Está en la página 1de 2

Les llengües romàniques de José Enrique Gargallo

Possible resum:

La filologia proclama la unitat de la llengua catalana en tota la seva geografia (de


Fraga a l’Alguer, de Salses a Guardamar). Aquesta homogeneïtat, resultat de
l’evolució històrica, es refermada pels filòlegs nacionals i internacionals, entre els
quals els balears A.M. Alcover i F. de B. Moll. Aquests van posar de relleu la
unitat lingüística en el seu Diccionari català-valencià-balear, on es recullen milers
de mots compartits pels diversos territoris del domini lingüístic.
Aquesta conclusió científica no queda modificada pel fet que la llengua
adopti el nom de valencià a l’Estatut del País Valencià. Aquest terme s’ha utilitzat
com a argument per a reivindicar una suposada llengua valenciana diferent de la
catalana per part de grups incapaços d’aproximar-se al tema des d’un punt de
vista racional, els quals, per altra banda, no solen usar la llengua que diuen
defensar.
Malgrat aquests intents separatistes, la unitat de l’idioma és un fet
comprovable. I, és que tot i la denominació estatutària, es comuniquen en la
mateixa llengua els habitants d’una banda i de l’altra del riu de la Sénia, separació
natural entre el País Valencià i Catalunya. I és un fet, malgrat la dificultat de
trobar un nom acceptat per tothom per a anomenar l’idioma comú (la proposta de
denominació de bacavès va fracassar), sent llengua catalana (o català) l’única
denominació reconeguda per la filologia internacional.

Arguments:

Els arguments a favor de la unitat de la llengua que aporta l’autor són:


-la història ho ha determinat així.
-ho avala la filologia nacional i internacional.
-els habitants de cada banda del riu de la Sénia es comuniquen en la mateixa
llengua. Per tant, el criteri de la intercomprensió és un dels que serveix per a
determinar si som davant d’una mateixa llengua.
-la possibilitat d’elaborar un diccionari com el d’Alcover i Moll, amb “milers i milers
de paraules de la mateixa llengua, localitzades als diferents llocs d’ús d’una
mateixa llengua”.
Controvèrsia del terme català:

El terme català apareix a alguns valencians i balears massa relacionat amb


Catalunya i el rebutgen perquè no se senten lligats a aquesta terra. Tanmateix, és
el terme reconegut per la filologia internacional, i no hi ha cap alternativa
acceptable: no ho és anomenar-lo bacavès, com algú havia proposat.

Llengües com l’espanyol, l’anglès o l’alemany tenen també altres


denominacions populars segons el país o regió de què es tracti: per exemple,
andalús, americà o suís, respectivament.

Poblacions esmentades:

Les poblacions esmentades en el text són:

• Les corresponents a les poblacions extremes del domini lingüístic: Fraga (la
més a l’oest), l’Alguer (la més a l’est), Salses (la més al nord) i Guardamar
(la més al sud).

• Altres poblacions com les tres capitals de les tres grans regions
catalanoparlants: Barcelona, Palma i València.

• Les corresponents al límit entre el País Valencià i Catalunya: d’una banda,


Rossell i Vinarós al Baix Maestrat; de l’altra, la Sénia i Sant Carles de la
Ràpita, al Montsià. Els habitants de totes aquestes poblacions enraonen la
mateixa llengua.

• La corresponent al lloc de naixement de Germà Colon, professor de la


Universitat de Basilea (Suïssa): Castelló de la Plana. Coneix molt bé el
tema perquè, a més de filòleg amb prestigi internacional, és valencià.