ara.

cat DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

Llegir em fa créixer

Els arguments per convertir els fills en nens lectors no s’esgoten. La Setmana del Llibre en Català proposa activitats per fer els llibres més reals P. 4-6

ara

El dia ri lector per als s de 12 an 8 a ys

kids
JORDI PIZARRO

DEM À

http://mestres.ara.cat

http://criatures.ara.cat

P. 12-13
Escola

P. 03
Així fa de pare

P. 14-15
Família

Els més implicats amb l’escola. Pares i mares que es fan de l’AMPA

Xavier Bertran, pare adoptiu, creu que els fills han encaixat a la seva vida

Què pensen els pediatres dels pares? I els pares dels pediatres?

2

c

aracriatures
Amb la tribu

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Parcs infantils

D

esd’aquíafirmoquequeda inaugurada la nova temporadadegastarplaceta i parcs infantils! A l’estiuenfujo.N’esticfins al monyo. Ja són dotze anys de trepitjar places i el gran perjudicat d’aquest cansament és el petit de casa. Ja no puc més de xuts encertats a la cara, fonts antihigièniques, sorres dubtoses, terres encatifats de burilles i merdes de gos, esgarips eixordadors i senyores llençant qualsevol deixalla a tot arreu menys a la paperera. Com deia Valmont, arribats a aquest punt, no ho puc evitar. He fet prou i de sobres i m’he convertit en una mare d’aquelles horribles (la pitjor, esclar) que esquiva les places i els parcs infantils. Però al meu barri és difícil, molt difícil. Visc a a Barcelona, al barri de Gràcia, el barri mare de totes les places del món. Així que de tant en tant, com de nou deia Valmont, no ho puc evitar i pago peatge.
RESIGNADA. La pitjor mare accepta resignada que amb el nou curs haurà de tornar a visitar parcs i places. GETTY IMAGES

tal·lar aquell mític tobogan que acumulava electricitat estàtica al cos del nen quan lliscava avall i que regalava una descàrrega elèctrica al primer que el tocava.
Obrir la plaça

Fa anys, quan era la primera del barri (i la més ullerosa) a arribar a la plaça de torn, m’acabava discutint amb els de la neteja. M’hi discutia perquè arribaven tard i no tenien en compte que hi ha famílies que fan ús del barri abans de les dotze del migdia. I també m’hi discutia quan arribaven abans i tenien l’ocurrència de regar tota la zona infantil i la deixaven totalment inutilitzable. Pel que sembla, és massa esforç pensar que les zones infantils s’haurien de regar al vespre. En el fons penso que eren coses que feia per no adormir-me asseguda a terra, fent veure que mirava encantada com la criatura pujava i baixava del tobogan electrificat.
Quin temps, aquell

Requisits d’urbanista

Cada vegada que m’assec en un banc incòmode i observo com els nens estan a punt de trencar-se la crisma per culpa d’un gronxador situat al bell mig del parc infantil, m’assalta el mateix pensament. M’imagino la pila de requisits per presentar-se al concurs públic de disseny d’espai ludicoinfantil a l’aire lliure i en visualitzo una de les condicions imprescindibles: no tenir nens. I com a punt extra, odiar tot el que tingui a veure amb els menors d’edat i odiar encara més els seus pares, avis, cangurs, etc. D’una altra manera no s’entén per què hi ha el que hi ha.

M’he convertit en una d’aquelles mares horribles que esquiven places i parcs infantils

A veure, anem a pams. ¿Qui ha dissenyat la punyetera font que fa obligatòria la presència d’un adult perquè qualsevol marrec deixi de tenir set? ¿Per què el coi de botó va més dur que una pedra i el broc de l’aigua està fora de l’abast de tota criatura de menys de set anys? ¿I qui decideix sistemàticament que els gronxadors seran al mig del pas? Això si hi ha gronxadors, que hi ha barris que estem castigats sense. Però el que es mereixeria un monument és la llumenera que va ins-

Ah, aquells dies de parc i plaça... Perdia nens. M’oblidava les motxilles desades en un raconet perquè no empipessin. Em robaven joguines. Els nens es passaven hores i hores mirant fixament les llaminadures del quiosc fins que l’amo, fart, els feia fora, o, dèbil, els regalava un xiclet... Ara m’he tornat una mare expeditiva que va a la plaça una estona i prou. I que mira entendrida les mares ulleroses que esbronquen els de la neteja perquè netegen tard o reguen la plaça. Llei de vida. e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

Criatures de foto

Envia’ns la teva foto a: criatures@ara.cat

. L’Arnau i aró. D’ESTRENA a GEM de Mat

as, de 3 l’Ariadna Cas

scol anys, van a l’e

TOT A PUN T. L preparant-se a Laia Forcada i Culleré per al seu prim er dia a l’escol a.

La Laia i l’Orio REIVINDICATIUS. l’escola en català. sa de s’han sumat a la defen

l, d’Eivissa,

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures
Així fa de pare

c

3

El pare que et va matricular

Lluís Gavaldà Religiosament
lmeuxiquetjafatresanysqueva a la mateixa escola però enguany éscomsicomencésdedebò,perquè ha començat primer de primària. No, no patiu, no us faré ara un exercici de nostàlgia d’aquells sobre el nen que mai més tornarà. Més aviat em ve de gust parlar de l’escola que ell tenia i que mai tornarà. Parlo de l’escola “pre-escolar”, aquella on encara no hi han servituds, obligacions ni temaris imposats. La que encara no està contaminada, la que cada dia els fa mirar el món astorats amb tallers de descoberta, que aposta pel reciclatge, fa les matemàtiques sumant i restant vaixells pirates i transforma la lletra de palenlletralligadafentservirunamàquina màgica i misteriosa. Ara,però,lacosahacanviat.Inoho dic per la motxilla talla XL que hem hagut de comprar per encabir-hi tots elsllibres.Hodicperquèlarealitatens ha fuetejat les galtes en forma de paper, un paperet en què se’ns informa queapartirdeprimeresposaadisposiciódelsalumnesl’assignaturadereligió. Sí, es veu que tothom que té canalla ja ho sap això, però ja em perdonareu, jo sóc primerenc i encara no me’n sé avenir. Al segle XXI, en unestatlaiciaconfessional,enunasocietat en què s’apleguen cada cop més personesdeculturesicreencesdiverses resulta que l’escola pública està obligadaaoferirunahorasetmanalde religió.Ep!,inodelareligióquetutriïs,no,quetotssabemquelareligióbonaésladetotalavida,lacatòlica,apostòlica i romana, i que la resta som una collad’infidels.Aixòsí,nocalpatir.Teniml’opciódetriarunaassignaturaalternativa, creada expressament perquè els nens que facin religió puguin ferlaseva,sensemalaconsciènciaper deixar els altres avorrits en un racó. Una assignatura en què, segons sembla, els ensenyaran “valors”. Jo, que voleu que us digui, sóc tan infidel que trobo que els valors s’ensenyen sobretot a casa. I un dels valors màxims que m’agradaria inculcar al meu fill és el de no diferenciar els alumnes segons les seves creences o les dels seus pares, el de fer-li veure que de religions n’hi ha moltes i totes respectables i que cap és superior moralment a les altres. I, per què no dir-ho, també m’agradaria que algun dia aquests valors fossin els que s’ensenyessin a l’escola on va, sobretot si és pública, és a dir, de tots, creients i no creients. Una escola que, de fet, paguem entre tots. Això sí, religiosament.

E

Xavier Bertran “Només vaig deixar sortir l’instint”
Xavier Bertran és actor, guionista i pare del Nael, la Zínash i la Silvana, de 7, 3 i 1 any. Viu a Barcelona però medita marxar a un poble. Còmic extraordinari, se’l recorda per ‘Lo Cartanyà’. Ara volta per Espanya amb la comèdia ‘Sexos’ mentre n’escriu una altra que «també serà ‘heavy’»

FRANCESC ORTEU
FOTO: SCOTT CHASSEROT

T

ots dos són d’Etiòpia però no tenen cap vincle. De fet no són ni de la mateixa zona. Adoptar és una experiència molt especial. Hi ha un temps d’espera, d’un any i mig o dos, que vaig viure amb molta tranquil·litat. Ens van trucar i ens van donar una foto. El primer contacte va ser aquella imatge, la d’un nen d’un any. Va ser impactant. És un moment emocionant.

em deia: ja ho veurem. No tancava la porta, però ho deixava per més endavant.
I un dia t’ho planteges. El secret, crec, és tirar milles, fotre-t’hi de cap. Si no, sempre estàs frenant les coses i el moment no acaba d’arribar mai. Cal ser valent, pensar que podràs amb tot. Al final descobreixes que el fill encaixa perfectament en la teva vida. Quan va sorgir la possibilitat de l’adopció m’hi vaig sentir a gust de seguida. I vas repetir. L’experiència va ser fantàstica i de seguida engeguem una segona adopció. I la tercera filla és biològica, però amb una altra parella. Senten curiositat pel seu origen? Sí, en parlem. Els explico com va anar tot, que els vam anar a buscar lluny. El gran se sent feliç quan veu la bandera d’Etiòpia. Parlem de la manera com corren els etíops. Ho porta amb orgull. Quan els temes no són tabú, no hi ha problema.

I amb la Zínash, a què jugueu? Inventem una mena de jocs molt teatrals. Fem veure que som en un restaurant. Ella fa de cambrera i em porta uns espaguetis. Però jo no els he demanat així, li dic, i me’n porta uns altres, ben seriosa. Es fica de seguida en el personatge. Són grans actors, els nens. Tenen una capacitat total d’immersió en el joc. M’encanta. La família ha viscut força canvis darrerament. Les criatures els accepten molt bé. En el meu cas, han viscut un canvi de parella i ho han viscut bé perquè nosaltres ho hem portat d’una manera fantàstica. Amb la meva antiga parella ens tractem com si fóssim germans, estem junts cada dia. Ben mirat, el que hem fet ha estat augmentar la família. Ens ajudem molt. Ens donem suport en tot. Els nens estan encantats de la vida. A més, ella també acaba de ser mare d’una nena. Que dius! És maco tenir la casa plena de gent.

Tot et va de conya. No et fa patir res? El futur? No tinc un patiment especial per res, ni cap neguit. Sí que veig que el món no acaba de funcionar. Veig que alguna cosa important està petant i que potser es produirà algun desajust entre les eines que estem donant als nens i el que ells acabaran necessitant. Però l’únic que podem fer és confiar que se’n surtin. Vindrà el que hagi de venir i ho afrontarem dia a dia, que és la manera de fer les coses. Bona filosofia. Els nens no són gens rancuniosos, no arrosseguen els temes. Veient-los penso que alguna cosa no acaba de funcionar en la manera que tenim de pensar els adults. Explica-m’ho. Doncs que sempre ens estem projectant endavant i enrere. Mai no gaudim del moment. Demà he de fer tal cosa. Ahir em va passar això. Els nens, no. Cada dia s’aixequen contents i ja no recorden que potser se’n van anar a dormir bramant.e

I després? Al cap de quinze dies ja érem al país i allà tot va anar molt ràpid. Hi vam passar deu dies. Recordo que, des del primer moment, sense cap esforç, em va sortir el paper de pare. Res de teories, res de llibres. No vaig pensar mai com ho havia de fer. Senzillament, vaig deixar sortir l’instint i de seguida em va funcionar. Però et va costar decidir-te. La decisió la vaig prendre als 35 i el primer arriba als 37. Quan era jove i pensava a tenir fills sempre

Lluís Gavaldà és cantant

DIRECTOR CARLES CAPDEVILA SUBDIRECTORA ARIADNA TRILLAS EDICIÓ AURE FARRAN

COL·LABORADORS: TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ, LLUÍS GAVALDÀ, SÍLVIA SOLER, FRANCESC ORTEU, CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI, MARIA

JESÚS COMELLAS, EVA BACH, GREGORIO LURI, XAVIER GUAL, JAUME FUNES, JAUME CELA, JULI PALOU, PALOMA ARENÓS I GEMMA CASTANYER

ARA
C/ DIPUTACIÓ, 119 08015 BARCELONA TELÈFON: 93 202 95 95 CORREU ELECTRÒNIC: INFO@ARA.CAT

4

c

aracriatures
a la portada

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

La Setmana del Llibre en Català, que fins demà té lloc al Parc de la Ciutadella, té dos sentits. El primer és l’estàtic, perquè exposa la producció en la nostra llengua. El segon, el dinàmic, perquè fa reals els llibres gràcies a totes les activitats que organitzen

1. Una de les activitats de la Setmana del Llibre. 2.

Vull llegir, vull créixer
Pediatres i bibliotecaris llancen un programa que regala llibres i que vol fer més amena la visita al metge
TRINITAT GILBERT

Ivet Grané amb un llibre a les mans. 3. Víctor Cascales remenant revistes. 4. Alguns dels protagonistes de la Setmana. LA SETMANA

a ha començat l’escola. Les motxilles ja s’han omplert de llibres. I la Setmana del Llibre en Català té obertes les portes al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Un dels nens que no s’ho perd per res del món és Víctor Cascales, que acaba de començar 4t de primària a l’escola Tecnos de Terrassa. Des de nadó ha remenat llibres a casa, fins i tot quan es banyava. “Tenia contes d’aigua i recordo que m’encantaven”, diu. Ara, amb 9 anys fets, confessa que els seus preferits són els còmics, com els de Mortadel·lo i Filemó, els Barrufets, els Astèrix i els Stilton. També li encanta anar a llibreries, pel simple fet de passejar-hi i mirar les novetats de la secció infantil. Per això, la Setmana del Llibre no se la perd, perquè sap que

J

podrà prendre nota de les novetats publicades, “potser ja m’ho apuntaré per demanar-ne a la carta dels Reis”, sense oblidar que anirà als contacontes organitzats. “M’agrada escoltar contes”, diu.
A punt per als 30

Víctor Cascales, de 9 anys, ha crescut envoltat de llibres i li encanten La Setmana del Llibre d’aquest 2011 s’ha presentat com “la gran ciutat de la lectura”

La Setmana del Llibre es va celebrar per primera vegada el 1982, al vestíbul de l’estació de Sants. Enguany s’han presentat “com la gran ciutat de la lectura, amb 30 casetes, que són els expositors, i també amb rotondes, àgores i places públiques, on es fan els espectacles”, explica el president, Albert Pèlach. Les criatures són les protagonistes de gran part dels actes, que els permetran veure i tocar els protagonistes d’alguns contes, pintar-los o també parlar amb els autors. Hi ha possibilitats per a tots els gustos. Ara bé, la pre-

gunta clau és: per què és tan important que els infants llegeixin? “Dono 10 arguments de pes aplicables als infants, però també a les persones de qualsevol edat”, explica Pep Molist, bibliotecari i autor de la sèrie de la vaca Plis-Plau, de Baula Edicions. 1. Els enriqueix de vocabulari. 2. Els dóna una expressió oral i escrita més bona. 3. Els potencia la capacitat crítica a través d’una bona pila de punts de vista. 4. Els millora el coneixement cultural. 5. Els permet viure més vides. 6. Els dóna eines per moure’s millor pel món de la informació. 7. Els ofereix bons moments. 8. Els porta a conèixer mons imaginaris a través de les paraules. 9. Els dóna elements

per a la pròpia formació estètica. 10. Els desvetlla els sentits i les emocions.
Des de la consulta

Són tan considerables els beneficis, que els pediatres van sumar-se de seguida a la proposta que els va fer el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya d’acostar els llibres a les famílies. La pediatra Elisenda Trias n’explica un motiu essencial, ara adreçat als nadons: “Si les famílies els llegeixen en veu alta afavoriran el vincle que s’estableix entre els dos”. El projecte que ajunta pediatres i bibliotecaris de Catalunya i d’Andorra és el Nascuts per Llegir (www.nascutsperllegir.org). Va néixer inspirat en un projecte d’Itàlia, on la bibliotecària Nati Calvo el va conèixer, i ha comportat que les sales d’espera de les consultes

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures

c

5

01

Agenda Setmana del Llibre Dissabte, 17 de setembre
e
ESCENARI ÀGORA 11.00 Pinta’m un conte! Amb la presència de Cristina

Sardà (Ed. Baula), Laura Gonzàlez i Aina Cordoncillo (Tàndem Edicions), Mar Cerdà (Ed. Proteus), Mercè Canals i Núria Homs (Grup Edebé) i Stefanie Pfeil (Takatuka) 18.30 L’hora del conte amb Gina Tarongina. Vivim del cuentu. La Galera. Taller familiar 19.30 Vols ser ajudant de l’Inspector Sito i Mai TincPo? Antonio Iturbe i Àlex Omist. Grup Edebé. Contacontes familiar e
ROTONDA DE LES BIBLIOTEQUES 11.00 Contacontes. Equip Ginjoler. Organitza El

Cep i la Nansa
12.00 Marramiau, basat en l’obra de Gemma Lienas. A

càrrec de Mon Mas. Espai: Biblioteques de Barcelona
13.00 Pinta’m un conte. A càrrec de Cristina Sardà (Ed.

Baula), Laura Gonzàlez i Aina Cordoncillo (Tàndem Edicions), Mar Cerdà (Ed. Proteus), Mercè Canals i Núria Homs (Grup Edebé), Stefanie Pfeil (Takatuka) 18.00 El monstre de xampú, basat en l’obra de J.A. Martín Piñol. A càrrec de Marta Otzet. Espai: Biblioteques de Barcelona 19.30 Espectacle. Quina en traiem del pou? Marta Romera i Mercè Canals e
TALLERS C 12.00 Taller. Juguem a fer parelles. Companyia Peus

02

03

Grossos. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. A partir de 5 anys 13.00 Taller. Anem d’aventures amb els quatre bandolers. Companyia Peus Grossos. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. A partir de 7 anys 17.00 Presentació del llibre: La meva primera guia d’ocells. José Luis Gallego. La Galera Familiar 18.00 Taller. Fem la careta de l’Esquirol Poruc! Marinva Castellnou Edicions. Familiar. e
TALLERS LL 11.30 Joc. Geronimo Stilton, enviat especial Estrella

Polar i Skilstuna. Grup 62 / Estrella polar. Familiar 17.30 Espectacle. Endevina, endevinalla! Núria Clemares. Editorial Barcanova. A partir de 6 anys 19.00 Joc. Juguem amb les paraules. Núria Clemares. Editorial Barcanova. Familiar

Diumenge, 18 de setembre
e
ESCENARI ÀGORA 11.00 Un matí amb Joaquim Carbó (Premi Trajectò-

04

ria). Joaquim Carbó. La Setmana Familiar 11.30 Espectacle. L’ocell meravellós. Titelles Babi. Xarxa de Biblioteques. Familiar 12.30 Espectacle. El Miquel sobre l’asfalt, de Joaquim Carbó. Titelles Marduix. Biblioteques de Barcelona. Familiar 13.30 Espectacle. Animació familiar. Oriol Bargalló. APPEC. Familiar e
ROTONDA DE LES BIBLIOTEQUES 12.00 Espectacle. Bona nit, monstres! Núria Clema-

res. Editorial Barcanova. A partir de 2 anys 13.30 Espectacle. Piu-Piu, la primera revista en català per a nens de 0 a 3 anys. Gina Clotet. Publicacions de l’Abadia de Montserrat e
TALLERS C 11.30 Taller. Taller de la tribu de Camelot. Estrella

Polar i Skilstuna. Grup 62 / Estrella polar. Familiar e
TALLERS LL 13.00 Taller. Festa Major. Núria Clemares. Editorial

Barcanova. A partir de 4 anys

6

c

aracriatures

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

dels pediatres siguin més amenes gràcies als llibres que els aporten les biblioteques i gràcies als rètols penjats a les parets, plens d’informació dels llibres més adients per a cada etapa de la criatura. “A més, el primer mes, el segon i el sisè, i també el 1r i 2n any, els pediatres i les infermeres donem als pares una carpeta amb una selecció de llibres que poden trobar a les biblioteques”, diu la pediatra. És més, Elisenda Trias assegura que ella va més enllà i acaba aconsellant sempre als pares que regalin llibres als seus fills, que mirin de tenir una casa on les criatures puguin trobar llibres fàcilment: “Quan els hi dic, els hi justifico amb tots els arguments que puc. Un, per exemple, que els llibres ajuden a augmentar la concentració”. “Gràcies a aquesta sensibilització transversal de l’Institut Català de la Salut i les Biblioteques de Catalunya, els llibres entren a més cases, perquè els hem acostat a famílies que no hi estaven properes, que no coneixien la biblioteca de barri”, explica ara Montse Roig, coordinadora de Nascuts per Llegir. Dit amb unes altres paraules: “Hem buscat lectors allà on passen moltes famílies, amb un nivell socioeconòmic divers. Si hagués estat un projecte de biblioteques, hauríem creat lectors en l’entorn on ja n’hi ha”. A tot això, les germanes Ruth i Maria Grané, juntament amb la seva cosina Ivet, també se’n van aquest cap de setmana a la Setmana del Llibre. La Maria i la Ruth són apassionades dels tallers de pintar. I dels contes de la Tea, de la col·lecció de Gerónimo Stilton. La Ivet vol anar als contacontes i també buscarà contes de relleus i textures, que són els seus preferits.e

Vols un llibre solidari que ajudi les escoles de l’Àfrica?
e Teniu llibres que fa temps que vau llegir i voldríeu intercanviar-los per un de nou que us interessi? Unicef i la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ho fan possible. Fins al 2 d’octubre, a l’estand que Unicef té entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el passeig de Gràcia de Barcelona, es poden portar llibres usats, que es valoraran i que automàticament es posaran a la venda, a un preu d’entre un euro i cinc euros. La iniciativa fomenta la idea de reciclar o reutilitzar llibres, però, a més, sustenta tot un altre projecte solidari, perquè Unicef destinarà els diners recollits a garantir l’accés a l’educació de les escoles de Mali (Àfrica). Es dóna la circumstància que Mali té una població de 13 milions de persones, un 45% de les quals són menors de 5 anys. Unicef, per quart any consecutiu, aconsegueix que un esforç tan petit com portar un llibre llegit de casa es converteixi en una ajuda tan gran per a l’Àfrica.
LLIBRES PER A TOTHOM. Un llibre ja llegit pot significar molt per a un nen de

l’Àfrica. Unicef recull llibres vells amb finalitats solidàries. UNICEF

Les criatures protagonitzen gran part dels actes de la Setmana del Llibre El projecte Nascuts per Llegir ha portat els llibres a les consultes pediàtriques

Un llibre especial en llengua de signes
e L’editorial El Cep i la Nansa presenta avui a les 11 h, a la rotonda de les biblioteques El sol fa tard. És un dels molts títols infantils que tenen publicats (molt recomanable també Quin embolic còsmic, de l’escriptora Montse Balada) en la innovadora col·lecció Ginjoler. Per què són innovadors? Perquè són llibres accessibles per als infants sords, perquè estan escrits en llengua de signes i perquè sempre s’expliquen en aquesta llengua de signes. Els oients tampoc no hi són exclosos, perquè els contes també estan escrits en lletra lligada i, en les sessions de contacontes, també compten amb intèrprets (Cesca Mestres, especialment) que aglutinen els dos llenguatges. La inflexió educativa es troba en el fet que un oient sortirà de l’activitat havent après moltes paraules en llengua de signes, a més d’una cançó popular del cançoner català, que arribaran a cantar fins a tres vegades. I la criatura amb deficiències auditives es trobarà amb una activitat exclusiva per a ella, que podrà compartir amb la resta d’amics. “La llengua de signes catalana també és una llengua del nostre país i el Ginjoler li dóna visibilitat a la festa de la literatura catalana”, explica l’editora d’El Cep i la Nansa, Cesca Mestres.

EN SIGNES. A la

ACTIVITATS. La Setmana

organitza contacontes i espectacles infantils. LA
SETMANA / JORDI CANYAMERES

Setmana també hi ha espai per als llibres per a nens sords. EL
CEP I LA NANSA

Demà a l’Ara Kids Curiositats sobre el cos humà Grans descobriments
Sabies que quan esternudem l’aire que expulsem surt a una velocitat de 150 quilòmetres per hora?

ara

També sabràs què és la immersió lingüística i aprendràs a dir coses en molts idiomes en el reportatge sobre la llengua.

kids

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures
Històries

c

7

També va ser petit

Flors de Bach

Sílvia Soler Vincent van Gogh
eria fàcil recordar, ara mateix, alguns dels genis que no haurien arribat a ser-ho sense el suport incondicional d’una persona pròxima. Parlem d’aquella figura que es manté sempre a prop de l’artista, en segon terme, proporcionant-li estabilitat emocional o seguretat econòmica o posant ordre pràctic al seu caos interior. O totes tres coses. La majoria de les vegades es tracta de la parella sentimental del creador: Leonard Woolf per a Virginia, Alice Toklas per a Gertrude Stein o Gal·la per a Dalí. Potser ens costaria més trobar un artista que tingués una relació tan poderosa si aquesta relació no és amorosa. Per això, probablement, ha cridat tant l’atenció als estudiosos i admiradors de Van Gogh el paper tan rellevant que va tenir a la seva vida el seu germà Théo. Una complicitatqueesvacrearenlamés tendra infància i que va anar creixent i consolidant-se fins a la mort del genial pintor. Vincent van Gogh va néixer, però, marcat per l’existència d’un altre germà que no era Théo. Era un altre Vincent. Els seus pares, Theodorus i Anna, van tenir un primogènit, Vincent Willem, que va néixermortel30demarçdel1852.Just un any després, el mateix dia, va néixer un altre nen, que va rebre els mateixos noms, Vincent Willem. Diu la llegenda que el futur pintor d’Els girasols passava cada dia, per anar a escola, pel davant de la tomba del seu germà, on hi havia escrit el seu nom. És fàcil pensar que aquest detall macabre va poder marcar d’alguna manera la psicologia del petit Vincent. Després d’ell van néixer Elisabetha , Théo, Anna, Wilhelmina i Cornelis. Vincent ana-

Eva Bach L’imperfecte és perfecte, de vegades

S

va a escola, però no cada dia ni amb horaris regulars. Només li interessava dibuixar, però els professors consideraven que la seva tècnica no era bona i mai no va rebre cap elogi. Vincent, un noi de personalitat forta i caràcter sovint massa difícil, no es va deixar desanimar i va mantenir intacta la seva passió pel dibuix i la pintura. Tres dels seus oncles eren marxants d’art. De fet, el noi va començar la seva carrera treballant en aquest negoci , però aviat va considerar que era un món ple de falsedat i va deixar la feina. El seu germà petit, Théo, sí que va mantenir-se tota la vida com a marxant d’art i només gràcies al seu suport

Gràcies al suport del seu germà Théo va aconseguir pintar les obres que ara són admirades arreu

incondicional l’inestable i temperamental Vincent aconseguia pintar les obres que ara són admirades als museus de tot el món. Segons testimonia la correspondència entre els dos germans, Théo va consolar Vincent en els seus nombrosos fracassos amorosos, va intercedir per ell en les contínues i sonades baralles amb el seu pare i va fer-li de representant perquè pogués vendre les seves obres i obtenir-ne alguns ingressos. L’amor incondicional de Théo no va poder esmorteir,però,elturmentqueVincent duia a dins seu. Amb només 37 anys, el pintor es va disparar un tret que el va ferir mortalment i va morir, dos dies després, al seu llit. Va ser, evidentment, el seu germà, qui el va sostenir fins al darrer moment. Théo només va viure mig any més que Vincent. Les seves tombes, veïnes i bessones, són visitades per milers de persones cada any al cementiri d’Auvers-sur-Oise. e
Sílvia Soler és escriptora

V

agi per endavant que sóc amant de les coses ben fetes i que disculpo l’error però no la incompetència, i menys quan esdevé una xacra col·lectiva que desmereix i arruïna un país. La imperfecció a què jo em refereixo és una altra. És la de les coses que encara estan lluny de l’ideal, la d’allò que està bé però no, però no acaba de ser rodó, la de no és com voldríem que fos i no depèn de nosaltres que arribi a ser-ho. La realitat, el món i les persones estem plenes de petites i grans imperfeccions, que no sempre podem canviar. El que no fem prou bé; aquell amic que ens surt amb estirabots; aquell mestre que és antipedagògic; aquelles paraules que hauríem d’haver dit o que ens hauríem d’haver guardat; aquell acte que ha estat mal organitzat... Si ens hi obsessionem i ens dediquem a combatre-ho, tenim molts números per viure permanentment insatisfets. Si considerem que l’imperfecte forma part de la vida i l’assumim amb naturalitat, viurem més relaxats nosaltres i els que ens envolten.

És qüestió de límits

Aquesta és una d’aquelles qüestions en què de la teoria a la pràctica hi va un abisme. Podem subscriure el plantejament, però a l’hora de la veritat som pares extremadament perfeccionistes i exigents amb els nostresfills,aquisotmetemaunmarcatgeangoixant i de qui minimitzem els encerts i magnifiquem els desencerts.Ensdesesperemquanlescosesnos’ajustenalsnostresesquemesoactuemcomsis’acabésel món quan els toca un mestre antipedagògic. L’imperfecte té a veure amb els nostres límits i amb l’acceptació de la realitat com és. Aprendre a conviure-hi esdevé una cura d’humilitat i un signe de saviesa. Diu un escriptor d’èxit que no existeix res completament errat al món. Fins i tot un rellotge aturat l’encerta dos cops al dia.
Eva Bach, escriptora i pedagoga, aporta reflexions sobre la comunicació entre pares i fills a partir d’una frase que ens ajudi a educar

Nens, a la cuina!

Ada Parellada Aliments bons, aliments dolents i aliments nocius
la porta de l’escola escolto les converses entre els pares. Avui, com ben sovint, es parla dels aliments dolents, poc recomanables. Hi ha un pare que en titlla un parell com a “nocius” per als infants. En la categoria màxima d’aliments demonitzats guanyen la brioixeria industrial, les llaminadures i tot el que agrupem amb el nom de fast food: hamburgueses, patates fregides i frankfurts. Com a aliments bons, els pares coincideixen a enumerar les hortalisses, les fruites, el peix i els llegums. No hi ha tant consens en el cas de la carn vermella i de la blanca. Hi ha pares que les classifiquen a la llista negra i d’altres troben que no n’hi ha per a tant... Els pares de nens que accepten amb alegria aliments considerats dels bons, ho expliquen a tort i a dret. Hi ha una mare que no diu res, deu ser que no gosa. Finalment explica que quan va de bòlit sopen croquetes precuinades i pizza. Se sent culpable i promet esmenar la seva conducta. Per definició, un aliment no pot ser mai nociu. Perquè tot el que és comestible aporta nutrients, que són els elements que ens donen i conserven la vida. Els aliments no són bons o dolents individualment, sinó pel fet de formar part d’un conjunt. En definitiva, una dieta pot ser excel·lent o nefasta, i mai un aliment per ell mateix. Hi ha quatre paràmetres que determinen la categoria bona o dolenta d’un aliment. Quantitat Segons la creença popular, les llenties són més saludables que les patates rosses. Ara bé, si mengem una galleda de patates ens portaran a l’hospital i si la mengem de llenties, també. Quan Fins i tot les llaminadures poden ser una bona opció si l’infant realitza una activitat física superior a l’habitual. De fet, als esportistes d’elit prenen un suplement de sucre per recuperar-se ràpidament de l’esforç. Amb què El menú ha de ser saludable. Un tros de xocolata en acabar un àpat en què no hi han faltat els hidrats de carboni, les vitamines i les proteïnes és un bon final. Freqüència Un pastisset industrial a la motxilla quan van d’excursió és una bona opció, només com a berenar ocasional. Per a cada dia, millor un entrepà! Els aliments són bons, depèn de nosaltres transformar-los en “nocius”. e
Ada Parellada és cuinera

A

8

c

aracriatures
Infància

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

GENEROSITAT. Montse

Cruz és una de les donants del Banc de Llet. Aquí amb la seva filla Mireia, d’onze mesos.
MANOLO GARCÍA

La dida làctia
EVA CALVET

BANC DE LLET

Encara avui es troben mares de llet

¿D

e què parlarien Pepeta Torres i Montse Cruz si es coneguessin? Podrien explicar-se que totes dues han ajudat nounats que no podien rebre llet de la mare biològica. La Pepeta té 83 anys i la Montse en té 36. Pertanyen a èpoques distants i representen també dos conceptes de dida diferents. La Pepeta viu al Palau d’Anglesola, al costat de Mollerussa. Va tenir cinc fills només amb dotze anys de diferència: el primer quan en tenia 19 i l’últim amb 31. Va alletar-los tots i, en el cas de l’Antonio, va doblar les hores de feina. Quan tenia cinc mesos, una dona del poble va morir després del part. La Pepeta es va oferir a donar el pit al nen, de manera que Antonio Visa, el seu fill, va tenir

un germà de llet durant un mes i mig que, ironies del destí, també es deia Antonio. Avui dia tots dos recorden l’experiència d’haver compartit la mateixa mare de llet. “Sempre havíem tingut bona relació amb la família de l’Antonio [Bresoli], i quan la seva mare va morir de seguida els vaig dir que els volia ajudar”, diu la Pepeta. Cada tres hores anava a casa de l’Antonio a donar-li el pit, i a la nit, si el nen plorava, l’hi portaven a casa perquè l’alletés. La Pepeta explica que a la seva època donar el pit era un fet molt habitual. “Criar els fills amb biberó era una excepció. De fet, estava una mica mal vist que una mare renunciés voluntàriament a alletar el seu fill”. També cal dir que la llet artificial era molt més cara i molta gent no se la podia permetre. Les motivacions per ser dida han estat històri-

cament molt diverses. Tal com explica l’autora del blog La mama, Cira Crespo, n’hi havia que servien en cases particulars de famílies adinerades, d’altres eren llogades per un hospital i també hi havia dones, com en el cas de la Pepeta, que de manera desinteressada ajudaven un nadó que havia perdut la mare. “Mai no em vaig plantejar de cobrar per donar el pit a l’Antonio, però recordo que tres setmanes després d’haver-lo deixat d’alletar em van regalar sis gallines!”, diu la Pepeta.
Coses que no canvien

“Quan la seva mare va morir, de seguida els vaig dir que els volia ajudar”, diu la Pepeta

“Ho faig sobretot perquè penso que no poder alletar un fill propi ha de ser frustrant”

Quilòmetres enllà i seixanta anys després, Montse Cruz, de Castellbisbal, també està vivint una experiència maternal una mica singular. Està alletant la seva filla d’onze mesos, la Mireia, i l’excedent de llet que s’extreu del

MARE DE LLET. La Pepeta va ser mare de llet de

l’Antonio, el fill d’una amiga de la família que va morir en el part. FAMÍLIA VISA-TORRES

pit el guarda en uns potets al congelador. El destinatari d’aquesta llet és doble: un de conegut, la Mireia, i un altre aparentment sense rostre, el Banc de Llet Materna. “Unes mares del grup de suport a la lactància em van comentar que existia el Banc de Llet i que buscaven donants”, explica la Montse. “Ho faig sobretot perquè la llet materna és molt bona per als nens, i penso que no poder alletar un fill propi ha de ser angoixant i frustrant”. De fet, al principi, l’alletament de la Mireia tampoc no va ser senzill. “Crec que aquesta experiència em va fer reflexionar i em va motivar a ajudar altres mares”. El Banc de Llet Materna fa mig any que funciona i té per objectiu ajudar les mares que no poden donar el pit al seu fill. Tot i així, la presidenta del Banc, Gemma Valeta, matisa que els casos en què un nounat

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures

c

9

pot rebre llet materna d’una altra mare són molt restringits: “Només en poden rebre els nens prematurs que hagin nascut abans de les 32 setmanes i que pesin menys d’un quilo i mig. Sempre amb prescripció del seu neonatòleg i després que hàgim comprovat que la mare biològica no té possibilitat d’alletar el seu fill”.
Condicions de donant

Per poder donar llet, cal estar alletant un nen i tenir prou llet, a banda d’uns hàbits de vida saludables. El procés s’inicia amb una entrevista mèdica amb un professional del Banc de Sang i Teixits, que fa unes analítiques a l’aspirant. Si tot és correcte, li proporcionen un tirallet i els envasos específics per poder-la conservar. El mateix Banc de Llet s’encarrega d’anarlos a buscar al domicili de la donant. Hi ha dotze punts fixos de recollida a tot Catalunya. La Gemma explica que la majoria de donants ho fan per motius altruistes. “Moltes han conviscut a l’hospital amb mares amb problemes per alletar i per aquest motiu estan molt sensibilitzades”. I com encaixen aquest fet les mares biològiques? La responsable del servei de neonatologia de l’USP Dexeus, Roser Porta, creu que en general les receptores no tenen cap mena de recança a rebre llet d’una altra mare. “Hi ha un sentiment d’agraïment molt profund. Quan neix el seu fill i veuen que està malalt a l’UCI, aquesta llet és vista com un medicament”. Més enllà de les dones que acudeixen al Banc de Llet, avui encara hi ha

mares que, com la Pepeta, s’ofereixen a donar el pit al fill d’un amic o familiar. “Fa poc, una mare m’explicava que la seva germana tenia excedent de llet. Em va preguntar si podia alletar el seu nebot”, explica la Roser. I afegeix que encara que no està prohibit l’alletament directe no és recomanable, tot i que reconeix que hi ha dides “submergides”. La Mariona és la néta de la Pepeta i està alletant la seva filla, la Griselda. Va viure una experiència similar a la de la seva àvia, tot i que puntual. La seva cunyada, que té una filla de l’edat de la Griselda, tenia problemes per donar-li el biberó. “Vaig intentar que l’Ona se m’agafés al pit i va funcionar. Va ser un intercanvi solidari i molt emotiu”, diu. L’Organització Mundial de la Salut recomana alimentar els nounats exclusivament amb llet materna fins als sis mesos. De fet, cada vegada més mares consideren l’alletament matern un element beneficiós per al seu fill. A Catalunya hi ha nombroses associacions pro lactància materna. Per a mares com la Montse, aquestes agrupacions són les autèntiques dides del segle XXI. “Fan una tasca important perquè t’expliquen com funciona l’alletament i t’ajuden a entendre què necessita el teu fill”. Per a la Montse han estat un suport important, perquè sovint l’entorn no afavoreix l’alletament matern. Comenta amb ironia que el seu pare sempre li pregunta si ja li dóna un suplement alimentari a la Mireia. I ella sempre li respon: “Pare, si jo el regalo, el suplement!”e

Famílies... parlem-ne

En família

M. Jesús Comellas Gaudir de la seva visió del món

Carlos González

E

Mares 2.0 Trobada virtual de mares
e Les associacions pro alletament matern no són l’únic espai de trobada per a mares amb fills petits. La blogosfera pot ser un punt virtual de suport. Igual que Cira Crespo, Mariona Visa també ha volgut deixar per escrit l’experiència de ser mare. El blog Aprenent a ser mare és un dietari personal ple d’anècdotes de la seva maternitat. “Ha estat una experiència molt terapèutica. Rebo molts comentaris d’altres mares amb qui comparteixo consells i coneixements. Som com una petita tribu a la xarxa”.

ls períodes de temps que es poden trobar per escoltar les criatures donen moltes oportunitats per entendre les seves respostes infantils, moltes preguntes que fan o, senzillament, com actuen. Massa sovint mirem el que fan amb una interpretació adulta i, per tant, amb impaciència o amb valoracions negatives. I, de mica en mica, els fem saber com els veiem. Per posar alguns exemples hi ha massa respostes del tipus: “Quins acudits! Mira què diu!”, “Però, per què fas això?”, “D’on ho has tret?” o “Qui t’ho ha dit?” ¿Per què aquesta predisposició a trobar en les respostes infantils una intencionalitat com si fossin adults? Ho fan per provocar? Ho diuen per desestabilitzar el que diem? Un primer element que cal valorar és que les criatures d’avui dia tenen molta informació, els donem moltes explicacions perquè entenguin el que els demanem, les nostres intencions, els nostres sentiments i desitjos. Els donemjustificacionssobreelsmotius dels menús, els horaris i el cansament que tenim al final del dia. Possiblement per això, després podem arribar a creure que com que tenen tanta informació han d’actuar com esperem o com volem que ho facin. Però no ho poden fer. Sortosament, són criatures i necessiten entrar en el món de mica en mica, sense impaciències, i aprendre què són els matisos. Anar fent un camí que és llarg i lent però entranyablement interessant si s’observa i es troba un petit moment per escoltar i mirar amb els ulls nets de judicis previs, ràpids i sense sentit. És aquest un moment interessant i d’una riquesa extraordinària. És el moment de la comprensió i la tendresa adultes. Més aviat cal fer preguntes: “Com és que dius això?” o “Què et fa pensar així?”, i esperar abans de fer afirmacions absurdes, perquè s’ha d’entendre que el pensament infantil no és el de l’adult ignorant, i que donar informació, encara que es repeteixi fins al cansament, no és garantia de comprensió ni que pugui ser assumit si l’edat no ho permet. Cal aprofitar totes els moments possibles per fer aquesta descoberta i no perdre l’oportunitat de gaudir d’aquest creixement, que pot passar per alt si no hi ha una mirada serena, ja que és molt ràpid. Segurament es trobaran moments per recordar conjuntament el procés infantil d’interpretar el món.

Vencent la timidesa
Quan jo era jove, els tímids érem objecte d’una forta pressió social. Les llibreries es van omplir de tractats del tipus ‘Com vèncer la timidesa’. Encara se’n troben. Imagineu un llibre titulat ‘Com vèncer la solidaritat’ o ‘Com vèncer l’alegria’? Qui redimonis s’ha atorgat el dret a decidir que la timidesa és una xacra que cal vèncer? e Recordo els anys de sentir-me inadequat, defectuós, inferior. Fins al dia que, amb 15 anys, vaig prendre la decisió de no avergonyir-me de la meva timidesa. Sóc com sóc i no tenen dret a menystenir-me. No necessito canviar perquè no seria millor si fos diferent. Encara ara, quan una mare em pregunta què pot fer per corregir la timidesa del seu fill sento una solidària indignació. Ser tímid no es cap defecte, ni cap delicte, ni cap immoralitat. e La timidesa és només un tret de la personalitat, tan respectable com un altre. No es pot saber si un nen de dos anys serà o no serà tímid quan sigui gran; però el que el seu fill necessita no són tècniques per modificar la seva conducta o la seva personalitat, sinó l’absoluta seguretat que la seva mare l’estima tal com és, tant si es tímid com si no. e Potser en els últims temps no es parla tant de la timidesa, però no han disminuït les ganes de certa part de la societat de canviar el caràcter i la personalitat dels altres. Simplement hi ha més coses que s’han de canviar. Alguns professionals de l’educació, la psicologia i la salut (i molts familiars o veïns) sembla que creuen que la seva finalitat a la vida és analitzar detalladament cada nen i trobar-li algun petit defecte que calgui corregir. Els silenciosos han de parlar, els moguts s’han d’assossegar, els tranquils s’han de moure i cal fer callar els xerraires. e Com més petit és el nen, més gran és la pressió. Els nois grans són qualificats amb un simple aprovat o notable; però els pares dels més petits reben sovint informes trimestrals de diverses pàgines on s’analitza si la nena juga amb tothom o només amb un petit grup d’amigues, si demana amb freqüència l’ajuda de la mestra, si sap entretenir-se sola, si participa espontàniament en les activitats de la classe, si ordena els llapis, si sap esperar el seu torn i parlar quan li toca... e Ja el filòsof John Stuart Mill, al seu assaig Sobre la llibertat (1859), advertia contra “la tirania social, més temible que molts tipus d’opressió política, atès que, encara que no complementada habitualment per càstigs tan extrems, deixa menys vies de fuita i penetra molt més profundament en els detalls de la vida i esclavitza l’ànima mateixa”. Carlos González és doctor en pediatria

Per a més informació
www.bancsang.net/ca/ Banc de Sang i Teixits - Banc de Llet Materna. http://fentdemama.blogspot.com Blog La mama, de Cira Crespo. http://aprenentasermare.blogspot.com Blog Aprenent a ser mare, de Mariona Visa. www.grupslactancia.org/ca/federacion-portada/ Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna.

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga

10

c

aracriatures
Adolescència

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

A l’escenari
Una escola de vida
GEMMA CASTANYER
FOTO: CÈLIA ATSET

El teatre ajuda els adolescents a perdre les pors, controlar els sentiments, exercitar la memòria i integrar-se en un grup
obtenir el graduat escolar”, raona. El teatre és l’eix temàtic que gira al voltant de totes les matèries i tallers que es tracten a l’aula oberta. I ho fan a partir de les pautes i la col·laboració de Trapezi Cinema, una productora d’espectacles nascuda a Castellterçol el 2003, fruit de les inquietuds d’un grup de persones vinculades a les arts escèniques. “El treball amb els alumnes és progressiu”, explica Sílvia Martin, artista, exprofessora de secundària i fundadora de Trapezi Cinema. “Abans d’entrar a l’aula em reuneixo individualment amb cada alumne. Després, i durant tot el primer trimestre, treballem sensibilització i tècniques teatrals que potencien diversos valors: pertànyer a un grup, ser puntuals, tenir autoestima, etc. A partir d’aquí, i amb estricta coordinació amb els tutors, anem explicant l’obra que farem i aprofitem per tractar les assignatures”, afegeix. La col·laboració entre l’IES Moianès i Trapezi Cinema ha aconseguit que alumnes de 3r i 4t d’ESO sense cap motivació ni interès per l’escola acabin demanant representar l’obra de teatre quan s’arriba a final de curs. “Els resultats ja els observes a curt termini perquè si els tens a classe significa que no han abandonat el curs. A llarg termini se n’aconsegueixen molts més: adquireixen hàbits, respecten horaris i assumeixen responsabilitats”, apunta la Sílvia.
Una dosi d’autocontrol

E

l Dani té 18 anys i tot just fa una setmana que ha començat el curs a l’escola d’educació especial Jeroni de Moragas (Ampans) de Santpedor, al Bages. Hi va amb més autoestima, més confiança, havent millorat molt l’expressió oral i amb una motxilla plena de coneixements que ha adquirit a l’aula oberta de l’IES Moianès, on l’any passat va estudiar totes les assignatures a partir d’un sol eix temàtic: el teatre. “El Dani té una minusvalidesa psíquica del 33%”, explica el seu pare, Toni Úbeda. “Té problemes d’aprenentatge i no pot seguir la dinàmica d’un curs normal, per això ens van proposar d’integrar-lo a l’aula oberta”, afegeix. “Amb el teatre ha fet una evolució espectacular. No només ha millorat la confiança i l’autoestima, sinó que s’ha sentit integrat en un grup. S’ha sentit útil i respectat i fins i tot, en algun moment, ha estat capaç d’assolir el mateix nivell d’aprenentatge que els seus companys”, diu amb orgull. A l’aula oberta de l’IES Moianès hi van els alumnes amb necessitats educatives especials. “El motiu pel qual formen part d’aquest particular grup és, però, una qüestió menor”, apunta Gemma Manuel, coordinadora de la classe. Fa sis anys que és tutora d’aquests alumnes i assegura que el projecte ha crescut amb ells i que ella també s’ha fet gran amb el projecte. “Són joves que no quallen en un sistema tan reglat i estructurat, i que en altres temps haurien rebutjat rebre qualsevol tipus d’educació. A l’aula oberta treballem en un espai i amb unes pautes diferents a partir de les quals són capaços d’assolir la maduresa necessària per

El pare del Dani explica: “Amb el teatre, ha fet una evolució espectacular”

“Treballem sensibilització i tècniques teatrals que potencien diversos valors”

“Vaig aprendre a expressar-me millor, a controlar els nervis, a parlar en públic, a tenir més memòria i a fer nous amics”, diu la Júlia. Té 13 anys i l’any passat va fer el seu primer taller de teatre al mateix institut que el Dani, però com a activitat extraescolar. Assajaven els dijous de tres a cinc i per Sant Jordi van representar Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare. “A mi em va tocar fer de fada. Em van donar un paper fàcil perquè era el meu primer any i m’ho vaig passar molt bé”, explica. La Júlia confia que aquest curs pugui tornar a pujar dalt d’un escenari, relacionar-se amb gent d’altres anys i representar un paper amb més presència que el de l’any passat. “Si hi ha prou subvencions perquè es torni a fer, segur que l’apuntarem”, assegura la seva mare, Laura López. Com a cap d’estudis de l’IES Moianès defensa la pràctica del teatre entre els adolescents perquè “se senten valorats, integrats, part d’un grup i aprenen a controlar el seu temperament”, explica. “Parlem d’edats en què els sentiments estan a flor de pell, tot està en ebullició. El teatre els obliga a decidir quan han de riure, plorar, cridar o callar”, afegeix.
Esforç i recompensa

TREBALL EN GRUP. Una de les activitats amb

adolescents que organitza Trapezi Cinema. TRAPEZI Per a més informació
www.trapezicinema.tk Productora d’espectacles puntuals i tallers per a escoles. www.elspera.com Organitzen estades dedicades al teatre per a adolescents. www.escolamemory.cat Escola de teatre i musical. www.eolia.es Escola de teatre, dansa, veu, dramatúrgia i direcció.

A Mònica Vives (Mataró, 1980) començar amb 13 anys a estudiar teatre musical a l’escola Memory de Barcelona li va suposar descobrir la seva passió. L’escola la va fer créixer exponencialment: “Em va marcar molt, no només pel fet d’integrar-me en un món

INTEGRACIÓ. Dani Úbeda té una discapacitat

psíquica. A l’IES Moianès es va apuntar a un grup de teatre que l’ha ajudat a socialitzar-se.

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures
nou com era Barcelona, sinó perquè vaig entrar en contacte amb gent de la meva edat, que compartia els mateixos interessos i passions que jo. Tot era molt intens segurament perquè era adolescent”, explica. Ara, amb 30 anys i 12 com a professional en espectacles musicals com Mamma mia i, actualment, Cop de Rock (Teatre Victòria), la Mònica recorda amb nostàlgia els anys de formació, quan cada professor es convertia en un model a seguir i cada comentari era un alè per continuar aprenent. “La Mònica és un exemple de treball i actitud”, afegeix Ramon Molins, professor d’interpretació. “La Mònica va adoptar l’actitud correcta. No feia teatre per dedicars’hi i ser famosa. Feia teatre perquè s’ho passava bé, era la seva carrera de fons i no un objectiu a acomplir”. Marc Vilavella, cap d’estudis de l’escola Memory, defensa el mateix punt de vista: “El teatre hauria de ser assignatura obligatòria a l’institut –apunta– perquè l’instrument de l’actor és ell mateix, els seus sentiments, la seva actitud, el seu esforç, el respecte vers els seus companys”. Ho subratlla Rosa Galindo, cofundadora de l’escola Eòlia, on tenen alumnes des dels 2 fins als 18 anys: “El teatre és un aprenentatge per a la vida. S’entrenen valors que sovint queden oblidats: treball en equip, autoconeixement i solidaritat. Cal exercitar la mirada dins un mateix, sense complexos”, conclou Galindo.e

c

11

L’explorador reprimit

Jaume Funes Torna la barra lliure
la columna de fa quinze dies els follets de la redacció del diari van fer de les seves. Un servidor havia escrit al titular “dogmes” i ells van posar “drogues”. Efectivament, hi ha dogmes que són drogues, que atordeixen el pensament i que generen dependències inexplicables. Però ni pensava escriure sobre drogues ni considero, encara, el Papa, motiu de l’article, una droga. Tanmateix, el lapsus de la redacció i diversos incidents d’aquests dies sobre l’alcohol m’han fet pensar que avui potser podríem parlar de drogues. Al final del mes d’agost, les autoritats quedaven descol·locades amb l’aparició en algunes zones d’oci nocturn de la venda de chutes inhalats de chupitos d’alcohol vaporitzat. El vapor d’alcohol concentrat com una manera d’aconseguir els seus efectes de cop, com a experiència d’impacte. Les veus d’alarma no es van fer esperar, però les normes reguladores no tenien previst impedir aquesta manera de relacionar-se amb l’alcohol. Paral·lelament, en començar el curs, alguns professionals m’han fet descobrir que la llei òmnibus (aquesta que liquida multiplicitats de lleis d’una patacada) també s’ha ficat amb la beguda. A la llei de drogodependències actual hi ha un article que intenta limitar la simple promoció de l’alcohol, és a dir, que evita estimular una conducta que es pretén moderar. S’intenta impedir, per exemple, ofertes de barra lliure o de 2x1. Ves, però, que a la nova racionalització de l’administració la molesta aquest article i, d’amagat, ho vol permetre. Per això ha decidit suprimir del text aquesta frase: “Queda prohibida la promoció feta [...] per mitjà d’ofertes promocionals, premis, bescanvis, sortejos, concursos”. Més quotidianament i casolanament, també han estat dies en què pares i mares amics abocaven a les xerrades, encara disteses, comentaris inquiets sobre l’ús alcohòlic estiuenc dels seus adolescents, enmig de nits en blanc o de festes relativament controlades.

A

Negoci i maneres

Per què fer-ne? Teatre i adolescents
e Ajuda a perdre les pors e Modula els sentiments e Integra l’adolescent en un grup e Aprenen a respectar i a sentir-se respectats e Introdueix hàbits, rutines i horaris e Pot servir com a eix temàtic per introduir diverses assignatures e Fan nous amics i d’edats diferents e Exercita la memòria e Assumeixen noves responsabilitats

Suposo que a cap lector o lectora se li escapen tres dades d’una realitat tossuda. La primera, que la qüestió de l’alcohol és fonamentalment un assumpte econòmic, de negoci pur i dur. Al mateix consell de govern s’aproven mesures preventives, es facilita que la indústria vinícola no tingui cap impediment per fer negoci i es fan meravelloses declaracions sobre “escoles lliures de drogues”. Tampoc crec que hi hagi ningú que encara cregui que els nostres adolescents s’esperen als 18 anys, com diu la llei, per començar a beure. Finalment, per poc que observin la realitat, poden comprovar com, quan es tracta de drogues, el que bàsicament va canviant són les maneres d’usar-les. No es tracta de beure sinó de divertir-se bevent. No es tracta de fer botellón sinó de trobar-se, ser-hi i potser beure. Després de més de tres dècades de treball professional relacionat amb l’atenció als problemes derivats del usos de drogues, no tinc cap confiança que les autoritats facin pedagogia i difonguin un missatge sensat. Tanmateix, existeix. A la nostra societat, amb l’alcohol, haurien d’acceptar en primer lloc l’objectiu. Es tracta que els nostres fills i filles facin el que la majoria de nosaltres hem fet: aprendre a relacionar-se d’una manera no problemàtica amb la beguda. Abans, però, necessitem reconèixer i explicar que l’alcohol és una droga perillosa. Hem après a ser més feliços amb un reserva que amb un criança, a beure en bona companyia millor que en soledat. Però també hem après què significa una ressaca i una vida centrada en la beguda. Sabem distingir entre les neurones animades i les xopades. Tota relació amb una substància perillosa requereix que no sigui estimulada, que la publicitat no li doni un valor que no té, que no es promocioni com si fos imprescindible en la nostra vida. L’aprenentatge del control i la moderació són incompatibles amb la promoció. El negoci, que facilita la llei, pretén que beguin més i més. L’educació, de nou simbòlica, pretén que aprenguin a beure. Però, digui el que digui qui governa, són pretensions incompatibles.

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

12

c

aracriatures
Lleure/ Escola

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

Em poso al servei de l’escola
Les AMPA reivindiquen el seu paper en la comunitat educativa
XAVIER TEDÓ
FOTO: FRANCESC MELCION

E

l cas de Francesc Vila no és el més habitual. Fa quinze anys que és a l’AMPA i actualment n’és el president a l’IES Santiago Sobrequés, de Girona. Ell, a diferència de la majoria de mares i pares que s’hi apunten i que no s’hi estan més de tres o quatre anys, continua al peu del canó i ja és el més veterà de tots. S’hi va involucrar quan el seu fill gran va començar P-3 i, tot i que el seu fill ja és a la universitat, no ho va deixar perquè les seves dues altres filles encara són a l’institut. El Francesc explica el motiu pel qual s’hi va afegir: “Volia ajudar, aportar el meu gra de sorra”. I reconeix: “Normalment la gent no hi dedica tant de temps, però jo segueixo perquè m’agrada i crec en els nanos”. El fet que sigui professor també hi ajuda, però el seu motor és sobretot el compromís: “Penso que s’ha de donar un cop de mà i jo tinc ben arrelat aquest esperit de servei”. Quan mira enrere no té cap dubte a l’hora de valorar la seva dedicació: “El balanç és positiu perquè hem avançat en molts temes tot i que encara en tenim d’encallats”. La participació dels pares en el dia a dia de l’escola és el que el fa sentir més orgullós: “Ja no ens veuen com una amenaça, sinó com un més, i s’ha fet camí”. De fet, assegura que els principals problemes amb els quals s’han d’enfrontar són els canvis de normativa i els constants relleus a la junta de l’AMPA. “Ens

hem passat molts dies organitzant què faríem a la sisena hora i ara la treuen, i amb la setmana blanca passa el mateix, cada escola la fa una setmana diferent i això fa que els pares que porten els seus fills a més d’una escola no s’ho puguin combinar”. Pel que fa a l’entrada de nous pares a l’AMPA, el Francesc remarca: “Ha de passar un temps perquè tots ens recol·loquem, perquè al principi, per exemple, proposen coses que ja s’han fet i no han funcionat”. Una dificultat afegida és la implicació dels pares: “Quan els nanos són petits els pares s’hi involucren més, però quan es van fent grans passen més”. Les dades l’avalen: “Costa fins i tot que vinguin a l’assemblea, a l’última van anar-hi set pares dels 750 alumnes que hi ha a l’institut i cinc eren de la junta de l’AMPA”. En aquest sentit, l’experiència li ha fet veure que “a secundària costa molt més que s’impliquin i només van a les reunions per batallar contra els mestres que no els agraden o per queixar-se d’una cosa determinada”.
Revolucionant l’escola

En Francesc explica per què s’hi va afegir: “Volia ajudar, aportar el meu gra de sorra” Els canvis de normativa i els constants relleus a les juntes són els problemes de les AMPA “L’AMPA ha d’ajudar a millorar el rendiment dels alumnes”, diu Noemí Alonso

AL MÀXIM. La Noemí i el Xavi s’han implicat

activament en totes les activitats de l’AMPA. Han creat comissions per fer front a tots els reptes.

Noemí Alonso i Xavi Costas representen la nova fornada de pares agrupats en una AMPA. Ella sempre ha estat vinculada al teixit associatiu de Sant Adrià de Besòs i quan la seva criatura va entrar a P-3 es va sumar a l’AMPA del Pompeu Fabra. No va tenir gaire temps per conèixer les interioritats de l’associació perquè tocava canvi de junta i a

finals de curs ja va ser escollida presidenta. Des d’aleshores fins ara han anat introduint canvis per millorar el funcionament de l’escola. “El meu interès principal era que hi hagués més relació entre els pares i l’escola, i el primer any ja vam crear els delegats de classe, que són pares que s’encarreguen de recollir informació i transmetre-la tant a la direcció com a l’AMPA”. En aquesta, com en moltes altres escoles, el 90% de pares són socis de l’AMPA per beneficiar-se dels descomptes en la compra de llibres de text i d’altres serveis. A l’hora de participar en les activitats que organitza l’AMPA, però, la tasca resulta més complicada: “La crida mai s’atura, fem coses perquè els pares es motivin, però no és fàcil”. Aquests tres anys que fa que és al capdavant de l’AMPA li han permès treure algunes conclusi-

ons: “Els que mai s’hi han involucrat no ho faran i, en canvi, els que mostren una mica d’interès sí que s’hi fiquen. Es tracta que no siguin ells, els que facin la paella, sinó que posin el seu gra d’arròs”. Amb l’objectiu de promoure la motivació, han creat diferents comissions per fer front a tots els reptes que tenen. Un d’ells és el dels llibres socialitzats, que es posarà en marxa l’any vinent i que consisteix en el reciclatge dels llibres de text. La Noemí subratlla el benefici econòmic i ecològic de la iniciativa, a banda que així “els nens prenen consciència que han de cuidar el material”. Amb l’eliminació de la sisena hora, l’AMPA ha hagut d’organitzar un espai d’acollida a la tarda perquè els nens, sota la tutela d’un professional relacionat amb els mestres, facin els deures i esport: “Així quan arriben a casa ho tenen tot fet”.

La xifra Més mares que pares
e Tot i que els temps han canviat i que la implicació dels pares per cuidar els fills va creixent, el cert és que des de la Fapac es reconeix que hi ha moltes més mares que no pas pares a les AMPA. Imma Fuyà, presidenta de l’entitat, xifra en un 70% el nombre de dones i en un 30% el d’homes, però remarca que “en els últims anys hi ha més implicació de l’home, potser motivada perquè hi ha més pares a l’atur”. Sigui com sigui, Fuyà també apunta una dada, si més no, curiosa: “Les mares són més pencaires i els pares ocupen més càrrecs, per regla general”. En certa manera, doncs, s’extrapola la realitat laboral, amb poques dones directives.

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures

c

13

La setena hora

Jaume Cela & Juli Palou Cansament

C

om que estem cansats d’haver de tornar a explicar què és la immersió lingüística i els bons resultats que ha obtingut la societat catalana amb la seva aplicació, com que estem cansats d’aquesta gent que amaga sota conceptes grandiloqüents que els importa un rave que el català sigui una llengua viva i de cultura, comencem a entreveure una altra possibilitat: ¿i si pensem a fer una Escuela Española, com tenim la d’altres països estrangers, com ara l’Escola Alemanya, l’Escola Francesa o l’Escola Italiana? En el currículum d’aquesta Escuela Española es podrien incloure els següents continguts: Déu només va concebre una nació important, la resta són filles del pecat. La llengua que es parla a Bogotà, Sevilla i Valladolid és la mateixa amb les seves variants corresponents; en canvi el català que es parla a Girona, Alacant o Eivissa són llengües diferents. Una llengua val més si té un nombre més elevat de parlants, per tant aprendre català és perdre el temps. Podrien aprendre que hi ha una gent estranya que es diuen catalans i se’n senten, que s’encaparren a defensar la seva llengua i que actuen com a veritables forassenyats, perquè parlen per telèfon en català i s’adrecen a la gent en català, fins i tot a les criatures quan neixen, i pensen en un món on totes les llengües mereixin el mateix respecte, perquè totes són igual de valuoses. Aquesta Escuela Española podría anomenar-se: Alicia Caja de las Maravillas. Alicia per la senyora Sánchez Camacho, que no té cap vergonya de dir el que diu vivint com viu a Barcelona i de qui no li hem sentit dir ni piu sobre les polítiques lingüístiques que el seu partit vol imposar al País Valencià i a les Illes. Caja per l’inefable senyor de Convivència Cívica Catalana, tres paraules que no s’adiuen amb la seva actitud, i las Maravillas per allò que púdicament amaga amb les mans el senyor Rivera en els cartells electorals, perquè la cosa té pebrots.
Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador La cua de Quiró

Gregorio Luri
Les activitats extraescolars ara les han delegat a una empresa que gestiona els cobraments i la resta de tasques perquè “l’AMPA ha d’ajudar a millorar el rendiment dels alumnes i no assumir tasques que no li pertoquen”. I és que la Noemí no es cansa de repetir que “l’AMPA ha de ser una part més de la comunitat educativa”.
Per una escola verda

El Xavi és d’un dels pocs pares que formen part del pinyol de l’AMPA del Pompeu Fabra. Creu que si els homes no s’hi fiquen és “per una qüestió social i també pels horaris”. Ell, però, té molt clar per què s’hi ha posat: “Volem que l’escola sigui verda”. Mentre no arriba aquest moment, el Xavi ha aconseguit que s’utilitzin gots reciclables a totes les festes i ara ja té al cap repartir carmanyoles perquè els pares no emboliquin

els entrepans amb paper de plata: “Hem de reduir residus, són petits passos perquè els pares vegin la necessitat de portar a la pràctica el respecte pel medi ambient”. Unes mesures que complementa a l’escola de pares que ha creat i on fan col·loquis d’educació emocional o de sexualitat un cop al mes. Amb els mestres també fa pedagogia quan es reuneixen: “Ha de ser l’escola qui faci el pas per convertir-se en una escola verda i et diuen que sí, però es tiren enrere perquè han de fer unes sessions fora de l’horari lectiu”. Ara té pendent visitar l’Ajuntament per aconseguir que compleixin la promesa de fer el camí escolar.
Retallades i unió

Imma Fuyà, presidenta de la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes (Fapac), admet que “les AMPA travessen un

moment econòmic difícil”, però considera que les retallades faran que s’enforteixin, que hi hagi més solidaritat: “Ens haurem de fer forts i creixeran les AMPA, perquè quan hi ha problemes, els pares s’uneixen amb tota la comunitat educativa”. En aquest sentit, Fuyà assenyala que les AMPA “han passat un moment de crisi, mirant-se el melic” i que ara el gran repte és que “facin xarxa per intercanviar experiències i projectes”. Des de la Fapac es mostren molt crítics amb el rol que han agafat les associacions de pares d’alumnes: assumir tasques de menjador, les activitats extraescolars i l’acolliment matinal. “No ho hem de gestionar nosaltres, això, a nosaltres ens toca treballar per millorar el projecte educatiu, no pot ser que haguem de pagar alguns professors com passa actualment”.e

Incentivar el docent

C

ada vegada són més evidents les dificultats dels governs per generar consensos educatius amplis. En l’únic que es posen d’acord tots els polítics és a l’hora de subratllar la importància dels mestres, però a mesura que la responsabilitat educativa es va desplaçant dels gabinets ministerials a les aules es va imposant la idea d’incentivar econòmicament els docents per millorar els resultats escolars. La idea de premiar econòmicament els docents pels bons resultats dels seus alumnes s’ha practicat en diferents països amb un èxit més que dubtós, però com que a casa nostra sembla tenir ressò, convé reflexionar-hi una mica. D’entrada, aquesta mesura llança una sospita sobre els docents, perquè suposa que són millors com més cobren. Un sou digne és necessari per viure dignament, però no fa més viu l’entusiasme docent. Estic convençut que la immensa majoria dels docents s’obliden de la nòmina davant d’un alumne. Una altra cosa és el que en pensin davant de la caixa del supermercat. Si defensem els valors a l’escola, no podem mercantilitzar el principi de l’educabilitat dels nens. En segon lloc, exposa el sistema escolar al maquillatge dels resultats, com s’ha comprovat als Estats Units. Com més pendents estan les decisions dels polítics d’anàlisis quantitatives, més exposada està la recollida de dades a la manipulació. Sóc fermament partidari de tenir sempre presents els resultats, perquè en ells s’objectiven les nostres bones intencions, però em sembla més eficient l’autoavaluació dels docents, amb criteris objectius i estrictament professionals, que l’incentivisme lligat a una avaluació externa.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

14

c

aracriatures
Família

DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011 ara

Convivència
T. GILBERT
FOTO: PERE TORDERA / JORDI PIZARRO

(entre pediatres i pares)
Els pediatres diuen que les famílies són intolerants amb les malalties dels fills. Els pares troben a faltar més disponibilitat en l’especialista
‘Top ten’ Els pares pregunten
e Aquesta llista de les preocupacions més habituals que fan els pares a la consulta del pediatre s’ha elaborat a partir de l’experiència dels pediatres Margarita Pich, Álvaro Díaz, Laura Garcia i Carmen Monzón. e1 Febre. “Els preocupa molt, i els costa entendre que és un símptoma i no una malaltia”. e2 Alçada. “De vegades ens trobem amb pares baixets que estan angoixats perquè la seva criatura té poca alçada. La nostra feina és dir-los que és possible que el fill s’assembli a ells”. e3 Pes. Tenen dubtes sobre excés o dèficit. e4 Diarrea. És habitual en criatures petites. e5 Com es pot aconseguir una alimentació sana i equilibrada. e6 Quan faran el canvi (sobretot quan les famílies tenen nenes). “Tenen la creença que quan facin el canvi ja no creixeran més, i per això s’hi amoïnen”. e7 Ús d’antibiòtics. “Hi tenen una fe cega, els en donarien sempre, malgrat que ara ens trobem amb un corrent que no en vol donar”. e8 Hàbits de dormir, educar, renyar. “Les preguntes de comportament faig que les solucionin ells mateixos. Els faig fer una reflexió en veu alta davant meu perquè hi trobin la solució”. e9 Vacunacions. Avantatges i desavantatges. e10 Efectes secundaris de medecines que cal receptar als infants en determinats casos.

E

stan obligats a entendre’s. N’han de parlar. Perquè enmig hi ha la criatura. No són un matrimoni, però els primers mesos de l’infant es veuran tant com amb la sogra. La relació va de pares i mares amb pediatres, i comença quan l’infant fa els 15 dies del Big Bang, del naixement. Després continua amb el primer mes, el segon, el tercer i, si tot va bé, fins als 6 mesos no es retroben. Després la relació es pot espaiar fins a l’any, però la teoria queda en paper mullat amb el primer esternut, moc, tos. “En aquest país hi ha molta dependència dels pediatres. Ens arriben pares a la consulta que no saben ni com els han de posar el termòmetre, ni com han de bullir els xumets”, diu la pediatra Margarita Pich, de la Clínica Teknon de Barcelona. Ella mateix argumenta per què és així: “S’ha perdut la transmissió de coneixements de pares a fills sobre la cura dels nadons”. I per això n’hi ha molts que quan agafen un nadó als braços és com si s’enfrontessin a un examen per al qual no han estudiat gens ni mica. La mateixa pediatra també s’afanya a dir que també hi ha pares molt llestos, que “ho agafen tot de seguida, que han tingut germans petits i estan més acostumats a estar amb canalla”, però, en general, no és així. Per això la Margarita té preparats fulls informatius sobre com fer un puré de verdura o de fruita. “Els hi dono per escrit perquè no se n’oblidin i, fins i tot, els dic que ho facin tot al dia, que sigui natural, però llavors em pregunten: «I no puc fer sis purés de verdures de cop i congelarlos?»” La pediatra els respondrà que ho poden fer sempre que “es congeli el

PROPERA. La pediatra Laura Garcia facilita el seu

telèfon als pares per resoldre’ls consultes i dubtes.

“En aquest país hi ha molta dependència dels pediatres”, afirma la Dra. Margarita Pich La clau per fer que la relació entre famílies i pediatres funcioni és la confiança

menjar quan estigui fred, i que es descongeli a la nevera, a poc a poc, i sense fer servir el microones”. Sembla un curs de cuina, i no, som a la consulta del pediatre, encara.
Telèfon mòbil

Ara parlen els pares. La primera queixa, sí, queixa, és que els pediatres no els donen el telèfon mòbil. Molt sovint amb una trucada podrien resoldre urgències imprevistes, i així s’evitarien omplir les urgències dels hospitals. “Jo sí que els dono el telèfon –respon la pediatra Margarita Pich–, però els aviso que no em truquin per ximpleries, ni tampoc a les nits ni els caps de setmana”. En canvi, el pediatre Álvaro Díaz, vocal de relacions públiques de la Societat Catalana de Pediatria i cap del Servei de l’Hospital de Nens de Barcelona, no el dóna. “Per als pediatres és feixuc donar el nostre número de mòbil a les famílies i poder conciliar la nostra vida privada amb la laboral”. Ara bé, el pediatre matisa la seva reflexió: “Com que estic vinculat a un hospital, sí que em truquen per consultar-me assumptes, però no em truca directament el pacient”. De fet, Joan Ribas, pare de dos infants de 4 anys i 16 mesos, assegura que un dels motius pels

quals els agrada la seva pediatra, Laura Garcia, és el fet que els dóna el mòbil: “I ens ha respost fins i tot en caps de setmana”. En Joan també en valora el caràcter i el fet que els respongui totes les preguntes que li fan. La pediatra Laura Garcia, del CAP Roger de Flor de Barcelona, posa altres temes damunt de la taula. “Els pares són intolerants amb les malalties dels fills. Per a ells, que el fill estigui malalt és un entrebanc que volen solucionar de la manera més ràpida possible”. I el problema és que “sovint la solució més senzilla és que la criatura descansi, perquè la malaltia faci el seu curs en una setmana”. Per això Laura Garcia és molt contundent quan els pares li fan aquesta pregunta: “Quan l’infant deixi de tenir febre ja el podem portar a la llar d’infants?” Doncs la resposta és que no. “Un no ben clar perquè potser no té febre però pot estar feble i, per tant, val més que s’assegurin que es troba perfectament bé abans de tornar-lo a portar a l’escola”.

És evident que tant Laura Garcia com molts pediatres entenen perfectament què els passa, als pares. “Si els pares tenen feina, quedar-se a casa és un embolic, un cataclisme, per això ens transmeten l’angoixa i ens pressionen perquè curem la criatura tan aviat com puguem”, diu el pediatre Álvaro Díaz. En aquest punt, Laura Garcia puntualitza que reben a la consulta molts pares amb “sentiment de culpabilitat” i també “sensació de no ser un bon pare o una bona mare, perquè passen poc temps amb els fills”, i quan són amb ells “voldrien que fos un temps ideal i, per molts motius, no ho és”. També es troben casos en què, per no barallar-se amb els fills les poquetes hores que els veuen al dia, “no els marquen límits, els deixen fer de tot i les criatures en treuen un rèdit important”. I el cas és que “als nens que no tenen límits marcats els clissem a la primera: tan bon punt entren a la consulta ho toquen tot i els pares no els diuen res”. I afegeix:

ara DISSABTE, 17 DE SETEMBRE DEL 2011

aracriatures

c

15

Separats amb nens, uniu-vos!
SUPORT. Joan Ribas té dos fills, de 4 anys i 16 mesos, i està molt satisfet de la relació que ha establert amb la seva pediatra, Laura Garcia.

David Cirici El Banc Popular és del Rajoy?

L

a meva filla veu un anunci d’un banc al diari i em pregunta si el Banc Popular és del Rajoy, i se m’escapa el riure mentre el meu fill em pregunta si per calcular els entrepans de pernil que es poden fer amb quatre barres i 350 grams de pernil, tenint en compte que de cada barra en surten tres entrepans i que cada entrepà necessita 50 grams de pernil, ha de començar pel pernil o per les barres. Estic temptat de contestar que una mica del Rajoy sí que ho deu ser, el banc, i, al nen, que amb quatre barres el que es pot fer és una bandera catalana, però no: m’hi dedico una estona i miro d’aclarir-los els seus grans interrogants vitals. Immediatament arribo a la conclusió que, quan vius en parella, et pots permetre respostes d’aquesta mena, que també eduquen perquè donen una visió diferent de les coses, provoquen nous interrogants i relativitzen la seriositat de tot plegat. La teva parella pot assumir la part formal de la resposta, i tu la visió insòlita, humorística o simplement absurda, que també és important. O al revés. Però em fa l’efecte que la majoria de separats que mirem de mantenir una bona entesa de cara a l’educació dels nens ens tornem més seriosos, més formals, més endreçats i tantes altres coses que potser no érem quan vivíem junts. Si això és bo o no, no en tinc ni idea. La vida de separat no et permet ser complementari. Passes a ser fonamental. Abans potser ella preparava la bossa amb els mitjons, la camisa i els pantalons d’entrenament, les botes, les plantilles, les xancletes per a la dutxa, el sabó i la tovallola, i tu només els portaves a l’entrenament. Ara prepares la bossa i l’entrepà i els portes a l’entrenament. I els reculls. I pel camí vas contestant per què els astronautes van amb escafandre, com és que si l’aire calent pesa menys que el fred a les muntanyes fa més fred que arran de mar o per a què serveix la hac. Ja n’he parlat altres vegades: intueixo que la clau de la qüestió consisteix, malgrat els canvis profunds que molts de nosaltres hem de fer per evitar que tot plegat sigui un caos, i que a la bossa d’entrenament hi hagi les partitures i la tovallola molla del dia abans, a mantenir tant com es pugui una manera de fer i una manera de ser. Jo no em vull tornar avorrit, formal, conservador i gairebé de dretes per culpa de la separació. I segur que els nens hi surten guanyant.
David Cirici és escriptor

Fins quan es va al pediatre?
e Un dels dubtes que es plantegen molts pares és fins a quina edat el metge del seu fill ha de ser un pediatre. La resposta és clara: fins que faci els 15 anys. A partir d’aquesta edat, els pediatres deriven el noi al metge de capçalera o al metge de família. Pel que fa als medicaments, “a partir dels 50 quilos ja en poden prendre d’adults i no d’infantils”, diu Carmen Monzón, presidenta de la secció d’atenció primària de la Societat Catalana de Pediatria. e La pediatria desenvolupa la seva base científica a partir del segle XIX, especialment a França i Alemanya, i es creen els primers hospitals infantils moderns a Europa i Amèrica del Nord. Va ser en aquell moment quan la pediatria es va convertir en una especialitat mèdica amb entitat pròpia.

“Sóc jo qui he d’anar dient al nen o a la nena «no toquis això, no toquis allò»”. Per tot plegat, la pediatra assegura que els hi diu tantes vegades com faci falta: “Posar límits és esgotador, i potser teniu la sensació que no fan efecte, però a la llarga en veureu el resultat”.
La clau: confiança

Carmen Monzón, presidenta de la secció d’atenció primària de la Societat Catalana de Pediatria, revela quina és la clau perquè la relació entre famílies i pediatres funcioni: la confiança. “Jo no sóc com el Dr. House, que diu que el pacient sempre menteix, jo no ho dic, però m’adono que els pares no em diuen tota la veritat, que m’expliquen el que saben que vull sentir. Per això em diuen que donen verdures als fills mentre que no els en donen, o que mengen fruita i, en canvi, no ho fan. Jo els enganxo”. Hi ha una excepció d’aquesta relació de poca confiança, que és quan la criatura està malalta. “Llavors sí que ens ho expliquen tot,

però en les revisions no és així”. Els pediatres Álvaro Díaz i Laura Garcia fiquen cullerada en aquest debat i coincideixen a dir que “internet ha fet molt mal”. Segons els pediatres, els pares tenen “excés d’informació, perquè la xarxa els en facilita, però no tenen intuïció, no s’adonen que qui els dóna informació real és el seu propi fill”, diu Laura Garcia. De manera que quan una família demana a la Laura per un llibre que expliqui com estimular el seu fill, els diu: “Agafa el teu fill i mira-te’l, coneixlo i llavors sabràs què necessita exactament”. Per la seva banda, el Dr. Díaz explica que s’ha arribat a trobar amb famílies que li han dit: “Pot donar l’hormona del creixement al meu fill?, és que s’està quedant baixet i hem trobat en pàgines web que es pot fer”. Llavors el pediatre els respon que a internet hi ha molta informació, però que s’ha de saber filtrar. “L’única pàgina web que jo els recomano és la del mateix Hospital de Nens”, assegura.e

PUBLICITAT A L´

Horari comercial: podeu telefonar de 9 h a 19 h al

93 202 95 95

Fora d´aquest horari i els caps de setmana, envieu un correu electrònic a:

paper@ara.cat

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful