“QUIN TIPUS DE MESTRE VULL SER” de Zineb Aalouf El Imrani Es diu que ser mestre és una de les professions

més fàcils en el món. Jo no estaria tant d’acord. Si fer-se càrrec d’un únic nen és tan complicat com deu ser el haver d’encarregar-se d’una vintena o encara més. Bé doncs, a continuació exposaré el que he decidit fer com a futura mestra de educació infantil. Jo vull ser una mestre en la que els alumnes puguin confiar en tots els aspectes fins al punt de contar-me els seus moments més especials de la seva experiència personal. A banda, d’això, també m’agradaria ensenyar-los amb tant d’entusiasme que se’n recordin per sempre, ja que els podria orientar per a la seva futura professió o dedicació. En el moment que sigui mestra tindré en compte aspectes com el diàleg, per a aprendre a acceptar l’opinió de la resta i per a aprendre a escoltar; com també el treball en grup, que suposa una reducció gradual del egoisme; i el més important per a mi, aprendre a perdonar els errors dels demés. Els aspectes que m’agraden en els nens és que alhora d’ensenyar-lis alguna cosa, acabes aprenent tu també. Aquest aprenentatge és degut sobretot al fet que cada un és un nou món, per això mateix estic quasi segura que després de certs anys d’experiència amb els infants em donaré compte que el que he après d’ells serà superior al que han après ells de mi. Jo pretenc fer comprendre als nens, que l’ensenyament serà com un viatge en el món en el que jo els acompanyaré. Un viatge on m’agradaria que es deixin endur per la seva curiositat, i sobretot que depenguin d’ells mateixos ja que com va dir en Antoni Puigverd: “als nens els hem robat els seus tresors: la llibertat, l’instint i la ignorància”. El que sempre evitaré serà el fet que perdin la confiança en sí mateixos , i sobretot, el fet de rendir-se. Vull que sàpiguen que aquest món per molt complicat que sembla, res en ell és impossible. I això és una de les meves metes més grans amb els infants, i com diuen els autors del Va de mestres “no som en aquest món per guanyarnos la vida, sinó per guanyar la vida.” Al cap i a la fi, han d’aprendre a ser utòpics, d’aquesta manera aconseguiran tot el que es proposen. A banda de tot això, he de dir que no pot ser és que en el segle de la tecnologia i el coneixement mantinguem les classes com fa més de cinquanta anys. Bé doncs, jo evitaria les classes teòriques, i els ensenyaria, entre d’altres una mica més sobre la natura que ens envolta, i tot de forma presencial i pràctica. Respecte a les classes a les aules, tindrien que tenir un portàtil al costat, amb el qual es faria tot. Les classes es tindrien que fer utilitzant la nova tecnologia i sempre intentant captar l’atenció de l’alumne visualitzant vídeos, jocs... que reflecteixen la matèria que es vol tractar. D’aquesta manera n’estic segura que aprendrien de forma molt més ràpida que en l’actualitat. Per acabar, vull dir que durant el procés d’aprenentatge amb els nens, mai contradiré el que van dir els autors del Va de mestres “el veritable acte educatiu no pot indicar mai quina és la meta que ha d’assolir l’altre; l’únic que pot fer és ensenyar-lo a viatjar”. I això, de veritat que mai ho oblidaré durant tota la resta de la meva vida.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful