20

ACTUALITATCOMARCA

DIMARTS, 15 DE SETEMBRE DEL 2015 | EMPORDÀ

BENVOLGUTS ABSENTSCAPÍTOL I, VOLUM IV

Florenci Mauné, músic polifacètic
Innovador en els arranjaments musicals, va ser un dels primers a utilitzar teclats elèctrics i electrònics, i un dels pioners en formar el que
se’n va dir un conjunt. La Caravana, la Costa Brava i Mauné y sus Dinamik’s són noms lligats a la seva història personal.
drà projectar les seves habilitats i
recursos com a director, instrumentista i autor dels arranjaments
musicals.

CRÒNICA
Joan Ferrerós
FIGUERES

VAN ENREGISTRAR DOS DISCS
Van ser els primers a introduir
la tenora en la música de ball
Mauné i els seus Dinàmics va
ser el primer grup que va introduir la tenora en les interpretacions de
música de ball –van enregistrar dos
discs anomenats Tenora 66– i el músic
va ser pioner en usar dos teclats: el
piano elèctric i el clavioline, una mena
de minipiano electrònic molt popular
els anys 50 i 60, precedent dels moderns sintetitzadors i orgues.

Grups i orquestres
Però a la Caravana d’aquells anys,
hi trobà uns quants músics vells
que rebutjaven les modernitats,
l’energia i les exigències del jove director, i es produïren algunes tensions. Aquest fet portà Mauné, el
clarinetista palafrugellenc Josep
Morell i uns quants músics més a
la fundació, el 1956 a Palafrugell,
d’una nova orquestra, la Costa
Brava, amb la qual el Mauné més
artista –l’innovador, l’intèrpret,
l’arranjador– probablement arribà al cim més alt; el trompetista
Emili Juanals va dir: “Mauné?
Com a músic, no un 10, un 100! I
com a arranjador de peces, un
200!”. Fins que la nova formació
no va ser un fet van amagar-ne el
nom perquè, en aquells anys de
desplegament turístic, dir-se “Costa Brava” era aposta segura.
Dirigida per Mauné, la cobla va
arribar a actuar amb gran èxit al
Palau de la Música Catalana, però
passaven els anys i cansat de córrer món –aquestes orquestres sovint feien temporades a l’estranger– el nostre home, el 1965, decideix constituir un grup que li permeti dormir cada dia a casa, és a
dir, que el radi d’actuacions sigui
bàsicament empordanès i poc més
enllà. És així que va néixer Mauné
y sus Dinamik’s (posteriorment
Mauné i els seus Dinàmics), un
dels primers conjunts–així se’n
van començar a dir– del país; va
ser-ne el baixista la darrera època
el considerable músic figuerenc
Josep M. Surrell.

programes que hi ha a l’arxiu del
centre– als espectacles i audicions
musicals que es feien per Sant Tomàs d’Aquino; a més, i amb alguns
condeixebles com ara Agapit Torrent, Joan Falgarona i Pere Pérez,
va fundar, el 1941, l’orquestra
Moyambos per actuar al Casino.
Quan fa divuit anys, el pare
–que toca amb l’Antiga Pep des de
1921 fins que es desfà el 1952– el fa
entrar a la formació. En aquells
anys Florenci era de la colla-esbart
Nostra Dansa a la qual, quan té dinou anys, dedica la primera sardana que compon i que porta el
mateix nom de l’esbart.
El 1949 l’escriptor i comediògraf Pere Teixidor Elias el fa director musical de la seva companyia,
l’Agrupació dramàtica Tàlia, en la
qual Mauné va adquirir certa celebritat amb les sarsueles que l’elenc solia representar a Figueres i
enllà; aquest prestigi va fer que el
1952 li fos proposat de dirigir l’orquestra Caravana amb la qual po-

Una manera de treballar
Es tractava de fer ballar el públic:
l’indígena a les festes majors i l’estranger a les terrasses i sales de festa a l’estiu. Mauné, sempre tan actiu, feia que el seu grup toqués les
cançons més rabiosament actuals
l’endemà que el disc de 45 rpm arribés a les botigues, i a vegades
abans. Com s’ho feia? En alguns
casos demanava al seu amic Albert
Tomàs, llavors propietari de botigues d’electrodomèstics que també venien discos, que li deixés el
darrer èxit acabat d’arribar; durant la nit se l’escoltava i n’escrivia
la partitura, al matí tornava el disc,
a migdia tenia els arranjaments
fets, a la tarda ho assajaven i a la
nit oferien la peça.
A vegades la novetat la treia de
la ràdio enregistrant-la en un magnetòfon de cinta, i el procés que seguia era el mateix. Així de seguida
interpretaven els èxits de, posem,
els festivals de la cançó de San
Remo o de la Canción Mediterránea.

