segons els crtics, lobra Jerusalem de Tasso sembla
escrita sobre un escut; doncs a mi, el tractat Sobre la virginitat de sant Basili
em sembla escrit sobre el pit dalguna bella donzella.
Aquella lectura va pertorbar el monjo desprs de tants anys de calma. Les
serps, els dracs, els llops, les panteres i la resta danimals amb qu els telegs
representen les passions, tots plegats es van despertar i van comenar a udolar
i a mossegar-se la cua al fons del seu cor, el qual va tornar a convertir-se en
un zoolgic en viglia contnua. Si Arqumedes, boig dalegria, cridava
Eureka! en resoldre el problema, el monjo recorria les galeries del monestir
cridant Puc! a plens pulmons.
Des daquell dia el va dominar una estranya obsessi que ni el fuet, ni la
dieta a pa i aigua, ni el bany daigua freda, ni cap altra recepta de la
farmacopea monacal no van poder guarir. Ple dentusiasme per la divina
eloqncia de sant Basili, estrenyia nit i dia el llibre entre els braos, com una
mare jove el seu primer infant. Ara el besava, ara el copiava o aprenia de cor
aquelles pgines sagrades. Cada cop que veia una dona corria cap a ella com
un crvol assedegat a una font del desert, per tal de verificar de manera
prctica les paraules del sant. Per les noies de Saxnia, seguint els prudents
consells del bisbe de Cesarea, el defugien encara que estigus castrat. Crec,
per, que, fins i tot sense aquests consells, poques delles, que coneixien les
seves mancances, lhaurien esperat.
Aquest era lhome destinat a tallar el fil daurat amb qu la Parca propcia
entreteixia els dies dels dos amants, convertint les seves vides en un rosari de
perles lluents i impecables. En Frumenci i na Joana es reunien cada nit en una
cova que hi havia a prop del monestir, que antigament havia estat un santuari
consagrat a Prap.[*] Aquest du encara era adorat a la Germnia sota el nom
de sant Vit, per els ritus no havien canviat. Els llavis de les dones cristianes
continuaven demanant-li all que li demanaven les impdiques paganes,
plaers o fecunditat, i el bon sant rarament feia el sord davant aquests precs.
Per el cas s que les seves esttues acostumaven a sser erigides a lombra
dun monestir dhomes, cosa que, segons diuen alguns historiadors maldients,
feia segur lxit de les pelegrines.
Al fons daquesta cova sagrada, darrere la imatge de fusta del sant, la jove
parella havia confeccionat el seu niu amb fulles oloroses de ginesta, pells de
guineu i delicades teles dOrient, ofrenes de les devotes dames de Saxnia.
Damunt del ja penjaven estalactites brillants, llenguados fumats, peixos
assecats, odres de bon vi de Mosella i altres viandes, a les quals recorrien els
joves quan es cansaven de cantar himnes en honor de sant Vit. I s que la
devoci per aquest sant, com la devoci per Afrodita, es refreda sense els
dons de Demter i de Bacus.
Aqu, doncs, es trobaven una nit infausta els dos amants fruint de tots els
bns, mentre el germ Corb, que no podia agafar el son (el son, com els
parsits, abandona els desgraciats), vagava pels camps com un home-llop
explicant les seves penes a la lluna. Per aquesta, avorrida, pel que sembla,
de les queixes montones del pobre monjo, es va amagar rere uns nvols
negres i, al cap de poc, gotes espesses de pluja van obligar ladmirador del
gran Basili a cercar aixopluc al temple de sant Vit.
La fina sorra amb qu era cobert el terra de la cova perqu les pelegrines,
que noms hi podien entrar descalces, no es fessin mal als seus delicats peus,
esmortea el soroll dels passos, de manera que va avanar inadvertit fins a la
cavitat on els dos amants descansaven entre els respectius braos i els de
Morfeu. Lestana era illuminada per una llntia encesa davant la imatge del
Prap cristianitzat. Na Joana, mig nua i tan bella com una deessa de lOlimp,
presentava una imatge tan encisadora que davant della fins i tot sant
Ammonas hauria oblidat els seus juraments, Orgenes la seva desventura, i el
mateix Temstocles, crec, la victria de Milcades.[157] El pare Corb,
oblidant, al seu torn, en Frumenci ajaat vora della, shi va llanar per
sotmetre a la prova de lexperincia les teories fisiolgiques del bisbe de
Cesarea.
Per sant Vit va protegir el son dels amants que descansaven sota la seva
empara i no podia consentir que els seus misteris fossin sollats per un vil
eunuc. Quan el va veure posar la m insolent damunt la seva serva dormida,
les galtes del sant es van envermellir dira, com les de Nostra Senyora de
Loreto quan la besen llavis impius, el seu cap es va agitar amenaadorament i
loli de la llntia va bullir amb vehemncia.
Una gota daquest oli bullent va caure sobre la galta den Frumenci i el va
despertar. Sobresaltat, va veure, com si fos un malson, la seva companya mig
adormida encara i lluitant amb el pare Corb al damunt. En Frumenci, com a
bon descendent de Widukind, era irascible i robust com un monjo germnic,
acostumat a fer servir els punys a tall darguments en qualsevol discussi,
encara que fos teolgica. Per aix, sense perdre el temps en explicacions
intils, va agafar el cord de la seva cintura i comen a aixecar-lo i
descarregar-lo sobre lesquena del miserable Corb, com el fuet de Jess
sobre lesquena dels mercaders del temple.
Entretant, na Joana es va alar i es va afanyar a amagar sota lhbit els
motius de la disputa, mentre els monjos continuaven donant-se cops de puny i
comenava a crrer la sang, per afortunadament noms del nas. Desprs
duna lluita aferrissada, finalment en Corb va poder escapar de les mans del
seu rival furibund en un estat lamentable, deixant-hi la caputxa, com Josep
les seves vestidures a les mans de la dona de Putifar. Per crec que es limiten
noms a aix les semblances entre ell i el fill de Jacob.
Els dos amants, sols al camp de batalla, es miraven plens dansietat, amb
la certesa que aquell stir apallissat revelaria els secrets de la seva cova, tal
com About[158] va esbombar els secrets de Grcia per venjar la seva esquena
adolorida. Calia, doncs, per evitar la masmorra i la dieta a pa i aigua,
acomiadar-se per sempre daquell sostre acollidor on havien passat tantes
jornades alegres en un sant reps i sola, fruint lun de laltre i de tots els
bns.
Els anys i la mollcie havien moderat lesperit aventurer dels dos monjos,
que pensaven, esborronats, en les penalitats i les privacions de la vida errant.
Compartien lopini de sant Antoni, segons la qual els monestirs sn per als
monjos com el mar per als peixos:[*] igual que aquests moren quan surten de
laigua, tamb els monjos es panseixen quan abandonen els cenobis.
Es lliuraven a aquests tristos pensaments, quan el toc de matines els va fer
recordar el perill imminent. La nit era fosca i les quadres a prop. Hi vivia
encara aquell bon ase que feia set anys havia transportat na Joana a Fulda.
Aquest patriarca de lestablia monacal, ja completament blanc a causa de la
vellesa, descansava envoltat de la seva descendncia i de garbes de fenc. Els
fugitius el van deslligar i li van embolicar les ferradures amb estopa per
evitar-ne el soroll, com fan els pirates amb els rems dels seus esquifs. Van
franquejar les muralles daquell benaurat monestir, tremolant de por que el
seu company desperts els vius amb un bram, de la mateixa manera que set
anys enrere havia aixecat els morts de les tombes.
 TERCERA PART
But the fact is that I have nothing plannd
Unless it were to be a moment merry.[159]
(BYRON, Don Juan, Cant IV)

Tagrada el bon vi, estimat lector? Si realment tagrada, segur que odies
els taverners inconscients que, per un inters vil, adulteren aquesta bona
beguda, barrejant-hi aigua, tintures o metzines, i que, en lloc del nctar div,
ofereixen als teus llavis assedegats un beuratge inspid o nauseabund.
Taverners daquesta mena han estat des de sempre els que tenien per ofici la
guarda i distribuci del noble vi de la fe, tal com va anomenar la religi el
savi Alcu. La comparaci entre taverners i capellans, entre el cristianisme i
la bta, s dun concili del segle IX,[*] de manera que les meves expressions,
si no correctes, almenys sn canniques.
Deia, doncs, que, igual que el bon bevedor de vi detesta els que
ladulteren, talment el bon cristi avorreix els que, amb fins lucratius,
barregen amb la religi les variades invencions dels seus caps rasurats o
cabelluts, els miracles de les imatges, els dus dels pagans disfressats de
sants, els pelegrinatges, els bitllets dentrada al parads, les relquies santes,
els rosaris i altres mercaderies clericals, que han fet de lofici dels apstols
una professi ms prpia de xarlatans que la mateixa medicina o la
interpretaci de somnis. Des de petit que magrada la qumica, i aquest llibre
meu no s sin una anlisi qumica del vi de la religi amb qu els taverners
ensotanats abeuraven els pobles dOccident a ledat mitjana.
Tots els animals danyosos, les serps, les vespes, els mosquits i els
escorpins, sn ms verinosos i malignes com ms a prop del sol viuen.
Noms els capellans en sn una excepci, que, mentre a les terres sense sol
dOccident van desenvolupar urpes agudes i dents verinoses, a lOrient van
acabar essent tan inofensius i manyacs com les anguiles del llac Copais, de
manera que, com que no es mengen, com aquestes, ni mosseguen, com els
francs, sin que fan la seva feina tranquillament i honrada, senyant-se,
encensant, batejant i confessant, seria un pecat molestar aquests innocents
hereus del regne dels cels. Tot aix tho he dit, estimat lector, per convncer-
te de la meva ortodxia. Per ja torno als meus herois.
Desprs de la mort de Carlemany, a la Germnia ja no hi havia ni postes
de correus, ni gurdies o policies,[*] i els cavalls saxons eren, igual que avui,
tan grassos i lents que als nostres fugitius no els feia gaire por la persecuci.
Daltra banda, la cavalcadura dels dos joves era daquells animals illustres,
descendents de lase benaurat en qu va pujar Jess quan va entrar a
Jerusalem i sobre lesquena del qual va quedar gravat, segons Albert Magne,
el senyal de la creu, com la imatge de la Santa Fa al vel de la Vernica.
Aquests ases, que es distingeixen per una lnia negra tallada en forma de
creu al mig de lespinada, eren coneguts amb el nom de croats i podien, si
era necessari, competir en velocitat amb cavalls i gossos,[*] i a ledat mitjana
noms els feien servir els abats i els prelats. Aquesta raa desaparegu
progressivament dEuropa, per es mant pura i vigorosa a Egipte i Palestina,
on, si mai hi vas, lector, els podrs veure amb regnes brodades dor i menjant
faves cuites en recipients de color porpra.
Sobre un daquests animals corrien segurs els fugitius, com el Pirata
Roig en el seu rpid navili, mentre rumiaven innombrables plans per a la
vida futura. El sol, que acabava de sortir, clid i sense nvols, rere els cims
del Bieberstein, va fer madurar les idees sorgides del seus caps. Decidiren,
doncs, recrrer el mn a cavall de lase, demanant hospitalitat als poderosos,
allargant les mans als llavis dels fidels i deixant per als altres la tasca de
cristianitzar els infidels. I van comenar la seva peregrinaci dirigint-se cap a
Magncia, per assistir a la cerimnia de reconciliaci de lemperador Llus
amb els seus fills.
Per, en arribar en aquesta ciutat desprs de tres dies de cam, en lloc de
cntics alegres, pertot ressonaven cants de dol i campanes enutjoses i, en
comptes dolor de carn rostida, contaminaven latmosfera fnebres
emanacions dencens. El dia anterior, el dissortat Llus el Piads o lIngenu
(se li atribuen indistintament aquests dos eptets, considerats com a
sinnims[160]) havia lliurat la seva nima serena al Creador, mentre deia:
Perdono els meus fills com el condemnat al botx. El seu cos va ser dut a la
darrera mansi per quatre cavalls negres que, sense menjar des del dia
anterior, caminaven amb malenconia, com els cavalls dHiplit, entre una
doble filera de capellans amb ciris que cantaven les virtuts del difunt. I s que
Llus havia llegat a lEsglsia Sardenya, Crsega i Siclia, que, tot i estar
ocupades pels sarrans i pels grecs, li pertanyien tant, com avui Xipre i
Jerusalem al rei dItlia.[161] Per, sigui com vulgui, la seva bona intenci
era digna de lloances, encens i processons.
Els nostres monjos es van cobrir el rostre amb la caputxa i van
acompanyar el difunt per aquell cam que, segons Bi,[162] s el ms bo de
trobar (fins i tot ho fem amb els ulls tancats), i, en acabat, es van allunyar en
silenci de les muralles de lendolada Magncia.
Desprs de la mort de Llus el Piads laire de la Germnia ja no era
saludable com abans per als pulmons dels monjos, molts dels quals van
comenar a emigrar, com els anglesos poagrosos abandonen Nia desprs de
la seva annexi a Frana amb largument que els metges els havien receptat
respirar aire itali i no pas francs.
Els fills de Carlemany es disputaven lherncia paterna amb les armes.[*]
El ms gran, Lotari, amb la intenci datreures els saxons, va fer servir, com
els nostres ministres, mitjans de corrupci: els va permetre de tornar a
aixecar els dols ancestrals i alguna vegada els van oferir, a tall de sacrifici
expiatori davant les ares avials, un predicador indiscret o un gras benedict.
Alguns cronistes maldients, per, hi afegeixen que limpiu Lotari fabricava
dols dIrminsul i Teutates als seus palaus i els enviava com a presents
conciliatoris als saxons i als turingis, tal com fan avui els industrials anglesos,
que envien a les colnies esttues ddols hinds o australians esculpides als
tallers de Londres per puritans i ququers devots, que al mateix vaixell
carreguen paquets de Sagrades Escriptures de la Societat Bblica perqu
serveixin dantdot, de manera que els dols i els Evangelis feien la travessia
en pau sota la protecci de la bandera anglesa.
Les disputes dels hereus del rei Llus aviat van convertir Alemanya en un
lloc inhabitable. El pobre ase dels amants ensopegava a cada pas amb
cadvers o relliscava en tolls de sang i, com que rarament trobava ordi, herba
o fulles, va acabar triturant aros i esbarzers amb els queixals afamats.
Entretant, arribava lhivern, un hivern sax, tan rigors i cru, que fins i tot els
corbs morien de fam perqu no podien esqueixar les carns dels cadvers,
petrificades pel fred.
Els desventurats fugitius vagaven per la neu com pardals sense aixopluc,
maleint aquell stir mutilat que els havia obligat a abandonar el seu niu clid i
fragant. La por dels enemics i la cruesa de lhivern havien refredat
lhospitalitat dels saxons, de manera que la majoria de vegades era en va que
els dos monjos trucaven a les portes de les cabanes i dels cenobis. Alguns
cops ni tan sols no rebien resposta i, daltres, sorgia duna finestreta un cap
sax vermell de fred o pllid de por, que instava els suplicants a continuar el
seu cam, i rarament, una m, ms caritativa que el cap, els llanava un tros
de pa negre o un peix assecat com a provisions per al viatge. Aix van anar
errant durant dos mesos sencers, seguint, com els corbs, els rastres dels
exrcits, per escalfar-se a la flama duna foguera mig apagada o llepar els
ossos duna taula abandonada. Per va arribar un dia en qu, contemplant
amb enveja com els xacals destrossaven els cadvers duns soldats de Lotari,
mentre la gana els destrossava a ells les entranyes, com el voltor les de
Prometeu, van estar a punt de justificar lopini del savi Crisip, que, entre
altres coses, ensenyava als alumnes que la necrofgia era lcita.[*]
Na Joana se sotmetia sense protestar a totes aquestes penalitats, suportant
la fam i el fred, com el camell del desert la calor i la set. Ni un sospir ni una
queixa no van sortir mai dels seus llavis pllids, amb els quals de tant en tant
eixugava les llgrimes del seu company, que sovint aprofitava locasi per
beneir lhora en qu havia pescat aquella perla rossa al corrent de la seva
vida. El carcter de les dones noms es comparable a aquell bronze de Corint,
que es componia de moltssims elements heterogenis, entre els quals, per,
tamb shi trobava lor pur.
Aix, passant gana, plorant, consolant-se, bufant-se els dits i sempre
dirigint-se cap al sud, com les orenetes i les angleses tsiques, van deixar els
deserts de neu de Baviera i van travessar el llac de Constana fins que
finalment va trobar hospitalitat al monestir de Sankt Gallen, on els monjos els
van oferir refugi contra els llops i els soldats de Lotari.
Els dos amants ja es disposaven a installar els seus penats sota aquell
sostre sagrat i inexpugnable, quan un monjo curis, examinant atentament na
Joana, va observar que tenia dos foradets a les orelles i, trasbalsat per
lobservaci, va concebre immediatament sospites i desitjos estranys. En
aquella poca bastava el lbul duna orella de dona per trasbalsar la
tranquillitat dels monjos, igual que avui nhi ha prou tan sols amb lolor
duna carta femenina per esvalotar tots els habitants del mont Athos.[*] Na
Joana, tement els descobriments i les exigncies ulteriors del reverend pare,
va convncer en Frumenci dabandonar el mateix dia la cleda daquells
helvecis curiosos.
De Sankt Gallen va passar a Zuric,[*] la ciutat ms antiga dHelvcia,
famosa per la fora dels habitants i de laiguardent. Dall anaren a Lucerna,
on van entrar de nit per admirar lenorme fanal que, segons els cronistes,
difonia una llum tan brillant que feia invisibles els estels i visibles els sots del
carrer en qu abans queien, com el filsof de Milet,[163] la majoria de
transents.
De Lucerna es van dirigir a Avenches, la capital dels antics helvecis, on
van veure les petjades dtila gravades sobre una roca dura, com les de Jess
a la Muntanya de les Oliveres, i dall van anar fins a Sion, on van trobar una
barca, amb la qual van baixar pel Roine fins a Li.
Aquella embarcaci pertanyia a uns comerciants jueus que anaven a
Marsella per vendre esclaus cristians als sarrans dHispnia. En aquell temps
els descendents dIsrael, lluny de ser perseguits, eren totpoderosos al migdia
de la Gllia.[*] Lemperador, que cada dia els demanava prstecs ms
elevats, pagava els interessos del deute permetent-los fer proslits entre els
seus sbdits, com nosaltres tolerem les germanes de la Caritat, les bblies de
la Societat Bblica, les visions dAgathnguelos[164] i les promeses daurades
dels seus seguidors, aix com altres invents de les nostres tres Potncies
Garants.[165] Els jueus de Li se servien dels decrets comprats a
lemperador a tall de queixals per devorar els cristians: els mataven els porcs,
els segrestaven els fills, obligaven els seus esclaus a santificar el dissabte i a
treballar el diumenge, venien com a caps de bestiar els que no obeen o
batejaven els fills, i encara algun cop intentaven fins i tot convertir al
judaisme les mateixes concubines dels prelats.
Els dissortats bisbes enviaven a lemperador una petici rere laltra, i els
jueus una bossa rere laltra. Als primers, el monarca ni els contestava i, als
hebreus, els enviava soldats per protegir-ne les cases i obligar els seus deutors
al pagament del deute, com avui els algutzirs cristians posen a la pres els
deutors de Rothschild. No s just, doncs, que acusem el segle actual de ser
ms cobdicis que els passats. Lor ha estat des de sempre lnic du venerat
al mn, i els jueus, els seus profetes. Tant s aix, que en aquella poca
lEvangeli sescrivia amb lletres dor per infondre respecte.
Entre els passatgers de lembarcaci hi havia un vell rab de nom Issacar,
que, per entretenir-se durant la travessia, va tractar de convertir els dos joves
monjos, cercant, linsensat usurer, de prendrels lnima a compte del
passatge que havia pagat. Va comenar, doncs, a explicar als joves que Jess
era un vulgar hebreu que havia aprs taumatrgia dun bruixot anomenat Joan
Baptista i havia proms a la filla de lemperador Tiberi que la faria mare
sense intervenci dhome. La jove va seguir els seus consells i, en comptes
dun nen, va engendrar una pedra. Lemperador, enfurismat, va ordenar a
Pilat que crucifiqus limpostor. El cos va ser enterrat a prop dun aqeducte i
fou arrossegat una nit per laigua desbordada, i daqu ve la creena dels
natzarens en la resurrecci.[*]
Un cop aquell jueu mala llengua hagu vomitat aquestes i altres bestieses
blasfemes per la seva boca infame, va comenar a trenar una garlanda de
nvols i estrelles al du dIsrael. El va presentar assegut damunt un carro
tirat per quatre panteres, com el de Bacus, i amb una flauta de mil colzes a la
m dreta, amb la qual insuflava els seus manaments a lorella dels profetes;
del seu cap paria dimonis armats, com Zeus Atena armada; mantenia
relacions amicals amb les lletres de lalfabet, que eren ngels alats, i amb una
enorme pedra de mol molia el mann amb qu es preparava el pa dels
habitants del parads.
Els dos joves, ara reien sentint aquelles extravagncies rabniques, ara, de
por que aquelles blasfmies fessin anar el vaixell al fons de les ones,
murmuraven, a guisa dantdot, una pregria a sant Medard, que, com Posid
entre els antics i sant Nicolau entre nosaltres, llavors aixecava i calmava les
ones.
Grcies a aquella pregria i a la bonana, lendem lembarcaci va
prendre terra feliment a Li, on residia aleshores sant Agobard, lnic sant a
qui jo besaria els faldons amb devoci.[*] Aquest sant creia que, com que
Jess s etern i omnipresent, tots els que han seguit els seus manaments,
siguin nascuts abans o desprs de la seva encarnaci, lhagin conegut o no,
eren cristians i hereus legtims del regne dels cels. Detestava el culte donat a
les imatges sagrades, perqu considerava un acte impiu la representaci sota
forma humana duna divinitat immaterial i explicava que els primers cristians
havien conservat les imatges de Jess, dels apstols i dels mrtirs com a
retrats dhomes que havien conegut i que estimaven, igual que avui fem amb
les fotografies dels amics absents, i no pas com a objectes de culte
supersticis.
A banda daix, el bon bisbe considerava ridcul creure que lAltssim
havia dictat les Escriptures als profetes paraula per paraula, com lngel les
sentncies a la somera de Balaam.[166] Dissuadia els fidels dels
pelegrinatges i els aconsellava de donar les almoines als pobres i no a les
esglsies, perqu considerava un pecat que, mentre que hi havia tants pobres
que no tenien ni un xavo per comprar pa, es dons or als capellans perqu
encenguessin ciris en ple migdia o adornessin les esttues dels temples[167] o
els pits de les seves concubines.
Aquestes eren les veritats cristianes o, millor dit, eternes, que ensenyava
aquell bon ministre de lAltssim, que, si les hagus proclamades en temps
posteriors, hauria estat cremat com Hus o llanat a una roca sense dol i sense
sepultura com Karis.[168] Per en aquella poca als capellans dOccident,
exclusivament ocupats en la disbauxa i les exaccions, encara no els havia
agafat la mania de jutjar i cremar homes. I si, enmig daquella ignorncia i
corrupci generals, a alg dells li venia el desig excntric de viure
virtuosament o de parlar racionalment, els altres es menjaven la raci
daquest bon home, mofant-se de la seva estupidesa i deixant-li, a ms a ms,
el ttol de sant, que llavors es repartia a tort i a dret entre el clergat, com avui
el ttol de doctor entre els metges.
Aix era Agobard, un diamant enmig del pedruscall, un cigne enmig dels
corbs, brillant en la foscor del segle IX com una perla en morro de porc.[169]
En trobar-lo mentre remenava amb esfor i fstic els fems de ledat mitjana,
he volgut descansar durant uns moments al seu costat, com lrab exhaust
vora la font del desert. A un home aix, hom no gosa de donar-li el ttol
ridcul i contaminat de sant, com entre nosaltres les persones honrades
savergonyeixen de portar la creu del Salvador.
En Frumenci va anar amb na Joana a besar les mans del bon bisbe. Els
turistes daquella poca, quan arribaven a una ciutat estrangera, cercaven la
casa del bisbe com avui el consolat. All presentaven les cartes de
recomanaci i demanaven instruccions o ajuda per continuar el viatge, a
canvi de les quals solien oferir al bisbe algunes relquies de sants del seu pas,
perqu entre els cristians daquell temps estava de moda el costum
colleccionar relquies santes de tots els pasos i poques, com lany passat a
Atenes el de colleccionar segells.
Els nostres viatgers, amb moltes coses per demanar i res per oferir a sa
Excellncia, es van presentar davant dell, ruboritzats i empeguets, com les
vdues famolenques dels nostres herois de la guerra contra els turcs a les
portes dels lacais de la cort. Per sant Agobard, acostumat, com els
confessors i els metges, a examinar ronyons i cors, sabia distingir el mrit
amagat sota els parracs. Va convidar a la seva taula frugal aquella parella que
tantes penalitats havia sofert, va admirar la bellesa, la saviesa i el fraternal
afecte dels joves comensals i els va comparar amb Cstor i Pllux i, abans
que se nanessin, els va donar bons consells, calats nous, la seva benedicci
i diners per continuar el viatge.
Els viatgers van reprendre son cam Roine avall fins a arribar, desprs de
sis dies de navegaci, a Arle,[*] ciutat que un dia fou residncia de Constant
el Gran i que avui s famosa per les figues i les donzelles, les quals deuen la
seva bellesa, com els cavalls anglesos, a lencreuament amb els rabs. Els
viatgers, desprs dadmirar la residncia imperial, la seu, lamfiteatre i
lobelisc, van sentir la necessitat docupar-se de lestmac, que ja feia molta
estona que era tan buit com el temple dAtena, davant del qual es trobaven en
aquell moment.
Es van dirigir, doncs, al convent femen que hi havia a la ciutat, el ms
antic de Frana, fundat al segle VI per sant Cesari, que, segons diuen, en va
escriure la regla amb la seva prpia sang, com Drac les seves lleis i Enric III
les cartes a la seva amant.[170] Aquesta regla era dura i aspra com lhbit del
seu sant redactor.[*] Es prohibia lentrada a tota persona aliena al convent,
home o dona; no era perms ni tan sols que les monges traguessin el cap per
les finestretes; les que es rentaven el cos, es pentinaven els cabells i
mostraven les dents quan reien o els peus quan caminaven, eren fuetejades
amb vits de bou o les llanaven encadenades als calabossos subterranis. Per
era impossible que durs gaire el sotmetiment a aquestes regles de les filles
sensuals de la clida Provena. Les infelices verges es pansien al cenobi com
les plantes a la capsa dun botnic, fins que, trepitjant amb les sandlies
lanciana abadessa i les regles salvatges de sant Cesari, van recobrar el color i
la vivesa amb la llibertat.
A partir daleshores es van comenar a governar constitucionalment, van
construir un teatre al monestir, sortien dos cops per setmana i feien
abstinncia cada vegada que tenien mal de queixal. Quan Llus el Piads va
intentar reconduir aquestes ovelletes esgarriades sota el jou de sant Benet,
van respondre, reunides en Captol General, que elles noms devien
obedincia a la seva abadessa i que procurarien, tant com els fos possible, de
guardar abstinncia i castedat, per que no acceptaven comprometre-shi amb
juraments o promeses del tipus que fos, segons que deien, per por dafegir el
perjuri al pecat de la carn. A lEuropa daquell temps era aquesta la situaci
de la major part dels internats de donzelles, que sant Pere Dami
anomenava infernats de donzelles.
El sol, oblidant, com sol succeir a la Provena, que encara era hivern,
escalfava les lloses del pati del monestir al pic del migdia, quan els dos
viatgers es van presentar davant lentrada. La portera roncava al costat de la
porta oberta. Els aventurers la van travessar i, desprs derrar una estona per
galeries desertes i passadissos silenciosos, van arribar finalment al dormitori
on les verges germanes, segons un costum dels llocs clids, feien la migdiada.
[*] Cortines de palla protegien del sol del migdia les parpelles de les
dorments, i la penombra feia encara ms encantadores aquelles Afrodites amb
hbit.
Entre aquestes esposes de Jess hi havia, com als harems del sold,
donzelles de totes les nacionalitats i colors. Noies pl-roges dHelvcia,
blanques com les seves cabres i serenes com els llacs de la seva ptria;
novcies sarranes, de cabells negres com el carb i tan ardents com aquest;
galles rialleres i pastores de les muntanyes dels Pirineus.
El dormitori del cenobi sassemblava a aquells jardins botnics en qu
flors de tota mena, de colors, de perfums i de pasos diversos, per germanes
en bellesa, floreixen captives dins una pres de vidre. Una de les dorments,
posseda per un somni voluptus, somreia amb una galta encesa recolzada
sobre el bra, mentre els pits agitats es transparentaven sota la tnica blanca,
com la lluna rere els nvols. Una altra, pllida i amb les celles arrufades,
sassemblava a una esttua del Dolor dorment i potser veia en somni les ribes
de la ptria o els llavis de la mare. Una altra semblava allargar les mans a un
bcul dabadessa i, encara una altra, obrir els braos al proms celestial. La
majoria, per, dormien tranquillament i serena com els faraons dins la gran
pirmide. Algunes fins i tot roncaven, per aquestes eren les velles que
somiaven la benaurana del parads.
Els dos amants, absorts en la contemplaci daquelles multiformes
personificacions de Morfeu, havien oblidat la gana, quan, de sobte, va sonar
el cant del gall de plata que adornava el rellotge del dormitori, obra mestra
dart rab, regal dun prncep sarra hostatjat al monestir, on, segons les males
llenges, va trobar tots els plaers dels seus palaus. En sonar aquell cant,
una multitud dulls, negres, blaus, grisos o castanys, sespolsaren el son i van
llampeguejar com estrelles en la penombra de la cambra, fits amb curiositat
en els estrangers inesperats.
Les monges daquell temps no eren ni puritanes ni tmides. Daltra banda,
el semblant dels nostres herois no tenia res que pogus inspirar por; al
contrari, el germ Frumenci tenia el bon color i el vigor duna tulipa
holandesa, i en Joan, la grcia i la delicadesa duna violeta dels prats. Les
verges enclaustrades, a qui, com a tots els empresonats, els agradaven les
flors, sempenyien, blanques i sorolloses com les ones del mar, entorn dels
joves monjos, preguntant-los qui eren i com s que havien aparegut al
dormitori. Un cop satisfeta la curiositat, es van preocupar de saciar la gana
dels hostes. Els van convidar a seure amb elles a la taula de lhorabaixa, on
els fills del nord van tastar per primera vegada els dolos fruits del sud:
figues i panses, sobre les quals la svia Joana preguntava, llepant-se els llavis
i els dits, si aix era el dol fruit del lotus.
Tres mesos van descansar els dos amants entre aquelles verges
hospitalries, a qui la regla permetia tenir entre elles jardiners i confessors,
perqu governessin llurs nimes i els reguessin els jardins monstics, com
deien els bons cronistes, que segurament no podien imaginar a quants
malentesos i bruts jocs de paraules havia de donar peu, en mans dels enemics
de la religi, aquesta frase, que solament proporciona material a la meva
ploma innocent per fer un quiasme. Al principi tot anava a cor qu vols cor
qu desitges: tots dos sengreixaven i oblidaven la ptria davall el cel dol de
Provena, sota el qual els habitants de Quios tamb obliden avui la seva illa
fragant. La ptria s all on ests b, deia Eurpides.
 El fruit melliflu del lotus creix pertot, oferint-se als llavis insaciables dels
mortals sota formes diverses, un tron per als reis, una bella donzella per als
amants, or per als comerciants i aplaudiments per als artistes. Fins i tot als
cims nevats de les muntanyes i a les sorres del desert brollava el lotus abans,
quan els eremites hi cercaven la santedat i els esclaus la llibertat, per avui
sha convertit en una planta de jard, com el porro, i potser s per aix que els
poetes lhan desterrat de lHelic.
Diem, doncs, que els dos monjos, havent-hi trobat el reps,
sengreixaven i vivien felios en aquella cleda de dones. Per al cap de poc
na Joana va contreure una malaltia desconeguda i terrible. Les seves galtes
van esdevenir cncaves com les naus dels aqueus, els ulls entelats i sense
esclat com els estels al mat. Tenia les ungles per nic aliment i, en lloc de
dormir, passava tota la nit sospirant.
El seu company no parava de preguntar-li qu tenia, per ella nicament
li responia amb llgrimes i sanglots. Cada cop que se li acostava per fer-li un
pet, en lloc de la galta li presentava lesquena i lenviava a besar la germana
Marta, la venerable Batilda o alguna altra verge. El bon Frumenci, acostumat
a obeir totes les ordres de lestimada, corria a complir lencrrec, per quan
tornava per demanar la recompensa de la seva diligent obedincia, el pobre
noi trobava insults en comptes dagraments i ungles en comptes de llavis.
Un cop descrits els smptomes, em sembla intil dir el nom de la malaltia.
La situaci de la meva pobre herona encara era ms de plnyer, perqu,
consumida per una gelosia sense treva ni reps, ni tan sols no podia pagar
lamant amb la mateixa moneda, sin que es trobava desarmada sota lhbit
mascul, com un tigre dins una gbia de ferro. Com els gegants que
apilotaven muntanyes sobre muntanyes, les monges amuntegaven conjectures
damunt conjectures, mirant dendevinar quina estranya mania shavia
apoderat daquell ros i bell monjo que no sols defugia les seves carcies, com
els gossos rabiosos laigua, sin que senfadava amb el seu company cada
cop que el veia conversant amb elles.
A comenaments del present segle satribuen totes les malalties a la
irritaci de lestmac i, sota el nom de gastritis, eren tractades sense
excepci amb sangoneres, segons el mtode del sanguinari Broussais, per al
segle IX totes les afeccions psquiques i somtiques satribuen a la possessi
demonaca, contra la qual lnic remei possible eren els exorcismes i les
relquies de sants. La teologia i la medicina, de les quals esperem la salvaci
de lnima i del cos, sn les niques cincies subjectes a la moda, com la
roba.
De tot el que els nostres avantpassats creien, avui en diem mitologia, i
fins i tot els barbers fan burla de les prescripcions de Gal i Paracels. Du sap
qu diran els nostres descendents, quan llegeixin les memries de lAcadmia
de medicina de Pars relatives a la cromidrosi[171] o la butlla del papa Pius
sobre la immaculada concepci de santa Anna o els miracles de la pepsina i
de la icona miraculosa de Tinos.[172]
Reunit el captol monstic, es va decidir denviar el germ Joan a curar-se
a la cova de santa Magdalena que hi ha a Santa Bauma,[*] on havia crescut
un arbre lolor del qual foragitava els dimonis i guaria els cecs, com el fum
dels peixos en el temps de Tobit.[173] El bon Frumenci va fer pujar la seva
companya posseda damunt la bstia fidel i es va dirigir malhumorat a la cova
sagrada, girant tot sovint el cap enrere i maleint els eunucs i els dimonis, que
lempenyien constantment cap a noves ribes, com la maledicci de Jess al
sabater jueu.
La gelosia, quan no s una malaltia idioptica o constitucional,[174]
com la caa de crrecs pblics a Grcia, s sempre una malaltia dolenta i
molesta, per t una cosa bona, que cessa tan bon punt desapareixen les
causes que lalimenten, com el mal de mar quan satura el vaixell. Aix,
doncs, es va calmar el dimoni que turmentava la nostra herona, tan aviat com
la presncia de les seves rivals va deixar desmolar les ungles i les dents de
lesperit maligne. Abans darribar a la meitat del cam, na Joana ja havia
recobrat la gana i el bon humor, de manera que la santa ja no tenia gaire feina
a fer per guarir-la del tot.
Desprs de tres dies de cam van arribar al peu de la muntanya al cim de
la qual sobria la cova. Els monjos van comenar a enfilar treballosament la
pujada costeruda, seguits per lase que, dej i trescant des del dia anterior,
sacsejava el cap amb un aire malenconis, com si estigus fart de la seva
miserable vida. Potser els primers pares daquesta pobra bstia havien menjat
tiges de lordi prohibit en algun rac del parads i els seus descendents, com
nosaltres, paguen el tribut pel pecat original.
Desprs de dues hores de pujada, els tres pelegrins van trepitjar finalment
un planell poblat darbres, al centre del qual sobria la cova ombrvola on la
rossa filla de Genesaret va plorar els seus pecats durant trenta anys. Al mig
daquesta cova es podia veure un clot excavat a la roca per les llgrimes de la
santa, les quals, en caure, es transformaven en perles que lermitana distribua
entre els pobres. A tocar daquest clot descansava el seu cos, dipositat all
pels sants Lltzer, Trfim i Maxim, que tamb havien anat a la Gllia, on es
refugiaven llavors els deixebles proscrits de Jess, com avui els seguidors de
Mazzini a la Gran Bretanya. Un arbust flairs i sempre verdejant ombrejava
la tomba, assenyalant als pelegrins on calia agenollar-se.
Davant la tomba, doncs, es van agenollar els amants i, amb veu i cor
humils, comenaren a cantar la lletania daquella cortesana santificada, els
pecats de la qual van convertir ms dones en pecadores que no fu pas santes
el seu penediment. Tots tenim lafany dassemblar-nos en alguna cosa als
grans homes, imitant-ne els defectes quan no en podem imitar les virtuts.
Molts shan donat a la beguda per tal de tenir alguna cosa en com amb
Alexandre el Gran, i els cortesans de Llus el Gran sarrencaven les dents per
assemblar-se al monarca. Per les faltes i la santedat de la bella Magdalena
van atreure un nombre dimitadors deu mil vegades superior. Les poques
bones cristianes que queden la tenen com a dol i model de vida: mosseguen
la fruita prohibida mentre tenen dents, i desprs ofereixen a Du les seves
arrugues i perruques a canvi del parads.
Mentre els dos pelegrins invocaven els favors de la santa, lase, que els
havia seguit fins a la cova cercant labric del sol, ensumava larbust que hi
havia sobre la tomba sagrada amb un desig creixent. La pobra bstia feia molt
que no havia tastat menjar verd, per, com que havia rebut una educaci
monstica, sabia respectar les coses sagrades, de manera que dins el seu cor
es va entaular una terrible lluita entre la fam i la pietat. Se li humitejaven els
ulls, se li dilataven els narius, obria i tancava la boca, llepant lleugerament les
fulles aromtiques amb la punta de la llengua, com un amant les mans de
lestimada adormida per por de despertar-la. Finalment, per, es va imposar
la fam per damunt de qualsevol altre sentiment. Abaixant les llargues orelles,
segons el costum dels seus consemblants quan es disposen a fer una bestiesa,
va donar una estrebada tan forta a larbust miraculs amb les dents, que,
arrencat de soca-rel, va quedar penjant de la seva boca profanadora.
Els amants, en veure arrabassat laltar davant el qual pregaven, es van
aixecar espaordits clavant la mirada plena despant en la bstia sacrlega i,
encara amb ms espant, en la sang que degotava copiosament de larrel de la
planta,[*] mentre del forat obert sortien uns gemecs planyvols, com els de
Polidor quan Enees va arrencar les fletxes que havien crescut del seu cos.
Enmig de tot aix, va ressonar una veu lgubre de dona que malea lanimal
golafre:[*] Aquesta sang surt del meu cor, no dun cos insensible. Malet
siguis, tu que me lhas esquinat. Anirs amb lesquena vinclada sota una
crrega feixuga i rebrs un fart de llenya tots els dies de la teva vida.
Des daquell dia els ases estan subjectes, com els jueus, a una doble
maledicci. Tots dos, escampats per tota la terra, injuriats, bufetejats i
menyspreats, paguen, a ms del pecat original que pesa sobre tots nosaltres,
un segon pecat, els uns el decidi i els altres la golafreria sacrlega. Lase
responsable daquesta segona caiguda, ms dissortat encara que el mateix
Adam, no va arribar ni a digerir el fruit prohibit, sin que, enmig de terribles
espasmes, va exhalar lesperit a linstant, com Uz[175] vora larca de
lAltssim. Des daleshores els cecs, els coixos, els possessos i els paraltics
de la Provena, tots aquells que eren guarits abans per larbre de Magdalena,
acuden cada any al lloc on jeuen els ossos insepults de qui els havia destrut
el remei miraculs i, all llancen innombrables malediccions contra la seva
memria i innombrables cops sobre el llom dels seus descendents.
Els dos pelegrins, amb els cabells drets per lesglai i petant de dents com
les castanyoles duna balladora espanyola, es precipitaren muntanya avall,
com una allau dels Pirineus, i no es van aturar fins que al lluny van albirar les
aiges blaves del Mediterrani. Desprs de descansar una estona sota lombra
dun faig, van caminar de nou durant tota la nit fins que, al mat, entraren a
Tol, amb el ress encara a les orelles de la maledicci burricida i els brams
agonitzants de la pobra bstia.
El port de Tol era desert a excepci duna trirrem veneciana que, desprs
de transportar el cos i lEvangeli autgraf de sant Marc dAlexandria a
Vencia,[*] shavia dirigit cap a les costes de la Provena per comprar
esclaus, que posteriorment podien bescanviar als ports dOrient per encens,
cot i relquies sagrades.
Aquell temps era ledat dor del trfic desclaus.[*] Venecians,
amalfitans, pisans i genovesos recorrien el Mediterrani com taurons,
competint per veure quin dells comprava ms individus als caps de gent
armada i als bandits que, desprs de la mort de Carlemany, infestaven la
Gllia i Itlia, exercint la seva professi lliurement i sense entrebancs, com
avui a ltica. Per aquells, si ms no, en lloc de segrestar fins i tot els
parents i demanar rescat, encenien una foguera a la platja per advertir els
compradors que vorejaven la costa i els venien de seguida el captiu,
beneficiant aix els hereus en lloc de perjudicar-los.
Els sacerdots condemnaven de tant en tant els que practicaven aquesta
mena de comer, per alhora en rebien ornaments brodats dor, perfums cars,
creus adornades de pedres precioses i altres productes de la seva indstria. s
el mateix que fan avui els anglesos contraris a la discriminaci racial quan
ataquen lesclavitud, per barregen el sucre i el rom amb el te, s a dir, hi
barregen la suor i la sang dels negres. Algunes males llenges, a ms a ms,
feien crrer que molts dignataris de la cort pontifcia, entre ells el gran
cerimonier, o sigui, el mariscal de la cort, tenien lligams secrets amb els caps
dels bandits, amb vista a lenriquiment i embelliment de lEsglsia.
El vaixell estava preparat per salpar. Al moll hi havia un esquif amarrat
esperant la tornada del capit, que havia anat a trobar-se amb el seu agent
jueu per completar la crrega. Al cap de poc aparegu aquest honrat mar
seguit de vuit mariners que portaven un fuet a la m dreta i, a la esquerra, una
corda, a lextrem de la qual havien lligat de dos en dos, com les trtores al
mercat, els esclaus acabats de comprar, setze en total, nou persones i set
dones. He dit persones i no homes, perqu en aquella poca es dubtava encara
si les dones pertanyien al gnere hum.[*] Els que negaven la naturalesa
humana de les dones allegaven els seus amors cabruns a Egipte i equins
a Tesslia, lopini dAristtil, la seva maldat, la filla dAristoxen, que tenia
peus dase, i el verset de Tobit.[176]
El capit era un pescador de Ragusa, pag en la seva joventut, que, un cop
iniciat en els misteris de la fe, va voler imitar lApstol esdevenint, com ell,
pescador dhomes: els agafava amb lham i els venia igual que havia fet
abans amb els peixos. En veure els dos amants, que, embolicats en els seus
hbits, seien als graons del moll, melangiosos com nufrags, va pensar que
fra bo de tenir al vaixell aquells dos seguidors de sant Benet, perqu
ajudessin el botx a mantenir lordre entre els presoners: amenaarien els que
remuguessin amb les flames de linfern, com ell ho feia amb la forca. Aquell
llop de mar era, alhora, un gran poltic. Va comprendre, com els reis daquell
temps, que noms grcies als capellans i als botxins hom podia convertir els
homes en un ramat dcil que presents una esquena obedient a lesquilada.
Els desventurats joves, que havien tastat totes les amargors que produeix
la terra, van acceptar de grat loferta del traficant dhomes amb lesperana
de trobar reps per fi entre les ones, com No a larca, on no es permet
lentrada de res nociu, amb lnica excepci dels tigres, les serps, els
escorpins i els polls que es trobaven a la barba del patriarca. Entretant, els
rems fendien les ones i, poc ms tard, mariners, esclaus, capit i monjos
trepitjaven les posts de sant Porcari, que era el nom daquella embarcaci
pietosa.
Els amants van seure sobre un munt de cordes a la banda de proa,
contemplant com sallunyaven les costes de la verda Provena. La gelosia
havia fet revifar lamor de na Joana, i les seves rareses el den Frumenci, de
manera que sestrenyien lun contra laltre, gaudint dels plaers de la
reconciliaci i forjant mil plans sobre la vida futura. El vaixell havia danar
fins a Alexandria, per ells tenien la intenci de desembarcar a Atenes i all,
entre les columnes del Parten i els llorers de lIls, construir-hi un nou niu.
El pare adoptiu de na Joana, com ja hem dit, era dascendncia grega i
havia ensenyat la llengua i la histria dels seus avantpassats a la filla de la
seva esposa, de manera que els petits peus de la nostra herona, a punt de
trepitjar el terra que cobria les cendres de Pricles i Aspsia, botaven
dalegria, i la suposada sang hellnica li bullia a les venes, com laigua del
Jord quan shi submerg el cos del Salvador. Mentrestant el vaixell ja
vorejava les perfumades costes de Santa Margarida. El dia era tebi, el sol
brillava rere els nvols lletosos, com el rostre duna noia turca sota els plecs
del vel, el mar dormia com un bisbe desprs de dinar i grues blanques
viatjaven pel cel.
Res ms dol, quan fa un temps aix, que trobar-se a la coberta dun
rpid navili, tot esperant, desprs de lesmorzar, lhora de dinar, recolzant
el cap als genolls de lestimada i admirant amb ella la bellesa del cel, de la
terra i de les aiges. Lestmac i el cor han destar satisfets per poder admirar
la natura. Altrament, el sol ens sembla, si ms no a mi, un aparell de fer
madurar melons; la lluna, una llanterna per als lladres; els arbres, matria
combustible; el mar, un lquid salat; i la vida, inspida com una carbassa
bullida.
Desprs de tres dies de navegaci, el vaixell va ancorar al port dAleria,
capital de lilla de Crsega, on va baixar la tripulaci per prendre aiguada. Els
monjos tamb hi desembarcaren per anar a adorar les relquies
veneradssimes a lilla i conegudes a tot el mn; perqu all es conserven la
vara de Moiss, uns quants terrossos de la mateixa terra amb qu va ser creat
Adam, la costella de lapstol Bernab, una ampolla que cont gotes de llet
de la Mare de Du, un tros de tela teixit per les seves santes mans i algunes
altres antiguitats no menys sagrades i originals, que el turista devot pot adorar
encara avui.[*]
Lendem va refermar el vent i van passar lilla de Sardenya, famosa,
segons els poetes, pels formatges i la perfdia dels seus habitants,[*] i
lendem passat va amainar el vent Per jo sc un nedador mediocre i no
puc seguir les aiges de la nau que du la meva herona com feia amb el pas
del seu difunt ase. Daltra banda, les descripcions marineres, les ones, les
maromes, la brea i els naufragis sn temes ms gastats que les sabates dun
carter i provoquen al lector el mateix mareig que el moviment del vaixell al
navegant, llevat que shi introdueixin alguns episodis delitosos de fam o
antropofgia.
Per aix, a aquells que ho desitgin, els remetem, per a cstig seu, a les
lletoses descripcions del senyor P. Sutsos, en qu ni el ms nfim al potic
altera la callada platja, tota ella rialla de llet, i informarem la resta de
lectors que els nostres herois van badallar, van vomitar, bressolats per les
ones, i van patir tot all que pateixen els que viatgen, fins que van arribar
feliment a Corint al cap de dos mesos de navegaci. All van desembarcar i
es van dirigir a Atenes, passant per Mgara, guiats per un jove esclau grec de
nom Teons, obsequi del capit.
El sol sortia rere lHimet, resplendent i sense nvols, com el sol que va
fer madurar les pomes de lEdn, quan els tres caminants, deixant enrere el
mont Pecil, entraren a la ciutat dAdri. Una multitud datenesos vinguts de
tot arreu acudien a les esglsies per celebrar el Diumenge de lOrtodxia,
s a dir, la restauraci de les santes icones. Arrossegats per ells, els tres
caminants van entrar al Teson, que llavors era una esglsia cristiana
consagrada a sant Jordi.[*] El cristianisme va ofegar el paganisme i, malgrat
aix, aquesta vctima innocent va convertir el seu assass en hereu universal.
Li va llegar temples, cerimnies, sacrificis, endevins, sacerdots i intrprets de
somnis.
 Els cristians van rebre tot aix i ho van adaptar una mica per al seu propi
s, com els plagiaris les idees alienes. Dels temples, en van dir esglsies; dels
altars, santuaris; de les pompes, processons; i dels dus, sants: a Posid, li
van dir sant Nicolau; a Pan, sant Demetri; i a Apollo, sant Elies.[*] A
aquests, per, els sacerdots els van afegir una llarga barba per fer-los ms
venerables, com els proxenetes de Roma posaven una perruca rossa a les
seves pupilles per atreure ms clients. Per tornem a Atenes.
Desprs de la mort de linfame Tefil que tallava les mans dels pintors
i untava de cal les santes icones, com les dides sunten els pits dloe perqu
els infants els avorreixin, els pobres orientals, privats des de feia ja onze
anys de les imatges, sentien redoblada lnsia dicones a causa daquella
llarga privaci. De totes les muntanyes baixaven els monjos i pintors
ortodoxos proscrits pel tir. Per, segons alguns hagigrafs, no sols els vius
acudien en massa a les esglsies, sin que tamb saixecaven de les tombes
molts mrtirs, per tal dassistir en aquella feli cerimnia en qu les icones
parlaven i els carbons saltaven dalegria als encensers.[*]
I fins i tot els iconoclastes ms ferotges es convertiren de sobte en
fervents iconlatres, tan bon punt Teodora regal de Du[177] succe el
malvolgut de Du, Tefil. Els pares aferraven cabells dels seus fills a les
icones.[*] Els monjos els oferien la cabellera com a sacrifici. Les dones
grataven la pintura de les imatges, com feien les seves avantpassades amb el
fallus de Prap, la mesclaven, com elles, amb aigua i se la bevien. Fins i tot
els sacerdots van gosar moltes vegades adulterar el vi sagrat de la
transsubstanciaci amb tals pintures. A Atenes, aquesta seu clssica dels dus
pagans, el zel dels fidels va arribar a ser tal, que el bisbe es vei obligat a
cobrir les imatges amb vidres, perqu no sesborressin de tants petons i en
pocs dies esdevinguessin pllides i indiscernibles com la imatge del
Salvador al mocador de Vernica.[*]
Segons els juristes, cada abs engendra una nova llei, i a lEsglsia de
Crist, de cada heretgia, en neix un dogma ortodox. La vehemncia dels
iconmacs va engendrar la Iconolatria. El Fill va esdevenir consubstancial
amb el Pare a despit dels arrians. La Verge fou anomenada Mare de Du
com a refutaci de les blasfmies de Nestori. El papa Pius IX, per tal de
castigar els dubtes impius dels seus sbdits de poca fe sobre la immaculada
concepci de la Mare de Du, els va imposar com a article de fe lembars
immaculat de la mare de la Verge, Anna, lvia de Du. I qui sap quines
noves excellncies sorgiran del llibre blasfem de Renan,[178] el qual, segons
el reverend abat Crlier, ja ha prestat un gran servei a la religi, en donar
peu, a ell i als seus companys, a mostrar la Veritat resplendent com la llum
del sol.
Els amants entraren al Teson amb el servent i amb prou feines van poder
posar-se en un rac del temple, atapet de gent. Aquell mat oficiava el bisbe
dAtenes en persona, Nicetes,[*] relluent sota la seva daurada vestidura com
un flor acabat dencunyar. Els dos fills del nord admiraven la sumptuositat
daquell servidor de Du, que predicava la pobresa, prometent als fidels un
parads cobert dor, safirs, maragdes i ametistes desprs de la mort. Per els
prelats daquella poca ja sestimaven ms el pardal a la m que la perdiu en
laire, i deixaven per als ascetes, successors dels filsofs cnics, els hbits
esparracats, els polls i les maragdes del parads, mentre que ells oficiaven
revestits dor dins dels mateixos temples on, segons Plutarc, cap pag gosava
entrar-hi portant or a sobre.[*]
Mentrestant, en Teons, que havia estat sagrist, inclinat cap a lorella
de na Joana, li anava explicant els rituals de la nostra missa. s a dir, que els
orientals se senyen amb tres dits per representar la Santssima Trinitat:
primer, sels duen al front en recordana de la Divinitat que est en el cel; en
segon lloc, al ventre per significar que Jess va descendir a linfern; desprs,
al muscle dret, perqu s a la dreta del Pare que va seure el Fill; i finalment, a
lesquerre, per allunyar Satans del cor.[*]
Desprs li va explicar el nom i ls de cada part de la sagrada panplia de
loficiant: el cngol, que el cenyeix de fora, lepigontion,[179] que s
com una espasa sobre la seva cuixa;[180] el felnion,[181] els triangles del
qual simbolitzen Jesucrist, la pedra angular de lEsglsia; i la llana, que el
sacerdot clavava de biaix al pa de la proposici en memria de la que el
soldat rom va enfonsar en el costat del Salvador.
Mentre en Teons deia aix, loficiant tallava un segon pa, que convertia
en cos de la Verge:[*] els cristians orientals daquella poca creien en la
seva presencia real en els misteris des que un dia, quan el sacerdot
pronunciava el "Sobretot de la Verge Immaculada", el pa de la proposici
es transform de sobte en una Verge visible que sostenia el Fill als braos.[*]
La resta de pans van ser consagrats a sant Joan Baptista, als profetes, als
mrtirs i als altres sants. Desprs daquests, es va fer esment dels vius, o
sigui, de lArquebisbe, dels sacerdots, dels benefactors de lEsglsia i
daltres. Quan tothom hagu pres la part que li pertocava del sacrifici, com
succea abans en aquell mateix temple durant la festa de Teseu, el diaca va
encensar laltar i lasterisc.[182] Tot seguit es va cantar el De profundis i
desprs
Per considero innecessari, lector, continuar oint la missa fins al final, la
qual, daltra banda, era, com encara avui, bizantina, i aix restar, segons
els catlics, pels segles dels segles com a cstig pel cisma, impermeable a la
civilitzaci i aferrada a les formes medievals com lostra a la roca.
Els dos germnics sadmiraven de la durada daquella cerimnia
interminable, que era un compendi del compendi de la Divina litrgia de sant
Jaume.[*] Al seu torn, els descendents de Pricles contemplaven
desconcertats els dos forasters, com ho faria el fisileg davant un producte
curis del regne animal: no podien conciliar lhbit que duien amb la cara
imberbe i el cabell curt. Quan va acabar la cerimnia i cadasc va rebre el pa
beneit, una multitud de caps encuriosits va envoltar els dos fills dOccident.
Els examinaven de cap a peus i tots els preguntaven don eren i com s que,
essent monjos, no es donaven vergonya de tallar-se les barbes i, all que s
ms abominable, de dur calons, cosa que els monjos orientals consideraven
smbol de mollcie imperdonable.[*]
Na Joana i en Teons no donaven labast a respondre totes aquestes
preguntes, mentre la cadena humana que els envoltava sanava estrenyent tant
que sels va comenar a fer difcil de respirar. En Frumenci, que no entenia el
grec ni tenia gaire pacincia, ja estava a punt dobrir-se pas a cops de puny,
quan, per sort, va arribar el bisbe i els va alliberar, desprs de renyar el ramat
per la seva indiscreci. Va fer pujar els dos estrangers a la llitera episcopal,
sostinguda per vuit nefits blgars que servien de cavalls a sa Illustrssima, i
els va dur al bisbat, al peu de lAcrpolis, on shavia preparat un banquet
oppar per celebrar el restabliment del culte a les icones.
La taula havia estat parada al jard sota la verda ombra dun vell pltan i
es doblegava sota el pes dels gerros i les carns, laroma de les quals es
barrejava amb lolor de les flors. Al cap de poc comenaren a arribar els
comensals. La majoria dells eren monjos ortodoxos que havien fugit a les
coves i a les muntanyes en el temps de la iconoclstia, per no veures obligats
per Tefil a escopir sobre les sagrades icones o a casar-se amb una monja
enmig del mercat.[*]
Aquests bons eremites shavien tornat ferstecs i dun aspecte que feia
feredat a causa de la prolongada convivncia amb les bsties salvatges. Entre
ells es distingien el pare Bateu, de la boca del qual sortien cucs a causa del
dejuni excessiu;[*] Atanasi, que mai no shavia rentat la cara o els peus, ni
havia menjat vianda cuinada, perqu, quan veia el foc efmer de la cuina, es
recordava del foc inextingible de linfern i plorava; i Meleci, que tenia el cos
cobert, de cap a peus, dlceres malignes com Job. Per Job es gratava amb
una petxina per alleujar-se i el sant Meleci, en canvi, cada vegada que li queia
un cuc de les nafres, el recollia i el tornava a posar al seu lloc, per augmentar
els dolors de la carn i les recompenses de lnima.
Desprs van venir el pare Pafnuci, que estava sempre absort en xtasis
celestials i es preocupava tan poc de les coses terrenals, que moltes vegades,
quan tenia set, en comptes daigua es bevia loli de la llntia; el virtus Trif,
que mai no va dur una camisa neta, sin sempre les camises brutes del seu
abat; leremita Nic, que va caure en el pecat de la carn i, com a penitncia,
es tanc en un cementiri, on va viure trenta anys, dormint dret com els cavalls
i menjant nicament lherba que brollava de la terra regada amb les seves
llgrimes.
Ms tard van venir altres monjos de les muntanyes, que recolzaven el pas
lent i vacillant en un llarg bast. Alguns estaven mutilats com esttues
antigues, per tots sense excepci anaven bruts, plens de polls i exhalant una
insuportable olor de dejuni, santedat i alls. La pobra Joana retrocedia
horroritzada davant daquells productes detestables del fanatisme oriental, ara
tapant-se el nas, ara tancant els ulls. Dubtava si all eren ssers humans i li
venia a la memria el que havia llegit als autors antics sobre els cinocfals i
els pitecantrops, o a les Vides de sants sobre els stirs que vivien amb sant
Antoni al desert de la Tebaida i conversaven amb ell sobre teologia.[*]
Per aquells esquelets pudents i rosegats pels cucs, per als quals plaer i
perdici, infern i netedat eren paraules sinnimes, aquells monjos, dic,
anacoretes, eremites i ascetes, que, noms de recordar-los, desperten avui la
pena o lhorror, tenien un gran predicament en el regnat de Teodora la
Piadosa, com els cotxers durant el de Miquel III, els micos a lpoca del papa
Juli i els estudiants de la plaa Khaftia durant el nostre interregne.[183] El
bisbe Nicetes, ambicis i cortes, es veia obligat a atendrels, com fan entre
nosaltres els candidats a diputats, que han de donar la m a la prria del
mercat i als malfactors de les muntanyes.
A ms daquests, s a dir, dels monjos, havien estat convidats a la taula
del bisbe dos professors de grec, un astrleg i tres eunucs de la cort bizantina,
[*] que havien dut a Atenes el decret imperial de restauraci de les imatges.
Quan tothom fou al seu lloc i es va pronunciar el "menjaran els pobres",
Nicetes va tallar un tros de pa i el va oferir dins una safata de plata a la icona
de la Verge, que als banquets dels cristians pietosos daquell temps prenia
sempre la primera raci, com la filla de Rea[184] entre els antics.[*] Desprs,
el bisbe va ocupar-se dels seus comensals i va enfonsar el ganivet al ventre
dun cabrit gras, el qual, un cop obert, va desprendre a linstant una deliciosa
aroma dalls, cebes i porros, condiments amb qu lanimal havia estat farcit
amb un art admirable. Desprs del cabrit van servir uns peixos amanits amb
caviar i, en acabat, xai amb mel i codonys.[*]
Na Joana, acostumada als plats senzills i sense condiment de la Germnia
daquella poca, on fins i tot els banquets comenaven i acabaven com a la
Ilada, amb carn rostida, va clavar la forquilla, plena de dubtes i desconfiana,
en aquells complicats productes de la cuina bizantina, com els turistes
europeus en els guisats sospitosos dels hotels atenesos. Quan va tastar el vi de
ltica, amb la seva barreja de quitr, guix i resina,[*] va apartar els llavis
esfereda, de por que aquells atenesos no li haguessin ofert cicuta com a
Scrates o vinagre amb fel com els jueus a Jess.
El monjo que tenia al costat li ofer un altre got com a compensaci, per
aquest encara va provocar ms fstic a la nostra teutona. Era ple duna
beguda monacal, anomenada balnion,[185] que segurament va descobrir
sant Antoni en fer bullir els aglans dels seus porcs, i que es conserva encara
als pensionats de Grcia, on s ofert als pobres interns a tall de caf. En una
paraula, na Joana i en Frumenci seien en aquella taula opulenta tan morts de
gana i set com els ambaixadors francs als banquets de Nicfor, fins que
lhospitalari Nicetes sen va compadir i els serviren trtores rostides, mel de
lHimet i vi pur de Quios.
En veure el gerro vermell que contenia aquella beguda divina, els rostres
ombrvols dels bons ascetes van radiar dalegria, com linfern quan hi va
baixar Jess. Tots van acostar delerosos el got al nctar purpuri de la ptria
dHomer, mostrant aix que la natura humana est sotmesa, com les dones
embarassades, a antulls extravagants, i es pot sentir atreta pel balnion, la
brutcia, els porcs, el vi resins, per, quan resplendeix davant seu un bon vi,
sota la forma que sigui, autntic i sense barreges, es gira a lacte envers
aquest, com un imant vers el pol i els comensals de Nicetes vers el gerro de
Quios.
Em semblen sofistes aquells que afirmen que cada poble o cada home t
una idea prpia sobre el que s bo i trobo falsa la dita sobre gustos no hi ha
disputes.[186] Els ulls, les orelles i els llavis de tots els descendents dAdam
sn fets de la mateixa pasta. El pa s un de sol i nosaltres, ni que siguem
molts, formem un sol cos,[187] i a tothom li agraden les verges de Circssia,
[188] els diamants de les ndies, els cavalls dels rabs, les columnes del
Parten, el ram de Constantinoble, les cames de les espanyoles, el gel a
lestiu, les canons italianes i els vins francesos. I fins i tot els negres
dfrica sestimen ms les dones blanques que les etops.
Si en alguna de les nostres esglsies aparegus una marededu de Rafael
o hi ressons de sobte una melodia sagrada de Rossini o Mozart, crec que els
ulls i les orelles veritablement ortodoxos es girarien envers aquestes obres, i
serien dignes del nom de cismtics els qui preferissin les pintures fosques i
els cants nasals bizantins.
Nicetes complimentava els seus comensals recitant el verset dels
Proverbis, "Beveu el vi que us he preparat"[189] i els monjos allargaven el
got cantant el dIsaes, "Vinga, prenguem vi i emborratxem-nos",[190] i,
abans de beure, tancaven pietosament els ulls seguint lordre expressa de
Salom, que prohibia als bevedors mirar el vi abans de beure-sel,[191] com
Mahoma prohibia als turcs mirar les seves esposes abans de casar-shi.
Embriagar-se amb facilitat s senyal que no ss un borratxo, de la mateixa
manera que desitjar totes les dones que hom veu s una prova de gran
continncia. Els caps daquells bons ascetes, que des de feia tant de temps
noms coneixien lembriaguesa moral de loraci i dels xtasis celestials, no
van trigar gaire a donar voltes, com la Terra al voltant del Sol.
Per aquells sants eremites, tot i estar ebris, noms parlaven de coses
sagrades. Aix com als vells combatents, havent sopat, els agrada explicar les
seves batalles i victries, de la mateixa manera aquells comenaren a celebrar
els seus miracles i tribulacions.[*] Un dells va relatar com, una vegada que
el va convidar un home pobre que lnica cosa que tenia per oferir-li era unes
poques llenties, va sembrar un gra de blat a la barba del seu amfitri i es va
multiplicar de tal manera, que aquell bon home, espolsant-se les barbes, va
omplir cinquanta sacs de blat. Un altre va explicar que, per ordre de labat, va
plantar al jard del monestir el seu bast pastoral, que va regar cada dia amb
aigua i llgrimes fins que, tres anys desprs, brot i don tanta fruita i tan
variada, pomes, prssecs, figues i ram, que tots els germans es van fer un tip
de menjar-ne. El sant Nic va contar que, colpit al cor pel desig de veure la
gloriosa bellesa de la Verge, feia dejuni i pregava nit i dia, fins que la
misericordiosa Reina del cel sen va compadir i se li va aparixer amb tanta
bellesa i esplendor, que, enlluernat, va perdre la visi dun ull, i hauria quedat
cec, si no hagus arribat a tancar laltre.
Desprs dells, van prendre la paraula el virtus Pancraci, el bast del
qual feia que les pedres donessin lliris, leremita atens Egidi, lombra del
qual guaria els malalts que shi refugiaven, de manera que, quan visitava els
carrers de les ciutats, els malalts es barallaven per la seva ombra, com els
antics per la dun ase,[192] i Baties, a qui les flames, en lloc de cremar-lo, el
refrescaven, com el pebre als holandesos.
Aquests i altres fets prodigiosos explicaven els bons ascetes, mentre
bevien vi de Quios a la salut de la seva ortodoxa i carssima senyora Teodora.
I no creguis, lector, que aix sn visions de monjos exaltats o romanos
dhagigrafs. Ben al contrari, sn miracles autntics i reconeguts per
lEsglsia, que tot ortodox t lobligaci, dacord amb el cnon del santssim
Concili Ecumnic de Nicea, dacceptar amb una fe sincera i si alg els gosa
denigrar tenint-los per impossibles o interpretar-los a sa voluntat, sia
anatema!.
Mentre els ascetes parlaven sobre miracles, Nicetes conversava amb els
dos benedictins i els eunucs bizantins sobre dogmtica. Primerament va
preguntar a na Joana quina opini sostenien els savis dOccident sobre
lEucaristia,[193] s a dir, si creien que el pa i el vi es transformaven
realment en cos i sang del Salvador o la consideraven un smbol i imatge del
cos div.[*] Aquest assumpte preocupava els esperits de lpoca, com avui la
qesti dOrient, per Na Joana, com que desconeixia lopini del seu
amfitri sobre aquest tema, va respondre diplomticament que, aix com el
sol s al cel, i la seva resplendor i escalfor sobre la terra, digual manera el
cos de Crist, assegut a la dreta del Pare, es troba al pa i al vi de la Comuni.
[*] Per aquesta resposta metafrica no va satisfer Nicetes, que, creient en la
presncia real, va explicar a na Joana que el pa i el vi sn el mateix cos
mort del Salvador i el nostre estmac, la seva tomba, on s sepultat pel
sacerdot, per que daqu ressuscita al cap de poc, com Jess va ressuscitar
del sepulcre tres dies desprs de la crucifixi.[*]
Desprs li va demanar si els cristians dOccident honraven tamb la
Verge amb leptet Depara i na Joana va respondre que el nom dovpares
saplicava a les gallines i el de vivpares, a. les gates, de manera que temien
que, a causa daquest parentiu lxic, el Depara escandalitzs les orelles dels
fidels i, a ms a ms, dons peu als pagans a comparar la Mare de Du amb
Rea, com els seguidors dHiptia a Egipte.[*] Desprs, amb la intenci de
posar, ella tamb, el bisbe en un comproms, li va preguntar per qu els
Orientals no es tallaven els cabells, contravenint ladvertiment de lapstol
Pau, que considerava donvol i deshonrs que un home dugui cabells llargs.
[194]
Nicetes, no sabent qu replicar-li,[195] es va gratar el cap cabellut i va fer
tornar la conversa al tema dels dogmes: lantdosis,[196] la doble naturalesa
de Jess desprs de lencarnaci, si la paraula sun amb el cos del
Salvador al ventre de la Verge o desprs del deslliurament, i altres nusos
teolgics que van desfer els pares a Efes amb el ganivet, com Alexandre el
Gran el nus gordi, o a cops de guitza com els ases, els litigis amorosos o de
pasturatge.[197]
Mentrestant, va arribar la nit i els diaques del servei es van afanyar a dur
llnties per illuminar la disputaci del bisbe, perqu no queds immers en les
tenebres com els pares que van abolir les imatges a lpoca del Coprnim.
[198] Per els convidats, cansats ja daquella discussi enrevessada, van
deixar els arguments per prendre els gots de bell nou. I na Joana, marejada
pel vi i els crits dels monjos al seu voltant, que en aquell moment ja
ensenyaven els plats a ballar i els gots a volar, es va aixecar tranquillament i
va sortir del bisbat, seguida del fidel Frumenci.
Com hem dit, el jard estava situat al peu de lAcrpolis, de manera que
els amants, desprs duna breu pujada, es van trobar al cim daquella roca
marbrenca, sobre la qual un seguidor de la doctrina de les causes finals
hauria pogut dir que fou posada all expressament per servir de pedestal als
monuments de Pricles, igual que, segons ells, el nas ha estat posat al mig de
la cara per servir de suport a les ulleres.
Era lhora en qu els espectres, els timpantics,[*] les lmies i altres
habitants de les tenebres fugen dels cucs de la tomba o de les portes de
lHades, perqu ja no les vigila Crber de tres caps, i vaguen pels camps
torbant els somnis de les ovelles i les besades dels amants. Per els nostres
monjos, com que duien una dent de santa Sabina penjada al coll, van poder
evitar els mals encontres, i noms van veure de lluny un ramat de dimonis
onocfals que bellugaven les orelles llargues i contemplaven
apassionadament la lluna, a la llum de la qual cercaven el Messies esperat.[*]
Van ensopegar dues o tres vegades amb monjos que dormien sobre les lloses
dels Propileus, i ni es van bellugar. Perqu els grecs ja shavien acostumat a
ser trepitjats, com el ram, pels peus dels estrangers.
Els nics temples que havia vist na Joana eren els monlits drudics i
algunes runes romanes informes, i la major part de les esglsies de la seva
ptria eren de fusta i rstegues com els germnics que les van erigir. No
podia, doncs, cansar-se dadmirar les columnes del Parten i les caritides de
lErecton, sobre les quals el bon Frumenci, tot besant-los els peus,
preguntava si eren ngels petrificats. El temple de la verge Atena pertanyia
llavors a la Verge Maria. Per en aquell moment, ni salmdies nasals ni
efluvis fnebres dencens o campanes inoportunes no venien a destorbar
lencs dels records. Tan sols algunes libes que havien niat a les cavitats de
la teulada emetien un crit trist, com si ploressin lexili de la seva senyora.
El disc dHcate,[199] embolcallat amb nvols difans com una casta
donzella amb roba de nit, brillava immbil a una altura incommensurable i
vessava damunt aquells marbres immortals una llum blanca i tnue, tal com
va fer en altre temps damunt ladormit Adonis, quan la deessa el visit als
cims del Latmos.[200] Les columnes del temple de Zeus Olmpic, el corrent
de lIls, les ones blaves de Falron, els oliverars, els baladres, els cims dels
turons coronats per esglsies o monuments, tot aix cenyia la vista dels dos
joves amb un cinyell encara ms encisador que el dAfrodita, i el plaer que
els feia sentir aquest panorama resultava doble, perqu, beguts com estaven,
ho veien tot doble.
Na Joana shavia assegut en un banc de marbre i en Frumenci, ajagut als
peus de lestimada, li assenyalava el temple de Nike ptera,[201] tot fent
vots perqu el seu amor romangus sense ales com la deessa. Mentre aix
xerraven, interrompent sovint la conversa per fer-se petons, com els
escriptors els perodes, amb comes, sadormiren damunt el marbre del
Pentlic, com Jacob damunt les pedres dHaran.
Lendem de bon mat es van espolsar la son dels ulls i la rosada matinal
dels hbits, i van baixar a visitar Atenes. El cor de na Joana bategava amb
fora de curiositat i de por alhora, quan pensava que estava a punt dadmirar
aquella ciutat plena ddols, la simple contemplaci de la qual, segons sant
Gregori, era tan perillosa per a les nimes dels cristians,[*] com la visi duna
antiga amant plena de grcia i riallera per a un home casat amb una dona
lletja i malcarada. Per les esperances i les pors de la nostra herona van
resultar vanes.
Ja feia temps que els pietosos emperadors de Bizanci havien tirat a terra
aquelles obres de Mir, Alcmenes i Policlet que havia admirat sant Lluc i
que el mateix Alaric havia respectat. Lobra de destrucci, comenada a
lpoca de Constant, va acabar a la de Teodosi el Petit. I no sols contra les
pedres van mostrar el seu zel cristi aquests incansables destructors ddols,
sin contra tots aquells infelios que eren sospitosos de perseverar en la
religi dels pares. A aquell qui matava una ovella per a un banquet familiar, a
qui duia flors a la tomba del pare, a qui recollia camamilla a la llum de la
lluna, a qui perfumava casa seva o portava penjat del coll un amulet contra la
febre, espies encaputxats els denunciaven per bruixots o idlatres, els
lligaven amb cadenes feixugues i eren enviats a Escitpolis, on shavia erigit
lescorxador cristi.[*]
All es reunien jutges piadosos, que competien per veure qui rostiria ms
idlatres a les graelles, qui en couria ms en oli bullent o qui nesquarteraria
ms. Nombrosssims martirologis expliquen les penalitats dels cristians
confessors, amb ferides que destillaven llet i flames que els refrescaven, per
ning no ha escrit encara el martirologi vertader daquells mrtirs, que, en
comptes de llet fictcia, vessaren sang de veritat i a qui el foc de la
inclemncia cristiana, que, pel que sembla, s ms abrusador que el de la
crueltat politeista, en lloc de refrescar-los, els va reduir a cendres.
Els dos benedictins, seguits den Teons i una multitud datenesos, que,
com a lpoca de lApstol, en res no passaven el temps ms de gust que
contant o escoltant novetats, recorrien tota la ciutat, que, privada dels dols i
les ares, sassemblava a Polifem eixorbat per Odisseu.[*] On abans salava
una esttua, havien clavat una creu de fusta; on abans hi havia una ara, havien
construt una esglesiola microscpica, coberta amb una cpula que semblava
una perruca de pedra. Aquests petits temples, els havia erigit latenesa
Eudcia, que, volent dedicar a cada sant una residncia particular, es vei
obligada a construir un munt de cabanes, que recordaven ms la indstria
arquitectnica dels castors que no pas la grandesa del Du desconegut.[202]
Davant les portes seien monjos i ascetes que rascaven lceres o manuscrits
antics per escriure-hi Vides de sants, teixien cistelles, menjaven cebes per
esmorzar i potser tamb ells donaven grcies a Du dhaver nascut grecs i no
brbars.
Els dos estrangers tan sols podien admirar la bellesa antiga de les dones.
En aquell segle, Atenes era el gineceu dels emperadors bizantins,[*] els quals
prenien dall les seves esposes, com els seus successors, els soldans, de
Circssia. Aquesta millora de la raa tica va comenar en temps de la Guerra
de les Imatges, quan, desterrades les icones bizantines, les dones, en lloc de
tenir constantment davant dels ulls Verges primes i sants magres, tornaven a
alar els ulls vers els relleus del Parten i engendraven fills que shi
assemblaven.[*] Fins i tot, doncs, des del punt de vista de la millora esttica
de lespcie em sembla necessria la reforma de la nostra iconografia
eclesistica. Prova daquesta influncia de les imatges sn les dones dels
banquers jueus de Prssia, que passen tot el sant dia comptant tlers i florins
amb lefgie gravada del rei Guillem i engendren fills que sassemblen tant al
monarca, que se lha anomenat, justament, pare dels seus sbdits.[203]
Per, a banda de la bellesa de les dones, els dos fills del Septentri es
meravellaven del pudor inusual per a ells de les donzelles, que,
embolicades en llargues tniques, sestrenyien contra el flanc matern, com
una espasa contra la cuixa dun soldat i, en lloc de repartir les mirades entre
els vianants com pa beneit, les mantenien clavades a terra per evitar els clots i
les ensopegades, i es ruboritzaven cada cop que el vent els agitava els plecs
dels vestits. Eren diferents en tot a les noies davui, que sassemblen tant a
dones casades, que no sentn per qu els pares els cerquen marit.
Mentrestant, passaren la Torre dels Vents i el mercat, on van veure amb
admiraci nobles i bisbes comprant els porros de cada dia.[*] Arribaren a
lestoa Pecile, on, en comptes de filsofs, van trobar astrlegs, endevins,
intrprets de somnis i mestres, que baixaven de les escoles de lHimet una
vegada la setmana per mirar datreure deixebles amb la dolor de les paraules
i pots de mel.[*] Com que lensenyana no bastava per cobrir les seves
necessitats, per sobreviure es dedicaven tamb a lapicultura, igual que els
monjos de Florncia afegeixen als beneficis de la missa els de la venda
daiguardent.
Deu dies sencers van esmerar na Joana i el seu company a visitar els
monuments antics, les esglsies i les rodalies dAtenes, i durant deu dies ms
van descansar sota el sostre hospitalari del monestir de Dafn. Els monjos
estaven disposats a oferir hospitalitat perptua als dos benedictins, els
descendents dels quals no trigarien gaire a expulsar-los del convent,[204]
com llops voraos. Per la dieta insulsa, les llargues pregries, el llit de palla
i la brutor dels bons pares era impossible que poguessin satisfer durant gaire
temps aquells fills dOccident, avesats, als dissoluts monestirs germnics, a
menjar i rentar-se cada dia. Per aix van renunciar a la glria dels deixebles
professos de segon grau i anglics de sant Basili i, com que encara van
trobar rigoroses les regles dels professos de primer grau, es van arrenglerar
a les files dels idiortmics.[205] Aqu es deixava a la voluntat de cadasc la
possibilitat dobtenir, amb ms o menys pregries i flagellacions, un lloc
elevat o ms humil al parads, i eren lliures danar a linfern, si s que
sestimaven ms el prosme, el vi o menjar carn.
No gaire lluny del monestir es trobava una ermita disponible a causa de la
mort del monjo que shi havia retirat, el benaventurat Hermil, que, decidit a
no prendre cap altre aliment que no fos la santa comuni, va morir al cap de
deu dies diniciar aquesta dieta. All van establir la seva llar els amants. Van
gastar la petita fortuna que tenien en la compra dun matals gruixut, un ast
ben llarg, una marmita daram, una gerra doli, dues cabres, deu gallines i un
ca gros perqu ho guards tot. Els estris necessaris per a la salvaci de
lnima, el fuet, la calavera i el bon exemple, els van obtenir gratis de
lherncia del difunt.
Els primers dies de la installaci dels dos benedictins van ser una festa
contnua. Havia passat la Quaresma i Jess ressuscitava dentre els morts.
Pertot ressonaven els petons i giraven els xais damunt els focs, i la mateixa
natura, com si volgus celebrar la resurrecci del Salvador, es llevava
luniforme hivernal, com una vdua jove el dol pel marit. Els llorers
dApollo es tornaven vermells, lherba creixia entre les runes i la primavera
ensenyava els ases a ballar entorn de les seves companyes. Na Joana
saixecava a punta dalba i respirava amb fruci els efluvis matinals de la
muntanya. Munyia les cabres encara no existia la llei que prohibia als
monjos munyir perqu inspirava desitjos pecaminosos, recollia cireres
humides de rosada, bullia ous i, en acabat, despertava en Frumenci.
Havent esmorzat, ell se nanava a agafar peixos amb lham o a parar
trampes a les llebres, en Teons cultivava lhort i na Joana es retirava al fons
de la cella a copiar Vides de sants, que venia desprs per augmentar els
ingressos de la casa, o passava el dia llegint els somnis de Plat o els sospirs
de Tecrit en els manuscrits que els monjos li deixaven, o li regalaven amb el
mateix inters que la guineu de la faula oferia lordi al cavall.[206] Al vespre
servia el sopar davant la porta de lermita sota un pi vell que els pagesos
anomenaven Patriarca per lalada i els anys que tenia. Els productes de
lhort, de la pesca i de la caa convertien en nica a la muntanya la taula dels
dos monjos, que, com a bons saxons i benedictins, eren omnvors per natura.
Na Joana, llegint nit i dia filsofs grecs, i de vegades pares apostlics o
hertics que havien viscut abans que sinventessin els dejunis, els dogmes i
les lletanies, havia anat escatant el rovell monacal. Com que era intelligent i
reflexiva, va adaptar al seu s personal una mena de religi tolerant, molt
semblant als sistemes dels seus compatriotes actuals, que, grcies als
progressos de les llums i a les escoles teolgiques de Berln i Tbingen, han
aconseguit crear una espcie de cristianisme sense Crist, com els cuiners
refinats han arribat a elaborar allioli sense all i el senyor P. Sutsos, poemes
sense poesia.
En Frumenci, sempre disposat, com els herois de lescola romntica, a
compartir amb lestimada el parads o linfern, menjava pollastre amb ella els
divendres i xai els dimecres. Aix com a Roma, quan selegia un dictador,
cessava qualsevol altra jurisdicci, talment passa al cor quan lamor sen fa
lamo absolut: tots els altres sentiments shi apaguen, com les estrelles al cel
en sortir el sol. Zeus, oblidant la seva divinitat, es guarnia amb plomes o
banyes per agradar a les seves amants; Aristtil, amb una albarda a lesquena
i el mos a la boca, ofer el seu dors septuagenari a Clefila, a qui va fer dase
a lndia;[*] i en Frumenci, no noms carn els divendres, sin que shauria
empassat un fart de llenya cada dia per na Joana.
 Lolor de carn rostida que feia aquella cuina impia escandalitzava no pas
poc els narius devots dels monjos grecs. Molts dells, quan passaven davant
lermita, feien el senyal de la creu tapant-se el nas, igual que Odisseu es
tapava les orelles per protegir-se del cant de les sirenes, per daltres, ms
agosarats, hi entraven per amenaar els monjos carnvors amb les flames de
linfern o lexcomunicaci de lEsglsia. Per na Joana els rebia amb tanta
cortesia i els servia amb tanta amabilitat la raci ms grossa, que aquells
deixebles professos de segon grau de sant Basili, que les niques aus que
havien menjat eren les mosques que els queien als brous inspids, sovint
sortien amb una trtora al ventre i un pecat a la conscincia.
Mentrestant, la fama del talent, de la bellesa i dels coneixements del jove
germ Joan sanava estenent per tota la muntanya i comenava a descendir
fins a la ciutat. Molts dels savis mestres de lHimet deixaven les abelles i els
alumnes per anar a visitar la nostra herona i discutir-hi sobre problemes
espinosos de dogmtica o sobre dimonis i lecanomncia. Fins i tot el bisbe
Nicetes en persona hi va anar sovint a descansar sota el pi gegantesc, admirat,
com Petrarca, que el fruit del coneixement hagus pogut madurar tan prest
sota els rnxols rossos daquell cap de vint anys. Per, no noms clergues i
savis, sin tamb nobles i patricis de la nova Roma que hi residien
provisionalment aprenien a poc a poc el cam de lermita. Ning no passava
per Dafn sense trucar a la porta dels benedictins, i molts dells, contemplant
els braos rodanxons o besant els dits blancs del pare Joan, eren presos dun
inexplicable torbament, com si els mossegus el cor el dimoni de la voluptat.
Na Joana, creient que la vestimenta masculina era una cuirassa segura
contra tot desig pervers i ignorant encara els costums daquells neoplatnics,
respirava amb avidesa lolor de lencens, junyint cada dia al seu carro un nou
adorador de la seva immensa saviesa i dels seus llavis vermells. Sovint,
envoltada daquest eixam, pensava entre sospirs, quants adoradors ms, i ms
ardents, no tindria, si, en comptes damagar els seus encants sota lhbit, com
una fulla dor dins una beina de plom, aparegus de sobte sota la seva
veritable forma amb un vestit de seda i la cabellera rossa deixada anar
damunt les espatlles. La pobra noia no sabia, per, que, si aix succea, la
majoria daquells orientals li giraria lesquena, com ho fu lherona de
Lluci amb el seu estimadssim ase, quan aquest es transform en home.
Al principi en Frumenci salegrava de lxit de la seva amiga, per aviat
va comenar a observar alguns canvis en el comportament de na Joana que el
van alarmar com les primeres arrugues a una senyora presumida. El jove
monjo, sota laspecte robust i viril, amagava un cor ms tou que una figa:
havia nascut per estimar, com el rossinyol per cantar i lase per tirar guitzes.
Era capa dempassar-se dues-centes castanyes sense sentir gens de pesadesa
a lestmac, per no podia pair ni un badall o una mirada freda de la seva
estimada. I aix desprs de set anys de convivncia conjugal ininterrompuda!
Segons els moralistes, el plaer s la tomba de lamor: jo, per, ms aviat
el compararia al buf daquell stir dIsop que unes vegades provocava calor i
daltres fred. Sigui com vulgui, les besades i les carcies de la nostra herona
shavien fet tan necessries com el pa de cada dia per al bon Frumenci i, com
ms escassejaven, ms naugmentava el desig, igual que li hauria augmentat
lapetit si se lhagus privat duna part del menjar diari. Passaven els mesos i
els anys, i na Joana sanava tornant ms freda a mesura que sampliava el
cercle dels seus admiradors. El mal humor del pobre noi saccentuava de dia
en dia i un nvol pllid li anava cobrint el rostre jove i rialler com un vel
negre damunt un roser en flor. Durant molt de temps va intentar amagar el
neguit que sentia, com els espartans la guineu que els esquinava les carns,
per, finalment, se li desbordaren les llgrimes dels ulls i les queixes dels
llavis.
Al principi, na Joana mirava de tranquillitzar el seu company, assegurant
que els nvols foscos que lassetjaven eren simplement papallones negres,
productes del seu cervell exaltat. Per en Frumenci era difcil de dissuadir i
les dones es cansen aviat de la malenconia. Les mateixes Ocenides, tot i ser
deesses, noms estigueren un dia consolant Prometeu encadenat, desprs es
cansaren de les seves lamentacions i el deixaren sol a la roca amb el voltor
que li devorava les entranyes. Aix tamb la nostra herona, que, desprs de
concedir al seu company una breu consolaci o un pet rpid, com aquell qui
llana una moneda de deu cntims a la m dun pobre, de seguida li girava
lesquena, si era de nit, per dormir, i si era de dia, per ocupar-se dels llibres o
de la seva cort dadoradors, les visites dels quals se succeen luna rere laltra
des de bon mat fins a la nit. En Frumenci solia quedar-se en un rac de la
cambra digerint la bilis, com els herois dHomer, i quan se sentia incapa de
reprimir les llgrimes o els punys, sortia de lhabitaci com un esperitat i
corria a esplomar una gallina per al dinar o a esfullar una margarida per saber
si na Joana lestimava.
Per aquesta situaci no podia durar eternament. El jove monjo pensava
tallar, ara el cap de na Joana, ara tota relaci amb ella. La coqueteria i els
flirteigs de la nostra herona prenien un caire ms seris cada dia, segons
expressi dels periodistes. Un abat, dos prelats i el governador de ltica
coneixien ja el contingut del seu hbit, molts daltres ho sospitaven i la resta
oferia al germ Joan lencens duna adoraci platnica. En Frumenci no
parava de plnyer-se i insultar la seva estimada, que, perduda finalment la
pacincia, li donava respostes seques com les figues de Kalamata.
La relaci dels dos joves a poc a poc havia acabat semblant-se a les
figueres de moro que envolten el nostre jard reial: el seu fruit dura un dia i
les espines tot lany. Tot i aix, sempre que contemplava la possibilitat de
separar-se della, els cabells se li eriaven de lhorror. No podia viure ni amb
ella ni sense ella. Linfortunat xicot ignorava que el cor de la dona sn arenes
movedisses, sobre les quals noms es pot plantar una tenda per dormir-hi una
nit, i ell hi havia construt una casa, on feia comptes passar tota la vida.
Expulsat daquell edn a cops de peu i insults, en lloc de resignar-se, com
Adam, a la condemna, volia a tot preu entrar de nou en aquell jard prohibit,
la porta del qual li era barrada per la fredor i la maldat de na Joana, com la
del parads per lngel armat despasa. De vegades, ajagut als seus peus,
tractava de commoure-la amb el record de les besades i els juraments que
shavien fet, per les seves paraules lliscaven sobre la impassibilitat della,
com la pluja sobre les fulles; en altres ocasions, corria pel bosc com un crvol
ferit a la recerca duna vareta mgica, per arrencar algunes llgrimes dels ulls
estroncats de na Joana, com Moiss aigua de la roca del desert.
Altres vegades, perdudes ja les esperances, mirava, amb totes les seves
forces, darrabassar lamor del seu cor, com el jardiner arrenca una ceba
pudent que ha crescut entre els heliotropis. Per la mala planta tenia les arrels
profundes, de manera que, desprs de combats intils, abandonava lempresa
i es deixava caure a terra amarat de suor i maleint, com Job, el dia en qu va
nixer i lhora en que van dir, s un mascle!.[207]
I no creguis, lector, que el bon Frumenci shavia convertit en un
Erotcritos,[208] un heroi sutsi o qualsevol altre bpede del zoolgic
romntic: ben al contrari, era un fill assenyat i piets de lheroica Germnia,
com els que engendrava aquesta ptria clssica de la cervesa i de la xucrut
abans de corrompres pels sospirs de Werther i les blasfmies de Strauss i
Hegel; estimava na Joana igual que Aristip[209] estimava Lais i els gats la
llet. Per, fora della, no coneixia cap altra dona ni era possible que nhi
conegus cap, a Atenes, perqu els descendents de Sol no estaven encara
civilitzats com avui: les mares, els marits, els germans i totes les altres
criatures empipadores que envoltaven les dones, com les espines les roses, no
es disputaven encara lhonor daguantar lespelma als estrangers, ni que
fossin almiralls o diplomtics. Les ateneses de lpoca tan sols donaven la m
als emperadors de Bizanci, i encara noms la dreta.
Tot aix feia ms terrible la situaci i ms perdonables les follies del
pobre Frumenci: per a la seva joventut esponerosa i puixant la dona era una
cosa tan necessria com les crosses per als coixos i els fems per als camps.
Els poetes situen en terres llunyanes, i els mitgrafs en poques fabuloses,
alguns productes estranys i monstruosos del regne animal i vegetal, com ara
lotus melliflus, arbres que canten, serps alades, stirs de peus de cabra,
hidres, gegants, sirenes, herois, mags, profetes, mrtirs, sants i altres ssers
semblants, que ning de nosaltres no ha vist mai, sin en pintura o en somni.
Per tamb el regne moral, si em permets lexpressi, lector, t la seva
mitologia: devocions heroiques, xtasis pietosos, sacrificis sobrehumans,
amistats indestructibles i altres recursos trgics o novellescos per lestil.
Entre aquests quimrics productes dels temps passats, crec que cal
incloure-hi lamor, tal com el van entendre els cavallers de ledat mitjana i els
mals intrprets de Plat, mentre que, segons la sana filosofia, no s sin el
contacte de dues epidermis.[210] Per si en Frumenci estava disposat a
sacrificar-ho tot per na Joana, si tirant-se als seus peus malea el dia que va
nixer, ho feia per la mateixa ra per la qual Adam va perdonar la seva dona
infidel, perqu no en tenia cap altra.
Per tamb la nostra herona, tot i estar envoltada de devots admiradors,
distava molt de descansar sobre un llit de roses. Les lamentacions i els planys
den Frumenci, encara que ja no la commovien, sovint li feien crispar els
nervis i perdre la son o lapetit, i el que era pitjor, revelaven el secret a
tothom. Segons Ateneu, lamor i la tos sn les niques coses que no es poden
ocultar, o celar, si s que ets arcatzant, lector. Pel que fa a mi (si sem permet
dissentir dels deipnosofistes embriacs) crec, contrriament, que no hi ha res
ms fcil damagar (em refereixo a lamor, no pas a la tos), quan s feli.
Noms la gelosia, lansietat, la desesperaci i altres condiments amorosos
similars queden impresos al rostre com bufetades de botx, mentre que el goig
i la felicitat ens els concedeixen amb tanta gasiveria les filles dEva que, no ja
sota lhbit dun monjo, sin a la butxaqueta de larmilla ms estreta, shi
poden amagar fcilment.
Totes les dones sense excepci sassemblen a aquells romans embrutits
de la decadncia que exigien a les vctimes degollades als amfiteatres que
caiguessin amb grcia, oferint alegrement el coll a lespasa. Aix tamb na
Joana, que, desprs de martiritzar el pobre Frumenci de totes les maneres
possibles, amb gelosia, fredor, capricis i altres productes de lenginy femen,
senfurismava amb ell si li fugia dels llavis un crit de dolor enmig de totes
aquelles tortures o si, en la seva impacincia, mostrava les dents o la porta de
la cella a un dels seus rivals.
Mentrestant, les escandaloses escenes de lermita tenien trasbalsats tots
els habitants encaputxats de Dafn, per als quals na Joana, de qui ning ja no
desconeixia ni el sexe ni les follies, era un monstre enviat pels francs a fi de
devorar lEsglsia Ortodoxa. I s cert que moltes dones abans que ella, les
santes Matrona, Pelgia i Macrina, havien vestit hbits i conviscut amb
monjos, per no ho havien fet per menjar trtores i per induir a temptaci
bisbes.
Enmig daquest ramat encolerit, hi havia alguns frarets que de vegades
intentaven defensar la bella teutona, per les seves veus eren ofegades pel
clam general. Els ms enfurits amb na Joana eren uns professos anglics de
segon grau, pudents i bruts com tots els que es proposen agradar noms a
Du, que van voler, de manera ocasional, agradar tamb a na Joana i ella els
va enviar, als uns, a tallar-se els cabells i, als altres, a rentar-se. Ara es
venjaven de la monja arrogant, llanant contra ella, cada cop que sortia de la
cella, anatemes i malediccions, de vegades tamb cebes, com els nobles
jovenets dAtenes fan amb les cantants del teatre itali, cada cop que aquests
rossinyols dItlia troben molestos els seus sospirs o insuficients les seves
ofrenes.
Aix, na Joana, combatuda des de linterior per en Frumenci i des de
lexterior per lopini pblica, i veient com el zel dels seus fidels sanava
refredant de dia en dia per por de lanatema, mentre que creixia laudcia dels
enemics, va comenar a plantejar-se seriosament demigrar. Feia vuit anys
que es trobava a Atenes i en coneixia tots els monuments, els manuscrits i els
habitants, de manera que la ciutat dAtenes ja li semblava tan insubstancial
com els petons den Frumenci. A ms a ms, es delia per mostrar els seus
coneixements, bellesa i esperit en un escenari ms ampli. Sacostava a la
trentena, edat en qu a les dones ja no els basten els defectes propis i
acostumen a adornar-se tamb amb els nostres: lambici, la pedanteria, el
gust pel vi i qualsevol altre vici mascul que pugui convertir el seu cor en
prototip de perfecci femenina, com avui Grcia, per obra dels seus poltics,
ha esdevingut prototip de monarquia a lOrient.
Na Joana no sassemblava a aquelles pastores dOvidi que es donaven per
satisfetes si lAthos era lnic que escoltava el seu cant o si el rierol els
reflectia el rostre coronat de flors, sin que, per contra, plorava sovint damunt
els llibres, pensant que la seva saviesa restaria ignorada i sense glria en
aquell rac de ltica, tal com ploren les monges joves quan, en despullar-se
al vespre, recorden que aquells membres blancs i carnosos, noms els veu
lesps immaterial i invisible.
En tal disposici dnim es trobava quan un capvespre, vagant per la
cncava riba del Pireu on havia anat a acomiadar el seu amic Nicetes que
tornava a Constantinoble, va veure entrar al port un vaixell estranger amb
veles blanques que li semblaren ales dun ngel vingut per rescatar-la
daquella terra dexili. Era un vaixell itali que pertanyia al bisbe de Gnova,
Guillem el Mnim,[*] i havia anat a Orient per proveir-se dencens per a
lAltssim i ornaments per als seus ministres. Na Joana, adreant-se en llat
als mariners que havien desembarcat, es va assabentar que tenien la intenci
de partir cap a Roma lendem al mat i que estaven disposats a acceptar-la en
substituci del sacerdot que viatjava amb ells, arrabassat per les ones quan,
dret a la proa, intentava, segons el costum dels catlics, calmar el temporal
llanant al mar hsties sagrades, que servien de comuni als dofins.
Na Joana, un cop concertats tots els detalls, va tornar amb en Frumenci,
que lesperava a la cova que hi ha prop del port de Munquia, on havia
preparat sopar i llit. El temps era humit, el vent fort i el mar gemegava
lgubrement sota la cova. El jove benedict es va afanyar a encendre un foc,
vora el qual es va asseure na Joana per eixugar-se la roba banyada per les
ones. El seu cor, tot i que la pedanteria i la coqueteria ja feia temps que
lhavien endurit, era dominat per una espcie dinquietud, quan pensava que
aviat sallunyaria per sempre daquell company de qui no shavia separat ni
un moment en quinze anys.
Per uns moments va pensar dendur-sel amb ella en la seva nova
peregrinaci, per la gelosia extravagant daquell pobre monjo, que
alimentava la idea rncia que les dones havien de tenir un sol amant, com els
ases una sola albarda i els pobles un sol rei, el convertia en un trast
empipador i de mal transportar. Per na Joana tampoc no gosava acomiadar-
sen, perqu temia les seves llgrimes o els seus punys en aquell indret
solitari. Va considerar, doncs, ms compassiu i alhora prudent adormir-lo
entre els seus braos abans dabandonar-lo, de la mateixa manera que els
botxins de Judea oferien als condemnats una beguda que els emborratxava
abans de crucificar-los.
Es va posar el cap den Frumenci sobre els genolls i li va comenar a
amanyagar els cabells amb els dits i el front amb els llavis. El noi, gens
rancors tan insultat, enganyat i trepitjat com havia estat, en un tancar i
obrir dulls oblidava infidelitats, insults i tortures. Noms amb el contacte
dels seus dits na Joana li tancava totes les ferides, igual que, abans de la
Constituci, els reis francesos curaven les lceres dels seus sbdits amb una
simple imposici de mans.[*] En Frumenci, dominat per un plaer
indescriptible, no sabia a quin sant agrair aquell canvi sobtat, perqu, en la
seva desesperaci, els havia invocats a tots. Insomne des de feia molt, va
adormir-se finalment damunt aquell coix dolcssim, desprs de prometrels a
tots jaculatries i ciris.
Quan al dia segent, abans dapuntar el dia, obr els braos per estrnyer
lestimada, en lloc della, va abraar la palla del ja.[*] Sal dun bot,
aterrit, i va allargar els braos per palpar la fosca, talment Polifem cegat
cercant Odisseu. Lalba lluitava encara amb la foscor, quan el jove
desventurat, descofat, descal i desesperat va sortir de la cova. Per ni rastre
de na Joana enlloc. Desprs de recrrer intilment el tur dues o tres vegades,
safu cap a la platja com un porc senglar, saltant de roca en roca i cridant
Joana! a tota veu.
Les roques cncaves repetien aquell crit, cridant la fugitiva tantes vegades
com ho feia en Frumenci, com si es compadissin de linfeli.[*] Fins i tot el
sol sortia en aquell moment per ajudar-lo en la seva angoixosa recerca. La
platja era deserta. Al mar, per, es podia distingir un bot que solcava les
aiges de Munquia i na Joana dreta a la popa, embotida en el seu hbit. La
fugitiva potser va veure el noi que estenia els braos envers ella[*] i desprs
es capbussava al mar, per va girar la cara i va demanar als remers que fessin
via.
Al cap duna mica el bot era hissat pels flancs del vaixell, que ja
desplegava les veles al vent. En Frumenci, desprs duna persecuci intil,
perdudes les esperances i les forces, jeia sobre la platja, despulla inanimada
dun naufragi. Quan va tornar en si, va rebutjar la vida com un malson. Per
les hores passaven, el sol li eixugava les robes i el malson no aturava. Durant
un instant, va pensar ofegar-lo en el mar, com Salom les penes en el vi, per
laigua era poc profunda i, a ms, li feia por linfern, on hauria hagut de
passar molt de temps encara esperant na Joana. Va elevar la mirada gemegosa
al cel, per cap santa no en va descendir per oferir-li el consol dels seus
llavis, com Bacus a Ariadna.[*] Daltra banda, en Frumenci no era una dona,
i qui sap si, en lestat en qu es trobava, no hauria rebutjat grollerament la
mateixa santa Tas o la rossa Magdalena.
En fer-se fosc, va tornar a la cova. Quina nit va passar davant daquell llit
on encara es podien apreciar els encants de na Joana gravats en forma de
clot? Si mai has perdut un amor o una fortuna sencera a les cartes, tho
podrs imaginar, lector; i de com eren damargues les seves llgrimes, si mai
has begut absenta com a digestiu desprs de dinar. Quinze dies hi va
romandre, preguntant-se "per qu donar la llum a lamargat i la vida a qui
sofreix.[211] Finalment, per, el seu protector celestial, sant Bonifaci, va
compadir-se dell i acud a socrrer-lo.
Un vespre, mentre en Frumenci, exhaurides les complantes, dormia a la
sorra de la platja, va baixar del cel aquell apstol dels saxons, li va obrir el pit
amb un ganivet, va introduir els seus dits sagrats a lobertura, li va treure el
cor i el va ficar dins un sot ple daigua que prviament havia benet. Aquell
cor ardent es va estremir dins laigua com el gerret dins la paella. Quan va
estar fred, el va tornar al seu lloc i, un cop tancada la ferida, el sant sen torn
al seu.[*]
Tha passat mai, estimat lector, dadormir-te amb una tos insuportable,
de suar mentre dormies i trobar-te guarit en despertar? Ignorant que ests b,
obres instintivament la boca per pagar el tribut habitual a la maleda tos. Per
quin goig sents, quan ja no trobes aquella fera empipadora a la gola! Talment
va succeir-li a en Frumenci, que, en obrir els ulls, es va disposar a oferir a la
ingrata Joana lhabitual libaci de llgrimes, per, contra totes les previsions,
els ulls van restar secs i el bon benedict, desprs de molts dies de dejuni,
sentia ms el desig desmorzar que no pas el de plorar.
Poc desprs va passar davant seu una pastoreta que duia una gerra de llet
sobre el cap i un enfilall de rosquilles a la m. La va cridar i va esmorzar tot
content. Quan aquella Amarillis, desprs de rebre una moneda de coure i de
besar la m del monjo, se nalluny, tot unint el seu cant alegre al crit de
lalosa, mentre el vent del mat jugava amb els plecs del seu vestit alant-los
fins a mitja cama. En Frumenci, davant aquesta visi, es va adonar llavors per
primer cop que, a ms de na Joana, hi havia altres dones al mn. La seva
curaci podia considerar-se ja completa.
Aix, despullat de la seva insensata passi grcies al miracle del sant i
intil ja per a nosaltres com a heroi de novella, es convertia des daquell
moment en un membre utilssim de la societat, summament apte, si visqus
avui, per exercir qualsevol professi honorable, per ser carter, espia,
diputat, caador de dots o de crrecs pblics, per dur els llibres de comptes
dun comerciant de Quios o aguantar els peus dun condemnat que s penjat a
la forca. Per en aquella poca els Kyrie eleison eren el millor ofici, i va fer
b de seguir de monjo com fins ara.
Pel que fa a na Joana, abans dencalar-la fins a Roma, descansar una
mica. Els grans poetes, Homer i el senyor P. Sutsos, escriuen versos bonics
mentre dormen, per jo sempre eixugo la meva ploma abans de posar-me
lestrenyecaps. Noms als homes excepcionals sels perdona les frases
soporferes; en canvi, nosaltres, els humils escriptors de sec, hem destar
sempre desperts, com les oques del Capitoli que van despertar els romans.
[212]
 QUARTA PART[*]
Ah, lesperit de les dones, on arribar?
On sn les fites de laudcia i del valor?
(EURPIDES, Hiplit, 935)

Els bressols dels grans homes estan envoltats duna tenebra espessa, on
noms els poetes i els novellistes gosen aventurar-se, encenent la llanterna
mgica de la seva fantasia, a la llum de la qual veuen milers de fantasmes
pllids o riallers. Per quan lheroi es fa un home, quan la flor es converteix
en fruit, sorgeix un eixam dhistoriadors amb la torxa encesa i lluminosa de la
crtica a la m. Tan bon punt apareixen aquests taciturns portadors de torxes,
fugen aterrides les criatures dales daurades de la fantasia, que, com les
estrelles i les dones quadragenries, noms es troben b en la penombra. I si
la llum s molt viva, sol passar que lheroi desapareix als ulls del crtic, com
Homer als de Wolf[213] i Jess als de Strauss.[214]
Na Joana sha mantingut inamovible damunt el seu alt pedestal, gens
intimidada per la llum. Per a partir dara esdev un heroi histric i les
corones lleugeres que adornaven els cabells rossos de la noia de disset anys
sn ja inadequades per al cap que aviat adornaria la triple corona de sant
Pere. El material de la narraci, en comptes de treurel, com abans, del meu
cap, em veig obligat a extreurel de cronistes venerables. Si trobes inspida
aquesta part del llibre, grcies, lector, per la teva preferncia.
Roma, havent perdut tot el mn que havia conquerit amb lespasa,
sesforava a restablir el seu imperi universal, enviant a les antigues
provncies dogmes en lloc de legions i teixint silenciosament una immensa
teranyina on quedarien enganxades totes les nacions. Quan la nostra herona
va arribar a Roma, laranya daquesta teranyina era sant Lle IV, successor
de Sergi Boccadiporco. Gaireb tots els prelats de lpoca rebien, de grat o
per fora, el ttol de sant. Aquest Lle, per, se lhavia guanyat amb les seves
suors: havia trobat els cossos dels sants mrtirs Semproni, Nicstrat i
Castori; amb el bast pastoral havia provocat, com Posid amb el trident, una
formidable tempestat que havia dispersar lestol sarra; amb una pregria
havia matat una serp terrible que niava a lesglsia de santa Llcia; havia
repellit moltes vegades els atacs dels infidels; i el que s ms grat a Du,
havia fundat dins el palau pontifici un monestir de dones, on, sota la seva
paternal protecci, esdevenien santes les donzelles ms selectes de Roma.
Per, a ms de les monges, aquest pontfex amant de les muses tamb
protegia les lletres. Tant el va captivar na Joana que, desprs de parlar-hi una
hora sencera sobre totes les coses conegudes i algunes altres encara, la va
nomenar immediatament mestre de teologia a lescola de sant Mart, on en
altre temps havia ensenyat sant Agust.
Na Joana, o ms aviat el pare Joan (perqu el seu nom femen, que ja s
malsonant, el donarem a la nostra herona quan estiguem sols amb ella, com
el tsar Alexandre el ttol de lladre als seus ministres), va dedicar els primers
dies a recrrer la ciutat eterna. Per els monuments de la Roma daquella
poca no valien ni les sandlies que gastava per anar a visitar-los.
El mestre de lord Elgin,[215] Carlemany, havia espoliat, segons el costum
franc, els temples antics, per adornar amb columnes i relleus la catedral
dAquisgr.[*] Les esglsies cristianes construdes pels predecessors de Lle
eren una barreja informe i monstruosa darquitectura romana i oriental, molt
semblant al cristianisme de lpoca a lOccident, una mescla inconnexa i
indigesta de judaisme i paganisme, que lentament anirien refonent i depurant
els telegs francesos, com els seus descendents les escries de Lurion.[216]
Per aleshores encara ning no es preocupava dels dogmes, i els dus antics,
si ms no els que no havien estat transformats en sants cristians, desterrats de
lOlimp, shavien traslladat a linfern, on vivien en pau amb el Dimoni dels
cristians i el Satans dels jueus. Eren reconeguts pels telegs, atenien les
invocacions dels bruixots i de vegades es traslladaven als cossos dels
cristians, que llavors eren anomenats endimoniats.
El mateix dia de larribada de na Joana se celebrava una festa estranya al
voltant de les esglsies de Roma en honor dels dus antics. Colles de cristians
borratxos ballaven i cantaven canons sacrlegues, cridant Evoh!
Evoh! i encalant-se els uns als altres amb fuets com a les saturnals, mentre
sacerdotesses dAfrodita, amb amulets al coll i cascavells als peus com a
nica vestimenta, corrien entre la gentada,[*] oferint vi i petons als dansaires
per uns quants sous, per a gran escndol dels nefits estrangers arribats a
Roma, que creien que tot all era incls dins la litrgia cristiana, igual que els
qui assisteixen a una sessi tumultuosa dels parlamentaris americans suposen
que les puntades de peu formen part de les llibertats democrtiques.
Tals eren els homes que la nostra herona havia damanir amb la sal de
ltica. Els primers dies va intentar parlar-los sobre dogmtica, per el seu
auditori considerava totes aquestes discussions sobre la natura de la
Santssima Trinitat que tant preocupaven els grecs, igual de suprflues com la
llarga barba que els adornava. Els successors del div Plat encara discutien a
lOrient sobre la naturalesa de Du, per els descendents de Cat i Cincinnat,
que eren ms prctics, consideraven la teologia com una professi seriosa, de
la qual el sacerdot esperava el pa de cada dia i, a ms a ms, crrecs pblics,
bisbats, cavalls, concubines i altres bns que noms saconsegueixen amb
activitat i coneixements prctics.
Aix doncs, en comptes dinvestigar els misteris del cel, encaminaven tots
els seus esforos, com a homes sensats que eren, a estendren el regne sobre
tota la terra, cobrant impostos a totes les nacions en el seu nom. Na Joana,
saga i verstil com una serp o una dona, va endevinar rpidament els gustos
dels seus alumnes. Es va desempallegar de les ideologies bizantines i es va
afanyar a baixar del cel a la terra i dels cims nevosos de la metafsica a les
grasses i ben femades planures del dret cannic: lendem va parlar amb
eloqncia del poder temporal del Papa, de la donaci de Carlemany, dels
tributs, dels delmes, dels ornaments dor i daltres delcies sacerdotals amb
qu els religiosos tracten de fer menys impacient lespera del parads, de la
mateixa manera que els pretendents de Penlope sentretenien amb les
criades, tot esperant el moment de gaudir de la senyora.
Parlant daquests temes, va aconseguir a la fi guanyar-se el favor de
lauditori, igual que Orfeu va poder commoure les pedres amb la seva lira. La
comparaci no s exagerada, perqu els italians daquella poca, si b no eren
pedres, almenys s cert que els altres pobles els deien ases i, dels seus
concilis, en deien assemblees dases. Els pocs mestres que hi havia eren
enviats als pobres descendents de Cicer des dIrlanda, Esccia i la Gllia,
com avui ens envien els hellenistes des dAlemanya. Per Claudi, Dungal,
Vintimille i altres savis estrangers ja havien mort o envellit, i, enmig de la
foscor medieval, Itlia superava els pobles que lenvoltaven en ignorncia,
com Calipso les nimfes en alada.
La majoria dels capellans no sabien llegir i, en lloc de predicar lEvangeli
des de la trona, explicaven contes als fidels: que la Verge sostenia amb les
seves blanques mans els peus dels malfactors penjats, si abans havien encs
espelmes davant la seva imatge; que, per salvar del pecat una monja devota,
prenia la seva forma i el seu llit, on rebia els amants en lloc della; que els
que renegaven de Du, per restaven fidels a la Verge, ella els introdua
damagat a les mansions dels benaventurats; i que la misericordiosa Mare de
Du proporcionava filtres i beuratges mgics als amants pietosos, perqu
poguessin gaudir de lestimada.
Sentint tot aix, els llombards, els francs, els burgundis i la resta de
brbars que envoltaven Itlia menyspreaven de tal manera els sbdits del
Papa, que entre ells ladjectiu rom era el pitjor dels insults, com el de
grec va arribar a ser sinnim de tramps entre els jugadors de cartes.
La saviesa de la nostra herona brillava en aquella tenebra espessa com un
far en la boira duna nit ennuvolada.[*] Una multitud doients, sovint tamb
el papa Lle, acudia al monestir de sant Mart per escoltar aquell nou Agust,
que, en comptes dabordar els terribles misteris de la religi, es limitava a
parlar de coses agradables i tils, cantava les virtuts del pontfex, denigrava
els bizantins, explicava les teories dAristtil o relatava la misria dels seus
descendents: els alls, les lceres i els dejunis.
La classe de na Joana sassemblava a aquelles cases hospitalries
dHamburg, on es troben menjars adequats per a tots els paladars, flors per a
tots els olfactes i dones que parlaven totes les llenges i satisfeien tots els
gustos. Moltes vegades la nostra herona comenava pel Judici de Du i
acabava en lart culinria. Per en aquella poca els productes del cervell
hum encara no havien estat classificats en compartiments ordenats, com els
rptils als flascons dels museus. Lnica cincia que existia era la teologia,
que tenia cent braos, com Brireu.[217] que ho contenia tot al seu si, i, no
obstant aix, cabia sencera al cap ros de la nostra herona.
Na Joana va continuar ensenyant durant dos anys. Devia tota la reputaci
que tenia a leloqncia, perqu ning a Roma no sospitava quins tresors
samagaven sota lhbit.[*] All tots els rostres anaven afaitats i, dels monjos,
noms en sortia el nas de la caputxa. A poc a poc, en lembriaguesa damor
propi, gaireb va arribar a creures ella mateixa que shavia transformat en
home, com Tirsies en dona. Ja feia molt que havia oblidat en Frumenci, i la
monja ambiciosa, que tenia el cap en assumptes ms elevats, no frisava per
elegir-ne un successor. La nostra rossa herona somiava capes dabat, mules
de legat pontifici, mitres de bisbe i, de vegades, fins i tot sandlies daurades
de Papa. Els amants, els collocava, com a dona prudent que era, al fons de
lescena, de la mateixa manera que es guarden els dolos per al final del
banquet.
Per en comptes de lliurar-se noms a somnis vans, treballava nit i dia per
la seva ascensi, adulant els poderosos, ensenyant, escrivint i component
himnes a Crist i al Papa, fets de versos rtmics rimats, que ella va ser la
primera dintroduir a Itlia. A ms, practicava la medicina i, segons les males
llenges, tamb la mgia,[*] forant els esperits malignes, s a dir, els dus
dabans, Bacus, Hera, Pan i Afrodita, a abandonar les portes de les tenebres i
a acudir corrents, com a fidels servidors, a la seva crida.
Finalment, el gloriosssim papa Lle que ja era vell i patia de
reumatismes des que, en voler caminar sobre el mar com sant Pere, va
prendre un bany involuntari, perdent-hi la mitra i part de la reputaci va
nomenar el pare Joan secretari secret seu. Des daquella poca, a la cort
pontifcia, a ms dels crrecs oficials, nhi havia de secrets, i no noms
dignataris, sin tamb el servei ms humil: cuiners, negres, cambrers i
escombradors descales secrets. I descales, portes i habitacions secretes,
tamb nhi havia al Vatic. Molt sovint, el representant de Jess a la terra
tamb hi celebrava sopars secrets,[218] per ignoro si tenia apstols com a
comensals.
La nostra herona, quan va entrar per primera vegada als apartaments
privats de Sa Santedat, a penes gosava posar el peu sobre aquelles espesses
catifes dOrient, sobre les quals hom voldria lliscar com els cavalls
dErictoni, que, quan corrien, a penes fregaven les flors amb les ferradures.
Quan va arribar davant el cap de la cristiandat, assegut en un tron dor i
porpra enmig de cistelles de plata, escudelles[219] dor, encensers amb
incrustacions de maragdes i altres objectes preciosos, va quedar talment
enlluernada per aquella resplendor, que, si es veia obligada a escopir, noms
shauria atrevit a fer-ho a la cara arrugada del Sant Pare, perqu no podia
trobar cap lloc ms brut en aquella cambra refulgent. Per, en comptes
daix, es va agenoll i va besar amb devoci les sandlies de Lle, que va
fer aixecar el pare Joan amb paternal afecte. Va treballar amb ell fins al
vespre i en va quedar tan satisfet, que des daquell dia li era ms fcil privar-
se de la missa que no pas del seu estimadssim secretari.
Els cubicularii, dapiferi, ostiarii, scriptores, arcanii[220] i altres
cortesans que envoltaven Lle i senorgullien doferir a Sa Santedat els
mateixos serveis que els esclaus prestaven als emperadors de Roma, al
principi murmuraven contra el jove favorit, com els gurdies de corps de
laugusta Caterina quan un nou aspirant trucava a la porta del seu dormitori.
Per les maneres del pare Joan eren tan afables i dolces i era tal el seu
desinters, que aviat va conquistar tots els cors i tothom recorria a ell quan
volia demanar alguna cosa al Sant Pare.
Na Joana, com que era estrangera a Roma i no havia de saciar lavidesa
de nebots ni de concubines, corria amatent a presentar al Papa les peticions
dels seus amics, el nombre i el reconeixement dels quals augmentava de dia
en dia, fins que, ben aviat, el secretari secret es va convertir en un veritable
cap de partit, envoltat dun eixam de cortesans insaciables que
samuntegaven entorn seu, com els pollastres al voltant duna camperola que
sespolsa el davantal ple despigues.
Na Joana socupava de tots els seus amics, per no mirava gens per ella
mateixa, o, ms aviat, el que desitjava, noms satrevia a demanar-ho a la
Verge: suplicava a la misericordiosa Reina del cel que premis, tan aviat com
pogus, les virtuts del sant papa Lle, fent-lo passar a una vida millor. Ingrata
i impia, la splica adreada a la Mare de Du! Per, a Roma, els fidels tenen
tanta familiaritat amb la Verge, que no sols li demanen riqueses, cavalls,
crrecs pblics i honors, sin tamb la mort dun enemic, dun parent ric,
dun rival en amor o de qualsevol altra criatura molesta, i encara altres coses
que, si hom les demanava a un proxeneta, el farien envermellir.
Els assassins dipositen el ganivet damunt laltar de la Verge abans
denfonsar-lo a les entranyes de la vctima; les heteres, despullant-se davant
la seva imatge, hi pengen el cinyell; i els borratxos buiden ampolles i cntirs
a la seva salut. Na Joana, com a dona intelligent que era, seguia els costums
del pas, adreant a ella les seves ambicioses demandes. Per, com que
tampoc no desdenyava la protecci del diable, va recrrer als ritus sinistres de
la bruixeria medieval. Es retirava a les runes dun temple antic, invocava els
esperits de labisme, tot enfonsant una agulla punxeguda al pit duna figura
de cera de Lle, mentre fumejaven herbes verinoses sobre els trpodes i es
mantenia immbil la lluna, que en aquella poca obea les invocacions dels
bruixots, com el sol a Josu.
Ignoro si la Verge o el Diable van escoltar les pregries de la nostra
herona, i ni ella no sabia a quin dels dos donar les grcies, per, sigui com
vulgui, el cas s que Lle va caure malalt al cap de poc. La malaltia sanava
agreujant cada dia, de manera que, quan els metges hagueren esgotat les
plantes medicinals, i els monjos les invocacions a larcngel Miquel, el
successor dAsclepi, quan els bruixots jueus i els astrlegs rabs hagueren
exercitat els secrets del seu art, una assemblea general de bisbes va decidir de
traslladar el cap de la cristiandat a la cripta de sant Tiburci, perqu hi espers
el somni amb qu el sant li revelaria el remei apropiat per a la seva curaci.
En aquella poca, els fidels, en la seva impotncia, recorrien als somnis
enviats pel cel, de la mateixa manera que els seus avantpassats als oracles de
la Ptia i els malalts davui a les prescripcions de les taules giratries.[221]
LEsglsia, encara que cremava els endevins, acceptava loniromncia, com
avui els metges que persegueixen els magnetitzadors utilitzen el magnetisme.
[222]
Linfortunat Papa, traslladat del llit a una llitera negra, fou transportat per
quatre monjos robustos fins a la cripta, on el van dipositar davant laltar,
envoltat de ciris encesos, metges desesperats i sacerdots que salmodiaven.
Aquell gloris pontfex, tot i ser un sant, mai no fou ms piads del que calia
i shavia passat la vida embellint Roma, amuntegant tresors, construint ms
fortaleses que esglsies i defensant els seus estats contra els sarrans ms que
no pas contra el diable, sense cremar cap heretge, per destrossant molts
enemics, i en tots els aspectes va ser ms digne del ttol de gran rei que no
pas de sant, com el mateix Voltaire confessa. I si alguna vegada es va veure
obligat a obrar miracles, ho va fer per acontentar els sbdits imbcils, com
Jess als hebreus. Per la malaltia transforma fins i tot els lleons en llebres,
i lhome ms escptic en un cristi devot.
El poeta ms gran del segle, Byron, el cervell del qual pesava dos
quilograms aproximadament,[223] confessa obertament que, quan va caure
malalt, desprs de la primera sagnia creia en els miracles de Moiss; desprs
de la segona, en lEncarnaci; desprs de la tercera, en la Immaculada
Concepci; i desprs de la quarta, es lamentava que no hi hagus res ms a
creure. Aix tamb el bon Lle, lhome potser ms sensat del seu segle,
esperava la seva curaci de sant Tiburci. El pontfex va restar tres dies
sencers immbil i sense menjar, tot esperant larribada del somni div. Per
els dolors no el deixaven ni gaudir del son ni tenir somnis, fins que, al cap de
tres dies dagonia, finalment va tancar els ulls i sadorm per sempre en un
son sense somnis.
Acabades les cerimnies ordinries, el cos de lillustrssim Lle, rentat
amb vi i oli, va ser ofert als cucs perqu sen regalessin. I quan van callar les
campanes i els ulls van eixugar-se, els prelats, el clero baix, els ambaixadors
de lemperador, els notables i tot el poble es van reunir a la plaa de Sant
Pere per reflexionar sobre lelecci de qui havia de cenyir les claus del
parads.
Al segle nou, encara no selegia el pontfex en les tenebres secretes duna
assemblea religiosa. No existien ni conclaves ni cardenals tancats en celles
fosques votant-se a si mateixos fins que es veien forats per la gana a
conciliar les seves exigncies,[224] sin que els pontfexs eren elegits en una
plaa pblica plena de gent, al migdia, mentre corria vi a dojo, sovint tamb
sang, i mentre diferents faccions lluitaven amb bastons i pedres ms que no
pas amb intrigues. Els papes representaven llavors el poble, com els tribuns
entre els antics romans, i en gran part es confiava al poble lelecci del seu
representant. Els vots es compraven obertament amb promeses, or, vi o
dones, que recorrien la plaa amb el cinyell descordat baratant petons per
vots.
La mort del Papa era, doncs, una veritable alegria per als seus sbdits,
que, com avui els pobles constitucionals, tenien un sol b, el seu vot, el qual,
cada nova elecci, els proporcionava, fins i tot als camlics, lhonor
destrnyer la m dun senyor carregat dor, de beure nctar de Falern en la
seva copa dor i de reposar al pit de la seva cortesana perfumada. Segons sant
Prudenci, hi ha dies a linfern en qu sapaga el foc etern i sinterrompen els
turments dels condemnats.[*] A la terra, aquests eren, i sn encara per al
poble, els dies de les eleccions, els nics en qu es recorda que lesclau i
lamo, el vas de terrissa i el de porpra, sn objectes germans, creats del
mateix fang i pel mateix terrissaire.
Mentre tot Roma bullia democi a la plaa, la nostra herona, que ja ho
tenia tot preparat des de feia temps per a lxit dels seus plans ambiciosos,
estava dreta en una terrassa alta del monestir de Sant Mart, amb els braos
encreuats sobre el pit, com Napole, i seguint, amb mirada inquieta, les
incidncies de la contesa electoral. Aquell any eren molts els candidats a la
tiara, per els quatre-cents deixebles de na Joana, els monjos del mateix orde,
els cortesans que ella havia beneficiat, les dones que admiraven la bellesa i
leloqncia del jove benedict, els antics servidors de Lle, tots aquests
treballaven exclusivament a favor del pare Joan, lloant davant la multitud la
saviesa, laltruisme i les virtuts del seu candidat, que, com que era estranger i
no tenia ni nebots ni harem, repartiria entre els pobres les rendes de sant Pere.
Quatre hores senceres va durar la contesa, durant les quals la cara de na
Joana va passar per tots els colors, com les mans dels tintorers de lilla de
Siros, per, venuda finalment per lemoci, shavia deixat caure en un seient
de marbre i, amb els ulls tancats, esperava el seu dest, quan els crits joiosos
dels seus amics, que saludaven el papa JOAN VUIT, la van treure daquell
atordiment agnic. El nou pontfex, que, sacsejat per la joia com la barraca
dIsaes,[225] es va tirar la porpra a les espatlles i es va posar les sandlies
adornades amb la creu. Aquestes, per, sia perqu detestaven els peus
femenins, sia perqu eren massa grans, li van fugir dels peus tres vegades
mentre baixava les escales del monestir.
Una multitud enfervorida i una mula guarnida dor esperaven a la porta el
Papa acabat de proclamar, que va pujar a la mula i es va traslladar
immediatament al Later, on va seure en un tron dor i es va posar al cap la
triple corona, de Roma, de tot el mn i del cel, mentre els secretaris
redactaven lacta de lelecci i ressonaven els vctors de la multitud. En
aquell moment, i per fer ms brillant el triomf de la nostra herona, arribava
en pelegrinatge a Roma el rei Etelwulf,[*] que va demanar ser el primer a
besar els peus del nou Papa, convertint aix, amb aquest pet, els seus estats
en tributaris de la Santa Seu. Alhora, hi compareixien els ambaixadors de
Constantinoble, que duien de part de lemperador Miquel rics presents i la
cessi de Siracusa.
Na Joana veia finalment complert el somni de la seva joventut: estava
sobre un tron elevat i al seu voltant es condensaven nvols perfumats
dencens. Presa duna inenarrable alegria, adreava mirades radiants vers
aquella multitud agenollada i, alant els ulls al cel, va cridar: Lioba, Lioba,
grcies!.
El mestre de cerimnies va interrompre lxtasi del nou Papa, invitant-lo
a seure en una cadira baixa, anomenada estercorria en la qual era collocat
el pontfex desprs de la seva proclamaci, perqu records que, tot i portar la
triple corona, estava sotms, com el darrer dels seus sbdits, a les necessitats
del ventre. Mentre Sa Santedat estava asseguda all, els sacerdots cantaven el
"Senyor, treu de la immundcia", mentre cremaven palla i estopa, per
recordar-li que la glria en aquest mn sapaga i passa com aquella flama.
Vuit dies sencers van durar les festes, els petons als peus i les lluminries.
Per quan els sacerdots cecs fregaven les sandlies de la nostra herona amb
els llavis, la natura sencera salava contra aquella profanaci. Lendem de
la coronaci, tot i ser al pic de lestiu, els carrers de Roma van aparixer
coberts dun llenol de neu, com si la ciutat santa volgus proclamar el seu
dol, posant-se, a tall de sudari, la vestidura lgubre de lhivern. Per tamb a
la Gllia i a la Germnia hi hagu prodigis i senyals. Terratrmols van fer
trontollar tot limperi, a Bresse queia una pluja de sang i a Normandia una
calamarsada de llagostes mortes, la putrefacci de les quals va provocar una
pesta de gran mortaldat. I fins i tot les libes i els mussols que niaven a les
teulades del Vatic van udolar sinistrament durant tres nits, com les oques del
Capitoli quan els gals amenaaven Roma.
Qui sap, si en aquella poca hi hagus hagut taules giratries, com
shaurien enrabiat i picat de peus! Tots aquests senyals, esmentats per
cronistes fidedignes, els he addut per justificar sant Pere, injustament acusat
pels heretges de no haver corregut a defensar amb miracles el seu tron
profanat. Per, fora de corbs, pestes, sang i terratrmols, lApstol no podia
utilitzar altres senyals contra na Joana, perqu, com diu el Sircida, No hi ha
senyal bo sobre una dona.[226] [*]
Quan, desprs de tantes emocions, per fi na Joana es va quedar sola en la
immensa cambra pontifcia, tan silenciosa, magnfica i perfumada, va cercar
intilment dagafar el son en aquell llit purpuri, que semblava un altar erigit a
Morfeu. La pena, lalegria i el caf tenen el mateix efecte sobre les parpelles.
Alexandre el Gran, que havia dormit tan profundament la viglia de no
recordo quina batalla, dubto que hagus pogut aclucar lull lendem de la
victria. Per per qu cercar son i somnis quan la mateixa veritat, o la
realitat, com diem avui, s ms dola que qualsevol somni? Qui pot
recordar sense nostlgia i emoci una nit passada en blanc, desprs dhaver
aconseguit molts diners a la loteria, llorers amb un poema, o la plaa o la
dona dun amic ntim?
Na Joana es va treure de sobre les flassades brodades en or del llit
apostlic i va recrrer descala la seva nova casa. Pertot, la llum de la llntia
es reflectia en cristall, or, lapisltzuli i prfir. La cambra pontifcia semblava
el parads de sant Joan, que, com a bon jueu, estimulava la cobdcia dels seus
compatriotes descrivint la mansi dels benaventurats coberta dor i de
diamants, cosa que va contribuir no pas poc a lexpansi de la fe cristiana,
perqu tothom preferia el riqussim parads hebreu als pobres Camps Elisis
dels antics, on, en lloc de safirs i perles, no hi havia sin boscos de murtra,
rierols cristallins i una porta divori.
Na Joana recorria la cambra sense poder saciar la vista de tants tresors.
Sospesava amb les seves mans blanques les copes amb incrustacions de
pedres precioses, comptava els diamants i maragdes que adornaven lesttua
de la Verge, i examinava els ornaments i els engranatges del rellotge rab.
Desprs es va acostar a la tauleta que tenia vora el llit, on hi havia preparat un
sopar lleuger, perqu Sa Santedat sen servs si es despertava durant la nit. Va
beure una copa dun dolcssim nctar del Vesuvi, Llgrima de Crist,[227]
nom amb qu els pietosos italians havien batejat aquell vi, per cada gota del
qual un bon bevedor de vi donaria una gota de la seva sang. Els vapors del vi
units als de lambici van dur la nostra herona al cim de lembriaguesa. Si en
aquell moment hagus aparegut el mariscal de la cort invitant-la a seure a la
cadira estercorria, o un servidor de Filip cridant Recorda que ets hum, a
tots dos els hauria respost que eren animals.
Trobant aquella immensa habitaci massa petita per encabir-hi tanta
grandesa com la seva, va obrir la finestra. Hi va treure el cap i, a la llum de la
lluna, es va posar a contemplar Roma adormida, cercant debades en la
histria una herona digna de comparar-se amb ella. Moltes dones havien
cenyit lespasa o shavien posat una corona al cap. Per qu sn els llorers
de la guerra, que de seguida es marceixen, o un regnat passatger a la terra,
comparats amb el poder del Papa, que, per dret div, governa nimes i cossos,
i t sota el seu domini el mn, el parads i linfern? qui gosar comparar
Semramis, Morgana, la Donzella dOrleans o qualsevol altra herona amb la
nostra Joana? Per nosaltres tampoc no tenim a m cap punt de referncia per
a la comparaci, perqu, quan un home excelleix sobre els seus semblants en
qualsevol qualitat, noms sel pot comparar amb un animal: amb un bou, si
va ser un gran rei; amb un ase, si ha estat valent;[228] amb una guineu, si
sha distingit com a diplomtic; per ignoro amb quin animal, si ha
aconseguit arribar a Papa.
El fred de la matinada i els brams dels ases que duien les verdures de cada
dia als seus sbdits van interrompre els somnis ambiciosos de na Joana, que
va tancar la finestra i va tornar al llit. Lendem es va llevar, seguint el
costum papal, al voltant de les deu, es va rentar les mans i es va apressar a
prendre les regnes de lEstat. Li van bastar pocs dies per aprendre lart de ser
papa. A penes una setmana desprs, seia al tron apostlic i tothom podia
llegir escrit clarament al seu front el no tindrs cap altre du fora de mi.
Cap pontfex abans della no havia donat a besar els peus amb ms humilitat
cristiana. Clar que na Joana, com a dona que era, feia temps que hi estava
avesada. Era admirable lhabilitat amb qu sabia conjugar el poder terrenal
amb lespiritual: en nom de Jess, cobrava impostos a travs del recaptador i
matava mitjanant el botx, i, a ms, confiscava, empresonava i feia tot all
que pertany a lart de governar. I no pensis, lector, que aix ho explico amb
intenci dacusar-la, sin simplement com una exposici de les doloroses
obligacions del seu crrec, obligacions, daltra banda, a qu na Joana se
sotmetia amb cristiana pacincia.
Les dones, aquestes barreges vivents damor, lliurament, compassi i
totes les altres tendres virtuts, quan la necessitat ho requereix, se
submergeixen en sang com en un bany perfumat. Les vestals, s a dir, les
monges de lantiga Roma, inclinaven el polze cap avall perqu mors el
gladiador venut; santa Irene va fer matar milers de persones i va cegar el seu
propi fill; les augustes reines Elisabet dAnglaterra i Caterina de Rssia
usaven la destral i el knut amb la mateixa lleugeresa que el ventall. Per els
papes ho fan per dret div, o ms ben dit, per ordre divina. A Sant Pere, un dia
que tenia gana, va entrar en xtasi i va veure una mena de llenol on hi havia
tots els quadrpedes, rptils i bpedes, alhora que va sentir una veu que li
deia: Aixecat, Pere, mata i menja.[229]
 Aquesta va ser la primera revelaci del poder terrenal dels papes, que de
llavors en mataven i menjaven. Per tal dimitar en tot lApstol, als peus
del qual els rics dipositaven limport de la venda de les seves propietats,[230]
tamb ells feien ms pobre el mn amb el pretext de donar-ho tot als pobres.
[231] I si a ledat mitjana mataven alguna vegada, ho feien perqu en aquella
poca la fe en la vida immortal convertia la vida present en cosa de poc valor,
i cremar homes no els feia sentir remordiments de conscincia, convenuts
que els apstols haurien actuat com ells si haguessin disposat de botxins i
llenya.
Na Joana, dacord amb el testimoni de tots els historiadors, va ser, si ms
no al comenament, un bon Papa, que guardava totes les tradicions dels seus
antecessors i teixia incansablement aquella xarxa dogmtica destinada a
ocultar el cel als ulls dels cristians pietosos. Per ning no es preocupava
llavors dinvestigar si aquell teixit papal era en realitat la volta celeste o no.
Els antics romans demanaven als emperadors pa i circ, i el mateix demanaven
els seus descendents al Papa. Ara b, el lloc dels espectacles, a Roma,
locupava la religi, i la nostra herona, o millor dit, Sa Santedat el papa Joan
VIII, que era jove, amant de la bellesa i de la pompa, no va estalviar esforos
per fer ms brillants les representacions religioses. Lencens fumejava nit i
dia, els ciris cremaven i ressonaven les campanes i els vctors de la multitud.
Sols les dames romanes es queixaven a vegades del pontfex, que no complia
all que esperaven de la seva joventut i bellesa, per elles tenien lesperana
que reconeixeria aviat la seva falta i lesmenaria, i que, tot seguint, tamb en
aix, lexemple dels seus predecessors, els lliuraria les claus del cor i de la
caixa.
Lembriaguesa dambici i lactivitat incomparable de la nostra herona
van durar gaireb dos anys, al llarg dels quals va ordenar catorze bisbes, erig
cinc esglsies, va afegir un nou dogma al credo,[232] va escriure tres llibres
contra els iconmacs, va tonsurar lemperador Lotari, va coronar el seu
successor Llus i va fer moltes altres coses memorables,[*] que els cronistes
relaten amb admiraci, per els que no volen acceptar na Joana com a Papa,
unes les atribueixen al seu predecessor i daltres, al seu successor, o
simplement les esborren de la histria pontifcia.
De la mateixa manera els borbnics dataven el regnat de Llus XVIII a
partir del dia de la mort del seu germ, ometent, com si fossin de poca
importncia, els llorers i limperi de Napole. Per si shaguessin imposat
finalment els descendents de sant Llus, si haguessin aconseguit enderrocar
totes les esttues del Cors i esborrar-ne el nom de tots els llibres, com van
intentar els catlics amb na Joana, qui sap si, corrent en gir els anys,[233]
aquell gegant no hauria esdevingut una figura tan dubtosa i llegendria com
els gegants predecessors seus, que apilonaven muntanyes sobre muntanyes
per posar setge al cel.
Passats mil o dos mil anys, quan Frana hagus quedat reduda a terra
dels records, com Grcia, potser hauria arribat un arqueleg curis cercant les
traces de Bonaparte, com nosaltres les de na Joana avui, i informat els seus
lectors que en els temps obscurs de la histria va viure un home auda, que
uns anomenen Napole i daltres Prometeu, el qual havia intentat arrabassar
el poder als reis i ells el van lligar a una roca deserta als confins de la terra,
on un voltor insaciable anomenat Hudson[234] li devorava les entranyes.
Per tornem a na Joana.
Les posicions elevades de la societat sassemblen a les muntanyes, que de
lluny estant formen un conjunt tan harmonis i brillant a la vista: ara
revestida duna tnica virginal de nvols, ara recordant, pel color, lor als
comerciants o la porpra als reis. Per quan puges al cim, thi trobes envoltat
de cards, espines i animals salvatges, i, a ltica, tamb de bandolers.
Aix va ser tamb per a la nostra herona el tron de sant Pere. Assetjada
nit i dia per secretaris, aduladors, cortesans servils i altres pidolaires voraos
per lestil, que envoltaven els trons com els corbs la carronya, aviat es va
cansar doferir els peus a les seves besades abjectes, recordant amb un desig
viu els dies daurats en qu, en lloc de les sandlies, oferia els llavis a les
besades ardents den Frumenci. Lambici sassembla a les sangoneres, que
moren quan estan tipes. Na Joana comenava ja a avorrir lolor de lencens,
com els cuiners lolor de guatlles rostides. Sovint badallava mentre, tota
revestida dor, oficiava davant laltar de sant Pere, o mentre, des de les altures
del Vatic, benea Roma i el mn sencer.[235]
Per a mesura que es dissipaven els vapors de lambici, tornaven a
despertar els antics desigs. El tedi estova els cors femenins com la calor la
cera, i lociositat i la bona taula produeixen sobre les passions el mateix
efecte que loli sobre el foc. Conscients daix, els antics egipcis racionaven
als reis el pa, la carn, els matalassos i les hores de son, sotmetent-los, perqu
es mantinguessin aptes per regnar, prcticament al mateix rgim de vida a
qu els anglesos sotmeten els cavalls de cursa. Ben altrament, per, vivien els
successors de sant Pere: descansaven sobre plomes de cigne i menjaven
pirmides senceres de perdius i hecatombes de crvols, i els dies
dabstinncia, peixos alats, s a dir, oques i necs, a ms dous de peixos,
tfones, ostres, bolets i altres bones menges, que substituen aquelles pomes
de lEdn que, segons els rabins, tenien cantrides en lloc de pinyols.[*]
Tot aix va fer de na Joana un model de rei constitucional, que, com els
dus dEpicur, ronquen asseguts als seus trons elevats, lliurant lesquena dels
sbdits a les tisores dels ministres, com el Creador, segons els maniqueus, el
mn a la discreci del Diable. Mentrestant, les coses (em refereixo a les de
Roma) anaven a mal borrs, els tresors acumulats per Lle shavien convertit
en cavalls, processons, banquets i pensions. Els custodis de la caixa
pontifcia, tot i que ja feia temps que lhavien buidada, no es van apressar a
retirar-se, imitant Digenes, que, desprs de beures el vi, es va tancar dins la
bta. Sa Beatitud Joan VIII, cansada dafers, sbdits, butlles,
excomunicacions i daltres entreteniments papals, shavia retirat a stia, el
Corf[236] dels papes de lpoca, i aqu passava dies lliures de
preocupacions en companyia dun alegre grup de capellans imberbes,
bressolada per les aiges blaves del Mediterrani i les melodies de flautes,
arpes, tricords[237] i eunucs, que seguien Sa Santedat a tot arreu, com la seva
cartera governamental i la preocupaci pels sbdits seguia al nostre rei
deposat.[238]
Na Joana es trobava llavors al bell mig del cam de sa vida, com Dant
quan va trobar el lle, el lleopard i el llop al bosc. Ella, per, sentia que se li
acostaven altres feres no pas menys temibles per a les dones que els llops i els
lleons: els cabells blancs i les arrugues. La seva bellesa cantava, per dir-ho
aix, el cant del cigne. Per, tot i haver menjat tantes fruites prohibides,
conservava encara blanques i sanes totes les dents, i lapetit, sacrificat en tan
gran manera per la seva ambici, li va comenar a agitar el pit, no pas menys
ferm i ben conservat que les dents.
Sovint reunia en un banquet sumptus tots els cortesans presentables i,
havent dinat, recorria els rengs daquells Adonis ensotanats, com la venerable
Caterina els dels seus gurdies de corps, tot dubtant a quin dells oferir la
poma i, sobretot, com la podia oferir duna manera decorosa. De vegades,
adonant-se de la magnitud de la seva audcia, reculava aterrida, com un rei
constitucional davant un acte arbitrari, que s la fruita prohibida dels
Endimions[239] constitucionals. A na Joana, la preocupava ben poc la
magnitud de la impietat i, encara menys, el veredicte del tribunal celestial,
que castiga la feblesa dun moment amb el foc etern, fent bullir a la mateixa
olla qui ha provocat dolor o plaer al prosme. Una dona molt experimentada i
intelligent com ella no podia creure que Du havia posat tants bns sobre la
terra perqu ens nabstinguem, igual que se serveix ram als banquets
anglesos perqu no sen mengi. Per temia lescndol, lembars i les males
llenges, els tres guardaespatlles de la decncia femenina. Si els homes fossin
estrils com els muls i muts com els peixos, les filles dEva crec que no els
deixarien, no ja sospirar, sin ni tan sols respirar.
Dos mesos sencers va lluitar na Joana amb el Dimoni. Escampava fulles
dagnocast sobre el llit, com les ateneses durant les festes de Demter;
seguint el consell de Plini, bevia infusions de nenfar; menjava caps
denciam, com sant Joan el Dejunador; i, en fi, no va deixar de provar cap
dels remeis medievals per ofegar els desigs juvenils que li rebrotaven al pit
quadragenari com les flors a les runes. Els desigs daquesta mena
sassemblen a la cal, que, com ms es mulla, ms sencn. Desprs de cada
triomf sobre la carn, en lloc de cantar victria, na Joana plorava com
Brut[240] desprs de sacrificar el seu fill per la ptria. Una victria ms com
aquesta i estic perdut cridava Pirros, mentre comptava els soldats caiguts.
Aix mateix deia na Joana, mentre sarrencava tres cabells blancs desprs
duna nit dinsomni. Veient ja segura la derrota, va considerar intil
perllongar la lluita. Quant al seu vencedor, ja feia temps que lhavia escollit.
Moments abans de morir, sant Lle li havia llegat lnic fill que tenia o,
ms ben dit, nebot (perqu a Roma rebien el nom de nebots els fills dels
papes, sobretot si aquests eren sants), un jove de vint anys, tan ros com un ca
de Lacnia[241] i fidel com un gos a na Joana, que lhavia fet cambrer secret,
un crrec important i molt envejat en aquella poca. Aquell plan papal es
deia Florus i dormia a lhabitaci annexa a la cambra apostlica, sempre a
punt per acudir a la crida de la campaneta pontifcia.
La nostra herona estava acostumada, com els antics atenesos, a executar
el que decidia sense tardana. Per, en aquella ocasi, es va trobar per primer
cop en un estat denorme desconcert: cercava sense xit la manera de trobar
com podia, essent Papa, donar a besar a aquell jovenet innocent una altra cosa
que no fossin les sandlies. Sovint, al volt de mitjanit, deixava descala el seu
llit insomne i sintrodua de puntetes a la cambra on dormia el candidat a
succeir en Frumenci; i, cobrint amb els dits la llum de la llntia, com la lluna
els seus raigs amb els nvols quan visitava el pastor de Latmos, sestava
hores senceres contemplant el jove mentre dormia. Un vespre, es va atrevir a
fregar amb la punta dels llavis el front del dorment, i, en veure que les
parpelles es movien, va fugir esglaiada. Lendem, el bon Florus va explicar
als companys com una visi nocturna embolcallada amb una camisa brodada
lhavia visitat en somni. Per en aquella poca les visions, els somnis i els
fantasmes eren tan habituals com avui els esperits dels herois i dels
animals[242] que nien a les taules giratries, de manera que, en lloc de
sorprendres, la majoria badallava sentint el relat del jove cambrer. Ell, per,
convenut que el seu fantasma no era com els altres, lendem tremolava al
llit sense poder aclucar lull.
Tot era ja en silenci a la residncia pontifcia, a excepci de les libes i
els rellotges, quan es va sentir al vestbul de la cambra un renou lleuger, com
el vol duna au nocturna o el pas duna jove que acudia a la primera cita amb
lai al cor per leco virginal de les seves sabatilles. La porta es va obrir
silenciosament, com empesa per un buf immaterial, i el fantasma es va dirigir
cap al llit caminant sobre les puntes dels peus nus. En Florus es va sentir la
camisa xopa duna suor freda com laigua de lEstix (em refereixo al riu
dArcdia, no pas al del mn subterrani, que era calent), i la foscor
augmentava la seva por, perqu laparici ni tenia llum prpia, com els altres
fantasmes, ni duia una llntia aquella nit, sin que a penes es distingia pel
guspireig de lestufa apagada, com un nvol blanc i incert avanant lentament
i amenaadora cap al llit.
El nvol, el fantasma, lespectre, na Joana en definitiva, es va aturar vora
el llit i, encoratjada per la immobilitat del jovenet, amb la punta dels llavis va
comenar a llepar la fruita prohibida, que no gosava mossegar. Aquell clid
contacte va esvair de cop en sec lesgarrifana que recorria les venes del jove.
Quan va tornar en si, va allargar tots dos braos per agafar lespectre, que
amb prou feines va tenir temps descapar, deixant-li a les mans la meitat de la
camisa i cinc cabells. Per el bon Florus no es podia acontentar amb aquest
bot. Ara la sang li bullia democi i curiositat, i els seus peus ja anaven a
lencal de la visi nocturna, que fugia amb peu lleuger.
Van fer aix dues o tres voltes a la cambra, fins que el fantasma es va
entrebancar amb els plecs de la camisa, o mortalla, esquinada i va caure
sobre la catifa, sota una finestra oberta. En Florus va tornar a allargar el bra,
per, en lloc de trobar ossos, cucs, putrefacci i altres paraments clssics dels
espectres, la seva m va descansar sobre una pell clida i fina, que semblava
servir destoig a un cor viu i bategant. Ja hi anava a posar laltra m, quan,
just en aquell moment, la lluna plena va sortir de darrere un nvol i va brillar
damunt el rostre i els pits nus de Sa Santedat el papa Joan VIII!
Aqu, estimat lector, podria, si volgus, manllevar unes quantes
obscenitats a labat Casti, al molt venerable Pulci, al reverendssim Rabelais
o a algun altre sacerdot respectable, per femar una mica la meva narraci, que
corre el risc desdevenir estril com la figuera de lEvangeli. Per, com que
no sc ni teleg, ni sacerdot, ni tan sols diaca, dubto que tingui el dret
dembrutar les meves mans i les teves orelles. En la mateixa dificultat es va
trobar el poeta de Don Juan, quan, desprs duna llarga persecuci, la m del
seu heroi va descansar finalment sobre el pit nu de la seva tercera o quarta
herona, com larca sobre la muntanya Ararat. I com que no sabia la manera
de presentar decentment la continuaci, Byron va abandonar el poema i la
poesia, i, endut per la desesperaci, es va convertir en misantrop i filhellnic
i va crrer a enterrar-se als fangars de Mesolngion.
Per, com que jo escric una histria verdica, em veig obligat, tant si vull
com si no, a confessar que, un cop donades les explicacions necessries, les
coses entre na Joana i en Florus van anar tan lluny, que les galtes de la Verge,
que es van descuidar de cobrir, van tornar vermelles de vergonya, les de sant
Pere grogues dira, la imatge del Crucificat va caure i es va fer miques, i
lngel custodi del papa Joan VIII, que encara no shavia adonat que el
dipositari de les claus del parads era una dona, senvol cap al cel tapant-se
el rostre amb les ales. Si aquell acte impiu shagus coms de dia, sens dubte
shauria produt un eclipsi de sol, com el dia de lassassinat de Csar, de la
mort dAugust o de la crucifixi de Jess. Per, com que era negra nit, els
cronistes veraos noms van poder presentar-nos la lluna entelada per un
nvol sanguinolent. Segons daltres, el miracle va ser ajornat fins lendem al
mat, durant el qual els habitants de la ciutat santa van esperar debades lastre
del dia: de manera que aquella nit tingu una triple durada, com la nit en qu
Zeus va engendrar Hracles. Per dubto que na Joana la trobs llarga, perqu
segons Salom Linfern, el foc i lamor de la dona mai no diuen prou.[243]
Lendem daquella triple nit, quan el papa Joan es va presentar davant
els seus cortesans, la cara de Sa Santedat radiava, els llavis i les mans
repartien amb prodigalitat pregries, canongies i benediccions, i tota aquella
joia papal es reflectia al rostre dels cortesans, que alaven alegrement el cap
com espigues regades desprs duna llarga sequera. Aquell dia el cap de la
cristiandat va distribuir quatre bisbats, va ordenar sacerdots setze diaques, va
afegir dos sants al santoral, va alliberar cinc malfactors de la forca i vint
heretges de la foguera, i li sabia greu no tenir cent braos, com Brireu, per
repartir ms favors. Desprs na Joana va anar a lesglsia i, ms tard, va rebre
els ambaixadors del prncep Ansigise, que demanava ajut contra els sarrans.
Per mentre feia tot aix maquinalment, el seu ull cercava en Florus pertot i
el seu esperit voletejava sobre el llit com una abella sobre una flor; al llarg
daquell dia va xiuxiuejar moltes vegades, com el rei profeta David, Oh si
tingus les ales del colom! Duna volada aniria a aixoplugar-mhi!.[244]
Durant dos mesos sencers, na Joana va continuar nedant, com un cigne, a
les fonts de plaers inexhauribles, adorada pel nou amant, malgrat que ja havia
passat aquell estadi intermedi de la vida desprs del qual girem la mirada
enrere amb recana. Per Florus es trobava encara en aquella edat feli en
qu les espines ens semblen fragants i totes les dones belles, en qu posem en
subhasta el cor i els llavis, llanant-nos sense por a tots els braos oberts, com
Daniel a la fossa dels lleons, i cercant aigua per apagar la set sense importar-
nos, com als rabs, si s clara o amb sorra i trbola. Daltra banda, tot i els
quaranta anys, la nostra herona no era gens de menysprear: tenia encara les
dents ms blanques que els cabells i suplia el borrissol i laroma de la
joventut amb aquella rodonesa sensual i grassor majestuosa que tant atreu els
jovenets imberbes, encantats de confiar les regnes del cor a unes mans fermes
i expertes.
Molts crtics (no s si ortodoxos o heretges) prefereixen lOdissea a la
Ilada. Hi ha pintors que prefereixen les runes als edificis de nova
construcci i gastrnoms a qui agraden les perdius podrides. Digual manera,
molts seguidors de Salom afirmen que noms les senyores madures saben
amanir amb destresa la fruita prohibida, encatifant de flors el cam que hi
condueix, com els jesutes el del parads. En la seva vellesa, Petrarca somiava
una dona ideal que uns aquest art amb una joventut florent, i en va recorria
jardins i boscos per trobar aquesta quimera, que anomenava fruit sabors en
arbust en flor.[245] Per en Florus encara no havia arribat a somiar merles
blanques i, a na Joana, tot i els quaranta anys, no lhauria pas canviada ni per
dues donzelles de vint anys.
Mentrestant, lestiu ja era ben passat i el sant pare no tenia pressa per
tornar a la seva seu. Les darreres fulles de lany samuntegaven entorn de les
arrels dels arbres, el mar rugia en comptes de murmurar, els llops baixaven de
les muntanyes, per els dos amants continuaven alegres i enjogassats com les
trtores en primavera. Molts filsofs han intentat esbrinar en qu es
diferencia lhome de la bstia. Els jueus van sostenir que no nhi ha cap, de
diferncia;[246] els cristians, que lhome t nima immortal; els filsofs, que
s racional; i Aristtil, que esternuda amb ms freqncia que els altres
animals.[247] Per, per damunt daquests, qui la va encertar, crec, va ser
Scrates, en observar que superem els animals en una cosa: all que aquests
fan noms a la primavera, lhome ho pot fer tot lany.[248]
Zeus, per tal de justificar les seves desmesurades exigncies conjugals, en
donava la culpa a la influncia de la primavera i, cada vegada que volia
conversar (segons el sentit que dna a aquest verb el sr. Flippos Ioannu)
[249] amb Hera, ordenava a la terra que fes crixer flors. Na Joana, com que
no podia obrar el mateix miracle, suplia els raigs del sol primaveral amb
llenya i torxes, el perfum de les flors amb loe i canyella, i el cant dels ocells
amb flautes i cntics. Els banquets, els daus, les mones, els mims, els bufons i
altres diversions medievals se succeen sense parar, luna rere laltra, al palau
pontifici. Segons els cronistes, sovint hi ressonaven cants bquics i passos de
dansaires. El pontfex ja no assistia mai a matines, seguint lopini de
Salom: Es intil que us lleveu tan de mat.[250] Les pregries, les misses
i els oficis, els componia ell mateix[251] dacord amb el verset de lEvangeli
que prohibeix la xerrameca als cristians. Molt sovint, en separar-se dels
braos del seu amic desprs duna nit tres vegades benaventurada, li havien
vingut ganes de modificar el parenostre, com havia fet amb el credo, i, en
comptes del pa de cada dia, demanar al Pare Celestial el seu Florus de cada
dia.
Un rei de Prsia, Cir, Cambises, Xerxes o Cosroes no recordo
exactament quin daquests era, havia proms una recompensa riqussima a
aquell que li trobs una nova forma de plaer. Pel que fa a mi, jo ja
macontentaria amb els que hi ha des de la caiguda dAdam, per
linconvenient s que no duren gaire. La dola copa, o sens escapa de la m
abans darribar a apagar la set, o el nctar div que cont es transforma en
vinagre i llavors nosaltres mateixos napartem els llavis amb fstic.
La nostra herona, mentre navegava a plena vela pel plag del plaer, va
topar de sobte amb un escull terrible que feia molt havia deixat de tmer. Deu
anys de convivncia amb en Frumenci i els seus rivals gaireb lhavien
convenuda que podia menjar tantes pomes prohibides com volgus sense
por que se li infls el ventre. Com que feia molt que no havia obert les
Escriptures, havia oblidat que prcticament totes les herones bbliques, Sara,
Rebeca, Raquel i les altres, havien estat estrils fins a la vellesa i desprs
havien engendrat patriarques i profetes.[*] Va quedar, doncs, molt sorpresa
quan els smptomes descrits al llibre quart dAristtil li van advertir, com
lngel a la mare de Sams,[252] que lAltssim havia benet les seves
entranyes. Per mentre que la jueva va saltar dalegria amb el primer
estremiment de linfant, na Joana, en canvi, de la commoci, va deixar caure
la copa que sestava acostant als llavis, i, mentre els comensals aplaudien,
interpretant el vi vessat com un bon averany, ella va crrer a la seva cambra,
es va tancar dins i va comenar a plorar la seva desgrcia.
Al palau pontifici ja feia estona que tots els ulls shavien aclucat, per na
Joana encara estava desperta, amb el cap recolzat sobre les mans, com sant
Pere desprs de negar Crist, i cercant intilment la manera devitar el perill
que lamenaava. Unes vegades pensava en la possibilitat dabandonar Roma
i les claus del parads i fugir amb en Florus a un rac ignorat de la terra;
daltres, a desempallegar-se, amb exorcismes o drogues, de lhoste inoport
que se li havia presentat al ventre sense ser-hi convidat. Tots dos projectes
presentaven moltes dificultats i espines, perqu no volia perdre el tron
apostlic ni posar en perill la seva vida, i debades mirava de trobar una altra
soluci a aquell embolic.
Tenia el cap pesat, les orelles li xiulaven i davant els ulls li passaven les
guspires i les ombres aquelles, que lEstagirita considerava senyal inequvoc
dembars, quan de sobte li va ressonar a loda un gran renou dales. En
sentir aquell soroll, na Joana va aixecar el cap: davant della hi havia un
jovencell dales blanques amb un vestit brillant, una aurola sobre el cap, una
torxa vermella a la m dreta i una copa a lesquerra. La nostra herona, que
mai no havia vist un ngel, excepte en imatges, va quedar tan trasbalsada per
aquella visi, que ni es va poder aixecar per rebre lhoste, ni tan sols no va
pensar a oferir-li un seient. Mentrestant, lenviat celestial va plegar les ales,
es va retirar uns rnxols rossos que li queien sobre el front, i, clavant una
mirada de foc en la infortunada Papessa, li va dir: Joana, aquesta torxa
tanuncia el foc etern com a cstig pels teus greus pecats; i la copa, una mort
prematura i vergonya sobre la terra. Tria.
Aquesta proposta anglica va fer caure en una terrible confusi la nostra
dissortada herona, que va restar indecisa durant una bona estona, com David
quan havia de triar entre la fam, la guerra o la pesta. La por de la mort i el
terror a linfern es debatien dins el pit de la pobra Joana, com Esa i Jacob
dins les entranyes de Rebeca.[253] Al principi va allargar la m cap a la torxa
encesa, disposada a sacrificar la vida futura per la present, per els esperits de
labisme, que sempre assistien invisibles en aquestes escenes, van esclafir a
riure salvatgement i un aire tan trist va entenebrir la cara de lngel, que,
penedida, va allargar laltra m i, prenent la copa de la vergonya, la va buidar
fins a la darrera gota.
Aix, estimat lector, s el que conten els bons cronistes. Per si tu
pertanys a lescola dels Evemeristes que expliquen els miracles de la Bblia
per causes naturals, com Plat els de la mitologia,[*] i afirmen que lestel que
va guiar els Reis Mags era simplement un far, que lngel que va dur un lliri a
la Verge era un amant disfressat,[*] que Lltzer dormia profundament quan
va ser ressuscitat per Jess, si pertanys, deia, a aquesta escola, pots suposar
que na Joana va veure lngel en somni, o que un diaca bromista, assabentat
dels seus secrets, es va guarnir amb ales per espantar-la. Per si testimes ms
el sistema de Strauss, que, en lloc de perdre el temps cercant explicacions de
coses inexplicables, va trobar ms fcil dir-ne faules dels miracles i dels
Evangelis, pots considerar la visi de la nostra herona com una simple
invenci dels seus bigrafs ensotanats. Quant a mi, que no pertanyo a cap
escola, prefereixo creure les coses tal com les he llegides, perqu, com diu
Salom, lingenu sho creu tot.[254]
Quan, lendem, en Florus va entrar al dormitori pontifici, va trobar Sa
Santedat estesa sobre la catifa i presa de terribles espasmes. Debades el pobre
jove, com un altre Pigmali, va intentar escalfar amb els llavis lamiga,
petrificada de terror. Quinze dies sencers va estar al llit na Joana entre la vida
i la mort. Quan per fi es va aixecar desprs daquella llarga agonia, va tornar
immediatament a Roma, es va tancar al seu oratori i hi va prohibir lentrada a
tots els cortesans i, fins i tot, als raigs del sol. All, assetjada nit i dia per
fantasmes sinistres, com Sal desprs de veure lombra de Samuel, aviat es
va convertir en una ombra de la Joana que havia estat. Sestremia cada cop
que grinyolava una porta i es desmaiava si una liba o un mussol esgaripava
de nit damunt la teulada del Vatic.
La visi dels habitants del cel mai no ha beneficiat els infortunats mortals
als qui fou concedida la grcia de veure cara a cara dus, ngels i sants.
Smele va sser reduda a cendres pels raigs de Zeus, el sant Nic va quedar
borni en veure la gloriosa bellesa de la Verge,[255] sant Pau fou cegat per la
resplendor de Jess,[256] i Zacaries va tornar mut desprs de laparici de
lngel;[257] i els jueus tenien tanta por de les visions, que al vespre, abans
danar a dormir, pregaven a lAltssim que els protegs daquelles coses
terribles que caminen en la fosca.[258]
Per mentre els habitants de laltre mn feien tremolar el pontfex, uns
enemics ms temibles amenaaven el seu poder, i lhostilitat dels romans
contra ell arribava al punt ms alt. Els italians daleshores no sassemblaven a
les nacions constitucionals davui, que consideren els reis simples ornaments
arquitectnics collocats al cim de ledifici poltic, com les escultures a la
teulada dels temples, i, poc interessats pels estudis de sinonmia, no havien
arribat encara a distingir clarament la diferncia entre les paraules regnar i
governar, sin que demanaven al cap que comands, com al cuiner, que
cuins. Veient les caixes buides, les esglsies silencioses, els monestirs
convertits en tavernes, els sarrans saquejant les costes i els bandits acampats
als afores de la Ciutat Santa, els bons romans es preguntaven, primer amb
sorpresa, desprs amb impacincia i finalment amb indignaci, qu feia Sa
Santedat i per qu deixava a la beina les seves armes temporals i espirituals,
quan hi havia tants enemics a combatre.
Els devots es queixaven que ja no sels concedien benediccions i els
captaires, que no sels repartien llenties; els fantics allegaven entre
llgrimes que feia sis mesos que cap bruixot o heretge no havia estat cremat; i
els coixos, els endimoniats i els paraltics es preguntaven per qu el Papa ja
no feia miracles. Per els que ms irats estaven contra el Sant Pare eren els
sacerdots sense parrquia, els abats sense monestir, els cancellers i els
conestables, per als qui ja no hi havia lloc a la cort, els parsits expulsats de
la cuina pontifcia, i sobretot els proxenetes i els barbers, que no podien
entendre per qu eren exclosos del palau, quan el costum i la tradici
imposaven al Papa la rasura i el domini de les dones. Tots aquests, desprs
doferir, reiteradament i sense resultat, dedicaci, serveis, navalles dafaitar i
cortesanes, perdudes finalment les esperances, es convertiren en
revolucionaris temibles. Com que no podien gaudir de cullera per sucar a
lolla de la munificncia papal, miraven de tombar-la, de la mateixa manera
que els indis arrenquen els arbres per menjar-sen la fruita.
Per aquell any fins i tot la natura semblava estar disposada a la revolta.
El Tber es desbordava arrossegant tanques, barques, torres i ponts; les flors
soblidaven de florir i les cireres de madurar, encara que ja eren a mitjan
maig;[*] els ocells sestaven a les branques silenciosos i abatuts, com els
pietosos galls de Jerusalem durant la setmana de la Passi.[*] Per el senyal
que ms va alarmar els romans fou un nvol de llagostes tan dens que va
tapar els raigs del sol durant vuit dies, i el so de les ales era com el de molts
carros de cavalls quan corren a la guerra.[259] Aquests insectes destructors
tenien sis ales, vuit potes, cabells llargs com les dones i cues verinoses com
els escorpins. Ignoro si aquesta descripci s histrica o si els cronistes lhan
treta de lApocalipsi, com els Evangelistes el Nou Testament de lAntic, per,
sigui com vulgui, el cas s que aquestes llagostes eren tan voraces que,
desprs de devorar les espigues i els arbres, van irrompre a les cases i a les
mateixes esglsies i es van menjar els pans de la proposici i els ciris de
laltar. Quan van acabar amb aix, comenaren a devorar-se entre si, lluitant
en laire amb tanta fria, que els cadvers queien ms espessament que una
calamarsada de tardor. Cap rom no satrevia, en aquells dies, a sortir sense
ombrella, capell ample, carro cobert o paraigua.[260]
Aquesta darrera plaga va fer, finalment, vessar la bilis dels fidels,
incontenible i impetuosa com les aiges del seu riu quan es desborda. Segurs
com estaven que bastava un senyal del Papa per posar en fuita aquelles
bsties alades, es preguntaven els uns als altres amb desesperaci per qu el
representant de Crist deixava les seves mans omnipotents a les butxaques del
vestit i els sbdits a la merc de les llagostes. Les nobles files de loposici
ms amunt esmentades obrien els narius i ensumaven amb avidesa la
tempestat que sacostava, com les eugues rabs les fonts del desert. I quan va
arribar lhora, van arrenglar la xusma romana en falanges i companyies i van
conduir aquella banda udolaire sota les finestres del Vatic.
A la vista de la turba desbocada, els gurdies van crrer a atrinxerar-se
rere les portalades, i els cortesans a abraar les creus i les imatges, com les
donzelles tebanes els dols de lacrpolis quan els set cabdills brandien els
escuts davant les portes. Noms en Florus, que, privat de lestimada des de
feia molt, rondava nit i dia davant la porta tancada de loratori, com Adam
davant la porta del parads perdut, va saltar dalegria, ja que per fi havia
trobat una excusa plausible per passar aquell llindar prohibit.
La pobra Joana seia en una cadira del cor, clavant, com un monjo egipci,
mirades inquietes al seu ventre inflat, don esperava veure sortir, no pas
lEsperit Sant, sin loprobi i la vergonya. I a contracor, desprs de moltes
spliques, va consentir a presentar-se davant els seus sbdits per calmar la
tempestat. Quan el rostre pllid i trasmudat del pontfex va resplendir a la
finestra, illuminat per un tnue raig que travessava els nvols de llagostes,
molts dels revoltats, dominats per un respecte involuntari, es van inclinar fins
a terra, com els estendards dels soldats romans davant Crist, quan es va
presentar davant de Pilat, per tamb es van alar moltes mans impies
brandint pedres i llimones podrides, i molts llavis de fariseus van vomitar
insults i malediccions contra el vicari de Crist.
El pontfex va estendre la seva sagrada m per demanar la paraula i va
anunciar que lendem, dia en qu comenaven les festes de les Rogatives,
pronunciaria un anatema contra les llagostes en una process solemne, i que,
entretant, el pronunciava contra els que no tornessin immediatament a casa
seva. Aquella promesa papal va dissipar a linstant els neguits i va mitigar la
ira dels bons romans, els tumults dels quals havien acabat assemblant-se als
temporals de la Propntida, que, segons Aristtil, unes quantes gotes doli
bastaven per calmar-los.
Lendem de bon mat tothom estava en moviment al palau. Els prelats
preparaven els seus ornaments brodats dor, els diaques fregaven les bacines i
els palafreners les mules, i a la plaa una muni de devots es fregaven, ells
tamb, les mans dalegria. La process de les Rogatives era, com la majoria
de les cerimnies cristianes, una herncia dels pagans, que en aquella mateixa
poca de lany celebraven sacrificis per la fertilitat dels camps, dansant i
bevent al voltant dels altars de Demter i Bacus, a qui demanaven que
benessin les espigues, les vinyes i els naps. I ara els seus descendents, en
cerimnies semblants, invocaven la protecci de la Mare de Du de les
Espigues i de sant Mart, substituts de Demter i de Bacus. Per, aquell dia,
la cerimnia seria doble, ja que a les Rogatives safegia lexcomuni de les
llagostes.
En aquell segle dor de la fe, no sols els homes dolents, sin tots els
animals danyosos, les rates, els corbs, els senglars, els cucs, les erugues i fins
i tot les puces, estaven subjectes a les excomunions de lEsglsia si tenien la
gosadia de menjar hortalisses o torbar el son dels fidels.[*] El nombre i la
malignitat de les llagostes feia de lexcomuni una cerimnia formidable i
solemne, a la qual sapressaven a assistir tots els cristians pietosos de Roma i
els encontorns.
Mentre els cortesans esperanats i sorollosos sapinyaven als prtics i als
passadissos del Vatic, na Joana sacomiadava entre llgrimes del seu amant.
La nostra dissortada herona havia passat una mala nit dinsomni a loratori,
ara meditant sobre la immortalitat de lnima, ara emprovant-se ornaments
pontificals, per trobar quin li podia dissimular millor lescandalosa
prominncia del ventre. Les terribles paraules de lngel ressonaven sinistres
a les orelles de la infortunada, que, desarmada de tota la seva filosofia
desprs de laparici de lngel, recordava amb horror les balances amb qu
larcngel sant Miquel pesava les nimes, la manxa del Dimoni, les calderes,
els carbons, els fuets i la resta destris de linfern medieval. Desprs va
comenar a reflexionar sobre els diferents sistemes filosfics, sobre la
metempsicosi, sobre la migraci de les nimes a la lluna i, en fi, sobre els
terratrmols, les llagostes, la lepra i les pestes, arribant sempre a la mateixa
conclusi, que Du, tot i ser omnipotent, va fer malament de posar sofriments
i penes en aquest mn, i dimonis i flames a laltre.
Aquestes reflexions es feia aquella nit la nostra herona, i daltres encara,
que em veig obligat a ometre perqu ja friso dacabar la meva narraci. Si fos
poeta, diria que el meu Pegs ha ensumat lestable i mhi arrossega a la fora;
per com que sc un narrador pedestre tinc ms dret a confessar que,
desprs de tants vagareigs, estic cansat finalment i ja anhelo lestable, s a dir
el desenlla del meu drama.
El bon Florus, veient la pallidesa i lansietat de la seva amiga, intentava
retenir-la com podia, suplicant-li entre llgrimes que ajorns la process.
Per, un cop acceptat el calze amarg, na Joana lhavia descurar fins a les
escorrialles. Daltra banda, ja era impossible fer marxa enrere. La multitud
acampada davant feia ressonar els peus amb impacincia i les mules
guarnides dales, les ferradures. Els ciris eren encesos, sonaven les campanes
i lencens fumejava. Sa Santedat el Papa es va collocar la tiara al cap, va
prendre el bast pastoral entre les mans i es va departir finalment dels braos
de lestimat, envada per pressentiments negres com els corbs que aletejaven
sobre el cap de Grac el dia de la seva mort.
Quan el cap dels fidels aparegu a lescalinata del Vatic, ms de vint mil
romans ja estaven collocats en ordre de process, i, un cop hagu pujat el
Papa a la seva muntura, aquella immensa serp humana va comenar a
desplegar lentament les seves espirals ensotanades en direcci a lesglsia de
Sant Joan. Al capdavant anaven els portaestendards amb les creus i les
imatges dels sants patrons de la ciutat; desprs, els prelats amb les porpres
seguits dels abats i els monjos, que caminaven descalos acotant el cap cobert
de cendra. Darrere venien les monges i les diaconesses sota lestendard de
sant Marcell, les dones casades sota el de santa Eufmia, i, finalment, les
donzelles mig nues i amb els cabells deslligats, per tristes, perqu les
llagostes no havien deixat ni roses ni narcisos amb qu, en aquells temps
florents de la fe, solien adornar-se el cap i el pit a les processons solemnes.[*]
El clero baix, els soldats i el poble eren els ltims, seguits per una
multitud de venedors de begudes calentes i taverners, que escalfaven la
devoci dels fidels amb cervesa, hidromel i tisana de codonys.[*] Tota
aquella muni de gent cantava himnes a Jess i a sant Pere. Per, com que
entre els que anaven a la process hi havia sarrans conversos, benedictins
alemanys, monjos grecs, telegs anglesos i moltssims altres estrangers, que
no havien tingut temps daprendre llat i recitaven els salms cadasc en la
seva llengua,[*] es produa una estranya cacofonia, que el piets
Chateaubriand sense cap mena de dubte hauria descrit com la ms
harmoniosa simfonia de tots els pobles en honor de Crist.
La process va passar davant el frum de Traj, va deixar enrere
lamfiteatre Flavi i es va aturar per descansar a la plaa del Later. Segons els
cronistes, aquell dia la calor i la pols era tal, que el mateix Dimoni shauria
banyat en aigua beneita. Els cadvers de les llagostes, que encara continuaven
lluitant per laire, cruixien sinistrament sota els peus dels fidels i de les
muntures. Tot aix augmentava els sofriments i langnia de la pobra Joana,
que amb prou feines es podia aguantar sobre la mula. A ms a ms, feia
estona que sentia una agitaci tal a les entranyes, que va ensopegar dues
vegades mentre pujava els esglaons del magnfic tron que shavia installat al
mig de la plaa perqu es llancs des daquella altura lanatema contra les
llagostes. Sa Santedat va enfonsar el salpasser en laigua beneita i va aspergir
cap a llevant, ponent, sud i nord. Desprs va prendre una imatge divori del
Crucificat i lal per senyar latmosfera corrompuda per les llagostes. Per,
de sobte, la santa creu li cau de les mans i es fa miques a terra. Tot seguit, el
pontfex tamb cau, pllid i mig mort, al peu del tron.
En veure all, el ramat dels fidels, que sestrenyien els uns contra els
altres com ovelles dominades per la por al llop, es va estremir dhorror. Els
que duien la cua de la vestidura pontifcia van crrer a ajudar el cap de
lEsglsia, que gemegava tot cargolant-se sobre la pols com una serp tallada
pel mig. Uns deien que Sa Santedat havia trepitjat mandrgora; daltres, que
un escorp lhavia picada a la seva sagrada cama; i daltres, que havia menjat
bolets verinosos. Per la majoria sostenia que Sa Santedat estava posseda, i
el bisbe de Porto, el ms gran exorcista daquell temps, va acudir corrents a
ruixar-la amb aigua beneita, mentre conjurava el dimoni maligne que elegs
un altre habitacle.
Les mirades de tots els fidels, fites al rostre pllid del pontfex, esperaven
veure lesperit impur sortint-li de la boca o de lorella, per, en comptes dun
dimoni, un infant prematur i mig mort va lliscar entre els faldons del cap de la
cristiandat! Els sacerdots que sostenien el Papa van retrocedir esgarrifats,
mentre el cercle de curiosos sanava estrenyent entre udols i senyals de la
creu. Les dones pujaven a lesquena dels homes i els que anaven a cavall
duna muntura shi posaven drets. Els diaques feien servir els estendards i les
creus a tall de porres per obrir-se pas a travs de la multitud. Alguns prelats,
devots incondicionals de la Santa Seu, miraven de transformar en devoci el
furor de la massa, cridant Miracle! a plena veu i invitant els fidels a la
veneraci. Per aquell miracle era inaudit i sense precedents als annals de la
taumatrgia cristiana, que, tot i haver manllevat molts prodigis als pagans, no
havia considerat raonable presentar cap sant prenyat i parint com el rei de
lOlimp, de manera que els crits dels pietosos sacerdots van ser ofegats pels
crits de la multitud embogida, que trepitjava, escopia i intentava llenar al
Tber Papessa i Papet.
En Florus, que havia aconseguit travessar la multitud, sostenia entre els
braos la infeli Joana, la pallidesa de la qual augmentava per moments, fins
que, alant la mirada moribunda al cel, potser per recordar a aquell que hi
habita que havia escurat el calze fins a les escorrialles, va retre lnima tot
murmurant all dIsaes: He parat les galtes a les bufetades, no he amagat la
cara davant dofenses i escopinades.[261]
Tan bon punt aquella nima pecadora hagu abandonat la seva residncia
temporal, una horda de dimonis va irrompre des de labisme per apoderar-se
del bot, sobre el qual creien tenir subscrita, des de feia molt de temps, una
hipoteca indiscutible, per al mateix temps una columna dngels sortia del
cel per plantar cara als esperits malignes, insistint que el seu penediment
havia deixat cancellats tots els drets de linfern. Per els dimonis eren
difcils de convncer i, als arguments dels ngels, hi oposaven les banyes,
mentre que aquells desembeinaven les espases. La lluita entre els esperits es
trobava a lapogeu, les armes ressonaven com nvols que entrexoquen i una
pluja de sang va comenar a caure sobre els fidels reunits a la plaa, quan, de
sobte, lngel que shavia aparegut a na Joana va travessar les files dels
contendents, va prendre la seva trista nima no s don, va pujar en un
nvol i la va traslladar al purgatori probablement.
Aquests miracles, estimat lector, no els expliquen quatre pescadors, com
passa amb els miracles de Judea, sin ms de quatre-cents cronistes
venerables i vestits amb hbit. Nosaltres, doncs, davant aquest esbart de
testimonis tan augustos acotem el cap, i declarem amb sant Tertulli: Ho
creiem perqu s increble.[262]
El cos de la pobra Joana va ser enterrat amb el del seu fill al lloc on havia
expirat, i all mateix es va erigir un monument de marbre adornat amb
lesttua duna dona infantant. En Florus es va fer ermit. I els pietosos
pelegrins, per no contaminar les sandlies caminant sobre les petjades de la
sacrlega Papessa, des daleshores van al Later per un altre cam.
 NOTES
[1] Eneida, III, 102. (N. del T.)
[2] Berni. (N. de lA.)
[3] Byron, Don Juan, Cant IV. (N. del T.) Si no s el de divertir-me un
instant. (N. del T.)
[4] Es tracta del Llibre anomenat de lEstiu, que cont Vides dalguns
sants, les ms belles de lestiu, des de l1 de mar fins als darrers dies
dagost. (N. del T.)
[5] All on vegeu una llegenda, podeu estar segurs, anant al fons de les
coses, que trobareu una histria. (N. del T.)
[6] Filsof grec fundador de lescola que ms tard seria anomenada
escptica. (N. del T.)
[7] Monstrum imaginarium. (N. de lA.)
[8] Entre aquestes destaquen les dues de lorind de Quios, Leo Allatius o
Allacci, com lanomena en broma Du Fresnoy, Confutatio fabulae de
Johanna Papissa, Roma, 1630, i Comentatio in Johannis Papissae fabulam,
en les quals no sols intenta exterminar la Papessa, sin que insulta a tots els
que sostenen una opini contrria. Poc desprs David Blondel va escriure la
clebre Ancrisi (De famosae quaestionis an foemina inter Leonem IV et
Benedictum III Anacrisis, Amsterdam, 1659), a la qual es van afanyar a
respondre, en suport de la veracitat de la histria de la Papessa, Samuel
Desmarets amb Johanna restituta, Groningen, 1959, i Friedrich Spanheim
amb la Disquisitio historica de Papa foemina. Per totes aquestes
dissertacions, perseguides sense pietat per la Cort romana, no van trigar a
desaparixer, llevat duns quants exemplars que se salvaren a les mans
dalguns biblifils. Els historiadors ms moderns, Gibbon, Hallam, Potter,
Sismondi, etc., noms esmenten la Papessa de passada o amb una breu nota,
de tal manera que, desprs de gaireb dos segles de silenci o doblit, potser
sc el primer a tocar de nou aquesta espinosa qesti. (N. de lA.)
[9] Jurieu, Histoire du Papisme, cap. 3. De la mateixa opini s labat Du
Fresnoy, historiador que flor a comenaments de la passada centria i que es
disting per una independncia de pensament extrema. Em sorprn, diu en
el seu Mtode histric (Mthode pour tudier lhistoire, Pars, 1729, vol. III,
pg. 349), lobstinaci dels catlics actuals per negar lexistncia de na
Joana, quan, ben al contrari, haurem de cercar com fos de demostrar
lautenticitat daquesta dona, que va honrar en un grau altssim la Santa Seu,
per tal com, dacord amb el testimoni de tots els historiadors, exerc el papat
pietosament i assenyada. (N. de lA.)
[10] Non si da credere che Iddio avesse permesso che una femina
ocupasse la Sedia di S. Pietro, da Cristo Salvator nostro ordinata, Onofrio
Panvinio, Annot. In Platina. Aquest llibre es troba a la biblioteca de la nostra
Universitat. (N. de lA.)
[11] Liberi fou arri, Anastasi nestori, Honori monofisita, Joan XXIII
ateu, i els altres dos adjectius saplicaven a tots els prelats de lpoca. Vegeu
Platina, Stella, Lesueur, etc. (N. de lA.)
[12] Entre els hebreus, que semblaven no creure en la vida futura, el
cstig dels pecats en la present era dogma necessari per a la repressi del mal,
i per aix veiem Du a lAntic Testament enviant epidmies, llagostes, fam i
altres coses per lestil contra el seu poble. En canvi, entre nosaltres els
cristians, que esperem la recompensa o el cstig desprs de la mort, qualsevol
intervenci punitiva de dalt en els assumptes terrenals resulta sobrera;
considerem, a ms a ms, indigne de la detat fer feines de fiscal i de botx.
(N. de lA.)
[13] Dormiebat tunc plane alto (ut apperet) sopore Christus in navi, cum
hisce flantibus validis ventis navis ipsa fluctibus operiretur, Baron. Ann.
Eccles., vol. X, pg. 461, a la biblioteca de la Universitat.
[14] Annals de Baviera, llibre IV. (N. de lA.)
[15] Aquest era anomenat anteriorment Bocca di porco, o sigui Boca de
porc, per va trobar inadequat aquest nom per a un prelat i sel canvi pel de
Sergi, i a partir dell sestabl el costum que els papes canviessin de nom, per
semblar, segons Khalkokondilis, ms divins que savis. (N. de lA.)
[16] Nusquam cleri eligentis vel postes consententientis aliqua mentio,
canones omnes pressi silentio, decreta Pontificium suffocata, proscriptae
antiquae traditiones veteres que in eligendo summo Pontifice consuetudines
sacrique ritus. Omnia vendicaverat sibi libido saeculari potentia percita, etc.,
Baron. Ann. Eccles. Vol. X, pg. 461. (N. de lA.)
[17] Platina, Vida dels Papes. Vegeu tamb la Histria del papat, vol. III,
editada annimament a Brusselles el 1842, Lesueur, Jurieu, etc. (N. de lA.)
[18] Annales Eccles., ad ann. 897. (N. de lA.)
[19] Joan X, amant de Teodora, fou penjat per ordre de la seva filla
Marzia. Vegeu Sismondi (Repub. Ital.) al comenament del volum I i
Liutprand apud Reuber vol. IV. (N. de lA.)
[20] Salms de David. (N. de lA.)
[21] Crn., any 901. Sobre aix vegeu tamb la Histria dels papes (La
Haye, 1732) atribuda a Bruys, vol. II, a la biblioteca de la nostra Universitat;
Sismondi (Repub. Ital. vol. I) i Liutprand a Reuber, vol. I.
[22] Aquest valus monument histric sens ha salvat grcies a Alfred,
bisbe de Remwall. Vegeu tamb la Histria dels papes de deu volums,
editada annimament a Brusselles, al vol. III. (N. de lA.)
[23] Clerei, Quadragesima feria ante Pasquae. Apud Potter. (N. de lA.)
[24] Decretal. Part. I cap. VIII. Ap. Potter. (N. de lA.)
[25] Potter, Histoire du Christianisme, vol. III. (N. de lA.)
[26] Mabillon. Vetera analecta, vol. I, pg. 682. (N. de lA.)
[27] Legenda Aurea, vida de sants escrita al segle XIII pel dominic
Iacobus de Voragine, sobre qui el savi Du Fresnoy diu que cont tantes
poca-soltades com paraules (Meth. Histor. Vol. III, pg. 225). Per totes les
edicions recents, inclosa la de la biblioteca de la nostra Universitat, han estat
depurades de les incongruncies ms gruixudes pels editors corresponents, de
manera que qui vulgui admirar aquest engendrament monstrus en la
magnitud de la seva absurditat ha danar a cercar les edicions venecianes de
1478 i 1496. (N. de lA.)
[28] En elogi daquesta Eugnia Avit, bisbe de Viena del Delfinat al segle
V, va compondre un poema en llat que comena amb els versos segents:
 Eugeniae dudum toto celeberrima mundo
Fama fuit, dat Christi pronomine vitam etc.

Vegeu la lli XVIII de la Histria de la civilitzaci a Frana de Guizot

sobre aquest poeta, a qui aquest profund medievalista no refusa comparar
amb Milton. (N. de lA.)
[29] Histor. Ecles. Vol II, pg. 739. Pars, 1630. (N. de lA.)
[30] Literalment de la Llegenda dOr. (N. de lA.)
[31] Crnica de Trithemius, any 1128. (N. de lA.)
[32] Vegeu Baronio, Annales, vol. X, pg. 75. (N. de lA.)
[33] Antiquit. Ital. med. Aevi, Dissert. XXIII. (N. de lA.)
[34] Khalkokond. Ed. Bonn, llibre VI, pg. 303. (N. de lA.)
[35] Act. Concil. Vol. VIII, columna 471. (N. de lA.)
[36] Wood, Hist. Antiq. Univers., llibre I, pg. 15, a Guizot, Histria de
la civilitzaci a Frana, lli XXIX. (N. de lA.)
[37] Al segle VII el papa Con era traci, al segle VIII Joan VI era grec,
els papes posteriors Sisinni, Constant i Gregori III eren de Sria. Vegeu la
Taula cronolgica dels pontfexs de Luigi Bima, Tor, 1842. (N. de lA.)
[38] Aquest Jean de la casa dels Chiflet, admirable per la seva erudici
la major part dels membres daquesta famlia foren durant dos segles sencers
editors i comentaristes de manuscrits medievals, va escriure diverses obres
sobre antiguitats eclesistiques, en qu va aplegar sense ordre ni concert totes
les xafarderies de les Vides de sants, i una dissertaci sobre la Papessa que no
he pogut trobar enlloc. (N. de lA.)
[39] Alfonso Chacn o Alphonsus Ciacconius (Baeza, 1530 - Roma,
1599), monjo dominic i historiador, autor de les Vitae et res gestae
pontificum romanorum. (N. del T.)
[40] Sobre aquests vegeu el Mtode histric de Du Fresnoy, vol. III, al
catleg descriptors eclesistics. (N. de lA.)
[41] Konstandinos Ikonomos (1780-1857), clergue i escriptor grec. (N.
Del T.)
[42] Baron. Ann. Vol. X, pg. 75. Adjunto tamb aquesta frase en llat per
als que socupen dels estudis de sinonmia: Fabulas indoctas, omni partes
mendaces, insulsas, ineptas, vanas, frivolas, varias, sibi contradicentes, se
invicem dissolventes, nulla veri similitudine subsistentes. (N. de lA.)
[43] Baron. Ann., any 35. (N. de lA.)
[44] Ibdem, any 31. (N. de lA.)
[45] Ibdem, any 109. (N. de lA.)
[46] Iacobus de Voragine, cap. 14; Baron., any 237. (N. de lA.)
[47] Baron., any 254. (N. de lA.)
[48] Llegenda dOr i Baron., any 712. (N. de lA.)
[49] Gregorii Turonensis, Historia Eccles., llibre XVIII, darrerament
inclosa en francs a la collecci dels clssics de Didot. Aquest Dions,
decapitat al mont dels mrtirs (Montmartre, segons alguns, procedeix
etimolgicament de mons martyrum) durant la persecuci de Valeri, agaf
el cap sota el bra i fu un bon tros de cam per enterrar-lo a lindret que duu
el nom de Sant Dions, indicant aix als reis de Frana el lloc de llur
sepultura. (N. de lA.)
[50] Trobant-me de viatge el 1857 a Colnia, vaig anar a admirar les
relquies daquestes verges guardades pietosament en un petit temple especial
i collocades en fila en urnes de vidre. Vaig demanar a la persona que em feia
de guia com saconseguia amb aquell clima humit la conservaci durant tants
segles daquells frgils cranis i em va respondre amb tota innocncia:
Substituint-los per altres quan es fan malb. (N. de lA.)
[51] Confutatio fabulae de Johanna, III. (N. de lA.)
[52] Sha de fer notar aqu que Allatius en la seva obra sobre el Concili
VIII nega explcitament que el papa Joan hagus reconegut Foci, al qual fa
sospits dhaver falsificat les actes del Concili i les cartes del Pontfex. Per,
suposant encara que les cartes fossin reals, no hi trobem res humiliant per a la
Seu romana o que permeti qualificar Joan defeminat. Pel que fa al
reconeixement de Foci, el va demanar el mateix emperador Basili amb una
ambaixada especial en qu a canvi del reconeixement prometia ajuda contra
els sarrans que devastaven Itlia. A ms, cap contemporani en va fer burla
anomenant-lo Pontfex Joana o el va censurar per falta dhomenia en la
seva manera de governar, sin que, ben al contrari, aproven la seva conducta
considerant-la dictada per les circumstncies. Em resulta, doncs, sorprenent i
afalagador en extrem per a les dones que els escriptors moderns considerin
prpia de dona potser lnica actuaci assenyada daquest papa. (N. de lA.)
[53] Aquesta carta, de la qual fa esment Onofrio Panvinio (vol. I, pg.
175) a la biblioteca de la nostra Universitat es troba en una traducci
italiana, no la considera autntica Dositeu de Jerusalem, perqu aquest
Lle, que s clar que va compondre laddici del filioque al credo, fou
excomunicat pel Concili de Constantinoble. Com podia haver escrit tals
coses? Referent als eunucs, el que en va escriure s fals, perqu el cnon
rebutja els que sautomutilen, per accepta els que han estat mutilats pels
seus amos i, a ms, sn persones de b (Dositeu de Jerusalem, Histria dels
Patriarques de Jerusalem, llibre VII, cap. XII). Correctament fu i express
amb seny aquestes observacions Dositeu, ms avall, per, seguint el costum
monacal, qualifica aquest Lle de menyspreable, malvat, abjecte, etc. (N. de
lA.)
[54] En ell sesmenten ms de cinc-cents escriptors que fan referncia a la
Papessa, per molts dells dormen en manuscrits a les diferents biblioteques
dAlemanya i altres, publicats noms una vegada, han esdevingut no menys
introbables. Per aix mhe estimat ms citar els autors recollits a les
conegudes colleccions de Leibnitz (Scriptores rerum Brunsvicesium, 3 vols.
inflio), de Pistorius (Veteres scriptores rerum germanicarum, Francfort,
1607), de Freher (Germanicar. rerum scriptor., Francfort, 1600), i de
Meibaum (Rerum Germanicar. Tomi tres, Helmaestad, 1688), les quals
tenen, entre altres, lenorme avantatge de trobar-se a labast a totes les
biblioteques, llevat de la nostra, en qu noms es poden trobar compilacions
posteriors, quan ladquisici dels manuscrits medievals originals, que sn
pocs i gaireb tots estan inclosos a les colleccions esmentades, no seria, crec,
ni difcil ni excessivament costosa, sobretot si decidim sacrificar, a canvi, una
de les quatre edicions de la histria antiquada de labat Fleury o els
nombrosos volums de ximpleries del pare Capeleti, que no serveixen per res i
noms ocupen espai. (N. de lA.)
[55] Apud Leibnitz, Scrip. Brunsv., vol. II. (N. de lA.)
[56] Hist. dels Patriarques de Jerusalem, llib. VII, cap. XII. (N. de lA.)
[57] Mar. Scot. chr. ad an. 854, a la collecci de Pistorius, vol. I. Sobre
Mari vegeu el diccionari de Bayle. El savi Vossius tingu una opini tan
elevada daquest home, que noms amb el testimoni de la seva Crnica
corregia passatges dEusebi i Cassiodor. (N. de lA.)
[58] Lexpressi diuen, la utilitzen sovint els cronistes igual que els
grecs antics tamb per a fets segurs. Vegeu K. Asspios, Histria de les
lletres gregues, al prleg, p. 186. (N. de lA.)
[59] Segebert, Chron. ad ann. 854, a la collecci Scrip. Brunsvic. de
Leibnitz, vol. I. (N. de lA.)
[60] Othon. Frisignesi Chron. ad ann. 839, Francfort, 1720, vol. I. (N. de
lA.)
[61] A la collecci de Frecher, vol. I. (N. de lA.)
[62] Martini Poloni Chron. ad ann. 854, Scriptor. Brunsvic., vol. II. (N.
de lA.)
[63] Conf. fabul. IV. (N. de lA.)
[64] Aqu potser sadiu all de la faula dIsop: Lany passat em vas
insultar, deia el llop. He nascut enguany, responia el xai. (N. de lA.)
[65] Aquesta obra manuscrita es va perdre, per el passatge sobre la
Papessa fou copiat per Vossius (Histor. Latin., p. 530) i per Leibnitz
(Scriptor. Brunsvic., vol. I). (N. de lA.)
[66] Edici de Gnova, vol. III, cap al final. (N. de lA.)
[67] Joah. Boccac. de Claris Mulieribus, in Johanna. (N. de lA.)
[68] Aquest tractat es troba incls a la collecci de Von der Hardt, p.
250. (N. de lA.)
[69] Gerson. oper., vol. VI, Pars, 1706, a cura de Dupin. La collecci
dels escrits sobre el Concili de Constana (Scriptores Rerum Concilii
Constantinensis, Helmaestad, 1700, typis Salom. Schnorii) que hi ha a la
biblioteca de la nostra Universitat cont la biografia daquest savi bar i una
obra seva sobre Simonia (Gersoni nobile opusculum de Simonia), vol. I, part
X, p. 26. (N. de lA.)
[70] Leibnitz. Script. Brunsv., vol. I, p. 1065. (N. de lA.)
[71] Vegeu el diccionari de Bayle al mot Franc. (N. de lA.)
[72] Lan. Khalkokond., llibre VI, p. 303, Ed. Bonn. (N. de lA.)
[73] Aquesta obra es troba a la biblioteca de la Universitat entre els
comentaris dOnofrio. (N. de lA.)
[74] Dositeu de Jerusalem, Histria dels Patriarques de Jerusalem, p.
700. (N. de lA.)
[75] squil, Els set contra Tebes, v. 83. (N. de lA.)
[76] Secretioribus pontificum negotiis adhibitus (Rer. Conc.
Constantiniensis, vol. I, p.480). Aquesta valuosa collecci cont algunes
obres de Teodoric de Niem sobre els temes discutits al Concili de Constana,
que demostren una erudici enorme i, el que s ms important, una sinceritat
difcil de trobar en aquell temps. (N. de lA.)
[77] Nol Alexandre va escriure en llat dissertacions crtiques sobre
temes eclesistics (Dissert. criticae in historiam ecclesiast., Pars, 1715), les
quals es distingeixen ms per la falta de judici que per la crtica. (N. de lA.)
[78] Lenglet Du Fresnoy, Meth. Histor., vol. III, p. 101. (N. de lA.)
[79] Pius II, ms conegut amb el nom dEneas Piccolomini, essent encara
un simple bisbe, es trasllad el 1458 a Bohmia. Un dia, mentre predicava
des de la trona, exhortant els fidels a reconixer la supremacia de la Seu
romana i a abstenir-se de combregar amb pa i vi segons el costum dels grecs
cismtics, un vell taborita saixec i linterromp dient: Recorda, Enea,
damunt aquella Ctedra han segut dones i criatures de dones. El predicador,
balbotej algunes paraules en defensa de Roma, objecte involuntari dun
engany, i baix de la trona torbat (Histria de Bohmia, Eneas Silvio, cap.
XII). (N. de lA.)
[80] Museum Italic. Part II. (N. de lA.)
[81] In sede ad eam rem perforata genitalia ab ultimo diacono
attrectabantur (a Vit. Johan. VIII.), a la biblioteca de la Universitat. (N. de
lA.)
[82] In Vita Gregor. VII. (N. de lA.)
[83] Finalmente essendo fornite le solite solenit in sancta sanctorum, e
domesticamente toccatoli i testicoli, Alessandro sesto ritorn al palazzo
mansueto come bove. (Hist. Mediol. cap. IV). (N. de lA.)
[84] Guicciardini, llib. I 4. (N. de lA.)
[85] Lucretia nomine sed re
Thas, Alexandri filia, sponsa,
Narus. (N. de lA.)
[86] Aix, Quinque Ecclesiae, sanomenava a ledat mitjana la ciutat de
Pcs. (N. del T.)
[87] Contravenint les pudoroses intencions de Rodis ens atrevim a donar
una traducci:
Ning no podia obtenir les claus que obren el cel sense que abans no se
li examinessin els testicles. Per qu, doncs, sha abandonat aquest costum en
el nostre temps? Perqu el Papa demostra abans que s mascle. (N. del T.)
[88] Sobre aquest i els epigrames anteriors vegeu el vol. IV, pg. 289 de
lAbat Casti, poeta imperial de la cort de Viena, que va compondre les
Novelle Gallanti (Pars, 1832), els herois de les quals sn en gran part prelats
o caputxins, entre ells na Joana. Aquest poeta, admirable per la fludesa i
grcia del seu vers, s acusat dobscenitat pel tamb fams pel tema del
llibertinatge Casanova (Memries, vol. V, cap al final). (N. de lA.)
[89] Comment. in Ordinat. Rom., pg. 121. (N. de lA.)
[90] Xenofont, Ciropedia, I. (N. de lA.)
[91] Vegeu la Histria dels Papes, de Bruys, a la vida de Joan XXIII, la
Histria del Concili de Constana, de Lenfant, i les Actes del Concili a la
biblioteca de la nostra Universitat (Script. Concilii Constantiensis, typis
Salom. Scnorii Helmstadt, 1700), collecci rica i valuosa, don he recollit la
major part del que segueix. (N. de lA.)
[92] Lemperador va utilitzar, per convncer lenterc Joan, Manuel
Crisoloras, enviat de Constantinoble a la recerca dajuda contra els turcs, de
manera que lxit del Concili potser es deu a un grec. (N. de lA.)
[93] Segons un diari manuscrit de la biblioteca de Viena el nombre de
cortesanes superava les mil cinc-centes (Lenfant, Histoire du Concile, vol. I,
pg. 50). Els prelats hi varen dur tantes dones amb la intenci, pel que
sembla, de demostrar que realment era necessria la reforma del clergat. (N.
de lA.)
[94] Statuunt contra clericos, qui vestes viridas, rubras, supra
talumcurtas, aut manicas latas ultra palmum (Concil. Vol. I, pg. 636). (N.
de lA.)
[95] Vegeu sobre aquesta Frine de ledat mitjana i els seus treballs a
Constana els Contes Drolatiques de Balzac. A part della flor aquest mateix
segle en temps de Lle V una altra cortesana del mateix nom, tan estimada
entre els prelats que, desprs de morta, el seu cos fou dipositat a lesglsia de
Santa Brbara sota una llosa de marbre damunt la qual es va gravar a lloana
de la seva bellesa el segent epitafi:
Imperia cortisana Romana, quae digna tanto nomine, rarae intra
Homines formae specimen dedit. Vixit annos XXVI, dies XII.
Obiit 1511, die 15 Augusti.
 Vegeu lobra de Briffault, Secret de Rome, pg. 143. (N. de lA.)
[96] Vctor Hugo, Hernani, acte II. (N. de lA.)
[97] Mathieu Roeder, doctor en teologia a Pars, que va comparar
lEsglsia de lpoca amb el paraltic de lEvangeli. Se li atribueix el fams
dptic:
Virtus Ecclesia, Populus daemon, Simonia
Cessat, errat, turbatur, regnat, dominatur.

Si unim cada substantiu amb el verb de sota, es tradueix: La virtut cessa,

lEsglsia erra, el poble sagita, el dimoni regna, la Simonia domina (Hist.
Du Concil., pg. 49). (N. de lA.)
[98] He descrit les figures de tots aquests segons les boniques imatges
que adornen les Actes del Concili, a la biblioteca de la Universitat. (N. de
lA.)
[99] Tot aix s real, pres no pas duna novella o dun autor
contemporani, sin de les mateixes Actes del Concili: Eo dies, quid erat
septimus Junii, horam circiter septimam, cum paulo te totalis solis eclipsis,
Johanem Hus magna turba armatorum militum cinctum coram eis sistis
mandarunt (vol. II, pg. 324). (N. de lA.)
[100] Corona papyracea Hussi capiti imposita, duobus cacodaemonibus
adpictis ornata. Ibdem. (N. de lA.)
[101] Tots aquests passatges han estat traduts fidelment de les Actes del
Concili, vol. II, pg. 320 i seg. I sen pot trobar un eptom a la Histria de
Jacques Lenfant, vol. I, pg. 215. (N. de lA.)
[102] Illi enim saepius sunt maculati deceptione prava et peccato, ut
tempore Johannis papae cum collegio semper immaculata permansit, qui
peperit? (Hus, De Eccles. Fol. 200 i 220). (N. de lA.)
[103] Vegeu la llista de membres del Concili a Lenfant pg.50. (N. de
lA.)
[104] Lenumeraci dels crims de Joan omple dues pgines senceres de
les Actes. (N. de lA.)
[105] Adaptaci dun vers de Pndar (Olmpica, I). (N. Del T.)
[106] Hi ha una gran diferncia entre riures de la religi i riures
daquells que la profanen amb les seves opinions extravagants (N. del T.)
 [107] Vegeu Chateaubriand: proleg als Mrtirs, pg. 3. (N. de lA.)
[108] Fusi de dues frmules homriques Il. I, 469 i Il. VI, 25. (N. del T.)
[109] Konstandinos Simonidis (1820-1867). Refugiat al Mont Athos, va
aprendre a falsificar manuscrits antics amb tant dxit, que els feia passar per
autntics a Atenes. Per va ser descobert i va haver de fugir a Alemanya on
va esdevenir un personatge conegut. Dall pass a Anglaterra i desprs a
Egipte, on va continuar enganyant els turistes fins a la seva mort. (N. del T.)
[110] Tecrit, Idillis, 27, 65. (N. de lA.)
[111] Nom antic de la ciutat de Yarmouth. (N. de lA.)
[112] Lactual York. (N. de lA.)
[113] Uns quatre francs. (N. de lA.)
[114] Aquests solaos mha donat Du (Virgili, Bucliques, I, 6). (N.
del T.)
[115] La vengeance est le plaisir des dieux. (N. de lA.)
[116] Rodis fa referncia a un episodi del cant cinqu de lOdissea:
Odisseu, que havia partit de lilla de Calipso en un raig, naufraga enmig
duna terrible tempesta, llavors se li presenta Ino, que li ofereix un vel div
que el salvar. (N. del T.)
[117] La Selva Negra. (N. del T.)
[118] Kriezotis (1785-1853), un dels caps militars de la Guerra de la
Independncia grega, fams per la seva valentia. (N. del T.)
[119] Arquebisbe de Reims a lpoca de Carlemany (N. del T.).
[120] Cilici. (N. de lA.)
[121] Anteu s un gegant, fill de Posid i Gea. Hracles shi va enfrontar,
per cada cop que el tombava a terra, Gea li renovava les forces, fins que
Hracles sen va adonar i el va escanyar mantenint-lo enlaire. (N. del T.)
[122] Referncia al dileg de Lluci Sobre la deessa sria, on es relaten
ritus i cultes, sovint amb forta crrega sexual, d'aquesta detat. (N. del T.)
[123] Trobeu a faltar el temps en qu les nostres velles histries obrien
les ales dor a un mn encantat on tots els nostres monuments i totes les
nostres creences duien el mantell blanc de la virginitat? (N. del T.)
[124] Hersart (1815-1895), vescomte de la Villemarque, historiador i
literat francs. Va ser un dels primers a investigar lorigen de les novelles de
la Taula Rodona. En les seves obres, per, hi ha ms imaginaci i entusiasme
que no pas exactitud. (N. del T.)
[125] Cesare Baronio (1538-1607), cardenal i historiador itali. Va fer
una edici crtica del Martirologi rom i una histria de lEsglsia (Annales
ecclesiastici). (N. del T.)
[126] Ludovico Antonio Muratori (1672-1750), erudit itali. Fundador de
la historiografia italiana medieval. En va publicar una collecci de les
principals fonts, Rerum italicarum scriptores. (N. del T.)
[127] Referncia a lescola romntica atenesa que, justament, t com a
representant destacat Panagiotis Sutsos, blanc constant de les ironies de
Rodis i autor de la Nova Escola de la paraula escrita (1853), obra potica
destil arcatzant. (N. del T.)
[128] Sant Mart i santa Liutberga. (N. de lA.)
[129] Vegeu la introducci: A les lletanies carolngies sinvocava a sants
Oricel, Ragel i Tobicel, en comptes de Rafael, Miquel i Gabriel. (N. del T.)
[130] Lhostaler. (N. de lA.)
[131] Eurpides, Orestes, v. 26. (N. de lA.)
[132] Adelaida Ristori (1821-1906), actriu trgica italiana de lpoca. (N.
del T.)
[133] En aquella poca es creia que el firmament era de vidre. (N. de
lA.)
[134]Rodis vivia al carrer Fillelnon dAtenes, just davant de la
coneguda esglsia russa que esmenta al text. (N. del T.)
[135] General i poltic atens (v 450-404 aC). Bellicista, demagog,
extremadament ambicis i acusat de sacrleg, va intrigar permanentment. (N.
del T.)
[136] Vegeu la Introducci: La seguretat que els costums del clergat no
tenien remei impuls els redactors dels cnons sagrats a la promulgaci duna
llei, segons la qual quedava prohibit considerar culpable un capell encara
que el sorprenguessin in fraganti. Quan vegeu un religis abraant la vostra
dona, ordena el dret cannic, heu de creure que ho fa per donar-li la
benedicci. Tal era el llibertinatge del clergat. (N. de lA.)
[137] Shakespeare. (N. de lA.)
[138] Dant, LInfern, cant V. (N. de lA.). (N. del T.) Aquell dia no va
llegir ms.
 [139] Josu va fer aturar el sol i la lluna durant la batalla de Gabaon,
segons consta al Llibre de Josu, 10, 12-13. (N. del T.)
[140] Doneu lembriaguesa als que tenen penes i vi als que tenen
dolors. (N. de lA.)
[141] Salm 41, 2. (N. de lA.)
[142] Jeremies, 9, 18. (N. de lA.)
[143] Salm 79, 6. (N. de lA.)
[144] Isaes, 29, 8. (N. de lA.)
[145] Cntic dels cntics, 1, 5. (N. de lA.)
[146] Nom de lEsposa al Cntic dels cntics. (N. del T.)
[147] Divinitats justicieres amb ales i cabellera de serps, que tenien la
missi de perseguir els criminals, fent-los patir el pes de la seva culpa fins
que es tornaven bojos. (N. del T.)
[148] O sigui, els planetes. (N. de lA.)
[149] Cabdill sax que vers el 775 capitanej la rebelli dels saxons
contra la dominaci de Carlemany. (N. del T.)
[150] Panaiotis Sutsos (1806-1868), poeta romntic contemporani de
Rodis, objecte constant de les seves ironies per la seva llengua arcatzant i
lescs geni potic. (N. del T.)
[151] Santa Maria Egipcaca va ser prostituta abans de retirar-se al desert,
on va dur un vida asctica durant quaranta anys. (N. del T.)
[152] Entre els grecs, denominaci general dels pobles dEuropa
occidental sense distinci de nacionalitats i, ms concretament, els cristians
que no sn ortodoxos, s a dir, els catlics i els protestants. (N. del T.)
[153] Fanny Essler (1810-1884), ballarina austraca tant notable per la
seva bellesa com pel seu talent. Marie Taglioni (1804-1884), ballarina de
dansa clssica, la ms important del segle XIX. (N. del T.)
[154] A Roma, festa en honor de Pales, la deessa de les pastures. Durant
les Pallies els pastors encenien fogueres de palla i hi saltaven per damunt. La
festa acabava amb un banquet. (N. del T.)
[155] Vegeu Ikonomu, Crtica a Vamvas, pg. 146. (N. de lA.)
[156] Jeft, jutge dIsrael. Per complir una promesa que havia fet al
Senyor va haver de sacrificar la seva filla. Aquesta, per, abans de ser
immolada va demanar al pare que li permets anar-sen dos mesos a la
muntanya a "plorar la seva virginitat", s a dir, el fet que no podria ser mare.
(N. del T.)
[157] Tots dos estrategs grecs van participar a la batalla de Marat (490
aC), per va ser Milcades el Jove qui va decidir la tctica victoriosa i, per
tant, qui es va endur la glria. s famosa la frase que posteriorment va
pronunciar Temstocles: "El trofeu de Milcades no em deixa dormir". (N. del
T.)
[158] Edmond About (1828-1885). Escriptor francs. En algunes de les
seves obres va fer una stira sobre la Grcia contempornia. (N. del T.)
[159] Per el fet s que no tinc cap pla, si no s el de divertir-me un
instant. (N. del T.)
[160] Els historiadors lanomenen unes vegades Louis le Pieux, daltres
Louis le Debonnaire. (N. de lA.)
[161] Com s sabut, els reis de Sardenya prenien el ttol de rei de Xipre i
de Jerusalem. (N. de lA.)
[162] Bi de Borstenes (s. III aC), filsof cnic. Feia burla de tot:
filosofia, msica, geometria. (N. del T.)
[163] Tales de Milet, que va caure en un sot mentre observava les
estrelles, segons sexplica en el Teetet de Plat. (N. del T.)
[164] Es tracta dun text proftic que va circular amb molt dxit a Grcia
durant els segles XVIII i XIX. (N. del T.)
[165] s a dir, Gran Bretanya, Frana i Rssia que el 1827 van signar el
Tractat de Londres per a la independncia de Grcia. (N. del T.)
[166] Episodi del profeta Balaam i la somera relatat a Nombres, 22, 20-
35. (N. del T.)
[167] A banda de les icones, a les esglsies occidentals hi ha esttues de
la Verge, vestida amb roba de seda i adornada amb arracades i collarets. (N.
de lA.)
[168] Theflos Karis (1784-1853), religis grec, teleg i filsof. Va ser
perseguit pels seus escrits i acusat dintroduir una nova religi. Va morir a la
pres, don el van treure per enterrar-lo sense permetre que ning assists a la
seva sepultura. (N. del T.)
[169] Proverbis, 11, 22. (N. de lA.)
[170]Vegeu Chateaubriand, Analys. histor. (N. de lA.)
 [171] Malaltia desconeguda fins al 1862, caracteritzada per lexcreci de
suor negra de les parpelles, causada per lalteraci dhumors o, segons altres,
per una tintura que els malalts dipositen entre les parpelles. Vegeu els
diferents articles sobre aquesta malaltia de la Gazette des Hpitaux de lany
damunt dit. (N. de lA.)
[172] Es refereix a la icona de la Mare de Du de lAnunciaci que hi ha
a lilla de Tinos, convertida en un centre de pelegrinatge dels grecs
ortodoxos. (N. del T.)
[173] Quan una persona o una dona sofreixen latac dun dimoni o
esperit maligne, cremes davant dells el cor i el fetge del peix, i els atacs
shauran acabat del tot. En seran alliberats per sempre. I si alg t els ulls
entelats, els untes amb el fel, i es posen bons. Tobit, 6, 8-9. (N. de lA.)
[174] Lexpressi Syphil Constitutionnelle s traduda per Sfil
Constitucional als embolcalls de les pastilles antisifil que es venen a
Constantinoble. (N. de lA.)
[175]Condua el carro que traslladava larca de laliana a Jerusalem.
Resulta que el carro va trontollar i Uz va tenir la mala pensada de posar la
m damunt larca per sostenir-la. Va morir all mateix fulminat per Du.
(Segon llibre de Samuel, 6, 3-9). (N. del T.)
[176] Vegeu la nota de ms amunt. (N. de lA.)
[177] Vegeu els sinaxaris i sobretot les Vides dels sants de lestiu; Labb
(Sac. Concil. Collect., vol. III, columna 403) la defineix foemina veri dei
munere, ut nomen indicat. (N. de lA.)
[178] Ernest Renan (1823-1892), escriptor i historiador de les religions.
Rodis es refereix al llibre Vie de Jsus (1863), en qu presenta Jess com un
home incomparable, per sense dimensions divines. (N. del T.)
[179] Ornament litrgic en forma de rombe que es du a laltura del genoll
dret, usat pels bisbes de ritu bizant. (N. del T.)
[180] Salms, 44, 4. (N. de lA.)
[181] Lequivalent oriental a la casulla. (N. del T.)
[182] Estri en forma destrella que sutilitza per aguantar el vel que
cobreix la safata amb el pa beneit. (N. del T.)
[183] El primer rei de Grcia, el bavars Ot, es va veure obligat a
abandonar el pas desprs de la revolta de 1862. Linterregne dura fins al 18
doctubre de 1863, en qu les "potncies protectores" van collocar un altre
rei a Grcia: Jordi I (Guillem de Dinamarca). (N. del T.)
[184] La deessa Hstia. (N. de lA.)
[185] Ateneu esmenta aquest balnion, per hom desconeix si es tracta
del mateix lquid que sutilitzava a lOrient a ledat mitjana. Vegeu Ateneu, I,
62 i Zamblios, Estudis bizantins, nota 325. Sobre el vi resins i els menjars
vegeu les Notes.(N. de lA.)
[186] De gustibus non disputandum. (N. de lA.)
[187] Primera Epstola als Corintis, 10, 17. (N. de lA.)
[188] Nom antic de la regi situada al nord del Caucas occidental. Les
dones de Circssia eren famoses per la seva bellesa i moltes van anar a parar
als harems turcs durant lImperi Otom. (N. del T.)
[189] Proverbis, 9, 5. (N. de lA.)
[190] Isaes, 56, 12. (N. de lA.)
[191] Non intuearis vinum quandum flavescit (Proverbis, 23,31),
per als Setanta el verset diu aix: Si poses lull als gots i a les ampolles,
desprs caminars ms nu que una m de morter. (N. de lA.)
[192] O sigui, per una cosa insignificant. (N. del T.)
[193] No susava encara la paraula Transsubstanciaci. (N. de lA.)
[194] Els cabells llargs sn un deshonor per a lhome, per, en canvi, sn
motiu de glria per a la dona. (N. de lA.)
[195] s probable que hi hagi una resposta adequada, per no lhe poguda
trobar. Els sacerdots que he consultat no estaven millor informats que
Nicetes. (N. de lA.)
[196] Terme procedent del llenguatge jurdic antic que intenta explicar la
relaci entre la humanitat i la divinitat de Jess. (N. del T.)
[197] Segons Evagri (Llibre II, cap. 2), el Patriarca de Constantinoble,
Flavi, al Concili Ecumnic Segon dEfes, en qu va ser destitut, va rebre
una puntada del patriarca dAlexandria, Discor, que, segons el testimoni de
Zonars (Llibre XII, p. 44) tenia el mal costum de tirar guitzes com els muls.
(N. de lA.)
[198] Lemperador Constant V (741-775), contrari acrrim al culte de les
imatges, a qui els iconlatres anomenaven Coprnim, perqu havia defecat a
la pica durant el seu bateig. (N. del T.)
[199] El disc dHcate: la lluna. Hcate era una divinitat antiga
relacionada amb la lluna, els morts i la mgia. (N. del T.)
[200] Rodis confon aqu Adonis amb Endimi. (N. del T.)
[201] Temple de la Victria Sense Ales, tamb conegut com temple
dAtena Nike. (N. del T.)
[202] Referncia al discurs de sant Pau als Atenesos: Atenesos, veig que
en tot sou molt religiosos, perqu recorrent la ciutat i contemplant els vostres
llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripci: "Al du
desconegut", Actes dels Apstols, 14, 23. (N. del T.)
[203] Vegeu Henrich Heine, Reisebilder, vol. II. (N. de lA.)
[204] El monestir de Dafn fou pres realment pels benedictins durant
lpoca dels ducs de la Roche, les tombes dels quals es poden veure encara a
lentrada de lesglsia. Vegeu Coses gregues de Rangavs, vol. I, pg. 222.
(N. de lA.)
[205] Sobre aquests diferents ordes vegeu els aclariments de Leo Allatius
(De consensu Ecclesiae, llibre III, Cap. 8) i el Penitencial de Nicodem, pg.
162. (N. de lA.)
[206] Cfr. Isop, faula 159, on, el protagonista, un llop, ofereix a un cavall
ordi, del qual tanmateix no es podia servir com a aliment. (N.del T.)
[207] Job, 3,3. (N. del T.)
[208] Erotcritos s el personatge que dna nom a una novella en vers
molt coneguda, de temtica amorosa, escrita a Creta pels volts de 1600. (N.
del T.)
[209] Aristip de Cirene (v435-355 aC) filsof grec fundador de lescola
cirenaica. Mantingu relacions amb lhetera Lais, que no li cobrava,
contrriament al que feia ell amb els seus alumnes, perqu creia que la
promocionava. (N. del T.)
[210] Aquesta enginyosa definici pertany a Chamfort. (N. de lA.)
[211] Job, 3,20. (N. de lA.)
[212] Segons la llegenda, les oques, que eren considerades sagrades a
lantiga Roma, van salvar el Capitoli dun atac nocturn dels gals lany 390
dC. (N. del T.)
[213] Friedrich August Wolf (1759-1824), considerat el pare de la crtica
homrica moderna, en la seva obra Prolegomena ad Homerum (1795), afirma
que els poemes homrics eren cants allats que Homer, amb ms o menys art,
shavia limitat a enllaar. (N. del T.)
[214] David Friedrich Strauss (1808-1874), teleg protestant. En la seva
obra La vida de Jess estudiada crticament (1835) considera que els
Evangelis no sn la histria dun home o una srie de llegendes al voltant
dun personatge, sin lexemplificaci didees i veritats universals i eternes.
(N. del T.)
[215] Thomas Bruce, comte Elgin (1766-1841), ambaixador britnic
davant la Sublim Porta. Trasllad a Anglaterra les escultures del Parten i de
lErecton, els famosos marbres dElgin encara avui en disputa. (N. del T.)
[216] Famoses mines de plata a ltica. Rodis nera accionista i hi va
perdre molts diners. (N. del T.)
[217] Un dels tres hecatonquirs, monstres de cent braos i cinquanta caps,
fills dUr i Gea. (N. del T.)
[218] El "Sopar Secret" ( ) s com es diu en grec el
"Sant Sopar". (N. del T.)
[219] Baronio, de qui ha estat presa aquesta descripci, fa servir la
paraula grega (gabatham), Ann. Eccles. vol. I, p. 83. (N. de lA.)
[220] Vegeu lexplicaci daquestes paraules a Muratori (Antiquitates
italicae medii aevi, 1973, VI). (N. de lA.)
[221] Antecessores de la ouija, molt de moda al segle XIX. (N. del T.)
[222] El magnetisme animal, naturalment. (N. del T.)
[223] Al text grec diu 638 drmia, o sigui, 2.043,514 grams. (N. del T.)
[224] Segons el cnon del Concili de Li, els cardenals estaven tancats en
celles fosques durant tot el perode delecci. El primer dia els oferien dos
plats, el segon noms un i la resta de dies pa sec i prou. (N. de lA.)
[225] Isaes, 24, 20. (N. de lA.)
[226] Sper mulierem nunquam bonum estsignum (Eclesi. XLVI, 6).
(N. de lA.)
[227] Lacryma Christi. (N. de lA.)
[228]Sn coneguts els versos homrics en qu es comparen Agammnon
i iax amb un bou i amb un ase. (N. de lA.)
[229] Actes dels Apstols, 10, 19 i seg. (N. de lA.)
[230] Ibdem, 4, 34. (N. de lA.)
[231] Amb el pretext de repartir-ho tot als pobres, els feien pobres a
tots Zsim, V, 13. (N. de lA.)
[232]Almenys va ser en aquella poca que es difongu a les esglsies de
Roma laddici que hi van fer els espanyols referent a la procedncia de
lEsperit Sant. (N. de lA.)
[233] Frmula homrica. (N. del T.)
[234] Hudson Love, escarceller de Napole a Santa Helena. (N. de lA.)
[235] Urbi et orbi. (N. de lA.)
[236] Aqu tenia el palau destiu, Mon Reps, la famlia reial grega. (N.
del T.)
[237] En aquella poca els violins noms tenien tres cordes. (N. de lA.)
[238] Es tracta dOt I, rei de Grcia des de 1832 a 1862. (N. del T.)
[239] Segons la mitologia grega Endimi era un pastor que dorm per
sempre, eternament jove, en una cova del mont Latmos a Cria desprs de
rebre un pet de la Lluna, deessa que se nhavia enamorat. (N. del T.)
[240] Luci Juni Brut, un dels pares de la repblica romana, va condemnar
a mort els seus fills per traci a la ptria. (N. del T.)
[241] Fulvus Lacon amica vis pastorum, etc. (N. de lA.)
[242] A la darrera edici de la seva obra (Pars, 1865) el fams girataules
Allan Kardec ensenya de quina manera alg es pot relacionar amb lnima
del seu cavall o del seu gos difunts. Vegeu Livre des Mdiums, pg. 376. (N.
de lA.)
[243] Proverbis, 30, 16. La Vulgata, que tradueix fidelment de lhebreu i
odia les perfrasis, sexplica de manera ms literal: Tria insaturabilia,
infernus, terra et os vulvae. (N. de lA.)
[244] Salms, 54, 7. (N. de lA.)
[245] Frutto viril s giovenil fiore. (N. de lA.)
[246] Lhome no s pas ms que la bstia: tots dos sn efmers,
Eclesiasts, 3, 19. (N. de lA.)
[247] Aristtil, Problemes, vol. II, 51. (N. de lA.)
[248]Xenofont, Records de Scrates, I, 4. (N. de lA.)
[249] Erudit i poltic (1800-1880), professor de grec del rei Ot i la reina
Amlia. Utilitzava una llengua completament arcatzant en els seus escrits.
(N. del T.)
[250] Salms, 126, 2. (N. de lA.)
 [251] Aquests llibres de litrgia es van conservar fins al segle XVI, quan
els van veure Flix Amerl i Mart el Franc. Probablement encara nhi hagi
cpies a les profunditats de la Biblioteca del Vatic. (N. de lA.)
[252] Lngel del Senyor es va aparixer a aquella dona i li digu: Tu
ets estril, encara no has infamat; per spigues que tindrs un fill, Llibre
dels Jutges, 13, 3. (N. de lA.)
[253] Vegeu Gnesi, 25, 22. (N. de lA.)
[254] Proverbis, 14, 15. (N. de lA.)
[255] Vegeu Salvaci de pecadors. (N. de lA.)
[256] I com que no hi veia a causa de lesclat daquella llum, vaig
arribar a Damasc condut de la m dels qui macompanyaven. Actes dels
Apstols, 22, 11. (N. de lA.)
[257] Quan va sortir, no els podia parlar ell noms els feia senyes, i
shavia tornat mut., Evangeli segons sant Lluc, 1, 22. (N. de lA.)
[258] Salms, 90, 6. (N. de lA.)
[259] Apocalipsi, 9, 9. (N. de lA.)
[260] Les ombrelles, amb la forma que tenen avui, encara que els
xinesos les feien servir des de temps antic, van ser introdudes a Europa molt
ms tard. Per abans daquestes tamb hi havia estris semblants per protegir-
se de la pluja i el sol. Vegeu les paraules baldaquinum i umbellam a Du
Cange, Lexicon Infimae Latin. (N. de lA.)
[261] Isaes, 50, 6. (N. de lA.)
[262] Credo, quia absurdum. (N. de lA.)
 NOTES DE LAUTOR

NOTES A LA PRIMERA PART

[*] El cristianisme va ser introdut a les Illes Britniques al segle III, a
Anglaterra i a Esccia, pels romans, i a Irlanda pels missioners grecs (Vegeu
Historia Gentis Anglorum, de Beda el Venerable, I, 8). El monjo grec Teodor
de Tars, nomenat bisbe de Canterbury pel papa Vitali a mitjan segle VII hi
va introduir els ritus de la litrgia grega i lestudi dHomer. De tal manera
que els anglesos deuen la seva religi i laparici enmig dun clima de
barbrie a lAnglaterra medieval duns homes excepcionals, Alb, Escot, sant
Bonifaci i altres, que van ser cridats per sant Gregori i per Carlemany amb
lobjectiu de cristianitzar els brbars de la Germnia, de la seva mateixa raa i
de la seva mateixa llengua. Sobre aquesta qesti, vegeu lobra de
Stillingfleet (The Antiquities of British Church, II), on lautor erudit, tot i
retre als missioners grecs lobligat tribut de reconeixena, intenta demostrar
que el cristianisme a Anglaterra remunta als temps dels apstols. Per, igual
que a totes les famlies nobles de Roma els agrada vantar-se de descendir
dEnees, totes les esglsies es complauen a plantar el seu arbre genealgic a
prop del bressol del cristianisme.
 [*] Aquest Escot, anomenat Erigena pel nom de la seva ptria, riu,
lactual Irlanda, a mitjan segle IX es va traslladar a Atenes, hi va aprendre
grec i va traduir els escrits teolgics atributs a Dions Areopagita sobre
Jerarquia dels ngels, Teologia mstica, etc. i, a ms a ms, va ser autor
duna obra filosfica amb el ttol grec de Sobre la divisi de la natura, on, a
imitaci de sant Climent, va intentar conciliar les teories neoplatniques amb
el cristianisme. Per, com que volia donar major autoritat a la seva obra, la va
presentar als contemporanis com a traducci dun escrit de lAreopagita,
mostrant en suport daquesta tesi un manuscrit falsificat, que afirmava haver
trobat a Atenes. Per el desconeixement del grec era tal a Occident a ledat
mitjana, que va aconseguir enganyar la majoria de telegs gals, els quals,
daltra banda, salegraven de veure en aquest escrit el bisbe de Pars al segle
III dC, Dions, identificat amb lAreopagita, contemporani de sant Pau, i amb
sant Eutropi com a company, a qui sant Pere en persona havia ordenat de
traslladar-se a la Gllia per predicar la paraula de Du. Tots aquests
anacronismes i falsificacions sorgeixen pel desig de presentar lesglsia gala
com a contempornia dels apstols i germana, en lloc de filla, de la de Roma.
Finalment, el 1843, en unes excavacions al soterrani de lesglsia de sant
Pere, a Saintes, es va trobar una urna amb les relquies de sant Eutropi que
encara degotaven sang i, a ms, un manuscrit grec que es remuntava als
primers temps del cristianisme i que relatava les vides de san Eutropi i
lAreopagita. Per aquest manuscrit, en comptes de sotmetrel a lexamen
dels hellenistes, noms es va sotmetre als llavis dels fidels. Sobre tots
aquests temes vegeu larticle de Letronne incls a la Revista dArqueologia
(desembre de 1845) i lEnciclopdia teolgica de Migne, vol. 54, columna
1219; sobre lobra dErigena i el neoplatonisme a ledat mitjana ha tractat
extensament Guizot a la Histria de la civilitzaci, lli 29.
[*] Aquest sant, el clot on va viure i les seves dents sn histrics. Vegeu
la Vida dels sants de labat Cailleau, Pars 1863, a l11 dabril, i la Histria
dAnglaterra de Rapin-Toyras, vol. I, pg. 275, Brusselles, 1721, de la qual
hi ha dues cpies cobertes de floridura a la biblioteca de la nostra Universitat.
[*] El matrimoni i les concubines eren permesos entre el clergat
dAnglaterra fins al segle X. Per, segons una estranya contradicci, es
prohibia als sacerdots denunciar la dona per adulteri i fer-la fora del domicili
conjugal, sin que estaven obligats a acceptar-ho tot delles amb resignaci
cristiana. Vegeu lobra ms amunt esmentada, pg. 278.
[*] Aquesta descripci ha estat presa gaireb literalment de Riccobaldo:
In coenis vir et uxor in una manducabant paropside, in mensis unus vel duo
scyphi in familia erant. Nocte coenantes face tenente uno puero vel servo
illuminabant mesam, etc. Vegeu Muratori, Dissert. XIII. Aix vivia
aleshores el poble i el clero menut, mentre que el luxe dels prelats en aquella
poca era ben florent, com sabem per sant Pere Dami, que descriu els
costums dels bisbes contemporanis de la manera segent: Ditari cupiunt, uti
in turritae dapibus lances Indica pigmenta redoleant, ut in crystallinis vasculis
adulterata mille vina flavescant, etc. (Sanct. P. Damiani, Opusc. XXVI, cap.
6, apud Potter). Molts daquests bisbes es negaven a viatjar com a legats a
Constantinoble pel gust infame del vi dall, barrejat amb guix i resina.
[*] Vegeu a la Histria dAnglaterra de Goldsmith una imatge dun
arquer sax, presa dalgun manuscrit antic de les Sagrades Escriptures, al
Museu Britnic.
[*] Leptet cncava no sha posat per reminiscncia homrica, sin
perqu llavors els vaixells dels pobles del nord eren realment cncaus, sense
coberta fixa. Vegeu a Goldsmith la imatge duna nau de transport saxona.
Aix eren tamb les naus russes duna sola pea de fusta que una mica ms
tard van amonar els bizantins en temps de Miquel III. Vegeu-ne una
descripci a Gibbon, 55.
[*] Tot aquest fragment ha estat pres gaireb literalment duna carta
dAlcu a Carlemany (Flac. Albini Epist. XXXVIII, apud Migne, vol. 53). La
resta de coses que es diuen sobre Carlemany, el recompte dels ous, els
rellotges, lelefant, la condemna a la forca dels qui menjaven carn els dies
dabstinncia, etc. sn histriques. Vegeu Fred. Gaillard, Hist. de
Charlemagne, Pars, 1785, i la biografia de Carlemany escrita per Eginard,
contemporani i secretari seu, inclosa en traducci francesa a la collecci dels
clssics Didot i Sismondi, Histria dels gals, vol. II, pg. 380 i seg.
[*] Segons Eginard, a qui hem fet referncia ms amunt, Carlemany
Scribere tentabat sed parum prospere successit labor, praepostero ac sero
inchoatus. Aquest passatge ha turmentat molt els comentaristes, que, com
que els resultava difcil acceptar que el savi emperador no sabia escriure, van
proposar moltes interpretacions diferents: els uns afirmaven que Carlemany
no sabia calligrafia, els altres que el seu bigraf amb el verb scribere volia
dir pintar, entre altres explicacions. Per la qesti continua sense resoldres
fins avui, encara que recentment sha trobat al monestir de Montecassino uns
versos en llat, que, segons la tradici dels monjos, van ser escrits pel mateix
Carlemany durant lestada que hi va fer. Vegeu Ozanam, Les lettres au Mont-
Cassin, pg. 451 i seg.
[*] Vegeu la Vie des Saint par une socit de gens de lettres, ed. Didot,
Pars, 1863, vol. I, pg. 116. Lemperador Carlemany, tot i ser polgam,
incestus i assass, grcies als serveis a lEsglsia va ser inscrit en el cor dels
sants, igual que la seva contempornia i no pas inferior en crueltat,
lemperadriu Irene, amb la qual, com s sabut, shavia de casar a instncies
del papa Lle III per tal de fusionar els dos imperis. Per estava escrit que
aquesta santa parella noms es podria unir al cel.
[*] Els legats romans a Germnia Sidonius i Vigilius, que van presenciar
un bateig semblant, van escriure al papa Zacaries demanant-li si calia tornar a
batejar aquells infants. Per el Pontfex va respondre que no era necessari
perqu els sacerdots havien alterat la frmula per ignorncia i no pas per mala
intenci. Vegeu Hist. ecles. de Fleury, vol. III, pg. 262. Sobre el costum
dobligar el diaca a beure laigua amb qu es rentava les mans el capell,
vegeu la Histria dInnocenci III, de Fr. Hurter, vol. III, a la biblioteca de la
nostra Universitat.
[*] Sant Esteve i sant Roc no mamaven els dies dabstinncia. A ms a
ms, el segon mossegava el pit quan lhi oferien un dia de dejuni. Vegeu el
Martirologi de Mavrlikos el 28 de novembre i el 16 dagost.
[*] La caiguda a terra de lhstia consagrada encara avui es considera
entre els occidentals un malssim averany i el culpable de tal negligncia s
castigat severament o fins i tot susps a divinis. Si la hstia cau sobre la roba
del combregant, aquesta es cremada i la cendra s llenada en un curs
daigua. El gosset duna senyoreta espanyola de Saragossa es va menjar una
hstia que havia caigut i la seva propietria es va veure obligada, per alliberar
de la foguera el canet que tant estimava, a donar a lEsglsia un gos dor de
les mateixes dimensions. Un teleg savi del segle XV, Wilhelm Holder, va
escriure una obra voluminosa titulada Mus exenteratus, sobre la manera en
qu ha dactuar el sacerdot en tals circumstncies, dilucidant si el cos del
Salvador continua sent tal en cas que, casualment, un ratol es mengs el pa
de la comuni. Vegeu lobra curiosa de Gavin, Passe-partout de lEglise
Romaine, pg. 241, Londres, 1726.
[*] Vegeu la Legenda Aurea, el 17 de mar.
[*] Desprs de la conquesta dAlexandria pels sarrans va cessar la
importaci de papir a Europa i el paper de pasta de drap no es va inventar fins
al segle X. Mentrestant lnic material per a escriure era la pell dovella.
Quan aquesta escassejava, raspaven els antics manuscrits clssics per
escriure-hi martirologis, saltiris, regles monstiques i altres galindaines
mongvoles. Vegeu la Histria medieval de Hallam, vol. IV, pg. 97 i la
Histria de les lletres gregues de Konstandinos Aspios, al prleg.
[*] Tot aix ha estat pres literalment de les classes dAlcu a lAcadmia
palatina, o sigui lescola creada al palau de Carlemany. Vegeu Guizot,
Histoire de la civilisation, vol II, pg. 352.
[*] Vegeu Diccionari de les heretgies, de Migne, a Cataphrygiens.
[*] Sobre aquesta santa vegeu les Vides de sants ja esmentades, de les
quals he pres el que es diu della, al 4 de setembre.
[*] Aquesta Lioba o Liogbuta, el nom de la qual han hellenitzat alguns
com Filotea, era cosina de sant Bonifaci, a qui acompany a la Germnia on
va fundar molts monestirs femenins. Segons els hagigrafs era tan bella, que
els salvatges saxons i turingis, quan la topaven, sagenollaven davant della i
li besaven els peus. Vegeu els Estudis germnics dA. Ozanam (Pars, 1849) i
totes les Vides de sants en general, que teixeixen una corona immarcescible a
la ms bella de les santes.
[*] A ledat mitjana en deien pa sec dels petits panellets monacals que
pesaven una una (Vegeu Rosweyde, Onomasticon, pg. 1405), per ignoro
si lorigen del nom Pacomi s correcte.
[*] s conegut que als monestirs dOccident rarament els monjos
assisteixen a les pregries nocturnes. Les campanes, que, segons sant Germ
(Mystica contemplatio, pg. 386), sn les trompetes dels ngels que
desperten els lluitadors al combat contra els enemics invisibles, van acabar
servint de can de bressol per als monjos. Molts dells fins i tot confessen
que, en comptes de despertar-se amb la campana nocturna, es desperten quan
no sona a lhora fixada. Vegeu el Viatge del pare Labat a Espanya, vol. I,
pg. 10.
[*] Vegeu la descripci dels cucs de seda de lilla de Kea i de les tniques
transparents que es feien amb aquesta a Plini (Histria Natural, XI, 26),
segons el qual aquestes tniques es van inventar ut in publico matrona
transluceat. Els poetes satrics les anomenaven ventus textilis, o sigui, aire
teixit i toga vitrea, s a dir, tnica de vidre. Daqu he tret all de
resplendia el seu cos com un bon vi dins una copa de cristall de Bohmia.
[*] El primer monestir daquest tipus, el va fundar a Tabennisi sant
Pacomi per a la seva germana (Vegeu Vides de sants de lEstiu, pg. 42). A
Occident gaireb tots els monestirs antics eren dobles, compostos duna zona
per als homes i un altra per a les dones, separades per un mur gruixut, per
lesglsia i el refectori eren comuns (i, segons alguns historiadors
malintencionats, tamb el dormitori). Els llocs apartats on es fundaven
antigament els monestirs i les incursions freqents dels pagans feien
necessria aquesta uni, perqu les dones no quedessin desprotegides. Segons
Bossuet aquesta promiscutat va contribuir a la suavitzaci dels costums,
introduint als monestirs una competici noble entre monjos i monges, que
sajudaven mtuament en la pujada del difcil cam que duia a la santedat.
Per Muratori qualifica aquests monestirs dobles dinvenci del diable per a
la perdici de les nimes. Vegeu Ant. Italic. Diss. VXVI.
[*] Les propietats daquestes plantes sn conegudes, per la farmacopea
afrodisaca en s a ledat mitjana era tan indecent i obscena, que noms en
puc presentar les receptes en llat, preses del Corrector de Burchard, bisbe de
Worms, a Alemanya, al segle XI: Tollunt piscem vivum et mittunt eum in
puerperium suum et tamdiu ibi tenent, donec mortuum fuerit: et decocto pisce
vel assato maritis suis ad comedendum tradunt. Ideo faciunt hoc ut plus in
amorem earum exardescant. I ms avall: Prosternunt se in faciem et
discopertis natibus, jubent ut supra nudas nates conficiatur panis, et eo
decocto tradunt maritis ad comedendum. I en un altre lloc: Gustant de
semine viri, et tollunt menstruum suum sanguinem et immiscent cibo vel
potui et dant viris suis ad manducandum vel ad bibendum, ut plus diligantur
ab eis, etc.
Les dones de ledat mitjana preparaven un altre remei afrodisac:
suntaven el cos nu amb mel i oli, es rebolcaven desprs en farina i amb la
farina adherida pastaven coques, que oferien als seus amants. Vegeu sant
Pere Dami a la seva obra De Gomorha (a Potter, vol. V, pg. 386) i
lApologia pro Herodoto dHenri Estienne, vol. II, cap. XXXVII.
[*] El ja esmentat duc de Benevent, Arechis, descriu els costums de les
monges de lpoca de la manera segent: Deliciis effluunt,
commessationibus student, potibus vineis ingurgitantur, lavacra frequentant.
Si quando in plateas processurae sunt, manes candidant, incendunt libidinem.
Saepe etiam formosos videre atque videri impudentibus appetunt, et ut
breviter dicam, ad omnem lasciviam voluptatemque animi frena relaxant:
adeo ut non solum unius, sed, quod dictu nefas est, plurimorum
prostitutionibus clanculo substernantur: et tum uterus intumuerit non facile
comprobatur (a Muratori, Rer. Italic., vol. II, pars I).
[*] Santa Lioba va viatjar realment a la cort, invitada per lesposa de
Carlemany, Hildegarda.
[*] Aquesta descripci de les diversions medievals s exacta. Vegeu
lobra de Haureau, Charlemagne et sa cour i la Dissertaci XXIX de
Muratori.
[*] A ledat mitjana els rics, en lloc doli, cremaven blsam dArbia en
llnties de plata.
Arabumque messe pinguis
Petat alta tecta fumus,
Veniente nocte nec non
Numerosus ungatur
Laquearibus corruscis
Camera in superna lychnus.
(Sidon. Apollin. Panegyricum, VIII)

[*] Altres vegades es convertien en dones completament nues i seien al

seu costat, per ell les dispersava amb la seva pregria, etc. (Vides de sants
de lEstiu, pg. 40)
[*] Vegeu la descripci daquests llantions a Gregori de Tours, Miracles
de sant Mart, vol. II cap al final, Pars, 1861.
[*] Aquest relat de la missi de Raleg i Regibald, la sang que degotava
dels fretres, la cervesa convertida en vi, etc., ha estat pres de la Historia
Translationis del contemporani Eginard. Vegeu la traducci francesa de la
seva Obra Completa de Teulet, pg 243 i seg. El ms curis s que el robatori
de relquies era considerat pels piadosos cristians de lpoca no noms lcit,
sin fins i tot digne delogi. Sobre aix vegeu la Dissertaci 59 de Muratori i
el Gloria Martyrum de Gregori de Tours, vol. II, pg. 312.
 NOTES A LA SEGONA PART
[*] Vegeu Tcit, De Germania, cap. XXI; sobre lhospitalitat dels
anacoretes, el Martyrologium Ecclesiae Germanicae, publicat per Fr. Beck, a
la vida de Bonifaci.
[*] Carlemany, quan visitava el monestir de Prm el mes de juny, sempre
ordenava encendre un gran foc al seu dormitori. Vegeu Hritage de
Charlemagne, de Deslys, vol. I, pg. 216.
[*] Vegeu Gregori de Tours, Vol. II, pg. 216.
[*] Els monjos de ledat mitjana, per justificar que menjaven aviram,
acostumaven a dir que la carn de les aus i dels peixos estan emparentades,
perqu tots dos han estat creats el mateix dia. Vegeu la Legenda Aurea en la
vida de sant Od, el 18 de novembre.
[*] Dumas a la novella La Reina Margot va descriure una escena
semblant, prenent lancdota de la Crnica de Carlemany de Mrime, que la
va copiar de la Vida de sant Od ms amunt esmentada, on es troba gaireb
literalment. Tenia ra Musset quan deia:
Il faut tre ignorant comme un matre dcole,
Pour se flatter de dire une seule parole,
Que personne ici bas nait pu dire avant nous.
Cest imiter quelquun que de planter de choux.

[*] Sobre el preu del vi i del menjar, sobre la situaci dels hostals, la gola
dels sacerdots, etc., vegeu el llibre, notable i ple derudici, dEd. Fournier,
Les htelleries et les cabarets au moyen ge, a la collecci dels Livres dor
des mtiers, Pars, 1859, vol. I, pg. 195 i seg.
[*] Sobre aix i sobre el vi begut a la salut de la Mare de Du vegeu els
Sermons dels bisbe dArle sant Cesari, Biblioth. Patrum, vol. VIII, a la
biblioteca de la Universitat.
[*] Aquest miracle ha estat pres de la Vida de santa Lliberada, que,
capturada per soldats salvatges, va ser salvada de la deshonra per la Mare de
Du grcies a una barba com aquesta. Vegeu Curios. Tholog., Pars, 1861,
pg. 270.
[*] Vegeu la carta de sant Jeroni a Eustquia (vol. I, pg. 140, Pars,
1693). El seu rival Ruf critica durament el sant per aquesta expressi
irreverent, demanant-se de quin poeta pag lhavia presa.
[*] He pres el nom daquest monestir de la carta dEginard a la seva
abadessa santa Blidthrut. Carta 15, pg. 189.
[*] Sobre lescassetat i preu exorbitant dels llibres a principis de ledat
mitjana vegeu la Dissertaci XLIII de Muratori i el prleg de la Histria de
les lletres gregues de K. Aspios.
[*] Aquest ensopiment, que anomena accdia, el descriu Cassi per
experincia prpia: Saepiusque (monachus) egreditur et ingreditur cellam, et
solem velut ad occasum tardius, properantem crebrius intuetur (Cassi, Inst.
Monast. IV, a Rosweid)
[*] Vegeu lobra de Montalembert, Histria de santa Isabel, que, a ms a
ms, bevia orina en lloc daigua per extrema humilitat cristiana. Sobre les
estaques que donen fruits vegeu Salvaci del pecat a la vida de sant Joan
Colobs, i sobre els hesicastes, sobre la flama que els emana del ventre, sobre
el seu lder Palams i sobre els desordres que provocaven al segle XIV a
Constantinoble, vegeu la Histria de lEsglsia de Gurin a la vida del monjo
Barlaam, vol. II, columna 1071.
[*] A ledat mitjana dominaven encara les idees i les expressions que
havia utilitzat Moiss sobre el cel per fer-se entendre a la seva poca. Vegeu
el llibre curis de Mirabeau, LAnelytroide, Pars, 1801, pg. 39.
[*] Al Csar el que s del Csar i a Byron el que s de Byron:
I love the sex, and sometimes would reverse
The tyrants wish, that manking only had
One neck, which he with one fell stroke might pierce, etc.
(Don Juan, canto VI, estrophe 27)
 [*] Sant Bonifaci va demanar a labadessa Edburga que li copis amb
lletres dor les Epstoles de lApstol, perqu els pagans, enlluernats per la
resplendor de lor, acceptessin el cristianisme (Bonif., Epistol. XXVIII, a
Migne, vol. LIII, columna 419). Daqu potser sha pogut parodiar la
coneguda expressi francesa Pour dorer la pilule.
[*] Per aquell temps tamb practicava la meditaci Ammonas legipci,
del qual es diu que, obligat a casar-se pels seus familiars, va conviure amb la
seva dona durant divuit anys sense unir-se a ella de la manera que s lcita als
marits. Sozmenos, Histria de lEsglsia, I, 14. Gregori de Tours esmenta
un exemple semblant de parelles piadoses que havien conviscut molts anys i
havien mort verges. Vegeu Histria dels francs, I, 43.
[*] Una dona que rentava la roba a la font del monestir de Bischofsheim,
del qual era llavors abadessa la ja tantes vegades esmentada santa Lioba, va
treure el cadver dun nen i el va mostrar a les companyes cridant: Mireu
com bategen les monges els seus fills. Fleury, Histoire ecclsiastique, vol.
III, pg. 263, Ed. de Colnia.
[*] Gaireb tots els sants de lpoca imitaven sant Antoni, fent s dels
banys daigua freda per refredar les passions.
[*] Els cnons del Dejunador van ser introduts a Occident lany 650 pel
monjo grec Teodor de Tars, que ja hem esmentat abans Vegeu Muratori
Dissertatio LXIX), i van estar en vigor fins al segle X, quan sen van redactar
uns altres de ms suaus i un xic ms decents. Si es fes una competici sobre
llenguatge obsc, ni Sade, ni Meursius, ni Aretino, ni els mateixos monjos
francs de ledat mitjana, crec, gosarien enfrontar-se a sant Joan el Dejunador,
els cnons del qual, que encara resulten ms obscens per la traducci en
vulgar, els nostres sacerdots els tenen encara avui com a manual i guia per a
vergonya de la civilitzaci del segle XIX. Qui sen vulgui convncer pot fer
un cop dull a les pgines 131 i seg. del Penitencial de Nicodem, imprs a
Vencia el 1857, lhagiorita de gloriosa memria es complau a comentar
mpliament les obscenitats ms obscenes, tot classificant-les per gneres i
espcies com els naturalistes, els animals i les plantes.
[*] Els vidres de color eren coneguts pels antics romans, preferint-los als
neutres, que no aconseguien fer-los transparents del tot. Vegeu Winkelmann,
Monumenti antichi inediti, vol. II, Roma, 1767. Entre els cristians els vidres
policroms esdevindran ds com desprs del triomf del cristianisme.
Venanci Fortunat, bisbe de Pdua, que flor al segle VI, i versificador
incansable, quan descriu lesglsia construda per Khildebert a Saint
Germain, elogia les vidrieres de les finestres, a travs de les quals el sol
penetrava virolat. Epistol. ad Falconem. Episc., a Ozanam, La civilisation
chez les Francs, pg. 454.
[*] Burchard (Descript. Terrae Sanctae, pg.281, a la biblioteca de la
nostra Universitat) relata que va veure a Palestina arbres que produen flors i
fruits alhora, potser aquells que Moiss anomena "fruits de la lluna" (Deuter.
33, 14). Vegeu el Diccionari de la Bblia de Calmet al mot poma.
[*] Lnec del qual sobtenen les plomes per escriure es diu Ente en
alemany, per aquesta paraula, igual que per als francesos canard, significa
tamb mentida, ocurrncia ridcula, all que nosaltres diem vulgarment
khalti. Per aix el representant de Prssia, tot fent broma, demanava una
ploma dguila.
[*] Vegeu les Confessions al llibre III, tradudes al francs per Janet
(Pars, Carpent., 1861); sobre Genoveva, Libnia i Liutberga, la Legenda
Aurea i la Histria de la mgia a ledat mitjana dAlfred Maury, pg. 408.
[*] Segons les Vides de sants antigues una navalleta amb un mnec de
fusta dagnocast penjada al coll o a la cintura bastava per apagar tot desig
amors. Vegeu Roubeaud, Trait de lImpuiss., vol. I, pg. 344. Aquesta
navalleta, segons Aristtil, sassembla molt a la vara que creix vora el riu
Fasi, anomenada fulla blanca, que els homes gelosos tallen i posen al tlem
virginal per mantenir pur el matrimoni (Sobre rumors extravagants, cap.
158)
[*] Aquests ornaments calligrfics eren molt habituals a ledat mitjana,
quan noms els callgrafs de professi sabien escriure. Vegeu la descripci
de la carta dEginard a labat de Prm, Thegan, al ja esmentat llibre de
Deslys, vol. I, pg. 238.
[*] El bisbe de Noyon al segle VI, sant Medard, cada cop que plovia
invocava un guila dales amples o, si de cas hi mancava, una altra au, per
utilitzar-la com paraigua. Vegeu Curios. tholog., pg. 84.
[*] Per error hem dit abat a lillustre senyor L. M. F. Gurin, que, tot i
ser laic, exerceix a Frana la santa professi de viatjar a la recerca de
relquies santes.
[*] Els cristians, pel que sembla, van prendre dels antics gals el costum de
llanar ofrenes a les divinitats que habitaven als llacs. Posidoni (a la
Geografia dEstrab, ed. Didot, pg. 156) ens informa que aquests hi
llanaven (als llacs) barres de plata i dor. Quan els romans es van apoderar
de les regions van vendre els llacs en benefici de lerari pblic i molts dels
que havien comprat molins hi van trobar peces de plata batuda. Per Gregori
de Tours sabem que al pas dels gabals (lactual Gvaudan), al cim duna
muntanya anomenada Helanus, hi havia un llac, on, en una determinada
poca de lany, els pagesos llanaven a tall dofrena panys de tela blanca,
pells de xai, formatge, trossos de cera i altres obsequis, que resultaria feixuc
denumerar. La majoria hi anaven amb carro i duien vi i animals per
sacrificar. Durant tres dies es limitaven a fer bona taula i al quart dia les
aiges del llac comenaven a agitar-se, el sol es tapava i esclatava una
tempesta tal de calamarsa i llampecs, que els pelegrins amb prou feines tenien
temps de posar-se fora de perill. Tot aix succea invariablement cada any el
mateix dia a la mateixa hora (De gloria confessorum, vol. II, pg. 363 de la
traducci francesa).
[*] El fams Alfred Maury que ha dedicat tota una vida a lestudi
comparat de les religions, arriba a la segent conclusi: On peut le dire
hardiment, lEurope tait plus qu moiti payenne au moyen ge.
[*] Vegeu un himne semblant complet a les Curios. tholog., pg. 340.
Aqu noms tradueixo lestrofa que es refereix al ventre de la Verge: Salve,
ventre miraculs de la Verge, recipient on es cuinaren els miracles de Du,
llit nupcial on sun la divinitat amb lhome, etc.. La resta destrofes no sn
menys curioses: les galtes de la Mare de Du sn anomenades jardins on les
flors es tenyeixen del porpra de la grcia divina, els cabells cordes de larc
de la divina misericrdia, els pits fonts don brolla el mann, el braos
rems de la nau de lEsglsia, etc. Aix mha fet recordar els versos de P.
Sutsos a Efthmios Vakhlavas, als quals descriu els ulls, els pits, els peus i la
resta de belleses de la seva herona Maria.
[*] Sobre aquests esclavons i la seva irrupci a la Germnia vegeu la
Histria de lEsglsia de Fleury a lany 736.
[*] El nombre daquestes pelegrines nues shavia multiplicat tant en
aquell temps, i la seva indecncia als camins havia arribat a tal punt, que
lEmperador es va veure obligat a promulgar una llei per la qual aquestes
herones errants eren agafades pels soldats i tancades en locals especials on
permanebant laborantes. Vegeu Dissert. 23 de Muratori.
[*] Sobre la quantitat i les dimensions dels crvols i els senglars als
boscos de Fulda vegeu el Diccionari de Geografia en vint volums que hi ha a
la nostra Universitat.
[*] Sobre les relquies i especialment sobre el cap del Baptista circulen
tantes llegendes, i tan contradictries, que es podria creure que aquest sant
tenia molts caps, com la Hidra de Lerna, o que, desprs de mort, les seves
relquies shavien multiplicat, segons el costum medieval, per satisfer la
devoci dels cristians. Sigui com vulgui, noms a Frana hi ha set esglsies
que es vanten de posseir les relquies de sant Joan, i el savi Du Cange es va
dignar a escriure un volumins Tractat histric sobre el cap de sant Joan,
Pars, 1745, vuit-centes pgines en quart, al qual remetem els curiosos.
[*] Sobre el dit de sant Sergi, sobre el preu que en va pagar Gondobald a
un mercader de Sria anomenat Eufroni, i sobre els seus miracles, vegeu
Gregori de Tours, vol. II, pg. 110 i 325.
[*] Les fogueres de sant Joan, com la majoria de festes del cristianisme,
sn herncia dels pagans, que encenien fogueres per tot lImperi rom durant
els dies ms llargs de lany en honor de Pales, la deessa dels pastors. Vegeu
Histria primitiva de Roma de Dions dHalicarns, I, 88, Tibul, llibre II,
Elegia 5. Properci, IV, 4. Desterrats els dus pagans, la festa es continuava
celebrant en record de sant Joan. Vegeu tamb La histria de la mgia
dAlfred Maury, pg. 164.
[*] Tota lescena que segueix, lhe treta dels poetes llatins que descriuen
les Pallies.
[*]
Ille levis stipulae sollemnis potus acervos
Accendet, flammas transilietque sacras, etc.
(Tibul, II, 5)

[*]
Moxque per ardentes stipulae crepitantis aceruos
Trajicias celeri strenua membra pede.
(Ovidi, Fast., IV
 [*]
Annua pastorum convivia, lusus in urbe,
Quum pagana madent fercula deliciis,
Quumque super raros foeni flammantis acervos
Trajicit immundos ebria turba pedes, etc.
(Properci, IV, 4)

[*] Aquesta planta, anomenada a Frana tamb herba de sant Joan, era
consagrada pels druides al sol. Els cristians lusaven per foragitar els mals
esperits i era anomenada fuga daemonum. Al nord dItlia encara s viva
una superstici, segons la qual qui troba un trvol del quatre fulles a la llum
de la foguera de sant Joan pot sotmetre els dimonis a la seva voluntat. Vegeu
la Mitologia germnica de J. Wolf, vol. I, pg. 236.
[*] Les riqueses acumulades als monestirs despertaven la cobdcia dels
infidels, i molt sovint tamb la dels capitostos cristians, de manera que els
abats es veien obligats a fortificar els cenobis com fortaleses militars. Sobre
la bellicositat dels monjos, el pes de les seves maces i sobre les dimensions i
la ferocitat dels seus cans vegeu lEnciclopdia teolgica de Migne, vol. 53,
columna 36 i seg. i la descripci de Delys del monestir de Prm, vol. I, pg.
202.
[*] La majoria de refectoris dels monestirs de lpoca eren decorats, o,
ms ben dit, enlletgits per tals esttues deformes. De vegades shi afegia un
tretz deixeble, o sigui, Judes, amb la soga al coll. Els monjos, en entrar-hi,
feien una reverncia als dotze apstols i escopien a la cara del trador. Vegeu
Mabil., Veter. Analect., vol. II, col. 403.
[*] Vegeu una descripci daquestes terribles Vade in pace feta per
larquitecte Viollet-le-Duc, al Jounal de Dbats, 30 doctubre, 1865.
[*] Aquest llibre es va publicar annimament a Viena lany 1782, sota el
ttol Specimen monachologiae, methodo Linnaeana. La majoria de
bibligrafs latribueixen al fams malacleg Born, que lhauria escrit per a
diversi de lemperador Josep II. El mrit ms gran daquest llibre s
realment la precisi cientfica amb qu es classifiquen els monjos en diferents
grups i subgrups dacord amb variacions mnimes daspecte i de costums.
Aix, pel que fa a la veu lescriptor erudit examina si el so s melodus vel
ingratus, cantans vel irans; guturalis vel nasalis; clamosus vel murmurans;
flebilis vel hilaris, gruniens vel latrans?. En divideix la manera de caminar
en tardigradus, festinans, ignavus, durus, etc.
[*] Aquest costum, que recorden les hagiografies antigues, es conserva
encara a Alemanya entre els pagesos. Vegeu H. Heine, Atta-Troll., cant I,
estrofa 9.
[*] Sant Benet dAniana al segle VIII va introduir el greix de porc als
monestirs dels francs a causa del preu excessiu de loli i, a ms a ms, per tal
de demostrar que els monjos no sabstenien de carn per superstici. Vegeu la
Hist. eccls. de Gurin, vol. III, columna 82.
[*] Els que semborratxaven eren castigats a trenta dies de privaci de
greix. Vegeu Ed. Fournier, Hist. de Htels, pg. 194. Sobre lafaitat dels
monjos, les sagnies, els rentats de peus, etc. vegeu la vida i les regles de sant
Benet dAniana, don ha estat pres tot aix. Migne, Encycl. Theol., vol. 53,
columna 79 i seg.
[*] Sobre la vida, els escrits, els poemes en forma de creu daquest abat
vegeu els Ann. Ord. S. Benedicti de Mabillon, a lany 840 o la Bibliografia
general de Didot sobre Raban Maur.
[*] Cal que les verges es guardin dels cossos masculins encara que
siguin eunucs, perqu, tot i que sigui eunuc, no deixa de ser un home per
natura. Aix com el bou banyut al qual han tallat les banyes, continua sent
banyut al seu esperit, i es mostra amenaador de bon grat, inclinant el coll i
disposant el cap per envestir; i, de fet, sovint safua i copeja amb la part del
cap on abans disposava de banyes, satisfent la fria amb la imatge de
lacte, aix tamb el mascle a qui han tallat els genitals continua sent un
home pel desig de la carn: per aix, de manera semblant, tamb ell,
disposant-se a lacte, respira amor i absurda follia; de vegades tamb,
impulsat pel desig de la cpula, encara que amb aquella part no pugui
corrompre la dona sin que noms la molesta, ell, per, corrompent-la en
certa manera, satisf aix el desig amb la imaginaci, i, incitant-la amb
vehemncia al pecat, en corromp tota la ment i impulsa el cos a lacte de la
corrupci (Sant Basili, Sobre la virginitat, ed. 1638, pg. 679).
[*] El culte a Prap o Fallus es mantenia ben viu a la Gllia i a la
Germnia fins al segle XII; per el nom daquesta divinitat havia estat
substitut per altres denominacions, que expressaven amb exactitud la finalitat
dels ritus celebrats en el seu honor. Aix, a Schwitzerhofen, li deien Saint Vit;
a Anicium (lactual Puy-en-Vlay), Saint Foutin i, a altres llocs, Saint
Greluchon. Les dones grataven el fallus daquest dol obsc i barrejaven les
rascadures amb el vi dels seus marits o amants ut plus in amorem exardescant
o sel bevien elles mateixes si eren estrils o frigidae. Henri Estienne ha
recollit els passatges ms curiosos sobre aquest tema en la seva Apologia
dHerdot (vol II, cap. 38).
[*] Deia: Com la subtncia humida nodreix els peixos, aix el desert s
un ornament per als monjos; i, igual que aquells perden la vida si toquen la
terra, aquests perden la modstia monstica quan sacosten a les ciutats.
Sozmenos, Histria de lEsglsia, columna 807, Pars, 1859.
 NOTES A LA TERCERA PART
[*] Vegeu lobra ja esmentada dEd. Fournier, vol. I, pg. 198.
[*] Lusage des postes tant tomb avec lempire romain fut relev par
Charlemagne: mais son dessein fut abandonn par ses successeurs (L.
Hornik, Trait de lorigine des postes, apud Calmet, Vol. III, columna 1210).
[*] Sobre aquests ases, sobre la creu que duen al llom, etc. vegeu lobra
de Guerazzi, LAsino, (Tor, 1857, pg. 362). Sobre la velocitat i la bellesa
dels ases a ledat mitjana tenim el testimoni de lhimne gtic que es cantava a
les esglsies dOccident durant la festa de lAse:
Orientis partibus orsus est asinus
Pulcher, fortissimus, sarcinis aptissimus, etc.
[*] Aquesta descripci de lestat de la Germnia en aquella poca s
exacta. Vegeu les Crniques dEginard i la Histria dels francesos de
Sismondi, vol. III.
[*] Al llibre III, Sobre el dret, uns mil versos, ordena menjar els morts
(Digenes Laerci, VII, 7)
[*] Un amic meu, abat del monestir del Sant Sepulcre a Valquia, mha
explicat que, durant la seva estada al mont Athos, en tornar una tarda a la
seva cella, hi va trobar ms de cinquanta monjos ensumant amb avidesa una
carta que havia rebut duna senyoreta valaca. Per lolor havien endevinat que
era duna dona.
[*] Tots els detalls que segueixen sobre les ciutats susses de lpoca sn
histrics. Vegeu la Crnica de Sankt Gallen i Diccionari geogrfic en deu
volums (Pars, 1823-33) als noms de les diferents ciutats. Litinerari de na
Joana, lhe traat segons el mapa de ledat mitjana de Lenglet-Dufresnois.
[*] Sobre lomnipotncia i els abusos dels jueus al segle IX, vegeu la
carta del bisbe de Li, sant Agobard, a lemperador Lotari, on senumeren els
seus actes violents, ajudats per la gurdia imperial que havien comprat amb
gran quantitat dor (S. Agobardi, Epist. de insolentia Judaeorum, al vol. I les
seves Obres completes, publicades a la Patrologia latina de Migne).
[*] Tots aquests contes amb qu els jueus de lpoca intentaven de fer
proslits entre els gals, els hem presos del Talmud. Vegeu-ne la traducci
francesa dliphas Lvy (Livre des Esprits, pg. 37 i seg.).
[*] Vegeu la biografia daquest home realment apostlic a la Encycl.
Theol. de Migne, vol. 51 i sobretot larticle de DAlembert a la Gran
Enciclopdia, on el filsof ret al bisbe el corresponent tribut dadmiraci.
[*] Estrab es refereix a aquesta ciutat amb el nom indeclinable dArlate.
Sobre els seus monuments romans, les figues, els embotits i les dones, vegeu
els Discours Panegyriques sur la ville dArles del francisc Jean Privat, Pars,
1612.
[*] Vegeu aquesta regla als Annales ecclesiastici de Baronio, a lany 506,
on s fa menci del nombre de fuetades, que no podien superar les trenta-nou.
Sobre la revolta de les monges i les representacions teatrals als monestirs,
vegeu la Histria dels convents de Pauline Roland.
[*] El monestir dArle era lnic a Frana, on, en lloc de celles, hi havia
un dormitori com per poder sotmetre les monges a una vigilncia ms
rigorosa. Vegeu la regla esmentada anteriorment.
[*] Els telegs i cronistes francesos ms importants no es van desdenyar
de sostenir en obres voluminoses el viatge a Frana de santa Magdalena
acompanyada de sant Lltzer, sant Trfim i sant Maxim. Aquesta pretensi
t el seu origen, com ja ho hem dit ms amunt tamb respecte a sant Dions,
en el desig de demostrar que lEsglsia galla s contempornia dels apstols.
La llista de llibres que shan escrit sobre aquest viatge de santa Magdalena s
interminable. Nosaltres ens limitarem a remetre els curiosos a lobra del
jesuta Guesnay, Magdalena Massiliensis advena i a les tres dissertacions del
savi Launoy, en qu aquest enemic implacable de les supersticions populars,
anomenat el dnicheur de lgendes, evidencia la inexistncia i la ridiculesa
del viatge a Frana de santa Magdalena. Per els escrits de Launoy van ser
condemnats a Roma, i els capellans de Provena continuen encara avui
aprofitant-se dels pelegrins, mostrant les empremtes dels genolls de
Magdalena a la roca, la cavitat excavada per les seves llgrimes i el forat don
havia brollat larbust miraculs de fulla perenne. Sobre aix i sobre la capella
erigida en honor de la santa, vegeu Migne, Monuments indits sur lapostolat
de Marie Madeleine en Provence (2 vol. in-4t; Pars, 1848) i el Diccionari
dels pelegrinatges, vol. I, col. 281.
[*] Aqu he abandonat els hagigrafs i he imitat Virgili:
Horrendum et dictu video mirabile monstrum.
Nam, quum prima solo raptis radicidus arbos
Vellitur, huic atro liquuntur sanguine gutae, etc.

[*]
..Gemitus lacrymabilis imo
auditur tumulo et vox reddita fertur ad aures, etc.

[*] Les relquies de sant Marc van ser transportades a Vencia lany 820,
i encara avui shi mostra el seu Evangeli autgraf als curiosos, per, dipositat
des del principi en un profund soterrani, lhan malms tant la humitat i els
ratolins, que ja no es pot distingir ni a quina llengua pertanyen els seus
carcters. Entre els crtics, els uns afirmen que est escrit en llat, els altres
reconeixen lletres que pertanyen a lalfabet grec. Vegeu lIter Italicum de
Montfaucon, cap. IV, pg. 55 i seg.
[*] Sobre el trfic desclaus al segle IX vegeu la carta ja esmentada (De
insolentia Judaeorum) de sant Agobard a lemperador Lotari, en la qual el
bon bisbe ataca durament els que venen esclaus cristians als jueus. Sobre els
pirates i el comer dels venecians i dels genovesos al Llevant, vegeu la
Dissertaci XXX de Muratori.
[*] s conegut el Concili que es va reunir a Mcon, Frana, lany 585, per
decidir si les dones eren persones. Sobre la filla dAristoxen vegeu el Lxic
de la Suda a lentrada . Sobre els amors equins i cabrums de les
egpcies i les tesslies, i sobre els monstres que en van nixer, vegeu la
Histria natural de Plini, VIII, 64, i Herdot, Euterpe, 49, cfr. la Vida
dApolloni de Tiana de Filstrat, pg. 153, ed. Didot.
[*] Sobre aquestes relquies, que encara avui sexposen a la veneraci
dels cristians devots, vegeu la Histria de lilla de Crsega de Filippini, II,
pg. 390.
 [*]
., lisola di Sardi
Ricca di caccio ed uomini bugiardi
(Tassoni, Secchia Rapita, cant II)

[*] Durant la persecuci dels pagans en poca de Teodosi, es va

promulgar un decret que ordenava la demolici dels temples antics dAtenes i
els amants de lAntiguitat, per salvar-ne els ms illustres de la destrucci,
safanyaren a transformar-los en esglsies cristianes, dedicant el de la verge
Atena a la Verge Maria, el de lheroi Teseu a lheroi sant Jordi. Vegeu J.
Malalas, VI.
[*] La majoria dels nostres sants sn en realitat dus grecs o semidus que
han canviat de nom, per que, fora daix, sn iguals als antics. Sant Nicolau,
que provoca i calma les tempestes, ha substitut Posid; sant Miquel
transporta les nimes al parads o a linfern, com Hermes feia abans; sant
Demetri s el Pan dels pastors cristians; Hlios s venerat encara avui als
cims de les muntanyes sota el nom de sant Elies, etc. Vegeu Pouqueville,
Viatge a Grcia, vol. VI, pg. 143; i Alfred Maury, Croyances, etc., de
lAntiquit, pg. 333 i seg.
[*] Vegeu Cedr, Zonars i sobretot Genesi a la Vida de Tefil, pg. 29 de
ledici de Vencia, i els Annales de Baronio a lany 804. Sobre els morts
que ressusciten, les imatges que parlen i els carbons que ballen, vegeu el Nou
Parads a la vida de sant Teodor Estudita.
[*] Tot aix ha estat pres gaireb literalment de la carta dels emperadors
Miquel i Tefil a Llus el Piets. Vegeu Eginard, Annales, pg. 162, ed.
Teulet. La carta dels emperadors bizantins ha estat recollida als Estudis
bizantins del sr. Zamblios, pg. 335.
[*] Santa Vernica o Prnica, en trobar Jess amarat de suor quan es
dirigia al Glgota amb la creu, li va oferir el seu vel perqu seixugus. La
imatge del Salvador va quedar indeleblement impresa al llen, que es guarda
fins avui al temple de Sant Pere a Roma. En honor daquesta imatge se
celebra un ofici religis cada any el quatre de febrer. Segons alguns, Vernica
no s un nom de dona, sin un mot compost del llat vera (vertader) i el grec
(imatge). Sobre aix vegeu les Lgendes chrtiennes de Maury.
[*] Aquest bisbe va ser enviat a Atenes pel patriarca Ignaci. El seu nom
apareix dues o tres vegades a Foci. Vegeu tamb Histria succinta de la
ciutat dAtenes, de D. Sumerls, pg. 61.
[*] A cap temple antic no era lcit dentrar-hi armat, mentre que lor es
deixa fora en entrar en alguns santuaris. Plutarc, Consells poltics, Ed.
Didot, vol. II, pg. 1000.
[*] Tots aquests smbols, aix com el significat simblic de la
indumentria dels sacerdots dOrient han estat trets de la Mystica
contemplatio de sant Germ, Patrologia, vol. 108, pg. 386 i seg. a la
biblioteca inferior de la Universitat.
[*] El patriarca Germ a lobra abans esmentada anomena la porci oferta
a la Mare de Du cos de la Santssima Verge (a Picart): aquesta expressi
grollera va ser motiu de befa entre els occidentals en les disputes de les dues
Esglsies sobre la procedncia de lEsperit Sant.
[*] Vegeu Salvaci de pecadors a la Vida de sant Pelagi.
[*] La Litrgia de sant Jaume durava sis hores senceres. Com que
minvava la pietat dels fidels, sant Basili la va escurar a la meitat i sant
Crisstom va reduir la missa de sant Basili a lextensi actual. Ning desprs
dell ha intentat noves reformes, de manera que nosaltres som els nics entre
totes les nacions civilitzades que tenim encara una missa medieval de dues
hores, que potser om una vegada a lany.
[*] El cardenal Humbert en la resposta a la carta del patriarca de
Constantinoble, Miquel Cerulari, acusa els grecs dallunyar de lAltar les
dones amb la regla i dexcomunicar els sacerdots que duien calons. Vegeu
Picart, Crm. Relig., vol III, pg. 83, edici en foli, Amsterdam, 1733.
[*] Vegeu el Nou Parads a la vida de Teodor lEstudita.
[*] Alguns van arribar a tal punt dabstinncia, que a Bateu li sortien
cucs de les dents a causa del dejuni excessiu, etc. (Sozmenos, Histria de
lEsglsia, col. 1392). Sobre Meleci, Pafnuci, Nic i daltres, vegeu les Vides
dels sants, de Sime el Metafrasta, o el Nou Parads a la vida de cada un dels
sants esmentats.
[*] Quan sant Antoni era a la Tebaida duent vida deremita va fer amistat
amb un stir de peus de cabra a qui ensenyava les veritats de la religi
cristiana. El stir agrat va oferir dtils al sant en recompensa de les seves
ensenyances. Vegeu sant Jeroni a la Vida de sant Antoni, pg. 36. Sant Agust
tamb parla de drades, silens, stirs, etc., que van abraar el cristianisme.
Vegeu lobra de Remusat, Des races humaines, pg. 84 i seg.
[*] Eren tants els prelats castrats en aquella poca, que lambaixador
dOt, Liutprand, va creure que eunuc era un ttol honorfic dels bisbes
grecs.
[*] Aquests costum doferir la primera raci a la Verge es va conservar
entre els monjos del mont Athos fins al segle XVII. Quan els monjos es
reunien al voltant de la taula, lhegumen tallava un tros de pa que oferia en
una safata de plata a la imatge de la Verge, collocada en una cadira a prop de
la taula. Vegeu el Viatge a Grcia de langls Covel, vol. V, pg. 1. Aquest
costum em sembla una herncia dels pagans, que creien que els dus eren
presents als banquets. Segons Ovidi:
Mos erat et mensa credere adesse deos,
Vesta o Hstia prenien sempre la primera raci,
Fert missos Vestae pura patella cibos.
(Ovidi, Fastos, V)
[*] La descripci ha estat presa de lAmbaixada del bisbe de Cremona,
Liutprand, que, enviat com a ambaixador a Constantinoble davant Nicfor
Focas, va descriure detalladament els costums, la indumentria, els banquets,
etc. de la cort bizantina. Aquest escrit curis es troba als Annales ecclesiastici
de Baronio i a la collecci de Rerum Italicarum de Muratori, girada de
manera reeixida al grec pel sr. Zamblios, a la traducci del qual remeto el
lector (Estudis bizantins, pg. 515).
[*] La queixa ms gran de Liutprand contra els bizantins va ser la mala
qualitat i ladulteraci del vi amb guix i resina: el costum de barrejar amb el
vi brea, guix, resina o fins i tot aigua de mar s antiqussim entre els grecs, els
quals afegeixen aigua de mar al vi, mentre que els que habiten lluny de la
costa hi tiren guix cuit de Zacint (Qestions sobre la naturalesa, Plutarc, X).
[*] Tots aquests miracles ha estat copiats gaireb literalment dels nostres
sinaxaris. Vegeu Salvaci de pecadors, Parads, Vides de sants de lEstiu,
Hagiografies a les vides dels sants esmentats al text.
[*] Hi ha una enorme polmica entre els catlics i els protestants sobre si
els grecs creuen en la presncia real del cos div als misteris, i shan escrit
centenars de volums sobre la qesti. Pel que nhe pogut deduir, la diferncia
entre catlics i orientals rau en el fet que els catlics creuen que desprs de la
consagraci el pa i el vi deixen de ser tals, transformats com per art de mgia
en cos i sang del Salvador, mentre que nosaltres creiem que a la substncia
del pa shi afegeix la del cos div, i considerem els Sagrats Misteris com un
aliment que trenca el dejuni i est sotms a la digesti, cosa per la qual els
catlics ens han anomenat stercoranistes. Vegeu sant Germ, Mystica
contemplatio i Ilias Tandalidis, Refutacions dels papistes. Cfr. Picart, Dissert.
sur la Transubs. de Grecs, pg. 89.
[*] Aquesta resposta enginyosa va ser donada pel bisbe de Salona al
viatger angls Wheler que li demanava amb insistncia qu creien els grecs
sobre la transsubstanciaci. Vegeu Wheler, Travels in Greece, vol. I, pg.
159.
[*] Els sacerdots bizantins feien servir aquest smil a ledat mitjana per
explicar als fidels el misteri de la comuni. Vegeu Zonaras, a Picart, pg. 93.
[*] Nestori va ser el primer a distingir la natura divina i humana de Jess i
a rebellar-se contra leptet de Depara que els arrians donaven a la Verge.
A despit de Nestori, els ortodoxos van acceptar aquest eptet ridcul. Sant
Isidor de Pelusium (llibre IV, carta 57) critica aquestes disputes ridcules dels
clergues de lpoca, que dominats pel deler de lambici fan veure que
discrepen en assumptes divins i superiors a la ra humana. Pel que fa a la
carta dels alumnes dHiptia en qu es burlaven de la Mare de Du,
anomenant-la Rea, vegeu Concilis, vol IV, pg. 484, cfr. Diccionari de Bayle
a larticle Nestori.
[*] Aix eren anomenats els excomunicats per lEsglsia que havien morts
sense penedir-se. Sels enduria el cos, el ventre els ressonava com un tambor
(tmpanon), per aix el nom que tenien. Aquests a la nit sortien de la tomba i
feien mal als vius, i no sels desfeia el cos dins la terra fins que no els era tret
i cremat el cor. Vegeu la carta de Leo Allatius, De Quorundam Graecorum
opinat, i Khrist. ngelos, Sobre la situaci dels grecs, cap. 25, a Picart.
[*] Els grecs anomenaven aix a ledat mitjana unes bsties fantstiques
amb cap dase i cua de mico, que adoraven la lluna a les crulles i
salimentaven de serps i insectes. Alguns escriptors eclesistics han afirmat
que aquests monstres sn jueus que han ressuscitat dentre els morts per
cercar el Messies. Vegeu la carta dAllatius ms amunt esmentada, cap. 9, i
els Cnons de sant Joan el Dejunador, pg. 88.
[*] Atenes s perjudicial per a lnima dels devots: en efecte, s rica de
la riquesa dolenta, ddols, etc. (Oraci a Basili, cap. 29)
 [*] Al comenament de ledat mitjana, en temps de Valent, Valentini i
Teodosi, es va constituir a Orient una veritable Santa Inquisici, les
brutalitats, les repressions i les matances de la qual no tenen res a envejar als
inquisidors dEspanya, els quals noms perseguien persones per les seves
falses creences, mentre que els correctors ortodoxos dOrient es
proposaven esborrar en massa de la fa de la terra tots els hellenitzants o els
filsofs. Els passatges dels historiadors contemporanis sobre aquests temes
no deixen ni rastre de dubte, despertant la indignaci i lhorror contra els que
havien vingut "a portar lespasa i no pas la pau". Els presento ntegres ja que
sn poc coneguts, encara que dignes de la ms gran atenci.
Pel cronista cristi Sozmenos, a qui no cal dir que ning acusar de
calumniar els seus coreligionaris, sabem que gaireb tots els hellenistes van
ser eliminats, i es va ordenar assassinar-los, els uns al foc i els altres passats a
espasa. De manera semblant, per la mateixa ra, els filsofs ms brillants de
tot limperi van ser assassinats. Per fins i tot la mort sestenia als que no
eren filsofs, per vestien com ells: de manera que ni els que es dedicaven a
altres coses no vestien tniques de color safr, per la sospita del perill i per
por (Hermies Sozmenos, Histria Eclesistica, VI, 35).
Zsim descriu amb colors terribles la persecuci dels filsofs en temps de
Valentini. Endut per una ira desmesurada, sospitava de tots els que
destacaven en filosofia o havien rebut ensenyament en retrica. I se sentien
pertot lamentacions i un plany general; les presons eren plenes de gent
tancada sense ra; i els delators se nanaven lliures de tot perill, mentre que
els acusats eren condemnats a mort sense proves legals, i perdien els seus
bns, deixant fills i esposes en una necessitat extrema. Tots aquests havien
arribat al grau ms alt deducaci i havien estat condemnats ms per enveja
que no pas per judici just. La situaci era tan confusa, que fins i tot els
delators, acompanyats de ms gent, seguien aquells que tornaven a casa,
agafaven els que trobaven i els lliuraven a qui havien rebut lencrrec de
matar-los a tots sense judici. El smmum dels abusos va ser el cas de Festos,
a qui lemperador, coneixent la seva predisposici a tota crueltat, va enviar a
sia com a procnsol perqu no en queds cap dels que shavien dedicat a la
retrica. I la seva voluntat es va complir: Festos els va cercar a tots, als que
va trobar els va matar sense judici, i als altres els va obligar a fugir del pas.
(Histria nova, IV, pg. 218 de ledici de 1676 que hi ha a lUniversitat).
 Libani al discurs En defensa dels temples, el cant del cigne de
lhellenisme moribund, ens commou fins a les llgrimes quan ens explica els
patiments dels pobres pagesos, espoliats pels monjos: En efecte (els monjos)
recorren els camps devastant-los com torrentades amb el pretext dels
temples segons ells per combatre els temples, per aquesta guerra s un
mitj per apoderar-se de la riquesa dels temples, per robar als desgraciats els
seus bns, el que els produeix la terra (o sigui, all que tenen als magatzems)
i els animals que crien. Per no en tenen prou, daix, sin que fins i tot
sapropien de la terra duna persona, allegant que s un terreny sagrat, i
molts shan quedat sense la hisenda familiar de manera fraudulenta.
Mentrestant viuen en el luxe a costa de les desgrcies alienes, ells, que,
segons diuen, honren el seu Du amb labstinncia. I si senten que un camp t
alguna cosa de les que poden robar, tot duna el propietari s acusat de fer
sacrificis i coses espantoses, i cal actuar contra ell i es presenten els
correctors (inquisiteurs?), perqu aquest s el nom que tenen els lladres.
Alguns intenten passar desapercebuts i neguen els abusos que fan, i si els dius
lladres, els has insultat, per daltres es vanen daix i se nenorgulleixen, i
ho ensenyen als que no ho saben, etc. (Discursos de Libani, ed. Reiske, pg.
167-8).
No menys greu s el testimoni dAmi Marcell que tradum fidelment:
Nhi havia prou que un espia malintencionat acuss alg de dur al coll un
amulet contra la febre o que lhaguessin vist assegut vora una tomba o unes
runes, perqu fos condemnat a mort per idlatra o nigromant. Dels confins
ms allunyats de limperi hi eren conduts engrillonats ciutadans de qualsevol
classe social i edat. Dells, uns van morir pel cam i daltres a les presons. Els
que sobrevivien eren enviats a Escitpolis, un ciutat apartada, a Palestina, on
shavien installat els centres de tortura i lescorxador. El primer torturat va
ser Simplici, desprs dell Parnasi, ms tard Andronisc, etc. (Ami
Marcell, XIX, 121).
Tot aix, crec, hauria de fer ms moderats els escriptors eclesistics quan
ataquen la crueltat dels pagans, que noms castigaven els que conspiraven i
atacaven la seva religi, i a nosaltres, els ortodoxos, ens hauria de fer menys
durs amb els occidentals quan els tirem per la cara la matana de la Nit de
sant Bartomeu i la Santa Inquisici, que van prendre dels bizantins. Per
sobre aix hi haur ms informaci al nostre treball La creu i els dols a
ledat mitjana, que ser publicat properament.
[*] He pres aquesta comparaci de Libani: Un camp privat del seu
temple s com si se li hagus cegat i mort lnima.
[*] Les emperadrius del segle IX, Irene i Tefan, eren, com s sabut,
ateneses.
[*] Empdocles a Plutarc (Sobre les opinions dels filsofs, V, 12) creu
que els infants es formen segons la imaginaci de la dona en el moment de
la concepci. Moltes vegades les dones shan enamorat dimatges o esttues i
han engendrat fills que shi assemblaven.
[*] Sobre lavarcia i la brutor del clergat oriental de lpoca vegeu
lAmbaixada de Liutprand, que descriu duna manera molt divertida els
costums del bisbe de Lucada.
[*] Sinesi (Epstola 136), als mestres de lHimet, els diu apicultors,
perqu socupen alhora de la cria de deixebles i dabelles.
[*] Lnic filsof conegut a les escoles medievals era Aristtil. Els
rapsodes daquell temps, volent representar la fora de lamor, van inventar
una faula, segons la qual aquest prncep dels filsofs, enamorat de Clefila va
accedir a la seva petici de posar-se una albarda a lesquena i un fre a la boca.
La ingrata Clefila, en comptes de sentir-se commoguda per tan gran
humiliaci del pobre filsof, li puj a lesquena i, esperonant-lo, el va menar,
aparellat daquesta manera, davant el seu deixeble Alexandre, que safany a
oferir al mestre un feix de palla. Lancdota ens ha semblat graciosa i, a ms,
ens ensenya una gran veritat, que la majoria de dones es complau, com
lantiga Circe, a transformar els seus amants en bsties. Sabent-nos greu no
poder presentar aqu el Fabliau dAristote sencer, remetem el lector a la
collecci de Legrand i als Proverbes de Quitard, pg. 245.
[*] Aquest bisbe s histric: va ocupar la seu episcopal de Gnova des de
lany 821 fins al 860. Vegeu Luigi Bima, Cronol. dei vescovi di Genova, pg.
231. Sobre el costum de llanar al mar hsties consagrades per calmar les
tempestes, vegeu el ja esmentat treball de Janion (Passe-partout de lEgl.
Rom., pg. 171).
[*] Es creia realment que els reis francesos tenien el privilegi daquesta
curaci miraculosa, a la qual fan referncia els historiadors francesos ms
seriosos. Lerudit alemany Choulant va escriure sobre aquest tema un llibre
volumins in-4t, Die Heilung der Scrofeln durch Koenigshand, Dresden,
1833. Vegeu tamb lobra de Maury, La Magie etc., pg. 391.
[*] Aix i el que segueix s una parfrasi o, ms ben dit, una pardia dels
coneguts versos dOvidi a la Carta dAriadna a Teseu:
Incertum vigilans, a somno languida, movi
Thesea prensura semisupina manus;
Nullus erat! referoque manus iterumque retempto,
Perque torum moveo bracchia: nullus erat!, etc

[*] Continua Ovidi:

Reddebant nomen concava saxa tuum
Et quoties ego te, toties locus ipse vocabat,
Ipse locus misere fere volebat opem.

[*] Aqu he deixat els poetes llatins, pensant que haurien estat molt ms
commovedors si, en comptes de presentar Ariadna examinant el mar desert,
ens haguessin mostrat Teseu dret a la proa de la nau, amb lesquena girada a
la seva amant, que des de la platja allargava els braos cap al fugitiu.
[*]
At parte ex alia florens volitabat Iacchus,

Te quaerens, Ariadna, tuoque incensus amore, etc.
(Catul, Epithal. Pelei, v. 252)

[*] Santa Caterina, havent suplicat a Jess que li purifiqus el cor de tot
pecat, va rebre dell, mentre dormia, un cor de cristall transparent (Vegeu
Curios. Tholog.). Els turcs conten una cosa semblant de Mahoma: dos
ngels li van obrir el pit, mentre dormia, li van treure el cor i, desprs de fer-
lo net de tot pecat, el van tornar a posar al seu lloc i van tancar la ferida.
Vegeu Er. Renan, Orig. de lIslamisme, pg. 243.
 NOTES A LA QUARTA PART
[*] La llarga Introducci que apareix al comenament sobre la situaci de
Roma al segle IX fa que siguin innecessries moltes notes en aquesta part.
Remetem, doncs, els que ho desitgin als autors esmentats a la Introducci i
ens limitem a les notes ms necessries.
[*] Sobre les mutilacions dels temples antics de Roma dutes a terme pels
emissaris de Carlemany, que enviaven a Aquisgr columnes i relleus per
decorar lesglsia que shi erigia, vegeu P. Rota, Storia dellArchitettura Ital.
dal secolo VI al X. Sobre la falta delegncia dels temples cristians construts
pels papes de lpoca, vegeu Ranalli, Storia delle arti italiane, llibre I, a la
biblioteca del Parlament.
[*] Extret gaireb literalment de la carta XXXII de sant Bonifaci al papa
Zacaries, a Bibl. Patrum, vol. XIII.
[*] Sobre la crassa ignorncia que regnava aleshores a Itlia, vegeu
Tiraboschi i la dissertaci de Muratori, De statu litterarum in Italia, ed. de
Mil, vol. IV, pg. 185.
[*] Tots aquests detalls sobre na Joana, i els que segueixen, sn histrics:
Bonnarum artium praeceptores Athenis audiendo (Johanna) tantum
profecit, ut Roman veniens paucos in sacris litteris haberet pares; ea quippe
legendo, disputando, docendoque tantam benevolentiam et gratias sibi
comparavit, ut mortuu Leone, in ejusdem locum, omnium consensu, Pontifex
crearetur. (Stella, Vitae Pontif., ad annum 852).
Nauclerus a la Crnica de Colnia ens informa que la majoria dels homes
illustres de lpoca es vanaven dhaver estat deixebles del pare Joan.
[*] Vegeu Bayle, Anlisi, vol. II, pg. 313. Sobre els cambrers secrets,
etc., vegeu lobra ja esmentada de Briffault, Secret de Roma.
 [*] Segons el poeta cristi Prudenci linfern no s etern, sin que la seva
durada s proporcional a la magnitud i a la quantitat dels pecats. A ms, en
les grans festivitats els dimonis apaguen el foc i deixen de turmentar les
nimes dels condemnats.
Sunt et spiritibus saepe nocentibus
Poenarum celebres sub Styge feriae,
Illa nocte sacer qua rediit Deus, etc.
(A Picart, vol. III, pg. 39. Amsterdam. 1733)

[*] Daquest viatge del rei angls a Roma lany 854, en fan menci
Matthew de Westminster, Brompton, Asperius i tots els historiadors. Els
documents que reconeixen Anglaterra com a vassalls del papa han estat
publicats al recull dels Concilis de Guillem de Malmesbury.
[*] Segons la Vulgata Super mulierem nEquam bonum est signun. El
tipgraf de la Papessa en comptes de nEquam ha compost nUmquam,
per el nou sentit que ha resultat daquest error tipogrfic ens ha semblat tan
divertit i tan encertat, que lhem mantingut.
[*] Elle confra les saints ordres, fit prtres et diacres, ordonna evques
et abbs, consacra temples et autels, et fit toutes les autres choses que les
Papes sont accoutums de faire. (Du Haillan, Hist. Franc. Ed. Pars, pg.
276, a Lenfant).
[*] Vegeu el Diccionari de Bayle a lentrada Poma.
[*] A la Sagrada Escriptura els herois i els profetes futurs neixen
habitualment de pares dedat avanada perqu no semblin fruit duna uni
voluptuosa, sin dons enviats per Du. Vegeu Strauss, Nouvelle Vie de Jsus,
vol. II, pg. 38.
[*] Desprs duna lectura ms atenta Plat ens ha semblat que sinclina
ms aviat pel sistema de Strauss, o sigui, accepta els prodigis de la mitologia
com a faules enginyoses i rebutja com a intil i pueril tot intent dexplicar-
los. Oferim ntegre el fragment perqu el lector decideixi segons el seu propi
criteri:
FED. Diguem, Scrates, no s aqu on es diu que Brees va raptar
Ortia? I tu creus que aquest mite s veritat?
SCR. Si no ho cregus, com els savis, no faria res estrany. Diria, en
aquest cas, fent el savi, que un cop del vent Brees la va empnyer contra les
roques mentre jugava amb Farmcia, i que, per haver mort aix, es diu que
havia estat raptada per Brees Per jo, Fedre, considero que aquestes coses
tenen la seva grcia I si alg que no hi creu les intenta fer versemblants,
una per una, fent servir una mena de saviesa elemental, necessitaria molt de
temps lliure i no en tinc gens per a aquestes coses. (Plat, Fedre)
Dacord amb aquestes paraules em sembla que Plat s el cap i fundador
de la nostra escola de Mitlegs, a la qual pertanyen Strauss, Mller, Renan
i daltres.
[*] Els jueus i els seus partidaris, com que no podien acceptar la idea,
presa de la mitologia grega, dun du que engendra fills, han inventat una
faula, segons la qual lngel que se li va aparixer a la Verge era un soldat
anomenat Pantera, que havia ideat aquest estratagema per conversar amb
ella. Vegeu el Talmud, Legend. III, a liphas Lvi, Livre des Esperits, pg.
61. Aquesta explicaci va ser tamb acceptada a Alemanya per lescola dels
Rationalistes, o sigui, dels que admeten la veritat dels miracles de
lEvangeli, per els expliquen per causes naturals. Strauss a la darrera edici
de la seva obra (Pars, 1865, pg. 61) sala amb justa indignaci contra
aquesta interpretaci dels Evangelis, que no satisf ni els creients ni els
crtics.
[*] Tots aquests prodigis va succeir realment a Roma en aquella poca.
Vegeu els cronistes mencionats a la Introducci. Cfr. Plutarc, Fabi Mxim,
2.
[*] Segons el viatger itali Domenico Laffi (Viaggio in Levante, vol. I),
els monjos grecs de Palestina afirmen que durant la Setmana Santa les aus
domstiques que es troben als monestirs resten en silenci i tristes, i algunes
fins i tot sabstenen de menjar.
[*] Aquestes excomunicacions dels animals danyosos, considerats
esperits impurs enviats pel Dimoni, eren molt habituals a ledat mitjana.
Vegeu Lecom, Ann. Eccles. Francor., vol. VII, que ens ha conservat fins i tot
els anatemes pronunciats pel sacerdot en tals ocasions. Cfr. tamb la vida de
sant Teodosi Cenobiarca al Nou Parads, el qual, en lloc dexcomunicar les
llagostes, les va convncer grcies a la seva eloqncia de no fer malb els
camps dels ortodoxos.
[*] La descripci de la process ha estat presa gaireb literalment de
Gregori de Tours, que descriu una cerimnia semblant, celebrada pel papa
Gregori per conjurar flagells similars, s a dir, inundacions, serps, etc. Vegeu
Hist. Franc., I, 1.
[*] La decocci de codony estava en s des dantic entre els romans, que
hi mesclaven canyella i altres espcies. Plaute i Maral fan sovint menci
daquesta beguda, destinada principalment a les dones. Vegeu Hist. des
Htel., pg. 124.
[*] Sant Cesari, bisbe dArle, perqu no parlessin a lesglsia els qui
assistien a missa, obligava a tothom, els que afinaven i els que no, a cantar en
veu alta. Com que entre ells hi havia grecs, francs, sarrans i gals i cadascun
dells recitava els salms en la seva prpia llengua, es produa una estranya
cacofonia multilinge. Vegeu la vida de sant Cesari a lHistria eclesistica
de Gurin, vol. III, col. 1032.