La Panòplia Ibèrica I

Sergi Segura Bueno, arqueòleg i ilustrador (http://ilustraciohistorica.blogspot.com/) José Miguel Gallego Cañamero, arqueòleg. (http://artifexcrpa.blogspot.com/)

INTRODUCCIÓ
Al llarg de gairebé sis segles, la panòplia ibèrica (conjunt d’armes d’atac i defensa) va evolucionar per tal d’adaptar-se a les influències de tipus tàctic que anaven arribant a la Península Ibèrica amb el pas del temps. La concepció del combat elitista, entre guerrers aristòcrates que refusaven les armes de llarga distància, va donar pas amb els segles a un altre tipus de combat on les armes ibèriques, influïdes per aportacions foranies en el context de la Segona Guerra Púnica, es va anar unificant i simplificant. D’altra banda, l’existència de tota una àmplia varietat de pobles ibèrics al llarg del litoral mediterrani entre el sud de l’actual França i l’Andalusia occidental fa impossible concebre una cultura ibèrica homogènia, encara que tots ells comparteixen alguns trets. És per això que no podem parlar d’un armament ibèric totalment uniforme ni cronològica ni geogràficament, encara que existeixen paral·lels en territoris relativament allunyats, la qual cosa ha de ser interpretada com el resultat de les relacions comercials que s’hi van donar i els vincles polítics que s’hi van establir al llarg dels segles. Per tant, s’accepta l’existència d’un corpus armamentístic ibèric molt heterogeni. Dins aquest camp, s’han de destacar necessàriament les contínues aportacions realitzades pel professor Fernando Quesada Sanz1, autor del que és fins el moment, el més complet i exhaustiu anàlisi de la panòplia ibèrica que existeix2 i innegable font de dades per aquest article. Altres autors han tractat l’armament ibèric, encara que potser sense tant encert. No obstant, són excel·lents en la seva vessant poliorcètica. Destaquen notablement el professor Francesc Gràcia Alonso3, gran especialista en referències d’autors clàssics i en sistemes defensius, i el professor Pierre Moret4, també gran especialista en sistemes defensius. Tenint en compte l’excel·lent nivell de les seves investigacions i les d’altres autors, aquest article només pretén resumir i esquematitzar breument els estudis més importants sobre una part de la tradició bèl·lica dels pobles ibers. La panòplia ibèrica, molt estesa i diversificada cal presentar-la d’una manera molt esquemàtica i didàctica pel públic no erudit; per un coneixement més profund sobre el tema referim dits autors, fent especial èmfasi en el cas del professor Quesada. La panòplia ibèrica estava composta per armes de diferent tipus. Per l’atac van fer servir des de pesants armes d’asta per lluitar al cos a cos i més lleugeres per fer servir a distància (a partir d’ara les anomenarem llancívoles), fins a espases i punyals de ferro. D’altra banda, per protegir- se els guerrers ibers van fer servir escuts, cascos de metall o de cuir, gamberes i plaques circulars frontals i posteriors també de metall o de cuir. Aquests
1

2

Departamento de Historia Antigua de la Universidad Autónoma de Madrid. F. Quesada Sanz: El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las armas en la Cultura

Ibérica (ss. VI- I a. C.); 2 vols. Ed. Monique Mergoil, Montagnac, 1997.
3
4

Departament de Ciencies de l’Antiguitat de la Universitat de Barcelona. Membre del Centre Nationale du Recherche Scientifique (CNRS) francès.

