CIUTAT, CULTURA I MODELS TÚRISTICS1

Lluís Bonet i Agustí

Universitat de Barcelona

La ciutat ha estat tradicionalment un destí natural del viatger amb motivacions culturals,
ja que concentra els serveis d’acollida i bona part del pols vital d’un país. Com diu en
Jordi Borja, la ciutat és vivència personal i acció col·lectiva al mateix temps, sent les
seves places, carrers i edificis emblemàtics els llocs on la història es fa. Tanmateix,
l’actual boom del turisme cultural urbà comença a prendre protagonisme enfront del
mercat vacacional tradicional de sol i platja en la mesura que el cost del transport aeri es
redueix, els períodes de vacances es segmenten i les excuses o motius per viatjar a les
ciutats es multipliquen.

Malgrat que el turisme cultural no sigui de moment més que un segment del mercat
turístic global, tot moviment temporal de residents d’un espai a l’altre implica entrar en
contacte –de forma explícita o implícita, involuntària o conscient – amb una altra
cultura, hàbits i formes d’expressió. El simple fet de menjar en un restaurant de cuina
local –creativa o tradicional –, passejar i observar la gent al teu voltant, o deixar-se
impactar per l’estructura urbana i la forma de circular per la ciutat comporta una
exposició a la cultura local. Més enllà de la verdadera motivació inicial del viatge a
una ciutat (per lleure, negocis, estudis o congressos) la cultura pren un protagonisme
clar, en especial si hom n’és conscient.

Evidentment, aquesta exposició augmenta quan la motivació del viatge se centra en les
expressions culturals i hi ha una voluntat explícita de conèixer i contrastar realitats
diverses. A mesura que els actors de la indústria turística prenen consciència d’aquest
interès es multipliquen les formes de mediació per facilitar el contacte, amb una
explicitació creixent d’una oferta de productes etiquetats com a turístico-culturals.
Aquesta mediació pot fer-se tant a través de la creació i comercialització de productes
específics (visites guiades, webs especialitzades, publicacions amb itineraris turístics,
disseny de viatges o experiències creatives a la carta, records, artesanies o obres d’art
per a turistes culturals), com amb l’aprofitament de productes preexistents (la lectura de
guies o llibres sobre la cultura local, l’assistència a espectacles i exposicions, o la visita
a monuments oberts a residents o forans), o encara millor a través del contacte personal
amb amics o familiars.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la major part del consum turístico-cultural
correspon a productes culturals pensats originalment per a la població resident. La
major part dels museus, monuments, festes o mercats artesanals, així com de l’oferta
d’exposicions, gastronomia tradicional o espectacles, neixen per donar resposta a una
necessitat o a una expressió de la cultura local. En la mesura que aquesta oferta està
disponible i es percebuda com atractiva pel potencial turista cultural, o pels seus
intermediaris o mediadors (guies turístics, o productors de serveis complementaris) es
converteix en un producte més a oferir al costat del resta de serveis turístics –transport,

1
BONET, L. (2008), “Ciutat, cultura i models turístics”, Barcelona Metrópolis, n. 72, Estiu 2008, p. 66-
69.
allotjament, restauració o animació turística –, de forma similar a la resta de l’oferta
comercial, esportiva o de lleure.

En aquest context cal situar les interaccions entre les demandes culturals de cada
tipologia de turista, i l’oferta cultural de les ciutats destinatàries de flux turístic. En
alguns casos, l’augment de la demanda generada pel flux turístic prestigia el patrimoni
local i justifica l’increment de la pròpia oferta i la seva accessibilitat horària en benefici
també dels residents. En altres, es dóna un segrest de l’espai i dels propis continguts per
part del turisme. Sovint, es genera una autoexclusió dels residents per col·lapse o via
preus (el turista té més poder adquisitiu i és un client temporalment captiu) d’una oferta
cultural que malgrat el seu creixent prestigi es percebuda per ús quasi exclusiu dels
visitants.

Un altre dels efectes culturals del turisme és en el sistema cultural i de valors de turistes
i residents locals. En els primers, la disponibilitat momentània de temps, l’interès
explícit per la vivència o per comprendre la cultura de l’altre, i fins i tot la possibilitat
d’accedir a propostes costoses gràcies a una major capacitat adquisitiva, permet al
turista conscienciat un encontre més explícit amb la cultura del territori visitat. En
canvi, per la comunitat receptora, el contacte amb les cultures diverses dels visitants és
menys buscada i conscient, però a llarg termini pot arribar a ser més profund. Mentre
que els turistes tan sols passen fora de casa uns pocs dies en un context
d’excepcionalitat que trenca amb la quotidianitat diària, pels treballadors turístics i en
general per la població que viu en ciutats turístiques, els valors culturals inherents dels
visitants i sobretot de la cultura de l’oci que l’embolcalla por arribar a modificar el propi
sistema cultural i la percepció d’un mateix i dels altres.

Però per entendre realment els models i estratègies de comportament de la indústria

turística en relació a la cultura local cal partir dels valors i hàbits culturals dels
principals mercats turístics emissors, fins ara de forma majoritària procedent dels països
occidentals desenvolupats. En aquests països l’accés al turisme internacional engloba
grups socials cada cop més amplis, malgrat que el turisme cultural conscient és practicat
únicament per un grup molt més reduït d’estudiants i persones amb alt nivell d’estudis

Però fins i tot per aquest, la pràctica turístico-cultural és un fenomen socialment

ambigu. Cal tenir en compte que conflueixen en ell motivacions, expectatives i
comportaments sovint contradictoris. Pel que fa a les motivacions, el viatge pot
comportar la voluntat de conèixer, experimentar o interactuar (comportaments amb
implicacions cada cop més exigents, i per tant minoritàries), i així mateix ser el resultat
de les ganes de col·leccionar icones o de consumir un producte de prestigi reconegut.
Al mateix temps, cal tenir en compte les expectatives que el viatge comporta. Bona part
dels turistes culturals cerquen un producte atractiu i prestigiós, en un marc de somni,
evitant incomoditats i conflictes amb l’entorn o els seus hàbits quotidians, i a ser
possible en temporada alta i a bon preu. Lògicament, totes aquestes expectatives alhora
són difícilment compatibles.

Finalment, el turista cultural sintetitza comportaments contradictoris, passant de

moments d’amor i contemplació per allò més sublim a l’atractiu per pràctiques del tot
banals (per exemple comprar un record convencional deslligat de la cultura visitada),
del respecte per la cultura de l’altre a la depredació d’uns recursos intangibles en perill
de desaparició. En determinats moments, els més conscients, el turista cultural pot ser
el paladí de la màxima contemplació o respecte, o el catalitzador d’una nova
consciència que permet la sensibilització local i la preservació d’un recurs cultural en
perill. En altres, la recerca fàcil de la comoditat, la tendència a usar i tirar els productes
un cop consumits, o el consum massiu d’un recurs cultural fràgil pot comportar la
destrucció irreversible d’un patrimoni cultural heretat.

La tendència homogeneïtzadora que afecta el paisatge de les ciutats, amb la colonització

de places, carrers i altres espais públics per part d’una publicitat, un mobiliari públic i
una oferta de restauració i comerç sense caràcter ni sabor local, redueix la singularitat i
atractiu cultural de l’espai urbà.·Les pròpies franquícies comercials o de restauració que
s’instal·len en ciutats emblemàtiques per aprofitar-se del flux turístic generat per la fama
i l’atractiu patrimonial creat al llarg del segles no els importa massa ser corresponsables
de la seva degradació. Si la ciutat perd valor simbòlic i deixa de ser un destí turístic
interessant per a ells, simplement es traslladen a un altre indret. Tenir en compte el
paisatge cultural com a part del patrimoni urbà és una forma de no destruir la gallina
dels ous d'or que converteix una ciutat en un enclau turístico-cultural.

Cal dir, no obstant, que molts turistes confonen allò autèntic amb la rèplica o la
recreació fantasiosa (l’abús del trencadís modernista kitsch en la decoració de molts
locals de restauració o oci barceloní n’és un bon exemple) o busquen la comoditat d’un
starbucks o d’un hard rock cafè que els dóna seguretat. Saber trobar una veritable
granja catalana i arriscar amb un suís requereix d’unes dosis de gosadia cultural poc
habitual. Lògicament és més senzill visitar el Museu Picasso o la Fundació Miró, ja que
ambdós formen part dels referents culturals contemporanis compartits. Cal tenir en
compte que les manifestacions culturals no s’escapen del fetitxisme de lo simbòlic ni de
l’olfacte comercial.

El turisme cultural no deixa de ser un comerç d’identitats (real, fictícia o somniada)

famolenca de clixés però també de curiositat i ganes d’interactuar. En el fons, la
demanda cultural dels turistes depèn fonamentalment del capital cultural acumulat,
iniciat durant el període formatiu i completat a través d’experiències successives al llarg
de la vida. Però aquest capital conté una barreja d’estils, valors i nivells que a l’entrar
en contacte amb la cultura d’una altra ciutat dóna tot tipus de comportaments en funció
de les circunstàncies. En un món interconnectat i complex, el turisme cultural no és
més que una de les tantes formes de diàleg cultural. El repte consisteix en que tots en
sapiguem treure profit sense perdre en el camí aspectes fonamentals de la personalitat
individual i col·lectiva.