NOVES PARAULES D'AGUR

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,

ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Vocabulari:

Albardà: En aquest cas fa referència a un sinònim de cantar, suposem

que fent referència al soroll que pot provocar un vent virulent.
Lícit: En el context ens indica que “ens serà permés sentir-nos cultes”, tot
i que en altres contextos es lliga a una permissió legal.
El poema anterior pertany al llibre El caminant i el mur (1954). És
un poema on Salvador Espriu vol valorar el contingut de la poesia
i no pas l'estil ni la perfecció formal del poema. És un poema
directament dirigit als seus lectors de poesía. Podem incloure
aquest poema d'Espriu en la meditació sobre la condició humana
ja que el tema principal al que fa referència és la mort, una mort
que veu inabarcable en tots els seus àmbits per això diu que “no
esgotaràs els noms de la mort”.
És doncs, un tema molt tractat pel poeta.
En aquest poema el registre dominant és el registre líric o elegíac,
que té
com a tema central la mort.
 [XLVI]
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Vocabulari:

Sepharad: Nom amb el que Salvador Espriu designa a Espanya.

Benigna: Adjectiu que s'empra per designar una cosa que té bones
conseqüències.

Aquest poema pertany al llibre La pell de brau (1960). Salvador

Espriu reflexiona sobre la situació de Sepharad, proposa l'entesa
entre tots els pobles que viuen al seu interior, com denota en els
versos 6,7 i 8.
“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg, mira de comprendre i
estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.
Espriu sustenta les bases del que ell creu que ha de ser el model
de societat a seguir, basat en l'ordre, la pau, el treball i
avantposant la llibertat per sobre de qualsevol altre caràcter.
Aquest tipus de poesia d'Espriu s'ha relacionat amb un registre
civil i en el qual es palpa el realisme històric de l'època sense
deixar de banda els ideals del propi autor.