elements representen la totalitat de l’armament ibèric documentat arqueològica i iconogràficament, amb algunes variants; No obstant, encara es troba en tela de judici que els ibers utilitzessin tant l’arc i les fletxes con la fona per ferir a distància. sobre aquest últim grup d’armes, com veurem més endavant, existeix un acarnissat debat obert entre els autors que defensen la seva utilització i els qui s’hi oposen, a partir fonamentalment de l’escassetat d’evidències arqueològiques al respecte. És necessari aclarir que l’estudi de la panòplia ibèrica sempre s’ha de realitzar tenint en compte el seu context arqueològic. És a dir, que sempre s’ha de considerar el conjunt cronològic en el qual apareixen les peces. De poc ens pot servir l’estudi aïllat d’una punta de llança, d’una espasa o d’un casc si no coneixem pas la resta de panòplia amb la qual va associada. És gràcies a això que podem crear models de lluita i establir uns paràmetres d’evolució tàctica. Com es veurà, s’ha optat per dividir aquest article en dos parts ben diferenciades per fer la seva lectura més lleugera i més fàcil la seva comprensió: per una banda, en el primer dels articles, es descriu l’armament ofensiu, és a dir, les armes per la lluita cos a cos i les armes per la lluita a distància; per altra, l’armament defensiu, que inclou les defenses passives (col·locades sobre el cos del guerrer, el protegeixen involuntàriament dels cops) i les actives (depenen directament de la manipulació voluntària del guerrer). Estudis més detallats i desenvolupats sobre tipologies territorials i cronològiques aniran apareixent successivament en aquesta pàgina web.

LA PANÒPLIA OFENSIVA

1 a 3: Puntes y Regatons de llança i javelines; 4: Manilles de “Caetra”; 5: “Soliferrum”; 6: Peces de la beina de la “Falcata” i ; 7: “Falcata”

L’armament ibèric pel combat “cos a cos”
Llances Ja des del període Ibèric Antic, i inclús amb anterioritat, les llances es feien servir per a la lluita cos a cos i no a distància; parlem concretament d’un tipus de llança amb una punta molt llarga de fulla ampla; l’arma sencera podia arribar als 2’5m. de longitud total. La punta es fixa a l’ast mitjançant el cub, de secció cònica. A l’extrem oposat a la fulla trobem la contera, una altra punta cònica de ferro, més petita, que podia servir tant per fixar l’arma al terra com per ferir els enemics abatuts sense haver de girar l’arma. Aquests dos elements quedaven fixats a l’ast de fusta mitjançant un petit passador metàl·lic. Aquest tipus pesant de llança no era especialment apta per ser llençada a grans distàncies; el paper d’armes llancívoles el desenvolupaven sobradament primer els “Soliferra”, els “Pila” i posteriorment les javelines, amb característiques molt més adequades per aquesta funció que les llances, com veurem més endavant. Com deia, les llances d’aquest moment destaquen sobretot per les seves grans dimensions de fulla que poden arribar als 40 cm. de longitud. Es tracta d’armes molt pesants, ideals per ferir de prop aprofitant el seu pes, tant en combats individuals com en combats de formacions tancades. Si contextualitzem aquestes llances amb la resta de la panòplia defensiva que li va associada, veurem en alguns casos que en aquesta època destaquen principalment per la seva opulència: es tracta de peces metàl·liques en bronze i ferro, en ocasions molt decorades, probablement propietat d’una minoria de guerrers aristòcrates que fonamentaven el seu status social sobre el grup ètnic a partir d’enfrontaments contra altres guerrers de la mateixa condició social. És el que coneixem com “combats heroics”. Al llarg del temps, les llances es van alleugerint i cap al segle III a. C. es fa molt difícil trobar llances pesants. Les tipologies cap a aquest període apunten cap a una utilització diferent de les llances. A partir d’aquest moment en què els combats han perdut el seu component simbòlic, perquè ja no es tracta de petits grups encapçalats pel líder aristocràtic sinó de contingents d’homes més importants que lluiten en formacions tancades, haurien perdut el seu valor com a arma de lluita cos a cos individual i haurien de ser classificades a la categoria de llancívoles. Són més lleugeres i més petites, tant la peça sencera com la punta. S’observa, però, que en ocasions apareixen en contextos funeraris conjuntament amb un tipus de llança molt semblant a la pesada típica de moments anteriors, més apropiada per lluitar cos a cos. Espases Altra arma freqüentment utilitzada pels guerrers ibèrics als combats a curta distància són les espases de ferro. Depenent del context geo- cronològic tindrem espases “d’Antenes” (la forma del seu emmanegament sembla acabar en dues antenes), “de Frontó” (el tipus d’emmanegament recorda a un frontó o arc) de tipus “Falcata” (que en llatí vol dir “amb forma de falç”) o de tipus “La Tène” (topònim francès del lloc on es van documentar els primers exemplars).

- Les espases d’antenes Són les més antigues, d’inicis del s. VI a mitjans del s. V a. C., i es documenten principalment a l’àrea ibèrica catalana, la vall de l’Ebre i nord llevantí, en relació amb les tipologies de la zona sud de l’actual França. Com a norma general, es tracta d’espases d’influència Hallstàtica, de fulla recta i dos fils gairebé paral·lels, encara que és una mica més ampla al costat de la guarda. El seu emmanegament és sempre d’espiga acabat en dos tubs cilíndrics. Les antenes són bastant més petites que els seus referents francesos, es pleguen en angle recte i els extrems no es toquen entre ells. Les dimensions de la fulla oscil·len entre els 27 cm. i els 40 cm., amb una mitjana de 31 cm. Amb l’emmanegament pot arribar a assolir els 55 cm. de longitud màxima i els 38 de mínima. - Les espases de frontó Apareixen en contextos del s. V a. C. i són característiques de la zona ibèrica de l’interior encara que probablement, van aparèixer per primera vegada a l’alta Andalusia i sud- est i des d’aquí es va difondre per la zona de la Meseta. Morfològicament és un arma de doble fil i de fulla recta pistil·liforme molt ampla. L’emmanegament té llengüeta plana i forma romboïdal i el pom és semicircular. La fulla mesura entre els 24 cm. i els 52 cm., amb una mitjana de gairebé 40 cm. La peça completa fa una mitjana de 48 cm. Com veiem, tots dos models són armes molt adequades per lluitar tant en formacions tancades col·lectives com en combats individuals. Les seves petites dimensions afavoreixen tant que es faci servir per punxar amb punta. En aquest sentit hem de tenir present que en algunes ocasions costa classificar-les com punyals o com espases, com veurem més endavant. De la mateixa manera, no sembla plausible que aquestes armes fossin utilitzades per realitzar cops tallants. El seu pes i els seus fils són massa petits per poder ferir amb efectivitat l’enemic. La “Falcata” Sense cap mena de dubte l’arma ibèrica més coneguda (encara que el seu nom mai no va ser utilitzat pels autors clàssics si no que li va ser adjudicat pels arqueòlegs del segle XIX). Apareix cap al segle V a. C. al llevant i a Andalusia, i anirà substituint progressivament les espases de frontó. A la zona de Catalunya, on a partir d’aquest moment es reben influències del sud de França, només s’han documentat una desena d’exemplars. Trenca morfològicament amb els models anteriors: presenta una fulla corba amb fil a la part interior i una punta afilada també a la seva part exterior. Les dimensions d’aquesta es troben entre els poc més de 32 cm. i els poc més de 61 cm., sent la mitjana de pràcticament 50 cm. Amb l’emmanegament, l’arma completa pot arribar a sobrepassar lleugerament els 60 cm. de mitjana. L’emmanegament, sense guarda i en ocasions molt delicadament decorat (“damasquinats”), estava habitualment rematat amb un cap d’animal (cavall o au) la qual cosa fa pensar que aquesta arma, a més de la seva funcionalitat posseiria un fort component simbòlic- místic. Per les seves característiques, alguns autors pensen que era un arma per ser utilitzada de punta,

exclusivament per tallar i d’altres pensen en la seva ambivalència, donat que presenta fil al seu llom. Nosaltres ens inclinem més aviat cap a la segona tendència: la “Falcata” era perfecta per ser empleada tant per punxar com per tallar. Tant la forma corba i les petites dimensions de la seva fulla fan, per una banda, que en un combat cos a cos enmig de files d’homes tancades i apretades on utilitzar les armes tallants de doble fil és fa difícil, la “Falcata” es presenti com una petita arma punxant, idònia per aquest tipus de lluita, però també tallant, capaç d’obrir grans ferides a les zones desprotegides; per l’altra, la fulla està intencionadament inclinada en la direcció des de on ha de venir la força del cop tallant, per contrarestar- lo, i per això, la distribució de la força del cop descarrega sobre l’emmanegament i no sobre la pròpia fulla, com passa amb les armes rectes de doble fil. Aquesta característica la fa encara més resistent. Finalment, tenim les espases del tipus “La Tène” Es tracta d’un tipus d’arma documentada a partir del s. IV a. C. gairebé exclusivament a la zona de l’actual Catalunya, encara que puntualment també s’han trobat alguns exemplars en altres zones de la Península Ibèrica. Aquesta arma substitueix les espases d’antenes degut principalment a l’entrada de noves influències des del sud de l’actual França, de la mateixa manera que va ocórrer amb les espases d’antenes. Són espases de doble fil, notablement més llargues que les d’antenes, amb unes dimensions de fulla entre els 69 i els 78 cm.. Existeix però una variació tipològica: mentre que els exemplars més antics (“La Tène I”) tenen una fulla entre els 41 i els 76 cm., les dels més tardans (“La Tène III”) són significativament més grans, entre els 70 i els 90 cm. Si tenim en compte l’emmanegament, ens troben davant d’armes que en algú dels casos pot arribar fàcilment al metre de longitud total. Encara que en un principi eren utilitzades tant per tallar com per punxar, el exemplars més tardans presenten una punta notablement arrodonida la qual cosa indica que aleshores eren utilitzades exclusivament per tallar, sistema de combat típic dels pobles nòrdics, de complexió física més forta que els de l’entorn mediterrani. El seu gran pes la feia idònia pels cops des de dalt, aprofitant la força de la gravetat, encara que segons Pol·libi només eren totalment efectives al primer cop, després del qual es doblegaven deixant el seu propietari momentàniament indefens5. Punyals A més de les espases, els ibers feien servir punyals també de ferro. S’ha de dir, però, que els trobats als territoris ibèrics representen una ínfima part dels trobats a tota la Península Ibèrica. Encara que existeix una relativa dificultat en els casos de frontó i d’antenes per diferenciar entre punyals i espases, degut principalment a la dificultat d’establir una frontera en les seves dimensions, s’accepta que: pel cas dels punyals de frontó, versió reduïda de les espases, la diferència s’estableix sobretot a partir de les dimensions només de les fulles, considerablement força més petites que les espases. En canvi, pel cas dels punyals d’antenes, s’han fet servir criteris referents a la tipologia dels seus emmanegaments i de les fulles.

5

Pol-libi, Històries, II, 33, 3-6.

Els punyals de frontó Solen tenir una fulla triangular allargada no pistil·liforme, òbviament sense fils paral·lels, amb dimensions que oscil·len entre els 20 i els 24 cm. L’emmanegament presenta un eixample al mig de la llengüeta i un frontó exempt. Cronològicament s’emmarquen entre els segles V i IV a. C., moment a partir del qual comencen a desaparèixer. La seva distribució es paral·lela a la de les espases de la mateixa categoria: Andalusia oriental, sud- est peninsular i Meseta. Els punyals de frontó apareixen representats iconogràficament a un dels conjunts escultòrics més importants de la cultura ibèrica: els guerrers de Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén) Pel que fa als punyals d’antenes, es tracta d’exemplars on predominen les fulles triangulars allargades, en ocasions molt amples a la base i en ocasions pistil·liforme. Les seves dimensions són molt semblants als de frontó. L’emmanegament, també com en el cas dels de frontó, es troba en ocasions eixamplat al centre i rematat per dues antenes lenticulars. Aquest tipus de punyal apareix per primera vegada en contextos del s. IV a. C. a l’alta Andalusia i es possible que no arribés més enllà del s. III a. C. Cal destacar que aquest tipus d’arma petita té una presència gairebé testimonial a la zona pirinenca, Catalunya, Llevant i vall de l’Ebre, les zones on els influxos de tradició cèltica provinents del sud de l’actual França tenen un pes més important. Per tant, cal pensar que el punyal pertany a una tradició purament ibèrica, on no prima la seva funcionalitat sinó la seva ostentació, com a element ornamental de membres d’un elevat status social. Aquesta afirmació es recolza al fet que apareixen punyals ricament decorats en tombes també amb aixovars molt rics, com hem dit abans associades a sectors molt poderosos de la societat ibèrica meridional.

L’armament ibèric pel combat a distància
“Soliferrea” i “Pila” Normalment, els guerrers ibèrics portaven la llança, per lluitar cos a cos i un “Soliferreum” o un “Pilum”, elements que ja s’havien mencionat abans. Aquests dos nous elements no són comuns a tots els territoris ibèrics, al menys pel que fa al seu context cronològic d’aparició. S’ha de fer una clara distinció, però, entre l’un i l’altre degut a que és molt freqüent confondre’ls. El “Soliferreum” és un arma forjada d’una sola peça de ferro amb un cos cilíndric i amb una punta que pot acabar de diferents formes, amb o sense aletes i nervi, i no sol passar dels dos metres de longitud i dels 1’5 cm. de diàmetre. El exemplars més antics documentats a la Península Ibèrica es daten en torn del s. V a. C. a la zona de Catalunya, encara que es conserven de més antics al nord dels Pirineus. Des d’aquí es va estendre el seu coneixement cap al sud, donant lloc a una àmplia varietat tipològica peninsular que va perdurar durant tot el període ibèric.

En canvi, el “Pilum” és una tija de fusta més petita que les de les llances amb una gran tija de ferro forjat acabat amb punta en un dels extrems que oscil·la entre els 20 i els 108 cm. de longitud. Al costat contrari també hi ha una petita punta de ferro, més petita que la de les llances, entorn també dels 20 cm.. El “Pilum” apareix, amb molta menys quantitat que les llances i els “Soliferrea”, ja al s. V a. C. i s’han documentat exemplars datables al s. III a. C. Encara que s’han conservat peces a tots els territoris ibèrics, prenen especial rellevància a la zona de Catalunya i Llevant, guardant un relatiu paral·lelisme amb la zona de distribució dels “Soliferrea”. Aquestes dues armes es feien servir de manera idèntica just abans d’entrar al cos a cos. A una distància aproximada de 10 ó 15 metres, es llençaven bé contra un únic enemic individualitzat, bé massivament contra la formació tancada enemiga arribant a assolir un alt grau d’efectivitat. Fins i tot, quan les primeres línies es trobaven frontalment, és probable que les files del darrera continuessin llençant aquestes armes per sobre els caps dels seus companys. Imaginem-nos una descàrrega simultània d’un centenar de pilum i soliferreum contra una formació enemiga: les característiques morfològiques d’aquests dos elements feien que fossin terriblement efectius. Com que tenen, en la majoria dels casos, un cos recte de secció cilíndrica, quan la punta, una mica més grossa, travessava l’escut, aquest cos cilíndric també podia esllavissar- se a través d’ell molt fàcilment. I si es donava el cas que l’enemic es trobava massa prop de l’escut, podia ser ferit, amb la gravetat que suposa tenir un ferro enorme a la mateixa vegada traspassant l‘escut i clavat al cos. Però pensem també en un altre factor: si només es clavava a l’escut l’inutilitzava perquè feia impossible lluitar amb un escut emmanegat llastrat amb alguns kg. extra, sense tenir en compte el que arribaria a destorbar tota la peça sobresortint de l’escut. Per tant, s’obligava a l’enemic a abandonar-lo, perdent la seva principal protecció i donant, a més, una mica d’avantatge a l’atacant que carregava, ell sí, cobert amb el seu. La càrrega es feia quan les dues formacions es trobaven a distàncies molt curtes, entre aquests 15 ó 20 m. Soliferrea i pila tindríen , doncs, la mateixa finalitat. Javelines A mitjans del s. VI a. C. comença a documentar-se una altra tipus d’arma molt semblant a les llances però força més lleugera, idònies per ser llençades: les javelines. Aquestes armes tenen la mateixa composició estructural que les llances: contera, tija de fusta i punta, però aquesta última amb una fulla més petita i lleugera, pensada per arribar el més lluny possible. Iconogràficament, en ocasions es documenten amb elements potenciadors del seu abast com l“Amentum”, una petita corretja lligada a la tija de fusta que s’agafava amb els dits índex i cor per donar un darrer impuls addicional a l’arma. De fet, aquest principi físic és el mateix que el dels propulsors prehistòrics. No obstant, fer una clara distinció entre llances i javelines es fa molt difícil, sinó impossible. Degut a que només disposem dels elements metàl·lics per elaborar les tipologies tant de les llances com de les javelines, és a dir, les puntes i les conteres (perquè la part de fusta es perd amb el temps), no és fàcil establir uns paràmetres clars i definitius. Tampoc serveix determinar unes dimensions a partir de les quals no parlem de javelines

sinó de llances, perquè pot ocórrer que es documenti una punta de llança tan lleugera que ens indueixi a pensar que estem davant d’una javelina quan en realitat no és el cas. Per això, a l’esmentat treball del professor Quesada s’opta per crear una tipologia general de les puntes a partir de la qual es comenten funcionalment els casos particulars. De tota manera, es pot afirmar que, en general, les possibles puntes de javelina comencen a aparèixer a tots els territoris ibèrics a partir dels ss. VI – V a. C. perdurant fins el s. I a. C., en contextos on se les associa a llances de tipus pesant. Per tant, podem establir un model de lluita on els guerrers portaven una llança pesant pel combat cos a cos i un arma llancívola que tant podia ser un “Soliferreum”, un “Pilum” o una javelina (entesa com a llança lleugera per ferir de lluny), per inutilitzar les defenses del l’adversari. Arc i fletxes La utilització de l’arc i les fletxes per part dels ibers, com ja es deia a la introducció, ha generat un gran debat entre els estudiosos de la panòplia ibèrica. Per una banda tenim els autors que fonamenten les seves hipòtesis a les evidències arqueològiques. Des d’aquesta perspectiva, conclouen que fins la Segona Guerra Púnica (218- 205 a. C.), moment en què gran quantitat de tropes foranies arriben a la Península Ibèrica, els ibers no feien servir aquesta arma per a combatre, encara que potser si la feien servir tradicionalment per a la cacera. Basant- se en l’escassetat de puntes de fletxes documentades al llarg de tot el territori ibèric6, defensen un model de combat heroic. Aquesta dada és més significativa encara si tenim en compte que s’han trobat força puntes de fletxes de cronologies anteriors al segle IV a. C. i posteriors al segle II a. C. , així com a representacions escultòriques i pictòriques, la qual cosa significa per a ells que aquest període ibèric que compren gairebé tres segles, suposaria un parèntesi en la utilització bèl·lica d’aquest tipus d’arma a distància. Les raons d’aquests historiadors es basen en l’afirmació de que l’arc i les fletxes no formarien part de la panòplia dels guerrers ibèrics per tractar-se d’armes oposades al ideal aristocràtic de combat heroic cos a cos amb arma blanca. Amb aquest model, hem de pensar que deuria ser força humiliant per als guerrers de la noblesa, entrenats durament durant molt de temps en aquest tipus de lluita, que han arribat a concebre la lluita com a indeslligable potser del concepte de l’honor, engalanats per al combat en un moment que els permet lluir-se com a homes i com a membres d’una petita part privilegiada de la societat, ser ferits a distància, amb un arma “indigna” (recordem que potser és un arma de caça) que pot ser manipulada per qualsevol home, per que no cal un entrenament específic per fer- la servir. Aquesta raó és la mateixa que han defensat diferents elits guerreres a l’edat mitjana i moderna: des dels cavallers feudals europeus fins als guerrers samurai japonesos s’oposaven a la introducció de les armes de foc per què consideraven que amb elles arribaria també la possibilitat de ser ferit o mort de lluny a mans d’un home inferior socialment, sense l’oportunitat haver demostrat la seva valia. D’altra banda tenim els autors que defensen una altra línia d’interpretació. Pensen que el fet que no s’hagin trobat puntes de fletxes en contextos pròpiament ibèrics no ha de ser un factor decisiu per negar la seva utilització. Llegint les fonts clàssiques (principalment d’autors grecs) han trobat prou exemples significatius de la utilització de
6

Documentades en contextos del s. VI a. C. al jaciment de “La Rápita” (Guardamar de Segura), en Empúries, i en contextos del S. IV a. C. a “L’Illa d’en Reixac” (Ullastret).

l’arc i les fletxes per part d’exèrcits grecs, la qual cosa podria ser exportable a la Península Ibèrica, per la mateixa època7. De la mateixa manera defensen que els sectors de la societat més pobres, armats més aviat amb elements de fortuna (probablement amb les seves eines de treball agrícola) perquè son incapaços de pagar-se un equip com els de l’aristocràcia, i sense la concepció del combat heroic d’aquesta, inclourien l’arc i les fletxes al seu equip, per tractar- se d’un mitjà que protegeix la seva vida sense haver d’arribar a lluitar cos a cos amb el seu adversari amb el risc que això comportaria. Potser tenia més motius per protegir la seva vida: la seva família quedaria indefensa sense ell mentre la família aristocràtica només hauria perdut a un dels seus membres, però el seu estatus, els seus privilegis i per tant, la seva pervivència quedarien intactes. Fones L’ús de la fona, al contrari del que es pensa generalment, no era una eina o un arma gaire utilitzada pels ibers, sinó més aviat pels balears. En aquest sentit, hem de fer una necessària distinció a priori entre ibers i balears, de la mateixa manera que diferenciem entre celtes i ibers. Els balears no eren ètnicament ibers, encara que a l’actualitat es tendeix a confondre’ls degut a la situació geo- política. Arqueològicament, s’ha de destacar que l’aparició de projectils és molt més comú a la zona del litoral llevantí i Catalunya que a la resta de territoris ibèrics. No s’han documentat gaire projectils de fona anteriors al segle III a. C. (encara que possiblement es fes servir per a la cacera) a la Península ibèrica. Per explicar aquesta escassetat arqueològica de projectils de fona, hem de recórrer a un argument molt semblant al que explicava l’absència de puntes de fletxes: la reticència per part de les aristocràcies locals a fer servir un arma a distància, que podia inclús arribar a provocar ferides molt pitjors que les de les fletxes. Per això, alguns historiadors afegeixen que la utilització de la fona va tenir una major importància en aquelles societats on l’aristocràcia no va arribar a desenvolupar- se plenament, com seria el cas de les illes balears; per tant, a la societat balear no havia arrelat la concepció heroica de la lluita que era tan comú a l’aristocràcia ibèrica. Aquesta arma aniria associada a la presència de tropes romanes i cartagineses al context de la Segona Guerra Púnica, que van fer servir tropes auxiliars entre les quals trobaríem els famosos foners baleàrics. .

Com a exemple, vegis F. Gràcia Alonso: La Guerra en la Protohistoria. Héroes, nobles, mercenarios y campesinos; ed. Ariel, 2003. També para F. Gràcia són significatives les puntes trobades a Ullastret i a Empuries.

7

Bibliografia
- AA. VV.: La Guerra en la Antigüedad. Una aproximación al origen de los ejércitos en Hispania; Ministerio de Defensa, Madrid, 1997. - Connolly, P.: Aníbal y los enemigos de Roma; ed. Espasa – Calpe, Madrid, 1981. - Gràcia Alonso, F.: La Guerra en la Protohistoria. Héroes, nobles, mercenarios y campesinos; ed. Ariel, Barcelona, 2002. - Quesada Sanz, F.: El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las en la Cultura Ibérica (ss. VI – I a. C.); Monographies Instrumentum Èditions Monique Mergoil, Montagnac, 1997. - Quesada Sanz, F., Moret, P. (eds.): La Guerra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. VI – II a. de C.); Colección de la Casa de Velázquez, vol. nº 78, Casa de Velázquez, Madrid, 2002. - Hernàndez, F. X.: Història militar de Catalunya, vol. I: dels ibers als carolingis; ed. Dalmau, Barcelona, 2003. - Wilcox, P., Treviño, R.: Barbarians against Rome. Rome’s celtic, germanic, spanish and gallic enemies; ed. Osprey History, 2000.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful