VENJANÇA MORUNA

Autor: Vicente Blasco Ibáñez (1895)
VENJANÇA MORUNA
Casi tots els ocupants d’aquell vagó de tercera coneixien a Marieta, una chicona templada
vestida de dol, la qual en un chiquet de bolquers en la falda, assentada junt a la finestra, refugia les
mirades i la conversació de les seues veïnes.
Les velles llauradores la miraven, unes en curiositat i unes atres en odi, a través dels braçalls
de les seues enormes cistelles i dels fardos descansant sobre els seus genolls, en totes les compres
fetes en Valéncia. Els hòmens, mastrullant el cardet, li llançaven ullades d'ardorós desig.
En tots els extrems del vagó es parlava d'ella relatant la seua història.
Era la primera volta que Marieta s'atrevia a eixir de casa despuix de la mort del seu marit.
Tres mesos havien passat des de llavors. Sense dubte li tenia por a Teulaí, el germà menut de son
marit, un subjecte que als vinticinc anys era el terror del districte; un amant loco de l'escopeta i la
valentia de qui, naixent ric, havia abandonat els camps per a viure unes voltes en els pobles, per la
tolerància dels alcaldes, i unes atres en la montanya, quan s'atrevia a acusar als qui li volien mal.
Marieta pareixia satisfeta i tranquila. ¡Oh, la mala pell! En un ànima tan negra, i mireu-la tan
templada, tan majestuosa; pareixia una reina.
Els que mai l'havien vist s'extasiaven davant la seua boniquea. Era com les vèrgens patrones
dels pobles: el rostre, en pàlida transparència de cera, banyat a voltes per un onage de rosa; els ulls
negres, esgarrats, de llargues pestanyes; el coll soberp, en dos llínees horisontals que marcaven lo
tersant de la blanca carnositat; alta, majestuosa, en ferma redonea, que al menor moviment se
posaven en relleu baix el negre vestit.
Sí, era molt bonica. Aixina es comprenia la follia del seu pobre marit.
En va s'opongué al matrimoni la família de Pepet. Casar-se en una malcaiguda, sent ell ric,
resultava un absurt; i encara ho pareixia més en saber-se que la nóvia era filla d'una bruixa, i per
tant, hereua de totes les seues males arts.
Pero ell ferm que ferm. La mare de Pepet morí del disgust; segons dien les veïnes, preferí
anar-se’n del món abans que vore en sa casa a la filla de la Bruixa; i Teulaí, sent un perdut sense
respecte per l'honor de la família, casi renyí en son germà. No podia resignar-se a tindre per
cunyada chicona ben templada que, segons afirmaven en la taverna testics presencials (i allí la
reunió era de lo més respectable), preparava males begudes, ajudava a traure a sa mare el sagí als
chiquets vagabunts per a confeccionar misteriosos ungüents, i l'untava els dissabtes a mijanit, abans
d'eixir volant pel fumeral.
Pepet, rient de tot això, acabà casant-se en Marieta, i en açò foren de la filla de la bruixota
les seues vinyes, les seues garroferes, la gran casa del carrer Major i les onces que sa mare guardava
en les arques de l'estudi.
Estava foll. Aquell parell de llobes li havien donat alguna mala beguda, tal volta pols
seguidores, els quals, segons afirmaven les veïnes més experimentades, lliguen per a sempre en una
força infernal.
La bruixa, arrugada, d’ullets malignes, que no podia travessar la plaça del poble sense que
els chicots la perseguiren a pedrades, se quedà sola en el seu casinyol de les afores, davant la qual

1

VENJANÇA MORUNA
Autor: Vicente Blasco Ibáñez (1895)
no passava ningú de nit sense fer la senyal de la creu. Pepet tragué a Marieta d'aquell antre, satisfet
de tindre com a seua la dòna més bella del districte.
¡Quina manera de viure! Les bones dònes ho recordaven com un escàndal. Be es vea que el
tal casament era per art del Mal. Pepet a penes eixia de sa casa: oblidava els camps, deixava en
llibertat als jornalers, no volia apartar-se ni un moment de sa dòna; i les gents, a través de la porta
embadallada o per les finestres sempre obertes, sorprenien els abraços; els veen perseguint-se entre
rialles i carícies, en plena borrachera de felicitat, insultat en la seua fartonada a tot lo món. Allò no
era viure com a cristians. Eren gossos furiosos perseguint-se, en la set de la passió mai extinguida.
¡Ah, la grandíssima pèrdua! Ella i la mare li abrasien les entranyes en les seues begudes.
Be es vea Pepet, cada volta més flac, més groc, més menut, com un ciri derretint-se.
El mege del poble, l’únic que es burlava de bruixes, beurages i de la credulitat de la gent,
parlava de separar-los com a únic remei. Pero els dos seguiren units; ell cada volta més decaigut i
miserable; ella engordint, orgullosa i soberba, insultant a la murmuració en els seus aires de
sobirana. Tingueren un fill, i dos mesos més tart morí Pepet llentament, com llum extinguint-se,
cridant a sa dòna fins a l'últim moment, estenent cap ad ella les seues mans ansioses.
Al principi li tenia certa por a Teulaí, el terrible cunyat, per al qual matar era ocupació
d'hòmens, i que, indignat per la mort del germà, parlava en la taverna de fer péntols a la dòna i a la
bruixa de la sogra. Pero feya un més que havia desaparegut. Estaria en els roders en la montanya, o
els negocis li haurien portat a l'atre extrem de la província. Marieta s'atreví, per fi, a eixir del poble;
a anar a Valéncia per a les seues compres… ¡Ah, la senyora! ¡Quina importància es donava en els
diners del seu pobre marit! Tal volta buscava que els senyorets li digueren alguna cosa, veent-la tan
rebonica.
I brunyia en tot el vagó l'escolteta hostil; les mirades afluïen ad ella, pero Marieta obria els
seus ulls imperiosos, sorbia aire sorollosament en gest de despreci, i tornava a mirar els camps de
garroferes, els polsejats olivars, les blanques cases, que fugien traçant un círcul al voltant del tren en
marcha, mentrimentres l'horisó s'inflamava al contacte del sol, afonant-se entre espessos vellons
d'or.
Se detingué el tren en una menuda estació, i les dònes que més havien parlat de Marieta
s'afanyaren a baixar, tirant per davant les seues cistelles i cabaços.
Unes es quedaven en aquell poble i es despedien de les atres, de les veïnes de Marieta, que
encara tenien que caminar una hora per a aplegar a les seues cases.
La bella viuda, en el chiquet en braços i recolzant en la forta cadera la cistella de les
compres, ixqué de l'estació en pas llent. Volia que l'alvançaren en el camí aquelles alcavotes hostils;
que la deixaren anar a soles, sense haver de sofrir el torment dels seus remorejaments.
En els carrers del poble, estrets, tortuosos i d'alvançats ràfols, n'hi havia poca llum. Les
últimes cases se desplegaven en dos files a lo llarc de la carretera. Més allà es veïen els camps,
blavejant l'arribada del crepúscul, i a lo llunt, sobre l'ampla i polsegosa faixa del camí, se marcaven
com un rosari de formigues les dònes que, en les bales en el cap, anaven cap a l'immediat poble, la
torre de la qual aguaitava despuix d'un tossal la seua montera de teules verniçades, lluentes en
l'últim reflex de sol.

2

VENJANÇA MORUNA
Autor: Vicente Blasco Ibáñez (1895)
Marieta, brava chicota, sentí sobtadament certa inquietut al vore's a soles en el camí. Este
era molt llarc, i tancaria la nit abans d’aplegar a sa casa.
En torn a una porta es balancejava el ram d'olivera, polsejat i sec, indicador d'una taverna.
Baix d'ell, i d'esquenes al poble, estava un home menut, recolzat en la polleguera i en les mans en la
faixa.
Marieta es fixà en ell… Si al girar el cap resultara ser el seu cunyat, ¡Deu meu, quin esglai!
Pero segura de que estava molt llunt, seguí avant, assaborint la cruel idea de la trobada, per lo
mateix que ho creïa impossible, tremolant en pensar que fora Teulaí qui estava en la porta de la
taverna.
Passà junt ad ell sense alçar els ulls.
- Bona vesprada, Marieta.
Era ell… I la viuda, davant la realitat, no experimentà l'emoció de moments abans. No podia
dubtar. Era Teulaí, el bàrbar de somriure traïdor, mirant-la en aquells ulls més molests i cruels que
les seues paraules.
Contestà en un ¡hola! Desmayat, i ella, tan gran, tan forta, sentí que les cames li primejaven i
fins feu un esforç per a que el chiquet no caiguera dels seus braços.
Teulaí somreïa chamarrusquerament. No n'hi havia perque esglayar-se. ¿No eren parents?
S'alegrava de l'encontre; l'acompanyaria al poble, i pel camí parlarien d'alguns assunts.
- Avant, avant -deya l'homenet.
I la chicona seguí darrere d'ell, sumissa com una ovella, formant rut contrast aquella dòna
gran, poderosa, de forts músculs, que pareixia arrastrada per Teulaí, malaltuç, miserable i roïn, en el
qual únicament delataven el caràcter les punchades d'estranya llum que despedien els seus ulls.
Marieta sabia de lo que era capaç. Hòmens forts i valerosos havien caigut vençuts per aquella mala
alimanya.
En l'última casa del poble una vella agranava canturrejant el seu portal.
- Bona dòna, bona dòna -cridà Teulaí.
La bona dòna acodí, tirant la granera. Era massa célebre el cunyat de Marieta en moltes
llegües a la redona per a no ser obedit immediatament.
Agarrà al chiquet de braços de la seua cunyada, i sense mirar-lo, com si volguera evitar un
entendriment indigne d'ell, el passà als braços de la vella, encarregant-li el seu conte… Era assunt
de mig hora: tornarien porte a per ell, en quant acabaren cert encàrrec.
Marieta trencà en changlots i s'abalançà al chiquet per a besar-lo. Pero son cunyat tirà d'ella.
- Avant, avant.
Es feya tart.

3

VENJANÇA MORUNA
Autor: Vicente Blasco Ibáñez (1895)
Subjugada pel terror que inspirava aquell homenet venenós a quants li rodejaven, seguí
avant, sense el chiquet i sense la cistella, mentrimentres la vella, senyalant-se, s'afanyava en entrar
en casa.
A penes si es distinguien com a punts indecisos en el blanc camí les dònes que anaven al
poble. Els terrosos vapors de la boqueta nit s'estenien al costat dels camps, l'arboreda prenia un to
d'obscur blau, i dalt, en el cel, de color violeta, palpitaven les primeres estreles.
Continuaren en silenci alguns minuts, fins que Marieta es detingué en una decisió inspirada
per la por… Lo que tinguera que dir-li, lo mateix podia ser allí que en una atra part. I li tremolaven
les cames, balbucejava i no s'atrevia a alçar els ulls per no vore a son cunyat.
A lo llunt sonaven cloixits de rodes; veus prolongades se cridaven a través dels camps,
esgarrant el silenciós ambient del crepúscul.
Marieta mirava en ansietat el camí. Ningú. Estaven sols ella i son cunyat.
Este, sempre en el seu somriure infernal, parlava en llentitut… Lo que tenia que dir-li era
que resara; i si sentia por, podia tirar-se el devantal per la cara. A un home com ell no li mataven un
germà impunement.
Marieta es feu arrere, en l'expressió aterrada del que desperta en ple perill. La seua
imaginació, ofuscada per la por, havia concebut abans d'aplegar allí les majors brutalitats; palisses
horroroses, el cos magolat, el cabellam arrancat, pero… ¡resar i tapar-se la cara! ¡Morir! ¡I tal
enormitat dita tan fredament!...
En paraula atropellada, tremolant i suplicant, intentà entendrir a Teulaí. Tot eren mentires de
la gent. Havia volgut en l'ànima al seu pobre germà, el volia encara; si havia mort fon per no creurela ad ella, ad ella que no havia tingut valor per a ser esquiva i freda en un home tan enamorat.
Pero el valentó l'escoltava accentuant cada volta més el seu somriure, que era ya una caraça.
- ¡Calla, filla de la Bruixa!.
Ella i sa mare havien mort al pobre Pepet. Tot lo món ho sabia; l’havien consumit en males
begudes… I si ell l'escoltava ara seria capaç d'embruixar-lo també. Pero no; ell no cauria com el
mec de son germà.
I per a provar la seua fermea d'hiena, sense un atre amor que el de la sanc, agarrà en les
seues mans ossudes la cara de Marieta, l'alçà per a vore-la més de prop, contemplant sense emoció
les pàlides galtes, els ulls negres i ardents que lluïen darrere de les llàgrimes.
- Bruixa… enverinadora!
Chicotiu i miserable en apariència, abatí d'una espenta a la templada chicona; feu caure de
genolls aquella soberba màquina de dura carn, i retrocedint buscà alguna cosa en la seua faixa.
Marieta estava apocada. Ningú en el camí. A lo llunt els mateixos crits, el mateix cloixits de
rodes: cantaven les granotes en una badina immediata; en els ribaços avalotaven els grills, i un gos
udolava lúgubrement allà en les últimes cases del poble. Els camps s'afonaven en els vapors de la
nit.

4

VENJANÇA MORUNA
Autor: Vicente Blasco Ibáñez (1895)
Al vore's a soles, en convéncer-se de que anava a morir, desaparegué tota la seua arrogància
de bona mossa; se sentí dèbil com quan era chiqueta i li pegava sa mare, i trencà en changlots.
- ¡Mata'm, mata'm! -gemí tirant-se a la cara el negre devantal, enrollant-lo en torn
del seu cap.
Teulaí s'acostà ad ella impassible, en una pistola en la mà. Encara sentí la veu de sa cunyada
gemint a través de la negra tela en planyences de chiqueta, pregant-li que l'arrematara pronte, que
no la fera patir, intercalant les seues súpliques entre fragments d'oracions que recitava
atropelladament. I com a home experimentat, buscà en la boca de la pistola en aquell bolic negre,
disparant els dos canons al mateix temps.
Entre el fum i les fogonades se veu a Marieta empinar-se com impulsada per un resort i
desplomar-se en un cameig d'agonia que desordenà les seues robes.
En la massa negra i inert quedaren al descobert les blanques miges de seductora redonea,
tremolant-se en l'últim estertor.
Teulaí, tranquil com a home que a ningú tem i conta en últim terme en un refugi en la
montanya, tornà a l'immediat poble en busca del seu nebot, satisfet del seu ardit.
En prendre al chicorriniu de mans de l'aterrada vella, casi plorà.
- ¡Pobret! ¡pobret meu! -li diguí besant-lo.
I la seua consciència de tio s'inundava de satisfacció, segur d'haver fet pel menut una gran
cosa.

Font: La condenada (cuentos). Ed: Prometeo. 1919
Investigació i Traducció:
- Nostra dolça Llengua Valenciana
- CCV (Círcul Cívic Valencià)

5

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful