Está en la página 1de 21

Antologia poètica Joan Maragall

ÍNDEX

L’oda infinita.....................................................................2

Excelsior...........................................................................3

Paternal............................................................................3

Oda a Espanya...................................................................4

El Comte Arnau..................................................................5

El mal caçador...................................................................12

Fra Joan Garí.....................................................................13

Cant Espiritual...................................................................15

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre.......................................16

No morir per una idea sinó viure per totes..............................17

Elogi de la paraula...............................................................18

La ciutat del perdó...............................................................20

1
Antologia poètica Joan Maragall

L'ODA INFINITA

Tinc una oda començada


que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,


m'han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,


sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,


que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella


esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses,


-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'aucell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.

2
Antologia poètica Joan Maragall

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila;


no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,


no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses


del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble;


fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;


oblida't de tot regrés;
no s'acaba el teu viatge;
no s'acabarà mai més.

PATERNAL

Furient va esclatant l'odi per la terra,


regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes,
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:


la crueltat que avança, - la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, -la mare que sospita,
el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,


que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, - se mira an ella,

3
Antologia poètica Joan Maragall

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, la veu d’un fill


que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra;
en 'questa llengua pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa dels saguntins


i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves en ton honor


i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a mort els fills,
te satisfeies d’honres mortals
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens


dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l’atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;


que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

4
Antologia poètica Joan Maragall

EL COMTE ARNAU
I

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire


de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,


que porta la capa blanca,
i va a veure l'abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,


tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
"És el comte Arnau!"

II

Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:


té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-


Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:


sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro


des de la terra sobre meu obert:

5
Antologia poètica Joan Maragall

me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,


buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,


i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa


capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,


sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,


vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l'ànima més pura.-

Canta una alosa de la part de fora,


per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora


i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,


per la que estàs tan fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuïda
sota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl—lides germanes,


tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,


delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca't, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament: pro es gira


airosa ella an el Sant Cristo nu,

6
Antologia poètica Joan Maragall

i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:


aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,


per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra


criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n'ha tornat.

-"Fill de la terra, -fill de la terra,


comte l'Arnau:
per una imatge
t'has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!"
-"Com el Sant Cristo - no n'he fet cap."
-"Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l'Arnau?
ÉS fusta morta: - no pot brotar."
-"Ai, sí, que brota! - Ai, sí que brota!
Valga'm Déu val!
Quina mirada - ella li ha dat!"
-"Quina mirada, - quina mirada,
comte l'Arnau,
quina mirada - deu haver estat!"

Ell vol esclafir la rialla,


fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisa


jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre


per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona... Després se perd i calla...
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

7
Antologia poètica Joan Maragall

Va cercant Adalaisa entre les celdes


i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

"Quins cabells més sedosos, Adalaisa!"


pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc


se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d'un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.

"Quins llavis amorosos, Adalaisa!",


pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d'ella


com onada del mar, i s'aquieta.
"Quin pit sospirador tens, Adalaisa!",
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's


la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra


aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-"Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l'Arnau,
ara demana, - ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:


no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil


entre sols i temporals.

8
Antologia poètica Joan Maragall

-La roca viu sense viure,


que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora


que a tot s'obre i dóna pas.

-La mar s'està tota sola,


i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l'aire quan l'inflama


la llum del sol immortal.

-Pro l'aire ni el sol no estimen


ni senten l'eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,


ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,


seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,


per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."

VII

"Tota la nit l'he cridada


i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s'haurà enfosquit."
....................
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.

9
Antologia poètica Joan Maragall

"-Arnau, que em puges al cel?


-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t'alçaré al cel.
-La carga del teu cos m'aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d'eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!"

VIII

El comte Arnau no es lleva,


tampoc no se'n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,


que va d'ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l'afronta,
l'abat d'un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de "juli!"
ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa


se van omplir d'una pietat tan gran
que el comte Arnau s'hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d'esglai.
Totes les veus de la terra - s'hi van arremolinar;
pro de seguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
"Com s'ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l'infant.
S'ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços...

10
Antologia poètica Joan Maragall

Doncs, en la terra et deixo... I, ara, adéu.


-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

11
Antologia poètica Joan Maragall

EL MAL CAÇADOR

La missa matinal Se gira i veu l'altar,


la diuen allà dalt i al peu el capellà,
aixís que es fa de dia. i en alt veu l’hòstia candida.

La missa de l'Estiu Passa i es perd al lluny...


el capellà la diu La boirina de Juny
am les portes obertes. cenyeix l'horitzó immòbil.

S'oeix de tots costats Roden les estacions,


quan enflaira ls serrats revénen els plançons:
el ginestar de Corpus. cada any, cada any ve Corpus.

El caçador es deleix: Cada any torna a passar;


De fora estant la oeix cada any torna a mirar,
amb un genoll a terra. cada any, la missa augusta.

Al bon punt d'alçar Déu, Cada any els capellans


li bóta allà al bell peu tenen més cabells blancs
la llebre endiastrada. i aixequen més els braços.

S'esventa el gos lladrant, Cada any l’hòstia s va alçant,


la llebre fuig botant, el temple s va aixafant
i el caçador al darrera. i l’hòstia puja, puja...

«Corres i correràs. Passen més anys i més,


Mai més t’aturaràs.» el capellà no hi és:
Aquesta és la sentencia. l'hostia va sola en l'aire.

«Doncs, corro i correré. Amunt... amunt... amunt...


Mai més m'aturaré. La volta perd el junt,
Alegra és la sentencia.» la llum del cel s'hi filtra.

S'allunyen amb el vent, L'hostia s'hi va acostant...


perdent-se en un moment El temple s va esquerdant...
els crits, la fressa, el rastre... El caçador no para.

Passen dies i nits... Ve un any, la volta cau


Pels marges reflorits i s'obre l gran cel blau
ha tornat Corpus Christi. damunt de l’hòstia blanca,

La missa matinal que s'alça lentament...


la diuen allà dalt: Al ser l'estiu vinent
les portes són obertes. floreix el temple en runes.

En un vent de visió Sen va pujant al cel...


passa l mal caçador El caçador, amb anhel,
entre lladrucs i fressa. cada any, cada any la mira.

L’hòstia, per’nar al zenit,


té l'espai infinit,
i ell, per caçar, encisat,
té l temps, l'eternitat.

12
Antologia poètica Joan Maragall

JOAN GARÍ

I
A la muntanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitencia
enfilat a dalt d'un cim.
Li duien una donzella
que tenia els mals esperits.

Montserrat, muntanya santa,


la muntanya de cent cims.

II
Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
més la veu contraclaror.

Montserrat és ple de boira:


Riquilda és un raig de sol.

III
Després del pecat tant gran
ell resta bocaterrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és net de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçâ-s
cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.

13
Antologia poètica Joan Maragall

IV
Al cap d'anys de terrejar
sent una veu d'innocència:
«Aixeca’t, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçar’ls ulls al cel,
que ja ls tens prou plens de terra.»

Joan Garí s'alça de mans


com un ós quan se redreça.

14
Antologia poètica Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira


amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

15
Antologia poètica Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-


re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo


a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,


i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?


¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-


llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-


gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

JOSEP PALAU I FABRE

16
Antologia poètica Joan Maragall

NO MORIR PER UNA IDEA SINÓ VIURE PER TOTES

(fragment)

"Que n'hi ha de maneres, d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes


d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben
tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma
immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el
deslliurar-nos de l’horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per
altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era,
necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el
nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència
robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més anitosa que tots els
dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i
prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, am mitja rialla
quasi divina: "Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en
podeu tenir".

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de


lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època;
però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per
una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió
i en intensitat. Ja lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornant
simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de la persecució an el martiri es
segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud
fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena."

(Joan Maragall [pseudònim "Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època,


any V (1893), p. 195-197)

17
Antologia poètica Joan Maragall

ELOGI DE LA PARAULA

(fragment)
¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que
no saben lo que's diuen. Fan un parlar tot trencat entre la llum abundant de
les mirades i la plenitud del pit bategant. I aixís les llurs paraules són com
flors. Perquè, abans l'amor no parla, ¡quin bull de vida en totes les
branques del sentit! ¡quin voler dir els ulls...i quan s'encreuen ardentes les
mirades, quin silenci! ¿No vos haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb
aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra?
Doncs així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les
mirades. I en brolla per fi una música animada, ¡oh meravella! una paraula.
¿Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l’ànima del terrible silenci que
l'ha infantada, siga quina siga, proveu de sotjar-ne'l sentit; debades: no
arribareu mai al fons, i vos espantareu de l’infinit que porta en les
entranyes.

Aixís parlen també'ls poetes. Són els enamorats de tot lo del món, i també
miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i
després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavores
diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del
Gènesi, del caos ne surt la llum.

I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme
únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable
llenguatge de l’home.

..............................

Aprengueu a parlar del poble: no del poble vanitós que vos feu al voltant
amb les vostres paraules vanes, sinó del que’s fa en la senzillesa de la vida,
davant de Déu tot sol. Aprengueu dels pastors i dels mariners.
..............................

"Aquella canal"... "Lis esteles"... "Mira"... Paraules que duen un cant a les
entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l’Univers. Sols el poble
innocent pot dir-les, i'ls poetes redir-les amb innocència més intensa i major
cant, amb llum més reveladora, perquè'l poeta és l’home més innocent i
més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el, aquest llenguatge sublim, i fer-


nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors
vindrà’l regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots
parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú,
menyspreuant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà
només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb
amor, se farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor
l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és
entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge
universal que aquest.

18
Antologia poètica Joan Maragall

Perquè, ¿què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de


l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua
per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra
mateix s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà,
doncs, aquella tant variada com la varietat mateixa de les terres i llurs
gents."
(Joan Maragall: "Elogi de la Paraula")

19
Antologia poètica Joan Maragall

LA CIUTAT DEL PERDÓ (10-X-1909)

Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per
altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor. Mes en
totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques,
que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta
pregunta: -¿I quin ha d'ésser l´objecte de1 nostre amor, redemptor de la
ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament
pressento que més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest moment el
cor no, em diu res!

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament
perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots
nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els
més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien
aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda
per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només
perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa
que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia
humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la
qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a
casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati,
allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant
del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca
indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a
un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de
Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix
afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran
quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un
home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!.
¿ Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i
posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió
no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó
als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son
objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar
en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant
temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els que s'esperen...!.
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que
han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un
home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el
vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar
i se l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com
a nosaltres, ens convé ésser presos d'una manera o altra i redreçats baldament
sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l'amor de la ciutat
nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts;
però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a
una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu
com la mort que dóna? què us en sembla?

20
Antologia poètica Joan Maragall

Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu
d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec,
perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant
la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ;i sa valentia podem ésser
absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el
vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no
vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar
en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben
bé l´hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an


aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu
com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i
dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i so1s per aquesta obra
de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat.
Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An
aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els
negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut
el perdó dels seus condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi,
Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que
l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes
plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us
vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i
hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden
aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat:
Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.
I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.

21

También podría gustarte