Text publicat a: Ruiz, F. et alii, Diccionari de sociolingüística.

Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001, pp. 9-13.

Albert Bastardas i Boada

P R ÒL E G

Certs postulats fonamentals estan tan profundament implantats en les formes corrents de pensar i
d’expressar-se que ja no arriben a sentir-se com a susceptibles de ser posats en dubte o modificats (…).
Com més dura la tradició més els seus axiomes semblen evidents . (…) Convé examinar si el ‘mobiliari’
del pensament -tot allò que és considerat com allant de soi- és encara utilitzable o no; i , si ja no n’és,
reflexionar sobre el que el podria reemplaçar.

Norbert Elias, Du Temps

El lector té a les mans una obra certament agosarada, atrevida, i dura de fer. Els autors,
amb alt entusiasme i dedicació, s’han carregat amb la feixuga tasca de desbrossar
críticament els conceptes i els rètols fonamentals d’entre la cada dia més gran pila de
textos que tracten de temes sociolingüístics. Cal dir que se n’han sortit i que ens
ofereixen ara un fruit realment temptador: una classificació ordenada, clara i sistemàtica
de les idees bàsiques que hem anat construint durant més de tres dècades per assajar de
comprendre les interrelacions dels fenòmens lingüístics i els fenòmens socioculturals, i,
a més, des d’un punt de vista personal i implicat.

Veig la utilitat de l’obra des d’una doble perspectiva. La primera pel seu caràcter de
pausa en el camí i de recull manejable d’allò que fins ara s’ha produït en aquest camp
del coneixement, i la segona, per l’oportunitat de revisió crítica i de nova creativitat
conceptual que això ens brinda. Plenament conscients que fins i tot les teories i
conceptes ‘científics’ no deixen de ser representacions més o menys acurades de la
realitat que ens construïm els humans per tal d’entendre-la, d’orientar-nos-hi i d’influir-
hi, el diccionari ens ofereix, doncs, l’oportunitat de seure una estona i de mirar enrera
amb el pensament posat en el futur. Quins conceptes ens cal aclarir o acabar de perfilar
més, quins altres aspectes de la realitat encara no han estat prou entesos i necessiten, per
tant, més atenció de la que fins ara els hem pogut donar, quines idees demanen ser
repensades i potser reformulades, quines visions poden demanar debats aprofundits que
ens permetin aclarir-les més, etc., són qüestions que una lectura intel.ligent de l’obra
hauria de poder suscitar i ajudar a impulsar.
Els autors han tingut també l’encert d’adoptar una visió àmplia del que havia d’abastar
un diccionari de ‘sociolingüística’. Ben apropiadament, crec, han fugit de la significació
més restringida de camp d’estudi sobre els aspectes més socials del contacte lingüístic,
per abraçar una mirada extensa que vegi el camp sociolingüístic des d’una perspectiva
multidimensional que inclou els diversos nivells i fenòmens de la realitat
sociocomunitiva. Així, hi trobareu recollits tant conceptes que fan referència als
aspectes més lligats a l’àmbit de la interacció social com als de la intervenció política
sobre els usos lingüístics de les societats humanes, tot passant per les aportacions que
des de la pragmàtica han contribuït també a il.luminar les relacions entre les estructures
lingüístiques i els contextos socioculturals, sense oblidar els necessaris fenòmens
corresponents a la dinamicitat i la processualitat inherents a qualsevol aspecte de
l’existència humana. Igualment no s’han limitat a les aportacions de la sociolingüística
catalana sinó que han intentat obrir els ulls cap a autors i idees provinents d’altres
països, situacions i tradicions, opció que enriqueix l’obra, n’augmenta la seva capacitat
d’informació i, així, permet el contrast, la complementarietat i la coneixença creativa
entre els fruits de l’activitat intel.lectual dels nostres països i l’elaborada en altres
contrades.

Precisament crec que és un exercici altament sa i beneficiós l’aprofundiment de les

connexions i intercanvis internacionals que la sociolingüística catalana ha tingut
sortosament ja des del seu mateix començament, gràcies a les inquietuds dels seus
primers conreadors. Ara més que mai, des de l’òptica científica, els coneixements
socials i culturals necessiten ser contrastats i dialogats internacionalment per tractar de
superar el localisme excessiu que fàcilment pot produir-se en les teoritzacions i en els
estudis de les ciències socioculturals. La comparació és, si se sap utilitzar, una gran
arma heurística, i, juntament amb la creativitat teòrica agosarada i rigorosa alhora,
constitueix una de les grans fonts d’avenç i d’aclariment en la comprensió dels
complexos fenòmens sociolingüístics.

II

L’aventura que ha conduït avui a poder disposar d’un diccionari d’alguna cosa
anomenada ‘sociolingüística’ comença ja a ser prou llarga en aquest final de segle. I una
mirada crítica que intenti avaluar els fruits aconseguits no té pas una feina fàcil si s’ha
de passejar entre tota la gran quantitat de textos i d’idees disponibles. Si bé
determinades línies inicials de la sociolingüística hi veien un nou paradigma amb
important potencial revolucionari en el camp social cal dir que això, en general, no ha
estat pas prou confirmat. Sí, però, que fruit de la dedicació de les persones que s’hi han
interessat, disposem avui d’un no menyspreable cabal de coneixements sobre els
fenòmens que han estat objecte de la recerca i de la reflexió dels sociolingüistes. Des del
punt de vista macro, per exemple, ara coneixem molt més bé que no pas fa tres
dècades les dinàmiques evolutives dels diversos tipus de contacte lingüístic, les
possibilitats i els límits de les intervencions públiques en matèria d’ús i formes
lingüístics, el paper dels factors pertanyents a l’esfera grupal i a la interaccional, els
processos d’estandardització, de criollització, de bilingüització, de reproducció, de
substitució i/o manteniment lingüístics, etc. Des del pla micro, també entenem ara molt
més bé el funcionament complex de la interacció comunicativa, els elements
fonamentals que hi juguen, la negociació dels significats i de les accions, la selecció de
les formes lingüístiques utilitzades d’acord amb el seu significat social, i un llarg
etcètera d’elements lligats a la perspectiva sociocognitiva que il.luminen amb claredat
els racons fins ara foscos de la relació i de la intercomprensió humanes. En tot cas, el
potencial de canvi de la consciència lingüística dels individus que pot aportar la
sociolingüística en el seu conjunt continua essent encara realment important, i cal
promoure’n amb resolució la seva difusió social, objectiu al qual ben segur aquesta obra
hi contribuirà en alt grau.

III

La sociolingüística constitueix avui, doncs, un gran camp inter- i transdisciplinari en

què participen investigadors que provenen de molt distintes tradicions i amb interessos
concrets sovint allunyats. Un dels grans desafiaments pendents és el de construir un
marc teòric global que fos capaç d’encabir i de lligar adequadament aquestes distintes
procedències i temàtiques, tot superant l’alt grau d’incomunicació i desconeixement que
sovint es dóna entre els conreadors d’una o altra línia de recerca. De fet, si veiem de
prop les dificultats que hi puguin haver per aconseguir aquest objectiu, més que per
discrepància teòrica -que també naturalment pot ser-hi- aquestes provenen del fet de
situar-nos com a investigadors en distints nivells de la realitat multidimensional: en la
interacció interpersonal, en el fet grupal, en les diferències socioeconòmiques, en la
comunicació de massa, en la intervenció política, en l’estructura gramatical i en la seva
variació i canvi, en els processos històrics, etc. Això, però, no justifica de cap manera la
ignorància actual dels resultats de la recerca i de les teoritzacions fonamentals entre els
conreadors dels distints nivells, com ara sovint ocorre tant en el pla local com en
l’internacional. És, crec, perfectament clar, que molts dels coneixements que podem
obtenir des de la dimensió grupal o política, per exemple, ajuden a la comprensió de fets
que es produeixen en el nivell interaccional, o que els mecanismes i dinàmiques
observats en l’estudi del canvi i en el de la substitució lingüístics s’il.luminen
mútuament. El diccionari, ben oportunament, pot ajudar, per tant, a la superació
d’aquests desconeixements mutus.

De fet, aquesta divisió entre les distintes línies de la sociolingüística no fa res més que
reflectir la divisió que es produeix en el conjunt de les ciències socioculturals. Sense un
marc teòric comú i integrador, la recerca en aquest macrocamp continua amb la
fragmentació excessiva i sovint injustificada del seu objecte d’estudi –que al capdavall
són els fenòmens sociocognitius dels éssers humans- mantenint un aïllament acadèmic i
intel.lectual entre els plans psicològic, sòciològic, econòmic, històric, cultural,
lingüístic, mediàtic, etc. Com ja vaig indicar a Ecologia de les llengües1, diversos
autors, com ara el sociòleg ara ja mort Norbert Elias o l’antropòleg Edgar Morin entre
d’altres, han anat aixecant la seva veu contra aquest estat de coses, que certament
comença a ser escoltat si més no per les persones més conscients dels distints camps2.
Precisament aquests i altres pensadors poden ser un punt de partida força adequat per tal

1
Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística . Barcelona: Eds. Proa, 1996.
2
Vg. Rapport de la Commission Gulbenkian presidée par Immanuel Wallerstein, Ouvrir les sciences
sociales . Paris: Decartes & Cie., 1996; Eve, Raymond A., et alii, Chaos, Complexity, and Sociology .
London: Sage Publ., 1997; Bernárdez, E., Teoría y epistemología del texto. Madrid: Cátedra, 1995.
de construir aquest marc teòric unificador que ens permeti de viatjar entre els plans, dels
macro als més micro, sense tenir la sensació que abandonem un objecte d’estudi per
abraçar-en un altre de ben diferent. Les noves perspectives anomenades de la
‘complexitat’ o del ‘caos’ poden facilitar enormement aquesta reunificació disciplinària
que ens permeti no perdre de vista la unicitat fonamental dels fets psicosocioculturals.
Tendències com les de la nova física -en autors com ara Bohm, Prigogine o Capra 3- i
les de l’ecologia4 poden sustentar una base epistemològica força ferma damunt de la
qual integrar els coneixements fins ara dispersos i aïllats.

Serà, doncs, feina dels futurs investigadors -les idees dels quals hauran de ser
incorporades a nous diccionaris- de fer possible els canvis que en les nostres estratègies
i formes de pensament hem heretat i que ens fan nosa ara per poder reimaginar la
realitat. Molt probablement, la sociolingüística podrà integrar en el seu si bona part de
la lingüística tradicional, ja que determinats fenòmens ara pensats com a pertanyents
bàsicament a l’estructura gramatical només poden ser explicats i entesos des de la
perspectiva pragmasociolingüística. En darrer terme, i seguint la metàfora
hologramàtica d’alguns pensadors contemporanis, els sistemes oberts codependents són
parts imbricades d’una mateixa totalitat. La llengua, per exemple, no només és EN un
entorn sinó que l’entorn és també en la llengua, és a dir, que la llengua co-existeix AMB
l’entorn, en una interrelació ineluctable i inseparable. La nova ecologia, doncs, rectifica
l’oblit clàssic dels fenòmens que es condicionen recíprocament i que ocorren
simultàniament i passa a centrar la seva atenció en la coevolució de l’organisme i de
l’entorn, és a dir, en el nostre cas, de la llengua i del seus contextos psicosocioculturals.

La sociolingüística, doncs, conreadora en bona part d’una perspectiva ecològica ja des

de bell començament -i, en especial la catalana-, té al davant encara una tasca immensa:
ensamblar integrativament les seves distintes línies, connectar-se clarament amb la resta
de les ciències socioculturals i, en especial, amb aquelles que més avancin cap a la
constitució del que ha estat anomenat la ‘tercera cultura’ –fent la intersecció entre les
ciències de la matèria i els coneixements socioculturals- , i renovar de manera contínua
el seu utillatge conceptual, segons les evolucions de la realitat i les alternatives
ideològiques que en cada moment sorgeixin, per tal de donar compte dels distints canvis
que es puguin produir, i alhora de fonamentar nous projectes d’emancipació social i
cultural en els nous marcs que ara mateix s’estan dibuixant.

L’exemple de valentia i de dedicació dels autors d’aquesta obra ens esperona cap a
l’assoliment d’aquests objectius, facilitats ja enormement pels continguts que ben
encertadament han sabut aplegar aquí. Estigui ben segur el lector, entès o llec, que hi
trobarà coses interessants, hi aprendrà informacions i idees suggerents, i se sentirà
portat cap a la reflexió i la creativitat personals, coses que els autors de ben segur
desitgen promoure en un diccionari que no es vol pas mort i pertanyent al passat sinó
plenament viu i enfocat cap al futur.

3
Vg. Bohm, David, La totalidad y el orden implicado. Barcelona: Kairós, 1988 (trad. cast. de Wholeness
and the Implicate Order ); Prigogine, Ilya, & Isabelle Stengers, Entre le temps et l’éternité . Paris:
Flammarion, 1992; Capra, Fritjof, La trama de la vida . Barcelona: Anagrama, 1998 (trad. cast. de The
Web of Life , New York: Anchor Books, 1996) .
4
Vg. Margalef, Ramon, Teoría de los sistemas ecológicos . Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona, 1991; Flos, Jordi (coord.), Ordre i caos en ecologia . Barcelona: Publicacions de la Universitat
de Barcelona, 1995.
Albert Bastardas i Boada