nexe

número 44
1r semestre 2011

2,50 euros (gratuïta per als socis d’AnticsUPF)

Revista de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra

Jornada sobre coaching organitzacional

Màrqueting pàgina 4

Reportatge

pàgina 12

Cuina pàgina 21

Èxit d’assistència a un altre taller

Onades de consultes populars

Proposta de plats valencians

la 2 i la 3

nexe
Publicació de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra. Juliol del 2011 direcció Mònica Fernández (monica.fernandez@anticsupf.net) col·laboradors David Álvarez Diana Argelich Miquel Bestratén Thais Buforn Màrius Comorera Anna Monreal Glòria-Mireia Montanyà Francisco José Moya Murphy Javier Nicolás Andreu Orte Marta Parreño Eva Peiró David Rodríguez Ferran Simarro Montse Vives idea creativa Francisco José Moya maquetació María Ferreiro (ferreiromari@telefonica.net) correcció Gabinet Lingüístic de la UPF. Marta Herrero impressió ANMAN Gràfiques ISSN: 1886-7707 dipòsit legal: B-22952-96 suport nexe s’edita amb el suport del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra tirada 1.500 exemplars subscripcions Socis: gratuïta. No socis: 8 euros l’any, enviament inclòs (Espanya). + Info: antics.alumnes@upf.edu publicitat Contacta: 93 542 27 59 antics.alumnes@upf.edu Junta Directiva de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra > Daniel Vidal, president (DRET, 1997) > Andreu Orte, vicepresident (CPA, 2002) > Xoan Carles Cuesta, tresorer (GAP, 1994) > Joan Planas, secretari (BIO, 2003) > David Álvarez, vocal (HUM, 1998) > Miquel Bestratén, vocal (ECO, 1998) > Mònica Fernández, vocal (HUM, 1996 - PER, 1999) > Francisco José Moya, vocal (HUM, 1997 - PER, 1998) > David Rodríguez, vocal (CEE, 1995) > Ferran Simarro, vocal (EMP, 1999 - ADE, 2001) > Montserrat Vives, vocal (DRET, 1995)

Editorial

CADA COP EN SOM MÉS
DE NOU TENIU A LES MANS el darrer número de

la revista nexe, la publicació més antiga de l'entorn de la Universitat Pompeu Fabra i que, com sabeu, es fa amb les col·laboracions obertes de graduats i graduades com tu, membres orgullosos de la que és, sens dubte, una de les millors universitats del sud d'Europa. En aquest número estem especialment d'enhorabona, ja que s’hi evidencia com cada cop en som més els que compartim una visió sobre la importància dels antics alumnes com a col·lectiu amb interessos propis. Així, AnticsUPF acaba de signar dos importants convenis amb la Universitat Pompeu Fabra i amb la seva Fundació per tal de coordinar millor la seva acció amb la’Oficina Alumni creada recentment per la Universitat i que vehicularà moltes de les activitats que duem a terme, des de fa més de quinze anys, des d'AnticsUPF. Amb aquests convenis confiem poder continuar millorant el conjunt d'activitats i serveis per al col·lectiu d'antics alumnes als quals representem, tot esperant que el curs 2011-2012 es consolidi la figura de l'antic alumne com un integrant de major importància en l'àmbit pompeufabrià. És per això que, tot mantenint la vostra pertinença a AnticsUPF, us animem a formar part d'UPFAlumni en la seva modalitat Prèmium per gaudir encara de més serveis i avantatges. Alhora, i en virtut d'aquesta mateixa representativitat a la qual fèiem

esment, informar-vos que el passat mes de juny vam tenir ocasió d'assistir a la XV Trobada de la Federació d'Associacions d'Antics Alumnes i Amics de les Universitats Espanyoles, que tingué lloc a San Cristóbal de La Laguna, on vam tenir l'ocasió de compartir experiències amb altres entitats que també tenen la mateixa visió envers els antics alumnes i vetllen, com nosaltres, per a la millor protecció dels seus interessos i l'oferiment de més i millors serveis. Recentment hem canviat d'ubicació i ens trobem al passeig Pujades, 1 (despatx 19.513). Estem, com sempre, a la vostra disposició per ajudar-vos en tot el que us calgui, convidant-vos a traslladar-nos allò que considereu d'interès propi o per al col·lectiu d'Antics Alumnes, tot recordant-vos que podeu seguir la nostra /vostra actualitat més immediata a través de la web (www.anticsupf.net), Facebook o Twitter (@anticsupf) –entre d'altres xarxes socials–, i participar en les nombroses activitats socials, de formació continuada i networking que tenim programades per als propers mesos. Amb la satisfacció que dóna el retrobament amb tots vosaltres i el creixement continu d'AnticsUPF, al qual no sou ni podeu ser aliens, rebeu una salutació ben cordial. Daniel Vidal Canellas President d’AnticsUPF

Nota legal
AnticsUPF disposa de les teves dades de caràcter personal en virtut de la teva condició d’associat o en raó de la cessió feta per la Universitat Pompeu Fabra amb l’específic objectiu d’enviar-te aquesta revista. En aquest darrer supòsit, si no ens comuniques el contrari, incorporarem les teves dades (nom, cognoms, estudis i adreça) al nostre fitxer per tal de mantenir-te informat de les activitats que realitza AnticsUPF. Sigui com sigui, AnticsUPF et garanteix et tot moment el dret d’accés, rectificació, oposició i cancel·lació d’aquestes dades. Per tal de fer-ho efectiu, si et plau, posa’t en contacte amb nosaltres. Les nostres dades surten a la contraportada.

L’OPINIÓ DE L’ASSOCIACIÓ NOMÉS S’EXPRESSA A L’EDITORIAL

2

continguts
vida AnticsUPF 4 Taller de màrqueting
Segon any d’activitats entorn al màrqueting

6

Meta-management
Jornada sobre el nou coaching organitzacional

8

Anàlisi econòmica
L’universitat, entre l’espasa i la paret?

10 Ni blanc ni negre reportatge 12 Onades de consultes populars
L’opinió d’organitzadors de Barcelona Decideix i d’especialistes en Dret Constitucional

entrevista

14 Parlem amb Carme Arenas
Presidenta del PEN català i traductora d’Umberto Eco

articles d’autor
16 Nautilia
Turisme subterrani

17 Nico
Els indignats

18 Corresponsalia de Madrid
Directe des de la plaça del Sol

19 Racó de lectura
La pantalla, de paper

20 Murphy
El món, avui

21 Cuina
Propostes valencianes

22 Antics alumnes
Cristina Aced, experta en comunicació digital

3

Taller de màrqueting

nexe 44 1r semestre 2011

El taller de màrqueting de la UPF i l'acte Design thinking
El taller de màrqueting, que va néixer l'any 2010, acaba d'organitzar una altra edició de la mà de Yorokobu. La iniciativa s'ha fet gran gràcies a l'esforç i la confiança que hi han dipositat els seus creadors. I tots els que en som fidels seguidors esperem que mai no mori.

e
TEXT: Eva Peiró (Estudiant 3r ADE) i l’equip de Taller de màrqueting.

l 28 d'abril passat, a l'auditori del campus de la Comunicació - Poblenou de la UPF. Allí vam fer el taller “Design thinking”, en col·laboració amb Yorokobu, i vam aprofitar per presentar en el seu primer taller l'Ernest Duran i l'Eva Peiró, les noves incorporacions a l'equip del taller. El “Design thinking” vol canviar la manera com es tracten els problemes a les organitzacions com a mitjà per assolir l'èxit. És un procés orientat a innovar, a trobar la veritable diferenciació, a reinventar-se. Els nostres ponents, Carmen Bustos i Fernando Tellechea, van demostrar ser grans experts en el tema. Ella és sòcia fundadora de Soulsight, responsable de l'àrea de disseny i innovació i experta en Design Management. Ell és director de disseny a Integral Design & Development, empresa de disseny i enginyeria especialitzada en transport i producte industrial. En Francesc va obrir l'acte presentant el taller i proposant un repte

força interessant per al pròxim taller, que podreu seguir a través de les nostres xarxes socials. Tot seguit, en Juanjo, de Yorokobu, va presentar els ponents i àgilment va reflexionar sobre l'actual rapidesa de canvi i la necessitat de començar a actuar amb alternatives a la racionalitat. Els nostres ponents van explicar i exemplificar els seus punts de vista alhora que interactuaven en tot moment amb els espectadors. La Carmen ens va fer entendre la idea del pensament de disseny, un pensament en què “s'aprèn fent”, en què cal somiar i pensar de manera trencadora. Com tots sabem, el disseny té una funció estètica i una altra funcional; però la Carmen ens va animar perquè no oblidéssim la seva funció estratègica. Ens va parlar d'innovació, del canvi existent i de la reinvenció de la gestió empresarial com a qualitat diferenciadora del Design thinking. També va incidir en el concepte “empatia” i amb la importància de treballar amb les emocions. Ens va cridar l'atenció un exemple força clarificador: segons

ella, el procés de disseny a Apple és estratègic, mentre que a Google és el paradigma, l'exemple d'innovació oberta i pensament del disseny. En Fernando va examinar les oportunitats d'innovació a través de la seva experiència professional en el desenvolupament de productes industrials, especialment en l'àmbit del metro i el tren. Segons ell, cal saber què vol projectar en el producte el fabricant, què vol el treballador i també, què sent el consumidor. Va plantejar el fet que estem en un món cartesià on tot es mesura amb números i on el valor d'una idea no és mesurable. En relació amb això, el Design thinking topa amb algunes barreres, com la comunicació amb interlocutors que no volen obrir la ment al pensament de disseny. A través del pensament del disseny, un procés relativament econòmic pot portar a l'empresa a un lloc que mai no havia somiat. L'acte va concloure amb un intens torn de preguntes que eren respostes pels dos ponents, després d'haver definit l'essència del Design thinking, que va permetre resoldre tots els dubtes dels assistents.

4

www.anticsupf.net

HISTÒRIA DEL TALLER DE MÀRQUETING
El taller de màrqueting de la UPF aviat complirà un any. És una iniciativa jove però molt valorada pels professionals del sector i està arrelant amb força a la comunitat universitària. La iniciativa va ser idea de Francesc Sanz i, en col·laboració amb altres antics alumnes i l'Associació d'Antics Alumnes de la UPF, es va crear aquest espai de referència i de reflexió sobre una nova manera de veure el màrqueting a Barcelona. Se'ns pot seguir a través de les principals xarxes socials: el blog (www.tallermarketing.com), Facebook (www.facebook.com/tallermarketing) i Twitter (@tallermarketing). Al llarg de tot aquest temps hem organitzat tallers en els quals grans professionals del sector ens han fet reflexionar i gaudir.

AnticsUPF a la trobada nacional d’associacions d’antics alumnes
ls passats dies 23 i 24 de juny va tenir lloc a San Cristóbal de La Laguna (Tenerife) la XV Trobada de la Federació d'Associacions d'Antics Alumnes i Amics de les Universitats Espanyoles, amb assistència i participació activa, com a membres de ple dret, d'AnticsUPF. Rebuts, fins i tot, pel batlle de Sant Cristóbal de La Laguna, la trobada va resultar tot un èxit d'assistència i va posar de manifest la bona feina feta pels organitzadors –l'Associació d'Antics Alumnes i Amics de la Universitat de La Laguna– en plena celebració del seu desè aniversari.

e

AnticsUPF vam participar-hi activament amb una presentació del president d’AnticsUPF sobre comunicació institucional en una taula rodona el dia 24, així com en les nombroses activitats de petit format que es van fer al llarg de la Trobada.

Fruit dels contactes establerts, estem treballant per traslladar als membres d'AnticsUPF tot un conjunt de serveis negociats i aprovats en el si de la Federació i que confiem que estiguin actius en les properes setmanes. Us en mantindrem informats.

5

Jornades

nexe 44 1r semestre 2011

Meta-management:

el nou coaching organitzacional

a conferència de meta-management “El nou coaching organitzacional”, promoguda per AnticsUPF el mes de maig passat, ha obert un espai d'interès, entusiasme i debat sobre les possibilitats que s'obren per a la nova gestió organitzacional a través d'una perspectiva poderosa del management emergent. Durant la conferència se'ns va proposar un nou desafiament: ser els artífexs del nostre aprenentatge i, per tant, del nostre destí. “Estem vivint una època de transició, en la qual podem ser protagonistes o bé víctimes de la nova realitat emergent. La manera històrica de veure i fer el management resulta insuficient tenint en compte els desafiaments que han d'enfrontar els professionals d'avui”, ens diu Esteban M. Pinotti, soci fundador de l'EIC - Escuela Internacional de Coaching i director de l'ICM - Institute of Concious Management. Cal destacar, que més interessant que el que s'ha comunicat durant la conferència, ha estat la metodologia de l'exposició presentada pel ponent en què no es limitava a “explicar” sinó que ens convidava a cadascun dels participants a actuar per ser nosaltres mateixos els motors del nostre aprenentatge. La metodologia de “l'aprenentatge integral” proposada des de les entitats que dirigeix, integra a la formació “explicativa” un aprenentatge “generatiu”. Tal com ha exposat a la conferència el professor Pinotti: “Ja no es

l

tracta de tenir coneixements sobre lideratge, sinó de ser líder. No parlem sobre les habilitats, sinó que creem l'espai per desenvolupar-les i manifestar-les.” Mentre les lectures sobre lideratge o treball en equip no produeixen líders, aquesta metodologia d'aprenentatge sí que ha generat acció. Per a Esteban, aquest moment de “crisi” es deu al fet que estem en una etapa de transició paradigmàtica. Estem deixant enrere l'era del “coneixement” per endinsar-nos en l'era de la “consciència”. “Tenir informació o acumular coneixements no significa, necessariàment, saber o tenir l'habilitat”. La seva proposta es basa en una visió sistèmica, no només de la gestió organitzacional en general, sinó de l'ésser humà en particular. Aquesta consciència implica un despertar de les nostres habilitats encara no desenvolupades (“adonarse'n”) i l'impacte que les nostres accions o omissions tenen en el nostre entorn tant professional com personal (“tenir en consideració els altres”). Quan proposem que els nostres resultats són conseqüència d'un procés que els sosté, podem comprendre que les nostres habilitats són el context, el teixit que sustenta aquest procés. Els resultats de la nostra gestió estan sistemàticament interrelacionats i són la conseqüència de l'equació que existeix entre les nostres habilitats (desenvolupades o no) menys les circumstàncies.

« No es tracta de canviar el territori, sinó de veure el mateix paisatge amb ulls nous
Marcel Proust

“Resultat = Habilitat de resposta - Desafiaments circumstancials”.
Les circumstàncies externes són les que són i és evident que impacten directament en els nostres resultats. Poca cosa podem fer (com a mínim immediatament) per reduir aquestes variables, malgrat l'energia que dediquem a opinar, conversar o resistir aquestes circumstàncies. La recessió econòmica és la que és i, fins i tot, pot ser palpable i mesurable; però davant de circumstàncies més difícils, major serà el desafiament que s’haurà de salvar, major serà l'habilitat de resposta que ens tocarà desenvolupar. Aquesta mirada ens obre un espai per centrar el focus en les nostres habilitats (i la nostra capacitat d'aprenentatge) en lloc de barallarnos amb les circumstàncies o amb els resultats no desitjats. La metodologia de l'aprenentatge integral proposa des del meta-management una nova perspectiva sobre la gestió organitzacional que va més enllà de la mirada tradicional. Mentre els paradigmes històrics es van esgotant i es cerquen solucions simptomàtiques a qüestions neuràlgiques, partint des de la mateixa estructura que els va crear, neixen nous teixits interpretatius i noves metodologies, com la que ens va proposar Esteban M. Pinotti en la seva conferència de la qual hem marxat convençuts que és possible accedir a noves i estimulants interpretacions de la “mateixa” realitat organitzacional.

TEXT: Redacció.

6

«

Anàlisi econòmica

nexe 44 1r semestre 2011

La universitat,

entre l’espasa i la paret?

e
TEXT I IMATGE: David Rodríguez (CEE, 1995).

l passat estiu es va produir un fet que va passar una mica inadvertit, però que fou històric a escala universitària: per primer cop en vint anys la Universitat tancava les portes un parell de setmanes a l'agost, llevat de la biblioteca. Tot i que aquest tipus de mesures són dutes a terme rutinàriament per moltes empreses privades, algunes d'elles força importants, es tractava d'una novetat a les institucions públiques. El motiu era senzill: estalviar uns quants milers d'euros en energia, neteja i vigilància, en un mes en què l'activitat és molt baixa i pot ferse a d'altres llocs. Aquest estiu l'experiència tindrà continuïtat, però en versió corregida i augmentada. Totes les universitats públiques preveuen tancar les seves portes durant el mes d'agost, i es limitaran a prestar els serveis mínims (registre i bi-

blioteca). De fet, aquesta és només una de les mesures d'austeritat que s'han vist obligades a implementar en major o menor grau. L'incompliment de compromisos de despesa per part de la Generalitat en exercicis anteriors, la tisorada a les aportacions del 2011 (144 milions d'euros menys) i la resistència a incrementar les taxes universitàries durant aquests darrers anys han dut a un carreró sense sortida a molts centres. Uns factors que són majoritàriament aliens a la universitat, però que a la pràctica la condicionen notablement. És aquí on els gestors universitaris tenen la tessitura de què fer. Aquí van algunes pistes: – Fer a tothom partícip de l'ajustament al més aviat possible. A aquestes altures de la crisi tothom és conscient de la seva magnitud. De res serveix intentar minimitzar-la o diferir els ajustaments. Com més aviat

es comuniqui la gravetat de la situació i la necessitat de fer ajustaments, més probable és que trobem la complicitat de totes les parts, bé sigui el personal, els estudiants o els proveïdors.

– Repartir la càrrega de l'ajustament de la manera més equitativa possible. Si bé és cert que mai no serà possible assolir una equitat total en qui es carrega els ajustaments (aquí també entren en joc els aspectes relacionats amb l'eficiència), una certa equitat pot ajudar molt a l'acceptabilitat i la implementació de les diferents mesures d'estabilització. – Racionalitzar despeses.
Encara que sembli mentida, les universitats tenen marge per reduir les despeses sense afectar la qualitat. Ha estat la necessitat d'alliberar recursos la que ha posat al descobert despeses

8

www.anticsupf.net

que, per un motiu o un altre, són innecessàries o de difícil justificació. Per exemple, alguna universitat se n'ha adonat que s'estava pagant milers d'euros per una llicència de programari científic que pràcticament no es feia servir. O alguna altra s'ha trobat que estava pagant també uns quants milers d'euros en subscripcions a revistes que no havien tingut cap lector en els darrers anys.

compres de material o els serveis informàtics.

– Centrar-se en el “negoci”.
Una temptació en la qual poden caure algunes universitats és intentar buscar ingressos en funcions que no li són pròpies. Millor no caure-hi: no és el moment ideal per fer experiments. La universitat ha de concentrar els seus esforços a fer allò que sap fer: recerca i docència, i diversificar només en allò que està íntimament relacionat amb aquestes dues funcions. La resta, millor deixar-ho a qui s'hi ha dedicat tota la vida.

empresarials, on les decisions es prenguin mirant de manera explícita beneficis i costos, els quals no han de ser necessàriament monetaris. No fer-ho suposa no només no ser eficient, sinó també acabar cometent nombroses injustícies.

– Compartir recursos.
La independència universitària no està renyida amb mancomunar recursos. A Catalunya tenim un excel·lent exemple de com fer-ho: el Consorci Universitari de Biblioteques. Malauradament aquesta iniciativa, endegada a finals dels noranta, no va tenir continuïtat en altres àmbits, com el de les

– No tenir complexos per gestionar amb criteris empresarials. Sé que pot ser políticament incorrecte, però cal treure's els complexos de gestionar la universitat amb criteris

– Repensar el model de generació de recursos universitaris. Aquest és un tema que s'escapa de les competències universitàries, però en el qual es poden fer coses. Una d'elles és crucial: determinar quin és el cost real de l'ensenyament universitari. Només així es podrà iniciar una discussió seriosa sobre quin ha de ser el percentatge que costegi el beneficiari (l'estudiant) i quin ha d'aportar la societat (representada per l'Administració).

Més activitats:
A la propera revista us informarem del conveni que AnticsUPF ha signat amb la UPF i la Fundació UPF, per col·laborar en el desenvolupament del Programa UPF Alumni, signat entre Josep Joan Moreso, rector de la Universitat Pompeu Fabra, i Daniel Vidal, president de l'Associació d'Antics Alumnes de la UPF. De cara a l'inici del curs tenim dues activitats previstes: un taller per a emprenedors (setembre), màrqueting de vendes en temps de crisi (octubre) i una jornada dedicada a la gestió del talent (novembre). Pots seguir-nos a www.anticsupf.net, el grup de Facebook, @anticsUPF (Twitter) i a Linkedin o Xing.

ni blanc ni negre
DONCS SÍ, AL FINAL PARLARÉ DELS INDIGNATS
HE DE DEMANAR DISCULPES AL MEU COMPANY DE SECCIÓ : se suposa

nexe 44 1r semestre 2011

NO TOTHOM ÉS IGUAL
HI HA GENT QUE, NO SE SAP BEN BÉ PER QUÊ està contra la

que havíem d'examinar dos fenòmens paral·lels, sorgits d'aquestes darreres eleccions: Bildu i les CUP. Però al final he decidit que tots dos fenòmens es relacionen íntimament amb el que tractaré: els indignats i les seves acampades. Ja fa temps que, en tertúlies amb amics, i amb més o menys ampolles de vi esgotades, sorgia el mateix tema: com podia ser que, en un país amb vora cinc milions d'aturats, la gent no sortís al carrer en massa, no es revolucionés fins i tot, sinó que es quedés a casa veient el Sálvame (que, paradoxalment, condemna a la idiòcia els seus espectadors) o el futbol. I és que l'opi del poble continua funcionant: ara és teleporqueria i futbol; abans era la religió mal entesa. Però vet aquí que una sèrie de persones han dit que ja n'hi ha prou. I volen construir un món no sabem si millor, però en qualsevol cas diferent. I per això reivindiquen el primer lloc on es va fer política: l'àgora, la plaça de la ciutat. Des de la utopia, potser, però treballant, amb esperit crític i autocrític, amb respecte per totes les veus, cercant el consens, i escoltant els que en saben més de cada tema, els experts. Sense voler posar els experts al servei de cap interès polític, com passa sovint en política. Potser aquesta al·lèrgia a la política tradicional és el que fa que no es busqui un líder o portaveu únic. És un fenomen assambleari, però a la manera actual: forjat en les xarxes socials. I els polítics actuals no en saben, de fer-les anar. Es pensen que han de ser un mer altaveu de les seves consignes, no un espai de debat lliure amb els seus representats, als quals, per cert, semblen tenir certa por. Aquest fenomen d'afartament ha provocat la pujada espectacular dels partits de dretes: l'esquerra es desencanta i no va a votar (“aquests ja no són els meus”, diuen), mentre que la dreta no es desencanta mai i va a votar tancant files. També és fill d'aquest afartament el bon resultat de les CUP, una manera diferent de fer política que agrada, per fresca i per implicada amb la realitat. I m'atreviria a dir que, darrere el bon resultat de Bildu, també hi ha el mateix fenomen: farts dels discursos dels dos partits principals, que acabaven per no distingir entre nacionalisme basc i terrorisme, una bona part dels electors bascos els ha votat. Uns per convicció, els altres per farts d'un PNV que juga a fer de CiU, i els altres com a càstig als partits que han posat tants pals a les rodes de Bildu.Caldrà veure en què queda tot aquest fenomen, i més ara que es dissoldran les acampades. És cert que aquesta situació havia de ser excepcional, i no es podia perllongar gaire més (i segurament l'absurda intervenció dels Mossos d'Esquadra els va donar més oxigen); ara ve l'hora de la veritat, quan els indignats deixin de tenir visibilitat diària en un lloc tan cèntric com la plaça de Catalunya. El desig és que continuï aquesta voluntat constructiva i no violenta, que es tingui paciència tot i els resultats lents; que s'estengui un fenomen urbà i d'un cert nivell cultural a totes les capes de la societat, i que es consolidi un espai de reflexió seriosa sobre la realitat sociopolítica i econòmica. Que ens qüestionem les coses, i, des de la nostra responsabilitat individual i col·lectiva, intentem canviar allò que no ens agrada. Perquè potser als que remenen les cireres ja els va bé que ens desencantem i creiem que no hi ha res a fer. I perquè sempre he sentit a dir que només els peixos morts segueixen el corrent.

Viquipèdia, no només els editors de la Britannica, que d'aquests ja s'entén una mica millor, sinó també professors universitaris, per exemple. Una cosa semblant passa amb alguns periodistes que alerten de la falta de professionalitat dels blocs. O amb les editorials que contenen l'arrancada del llibre digital tement un hipotètic nou mapa editorial on no facin falta els editors. Hi ha molta gent que, quan veu que al seu sector les coses canvien i que perillen els seus ingressos, es posa nerviosa, i és comprensible. També hi ha els polítics que després de les eleccions amb molta abstenció diuen que es plantegen la seva responsabilitat en el tema, però que es posen nerviosos quan veuen les acampades dels indignats i la seva activitat a Internet. L'abstencionisme no m'ha interessat mai gaire, m'interessa més què vota la gent que vota i, en aquestes municipals, hem tingut una sorpresa agradable, l'ascens de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que s'han convertit en sisena força municipal, multiplicant per tres el nombre de vots i per cinc el de regidors. El que em sembla més interessant de les CUP és que proposen un nou model de partit polític, molt implicat en la vida dels municipis on s'han presentat i connectats amb les seves associacions, treballant de manera assembleària i enviant als consistoris els seus representants com a emissaris de les decisions preses per aquestes assemblees a les quals tot el poble hi està convidat, demostrant que la via participativa és possible. Els representants de les CUP sembla que no tenen voluntat d'apoltronar-se i aconseguir quotes de poder pel simple fet de tenir-les, i ho van demostrar quan el 2010 van decidir no presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya després dels excel·lents resultats obtinguts a les municipals del 2007, demostrant que es pot fer política amb actituds molt diferents de les que ens tenen acostumats els partits polítics convencionals. Crec que l'exemple de les CUP pot servir als indignats per entendre per quins camins poden encarrilar les seves propostes i fer-les efectives, ja que les CUP, durant tots aquests anys, han estat treballant als municipis i al costat de les associacions no només ni prioritàriament per arribar als ajuntaments, perquè entenen la via institucional com una via més de les vies possibles per incidir políticament. I d'això n'haurien de prendre nota, si és que volen sobreviure altres partits polítics tradicionals que s'han enroscat en el seu aparell i s'han apartat de la realitat quotidiana del país.

Montse Vives

Ni blanc ni negre

David Álvarez
La Montse Vives (DRET, 1995) i el David Álvarez (HUM, 1998) presenten les dues cares de la moneda sobre temes d'actualitat, molts dels quals ens afecten en el nostre dia a dia.

Nota al peu
10

reportatge

nexe 44 1r semestre 2011

Onades de consultes populars
Des de la primera consulta a Arenys de Munt ha plogut molt. Se n'han fet 542 arreu de Catalunya i la participació ha estat alta tenint present que el resultat no és vinculant. Sembla que hi ha una inquietud que ara cerca expressar-se democràticament. Des del nexe hem volgut tractar el tema amb l'ajuda d'opinions qualificades. Ens hem centrat en la consulta de Barcelona perquè és la que ens queda més a la vora. Volem agrair la col·laboració dels doctors Alfred Bosch (professor associat de la Facultat d'Humanitats de la UPF i portaveu de la plataforma Barcelona Decideix), Francesc de Carreras Serra (catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la UAB), Josep Maria Castellà Andreu (professor titular de Dret Constitucional de la UB) i Hèctor López Bofill (professor agregat de Dret Constitucional de la UPF).

l
TEXT: Glòria-Mireia Montanyà (HUM, 2009). IMATGES: Barcelona Decideix.

es consultes tenen interès des d'un punt de vista jurídic? Hèctor López Bofill: Tenen efecte de legitimitat democràtica i poden tenir efecte jurídic en la mesura que construeixen una altra legalitat. Josep Maria Castellà: Tot el que sigui més democràcia directa i participativa acosta els ciutadans a la presa de decisions de les institucions. Per tant, trenca barreres amb finalitat estrictament democràtica. S'ha de posar l'èmfasi en les vies existents de comunicació entre ciutadania i institucions. Ara bé, quan la consulta té lloc al marge de la llei i se situa en l'àmbit de l'autonomia social suposa l'exercici de la llibertat d'expressió. La qüestió jurídica que deixa oberta la realització de les consultes sobre el dret a decidir és com articular una legislació de consultes molt semblant al referèndum sense ser referèndum. Francesc de Carreras: Jurídicament no tenen cap rellevància. El dret vigent no regula aquesta manifestació de voluntat. Però des del punt de vista polític, s'ha posat de manifest que una part, relativament important, de la població de Catalunya vol la independència. Una situació en la qual coincideixen substancialment els resultats de les consultes populars, amb els sondejos que han publicat el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO). Quin paper juga la democràcia directa? Josep Maria Castellà: El marge d'actuació directa dels ciutadans és diferent segons cada estat. Hi ha sistemes en què té un rol més important, com Suïssa i els estats dels Estats Units; d'altres on no

en té cap, com els Estats Units en l'àmbit federal, el Canadà o Anglaterra. El cas espanyol se situa al mig. Hi ha una petita escletxa per a la previsió del referèndum, però és absolutament marginal. Per tant, l'espai de la democràcia directa és, com a molt, complementari i sense tocar la forma d'estat (democràcia representativa), ni la forma de govern (democràcia parlamentària). Quin ha estat l'objectiu de Barcelona Decideix? Alfred Bosch: Fer un exercici de llibertat. Que les persones es poguessin pronunciar sobre un tema tan important com aquest. Ningú pot negar-nos la llibertat de decidir el nostre futur polític. Tinc una idea, com tothom, del que significa dignitat humana i també, de què vol dir exercir els teus drets amb llibertat. Això, penso, és difícil de discutir. Per tant, hem evidenciat que era possible. Ho hem demostrat amb una sabata i una espardenya. Milers de persones, prop d'un milió a Catalunya, incomparable a qualsevol altre moviment des de la Transició, ha votat per aquest tema. Els grans canvis socials no germinen en un Parlament ni amb una llei. Els grans canvis socials germinen en els caps i els cors de la gent. Això és el que està passant. Podem parlar d'un canvi social a favor de l'estat propi? Hèctor López Bofill: Sí, és evident. Una majoria social opina que les dificultats d'encaix de Catalu-nya a l'estat espanyol només es poden resoldre a través de la secessió. Una inquietud tan nova que encara no té la traducció política perquè, malgrat que el sobiranisme cada cop sigui més hegemònic socialment, la ciutadania encara vota opcions autonomistes.

Per què desperten tanta polèmica les consultes? Josep Maria Castellà: Hi veig dues qüestions. Primera, de caràcter general, quan es fa l'Estatut l'any 2006 no s'hi incorpora el referèndum, només les consultes com ara fòrums de participació o audiències. Els partits polítics són els primers interessats que el referèndum autonòmic tingui un espai molt reduït al nostre sistema. Parlo del català, a més de l'espanyol. Per tant, estava en mans d'ells fer una lectura més oberta de la democràcia directa. Si no la van fer és perquè consideren que la democràcia representativa passa, bàsicament, per les institucions i els partits. Cal afegir que la lectura que ha fet el Tribunal Constitucional és molt reductiva del paper de la democràcia directa en el sistema espanyol, però deixa més marge per a la democràcia participativa, en la qual les decisions pertanyen a la institució responsable, després d'haver fet consultes a interessats. Segona, la polèmica en el cas concret de les consultes sobre el dret a decidir se centra en l'existència o no de garanties suficients. En tot cas és una iniciativa privada, no un referèndum. Penso que cal preguntar-se què és el que volem. Volem el referèndum només per declarar el dret a decidir o el volem com un mecanisme per introduir una major democràcia directa i participativa, complementària realment de la democràcia representativa? Quin paper han jugat els voluntaris? Alfred Bosch: La consulta de Barcelona s'ha pogut fer gràcies a persones que hi han posat temps i esforç. Els voluntaris han muntat les paradetes fent possible el vot i les tres proves pilot de la Barceloneta, Gràcia i Nou Barris que vam fer per posar a prova el sistema. Ho han donat tot sense demanar res a canvi. I això és admirable. Funcionant per ideals i amb llibertat, hem aconseguit ressuscitar un mort

12

www.anticsupf.net

Roda de premsa de presentació de resultats de les consultes.

en quatre mesos. Hem convertit un fracàs anunciat en una promesa d'èxit. Es podria fer un referèndum consultiu dins la legalitat? Francesc de Carreras: Sí. L'article 92 de la Constitució diu que les decisions polítiques d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu. Per ara, només n'hi ha hagut dos, un per l'OTAN i l'altre per la Constitució Europea. No és necessari que es consulti tot el territori, pot ser que ho faci només la part interessada en l'assumpte concret. Per tant, el govern central podria fer un referèndum a Catalunya o al País Basc sobre aquesta qüestió si ho cregués convenient. No seria vinculant però podria ser perfectament legal. I a aquest, aplicar-li la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà. De quina doctrina parla? Francesc de Carreras: Del Dictamen arran dels referèndums del Quebec. En el darrer, va sortir el 49,44% a favor de la secessió. Llavors, el govern federal del Canadà es va plantejar el que caldria que fes en el cas que hagués guanyat el sí. Per això, es va consultar la validesa i els efectes del referèndum al Tribunal Suprem del Canadà. La sentència resol que, des d'un punt de vista internacional, el Quebec no té dret a l'autodeterminació perquè només el tenen els estats amb relacions colonials amb la metròpoli. I des del punt de vista intern, tampoc perquè no es recull el dret d'autodeterminació a la Constitució. Ara bé, en el cas de formular una pregunta clara i amb una majoria qualificada a una determinada zona del Canadà que volgués separar-se, el govern central hauria de negociar per trobar una sortida a la situació satisfactòria per a ambdues parts que, en tot cas, no dis-

minuís la protecció dels drets individuals dels ciutadans afectats. El govern del Canadà va fer la llei de la claredat que ho regula. Per tant, aquí es podria fer una cosa semblant. L'Estat hauria de prendre una decisió en virtut de la vigent llei de referèndum. He exposat aquesta possibilitat per escrit a diferents articles i també a alts càrrecs polítics estatals. Seria bo saber-ne el resultat. Com es van recollir els vots? Alfred Bosch: Vam adoptar el mateix sistema informàtic que s'havia fet servir per a la resta de les consultes. Amb aquest, un cop introdueixes el número de DNI, la persona ja no pot tornar a votar. El 10 d'abril hi va haver força gent que va posar a prova el sistema i se'ls va dir que no, que ja havien votat. Ha funcionat i és el que dóna més garanties. A part d'això, hi ha un tema de custòdia del vot i també, del recompte sota notari. Hi ha hagut una particularitat notable i és que s'ha permès el vot secret dels invidents. Cosa que a les darreres municipals no ha estat possible. Podien votar però sempre acompanyats d'algú que veia el vot emès. Per tant, gràcies a l'assessorament de diverses associacions de cecs, la nostra custòdia del secret de vot ha estat més elevada que a les darreres municipals. I, pel que fa al vot anticipat, l'únic que demanàvem era un número de DNI. Com que no teníem accés al cens, tampoc disposàvem de nom i cognoms, ni de la residència, ni de cap altra dada personal rellevant. Tothom podia estar ben tranquil perquè nosaltres només sabíem el número. Podem dir que hi ha hagut un sistema garantista pel que fa a les votacions? Hèctor López Bofill: Sí, amb una junta

electoral que acollia reclamacions i un sistema que permetia que la persona només votés al lloc d'empadronament. Una estructura força garantista en la qual el poder públic no ha intervingut. Des de la primera consulta popular a Arenys de Munt, l'Estat i la Fiscalia van prohibir que el poder públic en prengués part. Per tant, no és lògic impedir que hi intervingui el poder públic i després, exigir les mateixes garanties que si l'hagués organitzat. Francesc de Carreras: No hi ha hagut garanties. Els mateixos que eren partidaris de la independència formaven part de les meses. No dic que hagin fet trampes, és probable que no; però, en tot cas, s'ha fet sense garanties. Per tant, prenguem les consultes com un exercici legítim de propaganda independentista, sense més valoracions i amb la peculiaritat que ha coincidit el resultat amb els sondejos previs. El cens també ha estat particular perquè es votava a partir dels setze anys, també els estrangers residents i la “jornada” de votació ha durat, en certs casos, fins a quatre mesos. Heu rebut suport de les institucions? Alfred Bosch: Les institucions són molt conservadores, per defecte. Algunes d'importants han jugat clarament a la contra. L'Ajuntament de Barcelona era rellevant perquè la consulta s'ha celebrat en l'àmbit municipal. Hem interposat una denúncia, admesa a tràmit, perquè l'Ajuntament ens havia concedit unes banderoles per penjar als fanals del carrer i, unes tres setmanes abans de la consulta, ens van cancel·lar el permís. Ens van prohibir penjar les banderoles que ja estàvem fent. Això demostra mala fe i discriminació perquè no passa amb qualsevol altra petició.

Enllaços d’interès: Resultats de les consultes: http://www.decidim.cat/index.php?option=com_consultes_populars&mostra=resultats&totes=totes Doctrina del Tribunal Suprem del Canadà: http://scc.lexum.org/fr/1998/1998rcs2-217/1998rcs2-217.html

13

entrevista

nexe 44 1r semestre 2011

“L'èxit de les novel·les d'Umberto Eco és haver dignificat el best-seller”
Associar el nom d'Umberto Eco amb la figura d'un simple novel·lista seria caure en un error del que pocs escriptors actuals poden presumir. La riquesa del llenguatge i l'originalitat estilística que utilitza Eco per denunciar la corrupció de la societat actual situen l'autor italià com a referent mundial del panorama intel·lectual del moment. Perquè si alguna cosa té d'arcaic és ser un pensador en el sentit més clàssic del terme. El mes de desembre passat, Umberto Eco va presentar el seu darrer treball, El cementeri de Praga, a l'auditori del campus de la Ciutadella, davant de 500 persones. Carme Arenas, catedràtica de Literatura Catalana, filòloga, traductora i actual presidenta del PEN català, ha estat l'encarregada de traduir l'obra a la llengua catalana.

Com i quan s'inicia el teu treball de traducció de l'obra d'Umberto Eco? L'oportunitat d'entrar en contacte amb l'obra d'Umberto Eco sorgeix quan el fins llavors traductor de l'autor italià al català amb novel·les tan conegudes com El nom de la rosa i el Pèndol de Focault, Josep Daurel·la, va rebutjar traduir l'obra de Baudolino. Va ser llavors quan l'editorial Destino, que tenia els drets de l'obra en aquell moment, va decidir proposar-me’n la traducció. Però aquesta decisió també va estar consensuada per l'autor, qui, a través del seu traductor francès originari de la regió de la Catalunya Nord, va poder apreciar la meva feina com a traductora. El fet que l'autor participés en aquest procés de selecció no va ser un fet aïllat, sinó que la seva dinàmica de treball exigeix una relació estreta amb els seus traductors. I això es va fer evident en aquesta decisió.

Quina ha estat la major dificultat que t'has trobat a l'hora de traduir la seva darrera novel·la, El cementiri de Praga? Umberto Eco és, possiblement, un dels pensadors més importants del panorama intel·lectual del moment. Per tant, el treball de traducció que hi ha al darrere de la seva obra no és gens fàcil. Endinsar-se en els escrits d'aquest erudit implica un treball de documentació molt exhaustiu, ja que les seves novel·les es troben plenes de referents culturals de gran complexitat. En aquest sentit, el traductor té la responsabilitat de caminar en paral·lel amb aquesta herència cultural que Eco posa al servei de la novel·la. I molt especialment en aquesta obra, en què l'autor italià repesca la tradició de la novel·la de fulletó del segle XIX i combina, de manera magistral, material històric amb elements de ficció. La feina del traductor es

basa, aquí, a saber discernir tots aquests elements que l'autor fa coincidir en la novel·la. Umberto Eco és un clar referent literari i filosòfic. Què el fa especial des del punt de vista estilístic respecte d'altres autors? La principal diferència entre Umberto Eco i la resta de novel·listes que dominen el mercat editorial actual és el grau de complexitat de les seves obres. La majoria de novel·les tendeixen a utilitzar una economia del llenguatge molt escrupulosa que anul·la tota la seva riquesa. Però Eco fa tot el contrari. Posa a disposició del lector tots els coneixements que ha adquirit al llarg de la seva vida com a pensador amb l'objectiu que el lector els descodifiqui a poc a poc. El resultat són novel·les molt complexes i amb una llengua molt rica. Perquè abans que novel·lista, és un intel·lectual

TEXT :: Anna Monreal (HUM, 2009) FOTOGRAFIA: PEN

CATALÀ.

14

www.anticsupf.net

que ha innovat en molts camps del coneixement humà. I això, es reflecteix en tots els seus escrits. En aquest sentit, qualsevol traductor especialitzat en l'italià és capaç de traduir l'obra d'Umberto Eco o es necessiten coneixements previs per tal de treballar amb una obra tan complexa com aquesta? Deixant de banda els aspectes formals de l'obra, qualsevol traductor amb ganes i temps es pot encarar amb una obra d'aquestes característiques. L'element més important són els models culturals que es troben en el llibre. En obres d'aquest nivell, la llengua no és l'únic element que s'ha de tenir en compte, ja que també hi entra en joc el bagatge literari i cultural de l’autor. A través de la teva experiència en la traducció d'altres obres de l'autor, quina creus que és la clau del seu èxit? El secret d'Umberto Eco és haver dignificat el best-seller –haver aixecat el llistó. Mostrar que qualitat i vendes no tenen per què ser dos elements antagònics. A través d'un estil impecable i un contingut erudit ha demostrat que és possible escriure un best-seller sense deixar de banda la qualitat. L'originalitat del seu treball es troba en l'organització del relat en dos nivells de lectura. Un primer pla, on es troba el fil argumental superficial, apte per a un públic majoritari i un segon pla, ple de referents culturals i un llenguatge codificat, pensat per a un públic entès en la matèria. La seva obra és, per tant, pensada per a un públic entès? Totes les seves novel·les pretenen

condensar molta de la informació ja publicada en els seus assajos. En aquest cas, Eco posa en escena la teoria dels complots exemplificada a través de la qüestió de l'antisemitisme i el sionisme. És a dir, en clau contemporània, l'autor indaga en l'origen de la por de la societat actual i la situa en les teories conspiradores dels governs. L'autor fa una crítica oberta a la complexa relació que s'estableix entre el poder econòmic i polític. Per tant, tot i que se serveix de la novel·la per tal de fer arribar les seves idees a un públic més ampli, fora de l'àmbit universitari que el segueix pel seu treball com a semiòleg, les seves obres requereixen certa formació específica. Perquè darrere de tots els seus treballs sempre hi ha una lectura de la propia realitat que demana un lector atent. I a nivell personal, què ha representat per a tu traduir una obra referent de la literatura mundial? El fet de treballar de manera tan propera amb una persona com ell ja és tot un privilegi. No només intel·lectualment, sinó també humanament. No és gens vanitós, i això es nota en el gran respecte que té cap a la feina dels altres. Sempre té una solució per oferir, mai no imposa. A més, aquest cop l'experiència ha estat encara més gratificant, ja que hem tingut el privilegi de treballar conjuntament amb els traductors de la versió alemanya, anglesa, francesa, castellana i catalana (la meva). Aquesta oportunitat ens ha permès compartir punts de vista molt interessants davant d'una obra que exigeix un treball de decodificació molt acurat.

Carme Arenas, nascuda a Granollers (Vallès Oriental), és llicenciada en Història de l'Art i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtica de Literatura Catalana, crítica literària, editora i traductora de l’obra d’Umberto Eco al català. Actualment, és presidenta del PEN català i integrant del grup POCIÓ (Poesia i educació). Ha participat en la creació i la publicació del llibre Aprendre amb Joan Brossa (1993) i de les web Els-entra-i-surts de Brossa (Premi M. de Educación, 2004) i Viu la poesia. Ha publicat estudis sobre els moviments d'avantguarda, com Les avantguardes a Europa i a Catalunya (1990), amb N. Cabré, i Carles Sindreu i Pons o el compromís amb l'avantguarda, X Premi de Periodisme Amador Garrell i Alsina, atorgat per Òmnium Cultural (2002). També ha tingut cura de l’Obra Completa de Joan SalvatPapasseit i de l’edició de La Klàxon i el Camí, de Carles Sindreu. En el camp de la traducció, està especialitzada en la traducció d'obres de l'italià al català. Destaca el seu treball de traducció de Boccaccio, Maquiavel, Calvino, Svevo, Sciascia, Bontempelli, Satta i, especialment, d'Umberto Eco amb Baudolino, La misteriosa flama de la reina Loana, Sobre literatura i El cementiri de Praga.

El cementiri de Praga narra la història del capità Simonini, un piemontès afincat a París que es guanya la vida falsificant documents. Simonini, que no recorda gairebé la seva identitat, seguint els consells de Sigmund Freud, decideix posar la seva vida per escrit. Eco narra, a partir del protagonista, la seva visió de la història europea del segle XIX. Personatges de diferents èpoques conflueixen en aquest relat per tal de presentar una novel·la ancorada en el passat, però amb clares referències al present.

15

nautilia

nexe 44 1r semestre 2011

Com ficar-se sota la pell d’un lloc
xilla, perquè al final de la ruta hi ha una inspecció. Pel que hi ha a la taula, un se n'adona que no ha estat l'únic a qui li ha passat pel cap emportar-se un record ossi de París. L'altra vessant subterrània de la capital francesa fa una olor menys agradable. Es tracta del clavegueram (égouts, http://bit.ly/kxqDug), del qual també se’n pot visitar una part i introduir-se al món dels conductes d'aigua bruta i el seu reciclatge. D'altres ciutats tenen també móns molt interessants. Per exemple, Berlín. Relacionat sobretot amb la història bèl·lica, la ciutat conserva un seguit de búnquers i refugis subterranis. Tots són de construcció recent: aquí no van arribar els romans ni els cristians primitius, àvids constructors de túnels. Una associació anomenada Berlin Unterwelten (http://bit.ly/bqvewv) en fa visites molt didàctiques (també en castellà), a través de les quals es poden conèixer les condicions de vida sota terra durant la Segona Guerra Mundial. Seattle va patir un gran incendi a finals del segle XIX que va destruir bona part del centre de la ciutat. Es va decidir que la ciutat es reconstruiria, però uns metres per sobre del nivell de l'incendi. Era una oportunitat urbanística, ja que Seattle patia inundacions freqüents. Els edificis feien voreres davant del nivell nou. El vell, al final, es va acabar tapant. Font de malalties, al cap d'uns anys es va abandonar. Ara, una petita part es pot visitar a través del Bill Speidel's Underground Tour (http://bit.ly/33sKWr). Edimburg, Roma, Viena... són altres ciutats amb un patrimoni ric sota la superfície que també es pot visitar. En tot cas, quan visitis un lloc, recorda que potser sota els teus peus també hi ha un indret que paga la pena ser visitat. Aquí hi ha una llista no exhaustiva: http://bit.ly/98YI4W (compte per als claustrofòbics!).

Imatges subterrànies de Seattle.

ARRIBEM A UNA CIUTAT. Tot està a la vis-

Però moltes ciutats tenen un altre món que sovint s'amaga als turistes. És un món que es troba per sota del terra que trepitgem. I no ens referim només al metro, potser un dels únics moviments subterranis del visitant. La zona sota el nivell del turisme habitual també forma part del patrimoni d'un lloc. I pot arribar a ser tan atractiu com els llocs de la superfície. I fins i tot pot ser una excusa per endinsar-se en històries que només es poden comprendre bé en un context com aquest. De vegades, aquest patrimoni és ben conegut i s'ha incorporat d'una manera molt popular a les rutes turístiques habituals. És el cas, per exemple, de París. Però en d'altres punts, la subterranitat forma part d'un conjunt malt conegut, oblidat de les institucions públiques. Fins i tot en ocasions s'endisa al camp de la il·legalitat. No obstant això,

Francisco José Moya- bloc: www.nautiliaonline.com

ta. La guia ens descriu les principals atraccions i ens recomana rutes. Entrem en museus, restaurants, bars... Pugem a torres per veure panorames. Fem turisme de superfície.

algunes associacions lluiten per reivindicar aquest patrimoni. El fet és que, cada vegada més, algunes ciutats permeten que qualsevol pugui accedir al món que hi ha sota els nostres peus. De vegades, com hem dit, és una cosa institucional. Però amb freqüència, els descobriments es fan a través d'associacions que treballen en la conservació i la comprensió del que es considera una bona manera d'entrar en contacte –d'una forma diferent– amb el passat d'un lloc. Fem un ràpid repàs a tres opcions subterrànies. Els camins sota terra més populars i de més fàcil accés són els de París: les catacumbes (http://bit.ly/i5ikpl ), un magatzem d'ossos. A finals del segle XVIII, la ciutat va voler desmuntar tots els cementiris parroquials que omplien la ciutat i suposaven un risc higiènic. I va posar el contingut de les tombes als túnels d'unes pedreres de l'època romana. Resultat: 300 km de túnels (només se'n visiten dos) amb fèmurs, tíbies, calaveres..., alguns posats amb intenció artística. Advertència als visitants: no agafeu cap fèmur i us el poseu a la mot-

16

Viatjar

Nico

www.anticsupf.net

Els indignats
llor dels existents, malgrat les disfuncions. Els partits polítics són elegits democràticament, però el funcionament intern no sempre visualitza democràcia exemplaritzadora. La manca de primàries per escollir els secretaris generals i candidats n'és un exemple. Però també ho és el disseny del sistema d'elecció, en què les llistes són tancades. Candidats escollits a dit entre l'executiva de les grans organitzacions gestionadores de política. Un sistema al servei de la maquinària organitzativa dels partits polítics. Massa importància a l'estructura i menys pes a les persones. Ho podem veure al vot disciplinat als parlaments o a la inexistència de llistes obertes de candidats. Un parell de característiques que poden enriquir el sistema de partits polítics, en detriment de les cúpules executives dels partits.
TENIA PENSAT ESCIRURE UNES LÍNIES sobre

de carreres especulatives que finalitzen amb el control de la sobirania d'un país per part d'inversors estrangers sense que la Unió Europea hi posi fre. Tot al contrari, el càstig es materialitza en forma de préstecs amb interessos abusius per part del suposat protector europeu i exigències exteriors en política econòmica. El senyor Trichet, president del BCE, va dir que les democràcies europees no estan preparades per a una altra crisi. Potser el missatge és que una autocràcia sí que ho està. De fet, ja és així. La sobirania del poble no té veu respecte a les mesures econòmiques adoptades. Condicions sine qua non. Ara recordem les grans privatitzacions i les reformes per a la competitivitat industrial dels anys vuitanta com a requeriment per a l'entrada a la CEE, i els esforços posteriors per a l'entrada en la moneda única. La venda d'actius, la privatització d'empreses de sectors clau, precisament a països mare europeus que es van beneficiar de grans oportunitats i nous mercats, va ser el preu per garantir l'entrada a la societat europea. Doncs sembla que no va ser suficient i ara és necessari anar més enllà per mantenir l'espai econòmic europeu, que no polític. No és estrany que part de la societat acabi farta d'aquest sistema i es pregunti per què la sobirania rau, en la pràctica, en els inversors especulatius de capital o en unes organitzacions polítiques de funcionament obscur. Ningú no sap com acabaran aquestes mobilitzacions, però de moment ja han fet despertar de la hipnosi permanent a un bon grapat de ciutadans que només volen respostes. Amb el permís del conseller Puig.

una excursió en un entorn natural excepcional de les Villuercas, a la província de Càceres. Però els moviments massius dels indignats a les places de les ciutats espanyoles impacta de manera notable i és inútil abstreure's d'aquesta mobilització que no deixa indiferent. Es veia venir, ja era hora, per fi, ja s'han despertat, la fi de l'amnèsia, són algunes de les frases que es poden escoltar. La crisi econòmica està matxucant la majoria, especialment una part de la societat amb l'índex d'atur més elevat de la Unió Europea. Aquella que alguns asseguren que serà la generació perduda, que viurà pitjor que els seus pares. A més, les solucions econòmiques imposades han revelat un dèficit democràtic. Una vegada l'estructura econòmica ha trontollat, els fonaments socials de participació han deixat veure les grans mancances i dèficits existents. Al nostre país la democràcia està sustentada en la sobirania popular i ens organitzem en partits polítics. Valorem aquest sistema com el mi-

Aquest sistema ha quedat en evidència a Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia: països membres de la Unió Europa i integrants de la moneda única. Malgrat el paraigües d'un sistema financer europeu protector en fases expansives, intrusiu i regulador de polítiques públiques, aquests països han sigut objectiu de les regles del joc de lliure mercat internacional de capital, que han castigat els diferents excessos. Agències de qualificació privades que amenacen i redueixen la qualificació de la solvència de països plenament sobirans. Un paper que hauria d'estar exclusivament en mans d'un organisme europeu. El problema és saber qui controla aquestes empreses privades i sota quins criteris funcionen. Són agències que van demostrar una sobrada incapacitat de preveure la caiguda de grans bancs amb excel·lent qualificació, i són el detonant

Nico

Javier Nicolás

17

corresponsalia de Madrid

nexe 44 1r semestre 2011

El centre del món

CONFLUÈNCIA DE CARRERES, històries i

TEXT I FOTOGRAFIES:: Marta Parreño (DRET, 2020). IL·LUSTRACIÓ: Rosa Maria Iglesias.

La Puerta del Sol, a Madrid, és lloc de parada obligat a la capital espanyola. Per la seva història, pels seus establiments, per la seva bellesa. Potser no és el millor moment per visitar-la. O potser és precisament el millor. Centenars de persones que volien (i volen) un món millor van decidir reunir-se i acampar allà. I automàticament, gent de tot el món van seguir l'exemple reunint-se

Turistes, gelats i compradors d'or es barregen ara amb els activistes de la igualtat i la llibertat. Cente-

18

Marta Parreño

L'entrada a Sol resulta ara més emocionant que mai. Sempre ho ha estat, però ara adquireix més significat. Com l'astre, centre del mateix Sistema Solar, la plaça que porta el seu nom va ser escollida com a centre de reunió, d'activitat, de somnis. On anem a manifestar el nostre cansament? On hi cabem tots? On podrem sentirnos com a casa durant tot aquest temps?

Corresponsalia

gent. Lloc de visita, pelegrinatge i acampada. Centre de la ciutat, del mapa radial espanyol i del món sencer. Sol. Tres lletres per anomenar una plaça que irradia calor, vida, idees.

en places de tot el món, tal com es va fer en la nostra estimada plaça de Catalunya.

nars de missatges pengen de cordes d'estendre i els plàstics blaus que componen el campament no impedeixen que Carles III vegi, a lloms del seu cavall, que la seva plaça torna a inspirar la gent i que aquest nom, Sol, és una casualitat plena de significat. Deu carrers, dotze campanades, un ós i un arboç. Una ciutat que mai dorm o que ho fa al carrer, en companyia. Ara mateix la Puerta del Sol és més del que era. És tot el que era, que ja és molt, més un campament ciutadà ple d'utopia. És una plaça que guarda el secret dels llocs que sempre existiran.

racó de lectura

www.anticsupf.net

La pantalla, de paper
No sé tu què en penses, lector, del llibre electrònic i del llibre en paper; però jo, per més voltes que hi dono, no aconsegueixo trobar avantatges del primer sobre el segon.
PARAULES I RIUS DE TINTA pugnen cada dia

als mitjans per difondre postulats dicotòmics en contra o a favor del llibre de tota la vida o del llibre electrònic (ebook). Aquestes línies –debats al marge– volen ser només apunts sorgits d'una visió de lletraferida diletant, amant de les petites coses. És per això que potser els meus arguments a favor del llibre tradicional no et semblaran gaire sòlids ni madurs, o els titllaràs de pobres, escassos i excessivament romàntics: No cal dir que el llibre en paper és més còmode i accessible en qualsevol lloc i moment, perquè no depèn de cap bateria que l'alimenti. Però no t'enganyis, lector: és ell qui et nodreix a tu. És cert que un llibre es pot arrugar i fer malbé si es mulla, però aquella sensació de greu i ràbia continguda que sents en adonar-te que acabes de rebregar un grapat de pàgines dins la teva bossa de mà, et recorda que les coses que estimes són fràgils i requereixen la teva cura. Memento. O com es gaudeix, en palpar amb els dits quin gruix de pàgines et queda per llegir i quantes ja n'han passat pels teus ulls...! Si t'agrada molt el llibre, comptaràs amb recança les que resten per al final o, ben al contrari, et felicitaràs per totes les que ja has avançat. Que el camí sigui llarg o curt, lector –i que en frueixis–, ja ho saps: és sempre una qüestió d'actitud. I perquè la vida és literatura –o això creiem alguns–, sovint és fàcil que els amants dels llibres ens entestem a fer de l'existència una experiència literària. Com a conseqüència, tendim a il·lustrar pensaments, vivències o sentiments amb un vers o un fragment que vam llegir fa temps. En un intent de legitimar-nos (o per sentir-nos menys sols), anem a la recerca exasperada d'una auctoritas. I tot i sabent que a la pantalla del llibre electrònic apareiTEXT: Diana Argelich (HUM, 2007). IMATGE: Anaïs Argelich.

xeria a velocitat supersònica qualsevol paraula clau, tenim clar que preferim el camí ple de giragonses que ens brinda el paper. Que abans d'arribar a Ítaca ens creuarem amb més d'un ciclop. I

tot plantejant noves incògnites a les qüestions de sempre, desesperadament surarem pels fulls escrits, conscients que amb la vida no n'hi ha prou.

Algunes dades de context
El total de la producció editorial va augmentar a Espanya un 3,9% respecte a l'any anterior (ha passat de 110.205 el 2009 a 114.459).* L'edició de llibres en suport paper disminueix un 1,0% (95.959 llibres editats el 2010, vers els 96.955 de l'any anterior); l'edició en altres suports s'ha incrementat un 39,6% (18.500 suports el 2010, davant els 13.250 del 2009).* L'edició electrònica ha tingut un augment del 45,6% respecte a l'any anterior.* Els lectors de llibres digitals (e-reader) són l'1,0%.**
* Dades de l'estudi La Panorámica de la Edición Española, del Ministeri de Cultura (http://www.mcu.es/libro/MC/PEE/index.html). ** Dades de l'estudi Conecta d'HÁBITOS DE LECTURA Y COMPRA DE LIBROS EN ESPAÑA 2010. Gener del 2011. Desenvolupat per la Federación de Gremios de Editores de España.

19

la llei de Murphy

nexe 44 1r semestre 2011

EL MÓN, AVUI
INTERNET ÉS UNA MINA. Tant pot ser

una mina antipersona com una mina d'or, és clar… Però de vegades s'hi troben petites joies, ja sigui a través del boca-orella (i no pas del “boca a boca”, això és una altra cosa), o per pura casualitat. Darrerament m'he fet fan incondicional de Mundo Today (www.elmundotoday.com), una web hilarant amb notícies falses millor redactades i més ben trobades que la majoria de les que apareixen en els diaris “seriosos”. El seu format recorda l'edició digital d'algun mitjà escrit, amb les notícies d'última hora apareixent en la part superior com un teletip (“A Chiquito se le aparece Jesufistro”, “Saura vuelve al cine de la mano de Apple con iCarmela”, “5 de cada 10 pavos reales son falsos” o “Fernando Alonso para a vomitar en las curvas” són alguns dels genials pseudobreus), una notícia destacada (la més nova), d'altres aparegudes anteriorment i les que han rebut una millor puntuació per part dels lectors. Fins i tot disposa del suplement “Domingo Today”, una hemeroteca i “Los almuerzos del Mundo Today”, amb personatges singulars que expli-

quen alguna experiència no menys singular. Ja fa mesos que la notícia més votada és la de “Una anciana invoca al demonio en un curso de inglés”. La segona, “Telecinco emite por error ocho segundos de un documental” i la tercera, “Una discusión sobre Dostoievski enfrenta a dos bandas de Latin Kings” són només un exemple de l'extraordinària i encertada ironia dels redactors d'aquesta pàgina, que dirigits per Xavi Puig i Kike García, a data d'avui ens delecten amb titulars com “La revista 'Muy Interesante' pasará a llamarse 'Uala nen'”. El més bo del cas, és que només fan que reflectir les absurditats de la societat actual en un humor tan fi i un estil tan veraç, que em consta de primera mà que han enganyat a més d'un, que s'ha quedat de pedra en saber que “Gala borra sus últimos poemas porque se los marcaba en rojo el Word”. Per cert, jo sempre, per principis, deshabilito el corrector del Word.

La llei de Murphy

20

Murphy

cuina

www.anticsupf.net

CUINA VALENCIANA

l

a cuina valenciana és tan desconeguda i subjecta a tòpics com ho és el nostre país veí. Si sense cap dubte podem parlar de cuina mediterrània, també, com a casa nostra, hem de desmuntar el primer tòpic. La paella, a València, té nom i cognoms. Paella d'ànec, de sípia i cols, de costelles i coliflor, de bacallà, de verdura, de crancs, de pollastre i conill, de coliflor al forn..., sense comptar els arrossos que no són paella: caldosos, o al forn. Un dels millors espectacles que ofereix València ciutat és el del seu mercat: les anguiles, que es venen vives; els productes de l'horta, alguns desconeguts com els gínjols; i

evidentment els cítrics, els dàtils i les verdures. A més d'anguiles, la costa valenciana està ben sortida de peixos de mida petita, els de consum tradicional, tant fregits com en diversos guisats mariners, entre els quals destaca l'all i pebre. Els llegums també són de consum tradicional, i els trobem fins i tot als arrossos i a les paelles, en una combinació interessantíssima des del punt de vista nutricional. De postres, a més de les taronges i les mandarines, trobem diversos pastissos i dolços tradicionals, com la coca de llanda (una coca tipus pa de pessic, que es fa en una llauna o llanda); i d'altres dolços d'influència musulmana, fregits o amb profusió de mel i ametlles. En són un bon exemple els

torrons o la tortada d'ametlles i els bunyols. També s'hi fan formatges molt interessants, com els de Catí, i entre les begudes, a més de l'arxiconeguda orxata, hi destaca un gran esforç per recuperar les denominacions d'origen vinícoles, amb resultats molt interessants. El menú que proposem té un primer plat que ja es bastaria, l'arròs al forn a la manera de Xàtiva. Per això proposem un segon a base de molls o rogers, un peix de mida petita, que a l'estiu resulta especialment bo. De postres, bunyols de carbassa. Si bé trobem aquesta hortalissa tot l'any, val la pena guardar la recepta uns mesos per provar-la quan estigui al seu punt.

les receptes
Bunyols de carbassa Arròs al forn
Ingredients: tres quarts de quilo de carn de porc per a brou (careta, peu, cua...); un quart de quilo de costella de porc trossejada; un tomàquet madur triturat; una cabeça d'alls, quatre morcilles, dos naps, 400 g d'arròs, quatre tomàquets madurs petits, 100 g de cigrons, oli, sal, safrà, pebre vermell dolç. Ingredients: un quilo de carbassa, bullida o rostida al forn; 350 g aproximadament de farina; 45 g de llevat de forner; oli, sucre, peladures de llimona ratllada.

Si heu bullit la carbassa, escorreu-la bé abans de fer-la puré amb una forquilla. En qualsevol cas, ha d'estar tèbia i no calenta quan comencem el procés. Barregem el llevat amb la carbassa aixafada, i hi anem afegint farina i ho pastem amb les mans. Si la carbassa era feta al forn, potser necessitarem una mica d'aigua tèbia. Deixem reposar aquesta massa fins que pugi i la veiem ullada, és a dir, amb foradets a causa de la fermentació. La massa continuarà sent tova i se'ns enganxarà a les mans: per saber si ho hem fet bé, agafem una mica de pasta, li donem forma de bunyol i la deixem caure damunt la resta. Si la forma es manté, està ben pastat. Si no es manté, haurem d'afegir-hi una mica més de farina. Per anar fent els bunyols, n'agafem una mica de la mida d'un bunyol, amb les mans mullades, i la dipositem en abundant oli ben calent amb el polze i l'índex. Nota: l'arròs al forn també es pot fer amb brou preparat i cigrons cuits. En aquest cas no haurem de fer el brou, però les costelles hauran de bullir per separat una estona perquè estiguin tendres.

Fem un brou amb la carn destinada a tal efecte i les costelles, en el qual farem bullir els cigrons, remullats, fins que estiguin tous. A mitja cocció hi afegirem els naps trossejats. Mentrestant, sofregim en una cassola que pugui anar al forn l'arròs amb el tomàquet triturat, els alls i el pebre dolç. Quan el brou estigui llest, incorporem a la cassola les costelles, les morcilles, els cigrons, els naps i, si volem, també la carn del brou, tot plegat damunt de l'arròs. Hi afegim el brou, ho distribuïm artísticament i posem al damunt els tomàquets que teníem sencers, partits per la meitat. Ho enfornem 40 minuts a 190° –és important vigilar-lo i cal girar la cassola un parell o tres de vegades per que es cogui uniformement– i ho servim immediatament.

Montse Vives

Molls al forn
Ingredients: molls o rogers, dos o tres per persona segons la mida i la gana; oli, alls, julivert, tomàquet, llimona, pebre, sal, pa ratllat.

IMATGE: Anaïs Argelich.

Col·loquem els molls en una plata de forn amb una mica d'oli, ben nets, escatats i esbudellats; els afegim all i julivert picats, tomàquet madur pelat i picat, suc de llimona, sal i pebre negre. Ho rematem amb un raig d'oli i pa ratllat, i els posem al forn suau uns 10-15 minuts.

Cuina

21

antics alumnes

nexe 44 nexe 42 2009 1r semestre 2011

“El periodista s'ha de reinventar”
En aquesta ocasió, parlem amb Cristina Aced (Periodisme, 2003), experta en comunicació digital.
Arribo una mica abans a la cita amb la Cristina Aced. Consulto el meu mòbil i em trobo un nou tweet. És un DM (missatge directe) de @blogocorp, el nom que té l'entrevistada a la plataforma de microblogging Twitter. Em diu: “Estic arribant”. Em trobo al vestíbul d'entrada de l'edifici de l'IDEC, on fa classes de postgrau i màster. És algú que en sap molt de comunicació digital. De fet, acaba de ser triada entre les 100 dones amb més talent digital a Espanya, per Wellcomunity, un important fòrum de comunicació (www.wellcomm.es). És llicenciada en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, consultora en comunicació i col·laboradora a la UOC, l'IDEC i la Universitat Abat Oliva. El cafè que farem, promet molt! Tinc moltes preguntes. Espero que em doni temps de poder enllestir-ho abans de la seva classe. Començo amb una que segur que tots volem que ens contesti: Com s'arriba a tenir aquest estatus d'una de les 100 dones amb més talent digital? La veritat és que estic molt emocionada pel reconeixement (li vol treure importància, però en té); tampoc no té més transcendència. Per arribar-hi jo crec que s'ha d'estar al món digital, i això significa: participar-hi, conèixer-lo, estar-s'hi hores, entendre'l... S'ha de viure des de dins. Què creus que s'ha avaluat? Crec que el nexe comú entre les 100 dones que trobem a la llista seria la idea de ser “evangelitzadores” o que intentem sensibilitzar sobre aquest tema. Ho fem de manera natural, perquè ho creiem, ho vivim i perquè ens agrada. Sobretot, crec que transmetem aquesta passió i això es contagia. Segons l'estudi “Mujeres e Internet en Europa” (elaborat pel portal web www.enfemenino.com), les dones espanyoles són més actives a la xarxa que la mitjana europea. Per què creus que és així? És curiós, perquè això ara comença a canviar, però jo recordo que a les primeres trobades de bloggers a que vaig assistir, la representació femenina era molt minoritària, pràcticament anecdòtica. I era, si més no destacable, perquè en general els estudis diuen que són les dones les més actives en xarxes socials. Un exemple és l'àmbit de la salut. Segons un estudi recent, es parla que la dona es preocupa més de buscar informació en temes de salut. L'estudi també relaciona l'acció amb el paper de “cuidadora” de la seva família. Potser podria tenir-hi relació. Avui dia estar a Internet vol dir estar als mitjans socials. Com els definiries? Els mitjans socials o

TEXT: Mònica Fernández (HUM, 1996 - PER, 1999- @monicafa)

22

www.anticsupf.net

social media englobarien les xarxes socials i també altres eines com wikis, blogs, etcètera. Els anomenem “mitjans socials”, en contraposició a la idea dels mass media o mitjans de masses. I un dels primers conceptes clau, en parlar d'aquests dos tipus de mitjans, és el fet que els social media estan a l'abast de tothom, és a dir, que cada persona es pot convertir en un mitjà i comunicar. El fet que Internet sigui el mitjà a través del qual hi accedim ens permet en només un clic connectar amb el món, i per l'altra banda també ens permet arribar a nínxols de públic més segmentats. Per exemple, per tal que un diari sigui rendible, no es pot adreçar només a uns centenars de persones; però un mitjà digital sí que ho pot fer. Ens dius quina és la teva xarxa social preferida? Doncs a mi la que més m'agrada és Twitter. I és veritat que Facebook parla en femení i Twitter parla en masculí? No ho penso. Crec que cadascuna d'aquestes dues plataformes té un objectiu i d'aquí en podríem treure conclusions sobre el seu ús. En el cas de Facebook, es fa un ús més personal, de relacions amb els amics, col·legues..., i en canvi Twitter és més idoni de cara a temes més professionals. En el meus cas, en aquest últim jo comparteixo enllaços, estudis, informació rellevant... S'està comparant aquesta revolució que vivim a les xarxes socials amb la revolució que va significar la introducció de la impremta. Què n’opines? Sí, és veritat que s'està parlant d'influència en els models econòmics, socials i polítics del moment. Es parla del fet que aquest canvi que s'està produint és només comparable amb la revolució industrial, i en l’àmbit comunicatiu és veritat que també es compara amb l'arribada de la impremta. Sí que crec que estem vivint una revolució, però per poder fer una anàlisi de les implicacions ens falta viure-la molt més. És veri-

tat que ens està canviant la manera de fer i de pensar. En definitiva, se'ns planteja un canvi cultural respecte al que hem fet fins ara. Per tant, sí que hi ha un abans i un després. També ets periodista de formació, per tant, has d'estar molt al dia de com està canviant el paper del periodista tradicional en l'actualitat, dins dels mitjans socials. Sí, de fet, per exemple, al Regne Unit han començat a diferenciar i regular la informació que comuniquen els periodistes a través dels seus comptes de Twitter personals i els comptes diguéssim “corporatius” o d'empresa. Estem vivint un moment difícil a nivell periodístic, perquè els diaris han de trobar el seu lloc, s'han de reinventar. Crec que si el periodista se sap adaptar, reinventar i reciclar, pot ser una gran oportunitat. Avui dia el periodista no pot esperar tenir l'exclusivitat de la informació. Però el periodista pot aportar el rigor, el punt de vista més professional que el ciutadà ni té ni ha de tenir. La gent pot publicar evidentment el que vulgui, però això no substituirà el paper del periodista, que pot contrastar fets, tenir fonts, tot plegat, les tasques pròpies del periodista. Sobretot, en aquest moment en que hi ha tanta abundància d'informació a la xarxa, per diferents canals, és important que hi hagi una figura més professional que ajudi a filtrar i a organitzar tota aquesta informació. Hem d'assumir que no podem assimilar tota la informació que es publica cada dia, que fins i tot pot arribar a crear angoixa. Per tant, cada vegada és més important trobar els teus referents en els àmbits que t'interessa, i crec que en aquest sentit, els periodistes tenen molt a dir. Els estudis de Periodisme et donen una sèrie d'habilitats i capacitats que fan que estiguis preparat per fer una tasca de “content curator”, és a dir, aquelles persones que seleccionen la informació i fan de filtre. Per a mi, els periodistes són els

Cristina Aced, ponent en un dels darrers congressos nacionals en social media.

« En aquest
moment en que hi ha tanta abundància d'informació a la xarxa, per diferents canals, és important que hi hagi una figura més professional que ajudi a filtrar i a organitzar.

professionals que millor preparats estan per dur a terme aquesta tasca. Ens podries recomanar alguns blocs, plataformes...? Un bloc que sempre recomano és www.ecuaderno.com, de José Luis Orihuela (professor de la Universitat de Navarra), perquè és dels primers que vaig començar a llegir, i crec que va un pas per endavant. Parla de la comunicació digital i ell és una persona encantadora. També recomano tant en comunicació com en mitjans socials Roberto Carreras. Si el segueixes al Twitter (@robertocarreras), estàs al dia de tot el que interessa en mitjans socials. I és imprescindible parlar de les plataformes que funcionen com agregadors de blocs. Com per exemple, Marketing Fan (http://mktfan.com/). Si segueixes aquest perfil i envies els teus post a un agregador d'aquest tipus, t'assegures de no perdre't res del sector i arribar a més usuaris interessats en el mateix tema. Cristina, veig que tens moltes coses a dir sobre el món digital. T'animaries a col·laborar a la propera revista nexe amb una secció? I tant, hi estaria encantada. Doncs està fet. Et llegirem a la propera revista, i benvinguda!

«

23

exen
Vinyeta de Javier Nicolás
(nico@anticsupf.net)

AnticsUPF
Passeig Pujades, 1. Despatx 19.513 08003 Barcelona Tel.: 93 542 27 59 / Fax: 93 542 25 32 A/e: antics.alumnes@upf.edu Web: www.anticsupf.net @anticsupf

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful