Está en la página 1de 29

FAL SENSE MA.

J. Gars Crespo.

Tres i Cuatre, poesa. n 13 ISBN:84-85211-44-8 Diposit legal: Valencia-.3101-1977.

PRLEG.
JOAN FUSTER.
Jo no s si en unes altres circumstncies, Josep Gars hauria escrit mai versos. Potser s. O tant se val. El fet s que, aquestos versos precisament, els va escriure durant una llarga estada a les presons de Franco. Sens duote, en sentia la necessitat. Entre les quatre parets de la cel.la les paraules reprimides se li convertien en una manera de dir nova, impacient, excitada, i les deixava anar damunt papers secrets i eventuals. Poemes?. Per ms que poemes, o b una cosa distinta del poema ritualitzat per les convencions literries. I ara que podem, cal que els llegim des duna perspectiva que sobrepasse les rutines i els clculs de la poesia a lus. Ens arriben amb la palpitaci elemental del testimoniatge, i aix els hem dacceptar. Hi trobem tot all que la condici de pres comporta: lenyorana dels seus, dona o amics, i lngoixa de sentir-se sol i vigilat, i lobsessi dels murs i de les portes infranquejables. Hi trobem, encara, la confianza en la lluita interrompuda i la fe en una llibertat col.lectiva esperanzada. Qu si no?. Sons els temes de la humiliaci, de lamor, de la ira, de la injusticia, que constituyesen el pa de cada dia de les victimes que no es resignen a ser-ho. Josep Gars els asuma amb la urgncia del militant decidit. No hi intentaba cap exercici lric conscient. No es poca la literatura redactada en presons a tot arreu i en totes les poques: Cervantes i Dostoievski, Jordi de Sant Jordi i Villon, Genet i Quevedo, i mes gent insigne. La majoria, tanmateix, s literatura de literats, en la qual lancdota de la pres nomes significa una experiencia supernumeraria. Gars era un home de combat, sense vel.leitats culturalistas, que amb un llapis o un bolgraf clandest, burlava les prohibicions d lestabliment penitenciari i intentaba una comunicaci amb ell mateix i amb aquells que li eren ms prxims, en la sang o en les idees. La infame histria europea dels darrers cinquanta anys (presidis, camps de concentraci) ha prodit molta poesia com la seua: una multitud prcticament annima de poetes improvisats, que exclamaven matusserament el dolor duna condemna aprobiosa o la constncia tozuda en una fidelitat radical. Eren com la veu de tots els altres, molts ms que ni sabien ni podien escriure. Entre nosaltres, el gran desastre popular del 39 i la seua prolongaci fins avui, tan dramtics, hi han tingut un reflex mnim.

Quan dic entre nosaltres vull dir entre els qui parlem catal. Tenim, aix s, una gran (i docta) poesia de lexili, i memries i novel.les de la peripcia transhumant dels venuts. Tamb alguns document de lunivers concentracionari nazi, i fins i tot comencen a multiplicar-se les confessions de presos i de familiars de presos. Per la poesia de pres s inslita. Potser perque la persecuci franquista satur davant lintel.lectual reconegut, amb un respecte supersticis. No ho sabria explicar jo. I que conste que no estic lamentant-men. Mai no he estat partidari, per temperament i per convicci, de les detencions ni dels processos amargs. No hem vingut a aquest mon a fer mrtirs ni menys encara a fer poetes-mrtirs. Per Josep Gars shi trob. En coneixia el risc i ladmetia. I en la ttrica durada del seu captiveri va escriure uns versos. Aquests. Que siguen bons o dolents no s el problema. Son, ho repetesc, un tetimoniatge. Lnic, que jo spia, procedente del Pas Valenci en la llengua del Pas Valenci. I aix ja en justifica ledici. Al principat, a les Illes?.

UNES PARAULES. J. Gars Crespo.

Una cosa no nega laltra. Per de vegades cal decidir-se per una delles. I de vegades ho decideixen per u. Si jo poguera elegir, preferiria viure poemes a escriurels. Qu voleu que faa?. A mi no mentusiasma massa la gloria ni la posteritat personal. Em sembla molt ms interessant el present. Potser als setanta anys no pense el mateix. Us ho dir aleshores. Avui dna la casualitat que puc fer poc ms que menjar, cagar, dormir i escriure. I com que el cap no para, en primer lloc per no saber qu fer, en segon per aclarar-me jo mateix, i en tercer per si serveix un poc per a donar-vos a conixer el que sol pensar un pres poltic, aci van aquests poemas. Poemas o prosa a renglonets, tant se val. I fins i tot, potser mal escrits i amb influncies duns i daltres. Malgrat que lautor no viu massa llit, almenys que els padrins siguen importants. Per si de cas, grcies. Gemecs a banda, aquests poemes naixen perqu la meua companya els ha fet possibles. Sense ella haurien eixit, per diferents. No s si millors o pitjors. No ho sabrem mai. No es una qesti damor ni de muses extiques. A mi em sembla que es una quesito de ben nascut.

Per a ella, els seus amics i els meus, que han ajudat i ajuden, el meu agraiment. Per als presos poltics, el meu abra. Per a tots, aquests poemas o el que siguen. Juny, 1976.

-I-

Neix u com pot, ms b com sap. Aprn a guanyar-se la vida i la mort. Eixampla el cor fins que gaireb el bada. A doll les mans sobren. Planta una fita. Moltes. Es lloga una garbera de vegades. Sesvaeix a lhivern amb la pluja. Sovint sajusta la roba. Es fa home. O el fan. Se nadona que no tot s com sembla. Temptatives mltiples lacorralen. Ho intenten. Arengues i manifests lemboliquen. Ho procuren. Saclareix a poc a poc. Tot saclareix en aquesta vida. Viu, treballa, vol, beu... Fins que un dia es troba a la pres. De sobte, ve un fill de puta i li diu que tot s una xamba. B, agrat.

-II-

A la vora del riu, mare tinc les mans i els peus empresonats. Des dac veig passar la vida, sent els esclafits de rbia, aprecie lestima, reconec la importncia duns detalls, i us vull. I us escric. I us espere. Empenyeu fort.

-III-

El silenci del teu cos em rodeja, solidari, enardit, i fins laire pren forma a les meues mans, desitjoses, enyorants. Res de tot el que ha passat dorm encara. Entre lahir i el dem no hi ha ms barrera que les teues mans. Solament les teues cames i all que besen sn presents. La passi encavada, esperant-te. Al cap, vertiginosos, salvatges, centenars de besos, inacabats i condolguts. No hi ha mes dimensi que el teu cos ni ms plnols que les meues nsies. No hi ha ms lnies que les que surten dels meus ulls als teus pits. Tu ets el futur i lesperana. Cap al dem tot t en tu lorigen.

-IV-

Trenta-quatre anys en son molts, foradant-los a cops, excepcionalment. Prou per a saber qu cal fer i qu no cal. Sn molts fets recollits, amb maquillatge o sense ell, a lacte delimitat de viure. Acusatoris llumeners encreuats o garrotxes. Molts, per no massa. Mai no en sn suficients per a mantenir el fstic del retorn que acuradament es fa posa, es recobreix de retalls i ens malparla de tot all que trenca, obri, eixampla vida. Actituds esbossades de gaid, dia rere dia dissimuladament encanallades, saposenten dolces, mesurades, afalagadores. La lluita de cada nit. La lluita que ens fa com som.

-V-

Estimat Miguel: Fa una estona han tocat silenci i mhe quedat sol a cel.la. Van a fer-te un homenatge. Estudiosos poetes eloqents parlaran de la teua obra i cobriran la teua vida. Xicots entusiasmats et deixaran flors i potser et dedicaran una plaa al teu poble. Ja veus, van a coronar-te. Discursos, estudis, homenatges, records, dedicatries... Tha arribat la glria Miguel, la glria. Als homes sense adjectius els fan un monument o els fiquen a la pres. Tan se val. Mentrestant, els ramat que tu cuidaves i les terres que jo he solcat sembla que son dels mateixos. Fins i tot, les presons sn les mateixes i els que les viuen tamb. Ja saps el que passa. Paraules, paraules, paraules... i musiquetes. No tenfades i acut, si pots. No tot ser xanguet. Des de la pres, un abra, Miguel.

-VI-

Veuran la manera de posar-te cadenes. Cadenes que no fan soroll, sols de vegades fan remor de trets i maten. Arrelats en el passat eixiran a la llum vestits com els homes, amb ulls preciosos, unes paraules tendres i delicades, un anar recte i amb una tcnica perfecta per a fer lamor. Com a molt et semblaran titelles i no sn ms que morts vius. No hi ha cara sense cul. Cadenes, cadenes invisibles, sense parets. Volen que sigues cadena de tu mateix. Volen que cregues que all fet s el necessari. Volen que tacomodes a la representaci. Els dna por les teues ganes de viure. Sn com les cebes: corfoll darrere corfoll fins que ete quedes amb les mans buides. Darrere dells no resta ms que la mort. Son morts vius i volen que et mores ja. S. Veuran la manera de posar-te cadenes. Cadenes que no fan soroll, sols de vegades fan remor de trets i maten. Cadenes invisibles.

-VII-

Lhoritz compacte, masss; llum. Ombra que minva, turmentada sempre, inversemblant de goig o no. Afalagador dem dil.lusi, de soca-rel subtilment feble. Laventura de fer-se. Tanmateix no hi ha marge per a la deserci. Una xarxa de vida ens cobreix i ens assenyala milers dencreuaments, de possibilitats alternatives. La nostlgia de sendes, amics, amants, vides que mai no seran. Per que omplen negativament. Que marquen normes. I de vegades caracteritzen. Fan cam.

-VIII-

Trenta-tres canons rojos, amb metralla enamorada, enverinen cada nit els meus voltants i motlluren al teu aire els orgens de la vida. Un riu salvatge, un riu a borbolls, sense mesura, marca els solcs dels teus pits fins la clotada paridora de vida, dassossec. Llaurador sense terra, mariner sense mar, fal sense m, cavall sense jovada. Companya de laire, companya, distanciat dels teus llavis atapets. Desitjos rosegadors, continguts, desbocats. Canons rojos. Metralla enamorada. Trenta-tres.

-IX-

Al sa i al pla, tranquil.lamente vivim, a palpes, a males penes de vegades, fins i tot a desgrat. A corre-cuita sempre. Planificadament o sense solta ni volta volem, ens obrim de bat a bat, en un no res caiem, o ens fan caure i plantem cara de fit a fit, o de gaid. O ni tan sols aix. Per sempre de pressa. Establim estratgies i de trascant ens rebolquem amb elles, contra elles, de bona gana o mala, avergonyint-nos, o potser no. Vivint de puntetes, acuradament, de qualsevol manera, per exemple. Tancats al carrer, tancats a la pres. Intentant ser homes, o dones, de deb. Al sa i al pla.

-X-

Qu li donarem a la pastoreta... Potser mai no li han donat el que li feia falta. Volia un home i li han donat un mascle. Volia una llengua i li nhan donat un altra. Volia ser dona i lhan ficat a parir. Volia ser lliure i li han dit que es molt bonica. Volia amics i li han donat amants. Volia banderes i li han donat minifaldes. Ara vol parlar i li donen paperetes. Com als sants: la trauen en les festes i la guarden desprs. Potser volia i cal que exigesca. La pastoreta.

-XI-

Les paraules sn com una flassada, de vegades ens dna calor, de vegades ens ofega. De vegades ens tapa, de vegades ens deixa nuets. No sn res i ho sn tot. No tenen cara ni perfil, sn una malla dentorns borrosos per ens donen el nom de cada cosa. Sn servicials i de vegades maten, o creixen vida, o paralitzen. Les paraules em fan por i mai no s ben b com agafarles, qu fer amb elles, on ficar-les.

-XII-

La muntanya em recorda els teus pits, serens, nostlgics, ferms, teus, exactes, verges sempre. La mar em recorda els teus ulls, llargs, immensos, desitjants, teus, ulls aclaridors sempre. Muntanyes, ulls, mars, pits. La vida. Dahir, de dem. De sempre.

-XIII-

Ens vestiren lamor amb tants adorns que ens era dificults trobar-lo, viurel, sentir-lo. Hem hagut danar llevant-li el pa i el vi, el desig i la carcia, el calor i el fred, el costum i la rbia per a trobar-lo com s, o potser com era. O potser no ha estat mai i estem fent-lo tu i jo ara.

-XIV-

Plou. Els braos penjant. Paret, paret, paret i ms paret. Avui el mn es redueix a un tro de paper. Un tros de paper que acaba dient-me: et volem. Hi ha un dibuix de les nanes que tot plegat em diu: tesperem. Creue les mans i aprete el cos fins que em sembla abraat. Un toc de trompeta em desperta. Mire al voltant, perplex: paret, paret, paret i ms paret. Deixe els braos penjant. Escric: Espereu-me. Us vull. Fins sempre. -I signe. He de baixar pel menjar-. Plou.

-XV-

Llibertat. Soroll de llibertat se sent. Brollar la llibertat, fan. Forjar la llibertat, estem fent. Ferir la llibertat, han fet. Gemegar la llibertat, fan. Cisellar la llibertat, han fet i volen. Anomenar la llibertat, ho fan molts. Patir per la llibertat, menys. Lluitar per la llibertat, alguns. Trair per la llibertat, massa. La llibertat. Maig, 1976, Espanya. A la pres.

-XVI-

Avui estic a la pres qui sap demi de qualsevol punt em fereix laire. Em recorde de les nostres filles i del meu poble -la petita Rssia, per a ms senyes-. Tot em sembla pits, mans, ulls i em trobe, de vegades, acariciant pertot arreu. Amb fora. Vull omplir el buit que em produeix la teua absencia i em rodege de paraules, records i esperances, fins que el dem, objectiu, mofega, i un altra vegada em trobe abraat al coix. Encenc un cigarret, dissimulant, per a trencar el somni, i apareix, a poc a poc, un altre dia, un altra nit, tot un altre. I una vegada ms em recorde de les nostres filles i del meu poble -la petita Rssia, per a ms senyes-.

-XVII-

Ja mai tornarem a ser el que frem. Ja mai. Potser en el cam deixrem alguna petita cosa agradable que ahurem dhaber fet i no ferem. Potser en el cam deixrem la possibilitat de voler-nos duna manera nova, duna manera com ja mai ning es podr voler. Tots ells mhan desfet el present costosament creat durant trenta-tres ferms desitjos de viure agarrats als records de la teua falda, Mare. Per el futur s meu. Res no poden contra el meu futur i ho saben i tremolen. I vaig a fer-lo com a mi em rote, i em rota fer-lo abraat al meu poble, en una casa on jo espere a la dona que em vol i on les dues filles juguen, dormen o facen lamor, Mare. Ja mai tornarem a ser com frem. Ja mai.

-XVIII-

Res no ens fa tanta por com all que surt de nosaltres i sens escapa per entre les mans, descontrolat i a trossos. Prejudicis tenaos ens amenacen embolicant-nos el cap. Desesperats llancem lesguard al darrere i res no ens recorda aquests moments angoixats -el passat ha mort-. Al davant no hi ha ms que all que cadasc es fa. On trobar fora per a empenyer?. Duna banda tot el cos et tremola, amagat el desig, i els teus ulls -amant de passi de cosdubten inquiets, nostlgics, sols. Potser assistim al naiximent dun veure nou. Potser per qu no ?tot a no s ms que lesgarrament necessari de tot all caduc que es nega a la mort. No hi ha por, doncs, enfront del que naix. La por surt dall que est mort, ben mort, per que es nega i encara parla, i lluita, desesperat, per embolicar lesperana de ser all que et proposes. La por no t ms fora que la debilitat del nostre futur. Des de la distncia que ens obliguen a mantenir, tots estem amb tu i polsem el cor al mateix ritme. Si el futur s nostre quin dubte cap?la por fuig -quin dubte cap?-.

I et parirs dona nova.

-XIX-

Amb la fora mesurada havem plantat una bandera. Sense saber molt b per qu -els voliem a ells o ens voliem tu i jo?per havem parit fills i trobat el lloc exacte de cadasc. Podem, si vols, fer el recompte de les coses petites que hem fet i de tantes que podem i no en frem. Pero em sembla apressada tota fuga. Queda molt per viure, dir i fer, el buit que ambdos omplim -per separat i juntsno es veu qui el puga omplir satisfactoriament. Fins aleshores -la mort?s necessari viure agarrats a la bandera i la vidaque qued ferma i necessitada. Amb la fora mesurada, clar.

-XX-

Els tarongers. Lhorta. Muntanyes. Un riu. Jornaler a la plaa. Tres o quatre fbriques. Benefactors sangoneres. Joventud jove, joventud vella. Amor, sexe, diners, fills. Festes. Milers esperant que arriben els seus. Uns quants bergants solts. Dones amb les cames i els pits a laire i el cap baix terra. Mascles, molts mascles. Miseria, falles, xalets, processons. Fills predilectes. Capellans amb sotana, i leloqent poeta oficial. Paperets a la matinada. Una vaga. Subversius al carrer. Merder. I el diumenge concert de la municipal. El meu poble.

-XXI-

Volen allar-me i no poden. Entre el meu poble i jo hi ha un pont -les teues dues cames fermes-, un llampec -els teus dos ullsi dues mans que es creuen -els teus dos pits. Volen allar-me i no poden. El gram de la nostra passi -el poble enmigt arrelats el peus i els nucs tensos i dispossats. No te sexe el futur, no, ni hi ha ms sol que tres colors i un pont sense nit -fa molts anys que va amanixer-. Un pont, un llampec, i dues mans que es creuen. Volen allar-me i apagar el foc, i cubicar la mar, i empresonar lamor, i amagar la histria, i ensenyar a morir, quan volem viure. Volen allar-me i no poden. Per aix us escric. Fins sempre.

-XXII-

De sobte, racons oblidats o mai no vists, apareixen; noms buits somplen de vida, dal, sens eixampla lamor i el patiment, necessitem ms braos, ms ulls, ms cor, ms lluita. Ens ve estret el cos de sempre. Sestableixen nous llaos o columnes, sobren camins, es fa marxa. Son amics amants que arriben i ens multipliquen o sumen, sense cntics ni comparses. En el moment just.

-XXIII-

Cada matinada tothom naix com pot: abraat al coix i embolicat amb els llenols, empresonat per murs i barrots, amb un fusell a la m i la mirada llarga, soterrat dins dun paller humit. regant el tarongerar, damunt dun bolic de papers al despatx, amanyagat per la calor duns pits i dunes cuixes, o sota sis pams de terra. Tant li fa. Cada matinada tothom naix com pot. All important no s nixer duna manera amb una mirada dolenta o buida, un got de caf amb llet o farinetes, un renuc als testicles o un abra ben pegat. All important -pense jo, es clars solcar recte pas a pas, amb ms o menys fora, per solcar recte, abraat a un poble, per exemple el teu, fins la nit. I tornar a nixer no importa com. Per solcant recte

cada matinada.

-XXIV-

Cinc trallades a la matinada. Cinc esguits de sang roja. Cinc rastells de pedra al aire. Cinc nucs braus sense ramals. Cinc forats per a quadrar la vida. Cinc camins fins a la serra. Un poble. Una bandera. Tres colors. I ni un pas enrrere.

-XXV-

Estaves on calia estar. Vivies com calia viure. Has caigut com calia caure. Ens salvar qui cal que ens salve. Acabar tot com cal que acabe. Has estat i ets, bandera, llum, cam. Et portar com cal portar-te: prop del cor, lligat al cap. Aguanta. Viu. Amic meu.