Judo

De Viquipèdia

Dos judokes practicant

El judo és una art marcial japonesa fundada per Jigoro Kano a la fi del segle
XIX a partir del Jujutsu, fugint de tècniques perilloses o inútils i sistematitzant-
lo, essent així possible la seva pràctica lliure en randori. L'objectiu de Kano era
aconseguir la millora de les persones mitjançant la seva pràctica. El judo ha
aconseguit una gran acceptació en tot el món i des dels Jocs Olímpics de
Tokyo és un esport olímpic.

La paraula judo està formada per dues paraules "ju" i "do" i signifiquen alguna
cosa semblant a "camí o via de la flexibilitat"; amb això, s'intenta explicar que la
forma de vèncer una força no és oposant-se a ella, sinó tot el contrari, donant-li
suport i dirigint-la per al propi fi. Seria com una fulla que sosté una mica d'aigua
i quan no aguanta més s'inclina i la deixa caure en lloc de trencar-se.

Les tècniques del judo bàsicament son projeccions, immobilitzacions, luxacions

i estrangulacions. El judo actual ha perdut bona part de la cavallerositat
originària i s'ha convertit en un esport de competició, en una baralla molt
travada, en la qual és molt difícil veure la puresa de la tècnica que antigament
s'ensenyava.

Equipament
Els judoques, duen una vestimenta concreta, el keikogi, que en el judo pren el
nom de judogi, una jaqueta i un pantaló fets de tela resistent i generalment
blanca i un cinturó (obi); tot plegat, a occident és conegut com a kimono encara
que no és pas el mateix. El judogi és el vestit amb el que es practica el judo.
Consta d'un pantaló ample i una jaqueta oberta que es lliga amb un cinturó que
fa dues voltes a la cintura i que pot ser de diferents colors en funció dels
coneixements del practicant.

El lloc on es practica rep el nom de dojo i en el terra hi ha el tatami, un tipus de

matalassos que serveixen per amortir el cop i no fer-se mal al caure.

Nivells

El judo es regeix per un sistema de nivells i de cinturons que van per aquest
ordre: blanc-groc-taronja-verd-blau-marró-negre-vermell, amb els seus
respectius intermedis: blanc-groc, groc-taronja, taronja-verd, verd-blau, blau-
marró i blanc-vermell (aclariments: no hi ha marró-negre i després del negre ve
el vermell i entremig s'hi va ficar el blanc-vermell). Per passar de cinturó s'ha de
fer un examen que consisteix en saber fer bé les tècniques que venen a
continuació amb els seus respectius cinturons (per passar als intermedis es pot
fer només la mitat de les tècniques):

• De blanc a groc. Saber caure bé. Saber fer:

• tècniques: o-goshi, uki-goshi, ippon-seoi-nage (ippon), o-

soto-gari i de-ashi-barai;
• immobilitzacions: hon gesa gatame, kami shiho gatame,
yoko shiho gatame i tate shiho gatame.
• estrangulacions: kata juji gatame, gyacu juji gatame i nami
juji gatame.

• De groc a taronja. Saber fer:

• tècniques: Morote-seoi-nage (morote), Ko-uchi-gari, Tsuri-

komi-goshi, Sode-tsuri-komu-goshi, O-uchi-gari i Te-guruma;
• immobilitzacions: Ushiro gesa gatame, Kuzure gesa
gatame i kami shiho gatame;
• de judo terra: Uke en posició quadrupèdica i uke
bocaterrosa (uke és el company que es deixa fer la tècnica
perquè tori el que s'examina o entrena pugui aprendre);
• estrangulacions: Hadaka jime, Okuri eri jime, i hata ka jime;
• luxacions: Juji gatame.

De taronja a verd. Saber fer:

• tècniques: Tai-otoshi, seoi-toshil, Sasae-tsuri-komi-goshi,

Harai-goshi, Uchi-mata i Tanio-toshi;
• immobilitzacions: Kuzure yoko shiho gatame i Kuzure kami
shiho gatame;
• judo a terra: Uke entre cames de tori i al reves i treure la
cama agafada;
 • estrangulacions: vegeu també Kumikata

Història

Jigoro Kano (1860 - 1938), el fundador del Judo modern.

L'inici del Judo se situa a l'any 1882, quan el seu creador Jigoro Kano, destacat
lletrat i pedagog japonès, es va inspirar en l'observació de les canyes de
bambú després d'una nevada, carregat de neu, doblant-se pel pes fins l'extrem
i deixant caure la neu a terra i tornar a la seva rectitud, mentre que al costat en
un roure es partien les branques més resistents pel pes de la neu.

Jigoro Kano va néixer el 1860, es va graduar en Lletres el 1881 i va acabar a

l'any següent els seus estudis de Ciències Estètiques i Morals. Va exercir com
a professor en l'Escola de Nobles, centre docent del qual va ser més tard
rector. Mes endavant, el jove professor va ser conseller del Ministeri d'Educació
i a l'any 1893 director de l'Escola Normal, arribant posteriorment a treballar com
a secretari del ministre. Anys després, Kano va ocupar diversos càrrecs en el
sector educatiu. Es va interessar i va treballar particularment en el
desenvolupament de l'educació física i l'esport, tant a nivell nacional com
internacional i va presidir la Federació Esportiva del Japó al mateix temps va
ser el primer japonès que va representar al seu país en el Comitè Olímpic
Internacional.

Kano, coneixedor del ju-jitsu, interessat per les arts marcials, i amb un ampli
coneixement de la projecció i aspiracions educatives del seu temps i de les
tendències occidentals en educació i en esport, elimina totes les tècniques
perilloses del ju-jitsu, conservant d'aquesta art les formes i accions de major
valor, al mateix temps que aporta noves habilitats tècniques que donen al
conjunt del seu treball un caràcter d'activitat esportiva, creant un nou esport,
concebut com un mètode d'educació física, on el combat se solament un mitjà
pel desenvolupament personal.

Tot això va lligat a la seva preocupació per encaminar l'evolució esmentada, a

assolir la superació física i mental del practicant, sota el principi d'utilitzar
l'energia de la manera més eficaç possible, donant a aquest principi general el
nom de judo, «camí de la flexibilitat».

En l'any 1882 Jigoro Kano inicia aquestes ensenyances a la seva pròpia

escola, lloc al qual va denominar Kodokan , «lloc on s'ensenya el camí».

El desenvolupament del Judo es va completar sobre l'any 1922, any en què es

va iniciar un moviment social amb la finalitat de donar a conèixer els seus
principis: màxima eficàcia en la utilització del cos i de l'esperit amb el mínim
d'esforç i prosperitat i beneficis mutus.[1]

Així, el judo, en un sentit ampli, es tant un estudi i un procediment

d'entrenament aplicable al esperit i al cos, com el camí de la vida. Des de un
punt de vista més restringit, el judo tindria com objectiu l'estudi i la pràctica de
l'atac i la defensa, seria un art o una eina tècnica (aquesta aplicació era l'única
estudiada anteriorment sota el nom de ju-jutsu). Però Kano va entendre que
l'estudi del principi de l'eficàcia màxima, en tota la seva amplitud , era més
important que la simple practica del ju-jutsu, perquè la comprensió real d'aquest
principi ens permetrà no solament aplicar-ho en tots els aspectes de la vida,
sinó que ens ajudarà inclús en la millora de les tècniques.[2]

Jigoro Kano concebia el judo com un mitjà de perfeccionament personal i com

una contribució al desenvolupament i el benestar social. Amb aquesta idea ,
Kano a partir de l'any 1920, es va dedicar amb major profunditat a la seva
escola, la qual anava expandint-se per tot el Japó amb acceptació, tant en les
universitats com en els centres d'arts marcials i la policia. Pot considerar-se
com la seva major conquesta la introducció del judo com a mitjà de l'educació
física en les escoles de secundaria i en algunes de primàries durant l'època en
què va ser director del departament d'educació del Ministeri d'Educació del
Japó. Per tot això, el judo es va formar i es va desenvolupar sota un clima
educatiu.

Expansió del judo

A Europa va ser introduït per Mikinosuke Kawaishi. Després de la fundació del
Kodokan (escola de judo) en 1882, el judo es va estendre ràpidament per tot el
Japó. Com ja s'ha dit abans les autoritats del país el van adoptar com a esport
oficial i la policia el va incloure en els seus programes d'entrenament. També la
policia de París el va incloure en els seus programes d'entrenament al 1905.

El primer club que es va establir a Europa va ser el Budokwai, a Londres, el

1918, fundat per Gonji Kozumi, dedicat la major part de la seva vida a la
popularització d'aquest esport. El primer torneig internacional es va realitzar
entre el Budokwai i la selecció alemanya al 1926. Va tenir un gran impacte i al
període d'entre guerres el judo es va establir definitivament a Europa.

Al 1947 es va fundar l'Associació Britànica de judo i la Unió Europea de judo.

La Federació Internacional de judo es va crear a l'any 1951 i aquest any es van
celebrar a Londres els primers campionats d'Europa.
Al Japó, els primers campionats es van celebrar al 1930 i a començament de la
Segona Guerra Mundial ja era esport nacional. En 1949 es fundà la Federació
japonesa de judo.

Els primers campionats del món es celebraren a Tòquio en 1956 i des de 1965
s'han organitzat cada dos anys. Al 1980 s'organitza el primer campionat del
món femení, demostrant el nivell d'acceptació que últimament ha tingut aquest
esport dintre de la societat.

El judo com a esport olímpic va tenir a Tòquio’64 la seva primera aparició com
a esport d'exhibició, a Munic’72 ja estava dins del programa oficial i així fins als
nostres dies. Malauradament el judo femení va trigar una mica més, a Seül’88
va ser esport d'exhibició i a Barcelona’92 esport oficial.

En un principi, a les competicions internacionals, existia un clar domini japonès,

però a causa de la seva expansió per tot el món els resultats han evolucionat i
als últims jocs olímpics d'Atlanta, les 24 medalles de la categoria masculina es
van repartir entre 16 països diferents. Aquest fet és més notable a la categoria
femenina amb 17 països que van accedir a alguna de les medalles. Aquest
aspecte demostra la gran internacionalització del judo i la seva continua difusió.

La pèrdua del domini japonès va començar amb el primer campionat del món
guanyat per un occidental, Anton Geesink, al 1961 i la seva posterior victòria
olímpica a Tòquio’64, els puristes japonesos estaven consternats, els
partidaris del judo esportiu encantats. Més tard, van aparèixer els soviètics,
amb una concepció del judo molt diferent, agarres molt poc ortodoxes, ja que
s'acontentaven amb qualsevol classificació, fins i tot dels pantalons i el cinturó.
La primera trobada entre els equips de Japó i l'antiga URSS la van guanyar els
segons tot i que els japonesos comptaven amb judokes com Endo i Uemura,
però amb els soviètics van participar judokes posteriorment consagrats com
Chochoshvili i Novikov.

Un altre holandès, Ruska, va seguir les passes del seu compatriota Geesink,
guanyant els campionats del món de pesos pesants en 1967 i 1971. Tot i així,
la superioritat japonesa als pesos lleugers va durar fins la meitat de la dècada
de 1970, quan van aparèixer Nevzerov i Dvoinikov.

La tendència a compartir les medalles va augmentar a la dècada dels 80 amb

l'aparició de països com: Alemanya, Corea del Sud, Gran Bretanya, Bèlgica,
Cuba, Itàlia... Aquests països ja comptaven amb grans campions: Gamba,
Rodriguez, Van der Valle,... Altres judokes destacats d'aquesta època son:
Adams, Solodukine, Yamashita, Tcholouyan, Seisenbacher, Sugai...

A l'actualitat hi ha molts judokes espanyols dintre de l'elit però es parlarà d'ells

al següent apartat.

Dins de l'evolució del judo s'ha de contemplar obligatòriament, l'evolució

pedagògica dels mètodes d'ensenyament-aprenentatge. En principi Kano
proposà el sistema Kiu/Dan és a dir "Aprenent/Expert", els debutants havien
de recórrer un camí molt llarg fins arribar al grau d'expert (cinturó negre), el
temps que passaven amb cinturó blanc era molt gran. Aquesta realitat dintre de
la mentalitat japonesa no plantejava cap problema, però a la mentalitat
occidental li costava adaptar-se.

A França es va instal·lar el professor Kawaishi i va adaptar de forma

pedagògica el judo a la mentalitat europea, proposant la diferenciació per
graus, és a dir els cinturons de colors, el llarg camí del kiu (cinturó blanc) fins
arribar a dan (cinturó negre), s'omplia de colors i motivava molt més als
practicants europeus, citem a Kawaishi textualment: "...implantar simplement el
judo a Europa, fer-lo créixer i prosperar seguint pas a pas els principis de
l'ensenyament japonès sense transposar-los, ni adaptar-los a la mentalitat
occidental que era exposar-los a un fracàs".[cal citació]

Evolució a Espanya
El començament del judo a Espanya no té unes fonts documentades molt
clares, segons Herguedas (1992), a principis dels anys 30 van circular els
japonesos Raku i Onosiko, els quals van realitzar una sèrie d'exhibicions amb
la idea de presentar el judo com un espectacle i segons sembla precedit d'una
luxosa publicitat.

Va ser a partir de la finalització de la Segona Guerra Mundial quan el judo es va

introduir d'una manera seriosa: a partir de l'any 50, a Madrid, es va fundar el
club Bushido Kwai i a Barcelona l'escola de judo i jujitsu, creada pel professor
Henri Birnbaum, alumne directe de Mikonosuke Kawaishi. Aquestes dues
ciutats van ser els dos nuclis a partir dels quals el judo es va estendre per tota
la península, originant centres molt importants a València i Sant Sebastià, entre
d'altres.

Durant els anys 50 i 60 es va anar creant la infraestructura que necessita un

esport per a desenvolupar-se, la Federació va formant els seus tècnics, els
seus àrbitres, etc. Tot això impulsat pels directors tècnics del moment, primer
Ives Klein i després Roland Burger.

Les competicions organitzades cada cop són de més importància, al 1958 se

celebra a Barcelona el Campionat d'Europa i al 1965 es constitueix la
Federació espanyola de judo, organisme necessari per a la consolidació
d'aquest esport.

La col·laboració en principi amb l'Escuela Central de Educación Física de

Toledo i posteriorment amb l'INEF, en l'organització de programes de formació
de tècnics, va ser un aspecte important d'aquesta època.

A finals dels anys 60 i a la dècada dels 70, es produeix un augment important

del nombre de practicants i es comencen a produir els primers resultats a nivell
internacional: Gómez, Ojeda, Villamón, Ventura,...És important destacar també
el desenvolupament de competicions de categories inferiors (juniors, juvenils,
cadets,...) que fa que la piràmide de practicants s'eixampli per la base.
L'augment de resultats a nivell internacional continua a la dècada dels 80,
tenim els exemples de les últimes competicions de Frutos i els començaments
de A. Garcia, Cardell, Moyano, J. Ruiz,...

Però el punt d'inflexió a partir del qual es pot considerar que el judo espanyol
comença a ser una potència europea tant en resultats com en capacitat
organitzativa és al 1988 en el Campionat d'Europa organitzat a Pamplona. En
aquest campionat es va aconseguir la medalla d'or de Joaquín Ruiz, les
d'argent de Miriam Blasco i Isabel Cortabitarte i les de bronze de Sotillo i
Veguillas.

Això va ser el començament, al 1991 el president de la Federació espanyola,

Luis Báguena, va ser escollit President de la Federació Internacional de judo, el
que el va permetre estar al càrrec del màxim organisme del judo mundial. En
aquest període molts àrbitres van aconseguir la màxima categoria. Al mateix
temps, els bons resultats també continuaren: M. Blasco i J. Ruiz, campiona i
subcampió al mundial del 91 a Barcelona. M. Blasco i A. Muñoz campiones
olímpiques a Barcelona’92. Les medalles als jocs d'Atlanta’96 de Ernesto
Pérez, Yolanda Soler i Isabel Fernández, i l'or d'aquesta última a Sydney’00 fan
que la situació actual sigui molt bona, però cal millorar cada dia, perquè els
equips són cada cop més professionals i el nivell augmenta en tots els països.

Actualment el judo és un contingut habitual dintre de l'oferta d'esports als plans

d'estudi dels INEF i les Facultats de Ciències de l'Esport. Dels 13 centres on
s'imparteix aquesta llicenciatura, en tots menys en 2 (Granada i Vic) apareix el
judo com a contingut d'alguna matèria, a primer cicle barrejat amb altres
esports de lluita d'una manera més general i a segon cicle gairebé en tots els
centres s'oferta el judo d'una manera més específica.

Enllaços d’interès
http://www.judo-snijders.nl/
http://www.youtube.com/watch?v=be-BoM-WokY
http://www.youtube.com/watch?v=mKGKmg_QmMY&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=Eerqo2dvnEs&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=XBpaIS7pdfo&feature=related
Al youtube – “Metodologia de judo infantil”