Parlant amb Montserrat Mauné
del seu pare i del seu avi, i veient la
web que els ha confegit, he recordat el que va dir Àngels Gardella
després de visitar el museu, de moment privat, que Luís Albert té dedicat a la seva tia Víctor Català:
“Quina sort, per a un escriptor, de
tenir un nebot que estimi, conservi i li projecti l’obra...”, perquè l’esforç que ha fet la Montserrat per
fixar i difondre per internet la memòria dels dos músics, i pel llibre
que sortirà, és encomiable.
Família de músics i espardenyers
Florenci Mauné Marimont (Figueres, 18/07/1925 - 13/07/1995)
era fill únic del músic Carles Mauné Alay, de Vilamacolum, i de Teresa Marimont Cruset, de Figueres, filla d’una espardenyeria que
hi havia al carrer de Gatillepis.
Aquest jove matrimoni, en el moment que germana i cunyat s’instal·len el 1939 també a casa dels
pares, decideix obrir una nova espardenyeria al carrer Lasauca. Estalvien i des dels anys 20 poden
anar comprant al carrer de Balmes
–en aquells anys gairebé a fora
vila– fins a vuit petits solars veïns
que, unificats en una sola parcel·la,
serà l’espai on es faran la casa el
1970 i on viuran els matrimonis
Mauné, pare i fill; de moment
quan Florenci es casa el 1952 la
nova parella viu amb ells a l’habitatge –la rebotiga–que dóna al carrer de Tortellà.
L’espardenyeria i la sabateria
–ofici i establiment– van ser durant dècades l’ocupació corrent de
molts músics –a Figueres mateix
en tenim exemples: Falgarona,
Torrent, Brunet...–perquè permetia que la muller es fes càrrec del
negoci mentre ells eren fora de
casa amb la cobla. Arriba la guerra i els pares protegeixen el fill Florenci dels perills dels bombardeigs
allotjant-lo a Vilanant a casa d’uns
amics. Posteriorment el nen va
anar a escola al col·legi de les monges franceses (Germanes Dominiques de la Presentació), va fer el
batxillerat a l’Institut Ramon
Muntaner i els estudis de magisteri a Girona, tot i que no va exercir mai de mestre. Amb el temps,
Florenci Mauné es va casar amb
Isabel Roca i va tenir una filla, la
Montserrat.
Mauné havia fet classes a casa i
va tenir d’alumnes Jaume Cristau
i Gonçal Comellas. El músic ha
deixat unes 50 sardanes i, de l’època que va viure i treballar, innombrables arranjaments de peces lleugeres i clàssiques adapta-

Florenci Mauné amb Salvador Escamilla en un programa radiofònic de 1966. ARXIU FAMILIAR

des de manera que la característica cobla-orquestra d’aquest país
les pogués tocar al concert i al ball,
els dos moments culminants de les
festes majors.
El treball i la salut
Mauné va ser un considerable treballador, fet reconegut tant pel seu
entorn íntim com pel professional;
va esforçar-se amb entusiasme per
les diverses formacions musicals
que va fundar i dirigir fins al punt
que l’excés d’activitat –això que
avui en diem estrès– el va abocar a
fer una embòlia.
En efecte, la nit del
22/08/1970, mentre actuava a la
discoteca Lord’s de Roses i tocaven el Rock del Reloj, sobtadament
els seus companys van veure que
s’inclinava inopinadament sobre
el piano... El va atendre un metge
a la subseu que tenia la figuerenca Clínica España a la vila marinera i probablement van salvarlo les indicacions que, des de Figueres i per telèfon, anava ordenant el Dr. José Luis Yécora. Mauné era un gran fumador i això també devia influir en l’entrebanc;
Montserrat recorda que sempre
deia: “Sense fum no m’inspiro...”;
fins i tot el marfil de les tecles dels
greus a l’esquerra del seu piano
avui es pot veure enfosquit perquè
hi solia deixar al damunt la cigarreta encesa. Amb l’apoplexia, el
músic ho va perdre tot: la parla, la
mobilitat, l’escriptura... que va
anar recuperant amb el temps i
gràcies a les atencions de la muller i la filla. Per aprendre a escriure van tornar a les llibretes infantils del ma, me, mi...; per tor-

Emili Juanals va dir d’ell:
“Mauné? Com a músic,
no un 10, un 100! I com a
arranjador de peces, un 200!”
nar a parlar, davant d’un mirall
s’esforçava a repetir gestos i mots...
Llavors la recuperació d’aquestes lesions estava a les beceroles i
a l’ambulatori li deixaven la clau
del gabinet, que ja existia, perquè
s’espavilés tot sol, ja que no disposaven de fisioterapeuta. Tot allò
relacionat amb la música va ser el
que primer li va tornar; fins i tot
va estudiar harmonia per correspondència i de seguida va compondre unes sardanes senzilles
dedicades al seu metge i als seus
dos néts, en David i la Mont;
aquesta darrera, La Principal de
la Bisbal la interpreta sovint.
Quan tenia 55 anys, Mauné, delicat de salut, va presentar un problema cardíac de manera que li
van haver d’implantar una vàlvula metàl·lica a l’hospital de la Vall
d’Hebron de Barcelona; amb tot
encara va viure catorze anys més.
Una vida per a la música
Florenci Mauné va iniciar-se en els
estudis musicals amb el seu pare,
a l’escola del Casino Menestral i a
Castelló d’Empúries on es desplaçava en bicicleta un cop per setmana per rebre classe d’harmonia,
composició i fuga; com a instrumentista va tocar sobretot el piano i també l’acordió, el trombó i el
fiscorn. Essent alumne de l’Institut, participava assíduament –i
així ho podem comprovar en els

EL DETALL 

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful