Está en la página 1de 3

Barcelona i la novel·la negra

Jordi Canal

Tota ciutat aspira a ser literària, i Barcelona ―com deia Manuel Vázquez Montalbán― es torna literària a partir del segle XIX:

«Ciudad capaz de ser imaginada y generar un imaginario barcelonés trifronte: la ciudad viuda y romántica de un imperio perdido, generaría un ramillete de odas nacionalistas, la ciudad capitana de la revolución industrial, luchas sociales y prodigios para ricos sublimaría una novelística que mucho tiene que ver con las contradicciones sociales. La ciudad pecadora, portuaria, torva se quedaría esperando a que llegaran los novelistas franceses a codificarla».

Però el centre neuràlgic de la revolució industrial a la Península Ibèrica, La Rosa de Foc dels anarquistes, la ciutat modernista de la burgesia, la ciutat portuària, la ciutat de la revolució i les barricades, la ciutat d'ocupants i ocupats, va tardar en convertir-se en la ciutat de la novel·la negra. Tot i tenir alguns il·lustres precedents com Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo o Mario Lacruz, Barcelona va necessitar de dos autors materials, dues complicitats necessàries i com no, d'un mort, a l'hora de parlar de novel·la negra.

La primera complicitat va ser francesa. Quan als anys seixanta es va aixecar la prohibició de traduïr llibres al català i es va crear Edicions 62, Manuel de Pedrolo es va emmirallar en la "Série Noire" de Gallimard per crear "La Cua de Palla", la primera col·lecció de novel·la negra i policíaca en català. Per aquí ens van arribar els grans clàssics nord-americans com

Hammett, Chandler, Macdonald, Cain, McGivern, McCoy

i també autors

europeus i americans rigorosament contemporanis, com Dürrenmatt, Le Carré, Japrisot, Le Breton o Highsmith.

La segona complicitat ens va arribar d'Argentina. Des de mitjans dels anys setanta, Barcelona va rebre molts intel·lectuals que fugien de la dictadura

militar, i alguns van entrar a treballar en editorials i van crear col·leccions de gènere, com Juan Carlos Martini a Bruguera, on va dirigir "Novela Negra", o Héctor Chimirri amb "Cosecha roja" a Ediciones B, que ens van donar l'oportunitat de llegir novel·la negra americana i europea en castellà.

El mort evidentmentva ser Franco, tot i morir de mort natural. La seva desaparició va propiciar la transició política cap a la democràcia, la modernització del país, la desaparició de la censura i la publicació de novel·les negres escrites per autors del país.

Els autors materials van ser dos autors barcelonins, que van donar el tret de sortida pocs anys abans de la mort del dictador. L'un en català, Jaume Fuster, amb De mica en mica s'omple la pica, el 1972; l'altre en castellà, Manuel Vázquez Montalbán, amb Tatuaje el 1974.

Cap a finals dels setanta va haver-hi un autèntic boom editorial de novel·la negra. Es van crear col·leccions, va aparèixer la primera generació d'autors que situava les seves trames a la ciutat. De cop i volta teniem un detectiu com Pepe Carvalho que es passejava per la Rambla i ens resultava versemblant, i vam descobrir que Barcelona era un lloc tan bo com qualsevol altre per explicar-ne la cara fosca, i Manuel Vázquez Montalbán es va convertir sense voler-ho, sense saber-hoen el pare de la novel·la negra espanyola i mediterrània, i en el renovador de la novel·la negra europea.

Transversal pel que fa als gèneres, la sèrie Carvalho va iniciar-se amb una novel·la experimental de política ficció, va continuar amb un bon grapat de novel·les policíaques i polítiques i va acabar passant pel fulletó, el conte, el monòleg, l'humor i la literatura de viatges, i el resultat final de tot plegat és la crònica de la història d'amor de Vázquez Montalbán per Barcelona ―la "nostàlgia crítica"―, de les transformacions que va sofrir la ciutat els darrers vint-i-cinc anys del segle passat, i de l'evolució de la societat espanyola des de la mort de Franco.

De seguida s'hi van afegir altres visions: Eduardo Mendoza, que tant ens explicava les tensions socials de començaments de segle, com la Barcelona més canalla vista amb els ulls d'un detectiu boig i innominat; el Guinardó de Juan Marsé; els carrers de Barcelona i la pietat i el sentiment de Francisco González Ledesma cap a les classes populars a través de l'inspector Méndez; el terror urbà d'Andreu Martín

Al llarg dels anys noranta es desinfla el boom, desapareixen les col·leccions, però sorgeix una nova figura en el panorama barceloní, la inspectora de policia Petra Delicado, d'Alicia Giménez Bartlett. La dona deixa de ser víctima o subsidiària de la trama per a convertir-se en protagonista i en cap de Fermín Garzón, el seu ajudant. També amb Giménez Bartlett la novel·la negra surt del barri del Raval i s'escampa per altres barris de Barcelona.

Amb el nou segle retorna l'interès per la novel·la negra, perdem Vázquez Montalbán, recuperem González Ledesma ―que no havia estat publicat a Espanya durant la dècada dels noranta―, continuem amb Andreu Martín, amb Giménez Bartlett i, esporàdicament, amb Mendoza. Es creen noves col·leccions; nous premis com L'H Confidencial, el RBA, Crims de Tinta; multitud de clubs de lectura; i apareixen nous centres de difusió, com són la Biblioteca la Bòbila, biblioteca pública amb un fons especialitzat dedicat al gènere negre i policíac; la llibreria Negra i Criminal o el festival BCNegra.

La ciutat es transforma en un parc temàtic per a turistes; la policia autonòmica comença a consolidar la seva presència també en la ficció; la immigració deixa de ser un decorat per convertir-se en una realitat; la corrupció política i empresarial competeix amb les trames narratives; apareixen nous autors que continuen la tradició del gènere, i emergeix una nova generació d'escriptors que amplien els límits del gènere i estableixen connexions amb la narrativa històrica, l'aventura, la ciència-ficció, la novel·la social o l'autoficció i, entre aquests, destaquen autors com Víctor del Árbol, Carlos Zanón, Sebastià Jovani, Javier Calvo o Marc Pastor.

Mai no havia estat tant viva la novel·la negra a Barcelona, potser perquè vivim en una novel·la negra.

Gràcies.

Presentació de la taula rodona "Barcelona negra", que va tenir lloc a la Bibliothèque des Littératures Policières el 23 de març de 2013, amb motiu de Barcelona, ciutat convidada al Saló del Llibre de París. Participaren a la taula rodona Alicia Giménez Bartlett, Javier Calvo, Marc Pastor i Jordi Canal, moderats per Emmanuel Laurentin.