Naiximent de la novela La barraca de Vicente Blasco Ibáñez

*Prólec a l’edició de Valéncia, Editorial Prometeo, 1929, en ilustracions de José Benlliure
SOBRE LA BARRACA*
AL LLECTOR
He contat en el pròlec del meu llibre “En el país de l'Art (Tres mesos en Itàlia)”, cóm a mitan
de 1895 haguí de fugir de Valéncia, despuix d'una manifestació contra la guerra colonial, que degenerà
en moviment sediciós, donant orige a un choc dels manifestants en la força pública.
Perseguit per l'autoritat militar com a presunt autor d'este succés, vixquí amagat alguns dies,
canviant vàries voltes de refugi, mentrimentres els meus amics me preparaven l'embarque secret en un
vapor que anava a salpar cap a Itàlia.
Un dels meus estages fon en els alts d'un despaig de vins situat prop del port, propietat d'un
jove republicà que vivia en sa mare. Durant quatre dies permaneixquí ficat en una nayeta de sostre
baix, sense poder aguaitar-me a les finestres que donaven al carrer, per ser esta de gran trànsit i anar la
policia i la guàrdia civil buscant-me per la ciutat i voltants.
Obligat a permanéixer en una habitació interior completament sol, llegí tots els llibres que
posseïa el taverner, els quals no eren molts ni dignes d'interés. Més tart, per a distraure'm, vullguí
escriure, i haguí d’amprar els escassos mijos que l'amo de la casa pogué posar a la meua disposició:
una botelleta de tinta violeta com a tinter, un plomer roig, com els que usen en les escoles, i tres
quaderns de paper de cartes rallats de blau.
Aixina escriguí en dos vesprades un conte de l'horta valenciana, al que posí per títul “Venjanza
moruna”. Era l'història d'uns camps forçosament erms, que veïa moltes voltes, sent chiquet, en els
voltants de Valéncia, per la part del Cementeri: camps utilisats fa anys com a solars per l'expansió
urbana; el relat d'una lluita entre llauradors i propietaris, que tingué per orige un succés tràgic i abundà
més tart en conflictes i violències.
Quan aplegà l'hora del meu embarcament, en plena nit, disfrassat de mariner, deixí en la
taverna tots els meus objectes d'us personal i el menut feix de fulls escrits per abdós cares. Vaguí tres
mesos per Itàlia, torní a Espanya, i un consell de guerra em condenà a varis anys de presidi. Estiguí
tancat catorze mesos, sofrint els rigors d'una severitat intencionada i cruel. En ser commutada la meua
pena, me desterraren a Madrit, sense dubte per a tindre'm el govern d'aquell temps més a l'alcanç de la
seua vigilància; i finalment, el poble de Valéncia m'elegí diputat, lliurant-me aixina de noves
persecucions gràcies a l'immunitat parlamentària.
La meua campanya electoral consistí principalment en discursos pronunciats a l'aire lliure,
davant flotes enormes. Una vesprada, despuix de parlar als mariners i carregadors del port, quan acabat
el meu discurs haguí de respondre als apretons de mans i les salutacions de mils d'oyents, reconeguí
entres estos al jove que m'amagà en sa casa.
L'acompanyí a la taverna, per a saludar a sa mare i vore la menuda habitació que m'havia servit
de refugi. Mentrimentres estes bones gents recordaven emocionades el meu hostage en la seua
vivenda, tragueren tots els objectes que yo havia deixat oblidats.
Aixina que recuperí el meu conte “Venjanza moruna”, tornant a llegir-lo aquella nit, en el
mateix interés que si l’haguera escrit un atre. La meua primera intenció fon enviar-lo al Liberal de
Madrid, en el qual colaborava casi totes les semanes, publicant un conte. Pero pensí en la conveniència
d'eixamplar este relat, una miqueta sec i concís, fent d'ell una novela, i escriguí “LA BARRACA”.
Dirigia yo llavors en Valéncia el diari “El Pueblo”, i tal era la pobrea d'este periòdic de combat,
que per no poder pagar un redactor encarregat del servici telegràfic, tenia el director que treballar fins a
~1~

Naiximent de la novela La barraca de Vicente Blasco Ibáñez
*Prólec a l’edició de Valéncia, Editorial Prometeo, 1929, en ilustracions de José Benlliure
la matinada, o siga fins que, redactats els últims telegrames i ajustat el diari en pàgines, entrava
finalment en màquina. Només llavors, fatigat de tota una nit de monòton treball periodístic, m'era
possible dedicar-me a la llabor creadora del noveliste.
Baix la llum violeta del trenc d'alba o a la resplandor infantil d'un sol recent naixcut, continuí
escrivint els dèu capítuls de la meua novela. Mai he treballat en tant cansanci físic i un entusiasme tan
reconcentrat i tenaç.
Al relat primitiu li lleví el seu títul de “Venjanza moruna”, amprant-lo més tart en un atre dels
meus contes. Me paregué millor donar a la nova novela el seu nom actual: “LA BARRACA”.
Primerament se publicà en el folletí de “El Pueblo”, passant casi inadvertida. Els meus braus
amics, els llectors del diari, només pensaven en el triumf de la República, i no podia interessar-los gran
cosa una lluita entre la gent de l'horta, rústics personages que ells contemplaven de prop a tota hora.
Francisco Sempere, el meu companyer d'empreses editorials, que iniciava en aquell moment la
seua carrera i era encara simple llibrer de vell, publicà una edició de “LA BARRACA” de 700
eixemplars, al preu d'una pesseta. Tampoc fon considerable l'èxit del volum. Crec que no passaren de
500 els eixemplars venuts.
Ocupat en treballar per les meues idees polítiques, no parava atenció a la sòrt editorial de la
meua obra, quan alguns mesos més tart rebia una carta del senyor Hérelle, professor del Liceu de
Bayona. Ignorava yo llavors que este senyor Hérelle era célebre en sa pàtria com a traductor, despuix
d'haver abocat al francés les obres de D’Annunzio i atres autors italians. Me demanava autorisació per
a traduir “LA BARRACA”, explicant la casualitat que li permití conéixer la meua novela. Un dia de
festa havia anat de Bayona a Sant Sebastià, i avorrit, mentres aplegava l'hora de retornar a França,
entrà en una llibreria per a adquirir un volum qualsevol i llegir-lo assentat en el terrat d'un café. El
llibre triat fon “LA BARRACA”, i interessat per la seua llectura, el senyor Hérelle casi perdé el seu
tren.
En el meninfotisme (per no cridar-lo d'atra manera) que caracterisa a la majoria dels espanyols
pel que fa a la puntualitat epistolar, deixí sense resposta la carta d'este senyor. Tornà a escriure'm, i
tampoc contestí, acaparat pels accidents de la meua vida de propagandista. Pero Hérelle, tenaç en el
seu propòsit, repetí les seues cartes.
“He de contestar ad eixe senyor francés –me deya tots els matins-. De hui no passa”.
I sempre una reunió política, un viage o un incident revolucionari de molestes conseqüències
m'impedia escriure al meu futur traductor. Al fi, poguí enviar-li quatre llínees autorisant-lo per a dita
traducció, i no torní a acordar-me d'ell.
Un matí, els diaris de Madrit anunciaren en els seus telegrames de París que s'havia publicat la
traducció de “LA BARRACA”, novela del diputat republicà Blasco Ibáñez, en un èxit editorial
enorme, i els crítics més eminents de França parlaven d'ella en elogi.
“LA BARRACA”, que havia aparegut en una edició espanyola de 700 eixemplars (venent-se'n
únicament 500, la major part d'ells en Valéncia) i no mereixquí, en publicar-se, una atra salutació que
unes quantes paraules dels crítics d'aquell moment, passà de colp a ser novela célebre. L'insigne
periodiste Miguel Moya la publicà en el folletí de “El Liberal”, i en acabant començà a remontar-se,
d'edició en edició, fins a alcançar la seua sifra actual de més de 100.000 eixemplars, llegals. Dic
“llegals” perque en Amèrica s'han fet numeroses edicions d'esta obra sense el meu permís. A la
traducció francesa seguiren unes atres i unes atres, en tots els idiomes d'Europa. Si se sumen els
eixemplars de les seues numeroses versions estrangeres, passen segurament de dos millons(1).
~2~

Naiximent de la novela La barraca de Vicente Blasco Ibáñez
*Prólec a l’edició de Valéncia, Editorial Prometeo, 1929, en ilustracions de José Benlliure
Alguns jóvens que mostren exagerades impaciències per obtindre la fama lliterària i els seus
profits materials deuen reflexionar sobre l'història d'esta novela, tan unida al meu nom. Per a les gents
amigues de classificacions, que una volta encasellen a un autor ya no el trauen, per gos mental, de
l'alvèol en el qual colocaren, yo seré sempre, escriga lo que escriga, “l'ilustre autor de “LA
BARRACA”.
I de “LA BARRACA” en publicar-se en volum es vengueren 500 eixemplars, i el meu difunt
amic Sempere i yo nos repartim 78 pessetes, guany líquit de l'obra, aplegant a obtindre tal cantitat
gràcies a que en eixe moment les despeses d'impressió eren molt més barates que en els temps
presents.
(1) LA BARRACA ha segut igualment traduïda en el Japó (com atres obres de Blasco Ibáñez), en gran èxit popular. Darrere d’En Quixot, és tal
volta la novela espanyola més coneguda fòra d'Espanya. (Nota de l'editor)

“Fontana Rosa”
Menton (Alpes Marítimos) 1925
Font: Obras Completas, Volum VI, 1978 (Ed. Aguilar)
Investigació i Traducció:
- Nostra dolça Llengua Valenciana
- CCV (Círcul Cívic Valencià)

~3~

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful