Com cada estiu , la Senyora Ànega es va posar a

covar els ous i totes les seves amigues del corral

estaven desitjoses de veure als seus aneguets, que
sempre eren els més macos de tots. Arribà el dia que
els aneguets van començar a obrir els ous a poc a
poc, i tothom es van ajuntar davant el niu per
veure'ls per primera vegada.
Un a un van anar sortint fins a sis preciosos
aneguets, cadascun acompanyat per els crits
d’alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues.
Tan contentes estaven que van trigar una mica en
adonar-se que un ou , el mes gran dels set , no
s’havia obert. Tots van concentrar la seva atenció en
l'ou que permaneixia intacte , també els aneguets
acabats de néixer, esperaven veure algun signe de
moviment.
Al cap d’una estoneta, l'ou començà a trencar-se i
en sortí un somrient aneguet , mes gran que els
seus germans , però oh , sorpresa! , molt més lleig i
malgirbat que els altres sis... La Senyora Ànega es
moria de vergonya per haver tingut un aneguet
tan lleig i el va apartar d'ella amb l’ala mentre
acaronava als altres sis.
L’aneguet es quedà tristíssim perquè es va adonar
que allà no el volien... Van passar els dies i el seu
aspecte no millorava , al contrari , empitjorava ,
doncs creixia molt de pressa i era sec i malgirbat, a
més era força maldestre el pobre...
Els seus germans li feien bromes d’allò més pesades i
se’n reien constantment d’ell anomenant-lo lleig i
maldestre. L’aneguet va decidir que havia de buscar
un lloc on pogués trobar amics que de debò el
volguessin, sense que els molestés el seu desastrós
aspecte... i l’endemà, molt matiner , abans que es
despertés el granger , va fugir per un forat del
tancat.
Així arribà a una altra granja , on una senyora
anciana el recollí, i l’aneguet lleig va pensar que
havia anat a parar a un lloc on per fi, el voldrien i
cuidarien , però s'equivocà també , perquè la vella
era dolenta i solsament volia que el pobre aneguet li
servís de primer plat. I també va marxar d’allà
corrent el pobre aneguet.
Arribà l'hivern i l’aneguet lleig gairebé es mor de
fam, doncs va tenir que buscar menjar entre el gel i
la neu, i va haver de fugir de caçadors que volien
disparar-li.
Per fi arribà la primavera i l’aneguet passant per
un estany, va veure les aus mes belles que havia vist
fins aleshores. Eren elegants , gràcils i es movien
amb tanta distinció que es va sentir totalment
acomplexat, perquè ell era un aneguet malgirbat i
terriblement lleig. De totes maneres, com que no
tenia res per perdre s'acostà a elles i, va preguntar si
podia banyar-se també. Els cignes, doncs eren cignes
les aus que el aneguet va veure a l'estany, li van
respondre:
- Clar que si , ets un dels nostres!
Al que el aneguet respongué:
-No us rieu de mi!. Ja sé que sóc lleig i flac , però no
hauríeu de riure de les desgràcies dels altres...
- Mira el teu reflex a l'estany -li van dir els cignes- i
veuràs com no et mentim.
L’aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua
transparent i el que va veure el deixà esglaiat i
meravellat.
Durant el llarg hivern s’havia transformat en un
preciós cigne!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era
ara el cigne mes blanc i elegant de tots els que hi
havia en aquell estany.
Així va ser com l’aneguet lleig es va unir als seus i
visqué feliç per a sempre...

Conte contat! Ja s’ha acabat!