Está en la página 1de 56

Projecte 9 de Juliol

Es Poblat d’en Talaiòtic


2008
ÍNDEX

1. PRÒLEG
2. PROJECTE 9 DE JULIOL: PRESENTACIÓ
3. S’ANY DE SA DESGRÀCIA
4. VOLEM LA VERITAT SOBRE EL 9-J
5. PRIMERES REPERCUSSIONS DEL PROJECTE 9 DE JULIOL
6. VENUTS I ABANDONATS
7. LA DESTRUCCIÓ DE LA HISTÒRIA, TAMBÉ A MENORCA
8. L’ACTA DE CONSTANTINOBLE
9. CLAUDI EL BOMBARDER
10. MIGUEL NEGRETE: EL CAVALL DE TROIA
11. PIALÍ BAXÀ
12. RESTAURACIÓ DE LES JORNADES DE CONSTANTINOBLE
13. CAPTIUS DE LA HIPOCRESIA I LA DESVERGONYA
14. MENORCA, ILLA DE CASTELLA
15. HIC SUSTINUIMUS
16. EPÍLEG
PRÒLEG:

En aquest 2008 en què commemoram el 450è aniversari de S'Any de sa Desgràcia, la


divulgació per part de l'Ajuntament de Ciutadella dels fets del 9 de juliol de 1558 a Ciutadella ha
tingut el seu principal factor en l'exposició que des d'aquest estiu fins el passat 25 d'octubre ha
estat oberta al públic a la Sala d'El Roser. Naturalment, el relat allà exposat i que partia de les
publicacions existents sobre el tema tenia les llacunes i les contradiccions que hem examinat
des del bloc Es Poblat d’en Talaiòtic en la sèrie Projecte 9 de Juliol, que vaig iniciar el mes de
juny de 2007 amb el primer article dedicat a l'esclariment d'aquest fosc episodi de la nostra
història, manipulat i tergiversat per la censura de l'època i pels interessos polítics que avui
encara són ben vius.

La quantitat de visites que haurà rebut aquesta exposició, però, han propiciat l'interès de moltes
persones per saber-ne més sobre el tema i, tal com era d'esperar, els que han cercat
informació complementària a internet han arribat a Es Poblat d'en Talaiòtic. És el cas que m'he
trobat explicat, per exemple, al bloc Càndid a l'escala, que en el seu apunt "1558 (anys
després de 1492)” el seu autor ens conta la seva experiència sobre l'exposició a Ciutadella i la
informació trobada en aquest bloc.

Acabada l'exposició, ara l'activitat es centra en les obres de restauració del monument que
commemora els fets i homenatja els defensors de Ciutadella, l'obelisc de la Plaça des Born i
l'inici de les jornades de recerca històrica. I pròximament, està prevista la presentació d'un llibre
amb textos d'alguns dels historiadors que han tractat el 9 de Juliol, com Florenci Sastre i Miquel
A. Casasnovas.

Com a contrapunt a la commemoració oficial, present a continuació l'edició de la sèrie sobre Sa


Desgràcia publicada a Es Poblat d'en Talaiòtic en format pdf per facilitar-ne la descàrrega, la
impressió i la lectura. L'avantatge d'aquesta edició és sens dubte tenir recollits tots els articles
en el mateix ordre en què van ser publicats en un únic document, de manera que el lector
interessat no haurà d'anar retrocedint i avançant en els arxius del bloc per seguir el relat. El
principal inconvenient que hi ha, és que d'aquesta manera es perden els enllaços directes a
altres documents de diferents pàgines webs que serveixen de referència a vegades prou
necessària per entendre o complementar el contingut dels articles.
29/06/2007

PROJECTE 9 DE JULIOL: PRESENTACIÓ.


La revolució historiogràfica que representen les investigacions de la Fundació d'Estudis
Històrics de Catalunya i d'autors diversos com J. Bilbeny, J. Benplantat (autor de
Xpoferens.cat), Teresa Baqué, A. Sendra, i tants d'altres, moltes d'elles àmpliament difoses per
internet, sobre la destrucció de la nostra història per la censura reial i la seva falsificació segons
els interessos del regne de Castella primer i de l'Estat espanyol després, és d'unes dimensions
tan colossals que obliguen a redescobrir-nos a nosaltres mateixos en el que algunes veus ja
han començat a anomenar com a Nova Renaixença.

Hi ha moments en la història dels pobles que són crucials pel seu futur, per bé o per mal. Potser
ara esteim en un d'aquests moments i no en som del tot conscients perquè no sabem el que
s'esdevindrà els propers anys i dècades, tot i que s'endevinen els possibles camins. Però sí
que sabem de moments que ens han enfortit i d'altres moments que ens han deixat cicatrius
com a nació catalana, com a menorquins, com a ciutadellencs, i de cada vegada ho coneixem
millor.

La inèrcia que permetia mantenir la mentida oficial s'ha trencat gràcies a les noves tecnologies
de la informació i la comunicació que han permès difondre els coneixements i les proves que
contradiuen la versió dels vencedors, i en els propers anys els que defensin aquesta versió
adulterada del nostre passat s'aniran trobant progressivament en el més espantós dels ridículs
a mesura que la veritat sigui coneguda internacionalment, a mesura que als instituts i facultats
d'història hi hagi més alumnes que qüestionin amb arguments les lliçons dels seus professors,
a mesura que catedràtics acomodats i porucs es jubilin i obrin pas a una nova generació oberta
i sense els prejudicis i les hipoteques acadèmiques adquirides pels seus antecessors.

La constatació ja des de la publicació de l'obra Brevíssima Relació de la Destrucció de la


Història de Jordi Bilbeny que el nostre passat ha estat esborrat, manipulat i expoliat en benefici
de Castella i que no paren d'aparèixer noves investigacions de diferents autors, noves proves,
nous documents que desmenteixen rotundament la versió oficial que hem anat rebent de la
nostra història, de la literatura, de l'art dels actuals Països Catalans des de finals del segle XV
com a mínim, m'empenyen a fer una mirada crítica sobre la historiografia local de Menorca sota
la nova perspectiva que ja s'ha apuntat en Es Poblat d'en Talaiòtic a la secció Memòria
històrica.

Per aquest motiu, en aquesta secció obriré una sèrie d'articles per tractar un d'aquests
moments que ens han marcat com a poble, l'assalt turc a Ciutadella del 9 de juliol de 1558,
conegut popularment com "S'any de sa Desgràcia".

En els articles del Projecte 9 de Juliol hi haurà segurament més preguntes que respostes, però
seran preguntes que costen de trobar en els relats escrits que tenim d'aquells fets, o que
directament no existeixen. I tenim l'obligació de fer-nos les preguntes que no hi ha en la
historiografia oficial per trobar algun dia, si és que és possible, les respostes.

Enguany fa 449 anys que les naus de Pialí Baixà desembarcaven a Ciutadella. L'any que ve,
per tant, tindrem el 450è aniversari de S'any de Sa Desgràcia, una xifra prou rodona com
perquè ja sigui hora que ens comencem a demanar davant les contradiccions i les llacunes del
relat que coneixem, i més a la vista del nou corrent historiogràfic, quin grau d'implicació hi va
poder tenir el regne de Castella i la Corona espanyola en la destrucció de Ciutadella i la
devastació de mitja Menorca el juliol de 1558.

Les reflexions i arguments més enllà dels tòpics sobre aquesta qüestió poden sorprendre a més
d'un i canviar la visió que tenim del nostre passat i del nostre present, un requisit imprescindible
per construir un futur que poguem decidir els menorquins sense limitacions imposades. Amb
aquest projecte es pot contribuir a recuperar el 9 de juliol de Ciutadella com un esdeveniment
amb repercussions i amb una importància cabdal per a tota la Nació Catalana, tal com la va
tenir en el moment dels fets de Sa Desgràcia, i no només com el record traumàtic estrictament
local que és avui, i situar-lo com una de les dates a tenir en compte en la reconstrucció de la
nostra història i la nostra consciència col·lectiva.

L'Ajuntament de Ciutadella, a la Plaça des Born, on cada any es commemora "S'any de sa Desgràcia".

Es Poblat d'en Talaiòtic declara solemnement setmana de dol oficial del 9 al 15 de juliol en
memòria de les víctimes i els fets ocorreguts el 1558 i en els anys posteriors, que mostren la
nostra voluntat de ser i la nostra resistència a les adversitats que hem d'afrontar com a poble, i
com ja es va fer amb motiu del 300 aniversari de la batalla d'Almansa, faré un canvi d'aspecte
del bloc durant aquests dies.

Publicat per en Talaiòtic a les 15:58


06/07/2007

S'ANY DE SA DESGRÀCIA.
El matí del 30 de juny de 1558, unes 140 naus de l'armada turca arribaven a Ciutadella, on
desembarcaven d'entre 12.000 a 15.000 homes segons les versions en una illa que segons les
dades oficials tenia llavors uns 10.000 habitants. Ciutadella, la capital de l'illa, comptava amb
unes 4.000 persones.

En conèixer la presència de les tropes turques a Menorca, el regent de la Governació Bartomeu


Arguimbau enviava emissaris a demanar ajuda a Mallorca i Barcelona. L'armada otomana
havia fet primer un intent d'acostar-se a Maó el dia anterior, però gràcies al Castell de Sant
Felip que s'estava construint i les bateries de què es disposaven, que van enfonsar algunes
galeres turques, van poder ser rebutjats.

Inicialment, el capità Miguel Negrete recomanà la rendició de Ciutadella, a la qual cosa


s'oposaren els ciutadellencs, que es disposaren a defensar-se dels turcs. Segons ens descriu
l'historiador Miquel A. Casasnovas fins i tot es van fer sortides per inutilitzar l'artilleria enemiga.
Arguimbau ordenà concentrar a la capital la major part de la població no combatent de Menorca
seguint ordres de la princesa Joana en cas d'emergència, i va fer venir reforços d'altres
poblacions. En total defensaven Ciutadella 620 homes, inclosos els 40 de la companyia de
Negrete. 620 contra un mínim de 12.000 a 15.000 soldats turcs.

Els dies passaven i els menorquins van anar rebutjant els assalts dels turcs en tres ocasions,
amb la precarietat dels mitjans de què disposaven, i la defensa es va veure dificultada per
l'incendi de la casa de la Universitat, que havia acabat amb les municions restants, i la muralla
estava ja mig enderrocada en diversos punts de forma que l'assalt final es preveia imminent.

Les autoritats van autoritzar l'evacuació de la població durant la nit del vuitè dia de setge, però
tot i que els exploradors no havien detectat la presència de les tropes turques, la columna
d'evacuació fou interceptada per l'enemic, de manera que moltes persones foren mortes o
capturades, i la resta es refugià rere les malmeses muralles.

Durant els dies de setge els otomans van devastar la meitat occidental de l'illa fins Es
Mercadal, les possessions i les collites cremades i el bestiar mort. Moltes persones van ser
capturades. En un dels desembarcaments secundaris cap al sud de l'illa, explica Casasnovas,
un important contingent es dirigí cap a Alaior amb les banderes desplegades, però els turcs es
van retirar sense atacar la població.

Els menorquins resistiren l'atac dels turcs durant nou dies sense que aparegués en cap
moment l'ajuda exterior sol·licitada. El dia 9, els turcs iniciaven l'assalt definitiu en què
aconseguiren doblegar la resistència dels escassos defensors supervivents i les tropes turques
entraven a Ciutadella. El saqueig durà tres dies després dels quals la ciutat quedà totalment
despoblada i destruida.
La badia de Ciutadella a la boca del port de la ciutat menorquina. Al fons, Mallorca.

Per Menorca va suposar la major catàstrofe demogràfica des de la conquesta de 1287, amb
una pèrdua de gairebé la meitat de la població total de l'illa i d'almenys tres quartes parts de la
de Ciutadella. Entre morts i captius, uns 5.000 habitants havia perdut l'illa.

Josep M. Ruiz Manent escriu: "No fou Ciutadella només la que patí tanta desgràcia, encara que
sigui quasi exclusivament per a ella la glòria de la seva heroica defensa. Molt patiren les
restants poblacions de l'illa, que es beneficiaven de la vitalitat de la capital. Cal afegir el gran
nombre d'auxiliars generosos que donaren la vida a Ciutadella havent estat enviats per les
universitats foranes de Mercadal, Alaior i Maó, i també els nombrosos habitants d'aquestes
poblacions els quals, per haver vingut a viure a Ciutadella, pagaren també la seva part amb el
captiveri o la mort".

Francesc d'Albranca lamentà que "quatre mil menorquins foren presos i duits a Constantinoble:
tot d'una captius, després esclaus. Qui hi restà, entre les seves ruines?".

Cada 9 de juliol, Ciutadella rememora aquests fets amb la lectura al Saló Gòtic de l'Ajuntament
de l'Acta de Constantinoble, redactada el 7 d'octubre d'aquell mateix any a la capital turca pel
notari alaiorenc Pere Quintana.

Els fets de S'any de Sa Desgràcia són coneguts de pràcticament tots els menorquins, el que
genera més confusió és explicar el contexte i les causes que portaren aquell exèrcit
immensament superior d'una potència com l'Imperi otomà a una illa com Menorca. Perquè
efectivament, l'assalt de 1558 fou obra de les tropes de l'armada turca i no un simple saqueig
pirata. Les divergències dels diferents autors al llarg del temps sobre els motius d'aquella
desgràcia, dels fets que realment van succeir i el paper dels protagonistes d'aquesta història
han provocat no pocs debats entre els historiadors menorquins, segons la interpretació dels fets
que es desprenen de l'anàlisi de la documentació de què es disposa. En els propers articles hi
faré les meves aportacions que pretenen contestar preguntes sense resposta sobre S'any de
sa Desgràcia i que generaran, inevitablement, noves preguntes.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

RUIZ MANENT, Josep M.: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de "Sa Desgràcia"
de Ciutadella". Ed. Nura Menorca 2004.
09/07/2007

VOLEM LA VERITAT SOBRE EL 9-J.


La Desgràcia del 1558 de Ciutadella representa un dels moments que més impacte tenen en la
Memoria col·lectiva dels menorquins. Quines foren les causes d'aquest episodi de la nostra
història? En la presentació d'aquesta sèrie em demanava quin podia ser el grau d'implicació de
la Corona espanyola i del regne de Castella en els fets del 9 de juliol. Pero quins fonaments hi
ha per formular aquesta pregunta? Hi ha indicis que permetin fer pensar que aquesta implicació
existeixi?

La historiografia oficial mai s'ha plantejat aquesta qüestió obertament, i com a molt s'ha
interrogat sobre el paper de França com a teòric aliat dels turcs. Recollint aquesta qüestió, en
Miquel A. Casasnovas escriu: "Els testimonis dels supervivents afirmaven que amb l'armada
invasora viatjava un ambaixador del rei de França que tenia plens poders per rebre la rendició
de Ciutadella. D'altra banda França, aliada aleshores de l'imperi turc, prestà suport logístic a
l'expedició, ja que després d'atacar Ciutadella l'armada otomana es dirigí a Toló, on recalà uns
dies més tard".

En Florenci Sastre diu també: "La vinguda d'aquesta armada, després de 3 anys de no atacar
el Mediterrani occidental, es degué a les gestions de l'ambaixador francès a Constantinoble,
monsieur Jean Carcenac, conegut amb el sobrenom de "La Vigne", que, segons els informes
espanyols, anava amb l'armada".

No obstant, aquesta documentació d'informes i testimonis s'ha de prendre amb tota la cautela,
ja que si Menorca hagués estat l'objectiu de França, per què no es va prendre possessió de
l'illa després de la victòria turca? Per què no consta que en La Vigne rebés la rendició de
Ciutadella? El mateix Florenci Sastre tampoc creu que sigui cert que l'ambaixador francès
viatjàs amb l'armada, "ja que el 3 d'agost de 1558 el rei de França, de Laon estant, li escrivia a
Constantinoble una carta, missiva que no hauria tingut sentit si ell hagués viatjat amb la flota".
Llavors, s'equivocaven tots els suposats testimonis i informes, o és que no són verídics? Ens
trobam davant d'un cas de tergiversació documental amb finalitats polítiques? Quin sentit tindria
intentar implicar França per part de la Corona espanyola en l'atac a Ciutadella?

En la documentació francesa apareix una versió força diferent de la situació. Les gestions de
l'ambaixador francès a l'imperi otomà havien de tenir la finalitat de reunir l'armada turca amb les
naus franceses al Mediterrani occidental per atacar Vilafranca de Niça i acabar la conquesta
de Còrsega, possessió de la República de Gènova i tutel·lada per l'Imperi espanyol des
de 1528, després d'haver expulsat els francesos. L'any 1553, l'aliança francoturca ja havia
ocupat l'illa, però les desavinences entre francesos i l'almirall de la flota turca, Dragut, que
segons Florenci Sastre feia "a contracor una guerra en la qual els seus aliats li impedien
saquejar les ciutats conquistades" van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà a
favor de l'Imperi espanyol. En tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot
el territori perdut.

Però la flota turca, enlloc de reunir-se amb els francesos a Ajaccio, els esquivà descaradament
donant la volta pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. A què va ser degut aquest canvi
de plans tan radical? Per quin motiu Piali Baixà hauria de provocar un gravíssim conflicte
diplomàtic entre França i Turquia, tal com es desprèn de la correspondència francesa?

En la mencionada carta del rei Enric II a l'ambaixador francès monsier La Vigne, el monarca
francès es lamenta de les accions dels turcs, que no es van reunir amb la flota francesa i, tot i
que els van cercar per complir la seva missió, "va ser trobada en el moment en què havia pres,
cremat i saquejat la ciutat de dita Menorca, que hauria durat tres assalts, amb pèrdua de gent
de dita armada turquesca i gran consum de municions quan tot s'havia d'emprar en el
meu favor i per a l'execució de les meves empreses". Enric II informa el seu ambaixador
que malgrat tot, Pialí es mostrà predisposat a complir amb la missió acordada, tot i que el rei
francès manifesta les seves sospites que no ho complirà, com en efecte va succeir. I les
sospites d'Enric II venien fonamentades pel fet que els turcs haurien rebut suborns dels
genovesos per evitar l'atac de les naus franceses i otomanes a Còrsega, "i no s'estimen dits
presents en menys de cent o cent vint mil escuts".

El rei Enric II de França agraeix a la mateixa carta a en La Vigne els seus consells i que li ben
certifiqui que "vos fareu tot el que pogueu per trencar els tractes dels Genovesos, del rei
d'Espanya i de l'Emperador".

En una nova carta del rei francès enviada a Istambul, el to contra l'actuació de Pialí es
desferma i implica ja el mateix Emperador otomà. Enric II es queixa dels turcs, que "passant
per la ruta de Gènova, on s'han comunicat i conversat per algun espai de temps amb els
principals ministres del rei d'Espanya, rebut i mesclat amb la dita Armada ses galeres i naus
com amb les meves. De sort que s'estima ara, per tal demostració, que l'amistat i
intel·ligència entre el Gran Senyor i els nostres principals enemics és més gran que mai
ho fou entre nosaltres dos; i que enlloc d'haver-me estat enviada pel Gran Senyor la seva
dita armada per afavorir els meus negocis o assumptes, ha estat per tot el contrari (...). Si
els meus ministres haguessin fet un altre tant respecte el menor dels meus amics, jo els hi
hauria fet sentir, amb la pèrdua de la seva vida, fins a quin punt tals faltes m'haurien disgustat,
esperant bé que el dit Gran Senyor, quan entengui com ha passat tot açò, no farà menys de la
seva part". El rei francès demana al seu ambaixador que "em fareu saber com el dit Gran
Senyor ha pres les amonestacions que vos li haureu fet; puix si hi veig alguna ocasió de
desconfiança o recel, miraré d'ara en endavant a prescindir de l'entreteniment i continuació
d'aquesta negociació que em resultaria tan ridícula com inútil".

Com es pot veure, de la correspondència del rei francès no es desprèn precisament cap alegria
per l'atac turc a Menorca sinó tot el contrari. I tampoc tenim cap constància que Pialí fos
executat com demanava Enric II per no complir amb la missió acordada. En canvi, la percepció
que es va escampar a França era d'amistat entre turcs i espanyols. Es podria al·legar que els
contactes entre turcs i els "principals ministres del rei d'Espanya" eren per rescatar els captius,
però era així realment, o hi havia alguna cosa més? És justificable que unes hipotètiques
negociacions per al rescat de captius es facin en un clima de tal amistat entre pressumptes
enemics?

La ruta de l'armada turca: Després de saquejar Massa i Sorrento, al regne de Nàpols, en lloc de dirigir-se a l'estret de
Bonifaci per reunir-se amb les naus franceses es dirigeixen a l'illa d'Elba, i d'allà al Golf de Galèria des d'on s'enviarà un
missatger a Ajaccio per trobar la flota francesa. Les naus de Pialí, sense esperar el retorn del missatger en el temps
convingut, parteixen cap a Menorca. Els francesos, en arribar a Galèria, es trobaren que els turcs no hi eren i
començaren la seva recerca per les costes de Provença fins que van tenir notícies que havien partit cap a les Balears.

Florenci Sastre, en descriure la ruta de la flota turca, afirma que "a l'illa d'Elba, on havia arribat
passant pel canal de Piombino, Pialí signà un pacte secret de no agressió amb la república
genovesa". També escriu que "certs autors francesos parlen de traició de Pialí a favor dels
genovesos, traició que es preparava des del 1556" i que el motiu de no haver-se reunit amb les
galeres franceses fou que havia "signat la seva venda a la Sereníssima República Genovesa".
Hi insisteix més endavant afirmant "Que Pialí fou subornat pels genovesos per tal que no
atacàs les seves possessions és un fet prou conegut i que l'almirall es movia per incentius
econòmics també".

L'historiador menorquí documenta tant la informació que Espanya tenia sobre els acords entre
França i Turquia com els moviments dels genovesos. Diu Florenci Sastre: "Si hem dit que la
Cort espanyola no estava desinformada respecte als tractes francesos amb els turcs, tampoc
ignorava les gestions dels genovesos". Així es desprèn dels informes de l'ambaixador a
Gènova. Llavors, el que ens hem de demanar és que si Espanya coneixia les gestions de
França per portar l'armada turca al Mediterrani occidental per una banda, i els tractes dels
genovesos, aliats d'Espanya, amb els turcs per una altra, quines gestions va fer Espanya per
evitar que les nostres costes i illes es convertissin en l'objectiu dels turcs? Quina casta d'aliats
eren els genovesos que amb els seus moviments podien convertir la Nació Catalana en el
blanc dels atacs de l'armada otomana? Hem de creure que la diplomàcia de Felip I va actuar
amb total negligència en aquest afer?

En Florenci Sastre s'aproxima tangencialment a la qüestió quan diu: "Una pregunta que ens
podem fer és quin és el paper d'Andrea Dòria, almirall de Felip II, en aquestes gestions davant
el Sultà. Actuava lleialment amb el monarca espanyol, duia a terme un doble joc o simplement
no estava enterat de res? És impossible creure que Andrea Dòria ignoràs res del que passava,
ja que el mateix Pialí li va escriure, i les fonts franceses afirmen que al menys part dels
presents rebuts per l'almirall turc provenien de Dòria, però tal vegada es personalitzava en ell el
govern de la república, que no dominava. En tot cas en la correspondència amb les autoritats
espanyoles no es reflexa cap intervenció seva a favor del pacte amb els turcs. Tal vegada ell fa
el despistat i Felip II deixa que el faci, convençut que era millor mantenir del seu costat l'almirall
genovès". Sastre, fent referència als contactes previs entre l'almirall de la flota espanyola i la
turca d'una novel·la històrica, diu que no s'ha pogut documentar aquesta visita anterior a l'atac
turc a Ciutadella, però si una de posterior, i que resulta molt significatiu el que afirma Don
Francisco de Córdoba, que diu que l'armada "portava amb ella ambaixador d'aquella senyoria".

Les contradiccions de la documentació espanyola, que tan prest afirmen l'existència d'un
ambaixador francès com un de genovès a la flota turca, així com les llacunes existents pel que
fa a les gestions de la diplomàcia espanyola amb els turcs, són reveladores del tractament de la
informació sobre les causes del 9 de juliol com una autèntica qüestió d'Estat. Quin hauria
estat, davant de tot açò, el paper de l'Imperi espanyol de Felip I? Una vegada més, Sastre en
dóna la clau, en afirmar que "l'illa de Còrsega, en mans gal·les, barrava a la monarquia
hispànica la vital ruta amb Flandes que, partint de Barcelona, passava per la Itàlia del nord,
Suïssa, el Franc Comtat, i Lorena o Alemanya, i tallava les possessions espanyoles en dos.
Tampoc no era menyspreable el seu valor ofensiu ja que, des dels ports corses, les esquadres
franceses podien atènyer fàcilment qualsevol punt de la península italiana, en gran part en
mans espanyoles".

Per tant, era preferible perdre Còrsega a mans franceses o un atac quirúrgic i aïllat a
Menorca? En el tauler d'escacs de la Mediterrània, Menorca havia de ser pel rei espanyol
una peça a sacrificar amb l'objectiu de mantenir Còrsega en poder hispanogenovès i
Niça en poder de la casa de Savoia, aliada també de Felip I, i trencar l'aliança entre
França i Turquia. No devia formar part Menorca del preu pagat als turcs en el "pacte
secret" amb els aliats genovesos? Hi van actuar directament representants del monarca
espanyol en el mencionat pacte? Si els turcs van ser subornats per no atacar Còrsega i
Niça, objectius que demanava França, no devien menester i acordar un objectiu
alternatiu per justificar-se davant els francesos i els seus propis compatriotes?

Després d’haver rebut presents de genovesos i espanyols i d’haver assaltat Ciutadella, els turcs
van anar rebutjant totes i cadascuna de les propostes que els francesos els feien per atacar
Vilafranca, Niça o Còrsega. És molt significativa la descripció que es fa en una memòria
enviada a Istambul contra l'almirall turc, sembla ser que redactada per Mr. De Bostaillé, d’unes
naus amb banderes genovesa i espanyola que van descarregar més regals pels turcs durant
les negociacions dels francesos per aconseguir l’ajuda de Pialí. Els turcs al·legaren als
francesos la dificultat que hi veien en les seves peticions o que no tenien temps, ja que havien
de tornar cap a Constantinoble. Però aquestes objeccions eren excuses ridícules injustificables
pels francesos, que els demanaven pocs homes (fins als 2.000 soldats van arribar a rebaixar
les seves peticions) en comparació amb els efectius destinats a Menorca (entre 12.000 i
15.000). Per altra banda, resulta curiós que Pialí justificàs l’atac a Menorca davant els
francesos “per no perdre temps” ja que no tenia la certesa de trobar la flota francesa on estava
previst i després al·legui que ha de marxar. A més, en dita documentació s'explica que les naus
turques solien tornar a la seva pàtria cap al setembre, mentre que la flota de Pialí deixava el
Mediterrani occidental a principis d’agost sense haver fet res de profit pel rei francès.

Per Casasnovas, "l'atac a Ciutadella fou possible a causa dels errors estratègics de Carles V i
Felip II al teatre mediterrani", però aquesta opinió i les preguntes d'en Sastre sobre la possible
deslleialtat d'Andrea Dòria amb el rei s'expliquen des d'una òptica estrictament menorquina
pressuposant que la Corona espanyola hauria d'haver treballat de bona fe per impedir l'atac o,
en cas de ser aquest inevitable, procurar la defensa de l´illa, i sense qüestionar-se que pels
interessos espanyols convingués el lliurament de Menorca a l'assalt turc. La crua realitat és
que precisament amb Sa Desgràcia de Ciutadella la Corona espanyola aconseguia
distanciar els turcs i els francesos i impedir els propòsits d'aquests últims, pel que
descartar a partir d'aquí la seva implicació activa seria ingenuïtat o autocensura.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed.


Nura, Menorca 2006.

El marco de la toma de Ciudadela de Menorca por Piali Bajá en julio de 1558 en la


correspondencia francesa.
(http://www.archivodelafrontera.com/pdf/A-MED23.pdf).

Publicat per en Talaiòtic a les 00:00


25/07/2007

PRIMERES REPERCUSSIONS DEL PROJECTE 9 DE JULIOL.


El Projecte 9 de Juliol està en marxa en Es Poblat d'En Talaiòtic des del dia de la seva
presentació el passat 29 de juny. Des de llavors ja s'han produit alguns esdeveniments dignes
de menció relacionats totalment o parcialment amb aquesta sèrie d'articles.

Publicat ja el segon article de la sèrie, una síntesi dels fets segons el relat que coneixem, la
primera nota interessant a destacar va ser la notícia apareguda el dissabte 7 de juliol sobre una
moció del grup municipal del PSM de l'Ajuntament de Ciutadella per commemorar l'any que ve
el 450è aniversari de l'assalt turc. Felicit sincerament els promotors d'aquesta iniciativa i és
d'esperar que la proposta tengui un suport unànim del Ple de la Corporació, amb aportacions
de tots els grups polítics i entitats interessades, així com també em congratul d'haver pogut
influir d'alguna manera en la presentació de dita proposta des d'aquest humil bloc.

La setmana del 9 al 15 de juliol es va iniciar amb la publicació d'un nou article de la sèrie, el
que sens dubte més impacte ha tingut fins ara dels tres. Durant la setmana de dol oficial en Es
Poblat d'En Talaiòtic, es van produir fins a 467 visites en diferents pàgines del bloc amb articles
sobre la sèrie, sobre tot a la pàgina principal Talaiòtic i a la pàgina de l'article Volem la veritat
sobre el 9-J. I les visites continuen augmentant.

També el mateix dia 9 vaig iniciar la publicació dels articles a la pàgina del Racó Català, per tal
de millorar-ne la difusió a nivell nacional i que fins ara ha rebut 270 visites, i amb l'esperança
que es puguin produir en algun moment aportacions interessants d'altres usuaris sobre els
atacs turcs a les costes dels Països Catalans durant el s. XVI que complementin els fets de
Ciutadella.

Per altra banda, el setmanari Es Carrer de Menorca (n. 65, de 13/07/07) publicava una notícia
d'una pàgina sencera de l'article sobre la implicació de la Corona espanyola en els fets de Sa
Desgràcia, amb una síntesi del seu contingut.

Notícia sobre l'article "Volem la veritat sobre el 9-J" al setmanari Es Carrer de Menorca.
La setmana finalitzava amb la publicació el diumenge 15-07-07 al bloc Cròniques d'una nació
de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya del segon article de la sèrie, "S'any de sa
desgràcia". Des de la FEHC han mostrat el seu interès per seguir publicant informació sobre el
Projecte 9 de Juliol.

Finalment, s'ha produit també un primer intent de rèplica arran de la publicació de la notícia al
setmanari Es Carrer, amb un article de l'historiador menorquí Josep Pellicer, segons el qual
"parlar de Còrsega i dels presents que es feien els representants polítics del s. XVI no és
rellevant". La veritat és que no m'esperava una reacció d'aquest tipus tan ràpidament. Deu
haver donat algú un "toc" al senyor Pellicer per tal d'intentar desmentir com més aviat millor una
hipòtesi que pot incomodar encara més la ja desacreditada historiografia oficial espanyola? O el
"toc" se l'ha donat ell mateix? Podeu llegir l'article sencer a continuació per tal que pogueu
comparar i us en pogueu fer la vostra pròpia opinió (fent clic sobre la imatge es veu més gran).

Article de Josep Pellicer publicat a Es Carrer de Menorca (n. 66, de 20/07/07).

I jo en primer lloc em deman: que l'armada turca tingués com a destí Còrsega proposada pels
seus suposats aliats francesos i en el seu lloc fos atacada Menorca no és rellevant, i sí que ho
són les queixes de feligresos pel suport del Papa als francesos i els turcs? I com s'ho deu haver
fet el senyor Pellicer per decidir què és rellevant i què no ho és? Perquè el fet és que no es
dóna cap argument ni un per fer aquesta afirmació ni s'explica perquè els turcs van canviar els
seus plans esquivant els francesos. Quin problema devien tenir els turcs amb el suport que
poguessin rebre del Papa o de França? Que potser els preocupava gaire l'opinió dels fidels
cristians sobre el pontífex, o és que van rebre algun incentiu major per canviar d'aliat?

En segon lloc, és de destacar que en Pellicer no descarta en absolut els presents que la
Corona espanyola pogués fer als otomans que es desprenen de la documentació francesa, i
declara que el fet que Felip I i el Solimà tinguessin negociacions era "normal" entre grans
potències. Però és que els presents espanyols no anaven només a l'administració turca, sinó
directament a l'armada que va atacar Menorca. És perfecte, ara resulta que és normal fer
presents per evitar que els suposats enemics ataquin les posessions dels aliats però no fer-ne
per evitar que ataquin les possessions pròpies, i per suposat ni plantejar-se que les
possessions pròpies siguin el "regal" i que es poden saquejar puntualment per evitar altres
perjudicis als interessos de la Corona. Segurament aquest fet sigui més "habitual" del que ens
volen explicar, però de normal no ho és gaire.

A banda d'açò, l'article d'en Pellicer conté alguna informació prou interessant que convindrà
tenir present en aquesta sèrie pròximament. Segueixin atents a les seves pantalles, que encara
hi ha molta tela i açò no ha fet més que començar.

Publicat per en Talaiòtic a les 16:45


09/09/2007

VENUTS I ABANDONATS.
Els fets del 9 de juliol de 1558 a Ciutadella es produeixen en ple conflicte entre el rei de les
Espanyes Felip I (II de Castella i III de Navarra) i Enric II de França. Durant l'any anterior va
tenir lloc la batalla de Sant Quintí, en què com a resposta a la invasió del regne de Nàpols el
1556 per les tropes franceses, Felip I manava a les tropes espanyoles de Flandes atacar
França, que va ser derrotada el 10 d'agost de 1557. I el 13 de juliol de 1558, just en el moment
que els turcs havien assaltat Menorca mentre els francesos els esperaven per atacar Còrsega i
Niça, es produia la batalla de Gravelines, amb nova i definitiva victòria espanyola. Per tant, els
fronts continental i mediterrani formaven part d'una mateixa guerra entre els dos monarques en
la que les pretensions del Papa Pau IV hi haurien tingut un paper fonamental.

La batalla de Sant Quintí. Font: Viquipèdia.

En Cristòfor Despuig, a Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), obra referent de la
literatura catalana del s. XVI per haver-se conservat fins avui en la llengua original en què fou
escrita i pel contingut polític general, tot i el seu caràcter aparentment local, escriu:

"...acabem de saber perquè té la culpa de la guerra lo Papa.


L. Sabeu per què en poques paraules? Perquè vullgué ell llevar lo regne de Nàpols al Rey
D. Felip que iure hereditario poseheix, y lo altre forsat és quel defense, que de dret
natural és permès a cada hu defensar sa roba". I més endavant afegeix "y per a millor fer-
ho s'és lligat ab lo Rey de Fransa y ab altres Prínceps y Potestads de la Cristiandad y
encara si és veritat ab lo gran Turch". (Pàg. 26)

Les referències polítiques d'aquesta obra d'en Despuig, a les que hi tornarem en una altra
ocasió, tot i la importància de la informació que transmet, no podia quedar de totes maneres
indemne de la censura, com ara en referir-se al paper de Castella en el context europeu:

"Ara Déu sap si són causa ells de molts mals que no serien en lo mon si ells no fosen, mas
miran lo que ara han fet en Ostia que aprés de aver-la guanyada los espanyols la han tornada
ab traició dos capitans castellans al Papa: Ai senyor, si tot ho volgués dir com ho sé, com
vos mostraria clarament que totes estes diferències que vuy som entre lo Papa y lo Rey
D. Felip, les han causades castellans: mas deixem-ho, que no fa dir tot". (Pag 58).

Els turcs, davant tot açò, havien d'aprofitar la situació fent els pactes que més els
convinguessin a cada moment, ara amb el Papa i els francesos, o amb el rei espanyol i els
genovesos. Cosa que no hauria d'estranyar ningú, tal com podem veure com també es
produeixen avui dia els pactes i estratègies polítiques que es dissenyen des de Castella per
part dels partits espanyols, fins i tot cedint el govern de les colònies que encara els resten a
formacions suposadament adversàries. En política no sempre els amics dels teus amics són
també els teus amics, i els enemics poden tenir aliats comuns si convé puntualment. En política
no hi ha ni amics ni enemics, només interessos.

A l'esquerra, la torre de defensa coneguda com a "Castell de Sant Nicolau", construida el 1680, 122 anys després de
"sa Desgràcia". A la dreta, l'entrada del port de Ciutadella.

Amb tot el desplegament de tropes al continent i el Mediterrani en aquest context de guerra, la


pregunta que s'han formulat els historiadors locals sobre el 9 de Juliol de Ciutadella una i altra
vegada és: Per què ningú no ajudà els menorquins? Les respostes han estat també diverses al
llarg del temps. Tradicionalment s'ha dit que no s'envià ajuda perquè ningú devia considerar
que arribàs a temps de fer res, atesa la superioritat turca davant els efectius que defensaven
Ciutadella, ni que la resistència de la ciutat duràs els nou dies que va durar. Segons
Casasnovas, aquesta pregunta "té una explicació clara: tant Mallorca com Catalunya i, fins i tot
València, temien ser l'autèntic objectiu de l'atac de la flota turca".

Totes aquestes respostes no resulten del tot convincents. Pel que fa als possibles temors de
represàlies dels turcs en cas d'ajudar Ciutadella, per què s'hauria de creure que no ajudant es
salvarien d'un hipotètic atac? Si no hi havia prou efectius per defensar eficaçment Ciutadella,
què impediria Pialí Baixà atacar després Mallorca, Eivissa o la península? Si era sabut que
l'objectiu havia de ser reunir-se amb els francesos i atacar Còrsega i Niça, per què una armada
com aquella, preparada per a missions de major importància es va conformar amb l'assalt de
Menorca? Que s'argumenti que no hi hauria prou temps per arribar a Ciutadella en ajuda dels
menorquins tampoc resulta creïble. Aquestes pors i excuses només proven de justificar la
manca de voluntat política per acudir en la defensa de l'illa. Si com vam veure anteriorment
s'havia pactat amb genovesos i espanyols l'atac a la nostra illa per part dels turcs per evitar la
seva reunió amb la flota francesa, no tindrien els turcs garanties que ningú hauria de venir
a donar suport a la defensa menorquina? No seria una condició del pacte atacar en
aquella ocasió només Menorca i no les altres illes ni la península?

Si açò fos així, quan s'hauria gestat aquest pacte entre els otomans i els espanyols? Si la flota
turca es dirigí a l'illa d'Elba a reunir-se amb els genovesos enlloc d'anar cap a l'estret de
Bonifaci a trobar-se amb els francesos, és evident que els contactes per l'acord que s'hauria
materialitzat allà ja estaven avançats amb anterioritat. S'hauria plantejat Menorca com a
objectiu dels turcs a l'illa d'Elba o se n'hauria parlat ja abans?

Florenci Sastre escriu que "Dony Garcia de Toledo advertia, a posteriori, quan ja s'havien
descobert els vaixells turcs a Menorca, que s'havia capturat, el 13 i 14 de juny, durant el
saqueig de Massa i Sorrento, el còmitre de la galera capitana turca, i per ell es va sebre que la
flota es dirigia a Còrsega i després havia d'anar a conquistar Saona o Niça, però d'un altre
renegat encara que no tenia tanta autoritat a l'armada com aquest per saber-ho es va
entendre que vindrien sobre Maó". Per tant, de ser certa aquesta declaració, si durant l'atac a
Massa i Sorrento (anterior a la reunió a l'illa d'Elba) ja hi havia turcs que sabien que anirien a
Menorca, des de quan es va planificar l'atac a l'illa? I per què en García de Toledo dóna
aquesta vital informació quan els turcs ja són a Menorca i no abans? Per què no s'ho calla i no
corre el risc de deixar en evidència una possible negligència? També diu en Sastre que 5 turcs
capturats pels menorquins durant el setge de Ciutadella i posats al torment pel castellà
de Sant Felip afirmaven que havien vingut a propòsit a Menorca amb intenció de prendre
les tres illes i principalment aquell castell. Una vegada més, si açò fos cert, per què no es va
prendre ni el castell de Sant Felip ni es van atacar les altres illes? Per què de la documentació
existent es desprenen tantes molèsties en deixar constància de l'interès dels turcs per Menorca
com a objectiu fins al punt de comprometre tot un Virrei, com en el cas d'en Garcia de Toledo,
amb l'atenuant tan "oportú" que la informació procedia d'un turc sense autoritat per saber-ho, o
d'aconseguir confessions sota tortura? Davant l'assalt a Ciutadella convenia a la Corona
demostrar un suposat interès ocult dels turcs amb la nostra illa mentre la flota espanyola
era a Gènova en previsió d'atacs a possessions aliades que si tot anava com estava
previst no s'haurien de produir.

Moviments de tropes. Situació d'Andrea Dòria.

En efecte, la flota espanyola es trobava a Gènova d'acord amb la voluntat del rei Felip I, que en
una carta a Andrea Dòria de 21 de juny de 1558 li deia que "totes les vostres galeres
estarien millor en el port d'aqueixa ciutat que en cap altre lloc, per acudir on s'hagués de
menester i fer els efectes necessaris".

Els Jurats de Mallorca es queixaven el 26 d'agost que el Virrei no hagués enviat una fragata a
Gènova per avisar la flota espanyola que l'armada turca era a Ciutadella, tal com ells havien
demanat, per ajudar els menorquins. Deien els Jurats que "stam encara tots molt spantats
per quina causa dexà de fer dit avís ab fregata" i també que "segons lo que après havem
entès y nos ha scrit dit príncep Andrea Doria com tenia 25 galeres spedides ab 2.000 hòmens
per aportar socorro, ahont seria dita armada turquesca, y sperava avís y per no esser
avisat hont era dita armada, y crehent avia de arribar en Càller, tremés dites galeres ab dita
gent en Sardenya y dexà allí dita gent y torna en Gènova". Ja novament des de Gènova, i
pensant si serien els turcs a les Illes Balears, afirmava Andra Dòria als jurats mallorquins,
embarcà 800 homes més i es trobà l'armada turca que ja tornava amb la presa de Menorca. A
tot açò es respon per part de Sastre amb les paraules d'Ernest Belenguer, segons el qual en la
reunió a Alcúdia el 4 de juliol de 1558 entre Dony García de Toledo, que viatjava des de Sicília
cap al Principat per prendre possessió com a virrei de Catalunya, i Guillem de Rocafull, virrei de
Mallorca, el que van decidir aquests dos homes segurament no es podrà saber mai, però podria
ser que els més alts interessos bèlics justifiquessin una centralització d'esforços, i que tant el
Virrei de Catalunya com el de Mallorca coneixien la situació millor que els Jurats.

Però del que es desprèn de les paraules d'Andrea Doria segons els Jurats de Mallorca, en cas
de ser sinceres, enviant 2.000 homes a Sardenya per no saber on eren els turcs i 800 a les
Balears no és precisament una centralització d'esforços. Les contradiccions, una vegada més,
són delatores. Potser és més veritat el que afegeix el mateix Sastre quan diu que "el Príncep
Dòria, havent subornat les autoritats genoveses a Pialí, no haguera mogut ni un dit,
malgrat el que digué, per ajudar Ciutadella". I segurament açò i els interessos militars i
polítics de la Corona espanyola per lliurar Menorca a l'assalt de l'armada turca era la realitat
que coneixien perfectament els virreis mencionats, que en cap cas podien prendre una decisió
contrària a la veritable voluntat de la Corona espanyola. El mateix García de Toledo
evidenciava aquest fet en una carta a la Princesa Joana de 22 de juliol de 1558, en què enmig
d'un relat de les suposades febleses de Ciutadella fa una perillosa insinuació quan diu en
relació a la defensa de la capital de l'illa per part dels propis menorquins que "m'han dit que el
parer de Vostra Altesa era que allò no es guardàs". Potser conscient de com era de delicada
aquesta afirmació, encara afegia "i és cert que açò hauria estat un gran bé". El virrei no feia
altra cosa que dir allò que la Princesa esperava sentir i suavitzava així el fet de deixar
constància escrita de forma tan subtil i intel·ligent de la seva voluntat. Difícilment s'hauria atrevit
a fer una insinuació així al mateix rei en persona, i d'haver-la feta el més problable és que no
s'hagués conservat. Si aquesta era l'opinió que tenien sobre la defensa de Ciutadella i de
Menorca per part dels seus propis habitants, no cal dir quina seria la veritable opinió de la Cort
sobre enviar-hi l'ajuda de la flota espanyola. Sens dubte haurem de tornar a recordar aquesta
carta de García de Toledo en altres ocasions.

Els murs de ressentiment, o com es practica el "divideix i venceràs".

La tradició explica l'origen de la rivalitat entre Ciutadella i Maó en la manca d'ajuda rebuda per
part de la ciutat de llevant. En l'Acta de Constantinoble s'afirma que s'havien "posats en camí
obre sinquanta hòmens de Mahó", i vist l'endemà "que la gent de Alayor era arribada e la gent
de Mahó se tardava, determinaren enviar tres cavallers, çò és, Johan Perets, Francesch
Barçola e Anthoni Ponç, per a que fessen acaminar la gent de Mahó y lo restant de Alayor y
Mercadal". I més endavant es diu "e ab totes estes diligències no entraren en dita vila sinó
quatre hòmens de Mahó, e de ningun cavaller se hagué nove ninguna ne correu ningú, per ont
encare vuy no's sap si són morts o vius". Finalment, en el recompte de gent per defensar la
ciutat l'Acta ens diu que "trobaren que los de Ciutadella eren circa quatre-cens hòmens, y los
de Alayor cent y deu, y los de Mercadal cent, y los de Mahó set o vuyt hòmens, que per tot eren
sis-cens y vint hòmens, compresos quaranta soldats de la compenya del dit capità Negret". No
obstant, Josep Pallicer escriu que en una llista de captius "feta vuit anys més tard, ens diu que
a Turquia hi quedaven seixanta-quatre maonesos captius". Menteix l'Acta de Constantinoble
que coneixem avui? Aquesta és una suposició que no s'ha de descartar, però també podria ser
que en el recompte de l'Acta de Constantinoble dels defensors de la capital no s'hagués
comptat als maonesos que fossin o visquessin a Ciutadella abans de l'assalt turc com a tals
sinó com a ciutadellencs entre els defensors de la capital. També seria una possibilitat, al meu
parer més probable, que els maonesos haguessin estat capturats pels turcs precisament quan
acudien a defensar Ciutadella, ja que també van desaparèixer els tres cavallers que havien
partit a cercar-los. No podem oblidar que en Casasnovas ens explica que en un
desembarcament secundari de l'armada otomana cap al migjorn de l'illa, els turcs van arribar
fins a Alaior amb les banderes desplegades, però que no van arribar a atacar la població. La
presència turca a l'interior de l'illa explicaria que s'hagués capturat els qui acudien a
ajudar Ciutadella des de llevant.

La historiografia local també ha mostrat algunes polèmiques sobre el paper dels virreis de
Mallorca, Guillem de Rocafull, i de Catalunya, Don García de Toledo en l'ajuda a Ciutadella. És
un bon exemple d'aquest fet les respostes que dóna en Florenci Sastre a en Josep Pellicer de
les acusacions que aquest darrer hauria fet sobre la manca d'ajuda del virrei de Mallorca als
menorquins. Com sol passar, ens solem dedicar a tirar-nos els plats pel cap entre nosaltres
enlloc d'assumir que Espanya no és innocent i d'identificar la font real de les decisions
estratègiques al més alt nivell, en aquest cas el Rei. Els murs de ressentiment aixecats a
Ciutadella per la manca d'ajuda no rebuda que denunciava en la seva conferència el Dr.
Bartomeu Beltran amb motiu del 9 de juliol (veure el diari Ultima Hora Menorca de 10-07-07)
són aplicables no només entre Ciutadella i Maó, sinó que es podrien haver estès en el seu
moment també als veïns de Mallorca i Barcelona. I aquesta és una victòria específica de
Castella a Menorca (i no seria l'única arran dels fets de sa Desgràcia) que podria haver incidit
directament en el camí de la desestructuració emocional de la Nació Catalana i la imposició del
seu propi projecte nacional castellà a totes les Espanyes. Tal com es sol dir: divideix i
venceràs, i en un sol episodi es trenca l'aliança entre turcs i francesos que permet a
Felip I continuar posseint Còrsega, mantenir els dominis de Niça en mans dels seus
aliats de la casa de Savoia en la guerra contra França i es deixa tota la Nació Catalana
amb por de més atacs devastadors com el de Menorca i a més amb recels entre els
habitants dels seus territoris causats per l'estratègia política practicada des de Castella.
Com veurem en el proper article d'aquesta sèrie, Castella com a regne n'hauria resultat ben
beneficiada dins l'Imperi espanyol dels efectes del 9 de juliol de Ciutadella.

En aquest punt, no ens podem deixar de demanar què era el que sabia en Cristòfor Despuig
sobre les diferències causades per castellans entre el Papa i el rei Felip que haurien donat
origen a la guerra i que no ens va explicar, o no li van deixar publicar.

Referències:

La batalla de San Quintín.


(http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_San_Quint%C3%ADn)

La batalla de Gravelinas.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Gravelinas)

Cristòfor Despuig.
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Crist%C3%B2for_Despuig)
DESPUIG, Cristòfor.: "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa".
(http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/04701663289325139647857/index.htm)

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed.


Nura, Menorca 2006.

PELLICER PONS, Josep.: "Sobre el 9 de juliol". Es Carrer de Menorca (n. 66, de 20/07/07).

Diari Última Hora Menorca (10-07-07).

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558.


Ajuntament de Ciutadella.

Publicat per en Talaiòtic a les 06:30


24/09/2007

LA DESTRUCCIÓ DE LA HISTÒRIA, TAMBÉ A MENORCA.


Si en l'anterior article del Projecte 9 de Juliol es repassava principalment el context europeu
que donà lloc a S'any de Sa Desgràcia de Ciutadella i la manca d'ajuda rebuda des de fora de
l'illa, en l'àmbit dels diferents regnes de Felip I ens trobam en un context històric de censura
informativa, política i ideològica en la pugna per convertir el regne de Castella en el centre de
l'Imperi construït per la Nació Catalana primer a Europa i després a les Índies. L'abdicació de
Carles I en el seu fill Felip el 1556 va significar l'establiment de la Cort de forma permanent a
terres castellanes, a diferència del seu pare que havia preferit les terres catalanes i havia
mantingut el caràcter itinerant de la Cort entre els diferents Estats, i el reforçament de les lleis
de la censura amb intencions polítiques. Recordem-les aquí:

1556.-21 de setembre: Reial Cèdula d’En Felip I (II de Castella) que prohibeix, entre d’altres
matèries, la impressió dels llibres que tracten d’Amèrica.

1556.-9 d’octubre: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) per la qual s’ordena als oficials reials
dels ports americans que reconeguin els llibres que arriben en els vaixells i que recullin els que
es trobin a les llistes dels índexs de la Santa Inquisició.

1558.-7 de setembre: Pragmàtica d’En Felip I (II de Castella), que sota pena de mort i pèrdua
de tots els béns als seus hereus, prohibia a llibreters i mercaders que tinguessin o
venguessin llibres prohibits per la Santa Inquisició, que serien cremats públicament.

1560.-14 d’agost: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) que reforça la de 1556.

La confrontació del model de Catalunya com a Unió de Països que fins llavors havia servit per
posar els fonaments d'un Imperi d'abast mundial, el més gran conegut fins llavors, amb un
esperit castellà uniformitzador i negador de les identitats pròpies necessitava d'un projecte de
futur a llarg termini amb voluntat d'eliminar les formes de govern pròpies de cada Estat per
donar pas al domini absolut del rei. Jordi Miravet escriu: "Si les estructures d’Amèrica van ésser
calcades damunt les nostres, l’esperit que les va fer servir va ésser tot un altre, en certa
manera contrari al que els havia donat naixença. Si esperit i forma s’haguessin correspost
plenament, la sort de l’Amèrica hispànica hauria pogut ésser molt diferent i probablement millor,
i les relacions orgàniques entre les noves terres i les velles haurien pogut subsistir
perdurablement al llarg dels segles".

Mapa Mundi del portuguès Domingo Teixeira, de 1573, sense cap bandera castellana a Amèrica i plena de senyeres de
nord a sud.
Font: Histocat.cat.
Però convertir Castella en el model d'un imperi espanyol d'arrels catalanes implicava no només
un projecte de futur, sinó que també era fonamental un projecte de passat. El trasllat del centre
de poder de Catalunya a Castella per aquest rei i la seva política fa honor a la frase de George
Orwell a la seva obra 1984: "Qui controla el present controla el passat, i qui controla el
passat controla el futur". La destrucció de la nostra Memòria històrica implicava la
transformació de personatges i fets històrics catalans en castellans.

En Jordi Bilbeny escriu, citant en Cristòfor Despuig en la seva obra Los Col·loquis de la Insigne
ciutat de Tortosa, de 1557:

"Que tots són casi de esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no
són castellans, çelen la veritat, y per fer gloriosa la sua pròpria nació no dupten de
escríurer mentires". I continuava: "Y també casi tots los historiògrafos castellans estan en
lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya. Pero Mexya en la sua Corónica
imperial, en lo segon capítol de la vida de l'emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo regne
de Nàpols sots lo domini y corona de Castella, essent com és tan clarament de la corona
de Aragó, que los minyons no u ignoren [...]. Aquí podeu vèurer, senyor, que si en lo clar
posen en dupte, què faran en lo no clar!". En Despuig denunciava en llargs fragments del
seu llibre l'eliminació de personatges de gran relleu en la història de Catalunya, quan la nostra
història era reescrita per historiadors castellans, tot mostrant com les gestes d'algun dels
nostres reis són atribuïdes, sense cap mena de vergonya, a reis castellans. Per acabar parlant
de la descoberta d'Amèrica, en aquests termes: "Y la jornada de les Índies del mar Océano,
que Christòfol Colom [genovès] començà y aprés acabaren Ferrando Cortés y Francisco
Pissa[rr]o ab pròspera fortuna del mateix rey don Fernando de Aragó, per manament y ordre del
qual se comensà, se ha de atribuir no gens a castellans".

No devia ser poca la influència d'en Despuig per haver aconseguit publicar un llibre amb tals
afirmacions i en català, i més sorprenent és que s'hagi conservat fins avui.

És evident que per implantar el seu projecte de passat, Castella necessitava la manipulació
dels fets i la desaparició de tots aquells documents que contradiguessin la seva versió. Els
judicis de la Corona amb els hereus d'en Colom per tal d'anular els contractes que es van
signar amb el descobridor van durar prop d'un segle, pel que eliminar qualsevol referència a la
catalanitat de la descoberta i fer passar l'almirall per estranger era vital. És simptomàtica, per
exemple, la desaparició dels arxius de les viles empordaneses de Pals i Begur dels segles XV a
XVIII, d'on eren molts dels mariners que acompanyaren Colom en els primers viatges.

Amb tot açò, la destrucció dels arxius i documentació pública i privada de Ciutadella
durant l'assalt turc de 1558 apareix perfectament aliniada i en consonància amb la
política censora de la Corona contra el passat català en benefici del regne de Castella. És
també aquest fet una casualitat? De tota la documentació destruida o incautada, la tradició ens
diu que només es pogué recuperar el Llibre Vermell, recull d'actes i privilegis de l'illa, portat a
Ciutadella des de Constantinoble. El lament dels historiadors locals pel desconeixement de la
nostra història d'abans del fatídic 1558 és clamorós, i les fonts per conèixer què passava a
Menorca durant l'edat mitjana sovint són referències de fora de la nostra illa, on la tasca
falsificadora podia ser molt més intensa per la major presència de la censura reial. La
desaparició dels diferents arxius de tot el país permetia reelaborar i reescriure les cròniques per
apropiar-se de la història protagonitzada per la Nació Catalana, i els menorquins no vam ésser,
tampoc en aquest aspecte, una excepció.

L'existència de dades a Ciutadella que poguessin contradir la versió oficial que s'estava
elaborant aleshores d'una falsa castellanitat original de tot un Imperi espanyol a Amèrica
hauria de ser un element més de pes per escollir Menorca per lliurar-la a l'assalt dels
turcs. Pactar l'assalt otomà per fer la feina bruta a canvi del botí que aquests
aconseguissin del saqueig de l'illa i els menorquins que es van endur en captivitat com
esclaus havia de ser un bon negoci no només a efectes militars per la guerra amb
França, sinó també en el laboriós procés per tal que el Rei pogués assegurar-se el
control absolut d'Amèrica sense els drets dels hereus d'en Colom ni interferències del
sistema polític català que limitava el seu poder.
Si sabem que hi va haver mariners empordanesos i mallorquins en les primeres expedicions a
Amèrica que van patir la manipulació de la seva identitat en els textos, n'hi va haver també de
menorquins? Recordem que Menorca, durant la guerra civil catalana del 1462-1472, va
actuar del costat de la causa antitrastàmara de la Generalitat contra el rei Joan II, pare de
Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella al crit de "Visca Catalunya!", segons ens
relata Miquel A. Casasnovas a la seva Història de Menorca. Casasnovas explica aquest fet per
la presència d'una important colònia catalana a Ciutadella, però no serà que al s. XV tots els
ciutadellencs i menorquins encara es consideraven catalans i que formaven part de Catalunya,
una Nació formada pel comtat de Barcelona i els diversos regnes que es van anar incorporant a
la Unió? La sublevació va ser combatuda pel governador amb el suport dels reialistes, i els
rebels de Ciutadella van haver d'abandonar la capital i refugiar-se a Maó. Menorca quedaria
dividida en dos bàndols ubicats un a cada extrem de l'illa. Les batalles per terra i mar entre els
rebels i els reialistes menorquins es succeirien al llarg dels anys següents, amb atacs tant a
Ciutadella com a Maó, amb reforços procedents del Principat i de Mallorca per l'interès
estratègic que pels dos bàndols tenia l'illa. Si Menorca va participar en aquella guerra en el
mateix bàndol que en Colom, les probabilitats que el navegant i futur Descobridor
hagués vingut a la nostra illa en aquelles batalles nàutiques durant tota una dècada que
durà la guerra són evidents, i que en preparar anys més tard els seus viatges al Nou Món
hagués comptat amb mariners menorquins que devia conèixer i amb els qui devia haver
lluitat, també.

Alguns dels cognoms catalans que en Jordi Bilbeny identifica entre els mariners dels primers
viatges a Amèrica n'hi ha que encara avui tenen presència a Menorca, i altres ben bé podien
esser corrents a l'illa al s. XV: Vives, Vinyes, Torres, Esteve, Mateu, Ponç, Casaus, Boïl,
Ballester, Bertran, Coma, Arenes, Margarit, Sala, Esquillat, Oms, Pau, Serrallonga, Cortès,
Grau, Despuig, Janer, Vallès, Jover, Porres...

Amb la desgràcia de Ciutadella, llinatges i famílies senceres foren extirpades i desaparegueren


de Menorca, sense que en molts casos n'hagi quedat cap rastre. Seguir els arbres geneològics
de Menorca més enllà del 1558 és una tasca impossible. Si com diu Muntaner en la seva
Crònica, Menorca va ser repoblada després de la conquesta catalana de 1287 de "bona gent
catalana com nengun lloc pot esser be poblat", hi hagué membres de la família Colom a
Menorca, com n'hi ha a Mallorca i Eivissa? Era d'algun Colom l'illa d'en Colom que tenim a
Menorca? Es refereix directament al Descobridor com a homenatge dels menorquins?

L'illa d'en Colom, a Menorca, forma part del Parc Natural de l'Albufera des Grau.
Font: Viquipèdia.

Si en Colom hagués estat a Menorca en alguna de les naus que donaren suport als
antirreialistes menorquins durant la guerra civil catalana, aquests podrien haver emprat aquesta
illa i la zona d'Es Grau com a base per les naus rebels. Seria un bon motiu perquè els
menorquins la batejassin amb el seu nom anys després, amb l'almirall ja convertit en una figura
universal. Podria haver passat el mateix amb els ports mallorquins de Porto Cristo i Porto
Colom? Si aquesta presència és pogués confirmar, seria un nou argument que haurien de
rebatre els detractors de la catalanitat del navegant i descobridor. Per què si no es posaria el
nom d'en Joan Colom a tants llocs per on va passar si només hagués estat un corsari que va
lluitar en una guerra en el bàndol perdedor?

I si en Colom va ser instruït per un desaparegut Jaume Ferrer de Blanes, no ens hauríem de
demanar, almenys els menorquins, qui eren els Blanes que dónen nom al topònim menorquí
Cala en Blanes? Podia haver tingut en Jaume Ferrer parents a l'illa o fins i tot haver nascut
aquí?

Hi va haver menorquins que participassin en les grans exploracions geogràfiques marítimes del
s. XVI a l'Atlàntic, el Pacífic o l'Índic? La resposta probablement és que sí. Si hi va haver bisbes
mallorquins i com a mínim un de menorquí identificat a les Canàries ja durant el segle XIV, el
franciscà Fra Bonamat Tarí (seria bisbe de Telde entre 1369 i 1392), quina presència no devíem
tenir en els fets de què parlam? No podrien ser menorquins alguns dels coneguts personatges
que la censura va convertir en castellans una volta estaven destruïdes les seves famílies, les
seves cases i qualsevol prova documental a Ciutadella? Podia haver estat menorquí el mateix
pare Bartomeu Cases o Casaus, defensor dels indígenes, autor de la "Brevíssima relació de la
destrucció de les Índies" i bisbe de Chiapas, de qui tampoc se'n coneix l'origen? Si el conegut
com "Cabeza de Vaca", no es sap d'on era i es suposa que va morir entre 1557 i 1559, podria
estar relacionat amb els fets de sa desgràcia? Sobre en Bonamat Tarí en Carles Camp diu:

"De fra Bonamat Tarí se sap que era franciscà i natural de Menorca. Després d’uns quants anys
en diversos càrrecs a Mallorca i al Principat va ser designat familiar i conseller àulic del rei Pere
III, el 30 de novembre de 1369. Tot indica que fra Bonamat tenia la protecció del bisbe de
Tortosa, Jaume d’Aragó. I no sols això. Explica en Rumeu de Armas que els bisbats de
“Barcelona i Tortosa van ser, a partir de 1362, els nuclis missionals més importants” a les
Canàries, però no els únics. El 1370 s’organitza una missió “catalana” amb protectors seglars
entre els quals destaquen els barcelonins Bertran de Marmand i Pere d’Estrada.

És també un misteri la vida de fra Bonamat des de que va ser nomenat bisbe, així com la seva
mort. En efecte, no se sap si va residir a Canàries, si va viure a València i/o a Mallorca i/o en
algun altre lloc. Tampoc se sap ni on ni quan va morir".

Evidentment, no convenia a Castella que hi hagués constància de la presència catalana a les


Canàries, escala necessària en el camí d'Amèrica, anterior a la castellana.

En el planisferi d'en Sebastià Cabot s'hi pot observar que juntament amb l'únic Pals que apareix
a la península ibèrica, el port empordanès de sortida de la primera expedició oficial d'en Colom
a Amèrica, hi apareixen Sóller, Formentor, Ciutadella, Cala Morell i Fornells. Quina
importància real tenien aquests emplaçaments, alguns aparentment ridículs com el de Cala
Morell a Ciutadella, per aparèixer en un mapamundi del s. XVI i en canvi no hi apareguin altres
ports suposadament més importants històricament? Devia tenir en Sebastià Cabot alguna
relació amb la nostra illa?

En l'estudi sobre els "Catalanismes en el planisferi de Sebastià Cabot (1544)", en Joan


Calsapeu escriu que cinquanta anys després que en Joan Cabot hagués arribat al sud de
Terranova, Sebastià utilitzà "topònims concebuts pel seu pare (extrets de les cartes nàutiques
d'aquest, avui desaparegudes)". Crida l'atenció que el primer catalanisme que s'indica és el de
"Sant Ioan". Naturalment, és un nom ben comú a tots els països de parla catalana, i era el nom
del pare del cartògraf, navegant i descobridor de l'Amèrica del Nord, i també és sabuda
l'estimació que aquest nom té a Ciutadella en particular.
Detalls del mapamundi de Sebastià Cabot.
Font: Xpoferens.cat

Sobre l'existència de cartògrafs de possible origen menorquí que la censura i la destrucció de la


història ens hagi fet oblidar, en Jordi Bilbeny dóna una altra pista a La italianització d'en Joan
Oliva:

"El cas d'en Joan Oliva és un cas flagrant, perquè qualsevol aficionat a la cartografia sap que
En Joan Oliva era català. Formava part d'una llarguíssima nissaga de cartògrafs, de qui la Gran
Enciclopèdia Catalana ens diu (vol. 10, p. 278): "Olives.- Família de cartògrafs d'origen
mallorquí establerta a Itàlia, on adoptà en el seu cognom la grafia Oliva.

Bartomeu Olives dissenyà, entre el 1532 i el 1585, diverses cartes i atles a Messina, Palerm,
Venècia i Mallorca, de factura molt perfecta i en què fa figurar les noves terres descobertes
d'Amèrica. Possible germà seu fou Jaume Olives, també cartògraf, actiu a Nàpols, pare de
Domènec Olives --que en les llegendes dels seus mapes encara emprava un català amb molts
italianismes-- i AVI DE JOAN OLIVES, autor d'un atles datat a Nàpols el 1580, ja plenament
italianitzat". Més clar, doncs, impossible".

Els escuts dels Olives, nobles de Ciutadella: "OLIBAS HABEBIS IN OMNIBUS TERMINIS TUIS".
Podrien haver tingut el Olives menorquins cartògrafs a les Amèriques? Coneguda la
simplificació que els peninsulars solen fer d'anomenar mallorquins a tots els illencs encara que
siguin de Menorca o les Pitiüses, i que amb més motiu es devia donar en aquella època en què
totes aquestes illes formaven el regne de Mallorca, ben podria ser que els Olives menorquins
haguessin tingut exploradors i cartògrafs al Nou Món que calia esborrar de la història de
Ciutadella com fos.

Els Olives menorquins, entre els cartògrafs catalans al Nou Món al segle XVI.

I en Manel Capdevila, a Cartografia italiana o catalana? Mercator català? diu:

"Els cartògrafs catalans van arribar a treballar a diversos països: Els Oliva, Prunes, Martines a
Itàlia (Messina, etc..) a l'època, primer catalana i després “espanyola”. Els Oliva a Marsella,
Johan Colom a Holanda (encara que una mica més tard), etc...

Tant van viatjar que no és equivocat pensar que els hereus remots de la cartografia mallorquina
siguin els flamencs. El moviment cartogràfic holandès no va poder aparèixer, zas!, per
generació espontània, hi ha d'haver una base, i aquesta podria ser perfectament l'escola
catalana. En el moment que es produeix aquesta eclosió, els Països Baixos formen part de
l'imperi espanyol, Carles I arriba aquí i es troba amb uns vassalls seus a Mallorca que són
mestres cartògrafs, alguns com els Martines han emigrat a Messina, el més normal és que els
utilitzi, i per que no, en els seus viatges a Flandes se’ls endugui cap allà arribant a crear escola:
l'escola de cartògrafs flamencs, que va donar figures com Mercator, Hondius, Blaeu.., sense
oblidar el cartògraf Johan Colom!

Dintre d'aquest escenari existeix la possibilitat de que algun cartògraf jueu, fugint de la
Inquisició s'hagués establert a Holanda, - el pare de Mercator s'ajusta a aquest perfil, va arribar
a Holanda amb dona i fill emigrant des d'Alemanya (el perfil atribuït per Madariaga al Colom
català-genovès). Kremer (el “Mercator” llatí en alemany, és el cognom que va usar Mercator a
Holanda) en català significa Mercader i aquest cognom així com Mercadal són molt comuns a
Mallorca". I jo afegiria, també a Menorca. Un Mercadal menorquí, entre els precursors de
l'escola cartogràfica flamenca?

Si en altres llocs de la Nació Catalana la tasca d'eliminació de proves i documents sobre la


catalanitat de l'Imperi i la seva reelaboració seria un procés llarg i laboriós, la mateixa feina de
destrucció de la nostra història en benefici de Castella que a Ciutadella s'hauria hagut de
realitzar també pacientment durant dècades - o segles - té en canvi una data ben
concreta: el 9 juliol de 1558. Mapes, cartes, contractes i documents diversos que havien
d'acreditar la presència de menorquins entre els catalans que anaven i tornaven a les
Amèriques van ser destruïts durant aquells fets. Partides de naixement, de defunció, actes de
matrimonis que poguessin donar llum sobre alguns dels personatges desconeguts de la nostra
història identificats com a castellans, es perderen. Si es va recuperar el Llibre Vermell a
Constantinoble, hi podria quedar actualment més documentació sobre Menorca a Turquia, lluny
de la censura espanyola?

Davant la destrucció de la nostra memòria col·lectiva, qualsevol petita pista o coincidència ens
ha de servir per estirar el fil que ens permeti reconstruir la veritat que ens han furtat i amagat
per prendre consciència de les autèntiques dimensions del nostre passat i de la nostra
aportació a la història universal, també des de Menorca.

Referències:

BILBENY, Jordi.: "Carles I, rei dels catalans i senyor de les Indies"


(http://www.histocat.cat/pdf/3r_jordi_bilbeny.pdf)

Talaiòtic.: "El misteri de la paraula Catalunya". Es Poblat d'En Talaiòtic.


(http://espoblat.blogspot.com/2007/04/el-misteri-de-la-paraula-catalunya.html)

MIRAVET, Jordi. L'estrucutra política catalana i l'Amèrica colonial primigènia.


(http://www.histocat.cat/pdf/6e_jordi_miravet.pdf)

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.
BILBENY, Jordi.: "Els noms esborrats dels descobridors d'Amèrica".
(http://www.histocat.cat/pdf/mariners.pdf)

SANMAMED, Armand: "El Grau".


(http://www.histocat.cat/pdf/el_grau.pdf)

En Jaume Ferrer de Blanes, desaparegut en combat. La gran mentida del Mil·leni: ampli resum
de l'obra Brevíssima relació de la destrucció de la història, de Jordi Bilbeny.
(http://www.histocat.cat/htm/secc_inv_11_04.htm)

CAMP, Carles.: "El primer bisbat de les Canàries".


(http://www.histocat.cat/htm/xque_18.htm)

BILBENY, Jordi.: La falsificació de la història i la suplantació del nom de la vila de Pals pel de
Palos de Moguer, en els textos referents a la descoberta d'Amèrica".
(http://www.histocat.cat/htm/secc_inv_15_04.htm)

Palos de Moguer, el gran port del Mediterrani. La gran mentida del Mil·leni: ampli resum de
l'obra Brevíssima relació de la destrucció de la història, de Jordi Bilbeny.
(http://www.histocat.cat/htm/secc_inv_11_05.htm)

CALSAPEU, Joan: "Catalanismes en el planisferi de Sebastià Cabot (1544)".


(http://www.histocat.cat/pdf/5e_joan_calsapeu.pdf)

BILBENY, Jordi: "La italianització d'en Joan Oliva".


(http://www.histocat.cat/htm/vm_apu_01.htm)

CAPDEVILA, Manel: "Cartografia italiana o catalana? Mercator Català?".


(http://www.histocat.cat/htm/vm_apu_01.htm)

Publicat per en Talaiòtic a les 00:00


09/10/2007

L'ACTA DE CONSTANTINOBLE
La font més important per conèixer els fets del juliol de 1558 a Ciutadella és un document
anomenat "Acte sobre la Desgràcia de Ciutadella fet en la ciutat de Constantinoble a 7
d'octubre de 1558" i que es llegeix íntegrament des de 1852 en sessió extraordinària del Ple
de l'Ajuntament de Ciutadella cada 9 de juliol.

L'autoria de l'Acta recau en el notari Pere Quintana, redactada a requeriment del regent de la
governació Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete, i "en presència de Mossèn Johan
Merthorell, Mossèn Rafel Bru, prevere, Martí Traver, Johan Aloy, ferrer, e Gabriel Mercadal, de
Biniatzèn, naturals de la illa de Menorca" com a testimonis, tots ells captius a Constantinoble
segons consta a l'encapçalament del document. En acabar el relat, el notari Quintana escriu:
"De les quals coses, axí veres y per mi, dit Pera Quintana, [notari], vistes y en aquelles
sempre present y entrevenint, en [presència] dels dits testimonis les dites coses
confesant y llohant [esser] veres, he fet lo present acte, encara que en terres ubi mihi
non licet meum offitium artis notarie exerciri, sotescrit emperò de [mà] dels dits Regent,
Capità y testimonis, en corroboració de la veritat. Suplicans, etc., licet., etc".

D'aquest paràgraf es desprenen dues qüestions a tenir en compte: En primer lloc, ens diu que
allò que es diu a l'Acta va ser vist pel propi notari, però diu a la vegada que allò que escriu és
"sotascrit emperò de [mà]" del governador Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete i
dels altres testimonis. I en segon lloc, que l'Acta és feta en terres fora de la jurisdicció del seu
ofici notarial. Que cadascú en tregui les seves conclusions d'aquestes advertències, però si el
notari escrivia el que escrivia a requeriment d'Arguimbau i Negrete, era també un requeriment
dir que el notari ho havia vist tot amb els seus ulls? I el fet de tenir consciència i deixar
constància que l'acta no tenia cap validesa jurídica, encara que sí interès documental, per estar
feta en terres fora de la seva jurisdicció, no l'eximia com a notari públic de dir alguna cosa que
no fos certa? Potser a l'Acta no es diu tota la veritat, però no sembla que s'hi detecti cap
falsedat. Sembla prou encertat el que diu Montobbio Jover, que el notari afirma "que ell mateix
ha vist tot el que els compareixents han explicat (...) i empara amb la seva fe pública no només
que els compareixents diuen el que diuen, sinó que el que diuen és veritat".

De les firmes que aparèixen al document, és significativa la fórmula emprada pel capità Negrete
per signar, en l'únic paràgraf en castellà de l'Acta: "Dic jo, el capità Negrette, que allò desús
dit passa així i altres moltes coses que es van fer pel regent i dit capità en servei de sa
Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que d'açò es seguiria, del que es
donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Montobbio diu al respecte "un extrem intrigant
del document és aquesta misteriosa reserva que consigna el capità Negrete, que signa en
castellà, però notem que aquesta reserva no desmenteix res del consignat a l'Acta i es limita a
senyalar que, a més, van ocórrer altres coses". Florenci Sastre, per la seva banda, escriu al
respecte que "llegint i rellegint l'Acta de Constantinoble, en arribar al final, sempre sorgia en el
meu interior un interrogant: perquè el capità Negrete consignava al document un reserva
mental". I segueix després: "Equivalia això a dir que a l'Acta no es contava tot o, al manco que
el que es narrava es descrivia de manera que no significàs perill pels protagonistes? (...) Aquest
interrogant quedava sempre pendent com una espasa de Damòcles".

De tota la informació que se'ns ofereix amb l'Acta, resulta tan interessant el que s'explica en la
mateixa com allò que no hi és o que no sabem. Del context en què fou escrita l'Acta no es diu
res. Quina era la situació personal d'uns "detinguts en captivitat" que suposadament
podien reunir-se i redactar una Acta notarial a Constantinoble per descriure la seva
experiència en la defensa de Ciutadella contra els turcs? Participar en la corroboració de dit
document favorable a Bartomeu Arguimabau i Miguel Negrete podia comportar esperances o
promeses de ser rescatat de la captivitat? Es va redactar l'Acta perquè el regent i el capità
podien tenir coneixement o suposar que s'investigaria a Ciutadella la seva actuació en la
defensa de la ciutat? En l'Acta es relata com es va procedir a recollir homes de tota l'illa per
defensar la capital, però per què no hi ha ni una sola paraula per explicar els tràmits que
es van fer per demanar ajuda de fora de l'illa? Tan delicada era aquesta qüestió que ni els
responsables en fan la més mínima menció en un document que vol reproduir amb fidelitat tot
el que feren en servei de sa Majestat? Potser demanar ajuda exterior anava en contra dels
interessos de sa Majestat? I per què en l'Acta no es fa ni una sola menció de la suposada
implicació de França en l'atac a Ciutadella? Si segons la documentació espanyola de les
investigacions posteriors a l'atac hi havia testimonis que afirmaven que un ambaixador francès
viatjava amb la flota turca per rebre la rendició de Ciutadella, no és creïble que els autors de
l'Acta no coneguessin aquest fet tan cabdal, ni que s'haguessin oblidat de deixar-ne constància.
La mateixa princesa Joana, en una carta al seu germà el rei, fins i tot afirmava, exagerant
encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en
l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França, mentre que a l'Acta de Constantinoble
apareguda molts anys després tan sols consta que els turcs cridaven cada nit a la rendició dels
menorquins "en llengua castellana", un detall aquest que no deixa de ser, com a mínim,
curiós.

Dels testimonis de les diligències del Regent i Capità que eren presents en el moment de fer
l'Acta i que es mencionen a l'encapçalament, crida l'atenció que hi manca la signatura de
Johan Aloy. Aquesta mancança no es pot atribuir al fet que no sabés escriure, ja que el propi
notari Pere Quintana signa en nom d'un altre dels testimons, Gabriel Mercadal, per aquest
motiu concret i, segons diu, d'acord amb la seva voluntat. Per què hi falta llavors aquesta
signatura? Devia estar en desacord el mencionat Johan Aloy amb algun aspecte del relat que fa
l'Acta sobre la desgràcia de Ciutadella? Volia condicionar la seva firma a deixar constància
d'alguna qüestió que finalment no es va incloure?

En l'Acord del Ple del Consell de Menorca de 17 de desembre de 2001 (BOIB núm 3, de
05/01/2002), sobre la inscripció de l'Acta en el catàleg insular de patrimoni històric, es diu en el
punt 4 sobre dades històriques que "Des de la seva redacció a Constantinoble fins que,
l'any 1620, l'Acta torna a aparèixer a Mallorca, no es tenen notícies certes del seu
recorregut". És a dir, que l'Acta no apareix fins 62 anys després de l'assalt, quan ja no hi devia
quedar viu cap dels supervivents protagonistes d'aquells fets. I apareix a Mallorca, i no a
Menorca.

En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l'Acta fins arribar a Ciutadella
d'acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d'un conte de les mil i
una nits, en dir que "un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón
que imaginam mercader i freqüentador dels ports d'orient té ocasió d'adquirir un lot de papers
vells. I se'ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill
Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un
per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a
Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble
menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar
document". No és fins tres anys després, el 1623, que "el lliura als Magnífics Jurats de l'illa que
li havien demanat", i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit
que per Montobbio "patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la
documentació escrita i per la conservació dels llibres" i que fa que acabin demanant "que
s'adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures". Diuen els Jurats que "han tingut a bé de
demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d'aquell de on lo havia
hagut...", i en dirigir-se al Governador sol·liciten que "sia servit manar que lo dit Acte
originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de
la sua Governació al peu de la present; i d'aquell juntament ab còpia de la present
petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat
perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis...".

Després de la desaparició dels arxius de Ciutadella, i en una època de tergiversació de la


història en benefici de Castella, no resulta estrany que l'aparició d'un document que
testimoniava la defensa de la ciutat rebés un tracte tan especial. Però com no podia ser d'altra
manera, el rastre de la censura apareix també, com en tots els textos històrics cabdals i
comprometedors de l'època, en la nostra venerada Acta de Constantinoble. En el punt 3 del
mencionat acord del Consell, sobre la descripció del document, s'indica que "el darrer full ha
desaparegut" i pressuposa que aquest estava en blanc. S'especifica més en el punt 6, sobre el
seu estat de conservació, on es descriu: "Parts que hi falten: el darrer full ha desaparegut, tot i
que sembla que aquest estava en blanc, ja que les transcripcions que es feren el 1623 no
presenten cap addició en comparació amb el document original". Una suposició que, a la
vista de com actuava la censura reial i els interessos de la Corona en el control de la
informació, amb eliminació de textos i reelaboració de cròniques, no es pot fer sense almenys
tenir en compte una altra possibilitat: que dit darrer full hagués estat deliberadament tret de
l'Acta abans de fer-se les còpies que demanaren els Jurats pel seu contingut poc
convenient. Per què hauria de desaparèixer només un full si aquest estava en blanc? Quina
nosa podia fer conservar-lo amb l'estima i el fervor gairebé religiós amb què seria tractada
l'Acta de Constantinoble? Què podia contenir aquest darrer full que falta? Hi podria haver
informació complementària, un relat diferent o les reserves i desacords plantejats a petició d'en
Joan Aloy, que no havia signat la part que ha sobreviscut? De ser així, potser l'Acta va arribar
de Mallorca sense aquest darrer full, revisada i amputada per la censura reial, o potser aquesta
feina és va fer a Menorca mateix. No deixa de ser significatiu, segons ens deia Montobbio
mateix, tot i l'existència de diferents Marimons a Mallorca en aquells anys, que no s'ha pogut
identificar i documentar aquests concrets Damià Marimon i el seu pare. Desconec a hores
d'ara si aquesta identificació s'ha arribat a produir des que en Montobbio ho va escriure, o si
continuen essent un misteri.

Sigui com sigui, l'Acta de Constantinoble no deixa de ser, en paraules de Montobbio, "una peça
singular i preciosa, tant pel seu contingut, com per la claredat i precisió del seu estil, valors
literaris poc comuns en les narracions heroiques de la seua mateixa època", i destaca com un
fet extraordinari que "els principals protagonistes d'uns fets heroics, captius a les masmorres de
Constantinoble, facin aixecar una Acta notarial de la seua heroïcitat. Em sembla un cas únic".

Referències:

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558.


Ajuntament de Ciutadella.

Acord d'inscripció de l'Acta de Constantinoble en el catàleg insular del patrimoni històric de


Menorca com a bé documental (BOIB núm. 3, de 05/01/2002).
(http://boib.caib.es/pdf/2002003/mp191.pdf)

MONTOBBIO JOVER, José Ignacio: "Bibliofilia en la Historia de Menorca". Pequeña biblioteca


menorquina de Son Vives. Ciutadella 1976.
SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies
menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1993.

Publicat per en Talaiòtic a les 00:00


08/11/2007

CLAUDI EL BOMBARDER.
La presència a Ciutadella durant l'assalt dels turcs del 1558 d'un enigmàtic personatge que la
historiografia local contemporània anomena Claudi i els fets que l'envolten és un dels episodis
més poc coneguts del nostre Any de sa desgràcia. I no és estrany que no s'hi hagi aprofundit
gaire a la vista de les repercussions que pot comportar el seu estudi. És simptomàtic també que
d'aquest cas tampoc hi hagi cap referència en l'Acta de Constantinoble.

En el relat sobre la presa de Ciutadella per part del notari de Muro Rafel Socíes es diu que "i un
bombarder que era flamenc passà per ací (Mallorca) i tenien-lo per supitós tremeteren-lo
an el senyor visrei i no en feu examen ningú sinó que feia de ses paraules que deia
anava a Menorca i paria fos explorador i midava la terra...". En la documentació localitzada per
Florenci Sastre a l'arxiu de Simancas de les investigacions portades a terme per les autoritats
enviades després del saqueig de Ciutadella, s'interrogà als testimonis sobre el paper d'aquest
bombarder durant la defensa de la ciutat.

De les declaracions efectuades es desprèn que el tal Claudi, que havia arribat a Ciutadella pocs
dies abans que l'armada turca i que seria nomenat artiller pels Jurats, no endevinava mai a ferir
els enemics, que s'havia tret la roba i anava amb una camisa blanca per la muralla, cosa que el
feia fàcilment reconeixible, i que a més, "ningú se gosava acostar a traure lo cap a la
muralla que no tingués moltes arcabussades a sobre, y a dit Claudio que traya tot lo cors
fora may li tiraven". La complicitat de l'artiller amb els assaltants turcs acaba essent manifesta
pels diferents testimonis, que segons diuen feia senyals als enemics per avisar de la seva
posició i dels punts de la defensa.

Explica un testimoni que avisà el governador Bartomeu Arguimbau d'aquests fets que el regent
de la governació conta que ja havia tingut notícies del comportament de l'artiller i que havia
manat empresonar-lo. Sembla ser però que l'estrany personatge no va arribar a ser detingut,
perquè tots els testimonis confirmen que "la gent de la vila li havia llevat lo cap" pels senyals
que havia fet per donar algun avís als enemics i que "deyen un traidor nos venia a tots".

L'existència d'un traïdor que havia estat nomenat pels Jurats de Ciutadella per defensar la
ciutat no és un fet circumstancial. Qui era aquest Claudi? I d'on era? Qui l'havia enviat a
Ciutadella per ajudar els turcs? Com hem vist, el notari Rafel Socies diu que era flamenc, però
en les declaracions dels testimonis hi ha diversitat de criteris. A la pregunta "Interrogat lo dit
Claudio bombarder si era menorquí o de quina nació era" es respon:

Per part de Mossèn Ignasi Torrella, donzell de l'illa de Mallorca, que declarà el 20 de juliol: "E
dix yo se que no era menorquí y a uns he entès dir que era flamenc y a altres que era
francès".

El frare Nicolau Carrió, prior del monestir de Nostra Senyora del Socors de Ciutadella, digué el
dia 21: "E dix yo se molt be que no era menorquí sinó que era foraster y parlava molt
embarassat pero no sabria dir de hont era ni de hont no".

Mossèn Guillem Martorell, donzell, el dia 22 declara: "E dix no era menorquí ni se en veritat de
quina nació era, salvo que he entès a dir que era borgonyo".

Mossèn Vicenç de Juny, ciutadà de l'illa de Menorca, afirmava dia 24: "E dix no era menorquí
be he entès dir que era flamenc o francès".

En Joan Arles, capità de Ferreries, dia 25: "E dix no era menorquí be sé dir que era estranger
y yo no entenia la sua llengua".

Mossèn Pere Fenals, capità d'Alaior, el 26 de juliol: "E dix no era menorquí, be he entès a dir
que era flamenc y yo mai lo havia vist sinó quant fui en dita vila y oy parlava molt embarassat".
Menorquí, flamenc, francès, borgonyó... De les respostes donades se'n poden desprendre com
a conclusions que el bombarder no era menorquí, cosa que tots confirmen, i que tampoc era
de cap altre lloc de nació catalana, ja que parlava una llengua que no entenien i que no
s'identifica en la documentació i era vist com un foraster o estranger. Però a més hi ha un
detall que no es pot passar per alt, i és que tant els interrogadors com els declarants anomenen
en tot moment el personatge amb el nom de "Claudio". En un text en català, el bombarder no
era ni Claudi, ni Claude, ni Klaus, ni Claudius... sinó literalment "Claudio". I si el nomenen així,
és perquè ell mateix es devia anomenar d'aquesta manera. Podria ser en Claudio castellà o
genovès i que la seva nacionalitat hagués estat censurada en els textos que en parlen i que els
censors s'haguessin descuidat de canviar el nom?

Una vegada més, com ja es va indicar en altres ocasions amb la suposada presència de
l'ambaixador francès a l'armada turca, es podrien haver manipulat les declaracions dels
testimonis en la documentació per crear confusió sobre la nacionalitat d'en Claudio i introduir el
dubte sobre el seu possible origen francès. Açò ha servit perquè la historiografia oficial hagi fet
esforços per vincular aquest bombarder amb França, sense tenir en compte cap altra
possibilitat ni que fos com a hipòtesi ni les contradiccions d'afirmar la implicació francesa. El
mateix Florenci Sastre diu que "l'arribada d'aquest espia a les Balears implicava
l'existència d'un pla premeditat per part de França per devastar Menorca, és a dir, que la
flota turca no arribà a la nostra illa per casualitat". De tot plegat, a l'Enciclopèdia de
Menorca n'ha quedat el següent paràgraf: "La connexió francesa es reforça amb la
presència d'un bombarder flamenc, anomenat Claudi, que passà per Menorca poc abans
del setge turc. Les autoritats ciutadellenques el nomenaren artiller, però fou mort en
adonar-se, els defensors, que informava els turcs dels punts dèbils de la defensa".

Encara que l'artiller no fos de nacionalitat castellana ni genovesa, i acceptant que fos flamenc
(com diu Rafel Socies i la mateixa Enciclopèdia de Menorca) o borgonyó, per què es
pressuposa que la seva presència és un indici de la connexió francesa? S'ha d'obviar que
Flandes i Borgonya, dos territoris units dinàsticament feia més d'un segle, eren
possessions del nostre rei el 1558? En efecte, Felip I era també, precisament, el duc de
Borgonya i comte de Flandes des de l'abdicació del seu pare l'emperador Carles I. A més,
si en algun moment en Claudio era anomenat "francès", podia ser també pel seu origen
al Franc Comtat espanyol, vinculat a la Borgonya, i no per ser súbdit de França.

Mapa dels dominis de la Casa d'Habsburg (clicar per veure ampliat), on s'observen les possessions al Franc comtat
(Borgonya) i Flandes, que juntament amb Milà formaven un cinturó amb la frontera francesa i un corredor que
connectava les possessions al centre d'Europa. S'evidencia la importància estratègica de Còrsega en les
comunicacions per mar.
Com hem vist, el notari de Muro relata, per suposat a posteriori, que un bombarder flamenc que
passava per Mallorca i que deia que anava cap a Menorca fou considerat sospitós, però
ningú l'aturà. I els Jurats de Ciutadella, en canvi, lluny de tota sospita, el nomenen artiller amb
tota naturalitat immediatament després de la seva arribada. És que eren beneits els Jurats? En
un període de guerra amb França, és inversemblant que un súbdit francès fos nomenat per
defensar la ciutat. No és més lògic que en Claudio fos un súbdit del rei espanyol (castellà,
flamenc, del Franc Comtat o borgonyó) o d'algun territori aliat (genovès), i per açò no va aixecar
sospites inicialment entre els Jurats? En efecte, en Sastre ja s'havia fixat en "la temeritat del
fet d'haver nomenat artiller a un desconegut i possible enemic". Certament, seria una
decisió absurda i difícil de creure.

Els dos únics testimonis a qui s'interrogà sobre "si sab que dit Claudio fos estipendiat y quil
pagava", declararen que no sabien res d'aquest tema. La resposta que consta del donzell
Ignasi Torrella és "E dix no u se dir", i la del frare Nicolau Carrió "E dix manco sabria dir tal
cosa perquè no són coses que tinguen respecte a la mia religió". I tenia raó, perquè la
resposta era massa ofensiva per a un home religiós i tal vegada conscient que la veritat no
sobreviuria escrita si la deia com la sabia.

L'única alternativa coherent a la forçada i sempre misteriosa "connexió francesa", desmentida


per la documentació d'aquell país i sense que hi hagi cap motiu perquè França amagués la
seva suposada implicació, no és altra que la "connexió espanyola". I és evident el motiu pel
qual la historiografia oficial s'ha decantat per la primera opció, ja que si l'arribada d'en Claudio
delata l'existència d'un pla premeditat per devastar Menorca, l'autoria d'aquest pla
correspon ni més ni menys que a la Corona espanyola, que no es va limitar a treure
profit estratègic, militar i polític de l'assalt dels turcs a l'illa per casualitat, sinó que la
ruïna dels menorquins va ser totalment planificada i perfectament coordinada i
executada. En Claudio fou enviat per Espanya a la nostra illa amb ple coneixement que
l'armada turca atacaria aquí i per afavorir la victòria otomana, perquè així estava acordat
prèviament. Però el bombarder que seria descobert pels ciutadellencs i a qui li tallarien
el cap per la seva traïció, per desgràcia nostra evidentment no estava tot sol a l'interior
de les murades de Ciutadella...

Referències:

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies


Menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca. 1993.

ENCICLOPÈDIA DE MENORCA. Tom Desè. Història II - De la conquesta cristiana a la Guerra


de Successió. Ed. Obra Cultural de Menorca. Maó. 2000.

VIQUIPÈDIA. Felip II de Castella.


(http://ca.wikipedia.org/wiki/Felip_II_de_Castella)

VIQUIPÈDIA. Ducat de Borgonya.


(http://ca.wikipedia.org/wiki/Duc_de_Borgonya)

VIQUIPÈDIA. Comtat de Flandes.


(http://ca.wikipedia.org/wiki/Comte_de_Flandes)

VIQUIPÈDIA. El Franc Comtat.


(http://ca.wikipedia.org/wiki/Franc_Comtat)

Publicat per en Talaiòtic a les 17:30


09/12/2007

MIGUEL NEGRETE: EL CAVALL DE TROIA.


Negrete a Flandes abans de l'assalt dels turcs.

En Florenci Sastre es demana per quin motiu en Negrete "era a Flandes el 1558, tot sol,
sense la seva companyia, que havia restat a Menorca, comandada pel seu germà".
Segons ens explica l'historiador, "s'ha intentat presentar Miquel Negrete com un estratega que
fou requerit per treballar a l'estat major del Capità General Gonzalo Fernández de Córdoba,
tercer Duc de Sesa; fins i tot s'ha dit que era una persona de confiança de Felip II, que el va
enviar expressament a Flandes per tal que es complissin les seves ordres". Però per en
Sastre la realitat és que havia estat condemnat "a 6 anys de desterrament fora de la
península a causa d'haver furtat a la justícia un soldat de la seva companyia, que n'havia ferit
un altre". Hi ha en aquest supòsit algunes ambigüitats o imprecisions que s'han de remarcar.
Primer de tot, s'ha de dir que si en Negrete hagués estat desterrat "de la península" hauria
pogut complir la seva pena perfectament a Menorca, que no està precisament a la península.
Però el que em crida l'atenció és que el document que fa referència a aquest desterrament d'en
Negrete i que aporta en Sastre és redactat en tercera persona per afirmar que el capità diu tal
cosa. Literalment, s'informa que "El capità Negrete diu que pels alcaides d'aquesta cort fou
condemnat a sis anys de desterrament d'aquests regnes...". Podria ser aquest el propi estil
d'un capità a l'hora de dirigir-se a la cort de referir-se a ell mateix en tercera persona, o es va
intentar posteriorment intercalar aquest desterrament per algun motiu per part d'algun censor
de la Corona? De quins regnes exactament fou desterrat el capità? Sembla lògic pensar que
hauria estat desterrat del regne de Mallorca, del que Menorca formava part el 1558, i
segurament també de la resta de regnes peninsulars de la llavors ja anomenada Corona
d'Aragó i potser encara de la resta de regnes peninsulars del rei Felip, Castella i Navarra.
Potser per aquest motiu seria a Flandes, però es fa estrany que un desterrament a un capità al
s. XVI afecti de forma tan selectiva els territoris de l'actual Estat espanyol i no afectés la resta
de territoris de la Corona com Flandes, el Franc Comtat, Sardenya, Nàpols, Sicília...

Però continuem amb les imprecisions, perquè segons la documentació, el capità "presenta una
informació per la que pareix que aquest juny fa quatre anys que compleix el desterrament". Al
respecte en Sastre diu que "sabem que al juliol de 1555 encara era a Menorca. Però al 1558
afirmava que el mes de juny s'acomplirien 4 anys que havia començat el desterrament a
Flandes" (per tant, quan encara no faria ni 3 anys del desterrament). Per l'historiador menorquí,
açò és símptoma que "els nombres no eren el seu fort, o tal vegada ho eren massa, manejant
les dates segons la seva conveniència". Tal vegada sigui així, o tal vegada es pretenia
presentar per algun motiu un suposat desterrament a Flandes anterior a l'accés al tro de Felip I
el 1556. De fet, en una altra carta s'afirma que el 1558 ja feia sis anys que en Negrete coneixia
Menorca, quan en realitat havia estat nomenat Capità de la gent de Guerra de Menorca el 23
d'abril de 1553. Per què aquesta insistència en la diferència de més d'un any en la
documentació? A més, si aquesta documentació és directament del propi capità, per què diu de
forma dubtosa que "pareix" que fa quatre anys que compleix el desterrament i no ho afirma
amb seguretat? És que ell mateix no ho sabia del cert, pretenia confondre la Cort expressament
o és que ho escrivia algú altre?

En qualsevol cas, la presència de Negrete a Flandes el mateix 1558, tant si fos per un
desterrament que se li hauria aixecat abans d'hora per tornar a Menorca o com a
conseqüència de la confiança que li tenia el rei Felip com afirmarien altres autors, em provoca
noves inquietuds: no s'haurien posat allà en contacte en Negrete i el bombarder flamenc
anomenat Claudio que, pel que es veu, arribaria a Menorca poc després del capità? No
devien rebre tots dos instruccions per part de la Corona espanyola sobre el paper que
haurien de jugar en el ja previst assalt a l'illa per part dels turcs? L'evidència de la
connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder podria haver fet necessari confondre els
rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir
en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat
fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció.

Encara des de Flandes, i amb ple coneixement de l'arribada de l'armada turca, s'informa que "el
capità Negrete diu que havent-se posat per partir cap a l'illa de Menorca, on té la seva
companyia, és just no fer-ho sense donar primer relació a Vostra Majestat de les coses d'ella;
majorment d'aquelles que per defensar-la són menester, i ara més que mai ja que la vinguda
de l'armada turquesca és tan certa i la dita illa està tan desproveïda de tot que no es
podrà guardar". El monarca espanyol rebia per tant valiosíssimes informacions del capità
sobre les febleses de la defensa de Menorca, que sens dubte podien ser aprofitades per
afavorir la tasca dels turcs en el seu assalt a l'illa. Recull en Sastre aquestes informacions en
les que es diu, entre altres coses sobre Ciutadella, que "és molt flaca, tant que cap bateria pot
sofrir perquè és alta la muralla, a l'antiga, i no hi ha un puny de terra dins per terraplenar ni
reparar, ni tampoc té fossos, perquè és pedra viva i no els han pogut fer. No té cavallers on
l'artilleria serveixi, sinó unes torretes buides a l'antiga on no hi cap l'artilleria pesada que hi ha.
Ha de menester gent i municions", i sobretot crida l'atenció llegir que "hi ha així mateix altres
coses a fer i molt necessàries com és (...) un terraplè a la cantonada de Sant Francesc
perquè és la més flaca part de tota la terra puix del mateix monestir la poden tota
derrocar". I sentencia en Sastre dient que "foren aquestes les paraules d'un profeta, ja que
precisament això fou el que succeí".

Negrete a Menorca durant l'assalt dels turcs.

Florenci Sastre defineix Negrete com "un home extraordinàriament violent i orgullós que
passava de les paraules als fets, no tenint res a envejar a d'altres militars castellans, tant
Governadors com Alcaids de Sant Felip dels quals la història de Menorca en guarda memòria
per les seves malifetes". Ho recull Casasnovas quan diu també que Negrete "era molt
impopular a Menorca abans dels fets de juliol, sobretot entre l'oligarquia ciutadellenca".

De les documentació localitzada per Sastre a l'arxiu de Simancas sobre les investigacions que
les noves autoritats de l'illa realitzaren després de l'assalt, i a la que ja ens hem referit en altres
ocasions, es desprèn una actuació en la defensa de Ciutadella contradictòria amb aquest
caràcter violent, orgullós i home de fets més que de paraules, i amb l'actitud que també
s'aparenta en l'Acta de Constantinoble.

Segons els testimonis:

Negrete no tenia el nombre de soldats que havia de tenir i que el rei pagava, pel que s'insinua
una possible estafa que "no sols perjudicava a la terra no tenint lo nombre que devia dels
soldats però encara a sa Majestat fent pagar pagues que no eren servides". Mentre a l'Acta de
Constantinoble s'afirma que els soldats de la seva companyia eren 40, alguns testimonis ho
rebaixen a 25 0 30.

Enlloc d'animar els defensors de la ciutat els alarmava constantment dient que "eren perduts", i
que "no teníem remei de salvar-nos, i així tots a la clara coneixíem la sua covarderia", "tots
deien que del primer dia li havien entès a dir a dit Negrete que tots erem perduts". Sastre diu
que "els nou testimonis que declaren coincideixen unànimament en deixar com un gran
covard a Negrete" i Casasnovas que "el capità Negrete aconsellà la rendició, a la qual
s'oposaren els ciutadellencs". Aquests fets contrasten amb les afirmacions dels virreis de
València i Catalunya que acusaven Negrete d'haver volgut defensar una plaça que "diuen no es
podia defensar" i de "ficar la gent en llocs flacs i que no es poden defensar", respectivament, i
recordem també les insinuacions d'aquest darrer, Don Garcia de Toledo, a la princesa Joana
sobre la seva voluntat de què "allò no es guardàs". Pel que sembla doncs, la realitat és que
Negrete no faria altra cosa que seguir la voluntat de la Corona de no defensar Ciutadella, però
si com diu la pròpia Acta de Constantinoble el Regent Bartomeu Arguimbau tenia ordres de Sa
Altesa Reial "de recollir la gent de Maó, Alaior i Mercadal en dita vila de Ciutadella" la pregunta
és: què es pretenia amb aquestes instruccions contraproduents, una massacre de gran abast?

Els testimonis expliquen que el capità no es presentava a la batalla, i només una vegada a
petició dels defensors va quedar amb ells "forçat i encorregut per lo requeriment" que li feren.
"Negrete sempre fugia de la batalla" i quan el cercaven no el podien trobar.

Un testimoni apunta que moltes persones deien que Negrete "nos venia i trahia i especialment
ho he oit dir paresament a una muller d'un tal Morro sabater que dit capità Negrete nos tenia
venuts, i que de nits havia enviat a Joan Olivar ambaixador al camp dels enemics per a parlar
ab los turcs, de que yo stigui molt spantat i tinc per cert que per aqueixa causa lo Regent la
governació essent en mig de la plaça quan se determinà que les dones se salvassen dix que ab
ell no cabia traició alguna ans volia morir per son Rei i Senyor i defensió de sa pàtria, i jo he oit
dir de mes pròpies orelles quan dit Regent ho deia".

Entrats els turcs a Ciutadella, insistí en que es deixassin les armes per evitar ser degollats en
contra de la voluntat dels menorquins, cosa que provocà que gairebé el degollassin també a ell,
com ja havien fet amb el bombarder Claudio.

Segons els testimonis i també el notari Rafel Socíes, el capità anà a casa seva, es vestí amb
les seves millors robes i una espasa daurada i els turcs el prengueren d'allà mateix i se'l van
emportar, mentre que molta altra gent era degollada. Es conta també que tres velles el van
veure amb aquestes robes assegut a la popa de la galera de Pialí.

Sastre explica que el paborde Ivañes assegura al virrei de Mallorca que "el capità Negrete
després d'haver ben lluitat els de la terra, estant determinats tots de morir en l'empresa,
la donà a l'enemic". I el virrei de Mallorca Guillem de Rocafull diu al secretari de Sa Majestat
D. Francisco de Ledesma el 15 de juliol que "no vull deixar d'escriure com de ruïnosament ho
ha fet el capità Negrete, segons vaig entenent, i tant que es diu que si no fora per culpa seva,
no s'hauria perdut la terra, i plaguera a Déu que els mateixos de la terra l'hagueren
degollat, com ho van intentar" i el 20 de juliol al Secretari del Consell d'Aragó que "Ciutadella
fou presa pels enemics dissabte a nou del present i segons diuen a gran culpa del Capità
Negrete perquè encara que els de Ciutadella ho van fer valerosament anava Negrete tan
acovardit i aglaçat que en lloc d'animar-los i instruir-los els desanimava sense saber aconsellar-
los ni acudir mai a cap bateria (...)".

Negrete a Constantinoble després de l'assalt dels turcs.

Segons la tradició, el capità seria un dels impulsors, juntament amb el regent de la governació
Bartomeu Arguimbau i amb altres testimonis, de l'Acta de Constantinoble. Recordem aquí
aquella clàusula amb què signà en Negrete aquell document i que deia que "altres moltes
coses es feren pel regent i dit capità en servei de Sa Majestat, les quals no es poden escriure
aquí pel perill que se'n seguiria, del qual es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit".
Coneguda avui l'actitud del capità, quines eren aquestes altres moltes coses que no havia
pogut dir en Negrete a l'Acta i que havia d'explicar al rei? Quin era el perill que temia Negrete?
El dels turcs, o el dels propis captius menorquins amb els qui havia participat en la redacció de
l'Acta i que havien defensat Ciutadella malgrat ell?

El pagament a Negrete i el seu germà de 1.400 ducats per part de la Corona espanyola amb
diners del Jubileu pel rescat dels captius era durament criticat per Mossèn Marc Martí, qui
tramitava els rescats a Constantinoble, en una carta al rei. Segons Ruiz Manent, ni el capità
Negrete ni el seu germà estaven en captivitat perquè mossèn Martí diu que no estava bé "que
cosa dedicada per tal efecte (els diners destinats a la redempció de captius) es doni a
persones que estan lliures de tan miserable servitud com el dit Negrete i el seu germà ho
estan", i més avall diu "que van ser captius i s'han rescatat". Martí afirmava que si es pagava
aquesta quantitat a Negrete "amb molta més raó i dret podrien pretendre el mateix" els
altres captius de Menorca a Turquia. Ruiz Manent, ja l'any 1910, davant de les paraules de
Martí, deia que "en Negrete resultaria ser tot el contrari del que fins ara l'havíem cregut.
L'Acta de Constantinoble, firmada d'en Pere Quintana, ens el presenta com un heroi,
però el paborde Martí ens ofereix documents molt greus". En Florenci Sastre refereix que el
futur paborde diu que "no recordam en aquesta carta a V. Majestat com va actuar dit capità
Negrete quan Ciutadella es va perdre i els turcs entraren en ella perquè d'açò hi ha procés que
està en el Consell d'Aragó, pel qual podria ser V. Majestat informat". De quin procés parlava en
Marc Martí? Era potser la investigació referida en la documentació arxivada a Simancas i
trobada per en Sastre? O era algun altre? Com es pot veure, la voluntat política de la Corona
d'obviar i d'ocultar el paper de Negrete a Ciutadella és constant. Sastre escriu que "la primera
informació, enviada per Rocafull a la cort des d'Alcúdia, fou considerada confusa", a la qual
cosa el virrei de Mallorca responia que "m'ha pesat a l'ànima de veure que la dita informació no
fos tal i tan clara com fora just" i es ratificaria en les seves crítiques a Negrete.
Per Casasnovas, tot i el comportament que el capità va tenir a Ciutadella, contribuint a la seva
caiguda, "sigui perquè Negrete gaudia del favor de Felip II, sigui perquè pogué al·legar
poderoses raons en favor seu, lluny de ser processat, el controvertit fou indemnitzat
amb càrrec als fons destinats al rescat de captius".

Sastre, per la seva banda, diu que "sabem que el 19 o 20 de setembre de 1560 Negrete ja
partí de la capital turca, rescatat per l'ambaixador espanyol, que avançà els diners.
Davant això ens podem demanar: per què fou rescatat tan prest, tenint en compte la seva
actuació?", i cita en Josep Pellicer qui, per justificar que Negrete no fou un traidor, diu que si
fos així "el Rei no hauria pagat el seu rescat". També en Ruiz Manent fa aquesta reflexió
quan escrivia que "pensam que si en el procés que es va obrir contra en Negrete aquest
hagués estat condemnat el rei no li hauria fet mercè dels 1.000 ducats pel seu rescat; però si es
diu: el Rei no ho sabia, des del moment en què el paborde va haver de fer-li present citant-li el
procés que, en aquest cas seria condemnatori, és que en Negrete estava en llibertat i
mereixia favors del rei?". La confusió entre els autors sobre l'existència o no de tal procés i,
en cas d'haver-se produit, del seu resultat condemnatori o absolutori és un símptoma clar de
l'ocultació del paper de Negrete en l'assalt a Ciutadella.

Quines podien ser aquestes "poderoses raons" i els "favors" que podria merèixer en Negrete?
Com explicar que se li fes el mencionat pagament amb l'actuació que va tenir? L'enigma es
resol, una vegada més, quan es té en compte que la Corona era la primera interessada en el
que succeí a Menorca. Un home que ja havia estat capturat pels turcs en l'assalt a
Castellnou (Bòsnia) l'any 1539, i que és destinat a Menorca a reviure uns fets dels que ja
tenia experiència no era ni un covard ni actuava contra els interessos del rei, sinó que
sabia molt bé el que feia. Negrete fou rescatat i indemnitzat amb celeritat precisament
perquè havia complert a la perfecció amb allò que s'esperava d'ell per part de la Corona:
havia informat de les febleses de Menorca des de Flandes, havia contribuït en l'assalt de
Ciutadella des de dins sense perdre la vida a mans dels menorquins com el bombarder
Claudio, i finalment enviaria encara els seus informes des de Venècia, segons relata en
Josep Pellicer. Del seu destí després de ser rescatat no n'apareix cap cita en la
bibliografia consultada sobre Sa Desgràcia de Ciutadella.

Una de les principals vies de comunicació de Ciutadella a "sa Contramurada", el perímetre d'avingudes que envolten el
centre antic de la ciutat on s'aixecava l'antiga muralla, dedicada encara avui a l'infaust personatge que va ser el capità
Miguel Negrete. Un autèntic atemptat a la nostra memòria històrica: un cavall de troia de la Corona espanyola per
afavorir l'assalt dels turcs del 1558 reconvertit en heroi local.

Referències:

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències".


Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1991.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies


Menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca. 1993.

RUIZ MANENT, Josep M: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de sa Desgràcia de
Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.
CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed.


Nura, Menorca 2006.

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558.


Ajuntament de Ciutadella.

Publicat per en Talaiòtic a les 20:00


27/01/2008

PIALÍ BAXÀ
Coincidint amb el 430è aniversari aquest passat 21 de gener de la mort de l'almirall de la flota
otomana que comandà l'assalt a Ciutadella el 9 de juliol de 1558, i la meva entrada com a
viquipedista, m'he estrenat amb el meu primer article a la Viquipèdia sobre aquest personatge.
Es tracta de la traducció inèdita fins ara de la informació que ja existia a les versions anglesa i
castellana, amb algunes petites aportacions pròpies ja recollides en aquest bloc. Naturalment,
he introduït les referències a la versió catalana en les pàgines existents sobre aquest
personatge en les viquipèdies en altres llengües: l'anglès, l'alemany, el castellà, el portuguès i
el turc. També he inclòs les referències a l'assalt de Ciutadella en les dates 9 de juliol, i a l'any
1558 de la Viquipèdia catalana.

Amb aquestes accions, el Projecte 9 de Juliol ençata un nou front de difusió en aquest 450è
aniversari dels fets de s'Any de sa Desgràcia que commemoram enguany i que esper continuar
amb nous articles i aportacions. En deix aquí una reproducció de l'article sobre l'almirall turc tal
com està editat en aquest moment, diumenge dia 27 de gener:

Pialí Baxà:

Pialí Baxà (voltants de 1515- 21 de gener de 1578, també conegut com a Piyale Pasha, Piale
Pasha a Occident; turc: Piyale Paşa), fou un Almirall (Kaptan Pasha, l'equivalent a comandant
de la flota) turc entre 1553 i 1567 i un Visir otomà després de 1568.

Taula de continguts
• 1 Biografia
o 1.1 Joventut
o 1.2 Almirall de la flota otomana
o 1.3 Batalla de Gerba
o 1.4 Setge de Malta
o 1.5 Conquesta de Xipre
o 1.6 Destinacions finals
o 1.7 Mort
• 2 Llegat

• 3 Literatura

Biografia
Joventut
Pialí Baxà va rebre la seva educació a l'Enderun (l'Acadèmia Imperial) a l'actual Istambul,
Turquia. Es graduà amb el títol de Kapıcıbaşı i fou designat Sanjak Bey (governador provincial)
de Gal·lípoli.

Almirall de la flota otomana


Fou promogut a Bahriye Beylerbeyi i arribà a ser Almirall en Cap de la flota otomana el 1553 a
l'edat de 39 anys.

El 1554 va prendre les illes d'Elba i Còrsega amb una gran flota que incloia famosos almiralls
otomans com Turgut Reis (Dragut) i Salih Reis, tot i que les desavinences entre turcs i
francesos van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà novament a favor de
l'imperi espanyol, pel que en tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot
el territori perdut. A l'any següent el Soldà Solimà el Magnífic li assignà la tasca d'ajudar a
França contra els espanyols després de la petició realitzada per la mare del rei Francesc II de
França, i Pialí Baxà va salpar el 26 de juny de 1555. La flota turca es reuní amb la francesa a
Piombino i van rebutjar amb èxit un atac espanyol sobre França al mateix temps que
conquistaven vàries fortaleses espanyoles en el Mediterrani.

En juny de 1558, juntament amb Turgut Reis, Pialí Baxà salpà en direcció a l'Estret de Messina
i els dos almiralls capturaren Reggio de Calàbria. Des d'allà, es dirigiren a les illes Eòlies i en
van capturar vàries d'elles, abans de desembarcar a Amalfi, en el Golf de Salern, i capturar
Massa Lubrense, Cantone i Sorrento. Posteriorment desembarcaren a Torre del Greco, en les
costes de Toscana, i a Piombino. L'objectiu era reunir-se amb les tropes franceses a Ajaccio per
completar la conquesta de Còrsega i atacar Vilafranca de Niça, però la flota turca els esquivà
pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. El juliol de 1558 atacaren l'illa balear, assetjant
Ciutadella de Menorca que va caure el 9 de juliol, en el que els menorquins coneixen com l'Any
de sa Desgràcia. Aquest canvi d'objectiu dels turcs, propiciat pels suborns rebuts de les forces
hispanogenoveses per evitar l'atac a Còrsega, provocaria les queixes del rei Enric II de França
al soldà otomà.

Açò va causar temor al Principat de Catalunya, el Regne de València i les altres Illes Balears, i
el rei Felip I apel·là al Papa Pau IV i els seus aliats europeus per posar fi a l'amenaça turca. En
1560 Felip I aconseguia organitzar una Lliga Santa entre Espanya, la República de Venècia, la
República de Gènova, els Estats Pontificis, el Ducat de Savoia i els Cavallers de Malta. La flota
conjunta es reuní a Messina i consistia de 54 galeres i altres 66 bucs de distints models sota el
comandament de Joan Andrea Doria, nebot del famós almirall genovès Andrea Doria.

Batalla de Gerba
Article principal: Batalla de Gerba

El 12 de març de 1560, la Santa Lliga capturà l'illa de Djerba que era una posició estratègica
per poder controlar les rutes marítimes entre Algèria i Trípoli. Com a resposta, Solimà el
Magnífic envià una flota otomana de 86 galeres i galiotes sota el comandament de Pialí Baxà,
que arribà a Djerba l'11 de maig de 1560 i destruí la flota cristiana en questió d'hores en la
batalla de Djerba. Giovanni Andrea Doria aconseguí escapar en un petit buc, però els
supervivents cristians, ara sota el comandament de Don Álvaro de Sande, es refugiaren en el
fort de l'illa de Djerba que havien aixecat en el transcurs de l'expedició. Pialí Baxà i Turgut Reis
aconseguiren després d'un temps la rendició de la guarnició i Pialí Baxà portà 5.000 presoners,
incloent de Sande, cap a Istambul, on van ser rebuts multitudinàriament. Es casà amb Sultana
Gevher Han, filla del futur Selim II.

En 1563 Pialí Baxà capturà Nàpols i les fortaleses circumdants en suport de França, però
després de la partida de les forces otomanes els francesos no es van poder mantenir i els
espanyols recuperaren finalment la ciutat.

Setge de Malta
Article principal: Setge de Malta (1565)

En 1565 Pialí Baxà, juntament amb el general Lala Mustafa Pasha i Turgut Reis, fou
encomanat per Solimà per capturar Malta, però els seus esforços fracassaren davant la
resistència dels Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i li costà a la flota otomana no
només un gran nombre de baixes, sinó també la mort de Turgut Reis.

En 1566 Pialí capturà l'illa de Quíos i posà fi a la presència genovesa en el mar Egeu.
Posteriorment desembarcà en Puglia, Itàlia, i va prendre vàries fortaleses estratègiques.
En 1568 fou ascendit a Visir, essent el primer almirall de la història otomana en aconseguir
aquest rang.

Conquesta de Xipre
En 1570 salà cap a Xipre, llavors una possessió veneciana, amb una gran força d'invasió a
bord de les seves naus. Deixà Istambul el 15 de maig i arribà a Xipre l'1 de juliol. El 22 de juliol
els turcs, sota el comandament de Lala Mustafa (el Cinquè Visir, qui cinc anys abans havia
fracassat en la presa de Malta), començà l'assetjament de Nicòsia, que fou capturada el 9 de
setembre. Després de la capruta de Pafos, Limassol i Larnaca en un breu lapse de tiemps, les
tropes van assetjar Magosa (Famagusta), l'últim baluard venecià a l'illa, el 18 de setembre i el
van prendre finalment l'1 d'agost de 1571, completant la conquesta de Xipre.

Destinacions finals
Després de la derrota de la flota turca sota el comandament d'Alí Baxà en la batalla de Lepant
en 1571, Pialí Baxà fou reclamat per prendre de nou el comandament de l'illa. Els otomans
aconseguiren reconstruir una flota tan gran como la de Lepant en menys d'un any, i Uluç Ali
Reis reconquerí Tunis als espanyols i els seus vassalls Hafsid en 1574.

En 1573 Pialí Baxà desembarcà una vegada més en Puglia, Itàlia. Aquesta va ser la seva
darrera expedició naval.

Mort
Pialí Baxà mor el 21 de gener de 1578 i està enterrat en la Mesquita Pialí Baxà a Istambul, que
ell havia manat edificar en els seus darrers anys.

Llegat
Diversos bucs de guerra de l'armada turca han portat el seu nom.

Literatura
• E. Hamilton Currey, Sea-Wolves of the Mediterranean,, Londres, 1910

Publicat per en Talaiòtic a les 20:00


09/02/2008

RESTAURACIÓ DE LES JORNADES DE CONSTANTINOBLE.


Avui surt als dos diaris menorquins, Menorca i Última Hora Menorca la notícia sobre la
restauració dels documents originals de mossèn Marc Martí anomenats "Jornades de
Constantinoble", on s'explica el seu viatge a Turquia per alliberar els captius menorquins.
Precisament el proper article que tenc previst del Projecte 9 de Juliol es refereix al rescat dels
captius, però per la transcendència d'aquest fet que coneixem avui reproduesc aquí les dues
notícies aparegudes en premsa.

Notícia diari Menorca, de 9-02-2008:

Els llibres del rescat dels captius.

Els documents del paborde Martí.

Simón de Olivar Vivó, José María de Olivar i Despujol, la regidora de Cultura Antònia Gener, el regidor Joan Triay i
l'arxiver municipal Florenci Sastre.

L’Ajuntament de Ciutadella i la família Olivar Despujol pacten


la restauració i digitalització de l’arxiu del paborde Marc Martí
Totxó sobre l’odissea d’alliberar els ciutadellencs a
Constantinoble fa 450 anys.
Laura Bañón. Ciutadella.

Gabriel Bru, la seva muller Àgueda i els seus cinc infants van ser uns dels 4.500 menorquins
captius que les tropes turques es van endur a Constantinoble després de l’Assalt Turc de 1558.
Els seus noms figuren als documents de més de 450 anys d’antiguitat titulats “Les Jornades de
Constantinoble”, que procedeixen de l’arxiu del paborde Marc Martí Totxó (1531-1617), la
persona que protagonitzà l’odissea del rescat dels presoners ciutadellencs i menorquins a la
capital otomana.

Aquesta valuosa documentació ha estat custodiada des de llavonces per la família Olivar, la
branca noble resident davant la Catedral. Resulta que l’arxiu del paborde Marc Martí Totxó,
després de morir, va passar al seu germà Onofre, que només va tenir descendència femenina.
Alguna de les filles es va emparentar amb la família noble Olivar, el que explica la propietat
actual dels documents. El cronista-arxiver de Ciutadella, Florenci Sastre, comenta que són dos
toms que contenen centenars de fulls de paper de cel·lulosa i escrits amb la tinta que llavors
s’obtenia del rovell de ferro, mel i ou, i amb les cobertes de pergamí. Ambdos toms recullen tota
la documentació arxivada pel paborde: instruccions dels jurats de Menorca, cartes reials,
súpliques, les llistes dels esclaus menorquins, la llista dels rescatats, fins i tot documents
originals escrits en turc, entre una ampla varietat de continguts.

Davant la transcendència d’aquest fons documental, la regidora de Cultura, Antònia Gener, i


José María de Olivar i Despujol, han arribat a un acord, amb la mediació del regidor Joan Triay.
La família permetrà que l’Ajuntament digitalitzi els documents de l’arxiu del paborde a canvi de
la seva restauració. Un conveni que beneficiarà ambdues parts: per una banda, la família Olivar
disposarà de la col·lecció restaurada i mantindrà la propietat, mentre que el Consistori podrà
oferir la consulta de l’arxiu digitalitzat que quedarà dipositat a l’Arxiu Històric Municipal. José
María de Olivar i Despujol i el seu nebot, Simón de Olivar Vivó, van fer ahir la cessió temporal
dels dos toms a l’Ajuntament. La responsable del museu, Maribel Herranz, els durà en mà a
una empresa especialitzada de Barcelona perquè els restauri i els digitalitzi. L’Àrea de Cultura
assumirà els 12.000 euros que es calcula que costarà la feina. Un cop hagi finalitzat la
recuperació del fons, l’arxiu serà retornat a la família Olivar.

Florenci Sastre destaca l’atractiu inèdit que tindran aquest documents per als historiadors
d’arreu que estudien el període i que permetrà obrir noves línies d’estudi sobre aspectes
socials, lingüístics, històrics i culturals. El paborde Martí recopilà tota la informació relativa al
viatge que emprengué el 1563 (cinc anys després de l’Assalt Turc) per al rescat dels captius. El
seu viatge de Menorca fins a Contantinoble va durar 40 dies. En ser allà, es va haver de
refugiar a l’ambaixada de l’imperi alemany perquè el volien assassinar. Va aconseguir rescatar
150 dels 4.500 menorquins, la majoria de Ciutadella, fets esclaus, i que tornaren a l’Illa en
vaixell. De la resta se’n sap ben poc. Alguns van aconseguir la llibertat per mitjans propis. Però
la gran majoria va quedar a Constantinoble. Els descendents d’aquests captius es van repartir
per Turquia, Grècia i Xipre. Un fet curiós l’explicà Josep Mascaró Pasarius a Florenci Sastre:
L’historiador havia visitat Salònica, la segona ciutat de Grècia, i havia descobert un grup de
xuetes sefardís que rallaven en català salat. Apuntà l’hipòtesi de que fossin descendents dels
captius menorquins de s’Any de sa Desgràcia, del que enguany es commemoraran els 450
anys a Ciutadella.

Noticia Última Hora Menorca , de 09-02-08 (traduït del castellà):

Els textos de l'assalt turc a Ciutadella


surten a la llum
L'Ajuntament restaurarà les ´Jornades de Constantinoble´
450 anys després de ´sa desgràcia´.
SILVIA LOZANO
La compilació de documents originals referits a l'assalt turc de Ciutadella, portada a terme pel
paborde Marc Martí Totxo, denominada Jornades de Constantinoble, es troba des d'ahir en
poder de l'Ajuntament de Ciutadella perquè siguin restaurats, digitalitzats i esposats de forma
temporal, en el marc de les activitats del 450è aniversari de l'any de sa desgràcia, que es
celebrarà enguany.

José María de Olivar Despujol, propietari dels dos toms que conformen el document, i la
regidora de Cultura, Antònia Gener, presentaren ahir el conveni de cessió temporal, perquè les
Jornades puguin ser restaurades i posades a disposició dels investigadors. Al mateix temps
seran exhibides en la mostra que tindrà lloc en la sala municipal d'exposicions El Roser, entre
els mesos de juliol i octubre.

L'Ajuntament correrà amb les despeses de restauració del document, que realitzarà
l'especialista en paper Maria Bagur en el seu taller de Barcelona.
El consistori també es farà càrrec de la digitalització de les Actes, que serà encarregada a una
empresa especialitzada de Madrid. Una de les còpies serà entregada a la família que ha
conservat el document, transmès de generació en generació, mentre que una segona
s'incorporarà a l'Arxiu Històric Municipal. Es tracta d'un document poc estudiat pels historiadors,
donades les dificultats d'accés al mateix.

Conté informació crucial relativa als fets històrics ocorreguts a l'illa el juliol de 1558.
La compilació està conformada per originals de diversa índole, procedència, i fins i tot idioma,
datats a finals del segle XVI, i entre els que es troben cartes, súpliques, llistes d'esclaus, o
relacions de rescatats. Tots aquests manuscrits estan relacionats amb el desplaçament del
paborde Marc Martí a Istambul per rescatar els menorquins que van ser conduits com a captius
i esclaus a Constantinoble després de l'atac otomà que patí la capital de Menorca el 1558.

Publicat per en Talaiòtic a les 12:30


11/03/2008

CAPTIUS DE LA HIPOCRESIA I LA DESVERGONYA


Explicar la captivitat dels illencs que els otomans capturaren el juliol de 1558 a Menorca i
l'alliberament dels pocs que van poder ser redimits donaria per contar milers d'històries
diferents de cada una de les persones protagonistes d'aquella desgraciada experiència. El relat
de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la
pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos
efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que
hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per
una altra. No obstant, també hi ha espai per a l'autocrítica de l'actuació vergonyosa d'aquells
menorquins que no feren tot el que estava a les seves mans per alliberar els esclaus per
interessos econòmics. El que és més estrany trobar enmig de la complaença per les mesures
que la princesa Joana impulsà per afavorir la recuperació de l'illa és la crítica a la hipòcrita
política de la Corona espanyola de Felip I, però com veurem en aquest article i el proper,
almenys un cas n'he trobat en la figura del jove Ruiz Manent, que a principis del segle XX ja es
feia preguntes i aportava reflexions ben comprometedores que devien incomodar més d'un.

Els primers menorquins que es van poder alliberar de la captivitat, segons M. A. Casasnovas,
ho van fer al port de Toló, on recordem que els turcs es van reunir finalment amb els francesos
tot i que sense complir cap de les missions que aquests els proposaren.

Per Ruiz Manent, "no haurien tingut perdó de Déu els menorquins si no haguessin anat capdret
a la qüestió de redimir els captius". Aquest autor explica que va ser elegit mossó Harnà com a
síndic en Cort "per demanar la concessió d'un Jubileu el producte del qual es destinàs a la
redempció dels captius menorquins, i Joanot Martorell i Pere Ametller per redactar les
instruccions", però enlloc de concedir-se el Jubileu, Ciutadella fou alliberada dels delmes per
espai de deu anys. Semblaria, per tant, que la Corona no estava gaire per la feina de rescatar
menorquins, tot i la carta del rei Felip I, escrita en nom seu per la princesa Joana, on expressa
que farà tot el que pugui per redimir els captius. Més tard, explica Ruiz Manent, "s'envià un altre
síndic en Cort suplicant el Jubileu essent designat mossó Joanot Martorell" que sí que tornaria
a Menorca amb permís per demanar al Papa el Jubileu. Feta aquesta passa, foren triats Pere
Tica i Joan Cavaller per anar a Roma, que tornarien el gener de 1561 amb la concessió del
Jubileu, fet extensiu per Felip I a totes les Espanyes i les Índies. Però les peripècies per fer
efectiu el Jubileu, que estava disposat per al 2 de febrer encara no havien acabat. Primer "fou
traslladat al dia de Sant Marc i després a la Segona festa de l'Esperit Sant, per no danyar el rei
destorbant la cobrança de la Bul·la de Composició; i per fi fou fixat per al dia de Sant Pere". Els
jurats acordaren recaptar directament la part que tocàs a les Balears i Sardenya, i la resta,
donar-ho en arrendament.

Ruiz manent també ens conta que "la llista dels captius, que per als tràmits es necessitava, fou
feta per en Joanot Martorell. En ella s'apunten 3.452 captius, però foren, segons consta en
altres documents, més de 4.000". En Florenci Sastre diu que consta que existí "una llista que
vingué de Contestinoble una any apres ques saguí la desgratia de la present vila de Ciutadella
enviada per mossó ffrancensch basola...", i que va localitzar a l'Arxiu Històric Municipal un
pagament fet el 24 d'octubre de 1559: "Item a XXIII de octubre XXX lliures per rahó he pagades
a mossó Benet Mercadal de hialor per tantas ne havien promesas a mossó francesch barsola
per ajuda de costas per anar aquell en Contastinobla per trametra minuta de les persones
preses en la desgratia de la armada turquesca segons sta determinat per lo consell general".
Sastre afegeix que "desgraciadament no hem pogut localitzar aquesta nòmina que tant
ens haguera il·lustrat. Possiblement el Paborde Martí emprà aquesta mateixa nòmina per
efectuar la seva missió".
Les "jornades" de Marc Martí.

El clergue alaiorenc que més tard seria paborde de Menorca seria l'encarregat d'anar a
Constantinoble tot i que no fou l'únic ni el primer. Martí surt de Barcelona el 15 de juliol de 1563
i arribà a la capital otomana el 9 de desembre per fer la lenta i costosa tasca d'alliberar els
menorquins que estaven repartits entre Pera, Constantinoble, Lepant, Gal·lípoli, etc... En la
seva estada a Llevant es va haver d'enfrontar amb tot tipus de situacions en què va arribar a
perillar la seva pròpia vida. És Ruiz Manent qui ens conta que "Marc Martí escriu una carta al
rei on demana la revocació de certes ordres que havia donat i que eren en molt dany dels
pobres captius, entre les quals els 1.400 ducats a Negrete i el seu germà dels diners del
Jubileu". En els nou mesos que va ser a Turquia va rescatar 80 persones, i es queixa de no
disposar de més diners per poder seguir.

El comentari de Ruiz Manent de la gestió del Jubileu no pot ser més clar: "Mentida pareix que
en el temps de Felip II Ciutadella fos incendiada, i mentida pareix el vergonyós resultat del
Jubileu que, després de tardar dos anys a despatxar-lo, dos anys desesperants per al pobres
captius, fou atorgat en el dia de Sant Pere, el temps més dolent de l'any, perquè impedí moltes
almoines de la gent, que per força havia de treballar el camp i fou vergonyós per la seva mala
administració. Tot un Jubileu per a Espanya i les Índies bastà només que per a rescatar 80
captius".

Casasnovas ens explica que la tasca fou continuada per Miquel Ferragut, que hauria ampliat el
rescat dels 80 captius alliberats per Martí fins a 150. Altres aconseguiren redimir-se pels seus
propis mitjans o amb l'ajuda directa dels seus familiars.

La llista de Joan Seguí

Cap als anys 80 en Joan Seguí, que segons Casasnovas es tracta d'un personatge que sembla
sortit "d'una novel·la d'aventures", es dedicà també al rescat de captius (cobrava una quantitat
a les víctimes pels seus serveis) mentre exercia com a espia de Felip I. En Sastre cita
l'historiador francès Ferdinand Braudel quan diu que es conserven moltes cartes de Seguí en
els arxius espanyols "en les que abunden més, desgraciadament, les queixes personals que les
explicacions sobre la seva missió". En Florenci Sastre ens documenta que "lo dit Seguí ha
enviada una llista dels catius y catives de la vila de Ciutadella de la present illa de Menorca les
quals foren captivades en la desgratia de la dita present vila de Ciutadella...". En Sastre explica
que "aquesta vegada hem tingut sort i la llista sencera consta a continuació. Conté
informació de 64 menorquins que es trobaven a diverses localitats turques".

En la llista en qüestió es relacionen una sèrie de persones que s'anomenen totes pel seu nom i
llinatge i/o pel seu parentiu, excepte un cas que em crida l'atenció: es tracta d'"Agata cap de
bou". Qui era aquesta Àgata cap de bou? Per què apareix només amb aquest nom? Qui era la
seva família? Podria tenir alguna cosa a veure amb en "Cabeza de vaca" falsificat de la història
castellana i que convenia fer desaparèixer del seu context català? Com que les coincidències
sempre són sospitoses, més em crida l'atenció encara que el nom que ve just a continuació
d'aquesta Àgata cap de bou és un tal "Pera casa baxa". Si el nom amb el que signava
realment en Cabeza de Vaca era "Petri vaca castro", tal com afirmen en Carles Camp o en
Jordi Benplantat, molt es correspon Petri amb Pere, Casa amb Castro i Baxa amb Vaca. El nom
llatinitzat de Petri per Pere no mereix més explicació. En el cas de Castro, l'enciclopèdia de
cognoms catalans diu, entre altres coses interessants, que "al parlar del cognom, hem de
considerar que una part important dels cognoms que tenim avui en dia són derivats de noms de
lloc de procedència o d'habitatge, que, al llarg del temps han estat usats com a cognoms. En
aquests cas, cal incloure el cognom en el grup de noms de cases, masies i altres edificis o les
seves dependències. D'aquesta mena de cognoms n'hi ha un munt: Casa, Cases, Casanova
(...)". I pel que fa a Baxa i Vaca, l'equivalència és també total si es té en compte que quan un
catalanoparlant vol dir en castellà "baja" sense saber pronunciar la "j" castellana, aquesta es
converteix en "c". Així "baja" esdevé "baca", que és com en castellà és pronuncia "vaca". Unes
línies més avall de la llista d'en Joan Seguí hi apareix una altra Casabaixa, na "Magdalena
Casa baxa filla de guillem".
En la signatura del personatge anomenat "Cristóbal Vaca de Castro", de qui hi ha sospites que
es tractaria del mateix que es coneix com a "Alvar Núñez cabeza de Vaca" no s'hi veu cap
Cristóbal ni cap Alvar, sinó el que ja hem dit que s'ha interpretat que seria un "Petri" en llatí,
"vaca Castro" o "vaca de Castro". De totes maneres, cal apuntar que s'hi pot llegir més aviat
Melli o Mellu que no Petri. I s'ha de tenir present la immensa "G" que apareix al final. Llegit de
dreta a esquerra tindríem exactament un "Guillem Castro vaca" en perfecte català, amb els
llinatges escrits dins el nom. El fet que Castro estigui escrit amb majúscula i vaca en minúscula
també evidenciaria l'ordre correcte de les dues paraules en sentit invers, i que podria coincidir
així amb el nostre Guillem Casa baixa, pare de na Magdalena captiva a Turquia.

Per suposat afirmar que siguin la mateixa persona només per aquestes coincidències en una
llista és ara mateix agosarat. Però qui eren aquesta família dels Casabaixa menorquins?
Precisament la destrucció de la història ens impedeix saber-ne tot el que voldríem, i en aquest
aspecte hi ha un altre detall a considerar: la idea d'enviar aquesta llista de persones per part
d'en Joan Seguí a la seva ciutat natal des de Constantinoble i la seva feina de rescat de captius
li podria haver costat cara, ja que llegesc d'en Casasnovas que aquest menorquí espia del rei
va ser "objecte de persecució per les elits ciutadellenques i, en especial, pel tribunal del Sant
Ofici". Naturalment, en Casasnovas interpreta aquesta persecució només en clau dels
interessos econòmics d'aquells menorquins que volien apropiar-se dels béns dels captius i diu
que "hi havia persones poderoses interessades que els captius -sobretot si aquests tenien
propietats- no retornessin a Menorca". Aquesta explicació es podria aplicar a l'actuació de les
elits ciutadellenques, però com sabem ara, el paper de la Inquisició era el d'un òrgan de
censura ideològica en els regnes de la Corona que més que dedicar-se a qüestions locals com
servir els interessos particulars de pocavergonyes de Ciutadella contra un espia del mateix rei
havia d'estar interessada en aquest cas en evitar el retorn de certes persones per motius
polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat
perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

Captius de l'avarícia.

Pel que fa a la qüestió dels impediments que alguns menorquins hauríen posat al retorn de
captius, Casasnovas explica que "la destrucció de Ciutadella suposà també un important
trasbals de la propietat immobiliària. La pràctica totalitat de la documentació, inclosos els títols
de propietat, desaparegué o fou destruïda. En segon lloc, molts propietaris foren captivats i
deportats a Turquia. Tot això va provocar que es produïssin molts abusos per part dels curadors
de les heretats". Fins i tot es diu que "molts captius en retornar de Turquia havien de
recórrer a la via judicial per recobrar llurs béns o els dels seus familiars directes".
D'en Ruiz Manent llegesc que "el rei Felip II, preocupat per les innombrables cartes i memorials
que rebia d'aquells desgraciats, ordenà es prenguessin les finques dels captius que aprofitaven
altres i que s'arrendassin, i que amb el producte de la renda rescatassin els que quedaven. No
sabem quin resultat va produir aquesta mesura, però com que això no es feu fins l'agost de
1567, molts d'ells ja no pogueren gaudir de dits auxilis". Més endavant fa la següent
reflexió: "dos anys llargs negociant un Jubileu, que després no havia de servir més que per
alliberar vuitanta captius. I per què la mesura que prengué Felip II nou anys després de la
desgràcia no se li acudí quan feien el Jubileu? No ens ho explicam". Ell diu que no s'ho
explicava, però la resposta és de cada vegada més evident i la donarem pròximament.

De moment, continuem de nou amb en Casasnovas, que ens explica que quan les autoritats
menorquines van considerar que ja no retornarien més captius, van adreçar al rei diverses
peticions a fi que es considerassin els administradors "com a propietaris efectius de les
heretats. Era l'intent de legalitzar els fets consumats". Diu també Casanovas que "amb la
intenció de reorganitzar la situació, Felip II ordenà, l'any 1577, la confecció d'una capbrevació
general de tots els immobles de Menorca, posició aquesta que fou fortament contestada per la
Universitat General, de forma que tal capbreu no s'inicià fins a l'any 1598. El rei establí que els
propietaris o els usufructuaris fessin una declaració jurada de llurs béns si havien perdut els
títols de propietat originaris". Per Casasnovas "aquesta mesura consumaria molts abusos, però
possiblement no existia cap alternativa per solucionar el problema".

El mateix historiador ens diu que "la majoria dels captivats mai no tornà de Turquia. Uns es
convertiren a l'islamisme i iniciaren una nova vida a la capital otomana; d'altres, també
alliberats, vivien a Constantinoble conservant la seva religió cristiana. N'hi degué haver molts
que moriren en la captivitat".

I no vull acabar sense referir-me a les paraules d'en Sastre quan afirma que en Josep Mascaró
Pasarius li contà que en un viatge per la Mediterrània oriental contactà amb el gran Rabí de
Turquia i aquest li indicà que "a la ciutat de Salònica (Grècia) hi havia un grup de jueus que
encara parlaven català; i, efectivament, va poder parlar amb un parell d'ells que sabien
paraules en aquesta llengua apreses dels seus majors; ells deien que eren de les illes
catalanes" i explica que per causalitat va trobar a l'Arxiu Municipal una carta escrita en italià el
10 de juliol de 1567 "en la qual s'avisava als Jurats i Governador de Menorca que a Salònica hi
havia moltes dones ciutadellenques esclaves de jueus des de feia més de vuit anys, molt
maltractades i en perill d'abjurar de la seva religió si no se les rescatava prest". Sastre es
demana si no seria aquest l'origen dels jueus catalanoparlants de les illes que Mascaró
Pasarius encara pogué trobar, alhora que exhorta a investigar la història d'aquest col·lectiu que
ha guardat tant de temps el seu idioma i el record de la seva identitat.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia
de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències".


Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca 1991.

CAMP, Carles: "Un cas flagrant d'usurpació de personalitat: Alvar Núñez Cabeza de vaca".
(http://www.histocat.cat/htm/va_si1_06.htm)

BENPLANTAT, Jordi: "Altres navegants i descobridors".


(http://www.xpoferens.cat/72.html)

Enciclopèdia de cognoms catalans: Castro.


(http://www.surnames.org/cognoms/castro.htm)

Publicat per en Talaiòtic a les 18:02


09/04/2008

MENORCA, ILLA DE CASTELLA.


L'any 1570 es produeix un fet explicat normalment de forma gairebé anecdòtica, però
d'importància cabdal, que hauria pogut canviar definitivament el destí de l'illa i que mostra
finalment les raons de l'actuació de la Corona espanyola en el lliurament de Menorca a la
devastació dels turcs encara no feia dotze anys abans. En aquells temps posteriors a l'assalt de
1558, algunes incursions pirates de caràcter menor s'havien produït a l'illa, però el rumor que
sembla ser corria en aquells moments d'un altre atac a gran escala per part dels turcs haurien
propiciat, segons la historiografia oficial, la decisió del monarca d'ordenar els menorquins que
abandonassin l'illa. En efecte, el rei Felip manà despoblar Menorca i deixar només
presència militar al castell de Sant Felip.

Un cop desvetllats els plans del monarca les protestes foren generals, i les reaccions per tal de
suplicar la revocació de l'ordre reial d'evacuació enviada al governador Joan de Cardona no es
van fer esperar. Els menorquins es disposaren novament a defensar-se per no haver
d'abandonar la seva pàtria enviant emissaris a la cort de Madrid i mobilitzant totes les
influències disponibles. Viatjaren a Castella el síndic Jaume Vell i més tard en Pere de Loçano, i
els consellers de Barcelona escrivien també al rei el 19 de maig per evitar el fatal desenllaç:
"Seria estat servit Vostra Majestat en manar despoblar tota la dita illa exceptuat lo castell
del port de Mahó. E com sia cert que despoblant-se la dita illa i fortificant-se allí lo
enemic per ser la dita illa de la importància y qualitat que es, seria la total destrucció y
perdició, no sols de les illes circumveines, més encara en manifestíssim dany de tota
Espanya".

Per l'historiador Casasnovas, aquesta fou una "decisió absurda", i ho demostraria que finalment
l'ordre va ser revocada i no es portà a terme la despoblació de Menorca. Però realment hem de
creure que va ser una decisió presa sense pensar a la vista de tot l'ocorregut anteriorment i del
context històric en el que ens trobam?

Objectiu: la descomposició de la Nació Catalana.

Segons l'Enciclopèdia catalana, "Els estats d'Itàlia (però no Sardenya) foren separats de fet de
la corona catalanoaragonesa amb la implantació (1554) del Consell d'Itàlia. Malgrat el
document d'abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de
Castella), l'emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols
regnava des del 1554 el seu fill Felip)". Eugeni Casanova, citat per en Juan Manuel Rodríguez
a Antoni de Lofrasso, Cervantes i la cultura catalana diu en la seva obra Viatge a les entranyes
de la llengua: "Però amb molt d'enginy, ja Felip II va separar els territoris italians de la Corona
d'Aragó, en un llarguíssim memorial de laminació de sobirania que arriba fins a Joan Carles de
Borbó i Borbó".

La descomposició de la Corona Catalana per part del rei Felip I té per tant un primer episodi
ben concret en aquesta separació de Nàpols de l'antiga Catalunya dins les possessions dels
Habsburg. I a açò hi hem d'afegir que per part dels castellans s'estava imposant la mentalitat
d'anomenar Castella per Espanya, tal com ja vam veure en les paraules d'en Cristòfor Despuig
a Los Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa: "Y també casi tots los historiògrafos
castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya. Pero Mexya
en la sua Corónica imperial, en lo segon capítol de la vida de l'emperador Maximiliano, fa pitjor,
que posa lo regne de Nàpols sots lo domini y corona de Castella, essent com és tan
clarament de la corona de Aragó, que los minyons no u ignoren [...]".

Els castellans, per tant, escrivien mentides que resultaven evidents pels catalans
contemporanis, però eren mentides que finalment les volien convertir en realitat. Es separa de
fet (que no jurídicament) Nàpols de la Corona Catalana, i com que per ells tota Espanya és
Castella, poden dir que Nàpols és de Castella.

La manipulació de les denominacions és també flagrant en la història de les Índies. Segons la


Brevíssima relació de la destrucció de la Història d'en Jordi Bilbeny, en el llibre censurat del
pare Bartomeu Casaus, es fa referència a la descripció que fa en Colom de les noves terres
que es troba i diu que "de la formosor de les terres que veieren, referiren que excedien a
totes les illes de Castella en fertilitat, formosor i bondat". La pregunta que sorgeix és
quines podien ser les illes de Castella a què es podria referir en Colom el 1492, si Castella era
només un regne peninsular. Alguns podrien afirmar que es referiria a les Canàries, "sense
adonar-se que l'any en què en Colom fa la descripció que recull en Casaus, Castella encara
guerrejava pel domini de l'Arxipèlag. Pretendre una Castella imperial, amb dominis arreu del
món, senyora de les mars, és, al segle XV, una pretensió trista i ridícula". A part que, a més a
més, fins i tot la suposada incorporació de les Canàries a Castella s'hauria de posar en entredit
vistes les noves informacions que van apareixent sobre la presència catalana censurada en
aquest arxipèlag, com el primer bisbat de les Canàries, el protectorat català a les Canàries al s.
XIV o la rebuda del conqueridor de Tenerife a Tortosa el 1496.

Per tant, resultaria obvia la suplantació una vegada més en el text del nom de Catalunya pel de
Castella, ja que les illes a què es podia referir en Colom quan ho va dir no podien ser altres que
Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera, Sardenya i Sicília, que el censor converteix
en "illes de Castella".

Si la censura del s. XVI parlava d'Espanya sencera, de totes les illes catalanes, de Nàpols i de
les Índies com a part de Castella, i veim com a les Índies es va aconseguir esborrar
pràcticament del tot la catalanitat primer en els textos i finalment en la realitat, i Nàpols és
desvinculada de Catalunya, és evident que el projecte que Castella tenia també per a tota la
nació catalana era el de ser també esborrats de la història i absorbits per la seva nova Espanya
castellana i absolutista.

Menorca, el primer pas.

Amb aquest context i els antecedents analitzats en aquest Projecte 9 de Juliol sobre Sa
Desgràcia, la decisió de deportar els menorquins cap a Mallorca o altres terres no podia
ser cap casualitat, sinó que queda una vegada més perfectament en consonància amb la
voluntat de castellanització de l'imperi espanyol.

En Ruiz Manent escriu que l'any 1564 era "tan gran la misèria i desolació de Ciutadella, i
tanta por tenien de noves invasions, que resolgueren deixar l'illa i demanar al rei terres
noves per poblar. Aquest estat d'opinió continuà amb tanta força que en 1568, veient que
amb tot i els preparatius que es feien per fortificar l'illa mai no es fortificava, es decidiren
completament a abandonar-la. D'aquesta manera ens ho presenten poc més o manco
alguns historiadors menorquins, però nosaltres no ho acabam de creure, per dues raons.
Primera, perquè d'aquest assumpte no n'hem vist indicis a les actes de la Universitat, la
qual cosa és molt estranya; i en segon lloc perquè dos anys després, quan Felip II manà
abandonar l'illa, tothom protestà (...). No podem vertaderament concordar conducta tan
oposada dins l'espai de dos anys, quan l'any 70 la misèria i el malestar eren, si fa no fa,
els mateixos que el 68".

L'explicació d'aquesta contradicció flagrant no pot ser altra que la manipulació deliberada. Es
construeix sobre la documentació un fals intent d'abandó de l'illa per part dels menorquins
per tal de justificar la decisió del rei d'acord amb la suposada voluntat dels propis
illencs, magnificant tal vegada declaracions fetes, segons diu el propi Ruiz Manent, per
política, per aconseguir la fortificació de l'illa per part del rei, d'alguna opinió particular o d'una
ínfima minoria.

La gestió del temps i de la por per part de la monarquia no es podien portar de forma més
maquiavèliques. Amb la importància estratègica de l'illa que els consellers de Barcelona
posaven de manifest, la manca de defenses i els retards en la fortificació s'expliquen si no tens
cap intenció d'invertir en un territori que penses fer abandonar a la seva població. La misèria i
els rumors escampats d'una nova invasió turca, que mai es va produir, havien de contribuir a
crear l'estat d'ànim necessari per forçar la fugida dels menorquins. Moltes de les persones que
havien anat a repoblar l'illa després de Sa Desgràcia se n'anaven renunciant als privilegis que
se'ls havien concedit per establir-se a l'illa. L'ofensiva política es culminava amb l'ordre reial
d'evacuació.
D'haver tingut èxit la maniobra, Menorca quedava lliure per a una futura possible repoblació
posterior a partir de la guarnició militar, que ben segur hauria d'haver estat d'origen castellà.
Aconseguit el primer pas, s'haurien repetit més "desgràcies" a Eivissa i Mallorca amb el mateix
objectiu? Recordem novament la carta de García de Toledo a la Princesa Joana en què deia
que "m'han dit que el parer de Vostra Altesa era que allò no es guardàs, i és cert que açò hauria
estat un gran bé", perquè continua dient "em tem que un dia d'aquests ha de succeir el
mateix a Alcúdia perquè es tenen per forts i és terra que en sis hores es perdrà".

D'aquesta manera s'intentava convertir en realitat l'imperi castellà també al Mediterrani del que
els textos ja parlaven, tal com feien a Amèrica. Però les coses no van sortir com Castella hauria
desitjat i els menorquins vam resistir. La Corona i Castella treballaven per portar a la pràctica
les mentides que ells mateixos escrivien en aquella època, i allò que feien per fer desaparèixer
la presència catalana i castellanitzar l'imperi ho feien tant a Amèrica com a Europa. Ho van
aconseguir a Amèrica, però no aquí.

El 9 de juliol de 1558 podria haver tingut encara un epíleg que acabàs d'esborrar no només el
passat de Menorca, sinó l'eliminació de tot rastre de catalanitat en el present que faria que
intentar explicar avui la presència castellana a l'illa, una volta esborrada la seva catalanitat
original com a les Canàries o a les Índies (allà de forma incipient), fos una nebulosa d'origen
incert que es perd en el temps. Per sort, l'ordre d'evacuació finalment fou anul·lada, atès el
perill que representava d'establiment d'una base corsària a l'illa, els problemes per justificar-la i
la ferma oposició dels menorquins, malgrat les dificultats en què vivien. Tan sols un any
després es produïa la victòria a la Batalla de Lepant, el 1571, que si bé no aturaria les
incursions pirates, suposaria un fre a la potència marítima turca contra occident i seria rebuda
amb gran alegria pels menorquins. Ara podem creure que l'ordre de despoblació era una
decisió absurda avalada per uns incompetents que assessoraven el rei, o podem pensar que
sabien molt bé el que volien des del començament.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia
de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

Enciclopèdia Catalana: Corona catalanoaragonesa.


(http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0225094)

RODRÍGUEZ, Juan Manuel: "Antoni de Lofrasso, Cervantes i la cultura catalana".


(http://www.histocat.cat/pdf/lofrasso.pdf)

DESPUIG, Cristòfor.: "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa".


(http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/04701663289325139647857/index.htm)

El gran imperi mediterrani castellà. La gran mentida del Mil·leni: ampli resum de l'obra
Brevíssima relació de la destrucció de la història, de Jordi Bilbeny.
(http://www.histocat.cat/htm/va_art_08_14.htm)

CAMP, Carles: "El primer bisbat de les Canàries".


(http://www.histocat.cat/htm/xque_18.htm)

SANMAMED, Armand: "Canàries: un protectorat català al s. XIV".


(http://www.histocat.cat/htm/va_act_53.htm)

CAMP, Carles: "La rebuda del conqueridor de Tenerife a Tortosa el 1496".


(http://www.histocat.cat/htm/xque_23.htm)

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed.


Nura, Menorca 2006.
Viquipèdia: Batalla de Lepant
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lepant)

Publicat per en Talaiòtic a les 08:35


09/05/2008

HIC SUSTINUIMUS.
El Projecte 9 de Juliol arriba a la seva conclusió. Durant el darrer any hem vist els fets i el
context en el que es produí l'Any de sa Desgràcia de Ciutadella, i a través de les explicacions
que es presenten per part de la historiografia menorquina podem creure que aquest episodi es
produeix per un cúmul de despropòsits que inclou suposats errors estratègics, negligències,
casualitats, contradiccions, misteris i decisions absurdes, o podem posar les coses en el seu
context i veure les traces d'un pla perfectament definit i coherent, convenientment ocultat, i un
relat dels fets manipulat durant els segles posteriors en què s'ha deformat la percepció de
l'efemèride. En la presentació d'aquesta sèrie em vaig proposar que ens demanàssim quin
grau d'implicació hi va poder tenir el regne de Castella i la Corona espanyola en la
destrucció de Ciutadella i la devastació de mitja Menorca el juliol de 1558, pel que serà bo
recordar breument algunes de les argumentacions que s'han desenvolupat aquí i ampliar-ne
d'altres. És l'hora de reconstruir els fets.

Context europeu:

En els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats es va examinar el context
polític en l'àmbit europeu en el que es produeix l'assalt a Ciutadella. L'atac turc a Menorca
s'esdevé en una època de conflicte entre el rei Felip I de les Espanyes i Enric II de França, en
la que les pretensions del Papa Pau IV d'aconseguir el control del regne de Nàpols hi haurien
tingut un paper fonamental. Així, es produeixen en l'àmbit continental les batalles de Sant Quintí
(1557), després de la invasió de Nàpols per part dels francesos, i la de Gravelines (juliol de
1558), mentre que en l'àmbit del Mediterrani es preparava la conquesta de Còrsega per part de
França, en mans hispanogenoveses, i atacs a Niça, en mans de la casa de Savoia, aliada de
Felip I en la guerra contra França. En aquestes operacions marítimes, la imponent armada
otomana comandada per Pialí Baxà, que s'havia de reunir amb els francesos a Còrsega, havia
de resultar decisiva.

Però aquest pacte dels turcs amb els francesos, que era conegut per Felip I, quedaria trencat
davant els presents que els turcs rebrien d'espanyols i genovesos. Els turcs havien d'aprofitar la
situació fent els pactes que més els convinguessin a cada moment, ara amb el Papa i els
francesos, o amb el rei espanyol i els genovesos. En aquest cas, l'acord de turcs i espanyols
implicà com a objectiu alternatiu a Còrsega el lliurament de l'illa de Menorca, que no rebria cap
ajuda exterior ni de Mallorca, ni de la península ni de l'armada espanyola en la seva defensa.
Així, els turcs esquivaren reunir-se amb els francesos a Còrsega i es dirigiren directament a
Menorca. Després de l'assalt a la nostra illa, la flota otomana seguí rebent més regals
d'espanyols i genovesos i va rebutjar totes les ofertes de participació en les campanyes dels
francesos, fet que provocà un greu conflicte diplomàtic entre França i Turquia.

En un sol episodi es trenca l'aliança entre turcs i francesos que permet a Felip I continuar
posseint Còrsega, mantenir els dominis de Niça en mans dels seus aliats de la casa de Savoia
en la guerra contra França i es deixa tota la Nació Catalana amb por de més atacs devastadors
com el de Menorca i a més amb recels entre els habitants dels seus territoris causats per
l'estratègia política practicada des de Castella. El rei Felip fou el gran beneficiat de l'assalt dels
turcs a la nostra illa.

Els enviats d'Espanya:

La Corona espanyola no es limità a oferir l'assalt de Menorca als turcs com a alternativa a la
conquesta de Còrsega per als francesos, sinó que tenia especial interès en la victòria otomana
a la nostra illa. Menorca no només no rebria ajuda exterior, sinó que s'actuaria decididament
per afavorir la seva devastació. Així es demostra pel paper jugat pels dos enviats del rei a
Ciutadella: el capità Miguel Negrete i el bombarder Claudi.

El primer retornà a Menorca, on tenia la seva companyia, després d'una estada a Flandes des
d'on hauria informat la Corona de les febleses de la defensa de l'illa i que els turcs haurien
aprofitat per aconseguir entrar dins Ciutadella. Poc després de l'arribada de Negrete a l'illa,
també vindria a Ciutadella un bombarder anomenat Claudi procedent igualment de Flandes i
que seria nomenat artiller pels Jurats. Però tant Negrete com el bombarder Claudio venien amb
instruccions de facilitar l'assalt dels turcs. El bombarder no rebia mai atacs dels turcs a les
muralles tot i que s'hi posava a l'abast. Aquests fets indiquen que els turcs estaven informats
per part de la Corona que rebrien ajut des de dins de Ciutadella. A més, seria descobert fent
senyals als enemics per indicar la seva posició i els punts de la defensa, cosa que provocaria
que finalment els menorquins li tallassin el cap.

Negrete, en canvi, no acudia a la batalla i es dedicava a desanimar els defensors de Ciutadella.


Un testimoni relata que moltes persones deien que Negrete tenia preparada la traïció. El capità
intentà que la ciutat es rendís en contra de la voluntat dels menorquins, i va estar a punt de ser
també degollat. Però Negrete s'hauria salvat d'una mort segura a mans dels defensors en ser
pres pels turcs, que l'haurien reconegut per la seva indumentària. Portat a Constantinoble,
viatjaria assegut a la popa de la galera de Pialí. El capità seria rescatat per l'ambaixador del rei
a Constantinoble i indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius, com a
pagament pels serveis prestats a la Corona en la victòria turca a Ciutadella.

Comença la falsificació de la Història:

Immediatament després de l'assalt turc, els testimonis que apareixen en les investigacions
sobre els fets i l'actuació del capità Negrete i la documentació que es refereix a l'assalt són
censurats o manipulats amb la intenció d'implicar França en la Desgràcia de Ciutadella i
procurar que la informació de l'autoria i responsabilitat d'Espanya quedi amagada. Recordem
com alguns testimonis ens diuen que amb l'armada turca hi viatjava l'ambaixador francès amb
plens poders de rebre la rendició de Ciutadella, cosa que desmenteixen els fets i la pròpia
documentació francesa. Per altra banda, l'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio
bombarder hauria fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a
Flandes per part de Felip I i es va reconvertir la seva estada en la documentació en un
desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta
mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció. En una carta de la princesa Joana al seu
germà el rei apareix fins i tot l'afirmació, exagerant encara més aquelles informacions
manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven
la rendició a França.

Mentrestant, a la capital otomana, el governador Bartomeu Arguimbau, el capità Negrete i altres


captius, redactaven l'Acta de Constantinoble on relaten la seva actuació en la defensa de l'illa,
aliens a aquestes manipulacions polítiques. L'Acta de Constantinoble no arribaria a Ciutadella
fins el 1623 i tampoc s'escaparia de la censura. El document té un full de menys i li falta la
signatura d'un dels testimonis que apareixen mencionats. Així i tot, en cap moment es parla de
la suposada implicació de França perquè aquesta implicació no va existir, i resulta curiós que
apareix l'afirmació que els turcs cridaven a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", i
no en nom de França. També s'ha de remarcar que no es diu res de les gestions per demanar
ajuda de fora de l'illa.

Aquesta manipulació no representaria un fet aïllat motivat per la guerra amb França i el Papa,
sinó que s'emmarca en un context històric de censura informativa, política i ideològica en la
pugna per convertir el regne de Castella en el centre de l'Imperi construït per la Nació Catalana
primer a Europa i després a les Índies. La destrucció de la història de Menorca amb la pèrdua
dels arxius i documentació pública i privada de Ciutadella durant l'assalt turc de 1558 apareix
perfectament alineada i en consonància amb la política censora de la Corona contra el passat
català en benefici del regne de Castella. Mapes, cartes, contractes i documents diversos que
havien d'acreditar la presència de menorquins entre els catalans que anaven i tornaven a les
Amèriques van ser destruïts durant aquells fets. Partides de naixement, de defunció, actes de
matrimonis que poguessin donar llum sobre alguns dels personatges desconeguts de la nostra
història identificats com a castellans, es perderen. Amb la desgràcia de Ciutadella, llinatges i
famílies senceres foren extirpades i desaparegueren de Menorca, sense que en molts casos
n'hagi quedat cap rastre. Seguir els arbres geneològics de Menorca més enllà del 1558 és una
tasca impossible.
Si en altres llocs de la Nació Catalana la tasca d'eliminació de proves i documents sobre la
catalanitat de l'Imperi i la seva reelaboració seria un procés llarg i laboriós, la mateixa feina de
destrucció de la nostra història en benefici de Castella que a Ciutadella s'hauria hagut de
realitzar també pacientment durant dècades - o segles - té en canvi una data ben concreta: el 9
juliol de 1558.

Les conseqüències:

El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir
per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos
efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que
hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per
una altra.

Els rescats es van anar produint durant les següents dècades enmig de nombroses dificultats
que afectaren la concessió d'un Jubileu per recaptar fons, els interessos dels menorquins que
preferien aconseguir els títols i les propietats dels captius abans que rescatar els seus legítims
titulars i la tasca de la Inquisició per evitar el retorn de certes persones per motius polítics i,
sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel
projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

En la qüestió demogràfica, inicialment es prenen mesures per part de la Princesa Joana per tal
d'afavorir la repoblació de l'illa, però els objectius reals ja estaven traçats, i aquests no eren
altres que la descomposició de la Nació Catalana que el rei Felip I impulsà a tot l'Imperi. La
gestió del temps i de la por per part de la monarquia no es podien portar de forma més
maquiavèliques. Així, el 1570 ordenà la despoblació de l'illa amb l'excusa del perill d'un suposat
nou atac massiu per part dels turcs i es construeix sobre la documentació un fals intent
d'abandó de l'illa per part dels menorquins per tal de justificar la decisió del rei d'acord amb la
suposada voluntat dels propis illencs. Una Menorca poblada només per la guarnició militar de
Sant Felip hauria suposat l'inici d'una Menorca castellana que esborràs definitivament tot rastre
de catalanitat en el passat i en el present de l'illa. La ferma oposició dels menorquins a tal
mesura, les influències desplegades i les dificultats de justificar tal decisió va suposar que
finalment l'ordre fos revocada.

Qui era el nostre rei el 1558?

Aquesta pregunta em sorgeix després de llegir en el tercer dels documents "L'últim rei català"
de Lluís M. Mandado (pel seu interès, llegiu també la primera i la segona part) que "Al poc de
morir la reina Joana, el Maig del 1.555, Carles I, cansat i envellit, comença a abdicar. A
l’Octubre dóna a Felip I els dominis flamencs. El 16 de gener de 1.556 abdica en Felip I els
regnes de Castella, Sicília i Nàpols i prepara l’abdicació d’Àustria i l’Imperi per al seu germà
Ferran. No fou el cas de Catalunya o Espanya, que no abdicà mai, i a nom d’ell es continuen
expedint els documents oficials, morint el 21 de setembre del 1.558. El 3 de Febrer de 1.559 la
cancelleria encara treballava a nom seu".

Una qüestió que es confirma en un altre escrit de Jordi Peñaroja quan diu que "l’any 1557,
Carles d’Àustria segueix sent el rei dels estats de la corona catalana, que es reserva fins a la
mort. El seu fill Felip ja ha heretat la corona de Castella (1556), amb el nom de Felipe II, però
no serà Felip I de Catalunya, Aragó i València fins a la mort (1558) de Carles d’Àustria", i també
en l'Enciclopèdia catalana: "Malgrat el document d'abdicació de Carles V a la corona
catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l'emperador regnà legalment a
Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip)".

A banda de les contradiccions en algunes de les dates, es coincideix en què legalment el rei de
Mallorca el juliol de 1558 encara seria Carles I, i no el seu fill Felip. Les implicacions d'aquest
detall en relació a la desgràcia de Ciutadella poden tenir la seva importància, ja que tot i tractar-
se de dos reis de la mateixa família i de l'hereu de Carles I a la Corona catalana, indicaria que
les gestions fetes per Felip II abans de la mort del seu pare serien realitzades essent aquest
només rei de Castella, i no rei dels menorquins, almenys legalment.
La conclusió:

Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que
aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de
GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de
la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la
Mediterrània.

A partir d'aquí són vàries les consideracions que es poden fer. I una d'elles és demanar-nos si
és possible explicar la nostra història sense tenir en compte el conflicte sempre encobert entre
els diferents projectes polítics de la Nació Catalana i el regne de Castella. Hem vist com tota
una sèrie de suposades decisions ridícules i esdeveniments inexplicables considerats
aïlladament, quan es veuen conjuntament en el context polític, històric i social adequat, prenen
tota la forma i la coherència d'un pla perfectament definit que pretenia portar-nos a la
desaparició. Però els menorquins vam resistir. Si el territori suposadament més feble i indefens
habitat per catalans va suportar l'embestida i l'ofensiva política de Castella tal com ho va fer,
quin desànim no devia provocar entre els nostres botxins!

L'Obelisc des Born en memòria de la resistència de Ciutadella projectat per Rafael Oleo i Quadrado per a la
commemoració del III centenari de Sa Desgràcia, el 1858, amb quatre plaques que en llatí, i no en castellà, com feia en
Joan Lluis Vives, diuen: HIC SUSTINUIMUS - ANNO MDLVIII - PRO ARIS ET FOCIS - USQUE AD MORTEM (Aquí
vam resistir - L'any 1558 - Per la religió i la pàtria - Fins a la mort)

Tenir present que la Desgràcia, amb les seves conseqüències funestes per Menorca, i l'intent
de despoblació de l'illa es produeixen amb el primer rei que ens governà íntegrament des de
Castella i amb mentalitat política castellana, ens fa veure que malgrat les dificultats i els intents
de fer-nos desaparèixer, podem dir que encara som aquí per defensar la nostra cultura, la
nostra pròpia visió del món i la nostra voluntat de ser, allunyades de la manera de fer i de
pensar de Castella. Tractar la manipulació de la història és tocar el moll de l'os de la mentida
que manté en les consciències els esquemes mentals i l'estructura política que ens ha estat
imposada. L'hic sustinuimus és el mateix ací estem que reivindicam el 25 d'abril, o el mateix
som i serem d'Àngel Guimerà.
Per acabar vull donar les gràcies i expressar el meu reconeixement a tots els autors citats en el
Projecte 9 de Juliol, sense la recerca, estudi i divulgació dels quals aquesta sèrie d'articles no
hauria estat possible.

Publicat per en Talaiòtic a les 08:45


EPÍLEG:

Contrastar les conclusions a les que s'arriba en aquesta sèrie sobre la intencionalitat
estratègica, militar i política, que per la Corona espanyola tenia l'atac a Menorca que es
desprèn de forma coherent i lògica de la seqüència dels fets, amb documentació històrica de
l'època no deixaria de ser trobar una agulla en un paller. I aquesta agulla segurament ni
existeixi. És possible trobar referències directes i explícites escrites sobre la voluntat i l'autoria
d'Espanya en la planificació i execució de la devastació de Menorca per part dels turcs? El que
sí que puc aportar ara mateix és una nova troballa en aquest sentit que també confirmaria les
conclusions del Projecte 9 de Juliol.

Efectivament, es tracta d'unes referències amb documentació de l'època, fins i tot anterior als
fets de sa Desgràcia. I evidentment no és documentació espanyola. Són dues quartetes
consecutives, la 87 i la 88, de la III Centúria de les conegudes Profecies de Nostradamus. La
descripció que s'hi fa de l'enfocament i el context explicat aquí en els articles Volem la veritat
sobre el 9-J i Venuts i abandonats és tan coincident que en llegir-ho m'he quedat esglaiat.
Aquesta és la traducció del text:

CENTURIA III

LXXXVII

Flota gala, no t'acostis a Còrsega.


Ni a Sardenya o te'n penediràs.
Molt prest morireu privats de l'ajuda anhelada.
Sang nedarà, captiu no em creuràs.

LXXXVIII

De Barcelona per mar tan grat exèrcit.


Tota Marsella de temor tremolarà:
Illes preses de mar ajuda estreta,
El teu traïdor en terra nedarà.

Ens trobam davant la predicció que fa Nostradamus dels fets que causaran Sa Desgràcia de
Ciutadella: els plans francesos de conquerir Còrsega es veuran frustrats per la privació de
l'anhelada ajuda otomana a la flota gala. I la flota espanyola comandada per Andrea Dòria no
ajudarà Menorca, venuda a l'assalt dels turcs pel rei castellà, el traïdor que està en terra,
precisament per evitar l'aliança francoturca contra Còrsega. Les dues quartetes encaixen amb
els esdeveniments de l'estiu de 1558 a la Mediterrània occidental d'una forma gairebé increïble,
però certa.

Reconstruir el nostre passat tan brutalment mutilat com les vides de les persones que van morir
defensant Ciutadella o capturades i transportades com esclaves a l'imperi otomà no és tasca
senzilla, però potser amb el Projecte 9 de Juliol s'hagi aportat una mica més de llum a les
pàgines de la història. El temps ho dirà.

Es Poblat d’en Talaiòtic, 18 de novembre de 2008.