TEMA 28

Tema 28
ELS CAMPS SEMÀNTICS I LÈXICS.
HOMONÍMIA, HIPERONÍMIA, POLISÈMIA,
SINONÍMIA, I ANTONÍMIA
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

ÍNDEX

1. Història de la semàntica
1.1. Introducció
1.2. El problema del significat
1.3. El significat connotatiu i denotatiu
1.4. L’anàlisi componencial
1.5. La semàntica estructural: els camps semàntics

2. Relacions de significat
2.1. Relacions de semblança
2.1.1. Sinonímia
2.1.2. Hiponímia
2.1.3. Camps semàntics
2.1.4. Polisèmia i homonímia
2.2. Relacions de diferència: antonímia, complementarietat i inversió

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

BIBLIOGRAFIA

BLOOMFIELD, L., Language, Nova York, 1933.

CABRÉ, M. T., RIGAU, G., Lexicologia i semàntica, Barcelona, 1985, Enciclopèdia

Catalana.

COSERIU, E., Principios de semántica estructural, Madrid, 1971, Gredos.

GINER, R., PELLICER, J. E., TDC llengua COU, València, 1990, Teide.

FERNÁNDEZ, HERVÁS, RÁEZ, Introducción a la semántica, Madrid, 1977, Cátedra.

LEECH, Semántica, Madrid, 1977, Alianza Editorial.

LYONS, J., Semántica, Barcelona, 1980, Teide.

---, Introducción a la lingüística teórica, Barcelona, 1975, Teide.

OGDEN, C. K., RICHARDS, A., The meaning of the meaning, Londres, 1936.

ULLMANN, S., Semántica. Introducción a la ciencia del significado, Madrid, 1980,

Aguilar.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

1. Història de la semàntica

1.1. Introducció
La semàntica naix com a ciència autònoma en el segle XIX. La paraula
“semàntica” apareix el 1897 a l’obra de Bréal, Essai de semantique, science des
significations. Dins el marc positivista de l’època es defineix la semàntica com “la
ciència que ha de buscar les lleis que regeixen el naixement, creixement,
reproducció i mort de les paraules”.
En aquesta època, la semàntica és una ciència diacrònica, preocupada pels
canvis de sentit els quals tractaran d’explicar-se buscant les causes en la història
cultural de les civilitzacions.
La semàntica moderna naix amb Trier (1931) i la seua teoria dels camps
semàntics. Ell parteix de Humboldt i aprofita la seua idea d’articulació (unes unitats
es descomponen en altres unitats). Amb aquestes idees, Trier concep el vocabulari
d’una llengua en un moment determinat com un sistema que s’articula al voltant de
camps semàntics. A partir d’ací, ja no s’estudia el canvi de sentit d’una paraula
aïllada, sinó sempre per referència al camp semàntic al qual pertany.
El domini de la semàntica no és tan precís com el de la resta de la lingüística,
raó per la qual aquesta disciplina ha estat deixada de banda molt sovint i, en
l’actualitat no es troba tan desenvolupada com la resta de components lingüístics.
Resulta problemàtic perfilar els límits precisos del significat. De fet, cada corrent
lingüístic ha posat l’èmfasi en un o altre aspecte concret, tot aportant teories sovint
divergents però en tot cas complementàries. La subteoria de la gramàtica que
s’ocupa del significat és la teoria semàntica lingüística, que ha incorporat algunes
tesis de la semàntica filosòfica, la qual s’ha ocupat especialment de les relacions
entre el llenguatge i la realitat. Aquest primer problema és del que ens ocuparem a
continuació.

1.2. El problema del significat

En definir el signe lingüístic caracteritzem el significat com el concepte o idea
mental d’una cosa, i en l’esquema bàsic de la teoria de la comunicació, hi ha també
un element que és el referent. És a dir, que a més del signe lingüístic es troba la
”cosa” significada. Per això, l’esquema de Saussure, bipolar, de significant i significat
ha sigut substituït en semàntica pels anomenats triangles semiòtics, dels que parla la
teoria analítica o referencial. El primer va ser d’Odgen i Richards 1 que va servir de
base a altres posteriors, com el d’Stern o el d’Ullman2 que és el que presentem a
continuació:
sentit

nom cosa

Aquest triangle inclou el referent o cosa anomenada. En el triangle, el nom és

la configuració fonètica de la paraula, els segments i suprasegments que el
constitueixen (=significant, imatge acústica). El sentit (=significat, concepte, objecte
mental) és la informació que el nom comunica a l’oient. La cosa és el tret o
esdeveniment, extralingüístic, sobre el qual parlem.

1
Ogden, CK., Richards, A. The meaning of the meaning. Londres, 1936 (4ª edició)
2
Ullman, S. Semàntic. Introducción a la ciencia del significado. Madrid, 1980.
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

La línia de punts indica que no hi ha relació directa entre la cosa i la seua

denominació (nom).
Encara que aquests triangles semiòtics tenen en compte al parlant i a l’oient,
no donen la suficient importància al nivell social. S’ha de tindre en compte que el
significat es produeix com una relació entre els individus que es comuniquen i
produeixen signes per a aquest propòsit. És a dir, es produeix quan dos individus,
com a mínim, es comuniquen entre si mitjançant signes per transmetre els seus
pensaments, expressions de sentiments, ... relacionats amb el referent, al qual fa
menció la comunicació, qui usa el signe per a transmetre les seues idees i qui ho
percep. En aquesta comunicació, el procés de codificació o interpretació del
missatge, té una direcció diferent per al parlant i per a l’oient.
En el parlant, el procés és el de buscar un nom per al concepte que vol
expressar: si vol expressar portar un automòbil utilitzarà els termes conduir, guiar,
etc, segons la localització geogràfica o el nivell de formalitat que utilitze en la
conversa. Aquest procés, doncs, parteix del concepte per a arribar als mitjans pels
quals aquests s’expressen en la llengua: és un procés onomasiològic, i
l’onomasiologia és la part de la semàntica que s’ocupa d’ell.
En l’oient, el procés és el de buscar el concepte que vol expressar el nom que
percep. Si sent el nom fulla, li evocarà el concepte de fulla, i el context dilucidarà si
es tracta de fulla d’arbre, d’afaitar, de ruta, ... Aquest procés parteix de la paraula per
a arribar als conceptes que expressa: és un procés semasiològic, estudiat per la
semasiologia.
Una altra concepció del significat és la sostinguda pel filòsof Wittgenstein 3
(1889-1951, principal exponent de l’anomenada teoria operacional o contextual.
Per a Wittgenstein el significat d’una paraula és el seu ús. Per exemple, el significat
de saber en: 1. Sé que ha vingut Joan. 2. Sé la resposta. 3. Sé muntar a cavall, és la
intenció comunicativa (t’informe que estic assabentat d’alguna cosa, conec alguna
cosa, tinc certa habilitat, ...) d’aquest verb en diferents situacions. L’ús lingüístic no
és una recopilació de característiques lexicogràfiques, sinó una anàlisi descriptiva de
les accions de les quals se serveixen les paraules: indicar, demanar, rebutjar,
informar, ... Es preocupa més de com actuen les paraules que per allò que és el
significat en si.
Per a definir el significat de les paraules empra el mètode de substitució,
que és el mateix que s’empra per a distingir fonemes.
Cal assenyalar que aquesta posició evita qualssevol referències a estats o
processos mentals intangibles i subjectius, definint el significat en termes contextuals
i empírics.
La definició operacional (Wittgenstein) és un complement vàlid de la
referencial (triangles semiòtics), sempre que els lexicògrafs i semàntics reunesquen
una mostra de contextos i els aborden permetent que el significat emergesca
d’aquests. Una vegada fet açò, ja es pot passar a la fase referencial i tractar de
formular el significat o significats així identificats. La relació entre les dues fases és la
mateixa que entre llengua (referencial, significat de la llengua) i parla (operacional,
significat en la parla).

1.3. Denotació i connotació

3
Wittgenstein, L., Philosophical investigations. Oxford, 1953.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

A l’hora d’analitzar el valor lèxic dels components lingüístics, Leech4 distingeix

entre:
Significat conceptual o denotatiu és aquell que adquireixen les distintes
unitats lèxiques en oposició a les altres que conformen el sistema lingüístic. El
significat denotatiu de cada forma lingüística es vincula directament als diversos
referents de la realitat observable. La denotació és, per tant, l’aspecte del significat
que enllaça la llengua amb el món real, són les característiques objectives que
s’atribueixen a allò que el terme designa.
Per exemple, el significat denotatiu bàsic de “gat” inclou /+animal/ /+felí/
/+domèstic/; el de “arbre”, /+vegetal/ /+gran grandària/ /+tronc/, ...
Significat connotatiu, posa en relació no solament llengua i realitat, sinó que
hi incorpora també tots aquells aspectes que fan referència a l’emissor i a cada acte
concret de comunicació. Com ha assenyalat A. Martinet, el significat connotatiu de la
llengua consisteix en “tot allò que un terme és capaç d’evocar, de suggerir, excitar,
implicar, bé siga de manera neta, bé siga de manera imprecisa”. Pensem els
diferents valors connotatius que el terme sopa pot evocar en diferents persones: en
Mafalda, que l’odia; en una persona que no ha menjat en diversos dies, en algú que
acaba de fer-se un bon àpat, etc. Els trets comunicatius, doncs, poden ser molt
diferents. Alguns són compartits per tots els parlants, altres poden ser propis d’un
grup o fins i tot d’un individu particular. A la lingüística li interessen les de caràcter
general.

1.4. L’anàlisi componencial

L’anàlisi componencial és un dels punts més importants de la semàntica
moderna. Com el seu nom indica, consisteix en descompondre el significat d’un
lexema en els seus constituents o trets mínims.
Els orígens d’aquesta metodologia cal cercar-los en l’estructuralisme europeu
posterior als anys 50. Hom sol citar com a punt de partença la intervenció de
Hjielmslev en el VIII Congrés Internacional de Lingüística (1957).
Aquest mètode d’anàlisi del significat consisteix a considerar que, de la
mateixa forma que el plànol el significant, el significat es pot “descompondre” en
unitats menors. Pensem en quatre mots com home, dona, xic i xica. Tots aquests
mots es refereixen a éssers humans i s’oposen, per tant, a d’altres com gat, lleó,
teuladí, ... que indiquen éssers no humans. Aquesta oposició es pot representar per
mitjà de la presència (+) o de l’absència (-) del tret semàntic /humà/; direm, per tant,
que home, dona, xic i xica comparteixen el tret /+humà/ enfront dels altres que
posseeixen el tret /- humà/. Home i dona comparteixen, d’altra banda, el tret /+adult/ i
s’oposen a xic i xica pel tret /+mascle/ dels primers de cada parella i el tret /- mascle/
dels segons. Fixeu-vos com donen compte esquemàticament d’aquests trets i de les
oposicions que s’estableixen en el significat d’aquests quatre mots:

Humà Adult Mascle

Home + + +
Dona + + -
Xic + - +
Xica + - -
Després del que hem vist fins ara, podem definir els trets semàntics com les
unitats de significat mínimes que es combinen simultàniament per a formar el
4
Leech. Semántica. Madrid, 1977. Alianza editorial.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

significat d’una paraula tot distingint-la, així, de la resta de paraules. Abans de

passar endavant, convé tenir en compte una qüestió terminològica; ens referim al fet
que dins el corrent estructuralista hom ha anomenat sema cadascun dels trets
mínims i semema el conjunt de semes que combinats simultàniament constitueixen
el significat d’un lexema. Des d’aquest punt de vista tindríem, per tant, que el
semema d’un mot com ara home consta dels semes /+humà, + adult, +mascle/.
Els trets semàntics o semes no posseeixen sempre les mateixes
característiques. Hom sol distingir, així, dos tipus de trets diferents: els que indiquen
“propietats” i els que indiquen “relacions”. Per tal d’exemplificar aquestes diferències
partirem del mot pare i dels trets /+humà, +progenitor, +mascle/ amb què donem
compte del seu significat. Fixeu-vos que amb els trets /+humà/ i /+mascle/ ens
referim a propietats posseïdes per éssers que designem amb la paraula pare, això
és, indiquem que aquest ser és humà i mascle. El tret /+progenitor/, per contra, no es
refereix a una propietat, sinó a una relació, car explicita que l’ésser que designem
amb aquest mot “és el progenitor d’un altre ésser”.

1.5. La semàntica estructural: els camps semàntics

El supòsit que les paraules estan organitzades o estructurades al voltant de
camps lèxics o conceptuals va ser proposat per Trier (1931). La idea apareix ja en
Humboldt (1836), encara que comença a desenvolupar-se a partir de Saussure5
(1916).
La idea que pren Trier de Saussure és la de llengua com a sistema. Concep el
vocabulari d’una llengua en un estat determinat com un sistema articulat al voltant de
camps lingüístics (el conjunt de paraules que comparteixen determinats semes que
els diferencia d’altre conjunt). Els camps lèxics reflecteixen els conceptes, que són
unitats no lingüístiques. Les paraules són l’expressió material dels conceptes i junt al
camp lèxic hi ha un camp conceptual. El camp lingüístic fa una divisió arbitrària d’un
camp conceptual determinat. Color, edat, parentesc, estètica, ... són conceptes
generals que cada llengua classifica o divideix d’un mode específic.

La teoria del camp lèxic en l’actualitat ha sigut elaborada per E. Coseriu6.

Defineix camp lèxic com el conjunt de lexemes units per un valor lèxic comú, que és
el valor de camp, i al que aquells lexemes subdivideixen, oposant-se entre si
mitjançant trets distintius de contingut. El camp semàntic o lèxic consisteix per tant, a
agrupar totes aquelles unitats lèxiques que guarden una relació entre si, igualitària
respecte al valor que acota el camp.
Les mateixes restriccions metodològiques que són necessàries en la
descripció fonològica (o morfològica, sintàctica, etc.) operen en la delimitació del
camp lèxic. La descripció semàntica delimita el significat literal o conceptual i és
relativa a un estat de llengua precís, a un sociolecte, un dialecte i a un estil
determinat.
El nostre coneixement del món ens fa veure que les possibilitats
d’estructuració del lèxic mitjançant camps semàntics són molt productives i, així, es
pot parlar de camps semàntics tan dispars com el de les llepolies, el de les relacions
de parentiu, el dels mitjans de locomoció, ...
Un dels criteris que ha estat assenyalat per tal de determinar quins elements
lèxics pertanyen a un camp semàntic concret, ha consistit en una operació de

5
Saussure, F., Cours de linguistique générale. París. 1955 (5a edició).
6
Coseriu, E., Principios de la semántica estructural. Madrid, 1971. Gredos.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

selecció, segons la qual, totes les unitats lèxiques que poden aparéixer en un
moment concret de la cadena parlada formarien part d’un mateix camp.
Així, si en la següent construcció l’espai puntejat pot ésser emplenat amb els
diferents elements que es proposen, és perquè totes aquestes unitats lèxiques
pertanyen al mateix camp semàntic: el dels mitjans de locomoció.
M’agrada viatjar amb ................ bicicleta/ autobús/ globus/ moto
Perquè, com assenyala Lyions7, un camp lèxic constitueix “un subconjunt
paradigmàticament i sintagmàticament estructurat del vocabulari o lèxic”, en el qual
totes les unitats que poden ser commutades, en un punt concret de la cadena fònica
mantenen entre ells una relació paradigmàtica o in absentia, i és justament l’elegida
la que guarda, amb la resta d’elements de la frase, una relació sintagmàtica o in
presentia.

2. Relacions de significat

Ja hem vist en punt anterior que de la mateixa forma que en morfologia o

fonologia, en semàntica podem establir estructures i sistemes.
Entendrem per estructura la relació entre les parts i el tot que les integra i
també les relacions entre elles mateixes. Així, quan parlem d’estructures lèxiques
parlarem de les relacions que constitueixen un camp.
Ens cal estudiar les relacions que les paraules mantenen entre elles, perquè
les unitats semàntiques es defineixen precisament per la seua funció, que només es
pot establir per relació amb altres unitats. Així doncs, parlarem de relacions entre
paraules per a saber quin és el seu valor. Hi ha dos tipus de relacions de significat:
les de semblança i les de diferència.

2.1. Relacions de semblança

L’eficàcia de la comunicació és òptima si a cada significant li correspon un
significat i viceversa. Aquesta és una posició teòrica que sols s’acompleix en els
llenguatges científics. En les llengües naturals poden donar-se dos o més significats
per a un significant o a la inversa.

2.1.1. Sinonímia
Es defineix com la relació existent entre termes amb diferent significant, però
amb el mateix significat. Els sinònims es diferencien per la seua composició
fonològica, però pertanyen a la mateixa significació: casament, enllaç, boda, ...
Sembla que el millor mètode per a establir quan dues paraules són sinònimes
és la commutació o substitució d’una per l’altra.

Podem distingir diferents classes de sinonímia:

- Sinonímia conceptual. Els termes remeten al mateix concepte. És la

condició més “característica” de la sinonímia. Els exemples anteriors són
exemples de sinonímia conceptual.
- Sinonímia referencial. Els termes remeten al mateix referent, però no
signifiquen el mateix. Exemple: el sol i l’astre rei, el vencedor d’Austerlitz i el
vençut de Waterloo (Napoleó).

7
Lyions, John. Semántica. Barcelona, 1980. Teide.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

- Sinonímia contextual. Són sinònims contextuals els termes que poden

commutar-se en un context donat sense alterar el significat de la seqüència.
En altres contexts açò no és possible. Exemple: els cigrons són
pesats/indigests...
En la lingüística moderna la majoria d’autors opina que la sinonímia absoluta
no existeix, ja que sempre hi ha valors emotius, socials o estilístics, com hem vist,
que diferencien el valor de paraules aparentment iguals.

2.1.2. La hiponímia
Un altre tipus de relació semàntica interessant és l’anomenada relació
d’implicació, de dependència o d’inclusió, també anomenades més tècnicament com
a relacions hiponímia. Direm d’una unitat lèxica que és hiponímica d’una altra quan
aquesta es troba inclosa dins del camp lèxic de la primera. Per exemple:
FRUITA => hipònims: taronja, pera, poma
TARONJA => hipònims: clementina, nàvel, imperial, sang
En l’exemple, direm que les unitats lèxiques que designen les diverses
varietats de taronja són hipònims d’aquella, mentre que taronja és un dels hipònims
de fruita.
Dues unitats lèxiques, doncs, són una hiponímia de l’altra quan la matriu que
descriu la primera conté els trets que descriu la segona. Quan la relació és
considerada a la inversa parlem d’hiperònims. Així, au és hiperònim de: colom,
pollastre, ocell, pingüí, etc.

2.1.3. Polisèmia
Anomenem polisèmia la propietat que tenen certes unitats lèxiques de ser
associades a diverses significacions diferents. És a dir, aquells casos en què un
mateix significant pot adquirir diversos valors significatius. En la banda oposada a la
polisèmia trobem la monosèmia: cas d’un significant que únicament representa un
sol significat. La monosèmia és, o deuria de ser, una característica normal dels
vocabularis científics, ja que quan la terminologia és unívoca s’evita qualsevol
ambigüitat.
És en la polisèmia on es posa més clarament d’evidència el tret d’economia
del llenguatge, perquè si allò normal fóra pensar que a cada significat li cal un
significant que l’expresse, l’observació de la realitat és palesa que no és així. De fet,
totes les llengües presenten més significats que no pas significants, perquè a alguns
d’ells hom associa més d’una significació. Hi ha una relació clara entre el caràcter
més o menys polisèmic de les paraules i la seua freqüència d’ús: les més habituals
solen ser més polisèmiques, mentre que les que presenten un índex d’utilització
menor solen ser monosèmiques. I açò ha ocorregut perquè les paraules molt
emprades han anat eixamplant, al llarg de la història, el seu significat primari, per a
anar designant realitats diferents.
Cara, per exemple, que originàriament i exclusivament significava “la part
anterior del cap de les persones” ha anat ampliant el seu valor originari per a
significar:
- Part anterior del cap d’alguns animals.
- Part anterior del cos de l’home.
- Part anterior d’una cosa.
- Superfície d’una cosa.
- Aspecte, manera, etc.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

En tot cas, les possibles interferències que podrien derivar-se de l’ús de

termes polisèmics, queden ràpidament anul·lades en funció de la situació discursiva i
del context que emmarquen cada acte de parla. De fet, si el sistema lingüístic ha
permés l’existència de mots polisèmics és perquè, contràriament al que es podria
pensar, les ambigüitats comunicatives són gairebé tendents a zero.
A continuació veurem les causes que segons Ullman provoquen l’aparició de
la polisèmia.
Causes de la polisèmia:
- Canvi de sentit i d’aplicació: les paraules adquireixen diferents matisos de
significat segons el context, matisos que de vegades desapareixen, però
d’altres vegades es desenvolupen i es converteixen en sentits diferents del
mateix terme. Els canvis d’aplicació són particularment observables en els
adjectius, que canvien de significat segons els substantius a què s’apliquen
(ja sabem que no és el mateix un vell verd que un arbre verd).
- Especialització del medi professional: segons l’ocupació que es tinga, una
paraula pot tenir un significat o un altre. Així, acció vol dir acció judicial per a
un advocat, operació militar per a un soldat, jugada per a un futbolista, etc. La
forma màxima d’especialització es produeix quan un nom comú passa a ser
propi: el Principat (Catalunya, Astúries).
- Llenguatge figurat: una paraula pot rebre diversos sentits figurats sense
perdre l’original (metàfores i metonímia: aranya = fanal, insecte, ...).
- Homònims reinterpretats: dos mots amb ètims diferents però significat paregut
ens semblen un de sol. És poc freqüent (lliga: associació de
metalls/associació en general).
- Influència estrangera: una paraula pot canviar de significat segons el que
signifique en altres països. Són els préstecs semàntics (parlament = discurs,
però per influència anglesa assemblea legislativa).

2.1.4. Homonímia
La polisèmia i l’homonímia pertanyen al mateix cas de significació múltiple: un
significant amb diversos significats. És difícil traçar una línia divisòria entre ambdues.
Podem admetre que els homònims són paraules que tot i tenir la mateixa constitució
fonològica es diferencien pel seu significat. Per a Ullman, l’homonímia es dóna entre
dos mots diferents que coincideixen en la seua evolució històrica, com per exemple
fora (verb ésser) i fora (adverbi), mentre que la polisèmia és una sola paraula que ha
adquirit significats diferents al llarg de la seua història. A més, hi ha dues diferències
fonamentals entre elles: la polisèmia és molt freqüent i beneficia l’economia del
llenguatge, mentre que l’homonímia és poc freqüent i seria desitjable que no existira,
perquè provoca moltes confusions. Exemples d’homonímia són:
- Pot (recipient) / pot (verb poder)
- Sol (astre) / sol (sense companyia)
- Ras (clar) / ras (tipus de tela)
Dins el camp de l’homonímia cal distingir encara entre homònims
homògrafs, és a dir, aquells que tenen una mateixa forma gràfica: dit (apèndix de la
mà) / dit (participi de dir); i els homònims homòfons, aquells les relacions fòniques
dels quals són idèntiques, tot i que es diferencien en llurs realitzacions gràfiques:
déu (ser suprem) / deu (del verb deure); sòl (capa de la superfície terrestre) / sol
(astre); véns (del verb venir) / vens (del verb vendre) / venç (del verb véncer); ...
A continuació veurem les causes que segons Ullman provoquen l’aparició de
l’homonímia.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

Causes de l’homonímia:
- Convergència fonètica: desenvolupament de sons convergents.
- Divergència semàntica: desenvolupament de sentits divergents. Quan els
significats es distancien tant que no tenen res a veure, la polisèmia deixa pas a
l’homonímia.
- Influència estrangera: en altres llengües, una paraula estrangera pot introduir-
se i evolucionar d’acord amb les regles formals fins esdevenir homònima
d’una paraula genuïna.

2.2. Relacions de diferència: antonímia, complementarietat i inversió

Tradicionalment s’ha parlat d’una relació de diferència, l’antonímia, que
estudiava aquells elements lèxics que mantenien entre si una relació d’oposició.
Però com bé assenyalen Cabré i Rigau8, “l’anomenada antonímia ha estat
històricament una mena de sac on s’han col·locat relacions semàntiques de diversos
tipus”. Per això cal redefinir el fenomen.
Si agafem l’antonímia com a contrari de sinonímia, és a dir, com l’oposició de
significats, podem establir-ne dos tipus:

• Antonímia gramatical: formada amb l’ajut de prefixos, normalment amb sentit

negatiu: in-, anti-, dis-, des- (formar/deformar, útil/inútil). També entrarien ací les
oposicions lèxiques (àton/tònic, saborós/insípid).

• Antonímia lexical: és aquella que té la funció de delimitar els sinònims aparents

i els reals. En aquest cas, l’antonímia només es dóna de forma absoluta entre
mots monosèmics (sempre/mai). Quan un dels dos mots, o els dos, tenen més
d’un sema, l’antonímia serà parcial, perquè només podrà oposar-se un sentit, no
tots.
Segons Lyions9, l’antonímia ha estat definida com a contrarietat de significats,
la qual cosa ha portat a moltes confusions. Per això matisa el terme i parla de tres
tipus de contrarietat, i per tant, de tres relacions de significat basades en la
diferència: antonímia, contrarietat i inversió.

• Antonímia: en sentit estricte. Són els termes que admeten gradació: alt/baix,
gran/petit, gelat/calent. Qualsevol cosa pot no ser ni una cosa ni l’altra o bé ser
molt alt, un poc menut, bastant gelat, ... Mitjà i tebi representen situacions
intermèdies. Una altra característica que Lyions apunta és el fet que un antònim
implica la negació de l’altre: un amic no és un enemic (però un no amic no és
necessàriament un enemic).

• Complementarietat: dos lexemes són complementaris quan junts cobreixen

totalment un camp, de manera que l’afirmació d’un implica la negació de l’altre o
a l’inrevés. Exemple: les parelles del tipus mascle/femella, cert/fals,
animat/inanimat, etc.
• Inversió: la inversió es produeix quan dues paraules que expressen una relació
entre dos objectes lingüístics, que representen la mateixa realitat des de
posicions inverses. El primer terme implica el segon i a l’inrevés, de la mateixa
manera que la negació del primer terme implica la negació del segon i a l’inrevés.
Per exemple, comprar i vendre.
8
Cabré, M, i Rigau, G. Lexicologia i semàntica. Barcelona, 1985. Biblioteca Universitaria, 3.
9
Lyions, J. Introducción a la lingüística teórica. Barcelona, 1975. Teide.
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 28
Els camps semàntics i lèxics. Homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia i antonímia

Joan compra llibres a Pere.

Pere ven llibres a Joan.
Veiem clarament que comprar implica vendre (si algú compra és perquè algú
ven) i a l’inrevés. També es pregona la circumstància que la negació de comprar
suposa la negació de vendre (si no hi ha compra és que no hi ha venda) i el mateix
ocorre invertint la perspectiva.
És cert que pot ocórrer que la relació d’inversió siga paral·lela a la
d’antonímia. Però encara que entre dalt i baix o entre esquerra i dreta hi haja
possibilitat de gradació, si A està a l’esquerra de B és que B està a la dreta de A.
Altres autors anomenen aquest fenomen amb el nom de reciprocitat.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------