Amunt

que fa
baixada
Escric
això amb les roma-
nalles de la ressaca de la
Diada de Sant Jordi del 2009
fent pòsit al cervell i com cada any
des de fa deu, quan toca el dia del pa-
tró català (i anglès i georgià i portuguès i
rus i lituà...), els que escrivim – o uns quants
de nosaltres, si més no – acabem descobrint que
ens hem equivocat de professió alhora que no hi
podem fer res. O sigui, ens recordem per enèsima
vegada del fet (obvi) que segons quines coses (que
hem de dir, que s’han de dir) no es poden dir a menys
que recorrem al mutisme tan cridaner com còmplice i
complex de les paraules teclejades, vulguem o no, vul-
guin els lectors o no, els agradi als crítics o no.
Com tants d’altres, quan vaig començar
a escriure, donava per descomptat que
un cop convertit en un autor publi-
cat (si és que mai aconseguia
convertir-me en un autor
publicat, cosa que en
aquell moment
no sembla-
va gens
pro-

15
Matthew Tree
bable) doncs, que a partir d’aleshores tindria la
vida – si més no, la part que corresponia a la meva
feina – més o menys solucionada.
Aquesta il·lusió augmentava amb el pas del
temps, de manera que quan, per fi (al cap de
quinze anys de no-publicació i amb un canvi
d’idioma pel mig) vaig treure la primera novel·la,
d’aleshores endavant estava convençudíssim que
havia aconseguit la meta, que podia descansar
una mica.
No sospitava pas que havia acabat de pujar
el que la dona d’un amic meu escriptor en diu la
‘muntanya russa’ en què es converteix la carrera
de tants autors. Com que fins i tot un llibre rela-
tivament senzill requereix molta feina i representa
una aposta - un risc - personal, estan sempre a
l’aguait pel que fa a les reaccions tant dels lectors
com dels crítics i durant les primers setmanes pos-
teriors a la publicació de l’últim llibre solen viure
amb l’ai al cor, atès que tot el que hi han invertit
– temps, esforços, una part d’ells mateixos – enca-
ra els és ben present.
Si les reaccions són més aviat favorables i si les
vendes són més aviat correctes i si les crítiques (en
el cas que n’hi hagi) són majoritàriament amables,
deixaran anar un llarg sospir d’alleujament que els
durarà exactament fins a data de la publicació del
16
proper llibre. Si, en canvi, les reaccions els surten
més aviat negatives, si els llibreters els informen
que el llibre no s’ha venut ‘gaire’ (el seu eufemis-
me habitual per dir ‘gens’) o si els crítics en parlen
malament, amagats darrere de la cortina de prete-
sa objectivitat que forma part del seu atrezzo més
imprescindible, doncs corren el risc, els escriptors,
de caure en un pou de dubtes, de tenir la sensació
que estan baixant la muntanya russa al·ludida a
una velocitat imparable.
És a dir, quan als escriptors les coses els van
mitjanament bé, no es tracta de res més que d’una
treva benvinguda. I quan les coses van mal dades
– sempre, segons la percepció dels mateixos escrip-
tors – comencen a sospitar que això significa que
han arribat a la seva fi, que ja és hora que s’oblidin
de totes les seves ambicions diguem-ne literàries.
En fi, quan el seu tren comença a acostar-se al cim
de la muntanya russa, mai no saben si més enllà
els espera una volta mínimament entretinguda o
bé un descens que els deixarà exsangües.
I la gent sol estranyar-se del fet – estadística-
ment comprovat per mi mateix – que els escriptors
tinguin una tendència a beure més del compte.
Havent dit tot això, queda clar que ser escrip-
tor també val la pena per tota una sèrie de raons,
com ara…