Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921

,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
Valéncia i lo valencià
Senyor President,
Senyors Directors del Centre de Cultura Valenciana,
Senyores i senyors:
Fa un any, en este mateix més, rebia yo un honor acadèmic que considere inferior ad este, a
pesar de que revestí unes formes grandioses i solemnes, dignes de la magnitut del poble en que es
desenrollava. Com dic, fa un any estava yo en els Estats Units i l'Universitat Jorge Washington,
capital d'eixa República, me nomenà doctor en Lletres, i l'acte revestí, com vos dic, la grandiositat
pròpia de tots els actes d'aquell país. Se verificà en un immens saló, a on caben sis o huit mil
persones. Assistiren l'embaixador d'Espanya i els embaixadors i ministres de totes les Repúbliques
que parlen espanyol.
En el fondo n'hi havia una gran bandera colossal d'Espanya, de moltíssims metros, que
omplia tot el fondo de la sala, i la festa fon una festa espanyola, una festa de glorificació per la
lliteratura de la nostra pàtria i, sobretot, per al més gran dels novelistes espanyols i de tots els
ingenis de la lliteratura universal, o siga per a Don Miguel de Cervantes Saavedra.
En ser tan gran, yo experimentí una immensa satisfacció, perque també representava una
glorificació, no a la meua persona -la meua persona era circumstancial-, sino a Espanya, que tant
representa per a l'història d'Amèrica i per a l'història del progrés humà.
Pero a pesar, com vos dic, de l'afecte d'aquella festa, yo preferixc esta, i no cregau que ho dic
per una d'eixes adulacions pròpies de l'artiste ni per un d'eixos mijos de que es valen els oradors
purament circumstancials per a afalagar al públic. Yo ( els que em coneixen saben certament que
preferixc esta festa), yo soc d'Espanya, pero dins d'Espanya yo soc un valencià i seré valencià
sempre.
Yo, senyors, vos diré una cosa. Yo no he escrit més noveles valencianes i he eixit de
Valéncia i he escrit noveles espanyoles, i despuix noveles que poguérem nomenar internacionals; yo
no he escrit més noveles valencianes perque he considerat que estava el tema agotat. Havia fet la
novela de la burguesia de Valéncia: Arroz y tartana; yo havia pintat la plaja i els mariners i els
peixcadors en Flor de Mayo; havia fet La barraca, que és la gent de l'horta; havia fet Cañas y
barro, que és la novela de l'Albufera; vaig tractar de la València històrica, que és la defensa de
Sagunt; i despuix d'açò em fiquí a escriure noveles d'atres països, perque no trobí més temes per a
novela. Tal volta els troben les gents que vindran més tart. Yo no trobí més.
I puc dir-vos que la novela valenciana és la que he fet en més entusiasme, perque al mateix
temps que feya viure a l'artiste, n'hi havia entorn a mi alguna cosa, un ambient de família, alguna
cosa sincera i íntima que dec confessar no he trobat quan feya atres noveles, atres noveles que he fet
en més mestrage, en lo que diuen els francesos métier, coneixent millor el meu ofici, no en la
inexperiència de quan jove, pero que no tindran la frescura, eixa virginitat que tindrà la novela
valenciana que escriguí en grandíssim entusiasme.
Com vos dic, puix, tot lo que es referix a Valéncia és meu, i ho agraïxc molt més que tots els
majors honors que puga conquistar en el futur en diversos països. I tant és aixina, que yo dec dir de
l'immens agraïment que tinc ad este centre de Cultura Valenciana i de les impressions que he
experimentat no fa més que un més, quan rebia, en el nomenament d'este Centre, unes publicacions
que havia fet el mateix, i de les quals són autors alguns d'els que m'escolten.
Yo, recentment, he parlat en Madrit de tres noveles que vaig a fer; noveles que es referixen
primerament a la vida mediterrànea i que en certa manera són noveles valencianes o noveles
aragoneses, noveles d'evocació de lo que fórem nosatres quan s'iniciava la Renaixença per a tota
Europa, lo que seran despuix els que evocaren la gran epopeya de la conquista d'Amèrica i la seua
colonisació. I dec confessar-vos que estes noveles glatixen en la meua imaginació, com glatix en
l'imaginació de l'escultor, del pintor, el bosqueig de l'obra que es propon realisar. Estes noveles les
troben forma enaltint les obres d'autors que m'escolten, que pertanyen al Centre de Cultura

~1~

Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
Valenciana, que serviran per a donar l'últim toc ad esta mateixa novela que yo porte en la meua
imaginació com a simple esbós.
Nosatres, senyors -permetau-me que faça una chicoteta digressió abans de parlar d'una atra
cosa-, nosatres no sabem l'Espanya que vivim, nosatres som el poble més calumniat que n'hi ha en
la terra, el poble més odiat.
Dec dir-vos que yo, que soc un home de progrés; yo, que aparec davant molta gent com un
home que no creu en el passat, yo m'indigne, i quan ixc d'Espanya no faig més que defendre el
passat.
Nosatres haurem tingut defectes com tenen tots els pobles, haurem pogut cometre atrocitats
com les que han comés atres nacions, pero, cregau-me, nosatres no hem segut, ni remotament, com
volen pintar-nos en el restant del món els enemics. I pel que fa a Valéncia, nosatres hem produït en
atres sigles -i d'açò yo vaig a escriure, valent-me del mig de la novela, que és el major mig de
difusió-, nosatres hem produït grans hòmens.
Nosatres, Valéncia i la Corona d'Aragó, hem produït grandíssimes personalitats eminents
que, pel fet d'haver segut espanyoles, són calumniades per l'Història.
Ad eixa plebe, plebe universal, que té ilustració primària, que accepta una série de mentires
que han pres caràcter tradicional, se li parla dels Borgia i tots s'estremixen i veuen verins i punyals i
tenen una ilustració d'òpera; i veuen a Lucrecia Borgia assessinant gent, i veuen al papa Borgia
que s'entreté en enverinar ad algú, com el major dels mònstruos.
I, no obstant, senyors, abundant en les mateixes idees que el director senyor Martínez, que
m'escolta, Alejandro Borgia, el papa Alejandro VI, és la figura més eminent per a mi que té la
Renaixença d'aquella época. I lo mateix el papa Pedro de Luna que Calixto III, totes les grans
figures que produí Valéncia i la Corona d'Aragó, tingueren una influència universal.
Com vos diguí, som calumniats. I Espanya, en tots els països, per lo mateix que fon gran en
uns atres temps, té grandíssims enemics. I ho comprenc: Espanya, durant un sigle i mig, dirigí la
terra.
Anglaterra, que és tan gran; Anglaterra, que ha dominat el món, no el domina més que cent
anys i encara li falten cinquanta més.
Lo que ocorre és que esta grandea passada s'apagà en una série de calúmnies i en una série
de propòsits preconcebuts contra Espanya, que són en els que entropecem tots els que eixim fent
propaganda d'esta nació per l'estranger.
D'ací, senyors, que este Centre de Cultura, com les societats que n'hi ha en atres regions
espanyoles, preste un immens servici en remontar el curs de l'Història, com si diguérem al contrari,
anant cap a les fonts d'estos rius nacionals per a averiguar la veritat, per a rectificar tots els grans
erros, per a demostrar que nosatres, si tinguérem defectes, fórem, no obstant, un poble que servírem
a la civilisació com cap atre; perque Grècia podrà presentar en el passat els seus grans esforços
lliteraris i artístics; Roma podrà presentar les conquistes del Dret, podrà presentar totes les ventages
de la civilisació romana; i lo mateix França que els atres països; pero cap poble de la terra podrà
presentar lo que presenta Espanya com a servicis a la civilisació universal. Cap poble ha descobert
mig planeta, com nosatres, i despuix li ha donat la volta per primera vegada com ho feren
Magallanes i els marins espanyols.
La grandea d'Espanya, com la grandea de tots els països, se compon de la grandea dels
pobles que constituïxen eixa nació. D'ahí, senyors, que yo haja segut sempre regionaliste i fins a en
política yo he segut federal, sense que açò haja supost el menor inconvenient ni la manco
disminució del meu sentiment espanyol.
Yo crec, senyors, que quant més fortes són les rajoles en unir-se més forta és la casa; crec
que quant més forts són els pilars més fort és l'edifici; quant més fortifiquem l'esperit d'iniciativa
dels pobles que componen Espanya, quant més treballem per a viure per sí mateixos, sense demanar
almoina i sense viure de l'almoina dels poders centrals, més gran serà la nació, de la mateixa manera
que la família és tant més poderosa i rica quant manco paràsits té dins d'ella i quant més sap cada u
guanyar el jornal per a sostindre a sa mare.

