Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
Vicent Partal
El periodista valencià Vicent Partal es va encuriosir per un
projecte incipient quan encara no rebia el nom d’Internet. Als
seus 50 anys segueix al capdavant d’un dels primers projectes
telemàtics en llengua catalana, el diari digital VilaWeb, que
enguany celebra 16 anys amb una salut de ferro (prop de
900.000 visites mensuals). Al 1994 Partal es va implicar en el
programa radiofònic L’Internauta, el primer de divulgació
d’Internet a casa nostra. Des de llavors, ha aplicat les noves
tecnologies a la seva feina, i ha encapçalat una manera
independent i compromesa de fer periodisme que ha rebut un
ampli reconeixement.
El primer sentiment va ser de molta tristor. A la meva casa de Bètera tinc sintonitzada
TV3 des de fa molt temps. De fet, quan tenia 20 anys, vaig participar en el finançament
dels repetidors venent butlletes, així que al saber la notícia creia que allò no podia estar
passant. Hi ha qui no entén que milers de valencians vam col·laborar per tenir TV3.
D’aquí a uns anys aquest tancament hagués estat impossible, perquè la televisió acabarà
anant per Internet. Tot i així, és un atac en tota regla, i no ens podíem quedar de braços
plegats; per això VilaWeb va decidir engegar la campanya “Sense Senyal”.
1
Josep Andreu Palacios Caballero
Aquest tancament té alguna cosa a veure amb una banalització del periodisme?
Seria comparable amb la substitució de CNN+ pel Canal Gran Hermano 24h?
Són coses diferents. Es tracta d’un enduriment d’Espanya. L’Estat Espanyol va acceptar
de mala gana realitats nacionals diferents durant la transició, i cada cop es torna més
intransigent. És comparable amb la sentència del TC contra l’Estatut.
El paper ja està mort com l’havíem entès fins ara, encara que no crec que acabi de
desaparèixer mai. De fet, hi ha gent que està fent coses molt interessants en paper. Al
centre de Milà, per exemple, es reparteix un diari que es diu Il Folio, només d’opinió,
que val tres euros. Crec que això són bons exemples d’evolució del paper. Nosaltres
mateixos estem treballant per imprimir una revista mensual.
En un futur, els mitjans hauran de comunicar les notícies per Internet i el mòbil i deixar
el paper per a la opinió. El problema és que els diaris que coneixem ara no sabran fer
això; estan tan obsessionats amb el passat que no veuen aquesta oportunitat.
Tu vas començar VilaWeb ara fa 16 anys. En quin moment et vas adonar que
Internet era el futur?
Jo abans feia de reporter internacional. Quan viatjava veia que alguns col·legues que
treballaven per diaris americans i anglesos tenien informació que a mi no m’havia
arribat i la treien per una cosa que li’n deien xarxes (no era Internet, encara).
Precisament, vaig interessar-me per les xarxes per una qüestió d’enveja. A principis dels
90, quan treballava a La Vanguardia, em van arribar a demanar que anés a casa a buscar
les notícies d’agència perquè encara no havien arribat a la redacció.
2
Josep Andreu Palacios Caballero
Totes aquestes coses em van fer veure que allò tenia futur. Al 1994 vaig treballar un
temps en un diari canadenc, on aquesta tecnologia estava més implantada i a partir de
llavors vaig veure que calia aprofitar-ho. De fet, quan vam començar VilaWeb, no
sabíem quin futur tindria. Vam decidir tirar-nos a la piscina i començar a nadar.
S’ha de distingir. Jo estic molt en contra del que s’anomena “periodisme ciutadà”. No
importa que el periodisme només sigui una part de la informació o que, fins i tot, no
sigui la fonamental. En termes democràtics és fabulós que tothom pugui expressar-se,
però això no és periodisme.
Algú que té un bloc està fent una feina, però el periodisme és un exercici professional,
que es fa en una redacció, cobrant, amb una determinada deontologia, uns codis etc. Jo
no conec un “cirurgià ciutadà”, i si existís, no m’agradaria que m’operés.
L’ús de les xarxes socials està molt generalitzat, però el fenomen no s’explica a les
aules.
Els canvis són tan ràpids que es fan difícils d’explicar. Per mi, encara ara, el correu
electrònic és la conquesta principal de Internet. En canvi, em trobo amb nens que ja no
tenen correu electrònic perquè el troben massa lent, i prefereixen comunicar-se per
Facebook o Messenger. Tot està passant a una velocitat excessiva, i això fa que sigui
difícil assimilar culturalment i socialment algunes coses. De fet, estic molt preocupat al
veure com hi ha gent que no concep el dret a la privacitat a Internet.
3
Josep Andreu Palacios Caballero
Seria important una educació sobre la privacitat a Internet, però sempre arribarem tard.
VilaWeb funciona amb 26 persones treballant, amb una operativa molt potent i això
s’ha de pagar. Podríem cobrar als lectors, però si no, hem d’acceptar publicitat,
No crec que ningú ens pugui acusar a nosaltres de ser uns venuts. Entre d’altres motius
hem demostrat que quan hi ha una notícia dolenta per un anunciant nostre la publiquem
igual. Som un diari en el qual el departament de màrqueting té prohibit parlar amb els
periodistes.
És un tema delicat. En els casos en que tots hi estem d’acord seria fantàstic posar uns
límits morals a les cerques, però no pots fer que algú decideixi per tu. Si desprès un
govern determinat demana a Google que censuri determinades webs segur que hi ha
polèmica.
Entenc que hi ha unes situacions que són molt clares, però davant l’amenaça de que algú
tingui el poder d’exercir la censura jo sempre prefereixo viure amb risc. Encara que
sigui més perillosa, la llibertat és més important.
4
Josep Andreu Palacios Caballero
Això és una barbaritat! Una bèstia incomprensible que s’explica per les pressions
d’alguns sectors encapçalats per l’SGAE. El pitjor de tot és que és inútil. No funcionarà,
crearà més problemes dels que solucionarà. Per desgràcia a la classe política li costa
entendre la nova realitat d’Internet. Ho demostren a diari, i aquesta n’és una prova.
Anem endarrere en qüestions de tecnologia? Ara el nou govern vol treure els
ordinadors a les aules.
El pitjor és que no s’ha parlat amb els interessats. Hi ha mestres que estan fent
experiments telemàtics a les aules des de fa vint anys i ningú els va consultar al posar
els ordinadors ni al treure’ls. A excepció d’alguns països nòrdics, Europa té una tradició
maldestra en aquest sentit.