22

aracrònicainternacional
LA REVOLTA A SÍRIA

DISSABTE, 18 DE JUNY DEL 2011

ara

L’èxode sirià cap a la veïna Turquia no s’atura
El govern d’Ankara, que ja acull uns 10.000 refugiats i espera doblar aquesta xifra els pròxims dies, demana obrir un corredor humanitari en territori sirià
Reportatge
DAVID MESEGUER
BOYNUYOGUN (FRONTERA ENTRE TURQUIA I SÍRIA)

M

atí tranquil i assolellat al voltant del camp de Boynuyogun, al costat turc de la frontera amb Síria, que acull prop de 3.000 refugiats que han fugit de la repressió que imposa el règim del president Baixar al-Assad. Els tres soldats turcs que patrullen el perímetre del camp han rebut ordres de prohibir l’entrada als periodistes. La tela blanca adherida a la tanca manté l’opacitat del recinte i dificulta poder recollir els testimonis dels refugiats sirians, que també han estat advertits que no parlin amb la premsa. Un camperol de la zona s’apropa amb el seu tractor i després d’intercanviar unes paraules amb un reporter turc accedeix a aturar-se tot just al costat de la tanca. Els pocs periodistes que som allà pugem sobre el tractor i podem establir contacte visual amb els refugiats.

Crits contra Al-Assad

“Al-xaab iurid isqat al-nizam!” (“El poble vol la caiguda del règim!”), comencen a cridar a l’uníson una multitud de refugiats sirians que s’han adonat de la presència dels
Suport al poble sirià

Almenys cinc morts al Líban en un acte contrari a Al-Assad
Almenys cinc persones van morir ahir i 23 més van resultar ferides a la ciutat libanesa de Trípoli, al nord del país, durant un tiroteig desencadenat entre libanesos alauites, pro Baixar al-Assad, i musulmans sunnites, que s’oposen al règim del president sirià i que es manifestaven en solidaritat amb el poble de Síria. El primer ministre del país, Najib Mikati, va veure’s obligat a mobilitzar l’exèrcit i la policia per calmar els ànims. “S’equivoquen aquells que pensen que són més forts que l’estat. La pau civil és una línia vermella que no permetrem que ningú creui”, va afirmar Mikati, que havia donat ordres expresses a les forces de seguretat del país perquè prenguessin les mesures necessàries per posar fi als enfrontaments. Unes mil persones havien participat a la protesta, convocada per la Lliga Musulmana d’Estudiants.

mitjans de comunicació i s’apropen a la tanca del campament, ubicat a pocs quilòmetres de la frontera amb Síria. L’eslògan revolucionari nascut a Tunísia durant la revolta popular que va comportar la caiguda del règim del president Ben Ali també se sent amb força en un territori turc que ja acull prop de 10.000 refugiats. L’última dada oficial facilitada per la Mitja Lluna Roja turca xifra en 8.904 els refugiats que han arribat a Turquia fugint de la repressió del règim de Baixar al-Assad. Una quantitat que s’haurà d’actualitzar, ja que en les últimes hores 15 minibusos plens de refugiats han arribat al campament de Yayladagi procedents de Güvecçi. Als boscos propers a aquesta petita localitat fronterera s’hi amaguen centenars de sirians que esperen l’ocasió de poder entrar en territori turc. En qüestió de segons, centenars de sirians es reuneixen al voltant de la tanca. En primer terme, els homes i més endarrere, les dones. “Allahu Akbar” (“Alà és gran”), clamen amb ràbia, i alguns aguanten cartrons amb missatges contraris al règim baasista d’Al–Assad. “Véste’n”, “Volem que Baixar al-Assad sigui jutjat” o “Jisr al-Xugur mai es rendirà al traïdor”, són algunes de les missives que els refugiats volen transmetre al món. Mahmud, un jove àgil d’uns 20 anys, s’enfila a la tanca, s’agafa amb força al metall i treu el cap. “Baixar al-Assad ha matat familiars meus. És un mentider. Vol dividir els sirians. Els seus soldats han armat la població alauita per lluitar contra la població sunnita revoltada”, explica als periodistes. Aquest jove sirià, com la majoria dels refugiats que hi ha al camp, prové de la ciutat revoltada de Jisr al-Xugur, a uns 25 quilòmetres de la frontera amb Turquia. Fa aproximadament 10 dies, en aquesta vila del nord de Síria van ser assassinats 120 policies, però l’autoria del fet no queda clara. Segons fonts del règim sirià, van ser grups rebels armats els que van assassinar els agents, mentre que els refugiats arribats a Turquia defensen que els policies es van unir a la revolta i van ser els soldats del règim els que els van matar. Per esclafar la revolta, el cap militar Màher al-Assad, germà del dictador, hi ha enviat prop 3.000 efectius militars, fet que ha provocat l’augment de l’èxode de refugiats cap a territori turc.

Clam “El poble vol la caiguda del règim”, criden els refugiats sirians des de Turquia Control Soldats turcs impedeixen l’entrada de periodistes als camps de refugiats

“Estem molt agraïts a Turquia per la seva hospitalitat”, exclamen diferents sirians que intenten transmetre missatges als mitjans. Els prop de 10.000 refugiats es reparteixen entre els quatre campaments habilitats pel govern d’Ankara a la frontera. Altinozu –que va rebre la visita d’Angelina Jolie en condició d’ambaixadora de l’ACNUR–, Boynuyogun i Yayladagi –amb dos campaments– són les poblacions on hi ha els camps.
Corredor humanitari en sòl sirià

Els camps, gestionats per la Mitja Lluna Roja turca, ofereixen tres àpats diaris als refugiats i disposen de servei de psicòlegs i traductors de l’àrab al turc per atendre les necessitats dels exiliats. Davant la previsió que en els pròxims dies arribin a Turquia 10.000 nous refugiats, el govern turc treballa a corre-cuita per habilitar nous campaments. És el cas del de Reyhanli, preparat per acollir 1.800 refugiats. Dijous el ministre d’Exteriors turc, Ahmet Davutoglu, va reunir-se durant quatre hores amb un enviat especial del règim sirià i va exigir a Damasc que “prengui mesures per posar fi a la campanya militar per aixafar les protestes i posi en marxa reformes urgents”. El ministre turc també va comentar que “les autoritats sirianes han estat informades en tot moment de les accions humanitàries d’Ankara al costat sirià de la frontera” i que l’executiu “està estudiant la possibilitat d’obrir un corredor humanitari a dintre de territori sirià per facilitar l’ajuda humanitària als refugiats”.e

Una nena siriana somriu al costat d’un grup de dones que esperen creuar la frontera. OSMAN ORSAL / REUTERS

ara DIMARTS, 21 DE JUNY DEL 2011

aracrònicainternacional

19

Els refugiats denuncien les mentides del règim sirià
Mostres d’agraïment a Turquia per l’acollida que els dispensa
Crònica
DAVID MESEGUER
BOYNUYOGUN (FRONTERA TURCO-SIRIANA)

E

MÀXIMA EXPECTACIÓ

Un grup de persones segueixen el missatge televisat del president Baixar al-Assad, ahir, en una perruqueria de Beirut, al Líban. WAL HAMZEH / EFE

l vent de la tarda fa trontollar les cordes de la tenda d’Ahmed Khaled al-Suleiman. L’aire que es filtra a l’interior fa més suportable la canícula que anuncia l’arribada de l’estiu. Estirats sobre uns matalassos hi ha aquest jove soldat de l’exèrcit sirià i la seva mare, l’Aboush. Només es tenen l’un a l’altra. Ens conviden a passar. Malgrat l’exili i la precarietat, l’hospitalitat siriana ha aconseguit franquejar el setge militar. Després de dies de bloqueig informatiu i de prohibir l’accés als mitjans, l’ARA ha aconseguit entrar al camp de Boynuyogun i copsar l’estat d’ànim d’alguns dels 3.500 refugiats sirians que s’hi allotgen. Les autoritats turques han decidit aixecar el veto a la premsa per la pressió que han exercit els mitjans desplaçats a la zona, l’imperiós desig dels refugiats per explicar què passa a l’altre costat de la frontera i la necessitat del govern d’Ankara d’ensenyar a l’opinió pública l’efectivitat amb què de moment està gestionant la crisi humanitària.

“El camp té tota mena d’infraestructures per satisfer les necessitats bàsiques dels nouvinguts sirians i fer que la seva estada sigui el menys dramàtica possible”, explica Carol Batchelor, cap de la missió de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a la zona. La gestió dels diferents camps, que ja acullen 11.000 refugiats i esperen doblar aquesta xifra els pròxims dies, va a càrrec de la Mitja Lluna Roja turca. Aquesta entitat vetlla perquè els refugiats rebin tres àpats diaris i ha disposat un petit hospital de campanya, així com una escola i un parc infantil per als nens. Alguns refugiats sirians, sabedors de la visita dels mitjans, han improvisat tota una sèrie de pancartes amb missatges contra Al-Assad i de crida urgent a la comunitat internacional perquè hi intervingui. “Jisr al-Xugur està sagnant. Ajudeu-la”, es pot llegi en una que porten uns joves. Una altra, que aguanta un nen, sintetitza a la perfecció el sentiment de rebuig a la política repressiva a sang i foc que duu a terme el règim baasista. El lema “Aquest és el projecte de reforma d’Al-Assad”, apareix escrit al costat d’un avió i dos tancs bombardejant diferents po-

blacions sirianes. A la dreta, hi surten escrits els noms de Tel Aviv i dels alts del Golan. El missatge al màxim líder sirià és clar: “¿Per què en comptes d’utilitzar la força per massacrar el teu propi poble no la utilitzes per tornar-nos el que un dia ens va prendre Israel?”
Desmentir la propaganda

Alguns refugiats també aprofiten l’ocasió per desmentir les informacions que facilita el règim d’Al-Assad per justificar els atacs: “A Jisr alXugur no hi ha terroristes”, exclama un home. Un altre afegeix: “Amb els militars hi havia grups de paramilitars. Si els soldats es negaven a atacar la població, els paramilitars els disparaven”. Tot i que són refugiats i que han perdut familiars i pertinences, als carrers de terra del campament de Boynuyogunnoesveuengairesplors ni cares que expressin dramatisme. Més aviat són mirades de ràbia, de confiança i, sobretot, de dignitat. La dignitat dels que han fet el que està bé aixecant-se contra un règim que massacra el seu propi poble. I la confiançad’unpobleque,prenentelscasos de Tunísia i Egipte com a referents, espera doblegar l’autòcrata i poder tornar aviat a casa.e

Orgullós d’haver desertat

Dues dones al camp de refugiats de Turquia.
U. BEKTAS / REUTERS

blemes. Al-Assad ha perdut l’oportunitat de reformar i democratitzar Síria. En canvi, passarà a la història com el president que va dividir-la. El principal perill és que a força de vendre el discurs de la fragmentació interna, la gent s’ho acabarà creient.
Com s’informen els sirians des de dins del país? La propaganda a través de la televisió estatal té molta força i fa molta por a la gent. Fa unes setmanes van difondre imatges d’una església incendiada per demostrar la violència sectària contra els cristians. Fent recerca per internet, vam descobrir que les imatges en realitat corresponien a una església que es va cremar a Grècia fa uns anys. Ni el dictador més cruel té dret a fer això. El poble sirià, com el libi, espera una intervenció internacional? En general, els sirians són contraris a qualsevol mena d’intervenció estrangera. No volen ni un Iraq, ni una Líbia. No és la manera de canviar un assumpte intern. Això depèn només de la població. El que li pertoca fer a la societat internacional és pressionar el règim, aïllar-lo de la comunitat internacional.e

L’Ahmed s’aixeca del matalàs per donar-nos la benvinguda. “Que Al·là beneeixi el poble turc i el senyor Erdogan”, diu. Orgullós i agraït, s’abaixa uns centímetres el coll de la seva samarreta de tirants i mostra una paraula desgastada escrita sobre el pit: “Erdogan”. L’Ahmed, com la majoria dels refugiats d’aquest camp, prové de la ciutat revoltada de Jisr al-Xugur, a 25 quilòmetres de la frontera amb Turquia. “Sóc soldat de l’exèrcit sirià. Em vaig negar a disparar contra el nostre poble i em van imposar una pena de 5 mesos de presó. Al-Assad va prometre una amnistia per als desertors però no confio en la seva paraula. Vaig fugir amb la meva mare quan van començar a assetjar i bombardejar Jisr al-Xugur. El meu pare és mort i no la podia deixar sola”, afegeix el jove sirià mentre busca amb la mirada la complicitat de la seva mare. Com ells, tots els exiliats s’han vist forçats a canviar l’aixopluc de casa seva, unes cases humils però fermes, per la fragilitat i l’austeritat d’una tenda de roba. Malgrat l’angoixa que els causa aquesta incertesa, els queda la satisfacció de sentir-se segurs lluny del setge de l’exèrcit sirià. Afortunadament, a Boynuyogun els únics tancs que es veuen estan dibuixats sobre cartró.

Ahmed Khaled al-Suleiman és un desertor de l’exèrcit sirià que s’ha escrit la paraula “Erdogan” al pit en senyal d’agraïment. DAVID MESEGUER

20

Mundua

2011 7 10 igandea GARA

CRÓNICA> REFUGIADOS SIRIOS EN TURQUÍA

JISR AL-SHUGHUR, REVOLUCIÓN Y DESTIERRO
David MESEGUER

G

GRAN PARTE DE LOS 12.000 REFUGIA -

DOS SIRIOS QUE HAN LLEGADO A TURQUÍA HUYENDO DE LA REPRESIÓN D E L R É G I M E N BA A Z I S TA PROCEDEN DE JISR AL SHUGHUR. EN ESTA CIUDAD NORTEÑA LA REVUELTA POPULAR PRENDIÓ CON FUERZA Y B ASHAR A L -A SSAD ENVIÓ UN GRAN CONTIN GENTE MILITAR PARA APLASTARLA . L OS REFUGIADOS DEL CAMPO FRONTERIZO DE B OYNUYOGUN DESTACAN LA VIRULENCIA DEL ASEDIO Y LLAMAN A LA COMUNI DAD INTERNACIONAL A QUE INTERVENGA.
Al shaab yurid isqat al nizam («El pueblo quiere la caída del régimen»), clama al unísono una multitud enfervorecida desde el interior del campo de Boynuyogun. El eslogan revolucionario nacido en Túnez durante la revuelta popular que conllevó la caída de Ben Ali ha cruzado el Mediterráneo y ahora se escucha también con fuerza en un territorio turco que acoge a alrededor de 12.000 refugiados sirios.

En cuestión de segundos, centenares de sirios se agolpan ante la tela metálica que delimita el perímetro del campamento. En primer término los hombres y más atrás las mujeres. «Allahu Akbar» (Alá es grande), gritan con rabia mientras algunos sostienen cartones con mensajes contrarios al régimen de Al- Assad. «Vete», «Queremos que Bashar al-Assad sea juzgado» o «Jisr al Shughur nunca se rendirá al traidor», son algunas de las misivas que los refugiados quieren transmitir al mundo. Desmienten al régimen En el interior del campo, el goteo de relatos es incesante. «Entraron en Jisr al Shughur y acabaron con todo, incluso con las vacas y las ovejas», relata Abdul Hamid, un estudiante sirio de 20 años. Como él, la mayoría de los 3.500 refugiados que acoge el campamento proceden de esa ciudad, a unos 25 kilómetros de la frontera con Turquía. A principios de junio, en esta localidad del norte de Siria fueron asesinados 120 policías, aunque la autoría de los hechos sigue sin esclarecerse. Según fuentes del régimen baazista, grupos rebeldes armados mataron a los agentes, mientras que los refugiados sostienen que los policías se unieron a la revuelta y mur ieron a manos de los 3.000 efectivos militares que Maher al-Assad, hermano del dictador y cabecilla militar, envió para aplastar la revuelta. «Con los militares había grupos paramilitares. Si los soldados se

No se observan demasiados lloros y caras que expresen dramatismo. Más bien son miradas de rabia, confianza y dignidad

negaban a atacar a la población, los paramilitares les disparaban», asegura un refugiado que declina dar su nombre por cuestiones de seguridad, en referencia a los shabiha. «El régimen quiere mostrarnos como sectarios. Tengo muchos amigos alawíes y les tengo mucho aprecio. No somos sectarios. Nuestro problema es la cabeza del régimen», exclama Abdul Hamid, suní como la mayoría de refugiados y que hasta su exilio estudiaba Literatura Árabe en la universidad. A pesar de su condición de refugiados y de haber perdido, en muchos casos, familiares y pertenencias, en las calles de este pequeño e improvisado Jisr al Shughur de plástico no se observan demasiados lloros y caras que expresen dramatismo. Más bien son miradas de rabia, confianza y dignidad. La de aquellos que aseguran que han hecho lo que debían alzándose «contra un régimen que masacra a su propio pueblo». Y que añaden tienen la confianza de un pueblo que, tomando Túnez y Egipto como referentes, espera «doblegar al autócrata y poder volver pronto a casa». «El campamento cuenta con todas las infraestructuras para satisfacer las necesidades básicas de los recién llegados y hacer que su estancia sea lo menos dramática posible», explica Carol Batchelor, máxima responsable de la misión de la ONU (ACNUR) en la zona. La gestión de los cinco campos que acogen los cerca de 12.000 refugiados corre a cargo de la Media Luna Roja turca. Esta entidad se encarga de que los refugiados reciban tres comidas diarias y ha dispuesto escuelas, un hospital de campaña, así como un equipo de sicólogos y traductores del árabe al turco. Desertor y orgulloso El aire que se filtra en el interior de la tienda de Ahmed Jaled al Suleiman hace más llevadero el asfixiante calor veraniego que ya golpea con todas sus fuerzas a estas alturas del calendario. Estirados sobre unos colchones yacen este joven soldado del ejérc ito sir io y su madre Aboush. El uno al otro es todo lo que tienen. Nos invitan a entrar. A pesar del exilio y la situación de precariedad, la hospitalidad siria ha conseguido sortear con ellos el asedio militar. Ahmed se levanta del colchón para darnos la bienvenida. «Que Alá bendiga al pueblo turco y al

Varias mujeres hacen las tareas domésticas y descansan a la sombra en una tienda
David MESEGUER

GARA 2011 7 10 igandea

Mundua

21

señor Erdogan», se apresura a decir una vez hechas las presentaciones. Orgulloso, se baja unos centímetros el cuello de su camiseta de tirantes y muestra un rótulo desgastado escrito sobre su pecho en el que puede leerse la palabra «Erdogan». Ahmed y su madre también proceden de Jisr al Shughur, ciudad de la norteña provincia de Idlib que antes de la revuelta y el posterior sitio militar contaba con 45.000 habitantes. «Soy soldado del Ejército sirio. Me negué a disparar contra nuestro pueblo y me impusieron una pena de 5 meses de cárcel. Al-Assad prometió una amnistía para los desertores pero no confío en su palabra. Huí con mi madre cuando comenzaron a asediar y bombardear la ciudad. Mi padre está muerto y no podía dejarla sola», añade el joven mientras busca con los ojos la complicidad de su madre. Como ellos, todos los exiliados se han visto forzados a cambiar el resguardo de sus casas humildes por la fragilidad y la austeridad de una tienda de tela. A pesar de la angustia e incertidumbre, les queda la satisfacción de sentirse seguros lejos del asedio del Ejército del régimen sirio. Afortunadamente, en Boynuyogun, los únicos tanques que se ven están dibujados sobre el cartón. Comunidad internacional Mientras EEUU y la UE aumentan las sanciones económicas a Siria pero descartan, de momento, una intervención militar como en Libia, el gobierno de Bashar al-Assad sigue reprimiendo las manifestaciones multitudinarias que reclaman el fin de un régimen baazista que lleva instalado en el poder desde 1963. Según la ONG y el grupo opositor Observatorio Sirio para los Derechos Humanos, desde el inicio de las protestas contra Al Asad a mediados del pasado mes de marzo, han muerto 1.368 civiles y 346 militares y policías. En este sentido, en el campo de Boynuyogun se observan varias pancartas que hacen una llamada urgente a la comunidad internacional para que intervenga y ponga fin al reguero de sangre y destrucción. «Jisr al Shughur está sangrando. Ayudadlo», puede leerse en una de ellas. Otra pancarta alzada por un niño, sintetiza a la perfección la repulsa de los refugiados hacia la política represiva que está llevando a cado el régimen baazista. El lema «Este es el proyecto de reforma de Al-Assad» aparece escrito junto a un avión y dos tanques bombardeando diferentes poblaciones sirias. A la derecha, aparecen escritos los nombres de Tel-Aviv y Altos del Golán. El mensaje dirigido al máximo líder sirio es claro: «¿Por qué en vez de utilizar la fuerza para masacrar a tu propio pueblo, no la usas para devolvernos lo que en su día nos arrebató Israel?

Sobre estas líneas, vista general del campamento. En la otra imagen, un niño se asoma a la verja que marca el final de las instalaciones
David MESEGUER

«Soy soldado del Ejército sirio. Me negué a disparar contra nuestro pueblo y me impusieron una pena de cinco meses de cárcel»

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful