Está en la página 1de 11

CAL MANDRI

La torre de Cal Mandri queda ubicada a la finca del 173 del carrer major. Va ser acabada el 1913
sobre els fonaments de l’antiga masia dels Mandri (número 35, i després 71, del carrer dels
Caputxins Vells). L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia la va dissenyar a l’estil neo-
modernista. Del mateix estil neo-modernista, per exemple, que la torre de l’empresa vitivinícola
dels últims tsars a Moldàvia (a Purcari) -veure foto més endavant-.

A finals dels segle XVIII, un Mandri feia testament a Nova Orleans (Estats Units), tot i deixant en
herència aquesta finca de Sarrià amb el seu mas. Això era el mateix any del gran incendi (1794) que
destruí gairebé la totalitat del barri francès (Jefferson) de cases de fusta, prop la catedral. Aleshores
Nova Orleans era ja territori espanyol (des de 1763, pel tractat de Paris). Aquest Mandri estava
domiciliat al Saint Louis Street, número 24. (Finca marcada en vermell, sobre la base del
Robinson Atlas, de 1883). Això era a tocar l’actual Cort Suprema de Louisiana, la magnífica seu
de la qual va ser edificada de bell nou el 1908 (ja essent territori dels Estats Units, després del darrer
període francès 1801-1803,), un cop enderrocades les illes 39 i 40.

Durant els segles XVIII i XIX, l’estabilitat social era molt precària a Sarrià. Més d’un cop, bisbes i
d’altres personalitats hagueren de fugir de les finques de la zona per passadissos secrets, o amagar-
se en túnels o mines.

El matrimoni que erigí la torre (Francisco de Paula Mandri Dezo i Josefa Rosell Bages) no
tingueren descendència directa. Francisco Mandri i Castellet havia comprat, el 1855, la finca, que
actualment correspon als números 173 i 175 del carrer major, als hereus de Mariano Ribas i Aymar,
residents a Nova Orleans, i descendents del gendre del Mandri de 1794. La descendència actual a
Louisiana deu dur el cognom de Lesseps.

El senyor Francisco Mandri Dezo figura com a un dels primers socis de l’Ateneu Català (1865), i
també com a padrí dels Jocs Florals de 1880, o d’alguna ordenació sacerdotal (1876, Calella de la
Costa). Es feia, doncs, amb els protagonistes de la Renaixença i el clergat més preeminent. Afillà
una neboda (Francisca Mandri Salabert), que tingué tres filles (Martí Mandri), que eren “nétes”,
doncs, del senyor Mandri. Una de les filles era sorda, i d’estil de vida molt lliberal. Es divorcià.
L’altra filla (Rosario) es casà amb en Beltrán i Ribera, pintor bohemi, i germà d’un advocat; i la
tercera filla (Soledad) també es casà amb el mateix pintor, un cop morta la Rosario, sa germana. El
pintor Joan Beltrán i Ribera morí el 28 de desembre del 1954 (als 43 anys), a la casa del carrer del
Salvador Mundi, nº 3. Deixà 4 fills (“besnéts” del senyor Mandri): Maria dels Àngels, Roser, Josep,
i Maria Francesca Beltrán Martí.

Al jardí de Cal Mandri de Sarrià hi ha, apart les figures religioses, emblemes de la maçoneria. És de
suposar, doncs, que el senyor Mandri simpatitzés amb la francmaçoneria. El 1950, els Beltrán
vengueren la finca a C. Masó Golferichs, qui va fer modificar l’estructura interna de la casa per
l’arquitecte Riera Clariana, allargant-se les obres fins 1952. Es va dividir la casa en cinc habitatges,
i una finestra rodona de la façana es va fer quadrada. El pis superior, que eren les golfes i safareigs,
es va habilitar per a fer-hi dos habitatges.

Actualment l’edifici està emparat per l’ajuntament de Barcelona com a casa catalogada, amb
menció especial a la torratxa, balcons, tribuna i murada de pedra (de Montjuïc). No es pot tocar res
de l’estructura interna (tot i que en algunes zones no és pas l’original de l’arquitecte Sagnier).
Alguns interiors són estucats (guix planxat amb alguns motius de flor de lis) i amb sostres a biga
descoberta decorats amb creus florejades i d’altres emblemes florals com ara la flor de lis. La
façana blanquinosa té esgrafiats en sanefa de color verd clar sobre els balcons i finestres. El balcó
principal de pedra conté ornaments esculpits a la pedra representant fulles de roure (Quercus petrae
var. platyphylla) amb aglans. El decorador Jové es va inspirar en dibuixos de llibres, no del natural,
a l’hora de dissenyar-les.

La teulada de la torratxa (amb teules roges i verdes) es va refer el 1997. Del temps en que el bisbe
Torras i Bages hi vivia, es va conservar molts anys el costum de deixar beure aigua d’una font
d’alabastre a qui volés o en demanés, a l’entrada principal de la planta baixa. Potser s’allargà fins
1965. Ara, però, l’entrada principal on era la font ja no se sol obrir degut a alguns episodis
d’incivisme dirigits des de França.

El repartiment dels jardins a la zona de Cal Mandri (carrer major de Sarrià, 173) és irregular o
intricat. La finca a tocar, pel cantó de baix, el carrer major (169), era del naturalista Martorell i
Peña, des de 1862. La va comprar a en Jaume Busquets Molins i Fatjó, propietari domiciliat a
Valldoreix. (Abans del 1936, aquesta part de la finca original del Mas Ram va passar a les
Caputxines, i, després de la guerra, a les Missioneres Claretianes). Les dues cases (Cal Mandri i Cal
Busquets) havien format un sol habitatge en algun temps remot anterior al segle XVIII, potser des
del segle XII o fins i tot des d’abans. Les dues cases tenien la paret comuna prima (1/5 m), amb
alguna porta de comunicació interna, mentre que les parets mestres eren de ½ m de gruix, o una
mica més. La casa comuna es coneixia com a Mas Ram i després, com a Mas Oriol; i encara
després com a Mas Castelló. El terreny de la finca, al segle XIV, tenia 2.5 mujades i 53 destres (o
sigui, unes 1,25 Ha). Segurament era a finals del segle XIII quan passà de la vescomtessa de
Coharans a Joan Lleonard i Astorga. Ja al segle XIV (segons escriptura del notari barceloní Antoni
Sapana, del 20 d’abril de 1383) passà, d’aquest, a Pere des Ram. I, d’aquest, al seu fill Pericó des
Ram (1383). A mitjans del segle XVIII pertanyia a Pau Castelló Modolell. Les cavallerisses eren, a
finals del segle XIX, a la banda de baix de l’actual carrer Nou de Santa Eulàlia, cap al mig (nº 4-8).
Allí encara es pot apreciar l’estil renaixentista isabelí, amb portes amb llinda poc arquejada i
algunes finestres allargades de llinda horitzontal que caracteritzava també l’antic edifici dels Mandri
(segons foto de l’arxiu Jover). La antiga finca al segle XVIII comprenia els números actuals 169-
171/173/175/177 del carrer major i els esmentats 4-8 del carrer Nou de Santa Eulàlia (almenys).
El jardí (al darrere), a primers del segle XX, era tot un referent, ja que deien que s’assemblava al de
Versalles. Es regava amb l’aigua de tres o quatre mines diferents (dues de Cal Canut, la mina
Borràs o Mina Vella o de Can Lladó, i la del pantà de Vallvidrera). Hi havia plantats alguns arbres
des del 1800: dues alzines, una servera (tallada cap el 1965) i un cedre. El decorador Jové, pare de
l’historiador sarrianenc Jordi Jové i Permanyer, havia dissenyat el nou jardí, just abans de 1913, tot
i imitant l’estil d’en Rubió i Tudurí.

Abans de la guerra del 1936, el jardiner que tenia cura del jardí dels Mandri es deia Cándido. En
aquella època prebèl·lica, al gos de la casa li deien Tucqui. Li succeí el Pip, qui morí atropellat pel
tramvia que pujava pel carrer major, poc després d’acabada la guerra. Al jardí hi havia ànecs, oques,
peons reials, i fins i tot simis. Però el personatge més famós que habità la casa fou el bisbe Josep
Torras i Bages (†1916). (Imatge a la dreta).

Era cosí de la senyora Mandri, i passava temporades a la casa. Quan va
publicar la Tradició Catalana (1892/1905) encara només hi havia el
mas antic dels Mandri al carrer major. Una frase que podria resumir
aquella obra literària/sociològica, deixant apart la famosa de
“Catalunya serà cristiana o no serà” seria aquesta: "Catalunya la va fer
Déu, no l’han feta els homes: els homes sols poden desfer-la; si
l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria: si mor, morirà ella mateixa".
O aquesta altra: "Els organismes polítics, els Estats, es fan i desfan
segons les circumstàncies, fins se'ls constitueix en congressos
diplomàtics, per la qual cosa llur duració és sempre limitada". Era acèrrim defensor de les tradicions
pures catalanes com ara la sardana, els castellers i la cançó cantada en català. En canvi, considerava
execrable la invasió cultural castellana a Catalunya i en especial les cançons líriques de moda i
l’espectacle de la matança dels toros a la plaça de toros.

Als baixos de la nova torre hi havia un oratori on solia resar el senyor bisbe els darrers anys de la
seva vida. El mobiliari de l’oratori va ser cedit el 1981 a l’església parroquial de Sant Bartomeu de
la Quadra, prop de Molins de Rei. Per altra banda, al jardí de Cal Mandri encara hi ha una capella
(fora de servei), a l’estil dels mínims, sota l’advocació de Sant Francesc de Paula. En teoria, Sant
Francesc de Paula té la virtut d’atorgar fills barons a qui no en té i en desitja, però, en el cas del
senyor Mandri, sembla ser que això va fallar. Al segle XV, ben extraordinària va ser la vida del
sant, si fem cas de les hagiografies i llegendes. Una escena representada al frontispici sobre la porta
d’entrada a la capella del jardí recorda que el sant, acompanyat de dos frares més, creuà l’estret de
Messina entre Messina i Reggio Calabria gràcies a haver posat el seu mantell a l’aigua perquè fes
de vaixell. I això perquè el barquer es negà a transportar-los si no tenien diners per donar-li a canvi
del viatge. (Una versió més prosaica dels sicilians actuals diu que en realitat el barquer els va
prohibir posar els peus a bord si no li donaven diners pel viatge i que, aleshores, el frare, sorneguer,
va estendre el mantell per no trepitjar directament la coberta, i el barquer, desarmant
psicològicament, capitulà).
http://sanfranciscodepaola.com/sanfranciscoprofetatauma.html
http://www.divvol.org/santoral/index.php?s=0402&m=DICIEMBRE&l=F

ELS MANDRI

Mândri, en romanès, vol dir “orgullós”, en el bon sentit. Apart les connexions del romanès amb el
català, caldria recordar que l’escriptura més antiga d’Europa es va desenvolupar a Romania (alfabet
tàrtar). Per tant, “mândri” podria ser un mot ben antic. O podria ser un “neologisme bèl·lic”.
“Mandrí” (amb accent) potser tingui una etimologia similar, tot i que dóna a entendre la peça que
aguanta l’eix barrinador, o l’eix que aguanta una sonda, o el con que afina un forat, o el que extreu
un cargol. Caldria esbrinar més sobre la possible connexió d’aquest mot amb les ballestes
(inventades pels Mandry normands).

Uns Mandry normands (de Mesnil Warin) batallaren sota
les ordres del duc Guillem II de Normandia a la batalla de
Hastings. Això era el 14 d’octubre de 1066. Els normands
reclamaven el dret a la corona anglesa, després de la mort
d’Eduard el Confessor; i la varen aconseguir. Primer, per
ser el duc Guillem cosí segon del rei Eduard. (Ambdós
eren besnéts de Ricard I Sense-Por). Segon, per haver hom
cregut la promesa feta per Eduard a Guillem d’heretar la
corona. I tercer, per haver guanyat Guillem la batalla a
Hastings i ocupar Londres després, mort ja Harold II.
(L’escena del tapís de Bayeux mostra a Harold II
rebent una feltxa a l’ull, tercer de la fila de la
infanteria escudada). Aquest Harold Godwinson era un
comte ric i influent que sabé coronar-se rei als peus del llit
del moribund Eduard. Si no hagués estat derrotat, la facció
anglosaxona hagués estat molt més potent que l’anglo-
normanda, en la cultura i la política, a tota l’illa britànica.

La dels normands va ser la darrera invasió militar que ha sofert l’illa britànica i la primera batalla
on s’empraren ballestes. Els normands esperaren el bon estat de la mar i a que acabessin dues
batalles contra els noruecs, que delmaren l’exèrcit britànic (Stamford Bridge i Fulford). Els ajudà
també que una tempesta ensorrés una bona part de la flota britànica. El 28 de setembre, els
normands (ajudats d’alguns napolitans i sicilians també mig víkings) creuaren el canal. En total,
eren uns vint mil. Harold II errà al presentar batalla el 14 d’octubre, sense haver esperat a poder
reunir més homes. I errà, sobre tot, al fer perseguir el flanc esquerra de l’invasor (cavalleria
formada per bretons majoritàriament) quan fugien derrotats (perquè les destrals angleses havien
malferit molts cavalls). Al desfer el mur defensiu d’escuts, donà l’oportunitat als altres flancs
enemics de trencar la defensa. A més, els normands aprengueren a apuntar les ballestes no al primer
mur defensiu sinó més enllà.

Un cop mort Harold II i guanyada la batalla, els normands no tingueren pressa per anar a Londres.
Un petit grup s’emmerdà, però, en la persecució dels anglesos i, paradoxalment, fou malmès de nit
pels mateixos perseguits quan fugia d’un terreny escarpat (Malfossé). El comte, conegut també com
a Guillem el Conqueridor (o el Bastard), esperà reforços del continent i prosseguí, després de dues
setmanes d’espera, per anar a trobar les autoritats de Londres i sotmetre-les. Després, un cop els
normands s’introduïren en el govern de la nació, el vocabulari normand afrancesat s’anà introduint
a l’anglès. Aquesta és la raó per la qual força mots anglesos sonen a català. (La bandera dels
normands a la batalla de Hastings era com la catalana però amb sis barres enlloc de quatre). Si no
hagués estat pels Mandri del segle XI, no hi hauria ara moltes paraules avui en dia a la llengua
anglesa que sonen a català (normandes).

El comte Guillem II fou el primer a imposar el costum de la monogàmia a la noblesa víking-
normanda (fins aleshores bígama). La bandera o el cos principal de l’escut d’aquells Mandry que
ajudaren decisivament en la batalla de Hastings, o almenys dels descendents, era de color blau fosc,
amb tres flors de lis daurades al mig. La flor de lis figurava ja a la terrissa d’estil micènic, de palau,
al segle XV abans de C. (imatge a l’esquerra). No va ser fins el segle XII
després de C. que passà a ser emblema de la monarquia francesa. És també
l’emblema actual de l’estat de Louisiana. Mr. Mandry va ser un alcalde famós
amb molt de prestigi a Nova Orleans al segle XX.

Alguns han suposat que els Mandri del centre d’Europa eren jueus espanyols
que amb la diàspora de 1492 s’hi traslladaren des d’Espanya; però erren,
perquè el cognom no té cap connotació hebrea (segons estudiosos de Jerusalem). Els Mandri de
Sarrià es reconeixien normands i descendents dels inventors de la ballesta. La casa és plena
dornaments com ara flors de lis, creus florejades (acabades en flor de lis) i esquemes que podrien
recordar el d’una ballesta. Allò de les ballestes els havia fet rics durant segles.

Sembla ser que des de finals del segle XIX hi hagi hagut tres branques de Mandri a Sarrià-Sant
Gervasi, totes tres provinents de Llavaneres. D’una banda, els qui s’han dedicat a la farmàcia. Són
descendents de Ramon Mandri i Campanar, nascut el 1851 a Figueres, farmacèutic, poeta, i creador
del famós Cerebrino Mandri. Els Mandri “del Cerebrino” tenien, fins poc després de la guerra del
1936, la finca coneguda com a Torre del Sol, a Sant Boi de Llobregat (c/ Joan Bardina, 29). D’altra
banda, hi havia els Mandri de la finca de l’actual carrer major de Sarrià (173). I en tercer lloc, a
Sant Gervasi, diuen que el carrer de Mandri deu el seu nom a Josefa Mandri i Rifós, casada el 1801
amb l’Antoni Dionisi Ferret i Torrents, advocat de Vilanova i la Geltrú. El pare d’ella (Andreu
Mandri) era de Llavaneres, i els ascendents també. Mariano Josep Mandri va ser batejat a Sant
Andreu de Llavaneres el 17 de març del 1675. El 1878 la finca que dóna nom a l’actual carrer de
Mandri va passar altra cop als familiars de Llavaneres. Els actuals Mandri farmacèutics estan
emparentats directament amb els socis quasi principals (i que són néts de Consuelo Mandri Vila, la
filla del fundador del Cerebrino, i tenen ara el cognom Sendra) de la central de l’empresa
multinacional Bimbo (a Mèxic).

Al segle XVI, hi havia la família Mandri a Granollers, que perdurà els dos segles següents. La
branca de Mataró començà almenys al segle XVII i s’estengué per Arenys, Blanes, Llavaneres,
Premià, Sant Pol, i Sant Vicenç de Montalt. Potser s’estengué fins a Figueres. Sembla ser que de
Cal Mandri de Llavaneres http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2816 s’estengué la
nissaga cap a Barcelona i Nova Orleans al segle XVIII. Resulta curiós com s’assemblen les façanes
de la casa de Nova Orleans amb la de Sant Andreu de Llavaneres (Avinguda Catalunya, 24),
malgrat els diferents materials i estils de cada època. La casa del segle XIX a l’actual carrer major
de Sarrià també recordava molt la de Nova Orleans. La masia de Llavaneres existia des de 1380
però va ser el 1734 que passà al primer Mandri (Joan Mandri Carcassés).

(A l’esquerra, finca del Saint Louis Street, 24,- numeració antiga- a Nova Orleans. A la dreta,
finca de Sant Andreu de Llavaneres, Cal Mandri – avinguda Catalunya, 24).
La branca de la ciutat de Barcelona
s’inicià també al segle XVI. Al segle
XIX, hi havia una branca a Aspa
(Segrià), que potser s’estengué fins a
Clariana (Anoia) (masia a 1.8 Km a
l’ESE del poble, sobre la BV-2212).
Seguint al segle XIX, a França, els
Mandri s’estenien pels departaments de Lot-et-Garonne, Alsace-Lorraine, Meurthe-et-Moselle, i pel
Bas Rhin. Eren i són a Anglaterra i Gales. Encara hi ha un Mandry a Hastings (on batallà el seu
avantpassat l’any 1066). A Alemanya, eren a Preussen i a Wuerttemberg. A Suïssa, almenys a
Berna, Ginebra, Graubunden i Sant Gallen. A Itàlia, almenys a Milà, Nàpols i Palermo. També són
a Dinamarca, Polònia i Ucrània. I a Amèrica, la branca de Nova Orleans es devia estendre per
Florida (Miami), i molts altres estats d’USA (Arizona, California, Illinois, Indiana, Iowa,
Minnesota, New York, Ohio, Oregon, Puerto Rico); i potser també per Costa Rica, Mèxic, i
Canadà. (Almenys, part dels Mandri de Puerto Rico descendeixen de Francisco Mandri i Aguilar,
que emigrà des de Ronda, cap el 1830). Més al Sud, hi ha els Mandri d’Argentina, Brasil, Mèxic i
els de Perú, ja al segle XX. El 2008 hi havia 35 persones empadronades amb el cognom Mandri a
Barcelona, 7 a Tarragona, 21 a Madird, i 7 a la resta d’Espanya. Alguns escriuen Mandry (que
sembla la grafia més antiga). Per a més informació, veure:
http://www.familysearch.org/eng/default.asp

Dezo és un mot bretó (= ”pensant-ho millor...”) que en l’actualitat empren els anglesos per referir-se
a algú que no ha de beure (alcohol) per després poder acompanyar en cotxe els amics (que sí han
begut) cap a casa. Al segle XVIII hi havia uns Dezo a Arbúcies (branca de la qual descendia el
senyor Mandri). Un segle abans, eren a Valladolid. Per deformació fonètica,
Dezo podria derivar de Deza, o a l’inrevés. Hi ha molts Deza que han estat de
la noblesa, especialment a Toro (Zamora) i a Galícia. Però Dezo encara podria
derivar de Decius. Per exemple, Quintus Decius (vegi’s bust a l’esquerra), va
ser governador de la gran província de Tarraco del 235 al 238 d. C. En tot cas,
Decius és un nom ben romà i Dezo un cognom quasi extingit.
Cal Mandri. Torratxa i part alta de la façana. Estil neo-modernista d’Enric Sagnier (1913).
Part baixa de la façana de Cal Mandri.

Torratxa de l’empresa vitivinícola a
Purcari (Moldàvia), d’estil neo-modernista.
Detall del balcó de la façana de Cal
Mandri, amb imatges en pedra de Roures
amb fulles i aglans.
Capella dedicada a Sant Francesc de Paula, al jardí de Cal Mandri.

Frontispici de la capella dels Mandri, amb
escena del miracle de Sant Francesc de Paula a
l’Estret de Messina. Molts de la família Mandri
es deien Francesc de Paula.
Vitrall al cancell.

Flor de lis
a la sanefa
de l’escala

Decorats als sostres.
Detalls d’algunes orles sobre les finestres.

AGRAÏMENTS.

A la Cort Suprema de Louisiana, per brindar el fons documental del seu arxiu històric.
A Maria Teresa Villamartín i Gener, per explicar algunes anècdotes dels seus veïns els Mandri.
A Jaume Gras i Bartrolí, per incitar-me a escriure sobre el tema, a la revista “Crònica de Sarrià” (nº
08).
A Jordi Jover i Permanyer (†), per explicar-me algunes anècdotes del seu pare.
A C. Masó Golferichs (†), la meva àvia materna, per explicar-me algunes anècdotes antigues i per
conservar les escriptures de la casa.
A l’Església dels Sants dels Darrers Dies (=mormons), per posar a l’abast de tothom la seva base
de dades genealògica, familysearch.
A Joan Maria Serra Mandri, per explicar-me algunes dades de la branca farmacèutica dels Mandri.