Está en la página 1de 35

PROGRAMA DE LLENGUA

LECTURES:

Lectures dels alumnes i


Comprensió Escrita

C.E.I.P. S’Auba
PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

a e i o u

pa peu pi pop mamà meu

miau mapa poma neu nina

nas no nua sopa sis seu

sí sol ala poal mula mel

molí taula pota dit deu

dona foca fil fideu fam

funda casa coca cuc cala

tanca canya puny muntanya pany

llenya rata carro torre

parra arròs raqueta caqui


paquet gat goma guants àguila guitarra

gerro girafa pàgina agenda home herba

hipopòtam juliol jugueta jardí jocs

vaca voreravuit vent violí barca bot

arbre banyera bomber xarxa panxa punxo

lliçó calçons cançó

La mamà tanca la porta

El tio té una pilota.

La noria fa voltes.

Vivim a una casa que està al camp.

Els peixos neden a la mar i els ocells volen.

Els alumnes de l’escola juguen al pati.


PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

LA FADA SERAFINA
Hi havia una vegada una fada que tenia por
de volar i, per això no tenia amigues, i les
altres fades se’n reien d’ella.
A la fada Serafina li encantava anar amb
moto. El vent li movia la falda. Un dia que
feia molt de vent les faldes li van tapar la
cara i, la fada Serafina, va caure damunt
una paret de roques.
Es va fer un bony al cap i va anar a
l’hospital de fades perquè la curessin. Però la
fada doctora no era allà, així que la Serafina
es va tapar el bony amb un mocador ben
vermell passat pel cap.
I les altres fades, quan la varen veure, també
volgueren dur un mocador pel cap. Així que,
na Serafina es va posar a cosir mocadors,
perquè cada matí, al seu portal es trobava
amb una cua ben llarga de fades que volien
un mocador.
PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Això era i no era unes fades que volien


comprar un mocador per dur passat pel cap.
Unes el volien cel, altres vermell altres verd,
altres lila, altres rosa i, fins i tot, una el va
voler ben marró.
Aquesta sí que era una fada de veritat, quan
volava amb la seva vareta i el mocador
marró pel cap. Però na Pimpella, que així era
el seu nom, no era gens dolenta. Era una
fada paraigua. Això vol dir que volava
sempre amb un paraigua, i quan començava
una tormenta, i veia algú que es mullava,
ella volava ben aviat fins on era la persona,
i la portava amb el seu paraigua a ca seva
perquè no es mullàs i agafàs un constipat.
Un dia que plovia va veure una nineta que
nomia Paula, i que tenia por que sa mare la
castigàs per haver perdut el seu paraigua. Na
Pimpella, com que era tan bona, va anar a
parlar amb la mare, i li va contar el que
havia passat. La mare la va convidar a
beure xocolata calenta.
PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ
1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

La fada Pimpella es va fer molt amiga de la


família de na Paula. Cada tarda anava a ca
seva per prendre la xocolata que tant li
agradava.
Però una dia que era allà va passar una cosa
terrible. Pel forat de la foganya va entrar un
mag, que era molt alt i gran. Era tan gran
que arribava fins a dalt de la paret. Na Paula
es va assustar molt i es va amagar darrera
na Pimpella. El mag va treure una vareta
màgica que duia dins la bossa. Era una
vareta llarga i prima, amb estrelles de color
negre. Na Pimpella, ben valenta, li va
demanar què volia, i el mag va dir que
havia anat allà per dur-se’n na Paula amb
ell, al seu castell. Na Paula va començar a
plorar però na Pimpella va treure la seva
vareta màgica. També era llarga i prima,
però de colorins amb estrelles brillants. Va
començar una lluita amb les varetes. Tota la
casa es va omplir d’estrelles negres i de
colorins. Això va durar més d’una hora, i
tots estaven molt preocupats perquè no
sabien qui guanyaria, però passats uns
minuts només es podien veure estrelles de
colorins. El mag havia perdut i se’n va haver
d’anar volant per la foganya, sense cap
estrella negra al seu voltant. Va tornar al
seu castell tot sol i sense ningú.
PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En Babà era un lleó que vivia a la selva. Havia crescut

molt, per la seva edat. Tenia les potes fortes, el cos robust,

els bigotis molt drets i un cap ben gros.

Només la veu era fluixa i dèbil, els seus amics s’havien de

posar al seu costat per sentir-lo bé i entendre el que deia.

Però n’hi havia, els que no eren tan amics seus, que es

reien de Babà per la seva veu de canari. Això molestava

tant el jove lleó que, un bon dia, va decidir que no sortiria

de casa fins que no hagués resolt aquell problema.

Tancat a la seva habitació, va assajar davant el mirall, va

respirar a fons .... fins que al capdavall va aprendre a parlar

amb una veu ronca poderosa.

Aleshores se’n va anar a trobar els de la seva colla. Quan

va començar a parlar, amb aquella veuarra, tan forta, els

altres no s’ho podien creure. La seva veu era tan potent

que s’havien de tapar les orelles. I, és clar, no se li acudia a

ningú acostar-s’hi massa.


PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En Babà era un lleó que vivia a la selva. Havia crescut

molt, per la seva edat. Tenia les potes fortes, el cos robust,

els bigotis molt drets i un cap ben gros.

Només la veu era fluixa i dèbil. Els seus amics s’havien de

posar al seu costat per sentir-lo bé, i entendre el que deia.

Però n’hi havia, els que no eren tan amics seus, que es

reien de Babà per la seva veu de canari. Això molestava

tant el jove lleó que, un bon dia, va decidir que no sortiria

de casa fins que no hagués resolt aquell problema.

Tancat a la seva habitació, va assajar davant el mirall, va

respirar a fons .... fins que al capdavall va aprendre a parlar

amb una veu ronca poderosa.

Aleshores se’n va anar a trobar els de la seva colla. Quan

va començar a parlar, amb aquella veuarra, tan forta, els

altres no s’ho podien creure. La seva veu era tan potent

que s’havien de tapar les orelles. I, és clar, no se li acudia a

ningú acostar-s’hi massa.


PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El lleó Babà somreia, content i satisfet, perquè tenia una

veu forta, i no fluixa com abans. Ja no hi havia ningú que

se’n rigués d’ell.

Però quan va veure que els seus amics no s’acostaven ni el

tocaven, perquè els feia por amb la veu tan forta, li varen

fugir les ganes de riure.

Es va estar una estona seriós, sense dir res .... i després va

tornar a parlar amb la seva veu d’ocellet. Els seus amics es

van haver d’acostar per saber què deia. Alguns van tornar

a riure-se’n. És clar que a Babà li era igual. Tenia els seus

amics, tan a prop, que els podia sentir amb els ulls clucs i

tot. El lleó Babà, per a celebrar que tenia molts d’amics i ja

no estava tot sol, va decidir fer una festa. Primer de tot, va

escriure una llista amb tots els amics que volia convidar: els

elefants, els tigres, les moneies, els ànecs, les serps ....

I, el més important de tots, un pollet petit, de color groc, que

s’havia perdut per la selva.


Així que, en Babà va començar a preparar un lloc que hi

havia devora un riu, per a fer la seva festa. Va decidir que,

el més divertit seria jugar amb l’aigua, perquè feia molta

calor i tots els seus amics sabien nedar.

L’únic que no en sabia era el pollet, que nomia Piu-piu.

En Babà va provar d’ensenyar-li a nedar. Primer li va posar

una branqueta perquè s’aguantés, però en Piu-piu tenia por

i s’enfonsava cada vegada que es ficava al riu. Sortia amb

totes les plomes ben banyades. I en Babà li passava la

llengua perquè no es constipés.


PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ
2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Com que el lleó cuidava tan bé el pollet, en Piu-piu

l’estimava molt i amb el seu bec li portava cucs per menjar,

al petit lleó. En Babà estava molt agraït, però el que volia

era que el pollet aprengués a nedar pel dia de la festa. I el

pollet tenia molta por de l’aigua.

Així que, en Babà va anar a buscar l’ànec que nomia Cuac-

cuac i li va demanar que, per favor, ensenyàs a nedar el

pollet, perquè ell no havia pogut. El pollet va seguir l’ànec

fins a l’aigua, i va posar les potetes com les posava en

Cuac-cuac, i, quina sorpresa, va veure que podia nedar la

mar de bé. Què content que es va posar el pollet. I també el

lleó i l’ànec.

Va arribar el diumenge, i a les cinc de l’horabaixa, van

arribar tots els amics amb el banyador posat i les ulleres

d’aigua.
Tots es volien tirar de la branca d’un arbre que pareixia un

tobogan. Quan queien a l’aigua feien xaf i tots els amics

reien i reien.

Així va passar la tarda, fins que va sortir la lluna ben rodona

i blanca. Quan sortia la lluna, volia dir que era l’hora de

sopar. En Babà havia preparat galetes de xocolata, pastís

de poma i suc de taronja per a tots. I com que havien nedat

tant i tant, tots tenien molta gana. I es varen acabar tot el

menjar.

El lleó Babà estava molt content amb la seva festa, perquè

hi havia tots els seus amics de la selva. En haver sopat, es

varen seure vora el foc, i començaren a contar històries de

riure, fins que va arribar l’hora d’anar a dormir. Cadascú a

la seva cova i al seu llitet.


PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El dilluns, el lleó Babà no va dormir sol. El pollet Piu-piu li

anava darrera perquè tenia por i, el lleó, com que l’estimava

tant, el deixava dormir devora ell, perquè no tengués fred ni

por.

I, així, el pollet es va dormir ben tranquil i content. I abans

de dormir-se va dir al lleó que l’estimava molt perquè era

molt bo, i perquè la seva veu no era com la dels altres

lleons que l’assustaven, sinó que era fluixeta i suau, com el

seu pèl.

L’endemà el matí, en Babà va provar de parlar, una altra

vegada i la seva veu va sortir fluixeta i dèbil, com sempre.

Però en Babà ja no estava trist. Li agradava tenir una veu

que no assustava en Piu-piu ni altre animal de la selva.

Quan en Babà va ser gran, va anar a una escola de cant

per aprendre a cantar, ja que tenia una veu molt especial.


I així va ser el primer lleó cantant de la selva. I quan

cantava tots els animals s’aturaven de fer feina, per

escoltar amb atenció en Babà. El pollet també va voler anar

a la mateixa escola, i també va aprendre a cantar. Quan

tots els altres animals els varen escoltar decidiren que

podien fer una banda de músics. I així ho feren.

A la banda de músics hi havia de tot: un elefant que tocava

els platets, una moneia que tocava el piano, un tigre que

tocava el clarinet, un lloro que cantava, una serp que

tocava el tambor, un tigre que tocava el violí, una lleona

que tocava la viola, i és clar, en Babà i en Piu-piu que

cantaven.

Es reunien tots els matins i començaven el dia ben

contents, tocant i cantant. En acabar anaven a fer un bany

al riu, i després berenaven tots junts.


PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El dilluns, el lleó Babà no va dormir sol. El pollet Cuac-cuac li anava


darrera perquè tenia por i, el lleó, com que l’estimava tant, el
deixava dormir devora ell, perquè no tengués fred ni por.
I, així, el pollet es va dormir ben tranquil i content. I abans de
dormir-se va dir al lleó que l’estimava molt perquè era molt bo, i
perquè la seva veu no era com la dels altres lleons que
l’assustaven, sinó que era fluixeta i suau, com el seu pèl.
L’endemà el matí, en Babà va provar de parlar, una altra vegada i la
seva veu va sortir fluixeta i dèbil, com sempre. Però en Babà ja no
estava trist. Li agradava tenir una veu que no assustava en Piu-piu
ni altre animal de la selva.
Quan en Babà va ser gran, va anar a una escola de cant per
aprendre a cantar, ja que tenia una veu molt especial.
I així va ser el primer lleó cantant de la selva. I quan cantava tots els
animals s’aturaven de fer feina, per escoltar amb atenció en Babà.
El pollet també va voler anar a la mateixa escola, i també va
aprendre a cantar. Quan tots els altres animals els varen escoltar
decidiren que podien fer una banda de músics. I així ho feren.
A la banda de músics hi havia de tot: un elefant que tocava els
platets, una moneia que tocava el piano, un tigre que tocava el
clarinet, un lloro que cantava, una serp que tocava el tambor, un
tigre que tocava el violí, una lleona que tocava la viola, i és clar, en
Babà i en Piu-piu que cantaven.
Es reunien tots els matins i començaven el dia ben contents, tocant i
cantant. En acabar anaven a fer un bany al riu, i després berenaven
tots junts.
PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

La professora havia organitzat uns partits entre les diferents


classes i el dijous següent s’havia de jugar la final. Segurament
l’equip d’en Toni guanyaria. Els dos equips tenien bons jugadors.
Tots els alumnes estaven molt nerviosos.
Va arribar el dia i , a l’hora de matemàtiques, en Toni va agafar un
tros de paper, en va fer una bolla i la va llençar a la paperera com si
ho fes a una cistella de bàsquet. El mestre, en Joan, quan el va
veure, el va castigar sense sortir al pati i el es va enfadar. El timbre
va sonar i els alumnes es van aixecar de les cadires, avorrits com
sempre, com si no hagués passat absolutament res. En Toni es va
apropar al mestre Joan i li va demanar “per favor” que li canviés el
dia del càstig, però aquests, inflexible, li va dir que no podia ser.
El nin es va quedar assegut a la cadira mentre els seus companys
marxaven en fila cap al pati.
No van passar dos minuts que el mestre Joan tornava a entrar per
la porta i la va tancar darrere seu. En Toni ni el va mirar, estava tan
enfadat que l’odiava profundament. Per orgull, i només per orgull, es
va aguantar el plor. En Joan li va dir que s’atraqués, i quan el ninet
va aixecar la vista va notar un comportament estrany. A la taula del
mestre hi havia un cossiol de ceràmica, l’arbret, la caixeta de fusta,
la regadora i el recipient amb les pedres, coses que el mestre tenia
molt geloses i no volia que ningú les toqués.
PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ
3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Quan en Toni va arribar al costat del mestre Joan, va començar a


notar la mateixa oloreta dolça i aquella relaxació especial que havia
sentit el primer dia que s’havia atracat en aquell arbre misteriós.
El mestre Joan mirava amb ulls astorats al seu alumne Toni, a la
vegada que movia els llavis cantant una cançó que en Toni no li era
desconeguda.
De sobte, el nin es va tirar enrere i li va explicar al mestre que
l’arbre que tenia el mestre era d’una tribu de l’Àfrica, la Tamango.
Que s’havia informat a la biblioteca. Que sabia que era un arbre
màgic i que amb ell tenia esclavitzats els nins de la classe. El
mestre Joan li va demanar si havia explicat aquella història a algú
més i en Toni li va dir que no, però que ho volia contar tot a la
directora.
Tot just acabar de parlar, en Toni va anar directament a la porta i es
va trobar amb la desagradable sorpresa que estava tancada amb
clau. Es va girar i va veure com el mestre li ensenyava la clau de la
porta.
En Toni li va dir que botaria per la finestra. L’aula es trobava en un
pis baix. Si el nin es tirava per la finestra, l’únic que es faria serien
quatre rapinyades, però se sortiria amb la seva. El mestre va córrer
per agafar-lo i fer-lo tocar l’arbre màgic. Si ensumava el perfum de
les pedres que hi havia al peu de l’arbre oblidaria tota aquella
història.
En Toni, fugint d’en Joan, va començar a córrer per la classe. A
mesura que es trobava amb una cadira o una taula, la feia caure
expressament a terra posant obstacles al mestre per evitar que
l’agafés.
I el mestre, mentre el perseguia, li deia que era una llàstima que el
primer dia que l’havia castigat no li havia pogut fer un encanteri.
PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El mestre no tardaria gaire a agafar en Toni, perquè corria molt


aviat. Fent un darrer esforç, el nin va arribar a la taula on hi havia el
cossiol de ceràmica i aquell endimoniat arbre encantat i sense
pensar-s’ho gens, el va tirar per terra en el precís moment que el
mestre l’agafava pel coll del jersei.
Van rodolar tots dos acompanyats d’un gran renou. En veure el
cossiol fet mil bocins, l’arbre amb alguna branca trencada i les
pedres fetes miques, el mestre va clavar els dits a les espatlles del
nin com si fos una àguila. I el va renyar per haver romput les seves
coses màgiques. Però, de sobte, el mestre va córrer tot content cap
a en Toni amb els braços oberts i el va abraçar, donant-li les gràcies
per haver-lo ajudat a rompre el malefici. Reia i plorava al mateix
temps de tant content que estava. I li repetia que l’havia alliberat a
ell i a tots els seus companys. Llavonces li va explicar:
Fa uns cinc anys vaig fer un viatge a l’Àfrica amb un grup d’amics. A
causa d’una ferida que em vaig fer amb una punxa , ens vam haver
d’apartar de la ruta establerta. Després d’uns dies de caminar, vam
arribar a un poblat molt primitiu amb unes cabanes que envoltaven
un arbre, un baobab extraordinari. Com ja deus suposar, aquell
poblar era el de la tribu dels Tamango. El guia ens va deixar als
afores mentre negociava amb el cap de la tribu i els seus bruixots. A
mi sempre m’han agradat molt els arbres i, sobretot els arbres
grans, monumentals, mil·lenaris.
PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El mestre no tardaria gaire a agafar en Toni, perquè corria molt


aviat. Fent un darrer esforç, el nin va arribar a la taula on hi havia el
cossiol de ceràmica i aquell endimoniat arbre encantat i sense
pensar-s’ho gens, el va tirar per terra en el precís moment que el
mestre l’agafava pel coll del jersei.
Van rodolar tots dos acompanyats d’un gran renou. En veure el
cossiol fet mil bocins, l’arbre amb alguna branca trencada i les
pedres fetes miques, el mestre va clavar els dits a les espatlles del
nin com si fos una àguila. I el va renyar per haver romput les seves
coses màgiques. Però, de sobte, el mestre va córrer tot content cap
a en Toni amb els braços oberts i el va abraçar, donant-li les gràcies
per haver-lo ajudat a rompre el malefici. Reia i plorava al mateix
temps de tant content que estava. I li repetia que l’havia alliberat a
ell i a tots els seus companys. Llavonces li va explicar:
Fa uns cinc anys vaig fer un viatge a l’Àfrica amb un grup d’amics. A
causa d’una ferida que em vaig fer amb una punxa , ens vam haver
d’apartar de la ruta establerta. Després d’uns dies de caminar, vam
arribar a un poblat molt primitiu amb unes cabanes que envoltaven
un arbre, una baobab extraordinari. Com ja deus suposar, aquell
poblar era el de la tribu dels Tamango. El guia ens va deixar als
afores mentre negociava amb el cap de la tribu i els seus bruixots. A
mi sempre m’han agradat molt els arbres i, sobretot els arbres
grans, monumentals, mil·lenaris. En tots els països on he estat, i
són molts, sempre m’he fet una foto o tinc un record d’algun arbre
amb aquestes característiques.
PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Una nit, quan la Raquel va entrar a l’habitació decidida a parlar amb


en Pipín fins que li vingués la son, va trobar el follet assegut a la
tauleta de nit, amb una evident expressió de mal humor. Sense
esperar que la nina digués res, en Pipín va parlar-li en to enfadat.
Li va demanar quan pensava complir la promesa de dur-lo a
l’escola, perquè feia, no sabia quants dies, que li deia i encara no
ho havia fet. Que arribaria el dia d’anar-se’n i no hauria conegut
aquell animalot que feia la vida impossible a la Raquel.
La nina li va dir que tenia raó i que no s’enfadés, però que tenia por
que el descobrissin i es compliquessin les coses. Però el follet
insistia en que, si feia les coses com ell tenia pensat, no hi hauria
cap perill. Li deia que el portés ben amagat a la cartera i que, quan
fos a classe, el deixes col·locar de manera que ho pogués veure
tot.
Però la Raquel sí que hi veia problemes. Per començar volia
canviar-lo de roba per si el veia algú. I també volia que estigués
molt quiet tot el temps i callat. I passava pena que si esternudava
algú el sentis.
Al final la Raquel es va cansar i el va deixar anar. Però el follet es
va atracar al sofà on seia ella i li va dir a l’orella que podria anar-hi
l’endemà si ho preparaven tot.
La Raquel, que sabia com podia arribar a ser de caparrut el follet,
es va resignar davant l’inevitable: l’endemà portaria el Pipín a
l’escola. Durant més d’una hora van estar preparant-ho tot fins a la
perfecció.
PROVA DE LECTURA. 2ªAVALUACIÓ
4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Al matí, quan el pare va entrar a l’habitació per despertar la Raquel,


en Pipín, el follet ja feia més d’una hora que estava aixecat. Abans
de dutxar-se, la nina va anar a la cuina i va agafar llet i galetes
perquè el follet pogués berenar mentre ella es preparava.
I quan la Raquel va estar preparada, en Pipín es va enfilar a una de
les butxaques de la motxilla de l’escola i s’hi va col·locar a dins, tan
bé com va poder.
Amb la motxilla a l’esquena, la Raquel va baixar per l’escala els
quatre pisos i va sortir al carrer. Feia un matí fred, però no plovia, o
sigui que en Pipín podia dur el cap a fora i anar mirant tot el que hi
havia al seu voltant. Quin paisatge tan diferent del que estava
acostumat a veure! Els alts edificis, els cotxes que ocupaven tot
l’espai, la falta gairebé total d’arbres. Només el cel era el mateix,
encara que li faltés la visió del sol, tapat per les cases.
Quan van arribar a una petita plaça, la Raquel va girar el cap i li va
dir a en Pipín que allà era on sempre quedava amb la seva amiga
Ana, i que a partir d’aquell moment s’havia de començar a
comportar com si realment fos un ninot.
En Pipín va obeir i es va amagar dins la butxaca, de manera que
podia mirar a fora per una obertura de plàstic transparent. I així va
ser com va veure arribar corrent l’amiga de la Raquel, una nena de
cara rodona i expressió alegre. Les dues plegades es van posar a
caminar a bon pas i en ben poca estona, van arribar a l’escola.
La visió del pati va deixar en Pipín impressionat.
PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En Pipín a penes es va fixar en els nins, perquè una dona que era a
la part del davant de la classe va començar a parlar i a donar
ordres. Aquella havia de ser la Rosa, la mestra de que la Raquel
havia parlat tantes vegades. El follet esperà ben amagat a la
motxilla de la nina.
Quan la mestra va acabar, els alumnes van obrir llibres i quaderns i
es van posar a treballar. Aleshores, en Pipín es va decidir a treure el
cap a fora per poder-ho observar tot millor. Però l’única cosa que
veia era un bosc de sabates i de cames, i de seguida es va
començar a avorrir.
Ja començava a pensar que allò d’anar a l’escola no havia estat una
bona idea, quan es va fixar que el nin situat enfront de la Raquel
començava a donar puntades de peu a la nina per sota de la taula.
Feia veure que estava concentrat escrivint, però en realitat només
es preocupava de col·locar els cops als punts més delicats de les
cames de la Raquel. I, en veu baixa, però prou forta perquè la nina
i el follet el sentissin, va començar a repetir un insult per molestar la
Raquel.
En Pipín va treure gairebé tot el cos de la butxaca i va mirar la
Raquel. Esperava que la nina protestés, que li digués alguna cosa a
la mestra, que semblava la responsable de posar ordre en aquella
agressió. Però l’única cosa que feia la Raquel era acotar el cap,
amb la cara tota vermella, mentre els dos nins que tenia al davant
continuaven rient-se d’ella.
Allò no es podia consentir, era un abús. Amb moviments prudents,
en Pipín va sortir de la butxaca de la motxilla i es va acostar al nin
tant com va poder. Després, va allargar el braç i va pessigar-lo en
una cama.
El nin va cridar mentre enretirava la cama i es fregava amb la mà la
part adolorida. Va mirar cap a terra, però en Pipín havia retrocedit
com un llamp i ara estava amagat entre les cames de la Raquel.
Aquell era el famós Carles. I tanmateix, poca estona després va
tornar a començar amb les puntades de peu per sota de la taula.
PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En Pipín a penes es va fixar en els nins, perquè una dona que era a
la part del davant de la classe va començar a parlar i a donar
ordres. Aquella havia de ser la Rosa, la mestra de que la Raquel
havia parlat tantes vegades. El follet esperà ben amagat a la
motxilla de la nina.
Quan la Rosa va acabar, els alumnes van obrir llibres i quaderns i
es van posar a treballar. Aleshores, en Pipín es va decidir a treure el
cap a fora per poder-ho observar tot millor. Però l’única cosa que
veia era un bosc de sabates i de cames, i de seguida es va
començar a avorrir.
Ja començava a pensar que allò d’anar a l’escola no havia estat una
bona idea, quan es va fixar que el nin situat enfront de la Raquel
començava a donar puntades de peu a la nina per sota de la taula.
Feia veure que estava concentrat escrivint, però en realitat només
es preocupava de col·loca r els cops als punts més delicats de les
cames de la Raquel. I, en veu baixa, però prou forta perquè la nina
i el follet el sentissin, va començar a repetir un insult per molestar la
Raquel.
En Pipín va treure gairebé tot el cos de la butxaca i va mirar la
Raquel. Esperava que la nina protestés, que li digués alguna cosa a
la mestra, que semblava la responsable de posar ordre en aquella
agressió. Però l’única cosa que feia la Raquel era acotar el cap,
amb la cara tota vermella, mentre els dos nins que tenia al davant
continuaven rient-se d’ella.
Allò no es podia consentir, era un abús. Amb moviments prudents,
en Pipín va sortir de la butxaca de la motxilla i es va acostar al nin
tant com va poder. Després, va allargar el braç i va pessigar-lo en
una cama.
El nin va cridar mentre enretirava la cama i es fregava amb la mà la
part adolorida. Va mirar cap a terra, però en Pipín havia retrocedit
com un llamp i ara estava amagat entre les cames de la Raquel.
Aquell era el famós Carles. I tanmateix, poca estona després va
tornar a començar amb les puntades de peu per sota de la taula.
PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Hi havia una vegada un violinista que no tenia feina i passava molta


gana. Un dia va agafar el seu violí amb molta cura, com si fos un
bebè, i el va guardar dins l’estoig.
Va posar l’arc a la tapa de l’estoig. Va entaforar-se un mocador a
quadres en una butxaca de l’anorak, va fer cabre el faristol plegat a
l’altra butxaca, i es va posar la gorra.
D’un munt de partitures i quaderns de música en va separar tres
fulls, gastats de tant fer-los servir. Se’ls va posar sota el braç i va
agafar el violí amb la mà. Llavors va fer un xiulet al seu ca, Duki, el
qual, mort de gana, mossegava les sabatilles del violinista i junts
se’n van anar cap a la catedral de Colònia.
La catedral de Colònia és molt gran; per això té unes grans
portalades. El violinista es va quedar al davant de les grans portes.
Va subjectar les partitures entre els genolls, va deixar l’estoig del
violí als seus peus, va muntar el faristol acoblant el llarg peu i el va
deixar dret.
Després, va col·locar les partitures damunt el faristol. Al damunt de
tot hi va deixar una partitura amb una melodia inventada feia molts i
molts anys per un jove músic que es deia Mozart.
Duki en tenia prou de donar una ullada a la partitura per saber quina
era; ara era el torn de Mozart. Va moure la cua, perquè era el seu
compositor favorit.
El violinista es va treure la gorra i la va deixar al peu del faristol,
damunt les lloses del carrer. Es va treure de la butxaca de l’anorak
el mocador de quadres i el va desplegar. Duki va aixecar el cap i va
lladrar amb impaciència. Sabia què passaria ara: de seguida
començaria tot. En efecte: el violinista va col·locar el mocador
desplegat damunt l’esquena de Duki, perquè necessitava tenir les
mans lliures per treure l’arc i el violí de l’estoig. Duki s’estava
completament quiet perquè el mocador no li rellisqués de l’esquena.
L’estoig buit va quedar als peus del violinista. Va agafar el mocador
de l’esquena de Duki, se’l va posar estès sota la barbeta, va
col·locar-se el violí entre la barbeta i el pit i va aixecar l’arc. Duki va
saltar d’alegria. Però, abans que el violinista arrenqués la primera
nota de les cordes, es va girar una ràfega de vent que es va endur
les partitures.
PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ
5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El segon full de la partitura, que era una composició escrita per un


gran músic barroc, va travessar volant la plaça de la catedral, al
mateix temps que els fulls de propaganda d’una nova botiga.
El violinista no l’hagués recuperat mai, si no hagués estat perquè el
seu ca, Duki, lladrava en direcció als fulls. La partitura s’hi havia
barrejat, i el violinista no s’havia adonat que, en agafar-la també
arreplegava un full de propaganda. Mentrestant havia arribat a la
plaça un altre ca, tres vegades més gros que Duki. Va descobrir la
gorra del violinista al costat del faristol i la va ensumar pertot arreu.
Va aixecar una pota i es va pixar sobre el faristol. Després es va
tirar una mica enrere i amb el seu cul tan gros va tombar el faristol.
El violinista no s’havia adonat de res, però Duki, que ho havia vist
tot, va córrer cap a aquell canot i el va fer marxar. El tercer full de
música, el de les danses de Béla Bartók, se n’havia anat volant i
s’havia quedat entre els ferros que adornaven un fanal. I en un tres i
no res s’hi havia quedat enganxat. Duki va començar a córrer al
voltant del fanal sense parar de lladrar, fins que el violinista va mirar
enlaire i va descobrir el full. Com s’ho havia de fer, ara? El violinista
tenia el segon full en una mà i l’arc a l’altra. Però Duki era allà per
ajudar-lo: va agafar l’arc amb la boca amb molta cura, i va guardar
els fulls sota la cua estirada. Ara, el violinista ja tenia les mans
lliures i podia enfilar-se al fanal per recollir la partitura. Compte. A
mig camí li va volar el mocador. Duki va veure que el mocador queia
a prop seu, però tenia l’arc agafat amb la boca i, sota la cua, els
fulls. Va estirar una pota per assegurar el mocador fins que el
violinista baixés del fanal amb la darrera partitura. Era molt difícil
això de no poder moure la cua, ni saltar, ni lladrar, quan el seu amo
se li apropava somrient.
El violinista es va acotar per agafar el mocador. Llavors Duki va
aixecar el pota. El violinista va anar a agafar les partitures, i el bon
Duki va aixecar la cua. Finalment, el violinista va estirar l’arc de la
boca de Duki i va acaronar el ca. Ja era hora! Per fi podria saltar al
voltant del violinista, i lladrar, i remenar la cua!. Sortosament, tot
s’havia solucionat. L’estoig del violí encara era al seu lloc i el violí
encara era una possibilitat, i la gorra encara era a terra allà a prop.
PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

L’home de l’orguenet ni va esperar a que el violinista se n’hagués


anat. De seguida, va començar a donar voltes a la maneta i els
aires d’una cançó italiana van omplir tota la plaça de la catedral. Un
parell de nens s’hi van aturar al davant; volien tocar la maneta. El ca
del violinista, Duki, lladrava enfadat.
L’home de l’orguenet els va fer fora. Duki volia engegar-lo, però, tot
sol, no sabia com fer-ho. Va començar a lladrar ben fort. Udolava i
lladrava tan fort i, amb uns crits tan terribles que de la cançó italiana
gairebé no se’n sentia res. Molta gent se’n reia, d’altres l’insultaven i
es tapaven les orelles. L’home de l’orguenet es va dirigir cap a Duki.
Ell va saltar cap a l’altre costat, però no va parar de lladrar, fins que
l’home de l’orguenet va deixar caure la maneta i, ple de fúria, va
treure el seu orguenet de la plaça de la catedral empenyent-lo en
direcció a l’estació. El violinista ja s’hi podia quedar. Es va tornar a
treure la gorra i la va deixar a terra. Amb un clip molt gros que va
treure de la butxaca esquerra, va subjectar les partitures al faristol.
Molt ben fet! Duki movia la cua i, assegut, guaitava el violinista. De
la butxaca dreta de l’anorak en sobresortia el mocador que s’estenia
sota la seva barbeta. Va treure el violí de l’estoig. El va prémer entre
la barbeta i el pit, va bellugar la barbeta d’un costat cap a l’altre fins
que va trobar la posició correcta per al violí, va fer un senyal a Duki i
va aixecar l’arc per començar a tocar. Però el cargol del faristol
s’havia afluixat en la caiguda i el faristol es va començar a fer
baixet. Tant, que només Duki hauria pogut llegir la partitura. El
problema era que Duki no en sabia, de tocar el violí. Llàstima.
Totalment desconcertat, va lladrar al full que tenia davant del morro,
després es va mirar el violinista. No se suposava què volia que fes.
Volia que olorés aquell paper. O potser volia que el vigilés. Podia
ser que volgués que se’l mengés. El violinista va sospirar. Va deixar
un altre cop el violí i l’arc a l’estoig i va estirar el faristol cap amunt.
Va prémer el cargol ben fort. Després va agafar el violí i l’arc, va
col·locar-se el violí sota la barbeta, va aixecar l’arc i ... Ara sí que
començaria a tocar. Per fi. Tenia tantíssima gana. Duki encara en
tenia més, de gana. En realitat, en tenia tanta que s’hauria menjat el
paper. Bé, el violinista ja tocava. Però, què dimonis era el que
tocava? S’havia equivocat i, al damunt de les partitures, hi havia
posat el full de propaganda de la xarcuteria i tocava d’aquell full de
paper.
PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

L’home de l’orguenet ni va esperar a que el violinista se n’hagués


anat. De seguida, va començar a donar voltes a la maneta i els
aires d’una cançó italiana van omplir tota la plaça de la catedral. Un
parell de nens s’hi van aturar al davant; volien tocar la maneta. El ca
violinista, Duki, lladrava enfadat.
L’home de l’orguenet els va fer fora. Duki volia engegar-lo, però, tot
sol, no sabia com fer-ho. Va començar a lladrar ben fort. Udolava i
lladrava tan fort i, amb uns crits tan terribles que de la cançó italiana
gairebé no se’n sentia res. Molta gent se’n reia, d’altres l’insultaven i
es tapaven les orelles. L’home de l’orguenet es va dirigir cap a Duki.
Ell va saltar cap a l’altre costat, però no va parar de lladrar, fins que
l’home de l’orguenet va deixar caure la maneta i, ple de fúria, va
treure el seu orguenet de la plaça de la catedral empenyent-lo en
direcció a l’estació. El violinista ja s’hi podia quedar. Es va tornar a
treure la gorra i la va deixar a terra. Amb un clip molt gros que va
treure de la butxaca esquerra, va subjectar les partitures al faristol.
Molt ben fet! Duki movia la cua i, assegut, guaitava el violinista. De
la butxaca dreta de l’anorak en sobresortia el mocador que s’estenia
sota la seva barbeta. Va treure el violí de l’estoig. El va prémer entre
la barbeta i el pit, va bellugar la barbeta d’un costat cap a l’altre fins
que va trobar la posició correcta per al violí, va fer un senyal a Duki i
va aixecar l’arc per començar a tocar. Però el cargol del faristol
s’havia afluixat en la caiguda i el faristol es va començar a fer
baixet. Tant, que només Duki hauria pogut llegir la partitura. El
problema era que Duki no en sabia, de tocar el violí. Llàstima.
Totalment desconcertat, va lladrar al full que tenia davant del morro,
després es va mirar el violinista. No se suposava què volia que fes.
Volia que olorés aquell paper. O potser volia que el vigilés. Podia
ser que volgués que se’l mengés. El violinista va sospirar. Va deixar
un altre cop el violí i l’arc a l’estoig i va estirar el faristol cap amunt.
Va prémer el cargol ben fort. Després va agafar el violí i l’arc, va
col·locar-se el violí sota la barbeta, va aixecar l’arc i ... Ara sí que
començaria a tocar. Per fi. Tenia tantíssima gana. Duki encara en
tenia més, de gana. En realitat, en tenia tanta que s’hauria menjat el
paper. Bé, el violinista ja tocava. Però, què dimonis era el que
tocava? S’havia equivocat i, al damunt de les partitures, hi havia
posat el full de propaganda de la xarcuteria i tocava d’aquell full de
paper.
PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Havia arribat la primavera i quedaven lluny els records difícils de la meva


convivència amb la Norma. El retorn a l’escola i a la rutina de cada dia
havia servit per suavitzar els problemes i les tibantors que hi havia hagut
entre nosaltres.
I, com alguna vegada havia sentir a dir als pares, o als avis, el temps ho
cura tot. Vaig passar una setmana difícil, no hi ha dubte, i sé que alguns
dels meus companys de classe em van criticar i es van riure de mi. Això em
va doldre perquè significava que m’havia posat en evidència. Però ja estava
fet i no hi havia remei. Ho vaig prendre amb resignació, i vaig pensar que
probablement era el millor que em podia haver passat.
Ara, en Carles ja sabia quins eren els meus sentiments, si és que abans en
tenia cap mena de dubte. I tampoc no m’importava gaire el que ell pogués
sentir o deixar de sentir. La tornada a la normalitat, a les classes, a les
explicacions de la Glòria i les d’en Serra, a les actuacions del tutor per
evitar que alguns dels meus companys haguessin de repetir a causa del seu
poc aprofitament, tot plegat significà una bomba d’aire fresc que va netejar
el meu cap de les boires que s’havien escampat i que m’impedien de veure-
hi clar.
Tot apuntava cap a un final de segon trimestre normal, sense entrebancs,
sense problemes afegits, i cap a una arribada de les vacances de Pasqua a
Pollença, amb la casa de la torre, amb la companyia de la Maria els últims
quatre dies, aprofitant l’anada dels seus pares a una ciutat estrangera on el
pare havia d’intervenir en un congrés de metges. Fins i tot les meves
relacions amb la Norma havien aconseguit un caire de normalitat.
Havia reprès la lectura de llibres que jo considerava importants: n’hi havia
que me’ls deixava la mare, satisfeta de veure que, gràcies a la Norma havia
començat a capbussar-me en el món de la literatura, que era el seu; d’altres
me’ls deixava la Norma, i normalment eren traduccions de llibres que ella
havia llegit en la versió original, alemanya o anglesa. En la majoria m’hi
trobava reflectida, i això m’ajudava a entendre millor la vida i a entendre’m
millor a mi mateixa.
La lectura m’ajudava a relativitzar el meu problema. Vaig poder constatar
que era el problema de totes les noies, de totes les dones de tots els temps.
Vaig adonar-me que totes les persones passaven per moments dolents, de
crisi, i que de mica en mica, gràcies a l’esforç i a l’ajuda dels amics, tot
quedava superat. Vaig arribar a plorar amb les històries tendres de l’amor
entre dos joves, em vaig emocionar en veure que de vegades la vida és
cruel i no perdona.
PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
I així vaig interpretar millor el que la Glòria ens deia a les seves classes,
que ens recordava que el cor, per exemple, és l’únic que tenim, que el que
fem en un moment determinat pot ser transcendent en la nostra història
personal futura.
La Norma participava en els debats i sempre era brillant a l’hora de fer
comparances del problema amb altres àmbits. L’admirava, la Norma. No
amb la mateixa admiració dels primers mesos, sinó amb una de més distant,
no gens emotiva, purament intel·lectual. En el fons, no se m’havia curat del
tot la ferida que m’havia obert durant la setmana d’esquí.
Un dia, però, va succeir un fet que canviaria el rumb de la nostra amistat i
el de les relacions de tots els de la classe. Un fet que convulsionà tota
l’escola i gran part de l’opinió pública. Érem al laboratori. La Glòria ens
havia deixat per primera vegada les provetes i els tubs d’assaig. Havíem fet
un experiment senzill per grups: havíem escalfat aigua en un tub i havíem
comprovat com cristal·litzava la sal que prèviament hi havíem introduït.
La Glòria va demanar que, un de cada grup, netejàs els tubs que havíem
embrutat anant en compte de no tallar-nos.
La Norma s’oferí voluntàriament a fer-ho. Jo la vaig ajudar a aclarir.
Recordo perfectament que movia la baieta amb agilitat i que l’escuma del
sabó feia una oloreta agradable. Al cul d’un dels tubs hi quedava alguna
cosa negra, i li ho vaig dir a la Norma. Ella va contestar que hi ficaria el dit
gros per fer més força.
Jo em vaig entretenir a aclarir el tub que havia netejat primer i, de sobte,
vaig sentir que la Norma feia un crit de dolor. Vaig mirar dins de la pica i
vaig veure, horroritzada, que el tub s’havia trencat i una de les arestes havia
fet un tall profund a la mà de la Norma, a la banda del palmell, al lloc que
denominem Mont de Venus i que és la zona més prominent, la continuació
del dit gros.
La sang li rajava abundosament de la ferida, queia sobre la pica de
ceràmica blanca, hi feia nuvolets de diferents tonalitats de vermell i
s’escolava pel desguàs. Vaig intentar ajudar-la. Li vaig voler agafar la mà,
que mantenia sota el raig d’aigua. Ell va cridar que no la tocàs, que ningú la
tocàs. Vaig quedar paralitzada. Va semblar que a la Norma li hagués agafat
un mal sobtat i hagués canviat el caràcter. No m’esperava aquella reacció
tan agressiva. Vaig insistir però em va contestar amb una reacció encara
més dura que la de la primera vegada. La Glòria li va dir que es
tranquil·litzés, que no podia entendre tampoc aquell comportament.
PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
Al laboratori, la Norma, s’havia fet mal amb un vidre. Va cridar que la
deixessin sola. Les seves paraules havien estat de desesperació. I jo no
arribava a entendre la seva reacció. La trobava desproporcionada i fora de
lloc. Instintivament, li vaig agafar el braç. Va ser un gest inconscient. La
veia desesperada i vaig creure que necessitava la meva companyia.
Em mirà amb els ulls inundats de llàgrimes. Estava desolada, com si ho
hagués perdut tot. Plorava com les nenes que, algun cop havia vist al carrer
o als grans magatzems, soles, sense el pare i la mare, que s’imaginen
irremissiblement perdudes. Pobra Norma. Em va fer llàstima i li vaig
estrènyer més fort el braç. Aleshores, vaig recordar-me de les paraules que
un dia m’havia dit a casa, de que em prometia que em faria costat, passàs el
que passàs.
Encara no ho acabava d’entendre, però sabia que havia arribat el moment, i
em vaig dir interiorment que estaria al seu costat, passés el que passés.
La cara de la senyoreta Buades havia canviat dràsticament.
Va indicar a la senyoreta Glòria que s’emportés tots els nois i noies, i que
ella es quedaria amb la Norma. Jo vaig protestar dient que em volia quedar
amb ella. Però, aquesta vegada ben enfadada, em va tornar a dir que sortís.
La situació era molt tensa, però després de discutir una estona la directora
em va deixar quedar. I a més, ens va dir que, ja que quedàvem soles, el que
havíem de fer era netejar tot el que s’havia embrutat.
Quan va haver tancat la porta i ens vam quedar soles, la Norma i jo,
s’imposà un silenci tens. Esperava que fos ella qui el trenqués. Si no ho
feia, era que encara no trobava convenient de fer-me cap confidència. No
em va deixar tocar res. Agafà els vidres, un per un, i els va anar col·locant
dins d’un paper de diari. Fregà la pica amb lleixiu fins que s’hagué
assegurat que havia quedat ben neta. En acabat, es posà un tros de gasa al
tall, i, a sobre, una tira ampla d’esparadrap.
Finament, abans de sortir del laboratori, vaig fer el cor fort i li vaig
demanar que em digués el que passava. Em va contestar que no sabia si
podia explicar-m’ho. Jo vaig insistir i va callar. Li vaig veure els ulls
entreoberts, amb una espurna de tristor. Una llàgrima li recorregué les
galtes, i li quedà immòbil sobre el llavi superior. En parlar, va dir que el
que em diria ens separaria. Aleshores es va quedar quieta, amb una lleu
serenitat a la cara, mirant una nebulosa que se li devia haver format davant
dels ulls. Entreobrí els llavis i murmurà unes paraules, en veu baixa, com si
li fes vergonya el que havia de dir. Com si m’estigués dient un adéu
definitiu.