Recepció del Director “Honoris causa” En Vicente Blasco Ibáñez.

Celebrada en la vesprada del dia 16 de maig de 1921 en el Centre de Cultura Valenciana.
DISCURS DE PRESENTACIÓ PEL DR. EN PEDRO GÓMEZ MARTÍ
EXCELENTÍSSIM senyor, senyors directors, senyores, senyors:
El Centre de Cultura Valenciana ha delegat en mi l'honor d'apadrinar en este solemne acte al
genial lliterat valencià Vicente Blasco Ibáñez; est és el motiu pel qual és un jove, i per tant un home
sense representació, qui li presenta. Més just és que es facen públiques les raons que tingueren el
Centre de Cultura per a designar-me, les quals constituïxen la millor excusa del meu atreviment en
acceptar designació tan honrosa i venen a ser la meua millor presentació.
El Centre de Cultura Valenciana volgué que la persona que portara la seua veu en este
moment poguera ostentar els títuls d'independència espiritual i imparcialitat crítica que li informen, i
en tal sentit cregué trobar en mi el seu més fidel intérpret. M'hagueren elegit per lliterat o per
periodiste i haguera declinat honor que tants poden ostentar en majors mèrits. Buscara en mi a
l'investigador històric o al mege i renunciara temerós de no meréixer per mi valdre títuls que els meus
estudis han pogut donar-me. Pero requeria de mi una independència espiritual i una imparcialitat en
el juí que foren sempre aspiració suprema del meu esperit, i acceptí segur de posseir-les. I no penseu
que és vana pretensió o ridícula petulància; si esta condició em porta ací, prou em costà conseguir-la.
Que si és dura la conquista de tota independència en la vida i costa sacrificis i dolors, la conquista de
l'independència de l'esperit, començant pel propi domini de les seues passions i les seues tendències,
és una cosa que pot estar més allà de les forces humanes, perque representa una série de
renunciament i de privacions i és com anar anulant la personalitat per a refer-la i sublimar-la. Aixina
és com a força de grans sacrificis s'aplega a poder viure la vida que l'esperit abellix, lliure de prejuïns
i preocupacions, desocupació havent purificat pel fòc, en ocasions, fins a lo més amat per nosatres
mateixos, que obra és, al cap i a la fi, de l'experiència, de la que Galdós deya que allumena cremant.
I si per la meua independència i per la meua imparcialitat ací aplegue, just és que en honor
vostre i per a satisfacció del meu comés, ad elles m'atinga i siga la meua llabor producte d'aquelles.
Vicente Blasco Ibáñez aplega al Centre de Cultura Valenciana pels seus mèrits propis i
indiscutibles. No és el jove a qui s'estimula, no és el consagrat o el vell a qui es premia la seua llabor,
no és el polític o l'home poderós de qui s'espera un favor, una influència, un respal… Blasco Ibáñez –
i perdoneu que ometa tot tractament, que els grans no necessiten d'adjectius que els califiquen quan el
seu nom porta suficient substantivitat-, Blasco Ibáñez fatalment, necessàriament, havia d'aplegar al
Centre de Cultura Valenciana, com aplegà a ser doctor de l'Universitat de George Washington, com
aplegarà a on es proponga brandant les armes del seu talent i de la seua cultura, que són armes que
defenen i vencen sempre, sense ofendre jamai, en esta cruel lluita de la vida.
La seua obra lliterària, la seua magna i intensa llabor de novelista, li fan acreedor de tots els
honors. No faré crítica de les seues obres. Ni seria oportuna parlar d'elles, conegudes pel món
civilisat, en el breçol en que naixqueren; lo que sí he de fer-vos constar és que el noveliste valencià és
el cantor de la seua pàtria, el que ha cantat a la mare i ha sabut d'home fer-la descansar dels treballs
de la seua vida laboriosa en aquelles cançons en que de chiquet la mare li gornejava.
El talent natural de l'escritor ilustre trobava motius per a manifestar-se en tota ocasió, i
pròdic, donà els seus dons, i prematur, floria, i adult, fructificà en opulència. L'esperit inquiet que en
un viage de joventut queda captivat davant els encants de la Ciutat de la llum, aboca les seues
impressions en una obra que pretén tancar l'ànima de lo vist, pero que revela solament l'ansietat de
l'adolescent per la forma, l'atracció que sobre ell eixercix lo extern, la passió per lo bell que és sempre
lo exterior, i el seu llibre París és una promesa, una bella promesa solament. Haguera quedat ahí i

~1~

Recepció del Director “Honoris causa” En Vicente Blasco Ibáñez.
Celebrada en la vesprada del dia 16 de maig de 1921 en el Centre de Cultura Valenciana.
s'haguera cregut que la precipitació, el desig de florir en edat primerenca havien malograt el frut.
Pero és tanta la fecunditat del seu esperit, que en un atre llibre de viages: En el País del Arte, aplega a
superar, en la realitat de l'èxit més clamorós, les ilusions que aquella atra obra haguera fet concebre. I
aixina, despuix d'un atre ensaig com noveliste històric de la Revolució Francesa, en el llibre ¡Viva la
República!, que representava un intent feliç, aplega anys més tart a recórrer el món sancer cavalcant
en els seus Cuatro jinetes de la Apocalipsis, que, en el seu desenfrenat galop, esta volta va despertant
la vida, en lloc de sembrar la mort, perque apleguen a les llars portant el ram de pau de la guerra més
cruel de la Humanitat.
I aixina quan vol escriure una novela arqueològica conseguix en la seua Sónnica el renom
que Anatole France en el seu Thaïs, que Flaubert en el seu Salambó o que en el seu Afrodita Pedro
Louis. I fa de Sangre y arena una obra redentora i educativa, i pinta, en La Horda, els oixos de la
vida plena d'inquietuts del periodiste, i en La bodega, La catedral i El intruso descriu la distinta
manera de viure d'atres regions que no són la seua…, i aixina en totes les seues obres aplega a
alcançar lo que es propon, perque té sobrats mijos per a això. El seu esperit llevantí, meridional, li fa
apetir la varietat, i d'ací que la seua obra siga tan variada, pero si totes les obres contribuïxen a
cimentar la seua fama, no són estes que porte indicades les que més responen al nom, i tan just com
reconéixer-lo deu ser proclamat.
A on Vicente Blasco Ibáñez apareix com a únic, sense precedents, fundador d'una escola, és
en la novela valenciana i són les seues obres Arroz y tartana, Entre naranjos, Cañas y barro, Flor
de mayo, i sobre totes, La Barraca, les que no tenen parell en l'Història de la Lliteratura i les que
revelen al món sancer l'ànima d'una raça, l'ànima d'un ambient i l'ànima d'un paisage. És el fill que
parla de la mare sense voler dir coses belles, sense propondre-s'ho. Pero és el fill que venera en la
mare i sense donar-se conte posa tant fòc d'amor, tanta filiar passió en les seues paraules, que fins als
estranys la pregona per pròpia en envejar mare que d'eixa manera fa parlar als seus fills.
En una bellíssima conferència que, organisada per l'Ateneu Científic, donà el 19 de febrer de
1911, en el Teatre de l'Exposició, deya el meu ilustre apadrinat:
“La novela no és més que l'epopeya dels humils. Els grans poemes èpics canten les lluites
dels héroes, les lluites dels deus, les guerres dels pobles; la novela canta els nostres conflictes de la
llar, les nostres preocupacions de família, moltes voltes les nostres aventures econòmiques, tot lo que
és episodi íntim de l'existència diària.”
I continuava més avant:
“No podia haver noveles de Grècia i Roma, perque aquella societat no era com la nostra.
Aquella societat estava constituïda de modo molt divers; no existia en ella la llar, la llar càlida i
íntima com és la nostra, ni la família organisada com la nostra, ni la dòna en la dignitat de que goja
la dòna actual, la dòna moderna. I a on la dòna no goja de dignitat, a on no existix la família, a on
no existix l'amor i la calor de la llar, encara al propi Cervantes li seria impossible escriure noveles,
perque falta la primera matèria per als relats novelescs.”
Trobava esta matèria el maravellós ingeni de Blasco en la dòna valenciana, en la família que
esta en el seu amor formava i educava en la santa llar de la barraca humil; i de l'unió feliç d'aquella
inspiració i esta terra, naixia La Barraca, una obra senzilla, diàfana, amable i somrient com a ànima
llevantina; apassionada, impetuosa, arrebatada i viril com a cor de la Vega; i sobre les enrunes de les
barraques que foren, s'alçava hui, tenint per base el món i per creu el cel, l'esperit immens de la
barraca valenciana, de la llar de la raça, que en la seua trespol d'ales replegades, descansa de l'alt vol

~2~

Recepció del Director “Honoris causa” En Vicente Blasco Ibáñez.
Celebrada en la vesprada del dia 16 de maig de 1921 en el Centre de Cultura Valenciana.
a que el geni del seu cantor l'elevà i brinda la pau desijada a l'esperit inquiet i pelegrí del noveliste
que l'immortalisà.
Perque aixina ha segut l'esperit de Blasco Ibáñez, inquiet i pelegrí, i quan d'estudiar la seua
personalitat se tracte, no deu oblidar-se de cap de les seues facetes ni prescindir de cap de les seues
manifestacions. Per això no pot prescindir-se de la seua personalitat política: d'aquella carrera política
que tant de nom li donà.
No obstant, els hòmens quan volen parlar en pau prescindixen de les idees. “Deixem-nos
d'idees que enverinen les qüestions” I creuen que són les idees les que els perden i obliden llavors
que foren les idees lo més volgut dels seus cors i no pensen que foren ells els que apoquiren les idees
en les seues passions i els seus egoismes.
Passions i egoismes de que no pretén prescindir tota ànima humana, oprimida i esclavisada
per esta massa pesada cadena de la matèria pecatosa que nos unix a la terra. Per això cap obra
humana ha de ser perfecta, i manco encara si nos deixem portar de les passions i de les ambicions
personals. Davant l'héroe, davant el sabi, davant l'artiste nos oblidem en gran facilitat de l'home. I en
contemplar la seua poderosa inteligència, la seua immensa cultura, s'apodera el vèrtic del nostre
cervell més llimitat. I com a chiquets menuts, enamorats del príncip d'un conte de fades, adornem al
superhome de totes les belles qualitats i de totes les bondats i virtuts: Alguna volta torba la confiada
admiració, l'adoració mostra la veu del carrer, una veu que moltes voltes naixia de l'enveja de
l'impotent i és com el verí en el reptil que s'arrastra pretén matar a l'àguila que vola… Eixa veu nos
parla de misèries humanes d'aquell héroe, d'aquell sabi, d'aquell artiste al que consideràvem casi com
a un Deu. I llavors nos enterem en dolor en l'ànima i desalé en el cor de que no cap la diafanitat en lo
humà, i de que fins al sol, en ser el sol, té taques. I és llavors el nostre dolor el que mou el nostre
sentiment i, extremats i impetuosos com a chiquets, se tornen els nostres sentiments i per al nostre
ídol aplega l'hora de l'ocàs dels deus…
Més tart, la serenitat posa pau en els nostres esperits i aplega ad ells l'hora de la reflexió.
¿Cóm anem a exigir en els demés tantes perfeccions, quan són els nostres defectes tan numerosos? La
Veritat no és assequible pel nostre cervell llimitat, tampoc el cor humà és capaç de comprendre per
complet la Bondat; en purnes d'elles s'alimenten l'inteligència i el sentiment dels hòmens, i grans
estanys queden en una i un atre determinades per l'ignorança i pel mal. Llavors comencem a
comprendre i a perdonar, i llavors sabem que el sol podrà tindre taques, pero és el sol al fi i al cap, i
la seua llum i la seua calor són tan grans que l'home jamai podrà aplegar a substituir-los, i llavors, i
només llavors, és quan comprenem que, en taques i tot, l'héroe, el sabi, l'artiste tingueren un poder
sobrehumà, que els diferencià dels demés, els elevà sobre la multitut i els feu ser útils i beneficiosos,
perque gràcies a la seua llum poguérem vore, i gràcies al seu valor vivim.
Si aixina és com veu el poble als seus héroes, als seus sabis, als seus artistes, estos, per la
seua banda, reben del poble paraleles pressions. En la formació de tot gran home influïxen les
mateixes determinants que en tota formació biològica. És lo primer nutrir-se i créixer, i l'home que
porta en sí energies superiors, mogut per esta necessitat biològica imperiosa, demana, demanda,
exigix en ansietat creixent. El mig jamai li regateja res de lo que té i l'home va creixent aixina tant
com desija i les seues forces li permeten. Alguna volta podrà protestar per no obtindre lo que exigí: a
tant aplega a voltes la humana ambició, pero llavors deu pensar que si no conseguí quant desijara,
alguna responsabilitat podria cabre-li ad ell també. ¡Qué no solament devem atribuir-nos els nostres
èxits, sino imputar-nos els nostres desacerts! Aplegava per fi, en la madurea, l'hora de la reflexió per
al gran, i en contemplar cóm la vida declina i vore que l'eternitat no es feu per a la matèria, es
presenta l'ocasió de pensar en el llegat de lo que es posseïa per a que ya que no la nostra matèria,

~3~

Recepció del Director “Honoris causa” En Vicente Blasco Ibáñez.
Celebrada en la vesprada del dia 16 de maig de 1921 en el Centre de Cultura Valenciana.
sobrevixca el nostre esperit en el nostre recort. Llavors és quan de sobte els egoismes se convertixen
en altruismes i el geni es desviu pels demés en renunciament sublim de la seua personalitat.
Esta hora ha aplegat per a Blasco, Triumfant aplega al racó a on sa mare somia dormida pel
rumor de les ones que d'Orient li porten romanticismes i classicismes inagotables, mentrimentres que
sos fills van pel món conquistant glòries que només ella, esta terra beneïda, podia meréixer. Ve el fill
de la ciutat dels ensomis positius, de les realitats ilusòries; la ciutat que encarna el romanticisme de
l'época que és l'or, com antany Grècia fora la romàntica de l'Art, i Roma, la de l'Amor. Solament que
si és difícil aplegar a l'or per l'amor i per l'art, més difícil és en l'or aplegar a l'art i a l'amor verdaders.
Hui ve el fill, i la mare, orgullosa, li rep en el seu sí, i en acceptar les glòries que el fill li
oferix, li caramulla en noves glòries. Entre estes, si ho és per a Blasco Ibáñez el pertànyer ad esta
casa, no ho és manco pel Centre de Cultura Valenciana la de contar entre els seus directors honoris
causa a Vicente Blasco Ibáñez. HE DIT.

Publicat en Valéncia, Tipografia J. Meliá, 1921
Font: Obras Completas, Volum VI, 1978 (Ed. Aguilar)

Investigació i Traducció:
- Nostra dolça Llengua Valenciana
- CCV (Círcul Cívic Valencià)

~4~

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful