Está en la página 1de 20

PLAERDEMAVIDA - 50

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
ESTIU 2015

Opinió

Escriure en valencià
Plaerdemavida cinquanta,
una constància important.
La nostra revista té
molts anys de vida i afanys.
Les persones que amb amor
escriuen per la revista,
vos ofereixen cada any
tres ocasions de llegir
un grapat d’articles breus
sobre temes molt diversos.
L’objectiu és expressar-nos
i escrivint, comunicar
el que pensem i sentim
de tot el que va passant.
Amb els dibuixos i fotos
que acompanyen els escrits
els nostres artistes gràfics,
ens animen a llegir.
Tot açò és Plaerdemavida,
un producte cultural
escrit en la nostra llengua
a la qual hi ha que estimar.
Llarga vida a la revista
i a l’escriure en valencià.
Hem fet el Plaerdemavida- 50
Textos: Lluís Antolí, Carme Borràs, Lluís Brines, Jordi Cervera, Andreu Escrivà,
Miquel Esteve, Albert Ferrer, Pau Marqués, Teresa Monzó, Raquel Muñoz,
Alexandre Ros, Santiago Ros, Roser Santolària, Empar Serrano i Josep Manuel
Doménech.
Coordinació de contiguts: Rosella Antolí i A. Ros.
Correcció linguística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Fotografies: Lluís M. Antolí, Patricia Ramos i A. Ros.
Logotip 15 anys Associació Cultural Macarella: Boro Albiach.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies Macarella
Recomanacions
Medi ambient
Contes i poemes

Col·labora

Conta’m Musa, les accions d’aquell home
astut, que va anar errant durant molt de
temps, després d’haver destruït la sagrada
ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de
molts homes i en va conèixer la seua manera
de ser.

Homer

(Començament de L’Odissea)

www.macarella.org

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

50 AIXETES

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Mirar enrere per poder mirar cap endavant és
un exercici que esdevé necessari per no perdre l’orientació, com a individus, també com a
col·lectivitat. Sovint volem fer net i començar cada
dia, fins i tot cada moment, com si d’un quadern
nou es tractés, i perdem la necessària perspectiva
per entendre’ns, per comprendre allò que vivim.

La liquidesa que caracteritza els temps actuals
ens porta a voler tallar els dèbils lligams amb el
món que ens envolta, la pèrdua de referències ens
deixa ferits per donar passes amb certes possibilitats d’arribar a algun lloc. Semblem haver renunciat a saber qui som, qui volem ser, les grans preguntes personals es redueixen a allò de: com
em guanyaré la vida?

Donar sentit, omplir de significat una data, una festa, una celebració és un dels grans
reptes de l’ésser humà, sovint castigat per les demandes d’entreteniment d’una societat clarament estabornida pels colps dels mitjans de comunicació, de les tecnologies d’última generació, d’oportunistes i estafadors de tota mena. Viure amb alegria, goig, plenitud demana d’una
consciència que se’ns furta descaradament per múltiples agents desvergonyits.

Ser més que un número, una lletra, una professió, un salari deuria aparèixer als nostres
“programes” personals com una prioritat, des de la constatació de la grandesa de l’existència
de cadascú. Tenir en ment aqueixes premisses de ben segur ens pot portar a abastar les coordenades d’allò que alguns anomenen felicitat o, com a mínim, acostar-nos-hi.

Quan s’obri el temps primaveral, quan dia rere dia la claror senyoreja els nostres espais,
al nostre temps la perspectiva de plenitud es torna a fer present, es planta davant nostre com
quelcom irrenunciable, necessari. A alguns els vénen les ganes d’encetar açò o allò altre, de
reprendre, d’aprofundir, d’obrir una aixeta, algunes, totes, de tancar-ne una altra, algunes, totes.

Abandonada la foscor dels dies curts, els freds del nostre hivern suau, tornem al món
exterior per reconèixer-nos en el paisatge, per tornar a formar part d’ell. La devastació que
trobarem no serà fàcil de pair, la capacitat crítica ens alertarà de certes pèrdues irreparables.
Sospita un la capacitat de somniar restarà malmesa. Aleshores caldrà ser fort, agafar-se a un
poema, a una cançó, cercar la conversa reparadora, mirar als ulls d’aquells en qui es confia.

Encendrem una foguera per cremar velles andròmines, direm sobre el paper, caminarem
el país, ens projectarem en el treball per bastir un món més habitable. Tant de bo algunes de
les nostres accions puguen fer nàixer espurnes que, en ser portades pels vents favorables de
la vida, il·luminen esguards perduts, fiten momentàniament els vells camins abandonats.
2

www.elcaudeloroneta.blog.cat

LYRICS TRAINING. Jo cante, tu cantes, ell canta… nosaltres aprenem cantant!
www.lyricstraining.com

Sempre han dit que com millor s’aprenen les llengües és jugant, heus
ací que vos presentem un web que ens proposa jugar amb cançons. Jugar a
aprendre’n la lletra o aprendre a escriure-la i, fins i tot, cantar la cançó com si
fos un karaoke. És un web gratuït i és molt fàcil de jugar-hi: només cal que ens
registrem amb un nick i el nostre correu electrònic i triar l’idioma en què volem
escoltar la cançó. Hi ha molts per escollir: català, anglés, francés, italià, portugués, holandés, alemany, japonés o, fins i tot, turc.
En la nostra llengua podem trobar cançons de La Trinca, Jaume Sisa, Els
Pets, Antònia Font, Els Catarres, Atversaris o Obrint Pas... però és sobretot en
anglés on trobarem milers de cançons antigues i noves amb què podrem exercitar la nostra oïda per desxifrar la lletra de les cançons. No dubteu de provarho, és molt divertit descobrir com ens inventem les lletres de les cançons que
ens agraden!
DIMONIS DE L’AVERN. La Fera Ferotge fa 10 anys! www.correfoc.cat
Abans que us despisteu, no estem parlant del primer disc del gran Ovidi
Montllor, que fa quasi quaranta anys que es va publicar, sinó de l’impressionant
drac dels Dimonis de l’Avern d’Alboraia que durant aquest 2015 compleix 10 anys.
Un decenni en què la criatura no ha deixat mai de treure foc pels queixals en les
moltes actuacions fetes arreu del País. Si encara no l’heu vist i en teniu ganes, només heu de visitar la nova pàgina web dels Dimonis de l’Avern on trobareu una programació cultural per al mes de juny en què els correfocs es completen amb tallers
de muixeranga i de danses tradicionals, concerts de rock de bandes de la comarca
i sopars a la fresca. Cultura, festa i foc a la barraca!!!

EL PICUT. Noticiari setmanal de les ràdios lliures del País Valencià. Dilluns de 16 a 17h a Ràdio Klara (en el 104.4 de la FM) i els divendres de 14 a 15h en Ràdio Malva (al 105.0 de la FM). www.
radioslliures.wordpress.com
Una ràdio lliure és una emissora que no depèn de cap govern, partit
polític ni organisme i que, per tant, es caracteritza per la seua llibertat i autonomia, tant a nivell econòmic com ideològic. És també aquella emissora que
no té ànim de lucre i la programació de la qual s’elabora de forma col·lectiva.
Tot i l’avenç d’Internet i el monopoli que exerceixen els mass media, encara sobreviuen ràdios lliures que es poden escoltar a través dels nostres transistors.
Vos presentem el programa elaborat i difós conjuntament per les ràdios lliures
del país i que en l’últim programa ens informa sobre el deute il·legítim contret
pels poderosos i les malifetes electorals que han fet arreu del País Valencià, la
censura patida en l’operació Aranya o un reportatge sobre la concentració feta
en contra del copagament de serveis sanitaris. Si estàs fart de les estridències
de la tele, sintonitza amb la informació més lliure de les ones!!
@ la rateta digital

19

EL POALET DE LA CIÈNCIA

EL PLANETA DELS SIMIS

ANTOLOGIA PLANETÀRIA

És possible que els gestors que hem tingut fins ara hagen sigut nefastos, que la seua cosmovisió siga la d’una eruga que s’ha construït un
confortable capoll d’aplaudiments còmplices al
voltant, que les seues polítiques de curt termini
siguen les menys indicades, però no podem obviar que la societat pareix tindre els ulls embenats. Ens deixem portar per aquesta allau –i és
difícil resistir-se, especialment donades les circumstàncies- i el medi ambient, aquell concepte
dúctil que serveix igual per a inaugurar una depuradora d’aigües residuals com per a atreure turistes a platges de postal, tan sols preocupa al
0,4 % dels valencians segons el CIS. Zero coma quatre: només quatre de cada mil habitants
d’aquest xicotet país mediterrani creu que s’ha de preocupar per allò que xafa cada dia, per
l’aire que respira, per l’aigua que beu o pels passeigs que gaudeix en cap de setmana. Zero
coma quatre: ja ho saben vostès, de totes les proclames que llegisquen cada 5 de juny i els
dies subsegüents, n’hauran de destriar unes quantes, per hipòcrites i interessades. Incloent
aquest text, òbviament.

Andreu Escvrivà
www.cienciaipolitica.com

18

Si vols participar com a voluntari/ària
en el Projecte Emys 2015
d’Acció Ecologista Agró al Barranc de
Carraixet posa’t en contacte amb
acmacarella@gmail.com i t’avisarem de quan
comencem les activitats de seguiment de tortugues
autòctones

Quasi sempre fidel a la cita, faig memòria, ara i ací, de la secció El planeta dels simis
al llarg dels primers 50 números de la revista Plaerdemavida. La revista publica el seu primer
número en febrer de 1992 i aquesta secció s’inicia amb un avorrit i espés article sobre L’art
valencià en el segle XVIII...
A partir d’ací, aquesta secció maltracta, sempre amb el màxim rigor i la mínima fiabilitat, tota una sèrie de temes i qüestions fins al dia d’avui: Jeroni el darrer combatent apatxe,
la crònica de la invasió dels mosquits durant el mes de juny de 1993, l’ensenyament i l’ús del
valencià, la Manifestació del 9 d’octubre de l’any 1977, l’alberg de Sot de Chera, el cineasta
soviètic Eisenstein, la informació i la manipulació amb especial atenció al cas de Canal 9, el
cinema de romans, els tresos i les trilogies cinematogràfiques, la política grega i la República
Romana i la Generalitat Valenciana, les geografies personals, l’espai valencianista, les abreviatures i les sigles, el primer ministre britànic Winston Churchill, Tarzan i Jane i Boy i la mona
Xita, l’heroi d’Aràbia Thomas Edward Lawrence, els cantautors Pete Seeger i Paco Muñoz, la
Batalla d’Almansa de l’any 1707, l’estiu de 2007, una nit a la presó, la Batalla de l’Ebre de l’any
1938, l’Expulsió dels Moriscos de l’any 1609, viatges i viatgers segons la televisió, la Valentia
romana i la València actual, la pel·lícula Juli Cèsar de 1953, la pel·lícula Lawrence d’Aràbia de
1962, el western mediterrani, el western nord-americà, la pel·lícula L’or de Mackenna de 1968,
la pel·lícula Ulisses de 1954, la pel·lícula Hèrcules de 1958, Ramon Pons l’actor de les Cases
de Bàrcena i CIFESA el Hollywood valencià.
La magnífica pel·lícula Río Bravo, un western nord-americà de l’any 1959, ens parla de
la importància de sumar les forces de totes les persones de bona voluntat per a aconseguir la
victòria de la llei i de la justícia sobre la barbàrie i els dolents. El director és el solvent Howard
Hawks (El somni etern, Riu Roig, Terra de faraons, Hatari!). La música, excel·lent, és obra del
compositor Dimitri Tiomkin. Compta amb un actor secundari de luxe, Walter Brennan, en el
paper del vell Stumpy. Vegeu-la el més aviat possible, us agradarà!
Llarga vida a la revista Plaerdemavida, per molts anys!

Llorenç d’Aràbia

3

EL POALET DE LA CIÈNCIA

OPINIÓ

VALENCIANS: ELS MÉS MOLLS

No tinc cap mena de dubte que pel cervell de molts conciutadans sobrevolarà la certesa que som sinó l’última sí una de les darreres baules de
l’estat actual de les autonomies en el conjunt de l’Estat espanyol. No es
tracta que ens ho haguem guanyat o no a pols, que també, sinó sobretot
del perquè d’aquest estat d’agonia perpètua a què ens han condemnat des
del palau de la Generalitat, les Corts, els ajuntaments més senyers del País
Valencià i les diputacions d’Alacant, Castelló i València, no diguem la representació casolana en el Senat i el Congrés madrilenys.

La postració del poble valencià, genèricament parlant, és tan evident i palmària que a hores d’ara sobra tot comentari, doncs en la història recent cal esforçar-se per a trobar un moment tan delicat com aquest
després que els uns hagen practicat fins a la sacietat i l’extenuació la política de terra cremada i els altres,
tret d’honorables excepcions, ho hagen permès malgrat no tindre la majoria.

La gravetat de la situació –denunciada recurrentment- és tal que comence a tindre seriosos dubtes
que es puga revertir políticament en un parell de legislatures almenys, especialment quan la manca de liquiditat i l’infra-finançament són alarmants i no hi ha qui es mulle i puga pronosticar quan s’eixirà del forat
sempre que no siga, clar està, a molt llarg termini. Per a major desgràcia, portem tant de temps amb cortines
de fum d’allò més atapeïdes i del color que ens volem fer creure que tenen en cada moment, que hem perdut
potser el nord: els grans esdeveniments i construccions públiques/privades innecessàries que, maleïdes mil
i una voltes, han propiciat una escalada de la corrupció i una bombolla immobiliària sense precedents; el
marejol a propòsit dels símbols que ens haurien d’unir i significar en el context espanyol que no hi ha forma
ni manera de superar, com tampoc de consensuar des de la intel·ligència, el trellat i el benefici comunitari;
el totalitarisme practicat sense pudor tot i aprofitant-se d’una democràcia, que hauria de ser la seua antítesi
i eina profilàctica, com la censura i el retall lamentable de la pròpia llibertat per mig del control/liquidació de
determinats mitjans de comunicació i el reforçament de la coerció policial; la liquidació de les entitats financeres ací arrelades i la falta de personalitat d’un col·lectiu com l’empresarial, panxacontent quan les coses
anaven a favor del vent i disminuït quan van francament mal; les retallades incessants en els serveis públics
bàsics com l’educació, la sanitat i el benestar social; l’atur desbordant, la inestabilitat laboral i la precarietat
salarial que condemna milers i milers de famílies a la pobresa; les flagrants contradiccions i lentitud d’una
justícia que sembla no existir per als lladres de guant blanc...

Tot i això, com sol passar en aquest indret, sempre es pot fer una pirueta més impossible que
l’anterior sense xarxa i, apel·lant a l’espanyolitat dels valencians i al seu anticatalanisme de soca-rel, el Consell –més papista que el Papa, que a això no li guanya ningú- atorga les seues distincions tant al nou Borbó
entronitzat (com adés al seu egregi pare), a Adolfo Suárez (ja finat, quan hi hagué temps mentre estava viu,
conscient o convalescent) i a la RACV. Xe, la quadratura del cercle! No cap dubte que més valencians o provalencians que aquests premiats no els hi ha enlloc que cal buscar-los al centre de l’Estat, confessos ells
pels seus actes i fets, o entre els secessionistes més combatius i recalcitrants.

Un cop més, i en van tants que és difícil mantenir-los en la memòria, aquests messies del no res,
parapetats en els seus càrrecs, no donen treva als seus deliris de grandesa fàtua, tergiversen la Diada amb
l’únic objectiu de contraposar-nos maquiavèl·licament als nostres veïns del nord i, de passada, ser l’exemple
(la rialla, afegeix un servidor) de la resta de l’Estat. En compte de mirar cap endins ho fan cap els voltants
per allò d’obtenir una credibilitat que ni és ni s’espera ni dins ni tampoc fora. De fet, si continuaren en el poder passat el maig vinent, s’atrevirien –no els càpiga cap dubte- a guardonar en un dia com aquest al propi
Rajoy i al mateix Montoro, per allò que la política valenciana hi ha que entendre-la fins ara com una mena de
carrera partidista amb els ulls posats a Madrid i no com una reafirmació de les nostres senyes d’identitat.
Una autèntica vergonya i esperpent que ens hauria de sensibilitzar d’una vegada perquè, després de fer-los
fora civilitzadament i democràticament, no tornaren durant dècades a utilitzar-nos com ho han fet durant vint
anys per a benefici propi i exclusiu.

Del nou arquebisbe, actor dels principals durant el Te Deum acostumat, què podem dir que no ens
sorprenga a hores d’ara. Sent valencià, posem en dubte que exercisca veritablement com a tal. No té edat
per a desdir-se dels seus pensaments i actes, per consegüent millor no insistir quan inclús des del Vaticà
“renovat” del Papa Francesc saben massa bé que els valencians som els més molls.

4

Albert Ferrer Orts

DIA MUNDIAL DEL MEDI AMBIENT,
UN OBLIT PERMANENT

Un any més, un juny més, hem tornat a
celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, una
d’aquelles dates marcades en roig (o en verd,
que ven més) al calendari, un dia al qual tothom
explicita les seues bones intencions i dediquem
uns minuts a vore imatges colpidores del nostre
medi natural, a bastir nous propòsits que demà
oblidarem. Tot i això, aquest any, com els últims,
la cosa –l’efemèride- ha estat encara més esquifida, una retafila de llocs comuns d’aquells d’anar
per casa, reflexions fetes amb xancles i refregint
escrits, ecologisme amb data de caducitat, rescalfat al microones, sense convenciment, ni espurna, ni ganxo. Si dic tot això és perquè –i no
és cap novetat- la crisi tot ho arrabassa, tot ho esmicola, i s’imposa com el relat únic i demolidor de la nostra època: finances, atur, crèdit. La realitat que consumim compulsivament en
píndoles o cabassos informatius s’ha escindit per complet de l’entorn: ja no parlem de PAIs,
de desenvolupament, d’infraestructures –amb quins diners?-, de ciutats, de projectes. El dia a
dia es farceix d’índexs borsaris, de gràfiques inintel·ligibles, de conceptes nous i punyents, de
desnonaments, de falses recuperacions i la quita de les preferents. Si la llum al final del túnel
és Eurovegas, el Parc Ferrari o més ciment, allà que hi anirem, embolicats de fum redemptor i
hedonisme prefabricat, empaquetat amb paper de colors i neons enlluernadors.

I el cas, però, és que allà fora el camí cap
al col·lapse segueix immutable. Un col·lapse irrellevant a nivell biològic i geològic, però que sacsejarà la civilització occidental (i no em circumscric
a l’àmbit geogràfic). Se’n diu canvi climàtic, però
també (i hauríem de començar a fer-ho) canvi global. I a casa nostra, no parlem ja del petroli –en
tot cas, tan sols del preu de la gasolina,i prou-,
tampoc no hi ha manifestacions pel territori, el
bosc es marceix per una combinació explosiva de
deixadesa i gestió vuitcentista, les entranyes de
les muntanyes seran subhastades, hem aprimat la
línia de costa i l’eficiència energètica és tan sols una etiqueta prescindible i incòmoda que cal
posar-li a la rajola.

El Medi Ambient és, altra vegada –si és que alguna ho deixà de ser-, quelcom molest,
prescindible, irritant. És car, o això ens volen fer creure, i per això mateix li podem aplicar no un,
sinó dos Expedients de Regulació d’Ocupació (primer, a VAERSA, després al CEAM), retallar
i posposar-ho per a més endavant, fent una pilota –com vulgars escarabats- que difícilment
ens podrem empassar en un futur gens llunyà. Els diners llueixen més a altres indrets i partides
pressupostàries.
17

OPINIÓ

RACÓ POÈTIC

PER SEMPRE OVIDI
Vint anys de vacances
A meitat dels 70 del segle passat, un grup
de joves del nostre poble, començàrem a
respirar llibertat.
Entre prohibicions, censures i moltes mancances férem actuacions de gent que ens
contagiava llibertat, democràcia i moltes esperances.
Vingueren al nostre poble grups de teatre
com Comediants, Pluja… i maginífics cantautors com Raimon, Luis Pastor, Enrique
Morente, Rafa Xambó, Cuixa, Carraixet… i
també, l’Ovidi, el d’Alcoi.
L’Ovidi Montllor seria després un dels referents d’un País Valencià, un país que repreníem,
i ens recordà amb el seu “dol” i la seua única, trencada i poderosa veu,
que “volíem el pa sencer”
que “ja no ens alimentaven molles”
que “la fera ferotge” era dels nostres
que tots “estimàvem Teresa” republicana i
reprimida per la dictadura
que “sí senyor, recontra sí senyor, que ”senyor”.
Gràcies Ovidi per ensenyar-nos tant i recordar-nos d’on veníem i on hem d’aplegar.
Miquel Esteve i Teresa Monzó

Bonrepostins i Mirambellanes, Mirambellans i Bonrepostines, Macarelleres i Macarellers totes i tots plegats... En nom del poble de Massarrojos i de la seua Colla Ecologista i Cultural, us done l’enhorabona i
us dic: Felicitats!

Felicitats pels cinquanta números del Plaerdemavida, que és
una fita ben bonica i ben gran i enhorabona perquè certament no és
gens fàcil mantindre una publicació periòdica en el temps, persistir en
la il·lusió, la qualitat, la varietat, la cura i la sensibilitat amb què ho feu,
i garantir la constància en el treball, la composició d’un equip mínim, el
compromís dels col·laboradors i l’esforç per millorar.

El secret, clar està, són les persones i la seua voluntat de fer coses
per la societat a la qual pertanyen, mogudes per l’estima al seu poble,
al patrimoni, la cultura i la llengua que hem heretat i tenim l’obligació de
llegar, i encoratjades per les seues ganes de comunicar, expressar, divulgar, proposar i incitar al coneixement i al pensament. Persones amb
cara, cos, extremitats, cervell, cor, ànima i nom, que a Massarrojos coneixem i estimem des de fa
molts anys. Persones com Àlex (que per a nosaltres és el Josep Pla de l’Horta), escriptor, poeta,
amic i flegmàtic company de lluites; com Rosella, la grandíssima candidata a l’alcaldia de Bonrepòs
i Mirambell, amiga i companya d’experiències inoblidables; com Santi, el nostre fantàstic Llorenç
d’Aràbia, que amb els seus coneixements cinematogràfics i les seues ressenyes podríem dir que
és el Terenci Moix del Carraixet; o com els nostres admirats Lluís i Roser, que com a colossos que
són de l’Horta i del país, ja fa temps que mereixen tindre un monument, com a mínim a l’entrada del
seu carrer. I, per descomptat, persones com vosaltres que ara llegiu açò, a qui també coneixem i
estimem però que no anomenarem d’una en una per no deixar-nos-en cap i d’adobar-ho malament.

D’altra banda i, evidentment, no li he fet cas al vostre president (de Macarella, vull dir) en la
pretensió que, en lloc d’açò, escriguera un relat truculent a l’estil de la novel·la negra nòrdica, de
la mediterrània de Ferran Torrent, o d’una barreja d’ambdues ensems. Perquè, quin sentit podria
tindre això ara, si la nostra realitat ha deixat en el més espantós ridícul la ficció? Però si hi ha llibres
del gènere que al costat del que està passant semblen contes de fades i princeses!

En lloc d’això, accepteu aquestes humils paraules de congratulació i d’agraïment pel vostre
treball i perquè, com sempre, sou l’espill en què mirar-nos i l’associació de referència per a fer algunes de les nostres activitats. És el cas, per exemple, de la celebració del Dia del Llibre, que us hem
copiat i que, després de dos anys, sentim que és una de les activitats més entranyables, boniques i
amb més èxit que fem. I tant de bo algun dia ens atrevírem a llançar un recital de poesia per Nadal o
a encetar al nostre poble qualsevol de les moltes coses interessants que oferiu i que ens agradaria
imitar i potenciar.

Dit això, sembla clar que hauríem de signar el nostre compromís formal, emparellar-nos en
unes noces oficials i crear un esdeveniment èpic que recordara, mostrara i demostrara que entre
Bonrepòs, Massarrojos i Mirambell hi ha un trio amorós sòlid, estable, consolidat i perdurable en el
temps. O siga, que estaria molt bé forjar i signar una aliança que representara i escenificara l’estima
que ens tenim i que, rememorada i celebrada anualment, fóra un pol de concentració comarcal i una
fervorosa manifestació de la fe que tenim en allò que creguem.

No cal, però, que li pegueu voltes a què podria ser, perquè el vostre president i un servidor
ja ho hem pensat i ho tenim clar: l’esdeveniment que ens manca i que hauríem d’instaurar és una
romeria que anara de Massarrojos a Bonrepòs i Mirambell. Ho vàrem vore clar fent la de Catí a Sant
Pere de Castellfort, en un recorregut que a mi em va deixar unes butllofes en els peus que semblava
que m’havien eixit garrofons als talons i a ell li va deixar les ungles pintades cadascuna d’un color...

PLAERDEMAVIDA
És el plaer de ma vida
com ma vida és del plaer.
I els teus ulls miratges de calma,
espill de la tempesta…
Esguards que s’obrin amb la llum de la carn,
amb els silencis de besos prohibits.
És el plaer de ma vida
com ma vida és del plaer.
És plaer de les paraules,
el plaer de l’obra,
el pecat de l’omissió…
És el “turment” ple d’ombres,
és el plaer de ma vida,
com ma vida és del plaer.
Raquel Muñoz

16

DES DE L’ALTRA BANDA DEL BARRANC, FELICITATS!

5

OPINIÓ

UNA DE CONTES

UN DIA AL REVÉS

No obstant això, malgrat les nafres, les fiblades, les ungles tintades i haver acabat amb els
peus com botifarres, l’experiència va estar colpidora, intensa i privilegiada. Quines comarques tan
boniques tenim! Quins pobles! Quins paisatges! Quines muntanyes! Quins marges! Quina vegetació! Quins arbres! Quins paratges! Quines ermites! Quina llengua! Quines tradicions! Quina gent!

Així que, meravellats per la ruta, la natura, l’experiència, el misticisme, la màgia, el pelegrinatge, les pregàries i els cants que encara ressonen en les nostres ments, pensem que seria bona
idea trasplantar tot això als camins i ermites de l’Horta, per visitar els nostres pobles i pregar perquè
la nostra identitat romanga en el temps. En les nostres mans queda. Ara caldria dissenyar el recorregut i posar-nos a assajar els precs, els càntics i les cerimònies que farem. Rumieu-ho!

Josep Manuel Domènech

L’OPINIÓ DELS LECTORS I LECTORES

Una de les millors coses que
hi ha a aquest poble és la revista
cultural de l’Associació Cultural la
Macarella: Plaerdemavida. En ella
destaca la cultura, les opinions , les
reflexions, la història, etc... Una forma de transmetre cultura al poble.
Moltes gràcies per fer-la possible.
Ens ajuda a ser millors persones.
Una meravella.
Jordi Cervera Trenco

6

Jo, que vaig nàixer a Bonrepòs i Mirambell, hi he viscut sempre i ja tinc una edat, llegint
la revista Plaerdemavida he descobert aspectes de la història i la geografia del poble que no
sabia. D’altra banda, he de dir que faig molt de
cas de les crítiques i les ressenyes dels llibres
que apareixen a la revista. Els llibres m’agraden
molt. També trobe molt originals les crítiques sobre cinema que fa Llorenç d’Aràbia i, sobretot,
m’agraden les poesies sobre temes d’actualitat
de la contraportada.
Empar Serrano Campos

Una de les coses que més m’agrada de la revista Plaerdemavida és que tracta temes de la història del poble. També m’agrada que ens parlen
d’assumptes de València i dels valencians. Altra
cosa que m’interessa molt és la crítica de llibres.
Voldria dir que hauria d’haver una secció sobre
personatges famosos del poble, però de la cultura popular; sobre fets i dites que facen riure,
com les anècdotes de Quique d’Andreu...
Paco León “Picola” i Pilar Belver

Tot va començar un matí normal i corrent.
Jo dormia tan tranquil·la.
Vaig pegar un bot al llit en sentir el despertador. Vaig obrir els
ulls… A que no sabeu el que passava?
El meu coixí estava als peus i portava els calcetins a les orelles… Però què estava passant?
Vaig anar a la cuina i la taula també estava del revés! Ma mare
em va dir que anara a sopar, i jo em vaig preguntar: Quina hora
és? Però si eren les huit del matí! Què estava dient?
Mon pare engolia el cafè pel nas. Les cadires damunt de la taula
i mon pare en la cadira del revés.
Ni vaig “sopar”, em vaig vestir, vaig agafar la motxilla i me’n vaig
anar. La gent caminava cap arrere i jo no sabia què fer… Vaig
vore fins un colom amb el bec al cul!
La meua amiga portava una cua al nas! Els meus amics portaven les sabates del revés!
Va sonar la campana de l’escola:
RRRRRRRRRRRIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNN!
Corria cap a la meua classe. Però per què tots corrien al revés?
Una altra vegada les cadires i les taules estaven del revés.
La mestra va dir: no tragueu els deures.
Tots van traure els deures i va dir: Molt bé.
Jo em vaig quedar de pedra. Però com podia ser això?
La mestra ho deia tot al revés i semblava que tots l’entenien.
El director va entrar a la classe i va dir: Bona nit. Espere que no
vos porteu bé.
Tots van dir: Ens portarem molt malament, senyor director.
El director va entrar i es va posar a parlar amb la mestra. Quan
va acabar va dir: Hola. I va tancar la porta.
Quan es va acabar l’última classe me’n vaig anar a casa.
Després, quan vaig arribar a casa, ma mare em va dir: No sigues benvingut.
Jo vaig entrar i no volia més que anar a dormir, estava marejat i
no podia més, així que em vaig ficar al llit.
Em vaig despertar a les set de la vesprada i vaig dir: No tinc
ganes de que tot estiga al revés. Ja començava a cansar-me…
Vaig anar a la cuina i tot era normal. Menys mal.
Fi.

Carme Borràs Hurtado

Carme Borràs Hurtado té 10 anys i va escriure aquest conte per presentar-lo al concurs literari Sambori,
impulsat per Escola Valenciana i que és el concurs literari amb més participants d’Europa. Aquest conte,
junt amb altres dos escrits també per xiquetes de Bonrepòs i Mirambell, va ser un dels relats guanyadors de
la comarca de l’Horta Nord. Ella en concret va guanyar el corresponent al 3r cicle de primària.Els altres els
publicarem en els següents números de la revista, perquè no cal dir que aquestes xicotetes escriptores ens
omplin d’alegria. Enhorabona a les 3 i als mestres del CEIP Mare de Déu del Pilar.

15

EL RODER DE BENIMACLET

EL RETROBAMENT DE DOS LLAURADORS

Hi havia una volta dos llauradors que feia temps que no es veien. Els dos provenien de
comarques allunyades. Un era de l’Horta de València, del poble de Bonrepòs i Mirambell. Tenia
6 fanecades d’una horta molt rica i variada: tarongerar, fresons (els fresons valencians no els de
Huelva), hortalisses...L’Horta de València sempre és rica i generosa, i no patia necessitat. Però els
comerciants i intermediaris sempre intentaven pagar poc pels productes que els llauradors amb
tant d’esforç cultivaven. Amb molt d’esforç i dedicació enllestí la carrera de dret, i es dedicà a defensar els pobres dels abusos dels poderosos. Però això no dóna mai rendiment, i fins i tot fa
que hom estiga mal vist. Així que passat un temps tornà al camp per ajudar a la seua família de
laboriosos llauradors de l’Horta.

L’altre llaurador provenia de les fronteres de la comarca de la Safor amb la Costera i la
Ribera, del poblet de Simat de la Valldigna. Aquest poblet havia tingut una gran riquesa amb les
taronges i també amb els fresons valencians, però els dos productes acabaren per donar poc
rendiment. Això unit al fet que aquest llaurador sols tenia una fanecada de cada producte (dos
en total), feren que, amb molta tristor, haguera de deixar la terra que els seus avantpassats amb
dedicació havien conreat, i se’n vinguera a València a provar fortuna. A València les coses no foren
fàcils per a ell, i un dia a conseqüència d’una discussió, i degut al seu caràcter abraonat, féu una
cosa que no devia d’haver fet i se n’anà al poble de Benimaclet, fugint de la justícia. Com no tenia
per a viure, exercí l’ofici de roder, assaltant pels camins de l’Horta per a poder viure, però no indiscriminadament, i sols quan tenia realment necessitat. I sempre procurava repartir part del seu botí
entre la gent necessitada que tenia al voltant, que era molta. Com tenia la base a Benimaclet, era
conegut com “el Roder de Benimaclet”. Durant un temps foren amics el Llicenciat de Bonrepòs i el
Roder de Benimaclet, però per avatars de la vida estigueren molts anys sense veure’s.

L’altre dia hi hagué una revolta generalitzada en la comarca de l’Horta: els cacics i senyorets
volien arrabassar la terra als llauradors per a destruir l’Horta i fer-se rics a costa seua. I allò era
intolerable. Tota l’Horta de València s’alçà en peu de guerra i ocuparen el centre de la ciutat de
València. S’acostaren a on resideixen els poderosos per a mostrar-los el seu malestar.

El Llicenciat de Bonrepòs i el Roder de Benimaclet llavors es trobaren, després de tants i
tants anys, i fou un retrobament emotiu. Se contaren tot el que havien fet al llarg dels anys que no
s’havien vist, i estigueren un bon temps, ja que la marxa dels llauradors fou més llarga del previst,
i voltaren per molts carrers i carrerons del centre de València i el barri antic.

Al final s’acomiadaren i quedaren que tornarien a fer coses en comú per a defensar l’interès
comú dels llauradors. El Llicenciat de Bonrepòs, perquè la seua família encara s’hi dedicava, i el
Roder de Benimaclet, perquè la seua família i els seus avantpassats s’hi havien dedicat tota la vida,
tot i que ell, pe circumstàncies de la vida ara no ho fera.

I en això estan.

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

Hem de dir que les activitats de Macarella
continuen conforme al calendari que aprovàrem en
l’assemblea.

El 27 de febrer, primera sessió del Club de Lectura. El llibre que comentàrem va ser Els somriures de la
pena de Manel Alonso. Una sèrie de relats ambientats
en un poble, Pouet, la geografia del qual ens resultà molt
pròxima a la de Puçol, vila entranyable de l’Horta Nord,
el poble de Manel Alonso. La presència de l’autor en la reunió va ser molt interessant, ell i nosaltres
gaudírem d’allò més de la conversa sobre el llibre.

El 5 de març, Cinema . Amb motiu de la setmana de les dones, la nostra col·laboració amb
l’Associació de Dones de Bonrepòs i Mirambell va ser la projecció i comentari de la pel·lícula de Ken
Loach Pan y Rosas. Ens va resultar molt interessant reflexionar sobre la lluita de les treballadores de
la neteja , moltes d’elles immigrants, per un salari digne i per unes condicions de treball millors.

El 13 d’abril, Pasqua al Barranc. Com sempre hi hagué el taller de catxerulos que enguany
va ser molt concorregut. En férem uns 60 catxerulos, molts d’ells seguint un model hexagonal, que
ens havia ensenyat el senyor Clemente un magnífic artesà de milotxes que, juntament amb el seu germà bessó, s’entreté empinant el catxerulo les vesprades que fa ventet en una explanada dels afores
d’Almàssera. De vesprada a menjar la mona i a gaudir dels jocs tradicionals de Pasqua al barranc de
Carraixet.
D’el 22 al 25 d’abril, Setmana Cultural. Teníem dos personatges a qui homenatjar: Carles Salvador , morí en 1955, i
Ovidi Montllor, morí el 1995, 20 anys sense Ovidi. El 22 férem
l’homenatge a l’Ovidi amb un mural fet de retalls de premsa
i un article fet per Teresa i Miquel, que reproduïm. Cantàrem
en companyia dels músics Manel , Domènec i Vicent, tres
cançons de l’Ovidi, i veiérem el documental Ovidi per Ovidi. El 23 férem la lectura continuada del Dia
del Llibre amb textos de Carles Salvador, a qui també dedicàrem un mural, preciós, fet per Joan i
Alfonso sobre el mur de l’antic parc militar que dóna al carrer Gabriel Esteve. També anàrem, el dia 25,
d’excursió a Godella, on visitàrem el mercat de productes ecològics de l’Horta, i els horts urbans que
ha promogut l’ajuntament en benefici dels habitants del poble. Joan Cardo ens feu de guia de Godella
i vam apreciar les restes històriques del poble: molt interessant. De vesprada va ser la manifestació
del 25 d’abril a València, més concorreguda que altres anys.

El 5 de juny, hem tingut Club de Lectura. Hem comentat Em dic Vermell del premi Nobel
Orhan Pamuk. Un llibre que conjuga aspectes religiosos, artístics, amorosos i culturals en un clima de
misteri i suspens especial.

7 de juny Passejada pel barranc del Palmaret. Com cada any, des de fa ja 9, hem fet la passejada pels voltants del barranc del Palmaret. La visita al poblat iber del Tos pelat i al riurau del Mas del
Fondo,es complementa amb la visita a la pedrera antiga del Tos Pelat i a les sínies i canals d’aigua,
caleres i casetes de pedra seca, que trobem pel camí. També hem de destacar les garroferes grosses,
les oliveres, els pins i les herbes de Sant Joan que ens acompanyen tot el temps i que alegren la nostra
vista.

14

7

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

BONES NOTÍCIES I MEMÒRIA HISTÒRICA

Dues bones notícies. La primera es pot resumir dient que
hem triomfant presentant tantes al·legacions, més de 20.000, de
les quals més de 300 arreplegades per l’associació Macarella,
contra la proposta de l’Ajuntament de València de revisió del
PGOU, que comportava la desaparició de més de 400 hectàrees
d’horta. La contundència de la reacció contra la destrucció de
l’horta, feu recular l’ajuntament , presidit per Rita Barberà i es feu
pública la suspensió de la revisió del PGOU. El dia 16 de maig,
una manifestació multitudinària, convocada per la plataforma
Hortaésfutur, recorria el centre històric de la ciutat i culminava en
un ferm propòsit de defensa de l’horta amb tots els mitjans, que
garantesca el seu futur que és el nostre futur, també.

La segona notícia és també alegre i esperançadora:
l’entrada, com a resultat de les eleccions del dia 24 de maig
proppassat, de forces progressistes i valencianes al govern de
molts pobles i ciutats on governava el PP, ens fa pensar que les
lluites, tants anys viscudes a favor de la nostra llengua, a favor
de l’escola pública valenciana, a favor de l’Horta, pel Xúquer viu
i l’Albufera, pel Cabanyal, per la igualtat de drets entre totes les
persones, contra les retallades en els serveis públics, contra la
corrupció, l’obscurantisme i el despotisme dels governants...
lluites que topetaven sempre contra el mur de l’autoritarisme i el menyspreu, ara els moviments
i plataformes reivindicatives, tindran governants que escoltaran i que es comprometran amb les
causes justes, que convenen a tots, els que vivim ara i els que vindran després.

Dues commemoracions de fets històrics tràgics. El 2015 és el centenari de l’extermini
armeni. El poble armeni, és un poble que ha patit invasions, repressions i deportacions quasi
constants infligides pels estats imperialistes que els dominaven: l’Estat turc i l’Estat rus. Les dures repressions patides durant la primera meitat del segle XX han estat considerades un genocidi
i la data de la seua commemoració és el 24 d’abril de 1915. Eixe dia s’inicia la detenció massiva
de civils armenis, membres de la comunitat d’Istambul, per les autoritats turques. En dies successius, van continuar les detencions i la deportació de tota la població armènia, una marxa d’un
centenar de quilòmetres a través de paratges desèrtics, sense menjar, sense aigua. Molts d’ells,
milers, moriren, d’altres van ser assassinats. Aquest genocidi és reconegut per molts països com
a semblant a l’Holocaust, extermini de jueus i dissidents que va perpetrar el nazisme de Hitler. Són
moments terribles de la Humanitat que cal recordar amb horror, perquè no es tornen a repetir.

8

El dia 24 de maig de 1941 va ser afusellat a Paterna el Doctor Joan Peset Aleixandre. Metge prestigiós, Rector de la Universitat de València. Persona bona i comprensiva que va decidir
presentar-se com a diputat en febrer de 1936, en les eleccions que va guanyar el Front Popular
d’esquerres. Va ser el diputat més votat: amb més de 80.000 vots. Després d’un judici infame, com
eren els judicis del franquisme triomfant, va ser condemnat a mort i després assassinat a Paterna,
on tots els anys s’aplega un grup nombrós de persones a retre-li homenatge. El dia 24 del maig
proppassat feia 74 anys d’aquella horrorosa mort, una de les centenars de milers que es perpetraren pel franquisme . Hi ha un llibre que ens esgarrifa: El Genocidi Franquista a València. Cal
recordar, condemnar i exigir reparació. Perquè no torne a passar.

HISTÒRIA LOCAL

UN POBLE 100 ARTICLES (1982-2002)
Recull d’articles sobre Bonrepòs i Mirambell –segona part-

La primera part d’aquest recull fon publicada al número 46 de Plaerdemavida, pàgina 10.
16.-03-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un grupo de penados realizará trabajos gratuitos para su rehabilitación”
17.-11-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “La Generalitat destina 500
millones al instituto de ESO de Tavernes Blanques que ocupará 15.000m2”
18.-04-1997, El Periòdic, no em consta la pàgina, Alexandre Ros, “Bonrepòs i Mirambell celebra
una nova edició del Festival Coral”
19.-30-05-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “Los renovadores del PSPV de
L’Horta Nord confían en ganar el congreso de restos”
20.-15-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El ayuntamiento presentará
un recurso contra el Consell Metropolità”
21.-21-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El polígono industrial compensa al ayuntamiento con 31 millones”
22.-13-09-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un estudio advierte del riesgo de crisis en la estructura industrial de Alfara y Foios”
23.-03-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Jesús Beleña, “Vecinos de Bonrepòs protestan por un acto judicial de cierre del único estanco”
24.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “El 9 d’Octubre toda la gente está en la calle”
25.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “Rafelbunyol, El Puig y la banda local actuan en
el festival de música”
26.-25-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “El CMH no recogerá las basuras
de Bonrepòs si no paga la deuda”
27.-14-02-1998, Levante-emv, pàgina 36, J.S., “El Grupo Militar de Mantenimiento abandona el
cuartel de Bonrepós”
28.-04-1998, El Periòdic, pàgina 13, El Periòdic, “El Tribunal Suprem anul·la les obres de la canalització del Carraixet”
29.-10-10-1998, Levante-emv, no tinc la referència de la pàgina, Paco Úbeda, “Las festeras de la
Inmaculada celebran la semana grande de Bonrepòs”
30.-14-11-1998, Levante-emv, pàgina 60, Paco D. Ausina, “Vinalesa y Bonrepòs i Mirambell acuden al festival musical de Rafelbunyol”
(continuarà)
A. Ros

Properes activitats de Macarella
23 de juny: Foguera de sant Joan. 27 de juny: Presentació número
50 de la revista Plaerdemavida i concert VerdCel.
28 de juny: Excursió a Culla i Benassal.
18 i 19 de setembre: Festa de la Cultura Popular i Sopar Estellés.
2 d’octubre: Club de lectura amb l’autora. 9 d’octubre: Homenatge
al rei En Jaume
13

HISTÒRIA LOCAL

AGERMANAMENT

LLETRA DE CONVIT

Història de la casa. Ja sabem que
es va construir el 1900. Potser hi havia una
casa abadia més vella o potser els rectors del
poble no vivien al poble o no hi estaven empadronats. El ben cert és que hem trobat, al cens
de 1900, al carrer Església, número 6, José
Sempere Masià, de 40 anys, cura párroco, que
viu amb la seua germana, Manuela Sempere
de 28 anys. Després, al cens de 1920 trobem,
al carrer Església, número 6, Eugenio León Civera, presbítero, natural de Carpesa.

Agraïments

Agraïm a Rafa Bartual les seues valuoses informacions i al senyor rector don Manuel la seua amabilitat, informant-nos i ensenyant-nos la casa Abadia.

Roser Santolària - maig 2015

Tirant lo Blanch- fragment
Fes ús de la teua virtut amb nosaltres que tan humilment et supliquem, i que no et moga
a crueltat la tirànica cobdícia que posseïu tu i els teus. Per la gran esperança que tens
d’obtenir victòria sobre aquesta mísera ciutat, et suplique que cesse l’odi. T’aconselle que
ací signem la pau i que penses en els perills futurs, perquè no és bo guerrejar amb donzelles.
Plaerdemavida a Tirant. Capítol, 30, Tirant troba i allibera Plaerdemavida.
12

per a un agermanament entre les Associacions Culturals
LA FEMOSA i MACARELLA

AGERMANAMENT
Estic convençut que som un país poc conegut a peu de carrer, fora dels àmbits més
estrictament administratius. Quant de temps
fa que la gent de Catalunya no fa una volteta
per terra de valencians? Quants valencians
coneixen de la Catalunya administrativa més
que Barcelona o les destinacions més turístiques? Qui diu que els valencians som només
conflictes i festa, o que a Catalunya hi ha un
rere país amb molt valencià, o una València
molt lleidatana?

Hi ha una excessiva identificació CatalunyaBarcelona. Per un altre costat, els valencians
necessitarem algun temps per mostrar que no
som cau de conflictes i meninfots, que ens estimem la llengua i el territori, que sent zona de frontera hem hagut de patir molt. Sovint, uns i altres funcionem amb el tòpics de sempre.

Tenim tendència a interpretar la cultura amb les grans manifestacions o no valorem de manera suficient la vida del poble, la vitalitat de les petites associacions culturals i la gent que anem
fent. És una sort viure a l’Horta de València i viatjar a les hortes de la Femosa vora la ciutat de
Lleida, llegir l’Estellés i el Màrius Torres, el Joan Fuster o el Josep Vallverdú. Això em permet gaudir
de dos cares senzilles del país. Sempre que he pujat a Artesa he estat ben acollit per la gent de la
Femosa, i sóc lector, des de fa més anys que no voldria comptar, de la revista que amb envejable
tossudesa tiren endavant. Per altra part, forme part de la gent de Macarella, una associació cultural de Bonrepòs i Mirambell, un poble menut prop de la ciutat de València, com passa a Artesa que
és a prop de la ciutat de Lleida. Ambdues associacions “La Femosa “ i “Macarella” fan camí, fan
cultura, fan país. A més tenen en comú la gent, al meu parer amb grans semblances sociològiques.
I encara publiquen sengles revistes.

Per què no ens agermanem? Un primer pas seria fer un intercanvi de revistes. Cosa feta.
Més endavant, les associacions podríem compartir activitats o tirar endavant projectes. Heus ací
alguns: fem actes o excursions que es repeteixen en dates fixes cada any: convidem-nos! Serà una
manera de descobrir des de dins els nostres pobles i les nostres comarques. Gustosament seríem
amfitrions uns dels altres. Seria una manera intensa de viatjar “a l’antiga”: anar a trobar els parents.
I encara podríem fer un gran viatge d’intercanvi. Omplim un autobús i anem cap allà. El programa
és cosa dels amfitrions, els detalls (allotjament en cases o en hotels...) són coses que sempre es
poden tractar. Les dates, igualment. Les primeres falles d’una València nova després d’eleccions
poden ser més que un bon motiu. A Lleida al maig mai no hi falten ocasions de fer festa ni excuses
per menjar caragols. Tenim tant per descobrir i sorpendre’ns!

Som també els nostres projectes: fem-ne bandera!

Pau Marqués
9

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

LES CASES ANTIGUES DE BONREPÒS I MIRAMBELL
5é Capítol

La casa del carrer Mare de Déu del Pilar
número 25. Casa de Rafa Bartual Raga

Descripció de la casa. Aquesta casa té façana
de rajola cara-vista , molt semblant a les descrites del
carrer Major. Són façanes on domina la simetria: una
porta gran al centre i dues finestres iguals, una a cada
costat. En el cas que ens ocupa, la finestra de la dreta
ha esdevingut porta de l’escala que dóna accés a la primera planta, convertida en vivenda. El color rogenc de
la terra cuita , els ornaments que presenten els marcs
de les finestres i les portes ens mostren, quan mirem
aquesta façana, tant cuidada, una sensació de bellesa
senzilla que els mestres d’obres de l’època crearen per
a la nostra admiració. Veiem, en la plata baixa, la porta
gran central emmarcada en pedra, amb arc obert a la
part superior, columnes falses als costats que superen l’arc per dalt i acaben, per la part inferior, al rastell de la vorera, en dos salva-rodes de pedra treballada.

Un balcó central a la primera planta, amb dues finestres, amb balconets, una a cada
costat, que segueixen la línia de les finestres de la planta baixa. La rajola forma una sanefa
en relleu amb una tirera de mig rombes que remata la façana, just davall del ràfec de la teulada. Els arcs oberts que emmarquen les finestres, són en doble relleu, amb una falsa columna que baixa en vertical fins a trobar el sòcol. Encara trobem un refinament més: una tirera
d’hexaedres en el frontó de la porta , tot just davall del balcó, i també als frontals triangulars
que coronen les tres finestres de la primera planta. Destaquem també la senzilla factura dels
ferros del balcó i de les finestres, ferros de farga, molt semblants als utilitzats en totes les cases
estudiades, construïdes abans de l’any 1900 o al voltant d’aqueixa data.

Història de la casa. La data de construcció d’aquesta casa i la del Forn de Sant Josep
és l’any 1900. Al cens de 1897 trobem al carrer de l’Església número 18 que hi viuen VicenteRaga Sancho de 57 anys, nascut a Russafa ( València), forner de professió, amb Maria Monzó
Falaguera de 47 anys, la seua esposa, nascuda a Alboraia. Els seus 3 fills també treballen de
forners: Josep Maria Raga Monzó, de 17 anys, Remigi Raga Monzó, de 15 anys, Joan Baptiste Raga Monzó de 13 anys. També cita una filla, Ana Maria Raga Monzó de 8 anys , escolar.
Apareix també Teresa Raga Palanca, de 29 anys, filla, segons sembla, del pare de família, Vicent Raga. Però al cens de 1900 al carrer Mirambell número 21, o siga, al lloc on està ara el
forn i la casa contigua, es construïren dues grans cases grans i noves.


Al 1910 apareixen al número 23 del carrer Mirambell, dues famílies: la primera encapçalada per la vídua, Maria Monzó Falaguera de 60 anys, Teresa Raga Palanca de 41 anys, fillastra, Remigi Raga Monzó de 27 anys i Joan Baptista Raga Monzó de 25 anys; Virtudes Pardo
Alamà, nascuda el 1887 a Vinalesa, els fa de serventa.
10

Diu Rafa Bartual que el seu besavi comprà els camps i construí les
cases: una per a vivenda i forn i l’altra només per a vivenda, que és on
ara viu ell. Mirem-ho: al cens de 1900 apareixen com a veïns del carrer
Mirambell , número 21, Vicent Raga Sancho de 60 anys, amb la seua
esposa Maria Monzó Falaguera de 50 anys i els seus fills: Josep, Remigi, Joan, Ana Maria i Teresa, aquesta última de només 3 anys.

Al Cens de 1910, al mateix número 23, a l’altra vivenda, hi viuen
Josep Maria Raga Monzó de 30 anys cap de família i forner i Virtudes
Pardo Alamà de 23 anys amb un fill de 12 dies, anomenat Josep Maria
Raga Pardo. Al cens de 1924, al carrer Mirambell número 25 trobem la família de forners José
María Raga Monzó, nascut a Bonrepòs i Mirambell el 1880, i l’esposa Virtudes Pardo Alamà,
nascuda a Vinalesa el 1887, amb 4 fills: Josep Maria Raga Pardo, Vicent Raga Pardo, Virtudes
Raga Pardo i Dionisio Raga Pardo. Al mateix número, a l’altra casa, viuen Remigi Raga Monzó,
forner, i la seua germana de pare Teresa Raga Palanca.

La senyora Virtudes Raga Pardo es casà amb Rafel Bartual Panach que eren els pares
de Rafa i ocuparen la casa on vivia el seu oncle Remigi i la germana d’ell, Teresa, que potser
eren fadrins. El forn dels Raga, anomenat Forn de Sant Josep , construït en 1900 pel senyor
Vicent Raga, que vingué de Russafa , encara està regentat per un membre de la família, Xavier
Raga Guanter.

La casa Abadia. Carrer Major 2
Descripció. La casa del rector del poble
també va ser construïda el 1900, segons la inscripció que trobem al pis de l’entrada, feta amb
mosaic de la fàbrica de Nolla de Meliana. La
façana de rajola cara-vista té com a elements
característics: per una part els respiradors de la
cambra fets en ceràmica artística i la reixa del
despatx parroquial, una reixa gran que arriba a
nivell de la vorera del carrer.

El rector actual, don Manuel, ens ha ensenyat molt amablement la casa i ens ha permés
fer les fotografies dels elements que es consideren antics, els que es conserven de l’època,
l’any 1900: les portes altes i grans, les bigues
del sostre, els altarets buidats, en l’envà que separa l’entrada del menjador, i potser el pouet del
jardí. Per cert, un jardí molt bonic i molt ben cuidat.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

LES CASES ANTIGUES DE BONREPÒS I MIRAMBELL
5é Capítol

La casa del carrer Mare de Déu del Pilar
número 25. Casa de Rafa Bartual Raga

Descripció de la casa. Aquesta casa té façana
de rajola cara-vista , molt semblant a les descrites del
carrer Major. Són façanes on domina la simetria: una
porta gran al centre i dues finestres iguals, una a cada
costat. En el cas que ens ocupa, la finestra de la dreta
ha esdevingut porta de l’escala que dóna accés a la primera planta, convertida en vivenda. El color rogenc de
la terra cuita , els ornaments que presenten els marcs
de les finestres i les portes ens mostren, quan mirem
aquesta façana, tant cuidada, una sensació de bellesa
senzilla que els mestres d’obres de l’època crearen per
a la nostra admiració. Veiem, en la plata baixa, la porta
gran central emmarcada en pedra, amb arc obert a la
part superior, columnes falses als costats que superen l’arc per dalt i acaben, per la part inferior, al rastell de la vorera, en dos salva-rodes de pedra treballada.

Un balcó central a la primera planta, amb dues finestres, amb balconets, una a cada
costat, que segueixen la línia de les finestres de la planta baixa. La rajola forma una sanefa
en relleu amb una tirera de mig rombes que remata la façana, just davall del ràfec de la teulada. Els arcs oberts que emmarquen les finestres, són en doble relleu, amb una falsa columna que baixa en vertical fins a trobar el sòcol. Encara trobem un refinament més: una tirera
d’hexaedres en el frontó de la porta , tot just davall del balcó, i també als frontals triangulars
que coronen les tres finestres de la primera planta. Destaquem també la senzilla factura dels
ferros del balcó i de les finestres, ferros de farga, molt semblants als utilitzats en totes les cases
estudiades, construïdes abans de l’any 1900 o al voltant d’aqueixa data.

Història de la casa. La data de construcció d’aquesta casa i la del Forn de Sant Josep
és l’any 1900. Al cens de 1897 trobem al carrer de l’Església número 18 que hi viuen VicenteRaga Sancho de 57 anys, nascut a Russafa ( València), forner de professió, amb Maria Monzó
Falaguera de 47 anys, la seua esposa, nascuda a Alboraia. Els seus 3 fills també treballen de
forners: Josep Maria Raga Monzó, de 17 anys, Remigi Raga Monzó, de 15 anys, Joan Baptiste Raga Monzó de 13 anys. També cita una filla, Ana Maria Raga Monzó de 8 anys , escolar.
Apareix també Teresa Raga Palanca, de 29 anys, filla, segons sembla, del pare de família, Vicent Raga. Però al cens de 1900 al carrer Mirambell número 21, o siga, al lloc on està ara el
forn i la casa contigua, es construïren dues grans cases grans i noves.


Al 1910 apareixen al número 23 del carrer Mirambell, dues famílies: la primera encapçalada per la vídua, Maria Monzó Falaguera de 60 anys, Teresa Raga Palanca de 41 anys, fillastra, Remigi Raga Monzó de 27 anys i Joan Baptista Raga Monzó de 25 anys; Virtudes Pardo
Alamà, nascuda el 1887 a Vinalesa, els fa de serventa.
10

Diu Rafa Bartual que el seu besavi comprà els camps i construí les
cases: una per a vivenda i forn i l’altra només per a vivenda, que és on
ara viu ell. Mirem-ho: al cens de 1900 apareixen com a veïns del carrer
Mirambell , número 21, Vicent Raga Sancho de 60 anys, amb la seua
esposa Maria Monzó Falaguera de 50 anys i els seus fills: Josep, Remigi, Joan, Ana Maria i Teresa, aquesta última de només 3 anys.

Al Cens de 1910, al mateix número 23, a l’altra vivenda, hi viuen
Josep Maria Raga Monzó de 30 anys cap de família i forner i Virtudes
Pardo Alamà de 23 anys amb un fill de 12 dies, anomenat Josep Maria
Raga Pardo. Al cens de 1924, al carrer Mirambell número 25 trobem la família de forners José
María Raga Monzó, nascut a Bonrepòs i Mirambell el 1880, i l’esposa Virtudes Pardo Alamà,
nascuda a Vinalesa el 1887, amb 4 fills: Josep Maria Raga Pardo, Vicent Raga Pardo, Virtudes
Raga Pardo i Dionisio Raga Pardo. Al mateix número, a l’altra casa, viuen Remigi Raga Monzó,
forner, i la seua germana de pare Teresa Raga Palanca.

La senyora Virtudes Raga Pardo es casà amb Rafel Bartual Panach que eren els pares
de Rafa i ocuparen la casa on vivia el seu oncle Remigi i la germana d’ell, Teresa, que potser
eren fadrins. El forn dels Raga, anomenat Forn de Sant Josep , construït en 1900 pel senyor
Vicent Raga, que vingué de Russafa , encara està regentat per un membre de la família, Xavier
Raga Guanter.

La casa Abadia. Carrer Major 2
Descripció. La casa del rector del poble
també va ser construïda el 1900, segons la inscripció que trobem al pis de l’entrada, feta amb
mosaic de la fàbrica de Nolla de Meliana. La
façana de rajola cara-vista té com a elements
característics: per una part els respiradors de la
cambra fets en ceràmica artística i la reixa del
despatx parroquial, una reixa gran que arriba a
nivell de la vorera del carrer.

El rector actual, don Manuel, ens ha ensenyat molt amablement la casa i ens ha permés
fer les fotografies dels elements que es consideren antics, els que es conserven de l’època,
l’any 1900: les portes altes i grans, les bigues
del sostre, els altarets buidats, en l’envà que separa l’entrada del menjador, i potser el pouet del
jardí. Per cert, un jardí molt bonic i molt ben cuidat.
11

HISTÒRIA LOCAL

AGERMANAMENT

LLETRA DE CONVIT

Història de la casa. Ja sabem que
es va construir el 1900. Potser hi havia una
casa abadia més vella o potser els rectors del
poble no vivien al poble o no hi estaven empadronats. El ben cert és que hem trobat, al cens
de 1900, al carrer Església, número 6, José
Sempere Masià, de 40 anys, cura párroco, que
viu amb la seua germana, Manuela Sempere
de 28 anys. Després, al cens de 1920 trobem,
al carrer Església, número 6, Eugenio León Civera, presbítero, natural de Carpesa.

Agraïments

Agraïm a Rafa Bartual les seues valuoses informacions i al senyor rector don Manuel la seua amabilitat, informant-nos i ensenyant-nos la casa Abadia.

Roser Santolària - maig 2015

Tirant lo Blanch- fragment
Fes ús de la teua virtut amb nosaltres que tan humilment et supliquem, i que no et moga
a crueltat la tirànica cobdícia que posseïu tu i els teus. Per la gran esperança que tens
d’obtenir victòria sobre aquesta mísera ciutat, et suplique que cesse l’odi. T’aconselle que
ací signem la pau i que penses en els perills futurs, perquè no és bo guerrejar amb donzelles.
Plaerdemavida a Tirant. Capítol, 30, Tirant troba i allibera Plaerdemavida.
12

per a un agermanament entre les Associacions Culturals
LA FEMOSA i MACARELLA

AGERMANAMENT
Estic convençut que som un país poc conegut a peu de carrer, fora dels àmbits més
estrictament administratius. Quant de temps
fa que la gent de Catalunya no fa una volteta
per terra de valencians? Quants valencians
coneixen de la Catalunya administrativa més
que Barcelona o les destinacions més turístiques? Qui diu que els valencians som només
conflictes i festa, o que a Catalunya hi ha un
rere país amb molt valencià, o una València
molt lleidatana?

Hi ha una excessiva identificació CatalunyaBarcelona. Per un altre costat, els valencians
necessitarem algun temps per mostrar que no
som cau de conflictes i meninfots, que ens estimem la llengua i el territori, que sent zona de frontera hem hagut de patir molt. Sovint, uns i altres funcionem amb el tòpics de sempre.

Tenim tendència a interpretar la cultura amb les grans manifestacions o no valorem de manera suficient la vida del poble, la vitalitat de les petites associacions culturals i la gent que anem
fent. És una sort viure a l’Horta de València i viatjar a les hortes de la Femosa vora la ciutat de
Lleida, llegir l’Estellés i el Màrius Torres, el Joan Fuster o el Josep Vallverdú. Això em permet gaudir
de dos cares senzilles del país. Sempre que he pujat a Artesa he estat ben acollit per la gent de la
Femosa, i sóc lector, des de fa més anys que no voldria comptar, de la revista que amb envejable
tossudesa tiren endavant. Per altra part, forme part de la gent de Macarella, una associació cultural de Bonrepòs i Mirambell, un poble menut prop de la ciutat de València, com passa a Artesa que
és a prop de la ciutat de Lleida. Ambdues associacions “La Femosa “ i “Macarella” fan camí, fan
cultura, fan país. A més tenen en comú la gent, al meu parer amb grans semblances sociològiques.
I encara publiquen sengles revistes.

Per què no ens agermanem? Un primer pas seria fer un intercanvi de revistes. Cosa feta.
Més endavant, les associacions podríem compartir activitats o tirar endavant projectes. Heus ací
alguns: fem actes o excursions que es repeteixen en dates fixes cada any: convidem-nos! Serà una
manera de descobrir des de dins els nostres pobles i les nostres comarques. Gustosament seríem
amfitrions uns dels altres. Seria una manera intensa de viatjar “a l’antiga”: anar a trobar els parents.
I encara podríem fer un gran viatge d’intercanvi. Omplim un autobús i anem cap allà. El programa
és cosa dels amfitrions, els detalls (allotjament en cases o en hotels...) són coses que sempre es
poden tractar. Les dates, igualment. Les primeres falles d’una València nova després d’eleccions
poden ser més que un bon motiu. A Lleida al maig mai no hi falten ocasions de fer festa ni excuses
per menjar caragols. Tenim tant per descobrir i sorpendre’ns!

Som també els nostres projectes: fem-ne bandera!

Pau Marqués
9

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

BONES NOTÍCIES I MEMÒRIA HISTÒRICA

Dues bones notícies. La primera es pot resumir dient que
hem triomfant presentant tantes al·legacions, més de 20.000, de
les quals més de 300 arreplegades per l’associació Macarella,
contra la proposta de l’Ajuntament de València de revisió del
PGOU, que comportava la desaparició de més de 400 hectàrees
d’horta. La contundència de la reacció contra la destrucció de
l’horta, feu recular l’ajuntament , presidit per Rita Barberà i es feu
pública la suspensió de la revisió del PGOU. El dia 16 de maig,
una manifestació multitudinària, convocada per la plataforma
Hortaésfutur, recorria el centre històric de la ciutat i culminava en
un ferm propòsit de defensa de l’horta amb tots els mitjans, que
garantesca el seu futur que és el nostre futur, també.

La segona notícia és també alegre i esperançadora:
l’entrada, com a resultat de les eleccions del dia 24 de maig
proppassat, de forces progressistes i valencianes al govern de
molts pobles i ciutats on governava el PP, ens fa pensar que les
lluites, tants anys viscudes a favor de la nostra llengua, a favor
de l’escola pública valenciana, a favor de l’Horta, pel Xúquer viu
i l’Albufera, pel Cabanyal, per la igualtat de drets entre totes les
persones, contra les retallades en els serveis públics, contra la
corrupció, l’obscurantisme i el despotisme dels governants...
lluites que topetaven sempre contra el mur de l’autoritarisme i el menyspreu, ara els moviments
i plataformes reivindicatives, tindran governants que escoltaran i que es comprometran amb les
causes justes, que convenen a tots, els que vivim ara i els que vindran després.

Dues commemoracions de fets històrics tràgics. El 2015 és el centenari de l’extermini
armeni. El poble armeni, és un poble que ha patit invasions, repressions i deportacions quasi
constants infligides pels estats imperialistes que els dominaven: l’Estat turc i l’Estat rus. Les dures repressions patides durant la primera meitat del segle XX han estat considerades un genocidi
i la data de la seua commemoració és el 24 d’abril de 1915. Eixe dia s’inicia la detenció massiva
de civils armenis, membres de la comunitat d’Istambul, per les autoritats turques. En dies successius, van continuar les detencions i la deportació de tota la població armènia, una marxa d’un
centenar de quilòmetres a través de paratges desèrtics, sense menjar, sense aigua. Molts d’ells,
milers, moriren, d’altres van ser assassinats. Aquest genocidi és reconegut per molts països com
a semblant a l’Holocaust, extermini de jueus i dissidents que va perpetrar el nazisme de Hitler. Són
moments terribles de la Humanitat que cal recordar amb horror, perquè no es tornen a repetir.

8

El dia 24 de maig de 1941 va ser afusellat a Paterna el Doctor Joan Peset Aleixandre. Metge prestigiós, Rector de la Universitat de València. Persona bona i comprensiva que va decidir
presentar-se com a diputat en febrer de 1936, en les eleccions que va guanyar el Front Popular
d’esquerres. Va ser el diputat més votat: amb més de 80.000 vots. Després d’un judici infame, com
eren els judicis del franquisme triomfant, va ser condemnat a mort i després assassinat a Paterna,
on tots els anys s’aplega un grup nombrós de persones a retre-li homenatge. El dia 24 del maig
proppassat feia 74 anys d’aquella horrorosa mort, una de les centenars de milers que es perpetraren pel franquisme . Hi ha un llibre que ens esgarrifa: El Genocidi Franquista a València. Cal
recordar, condemnar i exigir reparació. Perquè no torne a passar.

HISTÒRIA LOCAL

UN POBLE 100 ARTICLES (1982-2002)
Recull d’articles sobre Bonrepòs i Mirambell –segona part-

La primera part d’aquest recull fon publicada al número 46 de Plaerdemavida, pàgina 10.
16.-03-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un grupo de penados realizará trabajos gratuitos para su rehabilitación”
17.-11-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “La Generalitat destina 500
millones al instituto de ESO de Tavernes Blanques que ocupará 15.000m2”
18.-04-1997, El Periòdic, no em consta la pàgina, Alexandre Ros, “Bonrepòs i Mirambell celebra
una nova edició del Festival Coral”
19.-30-05-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “Los renovadores del PSPV de
L’Horta Nord confían en ganar el congreso de restos”
20.-15-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El ayuntamiento presentará
un recurso contra el Consell Metropolità”
21.-21-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El polígono industrial compensa al ayuntamiento con 31 millones”
22.-13-09-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un estudio advierte del riesgo de crisis en la estructura industrial de Alfara y Foios”
23.-03-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Jesús Beleña, “Vecinos de Bonrepòs protestan por un acto judicial de cierre del único estanco”
24.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “El 9 d’Octubre toda la gente está en la calle”
25.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “Rafelbunyol, El Puig y la banda local actuan en
el festival de música”
26.-25-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “El CMH no recogerá las basuras
de Bonrepòs si no paga la deuda”
27.-14-02-1998, Levante-emv, pàgina 36, J.S., “El Grupo Militar de Mantenimiento abandona el
cuartel de Bonrepós”
28.-04-1998, El Periòdic, pàgina 13, El Periòdic, “El Tribunal Suprem anul·la les obres de la canalització del Carraixet”
29.-10-10-1998, Levante-emv, no tinc la referència de la pàgina, Paco Úbeda, “Las festeras de la
Inmaculada celebran la semana grande de Bonrepòs”
30.-14-11-1998, Levante-emv, pàgina 60, Paco D. Ausina, “Vinalesa y Bonrepòs i Mirambell acuden al festival musical de Rafelbunyol”
(continuarà)
A. Ros

Properes activitats de Macarella
23 de juny: Foguera de sant Joan. 27 de juny: Presentació número
50 de la revista Plaerdemavida i concert VerdCel.
28 de juny: Excursió a Culla i Benassal.
18 i 19 de setembre: Festa de la Cultura Popular i Sopar Estellés.
2 d’octubre: Club de lectura amb l’autora. 9 d’octubre: Homenatge
al rei En Jaume
13

EL RODER DE BENIMACLET

EL RETROBAMENT DE DOS LLAURADORS

Hi havia una volta dos llauradors que feia temps que no es veien. Els dos provenien de
comarques allunyades. Un era de l’Horta de València, del poble de Bonrepòs i Mirambell. Tenia
6 fanecades d’una horta molt rica i variada: tarongerar, fresons (els fresons valencians no els de
Huelva), hortalisses...L’Horta de València sempre és rica i generosa, i no patia necessitat. Però els
comerciants i intermediaris sempre intentaven pagar poc pels productes que els llauradors amb
tant d’esforç cultivaven. Amb molt d’esforç i dedicació enllestí la carrera de dret, i es dedicà a defensar els pobres dels abusos dels poderosos. Però això no dóna mai rendiment, i fins i tot fa
que hom estiga mal vist. Així que passat un temps tornà al camp per ajudar a la seua família de
laboriosos llauradors de l’Horta.

L’altre llaurador provenia de les fronteres de la comarca de la Safor amb la Costera i la
Ribera, del poblet de Simat de la Valldigna. Aquest poblet havia tingut una gran riquesa amb les
taronges i també amb els fresons valencians, però els dos productes acabaren per donar poc
rendiment. Això unit al fet que aquest llaurador sols tenia una fanecada de cada producte (dos
en total), feren que, amb molta tristor, haguera de deixar la terra que els seus avantpassats amb
dedicació havien conreat, i se’n vinguera a València a provar fortuna. A València les coses no foren
fàcils per a ell, i un dia a conseqüència d’una discussió, i degut al seu caràcter abraonat, féu una
cosa que no devia d’haver fet i se n’anà al poble de Benimaclet, fugint de la justícia. Com no tenia
per a viure, exercí l’ofici de roder, assaltant pels camins de l’Horta per a poder viure, però no indiscriminadament, i sols quan tenia realment necessitat. I sempre procurava repartir part del seu botí
entre la gent necessitada que tenia al voltant, que era molta. Com tenia la base a Benimaclet, era
conegut com “el Roder de Benimaclet”. Durant un temps foren amics el Llicenciat de Bonrepòs i el
Roder de Benimaclet, però per avatars de la vida estigueren molts anys sense veure’s.

L’altre dia hi hagué una revolta generalitzada en la comarca de l’Horta: els cacics i senyorets
volien arrabassar la terra als llauradors per a destruir l’Horta i fer-se rics a costa seua. I allò era
intolerable. Tota l’Horta de València s’alçà en peu de guerra i ocuparen el centre de la ciutat de
València. S’acostaren a on resideixen els poderosos per a mostrar-los el seu malestar.

El Llicenciat de Bonrepòs i el Roder de Benimaclet llavors es trobaren, després de tants i
tants anys, i fou un retrobament emotiu. Se contaren tot el que havien fet al llarg dels anys que no
s’havien vist, i estigueren un bon temps, ja que la marxa dels llauradors fou més llarga del previst,
i voltaren per molts carrers i carrerons del centre de València i el barri antic.

Al final s’acomiadaren i quedaren que tornarien a fer coses en comú per a defensar l’interès
comú dels llauradors. El Llicenciat de Bonrepòs, perquè la seua família encara s’hi dedicava, i el
Roder de Benimaclet, perquè la seua família i els seus avantpassats s’hi havien dedicat tota la vida,
tot i que ell, pe circumstàncies de la vida ara no ho fera.

I en això estan.

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

Hem de dir que les activitats de Macarella
continuen conforme al calendari que aprovàrem en
l’assemblea.

El 27 de febrer, primera sessió del Club de Lectura. El llibre que comentàrem va ser Els somriures de la
pena de Manel Alonso. Una sèrie de relats ambientats
en un poble, Pouet, la geografia del qual ens resultà molt
pròxima a la de Puçol, vila entranyable de l’Horta Nord,
el poble de Manel Alonso. La presència de l’autor en la reunió va ser molt interessant, ell i nosaltres
gaudírem d’allò més de la conversa sobre el llibre.

El 5 de març, Cinema . Amb motiu de la setmana de les dones, la nostra col·laboració amb
l’Associació de Dones de Bonrepòs i Mirambell va ser la projecció i comentari de la pel·lícula de Ken
Loach Pan y Rosas. Ens va resultar molt interessant reflexionar sobre la lluita de les treballadores de
la neteja , moltes d’elles immigrants, per un salari digne i per unes condicions de treball millors.

El 13 d’abril, Pasqua al Barranc. Com sempre hi hagué el taller de catxerulos que enguany
va ser molt concorregut. En férem uns 60 catxerulos, molts d’ells seguint un model hexagonal, que
ens havia ensenyat el senyor Clemente un magnífic artesà de milotxes que, juntament amb el seu germà bessó, s’entreté empinant el catxerulo les vesprades que fa ventet en una explanada dels afores
d’Almàssera. De vesprada a menjar la mona i a gaudir dels jocs tradicionals de Pasqua al barranc de
Carraixet.
D’el 22 al 25 d’abril, Setmana Cultural. Teníem dos personatges a qui homenatjar: Carles Salvador , morí en 1955, i
Ovidi Montllor, morí el 1995, 20 anys sense Ovidi. El 22 férem
l’homenatge a l’Ovidi amb un mural fet de retalls de premsa
i un article fet per Teresa i Miquel, que reproduïm. Cantàrem
en companyia dels músics Manel , Domènec i Vicent, tres
cançons de l’Ovidi, i veiérem el documental Ovidi per Ovidi. El 23 férem la lectura continuada del Dia
del Llibre amb textos de Carles Salvador, a qui també dedicàrem un mural, preciós, fet per Joan i
Alfonso sobre el mur de l’antic parc militar que dóna al carrer Gabriel Esteve. També anàrem, el dia 25,
d’excursió a Godella, on visitàrem el mercat de productes ecològics de l’Horta, i els horts urbans que
ha promogut l’ajuntament en benefici dels habitants del poble. Joan Cardo ens feu de guia de Godella
i vam apreciar les restes històriques del poble: molt interessant. De vesprada va ser la manifestació
del 25 d’abril a València, més concorreguda que altres anys.

El 5 de juny, hem tingut Club de Lectura. Hem comentat Em dic Vermell del premi Nobel
Orhan Pamuk. Un llibre que conjuga aspectes religiosos, artístics, amorosos i culturals en un clima de
misteri i suspens especial.

7 de juny Passejada pel barranc del Palmaret. Com cada any, des de fa ja 9, hem fet la passejada pels voltants del barranc del Palmaret. La visita al poblat iber del Tos pelat i al riurau del Mas del
Fondo,es complementa amb la visita a la pedrera antiga del Tos Pelat i a les sínies i canals d’aigua,
caleres i casetes de pedra seca, que trobem pel camí. També hem de destacar les garroferes grosses,
les oliveres, els pins i les herbes de Sant Joan que ens acompanyen tot el temps i que alegren la nostra
vista.

14

7

OPINIÓ

UNA DE CONTES

UN DIA AL REVÉS

No obstant això, malgrat les nafres, les fiblades, les ungles tintades i haver acabat amb els
peus com botifarres, l’experiència va estar colpidora, intensa i privilegiada. Quines comarques tan
boniques tenim! Quins pobles! Quins paisatges! Quines muntanyes! Quins marges! Quina vegetació! Quins arbres! Quins paratges! Quines ermites! Quina llengua! Quines tradicions! Quina gent!

Així que, meravellats per la ruta, la natura, l’experiència, el misticisme, la màgia, el pelegrinatge, les pregàries i els cants que encara ressonen en les nostres ments, pensem que seria bona
idea trasplantar tot això als camins i ermites de l’Horta, per visitar els nostres pobles i pregar perquè
la nostra identitat romanga en el temps. En les nostres mans queda. Ara caldria dissenyar el recorregut i posar-nos a assajar els precs, els càntics i les cerimònies que farem. Rumieu-ho!

Josep Manuel Domènech

L’OPINIÓ DELS LECTORS I LECTORES

Una de les millors coses que
hi ha a aquest poble és la revista
cultural de l’Associació Cultural la
Macarella: Plaerdemavida. En ella
destaca la cultura, les opinions , les
reflexions, la història, etc... Una forma de transmetre cultura al poble.
Moltes gràcies per fer-la possible.
Ens ajuda a ser millors persones.
Una meravella.
Jordi Cervera Trenco

6

Jo, que vaig nàixer a Bonrepòs i Mirambell, hi he viscut sempre i ja tinc una edat, llegint
la revista Plaerdemavida he descobert aspectes de la història i la geografia del poble que no
sabia. D’altra banda, he de dir que faig molt de
cas de les crítiques i les ressenyes dels llibres
que apareixen a la revista. Els llibres m’agraden
molt. També trobe molt originals les crítiques sobre cinema que fa Llorenç d’Aràbia i, sobretot,
m’agraden les poesies sobre temes d’actualitat
de la contraportada.
Empar Serrano Campos

Una de les coses que més m’agrada de la revista Plaerdemavida és que tracta temes de la història del poble. També m’agrada que ens parlen
d’assumptes de València i dels valencians. Altra
cosa que m’interessa molt és la crítica de llibres.
Voldria dir que hauria d’haver una secció sobre
personatges famosos del poble, però de la cultura popular; sobre fets i dites que facen riure,
com les anècdotes de Quique d’Andreu...
Paco León “Picola” i Pilar Belver

Tot va començar un matí normal i corrent.
Jo dormia tan tranquil·la.
Vaig pegar un bot al llit en sentir el despertador. Vaig obrir els
ulls… A que no sabeu el que passava?
El meu coixí estava als peus i portava els calcetins a les orelles… Però què estava passant?
Vaig anar a la cuina i la taula també estava del revés! Ma mare
em va dir que anara a sopar, i jo em vaig preguntar: Quina hora
és? Però si eren les huit del matí! Què estava dient?
Mon pare engolia el cafè pel nas. Les cadires damunt de la taula
i mon pare en la cadira del revés.
Ni vaig “sopar”, em vaig vestir, vaig agafar la motxilla i me’n vaig
anar. La gent caminava cap arrere i jo no sabia què fer… Vaig
vore fins un colom amb el bec al cul!
La meua amiga portava una cua al nas! Els meus amics portaven les sabates del revés!
Va sonar la campana de l’escola:
RRRRRRRRRRRIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNN!
Corria cap a la meua classe. Però per què tots corrien al revés?
Una altra vegada les cadires i les taules estaven del revés.
La mestra va dir: no tragueu els deures.
Tots van traure els deures i va dir: Molt bé.
Jo em vaig quedar de pedra. Però com podia ser això?
La mestra ho deia tot al revés i semblava que tots l’entenien.
El director va entrar a la classe i va dir: Bona nit. Espere que no
vos porteu bé.
Tots van dir: Ens portarem molt malament, senyor director.
El director va entrar i es va posar a parlar amb la mestra. Quan
va acabar va dir: Hola. I va tancar la porta.
Quan es va acabar l’última classe me’n vaig anar a casa.
Després, quan vaig arribar a casa, ma mare em va dir: No sigues benvingut.
Jo vaig entrar i no volia més que anar a dormir, estava marejat i
no podia més, així que em vaig ficar al llit.
Em vaig despertar a les set de la vesprada i vaig dir: No tinc
ganes de que tot estiga al revés. Ja començava a cansar-me…
Vaig anar a la cuina i tot era normal. Menys mal.
Fi.

Carme Borràs Hurtado

Carme Borràs Hurtado té 10 anys i va escriure aquest conte per presentar-lo al concurs literari Sambori,
impulsat per Escola Valenciana i que és el concurs literari amb més participants d’Europa. Aquest conte,
junt amb altres dos escrits també per xiquetes de Bonrepòs i Mirambell, va ser un dels relats guanyadors de
la comarca de l’Horta Nord. Ella en concret va guanyar el corresponent al 3r cicle de primària.Els altres els
publicarem en els següents números de la revista, perquè no cal dir que aquestes xicotetes escriptores ens
omplin d’alegria. Enhorabona a les 3 i als mestres del CEIP Mare de Déu del Pilar.

15

OPINIÓ

RACÓ POÈTIC

PER SEMPRE OVIDI
Vint anys de vacances
A meitat dels 70 del segle passat, un grup
de joves del nostre poble, començàrem a
respirar llibertat.
Entre prohibicions, censures i moltes mancances férem actuacions de gent que ens
contagiava llibertat, democràcia i moltes esperances.
Vingueren al nostre poble grups de teatre
com Comediants, Pluja… i maginífics cantautors com Raimon, Luis Pastor, Enrique
Morente, Rafa Xambó, Cuixa, Carraixet… i
també, l’Ovidi, el d’Alcoi.
L’Ovidi Montllor seria després un dels referents d’un País Valencià, un país que repreníem,
i ens recordà amb el seu “dol” i la seua única, trencada i poderosa veu,
que “volíem el pa sencer”
que “ja no ens alimentaven molles”
que “la fera ferotge” era dels nostres
que tots “estimàvem Teresa” republicana i
reprimida per la dictadura
que “sí senyor, recontra sí senyor, que ”senyor”.
Gràcies Ovidi per ensenyar-nos tant i recordar-nos d’on veníem i on hem d’aplegar.
Miquel Esteve i Teresa Monzó

Bonrepostins i Mirambellanes, Mirambellans i Bonrepostines, Macarelleres i Macarellers totes i tots plegats... En nom del poble de Massarrojos i de la seua Colla Ecologista i Cultural, us done l’enhorabona i
us dic: Felicitats!

Felicitats pels cinquanta números del Plaerdemavida, que és
una fita ben bonica i ben gran i enhorabona perquè certament no és
gens fàcil mantindre una publicació periòdica en el temps, persistir en
la il·lusió, la qualitat, la varietat, la cura i la sensibilitat amb què ho feu,
i garantir la constància en el treball, la composició d’un equip mínim, el
compromís dels col·laboradors i l’esforç per millorar.

El secret, clar està, són les persones i la seua voluntat de fer coses
per la societat a la qual pertanyen, mogudes per l’estima al seu poble,
al patrimoni, la cultura i la llengua que hem heretat i tenim l’obligació de
llegar, i encoratjades per les seues ganes de comunicar, expressar, divulgar, proposar i incitar al coneixement i al pensament. Persones amb
cara, cos, extremitats, cervell, cor, ànima i nom, que a Massarrojos coneixem i estimem des de fa
molts anys. Persones com Àlex (que per a nosaltres és el Josep Pla de l’Horta), escriptor, poeta,
amic i flegmàtic company de lluites; com Rosella, la grandíssima candidata a l’alcaldia de Bonrepòs
i Mirambell, amiga i companya d’experiències inoblidables; com Santi, el nostre fantàstic Llorenç
d’Aràbia, que amb els seus coneixements cinematogràfics i les seues ressenyes podríem dir que
és el Terenci Moix del Carraixet; o com els nostres admirats Lluís i Roser, que com a colossos que
són de l’Horta i del país, ja fa temps que mereixen tindre un monument, com a mínim a l’entrada del
seu carrer. I, per descomptat, persones com vosaltres que ara llegiu açò, a qui també coneixem i
estimem però que no anomenarem d’una en una per no deixar-nos-en cap i d’adobar-ho malament.

D’altra banda i, evidentment, no li he fet cas al vostre president (de Macarella, vull dir) en la
pretensió que, en lloc d’açò, escriguera un relat truculent a l’estil de la novel·la negra nòrdica, de
la mediterrània de Ferran Torrent, o d’una barreja d’ambdues ensems. Perquè, quin sentit podria
tindre això ara, si la nostra realitat ha deixat en el més espantós ridícul la ficció? Però si hi ha llibres
del gènere que al costat del que està passant semblen contes de fades i princeses!

En lloc d’això, accepteu aquestes humils paraules de congratulació i d’agraïment pel vostre
treball i perquè, com sempre, sou l’espill en què mirar-nos i l’associació de referència per a fer algunes de les nostres activitats. És el cas, per exemple, de la celebració del Dia del Llibre, que us hem
copiat i que, després de dos anys, sentim que és una de les activitats més entranyables, boniques i
amb més èxit que fem. I tant de bo algun dia ens atrevírem a llançar un recital de poesia per Nadal o
a encetar al nostre poble qualsevol de les moltes coses interessants que oferiu i que ens agradaria
imitar i potenciar.

Dit això, sembla clar que hauríem de signar el nostre compromís formal, emparellar-nos en
unes noces oficials i crear un esdeveniment èpic que recordara, mostrara i demostrara que entre
Bonrepòs, Massarrojos i Mirambell hi ha un trio amorós sòlid, estable, consolidat i perdurable en el
temps. O siga, que estaria molt bé forjar i signar una aliança que representara i escenificara l’estima
que ens tenim i que, rememorada i celebrada anualment, fóra un pol de concentració comarcal i una
fervorosa manifestació de la fe que tenim en allò que creguem.

No cal, però, que li pegueu voltes a què podria ser, perquè el vostre president i un servidor
ja ho hem pensat i ho tenim clar: l’esdeveniment que ens manca i que hauríem d’instaurar és una
romeria que anara de Massarrojos a Bonrepòs i Mirambell. Ho vàrem vore clar fent la de Catí a Sant
Pere de Castellfort, en un recorregut que a mi em va deixar unes butllofes en els peus que semblava
que m’havien eixit garrofons als talons i a ell li va deixar les ungles pintades cadascuna d’un color...

PLAERDEMAVIDA
És el plaer de ma vida
com ma vida és del plaer.
I els teus ulls miratges de calma,
espill de la tempesta…
Esguards que s’obrin amb la llum de la carn,
amb els silencis de besos prohibits.
És el plaer de ma vida
com ma vida és del plaer.
És plaer de les paraules,
el plaer de l’obra,
el pecat de l’omissió…
És el “turment” ple d’ombres,
és el plaer de ma vida,
com ma vida és del plaer.
Raquel Muñoz

16

DES DE L’ALTRA BANDA DEL BARRANC, FELICITATS!

5

EL POALET DE LA CIÈNCIA

OPINIÓ

VALENCIANS: ELS MÉS MOLLS

No tinc cap mena de dubte que pel cervell de molts conciutadans sobrevolarà la certesa que som sinó l’última sí una de les darreres baules de
l’estat actual de les autonomies en el conjunt de l’Estat espanyol. No es
tracta que ens ho haguem guanyat o no a pols, que també, sinó sobretot
del perquè d’aquest estat d’agonia perpètua a què ens han condemnat des
del palau de la Generalitat, les Corts, els ajuntaments més senyers del País
Valencià i les diputacions d’Alacant, Castelló i València, no diguem la representació casolana en el Senat i el Congrés madrilenys.

La postració del poble valencià, genèricament parlant, és tan evident i palmària que a hores d’ara sobra tot comentari, doncs en la història recent cal esforçar-se per a trobar un moment tan delicat com aquest
després que els uns hagen practicat fins a la sacietat i l’extenuació la política de terra cremada i els altres,
tret d’honorables excepcions, ho hagen permès malgrat no tindre la majoria.

La gravetat de la situació –denunciada recurrentment- és tal que comence a tindre seriosos dubtes
que es puga revertir políticament en un parell de legislatures almenys, especialment quan la manca de liquiditat i l’infra-finançament són alarmants i no hi ha qui es mulle i puga pronosticar quan s’eixirà del forat
sempre que no siga, clar està, a molt llarg termini. Per a major desgràcia, portem tant de temps amb cortines
de fum d’allò més atapeïdes i del color que ens volem fer creure que tenen en cada moment, que hem perdut
potser el nord: els grans esdeveniments i construccions públiques/privades innecessàries que, maleïdes mil
i una voltes, han propiciat una escalada de la corrupció i una bombolla immobiliària sense precedents; el
marejol a propòsit dels símbols que ens haurien d’unir i significar en el context espanyol que no hi ha forma
ni manera de superar, com tampoc de consensuar des de la intel·ligència, el trellat i el benefici comunitari;
el totalitarisme practicat sense pudor tot i aprofitant-se d’una democràcia, que hauria de ser la seua antítesi
i eina profilàctica, com la censura i el retall lamentable de la pròpia llibertat per mig del control/liquidació de
determinats mitjans de comunicació i el reforçament de la coerció policial; la liquidació de les entitats financeres ací arrelades i la falta de personalitat d’un col·lectiu com l’empresarial, panxacontent quan les coses
anaven a favor del vent i disminuït quan van francament mal; les retallades incessants en els serveis públics
bàsics com l’educació, la sanitat i el benestar social; l’atur desbordant, la inestabilitat laboral i la precarietat
salarial que condemna milers i milers de famílies a la pobresa; les flagrants contradiccions i lentitud d’una
justícia que sembla no existir per als lladres de guant blanc...

Tot i això, com sol passar en aquest indret, sempre es pot fer una pirueta més impossible que
l’anterior sense xarxa i, apel·lant a l’espanyolitat dels valencians i al seu anticatalanisme de soca-rel, el Consell –més papista que el Papa, que a això no li guanya ningú- atorga les seues distincions tant al nou Borbó
entronitzat (com adés al seu egregi pare), a Adolfo Suárez (ja finat, quan hi hagué temps mentre estava viu,
conscient o convalescent) i a la RACV. Xe, la quadratura del cercle! No cap dubte que més valencians o provalencians que aquests premiats no els hi ha enlloc que cal buscar-los al centre de l’Estat, confessos ells
pels seus actes i fets, o entre els secessionistes més combatius i recalcitrants.

Un cop més, i en van tants que és difícil mantenir-los en la memòria, aquests messies del no res,
parapetats en els seus càrrecs, no donen treva als seus deliris de grandesa fàtua, tergiversen la Diada amb
l’únic objectiu de contraposar-nos maquiavèl·licament als nostres veïns del nord i, de passada, ser l’exemple
(la rialla, afegeix un servidor) de la resta de l’Estat. En compte de mirar cap endins ho fan cap els voltants
per allò d’obtenir una credibilitat que ni és ni s’espera ni dins ni tampoc fora. De fet, si continuaren en el poder passat el maig vinent, s’atrevirien –no els càpiga cap dubte- a guardonar en un dia com aquest al propi
Rajoy i al mateix Montoro, per allò que la política valenciana hi ha que entendre-la fins ara com una mena de
carrera partidista amb els ulls posats a Madrid i no com una reafirmació de les nostres senyes d’identitat.
Una autèntica vergonya i esperpent que ens hauria de sensibilitzar d’una vegada perquè, després de fer-los
fora civilitzadament i democràticament, no tornaren durant dècades a utilitzar-nos com ho han fet durant vint
anys per a benefici propi i exclusiu.

Del nou arquebisbe, actor dels principals durant el Te Deum acostumat, què podem dir que no ens
sorprenga a hores d’ara. Sent valencià, posem en dubte que exercisca veritablement com a tal. No té edat
per a desdir-se dels seus pensaments i actes, per consegüent millor no insistir quan inclús des del Vaticà
“renovat” del Papa Francesc saben massa bé que els valencians som els més molls.

4

Albert Ferrer Orts

DIA MUNDIAL DEL MEDI AMBIENT,
UN OBLIT PERMANENT

Un any més, un juny més, hem tornat a
celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, una
d’aquelles dates marcades en roig (o en verd,
que ven més) al calendari, un dia al qual tothom
explicita les seues bones intencions i dediquem
uns minuts a vore imatges colpidores del nostre
medi natural, a bastir nous propòsits que demà
oblidarem. Tot i això, aquest any, com els últims,
la cosa –l’efemèride- ha estat encara més esquifida, una retafila de llocs comuns d’aquells d’anar
per casa, reflexions fetes amb xancles i refregint
escrits, ecologisme amb data de caducitat, rescalfat al microones, sense convenciment, ni espurna, ni ganxo. Si dic tot això és perquè –i no
és cap novetat- la crisi tot ho arrabassa, tot ho esmicola, i s’imposa com el relat únic i demolidor de la nostra època: finances, atur, crèdit. La realitat que consumim compulsivament en
píndoles o cabassos informatius s’ha escindit per complet de l’entorn: ja no parlem de PAIs,
de desenvolupament, d’infraestructures –amb quins diners?-, de ciutats, de projectes. El dia a
dia es farceix d’índexs borsaris, de gràfiques inintel·ligibles, de conceptes nous i punyents, de
desnonaments, de falses recuperacions i la quita de les preferents. Si la llum al final del túnel
és Eurovegas, el Parc Ferrari o més ciment, allà que hi anirem, embolicats de fum redemptor i
hedonisme prefabricat, empaquetat amb paper de colors i neons enlluernadors.

I el cas, però, és que allà fora el camí cap
al col·lapse segueix immutable. Un col·lapse irrellevant a nivell biològic i geològic, però que sacsejarà la civilització occidental (i no em circumscric
a l’àmbit geogràfic). Se’n diu canvi climàtic, però
també (i hauríem de començar a fer-ho) canvi global. I a casa nostra, no parlem ja del petroli –en
tot cas, tan sols del preu de la gasolina,i prou-,
tampoc no hi ha manifestacions pel territori, el
bosc es marceix per una combinació explosiva de
deixadesa i gestió vuitcentista, les entranyes de
les muntanyes seran subhastades, hem aprimat la
línia de costa i l’eficiència energètica és tan sols una etiqueta prescindible i incòmoda que cal
posar-li a la rajola.

El Medi Ambient és, altra vegada –si és que alguna ho deixà de ser-, quelcom molest,
prescindible, irritant. És car, o això ens volen fer creure, i per això mateix li podem aplicar no un,
sinó dos Expedients de Regulació d’Ocupació (primer, a VAERSA, després al CEAM), retallar
i posposar-ho per a més endavant, fent una pilota –com vulgars escarabats- que difícilment
ens podrem empassar en un futur gens llunyà. Els diners llueixen més a altres indrets i partides
pressupostàries.
17

EL POALET DE LA CIÈNCIA

EL PLANETA DELS SIMIS

ANTOLOGIA PLANETÀRIA

És possible que els gestors que hem tingut fins ara hagen sigut nefastos, que la seua cosmovisió siga la d’una eruga que s’ha construït un
confortable capoll d’aplaudiments còmplices al
voltant, que les seues polítiques de curt termini
siguen les menys indicades, però no podem obviar que la societat pareix tindre els ulls embenats. Ens deixem portar per aquesta allau –i és
difícil resistir-se, especialment donades les circumstàncies- i el medi ambient, aquell concepte
dúctil que serveix igual per a inaugurar una depuradora d’aigües residuals com per a atreure turistes a platges de postal, tan sols preocupa al
0,4 % dels valencians segons el CIS. Zero coma quatre: només quatre de cada mil habitants
d’aquest xicotet país mediterrani creu que s’ha de preocupar per allò que xafa cada dia, per
l’aire que respira, per l’aigua que beu o pels passeigs que gaudeix en cap de setmana. Zero
coma quatre: ja ho saben vostès, de totes les proclames que llegisquen cada 5 de juny i els
dies subsegüents, n’hauran de destriar unes quantes, per hipòcrites i interessades. Incloent
aquest text, òbviament.

Andreu Escvrivà
www.cienciaipolitica.com

18

Si vols participar com a voluntari/ària
en el Projecte Emys 2015
d’Acció Ecologista Agró al Barranc de
Carraixet posa’t en contacte amb
acmacarella@gmail.com i t’avisarem de quan
comencem les activitats de seguiment de tortugues
autòctones

Quasi sempre fidel a la cita, faig memòria, ara i ací, de la secció El planeta dels simis
al llarg dels primers 50 números de la revista Plaerdemavida. La revista publica el seu primer
número en febrer de 1992 i aquesta secció s’inicia amb un avorrit i espés article sobre L’art
valencià en el segle XVIII...
A partir d’ací, aquesta secció maltracta, sempre amb el màxim rigor i la mínima fiabilitat, tota una sèrie de temes i qüestions fins al dia d’avui: Jeroni el darrer combatent apatxe,
la crònica de la invasió dels mosquits durant el mes de juny de 1993, l’ensenyament i l’ús del
valencià, la Manifestació del 9 d’octubre de l’any 1977, l’alberg de Sot de Chera, el cineasta
soviètic Eisenstein, la informació i la manipulació amb especial atenció al cas de Canal 9, el
cinema de romans, els tresos i les trilogies cinematogràfiques, la política grega i la República
Romana i la Generalitat Valenciana, les geografies personals, l’espai valencianista, les abreviatures i les sigles, el primer ministre britànic Winston Churchill, Tarzan i Jane i Boy i la mona
Xita, l’heroi d’Aràbia Thomas Edward Lawrence, els cantautors Pete Seeger i Paco Muñoz, la
Batalla d’Almansa de l’any 1707, l’estiu de 2007, una nit a la presó, la Batalla de l’Ebre de l’any
1938, l’Expulsió dels Moriscos de l’any 1609, viatges i viatgers segons la televisió, la Valentia
romana i la València actual, la pel·lícula Juli Cèsar de 1953, la pel·lícula Lawrence d’Aràbia de
1962, el western mediterrani, el western nord-americà, la pel·lícula L’or de Mackenna de 1968,
la pel·lícula Ulisses de 1954, la pel·lícula Hèrcules de 1958, Ramon Pons l’actor de les Cases
de Bàrcena i CIFESA el Hollywood valencià.
La magnífica pel·lícula Río Bravo, un western nord-americà de l’any 1959, ens parla de
la importància de sumar les forces de totes les persones de bona voluntat per a aconseguir la
victòria de la llei i de la justícia sobre la barbàrie i els dolents. El director és el solvent Howard
Hawks (El somni etern, Riu Roig, Terra de faraons, Hatari!). La música, excel·lent, és obra del
compositor Dimitri Tiomkin. Compta amb un actor secundari de luxe, Walter Brennan, en el
paper del vell Stumpy. Vegeu-la el més aviat possible, us agradarà!
Llarga vida a la revista Plaerdemavida, per molts anys!

Llorenç d’Aràbia

3

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

50 AIXETES

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Mirar enrere per poder mirar cap endavant és
un exercici que esdevé necessari per no perdre l’orientació, com a individus, també com a
col·lectivitat. Sovint volem fer net i començar cada
dia, fins i tot cada moment, com si d’un quadern
nou es tractés, i perdem la necessària perspectiva
per entendre’ns, per comprendre allò que vivim.

La liquidesa que caracteritza els temps actuals
ens porta a voler tallar els dèbils lligams amb el
món que ens envolta, la pèrdua de referències ens
deixa ferits per donar passes amb certes possibilitats d’arribar a algun lloc. Semblem haver renunciat a saber qui som, qui volem ser, les grans preguntes personals es redueixen a allò de: com
em guanyaré la vida?

Donar sentit, omplir de significat una data, una festa, una celebració és un dels grans
reptes de l’ésser humà, sovint castigat per les demandes d’entreteniment d’una societat clarament estabornida pels colps dels mitjans de comunicació, de les tecnologies d’última generació, d’oportunistes i estafadors de tota mena. Viure amb alegria, goig, plenitud demana d’una
consciència que se’ns furta descaradament per múltiples agents desvergonyits.

Ser més que un número, una lletra, una professió, un salari deuria aparèixer als nostres
“programes” personals com una prioritat, des de la constatació de la grandesa de l’existència
de cadascú. Tenir en ment aqueixes premisses de ben segur ens pot portar a abastar les coordenades d’allò que alguns anomenen felicitat o, com a mínim, acostar-nos-hi.

Quan s’obri el temps primaveral, quan dia rere dia la claror senyoreja els nostres espais,
al nostre temps la perspectiva de plenitud es torna a fer present, es planta davant nostre com
quelcom irrenunciable, necessari. A alguns els vénen les ganes d’encetar açò o allò altre, de
reprendre, d’aprofundir, d’obrir una aixeta, algunes, totes, de tancar-ne una altra, algunes, totes.

Abandonada la foscor dels dies curts, els freds del nostre hivern suau, tornem al món
exterior per reconèixer-nos en el paisatge, per tornar a formar part d’ell. La devastació que
trobarem no serà fàcil de pair, la capacitat crítica ens alertarà de certes pèrdues irreparables.
Sospita un la capacitat de somniar restarà malmesa. Aleshores caldrà ser fort, agafar-se a un
poema, a una cançó, cercar la conversa reparadora, mirar als ulls d’aquells en qui es confia.

Encendrem una foguera per cremar velles andròmines, direm sobre el paper, caminarem
el país, ens projectarem en el treball per bastir un món més habitable. Tant de bo algunes de
les nostres accions puguen fer nàixer espurnes que, en ser portades pels vents favorables de
la vida, il·luminen esguards perduts, fiten momentàniament els vells camins abandonats.
2

www.elcaudeloroneta.blog.cat

LYRICS TRAINING. Jo cante, tu cantes, ell canta… nosaltres aprenem cantant!
www.lyricstraining.com

Sempre han dit que com millor s’aprenen les llengües és jugant, heus
ací que vos presentem un web que ens proposa jugar amb cançons. Jugar a
aprendre’n la lletra o aprendre a escriure-la i, fins i tot, cantar la cançó com si
fos un karaoke. És un web gratuït i és molt fàcil de jugar-hi: només cal que ens
registrem amb un nick i el nostre correu electrònic i triar l’idioma en què volem
escoltar la cançó. Hi ha molts per escollir: català, anglés, francés, italià, portugués, holandés, alemany, japonés o, fins i tot, turc.
En la nostra llengua podem trobar cançons de La Trinca, Jaume Sisa, Els
Pets, Antònia Font, Els Catarres, Atversaris o Obrint Pas... però és sobretot en
anglés on trobarem milers de cançons antigues i noves amb què podrem exercitar la nostra oïda per desxifrar la lletra de les cançons. No dubteu de provarho, és molt divertit descobrir com ens inventem les lletres de les cançons que
ens agraden!
DIMONIS DE L’AVERN. La Fera Ferotge fa 10 anys! www.correfoc.cat
Abans que us despisteu, no estem parlant del primer disc del gran Ovidi
Montllor, que fa quasi quaranta anys que es va publicar, sinó de l’impressionant
drac dels Dimonis de l’Avern d’Alboraia que durant aquest 2015 compleix 10 anys.
Un decenni en què la criatura no ha deixat mai de treure foc pels queixals en les
moltes actuacions fetes arreu del País. Si encara no l’heu vist i en teniu ganes, només heu de visitar la nova pàgina web dels Dimonis de l’Avern on trobareu una programació cultural per al mes de juny en què els correfocs es completen amb tallers
de muixeranga i de danses tradicionals, concerts de rock de bandes de la comarca
i sopars a la fresca. Cultura, festa i foc a la barraca!!!

EL PICUT. Noticiari setmanal de les ràdios lliures del País Valencià. Dilluns de 16 a 17h a Ràdio Klara (en el 104.4 de la FM) i els divendres de 14 a 15h en Ràdio Malva (al 105.0 de la FM). www.
radioslliures.wordpress.com
Una ràdio lliure és una emissora que no depèn de cap govern, partit
polític ni organisme i que, per tant, es caracteritza per la seua llibertat i autonomia, tant a nivell econòmic com ideològic. És també aquella emissora que
no té ànim de lucre i la programació de la qual s’elabora de forma col·lectiva.
Tot i l’avenç d’Internet i el monopoli que exerceixen els mass media, encara sobreviuen ràdios lliures que es poden escoltar a través dels nostres transistors.
Vos presentem el programa elaborat i difós conjuntament per les ràdios lliures
del país i que en l’últim programa ens informa sobre el deute il·legítim contret
pels poderosos i les malifetes electorals que han fet arreu del País Valencià, la
censura patida en l’operació Aranya o un reportatge sobre la concentració feta
en contra del copagament de serveis sanitaris. Si estàs fart de les estridències
de la tele, sintonitza amb la informació més lliure de les ones!!
@ la rateta digital

19

PLAERDEMAVIDA - 50
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
ESTIU 2015

Opinió

Escriure en valencià
Plaerdemavida cinquanta,
una constància important.
La nostra revista té
molts anys de vida i afanys.
Les persones que amb amor
escriuen per la revista,
vos ofereixen cada any
tres ocasions de llegir
un grapat d’articles breus
sobre temes molt diversos.
L’objectiu és expressar-nos
i escrivint, comunicar
el que pensem i sentim
de tot el que va passant.
Amb els dibuixos i fotos
que acompanyen els escrits
els nostres artistes gràfics,
ens animen a llegir.
Tot açò és Plaerdemavida,
un producte cultural
escrit en la nostra llengua
a la qual hi ha que estimar.
Llarga vida a la revista
i a l’escriure en valencià.
Hem fet el Plaerdemavida- 50
Textos: Lluís Antolí, Carme Borràs, Lluís Brines, Jordi Cervera, Andreu Escrivà,
Miquel Esteve, Albert Ferrer, Pau Marqués, Teresa Monzó, Raquel Muñoz,
Alexandre Ros, Santiago Ros, Roser Santolària, Empar Serrano i Josep Manuel
Doménech.
Coordinació de contiguts: Rosella Antolí i A. Ros.
Correcció linguística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Fotografies: Lluís M. Antolí, Patricia Ramos i A. Ros.
Logotip 15 anys Associació Cultural Macarella: Boro Albiach.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies Macarella
Recomanacions
Medi ambient
Contes i poemes

Col·labora

Conta’m Musa, les accions d’aquell home
astut, que va anar errant durant molt de
temps, després d’haver destruït la sagrada
ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de
molts homes i en va conèixer la seua manera
de ser.

Homer

(Començament de L’Odissea)

www.macarella.org