Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
Tema 54
EL MODERNISME.
PENSAMENT I EVOLUCIÓ
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
ÍNDEX
2. Evolució
2.1. Formació i expansió del moviment (1892-1896)
2.2. Les represes del moviment
3. Cronologia
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
BIBLIOGRAFIA
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
El programa modernista gira, com hem vist, entorn d’uns mateixos elements:
- Els atacs a l’Espanya de la Restauració i la crítica a la Renaixença.
- Propostes d’obertura a les idees més avançades d’Europa.
- Adopció d’una actitud estètica que, inicialment, serà sobretot de ruptura amb
els convencionalismes heretats.
Aquest caràcter ètic i culturalista del programa (la cultura esdevé l’element
regenerador i els artistes i escriptors deixen de ser una peça supèrflua –com en la
Renaixença, on encarnaven valors sentimentals i localistes- per convertir-se en
l’ànima de la col·lectivitat, en els impulsors de la regeneració) els porta a rebutjar,
inicialment, les vies polítiques, responsables, des del seu punt de vista, de la
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
2. Evolució
El Modernisme naix a finals del segle XIX entorn d’una revista, L’Avenç. Amb
la incorporació de Joan Sardà, un crític jove, de Josep Yxart i de Narcís Oller, dos
nous valors que aportaren actituds europeistes i renovadores a la revista L’Avenç
-revista que ja havia destacat per la seua voluntat renovadora des de la seua
aparició, el 1881, com a hereva del catalanisme avançat, republicà, de Valentí
Almirall, i amb una actitud positivista quant al pensament, que corresponia, en
literatura, a la defensa del realisme i del naturisme-, aquesta va desplaçant el seu
camp de lluita cap a la cultura i la literatura. Sense trencar amb el moviment de la
Renaixença, que havia creat la minsa infraestructura de l’alta cultura, realitzaren un
esforç per donar-li un sentit progressista i orientar-lo cap a la modernitat.
El problema, però, sorgeix quan la capacitat integradora del moviment es veu
superada per uns programes renovadors que replantegen de cap a peus els
fonaments de la cultura a Catalunya: el moviment es converteix en una part del
conflicte, que queda establert com l’enfrontament entre Renaixença-catalanisme
(historicista i conservador) i modernitat-cosmopolitisme.
Aquest desplaçament del debat cultural es realitza entorn de la revista
L’Avenç en la seua segona etapa, com a resultat, sobre tot, de la campanya de
reforma ortogràfica: els joves redactors de la revista volen fer d’un objecte sagrat,
emblemàtic per a la Renaixença, com és la llengua, un objecte funcional, apte per
als combats ideològics de la vida moderna. La campanya els marca i, alhora, els
converteix en punt d’atracció de la joventut inquieta del moment. Aviat, al naturalisme
més o menys difús que anava defensant la revista, s’afegeix l’actitud combativa
d’alguns crítics com Alexandre Cortada i Raimon Casellas contra les escorrialles de
la literatura romàntica o pseudonaturalista. Així es va preparant el terreny per a
l’aparició del moviment: a partir de 1891 el sector artístic, amb l’articulació del grup
renovador format pels pintors Rusiñol i Casas i el crític Casellas, dotat amb un
programa clar i definit d’obertura als corrents europeus, n’havia avançat posicions,
alhora que creava nuclis de cohesió, el més important dels quals serà Sitges,
sobretot a partir de l’exposició artística que s'hi fa el 1892 i l’adopció de la vila, per
part de Rusiñol, com a lloc de residència. El setembre de 1892, Jaume Brossa
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
apareix a les pàgines de L’Avenç amb un article molt combatiu, “Viure del passat”,
que es pot considerar un manifest ociós del moviment, l’inici de l’aparició d’una
consciència programàtica que acabarà concretant-se en una gran manifestació
conjunta, la Festa Modernista de Sitges del 1893. És en aquests moments, 1892-
1893, que es pot començar a parlar d’articulació d’elements diversos entorn d’un
programa comú. És ben significatiu a tal efecte que Joan Maragall, redactor del
Diario de Barcelona, s'hi adhereix inequívocament.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
ideològica a Europa, es veurà reduït ara a ser només una peça emblemàtica,
mancada de combativitat, a confrontar a l’Espanya retardatària).
De tota manera, hi ha amplis sectors socials i intel·lectuals que no
abandonaran, malgrat el fracàs inicial, la lluita per reorganitzar el moviment entorn
d’un programa unitari, ideològicament avançat. Aquests intents de recuperació del
sentit progressista i renovador del Modernisme s'aniran succeint, sobretot a mesura
que es vaja clarificant la situació política i la Lliga Regionalista comence a mostrar
que té ben poca cosa del moviment interclassista, nacional, que pretén ser. Aquest
fet s'explicarà el 1904: amb l’escissió dels republicans, que creen El Poble Català i,
paral·lelament, el moviment Solidaritat Catalana, són la darrera possibilitat d’engegar
un programa que done resposta als objectius modernistes. Les conseqüències de la
Setmana Tràgica (suspensió governativa del diari) i l’hegemonia cultural i política de
la Lliga Regionalista, acabaren de fer fracassar aquest darrer intent de
reorganització del Modernisme com a moviment de conjunt, i per marginar el grup
d’escriptors i intel·lectuals que l’havien protagonitzat.
La represa de combativitat modernista té la seua correspondència en el rebuig
del decadentisme i del simbolisme, ben explícit en la crítica de Maragall a Anant pel
món, de Santiago Rusiñol, i en els atacs de Pérez-Jorba contra Mallarmé i el
simbolisme francés. La campanya cercava, d’aquesta manera, d’anatematitzar
l’eficàcia social, de mobilització, que el Simbolisme havia bandejat de la creació
artística. Allò que es produeix en el tombant de segle, més que no pas un moviment
pendular, és un intent d’integració de les aportacions del simbolisme dins un nou
marc que exigeix no pas l’evasió sinó la incidència social. La realitat sobre la qual es
pretén incidir, torna al si de l’obra d’art, sotmesa, però, a un tractament que té ben
poc de realisme, perquè cerca d’exterioritzar, per la via de l’exageració o la
caricatura, el xoc entre la subjectivitat sensible i l’exterioritat agressiva. Es
propugnen, doncs, uns procediments que sembla com si volguessen avançar les
tècniques de l’expressionisme (temes cruels, intenció de denúncia, tendència a
l’exageració i a la caricatura, etc.).
Com a resultats d’aquests canvis, el ventall de possibilitats artístiques en els
primers anys de segle es multiplica (primitivisme, expressionisme, vitalisme, etc.), bé
que sempre l’expressió individual, personal, hi ocupa un primer pla. Podem, però,
destriar dues grans tendències, l’espontaneisme i l’arbitrarisme, que conviuen a
partir del 1898. Inicialment, però, predomina l’espontaneisme, amb el qual podem
relacionar, amb totes les precisions que calga, des de la “teoria de la paraula viva”
de Maragall a l’estètica de la sensibilitat que continua defensant Santiago Rusiñol;
des dels defensors de la ingenuïtat i el primitivisme (relacionables amb el
prerafaelitisme) a l’estètica vitalista i agressiva de molts dels exponents de la
marginació social de l'època. Lentament, però, es va produint un rebuig de
l’espontaneisme, com a reivindicació del professionalisme i, doncs, dels ideals
mateixos de construcció d’una cultura moderna, a l’alçada de les grans cultures
europees, i en estreta relació amb els corrents classicitzants que van imposant-se.
La presència d’aquests corrents dins del Modernisme, tant en la sèrie de
reivindicacions del sonet com dins el grup neoclassicitzant que s'aplega entorn d’El
Poble Català, demostra clarament la falsedat de les teories que han volgut identificar
el Modernisme amb l’espontaneisme.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 54
El Modernisme. Pensament i evolució
3. Cronologia
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------