II. L'Experiència Estètica

QHF IV La crtica de la facultat de jutjar 1
II. Lexperincia esttica

Jlia Blay Quart de Filosofia
II. LEXPERINCIA ESTTICA

1. El gust com a Judici reflexionant esttic. Primer moment, segons
la qualitat
KU, 1-5
1. El judici del gust [Geschmackurteil] s esttic [sthetisch].
Per distingir si quelcom s bell o no, referim la representaci, no per mitj de lenteniment
a lobjecte per al coneixement, sin que, a travs de la imaginaci (potser enllaada amb
lenteniment), la referim al subjecte i al seu sentiment de plaer i de desplaer. Aix, el judici
de gust no s cap judici de coneixement i, per tant, no s un judici lgic sin esttic,
entenent per tal expressi aquell judici el fonament del determinaci del qual no pot ser
ms que subjectiu. Ara b, tota relaci de representacions, fins i tot la de les sensacions,
pot ser objectiva (i, en aquest cas, aquesta relaci indica all que s real en una
representaci emprica); sols no pot ser-ho la relaci amb el sentiment de plaer i desplaer,
per mitj de la qual no es designa res en lobjecte, sin que en ella el subjecte se sent ell
mateix tal com s afectat per la representaci.
Tota la KU desenvolupa les primeres lnies del text, justificant-les, aclarint-les i matisant-les.
Alhora, tamb sn importants terminolgicament: el ttol del primer apartat, Judici del gust s
esttic (Geschamackurteil sthetisch) ja ens illumina la relaci amb el gust i all esttic. Kant
ja pensava abans de la KU encabir el tema dels sentiments relacionat amb el gust. Hi ha un
moment en qu pensa que aquest text seria una crtica del gust per desprs amb la teleologia
es va ampliant i la temtica acaba girant al voltant del Judici.
Lexpressi gust fou molt utilitzada sobretot en els textos de retrica i de teoria de lart escrits
durant la segona meitat del segle XVII i el segent. De fet, el gran impulsor daquesta reflexi
sobre el gust s B. Gracin, lobra del qual, El criterio (1646), s rpidament traduda per tota
Europa, creant una gran influncia1. En aquesta tradici, empra gust en tres sentits:
- Per esmentar all que t a veure amb la bellesa i la sublimitat.

- Sentit moral: per referir-se a una persona que es comporta tal com sha de comportar.
- Maneres de sociabilitat: saplica a les maneres de comportament social adequades
(ampliaci del darrer).
Veiem, aix doncs, que laspecte semntic del terme gust cobria elements esttics, per tamb
morals i socials. Podem entendre ara el ttol del text de Gracin, perqu durant aquell perode
gust equivalia a criteri, ra per la qual Kant ho subsumeix en el judici reflexionant: tenir
criteri s saber en cada cas quina s la conducta o el judici adequats. Es fronteres entre els tres
mbits eren permeables: tant s aix que en la seva generalitat tenir gust gaireb al fina acaba
sent una cosa on lelement social ho reuneix tot (implica un moment de vestimenta, de tracte,
etc., aix s, de consideracions esttiques i morals. Aix apareix en Kant com un element
essencial en lart: lart s sociabilitzador i compleix una funci social encara que aquesta no
sigui bsica. Kant delimita ms les fronteres i delimita el gust als fenmens de bellesa i
sublimitat, volent-los separar sobretot de tema moral.
1 Per exemple, a Frana enceta la polmica sobre el gust que ha de tenir el gentilhome.
Tal com hem vist al ttol del primer pargraf, judici del gust apareix com a sinnim
complementari de judici reflexionant esttic. I quan ara es defineixi qu es esttic el tema moral
quedar en segon torn, com tamb el tema dels judicis sobre lagradable, que forma part de les
maneres de sociabilitat, relacionades amb el menjar, etc. Amb el text de Kant la polismia del
terme es va restringint fins al primer sentit, distingint les diferncies entre un judici agradable i
lestrictament del gust, s a dir, esttic. En altres paraules, Kant va diferenciant aquests mbits
al llarg de lAnaltica per centrar-se al final nicament a lesttic.
1.1. Esttica i coneixement: la discussi amb Baumgarten
El judici del gust no comporta coneixement; s esttic i no un judici lgic. Lgic aqu no vol
dir que pertany a la lgica formal, sin en el sentit de la Lgica transcendental, s a dir, de les
condicions de possibilitat del coneixement. Per tant, dir que no s lgic s el mateix que dir que
no s cognoscitiu. Veiem aqu com Kant es troba amb una terminologia que ja ha desenvolupat
abans i ara ha de readaptar-la en funci de la complexitat daquesta nova temtica. s per aix
que no hem dagafar lesttica en el sentit de la KrV perqu de fet la discussi seria absurda:
perqu hi hagi coneixement hi ha dhaver sntesi entre sensibilitat i enteniment, la primera dels
quals s explicada a lEsttica. Est clar que en el coneixement, aix doncs, hi ha un moment
esttic, per aqu el terme no t el mateix significat que en la KU. A la Crtica de la ra pura es
parla de la sensibilitat com aquelles afeccions caracteritzades per la seva espaciotemporalitat i
en tant que espaciotemporals exigeixen el concepte i, per tant, sn unes dades que sempre
estan en funci del conixer i de a sntesi dels objectes. A la KrV lesttica s cognoscitiva.
El primer que fa Kant quan diu que el judici del gust s esttic, en separar-lo de lgic, dna a la
paraula un altre sentit. Entre el sentit de la KrV i el de la KU hi ha hagut un desplaament
perqu Kant est discutint ara amb Baumgarten.
Aesthetica (theoria liberalium artium, gnoseologia inferior, ars pulchre cogitandi, ars
analogi rationis) est scientia cognitionis sensitivae.
Baumgarten, Aesthetica, 1.
Per a Baumgarten lesttica s una teoria especfica que t a veure amb lart, la bellesa i la
sublimitat. El seu s s el mateix que adopta Kant, si b es diferencien en un punt elemental.
Com veiem, Baumgarten especifica al primer pargraf de la seva obra Aesthetica els diferents
sinnims del terme homnim al text:
- Teoria de les arts liberals: els artistes no sn artistes mecnics, no produeixen obra
tcnica.
- Gnoseologia inferior: Teoria del coneixement inferior. Segons Baumgarten, hereu de
la tradici leibniziana i wolffiana, les nostres representacions mentals sn un contnuum
entre les ms clares i les ms obscures, de tal manera que no es pot diferenciar
estrictament entre sensibilitat i enteniment, perqu no sn dues facultats diferents i
heterognies cada una de les quals dna una material totalment divers. La continutat
pot tenir diferents punts dinflexi que permeten fer una classificaci de les nostres
representacions, si b totes estan en continutat. Si s t aix present sentn perqu
Baumgarten diu que, com que lart t a veure amb les sensacions i sentiments,
sempren unes representacions inferiors respecte a les de les cincies, que defineixen
millors els conceptes fins a arribar a reduir les representacions a clcul, on obtindrem
la mxima claredat. Si la cincia s coneixement superior, lesttica s inferior, perqu
queda presonera dall sensible, dels sentiments de les representacions mentals
confuses.
- Ars pulchre cogitandi (Art de pensar en a bellesa. Tradici medieval). Les arts del
llenguatge permeten que el nostre pensament sexpressi amb bellesa. El pensament
utilitza una forma dexpressi bella i aix s el mxim al qual pot aspirar per a la
perspectiva clssica.
- Ars analogi rationis. Lesttica com a art per raonar amb metfores que no sn
coneixement per que constitueixen un joc de representacions.
Aix doncs, lesttica s una cincia que socupa daquestes elements per, tal com posa de
manifest Baumgarten, s una cincia del coneixement sensitiu. En canvi, per a Kant tot all
relatiu al gust s que s esttic per no s cognoscitiu. El coneixement s noms sntesis
dafeccions espaciotemporals sobre conceptes (cincies empriques o principis a priori). All
esttic no sadapta a aquest model i, per tant, per a ell no t sentit ni tan sols dir que s un
coneixement inferior, perqu amb ms o menys grau implicaria una sntesi, cosa que no s
possible que es doni en aquest mbit. En dir que no s coneixement, Kant est preparant o
alliberant aquest mbit de ser inferior justament. Si es diu que s coneixement com que no s
reduble al clcul, diu Baumgarten, queda com a inferior. Quan diu que no s coneixement
lallibera de la seva inferioritat: lart guanya un espai autnom, propi, separat del coneixement.
1.2. La subjectivitat del judici esttic
El judici esttic noms s subjectiu. Per en afirmar aix Kant vol remarcar quelcom diferent
al cognoscitiu: si tornem a la KrV, lespai temps sn les condicions subjectives de la nostra
sensibilitat2 i el terme subjecte no sempra en el sentit individual empric per s all que
caracteritza a lsser racional finit. Aix doncs, en la primera crtica, subjectiu satribueix a les
condicions de possibilitat de les coses a ser conegudes. La prpia dada ens apareix amb unes
relacions de juxtaposici espaciotemporals i, per tant, dexterioritat respecte a mi. En aquest
sentit, el subjectiu de la KrV va totalment lligat a lobjecte: sn les condicions de possibilitat en
el subjecte perqu aparegui lobjecte; el lloc dobertura perqu aparegui. En definitiva, el
subjectiu s lobjectivitat de lobjecte.
En canvi, el judici de gust s esttic perqu les representacions, siguin de lenteniment o de la

imaginaci, no les referim a lobjecte, sin al subjecte. Aqu el que est en joc s que tals
representacions estiguin referides al sentiment que sent el subjecte en ell, i es treu importncia
2 Les categories sn la priori de lenteniment del subjecte.

a la projecci que fa el subjecte cap a un objecte (mbit teric). estem en un mbit de molt ms
radical immanncia que no pas el teric: si b en els dos casos sempre sha de partir del
subjecte, en lmbit teric les representacions, sobretot per la mediaci de lespai, sempre fan
referncia a lexterioritat de les coses. El propi de lmbit esttic gira entorn del sentiment que
viu el subjecte sense projectar-lo a lobjecte, s a dir, se centra en el sentiment subjectiu ms
immanent. Per tant, veiem que en la KU subjectiu t un sentit molt ms radical que no en ls
teric: el subjectiu del teric s condici de possibilitat de lobjecte, i en lesttic fa referncia al
sentiment plaent que sent en la seva interioritat.
En lanterior explicaci, sota la paraula sensaci [Empfindung], entenem una

representaci objectiva dels sentits: per no crrer el perill de ser malents, all que
sempre ha de romandre merament subjectiu i que no pot de cap manera constituir una
representaci dun objecte, ho anomenarem amb el nom, daltra banda habitual, de
sentiment [Gefhl].
KU, 3.
Com que la base daquest mbit s un sentiment viscut que no es projecta en lobjectivitat, li
podem dir tamb esttic en un sentit molt ms radical que a la KrV. Si a la KrV al material
sensible se lanomenava sensaci (Empfindung), el de la KU s tamb sensible, per cal ser
anomenat duna altra forma en ser ms radical que laltra. Aix, en comptes de sensaci,
lanomenar sentiment (Gefhl). De fet, ja a la KrV trobem que tota sensibilitat noms sotmesa
al temps (i no a lespai-exterioritat) Kant lanomenava sensibilitat interna, posant estats dnim
com a exemples daquesta. La sensibilitat interna era lmbit dels sentiments, i aix quadra amb
el que es diu a la KU, en la qual parla del sentiment de plaer, que noms est sotms al temps i
s purament subjectiu.
Des de linici del text saniran relacionant els tres termes: esttic-sentiment-subjectiu. Per per
ms que no hi hagi referncia objectiva, quan diem X s bell formulem un judici el qual t, per
tant, alguna pretensi de validesa, ja que si no directament no el formularem. Veiem que el
tema de la belles no s noms una successi de sentiments que el subjecte t sin que, com
que en podem fer un judici, se li vol donar una certa validesa. s paradoxal: el que s purament
subjectiu permet construir judicis, i perqu s judici ja hi ha aquesta pretensi dintersubjectivitat
(en certa manera exigim que els altres tamb sentin que X s bell tal com ho faig jo). Kant
trobar la intersubjectivitat en all ms ntim de la subjectivitat. Per aix ja ho veurem ms
endavant.
1.3. Inters i satisfacci. Distinci entre bell, agradable i bo
Com hem vist, lexperincia esttica no consisteix en relacionar la nostra representaci amb
cap objecte conegut, sin en un altre tipus destructura on tot lessencial rau en deixar brollar en
nosaltres el sentiment de plaer. Kant posa mfasi en qu vol die el terme de plaer (sentiment
de plenitud, dharmonia, dequilibri). Estableix una primera demarcaci entre aquest sentiment i
altres tipus dexperincia semblants per que no sn exactament plaer. En concret, distingeix
entre qu s sentiment i altres tipus dexperincia semblants per que no sn exactament plaer.
En concret, distingeix entre qu s sentiment i all que anomenem agradable o tamb bo. La
forma kantiana de fer aquest contrast s a travs dun tercer element que s el terme inters.
Quan parlem delements dexperincies agradables o bons sempre hi ha en joc un cert inters,
la realitzaci del qual ens aporta satisfacci. Aix no passa amb el sentiment de plaer, en no
estar relacionat amb linters ni la seva satisfacci.
Sanomena inters [Interesse] la satisfacci [Wohlgefallen] que connectem amb la

representaci de lexistncia de lobjecte.
KU, 2.
Lagradable [Angenehme] i el bo [Gut] tenen una relaci amb la facultat de desitjar

[Begehrungsvermgen]. I, en tant que la tenen, el primer comporta una satisfacci
patolgica i condicionada (a travs dallicients, stimulos), mentre que el segon comporta,
en funci daquella relaci, un satisfacci pura prctica [...]. Contrriament, el judici del
gust s merament contemplatiu, s a dir, s un judici que, essent indiferent a lexistncia
dun objecte, no fa res ms que lligar les seves caracterstiques al sentiment de plaer o de
desplaer.
KU, 5.
- Inters: Parlem dinters quan est en joc el posseir lexistncia de la cosa.
- Agradable: s all que plau en els sentits en la sensaci concreta. A El vi de Canries

magrada, exemple que fa servir mltiples vegades al llarg de la KU, sexpressa la
satisfacci concreta que dna la sensaci del vi canari. Estem interessats en posseir la
cosa amb la seva existncia perqu aquesta, a travs del fruir de les sensacions, dna
agradabilitat.
- Bo. Trobem dos sentits de bo: a) Com a mitj per aconseguir quelcom ( bo instrumental) o
b) bo en si mateix. Quan estem interessats en un bo instrumental s perqu ens
representem que a travs de X instrument aconseguirem Y, de tal manera que ens mou el
desig de voler disposar de X mitj. Linters tamb t a veure amb la possessi de la seva
existncia, la qual ens satisf. Per fins i tot quan ens representem el b en si mateix, el
b suprem de la KvP, tamb estem interessats en posseir-lo en la seva realitat. s veritat
que el b suprem no s instrumental del tot, ja ens ho diu Kant a la Crtica de la ra
prctica que els bns instrumentals de van ms enll dels imperatius hipottics o
recomanacions tcniques, per cada cop que aconseguim un daquests instruments ens
dna una certa satisfacci en funci del seu resultat. En el cas del b suprem, la ra
prctica, en tant que reconeix la llei moral, espera aquell com a resultat, s a dir, la ra
prctica est interessada en el b suprem per ms que la llei moral depn del principi
duniversalitat. La ra prctica t un inters, no li s accidental quin s el resultat de les
accions morals; espera que com a resultat de lacci moral es pogus realitzar (donar
existncia) el b suprem o que almenys participi en la seva realitzaci.
Per tant, podem constatar que linters i la satisfacci resultant daquest sn punts comuns tant
pel que fa a lagradable, al b instrumental com al b en si mateix. En el fons, tot el que t a
veure amb linters i la seva satisfacci cau sota la facultat de desitjar. Desitgem des dun punt
de vista empric lagradable i lacci dinstruments (per ser felios, per exemple) i, des dun punt
de vista de la ra prctica, el b suprem. Conjuntament considerades, aquestes dimensions
estan relacionades amb la capacitat de desitjar, que s diferent a la de conixer i al sentiment
de plaer.
Mentre jo estic actuant en funci de satisfer un inters i, per tant, de posseir lobjecte que
minteressa no neix en mi el sentiment de plaer. Perqu aquest aparegui dalguna forma he de
desconnectar el desig i posar entre parntesis els interessos. El sentiment cap a la bellesa no
neix perqu possem o no lobjecte bell, sin perqu davant daquest neix en mi un estat de
lesperit que en diem plaer en la bellesa. No t a veure tant en lexistncia o la seva possessi
sin en la mera contemplaci de lobjecte. Per aix diu Kant que el sentiment de plaer es podria
descriure com una mena de satisfacci purament desinteressada, que no s la que
acompanya lactitud contemplativa, el fet destar obert a unes certes representacions que
generen aquest estat dnim.
Per lmbit del gust o del sentiment esttic s tan desinteressat que no noms ho s respecte
al desig sin tamb a linters cognoscitiu. Si ens mou lnsia de coneixement no veiem una
posta de sol bonica, perqu estarem ms centrats en les observacions ptiques, destruint la
possibilitat perqu aparegui la bellesa de la representaci si la volem conixer.
Aix doncs, com que no volem posseir ni conixer lobjecte la nostra relaci amb aquest
sallibera de tot inters, quedant noms el fruir de les representacions que rebem. Aquesta s
lactitud en qu pot nixer el sentiment esttic.
Lagradabilitat val tamb per a animals; la bellesa sols per a ssers humans, i.e. ssers
animals per tamb racionals no merament com a racionals (p.e. els esperits), sin
alhora com a animals-; en canvi, all bo val per a tot sser racional en general.
KU, 5.
Lmbit de la bellesa s lnic propi i exclusiu de lsser racional finit. Els animals sens
dubte busquen sempre all agradable, mentre que all bo val per a tot sser racional en
general (per exemple, tamb per a Du), perqu les lleis morals sn exigncies racionals.
Lnic que ens s especficament nostre s lmbit de la bellesa, ats a la nostra naturalesa
racional i tamb sensible. Lsser div no pot tenir sentiment de bellesa perqu no t sensibilitat,
mentre que el problema de lanimal s que tenir nicament sensibilitat no es pot alliberar
daquesta i, conseqentment, s presoner de linters sensible, ra per la qual no busca res
ms que lagradabilitat.
Podrem relacionar la contemplaci com a terme definitori de lexperincia esttica amb el que
Schopenhauer comenta a El mn com a voluntat i representaci (1819):
Quan es deixa enrere la forma habitual de considerar les coses [la vida quotidiana en qu
perseguim interessos o lactitud cientfica que sotmet les representacions als a priori del
coneixement], i aix ja no es considera ms en les coses lon [espai], el quan [temps], el
perqu [causa] i el per a qu [inters], ni es deixa que el pensament abstracte (els
conceptes de la ra) ocupin la conscincia, sin que en lloc de tot aix es dirigeix tot el
poder de lesperit vers la intuci [ara el Gemt noms atn a all que apareix de lobjecte,
les seves representacions que en t sense preguntar-se per res], hom shi submergeix
completament i es deixa omplir tota la conscincia en la contemplaci tranquilla [ruhige
Kontemplation] de lobjecte natural ara present sigui un paisatge, un arbre, un camp, un
edifici o qualsevol altra cosa [natural i hum]--. Llavors, per dir-ho en una expressi plena
de sentit, hom es perd completament en aquest objecte, i.e. hom oblida fins i tot la prpia
individualitat, la voluntat, i hom resta noms com a pur subjecte, com el ms clar espill de
lobjecte.
Schopenhauer, El mn com a voluntat i representaci, 34.
Daquesta manera, Schopenhauer podr dir que noms qui est en aquesta actitud pot
entendre i descriure la vertadera essncia del mn, perqu est deslligat de tot inters. Tota
realitat per a ell s un grau o una forma daparixer la voluntat que ho omple tot i noms qui
est en aquesta actitud pot descriure les manifestacions de tal voluntat. En canvi, quan estem
en el coneixement cientfic com que sotmetem les representacions a les condicions
espaciotemporals no apareix lessncia del mon sin laspecte extern. La interioritat de tot, que
s voluntat, noms apareix si prescindim de tot inters prctic i cognoscitiu. Per tant, lart dna
accs a la vertadera realitat, al vertader coneixement metafsic della (no de lexterioritat o el
fenomen).
Tanmateix, aquesta conseqncia del text kanti no seria una tesi prpia de Kant, en tant que
Schopenhauer dna valor cognoscitiu a lart. Kant noms parla daix com a satisfacci
especial que neix de lharmonia, lequilibri de certes formes, per aix no s coneixement. Kant
insisteix que en el fons la bellesa rau en el joc, estant relacionada amb una trivialitat
harmoniosa de lart: lobjecte fa experimentar en nosaltres un joc harmonis que ens plau. Per
no obstant s veritat que essent joc apunta a una certa transcendncia, si b aquest apuntar no
s cognoscitiu.
Per exemple, el quadre de Lle X de Velzquez no val perqu ens transmet els conceptes
dambici i poder perfectament, com postularia Schopenhauer, sin perqu lambici i el poder
estan bellament representats i el joc entre les seves representacions ens produeix sentit de
plaer. T valor perqu s una representaci bella de lambici, generant un joc que ens plau.
Schelling, i tota la metafsica romntica, tamb fa el mateix pas que Schopenhauer per des
dun altre angle de la KU. Per a Schelling lart s lorganon de la filosofia en ser capa daportar-
nos el coneixement de labsolut.
Tornant, a Kant, aquest ens defineix qu s el gust i la seva relaci amb all bell.
Gust [Geschmack] es la facultat de judicar un objecte o un mode de representaci

mitjanant una satisfacci o insatisfacci sense cap mena dinters. Lobjecte duna tal
satisfacci sanomena bell.
KU, 5.
X s bell quan les representacions que ens ofereix X ens produeixen el sentiment de plaer.
Per aquesta predicci s peculiar perqu en el fons ho diem no tant per lobjecte com a tal
sin perqu desperta en nosaltres aquest joc o sentiment. Per tant, qu s bell, ens podem
preguntar, lobjecte o la representaci que lobjecte ens ofereix? La posta de sol com a objecte
o all que desperta en nosaltres els seus colors?
2. La bellesa com a finalitat sense fi. Tercer moment, segons la

relaci
KU, 10-17
Analitzar el judici del gust des de la perspectiva de la relaci seria analitzar com aqu opera la
noci de finalitat. Cada cop que diem X s bell hi ha en joc una certa estructura de finalitat,
aix que ens hem de preguntar quina i quins lmits estan presents.
Aix doncs, all on no sols s pensat el coneixement d'un objecte, sin l'objecte mateix (la
seva forma o existncia) com a efecte noms possible mitjanant el seu concepte, all hom
pensa un fi. La representaci de l'efecte s aqu el fonament determinant de la causa, i la
precedeix.
KU, 10.
Finalitat s la causalitat del concepte des de la tradici clssica. Saplica al concepte sempre
que diguem que la cosa s de tal forma per realitzar el concepte, de tal manera que podem
considerar el concepte com a una causa de la cosa3.
Tot fi, si s considerat com a fonament de satisfacci, comporta sempre un inters com a
fonament de determinaci del judici sobre lobjecte de plaer. Aix doncs, el judici del gust
no pot tenir per base cap fi subjectiu. Per tampoc pot determinar cap representaci dun
fi objectiu, s a dir, de la possibilitat de lobjecte mateix segons principis de connexi final.
KU, 11.
La finalitat subjectiva pot ser coneguda nicament per mitj de la relaci dall que s
divers amb un fi determinat i, consegentment, noms grcies a un concepte [...]. La
finalitat objectiva s b la finalitat externa es a dir, la utilitat de lobjecte-, b la finalitat
interna s a dir, la perfecci de lobjecte.
KU, 15.
Ja des de lEscola i la tradici wolffiana podem parlar de finalitat en dos sentits:
a) Finalitat subjectiva: El fi coincideix amb linters del subjecte en aconseguir una

satisfacci.
b) Finalitat objectiva: Parlem de finalitat objectiva quan diem que una cosa est en
funci de tal altra. Per exemple, podem dir que els herbvors existeixen perqu pugin
existir els carnvors; pretenem donar a la noci de finalitat una funci objectiva o
cognoscitiva, afirmant que els ssers entre ells es relacionen mitjanant una noci de fi.
Hi ha present un cert concepte i hi establim relacions de mitjans i fins. Al seu torn, quan
parlem de finalitat objectiva es distingeixen dos aspectes daquesta:
3 Recordem lexemple tradicional de lartes i la idea que t per realitzar un objecte.

Finalitat externa o extrnseca: S'estableix una relaci de mitj i fi entre dues

coses (ex. herbvors i carnvors). Al segle XVIII la noci de finalitat externa era
clau per pensar lordre del mn, que la finalitat de la natura era que lhome
sestengus per tot el planeta. Aix, es podia reintroduir el mecanisme newtoni
en funci del finalisme, justificant aix lordre del mn.
Finalitat interna o intrnseca: Sestableix la noci de fi en la relaci entre el tot
i les parts, de tal manera que podem afirmar que el tot s de tal manera grcies
a les parts i les parts tenen com a fi realitzar el tot. Pensar aix un sser s
pensar-lo de forma ms complexa que mitjanant la causalitat merament
mecnica o eficient. En les parts ja hi est com implcit el tot, per tant, el tot no
s el resultat de la suma delles sin que ell tamb causa que les parts siguin
com sn. Aquesta noci de finalitat interna, que es feia sobretot servir per
parlar dels ssers naturals, li permetr a Kant definir la noci dorganisme,
essencial per a la filosofia de la naturalesa romntica.
2.1. Bellesa i perfecci. Discussi de Kant amb lesttica neoclssica
Cal ressaltar que en lmbit esttic la finalitat interna tamb shavia fet servir en la tradici
escolstica-leibniziana-baumgartiana, i donaria lloc al concepte de perfecci. Diem que una
representaci s perfecta quan totes les parts estan fetes per realitzar plenament el tot. Aquest
tot seria el concepte de lobjecte que estem representant. Aix, Velzquez s un mestre perqu
pinta de millor forma, amb tota la seva perfecci, el cavall. Aquesta seria la visi de les
esttiques neoclssiques: lart t per funci representar la perfecci de lobjecte, de tal
manera que quan ms perfectament el representa ms reeixida s. Dit en altres paraules, la
perfecci s la finalitat interna posada en lart: lart tindria per finalitat representar la perfecci
dels seus objectes representats. El que t el pintor al davant, per tant, s el concepte, no
lobjecte concret. Des daqu les esttiques neoclssiques havien fet equiparable bellesa amb
perfecci: la finalitat de lart seria representar tots perfectes.
Quin daquests usos s adequat o correspondria al tema de la bellesa? Un punt nuclear

daquesta discussi s pensar si efectivament bellesa s perfecci, de tal manera que un judici
esttic de bellesa jutjaria sobre la perfecci e la representaci de lobjecte. Aqu trobem la
polmica de Kant amb les posicions academicistes-classicistes i amb tota una tradici des de
Plat que deia que lart era mimesi: perfecci-cnon4-bellesa. Winckelmann (Lessing tamb
ho assoleix): la perfecci en escultura s imitar els grecs, aquest s el cnon. La discussi
entre Winckelmann i Lessing s si el Laocoont s encara perfecci o ja hi ha tant sentiment que
trenca.
Pel que fa a la finalitat subjectiva, entendre lart com a tal (s a dir, que lart satisfaci un inters
del subjecte) s una opci que queda exclosa: si lart persegus un inters, sigui dagradabilitat
4 Realitzaci del concepte o regles.

o e b, ja no estaria alliberat i no seria pur sentiment. Perqu hi ha inters no hi ha experincia

esttica.
Pel que fa a la finalitat objectiva, aquesta pretn ser un coneixement de la realitat, pretn dir
que el mn no noms es pot explicar per causes mecniques sin que en ell tamb hi ha
dalguna forma causes finals. Per si la finalitat externa t una pretensi cognoscitiva, tamb
pel que hem dit al primer moment aix no pot ser aplicat a lart. En tot cas, ens haurem de
plantejar si s legtim parlar de finalitat externa, si hi ha fins a la natura, cosa que es tracta al
segon moment.
Sembla que noms queda una possibilitat, que s la que est en discussi amb els
neoclssics. Per tant, en lmbit de lart pot intervenir-hi la noci de finalitat com a finalitat
interna, de manera que dir bell equival a parlar de ladequaci de la figura de la representaci al
seu concepte corresponent. Igualant bellesa amb noms perfecci, veurem lart com a mimesi
o art cannic. Tanmateix, si aix fos aix, afirma Kant, un judici esttic seria en el fons un judici
intellectual, en tant que noms jutjarem si la figura es correspon o no amb lobjecte. Seria
semblant a quan diem en lmbit cognoscitiu X s una cadira, ats que el que volem ressaltar
aqu s que X compleix les exigncies del concepte cadira. Aplicat a lart, els cavalls de
Velzquez sn bells seria un judici equiparable al de els cavalls de Velzquez sn cavalls. I,
desprs de tot, aquest seria un coneixement molt pobre perqu noms podrem parlar de
singulars: aquest quadre de Velzquez ha pintat molt b els cavalls, aquest els arbres, etc.
En definitiva, amb lart no podem parlar de finalitat interna. Un judici del bell no s un judici
de la perfecci de la representaci. Per tant, aparentment no podem pensar lart des de la
noci de finalitat. Si diem que X 5 genera en nosaltres unes representacions 6 tals que van
acompanyades de sentiment de plaer o dharmonia, el qual brolla precisament perqu les
nostres facultats casen. Per tant, un objecte de la natura que com a objecte objectiu est situat
en les relacions de causalitat genera en nosaltres un joc de representacions i entre les nostres
facultats que produeix plaer. Si ho mirem aix, lart mostra que la cosa, encara objectivament
est situada en un mecanisme objectiu, alhora pot despertar o concordar amb lharmonia de les
facultats humanes. En lactitud esttica, ja no ens fixem en la causalitat dels fenmens sin si
els fenmens concorden amb la unitat de la nostra ment (sense conceptes, perqu si a aquesta
concordana li posem concepte ja s un judici de perfecci). Aquest joc de dades que ens dna
lobjecte alliberades de tot all teric, el propi joc de representacions, genera aquest sentiment
independent de tot concepte. Dit en altres paraules, podem dir que hi ha una adequaci formal
entre lobjecte i la nostra experincia.
5 Objecte extern.
6 Estem ja en lmbit de la subjectivitat radical, perqu no atenem a si ens donen coneixement.

Si hi ha una certa adequaci podem dir que en aqu hi actua la noci de finalitat: el que apareix
sadequa a les nostres facultats. En un cert sentit quan jutgem estticament venim a dir que X
objecte, al marge del coneixement, ens dna unes representacions que concorden amb la
forma en qu operen les nostres facultats i aquesta concordana genera plaer. I si hi ha
concordana hi ha un cert tipus de finalitat, que no segueix cap fi conceptual, inters o
perfecci. En definitiva, trobem la pura estructura de la finalitat sense fi (concret).
Cada cop que diem X s bell les representacions que la natura ens presenta en aquest objecte
generen en nosaltres satisfacci desinteressada, de tal manera que s com si la natura i el
subjecte concordessin per sense conceptes. Concordana formal sense fi. Finalitat sense
fi. Finalitat. Finalitat purament subjectiva (amb les facultats del subjecte, no com shavia
ents anteriorment).
La bellesa s la forma de la finalitat dun objecte en tant que hi s percebuda sense la

representaci dun fi.
KU, 17.
2.2. Bellesa pura o lliure i bellesa adherent o dependent
Si all bell, duna banda, no sadequa a fins concrets i es distingeix del concepte de perfecci i,
de laltra, tampoc no s adequaci a fins subjectius, aix li permet a Kant remarcar on estaria
all essencial en el fenomen de la bellesa. Lagradable va lligat sempre a sensacions i, per tant,
al plaer empric que ens aporta el fruir daquestes sensacions (qui persegueix lagradable t un
inters per lexistncia de lobjecte). Per tant, el moment de la bellesa no es trobar prpiament
en les sensacions que rebem. Tamb hem vist que no pot ser ladequaci a un concepte
(perfecci). Aix, el moment de la bellesa consisteix en la forma o el joc o combinacions de
formes. Forma en alemany s Gestalt, la qual pot tenir dos sentits segons el context:
a) Sentit mximament genric. Forma no com a figura dobjectes, sin tamb entesa com
a forma purament abstracta, aleatria, diversa.
b) Figura, que per tant representaria un objecte o concepte.
Gestalt no s traduble per figura, ja que aquesta, en la nostra llengua, t la connotaci de ser
figura dun objecte o concepte, essent ms relacionada amb la noci de perfecci. Kant afirma
que el moment esttic per antonomsia no es dna en la materialitat de les sensacions sin en
la forma que neix o est present quan combinem aquestes sensacions, aix s, en el joc entre
elles. Aquesta forma no t perqu ser essencialment una forma figurativa dun objecte perqu
aleshores el judici seria ms de perfecci que de bellesa.
com a fonament de qualsevol disposici per al gust es constitueix no all que delecta en la
sensaci [Empfindung], sin simplement all que agrada per mitj de la seva forma [Form]
[...].
Tota forma dels objectes dels sentits (tant dels externs com, de manera mediata, tamb de
lintern) s o b figura [Gestalt] o b joc [Spiel]; en el darrer cas pot ser b joc de les
figures (en lespai: la mmica i la dansa), b simple joc de les sensacions (en el temps).
Lencs dels colors o del so agradable de linstrument pot afegir-se, per lobjecte per
antonomsia del judici del gust pur s, amb referncia al primer cas, el dibuix i, amb
referncia al segon, la composici.
KU, 14.
Lmfasi est en la forma o la combinaci de les sensacions. Per tots els objectes, siguin
externs (espai) o interns (temps), tota forma pot ser forma o joc de formes (en lespai) o de
sensacions (en el temps, com la msica). Lobjecte per antonomsia del judici de gust pur s en
primer cas el dibuix i en segon la composici. Els colors podem plaure per no tant per la
materialitat del color (seria agradable) sin en la forma en qu es combinen. La prpia
sensaci, en un instrument, ms que agradabilitat dels sons concrets estaria en la composici
entre aquests sons.
Per tant, la forma no necessriament implica una adequaci al concepte.
A partir daqu, Kant fa una distinci entre bellesa pura o lliure (judici pur del gust) i bellesa
adherent o dependent (no judici pur del gust):
Hi ha dues espcies de bellesa diferents: la bellesa lliure [freie Schnheit] (pulchritudo

vaga [no determinada per qualsevol objecte, indeterminada]) o la bellesa dependent
[anhngende Schnheit] (pulchritudo adhaerens). La primera no pressuposa cap concepte
dall que lobjecte hagi de ser; la segona pressuposa un concepte daquesta mena i la
perfecci de lobjecte segons aquest concepte [...].
El judici del gust s pur en lapreciaci duna bellesa lliure (simplement segons la forma).
KU, 16.
Aquesta distinci s sorprenent: un judici de gust s pur si t a veure no amb la materialitat ni

ladequaci al concepte sin estrictament amb el joc de formes. Dun objecte en podem
predicar bellesa pura quan s independent de tota adequaci a concepte, de tal manera que
com ms lliures siguin les formes, ms difcil ens ser de jutjar-les sobre la seva perfecci i
noms en podrem predicar un judici pur de gust. Aix agrada per si mateix, la forma genera
aquest sentiment sense la necessitat de subsumir-se al concepte. A les arts plstiques, Kant
est dient que totes les formes dart plstica figurativa no donen lloc a un judici pur de bellesa
perqu sempre sest ficant pel mig la referncia a lobjecte i al concepte corresponents. Aix
seria una bellesa adherent o dependent de lhoritz del concepte. Kant no li retira el qualificatiu
de bellesa, perqu encara que en certa manera es faci referncia a lobjecte, segueix havent-hi
combinacions de forma. En aquesta situaci s inevitable que quan jutgem no noms ho fem
des dun punt de vista de joc de formes sin tamb tenint en compte que aquestes formes sn
figures. Lagradabilitat de la bellesa adherent es barreja amb la perfecci.
La tesi kantiana sobre la bellesa s revolucionria perqu trenca amb lesttica neoclssica i la
seva concepci dart com a cnon i mimesi, cpia perfecta de lobjecte.
Les flors sn belleses naturals lliures [...]. Nombrosos ocells, molts crustacis marins sn
belleses en si mateixos puix plauen per si mateixos. Igualment, els dibuixos la grecque,
els motius florals per a orles o papers pintats, etc., no signifiquen res per si mateixos [no
es vol representar cap objecte ni concepte]; no representen cap objecte sota un concepte
determinat i sn belleses lliures. Tamb pot comptar-se en el mateix gnere all que en
msica sanomena fantasies (sense tema) i dhuc tota msica sense text7.
KU, 16.
Quan hi ha un procs de ruptura s quan ms es pot apreciar el moment lliure perqu el cnon
es trenca i lobra dart nova no pot sser comparada. Aix es dna ms aviat en lobra dart i no
tant en la naturalesa, cosa que es veur posteriorment.
Com es pot aplicar tot aix a la poesia, si empra el llenguatge? El poeta, a travs de conceptes,
desperta estats en lnima, usant conceptes per de forma no conceptual, no en el sentit teric.
A ms, aquest s del concepte que no s conceptual pot ser duna potncia tal que desperti el
suprasensible. Per aix ja no ser el gust de la bellesa, sin del sublim. Sha de tenir en compte
que lmbit de la poesia s singular, ra per la qual Kant en parlar posteriorment i allada. Els
exemples anteriors noms fan referncia a les arts figuratives, ja que la poesia t un estatut
peculiar perqu treballa amb el llenguatge.
Certament, a travs daquest enlla de la satisfacci esttica amb la satisfacci

intellectual [si hi hagus perfecci], el gust aconsegueix dsser fixat i, si b s veritat que
no s universal, tanmateix li poden sser prescrites regles amb referncia a certs objectes
determinats de manera finalstica. Ara b, aquestes regles no sn, nogensmenys, regles
del gust, sin que es tracta noms de lacord del gust amb la ra, s a dir, del bell amb
all que es bo [...] [aqu intervindria un judici intellectual de perfecci]. Ara b, prpiament,
ni la perfecci obt res grcies a la bellesa, ni la bellesa obt res grcies a la perfecci
[...].
No es pot donar cap regla objectiva del gust que determini per mitj de conceptes qu ha
de ser bell, perqu tot judici que prov daquesta font s esttic, s a dir, el seu fonament
determinant s el sentiment del subjecte i no pas un concepte de lobjecte [lnic que est
en joc s si all que apareix si t una forma ens sembla bell per no perqu sadeqi a un
objecte]. Buscar un principi del gust que indiqui per mitj de conceptes determinats el
criteri general del bell s una tasca estril.
KU, 16-17.
2.3. Lideal de bellesa humana
Estrictament parlant, en el judici de gust no hi ha cnon ni formes modliques, ni adaptaci a

conceptes o objectes o, en tot cas, aix s secundari. All on les potiques clssiques
defensaven la idea duna regla, sembla absurd per a Kant. Lart s un mbit especial on no hi
ha regla ni principis a priori, aix s, ideal de bellesa (humana). Aix tamb trenc amb
lpoca: per la tesi central del classicisme s que el cos hum s lobjecte de bellesa per
antonomsia en tant que sser ms perfecte de la creaci. Per tant, si hi ha cnon nhi ha
7 Una de les tesis de la musicologia clssica s el lligam entre msica i text (corals, oficis religiosos,
msica programtica o poemes simfnics...). hi ha un tipus de msica que vol estar al servei dun text (vol
significar coses que expressen els conceptes dun text), la musica diu coses, que no seria bellesa pura.
Passa a ser msica representativa i per tant bellesa adherent. Per tant s ms pura la pura composici
musical que no la msica associada a un text, directament o indirecta. Fins i tot la composici musical
que ms sadequa a la bellesa pura s la que s ms independent de les formes musicals reglades, aix
s, la sonata, simfonia, fuga, variaci, etc. Les fantasies, composicions que no tenien forma cannica i
que normalment eren improvisades. Al segle XX aix sadequaria al jazz.
dhaver per a lhome i aquest s el ms perfecte de tots. De fet, parlar dideal de bellesa
humana es pot fer en dos sentits:
a) Ideal de bellesa humana quan ens referem a la idea normal de bellesa. Sentn
laplicaci de lidea general de cnon i perfecci en un sentit corporal: lhome s una
espcie animal amb unes caracterstiques determinades i amb diferncies en cada
individu. A partir de lobservaci i la comparaci de singulars s possible fer abstracci
de les seves diferncies i extreuren un terme mig o una mitjana del cos de lespcie.
Aix es pot convertir en regla i ha de ser la font dinspiraci per al pintor o lescultor
quan configuri un cos hum. Aquest s un producte de la imaginaci que, comparant
diversos individus, arriba a fixar unes proporcions estndards.
b) Ideal de bellesa humana quan ens referim a la idea de la ra prctica (humanitat).
Quan parlem dhumanitat no noms podem pensar en la seva corporalitat, sin cal
tenir en compte els seus ideals morals (que t ra prctica). Noms es podria
representar la humanitat si es pogus sensibilitzar lelement racional prctic. Aquest s
el problema del cnon de les bellesa humana: que aquests dos elements sn
heterogenis i creen unes tensions entre ells que fan que sigui impossible un cnon
general de bellesa.
Ara b, a tal efecte [bellesa humana] es fan necessaris dos elements: primerament, la idea
normal esttica, que s una intuci singular (de la imaginaci), que representa el patr per a
lapreciaci de la humanitat com a quelcom que pertany a una espcie animal particular; en
segon lloc, la idea de la ra, que fa dels fins de la humanitat, en tant que no poden ser
representats sensiblement, el principi per a lapreciaci de la seva configuraci, a travs de la
qual aquests fins es manifesten com a efecte de la idea en el fenomen.
KU, 17.
Quan pensem lsser hum en aquest context estan en joc dues coses: la idea esttica normal i
les idees de la ra prctica. Si ens fixem en la primera, en el fons la idea esttica de lsser
hum seria la perfecci en la representaci del cos hum. En el fons, seria una mena de
representaci proporcionalment perfecta que la imaginaci construeix per una mena de
superposici de moltes imatges empriques, esdevenint una generalitzaci o cnon. Aquesta
imatge general, justament per ser-ho, ha deliminar tot all particular fins a aconseguir un cnon
general. Per si operem aix, en el fons anem eliminant all ms propi del carcter i el
temperament, quedant al final un simple model inexpressiu i fred, en el qual al final potser
tampoc no hi acabarem de reconixer un plaer esttic mercs a la seva generalitat i
inexpressivitat.
s precisament per aquest motiu que la idea normal no pot contenir res despecfic que la
caracteritzi; altrament, no seria idea normal per al gnere. A ms, la seva presentaci no
agrada per una qesti de bellesa, sin noms perqu no contradiu cap de les condicions
respecte a les quals una cosa daquest gnere pot sser bella. La presentaci de la idea
normal s, simplement, correcta*.
*Es pot considerar que un rostre totalment regular, daquells que el pintor voldria tenir
coma a model, no diu, normalment, res, perqu no cont res de caracterstic i, aix,
expressa ms aviat la idea del gnere [una idea neutra] que all especfic duna persona.
KU, 17.
Per tant, la idea normal esttica prpiament no s bella, no ens desperta sentiment de plaer. s
un dels textos ms clars que no cau sota la nostlgia de Grcia, ja que considera que el patr
del classicisme, malgrat pugui ser correcte, s inexpressiu. Davant duna escultura cannica
prpiament no tenim un sentiment esttic i, conseqentment, no pot ser considerada art.
Aquesta tesi es contraposa a la visi predominant de lesttica de llavors:
Winckelmann: Senzillesa noble i grandesa serena. Aquest s el model grec com a model
insuperable al qual noms podem imitar.
Entre todas las figures que contiene este saln, la ms perfecta es el Apolo Vaticano. Dos
miradas son suficientes para decirte con decisiva certeza que ests ante un inmortal. La ms
hermosa figura juvenil que justo ahora se convierte en hombre; ligereza, libertad, curvas y la ms
pura armona de todas las partes en un todo inimitable lo declaran como el primero de los
mortales; cabeza y cuello delatan al dios [el cnon s tan perfecte, que s tan poc hum que
sembla div. Veiem que per a Schiller aix s el valor i per a Kant no]. Esta celestial mezcla de
condescendencia y severidad, de afabilidad y seriedad, de majestuosidad y ternura, no puede
referirse a ningn hijo de la tierra. El henchido pecho es, segn el unnime sentimiento de todos
los artistas, el ms perfecto que jams haya creado un cincel; muslos y pies un modelo de la ms
noble belleza. Al ms hbil dibujante la fatigar imitar visualmente las formas magnficas que se
funden unes con otras mediante contrastadas lneas sinuosas, pues el maestro griego ha
trabajado tambin para el sentimiento; el ojo reconoce la belleza, el sentimiento de verdad. La
ltima est subordinada a la primera, y aunque no se ha olvidado ningn msculo el artista ha
retirado los ms finos matices del rostro reservndolos para el tacto. La estatua flota, todos los
msculos actan hacia arriba, y parece que la elevan de manera visible. El artista captura el
instante en que el enojado dios haba disparado una flecha a la serpiente Pitn. El brazo
estrecho acaba de disparar el arco, el Izquierdo mantiene an alguna dureza y tensin. En los
ojos gran indignacin y firme propsito, en el pronunciado labio inferior desprecio por el
monstruo, en el esbelto y estirado cuello triunfo y divino honor.
Schiller, Carta de un viajero dans (1785).
El 1785, any de la publicaci de Carta dun viatger dans, Schiller ja havia abandonat la seva
participaci a Sturm und Dang per centrar-se en lestudi dels clssics. El sal del qual parla s
lnic sal amb cpies clssiques a Alemanya, el qual era visitat per els illustrats de llavors.
Lnic que havia anat a Itlia dels intellectuals alemanys de lpoca havia estat Winckelmann,
tenint aix loportunitat de veure les obres clssiques en persona (b, eren cpies romanes).
Centrant-nos en el text, podem distingir-hi dos moments: en primer lloc, Schiller fa una
descripci de lideal esttic del cos hum, on se centra en la seva perfecci. Per sembla com
si no en tingus prou per acabar de dir que reflecteix lideal hum, ra per a la qual (segon
moment, a partir de Lartista captura linstant...) ha dafegir-hi elements morals, sobre el
carcter, s a dir, elements no corporis que tindrien a veure amb la idea de la ra prctica.
Perqu li surti la tesi completa que lestaturia grega s lideal no en t prou amb elements de
lidea esttica normal. Per tant, el propi Schiller cau en la trampa: si es vol intentar representar
en lart quelcom que t a veure amb la humanitat s perqu lart intenta anar ms enll del
simple cnon clssic del cos. No nhi ha prou amb la idea normal esttica per despertar
sentiments esttics que tinguin a veure amb lideal dhumanitat; cal que entri en joc la idea de la
ra prctica.
Ara b, a aquest efecte es fan necessries dues parts: primerament, la idea normal
esttica [sthetische Normalidee], que s una intuci singular (de la imaginaci), que
representa el patr per a lapreciaci de la humanitat com a quelcom que pertany a una
espcie animal particular; en segon lloc, la idea de la ra [Vernunftidee], que fa dels fins
de la humanitat, en tant que no poden ser representats sensiblement, el principi per a
lapreciaci de la seva configuraci, a travs de la qual aquests fins es manifesten com a
efecte de la idea en el fenomen [Erscheinung].
KU, 17.
Noms podria haver-hi representacions esttiques lligades a sentiment i que tinguessin a veure
amb la idea dhumanitat si la idea de la ra prctica pogus tenir una mena de reflex o
representaci en el fenomen. De fet, Schiller al Clies donar una definici de bellesa (bellesa
com la llibertat del fenomen) i Hegel (bellesa com la idea feta fenomen), que seguirien la
concepci kantiana de la bellesa com aquesta aparici de la idea lligada a la sensibilitat.
Cal remarcar que de la idea normal del bell es distingeix lideal del bell, que nicament
sha desperar en la figura humana, pels motius esmentats. En aquesta, lideal consisteix
en lexpressi dall que s moral [...]. Ara b, per fer manifest, dalguna manera, en una
exterioritzaci corporal (com a efecte dall intern) lenlla daquestes idees amb tot all
que la nostra ra relaciona amb el b moral en la idea de la finalitat suprema, sigui la
bondat de lnima o b la seva puresa, o la seva fortalesa, o la seva tranquillitat..., cal que
les idees pures de la ra suneixin, en aquell que en fa lapreciaci i encara ms, en aquell
que en vol fer la presentaci, amb un gran poder de la imaginaci [...]. Aix mostra que
lapreciaci segons un patr com aquest no podria sser en cap cas purament esttica, i
que lapreciaci segons un ideal de la bellesa no seria un simple judici del gust.
KU, 17.
Per traduir el que s totalment intern (moral) al fenomen, fa falta un gran poder de la
imaginaci que sigui capa dunir el que en principi s suprasensible (moral) amb
laparici fenomnica. I aix tant sha daplicar per qui jutja lobra dart com per qui la
produeix, lartista. De totes maneres, per aclarir com all moral pot sensibilitzar-se, ens
hem desperar a la part de la KU que tracta el sublim i com lartista productor s capa de
fer aquesta operaci.
3. Deducci de les facultats: universalitat i lliure joc. Segon

moment, segons la quantitat
KU, 6-9
Dentrada, Kant fa un apropament lgic de la qesti: X s bell s un judici i, en tant que

judici, t un element quantitatiu. Mirat des daquest punt de vista podem distingir dos tipus de
judicis:
- Judici singular: Si la X esmenta un Erscheinung (ex. aquesta rosa s bella). No t

gaire rellevncia cognoscitiva perqu no versa sobre luniversal.
- Judici plural: Si la X esmenta una pluralitat dErscheinung (ex. totes les roses sn
belles). En aquest cas direm que t carcter universal.
Fins aqu no es presenta cap problema per al lgic per per al filsof transcendental s. El
transcendental percep que el judici singular tindria validesa ats que ens desperta un sentiment
de plaer i noms per aix el podem caracteritzar de bell, sense que hi hagi implicat cap
concepte. Si el transcendental es fixa ara en el judici plural es fixa que noms tindria validesa
en cas que haguem vist totes les roses i haguem proferit delles que sn belles (procs
inductiu). Es posa de manifest, doncs, que aquest judici seria ms aviat un judici cognoscitiu de
base esttica, per sobretot (aix s, en primer lloc), cognoscitiu. Per tant, els judicis esttics
no pretenen ser universals cognoscitivament; sn judicis singulars.
Per aix no s suficient per caracteritzar-los: si b s veritat que sn singulars, cal tenir en
compte que qui els emet pretn almenys que el sentiment que t tothom el comparteixi. En la
intencionalitat daquest judici hi ha present una exigncia duniversalitat respecte a tots els
subjectes que es posin davant de X (exigncia duniversalitat subjectiva)8. El que sentim ens
apareix duna manera tal que el propi sentiment va lligat a exigir o pensar que aix tothom ho
pot sentir, i justament perqu hi ha aquest element construm un judici, en tant que el judici
sempre va a la m duna pretensi de validesa, ara centrada sobre els subjecte si no els
objectes.
Aquest tret s el que vist des de la quantitat diferencia el judici esttic respecte al judici sobre
lagradable: en un judici merament dall agradable la prpia intencionalitat no va ms enll de
reconixer que s agradable per al subjecte en qesti, sense tenir cap pretensi
duniversalitzaci. Lagradable sempre t un sentit privat, de validesa peculiar; cadasc t el
seu propi gust.
Amb referncia a all que s agradable, qualsevol persona dna ra del fet que el seu
judici que es fonamenta en un sentiment privat i per mitj del qual diu que un objecte li
agrada- sigui restringit simplement a ella. Per aix, quan diu el vi de Canries s
agradable, hom accepta de bon grat que alg millori aquesta expressi i li recordi que ha
de dir aix em resulta agradable. I tal cosa sesdev no noms amb referncia al gust de
la llengua, del paladar i de la gola, sin tamb amb referncia a all que pot resultar
agradable als ulls i a loda de cadasc [...]. Aix, respecte de lagradable, val el principi
segent: cadasc t el seu propi gust (amb referncia al sentits).
KU, 7.
En definitiva, la bellesa s compartible o comunicable per als altres. De fet, Kant posar al llarg
daquest text algunes expressions equivalents que vindrien a conceptualitzar aix:
- Validesa per a tothom

- Universalitat subjectiva
- Validesa comuna (Gemeingltigkeit)
- Comunicabilitat (Mitteilbarkeit)9
8 A diferncia del judici universal cognoscitiu, que t exigncia duniversalitat objectiva.
9 Cal tenir en compte la connotaci que es perd en la traducci daquest terme. Mitteil significa
compartir, de tal manera que shauria de traduir ms aviat com a Compartibilitat. s comunicable all
que es pot compartir, all que dalguna forma implica una experincia comuna.
Aquesta definici del bell [segons la quantitat] pot ser deduda de lanterior, que el presentava
com lobjecte duna satisfacci sense cap tipus dinters [no est en funci de lexistncia de
lobjecte i , per tant, que lobjecte em reporti una sensaci agradable, que s privat est en
funci duna exigncia universal subjectiva]. Perqu hom noms pot apreciar all de qu es
conscient de tenir una satisfacci sense cap tipus de inters com a contenint un fonament de
satisfacci per a tothom [...]. En conseqncia, el judici del gust, amb la conscincia que est
deslligat de tot inters, ha de ser enllaat a una exigncia de validesa per a tothom [Anspruch
auf Gltigkeit fr jedermann], sense que aquesta exigncia depengui duna universalitat
fonamentada en cap objecte [no deriva de lobjectivitat cognoscitiva]. s a dir, des daquesta
perspectiva, ha de ser lligat a una exigncia duniversalitat subjectiva [Anspruch auf subjektive
Allgemeinheit].
KU, 6.
En aquesta experincia totalment subjectiva, immanent a all que cadasc sent, sembla
radicalment intransferible (jo sento els meus sentiments que no poden sentir ning com a seus).
Fins ara, destacava laspecte purament immanent daquesta experincia (moments 1 i 3), tot i
que en el segon moment hem vist que tal sentiment, si b s immanent, exigeix aquest horitz
de comunicabilitat, de ser compartit per a tots. En all ms immanent alhora hi ha una dimensi
intersubjectiva que s el que diferenciaria justament el bell de lagradable.
Doncs b, aqu cal remarcar que una universalitat que no es fonamenta en conceptes
(encara que siguin emprics) no pot ser lgica, sin que ha de ser esttica, s a dir: no
cont cap quantitat objectiva del judici, ans en cont nicament una de subjectiva, per a la
qual utilitzo tamb validesa comuna [Gemeingltigkeit] que indica, per a cada subjecte, la
validesa de la relaci duna representaci no amb la facultat de conixer, sin amb el
sentiment de plaer i desplaer [...].
El judici del gust no postula la unanimitat de tothom ats que aix noms ho pot fer un
judici lgic universal, perqu pot adduir-ne raons), sin que noms exigeix a tothom
aquesta unanimitat, com si es tracts dun cas de la regla amb referncia a la qual espera
la confirmaci, no per mitj dels conceptes, sin la confirmaci que prov dels altres.
KU, 8.
Ms que una experincia que implica unanimitat (mbit cognoscitiu) s una experincia que tal
com jo la visc demana la prpia experincia que qualsevol altre mho confirmar si es posa
davant daquest objecte que em produeix el sentiment. El que fins ara pareixia com a purament
immanent cobra aquest aspecte ms intersubjectiu de lexperincia esttica. Comunicabilitat vol
dir que pot haver-hi una experincia comuna. Incs un supsit perqu hi hagi coneixement
(encara que a la KrV no es tracti) s que hi hagi una experincia comuna. En aquest sentit,
lexperincia t a veure amb el nivell sensible, all que sento en la sensaci, de tal manera que
en la sensaci hi ha un moment immanent que s el que cadasc sent. Si dalguna forma lestat
de la ment que viu aquestes sensacions no fos compartible, tampoc no podrem potser parlar a
nivell cognoscitiu dun mn com. Perqu si lnic com fos el concepte, com estarem segurs
que el que designa aquest concepte com a experincia que sento s com? Si no ho
pogussim demostrar noms podrem postular que la cincia reconstruiria la meva experincia
viscuda, per no la dels altres.
Aix anotat des del punt de vista teric casa amb el punt de vista esttic: els sentiments, per
ms que siguin subjectius, ens apareixen com a compartibles. Potser si aclarim aquest
interrogant, aquesta paradoxa, dalguna forma tamb haurem aclarit el tema cognoscitiu, que
tamb pel cant de lafecci i no noms en el pensar hi ha dhaver experincia comuna.
El punt central daquesta reflexi el trobem en el pargraf 9: quina validesa, justificaci o

explicaci t aquesta pretensi duniversalitat?
3.1. La deducci subjectiva i la imaginaci
De fet, a la KrV edici A, Kant reconeix un tema que el tractava de pas, si b en ledici B
desapareix. Ara ser un punt central de la KU:
Aquesta tasca [deducci dels conceptes purs de l'enteniment10], que est plantejada amb
certa profunditat, t dos vessants. Un es relaciona amb els objectes de l'enteniment pur, i ha
d'exposar i fer intelligible la validesa objectiva dels seus conceptes a priori11; per aix pertany
essencialment al meu objectiu12. L'altre consisteix en considerar l'enteniment pur mateix,
segons la seva possibilitat i segons les facultats cognoscitives sobre les que recolza i, per tant,
en el seu aspecte subjectiu13. I encara que aquesta discussi s de gran importncia en vistes
al meu objectiu cabdal, no li pertany, per, essencialment 14. Car la pregunta principal s
sempre: qu i quant poden conixer l'enteniment i la ra al marge de tota experincia [a
priori]?, i no pas: com s possible la mateixa facultat de pensar?
KrV, A XVI-XVII.
A ledici B, aquest prleg i el seu respectiu tema a la Deducci transcendental desapareixen.

Trobem a la Deducci un canvi respecta a A: aquells elements que en A ms es referien a la
deducci subjectiva desapareixen. El nou redactat se centra en la sntesi (deducci)
objectiva: tot el redactat de B est en funci de respondre a la pregunta de com sn possibles
els judicis sinttics a priori. Separadament, el moment subjectiu vol mostrar la interrelaci de les
10 El punt central de la sntesi consisteix en explicar com els conceptes purs/categories poden articular
lestructura espaciotemporal (com pot haver-hi una sntesi a priori).
11 Ha de ver veure que aquests conceptes purs, les categories, per ms que semblin abstractes, sn
sntesis del temps.
12 Lobjectiu de lanaltica transcendental s veure quines sn les condicions de possibilitat del

coneixement, de la sntesi a priori. Es dna per mitj dels esquemes transcendentals de la imaginaci.
Com les categories articules lespai temps, aix s la condici de possibilitat del coneixement i la resposta
a la pregunta de qu puc saber?.
13 Prescindint ara del coneixement i de la sntesi objectivadora, hi ha un altre tema implica, ms general:
es facultats que hi intervenen, enteniment, sensibilitat i la mitjancera, la imaginaci, com les facultats que
intervenen aqu independendentment dels esquemes, de la sntesi terica, tamb funcionen unitriament.
En el fons, hi ha dues condicions en joc perqu hi hagi coneixement: una prvia a la sntesi objectiva, que
s que les facultats casin entre elles. Perqu casen tamb poden casar en conceptes. Ms enll de la
sntesi objectiva, aquest s un problema ms subjectiu: com s possible que aquestes tres facultats
dalguna forma sinterrelacionin i, malgrat ser tres facultats, formin un dinamisme com.
14 El problema daquesta crtica, tal com Kant lha enfocada, s la resposta a qu puc saber, i per tant
noms sha de centrar en la sntesi objectiva. s un tema no temtic en aquesta crtica tot i que forma part
del problema.
facultats, aix s, estats de la ment (Gemtszustand) no cognoscitius encara per que ja poden
operar sense el coneixement (estats mentals pre-categorials).
Tornant al tema que ens concerneix, en relaci amb la KU, ara cal analitzar com s que uns
certs estats de la ment lligats al sentiment de plaer es poden afirmar com a vlids per a tots. Si
es tracta dun estat de la ment on no hi interv el concepte, necessriament hem danar a parar
al prleg de ledici A de la KrV en el qual es parla de la deducci subjectiva, on es tracta la
possibilitat dacord pre-categorial de les facultats susceptible desdevenir experincia comuna.
Per tant, lelement que desapareix de B queda desplaat en la KU, bsicament en el pargraf 9
i aplicat a la bellesa (i, en un altre pargraf, en el sublim). Pel que fa a all bell, en la sntesi
pre-categorial hi intervindran tant la sensibilitat, la imaginaci com lenteniment, mentre que pel
que fa a all sublim la sntesi es donar entre la sensibilitat la imaginaci i la ra prctica.
Analitzant aix arribarem a all ms profund de la ment, a lart secret de la ment, tal com
deia Kant a la KrV; al moment previ del coneixement, el pur moment de la subjectivitat, on,
paradoxalment, hi haurem de constatar la intersubjectivitat.
Si remarquem ledici A i la KU, la primera estructura en qu el subjecte sobre el mn s de fe,

prvia al coneixement. Hi ha elements pre-categorials que constitueixen lexperincia del mn.
Si resulta que aquest moment previ s vinculat al moment esttic, aleshores sembla que les
connotacions cognoscitives queden enrere. Aix, la primera obertura s una obertura de
sensibilitat dins de la qual ser possible posteriorment el coneixement 15.
Deducci subjectiva de les facultats en el Judici esttic: KU, 9.
# 2. Si el plaer respecte de lobjecte donat fos el que preceds lapreciaci daquest

objecte, i si noms fos la comunicabilitat universal [allgemeine Mitteilbarkeit] daquest
plaer all que, al judici del gust, hagus de ser atribut a la representaci de lobjecte,
aquest procediment estaria en contradicci amb si mateix, perqu un plaer com aquest no
seria res ms que la simple agradabilitat de la sensaci i, per tant, noms podria tenir,
segons la seva naturalesa, validesa privada, perqu dependria immediatament de la
representaci a travs de la qual lobjecte s donat.
Si en lmbit esttic interpretssim que les sensacions que rebem de lobjecte seria all que ens
produeix el paler seria una esquema de lagradable i, per tant, tindria noms validesa privada
perqu dependria noms de la representaci al qual lobjecte s donat. com ja hem vist, el que
dalguna forma sassocia al plaer no sn les sensacions de lobjecte, sin les formes,
configuracions, que han de ser el mxim dindependents possible de tota adherncia de
perfecci.
# 3. Aix doncs, la capacitat universal de comunicaci de l'estat de la ment [allgemeine

Mitteilungsfhigkeit des Gemtszustandes]16 en la representaci donada, com a condici
subjectiva del Judici del gust, s la que ha de raure en la seva base, i el plaer en l'objecte ha
de ser-ne la conseqncia*.
15 Si seguim aquesta lnia arribarem a lOrigen de lobra dart de Heidegger. La prpia tesi del text s que
lobertura al mn, pre-categorial, t a veure amb el moment esttic.
16 La pretensi duniversalitat en qu s donada aquesta experincia.

Per no pot ser comunicat universalment res ms que el coneixement, i la representaci en

tant que pertany al coneixement, puix noms en aquest cas s objectiva i sols aix t un punt
de referncia universal, amb el qual la facultat representativa de tots est obligada a
concordar**.
Ara b, si el fonament determinant del judici sobre aquesta comunicabilitat universal de la

representaci ha de ser merament subjectiu [en lmbit esttic est en joc la immanncia del
subjecte; lelement objectivador no pot tenir un paper determinant de la sntesi, ja que llavors
implicaria concepte i, conseqentment, perfecci], s a dir, sense ser pensat cap concepte
d'objecte, llavors no pot ser cap altre ms que l'estat de la ment [Gemtszustand] que es
troba en la relaci mtua de les facultats representatives [Vorstellungskrfte], quan refereixen
una representaci donada al coneixement en general [Ekenntnis berhaupt].***
* El que hem de plantejar s que el plaer esttic sorgeix justament quan es dna un estat de la
ment que es constitueix sota aquesta pretensi duniversalitat. En la nostra reflexi on
experimentem aquest joc de formes que alhora apareix com a comunicable/universalitzable s
quan sentim el plaer esttic. Per tant aquest no seria conseqncia mecnica de les
sensacions sin all que deriva de cert estat de la ment amb pretensi de comunicabilitat.
De fet, el fet que un estat de la ment (aix s, les nostres facultats) pugui produir un sentiment
diferenciat dels continguts de sensaci Kant ja ho ha anticipat a la KpV: Si b s de tipus
prctic, lexplicaci kantiana del sentiment de respecte a la llei ja obeeix aquest esquema: en
primer lloc s un sentiment, resultat de la relaci que sestableix entre la ra prctica (entn que
noms all universal s vlid) i all patolgic de lsser hum (lelement sensible que tendeix al
plaer interessat: principi de felicitat, amor propi, etc., aix s, satisfacci egoista). La ra
prctica vol sotmetre all patolgic i a la vegada vol transformar all patolgic, aquesta doble
relaci genera el sentiment de respecte per la llei. Sentim que hem de reprimir una coerci
sobre el patolgic i a la vegada ens sentim elevats respecte a aquest. Tal sentiment no depn
de la pura afectaci (patolgic), sin justament de la relaci que sestableix entre all patolgic i
la ra prctica, aix s, conseqncia de la dinmica entre les facultats. La diferncia, en el
cas de la KpV, com que es tractava un sentiment moral estava en joc un element intellectual
que s la llei moral: perqu jo me nadono de la llei moral (moment racional) es pot donar
aquesta coerci-elevaci. En el terreny on ara estem el concepte no hi apareix. Per tant, la
forma en qu operin les facultats, a diferncia de la segona crtica, no hi estar involucrat cap
element conceptual-moral.
** Fins ara, que pugui haver-hi un estat de la ment que pugui ser comunicable ha quedat noms
clar en lmbit cognoscitiu. Quin s lestat de la ment i les facultats de la ment que hi
intervenen? Veiem que el text est en continutat amb la deducci subjectiva de ledici A. Les
facultats sn sensibilitat, imaginaci i enteniment, la interrelaci de les quals s fonamental
per al coneixement per sempre apareixen sota el carcter de regla (sntesis) de lenteniment.
Com que els conceptes sn universals, dalguna forma en lmbit cognoscitiu la comunicabilitat
daquest procs est en funci del concepte. La comunicabilitat t a veure en qu hi ha una
sntesi de les tres facultats conduda per la primacia del concepte (per aix sacaba decantant
ms pel moment objectiu de la deducci).
*** Les facultats que han dintervenir, si hi ha dhaver comunicaci amb un altre subjecte amb
les mateixes facultats, sn les mateixes que el coneixement. El plaer neix del fet que hi ha unes
formes que ens apareixen amb un cert joc unitari, de tal manera que podem constatar que hi ha
una certa sntesi, ra per la qual podem concloure que aqu hi participen imaginaci, sensibilitat
i enteniment, per sense intervenir de la mateixa forma que el coneixement (posant conceptes
tant a posteriori com a priori). En lmbit esttic, si b hi ha les mateixes facultats, no estan
sota la primacia objectivadora de lenteniment. Parlem doncs de disposici de facultats en
general (les facultats se sintetitzen per sense concepte).
3.2. El lliure joc de la imaginaci
# 4. Les facultats cognoscitives que sn posades en joc mitjanant aquesta representaci, hi

sn en un lliure joc [in einem freien Spiele]*, puix que cap concepte determinat la limita a una
regla cognoscitiva especfica. Per tant, l'estat de la ment [Gemtszustand] en aquesta
representaci ha de ser el d'un sentiment del lliure joc [Gefhl des freien Spiel] de la facultat
representativa, en una representaci donada, per a un coneixement en general**.
Ara b, a una representaci, mitjanant la qual s donat un

objecte perqu es doni coneixement en general, pertanyen la imaginaci [Einbildungskraft]
per aplegar el divers de la intuci i l'enteniment [Verstand] per a la unitat del concepte que
unifica les representacions. Aquest estat dun joc lliure de les facultats cognoscitives [...] ha de
ser poder-se comunicar universalment.
la imaginaci esquematitza sense concepte (KU, 35).
la imaginaci en la seva llibertat desvetlla lenteniment (KU, 40).
la imaginaci com a facultat productiva [produktiv]... (KU, 49).
la imaginaci s aqu creadora [schpferisch] (KU, 49).
* Les facultats que entren en joc, que fan una certa sntesi, han dentrar-hi sense el
constrenyiment del concepte (ni tan sols a priori) per tal que la sntesi no sigui terica s un
lliure joc17. Si aqu no hi ha conceptes, la funci de lenteniment s mnima: simplement
reconeix que entre aquest joc amb les altres facultats hi ha una certa unitat, que es produeix
una certa representaci o experincia, per independent del concepte. la primacia daquesta
forma doperar les facultats no est en lenteniment; t un paper subsidiari. La primacia la t la
imaginaci: aquesta, respecte a la sensibilitat, no es fixa tant en les sensacions en la seva
materialitat com en les formes que produeixen en tot cas les sensacions (dibuixos, sons, etc.
combinaci i contrast de formes). Aqu la imaginaci actua sense estar sotmesa al concepte,
ra per la qual es pot fixar en el joc de formes que estan en la sensibilitat al marge de les
sensacions conceptes a les que podria aplicar-hi el concepte 18.
17 A la KrV, en el moment en qu lenteniment entra en relaci amb la imaginaci, ell i els seus conceptes
tenen la funci de reconixer la imatge sota el seu concepte.
18 Aix es dna plenament en la bellesa lliure, ladherent ja hi ha concepte barrejat.

En aquesta unitat sense concepte lenteniment no pot posar-shi paraula; en tot cas noms al
final podem dir que s bell, el qual no funciona com a concepte: s la paraula que
reflexivament posem per fer referncia a quest joc lliure de les facultats. Bell seria una mena de
pseudoconcepte, aix doncs, perqu no hi ha cap contingut material-conceptual.
s una sntesi pre-categorial, perqu si les facultats no poguessin concordar lliurement

tampoc no es podria donar el joc constrenyit per lenteniment 19.
La sensibilitat ha de ser-hi perqu hi ha dhaver algun objecte que genera unes

representacions, per la base de lelement esttic no est en les sensacions materials, sin que
aquestes sensacions li desperti a la imaginaci un joc de formes. Per tant la sensibilitat tamb
t un paper subsidiari, s la causa ocasional (Malebranche) perqu la imaginaci es posi en
marxa. La imaginaci treballa amb llibertat fent la sntesi lliurement. La imaginaci esquematitza
sense concepte, apareix la unitat de forma sense concepte, per tant, s com si en cada
experincia esttica consists en una regla desquematitzaci nica que no val ms per aquest
cas; perqu si aquest esquema valgus per molts casos estarem ja en lmbit del concepte (s
un esquema que ens permet aplicar-lo a molts casos, i per aix s universal). Si la regla de
sntesi que ens fa dir X s bell la convertim en regla i lexpressem en proporcions i les apliquem
alhora de crear noves obres dart, la regla de sntesi s repetida mecnicament (com lobra
acadmica) per aix s al cap i a la fi cpia, no s prpiament el moment de lart i lexperincia
esttica. lart mecnic s aquell que utilitzaria una regla de sntesi, provinent dun producte que
ens ha despertat el sentiment esttic, aplicada mecnicament. [Daix en parlar ms
endavant]. Cada obra dart vertadera s com una regla nica, la que ha creat aquest joc.
**Aquesta estructura en general concorda amb el coneixement sense ser coneixement. aqu en
general s contrari a sota concepte.
La imaginaci en la seva llibertat desvetlla lenteniment. En lmbit teric el sistema dels

esquemes ve donat per les categories. Aqu en canvi s la imaginaci la que quan en ella es
produeix aquest lliure joc s ella la que desvetlla lenteniment, i ell simplement reconeix
lexperincia com una experincia tan peculiar que no pot posar-li cap concepte, sin un nom que
no s concepte, que noms expressa que es dna aquest estat en la ment: bell.
La imaginaci com a facultat productiva. En algun moment de la KrV tamb es diu, per aqu en
el sentit que en la imaginaci es produeixen els esquemes de les categories (un esquema no s
un concepte, sin una forma de relligar lespai-temps), relliga lespai-temps per dotze formes que
19 Aqu hi trobarem la influncia a Schiller: limpuls del joc s aquesta situaci en qu la nostra
conscincia est alliberada dall teric i del prctic; de la materialitat de les sensacions i dels
conceptes. Aleshores, lestat de la ment alliberat ens mostra la unitat ltima de lesperit hum.
Noms quan actua aquest impuls de joc trobem la unitat de totes les facultats, sense la seva
dependncia dels conceptes teric o dels prctics. Aqu la humanitat experimenta la seva unitat
constitutiva, ms enll de les contraposicions teric-prctic, sensibilitat-enteniment en qu
operen les facultats en els altres mbits.
vnen donades per la priori. Aqu s productiva en el sentit que produeix els esquemes, per
sotmetent-se a les categories. A la KU, s productiva com a productora sense conceptes,
plenament lliure.
La imaginaci s aqu creadora. Aquest terme s que no es troba en al KrV i s encara ms

radical que productiva.
Kant no est desplaant lanlisi de cop cap a la perspectiva de lartista, que com que crea una
nova obra ha de fer una sntesi lliure, ha de trobar un nou joc de formes? Lartista crea formes i
noves sntesis i regles, que noms valen per aquella obra. Potser la perspectiva de lexperincia
de lespectador no es podria aplicar del tot a aquest plantejament kanti: lespectador aquesta
experincia o b li prov dun objecte natural o duna obra dart (creada tal com sha dit ara), com
pot ser productiu o creador? No ho hem de pensar en el sentit de que en el moment de
lexperincia es produeixi una obra dart, per perqu neixi lexperincia esttica (lenteniment
reconegui un joc de formes lliure) sha de desconnectar linters teric (Coneixement) i el prctic
(desig). Fins i tot perqu hi hagi experincia esttica sha de crear aquesta actitud contemplativa
desinteressada tamb en lespectador; ell tamb ha de posar en llibertat les seves facultats per
tenir lexperincia esttica. lactitud de lexperincia implica alliberar la imaginaci perqu si no no
pot reconixer el joc de formes.
Les facultats que intervenen en lexperincia esttica sn, doncs, les mateixes que les que
intervenen en el coneixement. El coneixement s comunicable i, per tant, tenim raons per
creure que lexperincia esttica sigui comunicable. Per perqu es doni cal deixar al marge
linters, tant el material com el de lagradable, patolgics ambds. Aix, doncs, el lliure joc ha
de ser universal, ja que estem deixant de banda all que s particular de cadasc: els
interessos.
Sentn, per tant, que Kant digui que el lliure joc, cada cop que es produeix, es viu com a
comunicable. Dalguna forma, aquest estat lliure de la ment, cada cop que t lloc, es presenta
com a compartible/comunicable, doncs els continguts emprics shan deixat de banda. Per aix
afirma que el lliure joc s vivncia de comunicabilitat. Aix ho diu:
# 5. La comunicabilitat universal subjectiva [subjektive allgemeine Mitteilbarkeit] del mode

de representaci en un judici del gust, donat que ha de tenir lloc sense pressuposar un
concepte, no pot ser altra cosa que l'estat de la ment [Gemtszustand] en el lliure joc de la
imaginaci i de l'enteniment (en tant que concorden mtuament, tal com s'exigeix per a un
coneixement en general); tot i ser nosaltres conscients que aquesta relaci subjectiva,
adequada per al coneixement en general, ha de valer igualment per a cadasc i
consegentment ha de ser comunicable universalment, com ho s cada coneixement
determinat, que sempre recolza en aquella relaci com a condici subjectiva. [KU, 9]
La tesi a la qual arriba Kant s aquesta: el lliure joc s alhora una experincia de
comunicabilitat. Aqu les facultats es relliguen en harmonia, que s viscuda com comunicable.
Un exemple podria ser quan un se sent corprs per una experincia esttica i corre a
dir-li a alg. Lexperincia esttica, en tant que s viscuda com a comunicable, ens
impelleix a comunicar-la.
Recorda a la tesi del diffusivum sui del b/bellesa.
Si el lliure joc es viu com a comunicable, com a com, viure aquest lliure joc com a com s
justament el que genera que ho visquem amb un sentiment de plaer. Traiem a la llum un altre
aspecte que no havia sortit: el sentiment de plaer s viure el lliure joc com a comunicable; ens
dna goig viure lestructura mateixa de la comunicabilitat. I es tracta, en certa manera, de
comunicabilitat pura, doncs no hi ha cap tipus de concepte. Aqu es troba la gnesi del
sentiment de plaer. El sentiment de plaer s el resultat de la comunicabilitat.
# 6. Aquesta apreciaci merament subjectiva (esttica) de l'objecte, o de la representaci

per la qual s donat, precedeix aix el plaer en ell i s fonament d'aquest plaer en l'harmonia
de les facultats cognoscitives. Sols en aquella universalitat de les condicions subjectives
d'apreciaci de l'objecte es fonamenta aquesta validesa subjectiva universal de la
satisfacci que connectem amb la representaci de l'objecte que anomenem bell. [KU, 9]
Tenim un sentiment que no s provocat per lobjecte que provoca sensacions, sin que el
sentiment neix del joc de les facultats en harmonia. Cada cop que jo tinc aquesta experincia,
com la visc com a compartible, t pretensi duniversalitat. El subjectiu del que havem partit s,
alhora, intersubjectiu. Tot aix que estem dient t com un supsit intern que no hem esmentat
encara i que trobarem en el quart moment de la KU, segons la necessitat.
3.3. Kandinsky com a exemplificaci
Anem a veure un exemple concret en

una obra de Kandinsky. El pintor ens
diu que lart abstracte s
conceptualment diferent del cubisme,
que t una base figurativa, tot i que
va estilitzant la figura reduint-la als
mnims elements geomtrics.
Labstracci prescindeix de la figura.
Si la figura ens ve donada per la
natura, lart abstracte s crear un objecte completament nou de la realitat. El pintor abstracte s
un creador ex nihilo, doncs crea a partir de res, prescindint de qualsevol figura. Els elements
que pinta Kandinsky no existeixen abans no els cre ell. Agafem una pintura de lartista per
exemplificar:
Lart abstracte expressa o fa visible linvisible de lesperit, que s pura subjectivitat, pura
vibraci interna. En el moment en que sexterioritza, queda dilut en una corporalitat. Com
comunicar el purament subjectiu? Els sentiments interiors originaris sn com vibracions, que
tenen tons. Seguint aix, Kandinsky saprofita de lambivalncia del terme to entre el to sonor i
el to del color. Per tant, les vibracions de la interioritat noms es poden expressar en msica i
en colors (sense figura). Els estats de la ment, en tot cas generen tons; si aquests tons es
poden materialitzar s mitjanant colors. Lart clssic, a ms dutilitzar colors, shavia de limitar
a la figura, de manera que perdia possibilitat dexpressar la interioritat. Per tant, hem deliminar
la figura i ens hem de limitar als colors; com a molt, utilitzarem lnies i punts.
Si els estats de la ment generen tons, noms a travs del color es poden fer comunicables els
estats de la ment. Per tant s aix que el lligam entre els estats de la ment i certs tons s
necessari: sempre hi ha certs estats de la ment que sexpressen amb certs colors. Els colors
primaris, segons Kandinsky, sn quatre. 1) El blanc expressa pura disponibilitat, pura
potencialitat, pura virtualitat. Tot i que el blanc apareix potser poc en moltes obres, tot pintor
senfronta a la tela en blanc: la pura potencialitat. 2) El vermell, que sempre expressa vida,
vigor, expansi. Serveix per expressar estats de la ment dinmics, forts. 3) El blau comunica
lexpansi amb la quietud absoluta; amb les seves gradacions va des de la vida fins a la quietud
absoluta que s el negre. 4) Finalment, el color que expressa aquella vibraci de lnima dall
sobtat, sorpressiu, que trenca tots els altres esquemes. s lnic que pot expressar la novetat
absoluta: el groc.
La teoria de Kandinsky va dur coetanis seus a combinar colors i msica: les arts sinesttiques.
La tesi de Kandinsky s, novament, que aquesta associaci de les vibracions de lesperit amb
els colors s universalment vlida. Per aix, lespectador del quadre no cal ni que reflexioni
(doncs no hi ha figura, concepte). Els colors posen en vibraci el seu esperit. A travs del color
la subjectivitat, la pura interioritat, de lautor connecta amb la subjectivitat de lespectador. El
que neix en lespectador s un sentiment interior.
La seva tesi s que lart sempre ha jugat amb la relaci entre la interioritat i els colors, encara
que no ho sabessin. El fet que un pintor figuratiu tri uns colors i no uns altres, diu Kandinsky,
no s cpia de la natura, doncs moltes escenes que es pinten no han estat presenciades; el
que es fa s triar colors que expressin la interioritat. Aquesta tesi s tan forta, que els colors sn
comuns a tots i universals. Posem una obra dart figuratiu, dun autor que no coneix en absolut
Kandinsky. Posem el quadre de Kandinsky en vertical al seu costat:
El moment de lart no s el figuratiu, sin la bellesa pura i lliure.

4. Deducci de les facultats: sentit com i comunicabilitat. Quart

moment segons la modalitat
KU, 18-22, 36-40
Passem ara al quart moment. Dins de la categoria de modalitat farem especial menci a la de
necessitat.
En un judici del gust del tipus X s bell, per ms que mirem de manera purament subjectiva, hi
ha una pretensi de validesa universal. El moment en qu veiem que hi ha comunicaci s el
moment que t que veure amb la universalitat i la necessitat. Que la meva experincia lhan
de tenir els altres (universalitat) s el mateix que dir que la meva experincia lhan de tenir
necessriament els altres (necessitat).
El tema al qual ens atenem s tractat en dos moments en el text de Kant. Sinicia en lAnaltica
per continua en un altre. Ho trobem en els pargrafs 18-24 i els 36-40. Aix, comena el
tema de la necessitat en 18. Veiem, com diem a linici, que aqu es fa present la forada
estructura que ha introdut Kant en la KU.
De qualsevol representaci puc dir que s com a mnim possible [mglich] que estigui
vinculada (com a coneixement) a un plaer. Dall que anomeno agradable dic que realment
[wirklich] efectua plaer en mi, mentre que del bell es pensa que t una relaci necessria
[notwendige] amb la satisfacci. Ara b, aquesta necessitat s dun tipus particular. Aix, no
es tracta ni duna necessitat terica i objectiva [...], ni duna necessitat prctica [...]. La
necessitat pensada en un judici esttic noms pot sser anomenada exemplar
[exemplarisch], s a dir, es tracta duna necessitat de la conformitat de tots amb un judici
considerat com un exemple duna regla universal que no es pot especificar. [KU, 18]
La noci de necessitat s peculiar, en lmbit de lexperincia esttica. Desvinculem la noci de

necessitat de la ra terica i de la ra prctica. Es tracta dun altre tipus de necessitat. En qu
ha de consistir la necessitat? Quan dic que X s bell i pretenc que aquesta afirmaci sigui
necessria, qu s el que vull dir, atesos tots els desplaaments que hem fet? El que volem dir
s que aquest joc de representacions, aquest esquema (sense conceptes), aquest joc de
formes, que aqu apareix va acompanyat daquest sentiment de plaer. Per tant, si aqu hi ha
una necessitat vol dir que el joc de formes s necessari. Per es tracta duna necessitat
subjectiva. Apareix una certa forma, aqu, un joc. Com hi ha una certa forma, hi ha una unitat,
un joc, per que no deriva de cap concepte. Per tant, quan es diu que aix t necessitat el que
es diu s que aix t una validesa exemplar. s un exemple de sntesi lliure, no nic, doncs
qualsevol joc de formes ser exemple de sntesi lliure. Com tothom pot compartir aquesta
experincia, s exemplar, s com un model, de manera que jo penso, en tenir lexperincia, que
tots lhan de tenir.
Diem que s exemplar en dos sentits: per una banda, s un cas, un exemple, i, per laltra, com
un model que els que estiguin davant seu necessriament experimentaran el mateix que jo.
Daquesta manera, cada obra dart s un exemplar de sntesi lliure concretat en aquesta sntesi,
la daquesta obra. Per justament ats que aix depn duna sntesi lliure, no hi ha regla. s
una necessitat peculiar: s una necessitat que acompanya a lexperincia de lobra i que s
vlida tamb pels altres tot i la seva especificitat.
Tota experincia esttica s una concreci del lliure joc, per com el joc s lliure, no es pot
determinar per regles. Si jo aquest exemplar el prenc com a regla, aleshores noms produir
cpies mecniques, per no art bell prpiament dit.
Pressuposem que el que per mi s un cas de joc lliure tamb ho s per tots. Ho mirem des de
la universalitat o la necessitat, en ambds casos es pressuposa que, dalguna manera, el propi
dinamisme daquest joc lliure, que va generant exemplars, s com a tots. Si no, el que jo veig
com un exemplar daquest joc, per un altre no ho seria. Com genera obres exemplars, sent
lliure, el propi joc lliure, t lloc de la mateixa manera en tots, doncs si no, aleshores, no es
podria afirmar la universalitat. Hi ha un sentit com esttic (Gemein sinn). Com el dinamisme
s com a tots, pot ser compartit tamb el sentiment esttic, el sentir. Aquest joc lliure, com s
el joc de les mateixes facultats, s com a tots dalguna forma. Per aix, quan jo trobo una
forma que em satisf, tamb pressuposo que satisfar als altres. Hi ha una harmonia i
concordana en la que la prpia sntesi lliure s similar a la que es dna en els altres.
En poques paraules: el dinamisme del joc lliure s una cosa que tots compartim.
Consegentment, [els judicis del gust] han de tenir un principi subjectiu que determini qu
agrada i qu desagrada noms per mitj del sentiment i no per mitj dels conceptes, per
que tanmateix ho faci amb validesa universal. Un principi com aquest noms podria ser
considerat com un sentit com [Gemeinsinn] [...]. Per tant, s sols sota la pressuposici que
hi ha un sentit com (pel qual no entenem pas un sentit extern, sin lefecte que prov del
joc lliure de les nostres facultats de conixer), s sols sota la pressuposici dun tal sentit
com, dic, que pot tenir lloc el judici del gust. [KU, 20]
El principi ens aclareix lestructura daquesta experincia, el seu fonament, per ell no pot
generar judicis determinants per dir necessriament la regla ser aquesta o aquella. Estem
aclarint una estructura que no va associada a judicis determinants.
Per aquest sentit com no estem considerant el que habitualment sentenia per sentit com.
Recordem que el que anomenvem sentit com era, segons el De anima, un sentit en el que
es rebien les sensacions dels cinc sentits externs i es generava una idea de mn, se sintetitzen
en imatges diferenciades. El sentit com del que est parlant ara Kant no s la unificaci de la
sensibilitat externa, sin que les nostres facultats casen de forma semblant en tots. Una unitat,
un joc lliure que s semblant en tots i que genera de forma semblant en tots un sentiment.
Estem trobant, per tant, una validesa comuna, una universalitat, per no per la via del
coneixement sin per la via del sentir. Kant est indicant que hi ha un sentir universal fora del
concepte. Sigui concepte teric o llei moral prctica, la universalitat t a veure amb el pensar.
En lmbit esttic, en canvi, sorgeix una intersubjectivitat per fora del pensar, del concepte,
sin en un sentir com, en un funcionament com de la sntesi de les facultats.
4.1. Per una teoria del coneixement no escptica
Havent arribat en aquest punt, aix que ha guanyat Kant li permet introduir una mena de
reflexi que ocupa uns quants pargrafs, una reflexi que no afegeix gaire a la claredat del
judici esttic, per on Kant se nadona de la importncia daquesta estructura per acaba
daclarir certs elements que tenen a veure amb el coneixement i que en la KrV no havia tret a la
llum. Es tracta duna garantia contra lescepticisme. El que hem descobert del judici esttic es
converteix en garant duna teoria del coneixement no escptica. Que hi hagi sntesi lliure, pre-
categorial, s la condici per a que pugui haver-hi sntesi categorial. Per tant, tot i que lmbit
esttic no sigui coneixement, es pot aprofitar per entendre un aspecte del coneixement.
En lmbit del coneixement, la universalitat amb validesa intersubjectiva estava en el pensar, en

el concepte. Necessriament tot pensar pensa en categories. La universalitat, per tant, quedava
garantida pel pensar, aix operava la KrV. Aix, podia dir Kant que el moment subjectiu de les
categories de lenteniment no s tal, sin que est garantit per una objectivitat (fet que refora
en la segona edici de la KrV). Fins i tot terminolgicament, en la segona edici de la KrV Kant
introdueix un refor, que ja apareixia en els Prolegmens: la distinci entre judicis de
percepci (Wahrnehmungsurteil) i judicis dexperincia (Erfahrungsurteil).
Kant introdueix aquesta distinci perqu la primera gran ressenya que va sortir, la Garve-Feder,
deia que tota la teoria kantiana s purament intellectualista, subjectivista, quasi b purament
mental. Per evitar aix, ha de remarcar el moment dobjectivitat.
Introdueix, per tant, una distinci entre judicis del tipus aquesta aigua est freda i aquesta
aigua est a 3C. El primer s un exemple prototpic dels judicis de percepci. Sn judicis
purament subjectius, en els que no hi ha ni tan sols coneixement purament dit. Quan dic freda,
el fred depn del subjecte, delements de resistncia, de percepci, molt variables i contingents.
El mateix individu pot ser que no la trobi freda si primer posa el dia en un pot en que laigua
est a 0C. Es tracta de quelcom completament contingent. Apreciacions merament
subjectives, les qualitats secundries, depenen merament de la individualitat emprica. I la
cincia, el coneixement, no consisteix en elaborar judicis de percepci.
Ara agafem el segon judici. Aqu he desconnectat de la individualitat emprica, doncs he

introdut un procs de mesura que substitueix lelement qualitatiu per un element quantitatiu
objectivable. El procs de mesura implica que est en joc la categoria de lenteniment de
quantificaci, doncs sn fenmens que es donen en lespai. Est en joc laparell categorial de
lenteniment i, per tant, hi ha una certa universalitat. Aquests sn els judicis dexperincia. Com
la KrV ha establert, noms hi pot haver presncia de lexperincia si hi ha categories de
lenteniment pel mig.
Com apuntaran els neokantians, amb Cassirer al capdavant, els judicis de percepci
de Kant no sn de pura percepci, de fet, doncs ja estic aplicant la categoria de
substncia. Cap judici de percepci seria possible com a judici sin hi hagus ja una
categoria, doncs jutjar significa usar unes certes categories lgiques de lenteniment.
Per al neokantisme, rellegir b a Kant significa dir que tot coneixement sha de reduir a
categories de pensar i que, per tant, all que anomenem sensible sn elements que no
shan redut a categories, per que shi poden reduir.
Els judicis dexperincia, en tant que hi intervenen les categories, sn objectives. Per tant,
podem replicar a la ressenya: en el fons la KrV no parla mai de judicis de percepci, de manera
que no sel pot acusar didealisme com a Berkeley, doncs hi ha una objectivitat fonamental.
Com a ms a ms resulta que per la diferncia entre la sensibilitat externa i interna es pot
provar que hi ha un mn extern, queda refutada la tesi de Berkeley de lidealisme. Linters de
la segona edici, de fet, s anar en contra daquestes acusacions.
Aquest tema tamb el recull en la tercera crtica dentrada:
Quan la sensaci [Empfindung], considerada com all que hi ha de real en la percepci, s

referida al coneixement, la designem com a sensaci dels sentits [Sinnenempfindung], i
lespecfic de la seva qualitat noms es deixa representar constantment com a comunicable
de la mateixa manera, si hom admet que cadasc posseeix un sentit idntic al nostre: aix,
per, no es pot pressuposar de cap manera duna sensaci dels sentits. [KU, 39]
El moment de la sensaci, la seva materialitat, no justificaria validesa duniversalitat, doncs no

puc pretendre que la sensaci que jo tinc la tingui tamb laltra. s el concepte el que dna la
validesa. Recupera, de moment, el tema que acabem de veure en la KrV.
Per resulta que aix ens duu a una paradoxa que obligar a Kant a matisar el tema de
lafecci. La tercera crtica ens ha illuminat un sentir que t validesa objectiva, un sentit com. I
aix, com diem, pot tenir una utilitat en el context teric, fins i tot com a principi que ens prev
de lescepticisme.
Per qu? Si noms hi hagus objectivitat en el moment en que ho tradum tot en termes de
concepte (en el moment en que en comptes de dir est fred dic est a 3C) aleshores el
coneixement per excellncia seria conceptual. Per aix ens duria a Leibniz, on justament
lideal del coneixement s quan redueixo els fets a conceptes. Per tant, en ltim terme, si tota la
objectivitat fos en el concepte, acabarem en la tesi de Leibniz: el coneixement est acabat
quan hi ha un clcul universal. Per hem de seguir pensant com Kant. Ara a la KU se nadonar
que, per ser coherent amb s mateix, ha de posar una validesa en la percepci, per tal de no
acabar en les tesis leibnizianes. Podrem dir que el clcul acabat que es genera en el cas en
que tota lobjectivitat recaigui en el concepte s universal? Per en Kant el que volem s que
les categories em lliguin els conceptes amb les dades de la sensibilitat. O pressuposem que hi
ha alguna cosa de comuna en la sensibilitat, o el fonament del clcul, all a qu refereix, no
seria com. Sent fidels al propi coneixement kanti, no hi ha dubte que el moment objectiu del
coneixement ha de recaure en el concepte, per no es pot negar que hi ha dhaver una certa
objectivitat en la mateixa sensibilitat.
La condici per a que el concepte correspongui a la mateixa realitat per tots s que, quan
establim lisomorfisme entre la sensibilitat i les categories, hi hagi una experincia comuna, un
mn com.
Si fem aquesta reflexi, veiem que Kant es veu obligat a pensar que, si no hi hagus una
validesa comuna en la sensibilitat, per ms que el concepte sigui objectivador, es podria
sostenir una acusaci escptica. No podrem sortir del moment escptic per antonomsia: el
solipsisme. Si el referent del clcul s subjectiu, purament subjectiu, aleshores es pot sostenir
lescepticisme. Per aix, encara que ell hagi afirmat el moment objectivador en el concepte,
tanmateix ha dafirmar que hi ha dhaver una validesa comuna en la sensibilitat per a que hi
hagi un mn com.
En resum, hi ha dhaver en la sensibilitat una mena de validesa comuna. Per en tant que
estem en lmbit del sentir, potser hem de recrrer a lesttica per a fonamentar-ho, doncs hem
descobert que lexperincia esttica s un exemple de sentiment com/compartible. En el
sentir, sent totalment subjectiu, hi ha una comunicabilitat. Potser aix millumina que tamb en
lmbit cognoscitiu hi ha un supsit que ens permet afirmar que el mateix mn de lafecci, sent
totalment subjectiu, alhora s dalguna forma com, doncs, sin, no hi hauria un mn
dexperincia comuna.
En respondre aquest tema, es pot pensar que si lesttic permet entendre una subjectivitat
universal, s que laisthesis (sigui de sensaci o de sentiment) s una primera obertura al mn.
Aix seria avanar des de Kant. Aquest s el tema que es discuteix a Davos: com llegim Kant
en el moment de lafecci i el pensar? Quin t prioritat?
5. El Judici esttic del sublim
KU, 23-28
6. Implicacions de lanlisi kantiana per a una doctrina de la

subjectivitat com a afectabilitat

II. L'Experiència Estètica

Cargado por

Información del documento

Título original

Derechos de autor

Formatos disponibles

Compartir este documento

Compartir o incrustar documentos

Opciones para compartir

¿Le pareció útil este documento?

¿Este contenido es inapropiado?

Copyright:

Formatos disponibles

II. L'Experiència Estètica

Cargado por

Copyright:

Formatos disponibles

QHF IV La crtica de la facultat de jutjar 1

II. Lexperincia esttica

II. LEXPERINCIA ESTTICA

1. El judici del gust [Geschmackurteil] s esttic [sthetisch].

- Per esmentar all que t a veure amb la bellesa i la sublimitat.

1.1. Esttica i coneixement: la discussi amb Baumgarten

1.2. La subjectivitat del judici esttic

En canvi, el judici de gust s esttic perqu les representacions, siguin de lenteniment o de la

2 Les categories sn la priori de lenteniment del subjecte.

En lanterior explicaci, sota la paraula sensaci [Empfindung], entenem una

1.3. Inters i satisfacci. Distinci entre bell, agradable i bo

Sanomena inters [Interesse] la satisfacci [Wohlgefallen] que connectem amb la

Lagradable [Angenehme] i el bo [Gut] tenen una relaci amb la facultat de desitjar

- Inters: Parlem dinters quan est en joc el posseir lexistncia de la cosa.

- Agradable: s all que plau en els sentits en la sensaci concreta. A El vi de Canries

Schopenhauer, El mn com a voluntat i representaci, 34.

Gust [Geschmack] es la facultat de judicar un objecte o un mode de representaci

2. La bellesa com a finalitat sense fi. Tercer moment, segons la

Ja des de lEscola i la tradici wolffiana podem parlar de finalitat en dos sentits:

a) Finalitat subjectiva: El fi coincideix amb linters del subjecte en aconseguir una

3 Recordem lexemple tradicional de lartes i la idea que t per realitzar un objecte.

Finalitat externa o extrnseca: S'estableix una relaci de mitj i fi entre dues

2.1. Bellesa i perfecci. Discussi de Kant amb lesttica neoclssica

Quin daquests usos s adequat o correspondria al tema de la bellesa? Un punt nuclear

4 Realitzaci del concepte o regles.

o e b, ja no estaria alliberat i no seria pur sentiment. Perqu hi ha inters no hi ha experincia

6 Estem ja en lmbit de la subjectivitat radical, perqu no atenem a si ens donen coneixement.

La bellesa s la forma de la finalitat dun objecte en tant que hi s percebuda sense la

2.2. Bellesa pura o lliure i bellesa adherent o dependent

Per tant, la forma no necessriament implica una adequaci al concepte.

Hi ha dues espcies de bellesa diferents: la bellesa lliure [freie Schnheit] (pulchritudo

Aquesta distinci s sorprenent: un judici de gust s pur si t a veure no amb la materialitat ni

Certament, a travs daquest enlla de la satisfacci esttica amb la satisfacci

2.3. Lideal de bellesa humana

Estrictament parlant, en el judici de gust no hi ha cnon ni formes modliques, ni adaptaci a

Schiller, Carta de un viajero dans (1785).

3. Deducci de les facultats: universalitat i lliure joc. Segon

Dentrada, Kant fa un apropament lgic de la qesti: X s bell s un judici i, en tant que

- Judici singular: Si la X esmenta un Erscheinung (ex. aquesta rosa s bella). No t

- Validesa per a tothom

8 A diferncia del judici universal cognoscitiu, que t exigncia duniversalitat objectiva.

El punt central daquesta reflexi el trobem en el pargraf 9: quina validesa, justificaci o

3.1. La deducci subjectiva i la imaginaci

A ledici B, aquest prleg i el seu respectiu tema a la Deducci transcendental desapareixen.

12 Lobjectiu de lanaltica transcendental s veure quines sn les condicions de possibilitat del

Si remarquem ledici A i la KU, la primera estructura en qu el subjecte sobre el mn s de fe,

Deducci subjectiva de les facultats en el Judici esttic: KU, 9.

# 2. Si el plaer respecte de lobjecte donat fos el que preceds lapreciaci daquest

# 3. Aix doncs, la capacitat universal de comunicaci de l'estat de la ment [allgemeine

16 La pretensi duniversalitat en qu s donada aquesta experincia.

Per no pot ser comunicat universalment res ms que el coneixement, i la representaci en

Ara b, si el fonament determinant del judici sobre aquesta comunicabilitat universal de la

3.2. El lliure joc de la imaginaci

# 4. Les facultats cognoscitives que sn posades en joc mitjanant aquesta representaci, hi

Ara b, a una representaci, mitjanant la qual s donat un

la imaginaci esquematitza sense concepte (KU, 35).

la imaginaci en la seva llibertat desvetlla lenteniment (KU, 40).

la imaginaci com a facultat productiva [produktiv]... (KU, 49).

la imaginaci s aqu creadora [schpferisch] (KU, 49).

18 Aix es dna plenament en la bellesa lliure, ladherent ja hi ha concepte barrejat.

s una sntesi pre-categorial, perqu si les facultats no poguessin concordar lliurement

La sensibilitat ha de ser-hi perqu hi ha dhaver algun objecte que genera unes

La imaginaci en la seva llibertat desvetlla lenteniment. En lmbit teric el sistema dels