Está en la página 1de 1

GEnER 2011 L’ANUARI DE L’ESPAI CATALÀ DE COMUNICACIÓ

49

EntREviSta Carlos Scolari

«Vivim un moment d’acceleració i recombinació; com un ecosistema on introduïm espècies noves»
• Vostè que analitza el món de la comunicació, creu que en el sector hi ha més certeses que incertes? • El món de la comunicació sempre té incerteses, és molt mogut. Però ara en tenim més que mai, ja que és un període de transformació absoluta. A més de la crisi econòmica, hi ha una crisi de formats tradicionals, de model de negoci. Fa poc més de cinc anys que les televisions tenien molt clar el seu, de model, basat en la publicitat, i de cop i volta apareix el YouTube. I tot això per no parlar dels canvis en la indústria discogràfica i la resta de sectors culturals. • En aquest moment incert, de binomi comunicació-tecnologia, hem d’esperar canvis radicals? • La comunicació (excepte l’oral) és tecnològica des del seu inici. Ho eren les percussions, la primera escriptura i, evidentment, la impremta, el telègraf, el fax o la web. Ara vivim un moment d’acceleració i recombinació. Hi ha elements nous que entren en l’ecologia dels mitjans i això comporta una reformulació. És com si, en un llac, hi introduïssim dues noves espècies: les relacions de l’ecosistema canviarien abolutament. Quan acabarà aquest moment d’efervescència? Ni idea. La indústria té interès a mantenir un ritme accelerat d’innovació però no sabem si és sostenible a llarg termini. • Sobre l’efervescència: fa temps que tothom parla només de continguts. Morirà la web com a continent? • Ara hi ha moltes discussions sobre la fi de la web i sobre la dicotomia entre continguts tancats en aplicacions –per dispositius com l’iPad– i oberts a la xarxa. Jo aposto per la coexistència entre ambdós models. En tot cas, la clau és que aquests continguts tinguin qualitat, i més, si s’han de pagar. • La sensació és que els continents es desdibuixen i que les empreses editores hagin de ser més que mai una marca. • El producte ha deixat de ser el suport, per tant, la marca és el que consumeixes. I això és un procés que anirà in crescendo. Hi ha una sola referència, però l’adquireixes –pagant o no– per múltiples canals. Els diaris tradicionals tenen la marca consolidada i això fa que la gent continuï buscant la seva informació allà on sigui. • I aquest procés pot desorientar algunes empreses editores? • I tant. Tots els actors estem desorientats: els periodistes, els consumidors… En els darrers anys estan desapareixent progressivament perfils com, per exemple, el de corrector, i se’n creen de nous com els coordinadors de les comunitats virtuals, els responsables d’infografia o el nou periodista multimèdia. És evident que tothom s’ha d’adaptar a una nova situació. • Ha parlat del periodista multimèdia –el que grava en vídeo, fa fotos i escriu la crònica–. Hi creu? • Hi ha diversos models i molta discussió del sector acadèmic. L’Agència Catalana de Notícies (ACN) aposta per una polivalència absoluta, mentre que Interactiva, de la Corporació Catalana, fa una polivalència de mitjans però no temàtica. Jo em pregunto si el lector comú ho diferencia. A més, cal tenir en compte que en la majoria de mitjans locals tothom és polivalent des de fa moltes dècades. • Es diu que una notícia per a un diari digital no hauria de tenir res a veure amb una notícia per al format en paper. • En Juan Varela parla de tres etapes en el periodisme digital: 1.0, que posa el contingut del diari en paper a la xarxa;el
JORDI PLAY

carlos scolari (Rosario, Argentina, 1963) és especialista en comunicació i cultura digital, professor i investigador de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Vic. Admet que els mitjans viuen un dels moments de màxima transformació i que tots els actors pateixen desorientació.

2.0, de contingut específic per a internet, i el 3.0, que inclou el periodisme ciutadà, és a dir, de continguts produïts pels usuaris. Ara l’1.0 ja està desapareixent i la majoria treballa amb continguts i gramàtiques específiques per a internet. • Creu que els lectors han de ser partícips del procés de producció de la notícia? • Crec que no s’hauria de descartar un mètode wiki. Es tracta d’una línia que, en l’àmbit del disseny industrial, està en voga als països escandinaus. I certament, potser es podria traslladar al món de la comunicació… • Cada vegada més els periodistes usen el Twitter. Com s’ha de coordinar aquest fet amb els mitjans de la seva empresa? • Crec en la piràmide informativa. Comença amb la microinformació, una

primera veu breu; després potser arriba a la ràdio o a la web amb la notícia; posteriorment és el torn de la televisió, i l’endemà, el diari amb l’aprofundiment. Hi ha empreses que no tenen tots els nivells i ocasions en què la piràmide s’inverteix parcialment, com en la nevada del 8 de març, en què Twitter gairebé donava més informació que la ràdio. • Aquest model és sostenible a llarg termini amb el paper com a darrer esglaó? • El paper té poc futur com a informació diària. És difícil defensar un producte que et dóna la informació 24 hores després que succeeixi el fet. Potser és diferent amb les revistes, amb un producte de qualitat, amb molta opinió i anàlisi, que podrien sobreviure més enllà de l’iPad. arnau urGeLL

2_NOTICIARI._OK.indd 49

14/01/11 06:00am