~2~

Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
Yo, senyors, dec confessar-ho. Parle d'açò que no és parlar de política, pero per a vosatres no
és ni ha segut cap secret. Yo he segut republicà sempre; pero no cregau que jamai yo he pensat en
França; tinc cap ad ella simpaties per la seua cultura i per la seua lliteratura, pero no és el meu ideal.
Yo sempre he amat als Estats Units. No data d'ara perque he anat i m'han obsequiat, sino perque és
una república federal. Perque cada país té la seua vida pròpia, cada regió té la seua fisonomia
pròpia, fins a la seua llegislació tradicional, i despuix tots junts formen eixe jagant que tots vosatres
coneixeu.
Si no existira allí el federalisme, cregau-me que este país no seria tan gran com és.
D'ahí que yo ame a Valéncia. I este amor no vullc que siga una paraula vaga, una simple
frase retòrica. L'amor es demostra en actes.
En la vida la virtut de la frase "Yo et vullc", quan no se sacrifica u per ella i no està dispost a
fer per ella fins a follies, el "Yo et vullc" no significa res. Cal demostrar-ho en alguna cosa; i
sobretot cal demostrar-ho en una forma pràctica.
Yo, senyors, des de fa dos mesos tinc una preocupació, una preocupació que ha anat
engrandint-se conforme m'acostava a Valéncia.
I aprofite el parlar ací, en una societat com esta, tan àmplia, tan lliterària, tan amant de
Valéncia, per a expondre una cosa que yo porte en el meu pensament i una cosa a lo que estic
dispost a donar-li tota la meua activitat i tot el meu entusiasme.
Ya sabeu que soc molt valencià. Yo soc tot lo que es pot ser de valencià. Yo he segut batejat
ahí enfront, en la "parròquia dels pillastres", en la de Sant Joan. Yo he naixcut en lo cor de Valéncia.
Yo he jugat en tots estos carrers del Mercat.
Este matí me’n recordava yo, en inaugurar una escola pública en el Cabanyal, i
mentrimentres cantaven els chiquets de les escoles de l'Ajuntament, i quan els sentia cantar em dia:
"Yo també he segut chiquet d'els que cantaven en l'escola. Yo he pertanygut a les escoles municipals
i fins a una volta cantí el més de María en l'iglésia de Sant Bartolomé".
Com vos deya, yo soc molt valencià, i he vixcut en una Valéncia que guardava encara alguna
cosa tradicional que ya no existix. I em causa dolor el vore que Valéncia, aquella Valéncia típica,
aquella Valéncia que existix en els sainets d'Escalante, que existix en les poesies de Llorente i en les
de tants escritors que ha tingut la lliteratura valenciana, aquella Valéncia que encara es respecta en
algun quadro dels nostres antics pintors, tot açò va desapareixent.
Yo no maldixc açò. Yo sé que tots els pobles necessiten renovar-se per a no desaparéixer.
Yo sé que el progrés, en tots els països, un dels inconvenients que té, pero inevitable, és que
va borrant el passat; i d'una manera brutal, mecànica, sense fixar-se en lo que és bo ni en lo que és
roïn, ho va borrant, i d'ahí que l'esforç de l'home racional és anar modificant, és anar canalisant eixa
força, alguna cosa que borra sense fixar-se en lo que borra, per a fer que a part d'eixa borrada vagen
quedant aquelles coses que mereixquen respectar-se.
Yo m'he quedat sorprés en vore lo poc que queda de la ciutat antiga.
Fa dos mesos yo viajava per la Provença, preocupat pel Papa Lluna, en una visita que fiu a
Aviñón, i tinguí l'ocasió de vore una miqueta de lo que he vist en Provença i que devem fer els
valencians. I dic devem fer-ho perque el primer que va a preocupar-se d'açò soc yo, que ademés de
valencià soc fill de pares aragonesos, i soc una miqueta cabut, que és lo que m'ha valgut en la vida.
Quan m'he propost una cosa l'he feta en l'entusiasme i la gallardia del valencià i la cabuderia de
l'aragonés.
Puix, com vos deya, n'hi ha allà en Arlés un museu fundat pel gran poeta Mistral, l'autor de
Mireya, que tot lo món coneix.
Ha fet simplement, i no sol, sino que és obra de tota la Provença, un museu de tota la
Provença que ha desaparegut, a on estan els ensellaments dels antics picadors de bous de la
Camarga; a on estan els aparells de peixca dels hòmens de la costa de Provença; a on està en una
figura menuda reproduït el museu de Provença; a on n'hi ha, com haureu vist els que heu estat en
París, un Museu Grevin de figures de cera; a on n'hi ha una gran plaça, vàries columnes i té per cel
un gran vidre, i allí es veu una boda provençal, de figures molt ben fetes, i n'hi ha un interior d'una

~3~

Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
cuina i n'hi ha un naiximent, diverses manifestacions de la vida provençal. A part d'açò, n'hi ha
llibres célebres de la vida provençal i retrats de tots els hòmens que han escrit obres lliteràries.
I yo pense: nosatres, que som un poble d'artistes, ¿Quin museu no podríem fer en Valéncia,
un museu que perpetuara la vida valenciana? Açò fa falta ací com no podeu donar-vos idea.
Sabeu que les meues noveles, per un encert de la fortuna tal volta, estan hui traduïdes a casi
tots els idiomes dels pobles civilisats. I he rebut numeroses cartes de senyores franceses i de
senyores nortamericanes que han passat per ací, i em deyen: "Yo he llegit les seues noveles
entusiasmada. Estiguí en Valéncia i no viu res, ni flors trobí".
I açò és veritat. Cal dir-ho entre nosatres que som valencians. La vida valenciana no pogué
vore-la per cap part. Afortunadament per a la ciutat, n'hi ha carrers nous, ideals... Pero lo antic, ¿A
ón van a trobar-ho?¿A ón van a vore les nostres costums tradicionals? No n'hi ha. I yo mirava lo de
Provença. Ciutat molt interessant per la seua poesia, és una Valéncia pobra. No es pot comparar en
la nostra ni remotament. Ve a ser una Valéncia de la montanya, en trages apagats; un país pobre, un
país d'oliveres, que és lo únic que allí es cultiva.
Imagineu-vos quin Museu podríem fer tan gran ací en este país, feliç durant sigles, a on les
llauradores s'han vestit de brocat de seda, a on l'escurada nostra té tot el nacrat de la mar, d'eixa mar
Mediterrànea, i té l'or, el blau i el blanc de les postes de sol i l'aurora del nostre cel.
Sí; est és el poble més artístic i més bell de l'antiga Grècia, que tal volta no ha existit i que
són els poetes els que nos ho pinten.
Únicament eixa Grècia imaginada, que és la que hem vist a través dels llibres, pot compararse en boniquea en la Valéncia tradicional que ha desaparegut i que únicament la veem quan aplega
carnestoltes, mal representada en un ball de caraces quan les dònes se visten de llauradores.
No; ací devem fer alguna cosa pràctica: ací devem construir el Museu de Valéncia, a on
estiguen: primer, les fotografies modestes, menudes, pero com una espècie de "Partenón" de tots els
hòmens que han escrit versos, noveles o treballs històrics, de tot valencià que ha produït alguna
cosa intelectualment; tots deuen estar allí. I despuix d'açò, tot lo que es referixca a la nostra peixca,
a la nostra navegació, a les nostres costums, les grupes quan corren la joya; despuix, la vida
representada per figures de cera; imagineu-vos, en el planter d'artistes que tenim ací, les coses que
es poden fer.
En diners se poden fer moltes coses. La primera matèria està: tenim artistes. Representeu la
vida valenciana, i d'esta manera, a la mija hora de visita, o una hora, s'enteraran els forasters de lo
que ha segut Valéncia.
Se pot apelar a figures menudes per a representar les coses que foren grans i reduir, per
eixemple, les ferramentes de llaurança típiques... i tot lo que es destaque ací, en una paraula.
I en un atre aspecte de la vida, posar figures en trages valencians autèntics per a que els
estrangers veren cóm era la cuina de la barraca de nit, quan la mare està guisant i el pare ha vingut
cansat del treball i està assentat en la cadireta de corda i els chics estan jugant, i es vera cóm són les
bodes, quan fan les cartes dotals i despuix la nóvia va demanant per a agulletes entre els que estan
presents.
N'hi ha per a parlar dos hores d'açò. Imagineu lo que podran fer els nostres artistes. ¡Quin
museu més interessant, i cóm la gent, en vindre ací, diria: "Yo he vist la vida valenciana!
Cal pensar, senyors, en la nostra responsabilitat. La nostra responsabilitat és enorme.
Yo he vist la vida valenciana, i ara que tinc cinquantadós anys no la trobe per cap lloc.
Encara podríem reconstruir-la. Si deixem passar trenta anys, en tots els diners del món no
podrem reconstruir-la. Ara és el moment.
Yo en estos moments pensava citar a una reunió a tots els escultors de Valéncia, a tots els
pintors, a tots els tallistes, a estos artistes que estan entre l'art i l'ofici, que tenen els oficis que
poguérem nomenar oficis artístics, i a tots demanar que nos prestarem per a realisar esta obra.
Yo m'atreviria, ací està l'alcalde (com si no em sentira; fòra d'ací li demanaré una cosa).
L'Ajuntament té un palau bonico, més bonico que el Mercat Central.
L'Ajuntament, dic, tenen un palau de lo que yo nomene arquitectura valenciana; perque yo

~4~

Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
m'he ficat en lo cap que l'arquitectura nostra és la Llonja i l'Hospital de Xàtiva, que és lo que es pot
nomenar arquitectura valenciana; és florentí, perque és innegable l'influència d'Itàlia en la nostra
arquitectura.
Vosatres sabeu que, com a sostralls de l'Exposició, queda el Palau Municipal, eixe palau
Municipal a on no passa res, a on no n'hi ha cadires; eixe últim sostrall de l'Exposició servix, quan
ve algú com yo, per a celebrar una festa. (El laboratori pot colocar-se en qualsevol atre lloc).
Allí es pot fer el Museu Valencià. Un Museu de Valéncia junt a l'Albereda, rodejat de
jardins, a on el mateix "Baedeker" que porten els viagers diguera: "vagen a vore el Museu de
Valéncia, que és molt interessant". I els viagers que de Barcelona passen a Saragossa i Madrit i nos
deixen a Valéncia fòra, que saberen que n'hi havia un museu interessant valencià, en el que havien
pres part artistes com Sorolla, Benlliure, i atres escritors com yo; vindrien per curiositat a vore lo
que ha fet este núcleu de valencians ací per a perpetuar la vida, i vindrien de la mateixa Espanya a
vore el museu valencià perque resultaria molt interessant.
Despuix n'hi ha mijos a l'americana, que yo conec, per a fer diners ràpidament.
Ací cal reunir a tots els empresaris de teatres i de cine, i fer-los jurar en nom de Valéncia per
a que cada u donara una funció anual a benefici del Museu de Valéncia.
Yo em compromet a donar una novela, i tot lo que produïxca vaja a parar al Museu; ademés,
per efecte de les meues aventures pels Estats Units, i soc amic de tots els grans millonaris i tots els
grans capitals de la terra. Yo conec a Huntington, el gran historiador i amic d'Espanya, i també li
trauré diners per al Museu.
Si Valéncia, si l'Ajuntament nos dona el Palau Municipal, que nos el donarà, i tots treballem
plens d'entusiasme, sobretot la joventut, totes estes associacions i, sobretot, el Centre de Cultura
Valenciana que prenguera açò baix la seua direcció, podem fer una obra magnífica.
I açò seria més bell que quant poguérem escriure sobre el passat de Valéncia. Perque lo que
s'escriu sobre el passat de Valéncia té un valor enorme per a la gent intelectual; pero este Museu
nostre tindria la força que té tota representació plàstica, perque interessaria no solament a persones
ilustrades, sino a tots els ignorants.
La gent senzilla consideraria el Museu de Valéncia com una espècie de "Partenón" perque
guardava totes les glòries de la nostra raça, tot el nostre passat i tot el nostre present artístic.
I vaig a terminar.
Nosatres tots tenim l'obligació de treballar pel nostre passat per a que no es perga.
Hui en el món n'hi ha una espècie de pausa en que els pobles que han marchat durant el sigle
XIX i part del sigle XX d'una manera accelerada, en un afany foll de progrés, galopant, sense vore
lo que deixaven a l'esquena, despuix d'eixe gran conflicte de la guerra, despuix d'eixa conflagració,
s'han concentrat en sí mateixos, i porten com una espècie de vida interior que els fa mirar cap al
passat, no en lo que el passat té de substituible, sino en allò que el passat té d'aprofitador i que
mereix que es perpetue pels sigles dels sigles.
Entre tots els pobles de la terra, nosatres, Valéncia, que forma part d'Espanya, que és un
component d'Espanya, nosatres devem cultivar i sostindre i perpetuar el passat en lo que té de més
noble.
A nosatres, com abans vos dia, se nos odia. ¿Sabeu per qué? Perque l'Amèrica representa el
pervindre, perque Amèrica és la joventut del món, i en Amèrica, des de Califòrnia fins a l'Estret de
Magallanes, allí a on rasquen la terra, vullga o no, ix Espanya. I llavors els hòmens dels atres països
d'Europa que van allà en l'afany d'apoderar-se d'eixe món, d'Amèrica, veuen que Espanya els ix a
l'encontre en tots els llocs en els noms dels conquistadors, en la mateixa llengua que es parla, i
llavors nos odien, nos declaren la guerra i nos calumnien davant l'Història. Pero esta llabor serà
inútil. Estos pobles creixen i creixen i són el pervindre de la humanitat.
Vosatres heu vist lo que ocorre en les grans construccions modernes. Quant més alt vol
elevar-se un edifici, és necessari fer més profunts els fonaments.

~5~

Discurs pronunciat per En Vicente Blasco Ibáñez en Valéncia el 16 de maig de 1921,
en agraïment pel nomenament de
Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana.
Puix be; les nacions d'Amèrica, quant més alt pugen i pugen, moltíssims més fondos han de
fer els fonaments, i els fonaments som nosatres, és Espanya, és la nostra història, és la nostra
llengua.
Yo, puix, vaig a terminar, manifestant el meu intens agraïment al Centre de Cultura
Valenciana.
He expost esta idea en el desig de servir a Valéncia, de servir a la cultura artística d'este país
i de servir al mateix temps a la noble i ilustrada societat que m'ha honrat acollint-me en el seu sí.
Estic dispost a treballar per tot quant redunde en benefici de Valéncia.
Yo, per desgràcia, per exigències dels meus compromisos, de la meua història, no puc viure
sempre ací. Tal volta algun dia vinga a morir quan me falten les forces. Hui encara tinc una gran
activitat que vullc dedicar a la propaganda de la grandea del meu país, i açò m'obliga a anar d'un
lloc a l'atre. No sé a on estaré demà.
El meu propòsit en l'any pròxim és donar la volta al món. Pero allí a on estiga n'hi haurà un
valencià, un gran valencià que està dispost a servir al seu país i a fer tot lo que puga per la seua
glòria futura i la seua glòria passada, per a que Valéncia siga, si pot ser, la ciutat espanyola de l'art i
tal volta de la lliteratura, i per a que al mateix temps el nostre passat relluïxca en totes les glòries
que mereix, com una de les grandees més grans de la grandea de la nació espanyola.

Font: Obras Completas, Volum VI, 1978 (Ed. Aguilar)

Investigació i Traducció:
- Nostra dolça Llengua Valenciana
- CCV (Círcul Cívic Valencià)

~6~

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful