MEMÒRIA PROHIBIDA

Jordi Domènech i Arnau

Llicència

El llicenciador, en aquest cas l'autor, Jordi Domènech i Arnau, posa aques-

ta obra, la novel·la "Memòria Prohibida", a disposició del públic en general,
sota els termes de la llicència:
"Creative Commons, Attribution-NonCommercial-ShareAlike 1.0"

Atribució (Attribution): El llicenciador permet a altres copiar, distribuir,

mostrar, i representar la obra. En contrapartida, l'usuari de la llicència ha de
MEMÒRIA PROHIBIDA respectar l'atribució de l'obra al llicenciador.

Compartir de la mateixa manera (Share Alike): El llicenciador permet a

altres distribuir obres derivades d'aquesta, però només sota una llicència
idèntica a la present.

No comercial (Noncommercial): El llicenciador permet a altres copiar,

distribuir, mostrar, i representar la obra. En contrapartida, l'usuari de la lli-
cència no pot usar aquest treball amb finalitats comercials -- si no és amb el
permís del llicenciador.

Podeu veure el text íntegre de la llicència (en anglès) a

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/1.0/legalcode

Pròleg
L'ofici de futuròleg, o de profeta, va de baixa a les darreries del segle XX.
Lentament, la societat ha començat a acceptar que l'escenari evoluciona, i
també que aquesta evolució no depèn tan sols d'unes lleis immutables de la
història. L'atzar, la reunió casual de circumstàncies, mou el fil dels esdeve-
niments d'una banda a l'altra. És molt difícil —o impossible— preveure el
futur.
Sembla, doncs, que el futur és imprevisible. Però sense previsió del futur
no hi ha evolució, no hi ha solució per als nous problemes. Preveure les
conseqüències de les nostres accions és l'essència de la intel·ligència. Si
volem tenir futur ens cal imaginar-lo.
Amb aquestes idees al cap vaig començar aquest llibre. Com descriure un
futur llunyà sense caure en l'anacronisme? Segurament és impossible, però
respectant els principis de les ciències, tan socials com físiques, i amb la
llibertat de l'autor per escollir l'escenari adequat, es pot intentar. Que els
anys ho jutgin.
És aquest un llibre de ciència ficció? No, si entenem com a paradigma del
gènere “La guerra de les galàxies” o ”Star Treck”. No hi trobarem aquí ni
extraterrestres ni telepatia ni robots humanoides ni teletransports ni camps
de força ni l'hiperspai. Tampoc hi trobarem un futur apocalíptic, i també
força incoherent, tipus “Mad Max”. El futur que hi descobrirem és més de
l'estil de “1984” o de “Un món feliç” però en un escenari molt diferent. Hi
ha dues definicions de ciència ficció en les que aquest llibre hi encaixa.
Obra que desenvolupa la resposta a: què passaria si canviéssim alguna
regla fonamental del món?
Obra en que algun fet de la ciència present o futura, social o física, hi té
una importància cabdal a l'argument.
2 3
MEMÒRIA PROHIBIDA
És aquesta una obra de gènere?
Diria que no. En tot cas barreja bastants gèneres: escenari futurista, novel·la
d'aventures, especulació sobre el destí de l'home, obra iniciàtica. De tot una
mica. Va adreçada a un públic ampli, internacional (no hi ha cap referència
a cap cultura actual), d'ambdós sexes i no necessàriament motivat per la
ciència.
És una novel·la juvenil? (si és que realment existeixen obres juvenils)
Tampoc, l'excusa argumental és d'aventures, té protagonistes adolescents i
segurament això la pot apropar al públic més jove, però també a la major
part de l'adult.
I per què les edats dels protagonistes?
Si l'acció passés a Catalunya a començaments del segle XXI, els protago-
nistes tindrien tres o quatre anys més. Però en moltes societats l'a maduresa
arriba molt més aviat. A més, sempre hi ha qui és precoç i en determinades
circumstàncies, són precisament aquests els escollits.
És doncs una novel·la d'aventures?
Més que d'aventures és una obra d'escenari, és més important com és el
món que no pas que hi passa. Seguint la trama reseguim el descobriment
d'un món, un món conseqüencia d'uns fets anteriors alguns dels quals resta-
ran per sempre més en el misteri.
Cal preparació científica per entendre-ho tot?
A diferencia d'altres llibres que havia escrit anteriorment —de divulga-
ció—, en aquest no li cal al lector una cultura científica de determinat ni-
vell, tot i que si la té, es podrà divertir refent els càlculs o resolent un petit
(enorme per a els profans) enigma numèric.
Dins de les meves limitacions, la ciència inclosa és correcta sense massa
especulacions. He deixat un forat als meus càlculs: el rendiment termodinà-
mic de tot l'invent és molt, molt gran (si no les volatitzaria tot instantàni-
ament). És l'única llicència conscient que m'he permès, especulo que en 400
anys es pot haver fet alguna millora substancial en motors iónics que per-
meti coses com les que he imaginat.

I encara dius que no cal preparació científica?
Sí. La gran majoria dels càlculs que he fet no apareixen en absolut a la
novel·la, senzillament els he fet per evitar descriure escenaris impossibles.
Són càlculs sobre dimensions, gravetat, acceleració, energia, cabdals de
canonades i desguassos, composició atmosfèrica, descompressió, biomas-
sa, resistència de materials, explosius, corrents i renovació d'aire,
magatzemament i procés de dades i mil coses més. Segurament hi ha algun
punt on m'he equivocat i hi ha alguna incoherència. És feina del lector des-
cobrir-ho ( i fer-m'ho saber)
Una consideració m'ha animat a escriure aquesta obra. Cal que la cultura
catalana sigui el més universal possible, abastant tots els dominis. La im-
mensa majoria d'obres de temàtica o intencionalitat similars a les d'aquest
llibre, arriben a casa nostra provinents del món cultural anglosaxó, amb una
mentalitat i uns prejudicis molt diferents als nostres. I tot i així tenen un
públic ampli. En conseqüència, he de suposar que el lector agraïrà una mica
més d'intencionalitat política, una mica més de passió i un projecte social
més llibertari que els que està de moda darrerament en alguns països dits
civilitzats.
Jordi Domènech, Barcelona, 1999 - 2003
4 5
MEMÒRIA PROHIBIDA
0 Introducció
Quan el senyal acústic va despertar la Marla, el rellotge que hi havia just
sobre la porta de la seva cambra, marcava DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres
eren de color taronja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat dels
diumenges, que hi havia al llarg de l'any. Aquell vespre tenia assaig del
concert de cap d'any amb l'orquestra de l'especialista músic Quiel. Oficial-
ment, ella encara no en formava part, no hi podria entrar fins que no acabés
l'Escola de Candidats, i encara li mancaven dos anys. Però segons el con-
sens general, ja era la millor solista de flauta de tot Supra. A més, si acabava
els estudis amb èxit, esdevindria especialista i seria la successora d'en Quiel,
ja que cap altre músic passava de la categoria de normal.
A la residència d'orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Marla
s'hi trobava molt aïllada. Amb una sola excepció, tots els altres nois que hi
vivien estaven classificats com a normals, sols un de cada cinquanta, en
arribar als dotze anys, aprovava l'entrada a l'Escola i tenia l'oportunitat d'es-
devenir especialista o superior. La Regla deia que els normals haurien de
treballar tretze hores al dia i sense cap mena de possibilitat de promoció. En
general, hi havia ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera de
la residència, era una excepció. Sempre havia tractat bé la Marla, gairebé
com si fos neta seva. Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa de
canya dolça, la feia com ningú, la començava molt d'hora i la deixava tot el
matí a l'entrada del sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per
sobre del punt de congelació. La Marla no es volia quedar a la cambra.
Tenia tot el matí per a ella. Amb el curs quasi finalitzat, per una vegada a la
vida no s'hauria de passar tota la festa estudiant. Sols restaven els exàmens
de llengua i de música. No serien cap problema per a ella.
Va baixar a casa de la Xandra, però no hi havia ningú. A la piscina del Forat
Gran era hora de bany de noies, no tenia ganes de nedar però hi va anar a
veure si hi trobava alguna amiga. La Guàrdia Social vigilava que cap home o
noi s'hi acostés a mirar, no sabia pas què podien mirar, la Regla obligava les
dones a banyar-se amb túnica. No hi havia cap coneguda. A la coberta 64 hi
feien una exposició de dibuixos —567 graons amunt—. No era gaire bona,
massa regust de superior. Un anunci deia que a l'Auditori —quina sort, a la
mateixa coberta— hi actuarien uns acròbates. La Marla s'hi va dirigir. Era ple

com un ou. Millor cercar una altra cosa. Va baixar a la coberta 48 a veure si
veia en Quiel. El va trobar enfeinat, era a la rotonda davant de la seva cambra,
amb un nen d'uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant sense dir res, i va
notar que el noi tenia qualitats. Quan la lliçó va acabar, es va adonar que el
nen gairebé no hi veia, se li va fer un nus a la gola, segur que el classificarien
de deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament la
flauta… Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l'assaig. Va
decidir tornar a la seva cambra, a la residència.
Sola i sense feina notava una mena de neguit. Podria connectar el terminal
i mirar una pel·lícula, però no li venia gens de gust. Totes s'assemblaven i la
major part explicaven històries sense interès. Encara que n'hi havia noranta
mil, li semblava que no n'hi havia cap de bona. I llegir? Als terminals s'hi
podien demanar innombrables textos literaris, alguns avorrits i altres engi-
nyosos, però cap responia a les qüestions que darrerament la neguitejaven.
No, no era el moment de llegir.
Es va estirar al llit i va tocar el petit cercle verd que apagava els llums. Li
agradava estar a les fosques, pensava millor. L'angoixava la Regla. Per quin
motiu li venien sempre al cap temes desagradables? La Regla de Supra en-
cotilla tothom. És feta a mida dels superiors. Tot el poder per a ells però cap
responsabilitat sobre les errades. Segur que no havia estat sempre així. Les
pel·lícules i els textos dels terminals ho demostraven, no hi sortien ni Re-
gles ni superiors ni especialistes ni normals ni deficients…
I la història? Què hi havia abans del suprem Abbit? No hi havia cap dada
de l'història anterior al 8900. Era cert que s'havien perdut tots els documents
en una guerra? De qui contra qui? I els exteriors? Ningú no n'havia vist mai,
però entre els superiors hi havia qui els esmentava contínuament i qui deia
que eren una llegenda, que Supra era tot el Món.
Hi havia d'haver coses fora de Supra. Per la curvatura de les cobertes, el
Món havia de fer una volta d'uns trenta mil metres, i Supra de punta a punta,
comptant el sector glaçat sols en feia mil sis-cents. I d'on venien el vidre o
els metalls, ara tan escassos i valuosos? A les pel·lícules eren materials cor-
rents. No podien venir de Supra. I qui, i com, havia fet les pel·lícules? O les
aplicacions dels terminals?
I la teoria de la Xandra? Era la seva millor amiga, havien entrat juntes a
l'Escola i volia ser especialista en matemàtiques. Deia que no era cert el que
els ensenyaven que el Món era immòbil, havia calculat que donava una volta
cada dos minuts i que això explicava el pes de les coses, el fet que els objectes
6 7
MEMÒRIA PROHIBIDA
que queien es desviessin a l'est de la vertical i també que les coses pesessin
més a la coberta trenta-sis que a la setanta. Ho havia descobert estudiant unes
fórmules del curs de física dels terminals que el superior encarregat semblava
que no sabia interpretar. Li hauria de tornar a dir que no parlés amb ningú de
la seva teoria, era una mica inconscient i massa xerraire.
I la pregunta més important de totes: qui va crear el Món? Quin sentit té?
D'on venen els homes? Recordava alguna pel·lícula on els personatges teni-
en molt clar que el Món tenia un objectiu concret, que no havia estat sempre
igual i que en un futur les coses serien molt diferents.
A la Marla l'aclaparaven les preguntes i veia contradiccions per tot arreu.
Tenia una cosa clara: els superiors eren uns aprofitats, amb l'únic objectiu de
mantenir uns privilegis. La Regla, la odiava. Un calfred li va recórrer l'esque-
na quan va pensar que quan deixés la residència, hauria de casar-se amb un
especialista o un adjunt de superior, els normals li estarien vedats, i que el
casament era definitiu. Probablement hauria de ser amb algun dels companys
de l'Escola de Candidats. La major part dels de la seva edat no li agradaven
gens, molts nois aspiraven directament a superior, deien que ser especialista
era cosa de dones. I ella ja sabia el que eren els superiors. I si un noi li interes-
sava no s'hi podia apropar, la Regla prohibia tots els contactes, la Regla feia
les persones esquerpes i egoïstes, la Regla sotmetia les dones als homes, els
normals als especialistes i tothom als superiors. Sabia que algunes persones
no creien en la Regla, però era tan difícil la comunicació…
Sentia fred, encara que la temperatura era sempre constant. Es va tapar
amb la flassada que normalment sols feia servir quan no es trobava bé. Va
pensar en el concert i en les noves peces que interpretaria. Això era agrada-
ble. Quin descobriment el d'en Quiel! Quines partitures tan bones! Era un
secret: havia descobert aquelles músiques al canal permanent 333.
Als terminals hi havia més de mil canals de música contínua, però sols en
funcionaven unes poques dotzenes, la majoria restaven muts. Els que funci-
onaven feien sonar músiques suaus, de melodia banal, interpretades per ins-
truments normalment desconeguts. A la pantalla uns dissenys geomètrics es
movien al ritme de la música. Algunes vegades cors de veus acompanyaven
la música, sempre sense paraules, sols ahah's, oooh's o la-la-la's. El canal
333 era diferent. Havia estat un dels canals muts, però deu anys enrera es va
activar sobtadament. Les músiques eren de més qualitat i totes noves. Des-
graciadament, es repetien bastant sovint. En total sonaven unes dues-centes
composicions diferents. Aviat es van tenir totes les partitures. La pantalla,

però, era el més extraordinari del canal: hi sortia gent ballant al ritme de la
música, ballant en uns espais molt més amplis que qualsevol cambra del
Món, amb uns vestits absolutament increïbles i algunes vegades, poques,
sense vestits. Els superiors van prohibir ràpidament mirar el 333, però amb
un terminal gairebé a cada cambra, no ho podien controlar. La prohibició
encara va despertar més l'interès, especialment el dels adolescents.
Va ser en Quiel, que per prendre nota de les músiques era dels que miraven
sovint el canal, qui se'n va adonar: a les 10:00 dels dies festius que no eren
diumenge, el canal canviava. Eren músiques noves, uns altres instruments i
a la pantalla, en lloc dels dansaires, la partitura. Unes paraules estranyes
l'acompanyaven: hi havia el que semblaven les inicials de l'autor, el títol, i
quan la peça era cantable, una mena de lletra formada per paraules total-
ment desproveïdes de sentit. En Quiel creia que era un llenguatge secret.
La Marla tocaria al concert dues de les peces que en Quiel havia transcrit.
Una s'anomenava “BWV 1.067: Badinerie” d'un autor d'inicials JSB. L'al-
tra es deia “Die Zauberflœte: Der Hœlle Rache” d'un tal WAM.
Avui era festiu, posaria el 333, era igual si la descobrien i la castigaven. Es
va aixecar un moment i va programar l'alarma a les 09:56. Trauria una tau-
leta de cera per apuntar la partitura mentre anés sonant la música. Més tard
la transcriuria amb tinta al quadern de papir.
Mig s'adormia, mig somniava en un company, un company diferent a la
major part dels nois que coneixia, que l'estimés i la tractés amb igualtat,
amb uns sentiments que ella sols coneixia en alguna noia, però estava con-
vençuda que existien també al cor dels homes.
El despertador! Amunt! Cal engegar el terminal, cercar l'aplicació de mú-
sica contínua i connectar el canal 333.
Aviat sona la música, és un instrument de corda, de to baix. Hi ha soroll de
fons, i veus. No, ara se n'adona, és l'intèrpret que s'acompanya cantant baixet.
Maquinalment va copiant la partitura, és senzilla. La música l'emociona i li
dóna força. Ella canviarà el futur, no es resignarà a l'actual situació, les
llàgrimes li vessen dels ulls, són llàgrimes de coratge i determinació.
No li cal copiar la partitura, la melodia li restarà per sempre més a la me-
mòria. A la pantalla, sota les línies del pentagrama unes paraules en una
llengua oblidada fa milers d'anys anuncien:
“En veure despuntar el més gran lluminar en la nit…”
Avui és festa: vint-i-cinc de desembre de 9074.
8 9
MEMÒRIA PROHIBIDA
1 Terminals
En pocs moments, un incident pot fer variar els punts de vista d'unes per-
sones sobre unes altres, condicionar les seves relacions i fins i tot canviar
totalment el seu futur, especialment a l'edat dels membres del grup de l'es-
cola de candidats a especialista.
Tot va començar a un quart d'hora de l'acabament de l'estudi del dia, amb
un crit d'en Gramoni que es va aixecar i va restar pal plantat tot mirant el
terminal de la Marla. Era absurd, en tot cas era la Marla qui tenia motius per
xisclar. El seu terminal mostrava un gran quadre:
Alerta!
Ruptura de seguretat
Nivell: 1
Entra codi de reinicialització
?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
Una “penjada”.
En Ziol seia, totalment concentrat en un tema de botànica, en una cadira de
vímet, just a l'esquerra d'en Gramoni que al seu torn seia a l'esquerra de la
Marla, al tercer dels vuit rengles de taules amb terminal incorporat que hi
havia a l'aula principal de l'escola. Quan el crit el va treure del seu estat
d'abstracció i va copsar què passava li van venir ganes de plorar: era una
injustícia, una altra vegada castigarien una pobra noia per una cosa de la
qual no era responsable. Els terminals, de tant en tant, es “penjaven”, o per
dir-ho d'una altra manera, es bloquejaven i no responien a les comandes.
Calia aleshores la intervenció d'un superior per tornar les coses al seu estat
normal. Ningú no entenia el perquè del mot penjar. Els terminals es penja-
ven per motius desconeguts, possiblement per prémer inadvertidament và-
ries comandes alhora, normalment li passava a algú que estava distret i amb
les dues mans damunt del tauler de comandes. Els superiors sempre castiga-
ven qui penjava un terminal.
Els quatre nois i la noia de la colla d'en Batrel no li queien gens bé a en
Ziol. Volien arribar a superiors a qualsevol preu i no se n'amagaven, per a
ells seria un fracàs esdevenir tan sols especialistes. El preu a pagar era una

obediència i una col·laboració incondicional amb el sistema de control de
l'escola. Eren molts els qui havien sofert càstigs per les seves maquinacions
o per haver estat denunciats per qualsevol fotesa que els superiors mai no
haurien descobert per ells mateixos.
L'incident va ser la gota que va fer vessar el got, tots els del grupet van
començar a envoltar la Marla, i amb un somriure sàdic als llavis li deien:
—Creies que a tu no et passaria mai?
—Ja veuràs, ja, el que t'espera.
Amb el brogit penetrà a la sala d'estudi el superior Cràdec, el director. Era
un home alt, sec, de cabells curts i arrissat, amb uns llavis prims i uns ulls
blaus petits que mai no miraven directament. Es produí la immobilitat i es
feu el silenci. Durant uns inacabables quinze segons restà immòbil, com
decidint què havia de fer.
—Tu, Ziol, vés a la sala gran de la coberta 68, a l'entrada de la secció dels
superiors. Fes avisar el superior Fliomir, l'encarregat dels terminals. Que
vingui immediatament. Tens cinc minuts —parlà amb veu autoritària i li
donà un passi per accedir a la zona dels superiors, una plaqueta de fusta
gravada—. Tu Marla, espera't a l'altra sala. Tots els altres continueu l'estudi.
Aquí no ha passat res!
En Ziol va mirar el rellotge de l'aula, marcava DILL 25:01:9075 19:47, i va
sortir corrents a complir l'ordre, tot fent una darrera ullada a la Marla. Quina
serenitat, a ell que li tremolaven les cames només de pensar en parlar amb
un superior. L'admiració que sentia per ella era tan gran com el menyspreu
que sentia per la colla d'en Batrel.
La Marla volia ser especialista en música, compositora, encara que podria
fer qualsevol altra especialitat: era molt bona en totes les matèries. Era dos
anys i mig més gran que en Ziol i fins a aquell moment no havien coincidit
gaire, malgrat que com a mínim tenien tres coses en comú: cap dels dos no
tenia pares, vivien tots dos a la residència de joves sense família de la cober-
ta 40 i havien estat admesos a l'escola de candidats, cosa que sols aconse-
guia un noi de cada cinquanta, amb la millor classificació de les seves pro-
mocions. I ell que creia que les noies no tenien cap interès. Realment era
una noia interessant, la primera que coneixia veritablement interessant, era
intel·ligent, observadora i de poques paraules. S'assemblava a la mare, fins
i tot físicament: els ulls color ambre, els llavis fins, el cabells arrissats que li
arribaven a les espatlles. Era la més alta de les noies de l'escola, i probable-
ment, la més forta, i no sols en el sentit físic de la paraula.
10
MEMÒRIA PROHIBIDA
Encara que fos una bogeria havia de fer alguna cosa… L'analgèsic prohibit!
La mare d'en Ziol havia estat especialista farmacèutica, la millor de tot
Supra, i li havia deixat un quadern de fulls de papir escrit amb lletra petitís-
sima amb receptes i una caixa amb uns quants centenars de comprimits i
flascons amb líquids d'eficàcia variable contra diverses afeccions. Ho re-
cordava perfectament, la darrera entrada del quadern. Comprimits de
zul·lònia: analgèsic molt potent, actua en vint minuts, efectiu durant dues
hores. No prendre'n més d'un cada dos dies. Fortament addictiu. Il·legal.
En aquell moment era a l'extrem de la coberta 55. La seva cambra era a la 40.
Si corria molt, podria fer-hi un tomb abans de pujar a avisar en Fliomir. Sabia
que en Cràdec li controlaria l'horari, ho feia sempre, i si l'enxampaven fora de
l'escola, en un trajecte que no era el que li havien manat, li podria passar una
cosa encara pitjor que a la Marla. I si li trobaven la pastilla, el podrien arribar
a expulsar dels candidats, s'acabarien els estudis, quedaria classificat com a
normal, treballaria manualment tretze hores al dia i perdria totes les possibili-
tats d'esdevenir especialista en biologia o en terminals.
En Ziol coneixia a la perfecció totes les possibles rutes. Era essencial que
no fos vist corrent entre les cobertes 40 i 55, qualsevol superior que el veiés
l'aturaria i esbrinaria el que passava. I molts adults avisen els superiors si
veuen quelcom fora del normal, com un noi amb la túnica de l'escola de
candidats corrent per les escales. Passaria per l'escala fosca, l'única que tra-
vessa totes les cobertes d'aquella part del sector, la coneixia perfectament i
a vegades hi passava per gust. Era difícil trobar-hi algú, però si s'hi corria,
era perillosa per un motiu diferent: alguns trams s'empraven de magatzem
temporal i es podia ensopegar. Va haver-hi sort. Baixar quinze pisos, el com-
primit, pujar quinze plantes a les fosques i tornar a l'Escala Major… no,
millor continuar per la fosca, no convenia que el veiessin córrer… calia
comptar les plantes, la coberta 69 era totalment prohibida, allí no li valdria
el passi. Va sortir a la llum, coberta 68, damunt d'una porta un plafó rellotge
posava amb grans xifres vermelles DILL 25:01:9075 19:52. Cinc minuts.
Uf!
Mentre baixava lentament amb en Fliomir per l'escala major, els superiors
mai no caminen gaire de pressa, en Ziol va passar de l'eufòria al pessimis-
me: no podria donar el comprimit a la Marla, ella no entendria que se l'havia
de prendre, no hi hauria temps que li fes efecte, els superiors l'enxamparien
o qualsevol altre problema imprevist…
Li flaquejaven les cames. Estava mort de por. Ho deixaria córrer… No
11

podia ser, mai, ell no era un covard. Però no sempre tot són desgràcies.
Arribats a la coberta 55, les netejadores fregaven el corredor principal i tot
era mullat. No era qüestió que un superior s'embrutés els peus que, com
tothom, duia descalços, ni que anés a voltar per una altra coberta o per un
passadís secundari entre les habitacions. Esperaria que li eixuguessin el pas.
En Ziol que ja havia fet l'encàrrec i que no tenia perquè acompanyar en
Fliomir, s'avançà passant per les sales de conreus, també anomenades cam-
bres agràries que coneixia perfectament. A l'aula petita sols hi havia la Mar-
la, en Cràdec no hi era, potser era al lavabo, o a la sala dels terminals. Una
oportunitat increïble.
—Té, pren-te això, fa minvar el dolor, et farà efecte en vint minuts, quan
vinguin els superiors procura d'allargar-ho. Confia en mi.
Hi confià. Aquell era el nen de catorze anys recent fets, escanyolit, repel·lent,
ploramiques i egoïsta que tots creien? En un segon el va veure amb uns altres
ulls. Uns ulls com cap ulls no havien mirat mai en Ziol i amb els que ella tampoc
no havia mirat mai ningú. Va agafar la pastilla i la va mastegar, tenia un gust
espantosament amargant… i haver-la d'empassar amb saliva. Mentre continua-
va mirant els ulls negres d'en Ziol, li va estrènyer la mà un segon i la va trobar
més forta del que es pensava. Els superiors arribaven. En Ziol tornà el passi a en
Cràdec. Els altres nois plegaven de l'estudi just en aquell moment.
•••
En Ziol va baixar lentament al menjador de la coberta 40. Aquells ulls, aque-
lla mà. No ho oblidaria mai, els seus prejudicis contra les noies s'havien esva-
ït. Fins i tot la Trema, la cuinera del seu menjador, una vídua alta i grossa que
el quadruplicava en edat li semblava atractiva en aquells moments.
—La Xandra m'ha explicat el que li ha passat a la Marla. Saps quin és el
menjar que més li agrada? Vull fer-n'hi per quan baixi.
—La sopa de canya dolça, em sembla. No entenc res. Perquè han de castigar
la gent per una cosa tan absurda com que es pengi un terminal? Ho saps tu?
—És la regla de Supra —la Trema alçà les espatlles amb cara de resignació.
Ja a la seva cambra, en Ziol va prendre el determini de respondre la pre-
gunta. Com és que una penjada és més greu, per exemple, que una baralla, o
que oblidar els deures, o que escapolir-se de la feina?
Ningú no creia en històries de malediccions, ni en un esperit del terminal
que es podia enfadar. Ni tan sols els superiors que de tant en tant en parla-
ven als nens petits. Alguna cosa dels terminals podia pertorbar l'ordre i fer
perillar el sistema? Possiblement. Realment alguna cosa no lligava dins els
12
MEMÒRIA PROHIBIDA
terminals. Als terminals s'hi podien executar exactament set-centes setanta-
sis aplicacions diferents, però el sistema de classificació semblava disse-
nyat per a moltíssimes més, hi havia apartats amb un sol sots-apartat, amb
un sol sots-sots-apartat i al final una sola aplicació. Altres aplicacions esta-
ven numerades i mancaven la immensa majoria dels números. Fins i tot
dins d'aplicacions d'estudi, molts problemes i exemples sortien en negre.
A més, hi havia les paraules prohibides. Moltes aplicacions, tant d'estudi
com d'entreteniment, permetien escriure paraules a la pantalla, com el nom
del guanyador d'un joc o la resposta a un exercici. Si la paraula era un absurd
com “bteriim” o quelcom similar, era admesa com a nom o en tot cas l'aplica-
ció la senyalava com a errada. Curiosament algunes paraules que semblaven
normals però que no volien dir res com “gat”, “cel”, “mar”, o “lluna” eren
immediatament esborrades de la pantalla tan bon punt com s'acabaven d'es-
criure. En Ziol estava segur que acabaria trobant una explicació. El famós
codi de reinicialització que només coneixien alguns superiors podria ser la
pista. Si més no, sabent-lo podria evitar algun incident com el d'avui. Una
idea! S'havia de provar. En Fliomir estava menjant quan l'havia anat a buscar
i duia les mans brutes de greix. El molt porc no se les havia rentades abans de
baixar a donar el codi al terminal. Hi hauria deixat marques?
Més valia no perdre temps, els de la neteja podien haver esborrat les em-
premtes.
Quan va tornar a la sala d'estudi de la coberta 55 les netejadores no hi
havien arribat encara, si algú el veia sempre podria dir que havia perdut
alguna cosa. A primera vista, al terminal de la Marla no s'hi veia res. Un
terminal apagat és un rectangle gris fosc dins el gris clar de la paret o la
taula, sovint inclinada, on es troba. És absolutament llis i inalterable, té el
mateix tacte que la ceràmica de les parets o de les taules i no té cap part
mòbil. Damunt el terminal sempre hi ha un rellotge en funcionament, idèn-
tic en petit als que hi ha damunt de moltes portes. Una pressió suau sobre un
cercle verd que hi ha al costat del rellotge engega el terminal. La part supe-
rior del rectangle del terminal s'anomena pantalla i és on apareixen textos i
imatges, la part inferior es diu tauler de comandes i està dividida en petits
quadres, anomenats tecles, amb les lletres, els números i alguns altres sig-
nes que poden variar segons l'aplicació. Quan es toca una tecla s'il·lumina
breument i el símbol que duu apareix a la pantalla.
En fregar el cercle verd, el terminal es va il·luminar i les tecles van aparèi-
xer al tauler de comandes. En Ziol sense tocar-lo va buscar una bona estona
13

alguna marca de greix, res.
Va apagar, frustrat, el terminal i just quan ja anava a abandonar la sala va
veure un llum reflectit a la zona que corresponia a un tauler de comandes
apagat d'un altre terminal. Amb llum rasant es veien marques de brutícia. Va
cercar l'angle al terminal de la Marla, efectivament, hi havia unes clares
marques de greix. Encenent el terminal no s'hi veia res. D'entrada no sabia a
quines lletres corresponien les taques. Amb paciència va anar col·locant
unes engrunes que duia a la butxaca sobre les taques, al encendre's el tauler
no hi havia dubte, en Fliomir havia tocat les lletres S, E, C, R, N i O i també
la tecla d'entrada.
Tot sortint de la sala dels terminals, l'eufòria que sentia en Ziol es va es-
troncar sobtadament. Al passar davant l'entrada, tancada amb una gruixuda
cortina, de la cambra de professors annexa a la sala d'estudi, va sentir els
crits de la Marla. Encara l'apallissaven? Ja feia uns tres quarts que s'havien
separat. Hauria fallat el comprimit? Va gosar mirar darrera la cortina, no es
veia ningú, eren a una segona cambra, al despatx d'en Cràdec. Cada vuit o
deu segons es sentia un espetec, xac, un xiscle i la veu d'en Cràdec que
comptava: cent quaranta-set… xac, xiscle, cent quaranta-sis… A aquest rit-
me trigarien encara vint minuts.
S'estava avergonyint de no poder parar de calcular ni en els moments més
dramàtics quan, sobtadament, el cor li va fer un bot: a terra de la sala de
professors hi havia la túnica i la roba interior de la Marla. No s'havia aturat
mai a pensar que a les noies també les feien despullar per apallissar-les. Mai
no havia vist una noia nua, tret dels dibuixos de les aplicacions d'aprenen-
tatge de biologia dels terminals. Fins als divuit anys als nois els era prohibi-
da qualsevol relació amb l'altre sexe, fins i tot anar a nedar, i això que les
noies es banyaven completament vestides. Estava glaçat, no s'imaginava
que fos tant fort. Des que havia entrat a l'escola de candidats, ja feia dos
anys, a ell no l'havien castigat mai. Ni havia vist com assotaven a un altre, ja
que els càstigs s'administren sempre al despatx del director, al contrari de
l'escola dels normals, on els nois estan separats de les noies i els càstigs en
general són públics. Cada xiscle que sentia, un calfred li recorria de baix a
dalt l'espinada. Es va trobar els ulls plens de llàgrimes, i no sabia si eren
d'angoixa, de ràbia o de por.
Va baixar ràpidament a la seva cambra. Al quadern de la mare hi havia algu-
na cosa pels cops a la pell. Era un ungüent d'oli de clàvia i fulles d'ortiga
violeta. La Trema segur que li donaria l'oli de clàvia, en feia servir per cuinar.
14
MEMÒRIA PROHIBIDA
D'ortigues violetes n'hi havia a la jungla de la coberta 38, a dos minuts de
distància, on es collien els petits escarabats que es feien servir per fer el colo-
rant blau de les túniques dels superiors. A aquella hora no hi hauria ningú.
En va anar a buscar. Amb cura de no tocar les fulles amb els dits, ja que
picaven moltíssim, en va agafar una bona provisió. Va tornar a la cuina de la
Trema i les va posar humitejades en un recipient de carabassa, el va intro-
duir al forn, dos minuts. Ara les plantes ja no eren urticants. Amb el corró va
extreure el suc de les fulles que eren carnoses i el va tornar a fer bullir al
forn. En un recipient petit fet amb la closca dura d'un fruit, va barrejar l'oli
i el suc calent. La barreja es va espessir instantàniament, el quadern era
exacte. N'hi hauria prou per quatre o cinc aplicacions.
Va tornar a pujar a la coberta 55 per l'escala fosca, esbufegava. Ja no es
sentien xiscles a la cambra de professors. D'un bot es va amagar, en Cràdec
i en Fliomir sortien, amb la mateixa cara que si vinguessin d'un espectacle,
fins i tot caminaven a saltets, una cosa molt poc digna d'un superior, va
pensar.
Quan ja no se'ls veia, en Ziol va entrar a la cambra, la Marla s'estava arre-
glant la túnica i en veure'l, va somriure, es va apropar a ell i li va tornar a
agafar la mà.
—Com estàs? —preguntà en Ziol
—Marejada. La pastilla ha estat màgica i gairebé no he sentit dolor fora
dels primers cops, quan potser no m'havia fet efecte, no sé si quan passi em
farà gaire mal, el que sí que noto és com si hagués begut. Ara em trobo bé,
ja veurem més tard. La Xandra, que la van castigar l'any passat, diu que
l'endemà és pitjor. No sé com agrair-te el…
—No han notat res els superiors?
—No, he xisclat tota l'estona i s'ho han empassat.
—Ja t'he sentit. I quants te n'han fet?
—Tres-cents: cent a l'esquena, cent a les cuixes i cent al cul.
—El màxim en un dia, i sols per una penjada! No ho entenc. Com tens la pell?
—A ratlles. Mira —va girar-se, es va aixecar una mica la túnica i li va
ensenyar un tros de cuixa.
—Et porto un possible remei per a això.
—Un altre comprimit?
—No, és un ungüent. Vés a la teva cambra i posa-te'n. Va, baixem que la
Trema t'ha preparat sopa de la que t'agrada…
A aquella hora, els passadissos i les escales d'aquella zona eren buits, la mà
15

de la Marla va cercar la d'en Ziol i aquest va tornar a sentir el que havia
notat feia una hora, una hora tan sols i semblava una eternitat.
Aquell vespre en Ziol va somniar, va somniar que tornaven a castigar la
Marla i ell no arribava a temps amb el comprimit. No, no era ella, era ell qui
estava lligat esperant el càstig. En Batrel i en Gramoni s'ho miraven amb
cara burleta. En Cràdec li pegava però no sentia cap mena de dolor, era la
Marla qui a cada cop que ell rebia, xisclava. La pell de la cuixa que havia
vist aquell vespre s'anava marcant de cops de fuet, no era sols la cuixa, era
tot el cos, la veia nua… En Ziol es va despertar sobtadament mentre el seu
cos s'agitava espasmòdicament al ritme dels imaginaris cops d'en Cràdec.
•••
La Xandra era la millor amiga de la Marla. Segons l'opinió general, era la
més bonica de les noies de l'escola, no era gaire alta, però sí ben proporcio-
nada, duia els cabells amb una trena negra que li arribava a la cintura i tenia
uns ulls blaus de mirada alhora curiosa i dolça. Estava amoïnada per la
pallissa de la seva companya, recordava la pròpia experiència, i li demana-
va a cada moment si necessitava alguna cosa, si volia un coixí per seure o si
encara li feien gaire mal els cops.
Aquell matí, les noies de l'escola miraven la Marla amb una barreja de
pena, por, curiositat i admiració. Quan se'n va anar al lavabo, moltes la van
seguir i li van demanar de veure les marques, ella es va descordar una mica
la túnica, les de dona sempre es corden pel darrera, i els va ensenyar l'esque-
na, realment estava marcada, molt marcada.
El matí se li va eternitzar a en Ziol. Un especialista, a qui no havia vist mai,
va parlar durant hores sobre la jungla, un tema que ell coneixia abastament.
Quan vivia la mare, hi anava amb ella quasi cada dia a cercar les plantes i a
vegades els animals que ella necessitava per als preparats. Totes les plantes
tenien diverses utilitats, se'n podien treure: medecines, colorants, espècies,
conservants de menjar, fusta de diverses menes, adhesius, resina foguera,
cosmètics i mil coses més. I si un ésser dels que hi vivia semblava no tenir
utilitat directa, la tenia indirecta, era necessari per al correcte desenvolupa-
ment d'un altre ésser viu o de tot el sistema.
Tot això l'especialista ho coneixia a mitges, com una lliçó apresa al termi-
nal i no se li veia per enlloc l'experiència directa. Quan en Ziol es va adonar
que no aprendria res, el seu cervell es va aïllar i va decidir dedicar-se a
pensar en la qüestió del codi del terminal.
Però en realitat en el què va acabar pensant va ser en la Marla, no se la
16
MEMÒRIA PROHIBIDA
podia treure del cap des de feia setze hores.
A l'hora de dinar, en Ziol frisava per explicar-li els seus descobriments
sobre el codi de reinicialització, que amb les emocions del dia anterior va
oblidar de comentar-li. Va seure al seu costat i li va explicar tot. Parlava
molt de pressa, era la primera vegada que parlava tant amb una noia.
—Pot ser una paraula amb aquestes sis o amb més lletres, si és que n'hi ha
alguna de repetida, i segurament s'acaba amb la tecla d'entrada —va concloure.
—Quantes paraules diferents es poden fer amb aquestes lletres? —li pre-
guntà la Marla.
—Si no hi ha repetició de lletres, set-centes vint; si n'hi ha, moltes més…
però si és una paraula normal, vull dir sense massa consonants seguides,
tindrem relativament poques combinacions i les podrem provar totes.
—Tinc una idea. I si el codi fos una paraula prohibida?
—És una idea molt raonable, si el codi és una paraula prohibida el termi-
nal se l'empassaria, desapareixeria de pantalla i això explicaria que ningú
no l'hagi poguda veure mai. Quan acabi de dinar ho aniré a comprovar.
Va menjar ràpidament i se'n va anar al seu terminal a l'aula, va demanar un
joc, i a la casella del nom va començar a escriure-hi paraules com: SECRON,
SOCREN, CRESON, CROSEN… no passava res, no eren prohibides…
CENROS, CONRES, CENSOR i la paraula va desaparèixer immediata-
ment de la pantalla. Censor, què voldria dir? Hi havia moltes possibilitats
que fos la resposta correcta i moltes més quan va acabar de provar totes les
altres combinacions de les lletres i no formaven cap altra paraula prohibida.
El problema era que no tenia manera fàcil de comprovar-ho, no sabia què
fer per penjar un terminal i si anava errat, ja sabia què li passaria.
En aquell moment va arribar a la classe en Titem, que seia just al seu darrera,
al costat de la Xandra. Era un noi molt treballador, digne de tota confiança
però molt reservat i lent de reaccions. Va fer una mirada al voltant com per
veure qui hi havia i com qui no diu res, sobtadament, va deixar caure:
—Quan se li va penjar el terminal a la Marla, en Gramoni li estava tocant
el tauler de comandes.
En Gramoni sabia com penjar el terminal, i a més voluntàriament va pro-
vocar el càstig a la Marla? En Ziol no s'ho volia creure, però tot encaixava,
el crit, les mirades, el somriure cínic, per què l'odiava?
En acabar l'estudi va tornar a la residència amb la Marla, van anar per
l'escala fosca. Ella li va tornar a agafar la mà i ell li va explicar les seves
sospites sobre en Gramoni.
17

—En Gramoni és el gos guardià d'en Batrel, i a en Batrel li vaig haver de parar
els peus fa tres o quatre dies, em volia tocar, i jo no em vaig deixar. Tot lliga.
—Jo t'estic tocant la mà i a més a les fosques —digué en Ziol tot enretirant-la.
—Però jo ja ho vull que tu em toquis…
El cor d'en Ziol se li volia escapar del pit. Ella el va abraçar i ell no sabia
què fer amb les mans. Va notar el cos de la Marla. No ho podria aguantar…
encara. Suaument es va separar i li va agafar les dues mans.
—Crec que puc provocar en Gramoni i aconseguir que hi torni. I que no
se'n surti.
—No t'arrisquis, Marla.
—Ho faré demà mateix, en Gramoni caurà al parany —li va prémer molt
fort les mans abans d'acomiadar-se.
Aquella nit en Ziol va decidir modificar la regla, la seva de regla. Es pot
tocar algú de l'altre sexe si és que ho volen tots dos.
La Marla feia temps que no creia en regles, no volia dir això que li fos fàcil
canviar els condicionaments tan fortament imposats pels superiors i que no
tingués inseguretat i por de la repressió.
•••
L'endemà, dimecres, en Ziol va saber per primer cop el que era la gelosia
en veure la Marla provocant descaradament la colla d'en Batrel: al mig del
cercle s'aixecava la túnica i ensenyava una mica de cuixa, encara molt mar-
cada. Sobtadament es produí una discussió, amb insults dels nois a la noia i
ella s'enretirà. Era la provocació, el parany estava parat.
No va passar res en dos dies, la rutina de sempre, sols els improperis que
sentia la Marla i de retruc en Ziol quan s'apropava a un dels del grup d'en
Batrel.
A darrera hora del dissabte la Marla feia un llarg exercici de càlcul al seu
terminal, amb una mà damunt el tauler de comandes entrant xifres i els ulls
al quadern que li havia deixat el professor. Semblava totalment distreta. En
Gramoni també semblava distret i mirava en direcció contrària.
Va anar tot molt ràpid: en Gramoni va allargar la mà, va prémer tres vega-
des la tecla gràfics, a continuació dos cops la de majúscules i va enretirar la
mà. La Xandra que era a l'aguait just a la taula del darrera ho va veure tot,
era relativament fàcil ja que en prémer una tecla, que de fet no era mòbil,
aquesta s'il·luminava. Quan la Marla va acabar d'entrar el seu número i va
prémer entrada, va sortir el missatge fatídic:
18
MEMÒRIA PROHIBIDA
Alerta!
Ruptura de seguretat
Nivell: 1
Entra codi de reinicialització
?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
No es va immutar, va escriure tot seguit CENSOR i entrada, el missatge va
desaparèixer i el terminal va quedar com si res no hagués passat.
Quan en Gramoni es va girar i no va veure res a la pantalla, va pensar que
no havia tocat correctament les tecles, i quan ho va tornar a provar cinc
minuts més tard, el puny de la Marla li va picar els dits que tenia just al
damunt de la seva tecla gràfics. Ja no ho va tornar a intentar.
Aquell vespre la Marla va citar secretament en Ziol a l'escala fosca. Quan el
noi va arribar, ella ja l'esperava i el va abraçar. Aquesta vegada sí que va ser
corresposta. Durant uns quants minuts van restar en silenci. S'havia descordat
alguns botons del darrera de la túnica i les mans del noi van acabar trobant el
forat. Finalment van entrar per l'obertura i per primera vegada i durant força
estona, unes mans suaus van acariciar la seva pell encara més suau i calenta.
•••
Aquell mateix dia, sis cobertes més amunt i a l'altre extrem del sector, la
vida de la Namàlia havia arribat a un punt d'inflexió: en Joèdic, el seu únic
fill va ser declarat deficient el mateix dia que feia nou anys. En Joèdic no hi
veia, o si més no, no hi veia més enllà de deu centímetres dels seus ulls.
Aquesta deficiència, real, de la vista era compensada amb escreix pels al-
tres sentits: oïda, tacte, sentit d'orientació. I sobre tot per una sensibilitat
musical fora del corrent, però res d'això importava als superiors: deficient
definitiu, perduda per sempre més la classificació de normal.
Per a en Rómec, el pare, un deficient era una càrrega, en Joèdic no aniria a
l'escola dels normals ni treballaria en arribar als dotze anys i podria ser un
inconvenient per a la seva carrera a la Guàrdia Social, una carrera que ja
havia eliminat qualsevol bri d'humanitat o de sensibilitat que hagués tingut
abans. Aquell vespre va arribar a casa amb el cos ple de rodamina, la droga
dels guàrdies, que els mantenia alerta i els suprimia totes les inhibicions.
La Namàlia tenia molta por, es temia el pitjor, però aquell vespre va tenir
sort, en Rómec va entrar, es va ficar directament al llit i va caure adormit
instantàniament. Probablement havia pres alcohol a més de la rodamina.
19

2 Mapa
En Vadís no era com els altres, no volia el tracte reverencial que sempre es
dóna als superiors i no parlava mai de la Regla. Aparentava uns deu anys
menys dels quaranta-cinc que realment tenia, era de complexió atlètica i
caminava i parlava sempre a una velocitat que els nois jutjaven aproxima-
dament com el doble de l'habitual en un altre superior.
Deia que de la història anterior al 8950 ben poc se'n coneixia: la invasió
dels jamians havia destruït tots els arxius i, de fet, quasi totes les coses
mobles. Sembla que la guerra es va guanyar, ja que ni els jamians ni cap
altre exterior no va tornar a aparèixer mai més a la vida del sector 43.
Explicava que la tradició oral, recollida al llibre del suprem Abbit, parlava
d'altres guerres anteriors, quan més llunyanes en el temps més incertes; de
Moni, el primer dels suprems de Supra que va instaurar la divisió de la gent
en deficients, normals, especialistes, superiors i suprems; d'un passadís se-
cret que portava al sector 42 i d'un intent fracassat d'invasió d'aquest sector.
De l'explosió que va formar el Forat Gran i de les contínues incursions d'ex-
teriors anteriors als temps d'Abbit.
En Vadís havia calculat l'edat del Món. De tant en tant, algun llum deixava
de funcionar. Si això hagués passat sempre al mateix ritme que als darrers
cent anys i suposant que en el moment de la creació del Món funcionessin
tots, calculava que el Món tenia uns 5.000 anys. Si el ritme d'avaries s'incre-
mentava amb el pas dels segles, era del tot coherent pensar que el Món tenia
9.075 anys i que va ser creat l'any zero del calendari.
També era el superior responsable de plànols. Un dia va baixar a la sala
d'estudi una gran carpeta amb els plànols dels dominis de Supra: el sector
43 que era on vivien i mig 44, anomenat també sector glaçat o fosc. Els dos
sectors eren en realitat tot el Món que coneixien. Dels països exteriors sols
hi havia llegendes, cap dada real.
El sector 43 tenia 35 cobertes de la 36 a la 70. A cada sortida d'escala, a la
paret, hi havia un rètol que ho posava clarament, per exemple: “Sector 43
coberta 50”. No era clar si existien cobertes per sota de la 36, en Vadís creia
que sí, no trobava lògic començar a numerar per aquest número, i a més
quan queia aigua pels desguassos dels pisos baixos feia soroll de com si
caigués molt avall, com a mínim quatre cobertes més.
20
MEMÒRIA PROHIBIDA
El sector mesurava uns cinc-cents metres de nord a sud i uns vuit-cents d'est
a oest. Els límits nord i sud de totes les cobertes eren clars i s'anomenaven
grans murs verticals, eren d'una ceràmica diferent a la de la resta de les parets,
molt més groguenca, i en Vadís els va explicar que alguns dels dibuixos rec-
tangulars que tenien, segons la llegenda, eren unes portes que comunicaven
amb tots els altres sectors del Món. No eren tan clars els límits est i oest. A
l'est on semblava que hi havia d'haver el sector 42, cadascuna de les cobertes
quedava bloquejada a un nivell o altre per portes tancades. A l'oest, el sector
glaçat es connectava amb el 43 mitjançant moltes portes de comunicació,
entre les plantes 40 i 55 n'hi havia onze d'obertes.
El plànol mostrava algunes anomalies: des de la zona dels superiors, una
escala pujava més amunt de la coberta 70, una porta tancada estava retolada
com a coberta 71, sector 78. Sector que possiblement s'estenia fins moltes
cobertes més cap amunt. Degut a la gran quantitat de portes tancades, com a
mínim el deu per cent del sector 43 era inaccessible; una part de la coberta 36
estava totalment inundada; i finalment, hi havia el Forat Gran que era un buit
de contorns irregulars, segons en Vadís era el resultat d'una explosió geganti-
na. El seu fons estava inundat a ran de la coberta 37 i el seu sostre era el de la
49, amb molts llums funcionant que l'omplien d'una claror espectral.
El sector 44, totalment a les fosques i amb una temperatura per sota del
punt de congelació de l'aigua, tenia moltes portes bloquejades i anava de la
coberta 36 a la 55. Al seu oest totes les sortides estaven bloquejades.
En Vadís els va explicar que el Món era limitat, finit i que si avancessin molt
cap a l'est o cap a l'oest tornarien al punt de sortida després de fer un camí
d'uns trenta quilòmetres. Deia, que des que es van tancar moltes portes, a
l'època anomenada del primer caos, ningú no havia pogut fer el viatge.
En Ziol, que estava fascinat pels plànols, va decidir que ell també explora-
ria el Món i qui sap, potser trobaria el camí a més cobertes i fins i tot sectors.
Li proposaria a la Marla de fer una expedició al sector glaçat l'endemà ma-
teix, que era diumenge. Ni se li va acudir que sortir tots dos sols a una zona
deserta era absolutament prohibit.
La Marla sí que era conscient de la prohibició i no li feia gaire gràcia arriscar-
se però hi va accedir, anirien a explorar. Caldria molta roba, peücs, i llums d'oli.
•••
A primera hora, es van trobar al lloc convingut de la coberta 40 i van
penetrar al sector 44. Els primers cent metres s'empraven de magatzem de
menjar congelat, però com que era festiu no hi havia ningú. Els llums d'oli
21

feien una claror molt feble però lentament els seus ulls s'hi anaven acostu-
mant. En duien quatre, en previsió de no quedar-se a les fosques si tenien
alguna mena d'accident.
Passava l'estona i l'expedició no semblava ser especialment productiva:
havien recorregut escales, passadissos i havien vist sales plenes de gel. Quan
ja feia quatre hores que voltaven i en Ziol estava explicant que sols havien
recorregut el dos per cent del sector, la Marla, en una cambra de l'extrem
oest de la coberta 55, hi va notar dos fets intrigants. Primer: la temperatura
era sota zero, però no tan baixa com a la resta del sector. Segon: hi havia
insectes alats morts a terra.
Els insectes no podien venir del sector 43, quedava massa lluny. Totes les
sales de conreu o jungles que poguessin haver-hi hagut al sector 44 eren
mortes, buides i congelades des de temps immemorials. I eren uns insectes
que cap dels dos no havia vist mai, en Ziol coneixia perfectament les noran-
ta-nou espècies diferents d'insectes que vivien a les jungles i als conreus de
Supra. En van recollir algun per estudiar-lo més tard.
Eren a punt de tornar quan la Marla va trobar part de la solució. Es va girar
tot dient:
—Mira, mira!
—On vols que miri? —preguntà en Ziol. I sobtadament, quan ho va veure,
es va quedar glaçat, si és que es pot quedar més glaçat encara quan es porten
quatre hores sota zero.
Un petit punt lluminós verd es movia prop del sostre de la cambra. Pensa-
va en un esperit maligne, en l'ull d'un monstre invisible, quan el punt llumi-
nós va caure lentament fins a terra. La Marla el va agafar, era un insecte, un
insecte lluminós! I s'estava morint de fred. A la mà de la noia va reviscolar
una mica, va tornar a volar però finalment va tornar a caure a terra amb el
llumet ja molt més feble.
—D'on deu venir? —en Ziol va aixecar el llum.
—Mira —digué la Marla assenyalant un petit cercle negre a la paret—,
d'aquest forat. En surt aire calent.
—I hi ha molts insectes morts just sota el forat, deuen sortir d'aquí.
La conclusió era evident, a prop de la coberta 55 del sector glaçat hi havia un
indret calent amb uns insectes voladors totalment desconeguts al sector 43.
Van decidir no dir res a ningú i tornar-hi un altre dia per fer una exploració
més a fons.
Era tard, es van haver d'afanyar per arribar a dinar al menjador de la cober-
22
MEMÒRIA PROHIBIDA
ta 40 on la Trema havia preparat una de les seves delicioses sopes dolces.
En arribar, la Xandra, que no vivia pas a aquella coberta, els estava espe-
rant. Va xiuxiuejar unes paraules a la Marla i aquesta va dir a en Ziol:
—Ens veurem al lloc de sempre a les 20:30. Ara me n'he d'anar urgent-
ment. Adéu —i li va enviar un petó des de lluny mentre se n'anava amb la
seva amiga sense cap més explicació.
A l'hora prevista es van trobar a l'escala fosca. La Marla estava amoïnada
i parlava molt de pressa:
—En Batrel ha xerrat que aquest matí havíem desaparegut tots dos ple-
gats. Si en Cràdec comprova que hem passat el matí junts, ens apallissaran
i a mi que sóc dona, em trauran de l'escola i ja no podré ser especialista.
Haurem d'explicar que érem a llocs diferents: he quedat amb la Xandra que
dirà que jo era a la seva cambra llegint un llibre que li han deixat, realment
ja me l'he llegit, i tu dius que eres cercant alguna de les teves herbes per la
jungla, com que no hi baixa gairebé ningú en diumenge, no ho podran com-
provar. Durant uns dies no ens hauríem de parlar i he pensat que a l'escola
hem de fer veure que no som amics.
—Si tu ho dius —respongué en Ziol—, no m'agrada gens. Creus que s'ho
empassaran?
—Jo faré veure que no et vull ni mirar i tu fes el paper del decebut. Et diré
alguna cosa quan la situació no sigui tan perillosa. Si ens vigilen ja no po-
drem trobar-nos més aquí. Adéu, Ziol, ara hem de tornar ràpidament a la
residència. I per separat.
Tot i que el dia havia estat intens es van acomiadar amb un petit contacte
de les puntes dels dits.
•••
L'endemà va passar el que preveien. A primera hora, el superior Cràdec els
va cridar per separat i els va interrogar. Les excuses van ser versemblants,
però el director encara sospitava, donava crèdit a les acusacions d'en Batrel
i volia enxampar els nois en contradicció.
En Ziol no volia separar-se de la Marla, ara que havia trobat una amiga,
però tenia por d'en Batrel i els seus amics, sabia que els odiaven i que mira-
rien de perjudicar-los. Quan va veure que en Cràdec tornava a interrogar la
Marla va prendre una decisió, no permetria que la fessin fora de l'escola. Si
en Batrel canviava el seu testimoni, la Marla quedaria lliure de sospita i ell
sabia com fer-li canviar. Es va girar cap a la Xandra, li va fer l'ullet i va dir
en to burleta i prou fort perquè en Gramoni ho sentís:
23

—Ahir al matí vaig anar al Forat Gran i vaig estar espiant com us banyà-
veu les noies.
—Porc, marrà, li ho diré a tothom —contestà la Xandra que òbviament sa-
bia que no era cert.
Pocs minuts més tard el superior Cràdec, que acabava de rebre la visita
d'en Gramoni, el cridava al seu despatx. La Marla no hi era, havia anat
directament a fer pràctiques.
—A la jungla buscant herbes? —digué amb veu terrible— no és això el
que m'han dit.
—Ho sento superior… —no li va costar massa posar-se a plorar sabent el
que vindria més tard— jo no volia… és que jo volia veure…
—Cent —sentencià en Cràdec—. Treu-te tota la roba i passa allà dins.
En Ziol en aquell moment estava molt content d'haver salvat la Marla. A
més, havia calculat que n'hi tocarien dos-cents. El ritme va ser molt més
ràpid que el dia que pegaven la Marla, millor, duraria menys. El noi va
xisclar més de la tensió que del dolor, pensava que seria més dur, a l'escola
dels normals, feia dos anys, era molt pitjor. Finalment en Cràdec va acabar,
va desfer els lligams i se'n va anar sense pronunciar un mot.
Mentre es vestia notava una estranya sensació d'eufòria, en Ziol va veure
que tenia la pell molt menys marcada que la de la Marla, el fuet no era com el
que ella l'hi havia explicat, era molt més petit. Va provar de seure i era supor-
table. Per quin motiu les noies rebien molt més fort? I molt més sovint?
Quan va sortir, els altres nois de l'escola ja dinaven, es va rentar la cara i tot
i la molèstia va seure a taula com si res no hagués passat. En tot cas ja prendria
alguna cosa al vespre. No pensava dir a ningú que l'havien castigat.
La vigilància, però, va augmentar molt. No els treien l'ull del damunt ni a
l'escola ni a la residència, on els encarregats, que estaven classificats com a
normals, també els vigilaven tota l'estona que no eren fent classe.
•••
La Namàlia se'n va anar aquell vespre amb els seu fill a casa de la seva
germana, no tornaria a casa fins que el seu marit no se n'anés a treballar. En
Rómec l'havia intentada violar i en no poder, per efectes de la droga, la va
apallissar i de passada va apallissar també els seu fill.
No era possible divorciar-se, la regla de Supra ho prohibia.
Va adormir-se abraçada a en Joèdic que li anava repetint que tot s'arregla-
ria, que no la volia veure plorar, que ell aturaria el pare…
•••
24
MEMÒRIA PROHIBIDA
En Ziol es prenia amb calma la nova situació, algun dia s'acabaria, no els
podien vigilar eternament. Va fer algunes indagacions entre els alumnes de
l'escola i no hi havia dubte: les noies rebien amb una tralla gran amb mànec
i cinc puntes, com les que es feien servir amb els adults, i els nois amb una
de més petita i que sols en tenia tres, gairebé com les que es feien servir amb
els nens. Alguna altra cosa no lligava: alguna noia que havia estat castigada
no volia explicar res o donava respostes inconcretes, com parlant del que li
havien fet a una altra.
De dia, cada vegada pensava més en el problema dels terminals, des que va
esbrinar el codi no havia fet cap mena de progrés. A l'hora de dormir era una
altra cosa, no es treia del cap la Marla, revivia els petits moments de proximi-
tat que hi havia tingut i en desitjava de més intensos, però al fons del seu cap
hi bullia el dubte: trobaria com apropar-s'hi sense perill? S'hi atreviria?
Feia deu dies que en Ziol no parlava amb la Marla, quan va fer un descobri-
ment. Havia provat milers de vegades de penjar un terminal i provat milers de
possibles codis de reinicialització. Sols semblava funcionar CENSOR. Hi
escrivia totes les paraules que sabia i se n'inventava de noves, feia combinaci-
ons de lletres i ho anava apuntant tot en uns fulls de papir. Res de res. Fins que
aquell dia, després de l'hora d'estudi i de passar ràpidament pel menjador de la
planta 55, va baixar a la seva cambra i mentre s'acabava de menjar una fruita
va començar a provar paraules a l'inrevés al seu terminal. Va passar de les
paraules corrents als noms personals, després als de les aplicacions del termi-
nal i quan va escriure TNIREBAL, l'invers d'un dels seus jocs preferits, la
pantalla va canviar i va entrar en un joc totalment nou per a ell.
Semblava LABERINT però era més barroer, es movia amb les mateixes
comandes però amb menys suavitat, l'argument era similar, recorreguts per
un seguit de cambres i escales des del punt de vista del jugador. Algunes
opcions, com per exemple tresors o monstres, sortien al menú però en acti-
var-les sortia un rètol que deia: “Opció encara no disponible. Programa en
desenvolupament”. L'aplicació duia una data: DIME 05:02:2617.
A diferència de tots els jocs que coneixia prèviament hi havia una opció
totalment nova: “codi font”, unes curioses llistes de mots estranys i de xi-
fres barrejades amb algunes línies d'explicacions. En Ziol no havia vist mai
res similar, però la seva intuïció va ser instantània i encertada: allò eren les
instruccions que una persona havia donat al terminal perquè aquest execu-
tés aquella aplicació concreta. No hi havia pensat mai: les aplicacions les
havia escrit una persona i d'alguna manera se'n podien fer de noves. Possi-
25

blement els terminals eren una cosa molt més potent i interessant del que
mai havia pensat.
En Ziol va prémer les tecles que penjaven el terminal. Va entrar el codi
CENSOR. Funcionava, per uns moments havia tingut por que el terminal
no pogués sortir de TNIREBAL. Més endavant va descobrir també com
entrar i sortir del seu nou descobriment sense haver de penjar el terminal.
Quan ja deixava córrer el nou joc va experimentar una estranya sensació: ell
ja havia jugat aquell joc. No podia ser, aquelles cambres, aquell recorre-
gut… Se li va fer la llum: no, no li venia al cap una partida de LABERINT,
allò s'assemblava molt al Món real!
Va tornar a entrar al nou joc immediatament, tot allò li sonava però no
trobava la correspondència exacta amb el Món, el de debò. Va baixar per
una escala, una bona representació d'una escala major, pisos i pisos fins a
arribar a l'extrem de l'escala. Calia cercar-ne una altra per continuar bai-
xant. No n'hi ha més. Coberta zero, va pensar. Va pujar fins a la quaranta, va
agafar un corredor que semblava un corredor principal. Petits trams rectes
connectats en angle recte. Hi havia cambres, sales i passadissos secundaris
als dos costats del seu corredor i moltes portes sempre obertes, la seva dis-
posició era irregular, com al Món, però no corresponia… ara semblava la
coberta 55, no, era diferent… una altra escala com la major… no tenia ni
idea de per on estava viatjant…
Va passar gairebé una hora, corredors, escales i passadissos… Baixar fins
al fons i pujar 40 cobertes. Sobtadament, allò ho coneixia, era com la cober-
ta 41 del sector 43, segur. S'havia descomptat al pujar, o el que era més
probable, les cobertes començaven per la u i no pas per la zero…
Va baixar a la 40, va trobar la seva cambra, la de la Marla, la cuina de la
Trema, va pujar a la sala d'estudi de la 55. Allò era un plànol exacte del
Món, un Món però, sense zones fosques ni inundades i amb totes les portes
obertes. I un Món on anant molt cap a l'est o l'oest es tornava al punt de
partida, la mítica Volta al Món. Cent quaranta cobertes, cent quaranta sec-
tors. No va poder evitar de calcular que al joc hi hauria representades més
de trenta milions de cambres, dos milions de corredors i passadissos i vint-
i-cinc mil escales i innombrables tubs d'aire i clavegueres.
Ho va deixar, estava mentalment i visual esgotat. Va saltar al seu llit, no
s'adormia. Li havia d'explicar tot a la Marla. Es va aixecar i va anar a beure
un got d'aigua. No se la treia del cap. La imaginava nua, com el dia que
sortia al seu somni, li havia de dir tantes coses… I va acabar com aquell dia,
26
MEMÒRIA PROHIBIDA
però ben despert. Aleshores no va trigar ni dos minuts a adormir-se.
•••
Al dia següent a l'estudi, només arribar, la Marla es va adonar que hi havia
hagut algun descobriment important, però era difícil parlar amb en Ziol, en
Cràdec encara els tenia sota estricta vigilància. Quan se'n cansaria?
L'havia de veure, i l'oportunitat va arribar per casualitat: durant tres hores
cada matí, tots els alumnes feien les anomenades pràctiques laborals, a ella
li tocava filatures i a ell agricultura. El cas fou que al departament de filats
se'ls havia acabat la matèria primera i l'especialista va creure adequat enviar
els seus alumnes a unes sales agrícoles properes on no hi mancava la feina.
Allí amb els peus dins d'un pam d'aigua carregada de nutrients i tallant les
fulles més verdes, i més saboroses, d'una planta aquàtica similar a un enci-
am de dos metres d'alçada hi havia en Ziol. No hi havia ningú més a la
cambra i s'hi va apropar.
—He descobert el plànol del Món, de tot el Món. Si més no, una cosa que
sembla el plànol del Món, un joc que es juga al Món —li repetia en Ziol—.
És molt fàcil: penges el terminal i escrius TNIREBAL, que és laberint a
l'inrevés. Des de la posició inicial, per arribar a la coberta 40, baixes trenta
pisos per l'escala que tens al front i vas avançant en direcció oest, hi ha
indicadors de direcció, fins arribar a les coordinades 4.200 / 0 / 150. Seràs a
la nostra rotonda, gires a l'esquerra i ja ets al nostre passadís.
—Ja ho he captat… ull que entra l'especialista!… desitjo veure't, i amb
temps per davant, et faré arribar un missatge via en Titem —i es va allunyar
ràpidament.
•••
El missatge no va arribar fins el següent diumenge, tres dies més tard. Era
una tauleta de cera escrita amb lletra molt petita. La tauleta era la manera
més habitual d'escriure, els fulls de papir eren cars i molt difícils, si no
impossibles, d'esborrar. La Marla havia fet una gran feina, estava conven-
çuda que qui havia escrit TNIREBAL havia fet servir uns plànols reals del
Món, que a part de passadissos, sales, cambres i escales, també contenien
conduccions d'aire, algunes de dimensions considerables i altres molt estre-
tes i conductes d'ús desconegut. Alguns sectors, com el glaçat, tenien comu-
nicació amb els tubs d'aire mitjançant una sala on anaven a parar molts
d'ells, altres com el 43, no.
Va determinar l'emplaçament probable de l'origen dels insectes llumino-
sos. Va trobar un possible accés a una part tancada del sector 43, a la zona
27

inundada. Calia cabussar-se al fons del Forat Gran, nedar deu metres per un
passadís, girar cinc metres a la dreta per un corredor secundari entrar a l'es-
cala, nedar un pis amunt i sortir a la superfície ja dins la zona inaccessible.
I finalment havia trobat al sector glaçat un accés als conductes d'aire, una
cambra on hi anaven a parar dotzenes de tubs buits que arribaven molts
d'ells a punts bastant llunyans.
Havia anat a comprovar la cambra on desembocaven els tubs d'aire, era
relativament a prop, al sector 44, tot just cent metres més enllà de la zona
que es feia servir de magatzem de menjar congelat, en un indret totalment
accessible des de Supra. Malauradament, tots els conductes estaven bloque-
jats per una cortina de gel, cosa que explicava que ningú no els hagués
descobert, però no creia que fos gaire gruixuda.
En Ziol anava llegint amb avidesa les explicacions de la tauleta. Quan va
arribar a la part final el cor se li accelerà, la Marla havia fet un pla per tenir una
trobada segura amb ell aquella mateixa tarda. A l'escola li havien encarregat
una feina que havia pogut avançar treballant de nit. Ara, quan teòricament
l'anés a fer, ningú no la controlaria. Ell sols hauria d'explicar que anava a
recollir plantes a la jungla i entrar a la cambra M-331 de la coberta 39, era
d'una dona gran, amiga de la Xandra que no hi seria. Tindrien quatre hores.
En Ziol va esborrar la tauleta mentre pensava en tants dies que feia que no
s'havien trobat a soles, estava neguitós. Què passaria?
•••
Quan en Ziol va arribar a la cambra a l'hora en punt, la Marla ja l'esperava.
La va trobar més hermosa que mai, s'havia fet un pentinat diferent i duia
una túnica nova molt bonica, amb una flor brodada, si hi hagués pensat,
hauria d'haver-se posat alguna cosa més nova… i més neta. Estava tant emo-
cionat que no va gosar ni a tocar-la. Ella el va fer seure al seu costat, li va
passar la mà per l'espatlla i van començar a xerrar dels descobriments, de
com trencar el gel, de si era molt perillós passar per la zona inundada, dels
terminals i els seus secrets, dels superiors i els seus perills…
Van passar tres hores. I no ho semblava. No, s'havien mogut. Sobtadament la
Marla va callar, va agafar en Ziol amb els dos braços i es va fer abraçar. Molt
lentament va cercar amb els seus llavis els del noi i els va besar molt suau-
ment, l'abraçada i el bes duraven i duraven, els cossos es movien molt a poc a
poc. Es va descordar uns botons de l'esquena i les mans d'en Ziol es van ficar
pel forat i van tornar a acariciar aquella pell tantes vegades desitjada.
L'abraçada es va fer més intensa, en Ziol notava a través de la roba com li
28
MEMÒRIA PROHIBIDA
fregaven els pits de la Marla, eren molt durs. No es deien res. A nivell dels
conductes seminals notava una sensació desconeguda, una pressió intensa,
quasi dolorosa. Ella es refregava lentament estrenyent-lo molt fort. L'abra-
çada es va relaxar, es va aixecar i va quedar dreta davant el noi. Aleshores
amb moviments suaus es va acabar de descordar la túnica. La pressió dins
d'en Ziol s'accentuava. Va treure els braços del vestit i els pits li van quedar
al descobert, ell no n'havia vist mai, ella va somriure i la pressió interna va
superar el límit. Va fer un gemec i ella ho va comprendre i ho va veure: la
túnica d'en Ziol estava mullada.
Li va fer una llarga abraçada, li va besar unes llàgrimes que li corrien per les
galtes i es va tornar a vestir. No havien dit una paraula en vint minuts, no calia.
•••
Aquella tarda, la Namàlia havia anat a veure l'especialista músic Quiel que
l'havia feta avisar. Va ser molt amable amb ella, li va dir que al tribunal
s'havia oposat a la declaració de deficiència d'en Joèdic, que coneixia per-
fectament les capacitats musicals del noi i li va prometre que malgrat la
classificació, continuaria ensenyant-li música i amb sort li buscaria un lloc
a la seva orquestra.
Quan s'acomiadaven, el músic va treure un objecte d'una caixa, era una flau-
ta de fusta, un regal per a en Joèdic, una flauta professional i valuosa, infinita-
ment més bona que les flautes barates de canya que es venien per als nens.
La Namàlia estava contenta fins que va arribar en Rómec. Tenia els ulls
com de boig, amb les ninetes molt dilatades, somreia contínuament i no
parava de parlar. Acabat el sopar sobtadament li va canviar la cara, va treure
la corda d'emmanillar que formava part del seu uniforme i va fer com per
lligar les mans d'en Joèdic.
—Deixa el nen, què t'ha fet ara? No el toquis!
—És un deficient mal parit i ara ho pagarà —la Namàlia es va interposar entre
pare i fill—. Si no el toco a ell et tocaré a tu. Tu vas parir aquest deficient…
Va agafar-la per la mà i la va arrossegar al llit, li va ser senzill ja que
pesava menys de la meitat del seu pes. Allí, amb l'habilitat de qui ho ha fet
moltes vegades, li va lligar les mans a la capçalera. La Namàlia sols encer-
tava a dir al seu fill que se n'anés, estava terroritzada. En Rómec la va agafar
pels peus i també els hi va lligar. Li va pujar la túnica fins a l'alçada del cap,
no veia res ni es podia moure.
—M'han escollit per executar càstigs públics i he de practicar —digué mentre
treia una tralla de cinc puntes. I va practicar fins deixar la Namàlia sense sentit.
29

3 Complot
Dilluns al matí, molt a contracor, la Marla va continuar fent veure que no
era amiga d'en Ziol. A l'hora de dinar va seure al costat de la Xandra en una
taula una mica apartada d'on hi havia la major part dels nois. La Claira, una
noia de catorze anys prima, espantadissa i molt reservada que a l'escola mai
cridava l'atenció va anar a seure amb elles.
—Us he demanat de parlar amb vosaltres perquè no puc confiar en ningú més.
—No serà tant, Claira, què és això tan greu que et passa? —preguntà la
Xandra.
—És molt greu —mirà al voltant com assegurant-se que ningú no les escolta-
va— el superior Cràdec m'ha violat, i ha amenaçat de matar-me si el denuncio.
—Mal parit… Com ha estat? —preguntà la Marla.
—Va començar ara fa un mes, el dia que em va castigar per no tenir un
treball fet, me l'havien robat. Em va fer anar al seu despatx i em va lligar a la
taula dels càstigs, ja sabeu, tota nua. No hi havia ningú més al despatx. Ales-
hores em va començar a pegar, al cul, molt fort, i quan en duia una dotzena es
va aturar, me'l va començar a acariciar i va dir que l'endemà continuaria, i que
jo podria escollir si amb els cops o amb el que m'estava fent ara.
—L'endemà li vaig dir que no volia més assots. Ell em va portar a la taula,
em va fer despullar, em va lligar, però panxa amunt, i em va violar. Alesho-
res va dir que si xerrava, diria que havia estat tot un muntatge meu, que
provava de seduir-lo per evitar un càstig —la Claira es va posar a plorar.
—Calla, que et sentiran. Ja mirarem de fer alguna cosa —digué la Xandra,
que no s'ho podia creure.
—I ara hi he d'anar cada vegada que vol. I ni tan sols m'ha servit per evitar que
em pegui. Ara ho fa sense motiu, i si protesto diu que m'acusarà de seducció,
que em faran fora de l'escola i que m'assotaran públicament per delinqüent.
—L'únic de dalt que ens pot ajudar és en Vadís —intervingué la Marla, que
sí que s'ho podia creure— confia en nosaltres t'ajudarem tant com podrem.
Aquell vespre en sortir d'estudi les dues noies van aturar en Vadís i li van
exposar els fets. No s'ho va fer repetir.
—No digueu res a ningú. I aneu immediatament a casa —digué amb se-
quedat. I se'n va anar a cercar en Cràdec.
•••
30
MEMÒRIA PROHIBIDA
A mitja nit, el superior Vadís es va despertar quan la Guàrdia Social va
penetrar al seu apartament de la coberta 69. Era a terra de la cambra de
dormir, estava molt marejat, al seu llit hi jeia la Claira, nua, emmordassada
i lligada de mans i peus. Era morta.
•••
Aquell mateix dia, a tres quilòmetres d'allí, lluny de Supra segons eren les
distàncies al Món, la directora Utàlia no havia vist mai tanta expectació per
una assemblea extraordinària en els trenta-cinc anys que duia en el càrrec.
Feia molts anys que una assemblea no tenia un grau de participació tan
elevat: sols mancaven vint dels mil cinc-cents vint-i-tres ciutadans de més
de tretze anys de la República. Es va fer el silenci a l'hemicicle i la directora
va començar a parlar.
—Estimats companys, com ja sabeu, durant els darrers sis mesos un equip
encapçalat per en Valac ha estat avaluant les conseqüències del descobriment
d'un aparell que va trobar la darrera expedició als pous de llot. Un aparell que
duu gravat el nom de Nova i que ha acabat donant nom al grup. Nova es va
trobar intacte, pensem que té un recobriment de la mateixa ceràmica que les
parets del Món que com es sabut, no poden atacar els bacteris del pou.
»Nova, com ja es va fer públic, va resultar que era un terminal portàtil i en
posar-lo en una posició concreta, prop d'un terminal fix, d'alguna manera va
recarregar l'energia i va entrar novament en funcionament.
»Vam triar per formar l'equip Nova, un grup molt jove, eren estudiants que
s'estaven encara formant i que podien acceptar amb més facilitat que la
major part de nosaltres uns coneixements que poden fer canviar la nostra
visió del Món. Els seus resultats han estat òptims.
»Com a científics que som, no podem acceptar una revelació com a font de
coneixement, la font de tot coneixement científic és l'experiència repetible i
ara no farem una excepció.
»Els coneixements, la font dels quals és el terminal portàtil Nova, no són
una revelació, són el fruit del treball d'uns altres científics molt anteriors a
nosaltres. A la mesura de les nostres possibilitats, hem confirmat molts dels
resultats que hi apareixen i hem verificat la coherència de molts que no
tenim manera de comprovar.
»Des d'avui, tots els resultats seran públics i us animo a tots i cadascun de
vosaltres a continuar en aquesta línia de comprovar experimentalment o
teòrica tots els resultats que us mostrarem. Haureu de fer un esforç per ban-
dejar algunes idees establertes que aquests resultats infirmaran, no hauria
31

de representar-vos això cap dificultat ja que la confirmació i la infirmació
de resultats, ha estat sempre la base de la nostra feina.
»El terminal Nova era l'eina d'un estudiant de química de l'any 2600 aproxi-
madament, una època en la qual molts pensem que el Món estava unificat i en
la que uns materials com els metalls o el vidre eren absolutament corrents —
es va sentir un murmuri d'admiració o d'incredulitat—, i conté coneixements
molt profunds sobre la ciència de l'època, absolutament més avançada que la
nostra. A tall d'exemple us puc dir que explica amb precisió els fonaments de
la tecnologia dels terminals o que descriu una força universal que anomena
gravetat entre tots els cossos materials que depèn exclusivament de les mas-
ses i la seva separació. Ja hem comprovat la realitat d'aquesta força.
»L'equip Nova està treballant en la confirmació de l'existència de l'univers
exterior al Món. Segons es dedueix dels enunciats dels problemes que propo-
sa Nova, existeix un univers absolutament immens, ple de cossos enormes
anomenats estrelles o planetes, i totes les coses, inclòs el Món, hi són dins —
algunes cares manifestaven escepticisme, era prou coneguda la postura de la
directora, compartida amb en Valac, en el sentit de creure que el Món era obra
d'humans i que els nivells de transcendència s'havien de cercar molt més lluny.
»Demà mateix, els membres de l'equip Nova començaran a impartir sis
cursos diferents sobre els nous coneixements, espero que tothom en faci, un
com a mínim, el que més s'avingui amb els seus interessos.
»Desitjo de tot cor que tots aquests coneixements es tradueixin en creixe-
ment per a la nostra societat i que ens permetin de progressar en la línia de
pau i igualtat que s'ha marcat la nostra República.
La directora Utàlia, que ja havia anunciat que no tornaria a presentar-se a
les eleccions va escoltar amb emoció els aplaudiments dels ciutadans que
l'estimaven com una mare. Quan van començar a cantar la cançó que li
havien escrit com a regal per al seu vuitantè aniversari, no va poder aguan-
tar les llàgrimes i es va posar a plorar sorollosament.
•••
L'endemà, a l'hora que en Rómec va tornar de la feina carregat de rodamina,
el seu fill Joèdic estava tocant la seva nova flauta. En preguntar-li d'on havia
sortit li va respondre que l'especialista Quiel li havia regalat a la mare. La cara
li va canviar, es va girar i va entrar a la segona cambra on hi havia la Namàlia
fent ganxet. Sense dir-li ni una paraula, d'un cop la va fer caure a terra. Allí,
continuà pegant-li puntades de peu tot dient: adúltera, puta i un reguitzell
d'improperis incomprensibles. En Joèdic hi va entrar i va saltar al damunt el
32
MEMÒRIA PROHIBIDA
seu pare intentant aturar-lo. Un cop de puny, però, el va deixar mig estabornit.
La Namàlia va notar com dues mans li estrenyien el coll. No podia respirar,
al seu camp de visió hi van començar a aparèixer taques negres. Amb la mà va
trobar una cosa dura, era el ganxet. Amb les últimes forces el va agafar ben
fort. La pressió al seu coll es va relaxar i aleshores va perdre el sentit.
Quan la Guàrdia Social es va endur la Namàlia, en Joèdic va fugir corrent
amb la seva flauta. En arribar una zona fosca el van perdre, allí tenia un gran
avantatge sobre els que hi veien bé.
•••
El dimecres, a l'escola van començar a córrer rumors que la Claira, potser,
era morta. El dijous, es van confirmar. El divendres, els rumors deien que
l'havien violada i assassinada. I el dissabte, que l'acusat del crim era en
Vadís a qui, per cert, no havien vist des de dilluns. Era quasi segur que el
condemnarien a mort.
La Xandra i la Marla van arribar immediatament i independent a la con-
clusió que tot allò havia de ser un muntatge d'en Cràdec. Calia fer alguna
cosa. Van fer arribar una tauleta a en Ziol on el citaven a l'escala fosca en
acabar les classes del vespre. No creien pas que els enxampessin, aquells
dies els superiors havien relaxat molt la vigilància.
Quan les noies van explicar les seves sospites a en Ziol, el noi els va dema-
nar que l'esperessin deu minuts, que anava a fer una comprovació al termi-
nal de l'aula.
—Tinc un pla per alliberar en Vadís —digué tot just tornar— on creieu
vosaltres que el deuen tenir?
—Segur que a les masmorres de la coberta 37, les que estan mig inunda-
des, és el lloc més sinistre de tot Supra —contestà la Xandra.
—Jo també penso que deu ser allà. Doncs, sé com treure'l.
Les noies van obrir els ulls amb escepticisme, especialment la Xandra que
no sabia res de TNIREBAL, la Marla n'hi va haver de fer cinc cèntims.
—Saps l'accés a la part tancada de la coberta 37 que vas descobrir. Ja l'he
passat.
—Ets boig —digué la Marla amb veu angoixada, encara que sabia que en
Ziol podia nedar més d'un minut per sota l'aigua.
—I es pot arribar per passadissos secs i il·luminats just fins al costat de la
presó. Un altre cabussada i podré arribar a les masmorres.
—No creus que si fos tan fàcil algú ja s'hauria escapat de les cel·les i els
superiors ho sabrien? —intervingué la Xandra.
33

—No necessàriament, la part submergida és laberíntica i qui no conegui el
plànol, i ni tan sols els superiors no el tenen, no té cap possibilitat de sortir-
se'n. Jo sí que me'n sortiré. Aquest mateix vespre.
En Ziol, tan prudent, des que s'havia fet amic de la Marla s'havia tornat
agosarat, especialment al seu davant. Ella l'hagués volgut aturar. No, de fet
no. L'admirava, no el volia pas aturar.
—On l'amagarem si el traiem? —preguntà la Xandra.
—No ho sé, ell és prou intel·ligent i sabrà què fer. En tot cas me'n refio
totalment, si no ens ha passat res, és que no ha xerrat que nosaltres li vam
explicar la història de la Claira —contestà la Marla.
•••
En Ziol es va proposar fermament de no pensar en el perill. Faria el que
havia decidit i prou. A les 05:00 la il·luminació dels passadissos encara estaria
al deu per cent, no tornaria a ser forta fins les 06:00 quan s'accionessin els
commutadors i els més matiners dels habitants de Supra comencessin a circu-
lar pels corredors. Va arribar al Forat Gran amb facilitat, era desert, va amagar
la seva túnica i va entrar a l'aigua, li semblava bastant més freda que la darrera
vegada, no podia ser, la temperatura era sempre constant.
Nedant sense fer soroll va trobar la referència. Va respirar profundament deu
vegades, coneixia els problemes d'hiperventilar, i seguidament es capbussà.
Baixar dos metres, el passadís, deu metres endins, girar a la dreta, cinc metres,
passar una porta oberta, escala de cargol amunt i sortir a respirar. Afortunada-
ment no hi havia en tot el recorregut cap punt completament fosc.
Per segon cop entrava a la zona inaccessible, ara ja caminava per un corre-
dor sec però encara tremolava. Del recorregut de la segona cabussada no
n'estava tan segur, li va entrar pànic, no es recordava del recorregut exacte,
si ho intentava i s'equivocava es moriria, la por va fer que les cames li fessin
figa. Però els canvis sobtats d'estat d'ànim eren normals en ell, va cercar un
terminal, va entrar a TNIREBAL i va tornar a veure el camí claríssim. L'únic
problema és que hi havia dues cel·les i no sabia quina seria la bona, hauria
de confiar en la sort.
Respirar, baixar per l'escala inundada, passadís endavant, una cambra a la
dreta, una altra cambra al fons, una porta a la dreta, la sala està a les fosques,
no veu per on seguir! Mitja volta! Calma, calma, anar a la primera cambra,
sortir al passadís, girar a l'esquerra, endavant, escala amunt i respirar!
Va tornar al terminal, encara hi havia l'aplicació posada. Es va fixar atenta-
ment en la disposició de les obertures del sostre de la sala i el més impor-
34
MEMÒRIA PROHIBIDA
tant, en la de les sis portes de la mateixa sala. Si al tornar s'equivocava ja no
podria rectificar.
Hi va tornar, va passar la porta de la sala, era a les fosques, ara a quaranta-
cinc graus a l'esquerra i amunt, quasi hi era, una mica de claror, el forat,
amunt i superfície. Ja hi era!
La cambra era petita i bastant fosca, sols hi arribava una mica de llum per
una obertura del sostre, per la que hi entraven el presos. Una persona geme-
gava, no era en Vadís, era una dona. Els gemecs deien:
—Em mataran, em mataran i el meu fill quedarà sol. On és el meu fill?
—No ploris, sóc un amic, no facis soroll que miraré d'ajudar-te —la dona
ni es va espantar, com si l'aparició d'en Ziol fos el més normal del món—
torno d'aquí uns minuts.
En Ziol no sabia perquè havia dit allò, però encertadament, havia classifi-
cat la dona de víctima i no pas de criminal. Es va tornar a ficar a l'aigua i va
baixar verticalment fins a terra de la sala, ara amb els ulls acostumats a la
foscor veié les dues obertures al sostre de la sala. Es va ficar per l'altra.
En Vadís dormia i va fer un bot en despertar-lo en Ziol. En uns instants va
copsar el pla del noi, i encara que no estava gens segur de poder fer un
recorregut tan gran sota l'aigua, l'alternativa era l'execució.
Van decidir d'anar a la cel·la de la Namàlia, en Vadís coneixia la història de
la dona i va estar d'acord en salvar-la.
No va ser gens fàcil, en Ziol va haver d'ajudar en Vadís a trobar l'altre
forat, no s'orientava gens sota l'aigua.
La dona va resultar molt més valenta del que semblava. Quan va veure la
possibilitat d'escapar, i per damunt de tot, de retrobar al seu fill, es van
acabar els gemecs i va col·laborar a la perfecció.
En aquells moments qui flaquejava era en Vadís.
—Si no tinc una corda per anar-la seguint no ho podré fer, crec que m'esti-
mo més que m'executin, a morir ofegat.
—No diguis ximpleries, ho has de provar —aquell era un problema impre-
vist per a en Ziol— us ensenyaré una tècnica que és perillosa però que avui
us pot salvar la vida: respireu a fons a màxima velocitat fins que us comen-
ceu a marejar, aleshores és el moment de submergir-se
En Vadís ho va provar, i en fer una capbussada de prova, va veure que
aguantava molt més del que creia sense respirar. Però continuava dient que
no s'orientava, que necessitava una corda.
—Tenim una corda —digué la Namàlia. Es va treure la túnica que era feta
35

a ganxet d'un fil molt bast i gruixut, com cordill, i va començar a desfer-la.
Probablement n'hi hauria prou.
Van trenar el fil i en va resultar una cordeta bastant llarga i forta, van lligar
l'extrem a un tub de la cel·la i en Ziol i la Namàlia es van capbussar. El noi
desenrotllava el cabdell i la dona el seguia. Va ser fàcil, més fàcil del que
pensaven.
Encara sobrava més de la meitat de la corda, millor, la posaria doble. La
Namàlia es va quedar aguantant-lo i en Ziol va tornar a fer el recorregut per
sota l'aigua.
—Mira, aquí tens els dos extrems de la corda. Fica't a l'aigua i respira fort,
fort i fort. Jo començo a sortir, faig una petita estrebada i la dona des de
l'altra banda començarà a estirar el cordill, no el deixis anar per cap motiu.
Quan en Vadís va sortir, s'havia empassat aigua però era viu, perfectament
viu. En Ziol confiava que el segon pas submarí fos més fàcil però en Vadís
va intervenir.
—Si sortim a fora estarem tots en perill, segur que aviat organitzaran una
batuda monstruosa per tot el sector i també pel sector glaçat. Aquí de mo-
ment estem segurs, tenim aigua i de set no ens morirem. La Namàlia i jo
podem sobreviure molts dies, encara que no mengem res. Més val que tu,
Ziol, tornis a casa i ja pensarem alguna sortida.
Hi ha una cosa que us pot ajudar —en Ziol va assenyalar el terminal on
encara hi havia TNIREBAL posat— és possible que tinguis alguna idea.
Quan en Vadís va comprendre el que era aquella aplicació el cap li va
rodar. Era evident que cap superior no la coneixia i que possiblement la sola
memòria que una cosa similar hagués existit mai havia generat tots els tabús
sobre els terminals i les penjades.
En un altre ordre de coses, la Namàlia va explicar totes les idees que tenia
sobre on podia amagar-se el seu fill. Mentre ho feia, en Ziol es va adonar que
la Namàlia només duia posades unes calces i a més mullades. Encara era jove,
molt bonica i també molt prima. Feia esforços per no mirar-li directament
els pits que eren bastant més grans que els de la Marla, però no ho aconse-
guia. En aquelles circumstàncies, no funcionaven ni la vergonya ni els anys
de condicionament. Quan van acabar els suggeriments era l'hora de tornar a
fer el camí subaquàtic. Al fons del Forat Gran tornaria a ser vulnerable, qual-
sevol que el veiés podria donar l'alerta. Sense fer soroll va tornar on havia
amagat la túnica.
Tornant a la seva cambra, a la paret del tauler d'avisos de la coberta 40 hi
36
MEMÒRIA PROHIBIDA
va fer una petita marca. Era per la Marla: tot ha sortit bé. Va tornar a la seva
cambra quan el rellotge marcava DIUM 21:02:9075 05:59, i es va adormir
instantàniament.
Al mig dia va ser despertat violentament, era la Guàrdia Social. L'havien
enxampat. Encara no ben despert, va fer un crit de por. Ràpidament se'n va
adonar: no l'havien enxampat, és que estaven cercant els fugitius. Quan els
guàrdies van comprovar que no hi havia ningú més a la cambra, se'n van
anar a la del costat sense donar cap explicació. En Ziol es va vestir, va sortir
al passadís principal i va veure el desplegament de la Guàrdia. Estaven pen-
tinat el sector començant per les cobertes més baixes. Al ritme actual va
calcular que si tota la Guàrdia Social estava participant a la recerca i ho
fessin d'una manera eficient, trigarien unes vint hores en completar la feina.
De fet trigarien més; tot i la rodamina els guàrdies necessiten descansar i a
més els seus mètodes de recerca sempre han estat força barroers.
Quan la situació es calmés, va pensar, baixaria menjar a en Vadís i a la
Namàlia, ara frisava per explicar l'escapada a la Marla. Just en aquell mo-
ment la va veure, li venia de cara acompanyada de la Xandra.
—Vine, anem a dinar a casa de la Xandra —digué.
En Ziol no va poder explicar res fins que van acabar de dinar i els pares de la
Xandra se'n van anar. Van veure que hi havia molta feina i se la van repartir: la
Xandra reuniria conserves, dolços, una mica de roba, uns quants estris perso-
nals, menjar i una bossa de tela el més impermeable possible. La Marla aniria
a esbrinar alguna cosa d'en Joèdic, en primer lloc si l'havien enxampat, i si era
que no, l'intentaria trobar als llocs que havia suggerit la seva mare. En Ziol
analitzaria la situació de les recerques de la Guàrdia Social i a les 18:00 baixa-
ria al Forat Gran, a aquella hora era piscina per a nois, amb la tovallola més
grossa que tenia i la bossa que li hauria passat la Xandra.
Es van acomiadar. La Xandra els va mirar amb un somriure còmplice i va
sortir al passadís. La Marla va abraçar en Ziol i li va dir:
—T'estimo. Et mereixes una sorpresa, vine a les 19:00 a la cambra on vam
ser el diumenge passat. Tindré una estona per a tu —li va fer un petó suau
però suggerent i es va allunyar.
A l'hora convinguda en Ziol es va trobar amb la Xandra que duia un paquet
bastant gran. Ell tenia por que surés massa, però era molt compacte, havia
fet una bona feina. El va embolicar amb la tovallola i se'n va anar a l'aigua
del Forat Gran. De la Guàrdia Social ni rastre, eren tots als pisos alts.
Li va ser molt fàcil passar a la zona oculta, feia veure que jugava a capbus-
37

sar-se el màxim de temps possible i sortia a un altre lloc de la piscina, ningú
no se n'adonaria si desapareixia. Va buscar el passadís inundat i en un mo-
ment era a l'altra banda. En Vadís i la Namàlia eren adormits a terra, arrau-
lits l'un contra l'altre, la temperatura d'aquella zona era més aviat baixa i la
humitat alta. La Namàlia duia la túnica de superior d'en Vadís encara una
mica humida.
Els va despertar i van obrir el paquet. Hi havia menjar per a tres dies com
a mínim. Van quedar que dimecres, en sortir d'estudi —hi havia un altre cop
piscina de nois—, en Ziol hi tornaria.
Quan va tornar al Forat Gran ningú no s'havia adonat de la seva desapari-
ció. Va sortir de l'aigua i es va posar a prop d'una sortida d'aire calent. En
cinc minuts va ser eixut, es va vestir i va dirigir-se lentament a la coberta 39,
cambra M-331. Els passadissos eren deserts, ningú no el va veure entrar.
La Marla el va abraçar amb tendresa, sabia que en Ziol estaria esgotat i fet
un sac de nervis. Havia previst obrar en conseqüència. Quan ell ja comença-
va a parlar li va posar els dits als llavis. No havien anat allà a parlar. En Ziol
va fer el gest de seure però els braços de la Marla el van mantenir dret.
Aleshores, molt lentament, li va anar descordant la túnica i la hi va treure,
ell no gosava bellugar-se. La inexperiència i anys de condicionament van
fer que sofrís un atac de vergonya i es va posar vermell. El va conduir sobre
el llit, el va posar bocaterrosa i li va començar a acariciar l'esquena. En Ziol
va tancar els ulls, el massatge el relaxava i ella continuava. Es deixava fer,
la vermellor va començar a desaparèixer, en aquells moments la volia veure
nua, la volia tocar. El massatge l'excitava molt. I no s'acabava mai.
La Marla finalment el va acabar de despullar i el va continuar acariciant.
Passada una estona amb molta delicadesa el va tombar, les mirades es van
creuar, es van somriure. Ara la confiança havia bandejat del tot la vergonya.
Volia que fos una experiència inoblidable, volia tenir moltes experiències
inoblidables amb en Ziol, calia avançar poc a poc. Amb les mans li va recór-
rer lentament la panxa, les cuixes i el ventre tot apropant-se al sexe en espi-
ral. Hi arribà. A veure que passaria, no volia que la seva inexperiència el fes
acabar massa de pressa. No va poder ser. Sobtadament, en Ziol es va co-
mençar a buidar, però en aquell moment ella va experimentar una sensació
de goig quasi tan gran com la d'ell.
Quan va tornar a la residència en Ziol se'n va anar a dormir sense ni sopar,
va dormir deu hores seguides.
38
MEMÒRIA PROHIBIDA
4 República
Aquell mateix diumenge en Valac, el cap de l'equip Nova va presentar a
l'assemblea el resum d'alguns dels resultats de les recerques tècniques de l'equip.
—En primer lloc, hem millorat la fabricació del vidre. Ara ja no és tan
escàs i hem construït instruments nous com un microscopi per ampliar cen-
tenars de vegades les imatges o un espectrògraf per analitzar les substàncies
químiques mitjançant la llum. El vidre i els metalls són, a partir d'ara, els
materials bàsics per fabricar instrumental científic
»Hem pogut comprovar la llei de la gravetat i hem descobert que el Món
està sotmès al que sembla ser una gravetat o una acceleració externes, són
indistingibles. El que creiem és que algun objecte extern al Món, però molt
més gran ho provoca.
»Segons esquemes de Nova, hem fabricat un generador d'electricitat efici-
ent i també motors. També hem fet acumuladors i dispositius lluminosos
alimentats per electricitat.
»Tenim un sistema, fàcil, per enviar el so a distància mitjançant cables
metàl·lics, conductors de l'electricitat, i a més, hem trobat com emmagatze-
mar el so en una cinta amb òxids de ferro.
»Hem trobat alguns elements químics que desconeixíem, ara que sabem
com, en molt petita quantitat en el llot del gran pou. És el cas del mercuri,
un metall que és líquid a temperatura ambient. N'hem aconseguit menys
d'un gram però ja hem pogut fer nombrosos experiments amb ell.
»Hem descobert com funcionen els forns: empren una forma d'energia que
Nova anomena microones. És com la llum, que ja sabíem que són ones,
però d'una longitud d'ona molt més llarga.
»També hem descobert la manera d'emprar Nova per realitzar les nostres
aplicacions. És una màquina que pot realitzar càlculs inimaginables, per
exemple fer mil bilions, sí, mil milions de milions de multiplicacions per
segon. I sospitem que els terminals fixos són encara molt més potents. Hem
posat un equip a investigar si els podem emprar per fer noves aplicacions.
»Molts més avenços no els podem portar a cap per manca de recursos
humans: tenim la descripció d'un mètode per transmetre imatges i per em-
magatzemar-les però la complexitat tècnica del sistema és enorme.
»Coneixem per les dades del terminal Nova, els fonaments de la biologia a
39

nivell químic, és un altre camp apassionant on ens caldrien centenars d'in-
vestigadors.
»Nova conté una descripció de la matèria a diversos nivells. La nostra quí-
mica correspon al primer. A partir del tercer, que s'anomena mecànica quànti-
ca, el nivell de complexitat matemàtica supera els nostres coneixements.
»Malauradament Nova no conté dades sobre la Història de l'home o l'ori-
gen del Món, sols és una màquina de càlcul per a científics, plena de dades,
fórmules i esquemes d'aparells. Fins i tot en biologia sols parla de la base
teòrica sense referències a cap organisme concret i no hem pogut identificar
més que unes poques de les substàncies que coneixem, amb ús terapèutic o
industrial, tretes de plantes o animals.
»La nostra major dificultat, és que sembla que el desenvolupament de la
ciència dels antics es va assolir amb els esforços de moltíssimes persones,
milions potser, dividides en moltíssimes especialitats. Nosaltres som molt
pocs i al ritme actual ni en mil anys arribaríem a poder reproduir tots els
experiments o dissenys de Nova.
»Us faig aquí una proposta: concentrar esforços en tres o quatre camps amb
aplicacions a la nostra vida. Ensenyar als nostres joves la ciència de Nova, no
com un acte de fe, sinó com a base per realitzar noves aplicacions i comprova-
cions. Si Nova resulta ser erroni ja apareixeran les contradiccions.
De l'assemblea en van sortir sis grups de treball:
• El dels terminalistes, dirigit per en Tomen. Estudiaria les possibilitats de
càlcul de Nova i la manera d'emprar els terminals fixos per a nous ussos al
marge de CENSOR.
• El dels elèctrics, dirigit per la Caranta. Desenvoluparia motors, genera-
dors i comunicacions elèctriques.
• El dels mestres, dirigit per la Mèlica, directora de l'escola. Elaboraria
nous llibres de text adaptats als coneixements de Nova.
• El dels químics, dirigit per en Vilmet. Estudiaria nous materials i tecno-
logies industrials.
• El dels físics, dirigit per en Fosmein. Estudiaria nous camps oberts de la
física com són la gravetat o les radiacions.
• El dels generalistes, dirigit per en Valac. Avaluaria les conseqüències
socials, tecnològiques i filosòfiques del descobriment de Nova.
En Valac continuaria fent de coordinador general dels sis grups del projecte.
•••
L'endemà, dilluns, la directora Utàlia va convocar el Consell a petició d'en
40
MEMÒRIA PROHIBIDA
Tarm, el responsable de seguretat exterior.
—Companys, us hem convocat per a una qüestió que no té res a veure amb
els descobriments de Nova que aquests dies trasbalsen la nostra societat.
»Com ja sabeu, fa més de dos mil anys, fins i tot podrien ser cinc mil, que
algú va establir un sistema de censura als terminals fixos del nostre Món, de
tots els sectors del Món. Aquesta censura sols permet accedir a algunes
aplicacions a través del codi CENSOR. També sabeu que van restar acces-
sibles fora d'aquest codi algunes altres aplicacions que segurament havien
introduït particulars per amagar els seus invents, en total en coneixem una
vintena de casos.
Un d'aquests casos és TNIREBAL que ja sabeu que és important perquè
ens dóna una molt bona representació del mapa del Món abans del primer
caos, quan les portes eren obertes i es podia circular amb llibertat entre els
sectors. TNIREBAL té una altra particularitat: el seu programador hi va
incorporar una estadística per saber quantes vegades s'emprava i des de quins
terminals.
»Mai, des que coneixem aquesta aplicació, ja fa més de tres-cents anys, no
hi havia accedit ningú que no fos ciutadà de la nostra República, sigui des
del nostre territori, sigui en el decurs d'alguna expedició en la que el van
necessitar per orientar-se.
»Cada mes en fem la comprovació i aquest mes hem detectat multitud
d'accessos des de sis terminals del sector 43.
Es van veure algunes cares de preocupació, quasi de por. Al sector 43,
molt proper a la República hi havia la més perillosa de les societats que ells
coneixien: la de Supra, dominada pels seus superiors i suprems.
Si descobrien la manera de sortir dels dos sectors que dominaven, molt
probablement adoptarien una política expansionista, i ells serien dels pri-
mers a caure donada la seva localització propera.
—Creus que són superiors els que han trobat TNIREBAL? —preguntà la
directora.
—Suposo que no, els terminals no són pas de la part alta del sector que és
on viuen superiors i suprems. Més aviat penso en uns estudiants ja que tres
dels terminals que hi han accedit són a la mateixa sala, una sala gran amb
molts terminals que podria ser d'una escola.
—Si comuniquen el seu descobriment als superiors estarem en un perill
molt gran —intervingué en Vilmet
—I si el comencen a explicar als companys la notícia s'escamparà i també
41

se n'acabaran assabentant.
—Hem d'actuar immediatament. Proposo d'anar jo mateix d'incògnit a
Supra, a esbrinar qui és el, o els, que coneix l'accés a TNIREBAL i preparar
si es possible el seu segrest.
—Jo crec que els hauríem d'eliminar directament. Ens hi juguem la vida,
la nostra i la dels nostres —fou la intervenció del vell Zanor, el cap dels
conservadors.
—Probablement són nois joves, no són enemics nostres, seria un assassi-
nat —fou l'opinió de Mirtela, la responsable de ciències humanes que amb
vint-i-quatre anys era el membre més jove del Consell.
—Però allí, tothom col·labora sempre amb els superiors, és més segur matar-
los —l'opinió d'en Vilmet va mostrar la divisió del Consell.
—Jo sóc el responsable de seguretat, per a mi seria molt més fàcil elimi-
nar-los i prou, però crec fermament que si ho féssim ens posaríem a un
nivell pitjor que els mateixos suprems —en Tarm encara va fer pujar més el
to de la discussió.
—En el passat ja hem tingut alguna situació com aquesta —es va fer el
silenci en començar a parlar la directora Utàlia— i jo us asseguro que quan
l'opció del nostre poble va ser la violència amb els exteriors, va ser sembrada
la llavor de la violència dins de les nostres petites fronteres. Un segrest ja és
prou violència per qui el pateix, si és el preu de la pau el pagarem i compensa-
rem les víctimes. Jo no vull viure en un país de vells, rics i egoïstes.
L'assemblea va quedar muda.
El Consell va aprovar per majoria i en votació secreta l'opció del segrest.
En Tarm va decidir anar sol a fer una exploració l'endemà mateix.
Va preparar curosament el seu material:
• Un equip complert de sergent de la Guàrdia Social de Supra, seria la seva
disfressa per fer les seves recerques. Constava de la brusa amb les bandes
vermelles de sergent, els pantalons i el casquet, tot de color gris, el ganivet
de fusta ficat a la seva beina, la porra i les cordes d'emmanillar.
• Roba de civil de qualitat i diners suprians.
• Material per travessar el sector selvàtic: botes, pantalons, caçadora grui-
xuda i un matxet d'acer.
• Material d'intercanvi, per si tenia alguna trobada al sector selvàtic.
• Tres llanternes d'oli amb la corresponent resina foguera pels túnels i el
sector glaçat, era essencial disposar de llums de reserva per si algun d'ells
fallava. Un flascó de fundent per travessar el gel.
42
MEMÒRIA PROHIBIDA
• Una motxilla petita que li facilités el pas pels túnels.
• Una adequada quantitat de menjar.
• Material d'escriure
• Un flascó de somnífer i un altre de l'anomenada droga de la veritat que
d'alguna manera fa minvar la voluntat dels qui la prenen.
•••
El dimarts al matí, va arribar a l'escola el superior Gradog que substituïa
en Vadís. Era relativament jove, antipàtic i reglamentarista. Estava disposat
a imposar la seva llei des del primer dia.
La Xandra no hi va tenir precisament un bon començament. Es va adormir
i va arribar mitja hora tard.
—Tu, com et dius? —li preguntà amb veu aspra tan bon punt va traspassar
la porta de l'aula.
—Xandra, superior.
En Gradog va consultar una tauleta amb els temes del dia.
—A veure, porta'm el treball sobre els conreus d'interès per a la indústria
tèxtil.
La Xandra se n'havia oblidat completament, a més el tema agrícola no era
el seu fort.
—No l'he pogut fer, superior… —va fer una llarga pausa mentre en Gradog
la mirava de dalt a baix— a la biblioteca no hi havia cap llibre…
—Si no hi ha el llibre, estúpida, ho fas de memòria. Arribar tard i no dur la
feina. Et castigarem. Anem a veure el superior Cràdec —mirà un petit lli-
bret—. Tens dret a portar una testimoni. Digues qui vols.
Va senyalar la Marla. El reglament deia que quan un professor home casti-
gava una noia, hi havia d'haver una testimoni. En Cràdec oblidava sempre
la regla però en Gradog encara no ho sabia.
En Cràdec va posar mala cara en veure la Marla. Amb ella i l'imbècil d'en
Gradog, no podria fer el que volia. Pitjor per la Xandra, avui rebria molt
fort. Li va manar que es despullés i la va fer passar a la segona cambra, les
noies ja la coneixien. Hi havia una mena de suport inclinat fet expressament
per als càstigs. Era còmode, no volien que una mala posició distragués la
víctima. Va lligar-la curosament, cames obertes. No es podria moure gaire.
Dos-cents assots, va sentenciar. Va passar un fuet a en Gradog.
—Comença tu: cent a l'esquena. Jo faré els altres cent —era el costum,
grups de cent assots a cada zona.
Segons en Cràdec, en Gradog no en sabia gens: massa ràpid, massa fluix i
43

mal col·locats. La Xandra va suportar els cent cops gairebé sense cridar.
Amb en Cràdec va ser una altra cosa. Va canviar de fuet i va començar. La
Xandra va xisclar, en Cràdec anava concentrant els cops sobre un lloc ja
adolorit però canviava abans que perdés sensibilitat, ho tenia molt ben estu-
diat. Els lligams no deixaven moure la pobra noia que entre cop i cop mira-
va de relaxar-se perquè sabia que la tensió augmentava el dolor. En general
no ho aconseguia.
Quan va acabar, la Xandra estava una mica marejada i se li notava la tensió
a la cara, però per a disgust d'en Cràdec no se li va escapar ni una llàgrima,
eren altres les coses que la feien plorar. La Marla, qui sí que mig plorava,
encara es meravellava de la serenitat de la seva amiga.
El major problema que tenia la Xandra quan va tornar a l'aula era que no
sabia com seure. La Marla va passar una nota a en Ziol, li demanava si li
podia fer una mica d'ungüent. Al migdia el noi es va saltar el dinar, no era
pas obligatori, i amb la seva velocitat habitual va anar a collir ortigues, en
va fer suc, va demanar l'oli a la Trema i va preparar el seu famós ungüent.
Va tornar abans del començament de les classes de la tarda.
•••
A pocs quilòmetres d'allí en Tarm era dels pocs ciutadans de la República
que era més aviat home d'acció que de pensament. Aniria a Supra aquell
mateix dia.
L'anomenat sector dels selvàtics eren en realitat gairebé quatre sectors: els
10, 11, 45 i la major part del 46. Molts passadissos tenien les portes tanca-
des però en contrapartida moltes cambres estaven connectades per uns fo-
rats circulars de poc més de mig metre de diàmetre, normalment a les parets
però algunes vegades a terra o al sostre, un laberint amb gairebé un milió
d'estances molt humides plenes de plantes i de petits animals.
A totes les cambres, i en Tarm en va haver de passar més de cinc-centes, la
vegetació ho omplia tot, el seu creixement sota la intensa llum vermellosa
del sostre era tan ràpid que literalment es veia les lianes créixer a simple
vista. Un pas obert amb matxet es tancava a les poques hores.
Dels sostres de moltes de les cambres en sortia una pluja finíssima que no
s'aturava mai, i en les que no hi havia embornal o estava obturat, l'aigua feia
uns riuets plens de petits animals aquàtics fins a altres cambres properes.
Una dificultat afegida era l'abundor de plantes urticants i punxegudes que
obligaven a passar-hi amb roba de protecció.
Gairebé quatre hores va trigar en Tarm a travessar la selva. No es va trobar
44
MEMÒRIA PROHIBIDA
amb cap dels seus escassos habitants, que en general son amistosos especi-
alment a canvi d'algun regal. En no saber llegir, els terminals queden ama-
gats sota la vegetació i no els empren, la seva llengua ha anat diferenciant-
se de la que parlen la resta dels habitants del Món i és difícil entendre-s'hi,
donen a les persones noms amb significat i no respecten la norma general de
fer acabar tots els noms de dona en “a”.
•••
En Tarm va arribar al final de la selva, on es troba una petita zona del
sector 44 coneguda amb el nom dels túnels que és fosca però no freda i que
permet l'accés als tubs d'aire, hi va descansar mitja hora mentre veia uns
petits insectes lluminosos que volaven damunt el seu cap i va menjar part
dels dolços i fruits secs que duia.
Abans d'entrar als tubs va deixar el matxet, d'aquesta manera el podrien
recuperar si ell tenia algun problema al sector 43. Un matxet d'acer era molt
valuós. Segurament, a tot Supra no en tenien cap. Els tubs d'aire eren una
mica estrets per a ell i el que era pitjor, amb molts colzes en angle recte en
aquella zona. En Tarm es va estimar més aprendre's el recorregut de memòria
i anar a les fosques que passar amb la llanterna encesa i el plànol.
En cas d'intent d'invasió per part dels superiors seria a primera vista fàcil
aturar-los allí. El problema era la gran quantitat de tubs a obturar, més de
cinquanta, i la dificultat d'accedir-hi des de la República comparada amb la
gran facilitat que hi havia des de l'altra banda on tots desemboquen a la matei-
xa sala. Era imprescindible que el plànol no arribés a mans dels superiors.
El tub que va agafar en Tarm el va menar en cinc minuts a una bifurcació,
va encendre la llanterna, a una banda un bloc de gel obstruïa el pas, a l'altra
el tub continuava.
El bloc de gel tenia uns agafadors encastats, en Tarm va posar el fundent a
tota la vora del bloc i va estirar-lo pels agafadors. Va cedir amb molta faci-
litat, se'l va apropar més i el va empènyer per l'altre tub. El camí era lliure.
Era a la sala on ell sabia que hi desembocaven els altres tubs. Tots els seus
extrems estaven coberts per una gruixuda cortina de gel d'origen artificial
que els mantenia ocults des de Supra.
Es va posar l'uniforme que duia, va amagar la motxilla, va posar cara de
guàrdia i evitant els magatzems de congelats on hi havia gent treballant, va
entrar al sector 43.
La gent en veure'l, li cedia el pas. Va notar un ambient molt més tens en-
vers la Guàrdia que les altres vegades que havia anat allí amb la mateixa
45
 MEMÒRIA PROHIBIDA
disfressa. Va veure una patrulla manada per un caporal, s'hi va apropar i —Tu, atura't. Com et dius?
secament els va preguntar: —Ròssia, senyor guàrdia.
—Què? —Què me'n pots dir de l'assassí de la Claira?
—No res, sergent —digué tot quadrant-se— ni rastre del violador ni de la —Que no és el superior Vadís, senyor. No, jo no crec pas que fos ell el
puta que va matar en Rómec. violador, era molt bona persona per a ser superior, amb perdó. En Vadís no
—Seguiu, seguiu… ens fa cap por.
En Tarm s'admirava del poder que tenia l'uniforme a Supra. Era molt fàcil —I qui us fa por? —preguntà canviant totalment el to de veu.
obtenir informació. Va decidir anar en primer lloc a veure el terminal de la —De qui tenim por és del director, en Cràdec, el superior Cràdec vull dir.
coberta 37 que era el que quedava més lluny dels altres. Amb sorpresa va En Vadís sempre ens defensava i mai no ens tocava, a les noies… ni als
constatar que no hi havia accés. Va activar un altre terminal proper, va acce- nois, és clar —la noia es va aturar, esperava una reacció del guàrdia pel seu
dir a TNIREBAL, ningú gosaria mirar què estava fent, i va estudiar la situ- poc respecte als superiors i per acusar-ne un altre, però aquell guàrdia tenia
ació. L'objectiu era en una zona accessible únicament per sota l'aigua, des un no sé què…
del forat o des de les cel·les de la presó, ja ho veia. Totes les altres portes —És que en Cràdec tocava la Claira? —continuà preguntant amb una veu
havia comprovat que estaven tancades. i una cara que no tenien res de guàrdia.
Va pujar a la planta 40. Els dos terminals que s'havien fet servir eren a una —En Cràdec abusa de les noies. Mira de castigar-les i quan les té lligades
zona que era residència de joves i adolescents sense família, tancada i pos- nues els proposa de commutar la pena per una altra cosa —la Ròssia es va
siblement buida en aquells moments. posar vermella i es va esgarrifar del que havia dit, que d'altra banda era
L'exploració de la planta 55 va ser més productiva. Tot i defugir les escales totalment cert— en Vadís segur que ho sospitava, és de l'oposició —acabà
principals es va topar amb dues patrulles, una d'elles comandada per un en un xiuxiueig.
sergent. Les va evitar, no era el moment d'arriscar-se, no podien haver-hi —Gràcies bonica —digué en una expressió totalment impròpia d'un ser-
gaire sergents a la Guàrdia i era possible que s'adonessin que ell no n'era. gent de la Guàrdia Social. Estava segur que la noia no el delataria.
En arribar a l'escola la situació era tranquil·la. Va mirar dins l'aula, no hi
havia mestre, els alumnes estaven en hora d'estudi davant els seus termi-
nals. Es va fixar en els tres que eren als terminals que havien carregat
TNIREBAL, confiava que els alumnes no canviessin de lloc. En aquell mo-
ment va sortir en Gramoni que anava al lavabo.
—Tu, diguem els noms d'aquells tres —digué mentre els assenyalava per
l'esquena des de la porta.
—Són la Marla, la Xandra i en Ziol, senyor —contestà en Gramoni que va
fer un somriure al pensar que ara els podria perjudicar— són perillosos i
van contra les regles, avui mateix han hagut de castigar la Xandra, i en Ziol
i la Marla es fan marranades l'un a l'altre i a més eren amics de l'assassí i
violador de la Claira, el que s'ha escapat de la presó i…
—Prou. Tu, com et dius?
—Gramoni, senyor.
—Silenci i fora—digué autoritari en el moment que una noia d'uns catorze
anys, complexió molt menuda i ulls vius tornava a l'aula.

46 47

5 Segrest
En Tarm va trigar cinc minuts a processar tota la informació. Tres nois amics.
Descobreixen el plànol. Un superior important, violador. Un altre superior,
dissident. Li carregen el mort. Els nois el treuen de la cel·la per sota l'aigua,
increïble. Pel camí fan servir un altre cop TNIREBAL. La policia busca al
superior fugit. No el troben. És a la zona inaccessible. Meravellós!
Els nois estan en perill. Tenen enemics que els poden relacionar amb en
Vadís. Si els detenen els faran parlar i els superiors tindran accés al plànol.
Havia d'actuar immediatament. Va esperar la fi de l'hora d'estudis i va se-
guir als nois que van baixar lentament, com si una de les noies tingués difi-
cultats, per l'escala principal bastant plena de gent. En arribar a la coberta
40 el noi es va acomiadar amb un gest i les dues noies agafades de la mà van
baixar un pis més. Allí van dirigir-se a una zona d'apartaments de, diguem-
ne, classe mitja baixa. Quan les noies van entrar a la casa, va veure que dins
hi havia una parella, segurament eren els pares d'una d'elles.
Va entrar a l'apartament del davant i va exigir el nom de les persones que
vivien a la casa. Amb aquesta dada va trucar a la porta, una mica estrany, la
Guàrdia sempre entra sense trucar, però li calia discreció. Va sortir la mare
de la Xandra.
—Crida al teu marit —li va dir. I ella ho va fer ràpidament.
—Heu de pujar immediatament a la coberta 67 sala E-30 que us estan
esperant per un afer urgent. No torneu a entrar a casa. Si allà dalt ja no hi ha
ningú, espereu, encara que sigui fins demà al matí.
Les ordres de la Guàrdia Social no es discuteixen i la parella va sortir
immediatament. Els va compadir, passarien la nit del lloro i al dia següent
no tindrien filla. Se'ls hauria de fer arribar notícies.
Va penetrar a casa de la Xandra sense fer soroll, eren a una cambra més al
fons, millor. Es veia llum a l'altra banda d'una porta tancada. Les portes eren
de vímet, la fusta era massa costosa de treballar sense eines adequades.
Va fer una ullada per un foradet de la porta i va veure una escena que no
comprenia, una de les noies jeia al llit, nua i bocaterrosa, mentre l'altra l'esta-
va acariciant. No hagués dit mai que fossin lesbianes. Tornà a mirar, no l'aca-
riciava, li estava posant a les natges una cosa que treia d'un pot i ara veia que
la noia nua estava molt marcada, l'havien assotada —que bèsties, pensà.
48
MEMÒRIA PROHIBIDA
Entrà de cop i les noies van xisclar, la Xandra es va tapar amb un llençol.
Amb el posat més amenaçador que sabia fer, va dir:
—Tu, vesteix-te. I ara, totes dues us prendreu això.
Les noies van retrocedir i en Tarm amenaçà amb la porra a la pobra Xandra
que aquell dia ja havia rebut prou.
—Tu, beu —digué a la Marla amb la porra al damunt de la Xandra que
havia deixat anar el llençol.
La Marla va beure i a continuació es van canviar les tornes i va ser la
Xandra la que s'ho va prendre.
En pocs segons les noies estaven com borratxes, reien i obeïen a batzega-
des el què en Tarm els deia.
Va costar que la Xandra es vestís, no hi havia manera que encertés els
forats de la roba.
En Tarm va mirar l'armari i va agafar quatre vestits més de màniga llarga i
dos parells de peücs, quina sort que en trobés, descalces com anaven gaire-
bé sempre a Supra, s'haurien congelat els peus al sector glaçat. També va
agafar el flascó de l'ungüent.
Va fer-les sortir, ara ja anaven una mica més dretes i les va fer entrar al
sector 44. Allà va aconseguir amb dificultats que es posessin els vestits su-
plementaris i els peücs. Ell va cercar la motxilla i va treure una llanterna.
Van anar a la sala del gel.
Tenia un problema, el tub era massa estret per portar-les a totes dues. Va
lligar la Xandra de mans i peus i va fer entrar la Marla pel forat. Quan ja
l'havia feta entrar uns metres, va sentir la Xandra que cridava molt fort. No
va tenir més remei que sortir i emmordassar-la, era a cent metres del magat-
zem de congelats i la podrien sentir.
Quan va tornar a entrar la Marla no hi era, horror, havia seguit endavant
per un tros on hi havia moltes desviacions. Afortunadament la va sentir
cantar i la va haver d'estirar pels peus una bona estona per treure-la del
desviament equivocat.
Va trigar una hora per un trajecte que abans havia fet en cinc minuts.
En arribar a la zona dels insectes lluminosos a la Marla se li acabaven els
efectes de la droga. No n'hi quedava més i també la va haver de lligar per-
què no fes cap bogeria ni es tornés a perdre.
Va tornar al sector glaçat. La Xandra també s'estava despertant i no
col·laborava gens. La va fer entrar al tub i va tornar a posar el tap de gel. En
aquell estat de mig embriaguesa era molt difícil de fer-la avançar. Malaura-
49

dament per a ella, una petita pressió en els llocs que tenia adolorits la torna-
va obedient una bona estona. Va passar el tub en quinze minuts.
Va deslligar els peus de la Marla que donava guitzes i va conduir-les totes
dues a l'inici de la selva, a una cambra seca, calenta i il·luminada, Allà es
van anar calmant fins arribar a l'etapa dels plors, era una reacció normal a la
droga.
La Xandra deia que li feia molt mal la pallissa i en veure que en Tarm duia
el pot de l'ungüent no s'ho va pensar dues vegades i sense cap vergonya es
va despullar del tot, es va estirar a terra i va demanar a la Marla que n'hi
posés. Minuts més tard els va arribar l'etapa de la son.
•••
Quan quatre hores més tard en Tarm despertava la Marla. Ara ja estava
tranquil·la i en condicions d'escoltar unes llargues explicacions…
—Ja ho saps tot. Ara me n'he d'anar a buscar en Ziol, abans que vagi a
escola d'aquí a poca estona. Quan comencin a investigar la vostra desapari-
ció tindrà problemes, crec que el millor serà que tu li facis una nota —li va
passar el quadern i la Marla va escriure:
Estimat Ziol: aquest que sembla un guàrdia és un amic.
Han passat esdeveniments extraordinaris. En aquest moment sóc al sector
45, sí el 45 amb la Xandra i aquest exterior que ens ha vingut a ajudar. Diu
que estàvem en perill i que quan els superiors ens relacionessin amb en
Vadís ens agafarien, en Gramoni ja ens ha denunciat a ell pensant-se que
era un guàrdia de debò.
Aleshores ens torturarien i ens farien dir com hem esbrinat la sortida de
les masmorres. Segueix-lo i pensa que no podrem tornar aquí fins que can-
viï la truita.
La que tu saps que més t'estima, Marla
En Tarm va agafar el full i el va llegir.
—Molt bé Marla, ets extraordinària.
Just en aquell moment la Xandra es va despertar, en Tarm va fer un petó al
front a totes dues noies i va tornar al sector 43.
Quan va arribar a la cambra d'en Ziol, que no parava de tenir espants d'aques-
ta mena, hi va penetrar com si fos un guàrdia.
—Calla i llegeix això.
En Ziol va arribar a la conclusió que no era un parany.
—I els dos que són tancats a baix? Els havia de portar menjar avui.
—Hauran d'esperar, no podem fer-hi res.
50
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Puc endur-me alguna cosa?
—Cap problema, però corre. I agafa a més a més uns peücs i roba gruixu-
da. Tens pantalons llargs?
—Sí, dos parells, els faig servir per anar a la jungla i no ortigar-me.
—Magnífic, agafa'ls tots dos.
En Ziol va posar a la seva bossa la caixa de medecines, el quadern de
receptes de la mare, el seu, on hi apuntava tots els invents i també la caixa
dels jocs.
—Podem passar per la cambra de la Marla a buscar-li una cosa?
—Sí, afanyat.
Amb l'autoritat de la Guàrdia Social va ser fàcil penetrar a la cambra de la
Marla. Allà va agafar la nina, el vestit de la flor, la caixa de les joies, totes de
materials d'origen vegetal, és clar. I uns tresors: la seva flauta de fusta i les
partitures.
En Ziol va insistir d'anar a veure si els pares de la Xandra havien tornat. Sí,
hi eren, no van poder agafar les coses personals de la noia.
Era el moment de sortir, van anar al sector glaçat i en vint minuts eren on
hi havia les noies.
—No fan soroll, deuen estar dormint —li va dir en Tarm que s'havia avan-
çat. En aquell moment va veure per tercera vegada la Xandra despullada:
estava agenollada posant-se ungüent a l'esquena en una posició bastant
suggerent.
En Ziol va córrer vers la Marla mirant a una altra banda. Ella l'acollí als
seus braços i en adonar-se que li havia dut les seves coses es va posar a
plorar i a petonejar-lo amb emoció.
En Tarm encara contemplava la Xandra que feia com si no s'adonés que la
miraven.
Van decidir sortir cap a la República immediatament. Amb tota la roba que
tenien van aconseguir passar la selva en unes sis hores, sense ortigar-se
gaire, però quedant absolutament xops.
•••
En arribar a la República els nois feien uns ulls com plats. Tot era nou i
meravellós, els vestits de la gent, les robes, els materials, les portes, portes
de veritable fusta massissa, mobles de fusta. Temps tindrien per conèixer-
ho tot. En Tarm els va conduir a la clínica. La seva directora, la doctora
Siènia, que era membre del Consell, els van rentar les ferides. La metgessa
es va esgarrifar en veure la pell de la Xandra i li va posar un ungüent que va
51

resultar ser el mateix que el d'en Ziol.
Els van donar roba nova. A la República homes i dones anaven normal-
ment amb pantalons curts i camisa, tot amb moltes butxaques. Alguns altres
duien bata blanca i algunes persones grans, túnica, que era el vestit de
cerimònia.
Més tard van sopar, i quin sopar, en una sala amb una taula de fusta llisa.
Els plats eren d'una substància desconeguda per ells, pesants i de tacte fred,
els coberts de metall, també pesaven molt més que els de fusta. No havien
vist mai un luxe tant extraordinari.
Eren el centre de totes les mirades. Moltes persones, començant per la
directora Utàlia, els van venir a veure personalment, cosa no gaire difícil, ja
que la República era molt més petita que Supra.
Els van explicar que els estaven preparant les habitacions, de les cambres
allí en deien habitacions, que anessin a descansar i que demà ja podrien
explorar. En Tarm els va acompanyar. Allí tot era molt a prop.
—Xandra, aquesta serà la teva —digué en Tarm tot obrint-li una porta.
La Xandra va saltar a dins literalment. Els altres dos nois miraven des del
llindar. Era gran, amb armari, taula, cadires, butaques, terminal, molts coi-
xins i un llit immens al mig. Ni els suprems tenien allò.
—I la meva? —preguntà la Marla.
—És la del costat. Com veus teniu una porta interior de comunicació.
—I la meva? —digué en Ziol amb impaciència.
—L'altra, també té una porta que comunica amb la de la Marla —en Ziol
va enrogir—. Demà esmorzarem a les 08:15, podeu descansar dotze hores
senceres.
En Ziol i la Marla van entrar a les seves habitacions, eren exactament iguals
a la de la Xandra. El rellotge marcava 20:00 l'hora de plegar d'estudi. Era el
primer cop que es saltaven un dia d'escola. La Marla va obrir la porta que
duia a la cambra d'en Ziol i hi va entrar, es van estirar al llit sense ni descor-
dar-se la roba, i es van adormir en qüestió de segons.
El plafó lluminós de sobre la porta marcava DIJO 25:02:9075 05:12 quan la
Marla es va despertar. En Ziol encara dormia al costat seu, tot vestit. La
Marla va començar a explorar les habitacions, sota els coixins hi havia pija-
mes de dormir, de dues peces, molt més fins que els que ella coneixia, fets
d'un teixit elàstic, a l'armari cadascú hi tenia les seves coses i una mica més
de roba incloses túniques i bates, en uns prestatges llibres, bastants llibres.
No semblaven pas escrits a mà, la lletra era perfecta. Va mirar els títols,
52
MEMÒRIA PROHIBIDA
alguns li van cridar l'atenció: “Guia de la República”, “Enciclopèdia escolar
de desè grau”, “Guia il·lustrada del sexe”. Realment pensaven en tot i eren
molt liberals.
Va pensar en el sexe i va mirar en Ziol, no volia córrer, volia una descober-
ta llarga i emocionant, ja es miraria el llibre més tard.
Una porta interior donava a un bany, hi havia una dutxa amb aixeta, no,
amb dues aixetes. Les va provar, eren d'aigua freda i d'aigua calenta. Es va
donar una llarguíssima dutxa calenta. En sortir en Ziol encara dormia.
Es va posar una bata blanca i va sortir al corredor. Era desert, va caminar fins
la rotonda. Darrera d'una taula hi seia una dona llegint un llibre, la va saludar,
—Fins les 08:00 no trobaràs gaire gent fora de les habitacions. Hi ha una
sala de jocs oberta aquí a prop, si no pots dormir sempre hi ha algú per
xerrar una mica o jugar a alguna cosa.
Va decidir que ja hi aniria un altre dia, ara més valia tornar a l'habitació. En
passar davant la porta de la Xandra va sentir soroll, estava plorant. Va entrar
a la seva, va obrir la porta de comunicació i va entrar.
—No veuré mai més els meus pares ni les meves amigues, tu almenys tens
en Ziol, però jo estic sola, què ens passarà ara? Perquè ho hem fet? —anava
gemegant des del llit— m'ha canviat tota la vida de cop.
—L'havíem feta massa grossa i ens hi jugàvem la pell. Ara som al millor
lloc possible.
La Marla se li va apropar, la va abraçar i la va començar a consolar.
—I em fan molt mal els cops, ja fa gairebé dos dies i em fa molt mal —con-
tinuava gemegant—, el bèstia d'en Cràdec em va pegar més fort que mai.
—Et posaré l'ungüent i si no t'alleuja anirem a veure al metge, una mica
més tard, ara és massa d'hora per molestar. Va estira't.
—Tu tens en Ziol però jo estic aquí tota sola…
—Ja està —va concloure la Marla en acabar d'escampar-li l'ungüent.
En aquell moment en Ziol va picar a la porta interior.
—Que es pot?
—No —digué la Marla.
—Sí —digué la Xandra. I en Ziol va entrar.
En Ziol no sabia on mirar, pensava que li podia tornar a passar allò, es va
posar vermellíssim i quan la Xandra finalment es va vestir, el sospir d'alleu-
jament que va sonar va fer trencar de riure a les dues noies. La Marla el besà
amb tendresa.
Amb la Xandra ja molt més animada es van quedar xerrant fins les 08:00,
53

tots tres sobre el llit.
Aquell matí els van portar a conèixer els altres nois de la seva edat. El grup
que li tocaria a en Ziol, amb vint-i-set nois i noies de tretze a catorze anys
era més nombrós que el que anava dels quinze als setze anys i que a més
estava bastant desequilibrat a favor dels nois: tretze nois i vuit noies. Els
nois no estudiaven amb un programa rígid com a l'escola de candidats, feien
unes feines molt més personalitzades amb la col·laboració d'experts en els
diversos temes i es reunien, a vegades sense la supervisió de cap adult, per
fer discussions i debats en horaris totalment variables. Cadascun dels nois,
fins i tot els més joves semblava tenir una especialitat que ensenyava als
altres. Tots van estar interessadíssims quan van veure que els nouvinguts
també estudiaven especialitats al país d'on venien. A més no hi havia en
aquells moments a la República ningú que volgués fer matemàtiques com la
Xandra o farmàcia com en Ziol, encara que aquest, darrerament, estava pen-
sant en dedicar-se als terminals.
L'ambient que hi havia va impressionar molt als nois, cap repressió, ni
baralla i unes relacions humanes diametralment oposades a les que hi havia
a Supra.
Unes relacions humanes que arribaven al contacte físic. Tots els presents
van besar i abraçar als nouvinguts, inclosos els nois a en Ziol. Va semblar la
cosa més natural del món, totalment impensable a l'altra banda.
En un determinat moment li van preguntar a la Xandra pel tema de la
pallissa, els havia arribat la notícia i estaven tots esgarrifats i encuriosits,
allí no existia aquesta mena de càstigs. Aleshores amb molta delicadesa la
Cídia, que era la més popular del grup dels grans, li va demanar si podia
ensenyar les marques. La Xandra no sabia què podia ensenyar i què no i ho
va haver de consultar. No, allí no hi havia cap mena de problema, la Xandra
es descordà i va ensenyar gairebé totes les seves marques, i fins i tot en Ziol
aquesta vegada es va atrevir a mirar i no es va posar vermell, les coses allà
eren d'un altra manera i la Xandra ho estava aprenent ràpidament.
Aquella mateixa tarda, alguns membres del Consell i altres experts els van
interrogar d'un en un. Volien saber detalls de la societat dels superiors, la
zona inaccessible, dels pares de la Xandra, d'en Joèdic…
Finalment en Tarm els va reunir tots tres i va demanar a en Ziol si estaria
disposat a tornar a Supra, a fer el camí sota l'aigua per rescatar en Vadís i la
Namàlia. Va reconèixer que en no tenir ells cap piscina fonda, no hi havia
ningú a la República capaç de capbussar-se amb seguretat una distància tan
54
MEMÒRIA PROHIBIDA
gran. En Ziol va acceptar.
La següent qüestió van ser els pares de la Xandra. En Tarm va reconèixer
que no havia obrat gaire encertadament amb ells, i que a part de la desapa-
rició de la filla, podien estar en perill si la Guàrdia o els superiors relaciona-
ven la fugida de la Xandra amb en Vadís, cosa força probable.
La Xandra va redactar una llarga carta per tal de convèncer-los que vin-
guessin a la República.
En Ziol i la Marla ja havien dormit junts el primer vespre, no tenien cap
motiu per deixar-ho de fer, la diferència va ser que sí que es van posar els
pijames, en Ziol no va gosar gaire mirar la seva companya quan se'l posava,
encara tenia una certa inseguretat. Ella se'n va adonar i l'abraçà. Se li estava
encenent el desig però en Ziol havia de dormir, més valia no complicar la
cosa, va decidir, que l'endemà seria molt dur per a ell. Ja tindrien molt més
temps per a noves experiències.
No podia dormir, el desig no la deixava. Es va posar a llegir. Apagà el
llum. No dormia, allargava la mà i el tocava, no el volia despertar però
estava nerviosa i amoïnada per l'operació de l'endemà. Suava. Lentament
s'incorporà i va anar a encendre el terminal, la claror de la pantalla permetia
veure en Ziol que estava profundament adormit. Sense despertar-lo va apar-
tar el llençol, li agradava mirar-lo tant relaxat.
Va ser molt més agradable que quan s'ho feia sola. En uns pocs minuts va
quedar tan relaxada com ell. Va apagar el terminal, el va abraçar i es va
adormir immediatament.
55

6 Tubs
Amb un nombrós grup de suport que havia anat a obrir camí i a transportar
el material, la travessa de la selva no va ser tan problemàtica com ho havia
estat dos dies enrera, un parell d'hores tan sols i en Tarm, vestit de guàrdia,
en Ziol, disfressat de missatger i la Mirtela que havia insistit a acompanyar-
los i anava de netejadora, entraven al sector 43.
No es veien les patrulles de la Guàrdia Social. En Ziol, amb la seva dis-
fressa va lliurar la carta de la Xandra als seus pares que no el van reconèi-
xer. Els va trobar amb un aspecte lamentable. Més endavant va saber que la
Guàrdia els havia detingut i torturat.
El següent pas era baixar al Forat Gran per provar de treure en Vadís i la
Namàlia que a hores d'ara estarien molt famèlics. A la bossa els duia provi-
sions i també una corda per poder-los fer sortir amb més facilitat.
Va ser impossible. Tots els accessos a la zona estaven bloquejats per la
Guàrdia Social que no hi deixava entrar ningú. Des d'una coberta més alta
van poder veure al fons del Forat Gran tot ple de guàrdies capbussant-se.
Era evident que sabien, o sospitaven, on eren els fugitius, però el pitjor era
que a aquell ritme aviat acabarien per trobar l'entrada. I si no la trobaven
mantindrien la guàrdia, era el seu estil, i els atrapats es moririen de fam. De
moment no hi podien fer res.
Hi havia altres qüestions a resoldre. La Mirtela va parlar amb moltes per-
sones als llocs on la Namàlia deia que podia ser el seu fill. Ni una pista,
ningú no l'havia vist. Si la Guàrdia l'hagués trobat no ho haguessin mantin-
gut en secret, necessitaven algun èxit. Un nen de nou anys hagués pogut
caure amb facilitat pels embornals grans, però els de Supra estaven tots
protegits per un sistema de reixes d'una mena de canya molt forta que es
revisava periòdicament i feia molts anys que no hi havia hagut cap mort
accidental.
Tots menys en Ziol que era massa conegut allí, van tornar a la coberta 40.
La Mirtela va fer parlar la Trema que sempre sabia moltes coses. La Guàr-
dia sospitava dels nois desapareguts i va detenir moltes persones relaciona-
des amb ells, en particular als pares de la Xandra i també a una noia que
vivia a la residència, una tal Ròssia. I els havia aplicat els seus mètodes.
—Sempre parla massa —es lamentava la Trema—, segur que a dit alguna
56
MEMÒRIA PROHIBIDA
inconveniència i s'han acarnissat amb ella, l'han tornada mig morta a la
residència aquest matí.
Una mica més tard van passar per casa de la Xandra, per parlar amb els
seus pares. Els havien maltractat i la mare plorava tan sols de recordar-ho.
La carta de la filla, i la pallissa els van convèncer: anirien amb ells: era més
important la Xandra que el que podien deixar a Supra. Sols calia fer l'equi-
patge que per un exili que podia durar tota la vida, va ser realment exigu.
Seguidament es van reunir amb en Ziol i van tornar al punt on esperava el
grup de suport, als túnels del començament de la selva. Els pares de la Xan-
dra els esperarien al final del magatzem dels congelats al cap d'una hora.
Al punt de trobada i amb més calma, ningú no trobava cap pla prou realista
per treure els dos presoners.
—Una operació de diversió no la podem fer nosaltres sols —deia en For-
mel, el metge— si muntem un aldarull vindran guàrdies, però no deixaran
de vigilar el Forat Gran.
—Hauria de ser una cosa realment grossa, jo no sé pas què —digué la
Mirtela.
—Es podria provar de fer-se passar per guàrdies i entrar a l'aigua del Forat
Gran, però l'únic que sabem que sap nedar prou per treure en Vadís i la
Namàlia és en Ziol i és massa petit per semblar un guàrdia, molt escanyolit
realment —digué en Tarm mirant-lo amb simpatia—, li manquen com a
mínim quinze centímetres i trenta quilos.
—I no podem accedir a la zona oculta per un altre camí? —preguntà en
Ziol.
—Jo no vaig saber veure cap altre camí. Si vols, ens ho tornem a mirar, hi
ha un terminal a la primera sala de la selva.
Van haver de treballar de valent per accedir al terminal que estava cobert
per un garbuix de lianes i troncs. Funcionava. Van entrar a TNIREBAL.
—Veus, ells són aquí. Aquesta, aquesta i aquesta porta estan bloquejades.
Aquesta escala també. I els altres camins que hi ha, baixen a la coberta 36
que en aquesta zona està totalment inundada. A més, els únics punts possi-
bles d'entrada a l'aigua són les cel·les, el del Forat Gran i aquests dos que hi
ha aquí —digué en Tarm senyalant la pantalla— que queden a més de dos-
cents metres per sota l'aigua.
—I això?
—Això és un tub d'aire molt estret, s'hi pot entrar des d'aquí i també des
del sector 44, però a Supra no hi ha cap sortida, fora de foradets com aquest
57

—assenyalà a la paret un forat de cinc centímetres, com el que feien servir
les cuques de llum voladores per passar a l'altre sector— no ens serviria de
res anar-hi.
—Deixeu-me fer una prova —en Ziol va entrar per les galeries i al cap de
dos minuts van sentir:
—Eh!, sóc aquí —la veu sortia del petit forat rodó a prop del sostre de la
sala— doneu-me alguna cosa que vull veure si passa.
Quan va tornar, en Ziol els va dir:
—Podem passar pel tub fins a on són ells, eixamplar el forat perquè hi
passin, i els traiem.
—Ho veus molt fàcil —intervingué en Formel— el material dels tubs és
extraordinàriament dur, més que el de les parets. Es pot foradar, però triga-
ríem anys i això comptant que l'equip passés pel conducte.
—A més hi ha un altre problema: tu fins ara has passat tubs d'aire dins el
sector 44, o en aquest tram aquí a la selva, no has provat de passar la com-
porta que hi ha entre dos sectors, és realment molt estreta, jo mateix segur
que no hi puc passar —digué en Tarm— tu potser sí, però ets l'únic de
nosaltres.
—Deixeu-m'ho provar, els puc dur menjar com a mínim.
—I armes, si els guàrdies arriben d'un en un, amb armes es podrien defensar.
No es van poder negar a deixar-li fer la prova.
•••
En Ziol no sabia on s'havia ficat, havia memoritzat el recorregut i comen-
çava a avançar arrossegant una bossa amb menjar i dos ganivets per als
presoners, i llanternes de recanvi i aigua per a ell.
Els tubs que havia passat fins a aquell moment eren no res comparats amb
allò. Per passar el primer tram, dins el sector 44, que feia tan sols 60 metres
va trigar més de cinc minuts. Per fer els 1.500 metres que li mancaven,
només d'anada, encara que no es cansés trigaria hores.
El segon tram del recorregut era un tub en baixada, uns 150 metres en fort
pendent, ja veuria més tard com ho pujaria. Va anar comptant les desviaci-
ons fins arribar a nivell de la coberta 37. Ara aniria horitzontal.
Va arribar al punt estret. El cap va passar però la resta del cos no. Tot
retorçant-se es va fer mal, una guitza involuntària i un dit del peu torçat. I no
duia els famosos comprimits de la mare. Amb un darrer esforç va passar. Es
començava a penedir d'haver-se ficat en aquest embolic.
A partir d'aquell punt el tub no tenia cap desviació i podia anar amb la
58
MEMÒRIA PROHIBIDA
llanterna apagada, un problema menys. Va veure un llum, era un dels forats
que donaven al sector 43, concretament a una cambra, cap persona a la
vista, la cambra era plena de vestits a mig fer. Cada sis metres un foradet,
s'hi aturava, mirava i descansava. A aquella hora la gent era treballant.
Es van acabar les cambres, va veure una caserna dels guàrdies que mig
dormien, no hi va sentir cap conversa. Cambres buides, era a prop. El cor li
va fer un salt, ja hi era, ja veia el terminal de la zona inaccessible i encara hi
havia TNIREBAL posat, els hauria de dir que el traguessin, per si per des-
gràcia hi entraven els guàrdies. D'en Vadís i la Namàlia ni rastre. Va arrosse-
gar-se sis metres més, un altre forat, res. Sis metres més i allí els va veure,
eren drets i als seus peus hi jeia algú, semblava mort i duia un uniforme de
la Guàrdia Social totalment xop.
—Ep!, sóc aquí, sóc en Ziol, a la paret, darrera el forat de la paret.
Van fer un bot, es van girar, no sabien d'on venia la veu. Van mirar el
terminal, moltes de les aplicacions dels terminals parlen, precisament per
aquest motiu a tot el Món es parlava igual. No, TNIREBAL no parlava.
—Sí, mireu el forat, sóc en Ziol i he vingut pel tub d'aire —finalment el
van veure.
—Què ha passat? Estem mig morts de fam. Perquè no ens has vingut a dur
menjar?
En Ziol els va explicar la situació.
—I aquest qui és?
—Hem tingut molta sort, dormíem i ens ha despertat una estossegada, era
aquest desgraciat que havia entrat des del Forat Gran, sort n'hem tingut que
s'havia empassat molta aigua i ha estat fàcil ofegar-lo.
—Us ho posaré més fàcil, ara us passaré menjar i armes, en tindreu per tres
dies més.
—Si han de ser tres dies com els darrers… —intervingué la Namàlia per
primera vegada—. Què hi ha d'en Joèdic?
—Res, hem seguit les teves pistes i res. La Guàrdia segur que no el té i
segur que no és mort, ni a l'asil. Fem tot el possible.
—De totes maneres mai no et podré agrair el que has fet —la Namàlia va
arrencar a plorar.
—Jo aquí ja he acabat i em queda un llarg camí, ara he de tornar.
En Ziol es va acomiadar i aleshores es va adonar que la seva situació no
era gaire bona. No es podia tombar, impossible, hauria de retrocedir amb els
peus per davant i a més estava cansadíssim, deu minuts d'aturada i els mús-
59

culs ja no volien arrencar. Va començar el camí. Era lent, estava incòmode i
tot li feia mal. A petites batzegades va anar arrossegant-se poc a poc vers la
sortida, a més d'un quilòmetre i mig de distància.
A nivell de la caserna es va aturar a descansar i encara va trobar la manera
de divertir-se tot provocant una baralla entre els guàrdies: va posar veu grui-
xuda, va dir un insult i els dos guàrdies que hi havia més a prop del forat van
creure que era l'altre el que li deia.
Va continuar retrocedint, era a la zona de les cambres, eren cambres de
gent treballadora, en una d'elles menjaven una sopa que per l'olor era
boníssima. I ell que havia deixat tot el menjar als dos atrapats, aquí sols
tenia aigua.
Un altre descans, una altra cambra, uns nens que juguen, una altra broma
aquesta vegada sense malícia. Dues cambres buides. Un altre forat, estan
cantant, són dues noies, ballen, ui! Estan nues, en altres circumstàncies ja
sabia el que li acostumava a passar, però ara res del seu cos semblava funci-
onar gaire bé. Més olor a menjar. El taller de confecció, era el darrer forat.
Al final va arribar a l'estretament, un darrer esforç, i al recolzar el dit lesi-
onat li va fer un mal horrorós, es va convulsionar i es va clavar un caire al
maluc, xisclava, s'havia aixecat la pell i li sagnava, ja podia xisclar, ja, que
allí ningú no el sentiria. Amb ràbia va empènyer i passà a l'altra banda,
també s'havia fet mal a l'altra costat del maluc i al coll.
Va estar-se cinc minuts plorant. Endavant, no hi havia més remei. Tot i que
el tub allí era més ample no encertava la manera de girar. No ho va aconse-
guir fins al començament de tub ascendent.
L'ascensió era extremadament penosa, en no poder empènyer amb el peu
dret, havia de fer tota la força amb la cama esquerra i bloquejar la posició
amb els colzes. Sobtadament va tenir una rampa, no es va poder agafar i va
lliscar tub avall, avall, avall. Un cop al cap li va fer perdre el sentit.
•••
En Tarm tenia remordiments per haver deixat al noi anar a una missió tan
difícil i va creure adequat enviar un missatger a la República amb l'objectiu
de cercar tres o quatre voluntaris —de fet van ser tot voluntàries— ben
prims per ajudar-lo si s'esqueia. Tal com estava la selva podia comptar que
trigarien unes sis hores entre anar i tornar, cosa que volia dir que si a en Ziol
li sortia tot perfecte, ja hauria sortit dels tubs.
Ja era l'hora d'anar a cercar als pares de la Xandra. La Mirtela es va intro-
duir al tub que duia al sector glaçat. Confiava que els pares de la Xandra
60
MEMÒRIA PROHIBIDA
haguessin pogut arribar sense problemes al punt de trobada.
Mala sort, no hi eren, va decidir cercar-los. Sobtadament, en tombar per un
passadís fred i fosc va ensopegar amb alguna cosa, va sentir un xiscle i va
caure. La llanterna se li havia apagat però l'oli que vessava, afortunada-
ment, no s'havia encès. S'havia quedat a les fosques i no duia res per tornar-
la a encendre.
—A nosaltres també se'ns ha apagat.
—Teniu resina foguera?
—No, si en tinguéssim ja hauríem arribat al punt d'encontre.
—Merda! Haurem de tornar a les fosques.
La tornada va ser complexa, estaven gairebé congelats i amb torna, no
eren dos, eren tres. D'entrada, sense llum, no ho havia vist. Se'ls endurien a
tots tres, quin remei.
Amb dificultats van arribar ala sala del gel. Sort que alguns del grup de
suport, en veure que trigaven, els havien vingut a ajudar i van poder fer
passar pels tubs a la tercera persona que estava quasi inconscient.
En arribar a la llum va esbrinar el que havia passat, la tercera persona era
la Ròssia i el seu estat era greu, va caldre enviar-la immediatament amb
llitera cap a la República, amb quasi tot el grup de suport per poder fer
relleus i acompanyada d'en Formel, el metge. Als altres dos se'ls va poder
recuperar tot abrigant-los amb mantes a prop d'una sortida d'aire calent.
Podrien esperar els reforços amb en Tarm i la Mirtela.
Les hores van ser lentes, i quan van arribar les voluntàries —les primes—,
en Ziol encara no havia donat senyals de vida.
Ni en va donar en començar a operar el grup de recerca. Van fer dos equips
de dues. El primer va arribar a l'encreuament amb el tub del nivell 37. La
Nouma no havia entrat mai a un tub i estava feta un sac de nervis, va estar a
punt de retrocedir, suava, li picava tot. Va decidir treure's la roba de cintura
en amunt, el contacte de la pell amb la ceràmica freda del tub la va calmar i
va poder continuar fins el punt estret, allà va decidir esperar el segon equip
mentre la Troimà, la més prima i atlètica de les quatre voluntàries, va pene-
trar amb dificultats al tub del sector 43. Continuaria fins la posició dels dos
presoners o fins trobar a en Ziol. Mentrestant les altres dues noies instal·laven
una corda en tot el tram de baixada per facilitar la tornada.
La Troimà va poder mantenir la comunicació oral amb la Nouma fins ben
bé uns 500 metres de la separació, el tub era un bon conductor del so, d'en
Ziol, ni rastre.
61

En el moment que es perdia el contacte, les altres tres noies ja s'havien
reunit a nivell de l'estretament de l'entrada al sector 43. Va ser aleshores
quan la Cídia que era la més jove del grup amb només quinze anys va veure
rastres de sang. I eren rastres de tornada. En Ziol no era on el cercava la
Troimà. No es podia perdre un moment. Els crits de les tres noies alhora no
van aconseguir aturar-la. Van decidir que era prioritari cercar en Ziol, la
Troimà ja tornaria sola.
Van provar de seguir la pista de sang, no era gens fàcil. En apropar-se a la
pujada l'havien perdut completament. Podia haver sortit per qualsevol dels
desviaments laterals, no tenia sentit, era ben clar que havia de pujar pel tub
pendent, podia ser que hagués deixat de sagnar o que en passar les noies
haguessin esborrat les marques, era molt possible, la roba de la Cídia estava
tacada. Van reunir-se un altre cop en arribar a la corda.
—No tenim més remei que mirar els desviaments i la continuació d'aques-
ta galeria en sentit oposat —digué la Vistina.
—Espereu, mireu això, bé no mireu que no hi cabem, la roba que s'ha tret
la Nouma està tacada —intervingué la Cídia— se l'haguda de tacar quan la
duia posada, al tub que baixa, on hi tenim la corda. Això vol dir que en Ziol
hi ha passat al tornar. És com un tobogan i deu haver relliscat.
La Cídia no s'ho va pensar dues vegades, es va llençar pel tobogan, de
cara, aguantant la llanterna per davant del cap i frenant amb els peus.
Allí baix va veure en Ziol, per fi.
Quan li va tocar el cap va fer un gemec.
—No em puc moure —xiuxiuejà amb un fil de veu— em fa molt mal la
cama. És un mal horrorós. Ajuda'm.
—No t'amoïnis, et traurem. Baixeu-me la corda, que és aquí baix! —va
cridar cap amunt.
En aquell precís instant van sentir la Troimà, havia arribat fins la posició
dels dos atrapats i havia tornat. Ja hi havia un segon guàrdia mort.
62
MEMÒRIA PROHIBIDA
7 Retrobament
La Marla sabia que no hi podia fer res. Passar de la preocupació a l'opti-
misme i tornar a la preocupació era molt dur. En Ziol se'n va a una missió
perillosa, ve un missatger: no, no ha anat sota l'aigua però s'ha embolicat en
un altre merder als tubs. Demanen voluntaris. No la hi deixen anar, diuen
que no és prou prima ni està en prou bon estat físic. Ni mental, sembla.
Va agafar les seves partitures i es va posar a tocar la flauta. Allò la
tranquil·litzaria… una estona.
Hi ha moviments, ja deu ser ell. Porten algú en llitera, la Xandra diu que és
la Ròssia. Què hi fa aquí?
Van dur la Ròssia directament a la clínica, no parlava. Hi van deixar entrar
les dues noies, les va reconèixer i va somriure. Per fer-la parlar li havien
fuetejat tot el cos fins a fer-la sagnar, i ella no sabia res, no podia dir res.
L'havien violada vàries vegades. Devia haver estat espantós, la doctora Si-
ènia deia que el pitjor era el mal psicològic, que del físic se'n podria sortir.
Les hores passaven, la Marla pensava que si tot hagués anat bé, en Ziol ja
podria haver arribat. Cap notícia. No va anar a sopar. Aquella nit no podria
dormir. Es trobava molt sola i angoixada. Quan la Siènia i la Xandra van
entrar a l'habitació, plorava, li portaven una infusió. La van fer dutxar amb
aigua molt calenta. Les herbes van fer efecte i es va adormir tan de pressa
que la van haver d'aguantar dreta i no se'n va adonar quan l'eixugaven i la
ficaven al llit.
A les 07:05 de l'endemà, en Ziol arribava portat per en Tarm, la Mirtela i
les quatre voluntàries primes, que havien perdut encara uns quants quilets
més en l'odissea.
El Consell es va reunir tot just dues hores més tard. Tot hi estar esgotats, hi
eren presents en Tarm i la Mirtela.
—El perill encara és gran —digué la directora Utàlia— d'aquí n'ha de
sortir algun pla viable, hem de rescatar els dos atrapats, si els superiors els
treuen vius estarem en greu perill.
—Ja han arribat fins allà dos guàrdies —informà en Tarm— i això és bo i
és dolent alhora. És bo perquè si tenen gaire baixes desistiran momentània-
ment de cercar el camí sota l'aigua i és dolent perquè sembla que els és
relativament fàcil d'arribar-hi.
63

—Hi ha un sistema fàcil —intervingué en Vilmet—, els portem menjar
emmetzinat i llestos, s'ha acabat el perill.
—Aquesta vegada ho haureu d'admetre, ja no són uns nens, l'opció d'en
Vilmet és la millor —la posició d'en Zanor era d'esperar—, no tenen cap
possibilitat, encara els farem un favor evitant que els torturin.
—Hem d'exhaurir totes les altres possibilitats —intervingué la Mirtela—,
els vostres mètodes ens haurien portat a la catàstrofe. Si com volíeu, ha-
guéssim assassinat els nois, a hores d'ara no en sabríem res d'en Vadís i
estaríem en veritable perill.
—Si ens presenteu algun pla viable ho acceptarem.
—Doneu-me vint-i-quatre hores —digué en Tarm— i us en presentaré un.
Ara em perdonareu, però tant la Mirtela com jo no estem en condicions i no
seria just que forcéssiu el Consell aprofitant-vos del nostre estat.
—Tens tota la raó —va concloure la Utàlia— tanco la sessió fins demà a la
mateixa hora.
Ja era la tarda quan van dur en Ziol a la seva habitació. Portava el turmell i
un dit del peu esquerra embenats. El dit era trencat, el turmell no. Tres setma-
nes, havia dit en Formel. Semblava que li havien passat tots els mals i proba-
blement part del seu bon humor i loquacitat eren deguts a alguna droga que li
havien donat a la clínica. Amb ell van entrar en Tarm i la Mirtela.
—Vosaltres coneixeu Supra millor que nosaltres, necessitem idees, els punts
febles de la Guàrdia per exemple —demanà la Mirtela.
—La rodamina, van sempre col·locats de rodamina —digué la Marla.
—I el poc populars que són, la gent els té por —continuà en Ziol.
—El casquet, no se'l treuen ni per cardar amb la dona —el sobtat canvi
d'ambient havia canviat molt la Xandra, ara estava desinhibida i molt més
divertida.
—Tens tota la raó… tinc una idea —saltà la Marla— dins l'aigua del Forat
Gran qualsevol que nedés amb casquet passaria per un guàrdia. Ells tenen
dos uniformes de guàrdia, casquet inclòs. Si des del tub els podem avisar
quan és el moment adequat per sortir, i s'hi atreveixen, en sortir al Forat
Gran no cridarien l'atenció i amb una maniobra de diversió els podríem
treure de l'aigua i conduir a una zona segura.
—Vaig a fer un pla detallat i el presentaré al Consell —anuncià en Tarm tot
aixecant-se.
—Jo també me'n vaig, torno amb els meus pares, els han instal·lat a l'habi-
tació del costat de la meva i han obert la porta interior de comunicació. Em
64
MEMÒRIA PROHIBIDA
necessiten. I vosaltres, que us ho passeu bé.
En Ziol encara no estava en condicions físiques de passar-s'ho bé en el
sentit que la Xandra pensava, va ser un passar-s'ho bé molt més suau i molt
més llarg. Van parlar, van parlar molt en un to baixet i es van dir paraules
que mai no havien pronunciat…
El Consell va aprovar el pla. La Troimà i la Nouma anirien pel tub. En
Tarm amb la disfressa de sergent i una mica de material entraria a Supra.
Calia sortir immediatament i aprofitar el vespre del diumenge, un moment
amb els passadissos molt plens de gent.
Un nombrós grup de suport va ajudar les dues noies a arribar descansades
a l'entrada dels tubs. Havien d'arribar a les 20.00 a l'alçada dels evadits. La
Nouma havia de prosseguir trenta metres més, fins un punt on ja no es podia
continuar i per una escletxa es podia veure el Forat Gran. En Tarm esperaria
fins les 19.30 per entrar al sector.
Passat el tram de baixada, allà on comença el tram horitzontal, les dues noies
es van treure quasi tota la roba i es van untar el cos amb un greix que les va
ajudar molt a passar l'estretament. Van arribar als petits forats pels que podien
veure Supra: el taller, les habitacions. Des d'un dels forats es veia un rellotge:
les 19:35, anaven molt bé de temps. La caserna, ja arribaven.
La Nouma va seguir fins el punt on el tub estava xafat per l'explosió que va
crear el Forat Gran. Per l'escletxa veia perfectament tota la zona. Encara hi
havia guàrdies, però no es capbussaven gaire. Més aviat aplicaven la teoria
del mínim esforç. Quan de tant en tant un superior treia el cap des de l'ex-
trem d'un passadís, alguns es capbussaven però la Nouma asseguraria que
de fet no provaven d'entrar a les galeries submergides, sols ho feien veure.
La Troimà, que ja havia arribat a la seva posició va cridar l'atenció d'en
Vadís.
—No teniu més remei que seguir el pla: vestiu-vos de guàrdia, sobre tot el
casquet ben ajustat. Tu, Namàlia, que no se't vegin els cabells: tots dins el
casc. Ara et passo un bigoti postís. Vadís, afaita't la barba amb això i guarda-
ho que té una fulla de metall.
—Teniu poca estona —era millor que no s'ho repensessin—, quan sigui el
moment: a l'aigua, ja sabeu el camí, l'altra banda estarà lliure. Ara us expli-
caré exactament el que heu de fer per sortir…
La Nouma va veure en Tarm. Des de la vora deia alguna cosa als guàrdies
que estaven nedant. Tots els guàrdies menys un es van allunyar de la sortida
del camí subaquàtic i van començar a capbussar-se vint metres més enllà.
65

D'una de les galeries de la coberta 39 va començar a sortir-ne fum, allò
distrauria uns minuts als responsables de la recerca. El guàrdia que s'havia
quedat amb en Tarm, obedientment, va agafar la punta de la corda que li va
donar i es va submergir pel camí correcte.
Era el moment. La Nouma va fer un crit pel tub a la Troimà i aquesta, pel
forat, als presoners.
Vint segons d'espera i el guàrdia va aparèixer per l'escala inundada. Ni li
van deixar treure el cap de l'aigua.
En Vadís i la Namàlia es van agafar a l'extrem de la corda i van tibar. En
Tarm va començar a estirar-la amb força. Els dos atrapats van sortir. Amb el
casc que duien, si els altres guàrdies els van veure, van creure que eren
companys seus. Amb un gest en Tarm els manà que continuessin buscant.
La Nouma que s'ho mirava sense poder fer res va ser la que es va posar
més nerviosa, li va agafar claustrofòbia com la primera vegada que va en-
trar als tubs i es va posar a tremolar. Era el moment de tornar.
La Troimà va tranquil·litzar-la, en la posició que estaven l'únic que se li
acudia a part de bones paraules era fer-li massatge als peus i a les cames. Això
calmava la Nouma. Van anar retrocedint pel tub amb els peus per davant. La
caserna, gent que sopava, nens jugant, dues noies dormint al mateix llit, la
cambra de la roba. La Nouma s'anava posant histèrica de tant en tant.
El pas estret. La Troimà es va a tornar a enllardar i va sortir amb facilitat.
La Nouma, no. La Troimà va posar greix a la paret i va estirar-li els peus. Va
sortir com el tap d'una ampolla. La bifurcació que hi havia passat l'estreta-
ment no era gaire ample però van poder girar, ja havien passat el pitjor. La
Nouma encara plorava i tremolava, i la Troimà per tranquil·litzar-la va arri-
bar bastant més enllà dels massatges que li havia fet una estona abans.
Van sentir soroll. A la part de dalt del tub pendent, en Tarm les cridava.
Amb la corda van sortir amb facilitat. La Nouma estava eufòrica i es va
petonejar llargament amb tots el presents.
•••
Una munió de gent nova havia arribat a la República. Després d'haver
descansat durant dos dies, la Mirtela els va reunir a tots, amb l'excepció de
la Ròssia que encara restava a la clínica, i va organitzar un petit circuit
turístic, acompanyats també de la Cídia que s'havia fet molt amiga dels nois
des que va participar al rescat d'en Ziol.
La República estava situada a part de les cobertes de la 64 a la 70 del
sector 47, també era territori seu la totalitat de les cobertes de la 64 a la 70
66
MEMÒRIA PROHIBIDA
del sector 46 que eren de selva i no estaven habitades. La part habitada de la
República estava directament al damunt i també al costat, encara que no hi
havia cap obertura lateral, del reialme feudal de Bam, que ocupava la resta
del sector 47 i també el sector 12. Existia un abundant comerç amb Bam:
fonamentalment exportaven taulons de fusta, teixits de seda, llibres i pro-
ductes de la selva com ara: espècies, aromes, colorants i medecines, els
Bam no hi tenien accés. Importaven menjar, confecció, cordes i paper.
A Supra no coneixien el paper, empraven papir, molt més car i dificultós
de fabricar. Els republicans havien venut als Bam la tecnologia necessària i
ara els compraven els fulls.
No obstant importar menjar, la República tenia més de deu mil cambres amb
possibilitats agrícoles, moltes sense explotar, algunes reconvertides en jun-
gla, que aquí en deien selva, i altres dedicades a experiments de botànica, amb
la seva llum vermellosa que no s'apagava mai i el seu subministrament conti-
nu d'aigua amb nutrients. En els moments de crisi amb els Bam es podia
autoabastar amb suficiència ja que sempre havia limitat la seva població a
menys de dues mil persones que era la capacitat de les seves habitacions.
En Ziol pensava que amb criteris de Supra en aquella extensió hi podien
viure tranquil·lament unes cinc vegades més individus. Eren altres criteris.
A part del Forat Gran, que era el resultat d'una explosió, l'estadi era el buit
més gran que havien vist tots ells. Feia set cobertes d'alçada i tenia unes gra-
des on hi cabien més de cinc mil persones. Cap republicà, naturalment, l'havia
vist mai ple. Hi havia altres sales grans com un magnífic hemicicle amb capa-
citat per a mil dues-centes persones i diverses aules amb terminals.
També hi havia una piscina de grans dimensions i algunes de petites, però
totes elles de poc més d'un metre i mig de fondària. Uns quants homes, dones
i nens s'hi banyaven junts i totalment nus, davant la sorpresa dels visitants.
La serradora aprofitava una caiguda d'aigua per fer rodar una serra circular
metàl·lica i produïa amb facilitat la base del comerç de la República.
La zona de laboratoris metal·lúrgics era important. Del llot que treien del
fons del gran pou n'extreien ferro i també petites quantitats d'alguns altres
metalls com níquel, titani, zinc, manganés, liti o alumini. D'altres metalls
especialment: coure, plom i plata, en tenien un estoc que s'havia descobert
en fer cedir la porta d'un magatzem, ara feia uns cent anys. Al ser reserves
limitades no n'exportaven gens i intentaven reciclar-los el màxim possible.
Un petit taller de vidre fabricava lents per a ulleres. La sílice era escassa al
llot i el vidre era un material molt valuós. Fins aquell moment els nois havi-
67

en pensat que les ulleres que alguns republicans duien, o les que sortien a
les pel·lícules dels terminals, eren com adorns, ja que moltes vegades el seu
disseny era més aviat artístic. A Supra l'únic vidre que coneixien eren les
llàgrimes de colors que s'empraven per fer joies. Un nou procés ideat per
l'equip Nova permetria aviat a la República extreure del llot una quantitat
molt més gran dels components del vidre.
El mestre del taller va fer un ràpid examen visual als presents i la sorpresa
va ser de la Xandra que era fortament miop i no ho sabia. Ella sempre hi
havia vist igual, no era conscient que els altres, per exemple, veien l'hora
des de l'extrem d'una cambra i ella s'havia de posar sota mateix del rellotge
per poder llegir-la tot i la grandària dels números. El mestre va provar diver-
ses lents i n'hi va muntar dues en un suport buit.
El món de la Xandra va canviar totalment, veia totes les formes molt més
anguloses, es notava molt més alta i notava detalls dels que no havia estat
mai conscient. Els sostres la van fascinar, no eren d'un gris grogós uniforme
que sempre havia imaginat, eren daurats amb complicats dissenys negres,
diferents pràcticament a cada cambra. I a la part alta de les portes, al costat
del rellotge, la taca gris que hi havia era el número de sector, coberta, corre-
dor i habitació. Ara entenia com s'orientava tothom sense haver de comptar
el número de portes. Plorava d'alegria. Se li havia obert un altre món nou,
literalment, davant dels ulls.
Van passar per laboratoris de mecànica i de química. Eren llocs de produc-
ció, estudi i investigació simultàniament.
Al laboratori d'electricitat estaven treballant-hi en aquells moments uns
membres de l'equip Nova, construïen un sistema de transmissió de veu per
cables. Ja funcionava, els nois el van provar amb sorpresa i curiositat. En
pocs dies tindrien un model operatiu fora del laboratori.
La impremta també va ser una sorpresa, ara entenien aquells llibres tan
ben escrits. Actualment acabaven de substituir les tipografies de fusta dura
per altres metàl·liques de molta més qualitat. En una altra sala es preparava
un gran full imprès per les dues cares i que es repartia cada dia a tots els
ciutadans.
En una sala, una dotzena de nens molt petits aprenien a llegir. Tots ells
disposaven de quaderns de paper blanc. En veure els nouvinguts espontàni-
ament es van aixecat i els van anar a besar i abraçar. Van haver de prome-
tre'ls que hi tornarien per explicar-los coses del seu país.
La sala de música, buida en aquell moment, interessà especialment a la
68
MEMÒRIA PROHIBIDA
Marla. Tenien gran quantitat de partitures tan originals d'ells com recopila-
cions de músiques exteriors, així com arranjaments de moltes dels milions
de composicions que es podien escoltar als terminals. I els instruments, els
que ella coneixia eren de fusta i aquí n'hi havia de metàl·lics, o amb ele-
ments metàl·lics. Hi havia instruments de corda amb un registre increïble
comparats amb els que ella havia vist a Supra.
Els republicans vivien en habitacions individuals i en apartaments. A par-
tir dels tretze anys es podia demanar una habitació individual independent.
No volia dir això allunyar-se gaire dels pares, normalment eren al mateix
passadís. Era molt freqüent canviar d'habitació per anar a viure al costat o a
prop d'algú.
Els apartaments estaven concentrats en un sector a l'entorn de la rotonda.
Totes les habitacions tenien porta al corredor i se'n podien ajuntar vàries per
crear un apartament. En general d'habitacions, n'hi havia de tres mides dife-
rents, disposaven de lavabo i dutxa. L'accés d'aigua freda i l'embornal eren
immemorials però el sistema d'aixetes i l'aigua calenta eren enginyeria re-
publicana. Les canonades de l'aigua calenta passaven pels tubs d'aire i eren
fetes d'una mena de canya de bambú amb juntes segellades amb resina.
Hi havia algunes cuines com les de Supra però els forns tenien portes de
fusta per aprofitar millor la calor, evitar olors i accidents quan algú hi ficava
la mà. Els van explicar que si el recipient del menjar era metàl·lic els forns
no funcionaven. Alguns dels forns funcionaven en continu, amb uns serpen-
tins de fusta dins, per al subministrament d'aigua calenta.
La biblioteca disposava d'uns vint mil títols. La major part eren propis
però també n'hi havia d'exteriors. En Ziol no s'ho podia creure, quan va
veure una còpia del quadern de farmàcia de la seva mare, en un paper molt
més bo que el papir original. Va recordar que un any abans de morir la mare,
els hi havia desaparegut i posteriorment reaparegut misteriosament.
A més de portar els nous a fer el recorregut, la Mirtela feia la seva feina. Els
pares de la Xandra serien els més problemàtics, els esgarrifava que en Ziol i la
Marla tinguessin una porta de comunicació, que els dos sexes es banyessin
junts i despullats i pensaven que havien de protegir la seva filla de tot allò.
Caldria tractament psicològic i reeducació. No convenia que influïssin nega-
tivament en la seva filla que semblava que s'adaptava molt bé.
En Vadís era prou madur per adaptar-se a la nova situació. A les proves
que li van fer no l'hi van trobar indicis de tendències antisocials, ni autorità-
ries com es podia pensar tractant-se d'un exsuperior. A més, no era l'únic: la
69

Dragla, una superior que havia caigut en desgràcia i havia desaparegut de
Supra feia uns cinc anys, havia anat a parar a la República i l'ajudaria a
integrar-se.
La Mirtela pensava que la Namàlia, de moment, s'estava adaptant molt
millor del previst. Li va oferir tot el suport del Consell per trobar el seu fill.
Ara amb més tranquil·litat enviarien espies a Supra i el trobarien. De fet
havien d'enviar-hi espies per molts altres motius.
En acabar el recorregut els va fer algunes explicacions sobre el sistema
social de la República: la institució matrimonial era simbòlica, les parelles
es podien fer i desfer a voluntat, i la protecció social de les persones no
depenia en absolut de la seva situació familiar. Curiosament les parelles
estables eren majoria. Avantatges de poder provar, deia la Mirtela.
—I com us ho feu sent tant pocs per evitar problemes de consanguinitat?
—preguntà en Vadís. A Supra hi havia lleis molt estrictes per evitar les
unions de persones que fossin parents en menys del cinquè grau.
—Recollim orfes de Bam i de la Federació que hi ha al sectors del 13 al 16.
Una quarta part de nosaltres no som fills de republicans. Aquí és normal que
moltes dones tinguin un fill biològic i un d'adoptat —contestà la Mirtela.
—I no tenen problemes els adoptats? —preguntà la Marla que, en no tenir
pares, a Supra era de segona categoria.
—T'asseguro que no. Jo mateixa o fins i tot la mateixa directora Utàlia
procedim de Bam. Els meus pares em tracten igual que al meu germà gran
que va ser parit per la meva mare. Discriminar va en contra dels principis de
la República.
•••
Aquell vespre a en Ziol li feien mal les cames i els braços de tant caminar
amb crosses però estava de molt bon humor. Xiulava.
La Marla gaudia de la nova situació. La seguretat i la tranquil·litat que es
respirava a la República la posava exultant, notava en Ziol, vivia amb ell i li
agradava. Va idear un pla: el vespre va entrar a l'habitació abans que ell i es
va amagar al lavabo, sense obrir el llum, deixant una escletxa a la porta per
poder-lo veure quan entrés. Es va despullar. Quan en Ziol per fi va entrar i
també es va despullar per posar-se el pijama, va sortir i li saltà al damunt.
Sorpresa! Afortunadament en Ziol era dels que no s'espantaven. El va
estirar al llit evitant pegar-li cops al peu dolent. Esperava que no passés el
mateix que les altres vegades i que aguantés una mica més. De moment no
li passava. La Marla es va començar a moure lentament refregant el seu cos
70
MEMÒRIA PROHIBIDA
amb el d'ell. Aleshores li va passar. Ja n'aprendria. Ara se la volia treure del
damunt però ella continuava refregant-se.
—Espera't i deixa'm fer —li va dir mentre l'acariciava.
En Ziol es relaxà. I ella va continuar al seu damunt refregant-se fins que a
ella també li va passar… allò.
I per primer cop es van adormir despullats com estaven. I la Marla que es
va despertar un quart abans de l'hora, el va estar contemplant en silenci tota
l'estona.
Aquell mateix vespre, després de sopar, la Xandra s'havia quedat xerrant
amb la Cídia que tot i ser un any més jove que ella, o potser per aquest
motiu, era la republicana amb qui havia agafat més confiança.
—Per cert, Xandra, com van les ulleres?
—És meravellós, és que mai no m'havia adonat que els altres veien coses
que jo no veia. Em trobo molt més alta. Ara tot m'ha canviat, estic molt
contenta i feliç. A més, ja tinc els pares aquí… Els pobres, no entenen res i
els costarà d'adaptar-se.
—Vine amb mi que et vull ensenyar una cosa que ara que hi veus bé segur
que t'agradarà molt.
Van anar a l'extrem de la zona d'apartaments i van entrar a una habitació.
Tenia el llum apagat. La Cídia va tocar el petit cercle verd que l'encenia.
La Xandra va fer un bot, què era aquella gent? No, ràpidament ho va veu-
re, era meravellós, una habitació amb miralls a les parets. Es veien infinitat
d'imatges de totes dues reflectides. Era increïble. Ella sols coneixia els mi-
ralls per les pel·lícules. A Supra, si hom es volia veure la cara havia de ser
amb aigua, en un recipient amb un fons fosc i el llum al damunt. I eren tan
grans aquells miralls!
—Què és això? —no li sortien les paraules.
—Van sobrar d'un experiment. Són d'un metall molt polit, amb una protec-
ció de no sé quina resina. Les noies, i algun noi també, hi venim sovint.
La Xandra es mirava, voltava, botava al llit que hi havia al mig de l'habita-
ció, feia postures diverses.
—Pot venir algú ara?
—Ja no —contestà la Cídia tancant la porta del passadís amb el baldó.
La Xandra es va començar a despullar, la Cídia ja ho sabia, totes ho feien,
per això hi havia baldó. Va continuar mirant-se embadalida. Finalment es va
treure tota la roba. Encara tenia l'esquena i especialment les natges bastant
marcades.
71

—I tu que ets tan bonica, en tenies de parella allà a Supra?
—Gràcies. No, era impossible.
—Que ets verge encara?
—Sí, fins als divuit no podies ni mirar els nois, i als divuit t'havies de
decidir de pressa. La Marla i en Ziol eren amics d'amagat. Aquí veig que tot
és molt diferent. M'has d'explicar com van les relacions entre vosaltres.
T'ho puc preguntar això?
—Sí, és clar. Som pocs i tots molt amics.
—Però feu parelles, per exemple?
—Hi ha qui sí, hi ha qui no. D'entre els vint-i-tres del meu grup d'escola
crec que hi ha quatre parelles, res seriós però sovint dormen junts. I tres o
quatre més estan amb gent més gran. Jo no en tinc ni n'he tingut mai, per
exemple.
—Ets verge tu també?
—No, ja fa dos anys que no. Ho faig quan en tinc ganes i trobo un altre
persona que també en tingui però sense lligar-nos. A mi m'agrada fer-ho
amb gent de la meva edat, però això és una qüestió de gustos, hi ha prou
gent per escollir.
—Ho podria fer jo amb algun noi dels vostres?
—Naturalment, és molt més fàcil del que creus. Però jo crec que primer ho
hauries de provar amb en Tarm, només té vint-i-cinc anys encara que no ho
sembli. I és dels que està ben disposat.
—Perquè em dius en Tarm precisament?
—Que no has vist com et mira?
—Ho has fet amb ell?
—No, jo no, ja t'he dit que a mi m'agraden més joves, màxim de dinou o
vint, però algunes de les de l'escola sí, i diuen que està molt bé.
—Tu ho fas sovint?
—Un o dos cops per setmana, hi ha qui ho fa molt més.
—I ho has fet amb molts?
—Amb alguns, uns vint potser, festes a part. Quinze nois i cinc noies apro-
ximadament. Amb bastants.
—Amb noies també?
—Sí, aquí és normal.
—Em sembla que encara he d'aprendre moltes coses d'aquí.
—Te n'ensenyaré unes quantes —digué la Cídia que en aquell precís ins-
tant s'havia acabat de despullar.
72
MEMÒRIA PROHIBIDA
8 Espies
En Tarm estava amoïnat, els informes dels espies enviats a Supra afirma-
ven que la Guàrdia Social havia entrat a la zona inaccessible de la coberta
37 i havia recuperat els cossos dels tres guàrdies morts. Ja sabien que en
Vadís se'ls havia escapat. El comandant va ser cessat i el substitut havia
manat un escorcoll minuciós de tot Supra. Es va dividir tot el país en tres-
centes zones i malgrat els problemes econòmics que comportaria, cap nor-
mal o especialista no podia sortir de la seva zona si no era per a feines
especialment autoritzades.
Un dels espies, que vestit de guàrdia podia circular per tot arreu, va notar
un fet curiós. Malgrat la paralització total de Supra els guàrdies conduïen
nombrosos grups de nois, d'uns dotze anys d'edat aproximadament, a les
cobertes dels superiors.
—A les cobertes més altes sols hi podíem entrar els superiors i natural-
ment no hi ha cap escola de nens —afirmà en Vadís.
—Els nois d'aquesta edat ja estan separats en escoles normals i d'especia-
listes. Els normals, que són la gran majoria, són alliçonats per treballar sen-
se protestar ni fer preguntes —continuà la Xandra.
—Però què penseu que els hi volen fer fer? —preguntà en Tarm.
—Ha de ser una feina fàcil i que es pugui fer a les cobertes dels superiors
—en Vadís no entenia res.
—Si tingués bé el peu em ficaria pel tubs d'aire de les cobertes 69 o 70 i
provaria d'esbrinar-ho —digué en Ziol que encara que portés el turmell
embenat no parava amunt i avall per tota la República.
—Hi vaig enviar ahir la Troimà. Va tornar esgotada i no va esbrinar res.
Perdem massa temps entre anar i tornar, i resta poca estona aprofitable a
Supra. Per travessar la selva ja perdem tres o quatre hores si no hi hem
enviat algú a obrir camí, que no sempre ho podem fer.
—Si poguéssim entrar al tub d'aire per aquí encara ens estalviaríem temps.
Hi ha continuïtat fins a Supra? —intervingué novament en Ziol.
—Podem entrar-hi, però vuit-cents metres suplementaris pel tub són enca-
ra més cansats que passar tota la selva.
—Tinc una idea —la Marla que fins aquell moment escoltava atentament
finalment va intervenir— podem fer una mena de taula amb rodes, com aquesta
73

joguina que tenen alguns nens, per poder passar el tub sense arrossegar-se.
Quan algú té una idea sempre resulta que era molt fàcil i que qualsevol ho
hagués pogut pensar… abans.
A cap lloc del Món hi havia passadissos rectes gaire llargs, sempre feien
com a màxim vuitanta metres abans de tombar en angle recte. I a més, les
distàncies eren sempre tan curtes que no havien tingut mai la necessitat de
dissenyar un vehicle. El més similar que hi havia eren els llits amb rodes o
els carretons per dur mercaderies.
Al departament d'enginyeria mecànica van fer molt més que un llit amb
rodes. La plataforma quedava a tan sols un centímetre de terra per aprofitar
l'espai al màxim. Unes rodes laterals es recolzarien a les parets del tub per
adreçar automàticament el vehicle. I el millor de tot, van idear un sistema de
propulsió amb els peus, mitjançant uns pedals. Van pensar en els frens i en
un sistema per invertir el sentit de la marxa.
A més, plegant les rodes laterals era prou petit per passar els passos estrets
entre sectors. El vehicle va estar construït i provat en dos dies. Podia anar a
més de dos metres per segon sense cansar al conductor. Es podria anar a
Supra en vint minuts.
La Troimà, que era ja l'exploradora oficial de tubs, va fer el primer viatge
pel tub central de la coberta 70. No va ser productiu, la major part dels
forats donaven a cambres que eren magatzems. A la sala d'esbarjo dels su-
periors n'hi havia alguns, però no va poder escoltar cap conversa significa-
tiva. Dels nens, ni rastre. De tornada, en tres minuts era al primer estreta-
ment. Desmuntar les rodes, passar el carretó i passar ella, era més lent que
tota la resta del viatge.
Va arribar a un tub en pendent i va poder baixar el carretó a nivell de la
coberta 68. Passat el punt estret, el que va veure li va agradar més, era una
zona de treball. Per un dels forats va veure un despatx on dos superiors
elaboraven una llista de paraules, l'un dictava i l'altre escrivia en una tauleta
de cera, va entrar un noi i se la va endur. Allà hi havia un noi i el que havia
vist podia ser significatiu, aquelles paraules podien tenir algun sentit per
algú a la República. Va memoritzar part de la llista que estava escoltant.
En tornar, va escoltar en una altra sala uns superiors que comentaven que
no es refiaven del pla d'en Cràdec. Un d'ells va dir que ja n'estava cansat i
que baixaria a Xara, que amb la gent tancada a casa, a Xara podrien estar
més per ell. Algun altre va dir que també hi aniria i un tercer que s'estimava
més anar a Respor que allí s'hi podia reunir amb gent més interessant.
74
MEMÒRIA PROHIBIDA
A l'informe que en tornar va fer a en Tarm, no s'especificava el que eren
Xara i Respor. Els nois que eren amb ell tampoc ho sabien però en Vadís els
ho va aclarir, Xara era un prostíbul, l'únic al que anaven molts dels superi-
ors. Respor era un menjador vetat als normals on habitualment es feia tertú-
lia. Va prendre nota de les localitzacions: Xara, coberta 64 posició central;
Respor, coberta 66 lateral nord. Va entrar a TNIREBAL i ho va buscar, Xara
havien de ser aquelles cambres, un dels tubs del nivell 64 hi passava pel
mig. Seria un dels objectius prioritaris. Respor quedava lluny de qualsevol
dels tubs, no es podria espiar amb aquell mètode.
—En Cràdec sospita que la desaparició d'en Vadís té a veure amb els codis
dels terminals, sap que jo hi tinc a veure i que sóc afeccionat als terminals.
Ara fa servir els nens per mirar d'esbrinar què és el que jo sabia —fou la
resposta d'en Ziol quan en Tarm li va comentar les dades que havia portat la
Troimà.
—I els deu haver amenaçat o potser promès algun premi perquè treballin
de pressa —opinà la Marla.
—En Cràdec ara ja deu estar segur que som a l'exterior, cosa que vol dir
que s'hi pot anar. I ell sempre ha cregut que Supra s'ha d'expansionar a nous
territoris. Ara deu creure que nosaltres, o la nostra fugida són la clau d'accés
als nous territoris —continuà en Vadís—, pot ser important anar a espiar a
Xara, en Cràdec és dels que hi va, i potser que hi xerri més del compte. El
problema serà coincidir-hi, no crec pas que hi vagi cada dia. Tarm, si els
superiors descobreixen TNIREBAL, quines possibilitats tindrem de defen-
sar l'accés als tubs i a la selva?
—L'accés a la selva es podria defensar però consumiria molts dels nostres
recursos, la nostra població és de mil set-cents i escaig contra més de setan-
ta mil, i això pesa. Des de la sala on van a parar els tubs, la que tenim
bloquejada amb gel al sector 44, hi ha massa passos a la selva. Si fonen o
trenquen el gel haurem de bloquejar dotzenes de tubs i és possible que ells
n'acabin forçant algun abans que ens n'adonem. Serà molt difícil defensar
cadascuna de les sortides dels tubs a la selva. D'acord en l'afer Xara —con-
clogué en Tarm— hi posaré un espia, dins d'un parell de dies, i quan tingui
més carretons podrem fer-hi una vigilància quasi contínua.
•••
El Consell va estar d'acord en les mesures d'en Tarm, es va decidir que es
revisaria sis vegades al dia si algú accedia a TNIREBAL. Els conservadors
defensaven l'opció d'enviar homes armats a defensar les sortides dels tubs.
75

Impossible, calia massa gent. Van demanar aleshores de contractar merce-
naris a Bam però la moció no va prosperar.
En aquells moments al Consell gairebé tothom parlava alhora:
—Si ens hem de defensar és preferible fer-ho a la coberta 64 de la selva.
Sols hauríem de bloquejar un accés, ja sabeu que és un pas obligat per anar
més enllà, si no comptem els tubs.
—Sí, però perdríem l'accés al noranta-cinc per cent de la selva.
—O a l'entrada del sector 10 i només en perdríem el vint-i-cinc per cent.
—El pas entre els sectors 10 i 45 ens queda massa lluny per defensar-lo
amb garanties.
—Cal veure que podem fer per bloquejar el pas, si és millor una porta ben
forta o una que sembli una porta antiga tancada.
—Amb aquestes propostes no podríem fer entrar agents a Supra i perdrí-
em els tubs de les cobertes inferiors a la 64…
—És millor això a tenir el noranta per cent de la població fent la guerra.
—Cal un atac preventiu a Supra, entrar per sorpresa als pisos alts i matar
tots els superiors.
—Això és impossible, fins i tot amb mercenaris.
—Prou! —digué la directora— Així no ens entendrem. Proposo nomenar
en Tarm responsable de crisi amb poders executius per un període d'un més.
Cada tres dies haurà de retre comptes al Consell que el podrà cessar si ho
considera oportú. Votem.
La proposta va guanyar per un sol vot.
•••
En deu dies no va haver-hi cap novetat important, l'ambient a la República
es va relaxar molt, no així la vigilància a Supra.
Els espies enviats a l'interior de Supra van informar de la fi de l'escorcoll i
de la tornada a la normalitat relativa.
Les dels tubs també van fer una bona feina. La Troimà dirigia un eficient equip
de dones: la Nouma que havia superat la claustrofòbia, la Vistina i la Namàlia
que també era molt prima i útil pels seus coneixements directes de Supra.
En Tarm va fer una llista amb diverses conclusions:
• En Cràdec havia augmentat el seu poder les darreres setmanes.
• Quasi tots els superiors ja estaven segurs que en Vadís, la Namàlia i els
nois eren a l'exterior.
• Creien també que en Joèdic era amb ells ja que no el cercaven.
• Sabien que existia un accés relativament practicable a l'exterior, encara
76
MEMÒRIA PROHIBIDA
que sospitaven de la zona del Forat Gran.
• L'operació dels terminals amb els nois havia fracassat, però n'havien ini-
ciat una altra amb personal més qualificat.
• Des dels tubs no hi havia accés a la sala de govern dels suprems.
Tot i que la Troimà era ben coneguda a la República per les seves habilitats
eròtiques, va aprendre més en els dies que va espiar el prostíbul de Xara que
en els vuit anys que feia que havia deixat de ser verge. Des del tub podia
veure dues cambres i curiosament una d'elles quasi sempre estava d'ocupa-
da per un superior. Era deliberat, les noies rebien un senyal discret en arri-
bar el següent superior i aleshores acabaven una feina que fins a aquell
moment havien allargat al màxim. El canvi de la roba del llit, de noia i de
superior era molt ràpid aleshores.
Com a mínim una centena, dels prop de quatre-cents superiors i suprems de
sexe masculí que hi havia, van passar per Xara en les dues setmanes de vigilàn-
cia, alguns d'ells més d'una vegada. I quasi sempre anaven a la mateixa cambra.
En les dues ocasions que van veure la Guàrdia Social escorcollar el bor-
dell, la primera de les dues cambres que veien era escorcollada a fons, mal-
grat el client, però en veure que a l'altra hi havia un superior sempre ho
deixaven córrer i no el molestaven.
No semblava que en aquella habitació hi hagués espai per amagar-hi res,
però repassant el plànol de la zona, la Troimà es va adonar que hi havia una
cambra a la quual sols s'hi podia accedir des de darrera la capçalera del llit.
Haurien de fer també vigilància a les hores de nit.
Li va tocar el primer torn a la Namàlia. De moment semblava que al vespre
continuaven fent el mateix que de dia. La cambra sempre ocupada. A les
21:00 va començar a veure novetats:
Per primer cop un superior va entrar amb dues noies i tots plegats es van
posar a sopar, un sopar regat amb abundants begudes alcohòliques.
El superior semblava content amb les dues noies que es van despullar tot
just començar l'àpat i l'afalagaven constantment. Sobtadament l'alcohol li
va fer uns efectes una mica més contundents dels esperats: va caure rodó.
Les dues noies, quan el van veure ben adormit el van despullar i el van
deixar al llit. La túnica blava quedava ben visible davant la porta d'entrada.
Aleshores van apartar el llit suaument i va aparèixer una obertura.
La més jove de les noies hi entrà amb el menjar que restava a la taula.
L'altra, una noia d'uns 30 anys anomenada Matgà que ja havia vist treba-
llant moltes vegades, vigilava.
77

En un determinat moment sonà un petit cop. Un visitant va entrar i es va
ficar pel forat que el llit havia estat amagant. Uns minuts més tard, dos més.
El superior sense adonar-se de res. La noia que era dins va sortir amb roba
bruta i les restes del menjar que tornà a posar a la taula. Van tornar a ocultar
el forat amb el llit i les noies s'hi van ficar, a costat i costat del superior que
continuava dormint.
Va arribar la ronda de la Guàrdia. Van mirar a la cambra i en veure el
superior retrocediren.
Passada una estona es va repetir el moviment del llit i en van sortir quatre
persones que es van acomiadar de les noies.
El llit tornà a la seva posició inicial. El superior seguia dormint. Fins pas-
sades dues hores no es va començar a moure.
Aleshores una de les noies se'l va treballar una estoneta, amb la mà. El va
deixar ben buit. I ell sense adonar-se'n gaire. Més tard segur que pensaria
que havia estat d'un altra manera.
Just al moment que la Namàlia feia la darrera ullada abans de tornar, la va
veure: sobre un prestatge hi havia una flauta, era la del seu fill, no la podia
confondre.
•••
En Vadís no en sabia pas res que l'oposició de Supra es reunís al bordell, de
fet era evident que els superiors no sospitaven res. Va recordar però la histò-
ria, quinze anys enrera, d'una noia molt jove, es deia Matgà, condemnada
per seduir a un superior. L'havien fuetejada públicament vàries vegades i
finalment havia acabat anant a parar a Xara. Sabia que la condemna era
injusta. Això explicava moltes coses.
La Namàlia estava feta un sac de nervis i disposada a anar a Supra per
recuperar al seu fill. En Tarm li va haver de treure del cap. Ja elaboraria una
estratègia que no posés en perill ningú.
La Nouma, que va substituir la Namàlia en la vigilància de Xara va tornar
per fi amb dades significatives. Un superior, un tal Fliomir, havia dit a la
noia que ara, ell era molt important, que estava a punt de fer un nou desco-
briment als terminals que portaria a tot Supra uns temps nous, que interro-
gant un estudiant que coneixia als traïdors, havia vist la pista definitiva.
—Creieu que algun dels vostres excompanys pot tenir alguna pista?
—preguntà en Tarm.
—L'únic que podia sospitar alguna cosa era el malparit d'en Gramoni —
digué la Marla—, de fet sabia que jo podia despenjar els terminals.
78
MEMÒRIA PROHIBIDA
—I a mi m'havia vist fent llistes de codis, seia al meu costat. Potser es va
adonar de què anaven. Ell també és dels qui els agraden els terminals i tenia
informació de com penjar-los.
—Si estan a la bona pista no trigaran a accedir a TNIREBAL —opinà en
Vadís que també era present a la reunió dels assessors de crisi d'en Tarm—
. Per cert, sabeu si hi ha algun altre codi que porti a més aplicacions ocultes.
—Sí, en coneixem uns vint, molts sense cap importància i algun de curiós,
com el que dóna accés a multitud de pel·lícules de contingut eròtic, sembla
com si fos una cosa il·legal quan es va fer.
—I quin codi és? —preguntà en Vadís mentre tothom es posava a riure.
—PORNOPORNO, si tant us interessa.
Curiosament a qui va interessar va ser a la Marla. Va pensar que si en Ziol
veia les imatges, potser no s'emocionaria tant quan ella se li posés tendre.
Dit i fet, al vespre, en arribar a l'habitació amb en Ziol, l'hi va posar.
Era francament casolà. Escenes de noies vestint-se i desvestint-se; pare-
lles al llit, moltes vegades tapades pels llençols, noies nues llegint estirades
a terra o sortint del bany i coses per l'estil. Les habitacions quasi sempre
desendreçades i el punt de vista sempre fix.
—Jo diria que tot això es va fer sense que els que hi surten se n'adonessin,
opinà la Marla—. No és com a les pel·lícules, on els que hi surten són actors.
Una de les aplicacions dels terminals era justament cinema. Hi havia dese-
nes de milers d'enregistraments disponibles. Molts d'ells passaven a llocs
que no semblaven pas el Món, en unes cambres molt diferents de mida
forma i decoració, sovint amb parets corbes i angles no rectes. Hi sortien
alguns objectes desconeguts, com les anomenades pistoles, un arma antiga
que afortunadament s'havia prohibit, o perdut, a tot el Món.
Altres pel·lícules passaven clarament al Món d'abans del caos, quan era
farcit d'objectes meravellosos. Altres eren de dibuixos i estaven plenes d'ani-
mals fantàstics, molt més grans que qualsevol dels que vivien actualment i
que moltes vegades es comportaven com persones. En cap enregistrament
no hi sortia mai un nu. I tots semblaven actuacions, com teatre enregistrat,
s'hi veia clarament que els actors actuaven.
—És com si algú estigués enregistrant des d'un punt fix esperant a veure si
algú es despullava —deia en Ziol.
—Però amb un sistema de fer pel·lícules amagat. Recorda que els antics
feien pel·lícules amb aquelles caixes que surten a vegades a les pròpies pel·lí-
cules. Eren una mica massa grans per poder-les dissimular, no se pas com
79

s'ho va fer l'autor dels enregistraments.
I a més hi ha aquests números aquí, a l'angle. Els primers són la data i
l'hora, tots són d'un període de cinc mesos del 2623 però els altres números
no ho sé… ho vull esbrinar.
Una mica més i la Marla es posa a riure. Un noi, i dels que són sensibles als
nus, amb milers d'imatges eròtiques que no ha vist mai i el que més li inte-
ressa són uns numerets.
El va deixar treballar. I va treballar fins les 05:30 quan la Marla es va
despertar. Estava excitadíssim. Per les noies nues? O pels codis?
La Marla el va fer ficar al llit fins ben tard, sense ni voler escoltar-lo. Sort
que l'escola a la República no té horaris.
Quan en Ziol es va despertar eren les 11:10, estava sol a l'habitació i no hi
havia cap alarma posada al rellotge. Va decidir anar a cercar en Tarm imme-
diatament, sense ni canviar-se el pijama. El va atrapar a un corredor quan
sortia del Consell.
—He fet uns descobriments molt importants, importantíssims.
—Els teus descobriments ja han posat en perill la República una vegada,
sense que ni te n'adonessis. Esperem que aquesta vegada no tinguem pro-
blemes —digué en Tarm.
—Saps els aparells que surten a algunes pel·lícules i que serveixen per fer
pel·lícules. En teniu algun actualment?
—Càmeres en deien. No, es van perdre a l'època del primer caos.
—Jo sé on n'hi ha, i n'hi ha moltes.
—On?
—Als terminals, sobre les pantalles dels terminals, saps el cercle negre
que hi ha just al mig, entre el rellotge i el punt verd d'engegada. És un
aparell per fer pel·lícules.
—Com ho saps?
—Saps que les pantalles sempre estan a la mateixa alçada de terra, doncs
les pel·lícules que surten a PORNOPORNO també són fetes totes des de la
mateixa alçada, just la del cercle negre.
—Això no prova res.
—He vist tres casos que es veia el terminal encès reflectit als ulls d'una noia,
es notava perfectament el punt de vista, i era sempre el mateix: just al damunt
de la pantalla. Segur que sobre cada terminal hi ha la cosa, vull dir la càmera.
I a més, la perspectiva de les vistes sempre correspon a una de les possibles
posicions dels terminals a les cambres, ja saps que hi ha poques menes de
80
MEMÒRIA PROHIBIDA
cambres diferents en mida o en situació de les portes respecte al terminal.
—Molt observador. Hi ha exactament disset menes diferents d'habitacions
entre petites i mitjanes. Però escolta, encara que les pel·lícules de
PORNOPORNO s'haguessin fet des dels terminals, crec que algú ja ho ha-
via suggerit, de què ens pot servir?
—He dit descobriments. Saps que a TNIREBAL hi ha un apartat anome-
nat “codi font”?
—Si m'has de parlar de codis de terminal crec que serà millor que anem a
veure en Tomen, el més expert en terminals de la República, que amb els
codis jo m'hi perdo. Té l'habitació aquí mateix —hi van trucar.
—Escolta el que diu aquest noi, parla de codis font —li va dir en Tarm
quan en Tomen li obrí la porta.
—He trobat el codi font de PORNOPORNO —en Tomen va posar uns ulls
com taronges— a TNIREBAL per trobar el codi font cal posar la fletxeta al
menú de codis i prémer entrada. A PORNOPORNO igual.
—Com ho vols fer? No hi tens pas fletxeta ni menús per apuntar.
—Els has d'imaginar: amb els controls de posició tires molt a dalt i a la
dreta, si hi veiessis la fletxeta la tindries a l'angle, oi?
—Sí.
—Aleshores et desplaces a la posició aproximada on hi hauria d'haver el
menú, a cegues, i prems entrada. Si l'encertes ja hi ets, i si no tornes a co-
mençar.
—Meravellós. I què hi ha al codi font? —preguntà en Tomen.
—Línies i línies de paraules estranyes i de xifres, però també comentaris
marcats amb estrelletes. Hi ha un comentari molt interessant: “** SECCIÓ
ACTIVAR CÀMERA QUALSEVOL (si s'adonen que ho puc fer es moren,
he he) **”
—Cal veure si aquests codis que has vist encara funcionen. Posaré els
experts que tenim a treballar-hi, pots venir immediatament al nostre taller
de terminals? —digué en Tomen.
En Ziol hi va anar, i amb cinc persones més que ja hi havia, els anomenats
terminalistes, van estar treballant fins ben entrada la nit. Van apuntar en
papers fragments dels codis de PORNOPORNO i de TNIREBAL i van dis-
cutir el sentit de les diverses ordres. Mentre sopaven, encara davant els ter-
minals en Tomen va resumir:
—L'autor de PORNOPORNO no era un gran programador, crec que tots
estarem d'acord que moltes parts del codi es podrien rescriure de millor
81

manera, més aviat sembla que li van dir o va comprar o de qualsevol altra
manera va aconseguir un codi secret que permet activar les càmeres dels
terminals a distància i aleshores es va apanyar com va poder per muntar
clandestinament aquesta aplicació. Comparativament, ara que nosaltres hem
provat de fer una aplicació, dins un codi de la mateixa longitud que el que
estem examinant, ens ha sortit en primera instància una llista amb més de
dues-centes errades, no hi tenim experiència, però en menys d'una hora les
hem reduïdes a vint-i-dues. Crec que aviat podrem generar aplicacions.
—Sí, però no les podem desar —intervingué en Ziol.
—Sembla que quan el terminal no deixa desar un codi nou, no és per erra-
da nostra, sinó pel bloqueig que hi ha des de l'època de CENSOR. Això vol
dir que el codi sols el tenim mentre no apaguem el terminal. No és una
dificultat major ja que podem deixar un terminal encès indefinidament.
—M'agradaria que ara anéssiu a dormir, suposo que ara estem tots una
mica cansats, demà a les 09:00 continuarem i hi ha molta feina a fer. Moltes
gràcies companys.
Anant a l'habitació en Ziol estava amoïnat, no havia pensat en la Marla en
tot el dia, no havia dinat ni sopat amb ella ni li havia fet arribar cap notícia,
segur que trauria foc pels queixals, es sentia molt culpable. Ella sempre
pendent d'ell i ell sempre tan distret. Li hauria de demanar perdó.
La Marla realment sí que tenia notícies d'ell. Diverses vegades havia anat
fins la porta del taller dels terminalistes i l'havia vist tan embadalit que es va
estimar més no dir-li res. El coneixia i no li venia de nou. Ja pensaria en
alguna cosa especial pel vespre. I pensant el va desitjar. I va idear un altre pla.
Tot just entrar li va dir
—Ziol, el dia que estiguis preparat farem l'acte sexual complert.
Una mica més en Ziol que ja caminava molt bé sense crosses, malgrat
l'embenat del turmell, cau per terra. En la seva mentalitat ho veia tot molt
llunyà i desconegut.
—I quan creus que estaré preparat? —va dir amb un fil de veu.
—Quan passis la prova: quan em resisteixis la mà el temps que jo tinc pensat.
—I quant de temps has pensat que he de resistir? —la veu li tremolava i tot
el seu cos suava.
—Ho sabràs l'endemà d'haver superat la prova.
Era una manera d'allargar-ho, a ella li agradava, així cada vegada ho desit-
jaria més.
—Prova'm —digué amb una veu com si fes una heroïcitat.
82
MEMÒRIA PROHIBIDA
9 Perill
El segon dia de recerques sobre les càmeres dels terminals anava bé. En
Ziol s'havia llevat de molt bon humor i el seu cervell, li semblava, anava
més de pressa del normal.
A mig matí, en Tomen va deixar el problema per passar a coses més rutinà-
ries. Va fer un crit.
—A Supra han accedit a TNIREBAL —i va sortir corrent a avisar.
En Ziol li va anar al darrera, encara no podia córrer. Mentre passava els
corredors la notícia s'escampava.
Va arribar al despatx d'en Tarm al mateix temps que la Namàlia.
—Hi ha la Troimà al tub del nivell 79. Faré que la Nouma faci de llançado-
ra per portar ràpidament notícies si veuen alguna cosa. Ara deu estar des-
cansant. Que algú l'avisi.
—I el meu fill? Si aquells fills de puta bloquegen la sala del gel on van a
parar els tubs el perdré per sempre —la Namàlia xisclava.
—El podràs anar a buscar si vols. Tinc un pla. El que vull que facis és
perillós, en altres circumstàncies no gosaria demanar-t'ho —digué en Tarm—
serà decisió teva i s'hauria de fer immediatament.
—Què vols que faci?
En Tarm va exposar a la Namàlia el pla que es basava en que els superiors
segur que trigaran hores a fer-se una idea del mapa que hi ha a TNIREBAL,
i fins aleshores, no bloquejarien la sala dels gels.
Tota la República es va mobilitzar i van equipar ràpidament la Namàlia
que va sortir immediatament cap els tubs.
El primer tram era horitzontal pel sector 46. Primer estretament. Entrada
al sector 45. Hi havia un altre carretó passat l'estretament. Més camí horit-
zontal. Pas estret al sector 44, cal deixar el vehicle. Arrossegar-se una mica
i baixar pel tobogan fins el nivell de l'entrada a Supra. Treure un bloc de gel
mòbil i ja hi era.
Quin fred més espantós, per passar els punts estrets s'havia quasi despullat
i empastifat amb greix. Ara havia de córrer a posar-se la disfressa de neteja-
dora que duia a la bossa. Va botar i es va fer fregues per no glaçar-se. Havia
de sortir ràpidament d'aquella nevera. Encara tremolant va arribar al sector
43. Pujant una escala fins la coberta 64 va aconseguir entrar en calor. Va
83

anar directament a Xara, ja sabia on era.
Va demanar per la Matgà.
—Ara no pot, és urgent?
—Sí
—Acabarà en deu minuts, passa aquí dins.
I la van dur a un bany amb una gran banyera feta d'un matèria vegetal amb
aparença de cuir, tot un luxe. Era a mig omplir, de tant en tant venia una
dona gran amb un recipient d'aigua calenta i n'hi afegia. A ella ni se la mira-
va. Finalment va entrar la Matgà.
—Sóc la Matgà, no ens coneixem nosaltres? Tens un no sé què famili-
ar… —digué tot traient-se la bata— què vols?
—Sóc la mare d'en Joèdic.
La Matgà que acabava de seure a la banyera va posar la mateixa cara que
si l'aigua s'hagués congelat sobtadament.
On eres? Com vas poder escapar-te de la Guàrdia? Com saps on és el nen?
La darrera pregunta va ser una resposta que va fer saltar el cor de la Namà-
lia, ara ja ho sabia, abans sols ho sospitava.
—És una llarga història… i ara no hi ha temps. Teniu ocupada la cambra
que hi ha entrant a l'esquerra, al fons?
—Sí, ara no s'hi pot pas entrar.
—I la segona, a la seva esquerra?
—No, és precisament on jo era fins fa una estona, l'estan endreçant, d'aquí
a vint minuts he de tornar-hi, que vindrà un altre client.
—Podem passar-hi un moment?
La Matgà es va embolicar amb una gran tovallola i hi van anar. Acabaven
de fer el llit. Quan van quedar soles la Namàlia es va girar cap al forat que
comunicava amb el tub d'aire i va dir:
—Ei, que ets aquí? —la Matgà va mirar-la con si estigués boja—. Matgà,
ajuda'm, m'he d'enfilar fins aquest forat.
La Matgà li va acostar un tamboret molt alt i la va ajudar a enfilar-se sense
entendre res. La Namàlia va xiular pel forat. Al cap d'uns segons una veu
deia:
—Hola, sóc aquí! —la Matgà una mica més i es desmaia— sóc una exte-
rior i puc arribar fins aquí, sóc a un tub d'aire. Us podem ajudar, sabem el
que esteu fent. Coneixem la porta amagada darrera el llit a l'altra cambra.
Podem parlar-nos per aquests forats…
La Matgà va copsar ràpidament la situació. Segur que no és un parany dels
84
MEMÒRIA PROHIBIDA
superiors, no són gens subtils.
—I tu et vols endur ara en Joèdic? Haurem d'esperar que la meva compa-
nya acabi. Ara és amb un superior i la porta és bloquejada.
—Ja m'ho imaginava. Fes-li el senyal d'acabar.
La companya deuria ser molt bona professional perquè va acabar la feina
en un parell de minuts. La Matgà va entrar a buscar en Joèdic i a avisar-lo
que no fes res que pogués comprometre la seva mare.
En Joèdic va sortir vestit de nena. Millor, va pensar la Namàlia. La Matgà
i l'altra noia el van abraçar i petonejar. Li van tornar la flauta.
—La duia a la butxaca quan ens el van portar. Li vam haver de prendre, és
que si la tocava ens podia descobrir…
En Joèdic es va llençar als braços de sa mare, la va estrènyer i no li sortien
les paraules. Es van besar però no tenien temps, la Namàlia li va agafar la
mà i van sortir ràpidament cap el sector glaçat.
El grup d'en Tarm arribava en aquells moments a l'entrada dels tubs pel
cantó de la selva. Calia estar a l'aguait per si els guàrdies accedien a la sala
dels gels. Si arribaven abans que la Namàlia, li tallarien la retirada.
La Namàlia i en Joèdic van entrar al sector glaçat sense cridar l'atenció.
Just passats els magatzems l'horror. Hi ha una patrulla de la Guàrdia. Els
han vist. La Namàlia apaga el seu llum. Massa tard. Uns quants s'avancen
corrent, estan perduts.
—Mira qui tenim aquí —diu el que duu el llum tot arraconant mare i fill
contra la paret— no sabeu que és prohibit anar per aquí. Des d'ara és prohi-
bit.
Una mà immensa agafa la Namàlia pel coll. Sobtadament el peu d'en Joè-
dic s'aixeca fins més amunt del seu cap. La llanterna vola i s'estavella contra
la paret. S'ha apagat.
El guàrdia afluixa en voler seguir la llanterna i en Joèdic estira la seva
mare per la mà. Són a les fosques. Els guàrdies ensopeguen els uns amb els
altres. De més lluny en venen més amb més llanternes. Mare i fill corren en
ziga-zaga per corredors i passadissos. Els guàrdies es senten lluny.
—Ara sí que estem perduts, no se on sóc i he perdut la llanterna, no sabré
trobar la sala dels gels.
—Jo sí, ja hi havia estat i sé perfectament on som ara. Si em segueixes t'hi
portaré.
Van arribar a la cambra on van a parar els tubs vint segons abans que un
nombrós grup de la Guàrdia Social amb dos oficials al front. Al forat de
85

sortida hi havia llum, era en Tarm que els va estirar ràpidament. Quan van
ser a dins va tornar a posar el bloc de gel mòbil i el va ruixar amb aigua
perquè es soldés. Per l'altra banda ja picaven.
Era important donar l'alerta a la República el més ràpid possible. A contra-
cor la Namàlia es va separar del seu fill i va pujar pel tub inclinat en direcció
on havia deixat el carretó. Va enretirar la corda que hi havia instal·lada per
pujar amb més facilitat i a nivell de la coberta 63 va bloquejar el tub amb un
tap metàl·lic que havien construït especialment per a aquesta finalitat. Des
del costat de Supra semblava una de les comportes impossibles d'obrir que
obstrueixen sovint els tubs. Era difícil que provessin de forçar-la. Va pujar
al carretó i va anar ràpidament a la República.
En Tarm i el seu grup deixaven pistes falses. El sector 42 de la selva era un
cul de sac i per passar a la República l'únic camí possible era baixar moltes
cobertes fins el sector 10, d'allí al 11 per pujar posteriorment al 46 i arribar
a la República.
Les pistes endinsarien els suprians dins el sector 42. Hi perdrien molt de
temps ja que és un immens laberint de més de dues-centes mil cambres
plenes de vegetació.
L'únic pas obert entre el sector 45 i el 10 també es va tapar amb una imita-
ció de porta.
TNIREBAL no seria de gaire ajut als superiors ja que en el seu plànol totes
les portes eren obertes i el sector 42 es comunicava amb els altres per dotze-
nes de camins actualment bloquejats.
La República havia perdut l'accés a una quarta part de la selva però no
estava en perill imminent.
•••
La commoció per l'entrada de Supra al sector 45 va ser considerable, els
conservadors del Consell van demanar la dimissió d'en Tarm que no va ser
acceptada per la majoria.
Diverses visions del problema s'enfrontaven:
• Cedir el sector 45 i establir fronteres segures a nivell del sector 10.
• Cedir el sectors 45, 10 11 i part del 46, tota la selva, per establir una
frontera molt més fàcil de defensar al nivell 64 del sector 46.
• Un atac per sorpresa pels tubs per bloquejar la sala dels gels, aïllar el
sector 45 i obligar als superiors a rendir-se.
• Negociar amb els superiors un tractat comercial favorable a canvi del
retorn a les velles fronteres.
86
MEMÒRIA PROHIBIDA
• Fomentar la revolta a l'interior de Supra.
El Consell va decidir establir una moratòria de quinze dies abans de pren-
dre cap decisió definitiva.
Naturalment l'espionatge via els tubs dels nivells del 64 al 70 es va mantenir.
La Troimà, la Nouma i la Namàlia feien un bon equip de tubs. Feien un o
dos viatges cadascuna cada dia. La seva informació, especialment la que
provenia de la Matgà era valuosa.
Van saber que entre els superiors havien aparegut dues tendències: els que
volien colonitzar ràpidament el sector 45 per dedicar-lo a l'agricultura i els
que donaven prioritat a noves expansions ja que la manca de resistència quan
van entrar al sector s'interpretava com a mostra de debilitat dels enemics.
El que semblava clar és que creien que els exteriors que havien ajudat a fugir
en Vadís i la Namàlia eren d'un país amb molta més població que la que
realment tenia la República i que no tenien ni idea de la diferència tecnològica
que existia amb Supra. Una diferència que augmentava constantment.
Durant els quinze dies de moratòria el grup dels elèctrics acabava de des-
envolupar, seguint les idees obtingudes al terminal Nova, un sistema de
transmissió de sons a distància mitjançant un fil conductor. La qualitat no
era perfecta però en Tarm va insistir a instal·lar-lo pel tub del nivell 64 entre
la República i l'accés a Xara.
El grup de terminalistes amb el qual col·laborava en Ziol va fer un gran
progrés per pura casualitat. En un dels menús del terminal Nova, entre cen-
tenars d'altres opcions n'hi havia una titulada “Transferència remota d'imat-
ge”, en Tomen ja l'havia vista moltes vegades i no semblava fer res. Un dia
volent activar una altra opció situada al mateix menú la va picar sense ado-
nar-se'n. El terminal Nova reposava en aquells instants sobre el tauler de
comandes d'un terminal fix que estava encès. Sobtadament al tauler de co-
mandes hi va aparèixer un rectangle lluminós de la mida del Nova amb una
inscripció “Col·loqui aquí el Nova”. Quan ho va fer les pantalles tant del
terminal fix com la del Nova van mostrar “Transferència en curs, esperi
00:06:22” i els segons baixaven. En arribar a 00:00:00 va sortir “imatge de
Nova transferida, entri un nom per a la imatge”. Va entrar un nom i una
còpia idèntica de Nova amb totes les seves possibilitats va aparèixer al ter-
minal. Se la podia invocar en qualsevol moment picant el nom al tauler de
comandes del terminal fix.
La conclusió va ser que es podia treballar com si fos amb el Nova des de
qualsevol terminal. Però el millor de tot va ser que quan es va instal·lar a un
87

altre terminal les opcions de comunicació que sortien en gris es van activar,
des d'un Nova es podia enviar un missatge a un altre. Un nou mètode de
comunicacions que caldria estudiar i explotar a fons.
•••
L'arribada del petit Joèdic a la República va ser tot un esdeveniment. La
Mirtela es va convèncer ràpidament que encara que havia estat present a la
mateixa cambra de les reunions de l'oposició de Supra, no havia entès res,
era un altre llenguatge i a part, no els podia veure les cares. Per les veus deia
que a més de les tres noies que l'havien tractat molt bé, havien passat per allí
un total d'unes deu persones, inclòs l'home que l'havia recollit mort de fam
i fred al sector glaçat.
El cap del taller d'òptica va examinar els ulls d'en Joèdic. La situació no era
tan dolenta com semblava a primera vista, amb unes lents adequades hi veuria
relativament bé. El problema més gran seria l'atròfia d'alguns dels músculs
que mouen l'ull i permeten enfocar de prop. Caldrien dos parells d'ulleres i
una teràpia que en Formel creia que podia regenerar el moviment de l'ull.
La Ròssia finalment va poder abandonar la clínica, físicament ja estava cu-
rada, i va anar a viure amb la Namàlia i en Joèdic. Tothom va creure que les
necessitats afectives del trio es complementarien. El problema més greu podi-
en ser les seqüeles de les violacions, podia desenvolupar una aversió al con-
tacte tant sexual com humà. La Mirtela va aconsellar als seus companys que
la portessin a situacions amb relacions afectives i físiques però no directa-
ment sexuals. Si ella aleshores en buscava de sexuals tindrien resolt el proble-
ma i si no, al menys deixaria d'associar el contacte físic amb l'agressió.
La Xandra s'havia integrat molt bé als seus nous estudis. La seva especialitat
a Supra eren les matemàtiques. En ser comparativament primitives compara-
des amb les de la República, havia desenvolupat una capacitat d'abstracció i
generalització molt gran per abastar-les. Tenir accés a unes matemàtiques molt
més ben estructurades i amb eines més potents va ser per a ella com un somni.
En quinze dies va assolir el nivell més alt de tot el seu grup d'escola i ja era
sempre l'escollida per introduir nous temes als companys.
Aquells dies la Xandra es va fixar en com en Tarm la mirava. La Cídia
tenia raó. I en fixar-s'hi els ulls es creuaven sovint. I aquelles mirades van
fer créixer en ella el desig. En Tarm tenia una llarga experiència en amors
adolescents i va haver d'esforçar-se per desmuntar en la Xandra el mite del
“príncep per tota la vida”. Com qui no diu res, afirmava sense dirigir-se
directament a ella que creia amb l'amor profund i apassionat però també en
88
MEMÒRIA PROHIBIDA
la possibilitat de compartir-lo entre diverses persones. Quan finalment la
Xandra es decidís a fer un pas, ell ja li posaria fàcil: com a mínim ja sabria
les condicions.
El peu d'en Ziol millorava i aviat se li podrien treure les benes. No calia
teràpia en aquest cas, ja faria prou exercici de manera natural. La Marla
continuava amb el seu pla i el “provava” cada dia. Va anar millorant, cada
dia li feia coses més excitants i cada dia aguantava més. No el faria esperar
gaire, perquè ella ben aviat tampoc no podria esperar.
•••
Un dia va tocar expedició escolar al gran pou. Tots els republicans d'entre
onze i setze anys, uns vuitanta, hi van baixar. En Ziol el van baixar per la
corriola, els altres van fer tota l'escala a peu.
El gran pou, popularment pou de llot, en opinió d'en Valac, era un antic
sistema de transport vertical. Era un pou fosc de secció quadrada de tres
metres, amb una porta a cada coberta, totes tancades menys la de la coberta
64 que havia estat oberta amb explosius pels republicans feia més d'un se-
gle. El principal interès del pou és que baixa fins la que seria coberta zero,
travessant tot Bam, i allí hi ha una obertura que duu entre d'altres llocs al
dipòsit de llot.
A la República eren conscients que al Món existien cicles de l'aire, de
l'aigua i també de moltes altres substàncies. Totes les deixalles acabaven als
embornals i anaven a parar a l'aigua dels fons del Món, allí en diversos
dipòsits uns bacteris ho descomponien gairebé tot. A la República havien
comprovat que la ceràmica que formava les parets del Món no era atacada a
causa del seu contingut de beril·li, qualsevol substància amb més d'un u per
mil de beril·li no era atacada. Tampoc atacaven aquells bacteris la matèria
viva, però totes les deixalles orgàniques mortes eren ràpidament dissoltes.
Un sistema de convecció i alguna mena de camp electromagnètic, tot sen-
se parts mòbils, anaven conduint les aigües residuals a diversos dipòsits fins
a acabar al del llot on s'acumulaven els darrers residus insolubles. A partir
d'aquell punt l'aigua ja era perfectament neta, potable i bastant calenta, a
uns trenta-cinc graus. El llot era ric en ferro, alumini, níquel, titani, zinc,
manganés i liti en forma d'òxids, carbonats i silicats insolubles. Altres me-
talls es separaven en altres punts del procés i s'ignorava el seu destí. Quan
l'extracció de llot de la República en va fer baixar el seu nivell, es va obrir
un pas i va permetre el descobriment de molts altres dipòsits, i la comunica-
ció amb els que hi havia sota el sector 11. Curiosament els diferents dipòsits
89
 MEMÒRIA PROHIBIDA
que mesuraven uns cinquanta per trenta metres, disposaven d'il·luminació parar el doll i xisclaven quan els queia al damunt una gran quantitat d'aigua
com qualsevol cambra del Món, il·luminació que es podia encendre i apa- quasi cremant.
gar tocant un petit cercle verd a la paret, prop dels accessos. On anava a parar aquella aigua? Segur que sortia per un tub subaquàtic.
L'opinió general era que el llot eren les restes inorgàniques de l'utillatge Quan tingués bé el peu ho aniria a explorar, segur que els republicans no ho
del Món que a l'època del primer caos va a anar a parar als embornals. havien fet mai, això d'anar sota aigua no era el seu passatemps predilecte.
Quan es va veure el potencial del llot com a matèria primera, es va equipar el Els nois i les noies ja sortien de l'aigua i en Ziol va tornar a mirar, ara no ho
gran pou amb una escala de troncs, molts milers, i un sistema de corrioles per podia resistir, va veure que els nois republicans també miraven tot el que
pujar càrregues. Actualment les corrioles eren mogudes per força hidràulica. podien però no els passava el mateix que a ell. La Marla se'n va adonar i
El conjunt de cambres i dipòsits no sortia a TNIREBAL, que sols arribava amb una mirada de complicitat li va dir:
a la coberta 1, però semblava que la configuració sota de cada sector era —Ja veuràs aquest vespre quan t'arreplegui.
idèntica. Al menys aquesta va ser la conclusió de l'exploració que s'havia fet
feia pocs mesos i que va obrir camí des de la sortida del gran pou fins a sota
el sector 9. Va ser al llot de sota el sector 10 on es va trobar el terminal Nova
que segurament estava fet d'una substància que contenia beril·li. Precisa-
ment l'acumulació de llot sota els sectors 8 i 13 va ser la causa que no es
pogués fer una exploració més extensa. Sota tots els sectors explorats hi
havia comunicació entre el dipòsit de llot i uns pous que corresponien al
gran pou, però en tots els casos no s'hi veia oberta cap de les portes que
comunicaven amb les cobertes.
Els nois van ser conduïts per andanes i passeres de troncs a veure diversos
dipòsits. A partir d'un cert punt feia molta pudor i l'aigua era realment fasti-
gosa, amb grans bombolles que esclataven en arribar a la superfície. Van
prendre mostres d'aigua per estudiar-les. De tornada al pou era el moment
que esperaven tots, el darrer dipòsit, passat el del llot que tenia l'aigua molt
neta i calenta. L'expert que donava la classe ja havia acabat, va fer un se-
nyal. Tots els nois es van despullar i van saltar a l'aigua. Tots menys en Ziol
que no li traurien la bena del peu fins aquella tarda i la Ròssia que no va
voler, segurament no volia ensenyar les marques que li havien fet quan la
van torturar, encara s'amagava molt. La Marla va dubtar un moment, va
mirar en Ziol i finalment es va despullar i tirar a l'aigua.
En Ziol mirava, ja s'havia mentalitzat una mica de com eren les coses a la
República. Encara li costava creure que tots els nois barrejats amb noies
nues no presentessin, com ell, signes evidents d'excitació sexual, al menys
quan eren fora de l'aigua. I la barreja arribava sovint a contacte físic! La
Marla ja li havia dit que ell també s'hi acostumaria. Va decidir pensar en un
altre cosa. Per un punt de la paret hi sortia un gran tub que portava aigua al
dipòsit, funcionava intermitentment, els nois es posaven al lloc on aniria a

90 91

10 Selva
Mentre els nois eren al pou, expirava la moratòria del Consell sobre les
accions a emprendre contra la invasió de Supra al sector 45.
Malgrat les llargues reflexions, la situació no semblava clara i es preveia
un dur enfrontament. No va ser així. Els esdeveniments sobtadament es van
precipitar i l'eficiència dels Republicans va ser posada a prova.
Feia pocs minuts que s'havia reunit el Consell quan va arribar a la Repúbli-
ca el vigilant de la porta entre els sectors 45 i 10: la Guàrdia Social l'havia
forçada i estaven penetrant per ella gran quantitat d'efectius.
—Ens han traït —xisclà en Zanor—, segur que aquests nouvinguts de Su-
pra ens han traït.
—Que els vagin a buscar immediatament —cridà en Vilmet.
—No teniu cap prova, ni tan sols cap indici —sortí la Mirtela defensant-los.
En aquell moment, un truc a la porta va interrompre la discussió. Era la
Troimà que demanava permís per informar.
—Hem rebut informació pel comunicador de Xara: els suprians han cap-
turat molts selvàtics. Els tenen tancats en gàbies exposats a la gent. N'han
torturat molts i alguns han mort.
—Gràcies, Troimà. Pots enretirar-te —digué en Tarm—. Ara crec que ja sé
d'on han tret els suprians la informació de la porta falsa. És molt possible
que hores d'ara sàpiguen també de la porta falsa al nivell 64. La tenim aquí
mateix. Caldrà reforçar-la immediatament. Encara tinc poders de responsa-
ble de crisi. Aixeco la sessió fins disposar de dades més precises.
En Tarm va enviar al millor corredor de fons que hi havia a la República,
en Quèstic, a espiar els moviments de la Guàrdia.
Just sortia el noi per la porta que separa la República de la selva, quan va
aparèixer des de fora un home alt, quasi despullat i amb el cos ple de sang.
Estava totalment esgotat.
Era en Gran Ull, cap de selvàtics. Ràpidament va ser dut a la clínica. La
glucosa va fer meravelles. Va començar a parlar mentre li curaven les feri-
des, ferides de plantes punxegudes i urticants.
—El meu poble està en perill, fa bastants dies que l'home de l'est va entrar
a la nostra zona —parlava clar però amb un accent molt peculiar i la Mirtela
va haver de fer d'intèrpret més d'una vegada— han mort homes, dones i
92
MEMÒRIA PROHIBIDA
nens. Més de cent, i han fet presoners. Estan arrencant la selva i han portat
gent per poblar les nostres cambres —es va posar a plorar.
—Com has arribat aquí? —li va preguntar la Mirtela.
—M'havien fet presoner però he pogut escapar, sense roba ni equip per a
la selva. Tenim camins que no coneixeu, amagats sota la vegetació, sols els
coneixem els caps. Vull parlar amb vosaltres, vull demanar-vos ajut per al
meu poble.
—Tu també ens pots ajudar, necessitem saber totes les entrades al nostre
tros de Selva —li va fer dir en Tarm. Era evident que si hi havia altres
entrades des de la selva, a part de la porta del nivell 64, els suprians les
podien descobrir i envair-los.
—Et donaré tota la informació que necessites. Farem un pacte: si el nostre
poble mor també acabarà morint el vostre. Vull un pacte sagrat —demanà
Gran Ull.
En Tarm va fer cridar la directora Utàlia que va convocar el Consell amb
urgència.
El Consell, en presència de Gran Ull va ratificar per majoria el tracte amb
els selvàtics. Gran Ull donà un amulet que duia al coll a en Tarm i aquest,
improvisant, li va donar un petit ganivet plegable amb full d'acer que duia a
la butxaca.
Van donar també a Gran Ull roba de selvàtic i un matxet de fusta perquè
pogués passar la selva sense els problemes que havia tingut en venir.
Gran Ull va mostrar dues entrades ocultes a la selva dels Republicans: una
passava del nivell 64 al 63 dins el sector 46, en paral·lel a la porta que
empraven els republicans per entrar a la selva, i l'alta comunicava la coberta
70 del sector 46 amb el sector 45. Un camí molt més curt per anar a Supra.
Els dos passos estaven ocults en el que semblava un garbuix de troncs i
lianes impassable.
Tot just en Gran Ull va retornar a la seva Selva per aquest darrer pas, va
tornar en Quèstic.
—La Guàrdia avança cap aquí, venen directament pel camí més curt. Els
guia un selvàtic. M'han vist. No crec que els hagi près gaire més de mitja
hora d'avantatge.
Tota la República es va mobilitzar per fer forts els tres possibles punts d'in-
vasió. Van portar-hi troncs, claus de ferro i cordes per reforçar les defenses.
En Quèstic tenia raó, en tres quarts d'hora es van sentir els primers cops.
En Tarm dirigia les operacions just darrera mateix de la porta.
93

—Convé mantenir la nostra part de selva el més accessible possible. Que
portin xarxes per apartar la vegetació del camí que duu d'aquí a l'entrada de
la República —manà— com poden haver forçat l'entrada al sector 10?
—La persona que estava vigilant ens ha dit que sembla que van construir
una mena de palanca amb troncs, van empènyer i el nostre tap va saltar
sobtadament —informà un ajudant.
—Amb els punts de suport que tenia, calien de deu a vint tones de força
—intervingué el cap d'enginyeria.
—Amb els mitjans dels suprians quina pressió podrien fer sobre aquesta
porta? —preguntà en Tarm.
—No és pressió, és força. El límit ve donat per la resistència a la compres-
sió dels troncs i pel número de palanques que hi puguin col·locar. Cent
tones en el pitjor dels casos.
—I quan pot aguantar aquesta porta?
—Unes quaranta tones abans d'esbotzar-se, però en quatre hores podria
instal·lar una planxa i unes bigues d'acer que n'aguantarien més de dues-centes.
—I els altres dos punts d'entrada a la nostra selva?
—Cap problema. No tenen espai per a massa troncs. Les defenses que ja hi
hem posat aguantaran molt més del que ells podran mai pitjar.
Mentre els enginyers instal·laven les bigues que es van haver de desmun-
tar d'una estructura que s'havia fet a l'estadi per a l'estudi de la gravetat, la
porta s'anava bombant perillosament. Ja havia cedit uns deu centímetres.
Abans d'arribar als vint es trencaria.
La Troimà es va introduir per un tub del nivell 64 fins a veure la cambra on
els suprians intentaven forçar la porta. N'hi havia molts, més d'un centenar,
col·locaven troncs des de la paret de davant de la porta fins a aquesta. Amb
tascons incrementaven la pressió.
El cap dels enginyers de la República va acabar de muntar les bigues i vint
homes van començar a accionar un gat mecànic. Cent tones de força. Enca-
ra mancaven més bigues i el segon gat.
Sobtadament es va sentir un gran terrabastall a l'altra banda. La Troimà va
informar des del tub que els troncs havien començat a trencar-se i que les
estelles havien ferit diversos suprians.
Instal·lat el segon gat, tots els enginyers juraven que sense metalls, els
suprians no podien passar mai.
Ja amb més tranquil·litat, en Tarm va reunir tots els col·laboradors al seu
despatx.
94
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Sembla que ara ja no poden envair-nos, sembla també que no coneixen
els altres dos possibles accessos. He enviat la Nouma pel tub a l'altra banda
del pas de la coberta 70 i no hi ha cap suprià a la vista. Possiblement el seu
selvàtic no sigui un cap i no conegui els altres passos. Ara tenim el compro-
mís d'ajudar els selvàtics. Espero les vostres idees.
—Els podem donar armes i que facin fora els suprians —digué en Quèstic.
—Les nostres armes no són millors que els dards dels selvàtics, la reacció
de Supra encara seria pitjor.
—I si enviéssim un escamot pel pas de la coberta 70 fins els túnels, per
tallar el pas entre Supra i la selva?
—No, pel que sabem, tenen la meitat de la Guàrdia concentrada en aquest
punt. Saben que és un punt feble per a ells.
—Podem baixar pel tub pendent amb taps com el que vaig col·locar al
nivell 63 —digué la Namàlia— i tanquem tots els accessos.
—Aquell tap és d'enganyifa. És útil perquè dins el laberint de conductes
no el distingirien a primera vista d'una comporta tancada, però aquesta mena
de taps no serveixen per barrar el pas.
—I no podem fer uns taps efectius, com els que hem posat per defensar la
nostra selva? —demanà la Xandra que com els altres nois també participa-
va d'assessora.
—Hi ha massa tubs a tapar i a més, no sé pas com podríem anar a col·locar-los.
—Tots els passos, en definitiva van a parar a la sala del gel, com li dèiem
nosaltres. Si bloquéssim aquesta sala, també tallaríem la comunicació
—insistia la Xandra.
—Sí, però segur que és plena de guàrdies, a trenta graus sota zero, per cert,
mig morts de fred. Però de totes maneres ens ho impedirien.
—Jo sé com bloquejar la sala dels gels sense anar-hi —saltà la Marla que
com sempre sols parlava quan tenia una idea— entrem a TNIREBAL.
Tots van mirar la pantalla. La Marla va conduir el programa fins el tub
d'aire en pendent al nivell 63, allà on la Namàlia havia posat la porta falsa.
—Fixeu-vos-hi bé, ara aniré baixant, sempre pel camí amb més pendent
—arribà a la sala dels gels mentre feia un esquema del recorregut sobre pa-
per—. I ara mireu aquests desviaments, sempre anem a parar al mateix lloc.
—És lògic, la sala dels gels era part d'un sistema de control de l'aire o una
cosa similar, tots els tubs d'aire de la zona hi van a parar —digué en Tarm—,
a què treu cap tot això?
—Ja sabeu la temperatura del sector fosc. Els tubs es mantenen calents
95

fins molt a prop de la sala dels gels perquè hi circula aire a una temperatura
relativament elevada. Si enviem aigua pels tubs des d'aquest punt —asse-
nyalà un punt a l'esquema— serà liquida durant tot el recorregut pels tubs
de baixada i es congelarà en entrar a la sala.
El responsable d'enginyeria es va posar a calcular furiosament. En un pa-
rell de minuts va dir:
—Té raó, un flux d'aigua de cinc litres per segon bloquejaria la sala en
menys d'una hora. I si trenquessin el gel sortiria més aigua que tornaria a
bloquejar el camí immediatament.
—I si volen tallar l'aigua sols ho poden fer des del sector de la selva. Hau-
rien de passar necessàriament per aquest o aquest tub —digué en Ziol que
ho havia estat mirant a TNIREBAL—. Si posem dues portes falses a aquests
punts, dubto molt que provin de forçar-les, pensaran que són portes anti-
gues tancades ja que en aquesta zona n'és ple.
—Podem entrar l'aigua pel tub horitzontal lateral de la coberta 64, el paral·lel
al que va a Xara —digué la Troimà que hi havia passat molts cops—, i
caldrà empalmar les canonades a nivell de l'estretament quan ja hagi sortit
la persona que els instal·li. Amb la canonada dins del tub segur que no es
podrà passar.
Com sempre es va córrer. La meitat dels republicans es van quedar tempo-
ralment sense aigua calenta, es van haver d'aprofitar canonades, i a mitja
tarda de l'endemà, la Troimà, la Nouma i la Namàlia ja estaven acabant
d'instal·lar el quilòmetre de canonada que calia a nivell del sectors 44 i 45, i
també els dos taps als punts crítics del tub pendent. La zona del sector 46 va
ser més fàcil d'equipar en no haver de passar cap punt estret.
Es va decidir que a la mitja nit en punt començaria a entrar l'aigua. Encara
que la il·luminació de la selva no seguia els cicles de nit i dia com als corre-
dors de la resta del Món i sempre hi havia la mateixa claror vermella, era
molt probable que la Guàrdia seguís els horaris de Supra.
Fins aquella hora ningú no se'n va anar a dormir, tots volien veure “l'inau-
guració de la canonada”. Quan va arribar el moment, naturalment, no va
passar res, no es podia anar pels tubs a comprovar els resultats. Les prime-
res informacions, si el pla reeixia, vindrien de Xara. La Matgà estava avisa-
da de no drogar cap superior aquell vespre, el podien venir a buscar. I va
prometre que enviaria algú a prop de les entrades del sector glaçat per veure
si hi havia algun moviment especial.
•••
96
MEMÒRIA PROHIBIDA
En Ziol literalment botava quan la Marla va aconseguir arrossegar-lo a
l'habitació, ell volia esperar notícies.
La Marla ja no podia esperar més. Pel matí, al dipòsit, tothom havia estat
molt respectuós i havia demanat permís, ni que fos amb la mirada, abans
d'apropar-se massa, però quan ella mig per provar havia assentit, havia no-
tat a la seva pell el que en Ziol no havia vist, tan en nois com en algunes
noies. Va engegar la dutxa, calenta, gairebé cremant, afortunadament ells sí
que en tenien d'aigua calenta. I va fer un gest, quasi una ordre, a en Ziol
perquè hi entrés. Quan el noi va voler sortir el va fer retrocedir:
—Cinc minuts més, que ets un sac de nervis.
Quan encara no havien passat els cinc minuts ella també va entrar-hi i
l'abraçà. En Ziol com altres vegades ja esperava la mà de la Xandra, però
aquesta no venia. Finalment la mà va agafar la seva i sense deixar-lo eixu-
gar el va portar al llit, panxa enlaire. Ella es va agenollar al seu damunt una
mica separada, li va besar els llavis i sense canviar de posició li va dir:
—Em sembla que ja has passat la prova —en el precís instant que la seva
separació es reduïa a zero.
•••
Les notícies no van trigar, a les 03:00 la Matgà informava, via el comuni-
cador, que la seva agent havia vist penetrar molts guàrdies al sector glaçat.
Minuts després tornava a avisar: un oficial havia vingut a cercar al superior,
aquesta vegada ben despert, que estava al llit amb les dues noies. Assem-
blea general de superiors a la matinada.
En Tarm no va considerar adequat fer llevar a cap de les noies “primes”
per anar a espiar de matinada a les cobertes dels superiors. De fet els tubs no
proporcionaven accés a la sala on probablement feien la reunió. Era preferi-
ble esperar al matí i espiar els despatxos i sales de treball.
A les 08:00 la major part de la població de la República ja s'havia llevat i
festejava la notícia.
En Tarm va enviar col·laboradors a les sales on la gent esmorzava per
cercar voluntaris barons i atlètics per a una missió important i urgent. En va
triar tres, entre ells en Quèstic. Es van posar uniformes de la Guàrdia Social,
i van agafar llances i una petita ballesta. La Nouma era al tub a l'altra banda
del pas de la coberta 70 per esbrinar si el camí era lliure. Van penetrar al
sector 45.
Ni rastre de la Guàrdia. Havien baixat ja unes quantes cobertes despen-
jant-se amb cordes quan en una cambra bastant inundada es produí l'atac.
97

Ni se'n van adonar, van sortir com vint persones d'entre les plantes i els
van agafar. En Tarm els parlava però no s'entenien. Sabien que ell era el cap
i el cap del grup de selvàtics li deia paraules incomprensibles a crits. Ja es
temia el pitjor, estava immobilitzat i un selvàtic l'amenaçava amb una llan-
ça. Com per assegurar-se de trobar-li el cor li va obrir la brusa i aleshores
s'aturà. No, encara no els mataven. L'amulet, segur. Els van lligar i conduir
per una vintena de cambres fins a una que era plena de gent.
Gran Ull en veure'ls va donar una ordre i els deslligaren. Es va apropar i va
besar en Tarm. Els seus homes van aplaudir, o xisclar, en Tarm no ho recorda-
va. La llengua de Gran Ull sí que l'entenien i ell mateix els va donar gran part
de la informació que havien vingut a cercar: des de feia un lapse indeterminat
de temps, els selvàtics no tenen gaire consciència dels horaris, els guàrdies i
tota la gent que els acompanyava, els que arrencaven la selva, s'havien retirat
cap els túnels foscos, al límit de la selva i semblaven molt nerviosos.
En Tarm va demanar a Gran Ull i els seus homes que el seguissin. Arribats
a la darrera cambra de Selva, abans de les que els suprians havien estassat,
va fer que s'amaguessin i es va acostar tot sol als túnels del sector 44.
Es va apropar a un grup d'uns deu guàrdies que descansaven just a la ma-
teixa sala on havia deixat lligada la Marla encara feia tant pocs dies.
—Novetats —manà amb veu de guàrdia.
—Encara res, sergent, nosaltres hem penetrat pels tubs fa una hora i són
tots plens d'aigua que al final es converteix en gel. Hi ha més homes amb
pals fent-hi forat ara.
—Seguiu-me, que he descobert una reserva de menjar dels salvatges.
En entrar a la primera cambra de la selva van ser fets presoners sense ni
adonar-se'n.
Va repetir l'operació a un altre nivell. Aquesta vegada s'acostà a un oficial.
—Senyor, els meus homes han trobat un gran dipòsit de menjar dels sal-
vatges i demanem ajut per transportar-lo.
Els ulls de l'oficial brillaren de satisfacció, seria ell el responsable de la
troballa. Manà uns quants homes que l'acompanyessin…
•••
Gran Ull amb uns quants del seus homes va conduir els presoners, ulls
embenats, fins el pas secret, era tancat des de dins. Va fer un senyal a la
republicana que sabia que estava a l'aguait dins el tub d'aire i en un parell de
minuts els van obrir. En aquell punt els selvàtics van intercanviar els supri-
ans per provisions ja que a la zona del sector 45 molts dels dipòsits d'ali-
98
MEMÒRIA PROHIBIDA
ments havien estat saquejats. En Tarm va suggerir a Gran Ull d'aprofitar els
accessos secrets a la selva de la República per fer passar nens, vells i dones
que havien quedat bloquejats, cap el sectors 46 i 11 que eren els més segurs,
però Gran Ull va decidir que era millor mantenir el secret del passos, que
amb el menjar que els hi estaven passant podrien restar durant més d'una
setmana sense haver d'exposar-se a les patrulles suprianes.
En Tarm va tornar al seu despatx, es va treure l'equip de guàrdia i va con-
vocar als seus col·laboradors.
—Aviseu en Ziol i la Marla que necessito a tots els que heu vingut de Supra.
La Xandra va sortir a cercar-los. Que estrany, ni al taller dels terminalistes
ni a l'escola no havien vist en Ziol. Va anar a l'habitació, va picar, no van
contestar, va entrar, era fosc i en encendre el llum els va trobar encara al llit,
despullats i amb la Marla amb veu de són que deia:
—Què fas aquí?… apaga aquest llum… que ja són les vuit?
Quan finalment els nois van arribar en Tarm estava dient:
—…la col·laboració dels selvàtics que haurien d'ocupar el pas entre els
sectors 45 i 10, allà on els guàrdies van forçar la nostra porta falsa. I ara
passem al tema de les actuacions a Supra. Si com esperem, no poden forçar
el pas bloquejat, quina pot ser la seva reacció?
—Segur que intentaran travessar el gel per tots els mitjans —digué Va-
dís— quina és l'opinió d'Enginyeria?
—Ho haurem de pensar més, però calculo que si no vaig errat, amb les eines
de fusta que tenen a Supra, per trencar el gel fins els tubs, trigarien unes dotze
hores. I si el subministrament d'aigua a l'altra banda continua, immediatament
els entraria pel forat a la zona freda i es tornaria a glaçar tot.
—Així, l'únic perill seria que des del costat de la selva desviessin tota
l'aigua per deixar en sec algun dels extrems dels tubs mentre per l'altra ban-
da perforen —resumí en Tarm—. Poden desviar tota l'aigua?
—Si m'ho permeteu, ho aniré a calcular —digué l'enginyer— però us puc
avançar que per damunt d'un cert cabal sempre n'entrarà més que en sortirà,
si és que no la treuen amb bombes, i de bombes els suprians no en tenen.
—Tenim un cert marge de temps ja que no poden coordinar les accions.
Considerem que realment queden aïllats. Podran treure prou menjar de la
selva?
—No crec que en sàpiguen —digué en Ziol— a Supra no en saben de
cercar aliments a la selva. Ni tan sols de les jungles que són com la selva
però en petit i amb moltes menys espècies, no sabran distingir entre el men-
99

gívol i el verinós.
—Hem d'esbrinar quants són. Haurem de donar la droga de la veritat als
presoners, i per separat —digué en Formel— si voleu jo mateix me n'ocupo.
—Perfecte, Formel, i no seria possible que la Matgà donés la droga de la
veritat a algun superior quan hi vagi pel vespre —suggerí en Vadís.
—Si es pot fer sense posar en perill les noies de Xara —intervingué en Tarm.
—És possible —contestà en Formel—, però convindrà estudiar bé el nar-
còtic que li hauran de donar més tard perquè l'endemà no recordi res.
—Estudia-ho, a veure si ho podem fer aquest vespre —digué en Tarm—.
Vaig a veure si la Troimà, que ara és al túnel de Xara pot esbrinar si les
visites nocturnes continuaran. Aquesta tarda ens tornarem a trobar, reflexi-
oneu sobre la situació. Vull idees. Formel, vine amb mi.
—Hola Troimà, sóc en Tarm, pots parlar amb la Matgà?
—Sí, està sola a la primera cambra, la veig des d'aquí. Un moment que la
crido.
—Pregunta-li si tindran un superior a l'habitació especial aquest vespre…
—Diu que sí, que n'és un d'important, que no ve gairebé mai… diu que
afortunadament.
—Digues-li si li podria donar una droga que fa parlar.
—…diu que és difícil, no beu.
—No beu, Formel, que hi podem fer?
—Li poden injectar, si l'agafen en un moment d'excitació sexual no se
n'adonarà.
—Pregunta-li a la Matgà si s'atrevirà a punxar-lo, explica-li el que és.
—…diu que ho pot provar.
Uns minuts més tard en Formel provava la droga de la veritat injectada en
alguns dels presoners. En Tarm en va treure algunes respostes.
• Entre els aïllats hi havia al voltant de tres-cents guàrdies, inclosos uns
vint oficials, dos-cents treballadors civils, cinquanta noies i el que era mi-
llor: quatre superiors.
• La droga injectada funcionava en petites dosis, de l'ordre d'un centímetre
cúbic.
• El temps de resposta era d'uns vint minuts.
• Barrejada amb un anestèsic, la punxada no era dolorosa.
100
MEMÒRIA PROHIBIDA
11 Aïllament
A l'hora de dinar, en Ziol estava més eufòric que mai i tot just acabar va
sortir volant vers al taller dels terminalistes, deia que tenia unes quantes
idees. La Xandra va sortir del menjador amb la Marla.
—Què us ha passat aquest matí? Les dotze i dormint junts i despullats.
—Estic molt contenta —a la Marla li brillaven els ulls— aquest vespre ho
hem fet per primer cop.
—Fins avui no…?
—Jo no volia córrer, i ell encara no estava preparat. No m'hagués agradat
que la primera vegada no sortís bé.
—Perquè havia de sortir malament?
—Perquè és massa sensible. Les primeres vegades només de veure'm nua
quasi hi anava. Bé, sense el quasi.
—Sí, ja recordo què va passar el dia que em vas posar ungüent… no sé que
li hagués passat si ahir s'arriba a ficar a l'aigua.
—Vaig haver d'entrenar-lo perquè durés una mica, el llibre que ens van
deixar a les habitacions em va donar moltes idees. I a tu com et va? Et vaig
veure molt animada ahir al dipòsit Que ja ho has fet?
—No, noia, encara no. M'agrada en Tarm, i a ell li agrado, la Cídia em va
dir que em mirava d'una manera… i és veritat, però està massa enfeinat i a
més, ell diu que no es vol comprometre. Jo tampoc. A part, molts nois de
l'escola se m'han insinuat, molt macos tots. I ahir uns quants se'm van refre-
gar bastant.
—Em sembla que tu no ets prou directa, demana-li una cita obertament, és
el que a ell li agradaria, encara que tingui feina.
—Si tu ho dius. Com que sempre està tan ocupat penso que no és el moment.
—Tu prova, que segur que no s'ho prendrà malament.
—I si és un altre noi que se m'insinua?
—Si t'agrada i se t'insinua li dius: quan? I ja veuràs.
—Ho faré, però vull provar en Tarm el primer.
—Espero que et vagi bé, realment és molt maco.
•••
Aquell mateix vespre la Nouma va sortir cap a Xara amb la xeringa
metàl·lica preparada, així com un narcòtic per amagar-ne els efectes.
101

Li va passar les drogues a la Matgà i una estona més tard va veure com
entrava a l'altra cambra el superior important, un home de mitjana edat,
cepat i amb cara desagradable. Va entendre ràpidament perquè la Matgà
havia dit que afortunadament venia poc. Era un sàdic perillós.
El superior va sopar lentament i sense beure res més que aigua, ja li havien
dit. En acabar, per entrar en matèria, va manar a les dues noies que es despu-
llessin i va lligar la Matgà als peus del llit. Si no la deslligava no li podria
donar la droga. Va treure una mena de corda i va començar a pegar-li. La
pobra Matgà xisclava i el superior reia. L'altre noia posava cara de por, i més
en va posar quan el superior va dir que allò era per entrar en matèria, que ella
seria la que rebria de debò. Quan se'n va cansar, deslligà la Matgà, es va
estirar al llit i va demanar a les dues noies que s'hi rebolquessin.
Passada una estona va voler tornar a l'antic joc. Aquesta vegada li va tocar
a l'altra. La va lligar al llit bocaterrosa, una mà i un peu a cada pota i va
treure un fuet d'aspecte amenaçador. Va començar amb la pobra noia que
xisclava i plorava. La Matgà li va demanar que parés, que ja n'hi havia prou,
i ell li va dir que si tant li importava que s'estirés damunt d'ella i li aturaria
els cops. La Matgà ho va fer una estona fins que no ho va suportar més i es
va apartar. El superior reia, estava molt violent i la Matgà va poder aprofitar
just en el moment que pegava un cop a l'altra noia per clavar-li la xeringa.
El superior se'n va sentir però amb l'excitació no en va fer cas.
La droga va trigar una mica a fer efecte. Afortunadament per a la lligada,
el superior aviat va començar a errar els cops i en deu minuts més caminava
a quatre grapes per terra de la cambra. Era el moment.
—Us han quedat aïllats mil homes a la selva?
—No.
—Quants?
—Cinc-cents —magnífic, va pensar la Nouma, funciona.
—Podeu obrir camí fins a ells?
—No.
—Teniu algun pla per recuperar la selva?
—No.
—Creieu que estan perduts?
—Sí.
—Qui ha atacat els homes?
—Ningú.
—Qui ha barrat el pas a la selva?
102
MEMÒRIA PROHIBIDA
—El destí, ha estat un accident.
—No han estat els enemics?
—No.
—Què hi fan noies al grup de la selva.
—Són per distreure els homes.
D'aquí no el van treure, abandonaven els homes i no tenien plans. De mo-
ment. La Nouma ho va comunicar immediatament a en Tarm, a l'altra banda
del fil.
En Tarm es va acomiadar després de dir-li a la Nouma que li donessin
l'altra droga al superior i que ella tornés.
•••
En Tarm estava bastant satisfet pels resultats de la jornada, l'interrogatori
del superior li havia donat una certa tranquil·litat: no volien reconèixer l'exis-
tència de l'enemic, s'hauria d'aprofitar. Estava totalment embadalit amb els
seus pensaments quan a la porta de l'habitació es va trobar la Xandra.
—Que voldries passar la nit amb mi? —li va clavar directament.
En Tarm va trontollar, va trigar dos segons a reaccionar. L'havia mirat
sovint aquella noia, aquells ulls, aquell cos que ja havia vist despullat el dia
que la va conèixer. Cap compromís clar, hauria de comprovar que ella ho
tenia ben entès.
Li va obrir la porta i ella va passar. Es va adonar que era la primera vegada
i esperava que ell prengués la iniciativa, ja havia fet prou ella amb una sola
frase. La va portar al mig de l'habitació i la va acariciar. A poc a poc li va
començar a treure la roba. Ella, dreta, es deixava fer. L'acaricià una estona
més abans de treure's la seva. Amb la mà la va conduir al llit, es van tapar
amb el llençol i va apagar el llum.
Va ser lent, molt lent, sense cap moment de passió violenta.
Ella, en despertar-se l'endemà al matí li va dir:
—Hi podem tornar ara?
—No, és massa tard. En un altre moment.
—Aquest vespre?
—Xandra, bonica, has d'entendre que aquí molts tenim diverses amigues i
que potser hi ha vespres que volem estar sols. M'agrades molt però fem-ho
amb calma. Hi vull tornar, però deixa passar uns dies.
—És que m'ha agradat molt i vull tornar-hi aviat.
—Hi ha molts nois agradables aquí, ho podràs fer sempre que vulguis.
—Sí, però, a tu no t'importa si ho faig amb un altre?
103

—Vull que ho facis amb altres, no m'agraden les exclusives. No vol dir
que no t'estimi, jo sóc així i si em vols ens haurem de compartir.
—Jo també t'estimo —la Xandra es llençà als seus braços i es van petone-
jar tant que gairebé fan tard a les seves obligacions.
•••
La Xandra i en Tarm van arribar junts al despatx, la Marla ja ho sabia, no
era res per avergonyir-se a la República. Els pares de la Xandra havien po-
sat el crit al cel quan es van adonar que la seva filla no dormia a l'habitació,
van haver d'intervenir la Mirtela i la Namàlia per calmar-los.
Aquell mateix vespre un petit grup d'exploració havia penetrat pel pas
ocult de la coberta 64 a la zona de selva dels sectors 46, 11 i 10. Ni rastre de
suprians fins a l'entrada al sector 10, s'hi havien replegat. Tampoc no van
veure cap selvàtic.
El vigia del pas de la coberta 70 va veure Gran Ull demanant d'entrar.
Volia agrair el menjar i disculpar-se per l'ensurt als republicans. Es va reunir
amb la Mirtela i en Tarm. Van acordar que quan un republicà passés a la
selva es pintaria dos petits punts vermells al front per evitar ser confós.
D'entrada, Gran Ull els va donar una bona notícia: els suprians no tenien
menjar, ja no els quedaven reserves i enviaven homes a la selva a cercar-ne.
La seva idea era atacar el grup de guàrdies del pas al sector 10 per poder
reunir tot el seu poble en zona segura. En Tarm li va treure del cap tot dient-
li que el seu poble ja havia patit massa baixes, que ara amb tots els suprians
amoïnats per l'aïllament no els atacarien pas. Més valia que es refugiessin
tots a les cobertes altes del sector 45 on podien rebre ajut, menjar i si s'es-
queia, un camí de fugida per part dels republicans.
El que sí va demanar en Tarm és que li facilités la comunicació amb algun
cap de selvàtics, dels que hi havia per la zona del sector 10, a baix a l'est
com deien ells. Gran Ull va dir que enviaria un emissari pel camí que passa
per la República.
En tornar al despatx, els col·laboradors li van exposar un pla que havien
ideat mentre ell parlava amb Gran Ull.
—Nosaltres tenim paper i impremta i Supra no. Si via l'oposició distribu-
ïm uns papers on s'expliqui que realment els qui van anar a la selva van
atacar a una potència estrangera i van perdre, els recordem que hi ha civils
que hi van anar a la força i que els Superiors els han abandonats, és possible
que es produeixi una reacció en contra del sistema per part de molts dels
normals i dels especialistes —exposà la Marla.
104
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Em sembla bé. Vadís, te'n podries ocupar tu de redactar el full? Quants
n'hauríem de fer? —preguntà en Tarm.
—Jo crec que això ens ho poden dir els de l'oposició. Tenim algú al tub de
Xara en aquests moments? —demanà la Mirtela.
—Sí, la Namàlia ja hi deu ser. Si vas al comunicador podrà preguntar quants
fulls podran distribuir.
—A més s'ha de fer en una lletra que sembli dels terminals, alguna de les
que feu servir aquí podem costar de llegir a Supra —digué en Ziol.
—Tens raó, no hi havíem pensat. Tampoc no han de ser gaire grans, que es
puguin amagar bé.
—I les noies, d'on han pogut treure cinquanta noies per “distreure” els
homes? —preguntà la Marla.
—Ja ho hem preguntat als drogats: no ho saben. Queda l'oficial. Ja ho
provarem amb ell més tard.
•••
El vespre, mig adormit, en Ziol sempre tenia moltes idees sobre el proble-
ma dels terminals i en aixecar-se les oblidava. Si anava a l'habitació i s'esti-
rava al llit potser en recordaria alguna.
No va haver d'estirar-se per començar a treballar. A la sala dels terminalis-
tes qualsevol cosa el distreia, aquí no. Va ordenar les seves idees.
• Algunes parts de PORNOPORNO no tenien cap utilitat per a l'aplicació.
• PORNOPORNO no accedia directament a les càmeres.
• Les línies on s'activava la càmera eren part del programa anterior que
havia servit per fer els enregistraments.
• L'autor, d'alguna manera, tenia un codi que l'autoritzava a fer accions que
en condicions normals li haguessin estat impedides.
Va recordar que a Nova hi havia una opció de seguretat. Hi va entrar en la
seva còpia, Tenia cinc nivells: Nivell cinc i quatre apareixien “no activats
per l'usuari”, el nivell tres posava “actiu” i els dos altres posava “no dispo-
nibles a Nova”
En uns minuts ja veia con anaven: s'activava un codi i calia entrar-lo per
accedir a les aplicacions. Si entrava un codi de nivell quatre activava totes
les aplicacions protegides amb codi de nivell cinc. Segur que amb un codi
de nivell u podria accedir a qualsevol aplicació.
Ho va veure instantàniament. Com si ho tingués davant dels ulls. Una línia
de PORNOPORNO era un recordatori de codis que el seu programador
havia escrit allí per trobar-los fàcilment, perquè no els hi descobrissin o per
105

qualsevol altre motiu. La va cercar ràpidament. La línia deia:
*//5:xxx/4:GTLMNP52GJS3GTFD/3:7Y7NY0LO4LDD6ZPK/
2:ELRM5PP3C2DK1EX3/1:???//*
Va provar el codi: GTLMNP52GJS3GTFD al nivell quatre de Nova. Obria
qualsevol aplicació amb codi de nivell cinc. Va provar
7Y7NY0LO4LDD6ZPK i tots els codis de nivell quatre i cinc van quedar
desactivats.
Es va posar a tremolar, va prémer tres vegades la tecla gràfics, a continua-
ció dos cops la de majúscules, la seqüència que penjava el terminal. Va
entrar el codi de nivell dos, res. El de nivell tres, res, El de nivell quatre, res.
Falsa pista, creia haver estat tan a prop…
Ho va comprendre. Quan penjava el terminal anava directament a l'aplica-
ció CENSOR i no pas a l'opció de seguretat del terminal. Probablement
CENSOR impedia accedir a seguretat.
No van passar ni cinc minuts, les estones inspirades s'han d'aprofitar, quan
va veure una cosa dins de l'aplicació de comunicacions, la que permetia
d'enviar textos a un altre Nova instal·lat a un altre terminal, una opció en la
que no havia parat esment. O potser era que s'havia activat en entrar el codi
de nivell tres. Res d'estrany, calculaven que a Nova hi havia més de dos
milions de funcions diferents disponibles i no era possible provar-ho tot.
S'anomenava “preferències de comunicació”. Hi va entrar. Estava activa-
da l'opció de text i desactivades les d'àudio i de vídeo. Va activar àudio. Va
enviar un missatge al Nova d'en Tomen, a la sala dels terminalistes. El ter-
minal deia “trucant”. En uns segons va sentir la veu d'en Tomen dient:
—Mireu, què m'ha sortit a la pantalla, i quan jo no feia res. He tocat el
quadre verd que hi posava “contestar” i ara diu “comunicació àudio activa”.
En Ziol ho va veure clar. Sense dir ni una paraula va cancel·lar la comuni-
cació. Va activar l'opció de vídeo i va tornar a demanar el Nova d'en Tomen.
Quasi immediatament va aparèixer la cara d'en Tomen dient.
—Què és això? Què hi fa en Ziol, aquí al terminal? —tothom es va posar
davant la pantalla mirant en Ziol que va saludar amb la mà i va dir:
—Hola.
La commoció va ser considerable. En qüestió de minuts, gairebé tots els
ciutadans de la República se n'havien assabentat. Tot i no haver-hi fins aquell
moment un sistema de telefonia, la notícia es va propagar a una velocitat
propera a la de la llum. Multitud de persones volien provar la videocomuni-
cació als pocs terminals on en aquells moments es podia fer.
106
MEMÒRIA PROHIBIDA
Ràpidament es va veure que per rebre una trucada no calia tenir Nova
instal·lat al terminal, rebre trucades semblava una aplicació interna dels propis
terminals. Calia el codi del terminal: sector, coberta i habitació, exactament
les dades que apareixien al terminal en engegar. Tampoc calia tenir el termi-
nal engegat, en rebre la trucada es posava en funcionament tot sol. Les pos-
sibilitats eren immenses. Els riscos desconeguts.
Per trucar sí que calia Nova, el de veritat o el transferit, probablement
CENSOR inhibia l'aplicació de trucar dels terminals fixos. En Ziol, de mo-
ment no veia com establir una comunicació sense que des de l'altra banda
l'activessin. Encara hauria d'estudiar més PORNOPORNO.
Aviat tothom volia col·locar Nova al seu terminal per poder fer trucades. A
uns set minuts per instal·lació es trigarien més de deu dies a activar tots els
terminals de la República.
La directora va convocar el Consell per a aquella mateixa tarda.
•••
La Mirtela va parlar pel comunicador amb la Matgà, via la Namàlia. La
idea de les octavetes li va agradar i va demanar que sortissin signades per
l'oposició interna de Supra. Ja es podien imprimir. Aquell mateix vespre
provaria de reunir el màxim de representants de l'oposició i els demanaria
que aprovessin el pla, però ja amb les octavetes fetes, així guanyarien temps
i es podrien fer més càrrec del que serien els papers.
Quan va arribar l'emissari de Gran Ull no va venir pas sol. L'acompanya-
ven dos homes que duien una noia supriana lligada i emmordassada.
—Regal de Gran Ull.
En Tarm va pensar: poques paraules i bona pronunciació. Va ser l'única
frase que va entendre. Va cridar la Mirtela com a intèrpret. Li va dir que
demanés als selvàtics que vigilessin l'accés al sector 10 i avisessin la Repú-
blica en cas de moviment dels guàrdies que hi havia. El selvàtic probable-
ment ho va comprendre i va partir ràpidament.
La noia que es deia Rídea estava morta de por. Tenia disset anys. Va explicar
que s'havia escapat dels guàrdies i que els selvàtics l'havien capturada. Deia
que a Supra li havien parlat d'una feina de colonització de noves cambres
agrícoles i que es va trobar a l'altra banda del tub amb cinquanta noies més i
amb les condicions canviades. Havien de satisfer els desitjos sexuals dels
guàrdies. La majoria s'hi van negar i els guàrdies les van tancar a un passadís
fosc. De tant en tant venien i se n'enduien unes quantes. Feia uns dos dies que
no els donaven menjar quan li va tocar a ella, però abans que li poguessin fer
107

res, es va escapar corrent cap a la selva on els seus habitants la van capturar.
La Mirtela la va creure però la van mantenir aïllada. La República no po-
dia admetre un nombre massa elevat de refugiats i si s'havia de tornar la
noia a Supra més valia que no sabés massa dades del lloc on havia estat.
Més tard quan van donar la droga a l'oficial ho va confirmar, les noies havi-
en estat enganyades. S'havia de fer arribar la història d'aquestes noies als
suprians, encara eren a temps de posar-ho als fulls.
•••
El Consell d'aquell vespre va ser atípic. Alguns dels seus membres, especi-
alment els més grans i els conservadors no acabaven d'entendre les implica-
cions de l'afer de les videocomunicacions.
—Mentre la videocomunicació depengui de tenir Nova instal·lat, sols des
de la República podrem establir comunicacions —explicava la Mirtela—.
La meva opinió és que hem d'emprar les possibilitats que tot això ens dóna
per establir comunicacions amb tots els pobles del Món.
—Si ens comuniquem massa amb els exteriors perdrem les essències del
nostre poble —cridava en Zanor— crec que s'ha de prohibir absolutament
intentar comunicar-se amb qualsevol exterior.
—Reconec que en algun cas pot ser perillós que els exteriors coneguin la
nostra República, però si obrem amb prudència no ens exposarem a res
—opinà en Tarm.
—I què és prudència? —deia en Boirim, gran amic d'en Zanor— si ho fem
servir sabran que nosaltres som superiors i per pura enveja ens atacaran.
—No m'agrada sentir que som superiors, tots els homes som iguals —afirmà
la directora Utàlia que malgrat, o gràcies, a la seva edat tenia una visió molt
més amplia de la realitat—, si som més rics és perquè els nostres avantpas-
sats s'ho van treballar. El que no podem fer és anar per tot el Món explicant
o venent la nostra ciència i tecnologia a persones que la voldrien emprar per
a la violència o l'accés al poder. Comunicar-nos amb exteriors no vol dir
donar-los la nostra posició ni dir-los que som molt pocs ni exposar-nos a
cap perill. Amb unes normes de prudència, la videocomunicació ens pot
permetre de fer-nos una idea del Món i de la seva gent. Amb aquestes dades
podrem prendre decisions futures.
—Crec que el millor serà elaborar unes regles sobre la política a seguir en
els contactes per videocomunicació amb els exteriors. Presentaré una pro-
posta a aquest Consell, ja que per càrrec em pertoca a mi elaborar-la —digué
finalment la Mirtela— de moment crec que hem de demanar a tots els ciuta-
108
MEMÒRIA PROHIBIDA
dans que no provin d'establir cap comunicació externa des dels terminals
que tinguin activats.
•••
A Xara, fins i tot en moments de crisi es mantenia la rutina. Un superior
amb dues noies per tota la nit. Era un preu a pagar per sobreviure. Aquell
vespre no hi va haver cap problema, el superior va quedar narcotitzat a la
segona copa.
Els membres de l'oposició van anar arribant fins un total de deu i van passar
a la cambra oculta. La Matgà hi entrà amb els fulls. La Troimà retransmetia
des del tub. De fet, es dedicava a fer bromes sobre el superior dormit i la noia
nua que hi havia al seu llit. Quan la noia va sentir la broma, la Troimà parlava
prou fort, es va dedicar tota l'estona a fer veure que feia coses amb el dormit.
I la Troimà ho retransmetia. Finalment els tancats van sortir, la darrera va ser
la Matgà que va fer un senyal de victòria. Repartirien els fulls aquell mateix
vespre i els set conspiradors que podrien ser més sospitosos tornarien ràpida-
ment a l'amagatall fins que passés la previsible tempesta.
El superior es despertava. Passada un estona la Matgà i la seva companya
per una vegada van fer la feina que es suposava que farien. Quan el superior
va quedar satisfet, una altra copa i a dormir, que tornaven els de l'oposició.
Una operació perfectament cronometrada.
Al matí següent la commoció a Supra va ser considerable, la Guàrdia mai
no havia vist un full volant, els superiors van determinar immediatament
que era cosa dels exteriors però la gent normal, en els dos sentits de la
paraula, va quedar esgarrifada. Molta gent va prendre consciència que l'es-
taven enganyant i els més mesells estaven desconcertats.
Boca a boca va passar la consigna que els pares de les noies anirien a les
12:30 a la planta 67, a l'escala principal de pujada als apartaments dels su-
periors, a demanar que passava amb les seves filles.
A l'hora de la concentració hi havia molta més gent que els pares de les
noies, l'escala era plena de gom a gom. Hi havia amics dels treballadors que
no tornaven i fins i tot dones de guàrdies. Sense avís previ, de les plantes
superiors van sortir multitud de guàrdies amb les seves porres, la gent no
podia sortir de l'escala i aleshores la Guàrdia va carregar. El resultat: vint-i-
nou morts i més de vuitanta ferits.
Els superiors van decretar l'estat d'emergència, ningú no podia sortir als
passadissos. Van enviar els guàrdies a detenir els caps de la revolta però els
més coneguts dels dissidents no eren a les seves llars.
109

Les notícies van arribar ràpidament a la República via Xara. La divisió
entre els propis superiors també es va palesar des dels tubs de la coberta 68.
Era notori que bastants dels superiors no eren partidaris de la repressió ge-
neralitzada, sia per por a les conseqüències sia per motius més ideològics.
El fracàs dels intents d'obertura de la sala dels gels, havien deixat en mino-
ria els durs que consideraven prioritària l'expansió territorial. El grup més
nombrós era el que considerava essencial preservar la seva autoritat i privi-
legis pragmàticament, sense necessàriament conservar els mites associats
als superiors i al govern.
110
MEMÒRIA PROHIBIDA
12 Revolució
A la República finalment s'havia restablert el subministrament d'aigua ca-
lenta. Una gran partida de canonades de canya importada de Bam ho havia
permès. El cabal d'aigua que anava vers el sector glaçat també havia aug-
mentat considerablement i Enginyeria considerava que era impossible que
a hores d'ara els suprians aïllats el poguessin tallar o desviar encara que
descobrissin les portes falses.
De Xara va arribar un memorial dels opositors de l'amagatall, amb reivin-
dicacions per a una negociació amb els superiors.
El Consell va decidir que era preferible aconseguir la rendició dels aïllats
abans de negociar amb els caps rebels. No es refiaven gaire que la caiguda
dels superiors acabés pacíficament i van acordar fer una edició de cinc mil
exemplars de l'adaptació d'un llibret republicà per a nens on s'explicaven les
virtuts de la democràcia i dels mètodes no violents, per poder-los repartir a
Supra tan bon punt es restablís la comunicació. Si el procés s'allargava es
passarien a Xara des del tub malgrat la dificultat d'haver d'enrotllar cada
llibret per passar-lo pel forat.
En Tarm va anar a trobar-se amb Gran Ull amb un grup molt nombrós de
voluntaris i voluntàries.
Els selvàtics ja havien fet una quinzena de presoners més, tots treballadors o
guàrdies i estaven impacients per acabar ràpidament el problema. Tots els
suprians, menys els del pas del sector 10, estaven concentrats a l'entrada del
sector 44, a la zona dels túnels, i no s'atrevien a sortir a la selva. En Tarm amb
mitja dotzena de persones més, vestides amb un uniforme acabat d'inventar i
ben coberts pels selvàtics que van restar al seu darrera, es van avançar.
Els suprians van trigar a donar senyals de vida. Finalment va aparèixer un
oficial de la Guàrdia.
—Volem parlar de la vostra situació, sabem que teniu superiors entre vo-
saltres. Que en surtin dos per negociar.
L'oficial es va retirar i vint minuts més tard van sortir dos superiors amb un
nombrós grup d'oficials.
—Esteu aïllats, el vostre poble no us pot ajudar i no teniu menjar. Ja heu
perdut molts homes. Us proposem una sortida honorable.
—Parleu —els superiors encara mantenien un to insolent totalment ridícul
111

en les seves circumstàncies.
—Romandreu als corredors de la coberta 55 sense sortir a la selva, fareu
venir el destacament del sector 10, ens lliurareu tots els presoners que teniu
i totes les noies. Un superior vindrà amb nosaltres com a representant.
—A canvi us donarem menjar, us tornarem els presoners, excepte l'oficial,
i negociarem amb Supra el vostre retorn.
Els republicans esperaven un llarg estira i arronsa. No va caldre, en cinc
minuts, havien acceptat totes les condicions.
Els corredors de la coberta 55 sols tenien un pas de sortida i eren fàcilment
controlables. El superior va ser conduït, ulls embenats, a la República i va
fer un llarg recorregut pel seu interior. Deuria pensar que era dotzenes de
vegades més gran que del que en realitat era.
Les noies, cinquanta-tres sense comptar la Rídea, estaven mortes de fam.
A la mateixa Selva els van donar fruits secs i llaminadures. En arribar a la
República se les va conduir per un recorregut poc significatiu a unes sales
annexes a l'estadi, equipades amb dutxes d'aigua calenta, taules i llits. Va
ser feina de la Mirtela, la Cídia i de les noies que havien vingut de Supra,
inclosa la Ròssia, acollir-les i recuperar-les en la mesura de les possibilitats.
Les van fer dutxar, els van donar roba nova, unes túniques molt més blan-
ques que les que tenien a Supra, que s'havien confeccionat per a una festa
esportiva prevista properament, posteriorment un dinar abundós i finalment
van rebre paper per escriure a la família. Els van demanar que no s'estigues-
sin de posar-hi tots els detalls.
En sortir la Cídia va abordar la Xandra.
—Com et va anar ahir amb en Tarm?
—Que és que tothom sap amb qui passa la nit tothom aquí?
—Sí, aquí no s'acostumen a amagar aquestes coses. Com va anar?
—Bé, realment és molt maco però diu que amb calma, que ens veurem
d'aquí uns dies i que ho provi amb altres.
—I ara ja en tens de ganes de provar-ho amb altres?
—Sí, ara sí.
—Si vas a l'habitació dels miralls després de sopar, te'n muntaré una de
grossa.
—Hi aniré.
La hi va muntar. Quan hi va arribar ja l'esperaven. La Cídia en sabia i ja
havia alliçonat en Moun i en Renort, dos dels companys de l'escola. No
tenien l'experiència d'en Tarm però sí la tendresa. La Xandra els va tastar a
112
MEMÒRIA PROHIBIDA
tots dos. I entre ella i la Cídia tots dos van quedar ben satisfets. I elles més.
•••
Dos dies més tard la situació a Supra era més crítica que mai. La línia dura
dels superiors que controlava la Guàrdia encara no havia aixecat la prohibi-
ció de sortir fora de les cambres i molta gent no tenia menjar.
De fet, set-cents guàrdies eren molt pocs per vigilar setanta mil persones i
quan la gent va començar a sortir dels apartaments per anar a cercar ali-
ments, la Guàrdia que estava massa dispersa no ho va poder impedir. Va
haver-hi detencions, però els passadissos ja no eren domini exclusiu de la
Guàrdia. La idea dels fulls volants havia agradat a moltes persones, un ma-
gatzem de papir va ser saquejat i en poques hores circulaven milers de fulls
escrits a mà amb consignes contra els superiors i la Guàrdia.
Gairebé totes les cartes de les noies van arribar a les famílies, i les cartes
descrivien com els guàrdies les havien violades. Les cartes van passar de
mà en mà i va ser molta la gent que en va llegir alguna, moltes vegades
signada per una noia a qui coneixien. Va ser la gota que va fer vessar el got.
La consigna va sortir del grup de Xara i va ser: “captureu guàrdies”. A
darrera hora de la tarda ja n'havien agafat més de cent.
Quan els comandaments de la Guàrdia se'n van adonar ja era massa tard.
Van donar l'ordre de replegament a la caserna central de la coberta 68 amb
la intenció de fer recompte i reorganitzar-se. Va ser una greu errada tàctica.
En veure que no es veien guàrdies pels passadissos, els suprians van sortir de
les cambres. A Supra no es recordava cap manifestació, però la d'aquell vespre
va ser memorable i espontània. Més de cinc mil persones es van reunir a la Gran
Sala que tenia capacitat per a unes tres mil. Una dona parlava als presents:
—Encara no ho tenim tot guanyat, la Guàrdia encara té armes i els superi-
ors no es rendiran fàcilment. Us proposo de bloquejar amb barricades, ara
mateix i per sorpresa, les tres cobertes més altes. Ells no estan acostumats a
la nostra iniciativa. Demano també ara mateix noms, els noms de tots els
violadors i assassins. Exigirem el seu càstig, no ho volem oblidar…
Les aclamacions van ofegar la veu i la multitud va sortir escales amunt.
Realment hi va haver sorpresa, abans que la Guàrdia decidís carregar, i en el
mateix punt on s'havia produït la matança, es va aixecar una barricada amb
mobles, portes, caixes i troncs. I en pocs minuts vuit barricades més bloqueja-
ven tots els altres accessos. A la presó de la coberta 37 es van canviar les
tornes, els carcellers van acabar a les masmorres i els presos van ser alliberats.
•••
113

A la República les notícies hi arribaven de mica en mica, al Consell es
vivia una certa preocupació.
—Que no se'n refiïn, no tenen experiència, els superiors controlen més de
cinc-cents guàrdies, tenen menjar i armes. El replegament a la coberta 68
encara no és una derrota —digué la directora.
—Jo crec que podem fer servir els terminals per negociar. Podem tapar la
càmera del nostre costat i parlar amb els caps de la revolta —opinà la Mirtela.
—Serà un perill que sàpiguen que els terminals serveixen per comunicar-
se —deia en Zanor, sempre amb les seves pors.
—És inevitable que tot el Món ho acabi sabent, però mentre no tinguin
Nova, ells sols no podran establir comunicació. A més, amb la càmera tapa-
da creuran que només és un sistema de comunicació per so —intervingué
en Tarm—, demanaré ara mateix a la Matgà que convoqui la direcció de la
revolta al terminal de la seva cambra. La nostra prioritat és ara establir una
frontera ferma però que permeti la comunicació amb Supra. Els enginyers
estan acabant una porta segura que es podrà instal·lar a la sala dels gels, allà
on van a parar tants tubs, al sector 44. Tindríem una sola porta molt més
fàcil de controlar que la cinquantena de tubs que hi ha actualment.
El Consell va aprovar la negociació via el terminal i es va desplaçar a un
despatx veí on hi havia un Nova instal·lat. Van comunicar amb Xara.
A la cambra hi havia la Matgà, vestida, i el comitè de govern de la revolta,
unes deu persones més. La qualitat de la imatge i el so eren excel·lents. Els
suprians van comprendre el sistema de comunicació amb molta facilitat. La
proposta va ser:
• Des de la República tallarien l'aigua i des de Supra trencarien el gel per
establir comunicació.
• Aleshores els guàrdies de la Selva passarien a Supra on serien capturats
d'un en un per sorpresa.
• Els treballadors i les noies vindrien més tard.
• Els enginyers de la República instal·larien una porta a la sala dels gels.
• Una delegació de republicans passaria a Supra per ajudar en el setge i la
negociació amb els superiors.
• Els suprians es comprometien en cas de rendició a no matar ni torturar els
presoners i a fer-los judici.
• Supra aboliria el sistema de classes.
• S'escolliria un govern mitjançant eleccions lliures.
• Es comprometrien que Supra renunciés a qualsevol reivindicació territorial.
114
MEMÒRIA PROHIBIDA
• Establirien un tractat de comerç amb la República.
De manera provisional els opositors presents ho aprovaren. Era bastant
evident que la cultura política dels suprians era molt baixa, ells mateixos ho
reconeixien, i que la República d'alguna manera hauria de tutelar la transi-
ció cap a la democràcia.
•••
Quan es va obrir el pas a la sala del gel, una vegada arribats allí els engi-
nyers i començada a muntar la porta, que era la prioritat de la República, els
guàrdies d'un en un, no podia ser d'un altra manera anant per un tub, van
començar a tornar a Supra. Allí eren emmanillats i conduïts a la zona de la
coberta 36 habilitada com a presó. Era segur que allí no hi havia camí sub-
aquàtic. Els treballadors van ser fitxats, ja que alguns havien participat en
abusos a les noies, i posteriorment posats en llibertat gairebé tots.
Els selvàtics van festejar la retirada dels invasors. Gran Ull va lliurar els
cadàvers dels quinze homes que havien mort i va acordar mantenir obert un
corredor des de Supra a la República, pel camí que passava pel forat secret
de la coberta 70. A canvi els republicans els van regalar matxets d'acer i van
acordar un pagament en espècie com a lloguer del camí. Ara es podria anar
de la República a Supra en mitja hora, comptant un pas de cinc minuts pels
tubs que més endavant, volant una porta, es podria evitar definitivament.
La delegació de la República que l'endemà al matí es va dirigir a Supra
estava encapçalada per la Zigènia i comptava amb la participació de la Dra-
gla que durant el seu exili, que sempre havia volgut temporal, havia redactat
un projecte de constitució per als suprians. En Vadís, la Namàlia i la Marla
hi havien afegit alguns suggeriments però no hi van voler anar amb la pri-
mera visita tot i que hi van ser convidats.
El comitè de govern de la revolta els va rebre sense fer-ne gaire ressò
popular ja que encara eren molt vives les prevencions contra els exteriors.
Es va acordar fer assemblees per corredor per escollir un centenar de repre-
sentants que controlarien al comitè de govern provisional que s'hauria de
constituir abans d'una setmana.
S'ajornava el judici als detinguts fins que s'elaboressin noves lleis civils i
penals. Provisionalment es va adoptar una versió adaptada de les lleis de la
República, on realment s'havien d'aplicar molt poc.
El bloqueig de les tres plantes superiors es va completar amb l'arribada de
materials fabricats expressament pels republicans que van assegurar tots els
accessos.
115

A Supra els llibres eren escassíssims i escrits a mà, “Què és la democrà-
cia” va ser un èxit editorial sense precedents. Se'n van haver d'imprimir cinc
mil exemplars més.
•••
La descoberta per part dels terminalistes d'un sistema de control de les
trucades va suposar un alleujament per a la Mirtela. Era fàcil fer que un
terminal restringís les seves trucades al seu sector o a una sèrie de terminals
concrets. Ja no hauria de patir perquè un nen volgués fer proves amb els
exteriors.
Com que la seva segona, la Zigènia, ja havia demostrat ser una molt bona
cap de delegació, la Mirtela s'havia pogut desvincular de les negociacions
amb Supra, ja que es volia dedicar al tema de la comunicació amb els exte-
riors. Va demanar a la Marla que li fes d'adjunta en aquest projecte, apreci-
ava la seva intel·ligència poc contaminada pels costums republicans i la
seva capacitat d'observació. Amb el sistema social de la República no seria
problema per a un adolescent estudiar i fer una feina, es mirava que la feina
fos part de l'estudi i els companys ajudaven a compensar les hores de menys
amb lliçons personalitzades. Les dues van coincidir que la primera part del
pla hauria de consistir en un contacte totalment passiu amb la càmera tapa-
da. El sistema de comunicacions permetia diverses modalitats de trucada.
Van decidir emprar-ne una de silenciosa que engegava automàticament el
terminal de destí. Si una persona d'allí premia qualsevol punt del tauler de
comandes, sortia un missatge de text a la pantalla i s'establia la comunicació
en àudio i en vídeo. Per tallar la comunicació des del terminal que l'havia
rebut calia prémer específicament la tecla d'anulació o apagar el terminal.
Moltes vegades amb aquest mètode es podia establir i mantenir una comu-
nicació sense que a l'altra banda s'adonessin que passava res d'estrany. L'in-
convenient del mètode és que no cridava gaire l'atenció del destinatari i
podien passar hores abans que ningú no toqués el terminal i el fet que no
contestessin no volia dir en absolut que la cambra on hi havia el terminal
trucat estigués desocupada.
Van calcular que en una setmana podrien entrar en contacte amb la major
part dels sectors del Món, sense despertar cap mena de sospita. El Consell
ho va autoritzar.
•••
—Ara tenim unes dades molt importants que poden canviar la visió global
del Món —afirmava en Fosmein, el cap dels físics de Nova—. Si no anem
116
MEMÒRIA PROHIBIDA
errats, el Món no pot tenir més enllà de 6.600 anys. Les traces d'isòtops que
detectem amb el nou espectrògraf de masses i les traces de radioactivitat a
la ceràmica de les parets així ho afirmen.
—No pot haver-hi algun error sistemàtic en aquesta mesura? —preguntà
en Valac.
—Quatre mètodes diferents de datació coincideixen. Un d'ells ha estat un
invent nostre, diferent als mètodes de datació que apareixen documentats a
Nova.
—A més, concorda amb les dades dels enregistraments —intervingué la
Veilà, la companya d'en Valac, que feia anys elaborava una tesi sobre les
dades que es podien extreure de les pel·lícules—. Suposo que creieu que als
que passen al Món no hi surten mai rellotges, o que en tot cas no s'hi veu
mai la data. Això no acaba de ser cert del tot. En diverses ocasions n'hi
surten de llunyans o en moviment, però llegibles passant la pel·lícula qua-
dre a quadre, o reflectits en un mirall o en un objecte brillant. En els quaran-
ta casos que s'ha pogut llegir una data. Sempre és d'entre 2571 i 2631.
—L'escenari més viable és que el Món va ser construït a l'entorn del 2570.
Uns seixanta anys més tard alguna cosa va anar malament i la societat es va
trencar —en Valac va resumir la història del Món tal com ell la veia—, això
ens planteja una qüestió i m'atreveixo a fer una hipòtesi. Perquè les dates
dels rellotges no van començar amb el Món? La meva resposta és que hem
heretat un calendari més antic, el dels que van fabricar el nostre Món.
—Realment, el fet que l'any no sigui un nombre enter de dies, que hi hagi
anys de traspàs i amb anomalies, sempre m'ha fet pensar que el calendari
podia dependre d'algun fet natural periòdic anterior al nostre Món —afegí
en Fosmein.
La segona cosa que us volia comentar és una altra anomalia. Nova dóna
per fet que existeixen masses molt més grans que el Món dins un espai que
podria ser infinit o en tot cas molt gran. Si el Món està dins un espai amb
altres masses, degut a la força de la gravetat seguirà una trajectòria que
s'anomena òrbita. Amb el gravitòmetre diferencial que hem muntat a l'esta-
di, hem arribat a la conclusió que tot el Món està seguint una òrbita dins un
camp gravitatori central, com el que pot fer una massa enorme. La gravetat
mateixa no la podem mesurar, ja que no tenim referències externes, però la
variació de la gravetat, el gradient, que genera una força anomenada marea,
sí. Encara estem analitzant els resultats perquè podria ser que existís una
segona massa molt més gran i llunyana que la primera, això ens complicaria
117
 MEMÒRIA PROHIBIDA
el problema. Una de les noies que va venir de Supra, la Xandra, és molt l'anomalia. Demanaria a en Fosmein que algú repetís els càlculs per un altre
bona calculant i li he passat el problema. mètode. Les seves conclusions eren prou estranyes:
—Heu d'acabar els càlculs. Ho presentarem al Consell però no et pensis El Món, en un període indeterminat, girava al voltant d'una massa que al
pas que els conservadors admetran l'existència de Mons exteriors al nostre seu torn voltava una segona massa en un període d'una mica més de dos
basats en els càlculs d'una noieta de setze anys. dies. Tot aquest conjunt de masses voltava a l'entorn d'una tercera massa
••• molt més gran amb un període de mig any aproximadament. Una mica mas-
La noieta de setze anys no va dormir gaire aquell vespre. Eren les 02:00 sa complicat per ser veritat.
quan va anar a despertar en Ziol perquè l'ajudés en un punt concret de la Quan l'endemà a primera hora en Fosmein i en Valac van rebre els resul-
programació de Nova. Afortunadament en Ziol tot i que li va costar despertar- tats tampoc no els sabien interpretar. Semblava massa complex. Malaurada-
se, li va resoldre els dubtes en un moment. En Ziol se'n va tornar a la seva ment les observacions gravitatòries no podien aclarir l'escala de les distàn-
habitació i va veure la Marla que mig es despertava. Ara era ell qui no tenia cies, una gran massa llunyana podia fer els mateixos efectes que una massa
ganes de dormir, més aviat les tenia d'una altra cosa. Va despullar la Marla, més petita però més propera.
que mig adormida es va deixar i li va començar a fer l'amor. Ella divertida per
la sorpresa feia com si encara dormís, era la primera vegada que en Ziol pre-
nia la iniciativa. En aquell moment la Xandra obrí la porta, sense trucar, ja que
no volia despertar la Marla, encara li volia fer una altra pregunta a en Ziol. Va
tancar immediatament però ja ho havia vist. I ella tota sola. La gravetat podia
esperar. Va anar fins a la sala de jocs que era l'únic lloc una mica actiu a
aquella hora: tot gent gran. No, en una butaca hi havia en Parm, un noi del
grup d'en Ziol, no podia tenir encara quinze anys, no el coneixia gaire. Quan
s'hi va acostar, el noi amb veu de pena ja donava explicacions.
—No tenia son…
—Vols venir a l'habitació dels miralls?
Va ser ràpid, el noi no tenia gaire experiència i li va agrair fins i tot una
mica massa. La Xandra va pensar que els noiets de l'edat d'en Parm tenien
una certa gràcia, hi tornaria. Ara ja estava en forma per tornar al seus gradi-
ents de gravetat.
Malgrat algun dubte amb les indicacions d'en Ziol, li va ser fàcil d'escriure
un petit programa a Nova per determinar els efectes que diverses masses
externes a diverses distàncies produïrien al Món. Va introduir dues masses.
Va canviar les dades fins que els resultats s'ajustaven a l'experiment, els
resultats actuals.
Quan va comprovar les dades dels primers experiments que s'havien fet
feia vuit mesos per constatar l'existència de la gravetat, va veure que no
acabaven d'encaixar. A cap distància, amb cap combinació de les dues mas-
ses. Hi havia alguna mesura en dates intermèdies. La discrepància sembla-
va periòdica. Potser s'hauria d'introduir una tercera massa que expliqués

118 119

13 Exteriors
—I aquí queden reflectits tots els informes de l'equip de comunicacions. No
és gaire optimista l'esquema del Món que ens està sortint —digué la Mirtela
en acolorir una zona a un esquema que representava els diferents països—. A
nosaltres que ens semblava que a Bam eren endarrerits i autocràtics.
En un quadre hi havia una descripció dels colors de l'esquema:
Negre . . . . . . . . . . . El terminal no truca, com al sector glaçat.
Marró . . . . . . . . . . . . Truca però no contesten, com a la selva.
Groc . . . . . . . . . . . . . Societat tribal, parament bàsic, com a Lural.
Taronja . . . . . . . . . Parament pobre, llenguatge inculte, com a la Federació.
Rosa . . . . . . . . . . . . . Una certa tecnologia i comerç, com a Bam.
Lila . . . . . . . . . . . . . . . Organitzat i amb tecnologia mitjana, com Supra.
Blau . . . . . . . . . . . . . . Tecnologia comparable a la República.
Verd . . . . . . . . . . . . . . Tecnologia superior a la de la República.
—Sols un altre país blau i cap de verd, no crec que a cap dels sectors on no
hem aconseguit que ens contestin hi puguem trobar res que tingui un cert
nivell, si no és que coneixen la comunicació pels terminals i s'amaguen
voluntàriament —digué la Marla contemplant l'esquema.
—Sort en tenim que el país blau té bona pinta perquè n'hi ha un de lila que
és preocupant i a més el tenim a prop. Suposo que és el país dels jamians, el
que va fer la guerra amb Supra ara fa 125 anys, és als sectors 41, 42, 77 i 78
i tot i que sembla ric i amb tecnologia, hi hem vist una gent que sembla
primitiva. Aquest matí en vull fer un estudi més a fons. Vine, que hi tenim
un parell de terminals connectats.
Al primer terminal s'hi veia part d'una cambra amb una vintena de dones i
nenes cosint. Anaven gairebé nues i estaven molt primes. El ritme de treball
era intens.
Al segon terminal s'hi veia el que semblava una sala d'estar particular.
Quatre criatures d'entre mesos i cinc anys hi jugaven, tenien moltes jogui-
nes. Tot era net i endreçat. En un determinat moment el nen gran cridà i
immediatament aparegué una dona vella, prima, amb una mena de davantal
blanc i el nen li començà a donar ordres. La dona semblava espantada i
120
MEMÒRIA PROHIBIDA
acomplia tots els desitjos del marrec.
Al primer terminal s'hi van sentir crits. Hi havia un home uniformat que
amb una tralla estava pegant una de les dones i la va fer caure a terra, les
altres feien com si no veiessin res. Va venir un altre home, amb un uniforme
amb més galons i amb una veu aguda que quasi espanta la Marla que ho
veia i sentia a la pantalla, va dir:
—Si torna a passar, castigarem tota la sala. Aquesta —senyalà la que era a
terra— que torni a la feina i me la porteu al vespre en acabar.
—Són com esclaves —digué la Marla esgarrifada— la que cuida als nens
també.
—I també tenen esclaus —afegí la Mirtela que acabava d'aconseguir una
altra comunicació—, fixa't en aquesta cambra, aquests homes estan treba-
llant lligats de peus. Miraré d'establir algunes altres comunicacions.
Va ser molt dur pels republicans i per la Marla el que van observar aquell matí.
D'aquell país en deien Jami, era realment el que havia fet la guerra amb Supra.
I va ser fàcil de veure perquè per tot arreu hi havia cartells amb lloances a Jami,
al seu imperi i al seu Líder, així anomenaven al qui manava, del que no sortia
mai el nom propi. També era omnipresent un símbol format per dues circumfe-
rències negres l'una dins de l'altre una mica excèntrica.
Un fet va colpir especialment la Mirtela. A la sala dels nens hi va entrar
una dona jove de no més de vint-i-cinc anys amb la pell carregada de cos-
mètics. Els nens grans li van dir mare i en agafar el petit el va anomenar fill
meu. Una dona amb quatre fills. Era una norma absoluta a tot el Món, a tots
els països que coneixia, que una dona sols havia de tenir dos i ocasional-
ment tres fills. Per tenir un fill s'havia de menjar el fruit de la mare durant tot
un mes, no hi havia fills no volguts. La tradició de tots els pobles i religions
del Món sempre deia que el fruit de la mare era un regal dels creadors,
fossin qui fossin, per evitar que la gent es morís de fam. Els biòlegs de la
República estaven convençuts que el regal era doble, que la fertilitat era
l'estat natural de la dona i que alguna cosa no identificada de l'ambient,
l'inhibia. El fruit de la mare tornava les coses al seu estat natural.
Quatre fills, van veure més tard que hi havia casos de cinc i sis, significava
que volien augmentar la població ràpidament i això implicava que volien
que els seus fills ocupessin un espai que pertanyia a altres persones. Era
evident: envaïen un territori, esclavitzaven la seva gent i la substituïen. No
es veia cap de les treballadores forçades embarassada.
Sobtadament, la Marla va notar una altra anomalia, tots els jamians tenien
121

els ulls blaus. A Supra, a la República o entre els selvàtics, els ulls blaus no
eren gens corrents. Per exemple: a tot el grup d'escola de quinze i setze anys,
la Xandra era l'única que els hi tenia. La situació a Jami no podia ser natural,
els biòlegs ho van confirmar, sols hi havia una explicació: els jamians en un
moment del seu passat havien hagut d'impedir tenir fills a tots els individus
amb els ulls no blaus. Segurament creien que era un símbol distintiu.
Els biòlegs republicans tenien una teoria que deia que la població humana
primitivament, tot i ser realment molt uniforme, estava dividida en grups que
presentaven alguns caràcters externs distintius com el color dels ulls o de la
pell, les pel·lícules ho confirmaven: hi sortia gent molt més clara que qualse-
vol persona actual, o també amb la pell completament negra o amb els ulls de
diferent forma o amb uns cabells molt diferents. Les característiques que de-
penien de molts gens, com la tonalitat de la pell, s'havien anat uniformitzant
amb els segles; les que en depenien d'un de sol, com el color dels ulls, sobre-
vivien en una proporció similar a la que hi havia en la població original.
Era evident, els jamians practicaven la consanguinitat per seleccionar un
aspecte de persona determinat. En altres caràcters com la forma de les ore-
lles, el color i textura dels cabells, la forma dels llavis o dels dits dels peus,
els biòlegs cridats per la Mirtela davant dels terminals, van veure abundàn-
cia de caràcters recessius, signe inequívoc de consanguinitat.
•••
A la tarda, la Mirtela i en Tarm s'havien de desplaçar a Supra en represen-
tació del Consell, per a l'acte cerimonial de la presa de possessió del nou
govern. La Zigènia havia fet una bona feina i el nou govern, que tenia com
a membre la Dragla tornada definitivament de l'exili, semblava mitjana-
ment competent. L'obertura de Supra al comerç ja començava a generar un
important flux econòmic. Supra comprava paper, volien comprar una im-
premta i exportaven confecció de més qualitat que la que feien a Bam, espe-
cialment ganxet i gènere de punt fet a mà. El conseller de comerç de la
República opinava que Supra seria molt adequat per instal·lar-hi indústries
ja que tota la població anava a l'escola al menys fins els onze anys i tenia
una bona preparació laboral.
L'acte protocol·lari es va fer a la Gran Sala. Estava tan plena que la Marla
i la Xandra que acompanyaven la delegació van decidir de no entrar-hi i
aprofitar el viatge per retrobar-se amb velles amistats. Realment a la Gran
Sala no s'hi veia gent jove.
La primera a qui van anar a visitar va ser la Trema, que es va emocionar en
122
MEMÒRIA PROHIBIDA
veure-les i mentre parlaven els va preparar la seva famosa sopa de canya
dolça. La Marla li va proposar que fes un recull de receptes que es podria
imprimir. La Trema els va dir que tot i ser diumenge a l'escola hi trobarien
tots els seus excompanys. Estaven fent una mena de judici a uns que havien
col·laborat amb els superiors.
Arribats allí van veure que les coses havien canviat molt. El nou director
era en Quiel, el músic, que en aquells moments dirigia una mena de judici
contra en Batrel, en Gramoni i el seu grupet. En veure la Marla, la cara d'en
Gramoni va ser tot un poema, ella ni es va immutar. De fet va ser un judici
relativament just, en Quiel no va permetre cap revenja personal i sols va
admetre acusacions concretes i raonades. Per a alleujament dels acusats, els
que feien de fiscal no sabien algunes de les històries anteriors amb les exili-
ades, que no van ser interrogades com a testimonis però sí, convidades a
participar a l'assemblea que decidiria la sentència.
Davant les evidències, molt ràpidament els acusats van admetre haver pro-
vocat càstigs a molts dels altres alumnes, sobre tot noies, a canvi de rebre un
tracte de favor per part d'en Cràdec. Els van portar a una altra cambra i
l'assemblea va començar a deliberar. Tots els presents van dir la seva.
—Sincerament, crec que cap d'ells no era conscient de el que feia en Cràdec
amb les noies —deia en Titem que sempre actuava de moderador—, sí que
són responsables de càstigs injustos, però no del que, a més, fes en Cràdec.
—I de molts càstigs, proposo que entre tots rebin el que hem rebut els
perjudicats —digué una noia anomenada Xidela que admetia obertament
que havia evitat els assots a canvi de favors a en Cràdec—. Tenim el registre
d'en Cràdec. Algú ho pot comptar?
—Correcte… aquí tinc els números dels dos darrers anys —en Titem va
consultar el llibre d'actes de l'escola—. He fet la suma dels que van ser
causats pels acusats: noranta-tres càstigs, més de les tres quartes parts dels
que hi va haver, sobre vint-i-dues noies i vuit nois diferents, amb un total de
divuit mil dos-cents cops. El que proposa la Xidela és molt fort…
La Marla va demanar la paraula, es va fer el silenci:
—Ja sabeu que jo he estat una de les perjudicades. Us vull fer una propos-
ta. Serà molt millor per a tothom si d'aquesta assemblea no en surt un espe-
rit de revenja: tants per tants. Aquests nois van fer això perquè els havien fet
creure que l'objectiu a la vida era esdevenir superior i tenir poder sobre els
altres. Ara el més important és trencar aquesta creença. Volien ser superi-
ors? Que siguin ara inferiors. Posem-los una temporada en alguna feina
123

molt diferent a la que ells esperaven, tenen formació i hi ha moltes tasques
a fer. Més endavant tornem a jutjar si han perdut el comportament antisocial
i mereixen continuar estudiant.
—Estic bastant d'acord amb la Marla —intervingué la Coala, una de les
més perjudicades pels acusats—, però crec sincerament que encara que fos
una sola vegada haurien de tastar el que ens van fer passar a nosaltres.
—D'acord —ratificà la Xandra—, mentre quedi clar que no és una revenja
i que els hi fem molt menys del que ens van fer passar a nosaltres. De totes
maneres la decisió serà vostra. Nosaltres dues ara ja no vivim aquí. Moltes
gràcies per haver-nos deixat participar en aquesta assemblea.
Acabat el judici, la Marla es va penedir una mica de la seva indulgència:
va veure en el registre el càstig a en Ziol: cent per haver espiat noies quan es
banyaven. Per la data del càstig, ho va comprendre tot, ho havia fet per
lliurar-la del perill i no li havia dit res, ara entenia perquè en Cràdec va
afluixar en les seus interrogatoris. El papir també posava ben clar l'acusa-
dor: en Gramoni. Potser hagués hagut de proposar algun tractament de ree-
ducació més actiu… bé, era igual, ho oblidaria, a ella qui li importava era en
Ziol, ara se l'estimaria una mica més, molt més, ja se n'adonaria.
Era ja l'hora de retrobar-se amb la delegació quan sobtadament els va arri-
bar la notícia: s'han rendit! Els superiors s'han rendit! Van córrer a la Gran
Sala i van passar entre una gernació que hi volia entrar. Des d'una porta van
arribar a veure com s'anunciava la rendició a tots els presents. L'acte
protocol·lari es podia donar per acabat.
Quan es van trobar, en Tarm va demanar a les noies que tornessin soles a la
República ja que la situació podia esdevenir perillosa, ara no era cap proble-
ma fer el viatge, fins i tot s'havia establert un sistema de roba d'abric i peücs
per al sector glaçat, en vint-i-cinc minuts serien a casa.
•••
En Tarm i la Mirtela van sortir de la Gran Sala i van pujar amb el nou
govern a la coberta 67, al punt d'accés a la zona dels superiors. Quan hi van
arribar anaven sortint els guàrdies que eren ràpidament capturats. Pel cens,
sabien que n'hi havia d'haver uns cinc-cents vint. En van sortir quatre-cents
setanta-vuit. Van ser conduïts a la coberta 36.
Per als superiors s'havia habilitat una zona de la coberta 65 on hi havia una
sala amb seients per poder reunir-los tots. El govern disposava d'una llista
amb els noms dels quatre-cents dos superiors i suprems que es creia que hi
havia a les plantes altes. Ràpidament es va poder constatar que sols en van
124
MEMÒRIA PROHIBIDA
sortir tres-cents vuitanta, en mancaven vint-i-dos. Quan els agents del nou
règim de Supra finalment van entrar a les cobertes superiors i ho van escor-
collar tot, no hi van trobar ningú més. No era possible que s'hagués amagat
tanta gent.
En Tarm esperava amb especial interès en Cràdec. Li havien assegurat que
el podria interrogar, a fons si calia. No va sortir. Dels vint-i-dos superiors
que mancaven, vint eren a la llista dels dos-cents i escaig que el nou govern
volia jutjar. Un petit interrogatori va aclarir algunes coses.
Quan l'assemblea de superiors va decidir rendir-se, un petit grup de quatre o
cinc, encapçalats pel suprem degà, van dir que tenien un pla secret per recupe-
rar el govern i que altres superiors els haurien d'ajudar. En van cridar a uns
quaranta, aparentment a l'atzar. Alguns van rebutjar la proposta però una quin-
zena dels que hi tenien més a perdre si es rendien s'hi van afegir. A continua-
ció el grup va fer passar tots els guàrdies d'un en un, en va seleccionar uns
quaranta, va pujar amb ells a la coberta 70 i tots plegats van desaparèixer.
La Mirtela va demanar permís per interrogar els superiors concentrats a la
sala.
—Els superiors que van ser cridats pel suprem degà i no es van afegir al
pla secret, que passin tots a aquesta banda —manà amb veu forta.
Es van aixecar una vintena de superiors.
—No veus una cosa molt curiosa? —preguntà baixet adreçant-se a en Tarm.
—No, si no és que em sembla que cap d'aquests és dels que volen jutjar.
—Fred, fred —la Mirtela tenia un somriure maliciós als llavis—. Mira'ls
els ulls.
—No… no sé que vols dir… no, no pot ser, tots tenen els ulls blaus, què
vol dir això? Com te n'has adonat?
—Hem de tornar a la República immediatament a comprovar el que sospito.
•••
En sessió nocturna el Consell va decidir amb la màxima urgència enviar
agents a Supra per cercar el pas que havia dut els superiors a Jami. Ja que a
les tres cobertes que dominaven els superiors no hi havia cap porta, ni tan-
cada ni oberta que conduís a Jami, l'única possibilitat que a primera vista
quedava és que haguessin passat pels tubs. Però l'equip de tubs ja havia
informat que els pocs que tenien accés des de Supra eren tots tancats a ni-
vell dels límits del sectors 43. A més, pràcticament cap superior no podria
haver passat per l'estretament entre els dos sectors. TNIREBAL va donar
una possible solució. A la coberta 70 hi anava a parar un pou de desguàs
125

dels amples. Aquest pou desembocava quinze metres més avall a una gale-
ria horitzontal que en principi havia d'estar totalment plena d'aigües residu-
als. Si realment no estigués inundada, per ella es podria passar a un dipòsit
esfèric de dos metres de diàmetre al qual també hi anava a parar una clave-
guera del sector 42, més enllà de la frontera.
Quan els agents hi van arribar, van poder comprovar que la teoria era cor-
recta, que el tap del pou era fals, que la galeria estava seca i que en arribar al
tub d'aire el camí estava obstruït per un tap de fusta molt sòlid, col·locat feia
poc. De totes maneres en van col·locar un altre de metàl·lic al pou de baixa-
da per si des de Jami enretiraven el seu i volien tornar.
Mentrestant, a la República, la Mirtela engegava un pla per localitzar els
superiors fugitius. Si sols van fugir superiors amb ulls blaus era evident que
coneixien Jami, la seva política racial i possiblement la seva potència mili-
tar. A l'endemà al matí, tres-cents terminals amb la càmera tapada comença-
rien a establir comunicacions amb Jami. El Consell va aprovar la idea de fer
les trucades sonores, amb el mateix soroll que fa el terminal quan es progra-
ma per emprar-lo com a despertador. En Ziol havia ideat un procediment
que aconseguia que el missatge de comunicació al terminal de destí sem-
blés la pantalla apagada. I es va decidir acoblar-lo a la trucada sonora.
•••
Aquell vespre la Marla estava especialment tendre amb en Ziol que no
sabia a què venien tants afalacs.
—Vine aquí, sobre els meus genolls —li va dir quan ja s'havia posat el
pijama— no, assegut no, panxa avall.
En Ziol s'hi va posar i ella li va baixar els pantalons.
—Alguna vegada t'han pegat? —li va preguntar mentre amb la mà li dona-
va cops afectuosos al cul.
—La mare, quan era petit, si en feia alguna de grossa, em posava com estic
ara i em pegava al cul, sí. Una mica.
—Vull dir seriosament, amb un fuet.
—Al col·legi, abans d'entrar a l'escola de candidats, un parell de vegades,
però amb la vara prima, amb el fuet mai.
—Si dius mentides t'apallissaré —els cops feien una mica de soroll.
—Et dic que no… —el cop va ser més fort—. Bé, sí, una vegada… no va
ser res. I ho he dit perquè m'estaves torturant, dolenta.
Es van posar a riure, ara ella sabia que una cosa més els unia.
126
MEMÒRIA PROHIBIDA
14 Jami
Tots els rellotges del Món marcaven exactament DIME 14:04:9075 07:00,
era l'hora del començament de la jornada a Jami. Tres-cents terminals van
sonar amb el mateix so que l'aplicació de despertador. Més de cinquanta van
establir comunicació immediatament. Amb la resta es va anar repetint el pro-
cediment i quan es duien establertes unes dues-centes comunicacions hi va
haver un cop de sort: una habitació amb dos superiors suprians, fàcilment
identificables per les túniques blaves d'un penjarobes. L'un dormia i l'altre
provava d'aturar un despertador inexistent. En pocs minuts s'havia establert
comunicació amb habitacions veïnes i s'havien trobat més superiors. Lògica-
ment els havien allotjat tots junts en un passadís amb cambres petites i diver-
ses sales, que hi havia a la coberta 68 del sector 41. El terminal d'una de les
sales va contestar, s'hi veia una gran taula parada per esmorzar, sofàs i buta-
ques, tauletes petites i un altre terminal a l'altra banda. Quan van fer com si
sonés l'alarma, un home uniformat va anar a aturar-la i va aparèixer el seu
rostre amb cara de fàstic al terminal corresponent de la República. Ja tenien
dues vistes i el que era millor, oïdes de la sala on es reunien els superiors.
Quan van anar a esmorzar, un dels superiors es va acostar a un dels termi-
nals i va entrar a l'aplicació de música, mala sort, per allí encara hi veurien
però no hi sentirien res. L'altra terminal va ser molt més productiu, la Marla
va localitzar en Cràdec a un extrem de la taula, gairebé fora d'imatge. A mig
esmorzar es va presentar a la sala un individu uniformat amb molts galons,
va demanar atenció i els va anunciar que el Líder els rebria a la sala d'audi-
ències de la coberta 70 a les 09:00.
Van entrar a TNIREBAL. A la coberta 70 del sector 41 sols hi havia una sala
gran que pogués ser la sala d'audiències. Hi havia un sol terminal a un dels
extrems del que seria l'estrada, ben col·locat per veure el públic i no tant a la
presidència que es veuria una mica pel darrera. Van provar sort amb el so del
despertador, res. Van provar un so com si piquessin a la paret, res. Finalment
un xiulet molt agut, com el que fan a vegades els terminals quan es pengen, el
van deixar posat, algú tocaria el tauler per mirar d'aturar-lo. I el van aturar, un
altre individu amb uniforme. Va mirar la pantalla encuriosit i en veure que ja
no sonava va fer un sospir d'alleujament. No sospitava res estrany. Al seu
darrera unes dones amb parracs s'afanyaven a netejar tot l'auditori.
127

L'audiència va començar puntualment a les 09:00. Un oficial ple de galons va
donar una ordre i tots els presents es van aixecar i van quedar com rígids, els
superiors també. Va sonar una fanfara i va entrar el Líder amb uniforme negre i
uns galons que semblaven l'arc de sant Martí. El Líder va seure, la musica va
callar i tots els presents van aplaudir-lo pal plantats durant quasi cinc minuts.
Tot seguit el Líder va parlar:
—Suprians, des que em vaig erigir en Líder de Jami que he sabut que tenia
uns aliats incondicionals i ara ho heu demostrat. Els quaranta homes que
heu dut per al meu exèrcit ho demostren i aviat demostraran el seu valor,
quan barrejats amb cinc mil valents soldats jamians, d'aquí tres dies justos,
participaran en la conquesta del sector 79.
Els militars van aplaudir i els superiors s'hi van afegir.
»El sector 79 serà aviat part de Jami i els valents que ajudin a conquerir-lo
hi rebran propietats. Però la conquesta del 79 sols serà un petit pas i una
prova d'una nova arma secreta que posarà tot el Món als peus de Jami. Als
informes que m'heu enviat mentre éreu assetjats a Supra m'heu parlat d'un
enemic amb un gran poder, amb poder per treballar el metall, aquest enemic
vostre serà el meu enemic i per molt metall que tingui no podrà resistir la
nova arma secreta de Jami.
»A vosaltres ja us ho puc dir, la nova arma de Jami és una substància que
s'encén amb una violència sobrenatural, tan gran és la seva potència que
fins i tot pot obrir les portes tancades.
Els militars van tornar a aplaudir i els superiors novament s'hi van afegir.
»D'aquí a tres dies tot Jami ho veurà, és una sorpresa per al meu poble,
guardeu silenci fins aquell moment. I d'aquí un més ho veuran els vostres
enemics. I vosaltres, els meus aliats, gràcies al poder de Jami recuperareu
ben aviat el vostre poder al sector 43.
Ara van ser els superiors qui van aplaudir primer.
»Volem que la vostra estada sigui el més còmode possible. He donat ordres
que sigueu tractats com oficials al meu servei personal. Ja he manat que us
facin uniformes amb una banda blava per simbolitzar el càrrec que teniu. Si
teniu qualsevol necessitat, l'oficial d'enllaç us atendrà el millor possible.
»D'aquí quatre dies ens trobarem a la festa de la victòria. Poder a Jami.
—Poder! Llarga vida al Líder! —van cridar amb una sola veu els oficials
mentre els superiors miraven d'afegir-s'hi.
•••
—Parla d'explosius —digué en Tarm que acabava de presentar la transcrip-
128
MEMÒRIA PROHIBIDA
ció del discurs al Consell—. Com poden tenir prou tecnologia per fer-ne?
—El component essencial són els nitrats, i a l'aigua que nodreix els con-
reus n'hi ha en una concentració relativament alta. Sense massa tecnologia
se'n poden extreure. De plantes oleaginoses se'n poden treure hidrocarburs
que amb el nitrat donen un explosiu bastant potent, suficient per volar les
portes tancades entre els sectors —explicà en Vilmet—, de fet, fins i tot
barrejats amb carbó i sofre, els nitrats exploten. El que més m'estranya és
que ho hagin descobert tot sols, pel que veiem no sembla que siguin gens
avançats en química, la pròpia República no els va descobrir fins fa poc més
de cent anys, quan ja tenia molts altres productes químics.
—Quines possibilitats de defensa tenim? —preguntà la directora.
—Ens poden venir a atacar passant per Supra o pel sector 79. Si venen per
Supra el millor punt per aturar-los és al sector glaçat, amb temps s'hi poden
fer barreres de gel que fins i tot amb explosius els costaria molt de travessar.
Si passen pel sector 79 penetraran directament a la selva i la porta que vam
fer per barrar el pas als suprians a la coberta 64 no resistirà els explosius
—informà en Tarm—. La pregunta clau en aquests moments és: quants ex-
plosius tenen els jamians?
—Aquesta pregunta vol dir que amb suficients explosius, els jamians ens
podrien envair? —preguntà en Zanor bastant esverat— ens ho prendrien tot?
—Estimat company —intervingué la directora—, a la major part de nosal-
tres ens importa més la nostra societat i les nostres vides que no pas les
coses que ens poden prendre. Hem de reflexionar més. Faig aquí mateix una
crida a la supervivència. Hem de considerar la pitjor de les hipòtesis i elabo-
rar plans per sobreviure, individualment i com a poble. Discutiu la situació
amb tots els ciutadans, no els hem d'amagar el problema però hem de ser els
primers a conservar la serenitat. Quan ens tornem a reunir vull que porteu
propostes concretes. I encara ens resta un tema greu: què fem amb el sector
79?
—No hi ha manera d'anar-hi sense volar portes, i ara qui no té explosius és
la República. Pels informes de la Mirtela sabem que el 79 és un sector aïllat
i no poden fugir. Tenen un petit exèrcit que no podrà resistir gaire. Si els
avisem pels terminals, en entrar els jamians podrien sospitar alguna cosa i
fer-los parlar. Nosaltres perdríem la possibilitat d'espiar i els pobres del sec-
tor 79 no hi guanyarien res. Si ningú no té cap idea suggereixo de no avisar-
los —proposà en Tarm.
•••
129

La Mirtela va tornar a la sala de l'equip de comunicacions acompanyada
per en Tarm que es faria càrrec amb els seus col·laboradors de tota la qües-
tió de l'espionatge a Jami. Tot just arribats, la Marla va donar dues bones
notícies:
Primera: havien comunicat amb el que semblava ser el despatx del secre-
tari del Líder dels jamians
Segona: contactes més aprofundits amb el sector marcat amb blau indica-
ven que era una societat lliure i pacífica que superava plenament els criteris
del Consell per provar d'establir-hi comunicació oberta. Fins i tot visual.
La Mirtela va decidir que era un bon moment per entaular contacte directe
amb els “blaus”
—Tenim un plànol en paper del sector 131?
—Sí, ja te n'hem preparat un, fixa't que els “blaus” sols ocupen les dinou
cobertes superiors, les marcades precisament en blau. Vols també el resum
del que sabem? —contestà la Marla tot donant-li uns papers:
• Població: entre 15.000 i 20.000 amb la piràmide d'edats equilibrada, vi-
uen molts anys, com nosaltres.
• Societat: sense classes econòmiques; parelles estables i fortes relacions
familiars.
• Educació: escolarització total, escoles separades per sexes amb classes
d'uns vint alumnes fins als setze anys; escoles especialitzades mixtes fins
als vint anys aproximadament.
• Política: govern popular i assequible a la població; freqüents assemblees
veïnals amb poder polític. Cap actitud violenta detectada.
• Producció: agricultura eficient, metal·lúrgia de l'acer (no sabem d'on el
treuen), serradora, filatures i teixits de qualitat, paper, llibres i impremta.
• Defensa: no localitzada però sembla que l'únic veí que tenen els és hostil.
—Naturalment —aclarí la Marla— hi ha temes que sense un contacte més
directe ens són difícils de jutjar.
—Passem a la tercera fase del contacte: contacte escrit bidireccional. Te-
nim connectat algun terminal amb gent treballant-hi?
—Sí, aquí. Vols comunicació escrita?
La Mirtela veia al terminal una noia d'uns dotze anys, es sentia un mestre
parlant de matemàtiques, la noia de tant en tant prenia alguna nota i mirava
la pantalla. La Mirtela va començar a escriure: [CRIDA EL TEU MES-
TRE], la noia no se n'adonava; la Mirtela va prémer al tauler de comandes
un rectangle amb una campana. El volum de l'altre terminal deuria estar
130
MEMÒRIA PROHIBIDA
posat molt fort perquè la noia va fer un xiscle i un bot. Un contacte a la
tercera fase una mica espantadís. El mestre, al seu torn, va avisar unes altres
persones, segurament les autoritats. Ràpid i com si allò per a ells fos el més
normal del Món.
Els dirigents dels “blaus” semblaven més interessats en el contacte que els
mateixos republicans i van contestar moltíssimes preguntes sense fer-ne mas-
sa a canvi. El país s'anomenava Pom i els seus habitants Pomús.
Passada la primera presa de contacte, la Mirtela va decidir passar a comu-
nicació parlada en les dues direccions, no comprometia a res i era molt més
ràpida.
Els pomús havien desenvolupat una cultura en algunes coses molt sem-
blant i en altres molt diferent a la de la República. La Mirtela estava con-
vençuda que el substrat cultural que donaven els terminals: llengua, música,
pel·lícules o les aplicacions d'aprenentatge, feia que les cultures convergis-
sin. No tenien la mentalitat científica experimental de la República, en tot
cas eren molt més especulatius que empírics. Per exemple la seva química
era primitiva, pràcticament limitada al que explicaven els terminals, la físi-
ca poca cosa més. Contràriament, les matemàtiques, especialment l'àlgebra,
estaven molt desenvolupades el mateix que l'enginyeria mecànica.
Disposaven d'una metal·lúrgia de l'acer d'un gran nivell i van explicar or-
gullosos les seves realitzacions: torns, telers, eines de mà, màquines d'es-
criure i d'impremta. La font d'energia, com a la República, eren turbines que
aprofitaven una caiguda d'aigua. Van explicar que disposaven d'un impor-
tant estoc de ferro i d'alguns altres metalls.
Els nois i les noies anaven a col·legis separats per sexes i conservaven uns
forts lligams amb la família, l'educació era molt rigorosa, però pels termi-
nals es constatava un bon ambient a les escoles. A partir d'un cert nivell que
es podia assolir pels voltants dels setze anys, escollien especialitat i estudi-
aven sis anys més en escoles temàtiques, aquesta vegada amb els dos sexes
junts.
Les seves creences van despertar ràpidament l'interès de la Mirtela. Vene-
raven un llibre antic, on es deia que el Món l'havien construït uns homes
savis d'un Món més gran per salvar-se d'una catàstrofe terrible. Els descen-
dents d'aquests homes s'havien barallat entre ells i quasi destrueixen el Món.
Sols un grapat d'homes havien salvat el llibre i coneixien el destí del Món.
Passats 6.500 anys de la creació del Món trobarien un nou Món molt més
gran, que els savis els hi havien preparat. I passats 12.400 anys, un altre
131

Món encara millor. El llibre era ple d'històries de personatges i de contes
amb intenció moral, però molts dels interlocutors creien que l'essencial era
la història dels orígens i el destí del Món que esmentaven contínuament en
explicar la seva societat.
La Mirtela va pensar ràpidament que el mite podia tenir algun fonament,
hi havia una correspondència amb el que defensaven la directora Utàlia i en
Valac que havien arribat a algunes conclusions similars, però sense llibre.
Un altre punt era el destí del Món. La Veilà havia fet un estudi curiosíssim
sobre les pel·lícules. D'una manera subtil va evidenciar que alguns perso-
natges que sortien a pel·lícules que passaven al Món, parlaven com si el
destí del Món fos evident, fins i tot per a personatges que representava que
no tenien cap creença filosòfica o religiosa. En contrapartida a cap pel·lícula
de les que no passaven al Món, totes elles anteriors, no hi havia cap referèn-
cia. La sospita que les persones que vivien al Món primitiu coneixien el
destí d'aquest per damunt de creences o mites era molt forta.
Els pomús tenien una sala sagrada anomenada la Sala del Comptador del
Temps, era a les cobertes més altes i s'hi reunien per a diverses cerimònies i
celebracions. Creien que el destí del Món estava lligat a aquella sala. Van
explicar que algun esdeveniment important hi havia passat feia pocs anys,
alguna cosa relacionada amb uns números que els republicans no van aca-
bar de comprendre.
L'única sortida de Pom anava a parar a Càlia, un país primitiu i xenòfob
que estava en guerra permanent amb els seus veïns. Afortunadament l'accés
vist des de Càlia era a un sostre i els pomús el podien defensar amb poc
esforç. Ja feia trenta-cinc anys de la darrera incursió.
Tenien també una comunicació mitjançant un tub amb un altre poble, els
Gima, que eren comerciants i coneguts indirectes de la República ja que els
de Bam hi mercadejaven. Tot i que el forat de comunicació era inicialment
de tan sols cinc centímetres l'estaven eixamplant amb llimes, i al ritme que
portaven en uns quants anys hi podrien passar persones. Hi tenien uns trac-
tes comercials força intensos i un flux d'informació considerable, estaven
assabentats, per exemple, dels Jami i la seva política expansionista.
Mentre els caps pomús explicaven la seva llarga història, la Marla des
d'altres terminals feia diversos contactes per verificar-la. Era evident que
els interpel·lats no estaven al corrent del que estaven dient els seus caps en
aquells moments. Tots ells van confirmar fil per randa tot el que deien els
dirigents. El veredicte de la Marla va ser que anaven de bona fe. La Mirtela
132
MEMÒRIA PROHIBIDA
hi va estar d'acord i va decidir passar al contacte visual.
•••
Quan en Ziol va arribar a l'assemblea general de la República, l'ambient
era molt tens, no hi havia secrets per als ciutadans, tothom estava assabentat
dels plans del Líder de Jami i la preocupació era general. La directora va ser
la primera persona que va prendre la paraula.
—Estimats companys: la situació és greu. Jami, el país on han fugit alguns
dels superiors de Supra, és una veritable amenaça, és un país d'una crueltat
que no us la podeu ni imaginar, la consellera Mirtela us explicarà fins on
poden arribar. Ara estan planificant la invasió d'un país, de tot un sector, per
esclavitzar els seus habitants i ocupar-ne el seu territori. I a més, han promès
als superiors que en el termini d'un mes, ens conqueriran a nosaltres i posteri-
orment restauraran l'antic règim a Supra. Si penseu que aquí estem segurs
aneu errats, els jamians disposen d'explosius i poden fer saltar les portes. Ja
sabeu que és possible, nosaltres mateixos fa més de cent anys ho vam provar
per obrir l'accés al gran pou. Si tenen prou explosius podran venir fins aquí.
Tenim poc temps i entre tots hem de buscar la solució. Passo la paraula al
conseller Tarm que és qui coordina la nostra defensa.
—Com sabeu, mercès al descobriment del nostre jove amic Ziol —en Ziol
es va posar vermell, pensava que tothom el mirava—, podem veure el que
passa a molts llocs del Món sense ser vistos. Tenim a Jami sota observació i us
puc donar notícies dolentes i notícies bones. Començaré per les dolentes:
• L'exèrcit de Jami mobilitza més de cinc mil soldats perfectament prepa-
rats. Això vol dir que si obren les portes entre els sectors, ningú no els pot
aturar gaire estona amb els mitjans actuals.
• D'aquí tres dies, tenen previst envair el sector 79 que no té cap possibili-
tat de defensar-se. De moment hem decidit de no avisar-los, ja que pensem
que amb paraules soles no els podrem ajudar.
• D'aquí un mes, tenen previst atacar-nos i continuar més tard amb Supra i
amb la resta del Món.
• Al ritme actual, la seva població es dobla cada vint-i-quatre anys.
—Ara les bones notícies:
• Hem obert comunicació amb el despatx del secretari del Líder de Jami.
Totes les ordres que dóna i tots els informes que rep, passen per allí.
• De moment no podrien de cap manera conquerir el Món, tocarien a tren-
ta-cinc soldats per sector, just un per coberta. I recordeu que cada coberta
són més de set mil cambres. Ara és el moment d'aturar-los.
133

• Els nostres enginyers estan posant a punt una barrera que podria aturar
l'exèrcit jamià en qualsevol punt estret. Hi tenen força confiança.
El debat que va seguir reflectia l'ambient: un sector dels ciutadans estava
francament pessimista, un altre sector volia intervenir desordenadament.
—Me'n vaig a l'habitació. Aquí ja s'ha acabat, veniu? —la Xandra ja no
podia aguantar més i es volia estalviar la descripció de les brutalitats dels
jamians.
—Anem —digué la Ròssia que tampoc volia seguir. Es va aixecar i els
altres van seguir pel passadís.
—Anem —repetí en Parm que feia dies que seguia discretament la Xandra.
—Jo crec que els pomús ens podrien ajudar, són una gent molt reflexiva
—anava dient la Marla— us en puc explicar moltes coses, és fascinant.
—Amb l'enginyeria que tenim, hauríem de trobar alguna solució, fins i tot
per salvar els del 79 —en Ziol no perdia mai l'esperança.
—Mai a la vida havia passat per una situació així —la Cídia estava nervi-
osa i s'arrambava als companys com per buscar protecció.
—Jo tampoc no puc més, fa uns dies que dono voltes a problemes comple-
xos i ara sols manca això —va concloure la Xandra.
Van arribar a l'habitació de la Xandra, ella va tancar el baldó que la unia
amb la dels seus pares i va dir que sortia un moment.
A en Ziol li agradava molt l'habitació de la Xandra i va ser el primer a
estirar-se damunt els nombrosos coixins que hi havia per terra en un dels
angles. La Xandra va tornar amb menjar i begudes, menjar sempre ajuda a
passar els nervis. Va començar a escalfar coses al forn de l'habitació. La
Marla es va aixecar per ajudar-la.
Quan van acabar de preparar el sopar, la Xandra va treure uns petits llums
d'oli, els va posar pels prestatges a prop del racó dels coixins i va apagar el
llum del sostre de l'habitació. Va anar al terminal i va posar una música molt
fluixeta. Tots es van posar a sopar.
L'ambient agradable va relaxar als nois, en Ziol seia a la falda de la Marla,
en Parm s'apropava tant com podia a la Xandra. La Ròssia estava una mica
apartada, semblava que encara arrossegava molts traumes. La Cídia era qui
més es movia, anava de quatre grapes d'un a l'altre, cercant el contacte. Van
parlar molt, en veu baixa. Les històries dels pomús eren realment fascinants
per a tots. En un determinat moment la Marla es va aixecar per anar al
lavabo i immediatament la van seguir la Xandra i la Cídia.
—Heu vist que la Ròssia està una mica sola, creus que en Parm podria ser
134
MEMÒRIA PROHIBIDA
un bon company per a ella aquesta nit? —preguntà baixet la Marla—. Crec
que ara li convé tenir contacte amb algun noi.
—Sí, en Parm és molt bon noi i delicat, l'altre vespre vam passar una esto-
na junts, encara no deu ser conscient del cas de la Ròssia —digué la Xandra.
—Miraré de maniobrar per ajudar-los —intervingué la Cídia en el precís
moment que entrava la Ròssia. Era igual, les noies ja s'havien entès.
La Cídia va sortir i va parlar baixet amb en Parm, el noi va assentir i ella li
va fer un petó. Va sortir la Marla i va parlar amb en Ziol que també era part
del pla. La Xandra va sortir portant per la mà la Ròssia i la va deixar just al
cantó d'en Parm. La conversa cada vegada era més baixeta.
La Marla va començar a abraçar i besar en Ziol, els altres estaven molt
junts i van començar a acariciar molt suaument la Ròssia, era el punt crític,
no ho va rebutjar. En Parm anava agafant protagonisme però les noies enca-
ra hi intervenien. Van començar a treure's peces de roba i quan això va ser
evident, la Ròssia que duia túnica, també se la va treure, encara se l'hi veien
les marques dels cops de fuet i era la primera vegada que les ensenyava. En
Parm estava pendent del que feien en Ziol i la Marla i els imitava, a la
Ròssia se la veia feliç. La Xandra va apagar tots els llums menys un. Minuts
més tard va fer un senyal discret i entre tots van dur la Ròssia al llit mentre
l'acariciaven, molt lentament es van anar allunyant fins a deixar-la sola amb
en Parm.
—Deixem-los sols, veniu —digué la Marla baixet mentre passava a la
seva habitació que era a les fosques.
Els quatre nois bullien de desig i abans que la Xandra acabés arrossegant
la Cídia fins l'altra cambra i deixés sols en Ziol i la Marla, van passar tots
quatre una bona estona fent unes exploracions que unes hores abans ni ima-
ginaven.
135

15 Talis
Quan menys hi pensava, a en Ziol li va tornar al cap el problema dels
pobres habitants del sector 79, condemnats a l'esclavatge o a la mort. Uns
moments abans, amb tres noies estava prou distret però ara amb la Marla
que estava molt afectuosa, i calenta, tornava a una situació més normal.
Una mà el va arrossegar al llit, ell ja en tenia ganes però estava tan neguitós
que no sabia com correspondre als amanyacs.
—Aquesta gent… crec que la República no obra correctament, segur que
hi podem fer alguna cosa.
—No sé pas el què, si se t'acudeix qualsevol idea… no t'amoïnis més,
demà ja ho veurem més clar… va, vine aquí, que et desitjo molt després de
tot el que acabem de fer. No havies tocat mai cap altra noia, a part de mi?
—No, a cap. I a tu no t'havia tocat mai ningú?
—El dia del dipòsit sí, una mica, aquí hem d'acceptar uns contactes que a
Supra ferien trontollar els fonaments, a mi m'agrada. Et molesta compartir-
me una miqueta?
—Gens, mentre tornis a mi com ara. Però no em trec del cap els pobres de
sector 79…
—Jo te'ls trauré del cap, vine aquí.
La Marla estava especialment dolça i entenia el neguit d'en Ziol. Va mirar
de fer-li oblidar, encara que fos per uns minuts. No ho va aconseguir. Sobta-
dament en Ziol es va aturar i va dir:
—Ja ho tinc. Els podem salvar.
—Bé, explica'm-ho —digué amb veu de resignació—. Ja continuarem més
tard.
—Pel pou, pel gran pou. Pel sector 79 també hi passa un gran pou, proba-
blement deu tenir totes les portes tancades, és el mateix que passa pel sector
glaçat i allí segur que no hi té cap sortida. Obrim amb explosius una porta al
sector 79 i una altra a nivell de la coberta 35 del sector 9 que em sembla que
està desocupat. I aleshores evacuem la gent del sector 79 i la portem al 9.
—Hi veig quatre problemes. Primer: com ens ho fem per pujar setanta
plantes per un pou sense que ens ajudin des de dalt? Tenen les portes tanca-
des i no ens poden llençar una corda. Segon: d'on trèiem els explosius per
obrir les portes? Aquesta tarda han dit que no en teníem. Tercer: com fem
136
MEMÒRIA PROHIBIDA
baixar quaranta mil persones abans que els jamians hi entrin i les capturin?
Resten dos dies. I quart: i si baixant pel mateix tub ataquen al sector 9? O a
nosaltres passant pel nostre gran pou?
—Tinc respostes a tot. Hem de trucar immediatament en Tarm.
El pobre Tarm feia cara de no haver dormit gaire encara quan va contestar,
en aquells moments no semblava que el que li venia més de gust fos escoltar
projectes, però en veient els nois ho va haver de fer. Va decidir que convoca-
ria a tots els seus col·laboradors per a una reunió urgent molt d'hora. Mentre
parlaven, la causa que hagués dormit tan poc va passar nua per darrera d'ell,
entre el llit i la cambra de bany. No la van poder identificar.
A les 06:00 en Tarm es reunia amb els seus col·laboradors i alguns experts.
Havia parlat un quart d'hora amb en Ziol i comprovat que la seva idea tenia
possibilitats. Hi havia un punt crític: era essencial la col·laboració dels habi-
tants del sector 79, haurien d'aturar els jamians quatre o cinc dies i no haurien
de deixar que agafessin cap presoner que conegués l'existència de comunica-
cions mitjançant els terminals. Als informes de la Mirtela hi posava que el
sector 79 era un regne amb una aristocràcia governant relativament benigna,
semblava que el codi d'honor que protegia als febles era molt fort.
—Hem localitzat les cambres reials, el nostre problema ara és que ens
creguin. Si els podem fer veure als seus terminals el que fan els jamians ens
creuran. Creus que els òptics poden fer un sistema de lents i miralls que
permeti que des d'un terminal es vegi la pantalla d'un altre? —preguntà la
Mirtela.
—Em sembla que sí. A la coberta 70 recordo que hi ha una sala amb dos
terminals enfrontats. Demanaré als òptics que hi vagin immediatament
—contestà en Fosmein.
—Ja sabem per quina porta provaran d'entrar. Si bloquegen totalment amb
troncs, canyes i altres materials el passadís que hi ha a continuació, els jami-
ans trigaran bastant a obrir-se pas. Ho hauran de mullar per evitar que ho
encenguin. A la llarga els jamians podran desmuntar qualsevol barricada,
però crec que trigaran a trobar un bon mètode —afirmà en Tarm—. Troimà,
tu que ets la nostra millor escaladora, com veus la possibilitat d'enfilar-te
setanta-una plantes pel forat.
—Tenim escales de canya força resistents i lleugeres que fan més de tres
cobertes de llarg. Amb un sistema prou segur per travar uns troncs al mig
del pou, amb unes vint i cinc etapes hi podem arribar. Va ser així com vaig
pujar pel gran pou fins a la coberta 140, quan volíem veure si algun dels
137

tubs que hi van a parar tenia sortida. El material encara el tenim a un magat-
zem. Amb un equip prou nombrós s'hi pot pujar en vint-i-quatre hores.
—Tinc una feina prèvia per a tu o qualsevol de les “primes”, baixar pels
tubs i confirmar que el sector 9 és buit. A veure, Vilmet, quan trigaríem a fer
prou explosiu per fer saltar la porta?
—En aquests moments tenim un petit estoc de nitrats, si els emprem tots
n'hi haurà prou per volar una porta. Des d'ahir que n'estem fabricant més,
però la separació dels soluts és un procés de més d'una setmana.
—Això complica les coses, hauran de resistir una setmana com a mínim.
Segur que no podem tenir més explosius abans?
—Amb prou gent treballant-hi en podria fer en uns quatre dies, hi ha un
procés d'evaporació lent que no sé com accelerar. A partir d'aquest moment
és un procediment continu que ens pot donar una quantitat suficient com
per volar una porta cada dos o tres dies.
—Aquesta deu ser la capacitat dels jamians?
—Suposo que no, per les instal·lacions que he vist pels terminals, la seva
capacitat seria com a màxim un vint per cent de la nostra —contestà en
Vilmet.
—Queda el problema de fer baixar quaranta mil persones trenta-sis cober-
tes, són cent catorze metres en vertical. Podeu fer algun invent els d'Engi-
nyeria?
—Ens hi posem a treballar ara mateix.
La reunió va continuar discutint el pla d'en Ziol. Restava molta feina i detalls
tècnics, però es van anar trobant respostes a totes les objeccions inicials.
—Crec que ha arribat el moment de reunir el Consell per aprovar el pla,
espero que els que en sou membres m'ajudareu a explicar-lo, jo he dormit
molt poc i estic una mica espès. Els companys Ziol i Marla em sembla que
no han dormit gens i ja és hora que se'n vagin a descansar.
En arribar a l'habitació en Ziol s'adormia dret. La Marla no ho podia tole-
rar, què s'havia cregut, deixar-la a mitges. En Ziol va caure damunt el llit i
es va dormir instantàniament. Aleshores es va posar a somniar, somniava
que el despullaven i l'excitaven, estava com volant. La Marla també estava
despullada damunt d'ell i no pesava. Sobtadament es va trobar fent l'amor,
sense cap esforç, ni físic ni de voluntat. Curiosament, quan després de vàri-
es hores es va despertar, recordava el somni perfectament, com si hagués
estat real.
•••
138
MEMÒRIA PROHIBIDA
A l'hora de dinar, en Ziol era el centre de totes les mirades, les notícies
corren de pressa a la República, els companys d'estudis li van cantar una
cançó amb la lletra adaptada a la situació. La sensació de culpa per abando-
nar als del sector 79 havia neguitejat molta gent, i ara es sentien alleujats i
agraïts a en Ziol per haver trobat una solució. El Consell l'havia aprovat i ja
s'hi treballava de valent.
La Mirtela estava encara neguitosa, havia de parlar amb el rei del 79, hau-
ria de ser un contacte visual i hauria de ser persuasiva i ràpida. El sistema
òptic que permetia que una càmera veiés la pantalla d'un altra ja estava llest
i l'equip havia establert algunes connexions amb Jami per tal de fer convin-
cents els arguments. Era el moment.
El terminal del menjador reial va emetre un fort senyal acústic. Cinc se-
gons més tard s'establia la comunicació, al fons el rei dinava.
—Sóc un alt càrrec d'un sector exterior al vostre. Qui mana aquí?
La persona que estava davant el terminal va trigar uns segons a contestar.
—Ell —digué senyalant el rei que des de la taula mirava encuriosit—, és
el nostre sobirà, sa majestat Manigres tercer.
—Demana-li que vingui.
El rei va dubtar uns moments i amb actitud ferma es va apropar al terminal.
—Majestat, sóc una ministra d'un altre país. El vostre regne està en greu
perill, us volen envair.
—On ets tu? Què hi fas aquí dins?
—Sóc en un altre sector, els terminals serveixen per veure i parlar a distàn-
cia, mira —es va apartar, va col·locar ràpidament el sistema òptic i el rei va
poder veure una sala contigua al seu menjador— fes anar algú a aquesta
sala i el veuràs.
El rei ho va fer, i va admetre ràpidament la possibilitat de la comunicació,
era com les pel·lícules però a “temps real”. Es veia que l'havien educat per
no immutar-se davant de res.
—Com és que dius que estem en perill, fa més de dos-cents anys que no
hem sofert cap atac.
—Coneixeu els jamians? Són a les portes orientals del vostre regne amb
cinc mil soldats i un arma que pot obrir les portes— va commutar a un
terminal des d'on es veia la porta per on volien entrar, hi havia multitud de
soldats, es veia clarament un rètol de sector, coberta i cambra— com veieu
és a la vostra frontera.
—Crèiem que els jamians eren un país feble, fa molts anys que no en
139

sabíem res, des que es va inundar l'únic tub que ens connectava amb l'exte-
rior. Has dit cinc mil soldats? —la cara del rei reflectia preocupació.
—Sí, i ben preparats. Us puc ensenyar algunes vistes de Jami i són
desagradables.
La Mirtela va explicar tot el que sabien de Jami, ometent l'afer dels supe-
riors per no complicar la història, mentre li mostrava les imatges de diver-
sos terminals: esclaus famèlics treballant als conreus, esclaves als tallers,
soldats uniformats, famílies benestants. Va deixar pel final el més colpidor
una sala amb uns nois molt joves que torturaven una noia, nua, penjada pels
canells, just davant del terminal. No va ser difícil de trobar, estaven casti-
gant a un grup sencer des de feia hores. El rei va explotar d'indignació.
—Al meu reialme no es pot fuetejar una dona en presència d'homes i mai
als pits o al ventre. Quina mena de gent són aquests jamians?
—Són el pitjor, conquereixen un país, fan esclava la seva gent i quan els
han mort tots de treball o de càstigs en conquereixen un altre.
El pobre rei de Talis, així anomenaven al país, va creure ràpidament tot el
que deia la Mirtela. A ella li feia una mica de pena, qualsevol de mala fe
amb suficients mitjans tècnics, l'hagués pogut enganyar.
Al cap d'un hora, els comandaments del seu reduït servei de seguretat esta-
ven parlant amb en Tarm sobre la possible defensa. Omplirien tot el passa-
dís, darrera la porta que rebria l'explosió, de troncs, canyes i altres residus,
tot lligat i enganxat amb una resina de la qual afortunadament en tenien
molta, la feien servir per a una indústria local. L'explosió encara ho com-
pactaria més tot. Era important que amb tascons comprimissin els troncs
per dificultar encara més el pas. Entre la barricada hi posarien canonades de
canya per poder disparar fletxes als invasors. Sortosament disposaven de
ballestes.
En Tarm els va demanar que mantinguessin una reserva de material per
reforçar el tap o fer-ne un altre si els jamians esbotzaven una altra porta,
encara que ell creia que gastarien tots els explosius d'un sol cop.
Els enginyers van trobar una solució per fer baixar pel pou amb rapidesa
una quantitat considerable de gent, un tub de roba prou ample perquè hi
passés una persona i prou estret perquè no baixés massa de pressa. Van
explicar que si es col·locaven els tubs tocant la banda est del pou, la força de
Coriolis premeria la gent contra la paret i es frenarien. Ja ho estaven provant
a l'estadi, des de l'estructura que s'havia muntat per experiments sobre la
gravetat. El problema era aconseguir prou tela per fer els tubs. Comerç es va
140
MEMÒRIA PROHIBIDA
posar a treballar.
També semblava fàcil inundar la part baixa del pou de tal manera que si els
jamians descobrien la porta falsa que substituïria a l'esbotzada i baixaven
pel pou, no trobessin cap continuació. Realment, el pla confiava que els
jamians no descobririen el pou. Sols si sonava l'alarma que l'havien obert
s'inundaria la part baixa.
Es van construir passeres de manera que fos possible anar des del final del
gran pou de la República fins al començament del que passava per Talis
sense mullar-se.
La Troimà va començar a pujar pel pou, tenia previst arribar aquell mateix
vespre a l'alçada de la coberta 35, on s'hauria d'esbotzar la porta d'accés al
sector 9. Pels tubs ja s'havia confirmat que no hi vivia ningú.
•••
Sols restaven vint-i-quatre hores per a l'explosió. Els talians tenien confian-
ça en el seu govern i de moment col·laboraven de bon grat a les tasques de
defensa. La barricada era millor que el que esperava en Tarm. Molt travada i
feta de manera que si la volien estirar, sols se n'endurien una petita part.
D'altra banda també tenien iniciatives. Van idear un sistema de baixada pel
pou amb xarxes de corda. Si se'n podia instal·lar una cada cinc metres, seria
una baixada alternativa al tub de roba prou bona.
Mentre l'afer de Talis s'apropava als seus moments crítics, en Ziol seguia
amb els seus invents. Va baixar tot el gran pou i va estar analitzant el proble-
ma del nivell de l'aigua. Estava convençut que hi havia un dipòsit d'aigua
potable molt més gran i que era el que mantenia constant el nivell al del llot
i al de l'aigua potable, per vasos comunicants.
La Troimà continuava la seva ascensió. Al mateix temps, amb una de les
bigues metàl·liques i els gats que havien servit per defensar la porta contra
els guàrdies suprians, es muntava una plataforma molt segura a nivell de la
coberta 34. A uns quants metres de la futura segona explosió.
Els de comerç, el millor que havien trobat era a Supra: una partida de cinc-
centes túniques blaves de superior, ara en desús. Eren de punt, fetes a mà
amb fil bastant gruixut. Tenien tres botons per davant per cordar el coll.
Anys de treball, però servirien de tub per baixar persones no excessivament
grasses. Era el moment de començar a fer mànegues gegantines i reforçar-
les amb cordes. Es va decidir fer tres etapes d'uns trenta i escaig metres
cadascuna. Caldria construir plataformes intermèdies.
Finalment, la Troimà va acabar la seva ascensió al nivell de la coberta 71 i hi
141

va hissar uns troncs i uns tascons per fer la plataforma provisional. Hi va
instal·lar corrioles i van començar a pujar persones i explosius. Els explosius
s'anaven enganxant a la porta, era una operació lenta que va durar tot el dia.
Finalment, va arribar una planxa de ferro que els cobriria. Uns troncs i més
tascons la van afermar contra la porta. Dos blens lents es van encendre. Sis
hores que servirien per desmuntar tots els suports que hi havia en aquella part
del pou. Si queia material es malmetrien i valia la pena recuperar-los.
Les hores passaven lentes. De tant en tant un xiulet, queia algun tronc i
tothom fugia del fons del pou. Finalment van arribar despenjats els darrers
suports i els homes que els baixaven per les corrioles. Els jamians iniciarien
l'atac abans d'una hora. L'explosió del pou era també imminent.
En Ziol i la Marla s'ho miraven des del terminal de la sala veïna a la del
Consell, connectat amb un terminal de Talis des d'on es veia la porta que
duia al pou. Els minuts passaven i els nervis augmentaven. Haurien fallat
els dos blens?
Sobtadament, un soroll sord i una mica de fum sota la porta. No s'havia
mogut. Uns talians s'hi van apropar amb palanques. La porta es movia una
mica. Finalment, van poder fer més força i la porta suaument va caure dins
del pou. Meravellós, pel costat de Talis no es veia cap senyal de l'explosió.
Immediatament van llençar una corda molt llarga. La van hissar, al final hi
venia un sistema de corriola que mantindria la corda separada de la paret.
Amb la corriola van tornar a hissar la corda, més de pressa aquesta vegada.
Lligat a l'extrem de la corda hi va aparèixer en Tarm. Just en aquell moment
va sonar una altra explosió i tothom va anar a mirar el terminal connectat
amb Jami. Quan el fum es va esvair, van veure que la porta encara estava a
la seva posició inicial, enfonsada però dreta. El tap de l'altra banda havia
funcionat perfectament.
Anaven pujant republicans a Talis. Finalment, van hissar una segona biga
de ferro i un gat amb els que van muntar una plataforma ben sòlida. Ara
pujar qualsevol cosa seria molt més ràpid i segur.
142
MEMÒRIA PROHIBIDA
16 Evacuació
A Jami estaven desconcertats, esperaven que la porta saltés cap endins i
que els soldats que estaven a l'aguait entressin immediatament a l'atac. La
porta però, encara estava vertical, un pam més endins però vertical. La resi-
na que l'enganxava als tronc impedia de treure-la. Era millor que el que
esperaven a la República. De moment a part de donar-li guitzes no sabien
que fer. Ara les perspectives de Talis eren millors, en tres dies hi hauria prou
explosius per volar la segona porta del pou i en dos dies més, màxim tres,
podrien evacuar la població.
Quan els jamians ja havien perdut sis hores, van canviar l'estratègia, havi-
en comprés que darrera la porta hi havia un obstacle i van optar per fer
pressió provant de trencat-lo. Van començar a portar troncs i amb grans
maces els col·locaven fent pressió contra la porta. De tant en tant la porta
cedia una mica, aleshores tot el sistema de troncs queia i l'havien de tornar
a posar.
A Talis, alguns ja creien que el sistema aguantaria per sempre més quan
els jamians van aconseguir tombar la porta. Ara ja veien la barricada i tam-
bé els tubs que la travessaven. Les ballestes van disparar i van ferir als dos
primers soldats jamians. Quan es van tornar a acostar duien escuts i van
enganxar cordes als primers troncs. Des de lluny van començar a estirar-los,
alguns van cedir. A la República van calcular que a aquell ritme trigarien
més de quatre dies a desmuntar la barricada.
Els talians van resultar ser molt bons treballadors a les alçades. Van co-
mençar a muntar les seves xarxes de descens. Amb les serres metàl·liques
que van venir de la República la feina de tallar troncs es va multiplicar,
treballaven a ple rendiment vint-i-quatre hores al dia, de mà d'obra no en
mancava gens.
El segon dia de l'atac, els jamians van canviar la tàctica, havien fet una
mena d'ariet amb una punta com un ham. Un grup molt nombrós d'esclaus
el clavava a la barricada i a continuació estiraven. El ritme de destrucció va
pujar perillosament. A la República en Fosmein ja havia ideat un mètode
addicional de defensa. Si a Talis es tapessin totes les sortides d'aire de la
ventilació, es crearia un fort flux d'aire a través de la porta esbotzada. Cre-
mant residus vegetals prop del passadís de sortida, un intens fum dificulta-
143

ria la feina dels jamians. La idea va funcionar, restava veure quan temps
trigarien els jamians en taponar el flux d'aire.
Van trigar sis hores, van instal·lar una cortina gruixuda i el fum pràctica-
ment ja no penetrava. Era el moment de passar a la segona part del pla d'en
Fosmein: posar també una cortina a l'altra banda i consumir tot l'oxigen del
passadís. Si per treballar a Jami obrien la cortina per tenir aire, els tornava
ràpidament a envair el fum. El seu ritme de treball en conseqüència era molt
lent, encara que també molt penós per als esclaus.
Al tercer dia, els jamians feien anar l'ariet des de darrera la cortina, el ritme
era més lent que quan ho feien de més a prop. La barricada encara duraria. A
la República la producció d'explosius estava gairebé enllestida. Molts repu-
blicans havien ajudat a evaporar l'aigua de les dissolucions al forns de les
seves habitacions i ja es disposava de la quantitat adequada de nitrats. En
Vilmet personalment, va fer la barreja amb els hidrocarburs i la va anar
col·locant dins de closques buides d'una mena de cocos.
El dispositiu de baixada també s'enllestia: cinc tubs descendents fets de
túniques de superiors i a més, xarxes cada cinc metres. Les proves dels tubs
van fer veure que els cops contra els bastidors podien ser perillosos. Una
possible solució seria fer baixar els talians amb tota la roba que fossin capa-
ços de posar-se, incloses mantes i tovalloles. Era a més, una manera per
poder endur-se més coses, ja que s'havia limitat l'equipatge a un paquet per
persona que haurien de dur lligat al pit per facilitar el descens.
•••
L'explosió que va obrir el sector 9 va ser molt més sorda que l'anterior.
Una gran planxa metàl·lica va concentrar tota la potència cap a la porta que
va saltar passadís endins, exactament el que els jamians havien pensat que
passaria amb la seva explosió. El sector no havia estat sempre desocupat, hi
havia mobles i objectes que es desfeien en pols en tocar-los. Tot era molt
desordenat, de molts forats a la paret hi sortia un petit doll d'aigua, les aixe-
tes i els taps havien desaparegut feia molts segles. Als corredors il·luminats,
a la vora de l'aigua que corria camí dels desguassos, hi creixia una abundant
vegetació, com la de les jungles. Les cambres agrícoles eren una barreja de
selva i de vegetals de conreu en estat salvatge. L'equip que no tenia peces
mòbils com els forns, els llums o els terminals, funcionava perfectament.
Van trobar un terminal engegat, tenia una aplicació posada, el comptador de
temps afirmava que feia dos mil cinc-cents anys que estava funcionant. També
hi havia restes humanes: indicis d'ossos envoltats d'una roba que es desfeia
144
MEMÒRIA PROHIBIDA
només de bufar.
Era evident que alguna cosa va anar malament al sector, una guerra civil
potser. Va morir tothom i en estar tots els accessos tancats, la zona va ro-
mandre buida fins al present.
Pràcticament totes les estances del sector eren accessibles i serien fàcils de
condicionar. Dues-centes trenta mil cambres, milers de corredors i cente-
nars d'escales esperaven als talians. També es va descobrir que hi havia un
accés obert a unes cobertes del sector glaçat inaccessibles des de Supra. Els
llums no hi funcionaven i la temperatura era d'uns vint graus sota zero,
servirien de congelador com a Supra.
Pel sistema de descens, primer baixarien les dones amb criatures, després
la gent gran, les dones soles, els adolescents i per acabar els homes. Per
cada tub podia baixar una persona cada vint segons. Se'ls va amenaçar que
si algú per por s'aturava i obstruïa el pas, se'l faria baixar a cops de bastó, i
és va haver de fer més d'una vegada. A les dones embarassades i a algunes
persones incapacitades se les baixava amb la corriola. A aquell ritme podria
baixar tota la població en una mica més de dos dies. A mida que arribaven
anaven ocupant i netejant el sector 9.
La barricada resistia, era evident que els jamians no tenien explosius per
esbotzar una altra porta. La reserva de troncs de Talis es va emprar per
reforçar la barrera actual. Si no hi havia novetats, aguantaria com a mínim
tres dies més.
Un nou pla es va engegar per iniciativa de la Mirtela. Si en entrar els jami-
ans a Talis no hi trobaven ningú, sospitarien alguna cosa, “Aquests han fu-
git” —pensarien—. I és possible que analitzessin totes les possibles sorti-
des fins a trobar la porta falsa del pou. S'havia d'evitar, se'ls faria creure que
tots els talians s'havien suïcidat de més o menys bon grat. I suïcidat llen-
çant-se pels embornals grans. Era evident que els embornals no es podien
fer servir de camí de fugida, era conegut que anaven a parar a dipòsits total-
ment inundats on es descomponien totes les deixalles. Eren un sistema usu-
al de suïcidi i d'execució. Els talians deixarien a prop de tots els embornals
pistes falses de suïcidis i homicidis, objectes personals abandonats, taques
de sang dels que no es volien deixar matar, i algunes inscripcions amb fra-
ses com “Abans morts que esclaus”. D'altra banda es faria, just a la sortida
de la barricada, una gran pira amb tots els objectes que no s'evacuarien,
quasi tots d'origen vegetal i combustibles, de tal manera que els jamians es
trobessin un sector completament buit. La pira a més, dificultaria la seva
145
 MEMÒRIA PROHIBIDA
entrada ja que el fum faria irrespirable l'aire durant hores, amb totes les major part dels nois del seu grup van aprofitar per conèixer-la d'una mica
sortides del sistema de reciclatge obstruïdes com estaven. més a prop, cosa que en ella va encendre el desig de fer coses més fortes
Quan la barricada va cedir, tres dies més tard. Sols restaven uns centenars amb en Ziol. Malauradament, quan es va adonar que algunes anaven molt
d'homes per evacuar. Van encendre la pira, milers de mobles, portes i altres més llençades que ella, ja tothom plegava i tornava a arribar gent gran a la
objectes van començar a cremar violentament. El fum espessíssim, anava piscina.
cap a Jami. Encara que l'apaguessin ja no podrien aprofitar res. Encara tri- Sortint d'allí, va ser la Cídia qui havia preparat un sopar a mitja llum, hi
garien unes quantes hores a poder penetrar al sector. eren els mateixos que al sopar de la Xandra amb l'afegitó d'en Moun i en
Deu mil fardells amb objectes diversos van anar a parar al pou, es feien Renort, de manera que aquesta vegada els sexes estaven equilibrats. En aca-
baixar de xarxa en xarxa. Finalment el sector va quedar quasi desert de bens bar de menjar, en Ziol va dir-li discretament a la Marla que tenia plans per
i de persones. Es va col·locar la porta falsa i es va afermar amb la biga de l'endemà i que se'n volia anar a dormir. Es van acomiadar tot just quan
ferro i tascons metàl·lics, la porta tenia una trampeta, absolutament invisi- l'ambient començava a escalfar-se. Aquesta vegada no va caldre deixar sols
ble des de Talis i que sols es podia obrir des del pou, tenia la mida justa per en Parm i la Ròssia, tots els altres estaven aparellats i prou enfeinats en els
permetre passar una persona. propis afers per molestar-los. Quan l'alarma del terminal va sonar l'endemà
Sols van restar dins dos voluntaris d'ulls blaus amb uniforme d'oficial jamià: a les 08:00, tres parelles dormien sota tres mantes, amb l'única peculiaritat
en Tresc, alt càrrec de l'entorn del rei i en Toeni, un reconegut actor còmic. que els nois que havien començat amb la Xandra i la Cídia s'havien inter-
Van acabar de segellar la porta amb una resina especial, semblava que en canviat.
milers d'anys no s'hagués mogut. En una cambra amb doble fons, a prop de
l'entrada del pou, hi tenien un amagatall amb dues lliteres, terminal i menjar
suficient per a tres mesos.
Ràpidament es va procedir al desmuntatge de totes les estructures del pou,
serien molt útils al nou sector on no hi havia cap moble en bon estat ni
tampoc troncs tallats. Simultàniament els republicans van recuperar part de
les seves passeres dels dipòsits, restaria un camí obert amb algun tronc i
cordes, però ja no calia un pas amb la capacitat de l'antic. La fusta era massa
valuosa per deixar-la allà baix.
•••
La salvació dels talians es va festejar com una victòria a la República, eren
molts dies de tensió que s'alliberava sobtadament. Molts dels nois de l'esco-
la van decidir anar-ho a festejar a una de les piscines. En veure'ls arribar, la
gent gran que hi havia va optar per enretirar-se discretament a una de les
altres. Aquella vegada la Ròssia sí que és va decidir i es va banyar, era clar
que ja no rebutjava el contacte i de contacte en va tenir, molts nois van anar
a parar precisament on era ella.
En Ziol aquest cop des de l'aigua, va veure més d'un signe extern d'excitació.
I fins i tot en va mostrar, ja no li feia cap vergonya, encara que no gosava fer
amb les noies el que feia allí la major part dels nois de la República.
La Marla, ara que n'havia parlat amb en Ziol, es prenia més llibertats i la

146 147

17 Canal
L'endemà era la torna de la victòria, la República va decidir que fos festiu
i molta gent es va quedar al llit fins tard, però en Ziol que havia demanat a la
Marla que l'acompanyés al gran pou per fer-hi unes recerques, estava espe-
cialment actiu. Va demanar una corda i una de les noves llanternes elèctri-
ques resistents a l'aigua que l'equip de la Caranta havia desenvolupat. Va
agafar també menjar i begudes.
Seixanta-quatre pisos de baixada per una escala de fusta i van anar a parar
al dipòsit del llot. Era fosc, en Ziol va encendre el llum, per la passera van
arribar al dipòsit de l'aigua calenta. Es van tirar tots dos a l'aigua, ara la
Marla ja no tenia cap impediment per fer el que tan desitjava des d'ahir.
Malauradament, quan estava a punt, en Ziol va dir:
—Sortim de l'aigua, ja continuarem més tard, que vull fer un experiment.
En Ziol sabia que la Marla ja estava totalment acostumada a les seves
interrupcions i que no s'emmurriaria. Va esperar que l'aigua s'encalmés i hi
va llençar unes miques de fusta. Tot i que el doll que de tant en tant queia
sobre la superfície podia dificultar l'experiment, va ser possible veure un
lleu corrent. Es va capbussar diverses vegades. Finalment va agafar la llan-
terna i va tornar a baixar.
—Ja ho tinc, hi ha un pas —digué mentre es lligava la corda a la cintura—.
Si en un minut no he sortit, estira la corda i treu-me. Si puc passar a l'altra
banda faré tres estrebades i no m'estiris.
En Ziol va agafar aire i es va submergir. En uns segons va tornar a sortir.
No sabia que fer amb la llanterna i no podia nedar bé. Finalment es va posar
els pantalons que tenien butxaques. Va tornar a baixar i va desaparèixer de
la vista de la Marla. Trenta, trenta-un, trenta-dos… La corda va fer les tres
estrebades, havia passat.
Era en un lloc fosc, amb la llanterna sols es veia la paret i aigua. En uns
segons, els ulls es van anar acostumant i va veure l'altra banda de l'aigua, hi
havia una mena d'andana. Malauradament la corda no era prou llarga per
arribar-hi i no se la podia pas treure, no trobaria el camí de tornada. Va
seguir la corda i en uns segons ja era un altre cop amb la Marla, la tornada
era més fàcil amb la corda i a més es veia llum a l'extrem del pas.
—És un forat de gairebé un metre d'ample i cinc de llarg, no hi ha cap pro-
148
MEMÒRIA PROHIBIDA
blema. A l'altra banda sembla gran, almenys tan gran com aquí. Tinc una idea.
Va agafar el flascó de la beguda, era com una petita carabassa, en va beure,
el va passar a la Marla que també ho va fer. Es va acabar la resta, era dels
que no els agradava llençar res. El flascó buit, naturalment, surava. Li va
lligar un cap de la corda, el va omplir d'aigua i es va guardar el tap a la
butxaca. Va passar a l'altra banda del tub en menys de vint segons tot i el
recipient. En arribar a l'altra banda va buidar la carabassa, la va tapar i la va
deixar surant a l'extrem de la corda. Ara ja podia nedar fins l'altra banda.
Allí el problema va ser que no podia pujar, l'andana era massa alta. Va enfo-
car amb la llanterna i va veure un lloc que semblava més baix, hi va nedar i
era una escala de pujada a un corredor de més de quatre metres d'ample que
corria d'est a oest. Va deixar els pantalons com a marca del lloc per on havia
pujat i va anar a explorar. No s'ho podia creure, a uns cent metres de distàn-
cia hi havia un terminal a la paret! El va engegar, era totalment normal.
Sense Nova no podia trucar, però va memoritzar el codi per a futures comu-
nicacions.
Començava a ser el moment de tornar. Amb la llanterna anava il·luminant
la paret quan ho va veure: el cercle verd d'un commutador de llum. El va
tocar i una mica més cau a l'aigua. Els ulls li feien mal de tanta claror. Poc a
poc s'hi va anar acostumant, ja començava a veure els detalls.
L'aigua que havia travessat era un canal d'uns deu metres d'ample i de
manera similar a l'andana, continuava a l'est i a l'oest fins que la curvatura
del Món impedia de veure-hi més enllà. Ell no havia vist mai una distància
horitzontal gaire més gran de vuitanta metres que era el màxim que feien els
corredors abans de tombar i ara en veia més de cinc-cents cap a l'oest. Cap
a l'est la vista no abastava tant, segurament els llums anaven per sectors i
sota el sector 10 era tot fosc. Hi va córrer i hi va trobar un altre commutador,
ara veia tota l'extensió possible, més d'un quilòmetre. N'estava segur, per
allí es podria fer la mítica Volta al Món. Va deixar els llums encesos, segu-
rament s'apagarien tot sols en vint-i-quatre hores si és que funcionaven amb
la mateixa lògica que els de les cambres o els dels dipòsits. Va tornar al punt
on havia deixat els pantalons i se'ls va tornar a posar, ja era hora de tornar.
La Marla s'havia posat molt nerviosa en veure que trigava i l'esperava dins
l'aigua. En Ziol va haver de sortir a la passera a deixar totes les coses que
duia abans de tornar-hi per tranquil·litzar-la i acabar el que havia començat
el dia abans a la piscina plena de gent.
•••
149

La Xandra havia estat una de les primeres a participar al pla que la Mirtela
i la Marla havien endegat per establir contactes personals amb els pomús,
contactes àudio i vídeo en els dos sentits. Ja que els pomús eren molt més
nombrosos que els republicans, aquests darrers van poder escollir l'interlo-
cutor. A l'anunci de la Xandra cercant algun matemàtic, hi van respondre
més de vint pomús d'ambdós sexes, molts d'ells professionals, però la Xan-
dra cercava més aviat l'afecció i va decidir connectar amb un noi anomenat
Xerqui, un estudiant de setze anys que acabava d'entrar a l'escola de ciènci-
es a fer l'especialitat de matemàtiques. El noi semblava absolutament tímid
en tots els aspectes menys en els relacionats amb els números.
Aquell matí, la Xandra tenia ganes d'activitat. Tornaria a parlar amb en
Xerqui, sabia que aquell matí no tenia classes i ho volia aprofitar. Es va
acomiadar ràpidament dels amics a la cambra de la Cídia, va anar a cercar
una mica d'esmorzar i el va portar a la seva habitació, esmorzaria davant del
terminal. Abans, va passar per la dutxa i en sortir es va posar una mena de
barnús curt, blanc, absolutament normal allà a la República, s'hi podia sortir
al passadís i no es cridava gens l'atenció.
Al pobre Xerqui sí que la hi va cridar, se li veien els ulls clavats a la panta-
lla mirant d'una manera que en directe no hagués gosat mai i no precisament
a la posició de la pantalla on hi havia la cara de la Xandra, realment manca-
va la cultura de la videoconferència i en certa manera el noi no era conscient
del tot que l'estaven veient. La noia se'n va adonar instantàniament però no
ho va demostrar gens, entre teorema i teorema miraria d'esbrinar com eren
les relacions personals dels adolescents a Pom. Molt a poc a poc, el barnús
es va anar obrint i al final ja feia una mica més que suggerir les formes que
hi havia sota. Els ulls d'en Xerqui més clavats que mai a la pantalla. Sobta-
dament la Xandra va canviar de tema:
—Com us relacioneu a Pom els nois i les noies?
—No… no gaire… encara… —enrogí— fins que no acabem els estudis
no sortim amb noies. Al col·legi els nens i les nenes anàvem separats, ara a
l'escola ja anem junts, però… no ens relacionem.
—Em sona això d'anar junts a classe i no poder fer res. És prohibit tenir
relacions?
—No, no, però el costum és de no tenir-ne fins els vint-i-un, abans és mal
vist i afectaria els estudis.
—Ho dubto molt jo això. I tu no tens problemes sense poder acostar-te a
cap noia?
150
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Sí… no… bé, hi ha solucions, aquí ho tenim tot previst. Un altre dia t'ho
explicaré, ara et volia parlar del problema dels factors de les potències de
dos menys un. Tu sabries trobar els factors del número dos elevat a la potèn-
cia seixanta-set menys un?
—Això té moltes xifres, vint-i-una? —contestà la Xandra acceptant el canvi
de tema.
—Sí, exactament vint-i-una. El sabries descompondre, té dos factors.
—Avui hi pensaré, em sona a difícil. Si ho aconsegueixo et trucaré. Vosal-
tres ho heu aconseguit?
—Sí, naturalment, els matemàtics pomús som molt bons.
La Xandra va decidir acceptar el repte, ja s'assabentaria més endavant dels
temes personals. En Xerqui es va tornar a trobar còmode dins del seu ele-
ment, això sí, encara feia els impossibles per veure alguna cosa més per
l'escot del barnús, no era conscient que la imatge a la pantalla era en dues
dimensions i que encara que la mirés des de més amunt veuria exactament
el mateix.
Quan finalment es van acomiadar, en Xerqui va oblidar apagar el terminal,
tenia altres coses al cap, la Xandra se'n va adonar i en lloc de tallar la comu-
nicació va tapar la seva càmera i va baixar el volum del seu micròfon a zero,
des de l'altra banda seria com si hagués tallat. En Xerqui després del que
havia vist, o havia imaginat que veia, estava botant d'excitació i la Xandra
va poder comprovar un dels sistemes previstos que hi havia a Pom, in situ,
davant la càmera. No li faria mai cap comentari, naturalment. Va tallar la
comunicació i es va posar a treballar en el problema.
—Fer totes les divisions, impossible, a Pom calculen a mà, i anar provant
de dividir un número tan gran per tres, cinc, set… fins a trobar que la divisió
és exacta és impossible, haurien d'haver fet més de sis mil milions de divi-
sions per solucionar el problema. Amb Nova no hi hauria cap dificultat,
però a Pom ho havien fet sense Nova —anava pensant la Xandra. Va decidir
programar el Nova que tenia transferit al seu terminal, era fàcil.
En sis milionèsimes de segon, Nova va fer els sis mil milions de comprova-
cions i va donar el resultat, però la Xandra sabia que a Pom no ho podien
haver fet d'una manera tan elemental. Realment, amb aquest mètode no els
hagués calgut fer totes les divisions, ja que amb només noranta-sis milions ja
haurien trobat la solució, de totes maneres encara era massa per fer-ho a mà.
La Xandra es va posar a pensar i va trobar un resultat que simplificava la
recerca: els factors havien de ser de la forma: múltiples de seixanta-set més
151

un, i no ser parells. Això resolia el problema en tan sols un milió i mig de
comprovacions. Entre molts es podria fer a mà. Al migdia va tornar a trucar
en Xerqui.
—Ja tinc la solució: 193707721 x 761838257287. Però t'he de confessar
que ho he fet amb un Nova, es pot programar per fer càlculs. Vosaltres vau
haver de fer quasi un milió i mig de divisions per obtenir el resultat?
—No, tenim un mètode molt millor. Escolta, que te l'explico: per cadascun
del números immediatament superiors i inferiors a l'arrel quadrada, es pren…
… i no hi pot haver cap divisor que acompleixi…
…cadascuna de les arrels de…
… i amb això trobes els factors amb només dues-centes comprovacions
—en Xerqui havia parlat cinc minuts sense respirar, semblava.
—M'has deixat astorada —la Xandra havia anat prenent nota del mètode i
va entreveure els seus fonaments, era realment diabòlic, d'una astúcia incre-
ïble, ni en mil anys se li hagués ocorregut, en parlaria amb els matemàtics
republicans. En Xerqui somreia.
—I el vostre Nova en poques hores ha fet un milió i mig de divisions?
—Hores no, microsegons, i això que ha anat provant tots els factors de dos
en dos, ha fet sis mil milions de divisions en pocs microsegons —ara era en
Xerqui el que estava astorat.
—He d'anar a parlar amb els matemàtics, perdona'm. —i en Xerqui va
desconnectar.
•••
Mentre en Ziol feia descobriments subaquàtics i la Xandra parlava de mate-
màtiques, el Líder de Jami treia foc pels queixals. A la reunió que es feia a
l'auditori hi assistien tots els oficials superiors del país i sense que ho sospites-
sin, en Tarm i alguns col·laboradors, asseguts davant d'un terminal, a la Repú-
blica, a quatre quilòmetres de distància. La situació era tensa i s'entreveia a
l'ambient que rodarien caps. Diversos comandaments van començar a infor-
mar.
—Espionatge: hem revisat tota la frontera entre els sectors 78 i 79 i no hi
ha cap pas, cap porta, cap tub d'aire. Hi ha tubs que des del sector 79 arriben
al 80 però tots menys un acaben en una vàlvula tancada o estan inundats des
de fa segles. Sols n'hi ha un que porta a un petit forat de cinc centímetres per
on es pot fer passar la informació. No sabem com el traïdor la va poder fer
arribar al sector 80. Podia haver demanat ajut als mercaders Gima.
—Forces de xoc: malauradament els nostres homes no han entrat en acció,
152
MEMÒRIA PROHIBIDA
l'enemic, covardament s'ha amagat darrera una barrera i al final s'ha estimat
més el suïcidi a un enfrontament amb les nostres forces. De cara a futures
conquestes la nostra opinió és que no s'haurà de col·locar els explosius fins a
l'últim moment per evitar que l'espionatge pugui posar l'enemic sobre avís.
—Colonització: pocs recursos aprofitables al sector 79, ho van cremar tot
abans de matar-se. Resten les jungles, intactes, i les cambres agràries, en
bon estat però amb el conreu arrencat. Trigaran vint dies a tornar a donar
producció.
—Interior: els estrangers suprians han estat interrogats amb la droga de la
veritat. No en sabien res del sector 79. El seu interès és la revenja contra els
seus enemics i la recuperació del poder a Supra. També hem executat tres
soldats per desmoralitzar la tropa.
—Mà d'obra: la disponibilitat de mà d'obra a baixat un dos per cent el darrer
mes. Amb la força disponible sols podrem explotar el vuit per cent del sector
79 a ple rendiment. Recomanem amb urgència una nova operació.
—Economia: el recurs de mà d'obra era prioritari sobre l'expansió territo-
rial i ha fracassat totalment. Crec que ara la nostra opció és atacar Supra,
abans que no pas el país que hi ha més enllà de la selva. Econòmicament és
prioritària la mà d'obra.
—Logística: la producció d'explosius augmenta. D'aquí a quinze dies en
tornarem a tenir prou per volar una porta. En vint-i-cinc dies per a una altra.
Crec que seria preferible esperar a tenir una reserva suficient com per obrir
dues portes, abans d'iniciar cap altre atac. Les noves armes contra barrica-
des estaran disponibles també abans de quinze dies i puc garantir que una
barrera com la del sector 79 no podrà aguantar gaire hores.
El Líder va abandonar la reunió, les seves resolucions sempre arribaven
als comandaments per escrit. En Tarm va pensar que ja les coneixeria quan
les dictés al seu secretari.
153

18 Col·laboració
—… però jo crec que és possible aturar a Jami emprant mitjans no gaire
violents. Ara tenim gairebé un mes de coll, com amablement ens han asse-
nyalat els propis jamians, per evitar l'atac, sigui a nosaltres o el que és més
probable, a Supra —anava dient la Mirtela al Consell del dilluns al matí—.
El fet de poder-los espiar amb els terminals ens ha de donar una avantatge
decisiva. Els dos espies talians també poden ser molt valuosos. En el nostre
cas, la millor defensa no serà un atac violent, d'altra banda totalment en
contra dels nostres principis, vull dir dels principis de la majoria dels ciuta-
dans i del Consell. La defensa passa per canviar totalment les regles de
Jami, per alliberar els esclaus i abolir la selecció racial. Si hi ha d'haver un
atac, ha de ser incruent, sense que nosaltres emprem armes i sense dona'ls-
hi oportunitat d'emprar-les. El conseller Tarm ja ha donat el vist i plau a la
meva idea bàsica i ara sols ens cal l'autorització del Consell per formar el
comitè executiu especial que com a primera tasca elaborarà un pla detallat.
—Crec que podem confiar plenament en la consellera —digué la directora
Utàlia—, no obstant també crec que el programa d'armes defensives del
conseller Vilmet s'ha de mantenir. D'aquí a dos dies ens tornarem a reunir
per avaluar el pla.
Just quan s'aixecaven va trucar a la porta un dels membres de l'equip de
comunicacions exteriors.
—Els dirigents de Pom volen parlar amb el Consell. Són davant del termi-
nal 131/34/0021.
La Mirtela va establir comunicació des de la mateixa sala del Consell, a
l'altra banda una dotzena de pomús, homes i dones, drets i vestits de ceri-
mònia. Exactament el contrari que al Consell republicà, on aquell dia sols
duia túnica la directora, una túnica blanca decorada amb un dibuix que li
havia fet la classe de sis anys de l'escola.
—Sóc en Sucral, el president de Pom d'aquest mes —parlava pausada-
ment, amb una certa cantarella i amb la seguretat de qui ha parlat en públic
tota la vida—. El nostre poble és el més antic del Món i guarda la tradició
del seu destí. Ja fa sis anys, el rellotge amb números vermells que a la Sala
del Comptador del Temps anava comptant els temps a l'inrevés, va arribar a
zero. Gairebé tots pensàvem que es produïria algun gran esdeveniment, però
154
MEMÒRIA PROHIBIDA
no va passar res d'extraordinari.
»Alguns esperàvem que s'aturés o que comencés a comptar en negatiu. No
va ser així. Els números descendents vermells van ser substituïts per uns
números descendents verds. Arribaran a zero d'aquí a tres mesos.
»A part dels números verds sí que va passar una cosa. A la paret, sota el
comptador, on abans sols s'hi veia el gris llis de la ceràmica, s'hi va engegar
una pantalla molt més gran que la d'un terminal. És plena de signes, xifres i
diagrames que van canviant. No hem desxifrat encara el seu significat, però
creiem que és molt important, que el destí de tot el Món en pot dependre.
»Avui ens hem assabentat de la prodigiosa capacitat de càlcul que té el
terminal mòbil Nova, capacitat que també l'adquireixen els terminals fixos
on es transfereix —en Sucral seguia parlant exactament amb el mateix to,
sense indici d'emoció.
»Us demanem d'establir un contacte per portar Nova al nostre país. Volem
fer un darrer intent de desxifrar la paret abans no arribi a zero el comptador
verd. Una antiga història del nostre poble diu que passats 6.500 anys de la
creació, el Món arribaria al seu destí i aleshores hi hauria un curt termini
perquè els homes l'acomplissin. Creiem que aquest termini expira d'aquí a
tres mesos, quan el comptador verd arribi a zero.
»Si esteu disposats a ajudar-nos, tenim una idea de com poder establir
contacte físic. Ens caldrà però que ens ensenyeu a fabricar explosius per
poder obrir una porta.
»Sabem del valor i la intel·ligència del vostre poble i pensem que de la ma-
teixa manera que pels dipòsits d'aigua vareu poder passar als sectors 9 i 79, es
podria arribar també al 131. Si el vostre Consell no hi té inconvenient, obri-
rem amb els explosius una de les portes del pou que passa pel nostre sector i
cercarem un camí fins a vosaltres pels dipòsits. Potser caldrà enretirar grans
quantitats de llots als dipòsits per forçar el pas per sota tretze sectors. Estem
disposats a dedicar cinc mil persones a aquesta tasca.
El Consell de la República va escoltar tota la declaració en silenci. Quan el
pomú va acabar, la directora Utàlia va prendre la paraula.
—Us agraïm la mostra de confiança, estudiarem la vostra proposta i us
trucarem tan bon punt tinguem la resposta —i va tallar la comunicació.
El Consell va tornar a la taula i com a primeres mesures va aprovar aug-
mentar l'espionatge clandestí sobre Pom i també intensificar els contactes
persona a persona amb l'objectiu d'avaluar el grau de confiança que merei-
xien els pomús.
155

S'enviaria immediatament una expedició al canal descobert per en Ziol per
confirmar si arribava fins a sota Pom. De moment no se'ls comunicaria aques-
ta descoberta.
Ara hi havia moltes feines a fer. La primera, comunicar als ciutadans la
demanda dels pomús.
•••
La tarda del dilluns i el matí del dimarts la Mirtela i la Marla no donaven
l'abast per coordinar tots els contactes personals que demanaven els pomús.
La Xandra rebia constants demandes de càlculs. El seu interlocutor, en Xer-
qui, estava tan atrafegat que durant tot un dia ni tan sols li havia fet un cop
d'ull, quan poc abans se la menjava amb la mirada.
En Tarm que havia posat part del seu equip d'espionatge apuntant a Pom,
va establir comunicacions sense que els destinataris se n'adonessin. Les se-
ves conclusions ratificaven el que havia esbrinat la Mirtela en contactes
anteriors: o els pomús obraven de bona fe o eren uns actors increïbles.
En Valac i en Fosmein estaven d'allò més excitats. Tota la història dels
pomús concordava amb les seves teories, les dates lligaven. Segons els po-
mús, el Món havia estat construït feia 6.500 anys i ara ja era al seu destí. Hi
hauria alguna relació entre la fi del termini i les masses que apareixien als
càlculs de la Xandra? L'excitació va augmentar encara més quan des de
Pom els van començar a mostrar alguns esquemes dels que sortien a la pan-
talla de la Sala del Comptador del Temps que malauradament no era a la
vista de cap terminal.
Alguns dels dibuixos eren diagrames molt similars als que va fer la Xan-
dra quan resolia el problema de les tres masses, altres representaven esferes
amb marques o conjunts irregulars de punts. Un dels dibuixos que els po-
mús no sabien que era, ells el van reconèixer immediatament: eren uns con-
trols exactament iguals als que sortien a Nova a les aplicacions de simula-
ció. En Fosmein tenia molt present un model de conducció de calor a través
d'una peça que es manipulava amb aquells controls: es podia fer avançar o
retrocedir el temps a qualsevol velocitat, mostrar diverses zones de la peça
a diverses escales, fer aparèixer sistemes de coordinades o mostrar numèri-
cament els valors de les magnituds físiques, com la temperatura, a diversos
punts del model. Alguns altres experiments que es podien simular a Nova es
controlaven exactament amb els mateixos comandaments.
D'altra banda, el descobriment per part d'en Ziol del canal i de la seva
andana, podia simplificar molt el viatge a Pom. Si es confirmava que dona-
156
MEMÒRIA PROHIBIDA
va la volta al Món i que comunicava de la mateixa manera amb els dipòsits
de reciclatge, sota de cadascun dels sectors baixos, el camí podria ser molt
més fàcil que si s'haguessin de buidar tretze dipòsits de llot i construir cen-
tenars de passeres, tal com era en el projecte dels pomús. Una expedició ho
comprovaria molt aviat.
En Ziol va ser el primer a tornar a passar per camí subaquàtic, aquesta
vegada la corda era més llarga, va poder pujar a l'andana, encendre els llums
i deixar-la fixa amb facilitat. Van seguir en Tarm, en Quèstic, en Valac i la
Troimà. Portaven contenidors estancs amb roba seca, aliments, cordes i ma-
terial d'emergència. Es van posar a caminar cap a l'oest. Passats uns cinc-
cents metres s'acabava la il·luminació, eren sota un nou sector i hi van en-
cendre els llums. En Valac controlava la distància, era imprescindible trobar
els accessos als diversos dipòsits. Havien entrat al canal per sota el sector
12, ara eren al punt corresponent sota el 13. En Ziol lligat amb una corda es
va ficar a l'aigua. Es va haver de capbussar unes quantes vegades però ho va
trobar: un forat. El va passar. A l'altra banda un dipòsit d'aigua neta, exacta-
ment igual al que ja coneixia. Més enllà, el pas a un dipòsit de llot tan ple
que no es podia ni accedir al pou ni al pas que en sec hagués conduït als
dipòsits de sota el sector 12. Al mateix temps, des de la República establien
comunicació amb el terminal més proper a aquell punt, es confirmava que
era exactament com els que ja coneixien i que tenien números de codi con-
secutius. Ara, des de dalt, podrien anar trucant a un terminal sota cada sec-
tor a mida que anessin passant per mantenir la comunicació amb el grup.
En Ziol va tornar i el grup va continuar. Un camí d'uns deu quilòmetres.
Cada vuit-cents metres, un sector, hi trobaven un terminal que els trucava
des de la República i parlaven uns moments. La paret de la banda de l'anda-
na era relativament llisa, sols interrompuda pels rectangles dels terminals,
els commutadors dels llums i uns quants tubs de poc diàmetre. La paret que
quedava damunt l'aigua en canvi era molt complexa, hi desembocaven tubs
de diverses mides i també s'hi veia el que semblaven portes tancades i pla-
fons de moltes menes. A alguns llocs, petits prestatges i balcons facilitaven
el pas d'una porta a una altra o als plafons per damunt de l'aigua.
Finalment l'expedició va arribar sota el sector 26 que és on desemboca el pou
de Pom. En Ziol es va submergir i va trobar el pas immediatament. A l'altra
banda no hi havia tan llot com sota el sector 13, l'accés fins al pou era lliure.
•••
El Consell de dimecres va autoritzar, amb més facilitat de la que la Mirtela
157

preveia, dur Nova a Pom i revela'los el procediment per a la fabricació d'ex-
plosius. Els pomús amb la seva moral, a primera vista més estricta que la
republicana, queien bé als conservadors. Els d'Enginyeria estaven construint
uns tubs de fusta calafatada que es podrien acoblar als passos subaquàtics per
deixar-los buits d'aigua i facilitar l'accés al canal, en pocs dies estarien instal·lats
al pas de sota la República i preparats per al pas sota Pom.
Els pomús encara trigarien una setmana a poder preparar prou explosius
per volar la porta, mentrestant també fabricarien un sistema de cordes, de
plataformes intermèdies i de corrioles per pujar els gairebé quatre-cents
metres de pou vertical que hi havia entre el seu país i els dipòsits. Enginye-
ria de la República col·laboraria tot el possible amb la seva experiència
recent en equipar pous d'aquesta mena.
La idea de la Mirtela contra Jami va merèixer també el vist i plau del
Consell. Era un pla complex i caldria una curosa organització i nombroses
col·laboracions, començant pel rei Manigres III de Talis que sempre havia
manifestat el seu desig de revenja. En Tarm se'n va fer càrrec amb el com-
promís de no canviar la filosofia de violència mínima de la consellera.
La idea bàsica, consistia en explotar la feblesa del sistema jamià, esclavis-
ta i estratificat. Per cada jamià d'ulls blaus hi havia tres esclaus que eren els
que feien tota la feina, un de cada cinc jamians era soldat, quinze esclaus
per soldat. Als esclaus els sotmetien mitjançant un control ferri i la repres-
sió brutal de qualsevol anomalia. En cas de rebel·lió generalitzada els sol-
dats tindrien les de perdre, però els esclaus estaven aïllats i les rebel·lions
d'uns pocs es podien esclafar.
A Jami com a quasi totes les cultures del Món, el menjar no es cuinava
individualment tot i l'existència de forns a un cert percentatge de les cam-
bres. Els esclaus eren els encarregats de cuinar, i de tastar, gairebé tot el que
els jamians menjaven. En total hi havia una quarantena de grans cuines que
feien menjar per a fins a dues mil persones cadascuna.
La jerarquització del sistema social els portava també a obeir cegament les
ordres del Líder, un Líder al que sols accedien els oficials superiors. La
resta de la població el coneixia tan sols pels omnipresents cartells dibuixats.
Els avisos i bans eren freqüents, els jamians sempre els obeïen.
Es van formar una sèrie d'equips per dur a terme l'operació.
• L'equip dels espies, uns trenta, es vestirien d'oficials jamians i penetrari-
en per la trampeta. Prèviament espiarien Jami pels terminals per tal de co-
nèixer la manera de fer dels oficials. Es van cercar entre els republicans i els
158
MEMÒRIA PROHIBIDA
talians d'ulls blaus.
• L'equip de drogues, prepararia una gran quantitat d'un producte innocu i
insípid que a petites dosis crea una abúlia de més de quatre hores de durada.
• L'equip d'actors, a part d'assessorar els espies, cercaria el millor per dis-
fressar-se com el Líder de Jami i per imitar la seva veu.
• L'equip del pou, equiparia novament el pou del sector 79 amb un sistema
que permetés pujar els cinc-cents membres de l'exèrcit talià des del sector 9.
• L'equip del fum, desenvoluparia uns pots que en encendre's provocarien
una fumera irritant, filtres per poder passar pel fum sense gaire molèsties i
cortines per confinar el fum a zones concretes.
• L'equip de material, construïria tota la resta de l'equipament necessari.
Tot el projecte es duria a terme en el termini de quinze dies, abans de l'atac
previst dels jamians.
•••
Durant aquells darrers dies, el grup dels terminalistes encapçalats per en To-
men, va aconseguir un important avenç en videocomunicació: un mètode per
enviar imatges i so a molts terminals simultàniament, era un mètode de direcció
única i no es podia veure ni escoltar el que passava davant de qualsevol dels
terminals receptors, però podria ser de molta ajuda en el conflicte amb Jami ja
que es podria enviar un mateix missatge a milers de terminals alhora.
La Mirtela va decidir explotar el sistema per retransmetre a Pom diversos
aspectes de la vida de la República. Recíprocament, fent servir els terminals
enfrontats i el sistema òptic que s'havien emprat amb Talis, seria possible des
de qualsevol terminal de la República rebre un programa realitzat a Pom.
Al mateix temps en Valac, en Fosmein i la Xandra analitzaven les dades
rebudes de la pantalla de la Sala del Comptador del Temps. Es van adonar
ràpidament que seria difícil esbrinar el seu funcionament sense ser-hi. El
terminal més proper era a cent metres i encara que els pomús col·laboraven
tot el possible es perdia tota la interactivitat. Cada pregunta trigava més
d'un minut a ser contestada i sovint les descripcions eren massa inconcretes.
Amb els dibuixos anava una mica millor: uns pomús dibuixaven una zona
de la pantalla i duien el paper davant la càmera d'un terminal. A la Repúbli-
ca es copiava per segona vegada, el procés era lent però més fiable que les
descripcions de paraula.
La zona amb el gràfic similar al diagrama que havia fet la Xandra va ser la
primera en ser estudiada ja que tenien una idea prou clara del que represen-
tava.
159

16339624 174708,2 5735,73
90985274 653511 8031,34
0,0 295 0, 0013 0, 00012
- - - 0, 0881 0, 2984
—És evident que el gràfic no és fix, fixeu-vos en el quadre del mig, és
diferent al primer esquema que ens van enviar, també és fàcil veure que
cada quadre és ampliació d'una zona del que té a l'esquerra —analitzà en
Valac.
—Jo tinc molt clar que això són les tres masses que vaig postular que hi
havia per explicar els experiments sobre la gravetat, el primer número de cada
quadre deu ser el període de revolució, vaig calcular sis mesos per a la massa
gran, la que aquí està en taronja, i el número en segons correspon a cent vui-
tanta-nou dies i tres hores. Per a la segona massa, la rosa, vaig calcular qua-
ranta-vuit hores i al diagrama hi diu en segons l'equivalent a dos dies i uns
trenta-dos minuts. De la tercera massa, la verda al diagrama, ja us vaig avisar
que sense referències externes no es podria calcular el període, segons aquest
diagrama seria d'una hora, trenta-cinc minuts i trenta-cinc segons.
—Creieu, al cent per cent, que aquest gràfic representa la posició del Món
respecte a tres masses exteriors? —preguntà en Valac.
—Jo ho tinc claríssim, la Xandra també. És una confirmació independent
dels nostres experiments sobre la gravetat —digué en Fosmein.
—Hi ha un altre indici —afegí la Xandra— a Nova hi ha tot ple de simula-
cions de problemes d'aquesta mena, amb moltes masses, com si fos una
situació real en la que els antics s'hi torbessin sovint.
—Segons això el Món i les tres masses són a un mateix pla?
—No, hi ha una anomalia als resultats de la Xandra que sols es pot expli-
car si la trajectòria del Món a l'entorn de la massa verda és molt el·líptica o
si el pla del moviment és inclinat respecte al que fan les altres masses. Si el
dibuix és correcte la trajectòria és circular cosa que vol dir que la descriu
sobre un pla inclinat —contestà en Fosmein—, jo crec que el quart número,
el zero coma vint-i-nou, és la inclinació en radians, uns disset graus.
160
MEMÒRIA PROHIBIDA
19 Censura
Els nois vinguts de Supra havien aportat moltes idees noves a la República,
tan en Tarm com la Mirtela els tenien com a assessors, en Valac aquell vespre
també volia contrastar opinions i els va convidar a tots a sopar a casa seva.
Cap dels nois no havia vist mai un apartament tan espectacular com el d'en
Valac i la Veilà. Totes les parets estaven cobertes de quadres, de prestatges
plens de llibres i d'objectes de decoració, la major part molt antics. L'arxiu
cinematogràfic de la Veilà ocupava una habitació complerta.
L'arxiu s'havia començat feia més de quatre-cents anys i cadascun dels
investigadors responsables l'havia fet créixer. Més de seixanta mil fitxes de
pel·lícules dividides en tres categories: les de dibuixos, les que no passen al
Món i les que passen al Món; quinze mil fitxes d'actors; vuit mil d'objectes
i decorats i el més important: el fitxer d'anomalies, més de quaranta mil
fitxes molt ben classificades.
Algunes anomalies eren purament errades de guió o d'interpretació, però
el gruix eren provocades per una censura, fonamentalment talls i redoblatge
de les veus. Alguns talls estaven tan mal fets que passant la pel·lícula quadre
a quadre, una opció del sistema de visualització dels terminals, es podia
veure la darrera o la primera imatge del fragment tallat, com si amb les
presses el censor hagués fet la tallada sense aturar la projecció. Molts
d'aquests quadres eren clarament de contingut sexual, en altres no hi havia
manera d'imaginar què era el que havien tallat, però en alguns casos era una
qüestió de la localització de l'escena.
La Veilà els va explicar que a les pel·lícules que passaven al Món havien
tallat escenes que passaven en zones desconegudes. En dos cassos es podia
veure un quadre d'una escena tallada que passava clarament al canal que
havia descobert en Ziol i en un d'ells hi apareixia un vehicle amb rodes
situat a l'andana. En algun cas hi sortia algú entrant o sortint d'una porta
molt similar a les que van a parar al gran pou, que semblava obrir-se auto-
màticament. Era molt clar que totes les escenes on sortia un sistema de
transport havien estat suprimides.
A pel·lícules que no passaven al Món, el que sovint havien tallat, eren
escenes de dues menes: les de vehicles i les sense fons. A les primeres hi
sortien uns corredors immensos plens d'objectes mòbils, vehicles amb tota
161

seguretat, quan restava més d'un quadre de l'escena, era fàcil de comprovar
el seu moviment. Les escenes sense fons mostraven uns llocs sense límits
clars, ni parets ni sostre, amb terres irregulars, enormes construccions o una
estranya vegetació.
Era evident que el Món anterior al Món era molt diferent en alguns aspec-
tes i que ho havien volgut amagar. Cap dels qui venien de Supra havia sos-
pitat mai res del que estava amagat a les pel·lícules.
La Veilà havia calculat, basant-se en el sistema d'índex, que l'aplicació
dels terminals que permetia veure pel·lícules estava dissenyada per a uns
vuitanta milions de pel·lícules de les quals el censor sols permetia veure'n
menys d'una de cada dos mil de les que no passaven al Món i una de cada
tres-centes de les que hi passaven.
En Valac va fer un senyal a la Veilà que va posar una determinada pel·lícula.
Era una escena on un personatge estranyament vestit s'acomiadava d'uns
altres com si ja no s'haguessin de veure mai més. La Veilà va avançar qua-
dre a quadre fins l'escena posterior. Entre les dues seqüències, dues imatges
que el censor havia oblidat. En Ziol recordava la pel·lícula, el protagonista
era una autoritat molt important del Món, el personatge que s'acomiadava
era una autoritat igual o més important però desapareixia i no se'n tornava a
fer esment.
Cap dels nois no sabia què era el que hi havia a la pantalla: en primer pla
un estrany objecte d'aparença metàl·lica amb una superfície complicadíssima;
en segon terme una mena de disc de superfície llisa, amb unes grans lletres
que formaven dos cops la paraula SAGITTARIUS; el fons de la imatge era
negre amb multitud de puntets lluminosos de diversa lluor. En Valac va
treure un dibuix on es veia l'objecte que hi havia en primer terme.
—Sabeu que és això?
—Una còpia del que hi ha al terminal…?
—No Ziol, és una de les coses que surten a la pantalla dels pomús. Aquest
paper és una còpia d'una còpia, però evidentment és la mateixa cosa. I ara
una altra, mireu aquest altre dibuix —hi sortia un conjunt de punts irregu-
larment disposats i més o menys grans, va girar el paper—, mireu aquests
set punts i aquí a la pantalla, aquesta mena de rectangle amb tres punts en
línia recta al centre.
—Fan la mateixa figura, en negatiu, i fins i tot alguns punts més petits coinci-
deixen… un moment, hi alguns punts més petits que varien —digué la Marla.
—Sí, però la majoria coincideixen, no pot ser casualitat, representen la
162
MEMÒRIA PROHIBIDA
mateixa cosa —afegí en Ziol.
—Ara us diré el que jo crec —intervingué en Valac—, el disc llis
SAGITTARIUS és el nostre Món o un de molt similar vist des de fora,
l'objecte a primer terme és un sistema de transport que porta als protagonis-
tes de la pel·lícula al Món i els punts que surten al fons son altres mons
llunyans. I també crec que els mons on es van fer les pel·lícules que no són
d'aquest, eren molt més grans i possiblement no construïts per l'home com
aquest, ja sabeu que aquesta és la meva opinió.
—Hi ha una cosa que no entenc —preguntà la Xandra—. Pel que sabem i
també per TNIREBAL el Món té forma d'anell i el que tu dius és com un disc.
—De la mateixa manera que existeixen cobertes com la del canal per sota
la 1, n'hi poden haver per sobre de la 140 i fins al centre. Com que la grave-
tat aniria baixant és possible que no siguin habitables si més no a llarg ter-
mini i que en elles hi hagi el sistema d'energia o reserves de material del
nostre Món. La història del destí del Món dels pomús crec que té sentit,
penseu que el nostre Món no pot ser etern, si les cobertes es desgasten i els
equips de llum, aire i aigua fallen al ritme actual, d'aquí a deu mil anys
començarà a patir problemes que seran molt greus d'aquí a vint-i-cinc mil.
És coherent pensar que el Món té una missió que no ha de durar més de
quinze mil anys.
Aquell vespre molts esquemes d'immutabilitat es van trencar per a en Ziol
i la Marla, ara ja es veien com viatgers a un altre Món gran i desconegut.
Van decidir reunir tots els indicis possibles sobre el destí del Món i sobre
com assolir-lo.
•••
En Tresc i en Toeni sols sortien l'imprescindible del seu amagatall del sector
79. Havien calculat que a Jami només hi havia uns cent cinquanta oficials i
que segurament es coneixien tots entre ells. Afortunadament tots s'assembla-
ven molt, tant per la gorra i el bigoti que duien i que deixaven veure poc la
fesomia com pel fet que tots els jamians descendien de molt pocs “funda-
dors”, eren família, i realment ho semblaven. En Toeni tenia trenta anys d'ex-
periència en maquillatge i abans de sortir sempre feia una bona feina.
Aquell vespre tornaven a l'amagatall després d'anar a les cobertes baixes
del sector 41. Havien fet un mapa que indicava quines portes eren tancades
i quines no, una informació que necessitaven a la República, ja que a
TNIREBAL totes apareixien obertes. Aquella zona del sector 79 era deser-
ta. Jami, de moment, sols explotava uns pocs centenars de cambres agríco-
163

les a prop del sector 78. Sobtadament hi van topar, literalment, una noia
demacrada, quasi nua i amb sang per tot el cos va sortir corrent d'una canto-
nada, va fer un xiscle en ensopegar amb els dos espies i va caure desmaiada.
Lluny es sentien els xiulets dels soldats.
En Tresc no va dubtar un moment, va arrossegar la noia a la primera cam-
bra que va trobar, no tenia porta i el llum era apagat, un rastre ensangonat
marcava el seu camí, si els soldats el veien els trobarien. D'una estrebada va
arrencar els pocs parracs que la noia duia i li va eixugar una mica la sang.
En sortir al corredor va esborrar amb la part més seca de la roba el rastre que
duia a l'habitació i amb la part més ensangonada en va dibuixar un altre cap
a una altra direcció. Prop d'allí hi havia un embornal dels grossos, on figura-
va que s'havien suïcidat els talians. Amb la roba va embrutar una mica la
seva vora, en va deixar un tros penjant i hi va llençar la resta a dins.
—Aquí, aquí —cridà just en el moment que un escamots de soldats arriba-
va a la cantonada—, s'ha llençat per aquí.
El sergent que comandava el grup va caure al parany.
—És com si el suïcidi s'encomanés, senyor, ens duia massa avantatge, no
ha estat culpa nostra…
—Cert sergent, ho faré constar així. Es poden retirar i avisar els altres
escamots que s'ha acabat la persecució. Endugui's la prova —i li va donar el
tros de roba ensangonada.
En Toeni ho sentia tot des de la cambra i se li va posar la pell de gallina
quan la noia es va mig despertar i va començar a gemegar, li va haver de
posar la mà a la boca, ella es va debatre una mica i es va tornar a desmaiar.
•••
El rellotge marcava DIJO 29:04:9075 05:57 quan la Marla es va despertar.
Sovint li passava a qualsevol hora de la nit, i a en Ziol, que aleshores també
es despertava ràpidament. Li agradava. Ella normalment tenia ganes de par-
lar però ell ja sabia com acabaven aquelles xerrades nocturnes.
—Ziol, hi ha una cosa que no surt a les fitxes de la Veilà i que podria ser
significativa, t'has fixat en els trossos que ens ha ensenyat, on han canviat el
que deia un actor?
—Sí, no m'hi havia fixat mai, però quan la Veilà ens ho ha mostrat he vist
que es nota molt, realment es nota molt que la veu és d'un altre, però no veig
de què ens pot servir saber que han canviat alguna frase.
—I si sabéssim el que deia la veu original?
—Seria molt interessant, però m'he fixat que no es sent cap veu de fons, ni
164
MEMÒRIA PROHIBIDA
cap altre soroll. Quan ho van canviar van esborrar totalment el so anterior.
És impossible saber què deien… o no? Tens una idea?
—No ho van pas esborrar tot. Recordes la Nesoa, a Supra?
—No, no sé de qui em parles, ni què hi pot tenir a veure.
—Sí, és una amiga de la Trema, de la cuinera de la residència, potser no
l'havies vista mai. Resulta que de petita es va quedar sorda, però pot mante-
nir una conversa normal…
—Per escrit?
—No, sap llegir als llavis les paraules que dius.
—És impossible això, com pot…?
—Jo tampoc m'ho creia però ho vaig comprovar, no ho sap gaire gent
perquè la van declarar deficient i viu a l'asil, però és una persona culta que
ha llegit molt. Demà vull anar a Supra a cercar-la per veure si m'ajuda a
esbrinar unes quantes coses de les modificades a les pel·lícules.
—Tens cada idea —va dir Ziol amb una veu plena d'admiració, mentre la feia
rodar pel llit tot estirant-li la part de dalt del pijama—, cada dia t'estimo més.
La Marla va apagar el llum, es podia fer des del llit, i va constatar la velo-
citat amb que en Ziol s'havia tret la part de baix del seu pijama, no, no podia
ser, segur que se l'havia tret quan parlaven. Mentre ella feia el mateix va
pensar que demanaria consell a la Cídia, que en sabia molt, sobre què més
poder fer al llit amb en Ziol.
•••
Quan la fugitiva es va despertar a l'amagatall del sector 79, va tornar a
xisclar, els dos espies encara duien l'uniforme jamià. Van trigar uns minuts
a fer-li entendre la situació. Tenien dos problemes a resoldre, l'estat físic i
l'estat mental. Pel terminal es van posar en contacte amb la doctora Siènia
que els va recomanar que li donessin aigua amb glucosa, un concentrat d'ami-
noàcids i un preparat vegetal amb notables propietats ansiolítiques i sedants,
ho trobarien tot a la farmaciola que ella mateixa els havia preparat. Les
ferides que tenia no eren tan greus com per l'estat de la roba semblava que
haurien de ser. Encara que pels jamians la vida d'un esclau no tenia gaire
valor, els castigaven de manera que no restessin incapacitats per a la feina,
tenia els canells segats dels lligams i tot el cos, dels turmells al coll, ple de
ferides de fuet no gaire fondes però sí molt nombroses.
També van parlar amb en Tarm. Les investigacions anaven pel bon camí, les
onze cobertes més baixes del sector 41 sols tenien cinc accessos oberts, tots
ells escales, serien el lloc perfecte per concentrar els jamians. En Tarm també
165

va ser informat que els fulls d'ordres falsos que havien vingut de la República
funcionaven a la perfecció. Per fer la prova en Tresc havia manat a un soldat
que va trobar sol a un corredor que portés l'ordre a determinat destacament.
L'ordre per ella maiteixa era una total trivialitat, però en Toeni va poder cons-
tatar que s'executava immediatament i sense cap mena de comprovació.
L'accés a les tres cobertes superiors del sector 41, on vivien el Líder i els seus
alts càrrecs, sí que era un problema, demanaven identificació i la comprovaven.
L'única entrada a la zona era passant per una caserna on hi havia dia i nit uns
dos-cents soldats. Afortunadament aquesta guàrdia menjava d'una cuina exteri-
or al recinte prohibit, quatre vegades cada dia els duien el menjar preparat.
•••
Tot i que va dormir sola, la Xandra va dormir poc aquell vespre. L'amoïna-
va la responsabilitat, que uns càlculs que havia fet tinguessin tanta impor-
tància per a la comprensió del què era realment el Món.
Es va llevar molt d'hora i va cercar uns papers que li havia donat en Fos-
mein. Era el quadern d'observacions d'un físic mort feia uns set anys i que
havia fet mesures molt curoses de l'acceleració dels cossos i del moviment
del pèndol. La pertorbació, de cent vuitanta dies aproximadament deguda a
la massa taronja, estava segura que hauria afectat els experiments. Amb les
mesures antigues podria esbrinar amb més precisió el període i comprovar
si corresponia realment a cent vuitanta-nou dies i tres hores.
Va trobar una sèrie de mesures del pèndol que abastaven un període de
més d'un any i va començar a comprovar els resultats amb els que resultari-
en, segons una simulació a Nova, si no existissin les masses externes. Dins
dels errors raonables de l'experiment no hi havia discrepància. No ho ente-
nia, o les dates eren falses i l'experiment no havia durat un any o les masses
pertorbadores no existien en aquells moments o hi havia algun error siste-
màtic. No ho semblava això darrer, comprovaria un parell més d'experièn-
cies antigues amb simulacions de Nova.
El primer dels experiments, un pèndol oscil·lant en direcció est-oest con-
cordava fins el cinquè decimal amb la simulació, l'experimentador era real-
ment molt curós. El segon experiment, la caiguda d'una massa concordava
perfectament en les mesures de temps i de posició est-oest però no en la
posició nord-sud. Una nota al marge remetia a un altre paper que afortuna-
dament en Fosmein també li havia passat. Era una memòria sobre el fet que
el camp radial de força centrífuga a què estava sotmès el Món tenia una
component axial de l'ordre d'una mil·lèsima de la radial, en altres paraules:
166
MEMÒRIA PROHIBIDA
a part de l'acceleració dels cossos cap avall, més ben dit cap a l'exterior del
Món, hi havia una acceleració unes mil vegades més feble en direcció nord-
sud. Era molt estrany, l'equip Nova no havia trobat res d'això.
•••
La Veilà no es podia creure que algú pogués llegir els llavis. La sordesa,
tan l'adquirida com la congènita, era molt rara a la República, i els únics
casos que recordava eren de gent molt gran. A la biblioteca hi van trobar
alguna referència sobre el tema i finalment va començar a creure que era
possible. Va decidir anar amb la Marla a veure la Nesoa el més aviat possi-
ble. Des que s'havia obert el pas a la coberta 70 de la selva, anar a Supra sols
tenia el problema del pas pels tubs, problema que Enginyeria estava a punt
de solucionar obrint amb explosius una de les portes encallades de la zona
dels túnels i substituint-la per una altra de mòbil.
La Nesoa era una dona grassa i amable, però molt desconfiada, es notava
que l'havien menyspreada moltes vegades. Recordava la Marla, que per al-
gun motiu, segurament una immensa caixa de bombons, li va caure molt bé.
Parlava correctament i entenia perfectament tot el que li deien, no calia
parlar fort, no hi sentia gens, calia senzillament posar-se on ella veiés la
boca de qui parlava i no fer-ho mai dues persones alhora.
Va resultar ser una experta en literatura i en cinema. En ser declarada defi-
cient, la van recloure a l'asil on no tenia res a fer. La seva distracció eren el
terminals, on hi havia milers d'obres literàries i cinematogràfiques. I el que
era millor, les pel·lícules, talls a part, les havia vistes en versió original.
La Veilà va voler començar per la seqüència que havien vist la nit anterior,
la del comiat dels personatges que eren clarament doblats, especialment a la
darrera frase que el protagonista deia de cara a la càmera. A més l'escena
posterior tallada, semblava tenir relació amb el misteri de Pom i qui sap si
amb el destí del Món. Tal com ella la sentia el personatge deia:
Adéu conseller, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrec
de la presidència del sector. Desitjo que al teu sector puguis continuar fent
tasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrera persona que
torna al seu sector, ara viurem sense el vostre ajut durant sis anys abans
d'acabar la presidència. Gràcies per la confiança que vosaltres heu posat
en tots nosaltres, serem els garants de l'honor de tots els homes —la frase
lapidària era un pèl estranya, anar a un altre sector en un època que les
portes eren totes obertes no era com una separació definitiva.
La Nesoa es va fer passar la frase un parell de vegades per estar-ne ben
167

segura finalment va traduir:
Adéu president, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrec
de la presidència de Sagittarius. Desitjo que al planeta Terra puguis conti-
nuar fent tasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrera
persona que abandona la nau, ara viurem aquí tot sols durant sis mil anys
abans d'arribar al primer planeta. Gràcies per la confiança que la Terra ha
posat en tots nosaltres, serem els garants del futur de la humanitat
—El viatge de sis mil anys, Sagittarius, planeta Terra, el primer planeta,
què vol dir planeta? —preguntà la Marla.
—No ho sé, una mena de Món potser…
—Jo sé on expliquen el que és un planeta, hi ha una pel·lícula per a nens on
la mare explica al fill el que és —interrompé la Nesoa.
•••
Les notícies que duien la Veilà i la Marla van causar un petit terrabastall,
seria possible saltar-se una petita part de la censura. En Ziol que estava
treballant amb els terminalistes, estava orgullós de la Marla, cinc-cents anys
de civilització republicana i no se'ls hi havia acudit. Era clar que essent tan
pocs no havien tingut gaire sords. Ara, ell mirava d'aixecar una censura
molt més gran, la de CENSOR. Segur que existia, com a Nova, un codi de
reinicialització que permetia accedir a totes les funcions del sistema. De fet,
CENSOR no deixava de ser una aplicació com qualsevol altre, i el que feia
era autoritzar el pas a algunes altres aplicacions que hi havia al sistema dels
terminals, a molt poques.
Va ser el contacte d'en Tomen a Pom qui va trobar la pista bona. Els pomús
sols coneixien el codi de reinicialització CENSOR, però havien observat
que si un terminal penjat es mantenia encès durant més de quaranta-vuit
hores seguides, acabava sortint una pantalla amb el missatge:
SUPRAVISOR
Ruptura de seguretat
Nivell: 1
Entra codi de reinicialització
?:
Darrera oportunitat
Temps restant: 00:03:00
SUPRAVISOR era un nom que sonava a en Tomen, li va estar donant
168
MEMÒRIA PROHIBIDA
voltes durant hores fins que ho va recordar, en un Nova transferit a un ter-
minal fix hi havia una secció anomenada directori remot. Contenia un sol
nom: SUPRAVISOR. No era una aplicació, no es podia executar, era un
catàleg, i en obrir-lo va sortir una llista que va passar tan de pressa per la
pantalla que no es podia llegir. Realment no sabia el que era i estava a punt
de deixar-ho quan li va cridar l'atenció un dels noms que van quedar visibles
quan la llista va acabar de desfilar: PORNOPORNO.
Després de nombrosos assajos, canviant el mètode d'accés al catàleg, final-
ment van aconseguir llegir el seu contingut. Era evident, eren els noms de
totes les aplicacions disponibles en aquells moments. Hi havia la vintena que
ja coneixien, entre elles TNIREBAL i CENSOR, i moltes més. SUPRAVISOR
no era a la llista, no era una aplicació, era una cosa a un nivell més alt. Era la
primera vegada que es trobava quelcom a un nivell de seguretat per damunt
de CENSOR. Entrant-hi segurament es podria desactivar.
Tots els terminalistes es van repartir la feina d'esbrinar què eren les cent
vuitanta-sis noves aplicacions de les que ara coneixien els noms.
Com en les vint que ja coneixien, moltes no tenien cap interès. Dues van
centrar l'interès del grup. Una era un sistema molt complex de disseny grà-
fic en tres dimensions anomenat SUMMACAD, es podia accedir a tot el
codi font, més de vint milions de línies, i a un sistema d'ajut absolutament
espectacular, amb pel·lícules d'aprenentatge i milers de models d'exemple.
Un dels models tenia un nom significatiu: Sagittarius.
L'altra aplicació era un llenguatge de programació anomenat TURING.
L'autor explicava a les pantalles de presentació que el llenguatge era total-
ment operatiu, però sense el mòdul d'interactivitat oral que encara estava en
desenvolupament.
El que sí que tenia era interactivitat, per escrit, i una intel·ligència increï-
ble. Admetia entrades de la mena: “Fes un programa que representi en tres
dimensions la intersecció de dues superfícies donades les equacions”. Ins-
tantàniament generava un programa de milers de línies profusament co-
mentades que feia exactament aquella feina. Si no entenia la demanda o no
quedava ben definida, formulava les preguntes adients per poder realitzar el
programa. Moltes vegades donava respostes com: “No disposo d'algorisme
adequat per a això. Quant temps puc dedicar a cercar-ne un?”
Termes com planeta o sol entraven al seu vocabulari, contràriament no
sabia el que era Sagittarius.
•••
169
 MEMÒRIA PROHIBIDA
Els quatre dies que van seguir al descobriment de TURING, la Xandra no —D'acord —digué la Xandra— em sembla que ho necessita.
parava d'emprar-lo. Era una aplicació dels terminals fixos i en conseqüència I es va començar a treure la roba amb una lentitud calculada. Quan va
des de Pom la podien fer servir sense necessitat de tenir Nova. A darrera hora quedar nua es va aturar a l'armari, just al mig del camp de visió i va fer com
d'aquell dilluns va trucar en Xerqui, a veure si havia fet algun descobriment si busqués el pijama. El va treure i el va posar damunt del llit. Va entrar al
nou. Ja era a la seva cambra. Havia passat tota la tarda a la Sala del Compta- lavabo i no es va poder aguantar més el riure. A la Marla i en Ziol se'ls hi va
dor del Temps provant d'activar els controls de temps i posició als diagrames encomanar tant que una mica més i cauen dins el camp de la càmera.
que des de la República es consideraven més prometedors, no ho aconsegui- En Xerqui continuava mirant, segurament s'hi hagués passat tota la nit. La
en, semblava com si sols actuessin sobre una pantalla plena de fórmules de Marla, tot fent l'ullet a en Ziol, es va treure la tovallola i es va passejar per
química inorgànica, que no era pas una de les especialitats dels pomús. l'habitació com buscant alguna cosa. Passat un minut va tornar a sortir de
La Xandra va veure que en Xerqui continuava com sempre, sols pensava càmera.
en les matemàtiques i continuava menjant-se-la amb els ulls pel terminal. La Xandra encara ho va retardar un parell de minuts més mentre s'acabava
Havia de fer alguna cosa. Va fer un lleu suggeriment sobre el tema femení i de dutxar i finalment va obrir la porta lentament. Pel so del terminal s'escol-
en Xerqui es va posat tan vermell que no va gosar dir-li res més. Amb algú tava el cor d'en Xerqui. Va sortir embolicada en una tovallola però no el va
tan tímid o tan reprimit, més valia un altre estratègia. Quan va tallar la co- fer esperar gaire, se la va treure i es va començar a eixugar lentament just
municació va anar a parlar amb la Marla i en Ziol a l'habitació del costat, davant la càmera. Cinc minuts. Finalment va saltar damunt el llit, va fer
sempre tenien idees. com si anés a cercar el pijama amb una mà i amb l'altra va deixar l'habitació
Una estona més tard, la Xandra tornava a trucar en Xerqui que ja era al llit a les fosques. En Ziol va tapar la càmera sense tallar la comunicació.
per demanar-li un aclariment. En Xerqui va començar a fer el que tots tres ja sabien que faria. Van tallar
—Moltes gràcies, Xerqui, és que m'havia quedat el dubte —digué la Xan- definitivament la comunicació i se'n van anar a dormir.
dra mentre la Marla passava en barnús per darrera seu entrant al bany—
me'n vaig a dormir, bona nit.
La Xandra va fer com si apagués el terminal però en realitat va posar un
programa que mantenia l'imatge de l'altre terminal però li tallava el so. Des
del seu terminal continuava veient i sentint en Xerqui.
—Ei!, Xandra, que no has apagat.
La Xandra el sentia però mirava en una altra direcció, concretament a un
petit mirall per on veia el terminal.
—Que no em sents, t'estic veient.
—Apaga tu, si vols —digué la Xandra que sabia que l'altre no el podia
sentir.
No va apagar, va fer el que havien calculat, continuar mirant.
La Marla va sortir del bany embolicada amb una tovallola molt més petita
del normal i va seure des d'on ella podia veure la pantalla però fora de l'abast
de la càmera. Els ulls d'en Xerqui quasi penetren la pantalla. La Xandra
continuava traginant per l'habitació sense mirar el terminal.
—No el facis patir més, pobre noi —digué la Marla— ja duu un quart
d'hora provant de veure alguna cosa.

170 171

20 Confirmació
Havien instal·lat la Nesoa en una habitació contigua a l'apartament d'en
Valac i la Veilà. Quan li van oferir d'anar a viure a la República no s'ho va
pensar dues vegades, no sospitava pas els problemes que tindria per passar
pels tubs.
Ara havia descobert una persona amb la qual es podia parlar de cinema i
literatura, la Veilà. I a més, la seva afecció s'havia convertit en una veritable
feina. Un equip de quatre persones l'ajudava a revisar pel·lícules, seleccio-
naven i localitzaven la seqüència exacta que volien analitzar i apuntaven la
transcripció que ella en feia.
A les pel·lícules al Món l'anomenaven Sagittarius. Qualsevol referència a
la Terra, al Sol o als planetes havia estat substituïda per una vaguetat. Les
referències a vehicles també havien desaparegut. Moltes de les paraules que
havien censurat i que no tenien cap significat per a les orelles dels Republi-
cans, es van anar apuntant en fitxes en les quals hi constava el context i totes
les idees que sorgien sobre el seu possible significat.
La teoria dels pomús sobre el Món era l'admesa pels personatges i havia
estat censurada sistemàticament. La Terra patia greus problemes i es temia
pel futur de la humanitat, Sagittarius havia representat un gran esforç de
tots els homes per assegurar la supervivència de l'espècie en indrets molt
llunyans, era un Món temporal sols pensat per portar persones a dos plane-
tes concrets, acabada la missió ja no s'habitaria més.
Tot això, a petites dosis, sortia a les pel·lícules en fragments censurats. Era
el que molts ja sospitaven però hi havia informacions, especialment a
pel·lícules que no passaven al Món, sobre un parell de fets nous. En primer
lloc, a la Terra abundaven moltes menes de bacteris i virus perjudicials per
a l'home i les altres espècies, concretament calia desinfectar les ferides per
evitar que penetressin al cos. I en segon, semblava com si a la Terra la
natalitat funciones a l'inrevés: les dones prenien substàncies per no tenir
fills i no pas, com al Món, el fruit de la mare quan en volien tenir.
•••
—En poques paraules, un planeta és una gran massa natural que per la
força de la pròpia gravetat adopta forma esfèrica —tota la República escol-
tava en silenci les paraules que pronunciava en Valac a l'estadi—. Existei-
172
MEMÒRIA PROHIBIDA
xen unes masses molt més grans anomenades estrelles o sols que per algun
procés físic estan incandescents i irradien grans quantitats de llum i de raigs
infrarojos. La informació de les pel·lícules parla de tres planetes: un anome-
nat Terra que era la primitiva llar de l'home i d'on va partir fa sis mil cinc-
cents anys Sagittarius, que és com anomenaven el Món els antics; el primer
planeta, que és a prop d'on som ara, i el segon planeta, on el Món arribarà
d'aquí a cinc mil nou-cents anys. La Terra i el primer planeta són a prop d'un
sol que és el que els proporciona llum i calor, el segon planeta sembla que
en té dos de sols. Tot això no és tan sols una història que surt a les pel·lícules,
tres fonts independents més ho corroboren: els experiments sobre la grave-
tat, el llibre sagrat dels pomús i la pantalla de la Sala del Comptador del
Temps. Si aquest comptador és el que creiem, resten menys de tres mesos
d'estada del Món al primer planeta i jo crec que els homes no hem de deixar
passar l'oportunitat d'acomplir la missió. Demano a tots els que vulgueu
afegir-vos al meu projecte un gran esforç immediat, cal esbrinar com es pot
viatjar al primer planeta, a les pel·lícules hi surt un possible vehicle repre-
sentat tant a l'exterior del Món com al seu interior. Hem trobat una referèn-
cia a la baixa gravetat que ens fa pensar que pot estar situat més amunt de la
coberta 140. La singularitat dins el Món que és la Sala del Comptador del
Temps, que per cert és a la coberta 140, ens fa pensar que hi ha una relació.
D'aquí dos dies tindrem el camí obert fins allí. Ara sols us puc demanar un
gran esforç de recerca i d'imaginació, per tal de poder assolir l'objectiu que
jo i molts de vosaltres ens hem marcat.
El discurs que s'havia transmès en directe als terminals de Pom va aixecar
grans aplaudiments. En una primera aproximació, la Mirtela va calcular que
el seixanta per cent dels ciutadans de la República i el noranta per cent dels
pomús, estaven convençuts de la realitat del viatge.
•••
A l'amagatall de Talis la noia, que es deia Cartà, es recuperava satisfactò-
riament. Va mantenir unes llargues converses pel terminal amb en Tarm i
amb la Mirtela que van ajudar a perfilar l'operació contra Jami.
La Cartà havia estat capturada feia ja cinc anys al seu país del sector 78.
Els jamians que fins aquell moment no s'havien mostrat mai hostils els van
envair i reduir a esclaus en una sola nit.
A partir d'aquell moment va ser el regne del terror. Van assassinar tots els
que mostraven el menor indici de rebel·lia, els malalts i els vells. Molts nens
també van desaparèixer. La resta van ser agrupats en unes unitats d'unes cin-
173

quanta persones del mateix sexe i obligades a treballar quinze hores al dia.
Cada dia, les unitats eren conduïdes per soldats, d'una en una, entre les sales
de treball i les de dormir, sense poder comunicar-se mai amb altres unitats.
Les sales de dormir tenien unes portes que tancaven des de fora i estaven
agrupades en passadissos que també tenien un parell de portes generals. La
disposició de les sales de treball era similar. Era impossible fugir d'allí.
•••
Els diversos equips constituïts per a l'atac a Jami continuaven les seves
tasques. La col·laboració amb Talis era molt bona i els membres del seu
petit exèrcit s'entrenaven, especialment a reduir i lligar adversaris aïllats i
desprevinguts.
L'equip del fum havia construït, i provat amb voluntaris, diverses menes
de pots. Els més efectius, en barrejar dos components dispersaven un aero-
sol carregat amb una substància d'origen vegetal que en entrar en contacte
amb els ulls provocava una picor molt intensa i gran quantitat de llàgrimes.
Amb unes ulleres ajustades i un tub per respirar amb un filtre molt senzill es
quedava totalment protegit dels seus efectes.
L'equip de drogues havia fabricat grans quantitats d'un líquid incolor, ino-
dor i insípid que a petites dosis provocava un estat d'eufòria i de pèrdua de
voluntat, a dosis més elevades produïa somnolència. Era efectiu també bar-
rejat amb alcohol.
L'equip del pou havia tornat a guarnir el pou del sector 79. Els cinc-cents
talians que participarien al pla, podrien pujar i entrar per la trampeta en uns
quaranta minuts.
•••
L'escola havia interromput la seva dinàmica normal, els nois no pensaven
en res més que el primer planeta, en si podrien baixar, en explorar-lo, en si
seria perillós. En Valac els va proposar de cercar el possible mètode de
descens. Dins l'aplicació SUMMACAD hi havia un model de Sagittarius,
no era tan fàcil de manipular com TNIREBAL però sí molt més detallat, i el
que era més important, comprenia la totalitat de Sagittarius, hi havia per
exemple, tota la zona dels dipòsits i del canal, també tres cobertes per da-
munt de la 140, i estructures que arribaven fins al centre del Món.
Coneixien l'aspecte d'una possible nau de descens, calia localitzar-la entre
les desenes de milers d'estructures que hi havia al model, fora de la zona de
cobertes que ja coneixien. Era una feina de paciència.
Ben aviat van començar a arribar descobriments esperançadors. La major
174
MEMÒRIA PROHIBIDA
part de l'espai entre la coberta 143 i una gran estructura de tres-cents metres
de diàmetre que hi havia al centre del Món era buit. Sols hi van trobar cinc
grans estructures cilíndriques radials que anaven del cos central a la zona
habitada. La base de cadascuna d'aquestes estructures era un complex molt
intrincat de dipòsits, cambres, tubs, escales i passadissos. Absolutament di-
ferent a l'estructura de cobertes del Món que coneixien. Un dels cinc com-
plexos era justament al damunt de Pom. Els estudiants s'hi van concentrar.
En quatre hores ningú no havia trobat encara la presumpta nau de descens.
El que sí que es va esbrinar va ser que les cobertes 141, 142 i 143 tenien una
distribució molt diferent a les cent quaranta on habitaven els humans, eren
el doble d'altes, els passadissos eren molt més llargs i no presentaven la
típica divisió en sectors. No semblaven destinades a ser habitades per ho-
mes, no hi havia gaire lavabos ni terminals i en lloc d'escales tenien rampes,
però els circuits d'aire sí que eren molt similars als que ja coneixien. Tots els
corredors acabaven desembocant en un dels cinc grans complexos, com el
que hi havia més amunt de Pom.
A la tarda, en Tomen els va suggerir una altra estratègia, pensava que se-
gurament seria millor conèixer l'aplicació més a fons abans de continuar
mirant els milers de dissenys de cambres de què constava el model. Van
entrar a l'aplicació, van demanar “nou model” i van activar una opció ano-
menada assistent.
Molt aviat ja eren capaços de crear estructures amb cambres, escales, tubs
i de manipular-les. Cada espai era un element independent que es podia
duplicar, deformar i col·locar en qualsevol posició i orientació. SUMMACAD
anomenava a cada nou element “unitat de disseny”. Veure com s'acoblaven
les diverses unitats per formar un model ja no va ser tan fàcil, les dues
unitats havien de compartir una frontera, una paret, comú i van trigar a
veure com l'aplicació les generava automàticament. Van aprendre a emprar
les opcions de tria i de recerca, amb elles es podien cercar les unitats d'una
determinada mida o orientació, per exemple. També van aprendre com vi-
sualitzar les unitats en dues i en tres dimensions i com simular els efectes de
la il·luminació.
Amb tota aquesta experiència era el moment de tornar a entrar al model de
Sagittarius. Van demanar a l'aplicació una llista de les unitats de disseny,
ordenades de més gran a més petita. L'aplicació va trigar uns deu segons a
reaccionar, cosa totalment insòlita. La capçalera de la llista que sortia a la
pantalla afirmava que hi havia més de noranta milions d'entrades. Cada en-
175

trada de la llista representava cadascun dels espais buits dins Sagittarius,
era coherent amb els coneixements que es tenien de l'estructura del Món.
Era impossible examinar una quantitat tan enorme d'unitats.
En Ziol, ja més tard i treballant sol des de la seva cambra, va trobar una
solució. Va veure que cada unitat de disseny tenia un número de referència
de no més de quatre xifres i que si els números coincidien, les unitats eren
similars. Va ser fàcil demanar la llista classificada precisament per aquest
número. Era clar que Sagittarius era com un immens trencaclosques cons-
truït amb, comparativament, poques menes de peces, unes cinc mil.
Ara, en Ziol va demanar un llistat, no de totes les unitats de disseny del
model, sinó de les menes d'unitats de disseny. Immediatament va sortir la
llista amb les cinc mil trenta-tres entrades. Va ser una informació molt més
útil, cadascuna de les unitats tenia un títol: “Tub d'aire model 2”, “Cambra
humana model 17”, “Lavabo model 2”, “Tram d'escala model 15”. “Angle
de claveguera model 12”, “Unitat estructural model 201”…
Va començar a mirar les unitats de disseny més grans, una de les unitats de
disseny estava retolada “Dipòsit nau de descens humana” altres deien “Di-
pòsit nau reutilitzable”, “Dipòsit nau de descens d'animals” o “Dipòsit nau
de descens de càrrega”. I al complex situat sobre Pom n'hi havia de les
quatre menes.
Tot just ho acabava de comunicar tot a en Tomen, quan va entrar a l'habi-
tació la Marla que havia estat fins aquells moments amb el grup que feia
contactes, via els terminals, amb Pom. Va trobar en Ziol en un estat d'exci-
tació tal que li va fer prendre vulgues no vulgues una infusió de coneguts
efectes sedants que el va fer dormir gairebé deu hores seguides, just fins
l'hora d'iniciar el viatge a Pom. No va sortir ni a sopar.
176
MEMÒRIA PROHIBIDA
21 Pom
Els quinze republicans que esperaven a l'entrada del pou de Pom estaven
nerviosos, encara mancava mitja hora. Sota la República el tub de fusta
calafatada i una passera permetien arribar a l'andana del canal sense mullar-
se. Sota Pom encara trigarien uns dies a instal·lar-ho. S'havien hagut de
mullar per entrar a la zona de dipòsits.
Era millor haver arribar abans de l'obertura del pou, els pomús havien
anunciat que tot just volada la porta, muntarien una corriola i uns represen-
tants del seu govern baixarien a donar-los la benvinguda. La Mirtela no
volia ni pensar en el que hauria passat, si els representants pomús, sempre
tan formals, els haguessin vist sortir del forat d'un en un totalment despu-
llats. Afortunadament estaven d'acord que si finalment es podia baixar al
planeta, cada comunitat viuria amb les seves regles i costums amb total
independència.
Just a l'hora anunciada van sentir l'explosió, bastant fluixa, i a continuació
un terrabastall que anava en augment, era la porta metàl·lica que degut a la
força de Coriolis anava caient refregant-se i rebotant contra la paret est del
pou i causant un enrenou considerable.
Pocs minuts més tard, dos pomús amb túnica negra brodada amb fil dau-
rat, baixaven a l'extrem d'unes cordes de gairebé quatre-cents metres.
La mateixa força de Coriolis que empenyia els objectes que baixaven con-
tra la paret est, empenyia els que pujaven a l'oest i va servir per estabilitzar
uns grans cabassos de vímet que van permetre pujar, de tres en tres, els
republicans. L'ascensió durava més de cinc minuts i era més còmoda del
que en Fosmein es temia, el disseny del sistema de corrioles i cordes era
prou correcte, va jutjar.
Arribats a dalt, en Sucral en persona els anava donant la benvinguda. Hi
eren també presents tots els pomús que havien parlat amb el Consell i els
interlocutors personals dels viatgers. La cerimònia va durar els tres quarts
d'hora que van trigar a pujar els republicans. Afortunadament a la sala on els
rebien hi havia abundància de menjar i de begudes, moltes d'elles descone-
gudes pels republicans. Al darrer cabàs hi pujaven la Marla, en Ziol i la
Xandra.
En Xerqui que era un dels interlocutors presents, es va posar més vermell
177

que la seva túnica en veure les noies, tot i que aquesta vegada anaven vesti-
des d'allò més formals. En Ziol va ser presentat com a germà de la Marla, no
calia complicar les coses, allí respectarien les tradicions de Pom.
Malgrat la formalitat, els pomús van entendre perfectament l'impaciència
dels nouvinguts per anar a la Sala del Comptador del Temps. Els republi-
cans, més tard, van esbrinar que els feien un gran honor i que no gaire gent
estava autoritzada a entrar-hi.
Un plafó amb grans números verds presidia la sala. Els números, unes deu
vegades més grans que els dels rellotges de damunt les portes, baixaven una
unitat cada segon: 7110168, 7110167, 7110166…
La sala mesurava uns deu per vint metres i era com de dos pisos d'alçada.
Les parets, a banda i banda, tenien un seguit de grans obertures que comuni-
caven amb una dotzena de petites sales laterals. Tot estava en la penombra.
Quan els ulls s'hi van anar acostumant, van veure que totes les parets i el
sostre estaven plens d'imatges, imatges d'una qualitat perfecta visibles dins
el propi material de les parets. Mai no havien vist escenes com aquelles, uns
vegetals immensos, uns espais sense fons amb cursos d'aigua, animals fan-
tàstics, molts d'ells voladors, vehicles. Era una representació artística molt
similar a les escenes censurades de les pel·lícules, els pomús els van dir que
hi havia vuit mil escenes diferents i que seguien un ordre cronològic. No era
el moment de meravellar-se. La pantalla els esperava.
—Voldríem que féssiu les vostres pròpies deduccions —els va dir en Su-
cral—. Us deixarem sols. Podeu tocar la pantalla tan com vulgueu, estem
convençuts que no es pot espatllar res. Aquest vespre ens agradaria fer una
reunió amb vosaltres, per confrontar les nostres teories amb les vostres.
Van anar fins a la paret del fons on hi havia la pantalla que va aparèixer en
arribar a zero el comptador, ara feia sis anys, quan va passar dels números
vermells als verds. Era molt més gran que la dels terminals, estava dividida
en moltes zones, com pantalles petites, amb funcions i aparences diverses.
Dins d'algunes d'elles, columnes de números s'actualitzaven amb més o
menys velocitat. En un altre lloc, diagrames amb marques de colors i xifres
superposades. També hi havia gràfics de barres o de símbols, i un quadre
amb l'estrany objecte tridimensional que ja havien vist dibuixat i que volta-
va contínuament. En Valac estava convençut que era un sistema de trans-
port. Era fàcil manipular-lo per modificar l'orientació o la velocitat tocant
uns controls que tenia just a sota.
No hi havia l'equivalent al tauler de comandes, però en tocar la pantalla
178
MEMÒRIA PROHIBIDA
alguns diagrames canviaven, era com si cada quadre fos una aplicació dife-
rent amb les seves pròpies tecles.
Hi havia el gràfic dels punts que coincidien amb els del fons de la imatge
de Sagittarius a la pel·lícula censurada. Mostrava una munió de punts de
colors pàl·lids i de mida diversa sobre fons negre o verd fosc, això en la
còpia no es podia apreciar. En aquells moments la imatge era diferent a la
que els havien copiat.
En Ziol va trobar el que semblaven uns controls de temps, mida i posició,
però que no actuaven. Ho va tornar a provar tocant simultàniament el dia-
grama i els controls, res.
—Mira aquesta columna de xifres —digué la Marla— quan toques el con-
trol de temps, varien o es posen a sortir més o menys de pressa. Era en una
zona amb fórmules químiques, just la que els pomús deien que es podia
manipular.
—És curiós, és com si aquests controls actuessin sobre les xifres i no sobre
els diagrames com seria lògic. Espereu un moment, aquestes columnes de
xifres estan envoltades per una línia de punts i no pas contínua com a totes
les altres zones, segur que això vol dir que és sobre la que ara actuen els
controls —digué en Ziol.
Va passar un quart d'hora i tothom feia proves. Va ser la Mirtela la que per
casualitat va trobar la resposta: arrossegant el dit per la pantalla des de la
zona marcada a una altra, es desmarcava la primera i quedava sota control
la segona. A Nova, l'aplicació de comunicacions funcionava amb la matei-
xa filosofia, i ara era tan evident que semblava impossible que els pomús no
ho haguessin descobert abans. Van recordar però, que a Nova ho van desco-
brir mercès al sistema d'ajuda integrat que tenia el terminal portàtil.
Van començar a provar el sistema de control sobre el diagrama dels punts.
Ara ja podien tenir diversos punts de vista o ampliar o fer més petita la
imatge.
—Això són punts sobre una esfera —observà en Fosmein—. A més a més
hi ha tres cercles, no, són quatre, entre els punts. I uns símbols petits que no
són punts. Mira Ziol, això és la data d'avui. Prova de fer avançar o retroce-
dir el temps.
—Realment es pot fer avançar i retrocedir la data i l'hora. Els cercles i
alguns símbols varien de posició quan ho fas. Dubto que els pomús hagues-
sin pogut descobrir com es controla això sense l'exemple de Nova.
La Xandra va prendre els controls i els va manipular una bona estona.
179

Sobtadament va dir:
—Ja ho tinc. Si avances la data cent vuitanta-nou dies i tres hores, que és el
període de la massa gran, el cercle taronja torna a la mateixa posició. I si
avances o retrocedeixes el temps en quaranta-vuit hores i mitja, és el cercle
rosa gran el que torna a la seva posició inicial. Això no és una esfera vista de
fora, és un espai vist des de dins. Nosaltres som al centre i les tres masses
són els cercles taronja, rosa i tota la zona de fons verd fosc que també és un
cercle i que quasi ocupa la meitat de l'espai. La creu verda deu ser el seu
centre i segons això gira en cinc mil set-cents segons, que és la quantitat que
portava el primer diagrama que ens van enviar.
—Tens tota la raó —contestà en Fosmein— és una representació del mo-
viment de les masses vist des de nosaltres. Els punts deuen ser altres masses
molt llunyanes, planetes o sols. Valac, tenies tota la raó.
La Xandra va agafar Nova i va començar a fer càlculs per comprovar totes
aquestes teories. En Fosmein gairebé no la podia seguir i li anava dictant
xifres des de la pantalla.
—Xandra, podries calcular amb les dades dels diagrames quina és la mas-
sa, el diàmetre i l'acceleració de la gravetat a la superfície de la massa ver-
da? —demanà en Valac.
—Un moment… mireu, la massa és d'aproximadament nou coma vint-i-
sis per deu elevat a la vint-i-quatre quilos, més de cinc bilions de vegades
més que el que creiem que pesa el Món. El diàmetre uns quinze mil tres-
cents quilòmetres i la gravetat que en resulta… deu coma set metres per
segon cada segon. És curiós, és exactament la mateixa que hi ha a la coberta
70, just la del mig del Món.
—Això no pot ser una casualitat —digué en Valac—. Si és veritat el que
creiem, el primer planeta podria ser la massa verda. Però ens movem a unes
escales molt diferents a les d'un Món com aquest, construït per homes. Hi
veig un problema, com es podria respirar sobre la massa verda si res no
impedeix a l'aire de fugir a l'espai obert?
—És possible que la gravetat retingui els gasos a prop de la superfície,
com si estiguessin dins un recipient —contestà en Fosmein— deixeu-m'ho
calcular. A més, si no hi hagués uns gasos a una certa pressió no hi podria
haver aigua líquida, bulliria instantàniament.
Els altres van centrar la seva atenció en un gràfic que semblava representar
una esfera amb la superfície dividida en zones de diferents colors. Els con-
trols permetien ampliar una part de la imatge per veure-hi els detalls o allu-
180
MEMÒRIA PROHIBIDA
nyar-se'n per tenir una visió general. La major part del gràfic era de color
blau uniforme, amb unes taques molt irregulars de diversos verds, marrons
i blancs. Ampliant aquestes zones s'hi veia tot una xarxa de línies blaves que
per un punt sempre anaven a parar a la zona blava gran.
En Ziol va tocar un control i va aparèixer al costat de l'esfera un diagrama
que ell coneixia perfectament, era el sistema periòdic dels elements, no pas
representat com als llibres de la República sinó com a Nova. A les caselles
dels elements, en lloc dels símbols, hi havia unes petites barres vermelles i
també xifres. Els controls permetien moure una petita creu pel gràfic i ales-
hores les barres vermelles i les xifres del sistema periòdic variaven.
—És aigua, el blau és aigua —digué en Ziol—, fixeu-vos que quan asse-
nyalo el blau, les barres de l'hidrogen i de l'oxigen pugen molt. És aigua
amb substàncies dissoltes, mireu: hi ha clor, sodi, magnesi, sofre, potassi…
Les zones marrons tenen sobre tot oxigen, silici, alumini, ferro, calci, mag-
nesi, carboni, potassi, sodi, titani, hidrogen i molts altres elements en pro-
porcions petites. I les línies blaves estretes són d'aigua però sense gaire
coses dissoltes. Teniu alguna idea del que significa això?
—Jo crec que és una representació de la superfície de la massa verda, del
primer planeta —va concloure en Fosmein.
Si el diagrama ens dóna la composició superficial de la massa verda, és
possible que ens pugui donar altres dades —intervingué la Marla.
El Ziol va manipular el diagrama i finalment va aconseguir desplegar una
mena de menú de símbols. Sense conèixer Nova hagués estat molt més difí-
cil, ja que la filosofia d'aquesta pantalla s'assemblava molt més a la del
terminal mòbil que a les aplicacions dels fixos. Sobre el diagrama hi aparei-
xien moltes dades i en van poder desxifrar algunes: temperatures, alçades i
fondàries, corrents d'aigua i el que cercaven: la composició dels gasos, la
seva pressió i els seus moviments. Va resultar que hi havia un deu per cent
d'oxigen a una pressió parcial un seixanta per cent més gran que al Món,
també hi havia molt nitrogen: un vuitanta-set per cent. L'heli i l'argó forma-
ven el dos i escaig per cent restant. Hi havia traces de neó, de diòxid de
carboni i quantitats variables de vapor d'aigua. La pressió global era unes
quatre vegades més gran que al Món.
Van decidir que quan parlessin amb la República, els demanarien que fessin
un experiment per veure si un aire amb tant nitrogen i argó era respirable.
Encara provaven de fer encaixar tota la informació quan la Marla va fer un
crit.
181

—Això confirma que el Món ha fet un viatge! Mireu! —assenyalà el dia-
grama dels punts de colors— Ara faig recular el temps. Cada sis mesos la
massa taronja dóna una volta complerta.
—Sí, ja ho sabíem, i què?—Demanà en Valac.
—Espereu, ara ja hem reculat sis anys, fixeu-vos en els cercles de colors.
Ara baixaré la velocitat a la que recula el temps.
Subtilment, el cercle verd que era enorme es va començar a reduir i final-
ment va començar a voltar al rosa. Una mica més tard, el cercle rosa es reduïa
a un punt que voltava a l'entorn del taronja que al seu torn s'anava reduint.
—No ho veieu? Ara tiraré el temps cap endavant, a partir del present.
En tres mesos tot seguia igual, però passat aquest temps la seqüència dels
esdeveniments era la inversa de la que havien vist abans.
—És un viatge, el Món va arribar aquí ara fa sis anys i d'aquí tres mesos se
n'anirà —clogué la Marla.
—Posa el control de data a l'any 2570 —demanà en Valac.
El que va aparèixer a la pantalla s'assemblava molt al que ja havien vist,
però ara el Món voltava un cercle blau cada noranta-vuit minuts i conjunta-
ment amb ell, en voltava un de groc en exactament un any.
Com més s'ho miraven més clar ho veien, eren a quatre-cents quilòmetres
del primer planeta, l'objectiu del Món. I aquella pantalla era quelcom im-
portant per poder arribar-hi.
•••
Els pomús estaven expectants i tot just iniciat el sopar, van començar a
preguntar als republicans quines eren les seves conclusions.
—I què ens podeu dir sobre les condicions de vida a la superfície del pla-
neta?
—L'atmosfera del primer planeta, si les dades de la pantalla són correctes,
és totalment compatible amb la vida —havien decidit que en Valac seria el
portaveu davant els pomús—. Hi ha però un petit problema, si bé des d'aquí
podríem penetrar directament a l'atmosfera del planeta, no seria possible
passar ràpidament del planeta a l'atmosfera del Món. Hi hauria problemes
amb el nitrogen dissolt a la sang. Els biòlegs de la República ho estan estu-
diant en aquests moments, però ja estan segurs que caldria una adaptació
d'hores per poder fer el canvi d'atmosfera sense perill. La gama de tempera-
tures és totalment tolerable, encara que potser no gaire còmoda per a nosal-
tres, i no veiem cap problema en la humitat o en la circulació de l'aire.
—I l'aigua i la llum?
182
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Segons la pantalla, a moltes zones del planeta, hi ha nombrosos cursos
naturals d'aigua amb uns cabals globals enormes. Evidentment, la il·luminació
segueix un cicle de quaranta-vuit hores, vint-i-quatre amb sol i vint-i-quatre
de foscor, tot i que a la meitat del planeta que mira a la gran massa rosa, que
ja sabem que no brilla amb llum pròpia sinó que sols reflecteix la del sol, la
foscor mai seria absoluta.
—I com creieu que s'hi pot anar?
—Això és el principal problema que tenim en aquests moments, descobrir
com es pot realitzar el procés de trasllat al planeta. Tenim dades que demos-
tren que molt a prop d'aquí —assenyalà cap amunt— hi ha uns vehicles de
descens, però no sabem com accedir-hi, a la pantalla no hi hem trobar cap
mena de pista.
•••
Les cambres que havien preparat pels republicans eren totes al mateix pas-
sadís. A la Xandra la van col·locar amb la Marla i al seu “germà” el van
posar a la següent, afortunadament amb comunicació interior. Cap dels nois
no tenia ganes de dormir.
—Estic convençut que si no fos per CENSOR tindríem tota la informació
necessària per baixar al planeta.
—Sí, però, quan temps fa que els teminalistes proveu d'eliminar-lo?
—preguntà la Marla.
—Donada la complexitat que té tot el sistema de control, penseu que hem
descobert SUPRAVISOR fa molt poc, hi hem dedicat relativament poc temps.
Encara confio que sigui factible, i a més a més tinc una idea: segurament, la
pantalla de la Sala del Comptador del Temps no està sotmesa a CENSOR, si
hi poguéssim transferir Nova potser obriríem un nou camí.
—On és Nova ara —preguntà la Xandra?
—El tenen els pomús que l'estan transferint a terminals fixos —respongué
la Marla.
—Anem-hi! —digué en Ziol tot aixecant-se.
Quan van sortir de l'habitació, van trobar una dona jove que es va presen-
tar com a assistent, li van demanar d'anar on tenien Nova en aquells mo-
ments i ella els va acompanyar.
Un petit grup de pomús, sota la supervisió d'un membre del govern vestit
amb la seva túnica cerimonial, transferia Nova a un terminal d'una aula.
No els van posar cap inconvenient, ja sabien que en Ziol era un dels experts
més importants, i els van acompanyar a la Sala del Comptador del Temps.
183

En Ziol va engegar Nova i va activar “Transferència remota d'imatge”. La
pantalla era vertical i no hi havia on posar Nova, el van haver d'aguantar
amb les mans fins que va aparèixer “Transferència en curs, esperi 00:01:42”,
més ràpid que amb els terminals normals. En acabar, en una de les poques
zones buides de la pantalla hi va aparèixer una còpia del Nova.
Ja dins del Nova transferit en Ziol va cercar “directori remot”. La primera
aplicació que hi sortia era “ACCÉS AL SISTEMA PRINCIPAL DE
SAGITTARIUS”. Hi va entrar immediatament i el que hi va sortir era prou
significatiu:
Protecció
Accés a SUPRAVISOR
Entra codi de nivell 1
?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _
No en tenia cap de codi de nivell 1, l'autor de PORNOPORNO havia escrit
codis dels nivells 2, 3 i 4, molt probablement els codis de nivell 1 eren molt
secrets i la darrera vegada que es van emprar va ser per instal·lar CENSOR.
Era evident que havia trobat un punt d'entrada al sistema de terminals i que
sols li mancava un codi.
Passats uns moments d'eufòria els tres nois van entrar a la depressió. La
Xandra sense cap convenciment manipulava el Nova transferit. Va mirar
totes les entrades del “directori remot”. Cadascuna d'elles corresponia a una
de les zones de la pantalla, ara com a mínim podria saber els noms de les
coses que hi sortien.
L'aplicació on hi havia el diagrama del viatge del Món, amb els sols i els
planetes s'anomenava “Mapa còsmic”. On sortia el vehicle de transport era
“Naus de transferència”. La superfície del primer planeta era a “Anàlisi
planetari”. El diagrama de les tres masses formava part de l'aplicació “Càl-
culs d'òrbites”. N'hi havia unes quantes més. “Sismologia”, “Atmosfera”,
“Oceanografia”, “Dades estel·lars”, “Càmeres remotes”, “Correccions iner-
cials”, “Terraformació”, “Anàlisi d'ecosistemes”, “Habitabilitat”, “Recur-
sos minerals” o “Comunicacions”
—Mira, “Comunicacions” —digué la Marla animant-se una mica—, co-
municacions amb qui? Entrem-hi.
Era una de les zones de la gran pantalla a la que havien dedicat menys
184
MEMÒRIA PROHIBIDA
atenció.
Hi havia columnes de xifres, moltes eren zeros, algunes representaven pro-
bablement dates i hores i també hi havia una columna de lletres “N”:
00:00:0000 00:00 28:01:9075 19:45 N 000000000
00:00:0000 00:00 30:01:9075 20:17 N 000000000
00:00:0000 00:00 01:02:9075 20:49 N 000000000
00:00:0000 00:00 03:02:9075 21:21 N 000000000
00:00:0000 00:00 05:02:9075 21:53 N 000000000
—Cada quaranta-vuit hores i escaig, un dia del primer planeta, hi ha una
nova línia, però sense cap mena de diferència amb l'anterior excepte la data
—observà la Xandra.
Manipulant els controls van sortir uns indicadors verds o vermells i una
mena d'esquema. Ara començaven a comprendre: verd volia dir en funcio-
nament i vermell que no anava o no estava connectat. Una línia verda grui-
xuda travessava el diagrama passant sempre per rectangles verds. Un rètol
també verd anunciava “Sistema actiu”.
—A veure si els controls generals fan alguna cosa sobre aquesta aplicació…
—digué en Ziol manipulant el control de temps—. Diria que no passa res.
—Sí, sí que passa —interrompé la Marla—, la data del control varia i les
que surten a la pantalla també, el que passa és que continuen els zeros i a
primera vista no es veu la diferència.
—Prova de posar una data d'ara fa sis anys, de quan el Món va arribar aquí
—demanà la Xandra.
En Ziol ho va fer, totes les línies eren similars, continuaven les dates i els
zeros.
Ja ho anaven a deixar quan sobtadament va passar per la pantalla alguna
altra cosa. Quan s'hi van fixar ja no hi era, però tocant una mica el control
del temps va aparèixer:
00:00:0000 00:00 21:07:9069 16:21 N 000000000
00:00:0000 00:00 23:07:9069 16:53 C 000000002
00:00:0000 00:00 25:07:9069 17:25 C 000000007
00:00:0000 00:00 27:07:9069 17:57 C 000000011
00:00:0000 00:00 29:07:9069 18:29 C 000000015
13:05:9036 14:51 29:07:9069 20:51 F 000000016
00:00:0000 00:00 31:07:9069 19:01 N 000000000
—Fixa't-hi, unes línies diferents, marca'n una, Ziol —va marcar la que
acabava en 002 i es va obrir un quadre:
185

Missatge
Origen:....... ?
Data:........... ?
Mode:......... Text
Mida:........... 2 caràcters
Missatge en curs
—Marca la línia de la “F” —digué la Marla amb impaciència.
Missatge
Origen:....... La Terra
Data:...........13:05:9036
Mode:......... Text
Mida:...........16 caràcters
¤ SGRCODEC+DESCENS fi
—Anem a despertar a tothom —decidí la Marla.
•••
“SGRCODEC” era una de les aplicacions que s'havien descobert quan en
Tomen havia accedit per primera vegada a SUPRAVISOR. Encara no hi
havia hagut temps d'analitzar-la. Ara, des de Pom, en haver-hi Nova instal·lat
a bastants terminals, va ser possible avisar als terminalistes que hi havia a la
República perquè el més aviat possible comencessin l'anàlisi.
DESCENS era una de les paraules prohibides per CENSOR, tan bon punt
s'escrivia al terminal desapareixia, un indici de la seva importància.
—Aquest missatge demostra que a la Terra hi ha gent, no som sols al Món—
les paraules de la Mirtela eren plenes d'emoció continguda—. Per quin motiu
ens hauran enviat un missatge tan curt i críptic? Algú té una idea del que
hem de fer?
—Em sembla que el sistema de transmissió és molt lent, que no hi havia
manera de donar explicacions i que ens han enviat una clau —opinà en
Fosmein—. Fixeu-vos que per enviar setze lletres van trigar més de sis dies.
I que el missatge, a la velocitat de la llum a trigat trenta-tres anys en venir de
la Terra a aquí. Això es correspon amb la distància a la Terra segons “Mapa
còsmic”… Ara m'adono que hi ha una petita discrepància d'un mes a les
dates. Ho hauré d'investigar amb tranquil·litat…
•••
186
MEMÒRIA PROHIBIDA
Tot i que tant la Mirtela com en Valac estaven molt interessats en el missat-
ge, passada una estona van decidir que el millor que podia fer el grup era
tornar a dormir. Ja treballarien a la República. L'endemà, segurament veuri-
en les coses més clares. Els nois aquesta vegada es van adormir immediata-
ment.
Van passar un matí de treball intens, gairebé no cabien davant la pantalla.
Van instal·lar un telèfon fins a un dels terminals propers per poder passar
informació a la República amb més facilitat.
En Valac actuava de coordinador general i sort en van tenir de disposar d'uns
quants pomús que copiaven al dictat les observacions que feien els que treballa-
ven amb la pantalla. Realment una nit de son va fer augmentar el rendiment,
algunes de les aplicacions ara semblaven trivials i quasi no comprenien com era
possible que els Pomús en sis anys haguessin obtingut tan poca informació.
En Ziol va treballar amb els models de vehicle i va poder visualitzar el seu
interior, en molts casos es distingien seients individuals. La Xandra va acon-
seguir esbrinar on era el Món en un instant determinat sobre el mapa del
planeta. Amb aquesta informació va localitzar diverses àrees del planeta
des d'on es trametia informació a Sagittarius. La Marla recollia la informa-
ció escrita que havien copiat els pomús i la classificava.
Quan va arribar l'hora d'anar a dinar, estona que s'aprofitaria per canviar
impressions amb el govern de Pom, ningú es creia que portessin ja cinc
hores davant de la pantalla.
•••
—Els nostres especialistes han estat treballant tota la nit i tot aquest matí
en SGRCODEC —explicava en Tomen durant el dinar—, és una aplicació
peculiar. D'una banda, la seva data de creació és molt antiga: 2569, la més
antiga que mai no hem trobat, i d'altra banda, sembla que és improtegible,
que és una de les aplicacions originals dels terminals i que CENSOR o més
ben dit SUPRAVISOR no la pot controlar. La meva opinió és que podria ser
un sistema per poder accedir a qualsevol aplicació prescindint de les mesu-
res de seguretat, una mena de porta falsa.
—I ja hi heu pogut passar per aquesta porta? —preguntava el pomú, mà-
xim responsable de terminals.
—Encara no, hi ha algun problema de comprensió. Ja sabeu que tot el
sistema de terminals pressuposa que es coneixen unes convencions, com
per exemple les dels controls de temps i posició de la pantalla de la Sala del
Comptador del Temps. Segurament ho tenim davant dels ulls i no ho veiem.
187

Una possibilitat és deixar que moltes persones o grups independents ho pro-
vin i hem pensat que com que els pomús sou molts més que nosaltres, si
demanéssiu a tota la vostra població que ho provessin…
—Si voleu, ara mateix —digué el president de Pom. Es va girar cap al seu
secretari—. Passa ara mateix pel procediment d'urgència un comunicat de-
manant a tota la població disponible que col·labori en aquesta tasca.
—A part de “comunicacions” tenim alguns altres resultats notables —con-
tinuà en Valac—. “Terraformació” és molt interessant, hi ha uns diagrames
sobre el planeta en funció del temps. Cinc mil anys enrera el planeta era
molt més calent i amb atmosfera de diòxid de carboni i nitrogen. En aquell
punt es van iniciar uns processos anomenats “fotosíntesi”, “bioprecipitació
de carbonats” i “biooxidació de sulfurs” que van fer canviar en dos-mil
anys la composició de l'aire, i la temperatura fins als nivells actuals. En
aquest punt es va iniciar un segon procés: “formació d'ecosistemes primi-
tius” i cinc-cents anys més tard “ecosistemes complexos”.
»“Anàlisi d'ecosistemes” afirma que al planeta hi ha vuitanta-tres menes de
comunitats animals i vegetals diferents i dóna una llista de les espècies. Dues de
les comunitats coincideixen força amb la flora i fauna de les nostres jungles,
però la major part són habitades per animals i plantes totalment desconeguts. En
total, unes quinze mil espècies d'animals, vint mil de vegetals, deu mil de fongs
i un milió de bacteris. Més de cent vegades el que hi viu al nostre Món.
»“Habitabilitat” analitza un mapa del planeta. Considera habitable el 22 per
cent de la superfície sòlida, el 12 per cent la classifica de desert càlid, el 9 de
desert fred, un 18 de selva humida, un 15 de bosc temperat, un 12 de zona
muntanyosa. La resta està classificat com a ecosistema en desenvolupament.
La població sostenible òptima és de dos mil tres-cents milions de persones.
“Naus de transferència”, és on surt l'estrany objecte que volta i hem vist que
hi ha diverses menes de vehicles per baixar al planeta. Avaluem la capacitat
pel número de seients que apareixen al model. Al complex que hi ha just al
damunt de Pom hi ha dues naus reutilitzables d'unes quatre-centes places, són
com la que sortia a la pantalla quan vam arribar nosaltres, cent naus de des-
cens humanes d'unes dues mil places, cent vint naus de descens de càrrega i
quatre naus de descens d'animals, no sabem de quina mena d'animals.
»“Càmeres remotes” sembla que ens connecta amb càmeres instal·lades a
la superfície del planeta, el temps de resposta és el que correspon a això. Hi
ha però algun ajust que encara no sabem fer i de moment no podem reconèi-
xer les imatges que ens arriben.
188
MEMÒRIA PROHIBIDA
22 Laboratoris
El descens del pou de Pom va ser una mica més ràpid que la pujada, els
pomús havien aprés de pressa les nocions de física dels republicans que
afegides a la seva enginyeria i al seu enginy els havien permès de posar en
funcionament un eficient sistema de transport vertical. Amb les cordes ja
instal·lades, el grup ja no depenia d'en Ziol per travessar al pas subaquàtic i
tan ell com la Marla, la Xandra i en Xerqui que havien fet el primer viatge
de la corriola, van començar la tornada per l'andana del canal sense esperar
els adults.
En Xerqui era el més jove dels pomús que anaven a la República al primer
viatge. Va costar una mica fer-li passar el tub subaquàtic però quan va veure
que les noies passaven primer no va tenir més remei que fer veure que no
tenia por. A l'alta banda, la Marla el va ajudar a sortir de l'aigua i el primer
que va veure en pujar a l'andana va ser la Xandra posant-se roba seca.
La seva reacció davant les noies nues va ser diferent a la que havia tingut
en Ziol, més que d'excitació, estava mort de vergonya, que encara va aug-
mentar més quan va sortir la Marla i també es va canviar, a Pom les noies no
s'haguessin deixat veure mai així davant d'ell i aquelles dues ho feien amb
tota la naturalitat. Naturalment, no admetria mai que ja les havia vistes així
abans…
Mentre caminaven, ja secs i vestits, per la vora del canal van sortir a la
conversa alguns detalls sobre la vida a Pom. Al contrari que a Supra, les
relacions entre adolescents no estaven prohibides, senzillament estaven molt
mal vistes, especialment per la banda de les noies. Si alguna hi accedia,
s'exposava a quedar marcada i molt poques s'hi arriscaven. Existien profes-
sionals del sexe, i en Xerqui va acabar admetent, vermell com un tomàquet,
que hi havia acudit algunes vegades. Les experiències semblava que no
havien estat gaire bones.
Quan es va adonar que la Marla i en Ziol no eren germans va tornar a
enrogir i a partir d'aquell moment, la Xandra que tenia una tarda molt inspi-
rada, es va dedicar a anar-lo curant d'espants, explicat-li com era la vida a la
República.
Passada una hora, la conversa va anar derivant a temes menys personals.
—Seria magnífic disposar d'alguna mena de vehicle com els que es veuen
189

a les seqüències censurades de les pel·lícules —digué en Ziol.
—I amb font d'energia interna, no com els carretons a pedals dels tubs
—afegí la Xandra—. Segurament per aquesta mateixa andana n'hi circula-
ven, és massa ampla per creure que fos feta per anar a peu. Els d'enginyeria
em van ensenyar alguns projectes que tenen i que fan servir bateries elèctri-
ques o motors tèrmics d'alcohol. Potser al Món no n'hi ha hagut mai de
vehicles, potser sols hi havia les cabines dels pous i algun altre sistema
equivalent horitzontal que no se pas per on podia passar.
—Jo no em puc creure que els homes que van fer el Món no en tinguessin
de vehicles o que tots es perdessin en el primer caos —analitzà la Marla—.
És clar que els pous eren sistemes de transport verticals, el que no veig tan
clar són els de transport horitzontal, fins fa molt poc els únics passos llargs
horitzontals que coneixíem eren els tubs d'aire i aquesta andana del canal.
Al model de SUMMACAD hi surten uns camins horitzontals que fan la
volta la Món ran dels grans murs verticals, jo no ho hagués sospitat mai ja
que no hi recordo cap porta, es deuen confondre amb els dissenys de les
pròpies parets i ser pràcticament invisibles a hores d'ara. I encara que els
vehicles no es destruïssin, ara segur que no funcionen. Totes les coses pri-
mitives que encara rutllen, com per exemple Nova, els terminals, els llums
i els seus commutadors, els forns o el sistema d'aigua o són biològiques o no
tenen cap peça mòbil, però un sistema de transport…
—El problema —contestà en Ziol— és que qualsevol cosa amb parts mò-
bils s'acaba espatllant amb el pas dels segles. Penseu en les portes, no n'hi
ha cap que funcioni, les que separen els sectors han quedat tant soldades a la
ceràmica de les parets que quan n'hem esbotzat alguna amb explosius s'ha
trencat el metall i no pas la unió metall ceràmica. I això em fa pensar en un
problema greu, com es podrà accedir als vehicles de descens si fa sis mil
cinc-cents anys que no es mou cap de les seves peces? Han de tenir alguna
part mòbil, portes com a mínim. No les podrem pas obrir amb explosius, es
farien malbé. I perquè les naus puguin sortir del Món hi ha d'haver alguna
mena de sistema de grans portes que s'obrin i es tanquin per impedir que
fugi l'aire, no veig gens clar res d'això encara…
Us havíeu fixat en aquell forat? —interrompé la Xandra— allà, a l'altra
banda del canal…
—No, no és pas un forat, deu ser una tros negre de la paret, o una ombra
—contestà en Ziol.
—T'equivoques, la Xandra té raó —digué la Marla—, l'ombra no podria
190
MEMÒRIA PROHIBIDA
anar en aquesta direcció i a més es veu una mica de paret interna il·luminada.
Prop del lloc per on vam entrar al canal sortint de la República, sota el
sector 12, hi ha una altra zona similar i no hi recordo cap forat, això deu ser
una porta oberta. Creus que hi podríem pujar?
El forat era com una petita porta sobre un balcó a uns tres metres per da-
munt de l'aigua del canal i a uns deu de l'andana. La paret en aquella zona
era molt complexa, amb tot un sistema de tubs i una mena de plafons de
control.
—Si m'enfilo dins l'aigua sobre les espatlles d'en Xerqui, podria provar
d'agafar-me als tubs i pujar al balcó.
En Xerqui no va tenir més remei, tal com ho havia fet en Ziol, que despu-
llar-se davant les noies, que afortunadament per a ell, feien veure que no
miraven. Tots dos van entrar a l'aigua. Després de diversos intents van veu-
re que mancava una mica d'alçada per poder arribar als tubs que sobresorti-
en de la paret.
—Si fem una pila de tres, sí que s'hi podrà agafar. Espereu-me un moment
que vinc —digué la Xandra tot traient-se la roba.
La Xandra va provar d'enfilar-se al coll d'en Xerqui, que d'entrada no es
deixava, i quan ho va aconseguir, el noi gairebé no tenia forces per treure el
cap fora l'aigua i respirar. En Ziol no tenia aleshores manera de posar-se
dret a les espatlles de la Xandra, calia cercar un altre mètode. La Xandra va
baixar, va trobar un punt de suport a la paret, sota l'aigua, suficient per do-
nar-se impuls i sortir a respirar i va fer que en Ziol se li enfilés. Encara
mancava un pam. La Marla també va entrar a l'aigua i entre ella i en Xerqui
els van empènyer a tots dos cap amunt. Aquesta vegada sí, les mans d'en
Ziol es van agafar al tub que corria horitzontal a pocs centímetres de la
paret. A pols, va pujar fins a un segon tub i va poder afermar un peu en un
sortint. Pujar al balcó va ser fàcil.
—Tireu-me el cap de la corda, que us ajudaré a pujar, i la bossa amb la
roba seca.
En pocs minuts tots tres eren al balconet, vestits. Efectivament hi havia
l'obertura d'una porta de dos metres d'alçada per una mica més de mig d'am-
plada, i més enllà un passadís recte i fosc. A la paret del balcó es podien
manipular una sèrie de taulers de control, tots semblaven desactivats. Pels
rètols van deduir que es tractava d'un sistema de control dels dipòsits que hi
havia a l'altra banda de la paret. L'únic control que va funcionar va ser el
d'un commutador de llums que va encendre l'il·luminació del petit corredor.
191

Hi van entrar, el passadís tenia uns cinquanta metres, baixava una mica i
desembocava perpendicularment en un altre de més ample, paral·lel al ca-
nal. Van trobar fàcilment uns altres controls dels llums i els van encendre.
La primera cosa que li va passar pel cap a la Xandra va ser l'habitació dels
miralls, tot lluïa, però aviat van veure que no eren pas miralls, les habitaci-
ons que envoltaven el passadís tenien les parets d'un material transparent i
més enllà, fins on arribava la llum, s'anaven veient més habitacions i segu-
rament més passadissos. Semblava com si no tinguessin portes però quan
s'hi van fixar millor, van veure que alguns plafons transparents eren portes
corredisses. No es bellugaven. El que deia en Ziol sobre les coses soldades
pel pas dels segles, segurament era cert.
Les habitació feien més de quaranta metres quadrats. Tenien taules, cadi-
res, vitrines, mobles amb calaixos, uns rectangles negres que segurament
eren terminals apagats i molts aparells totalment estranys per als nois. Un
veritable magatzem d'objectes antics. Van trobar uns petits taulers de con-
trol de les portes. En activar-los sortia un missatge dins un quadre vermell:
Alerta!
Porta de seguretat bloquejada
Atmosfera interior d'argó
Cal activar: CONTROLLAB
Van avançar una mica i van veure que no totes les parets eren del material
transparent, n'hi havia de ceràmica, com les parets de la resta del Món, tota
la regió estava dividida en unes grans sales de més de cent metres amb murs
interns transparents. Les habitacions eren molt diverses, especialment en
continguts. En algunes hi havia uns aparells de vidre complicadíssims, en
altres caixes metàl·liques amb molts botons, o conjunts d'ampolles amb lí-
quids de colors. N'hi havia plenes de coses similars al Nova, altres amb
bobines de fils de colors o amb bastidors plens de plaques transparents. En
van trobar algunes amb instruments òptics, si més no tenien una mena d'ocu-
lars per mirar el seu interior. En una altra, una cosa que era claríssimament
un instrument musical amb tecles blanques i negres i botons amb símbols
com els de les partitures.
Dins d'una de les habitacions van veure un plafó transparent de gairebé
dos metres d'alçada. Mirant-lo des d'un angle concret es distingia el mateix
que havien vist al quadre de la pel·lícula censurada, un gran disc amb el
192
MEMÒRIA PROHIBIDA
nom de Sagittarius, es veia clarament en tres dimensions. Canviant l'angle
es veia l'interior, la divisió en sectors, una zona exterior amb dos canals i la
zona de les parets de vidre, una esfera central plena de dipòsits i canonades,
cinc radis que anaven a parar a la zona dels sectors. Des d'un altre angle es
veien les conduccions d'aigua o els tubs d'aire o els pous i també uns passa-
dissos horitzontals als extrems nord i sud de les cobertes, que podrien ser
els sistemes de transport horitzontal.
Des d'un altre punt de vista van aparèixer les naus exteriors, hi havia cinc
naus com les que sortien a la pel·lícula, ridículament petites comparades amb
Sagittarius, i també moltes altres de forma aproximadament triangular. Esta-
ven totes agrupades a les bases dels cinc radis que sortien del centre del Món.
Quan ja tornaven, van veure una dotzena de portes en una paret de ceràmi-
ca de les que separaven tot el conjunt en grans sales. No eren com les portes
que tancaven el pas entre els diversos sectors del Món, ni com les que bar-
raven el pas als corredors o al gran pou, eren molt més senzilles, un rectan-
gle amb un agafador, sense cap rastre de pany o de balda. En Ziol estava
convençut que com totes les portes tancades del Món estarien soldades pels
segles, i si en va tocar una va ser mig jugant amb les noies. Per a sorpresa de
tothom la porta es va moure.
El cor dels nois bategava fortament, era una porta amb frontisses i tot i que
grinyolava molt, va cedir amb poc esforç, sense trencar-se. El contingut de
la cambra era més aviat prosaic: un lavabo. Semblava en perfecte estat, un
petit flux d'aigua provinent del sobreeixidor mantenia la circulació, la pa-
lanca que obria la vàlvula semblava encallada però amb un cop sec es va
bellugar, tenia més de sis mil anys i encara funcionava perfectament, era
evident que alguna cosa dels materials o de l'ambient impedia a les peces de
soldar-se.
Les altres portes portaven a més habitacions de servei, una d'elles era una
cuina amb uns forns que conservaven la porta original. Els que la tenien tan-
cada no es podien obrir, però en van trobar un d'obert, perfectament operatiu.
Era el moment de tornar al canal, els altres ja els haurien avançat i si arri-
baven a la República abans que ells s'amoïnarien. Van desfer el camí i en
pocs minuts sortien al balcó. No, no s'havien avançat, els altre membres de
l'expedició a Pom tot just eren allí davant, a l'andana. Havien vist part de
l'equipatge dels nois i també la corda, En Valac estava a punt d'enfilar-s'hi.
—Hi ha una cosa extraordinària allà dins —digué la Marla—, moltíssimes
habitacions tancades però amb les parets transparents. I plenes de coses.
193

—Però, hi heu pogut entrar a alguna? —preguntà en Valac.
—No, sembla que cal una aplicació anomenada CONTROLLAB —res-
pongué en Ziol.
—Heu pogut accedir a algun terminal, allà dins? —preguntà en Tomen.
—És que anàvem amb presses, m'ha semblat veure'n uns a la dreta de
l'entrada, però no hi hem anat —digué la Marla—. Un moment que vaig a
mirar-ho.
La Marla va entrar pel passadís i els altres nois la van seguir. A quinze
metres del final, en direcció contrària a la que havien pres abans hi havia
una mena de columna amb quatre terminals, encarats en les quatre direcci-
ons, al centre de l'encreuament de dos passadissos. La Marla estava a punt
d'encendre el primer quan en Ziol que havia passat a l'altra banda va dir:
—Aquest d'aquí està engegat, mireu el que hi diu.
Alerta!
SUPRAVISOR desactivat
Aplicació prioritat superior
fi retorna a CONTROLLAB
En Ziol, sense pensar-s'ho dues vegades, va prémer la tecla “fi”. En el ma-
teix moment es va sentir una explosió sorda i un so metàl·lic, del passadís
d'accés hi va sortir un petit núvol de vapor que es va dissipar immediatament.
•••
Quan els nois van arribar al passadís de sortida, ja no hi havia res a fer. On
abans hi havia un pas, ara hi havia una porta, no pas metàl·lica com les que
barren el pas entre els sectors, sinó de ceràmica, del mateix material que les
parets. L'ajust era perfecte, la juntura entre porta i paret no feia ni una dèci-
ma de mil·límetre.
—I ara què farem —digué en Xerqui.
—No t'amoïnis, ja trobarem alguna manera de sortir, això és molt gran i
alguna altra sortida deu tenir —contestà la Marla.
—De set no ens morirem, com a mínim sabem on hi ha aigua —intervin-
gué en Ziol.
—Molt graciós, però si no sortim aviat sí que ens morirem de fam, per
aquí no hi ha indicis de cambres agràries ni de jungles.
—No siguis pessimista, Xandra. Anem a mirar el terminal, a veure si es-
brinem el que ha passat.
194
MEMÒRIA PROHIBIDA
Al terminal que havia tocat en Ziol hi havia una aplicació en funciona-
ment: CONTROLLAB. Van mirar la data d'engegada: DISS 14:07:2638 23:42.
Feia més de sis mil quatre-cents anys que el terminal estava en marxa. No
van trigar a esbrinar el que havia passat, CONTROLLAB era de les aplica-
cions que conserven un registre de les accions que han ordenat. S'havia
manat un tancament de totes les cambres del laboratori amb l'opció de mà-
xima protecció temporal. Quinze minuts més tard s'havia manat el tanca-
ment de totes les portes de seguretat exteriors menys una, el número corres-
ponia a la del passadís per on havien entrat. Posteriorment s'havia ordenat el
tancament d'aquella porta amb un retard de quinze minuts. L'alerta genera-
da per l'intent de SUPRAVISOR de controlar el terminal havia aturat el
tancament. Milers d'anys més tard, en el moment que una persona havia
donat el vist i plau a l'avís, s'havia completat l'ordre.
Van provar d'ordenar l'obertura de la porta, CONTROLLAB va informar
que les portes de seguretat sols es podien obrir des de fora amb la clau
magnètica P-4001. A continuació van ordenar a l'aplicació que obrís una
porta de les transparents, la que tenien més a prop. Immediatament es va
sentir un soroll. El tauler de control de la porta va canviar a color groc. Dos
minuts més tard la porta s'obria silenciosament i el tauler canviava a verd.
El terminal que hi havia dins estava sotmès a CENSOR. Pels rètols dels
aparells i els armaris de material, els nois van deduir que el laboratori estava
dedicat a alguna cosa relacionada amb la resistència dels materials, damunt
la taula una petita estructura suportava uns cilindres metàl·lics, penjats d'uns
fils primíssims.
—No en traurem res d'obrir aquestes cambres, més val que anem a explo-
rar per cercar una sortida —digué la Xandra.
—I també menjar, jo ja començo a tenir gana, anem —afegí en Xerqui.
—Primer hem de fer una altra cosa, parlar amb la República —opinà la
Marla.
—I com ho vols fer, no tenim pas Nova instal·lat aquí —respongué la
Xandra.
—Ni ens cal, CONTROLLAB té el mateix sistema de comunicacions que
Nova —digué en Ziol que començava a tocar el tauler de comandes—, ho
he vist quan obríem la porta. Porteu-me una cadira d'aquesta cambra que
hem obert, si us plau.
En menys d'un minut en Ziol va esbrinar el funcionament del sistema.
Recordava el número del terminal que hi havia just davant del balcó per on
195

havien entrat. Hi va trucar, la Mirtela va contestar immediatament.
La porta exterior, a l'entrada del passadís, també s'havia tancat. No seria
gens fàcil d'obrir. Ja havien avisat a la República i un equip d'en Tarm esta-
va en camí per avaluar les possibilitats d'obertura. El fet que fossin com a
mínim dues portes, era molt mala notícia. Encara que la Mirtela els va in-
tentar tranquil·litzar, els nois es van adonar que no sabia què fer, esperava
esdeveniments. Van acordar que la Xandra i en Xerqui es quedarien al ter-
minal mentre la Marla i en Ziol anaven a explorar.
Els dos nois van anar a la zona amb parets de ceràmica, la major part de les
cambres es podien obrir. D'aigua no en mancaria, van trobar fins i tot una
petita piscina d'aigua calenta. I també cambres amb lliteres, els matalassos
eren d'una mena d'escuma sòlida i estaven en perfecte estat al igual que una
mena de llençols que no semblaven pas de tela. A la cambra dels forns, en
un prestatge hi havia plats, gots i coberts, sols hi mancava el menjar.
Van tornar a la zona de les parets transparents. No hi havia cap cambra
amb vegetació. Van passar a una segona zona, s'assemblava molt a la prime-
ra: els mateixos aparells desconeguts, cables, plaques i ampolles de produc-
tes químics. La Marla va anar apuntant els números d'algunes cambres que
li semblaven interessants, una d'elles contenia uns aparells similars al Nova.
Van decidir tornar a la columna dels terminals.
Allà, en Ziol es va posar a examinar CONTROLLAB. Volia obrir la cam-
bra dels aparells similars a Nova quan va veure que l'habitació veïna estava
retolada “control d'alimentació humana”, sonava a mengívol. Va manar a
l'aplicació obrir les dues cambres i va sortir corrents cap el lloc. La Marla
que el seguia hi va arribar just quan s'obrien les portes. El laboratori estava
ple d'andròmines de vidre i d'aparells de mesura. En una vitrina hi havia
pots amb substàncies diverses, cap d'elles semblava menjar. Ho anava a
deixar quan va veure uns pot que hi posava “D(+) glucosa, puresa 99,999%”
contingut 1.000 g. Allò sí que es podia menjar, però no duraria gaire, el va
agafar. A la paperera, la Marla hi va fer una altra troballa, un sobre de colors
vius, buit i rebregat d'un producte clarament alimentari: “Macarrons a la
bolonyesa liofilitzats”. Les instruccions afirmaven que s'havien de barrejar
amb aigua i escalfar 20 segons al forn. Conservació indefinida. Unes grans
lletres identificaven la marca “®Alimenta”
La cambra dels aparells que semblaven el Nova va resultar molt més pro-
ductiva. En van provar un. Tenia el mateix aspecte i mida que el Nova, però
aquesta vegada es deia “Vista+”, es carregava d'energia de la mateixa ma-
196
MEMÒRIA PROHIBIDA
nera, posant-lo en una posició concreta al tauler de comandes d'un terminal.
Quan va estar carregat, van veure que era un terminal de comunicacions
mòbil i enregistrador d'imatges, amb capacitat per connectar amb qualsevol
altre terminal del Món. Si no fos perquè tenia fam, en Ziol s'hi hagués pas-
sat hores jugant-hi. Van agafar-ne quatre.
Fins aquell moment cap dels nois havia estat gaire conscient que al termi-
nal podien haver-hi altres coses a més de CONTROLLAB, quan van dema-
nar el catàleg principal van quedar astorats, no eren set-centes setanta-sis
les aplicacions disponibles, eren més de cent milions. Aquell terminal no
estava sota el control de SUPRAVISOR, i en conseqüència, CENSOR no
actuava. Van anar a l'índex de pel·lícules: noranta-dos milions. El sistema
de recerca era aclaparador, van buscar la paraula “gravitació” i van sortir
més de dos milions de referències.
Van trobar l'aplicació de comunicacions, era com la del Nova però amb més
opcions i ràpidament van explicar als terminalistes de la República la seva
descoberta. D'entrada no hi va haver reacció. De moment tenien llibertat d'ús
No els va costar gaire trobar un plànol de Sagittarius, i no era pas difícil de
manipular, al contrari de SUMMACAD. Era totalment intuïtiu i interactiu.
Van cercar la posició actual, era a la coberta zero en una zona catalogada de
laboratoris de desenvolupament. L'aplicació sabia quines portes eren ober-
tes i quines tancades, fins i tot les dels pous de la República, de Talis i de
Pom o la que havien volat els Jamians que apareixien com a portes destruï-
des. Moltes portes constaven com a bloquejades i sols semblaven operati-
ves les de les plantes 0, 141, 142, 143 i les dels cinc complexos on hi havia
les naus de descens. En molts casos van comprovar la presència d'atmosfe-
res d'argó al menys a un dels dos costats de la porta operativa. Les portes del
passadís entre el canal i els laboratoris estaven marcades com a segellades.
L'aplicació sabia cercar el camí més curt entre dos punts. Tot i que no con-
siderava la possibilitat de passar pels tubs d'aire, coneixia els punts per on
eren accessibles. També coneixia quines zones estaven inundades, l'abast
de les destrosses al Forat Gran i fins i tot les zones amb gel. No disposava de
cap camí per passar des d'on eren al canal, als dipòsits o a la coberta 1.
La coberta zero no era tota laboratoris de desenvolupament, fent tota la volta
al Món hi havia fàbriques, magatzems, reparacions, laboratoris de biologia
vegetal, de biologia animal i zones amb grans aparells d'ús desconegut, pro-
bablement científic. La major part de les portes interiors de la coberta zero
estaven obertes o eren tancades però operatives com les dels laboratoris. Es
197

podia fer la volta al Món, sols els accessos exteriors estaven segellats.
A les 22:00 la Marla va decidir que era millor anar a descansar, es van pren-
dre la glucosa, de moment no tenien problema de fam i d'una manera o altra
els acabarien traient d'allí. A l'endemà ja tindrien prou temps per fer plans.
•••
Quan en Valac va saber que els nois estaven fora de perill imminent, va
poder concentrar-se en altres problemes. De Pom havia arribat la notícia
que ja sabien el que s'havia de fer amb el missatge de la Terra, calia penjar el
terminal i escriure directament SGRCODEC+DESCENS, amb el signe més
inclòs. Això feia que l'aplicació SGRCODEC analitzés la protecció de DES-
CENS i la saltés, si és que era possible.
En uns segons SGRCODEC va emetre un diagnòstic pessimista, va trobar
que DESCENS estava protegida pel sistema SUPRAVISOR, un dels quatre
possibles. Això ja ho sospitaven. L'algorisme de codificació estava contin-
gut dins l'aplicació CENSOR. Era un algorisme estàndard, que els termina-
listes de la República ja l'havien trobat a la seva primera anàlisi. Estava
basat en la descomposició d'un número en factors. Tot el sistema es
fonamentava en el fet que és molt fàcil multiplicar dos números, encara que
tinguin moltes xifres, però és molt difícil, donat el producte, trobar els fac-
tors originals. SUPRAVISOR impedia emprar codis que SGRCODEC no
pogués obrir. El problema era que els que van crear CENSOR havien em-
prat un codi de la màxima longitud que permetia SGRCODEC, que va in-
formar que trigaria mesos en desxifrar-lo.
En Tomen va resumir el problema a en Valac, si podien trobar els dos
factors del número…
11918057576160406433739685071341837112866193945236
95218622910707432653615515193370929028051965440037
86735268587426750588356454473818214754780025380176
03174497890794940499841928019252647739199770654008
7558255481043
…eliminarien CENSOR i podrien emprar lliurement DESCENS i els mili-
ons d'aplicacions que hi havia als terminals. Tot el codi estava basat en
aquests dos factors. Tal com estaven ara les coses probablement no arribari-
en a temps de fer la baixada al primer planeta.
Això volia dir que el terminal del laboratori era la darrere esperança. Era
millor no arriscar-se a una errada i deixar que els nois descansessin. Pel
matí ja els demanaria que accedissin a l'aplicació.
198
MEMÒRIA PROHIBIDA
23 Descens
Al dormitori del laboratori de desenvolupament la Xandra va ser la prime-
ra a despertar-se, eren les 07:41. Va veure en Ziol i la Marla dormint molt
juntets a uns matalassos que havien posat a terra, ja que les lliteres eren
individuals i fixes. En Xerqui era a l'altra punta de l'habitació. Aquella nit
ella havia dormit sola, però va fer el ferm propòsit de dormir acompanyada
la següent, sabia que en Xerqui se'n moria de ganes i que no gosava mani-
festar-ho. Havien deixat un Vista+ connectat amb la República tota la nit,
continuava encès i mostrant el que es veia des del terminal de la rotonda.
Segurament tenia una autonomia similar a la del Nova que era de cent qua-
ranta hores
A l'altra banda de la pantalla hi havia una noia fent guàrdia, en veure que
hi havia moviment va dir:
—Bon dia, com esteu? Ja hi ha un equip posant explosius a la primera
porta, faran l'explosió al migdia. Quan us lleveu tots, heu de trucar en Valac,
que vol parlar, sembla que urgentment, amb vosaltres i ja ha vingut dos cops
a preguntar si éreu desperts.
—Aquí estem bé. La glucosa no ens ha fet cap mal i la tranquil·litat és
absoluta, això és com fer vacances.
Unes vacances d'exploració, tenia ganes d'entrar a totes les habitacions, de
tocar-ho tot, d'anar a altres departaments. Ja era hora de començar a desper-
tar als altres. Va encendre el llum del sostre, va connectar el terminal fix de
l'habitació i va posar música. Se'n va anar a la piscina, tota per a ella sola.
—Què voleu per esmorzar? —cridà en tornar a l'habitació regalimant ai-
gua per tot arreu— Glucosa o glucosa?
En Xerqui quan la va veure es va tornar a posar vermell i va sortir corrent
al lavabo mentre en Ziol recordant-se d'ell mateix es va posar a riure.
No s'havien acabat de vestir quan en Valac va aparèixer a la pantalla del
Vista+.
—Bon dia a tots, hauríeu d'anar al terminal obert i executar DESCENS.
En Ziol va experimentar sentiments contradictoris però no ho va manifes-
tar, d'una banda estava molt interessat en la baixada al planeta però de l'altra
estava terriblement excitat amb la perspectiva de poder ser el primer a veure
les aplicacions noves i meravelloses que s'amagaven darrera la pantalla.
199

Hauria d'esperar.
Van anar tots plegats a la columna del terminal, en unes ampolles d'un mate-
rial transparent i tou que havien trobat al laboratori d'alimentació hi havien
posat aigua i la glucosa que els hi restava, també havien tret cadires i taules
del laboratori que havien obert en primer lloc. D'un calaix van treure una gran
quantitat de paper i uns estranys estris que servien per escriure i esborrar.
Havien posat un Vista+ sobre un suport enfocant a la pantalla del terminal,
així des de la República la veurien i no en caldria un d'ells explicant contínu-
ament el que hi sortia. El circuit de so del propi aparell portàtil serviria per
mantenir la comunicació oral. Van escriure DESCENS i entrada.
•••
En Valac tenia por que DESCENS no fos executable des del terminal del
passadís dels laboratoris de desenvolupament. Havia de governar una qües-
tió essencial i els que havien dissenyat tot el sistema tenien que haver pres
alguna mesura per evitar que qualsevol i des de qualsevol lloc, pogués inici-
ar un procés tan important. La resposta va ser simple, tot just activada l'apli-
cació, va aparèixer a la pantalla de la Sala del Comptador del Temps un
quadre demanant una confirmació del terminal.
Quan els pomús el van informar del què sortia a la seva pantalla, ja havia
passat el termini. Es nois van haver de tornar a entrar a DESCENS. Des de
Pom es va acceptar el seu terminal com a “mestre” de l'operació.
El primer avís que va mostrar DESCENS, una vegada autoritzat el termi-
nal, no va agradar gens als nois. Si sortien de l'aplicació es cancel·laria l'ope-
ració de baixada, no quedava gens clar si sortir volia dir acabar voluntària-
ment DESCENS, o senzillament transferir el control momentàniament a
una altra aplicació. A continuació l'aplicació va indicar que actualment la
situació era d'emergència de nivell dos. Restaven poques possibilitats de
baixar al planeta, sols es podien preparar a cada estació un màxim de sis
naus de descens humà de dues mil places cadascuna. Les naus reutilitzables
ja no tenien possibilitats de fer cap viatge de tornada i sols en baixaria una
sense tripulació, les naus d'animals i les de càrrega podrien efectuar tot el
seu programa. Sols restaven cinc dies per activar el programa d'emergència
del nivell actual. Passat aquest termini encara es podria activar durant se-
tanta dies el programa d'emergència de nivell tres, amb sols dues naus de
descens humà per estació. L'aplicació anomenava estació a cadascun dels
cinc complexos amb naus com el que hi havia just sobre Pom.
En qualsevol cas, els humans havien de prendre dues decisions immedia-
200
MEMÒRIA PROHIBIDA
tes: quanta gent baixaria i quantes i quines estacions s'obrien a les persones.
Un sondeig previ havia establert que hi havia aproximadament uns deu
mil voluntaris per efectuar el viatge: cinc mil pomús, dos mil cinc-cents
suprians, mil cinc-cents talians i mil republicans. Això volia dir que amb
una sola estació es podria cobrir el viatge de les persones i encara restarien
dues mil places per a més voluntaris o per a representants d'altres cultures.
El Consell, en reunió d'urgència, va instar la Mirtela a negociar amb els
governs de Pom, de Talis i de Supra la formació d'un comitè executiu inter-
nacional per coordinar la baixada al planeta. El comitè hauria de tenir po-
ders executius sobre el tema i estaria format per dos talians, tres suprians,
sis pomús i sis republicans. La seu seria a la República i tots els delegats hi
acudirien immediatament per prendre decisions urgents. Tots els governs
però, van autoritzar a la República a iniciar les operacions prèvies sense
esperar a la constitució del comitè que no es podria reunir fins passades
unes hores.
Quan li va arribar l'autorització, en Valac va fer que els nois ordenessin a
DESCENS l'inici del programa d'emergència de nivell dos i l'obertura de
l'Estació Quatre, en principi l'única que s'obriria als humans, ara ja sabien
que tenia l'entrada per la Sala del Comptador del Temps de Pom. Segons el
terminal, el sistema de control trigaria gairebé cinc dies a buidar l'argó lí-
quid que protegia les estacions i a escalfar-les fins a la temperatura ambient.
De moment no hi havia res a fer, la pantalla mostraria els progressos de
l'operació.
•••
A les 12:10 des del terminal del canal, en Tarm va anunciar que havia
acabat la col·locació dels explosius a la porta que duia als laboratoris. Per
pura precaució, estaven segurs que la segona porta aguantaria, van demanar
als nois que s'allunyessin una mica. Quan cinc minuts més tard es produí
l'explosió, des de dintre ni ho van sentir i des de fora va ser la decepció, no
tan sols la segona porta va aguantar, sinó que la primera continuava sencera,
ni tan sols s'havia enfonsat, per la juntura hi havia sortit una mica d'un lí-
quid que s'enduria al contacte amb l'aire. Els enginyers ho van confirmar,
era aigua amb un segellador, seria molt difícil obrir-se pas per allí amb ex-
plosius.
La Mirtela va donar la mala notícia als nois, si no trobaven ells la manera
de sortir estarien en greus problemes. De moment era prioritari que trobes-
sin més aliments.
201

La Xandra es va quedar de guàrdia al costat del terminal mentre els altres
tres tornaven al laboratori d'alimentació. La major part de les substàncies
que anunciaven les etiquetes dels pots que hi havia, eren totalment descone-
gudes per als nois i malauradament també per als químics de la República
amb qui van parlar amb el Vista+ que duien. Mentre en Ziol anava dictant
als químics les etiquetes dels pots, en Xerqui va trobar al calaix central d'un
escriptori uns petits cilindres acabats en una anella, alguns duien penjada
una etiqueta.
—Què hi posa? —preguntà la Marla.
—Aquest diu refrigerador, aquest centrifugadora, aquest E-21, aquest E-
15…
—Un moment, mira aquests plafons blancs que hi ha sota les taules, tenen
unes lletres: E-3, E-4, E-5… i sobre les lletres un forat rodó. Mira si un estri
d'aquests porta E-3
—Sí, Marla, té.
La Marla va introduir el cilindre al forat i la porta es va obrir suaument, era
evident, allò eren claus, unes claus sense dents, però claus. La major part dels
armaris contenien més substàncies desconegudes, però al quart que van obrir,
hi van trobar deu quilos més de glucosa. En un altre armari hi van trobar un
pot retolat “Aminoàcids, greixos, vitamines i oligoelements essencials, per a
consum humà. Contingut 2.000 g”. Amb la glucosa i això podrien sobreviure
uns quants dies. Segurament sense greus problemes de salut.
•••
—Xandra, no entris a l'habitació que hem de parlar lluny del Vista+, passa
a la cambra de la piscina, jo ara avisaré als nois —digué la Marla.
—Què vols? —preguntà en Ziol en entrar—. Que no es pugui dir a l'habi-
tació?
—Vosaltres tres voleu baixar al planeta? —hi va haver un assentiment
general—. Segons hem vist al terminal, el descens serà d'aquí a setze dies,
però el termini per entrar a l'estació expira d'aquí a deu. Tal com a anat
l'explosió d'avui, veig difícil que ens puguin treure abans. D'altra banda, ja
heu vist el nerviosos que s'han posat els del comitè quan els hem demanat
d'executar altres aplicacions al mateix terminal on hi ha DESCENS. Tenen
por que no s'hi pugui tornar a entrar i encara que crec que no passaria res, els
comprenc. És remotament possible que transferir el control de la pantalla a
una altra aplicació cancel·li DESCENS i s'hagi de tornat a començar tot el
procés. Davant de l'objectiu de baixar, nosaltres som sacrificables. Ara que
202
MEMÒRIA PROHIBIDA
hem trobat més glucosa, tenen la consciència tranquil·la, fixeu-vos que ens
han proposat unes racions que la farien durar pràcticament fins al dia del
descens. Quan se n'hagin anat, els que quedin aquí ja ens deixaran explorar
tan com vulguem. Crec que no ho podem acceptar, que no podem quedar-
nos davant del terminal passivament, com hem fet aquesta tarda, i deixar
que passin els dies. Amb un sol de nosaltres que es quedi, ja es poden entrar
totes les ordres que ens demanin al tauler de comandes, els altres tres haurí-
em d'anar a explorar, és evident que a tota aquesta planta, que és immensa,
pot haver-hi alguna altra sortida, o menjar, o en el pitjor dels cassos més
glucosa.
—Sí, hi estic d'acord, hem d'anar a explorar —digué en Ziol—. A més, si
hem trobat un terminal en funcionament sense SUPRAVISOR és possible
que en trobem més. Ens podrem comunicar en tot moment amb qui es quedi
al terminal amb un Vista+.
—Però la immensa majoria de les cambres són tancades, no sé si podrem
explorar gran cosa, no ens servirà de res.
—No siguis pessimista, Xandra —digué en Xerqui—, sempre podem fer
alguna descoberta que ens ajudi, si ens quedem aquí, sí que no podrem
canviar la situació.
—És que a mi em feia molta il·lusió baixar, i ara ho veig molt negre, fins i
tot veig negre que ens puguin treure mai d'aquí —la Xandra es va posar a
plorar.
—No n'hi ha per tant, encara tenim temps —digué la Marla— si voleu,
demà em quedo jo al terminal i us en aneu tots tres a explorar, encara que les
cambres siguin tancades, podeu apuntar en un paper les que semblin prome-
tedores i demà al vespre amb més informació podrem fer algun pla més
concret.
203

24 Vehicle
El Comitè de Descens, des del primer moment, va haver de lluitar contra
problemes imprevistos. El més important era la manca de capacitat de l'ac-
cés a Pom. Ja s'hi estava instal·lant una segona corriola, però entre pujar la
gent i baixar el cabàs, la capacitat total no passaria gaire de quaranta perso-
nes per hora. La possibilitat d'obrir altres estacions es va haver de descartar,
cap de les altres quatre estava en territori favorable, no hi havia accés obert
i difícilment es podria negociar amb les autoritats locals. Caldria doncs co-
mençar immediatament el trasllat dels viatgers a Pom, on s'haurien d'allot-
jar fins al dia de l'obertura de la porta.
Una segona qüestió era la diversitat cultural. S'havien reservat dues mil
places per a exteriors als quatre grups que participaven al comitè, però de
moment la resposta de Bam i de la Federació, que eren els més ben comuni-
cats, havia estat fluixa, tot i que les seves autoritats havien estat convençu-
des a col·laborar amb una combinació de diplomàcia i de regals. També hi
havia els esclaus de Jami que era previst alliberar en el termini de dos dies,
però era una incògnita saber quina seria la seva resposta.
•••
La Xandra, tot i que finalment havia tornat a dormir sola una altra nit, es va
aixecar més animada que el vespre anterior, ara estava convençuda que sí,
que serviria d'alguna cosa l'anar a explorar. A les 09:00 es van acomiadar de
la Marla i van sortir en direcció a l'est. La intenció era explorar tota la plan-
ta, fer la volta al Món i anar apuntant totes les coses d'interès que veiessin.
La configuració de la coberta zero no tenia res a veure amb l'estructura de
sectors que hi havia més amunt i des del primer moment van copsar la gran
varietat de les seves diverses parts. En Ziol havia pres unes notes quan va
executar CONTROLLAB que ara eren inapreciables per saber quin era el
propòsit de cada regió. Sortint de la zona de laboratoris de desenvolupament
van entrar en una de fàbriques. Aquí les parets eren de ceràmica i les portes
eren totes tancades. De tant en tant trobaven algunes cambres com la que
havien escollit per dormir i també cuines, lavabos, banys i petites piscines.
Més enllà, hi havia una altra zona de laboratoris, amb les parets transpa-
rents, eren els laboratoris de biologia vegetal. A l'interior de les cambres es
veien cubetes de conreu amb restes de vegetals morts i secs. Encara que
204
MEMÒRIA PROHIBIDA
poguessin obrir les portes no hi havia res viu.
L'altra zona que van visitar, estava retolada com a manteniment. Al sol
dels corredors hi havia unes línies, com les guies d'un sistema de transport
pesant, però dels vehicles ni rastre.
A continuació venia una zona de magatzems. No hi havia cap paret trans-
parent però cadascuna de les portes, que eren d'acer i molt similars a les que
de les diferents cobertes van al gran pou, tenia un tauler de comandes i una
petita pantalla. Les pantalles informaven indefectiblement que la porta s'obria
des de CONTROLLAB. Als passadissos hi havia nombrosos terminals apa-
gats però tots els que van anar provant estaven controlats per CENSOR.
Els magatzems cobrien una superfície de quatre-cents metres d'ample per
més de cinc quilòmetres de llargada, era el lloc més regular que havien vist
mai els nois, amb llarguíssims corredors creuant-se en angle recte cada vint-
i-cinc metres.
La següent àrea que van trobar era molt diferent a les anteriors, hi havia
milers de cilindres verticals de metall, tots de la mateixa alçada, uns dos
metres i mig, però de diferent diàmetre, entre un i cinc metres. Estaven
disposats irregularment i interconnectats per una xarxa de tubs a uns dos
metres de terra.
—Començo a tenir fam, em sembla que mai no havia caminat tant —digué
la Xandra—, hauríem de pensar en aturar-nos.
—Seguim fins allà davant, hi ha una zona de serveis, si és com les altres
podrem seure còmodes —intervingué en Ziol.
Era exactament com el lloc on havien passat la nit, un dormitori amb llite-
res, lavabos i una piscina.
—És meravellós que encara funcioni, i que l'aigua estigui calenta. Jo em
banyo —digué la Xandra—. Us hi fiqueu?
La Xandra i en Ziol es van despullar i tirar a l'aigua, en Xerqui s'ho mirava.
—Va, vine, que s'hi està molt bé a l'aigua, fica't-hi —digué en Ziol.
En Xerqui va enrogir i finalment va sortir de l'habitació. La Xandra va
estar a punt de provar alguna maniobra d'aproximació, però al darrer mo-
ment va pensar que seria millor esperar al vespre, la situació ja era prou
excitant per a en Xerqui i la presència d'en Ziol podria espatllar-ho involun-
tàriament tot.
A la tarda, el camí s'els va fer inacabable. Estaven esgotats, no tant pels
quilòmetres que duien a les cames, a Sagittarius les contínues pujades i
baixades d'escales els mantenien en forma, com per l'estat de tensió provo-
205

cat per l'allau d'informació que estaven rebent, havien vist tota mena de
laboratoris, magatzems i aparells estranys. Tot just havien fet el seixanta per
cent de la volta al Món quan van trobar un àrea amb el que semblaven petits
terminals a l'extrem de columnes d'un metre d'alçada. Les columnes sortien
de terra, de l'extrem d'uns rectangles de dos metres de llarg per un d'ample.
En Ziol sense pensar-s'ho dos cops va engegar un dels terminals. Immedi-
atament el rectangle d'on sortia la columna es va elevar un centímetre, no
era pintat a terra, era una plataforma. A la pantalla hi havia un mapa de la
zona i unes quantes tecles.
—Veniu aquí, que em sembla que ja sé què és això —va marcar sobre el
mapa un punt proper i va prémer una tecla verda retolada “velocitat de cre-
uer”.
La plataforma arrencà suaument i aproximadament a quatre metres per
segon va anar en total silenci fins el punt marcat del mapa. En Ziol feia una
cara com si allò fos el més normal del Món, però en Xerqui i la Xandra no
podien ni parlar. Van provar les diverses opcions del petit terminal i van
veure que es podia localitzar al mapa qualsevol punt de la coberta zero. En
Ziol va marcar la situació del terminal del laboratori de desenvolupament
on els esperava la Marla i va prémer “velocitat màxima”
La plataforma es va posar en marxa en direcció est sense gaire acceleració,
ràpidament va entrar a la zona veïna que era completament a les fosques,
sols es veia la claror de la pantalla del terminal del vehicle. En Ziol va
prémer la tecla retolada “parada” i la plataforma es va aturar, no tenia ni
idea d'on hi podia haver un commutador dels llums, si volien fer exploraci-
ons amb la plataforma haurien de programar-la a petits trams a fi i efecte de
poder anar encenent la il·luminació. Van decidir que ja era prou tard, esta-
ven prou cansats i que era millor tornar fins on era la Marla que no pas
arriscar-se a ensopegar cercant els interruptors, amb la plataforma ja podri-
en anar a explorar l'endemà. En Ziol que no havia baixat a terra es va ageno-
llar i va prémer “continuar” al tauler de comandes. La pantalla indicava en
tot moment la situació actual. El vent a la cara, la sensació de velocitat, de
risc, i de nova experiència va captivar els nois, la Xandra va abraçar en
Xerqui i finalment les mans del noi la van envoltar. Quan passat un quart
d'hora, la plataforma es va apropar al seu destí i van veure al fons la claror
dels laboratoris de desenvolupament, va haver-hi unes certes presses a cor-
dar els botons de la camisa, una cosa era aprofitar la situació i una altra
posar al pobre Xerqui en una situació per a ell molt violenta.
206
MEMÒRIA PROHIBIDA
—És al·lucinant, has de pujar, corre, vine —deia en Ziol a una Marla que
havia posat uns ulls com taronges quan els va veure aparèixer com si voles-
sin. La va estirar pel braç mentre els altres dos baixaven—. Ara tornem.
En Ziol va demanar l'altra punta dels laboratoris a velocitat lenta. La plata-
forma hi va anar pel camí més curt. Van veure que evitava els obstacles com
les cadires i taules que havien posat al passadís. Més tard van descobrir que
també evitava les persones.
—Ara veuràs, anirem a la zona d'aquí al costat, que té els llums apagats
—va prémer la tecla de velocitat màxima i el vehicle va començar a accele-
rar. A la Marla la va agafar per sorpresa i no va poder evitar xisclar quan van
entrar a deu metres per segon en una zona a les fosques—. No ho trobes
meravellós? Ara tornarem…
Un moment, he vist una cosa, vigila que m'aturo —en Ziol va prémer “pa-
rada”—, mira allà, s'hi veu llum, miraré d'anar-hi.
A través de moltes parets transparents es veia una mica de claror, no, no
podia ser un reflex del terminal de la plataforma, en Ziol va tocar els co-
mandaments de la plataforma i s'hi van anar apropant. Dins d'un laboratori
van veure la pantalla d'un terminal encès. La Marla va baixar i s'ho va mirar
des del més a prop possible.
—No hi ha cap quadre d'alerta, com el que hi havia al terminal on ara hi
tenim DESCENS. Hi ha una aplicació que no havia vist mai, encara va
traient xifres a la pantalla. És possible que aquí tampoc hi actuï
SUPRAVISOR. Vaig a veure si trobo els llums del passadís.
•••
Era evident que les coses havien canviat, i que encara canviarien molt
més. Hi havia una certa preocupació especialment entre els cinc-cents repu-
blicans que havien decidit continuar al Món sobre els efectes que podria
tenir l'accés a tota la informació dels terminals per part de països molt poc
democràtics o senzillament, totalitaris. D'alguna manera l'accés de Jami als
explosius era el senyal d'alerta, feia por una tecnologia com aquella en mans
de gent tant perillosa.
L'opinió del Consell, compartida pels pomús, era que l'aixecament de la
censura no hauria de ser sobtat ni simultani a tot el Món, d'alguna manera
els pobles democràtics haurien de crear un organisme encarregat de vetllar
per la consecució de règims democràtics a tots els altres països del Món.
De Supra en van començar a sortir els primers candidats al descens, el
govern havia muntat un tribunal per assegurar-se que cap col·laborador de
207

l'antic règim eludís les seves responsabilitats fugint al planeta, tots els can-
didats van haver de presentar deu testimonis que els avalessin. Es va acor-
dar també enviar als talians els bens que els viatgers deixarien en baixar al
planeta, fonamentalment mobiliari i roba.
A quaranta viatgers per hora, el ritme màxim que suportava el pou de Pom,
els suprians trigarien dos dies i mig a completar l'expedició.
Talis havia fet també la seva tria de candidats, pujarien a Pom més tard ja
que alguns d'ells participarien a l'atac a Jami previst pel dia 11.
•••
—Hem de mirar d'accedir a l'altre terminal ara mateix. Si ho aconseguim,
d'entrada podrem obrir totes les portes que porten a les habitacions transpa-
rents i podrem buscar la manera de sortir —deia la Marla.
—Però serà millor que a la República no en sàpiguen res, ara amb l'afer de
Jami estaran massa ocupats i segur que si els comencem a explicar la qües-
tió del segon terminal, hi veuran problemes per tot arreu i ens demanaran
que no toquem res —continuà la Xandra.
—I sense CONTROLLAB com voleu obrir la porta del laboratori on hi ha
el segon terminal? —preguntava en Xerqui—. Hem provat de fer força a les
portes d'aquí a prop, i ni es mouen.
—Explosius. No en tenim d'explosius, suposo que seria fàcil esbotzar una
d'aquestes portes amb explosius, però no en tenim —repetia la Xandra—.
En saps fer tu, Ziol, d'explosius?
—No, però tinc una idea, veniu aquí —els va dur a la porta del primer
laboratori que havien obert, amb un sol dit al pom l'obria i la tancava—,
mireu que suau que llisca.
—Això ja ho sabíem, el problema és la tanca, si no l'obrim abans és igual
la força que calgui per moure la porta —objectà la Xandra.
—Una mica de paciència —dins el laboratori de resistència de materials,
en Ziol va començar a desenrotllar una mena de cordill d'una gran bobina
retolada: “Cable de seguretat F-50. Resistència 50.000 newton”. Amb una
eina que hi havia al mateix prestatge en va tallar dos trossos d'uns cinquanta
metres cadascun i els va dur al vehicle. A la part de darrera de la plataforma
hi havia una mena d'anella, probablement per arrossegar alguna cosa. Hi va
passar els dos trossos de cordill—. No se pas de què deu ser fet, un cordill
de fibres vegetals dels que hi ha a la República amb aquest gruix, no resis-
tiria ni 2.000 newtons.
—Hem de trenar una mica les quatre puntes que sobresurten.
208
MEMÒRIA PROHIBIDA
Ho van fer i en va resultar una corda d'uns vint-i-cinc metres. En Ziol va
programar el vehicle fins a la porta del terminal tancat. Amb facilitat va
lligar l'extrem de la corda al pom. Va fer avançar lentament la plataforma
fins que va quedar tensa i aleshores va donar l'ordre d'avançar. En trobar
resistència el vehicle es va aturar.
—Jo ja m'ho pensava —deia la Xandra—, i a més t'has equivocat de direc-
ció, estirant des d'aquí en lloc d'obrir, tancaríem la porta…
—Ja ho veureu ara —en Ziol va fer girar el vehicle, va donar una ordre al
seu tauler de comandes i va saltar a terra. La plataforma va accelerar, va
passar davant la porta i va continuar. La corda es va tensar i es produí l'es-
trebada. Uns centímetres més enllà la plataforma es va aturar.
Va haver-hi sort, d'entre la tanca, el pom de la porta, els cordills i l'anella
de la plataforma qui va resistir menys va ser la tanca.
—Retrocedim una mica, fins que l'argó de l'habitació es dilueixi i entri a
dins prou oxigen per respirar.
Passats uns minuts, van entrar al laboratori. Al terminal hi havia una aplica-
ció de control d'un experiment elèctric, encara funcionava, cada deu segons
imprimia a la pantalla una línia de números exactament igual a l'anterior. Van
sortir de l'aplicació. CENSOR no actuava, probablement quan van tancar el
laboratori van deixar l'aplicació, i l'experiment, en funcionament i això havia
impedit la instal·lació de CENSOR, com al terminal de la columna.
En Ziol va entrar immediatament al plànol de Sagittarius, va demanar la
coberta zero i va cercar qualsevol cosa amb el nom “®Alimenta”. A conti-
nuació des de CONTROLLAB va obrir la porta del magatzem correspo-
nent, era a menys d'un quilòmetre de la seva posició actual.
Mentre sopaven, i de quina manera, van acordar que no tornarien al termi-
nal fins l'endemà.
•••
La Xandra es va despertar: una altra nit sola —va pensar—. Es va posar un
moment les ulleres, al rellotge de damunt la porta les grans xifres marca-
ven DILL 10:05:9075 04:44. Amb l'excitació del segon terminal i el panta-
gruèlic sopar que havia pres, li havia entrat son i s'havia adormit ràpida-
ment. Ara era el moment d'acabar el que havia començat a la plataforma
mòbil, sense fer soroll s'hi va apropar, va ensopegar amb una cosa a terra, la
roba d'en Xerqui, afortunadament se l'havia tret. La llitera no era gaire am-
pla però en Xerqui estava arrambat contra la paret, la Xandra es va ficar sota
el llençol i va trobar el cos del noi molt calent.
209

Va esperar una estona a escalfar-se, no gaire. Aleshores el va anar fent
tombar, molt lentament, com si no el volgués despertar. En Xerqui va conti-
nuar tota l'estona fent veure que dormia, fins el darrer moment no va dir:
—Xandra, m'agrades, ets meravellosa.
•••
El terminal de DESCENS continuava monitoritzant les operacions de con-
dicionament de l'Estació Quatre. Ja s'havia buidat l'argó líquid i la tempera-
tura actual era d'uns noranta graus sota zero i estava pujant. Quan s'estabilit-
zes a vint-i-dos graus positius, el dia 13 de maig, començaria el procés de
verificació que duraria fins que el dia 17 s'obririen les portes per a les perso-
nes, unes portes de sentit únic. El mateix dia 13 havia de sortir l'anomenat
material per a mostres biològiques, per recollir-ne tant d'humans dels que es
quedarien com de plantes i animals dels conreus i les jungles.
DESCENS insistia que les condicions per efectuar el viatge eren mínimes,
però calia que tothom passés unes proves. El dia 23, es tornarien a obrir les
portes en sentit contrari per deixar sortir als rebutjats i els que en els sis dies
de controls s'ho haguessin repensat.
Els nois però, estaven molt més interessats en l'altre terminal. La primera
cosa que va fer en Ziol quan es va llevar va ser demanar el plànol per cercar
possibles sortides.
—Mala cosa les portes de ceràmica —anava explicant—, no se'n pot obrir
cap de les que duen als canals ni a les escales que van a la coberta 1. Vull
mirar les altres possibilitats: conductes d'aire, d'aigua, clavegueres o siste-
mes de transport.
—Quan te'n cansis m'agradaria mirar una estona l'enciclopèdia —inter-
rompé la Marla—, és possible que hi hagi moltes informacions útils.
El problema d'una enciclopèdia amb més de cinc-cents milions d'entrades,
és que no es pot llegir d'una tirada. La Marla pretenia mirar-la només una
estona però els tres nois, que havien deixat la Xandra amb DESCENS, s'hi
van acabar passant tot el matí.
L'informació era absolutament fascinant. Sagittarius era un projecte de tota
la humanitat i s'havia trigat quaranta anys a construir; tenia dues bessones
anomenades Cassiopeia i Eridanus, els noms de les regions del cel on es diri-
girien, vistes des de la Terra. Sagittarius va ser la darrera a sortir, l'any 2570 i
la que havia de fer el viatge més curt. Havia de visitar dos planetes: el primer
situat a 33,2 anys llum de la Terra i el segon a 29,2 del primer i a 51,3 en línia
recta de la Terra. Les altres naus també visitarien dos planetes cadascuna.
210
MEMÒRIA PROHIBIDA
Aquests planetes no eren directament habitables, unes naus molt més peti-
tes i ràpides que Sagittarius farien la feina prèvia: amb microorganismes
eliminarien el diòxid de carboni i formarien una atmosfera respirable amb
oxigen, seguidament s'alliberarien llavors de vegetals i ous d'animals per
crear un ambient propici a l'home. Amb Sagittarius encara baixarien més
espècies, especialment les dels animals més similars a l'home, els mamí-
fers, que no era possible enviar en forma d'ou i moltes altres que sols es
podrien introduir amb tècniques biològiques molt complexes.
Quan ho van cercar, ho van trobar immediatament: a les cobertes 141, 142
i 143 hi vivien els animals, van poder connectar les càmeres i per primera
vegada els van veure, uns animals que ni es podien imaginar, molts de mida
petita però també alguns enormes, especialment per a qui no ha vist mai una
bestiola de més d'un quilo. N'hi havia de dues menes: uns de salvatges en un
ambient similar a les jungles i uns altres de domèstics. En un primer mo-
ment semblava que els domèstics estaven amb persones, era una il·lusió,
eren unes grans pantalles.
Amb l'enciclopèdia van descobrir que no tota la tecnologia humana s'ha-
via incorporat a Sagittarius, concretament s'havia pres la decisió de no em-
prar robots per fer les feines domèstiques o agrícoles. Els constructors de la
nau no volien cap sistema important amb peces mòbils. La primera nau, la
que va arribar al planeta amb els bacteris, sí que n'hi va portar. I els robots
havien cercat matèries primeres, n'havien fabricat d'altres i entre tots havien
construït l'infrastructura mínima per al descens. Un descens previst per a
cinc milions d'individus. També s'havia decidit que, en general, el sistema
de terminals no actuaria imitant a les persones, seria una eina passiva a la
que caldria donar ordres concretes i s'hi primaria la comunicació escrita per
damunt de l'oral.
L'ambient de Sagittarius imitava el de la Terra en molts aspectes encara que
hi havia diferències significatives, per exemple les espècies vegetals presents
a les cambres agrícoles no eren les més normals al planeta d'origen, s'havien
seleccionat per la seva capacitat d'adaptar-se a un ambient amb il·luminació
constant, sense nits, i pel seu cicle de creixement extremadament ràpid. A la
Terra, les collites no s'acostumaven a fer en cicles de tres setmanes.
Els nois van conèixer l'explicació dels motius que havien portat l'home a
construir Sagittarius i les altres dues naus. Tan per mala voluntat com per
desconeixement, els cinc-cents anys anteriors a la sortida de les naus, la
humanitat havia estat moltes vegades en perill d'extinció, havien arribat a
211

ser conscients del difícil que era bastir una societat sense conflictes. Set
planetes eren una aposta de futur més segura que un de sol, especialment si
es podien evitar alguns errors gairebé irreversibles que s'havien comés a la
Terra, i cada planeta es podria expandir en el futur a altres planetes.
L'enciclopèdia donava una visió de l'univers exterior, van poder veure
imatges reals d'estrelles i planetes, van aprendre que vivien a un sistema
amb dos-cents mil milions de sols, a la Galàxia, que en nou-cents anys de
tecnologia astronòmica no s'havia trobat ni intel·ligència ni vida fora del
sistema del Sol, que es calculava que hi havia planetes transformables en
habitables aproximadament al voltant d'una de cada cinc-centes estrelles.
Després de dinar, en Ziol es va quedar amb DESCENS i els altres van anar
a l'altre terminal, tenia tota la tarda per pensar. La sortida, restava una set-
mana per sortir dels laboratoris. Encara que en Tarm els havia assegurat que
tots els explosius que pogués fabricar la República en aquest termini s'em-
prarien en una gran explosió per intentar treure'ls, no se'n refiava gaire, les
portes de ceràmica eren molt més difícils de forçar que les metàl·liques que
eren les úniques que fins a aquell moment s'havien pogut obrir. Sinó, adéu
per sempre més al planeta. I ara que ja sabia el que era, donaria qualsevol
cosa per poder anar-hi. Va començar a escriure una llista de totes idees que
tenia que poguessin menar-los a una sortida.
Quan més embadalit estava amb els seus pensaments va sonar una veu pel
Vista+ que el connectava amb la República. En Valac volia dades de
DESCENS.
—Vés a l'opció de material per a mostres biològiques i treu-me el llistat
d'operacions.
DESCENS va informar que sortirien de l'Estació Quatre unes caixes amb
contenidors per prendre mostres a persones de les que no baixarien. En Ziol
anava passant pantalles quan li demanaven sense ni llegir-les, segurament a
dalt les copiaven entre vàries persones. De tant en tant hi havia algun gràfic,
això trigava més a ser copiat.
La següent operació va ser molt més interessant per a en Ziol, DESCENS
va donar detalls sobre el punt on les naus baixarien. Sols s'activaria un dels
cinquanta emplaçaments que els robots havien condicionat. Per primera ve-
gada va veure imatges d'una càmera situada al planeta, imatges on sortia el
cel blau, veritables arbres gegants, uns animals voladors molt més grans
que els insectes i també algunes mostres del que els robots havien construït
per a ells. La decisió era ja violenta, sortiria d'aquella presó com fos.
212
MEMÒRIA PROHIBIDA
25 Atac
Des del matí d'aquell dimarts, el dia de l'atac a Jami, l'aula de terminals de
la República que era el centre d'operacions, bullia d'activitat. Ja feia algunes
hores que s'havia establert comunicació visual amb una dotzena de termi-
nals situats a punts crítics per a l'operació. Amb la col·laboració d'en Tresc,
havia estat fàcil fer les comunicacions de tal manera que els terminals de
Jami semblessin apagats. No era gens probable que ningú des d'allí la tallés
ja que els terminals dels passadissos no eren d'ús freqüent.
En una altra sala, adjacent a la dels terminals, un decorat imitant la llotja
del Líder estava totalment preparat, amb gran profusió de banderes, esten-
dards, llances i altres símbols jamians.
Els entrenaments i els assajos havien durat bastants dies. Si per algun mo-
tiu no es podia efectuar l'operació, sols restarien tres dies de marge abans de
comprometre el descens al planeta. Calia encertar a la primera.
Fins les 20:00 no es va obrir la trampeta del pou del sector 79 i van comen-
çar a entrar-hi els trenta espies d'ulls blaus vestits de soldat o d'oficial jamià.
A continuació van seguir els cinc-cents voluntaris talians, vestits de civil
jamià, però amb dos puntets vermells pintats al front com a sistema de reco-
neixement. Malauradament, sols un centenar tenien els ulls blaus, serien els
que es podrien barrejar amb la gent i els soldats. La zona del sector 79
propera al pou era lliure de jamians, normalment a aquella zona no n'hi
anava mai cap i en tot cas mai a la darrera hora de la tarda.
Quinze equips de dos espies amb fulls d'ordres falsos, es van dirigir a les
cuines. Començava una etapa crítica que podia fer fallar tota l'operació.
Afortunadament tots els caps de cuina van acceptar l'ordre d'inspecció sen-
se discutir. En un quart d'hora el darrer grup barrejava la droga a la sopa i a
la beguda de la darrera de les quaranta cuines i moments després ho confir-
mava amb un gest davant un dels terminals connectats amb la República.
A les 21:00 deu falsos soldats missatgers lliuraven deu ordres falses a deu
destacaments, just quan els soldats tornaven de sopar. Molt aviat, davant
terminals situats a prop dels accessos a les cobertes baixes del sector 41, hi
van començar a passar nombrosos grups de soldats que anaven a cercar un
grup molt nombrós d'esclaus que teòricament s'havia revoltat. Eren evidents
els efectes de la droga, els seu aire era absent i alegre a l'hora.
213

Deu minuts més tard, va començar l'actuació davant la càmera a la Repú-
blica. Quatre-cents mil terminals de Jami, exclosos els de les cobertes més
altes i les més baixes del sector 41 van començar a fer senyals sonores.
Quan el programa comptador que havia fet en Tomen va comprovar que
n'havien respost més de quinze mil, a quinze mil pantalles de Jami hi va
aparèixer el Líder envoltat de militars sobre un fons d'ensenyes i banderes
absolutament convincent.
—Jamians, el nostre poble està a punt d'assolir metes mai somniades. En
el màxim secret hem desenvolupat aquest sistema de comunicacions pels
terminals que ara veieu. A partir d'avui, us podré parlar sempre a les vostres
pròpies cambres. Però encara us tinc reservada una sorpresa més gran, per a
major glòria de Jami. I la veureu personalment; us convoco a tots homes,
dones i nens; baixeu tots ordenadament ara mateix a la coberta 37 del sector
41 i podreu veure l'instrument del poder suprem de Jami, l'arma que li per-
metrà dominar tot el Món.
Els oficials del fons van aplaudir, el Líder va saludar amb la mà i es va
retirar. Tres minuts més tard es va tornar a repetir el mateix missatge. La
imatge del Líder als terminals deixava bocabadats als jamians, literalment.
Tot i la tensió del moment a la sala de terminals de República es produí una
rialla generalitzada. En Tarm, que volia semblar seriós, va tenir veritables
problemes per mantenir l'aparença impertorbable.
Una mica més tard, rius de persones, tan civils com militars, es dirigien
alegrement al parany.
Alguns jamians que per algun motiu no estaven drogats van començar a
sospitar, però en absència d'altres sistemes de comunicació la seva única
possibilitat era accedir personalment a la zona dels alts càrrecs. Des de la
República ho veien per un terminal: uns falsos soldats desviaven a tots els
que volien entrar o sortir de la zona del Líder cap a una determinada sala,
allí un nodrit grup de talians els reduïa, lligava i emmordassava.
L'equip de control va confirmar que segons els seus càlculs el noranta-sis
per cent dels jamians que havien decidit seguir les ordres del Líder ja ho
havien fet. Als espies que controlaven els accessos a la zona baixa del sector
41 cada vegada els costava més fer retrocedir als que volien tornar en veure
que allí no hi havia ni cap instrument de poder suprem ni res per l'estil.
En Tarm va fer un senyal pel terminal a en Tresc. Els cinc accessos a les
plantes baixes i l'accés a la zona del Líder es van omplir de fum. Unes
cortines ràpidament instal·lades als passadissos impedien que el fum s'es-
214
MEMÒRIA PROHIBIDA
campes a altres zones de Jami. Eren les 21:30.
A les habitacions del Líder hi van arribar els primers informes sobre l'atac.
Des de la República van veure escenes de dubte, de pànic i d'enuig extrem
per part dels alts càrrecs que s'anaven reunint a la sala d'audiències. Aviat ho
van tenir clar, un fum irritant els havia aïllat, no podien ni sortir ni comuni-
car-se amb l'exterior.
Era el moment d'actuar contra els vigilants d'esclaus. A part d'uns cinc mil
esclaus, gairebé tots esclaves, dedicats al servei domèstic i a la neteja que en
aquells moments eren als habitatges dels jamians, n'hi havia uns quinze mil
empresonats a les més de trenta galeries d'esclaus. A cada galeria hi havia
una quinzena de cambres on hi tancaven els esclaus cada vespre. Un com-
plex sistema de portes impedia que fugissin i sols hi vigilaven dos soldats,
ben disposats a donar l'alerta en cas de problemes. Cada matí un grup molt
més nombrós de soldats treia els esclaus cambra per cambra i els duia al lloc
de treball on eren novament tancats. Qualsevol intent de comunicar-se entre
les cambres era durament castigat.
Tres-cents voluntaris talians van actuar de pressa, en trenta minuts havien cap-
turat pràcticament a tots els guàrdies d'esclaus sense trobar cap resistència.
•••
Mentre els nois sopaven, havien explicat que havien trobat el menjar a un
magatzem obert, la Mirtela els donava notícies sobre les operacions a Jami.
Havia estat un dia mentalment esgotador però gens físicament, a la Xandra
li feien mal els ulls de tant llegir i s'havia tret les ulleres. En Valac que també
havia passat un dia de tensió davant la pantalla per on veia DESCENS, es va
acomiadar fins l'endemà. Ja podien tornar a la zona de les habitacions. La
proposició va arribar de qui menys esperaven:
—Perquè no ens banyem una estona? —digué en Xerqui.
En Ziol va obrir la boca per fer un comentari, però la Marla se'n va adonar
a temps i el va aturar. Semblava que la Xandra havia trencat els tabús d'en
Xerqui en un termini rècord.
—Demà vull anar a mirar unes possibles sortides —deia en Ziol ja des de
l'aigua—, tinc una llista de coses que vull cercar al plànol, després obriré les
portes i hi aniré amb la plataforma.
—També me n'he apuntat algunes jo, de coses a fer —continuà en Xerqui
que ara tot nu dins l'aigua estava una mica tallat i parlava més de pressa del
normal—, crec que alguna galeria de manteniment ens pot menar als dipò-
sits de reciclatge, o a un punt on sols calgui volar una porta metàl·lica…
215

—No hem vingut aquí a parlar del mateix que tot el dia —el va interrom-
pre la Xandra. I va nedar fins a ell per sota l'aigua.
En Xerqui la va agafar per les mans i la mantenia a una certa distància. Es
va escapar. Estava massa pendent del que feien els altres dos per deixar que
la Xandra l'abracés. La Marla va parlar fluix a l'orella d'en Ziol.
—O ens en anem i els deixem sols o ho fem aquí mateix dins l'aigua.
—Fem-ho.
En menys d'un minut en Xerqui i la Xandra ja els imitaven.
•••
L'endemà a primera hora, es va reunir el Consell de la República, tot eren
cares de satisfacció, no hi havia constància de cap mort ni entre els atacants
ni entre els jamians. El confinament per fum funcionava perfectament, les
cortines que s'havien instal·lat eren tan hermètiques que si els jamians tan-
cats tapessin les sortides d'aire de la seva zona, no aconseguirien que es
desviés cap a la zona alliberada. En un termini de dos dies era previst
d'instal·lar portes metàl·liques als cinc accessos i suprimir el fum.
Ja hi havia un primer recompte de presoners: gairebé dos-cents soldats,
trenta oficials i uns nou-cents civils, entre els que s'havien interceptat a
l'entrada dels pisos del Líder, els que retrocedien de les cobertes baixes i els
que es van trobar a les habitacions. Era previst fer una batuda exhaustiva
amb l'ajut dels esclaus alliberats tan bon punt fos possible.
El Consell va considerar que de moment, el Líder no tenia cap possibilitat
de contraatacar travessant el fum, les reserves de material per fer-ne encara
durarien una setmana, la previsió era, naturalment, que es rendirien abans.
—Les onze cobertes que tindran els jamians a la seva disposició, són més
que suficients per abastar-los indefinidament, fins i tot tindran menys densi-
tat de població que a Supra —informava el responsable agrícola de la Repú-
blica. Les primeres setmanes passaran una mica de fam, hauran de reconvertir
les sales de conreu que hi tenen, ara són gairebé totes dedicades a plantes
ornamentals o a alimentació de luxe, amb poc valor nutritiu. A la residencia
dels alts càrrecs no hi tenen cap recurs per produir aliments, i segons l'infor-
me que he rebut d'en Tresc que va avaluar la freqüència dels abastaments de
menjar, no deuen tenir reserves per a gaire més d'uns tres dies. Personal-
ment crec que els podem rendir per fam amb facilitat.
—Fins ara sols hem alliberat als esclaus, i sobre tot esclaves, dedicats al
servei domèstic —intervingué la Mirtela—. Els hem demanat que preparin
menjar per als que desencarcerarem d'aquí a una estona. De moment ja ens
216
MEMÒRIA PROHIBIDA
han donat una informació molt útil, ens han dit on trobaríem el cens de la
població, inclosos els militars i els esclaus. Sembla que ho tenien tot tan ben
controlat que ara ens ajudarà a nosaltres a poder controlar la seva situació. La
nostra intenció immediata és allotjar-los al sector 42 que és actualment el més
ben equilibrat en recursos, fins que ells mateixos puguin decidir la seva futura
forma d'organització. La Zigènia, que em substituïrà en el càrrec quan jo baixi
al planeta, ja és allí per coordinar les operacions amb els alliberats.
•••
L'alliberament dels esclaus va ser molt emotiu i en contra dels temors d'en
Tarm no va ser gens desordenat. La Zigènia, personalment, a la sortida de les
zones on havien estat presoners, llistes del cens en mà, els anava apuntant i
donant referències si n'hi havia, de la seva família. A la mitja hora de comen-
çar es va descobrir una galeria plena de dones embarassades i de nens petits,
va ser una sorpresa, a la República no en tenien ni idea i havien arribat a la
falsa conclusió de que els jamians no deixaven reproduir-se als esclaus.
Un altre bon descobriment va ser que a la cobertes 36 del sector 42 hi havia
una gran zona congelada i fosca, segurament causada per la mateixa explosió
que va crear el Forat Gran al sector 43, molt a prop d'allí. Al congelador hi havia
les reserves de menjar dels jamians, als esclaus els durarien com a mínim tres
mesos, més que suficient per posar una agricultura racional en funcionament.
D'una manera ràpida es va demanar a cada grup, els que vivien i treballa-
ven junts a la mateixa cambra, que escollissin dos representants. Entre els
esclaus n'hi havia amb bona formació, especialment els que provenien del
sector 78 que havia estat conquerit cinc anys enrera. A primera vista sem-
blava possible formar un comitè de govern provisional. Afortunadament hi
havia prou espai lliure per poder reconstruir els antics països amb facilitat.
En aquell moment va arribar una altra notícia: mitjançant els terminals, els
jamians reclosos a la part baixa del sector 41 volien negociar.
La seva situació era molt feble, Talis i la República ja havien fixat les
condicions:
• Alliberar immediatament tots els esclaus que restessin a la zona.
• Lliurar igualment els oficials de l'exèrcit.
• Restarien confinats a les onze cobertes fins que s'instaurés un règim po-
lític acceptable i durador, almenys per un període de tres anys.
En contrapartida se'ls lliurarien tots els presoners, amb l'excepció dels ofi-
cials i alts càrrecs.
•••
217

Aquell mateix matí, en Ziol i la Marla van agafar la plataforma mentre en
Xerqui es quedava amb DESCENS i la Xandra restava al segon terminal en
comunicació amb ells amb un Vista+, d'aquesta manera els podia informar
del contingut de les diverses sales i els podia anar obrint les portes. Moltes
van ser les troballes però poques les relacionades amb una possible sortida.
Van trobar roba, eines i també uns equips de comunicació per so, molt més
petits que els Vista+ que feien servir ara. D'un laboratori d'òptica van agafar
un estoig amb material per graduar la vista i fabricar ulleres, unes ulleres
més precises, còmodes i resistents que les que ara duia la Xandra.
Les clavegueres eren inaccessibles, als tubs d'aire s'hi podia accedir, però
no comunicaven amb les altres cobertes, van trobar una conducció que co-
municava amb la coberta 141 però era plena d'aigua i era ben clar que no es
podia buidar. També hi havia la possibilitat d'accedir a algunes torres plenes
de cables i tubs però les portes de sortida a altres cobertes eren totes tanca-
des. Les portes de les escales i dels transports verticals eren de ceràmica i
estaven també totes bloquejades. Van anar a veure totes les possibles comu-
nicacions amb el sector 9, on ara vivien els talians, i també els 10 i 11, que
eren de la Selva. Potser seria preferible intentar esbotzar una porta allí que
no pas una de les que comunicaven amb el canal i que eren totes dobles i
segellades.
D'explosius no en van trobar, calia alguna mena d'autorització, fins i tot
per poder cercar-ne des del terminal.
Van tornar amb la plataforma plena de coses però bastant decebuts. Cada
vegada veien més a prop el final del termini que tenien per poder baixar al
planeta.
Quan van parlar amb en Valac a l'hora de dinar, el van convèncer amb
facilitat de fer l'explosió del dia 17 a una de les portes de les escales que
anaven al sector 11. Allí esbotzant una sola porta ja podrien sortir.
218
MEMÒRIA PROHIBIDA
26 Presoners
Durant quatre dies la situació al laboratoris de desenvolupament no va
canviar gaire, els nois passaven una gran part del temps davant la pantalla
del terminal.
En Xerqui va fer experiments amb SGRCODEC, finalment es va convèn-
cer que l'algorisme que emprava per a trencar el codi de CENSOR, el que
trobava els dos factors d'aquell número tan gran, era fins i tot més bo que el
que havien descobert a Pom. Segurament no hi havia remei, trigaria mesos
en trencar la clau, encara que una idea inconcreta voltava el seu cap: potser
els que van instaurar el codi no en sabien gaire…
La Marla estava especialment interessada en la part de l'enciclopèdia que
parlava de la història de l'home, més concretament en l'anterior a la cons-
trucció de Sagittarius. Va conèixer gran varietat de models socials i polítics
i en va reconèixer més d'un de similar a Supra o a Jami. No donava l'abast a
examinar documents i enregistraments històrics i va comprendre la gravetat
de la situació que havia portat els homes a construir les naus. També va
conèixer qui eren les persones que corresponien als noms que a vegades hi
havia a les partitures musicals i els va poder situar dins d'una cronologia
concreta. Amb emoció va escoltar enregistraments originals d'alguns d'ells.
Sagittarius i el seu entorn eren el principal motiu d'atenció de la Xandra,
va refer els càlculs d'òrbites que havia començat a la República i finalment
va comprendre la discrepància que havia trobat en les mesures de la grave-
tat fetes set anys abans: En aquell temps, encara fora de la gravetat del sol i
dels planetes, els motors de Sagittarius l'estaven frenant, amb una desacce-
leració de l'ordre d'un mil·lèsim de la gravetat i en direcció paral·lela al seu
eix de rotació. Va trobar explicacions molt pedagògiques sobre la font d'ener-
gia del Món, dos gegantins anells que envoltaven tot el Món situats sols uns
pocs metres sota la coberta zero i que mantenien al seu interior un fil d'hi-
drogen a una temperatura inimaginable. Va conèixer l'existència de subs-
tàncies que no oferien cap resistència al pas de l'electricitat i que la nau
emprava profusament: als generadors, línies de transmissió i acumuladors
d'energia, al cervell dels terminals o fins i tot a les plataformes mòbils on
generaven el camp magnètic de sustentació.
En Ziol que duia dies allunyat de les seves jungles, va tornar a l'estudi
219

d'animals i vegetals, va passar hores davant la pantalla del terminal, con-
nectant tan amb les càmeres de les cobertes dels animals, les 141, 142 i 143,
com amb les que hi havia a la superfície del planeta. Estava especialment
interessat en els animals anomenats domèstics, que els darrers quinze mil
anys havien evolucionat en contacte amb l'home. Va descobrir que hi havia
molts mamífers a part de l'home i molts altres grups que ni tan sols sospita-
va. Tot i això continuava obsessionat amb la manera de sortir de la coberta
zero, dormia poc i es mostrava poc comunicatiu amb els companys.
•••
En Tarm que ja des del primer moment havia decidit que no baixaria al
planeta, dirigia conjuntament amb la Zigènia la reorganització de l'antic
Jami. Els esclaus alliberats es van aplegar de manera natural en quatre grups,
tres corresponien a països conquerits per Jami i el darrer era dels que no
conservaven memòria del seu origen i els descendents dels antics jamians
d'ulls no blaus; tots ells havien estat esclaus des del dia del seu naixement.
D'aquest darrer grup, el més petit, va ser del que en van sortir més volun-
taris per al descens al planeta, fins gairebé completar el total de dotze mil
persones que era la capacitat màxima de les naus.
El divendres 14, es va organitzar l'escorcoll minuciós de tota la zona alli-
berada. Encara hi restaven molts jamians absolutament desconcertats i tam-
bé morts de por, inclosos soldats. Sols en una zona, antiga caserna, es va
haver de tornar a emprar el mètode del fum per reduir els soldats que encara
hi resistien. Fora d'aquest incident, l'operació es va poder completar bastant
més de pressa que el que s'havia previst i en poques hores el volum de
presoners havia pujat fins a les quatre mil tres-centes persones.
Al mig dia, els jamians que estaven reclosos a les cobertes baixes del sec-
tor 41 van acceptar totes les condicions que els havien imposat. Aquella
mateixa tarda, quan es van acabar d'instal·lar les portes i es va eliminar el
fum que els confinava a la seva zona, van alliberar els tres-cents i escaig
esclaus que eren encara amb ells i també una vuitantena d'oficials que van
ser immediatament conduïts a una antiga galeria d'esclaus on els esperaven
uns quaranta més que havien estat capturats prèviament.
Una hora més tard, tots el presoners jamians que eren soldats o civils,
entraven a les onze cobertes del que seria el nou Jami i es reunien amb els
que ja hi eren des del dia de l'atac.
L'endemà al matí va ser el moment d'establir comunicació amb les cober-
tes del Líder. Amb l'ajut d'en Ziol que manipulava un Vista+ des del seu
220
MEMÒRIA PROHIBIDA
confinament a la coberta zero, es van enregistrar imatges dels presoners
jamians i dels esclaus alliberats. Va ser fàcil retransmetre el reportatge a
alguns terminals de la zona del Líder, juntament amb l'exigència de rendi-
ció incondicional en un termini de vint-i-quatre hores. Va ser palès el des-
concert i la divisió d'opinions entre els jerarques jamians.
•••
No va caldre esperar un dia sencer, a primera hora del matí del diumenge,
un oficial jamià es va presentar davant d'un dels terminals que connectava
amb l'exterior i va comunicar la notícia: es rendien.
El Líder i quinze dels seus alts oficials s'havien, o els havien, suïcidat. La
resta dels tancats havien tingut alguna diferència d'opinió amb el resultat d'una
vintena més de morts. Els supervivents van lliurar-se sense condicions.
Entre ells hi havia els vint-i-dos superiors. Ara que ja s'havien suprimit els
obstacles a la claveguera seca que comunicava amb Supra, va ser fàcil fer-
los tornar ràpidament.
Un altre dels que vivia a la zona va representar la solució a un misteri.
Devia tenir més de vuitanta anys, no semblava pas militar i estaven a punt
d'enviar-lo a les cobertes baixes quan un dels talians que controlaven l'ope-
ració va notar alguna cosa estranya en la seva actitud i el va dur davant un
terminal perquè l'interroguessin des de la República. No en van treure res i
ho anaven a deixar quan la directora Utàlia va entrar casualment a la sala
del terminal. Instantàniament va dir:
—Aquest és en Biticor.
La història d'en Biticor era prou coneguda a la República, cinquanta anys
enrera, tres persones van ser assassinades. Una llarga investigació va per-
metre atrapar el culpable quan era a punt de fer el seu quart crim. Era en
Biticor, un brillant químic i també brillant psicòpata. Al cap de dos anys
d'estar empresonat va desaparèixer sense deixar rastre.
Havia arribat a Jami feia un parell d'anys, després d'haver quasi fet la volta
al Món en quaranta-cinc anys…
Ara, era evident com havien aprés els jamians a fer explosius.
•••
A la coberta zero, els nervis anaven en augment i cadascú se'ls passava
com podia. El diumenge al vespre, en Xerqui amb TURING continuava
intentant trencar el codi de SGRCODEC.
—Xandra, fes-me un favor, dicta'm el número del codi, el que hem de
descompondre, que vull mirar un altre procediment.
221

—Molt bé, però serà millor que després me'l dictis tu a mi per comprovar
si ens hem equivocat.
Ho van fer. Com era natural hi havia una errada i van passar una bona
estona verificant que totes les xifres eren correctes.
—Perquè no escrius el número en base setze, sempre serà un pèl més rà-
pid, aquesta funció d'aquí canvia de base…
—Em sembla que no hi guanyarem res Xandra, segur que internament el
terminal canvia tot sol a la base que més li convé, de totes maneres no hi
perdem res…. Ui! M'he equivocat, havia d'haver escrit setze i no… però
espera, això no pot ser casualitat… Si és el que em penso ja ho tinc.
•••
A les 06:00 en punt del dilluns 17 de maig del 9075, es va obrir silenciosa-
ment la porta a una de les parets laterals de la Sala del Comptador del Temps.
Des d'allí mateix es veien una mena de torns verticals amb barres metàl·liques,
eren de funcionament molt senzill, es podia entrar, però no pas sortir. Unes
xifres verdes damunt mateix de la porta indicaven el temps que l'entrada
restaria oberta. Un altre comptador marcava zero, DESCENS ja els havia
informat que indicaria el número de persones que anessin entrant.
En Fosmein, amb una certa aprensió hi va entrar encapçalant el primer
grup. Desenrotllava el fil elèctric d'un telèfon com el que havien instal·lat
entre la República i Xara. No era clar si dins l'estació hi trobarien terminals,
o si els que hi hauria permetrien comunicar-se amb l'exterior. De moment el
Comitè havia decidit no entrar el Nova a l'estació sense haver assegurat que
es podria treure.
Va passar un segon torn, d'un forat a la paret hi va sortir una mena de
braçalet que es va haver de posar abans de passar el tercer torn. Tot estava
molt ben explicat a unes pantalles que anava trobant. Hi havia instruccions
especials per a persones amb nens o per a casos de dificultats motrius o
sensorials. De moment, no era aquest el problema. Finalment va arribar a
una gran sala. Hi havia moltes cadires, taules, tot disposat irregularment,
segurament hi cabrien allí més de mil persones. Hi havia terminals, eren
terminals estàndard, en Fosmein va comprovar ràpidament que estaven con-
trolats per CENSOR. Pel telèfon que havia anat desenrotllant fins a aquell
punt, va donar el número als que eren fora. En pocs segons en Valac, que
encara era a la República establia comunicació amb ell.
A una de les parets de la sala hi havia les portes d'uns quants lavabos, d'una
altra en sortien setze passadissos plens de portes numerades.
222
MEMÒRIA PROHIBIDA
Una pantalla convidava als presents a entrar per la porta que duia el núme-
ro que apareixia al seu braçalet. En Fosmein ho va fer. La porta era d'una
cambra molt petita amb una mena de terminal i una butaca. Hi va seure, era
molt còmoda. La pantalla es va il·luminar i hi va aparèixer la cara d'una noia
que va dir:
—Bon dia, em pots dir el teu nom?
—Qui ets tu? On ets? Hi ha altres persones aquí dins?
—No sóc una persona real. Sóc una imatge comandada per un programa
amb la finalitat de fer entrevistes a tots els candidats al descens, si vols puc
canviar de sexe, d'aspecte o de veu… —la veu era perfectament real, en
Fosmein es va adonar que molta de la tecnologia dels creadors de Sagittarius
encara li era totalment desconeguda—. Em pots dir Larissa, si t'agrada el
nom, i tractar-me com si fos una persona, seré la teva assistent durant l'ope-
ració de descens.
Arribat fins allí, en Fosmein estava disposat a acceptar qualsevol cosa i
naturalment, va decidir col·laborar i va contestar a totes les preguntes. El
sistema a part de dades personals i familiars li va fer una prova cultural i
psicològica. Li va fer preguntes sobre la mena de societat on vivia i les
funcions que hi tenia.
En un determinat moment va sortir un tub flexible i la noia li va demanar
que hi bufés.
—És per fer una anàlisi, amb l'aire hi has introduït una mica de saliva i fins
i tot cèl·lules —li aclarí.
A continuació d'una ranura hi va sortir un paper amb instruccions persona-
litzades, incloïa un plànol amb la localització de la seva habitació. La noia
de la pantalla el va informar que apropant el braçalet a qualsevol pantalla,
podria tornar a entrar en contacte amb ella.
Quan en Fosmein va sortir, tot i que el flux de viatgers ja era molt intens,
no va tenir sensació d'atapeïment. Seguint les indicacions del paper va pujar
una escala i va arribar a la seva cambra. Era individual, petita, el llit forma-
va part de l'estructura i hi havia un terminal. Tot just entrar, a la pantalla hi
va aparèixer la Larissa.
—Hola, Fosmein. T'agrada l'habitació? A l'armari hi trobaràs roba de la
teva mida. A la sala número cinc hi podràs menjar, a qualsevol hora. Si vols,
et puc posar en comunicació amb qualsevol persona de l'estació, pel nom.
Malauradament el sistema de terminals està bloquejat en part i no puc fer
res per comunicar-te amb l'exterior, no obstant, sí que et podran trucar des
223
 MEMÒRIA PROHIBIDA
de fora. T'aconsello que dormis unes hores, tots els que efectuareu el des- viatges amb la plataforma i també va parlar amb l'exterior. Cap dels altres
cens hauríeu de sincronitzar els cicles de son i vetlla. Ja et despertaré al tres nois no va tenir esma per mirar d'esbrinar què és el que pretenia fer.
moment adequat. •••
Realment tenia son, va mirar l'hora: les 06:33. Li semblava que duia hores L'Estació Quatre bullia d'activitat, el ritme d'entrades era exactament el
allà dins. Segurament el millor seria seguir els consells de l'assistent. Va que havia previst el Comitè. En Fosmein havia tingut una llarga conversa
apagar el llum i es va posar a dormir. amb la Larissa, aquesta vegada més que obtenir informació la noia de la
••• pantalla li explicava coses sobre la vida al planeta i li feia preguntes per
Des del moment de l'obertura de la porta a la Sala del Comptador del Temps, comprovar si ho havia comprés.
DESCENS els havia ofert, i recomanat, de transferir el control a un terminal Per la tarda, tot el Comitè de Descens llevat de la Mirtela que encara era
específic dins l'Estació Quatre, a l'anomenada Sala de Control. fora es va reunir a l'Estació. No hi havia decisions a prendre, sols constatar
Amb unes certes prevencions, en Valac n'havia autoritzat la transferència. que tot seguia el programa preestablert. Totes les persones passaven per les
Cap problema. DESCENS, de fet, es continuava executant al terminal del cabines i rebien un assistent, tots diferents i tots molt xerraires.
laboratori de desenvolupament, el terminal de l'estació executava tan sols •••
un programa de comunicacions que el control de SUPRAVISOR no inhibia. A les 05:58, a la Sala del Comptador del Temps, la Mirtela va ser la darrera
La Sala de Control de l'Estació Quatre estava totalment adaptada. A banda en passar la porta. El comptador de l'entrada a l'estació anunciava que hi
del terminal amb DESCENS hi havia altres pantalles, entre elles una rèplica havien penetrat exactament 11.859 persones. Darrera seu la porta es va tan-
en petit de la de la Sala del Comptador del Temps car lentament en silenci. DESCENS va informar que començava el darrer
Ara els quatre nois ja no havien d'amoïnar-se més per DESCENS, la trans- condicionament de les naus.
ferència, però, no va alliberar el seu terminal, continuava amb l'aplicació i
continuava l'alerta de no cancel·lar-la si no es volia aturar tot el procés.
A les 15:30 tots quatre observaven expectants i ben allunyats la porta d'una
de les escales que des del sector 11 comunicava amb els laboratoris. Quan
finalment es produí la deflagració de tot l'estoc d'explosius de la República,
de Pom i també dels confiscats als jamians, va aparèixer una gran fumera
dins el laboratori. Esperançats els nois van córrer vers la porta, s'havia tren-
cat pel mig, però els dos trossos no estaven separats gaire més de deu centí-
metres.
Des de l'alta banda ho van provar amb un gat. Es va trencar abans que la
porta. Hi van entrar tascons metàl·lics, pràcticament no van aconseguir ei-
xamplar el forat.
Passades dues hores es van haver de rendir a l'evidència, de moment per
allí no hi podrien sortir.
La Xandra plorava, especialment quan va veure a l'altra banda als seus
pares que havien baixat fins allí esperant el seu alliberament. I potser eren
els seus plors el que feia que els altres no ploressin.
Sobtadament, va semblar que a en Ziol se li acudia una idea i se'n va anar
corrent al terminal lliure. Durant aquella tarda va fer alguns misteriosos

224 225

27 Escapada
Tots quatre nois eren desperts seguint les notícies del tancament de la por-
ta. Una vegada més la Xandra plorava desconsoladament.
—He estat tots aquests dies desenvolupant una idea, encara n'he de polir
alguns detalls, me'n vaig al terminal que el temps s'acaba—digué sobtada-
ment en Ziol.
Els altres estaven massa deprimits per seguir-lo, van pensar que el millor
seria anar dormir una mica més. Ara ja no hi havia res a fer.
Eren les 10:28 quan en Ziol va tornar, a la plataforma hi duia un parell de
cilindres metàl·lics d'uns trenta-cinc centímetres de diàmetre per uns sei-
xanta d'alt. Estaven retolats “Contenidor hermètic de seguretat, 10 MPa”
—Aixequeu-vos, si esteu disposats a córrer un risc, crec que podrem sortir
d'aquí.
Els altre tres nois es van aixecar instantàniament. Els plans d'en Ziol acos-
tumaven a funcionar.
—No sé el marge de temps exacte que tenim, podria ser de tan sols tres
hores, cal afanyar-se. Poseu dins dels cilindres totes les coses que vulgueu
conservar. També menjar i ampolles amb aigua per a sis dies. I un Vista+ i
un Nova.
Ho van fer, van tancar els cilindres i els van posar a la plataforma.
—Ara seguiu-me.
Van pujar, en Ziol va arrencar. La destinació era un laboratori de biologia
animal. Era obert, en Ziol ja hi havia estat, dos cilindres més els esperaven
i també uns curiosos aparells similars a motxilles amb tubs.
—Això son uns sistemes de rescat d'emergència per a vehicles subaquà-
tics. Teòricament són per a fins a quatre-cents metres i aquí en tenim una
mica més. Confio en que hi hagi un bon marge de seguretat.
—Ara ja no ens serveix de res sortir, hem fet tard, ja no podrem baixar al
planeta s'han tancat les portes —plorava la Xandra.
—A veure si ens ho expliques, jo ja sé que t'agrada molt passar per sota
l'aigua però no veig ni on hi ha l'aigua, i menys tan fonda, ni de què ens pot
servir tot això per baixar al planeta —digué la Marla molt nerviosa i amb un
to una mica impertinent.
—És molt senzill, entre aquest laboratori i la coberta 141 hi ha un tub ple
226
MEMÒRIA PROHIBIDA
d'aigua, és aigua amb sal a la fi d'imitar les condicions de l'aigua natural a la
Terra. Hi ha un sistema de dues portes que permet entrar instruments a l'ai-
gua i recollir mostres des d'aquí, és prou gran per a nosaltres. Aquesta porta
és la que ens duu a l'extrem inferior del tub. Entrem a l'aigua i amb el siste-
ma de rescat pugem a la superfície. Serem a la coberta 141, on hi ha tot ple
d'animals que han de ser baixats al planeta, i si tot surt bé, tindrem possibi-
litats d'acompanyar-los…
La cara dels altres nois va canviar, malgrat l'inconcreció de les explicaci-
ons, la resolució d'en Ziol els inspirava confiança. Passar de l'angoixa a
l'esperança, tornar a veure-ho tot negre i ara un altre cop una possible sorti-
da. La Marla tremolava, la Xandra encara mig plorava, en Xerqui botava i
la cara d'en Ziol era d'una absoluta felicitat.
—He apuntat en aquest paper tot el que hem de fer: primer ens hem de
prendre el líquid d'aquestes ampolles, té a veure amb els gasos de dins el
cos. A continuació hem d'anar tots al lavabo. Més tard, cal fer unes compro-
vacions als equips de respirar. Passarem dins la cambra de pressió i després
ens haurem de posar i cordar els aparells de respirar…
El líquid de les ampolles era realment fastigós i en Ziol va estar a punt de
vomitar, va posar un cronòmetre en marxa, havien d'esperar vint minuts
abans de passar a l'aigua.
La porta de la cambra de pressió era molt pesant però s'obria amb facilitat.
Van passar tots quatre i també els cilindres i la resta d'equip. Quan van
tancar des de dins es va encendre un llum verd. A continuació es van posar
les motxilles, pesaven ben bé trenta quilos, es cordaven al pit i a la cintura.
En Ziol es va col·locar el cronòmetre al canell, aviat comprovaria si eren
certes unes petites lletres que deien “caixa estanca a 500 metres”.
—Penseu que no podrem parlar fins que arribem a dalt, segons les instruc-
cions els equips són automàtics i no ens hem de preocupar de res durant
l'ascens. D'aquí tres minuts inundaré la cambra. Ara poseu-vos la careta i
premeu el botó vermell del pit. Quan la trapa del sostre sigui oberta, us hi
poseu sota i premeu el botó verd, el de l'esquerra, i pujareu, ja sabeu l'ordre
en que hem de passar. Recordeu que ens aturarem automàticament una esto-
na a una certa fondària abans de sortir a la superfície.
En Ziol es va posar la careta i quan va tocar el botó vermell va començar a
circular gas pels tubs, semblava aire. Va veure que els altres també respira-
ven bé. Segons més tard pel tub va sortir alguna mena de substància, les
instruccions que havia llegit al terminal deien que era per obrir un conducte
227

entre el nas i el timpà, ja ho notava. Sobtadament va sentir una veu que deia
prop de la seva orella:
—Comprovacions finalitzades, sistema correcte.
Va tocar a la paret el comandament d'inundació i va començar a entrar
aigua. Un minut més tard, l'habitació era plena, els cilindres suraven pel
sostre però els quatre nois romanien al fons empesos pel pes de les motxi-
lles. En Ziol va tocar un segon comandament i va començar a notar una
sensació estranya, no li semblava exactament pressió, eren punxades i pesa-
desa, la vista se li va ennuvolar, notava les turbulències de l'aire en respirar,
gairebé es podia mastegar. La tapa del sostre es va obrir cap enfora, dos dels
cilindres van sortir surant, algun dels altres nois va empènyer els que falta-
ven. El cap li feia un mal espantós. La veu deia:
—Atmosfera d'heli i oxigen, quatre coma quatre megapascals. Emergèn-
cia, límit superat, emergència…
Va veure la Xandra sortint la primera, ara li tocava a ell, el botó verd, havia
de prémer el botó… Un globus es va inflar damunt del seu cap, una mà
invisible l'empenyia cap amunt, va quedar a les fosques, o s'havia tornat
cec, no, veia un llum vermell dins la seva careta. Algú va passar prop seu,
pujava una mica més ràpid. L'equip de l'esquena xiulava, o eren les seves
orelles. Va sentir una veu molt llunyana:
—Atmosfera d'heli i oxigen, dos megapascals. Ascens estabilitzat.
Quan en Ziol es va despertar no sabia on era, va trigar una estona a copsar
la situació, una veu molt petita deia a la seva orella:
—Atmosfera d'oxigen, dos minuts per a la fi de la descompressió.
Ara començava a funcionar el seu cap. Era dins l'aigua penjant d'una cor-
da, la podia tocar amb les mans, el pes de l'esquena el feia baixar i la corda
l'estirava cap amunt. Va topar amb algú, no veia res.
—Trenta segons per a la fi de la descompressió.
—Vint segons per a la fi de la descompressió.
—Deu segons per a la fi de la descompressió.
Un pes de la motxilla es va despendre i ell va sortir cap amunt. Va topar
amb el sostre del tub. No veia res, va girar i va topar amb una mena de
globus i una corda, era la corda que l'estirava, s'estava posant nerviós, havia
d'haver agafat una llanterna, encara que no sabia si hagués suportat la pres-
sió. Els cilindres, no es podia bellugar entre tantes coses. On eren els altres?
Més globus amb la corda tensa cap avall, encara no havien acabat de pujar.
Aleshores ho va veure. Era el pilot lluminós d'un commutador de llums.
228
MEMÒRIA PROHIBIDA
Una cosa va xocar amb ell des de sota, es bellugava, era un dels altres que
acabava de pujar. Va tornar a cercar el commutador, els llums es van encen-
dre. Al costat mateix hi havia un comandament igual que el que hi havia a la
cambra de pressió per obrir la trapa del sostre. El va prémer, una mena de
núvol de fang va penetrar per la trapa, un dels cilindres es va escapar cap
amunt, ara hi havia una mica més d'espai, fora era tèrbol però estava
il·luminat. Va nedar pel forat fins la superfície i es va treure la careta.
La piscina era tan gran com els dipòsits del sistema de tractament d'aigües i
ocupava mitja sala, les vores eren plenes de plantes aquàtiques. L'altra meitat
de la sala era una mena de jungla impenetrable llevat d'uns camins irregulars.
Volia baixar a buscar els altres però amb tos els aparells que encara duia cor-
dats surava massa per poder submergir-se. Se la va treure, va agafar aire i va
seguir la corda que l'unia al globus que encara era dins el tub de pujada.
Era prioritari fer sortir els altres cilindres que obstruïen el pas. En treure el
darrer, la segona vegada que es submergia, va notar una mà que el cercava i
la va estirar. Era la Xandra, encara que no ho va veure fins que a la superfí-
cie es va treure la careta.
—Gràcies, pensava que no podria sortir. On són els altres?
—Encara pengen de les cordes, sembla que en ser una mica més grassos
necessiten més temps per eliminar els gasos que han absorbit.
Deu minuts més tard ja eren tots quatre fora. En Ziol es meravellava del bé
que es trobava comparat amb el seu estat mentre pujava.
Van nedar cap a la jungla arrossegant els cilindres, la piscina era cada
vegada menys fonda i van poder sortir a fora caminant.
—Aquest terra, fa mal als peus, és tan irregular —digué la Xandra.
—Ja m'ho pensava, per això he agafat aquestes coses —va treure quatre
parells de botes bastant flexibles i de sola gruixuda del primer dels cilin-
dres—. Ajudeu-me a treure les coses. Amb aquestes quatre motxilles porta-
rem tot el material. Del primer cilindre també hi va sortir roba: unes grano-
tes ajustades, fines i molt elàstiques de colors vius, unes altres molt més
gruixudes i de tacte càlid, pantalons curts, mitjons i també roba interior.
Van obrir el segon, hi havia els aliments i l'aigua. Quan van obrir el tercer
en Xerqui la Xandra i la Marla van fer una cara de total incredulitat. Hi
havia la major part dels seus objectes personals.
—Però com t'ho has fet? —preguntava la Marla— No entenc res, nosal-
tres allí aïllats i ara resulta que tot això…
—Molt fàcil —el somriure d'en Ziol anava d'orella a orella—, quan vaig
229

veure que la porta no s'obriria més i vaig pensar en aquest camí de sortida,
vaig parlar mitjançant el Vista+ amb Pom i amb la República i vaig fer que
em passessin algunes coses pel l'escletxa.
Les noies petonejaven en Ziol i en Xerqui estava tan emocionat que gaire-
bé no podia dir res.
Al quart cilindre hi havia el Vista+, el Nova, més menjar i llanternes.
—D'aquí a dues hores, uns animals anomenats llúdrigues que viuen aquí,
començaran a ser conduïts a la nau de descens, en aquest paper hi tinc un
esquema del camí i els horaris que he copiat de DESCENS. És important
perquè hem d'aprofitar el moment en que s'obrin les portes per passar.
—I quina mena d'animals són? Són perillosos? —preguntà la Marla.
—Són bastant petits i segons l'enciclopèdia no són perillosos.
—Però si són petits, ja podrem passar pel camí que els durà a la nau de
descens? —demanà la Xandra.
—Sí, ja ho veureu, ara el que hem de fer és cercar la porta de sortida i
esperar a que s'obri.
—Jo hauria de trucar a Pom amb el Vista+ —digué en Xerqui—, la meva
família havia d'entrar amb el grup de descens però potser amb el meu tanca-
ment als laboratoris ho han deixat córrer…
—No t'amoïnis —intervingué en Ziol—, abans del tancament de la porta
vaig parlar amb el teu pare i li vaig demanar que entrés amb tota la família
a l'estació de descens, per si a l'últim moment nosaltres hi podíem accedir.
Li vaig dir que el darrer dia s'ho podria repensar i sortir amb els rebutjats si
tu no podies baixar.
—Jo sí que vull parlar amb la família, me n'he d'acomiadar. No els donaré
massa detalls del pla, no voldria que el comitè de descens se n'assabentés i
ara per prudència ens prohibís baixar —digué la Xandra—. Els meus pares
de totes maneres no volien anar al planeta, me n'alegro d'haver-los vist per-
sonalment ahir per l'escletxa de la porta. Ziol, tu ja ho tenies tot al cap, vas
ser tu qui els va fer venir, i et van donar les meves coses…
—Tens tota la raó. Jo ara parlaré amb el comitè i els diré que estem inten-
tant sortir, sense deixar clar si és de la coberta zero o del Món. A hores d'ara
ja deuen estar amoïnats de no tenir notícies nostres.
•••
Quan ja feia una estona que eren en silenci, van veure els primers animals,
entraven a l'aigua pràcticament sense fer soroll. La Xandra una mica més i
xiscla de l'ensurt, no havia vist mai un animal tan gran fora dels terminals, i
230
MEMÒRIA PROHIBIDA
algun mecanisme ancestral heretat de quan els homes convivien amb ells a
la natura es va desvetllar. Una estona més tard en van veure un altre sortint
amb un peix encara viu a la boca, un peix molt més gran que qualsevol de
les set espècies que coneixien dels bassals de les jungles i cambres agríco-
les. Qualsevol moviment dels nois però provocava la fugida instantània de
les llúdrigues. En Ziol va localitzar amb facilitat l'única porta de sortida de
la sala, era una porta de mida humana. Tots quatre es van posar a descansar
molt a prop de la sortida.
—Quan s'obri la porta haurem de passar de pressa si no volem pertorbar
als animals —digué la Marla en veu baixa—, no voldria que l'operació tin-
gués problemes per causa nostra.
—Les dades que vaig treure de DESCENS diuen que s'obrirà d'aquí unes
dues hores, s'apagaran els llums i per algun procediment s'aconseguirà que
els animals surtin d'aquest lloc i passin a un vehicle, nosaltres hi hauríem de
passar abans que ells.
•••
A la pantalla de DESCENS, a la Sala de Control de l'Estació Quatre, hi va
aparèixer una alerta, un possible problema amb la càrrega d'uns animals
anomenats llúdrigues a la nau de descens d'animals número u. Hi havia una
discrepància amb les masses dels animals. Era una mena d'alerta que no
requeria cap intervenció humana i en Valac no hi va tornar a pensar, prou
ocupat estava amb l'allau d'informació que li arribava de totes bandes.
Els assistents ja els havien informat de les condicions dels viatge. Tots els
viatgers tindrien un paper amb l'indicació de quina seria la seva nau, la seva
sala d'embarcament i el seu seient. Dues hores abans de la sortida s'obririen
les portes de les sales. Una hora més tard s'obririen les quatre portes d'accés
de cadascuna de les sis naus de descens humà. Els viatgers haurien d'entrar
en un ordre determinat i en trenta minuts tots ocuparien el seu seient. Passat
el darrer condicionament, les naus abandonarien simultàniament Sagittarius.
Aleshores estarien trenta minuts en un ambient sense gravetat, fins el mo-
ment en que penetressin a les capes més denses de l'atmosfera. Quan la nau
comencés a frenar ho notarien com un restabliment de la força de la grave-
tat, durant cinc minuts la gravetat oscil·laria entre dos i quatre vegades el
seu valor normal. Seria la part pitjor del viatge. A continuació tornarien a
gravetat normal durant uns deu minuts, amb algunes sotragades produïdes
per uns frens aeris. Finalment entrarien en contacte amb el planeta sobre
una superfície d'aigua que amortiria l'impacte. En un temps comprès entre
231

els trenta minuts i les dues hores les naus serien portades automàticament a
prop de la terra ferma i s'obririen les portes.
Els assistents també van informar de les condicions de vida al planeta.
Algunes serien molt diferents a les que fins aquells moment estaven acostu-
mats. La quantitat de pols, per exemple, seria molt superior; les temperatu-
res i humitats molt més variables; hi hauria vent, pluja i fins i tot neu o
calamarsa; caldria dur roba específica i calçat per a gairebé qualsevol recor-
regut exterior als habitatges. A Sagittarius hi havia sols uns pocs milers de
menes de bacteris diferents, al Planeta gairebé un milió. Tot i que en princi-
pi no n'hi havia de patògens per a l'home, caldria prendre mesures com la de
desinfectar les ferides ja que no es podia descartar la possibilitat de mutaci-
ons o de sensibilitat particular a qualsevol d'entre ells.
Algunes altres qüestions serien més similars a les que estaven acostumats,
a l'indret on ells arribarien, els robots havien construït habitatges per a 25.000
persones, semblants als que tenien a Sagittarius, uns habitatges agrupats en
conjunts anomenats edificis amb capacitat cadascun per a unes dues-centes
persones. Els terminals, la il·luminació, els lavabos i cuines eren idèntics
als que hi havia en origen a Sagittarius. Hi hauria però, diferències impor-
tants com per exemple les finestres i els carrers o camins que ferien la fun-
ció que aquí dalt feien els corredors.
•••
—Aquesta cambra és un vehicle, com la plataforma de la coberta zero
però tancada —observà en Xerqui— es belluga una mica si botem.
Era similar a una cambra d'uns deu metres de llarg per dos d'ample plena
d'obstacles. A les parets hi havia alguns prestatges i força barres.
—Vinga!, passeu de pressa, si ens posem aquí dalt no molestarem les llú-
drigues —digué la Marla enfilant-se a un prestatge a un metre i mig de terra.
Moments després van començar a entrar les bestioles, més de vuitanta,
estaven esverades, com cercant una altra sortida. Finalment la porta es va
tancar i el vehicle va accelerar. El viatge va durar cinc minuts. Quan el
vehicle es va aturar es van apagar els llums interiors, es va obrir la porta i va
començar a sonar un estrany soroll, bastant fort, els nois van veure com els
animals sortien esperitats. Quan semblava que ja no en quedaven més van
sortir ells. Eren a una petita cambra en forma d'embut, les llúdrigues ja
s'havien ficat totes pel petit forat de l'altre extrem, però ells era impossible
que hi passessin. En aquell moment els llums de l'embut es van apagar.
Instants després van sentir com el vehicle se n'anava.
232
MEMÒRIA PROHIBIDA
—I ara què fem? Tens idea, Ziol, d'on som? —preguntà la Marla.
—Sí —en Ziol va encendre la llanterna que havia tret de la motxilla i va
il·luminar cap on hi havia hagut el vehicle, ara hi havia un corredor fosc—,
cada mena d'animal té la seva entrada, una mica més enllà n'hi ha una d'uns
animals bastant grans anomenats ases, segons l'enciclopèdia són domèstics
i no són perillosos. Entrarem per allí.
Van sortir al corredor, hi havia diverses cambres embut. La quarta que van
trobar era més gran, al final hi havia una mena de torn de barres metàl·liques.
—Si no podem passar, haurem d'esperar a que arribin els ases, però em
sembla que la separació de les barres ens permetrà entrar.
Amb unes quantes contorsions van passar a un passadís estret i totalment
fosc. A tots dos costats hi havia uns compartiments individuals per als ani-
mals, trenta-sis en total, les separacions feien poc més d'un metre d'alçada,
els nois les podien saltar amb facilitat. A prop de terra, a cada departament,
hi havia una mena de pica plena d'aigua, algun automatisme en mantenia el
nivell constant. Al fons del passadís una porta de ceràmica tancada.
—Segons les notes que tinc, aquesta porta duu directament a la nau de
descens —digué en Ziol—, d'aquí a cinc hores haurien d'arribar els ases i
poc després s'hauria d'obrir.
—Suposo que quan vinguin s'obriran els llums —intervingué la Marla—,
ara més val jeure i descansar. Crec que seria un bon moment perquè en
Xerqui i la Xandra parléssiu amb les famílies.
En Ziol va treure el Vista+ i el va passar a en Xerqui. La conversa va anar
bé, el seus pares baixarien al planeta i guardarien el secret.
La Xandra se'n va anar una mica lluny mentre els altres nois s'endormisca-
ven, va ser més dur per la noia que pels pares que ja havien assumit la separa-
ció des del primer moment. La Xandra va plorar una estona, en ella era nor-
mal, i se'n va anar a jeure al costat d'en Xerqui.
Van ser despertats per l'encesa dels llums i l'arribada del vehicle amb els
ases. Les portes del passadís es van anar obrint en una seqüència perfecta-
ment calculada i els animals van anar entrant als seus compartiments indivi-
duals.
Amb tot el que havien viscut aquell dia cap dels nois va mostrar signes de
por, el que mostraven era excitació, especialment en Ziol que no es va poder
estar de tocar els animals.
—Mireu el grans que són, i estan calents, fixeu-vos en aquests, són mas-
cles, i prou que es veu, i això és una femella que deu estar prenyada, quina
233

olor més especial que fan, m'agrada —anava dient mentre els altres tres
expressaven amb la cara una petita discrepància d'opinions.
Amb tres viatges successius del vehicle, tots els compartiments de la sala
menys dos van ser ocupats pels animals.
•••
Encara estaven tots quatre embadalits contemplant els ases quan es va obrir
la porta d'accés a la nau de descens.
—Correu, hem de passar abans que els animals —cridà instantàniament en
Ziol amb veu d'urgència, com si els altres no ho tinguessin tan clar com ell.
La porta menava a un passadís en lleuger descens, unes barres metàl·liques
començaven a col·locar-se en posició per conduir els ases d'un en un al seu
destí. Per dècimes de segon les van poder evitar i van arribar a una sala circu-
lar d'uns sis metres de diàmetre i dos d'alçada. Hi havia una vintena de portes
de mides diverses al seu voltant, en Ziol en va escollir una a l'atzar. No s'obria,
va provar la veïna.
—Són tancades, què fem? Els ases aviat seran aquí, les barres del sostre
estan baixant per fer un camí i no se pas com…
—Aquella porta —interrompé la Marla—, té maneta i les altres no, no deu
ser pas per a animals.
Era una porta corredora i va lliscar suaument, duia a una cambra sense
il·luminació, fora de la claror que entrava per la porta i la d'una dotzena de
pantalles que hi havia enceses. Hi van entrar deixant la porta oberta.
Les barres de la sala rodona van baixar fins a formar una mena de passadís i
va aparèixer el primer animal, va ser una operació similar a la que havien vist
a la sala de dalt, van ser obligats d'un en un a entrar per una de les portes.
Les pantalles de la cambra presentaven quasi totes el mateix quadre:
Descens
Programa d'emergència
Nivell actual: ..............2
Control manual inhibit
Però tot just tocar-les, el quadre era substituït pel menú principal d'un ter-
minal estàndard, més exactament d'un terminal estàndard sense CENSOR.
•••
Durant les següents hores van entrar a la nau diversos animals, tots ells de
mida relativament gran. En Ziol provava d'identificar-los tot mirant les
234
MEMÒRIA PROHIBIDA
il·lustracions de l'enciclopèdia del terminal. Van entrar porcs, gossos, ove-
lles, llames, ximpanzens, babuïns, gaseles, lleopards, estruços, ossos pan-
des, ossos formiguers, dues menes de cangurs, marmotes, castors i alguns
altres que no van poder reconèixer.
Finalment, es va tancar la porta d'accés i es van apagar els llums de la sala
rodona. Ara sols s'hi veien per la claror de les pantalles.
—Segons això sortirem d'aquí vint minuts —anuncià en Ziol des del ter-
minal.
—Us en adoneu que serem els primers a arribar al planeta? —intervingué
la Xandra.
—Els altres no arribaran fins dilluns, d'aquí a sis dies —anava dient en
Xerqui quan sobtadament una claror molt intensa va il·luminar la cambra.
Immediatament la il·luminació va tornar al seu nivell anterior. Van quedar
momentàniament en silenci. Uns dos minuts més tard es va tornar a repetir
l'esclat de llum.
En Ziol va ser el primer en adonar-se del que passava:
—S'ha obert la comporta exterior del dipòsit de la nau de descens i cada
dos minuts, en fer tot el Món una volta, veiem la nostra estrella uns instants
per l'obertura. Fixeu-vos que aquesta paret d'aquí és feta d'un material trans-
parent; estem veient l'exterior!
I més el van veure uns minuts més tard quan la nau va començar a caure. O
al menys aquesta va ser la primera sensació que van tenir, tots xisclaven…
i també volaven per la petita cambra.
—Estem sortint! Estem sortint! —xisclava la Xandra— No tenim gravetat!
Va tornar a aparèixer el sol i aquesta vegada de manera permanent.
—Jo estic molt marejat, el cap em volta, no sé com posar-me —anava
dient en Xerqui.
—Ni jo tampoc —intervingué la Marla.
—Jo em sembla que ja m'hi estic acostumant i puc moure'm controladament,
me'n vaig a les butaques que tenen una mena de cintes, suposo que per
lligar-se —digué finalment en Ziol tot agafant-se a unes barres especial-
ment dissenyades per bellugar-se en un ambient sense gravetat.
Uns minuts més tard ja havien aconseguit seure i lligar-se tots. Des dels
seients es podia accedir còmodament als terminals i tots quatre nois es van
posar a cercar furiosament qualsevol informació que els semblés útil per a
la seva aventura.
—Fixeu-vos que diu aquí —saltà en Xerqui—, hi ha pastilles contra el
235

mareig de l'espai a l'armariet que hi ha sota els terminals, són de color rosa,
crec que ens les podríem prendre…
—He trobat a una aplicació que és un monitor informatiu de DESCENS
—digué la Xandra—, treu contínuament una tira de text amb informació
sobre l'estat d'aquesta nau. Posa que d'aquí trenta minuts començarà la des-
acceleració i que no superarà mai les dues ges…
—Això deu ser com tenir asseguda sobre una persona del mateix pes, cal-
culo que ho resistirem bé —intervingué la Marla—, les naus que baixaran a
tots els altres desacceleren fins a quatre ges, suposo que els animals que no
van en butaques especials no podrien resistir tanta gravetat i que la ruta de
la nostra nau és més llarga per poder tenir més temps per frenar. És una sort
per a nosaltres.
•••
A la sala de control de l'estació quatre, l'alerta d'irregularitats en una de les
naus de descens d'animals va passar novament desapercebuda entre cente-
nars de missatges referents a les naus de persones, a les càrregues, als ani-
mals i a molts altres detalls tècnics.
El comitè de descens, de fet, tenia molt poques decisions a prendre, sols
algun conflicte humà entre els viatgers. De totes les qüestions tècniques en
tenia cura DESCENS i amb molta eficiència.
—Quina llàstima els quatre nois que s'han quedat tancats, si no fos per ells
ara no seriem aquí, i els pobres no podran baixar —deia la Mirtela—. Ara ja
no hi ha res a fer, fa estona que no en sabem res, deuen estar deprimits i no
contesten al terminal del laboratori. Quan he parlat la darrera vegada amb la
Marla, estava tan deprimida que no he entès gens el que em deia. La darrera
cosa que en sabem del grup és que en Xerqui ha parlat amb la seva família i
els ha convençut perquè baixin al planeta de totes maneres, no ho acabo d'en-
tendre.
—I una altra cosa important, quan fa un parell d'hores he parlat aquí a l'esta-
ció amb el pare d'en Xerqui, m'ha dit que el seu fill havia trobat com trencar el
codi, suposo que volia dir el de CENSOR, i que la pista era “base quinze”.
Immediatament ho he comunicat als matemàtics de Pom i de la República
—intervingué en Fosmein—, fa un moment m'han avisat que la pista és bona
i que creuen que podran suprimir CENSOR de qualsevol terminal en qüestió
d'hores.
—Ara ja no serà responsabilitat nostra —va concloure en Valac.
•••
236
MEMÒRIA PROHIBIDA
La desacceleració va començar el mateix moment que el sol s'amagava
darrera el planeta, la nau va sotragar una mica i una força com d'una mena
de mà gegantina, els va empènyer contra el respatller de la butaca que havia
basculat una mica cap endarrera, els costava una mica de respirar però era
fàcilment suportable.
El monitor de DESCENS del terminal de la Xandra anava informant:
••• R ESTEN QUINZE MINUTS DE DESACCELERACIÓ ABANS DE PASSAR A VOL ATMOS -
FÈRIC •••
En entrar la nau a l'ombra del planeta, s'havia encès l'il·luminació de la
cabina, bastant feble. Per la finestra es veia una mica de llum difusa d'un to
tirant a rosa i de tant en tant alguna guspira de color vermell intens que
desapareixia instantàniament. Amb la pressió que notaven al pit cap dels
nois no tenia ganes de tocar el terminal per mirar d'esbrinar què era aquella
claror. El monitor de la Xandra els va estalviar la feina. Anava escrivint:
••• P ER LA FINESTRA ES POT VEURE LA CUA D ' AIRE IONITZAT I RESTES DE L ' ESCUT
TÈRMIC QUE DEIXA LA NAU EN FRENAR •••
Els nois restaven quiets, premuts contra els seus seients. Sols parlava la
Xandra que repetia en veu alta els missatges que sortien a la seva pantalla.
Passats uns minuts la gravetat va tornar suaument al seu valor normal. Per
la finestra ja no es veia la claror rosa, es veia un fons absolutament negre
amb molts puntets lluminosos. La pantalla informava:
••• E SCUT TÈRMIC I FRENS AERIS DESPRESOS § N AU EN VOL ATMOSFÈRIC A ONZE
MIL METRES D ' ALTITUD § A TERRATGE DINS DE DIVUIT MINUTS •••
Van notar a les orelles un canvi de pressió. Els puntets que es veien per la
finestra havien desaparegut i el fons ja no es veia tan negre, era un negre
una mica lletós.
••• C ONNEXIÓ AMB L ' ATMOSFERA EXTERIOR § A LTITUD MIL METRES § A TERRATGE
DINS DE DOS MINUTS •••
237

28 Planeta
—No puc comunicar amb Sagittarius ni amb el Nova ni amb el Vista+, diu
que són fora de cobertura de la xarxa SGR i que la xarxa PLANET no està
inicialitzada. El Vista+ enregistra imatges però no les transmet —va anun-
ciar en Ziol tan bon punt s'acabaven de recuperar dels ensurts i sotracs de
l'aterratge—. Durant sis dies estarem ben sols, encara molt més sols que
quan érem als laboratoris.
—Sobreviurem, no us amoïneu —en Xerqui volia tranquil·litzar els altres
quan realment era ell el més amoïnat—, tenim menjar i suposo podrem tro-
bar amb facilitat els habitatges que hi ha aquí al planeta.
—Mireu, ja han baixat les barres, això vol dir que els animals sortiran
aviat —digué la Marla que mirava per la porta de la cabina.
En aquell precís instant, es va obrir una de les portes i uns animals van
començar a sortir d'un en un pel passadís que duia a l'exterior de la nau.
—El monitor de descens diu que els animals que surten s'anomenen isards
—intervingué la Xandra—. Tot el desembarcament dels animals diu que
durarà encara dues hores. Crec que seria millor no provar de sortir fins que
s'hagi acabat per no interferir amb l'operació.
Les dues hores van ser lentes, van veure passar tots els animals que ja
havien vist entrar i alguns més que lògicament havien pujat a la nau abans
que els ases. En Ziol anava apuntant al Nova els noms de les espècies que
apareixien al monitor de DESCENS. Acabat el desembarcament dels dar-
rers animals va aparèixer:
§ § § § § § § § § § § § O PERACIÓ FINALITZADA § R ELACIÓ FINAL A L' ARXIU
DESCENS_ANIMALS_A03.RLC § A PLICACIÓ TANCADA § § § § § § § § §
§§§§§§§§§§§§§§§§
—Vaig a veure si veig alguna cosa per la porta —exclamà en Ziol tot
sortint corrents de la cabina amb la llanterna a la mà.
Les barres de la sala circular i del passadís d'entrada havien quedat aixeca-
des i el camí era lliure. La porta d'entrada però era tancada. El cor d'en Ziol
anava a una velocitat extrema i les seves mans també. Ara sols faltaria que-
dar tancats dins la nau. La porta tenia una palanca. La va estirar amb força,
no es va moure. La va tombar a la dreta, res. A l'esquerra…
—Veniu, he obert la porta, correu, heu de venir de pressa.
238
MEMÒRIA PROHIBIDA
Fora, la foscor era gairebé total. Feia vent. La sensació els semblava pitjor
que el fred del sector glaçat. Realment de fred no en feia gaire però el vent
els era totalment desconegut. Van arribar just a temps per veure un llum
vermell difús que s'allunyava lentament.
—Quan he obert era molt més a prop, i l'he enfocat amb la llanterna. Crec
que és el vehicle que s'ha endut els darrers animals.
—Hi ha fum, és el fum el que fa que ja no el veiem… —digué en Xerqui.
—No és fum, són moltíssimes gotes molt petites d'aigua condensada. Al
mapa d'atmosferes planetàries vaig veure que s'anomenen núvols, però no
sabia que n'hi podien haver a ran de terra. Serà un problema si la visibilitat
aquí és sempre tan dolenta —contestà en Ziol.
—No ho crec pas, segons els mapes de la Sala del Comptador del Temps el
percentatge de zona coberta amb núvols no arriba al quaranta per cent, i a
més, em sembla que això de que toquin a terra no és el més freqüent —fou
l'opinió de la Xandra.
—Ziol, tanca la porta que fa fred —intervingué la Marla—, jo estic cansa-
da i crec que ara el millor que podem fer és menjar alguna cosa i anar a
dormir a les butaques de la cabina que són molt còmodes.
L'assentiment va ser general i la fam també, però van haver de sopar men-
jar fred ja que no van trobar cap forn a la part accessible de la nau que era la
formada per la cabina, el corredor d'entrada i la sala circular de les portes
que en aquells moments eren totes tancades amb l'excepció de la que comu-
nicava amb la cabina.
Van dormir més de vuit hores i quan es van despertar encara era fosc, molt
més fosc que quan es van adormir: tots els llums de la nau s'havien apagat, les
pantalles també. La nau estava desconnectada. En Ziol que duia una llanterna,
va tocar totes les pantalles i commutadors que va trobar: cap no va reaccionar.
A fora, ja no hi havia boira però el cel estava completament tapat. Des de
la porta, que es podia operar manualment, van notar que feia una mica de
fred i més vent que abans. Ara amb la llanterna van poder veure que la nau
havia aterrat en una superfície plana plena de petits vegetals que en la direc-
ció que veien des de la porta, continuava uns cent metres fins una gran
massa d'arbres molt alts. Des de la finestra de la cabina, fins on arribava la
llanterna sols es veia una superfície uniforme d'herba.
La Xandra va encendre el Nova i va calcular que encara restaven unes set
hores de foscor. En Xerqui va preparar l'esmorzar, novament fred, i va anun-
ciar que encara que tenien menjar per a sis dies com a mínim, l'aigua se'ls
239

estava acabant. Segons en Ziol, l'aigua i el menjar fred tenien fàcil solució:
amb l'humitat que hi havia fora, segur que hi haurà molts cursos naturals
d'aigua i també segur que podrien cremar restes de vegetació per escalfar el
menjar. Amb una petita expedició a l'exterior es podria comprovar.
•••
—Quina sort, trobar aigua tan a prop de la nau. Creus que serà bona?
—preguntà la Marla.
—Crec que sí. A l'enciclopèdia vaig llegir que l'aigua dels cursos naturals
era potable gairebé sempre, si els homes no l'havien contaminada. I aquí,
d'homes pocs —respongué ràpidament en Ziol—. Va, tornem a la nau que la
Xandra ja ens fa senyals amb la llanterna. Agafa aquest munt de branques
que jo agafaré l'altre.
Van deixar el llindar del bosc, on havien trobat el petit rec i la llenya, i van
tornar al costat de la nau. De foc no en van poder fer, la llenya no s'encenia.
Ho van atribuir al fet que tota la llenya que havien trobat era humida, però
anaven errats, la veritable explicació era l'elevat percentatge de nitrogen a
l'atmosfera del planeta. Van decidir esperar la vinguda del dia dins de la
nau.
—No suporto aquesta espera, no sé si sabré adaptar-me a uns dies que
duren el doble del normal —anava mig remugant la Xandra—, vull claror,
m'agafen tots els mals tanta estona a les fosques…
—Tu mateixa has calculat que aviat veurem el sol, crec que per la finestra
s'hi veu una mica de claror —digué en Ziol.
—Claror no sé, però des d'aquí veig una cosa extraordinària, veniu tots!
Correu! —cridà la Marla que des de feia estona no parava més de deu segons
al mateix lloc i en aquell precís moment era a la porta exterior de la Nau.
Realment era extraordinari: la meitat de la volta del cel estava plena de
puntets lluminosos, precisament el que havien intuït lleugerament davant la
pantalla de la Sala del Comptador del Temps. Ara estava apareixent davant
dels seus ulls.
Sense contaminació lluminosa ni lluna, la nit era quasi absolutament ne-
gra, els núvols eren invisibles i en enretirar-se, semblava que els estels s'anes-
sin encenent d'un en un. Milers d'estels.
Van tornar a baixar al prat, a pocs metres de la nau. Aviat van haver de
seure a terra per no caure, encara trigarien mesos a dominar l'equilibri en un
espai obert. La Marla tenia els ulls plens de llàgrimes d'emoció i quan va
besar en Ziol es va adonar que per les seves galtes també n'hi corrien.
240
MEMÒRIA PROHIBIDA
Van restar quiets una llarga estona ajaguts a l'herba. A ells els va semblar
sols un moment, però quan se'n van adonar ja estaven tremolant mig glaçats
i xops. Van haver de tornar ràpidament a la cabina. Es van posar les granotes
gruixudes que van treure d'una motxilla. Van ser meravelloses per entrar en
calor.
No van veure quan l'albada va començar a trencar el negre de la nit a
l'horitzó oriental, la nau estava orientada de tal manera que ni la finestra ni
la porta hi miraven. Però molt poc a poc la claror del dia es va començar a
fer evident. Finalment van tornar a sortir, aquesta vegada ben abrigats.
Enlluernats per les llanternes que fins aquell moment havien estat enceses,
van trigar uns minuts a començar a veure alguna cosa. Poc a poc els va
començar a agafar una sensació de vertigen, cada vegada hi veien més lluny.
Es van haver d'agafar els uns als altres per no caure, per primera vegada
albiraven un espai obert. Restaven gairebé en silenci mentre cada vegada
veien més detalls: arbres immensos, especialment comparats amb els de les
jungles de Sagittarius, pedres que també estaven fora de la seva experièn-
cia, animals voladors milers de vegades més grans que els insectes que co-
neixien, cada vegada en veien més i també els sentien Al seu damunt algu-
nes estrelles confonien la seva lluor amb un cel sense núvols que anava
passant del negre al blau fosc.
L'herba del prat era més aviat baixa però molt espessa i estava completa-
ment xopa. Afortunadament les granotes que duien els aïllaven de la humi-
tat i del fred. No es veia res artificial llevat de la nau de descens que ara
contemplaven des de fora per primer cop, era d'aparença metàl·lica i tenia la
forma d'un plat de trenta metres posat cap per avall.
Mirant a llevant, unes muntanyes suaus destacaven contra un horitzó que
ja era de color vermellós. Més a prop i més avall, una superfície llisa, segu-
rament era aigua: una badia o un llac.
El sol va trigar a sortir, el planeta girava dos cops més lentament que la
Terra, però quan el primer raig va aparèixer entre dos petits cims de la serra
els va agafar per sorpresa. Les llàgrimes van tornar a córrer per les galtes
dels quatre nois. No quedava clar si eren d'enlluernament o d'emoció.
•••
—Mireu, allà dalt, entre els arbres —cridà sobtadament la Marla, tot asse-
nyalant el bosc que dominava la clariana per la banda de ponent. Els altres
tres es van girar i per pocs segons encara van veure un punt brillant prop del
cim d'un turó cobert d'arbres, a uns cinc-cents metres de distància.
241

—És possible que sigui artificial, que sigui d'un habitatge o d'algun equip
dels que hi ha al planeta. Crec que ho hauríem d'anar a mirar, no és gaire
lluny —digué en Ziol.
—Però ens podríem perdre… —en Xerqui era sempre el més poruc, o
prudent, del grup.
—Marcarem el camí, podem clavar branques a terra i així assegurar la
tornada —contestà la Xandra—. I més perduts del que estem, sols en un
planeta, ja no ho podem estar.
El bosc era espès però molt més fàcil de passar que la selva de Sagittarius.
Anaven posant pistes cada deu passes i miraven d'anar el més recte possible
en la direcció que havien vist la llum. El pendent era suau però tallat de tant
en tant per bandes de roques negres, com petits cingles, d'uns tres metres
d'alçada que els obligaven a fer desviaments. En Ziol, que duia el Vista+,
s'aturava davant totes les plantes i també insectes que li cridaven l'atenció i
els enregistrava. Van trigar més d'un quart d'hora en arribar dalt del turó. I
no havien vist res artificial.
—Explorem per parelles tota aquesta zona en direcció a la nau —proposà
la Xandra—, la llum venia de molt a prop d'aquí. Si algú es perd que torni a
pujar al punt més alt i si algú troba el que ha fet la llum, que cridi i tots hi
anirem.
Va passar quasi mitja hora i no van trobar res que no fos natural. Eren tots
quatre en un lloc on el bosc era bastant obert. Van decidir deixar-ho córrer.
Van seure en unes roques, sota un petit espadat negre. Una gran llosa se
n'havia desprès, deixant a la roca una marca vertical neta, llisa i brillant com
un mirall. En Ziol l'estava examinant i qui sap si hagués pogut trobar la
solució al misteri de la llum quan un crit de la Xandra el va interrompre.
—No hi és, la nau no hi és! Des d'aquí es veia, allà a baix, a l'herba, i ara no
hi és!
—No pot ser. Estàs segura que era des d'aquí des d'on es veia? —preguntà
en Xerqui amb la veu una mica tremolosa.
—L'hem vista des d'aquí, és indubtable que era des d'aquest mateix lloc,
n'estic segura: les flors que porto als cabells les he arrencades d'aquesta
planta, mireu les tijes trencades, i quan ho feia veia la nau.
—Jo també l'he vista quan pujàvem, quan clavava aquests branquillons
per marcar el camí. No ens esverem, és possible que hagi lliscat pel pendent
i ens la tapin uns arbres —intervingué la Marla sense gaire convicció—.
Baixem de pressa.
242
MEMÒRIA PROHIBIDA
•••
La nau no hi era, el seu rastre sí, un cercle de trenta metres amb l'herba
xafada. No era l'únic rastre, del cercle en sortien dues línies paral·leles sepa-
rades uns deu metres.
—Probablement són les marques d'un vehicle amb rodes que s'ha endut la
nostra nau —analitzà en Ziol.
—I les nostres coses —afegí la Xandra que estava molt nerviosa però no
ho volia encomanar als companys—, sols tenim dues motxilles, els recipi-
ents per portar aigua, el Vista+, quatre llanternes, coses per escriure i la roba
que portem. No cal desesperar-se, d'aquí a quatre dies baixaran tots els al-
tres i ja no tindrem cap problema…
—Tens raó, però no sabem pas si baixaran gaire a prop d'aquí i si ens
trobaran o els trobarem amb facilitat. Jo no veig la situació tan clara —en
Xerqui es va atrevir a expressar raonaments pessimistes—, no hem pogut
comunicar-nos amb Sagittarius i ells no coneixen la nostra situació. És pos-
sible que baixin, s'instal·lin al lloc preparat per a les persones i que no ens
arribin a trobar mai més…
—D'acord. Hem de trobar els habitacles de les persones pels nostres mit-
jans. Problema número u, i em sona: el menjar s'ha quedat a la nau. Ziol,
entre els arbres has reconegut alguna planta comestible?
—Sí, Marla, maduixeres. Moltes, però les maduixes són totes verdes. Em
sembla que aquí totes les plantes creixen en cicles que suposo que tenen a
veure amb el moviments del Sol. Haurem de tornar sota els arbres i fer una
recerca més sistemàtica. A part del que ha dit la Marla jo duc a la butxaca el
ganivet plegable, aquell que té tantes eines. I el problema número dos?
—Trobar els habitatges o el punt on baixaran tots els altres, naturalment.
Crec que el primer que hauríem de fer és seguir les marques de terra. Potser
ens portaran als habitatges…
—Doncs som-hi. Aquí no hi tenim res a fer. De totes maneres crec que
hauríem de marcar el camí, com hem fet abans —la Xandra va començar a
caminar i els altres la van seguir immediatament.
Les roderes travessaven el gran prat on havia aterrat la nau, en direcció
contrària al turó que havien pujat abans. Al final de la clariana, les marques
tombaven a la dreta i es ficaven per una mena de pas ample entre els arbres
amb el terra cobert d'herba baixa. No podia ser natural, la seva amplada, uns
trenta metres, era absolutament constant.
Durant tres quarts d'hora, el camí seguia serpentejant lleugerament però
243

mantenint la mateixa direcció general. Alguns camins més estrets hi desem-
bocaven de tant en tant però les roderes sempre anaven pel gran. Hi havia
pujades i baixades, mai gaire fortes. L'amplada era sempre la mateixa i les
marques continuaven ben visibles. De tant en tant algun rierol que podien
saltar amb facilitat. Finalment, un veritable riu de quinze metres d'amplada. A
l'altra banda hi havia una clariana gran i més enllà el camí continuava.
—Mireu, nois, aquí la vegetació és diferent i em sembla que veig una cosa
interessant —digué en Ziol que va arrencar a córrer per la vora del riu—.
Veniu tots aquí, són cireres, i estan prou madures. Molt més petites que les
que coneixíem, però cireres. Són boníssimes!
La ribera estava plena d'arbres fruiters. Molts no els coneixien i molts tenien
la fruita completament verda o fins i tot flors. Van agafar moltes cireres, sufi-
cients per atipar-se i per omplir tot el departament inferior de la motxilla.
També van tastar alguns altres fruits que semblaven madurs. No molts, encara
que internament tots creien que unes coses tan bones no podien ser perjudici-
als per la salut. A Sagittarius tot el que era bo era menjable i totes les plantes
verinoses o amb efectes perillosos eren amargants. Ara sabien que eren en un
nou món dissenyat pels mateixos que havien dissenyat l'antic.
Es van treure la roba per travessar el riu. A l'altra banda es van estirar al sol
a eixugar-se. Van passar mitja hora damunt l'herba mig endormiscats per la
calor, era una sensació tan agradable i tan nova. Va ser una sort que tots ells
fossin prou foscos de pell com per no cremar-se, ja que desconeixien total-
ment els perills del sol.
En Ziol, fent veure que dormia, va allargar la mà vers la Marla. Però la
noia tenia altres coses al cap. Es va posar dreta i va dir:
—Ho sento molt nois, però crec que hem de continuar el nostre camí. Ja
hem fet prou el mandra per avui.
•••
Feia calor i no es van tornar a posar les granotes. De tant en tant veien
arbres fruiters, especialment a la vora dels riuets. Ara el camí descendia
bastant de pressa. Sobtadament es va acabar. L'espectacle que van veure va
ser meravellós i torbador alhora. El recorregut entre dues parets d'arbres
immensos els donava seguretat però ara havien anat a parar a un espai obert,
obertíssim. On acabava el bosc començava una extensió de sorra gruixuda i
més enllà una massa d'aigua, enorme, monstruosament gran.
L'aigua era una mica salada i més calenta que la dels rius però els nois no s'hi
van banyar, les onades els eren totalment desconegudes i els despertaven al-
244
MEMÒRIA PROHIBIDA
guna por ancestral. Van caminar més de dos quilòmetres pel límit entre la
platja i el bosc i no van trobar cap altra camí. La platja semblava infinita.
—Per aquí no hi veig sortida. I suposo que en direcció contrària tampoc.
Crec que el millor que podem fer és tornar al camí, al punt més alt que hem
trobat, abans d'arribar al curs d'aigua gran, i veure si des d'algun punt elevat
veiem alguna cosa interessant —va concloure la Marla. Més valia fer algu-
na cosa ràpidament ara que les roderes ja no es podien seguir més.
La pujada els va fer suar de valent, ara tenien el sol just a l'esquena i els
arbres no els feien ombra.
—Aquest camí lateral puja molt més que l'ample—digué en Ziol—, és
fàcil que ens porti a algun punt elevat—. Crec que l'hauríem d'agafar.
L'assentiment va ser general. Si més no, era ombrívol i tan bo com qualse-
vol altre. Feia uns vuit metres d'amplada i a vegades les branques dels ar-
bres d'una banda i de l'altra es tocaven per sobre dels seus caps. El terra era
d'herba baixa, molt diferent del garbuix quasi impenetrable de matolls que
hi havia sota els arbres en aquella zona.
Van anar trobant altres camins similars. Sempre agafaven el que creien
que pujava més i marcaven clarament la desviació. Feia tres hores que havi-
en deixat el mar quan van penetrar a una zona on el bosc, en fort pendent,
era bastant obert. Van decidir deixar el camí i sense deixar de posar marques
a terra, pujar directament al cim de la muntanya que semblava proper. No
ho era, cada vegada que es pensaven que ja hi eren, apareixia una nova
pujada. Dues hores més d'ascens fins arribar a la carena. Estaven esgotats.
—Segons el rellotge del Vista+ són les deu del vespre, però calculo que
amb la rotació tan lenta d'aquest planeta, encara resten unes divuit hores de
sol —anuncià la Xandra—. Què fem?
—Jo tinc son, fam i sobre tot necessitat de descansar. Podem buscar un
lloc per dormir i demà, o avui a la tarda, ja no sé com s'ha de dir aquí, ja
continuarem —en Xerqui va resumir el que era el pensament de tots en
aquells moments.
Van trobar un bon lloc molt arrecerat i ple de mates de neret florit que
podien servir de matalàs, es van acabar les cireres, es van tornar a posar les
granotes i es van adormir molt aviat.
•••
La Marla es va despertar amarada de suor, encara feia més calor que abans.
Després de viure setze anys a temperatura constant, la variabilitat del plane-
ta la sorprenia més que molestava. Va mirar el Vista+, havien passat sis
245

hores. En Ziol dormia, s'acabava de girar i tenia tota la galta marcada de la
planta que li havia fet de coixí.
Uns cent metres muntanya avall hi corria un rierol, va baixar-hi per omplir
les ampolles d'aigua. L'aigua freda era agradable i va acabar mullant-se tot el
cap, ara ja no tenia son. Va tornar a la carena. No veia ni arbres ni mates amb
fruits. Potser els altres en sabrien més però no hi confiava gaire. Ara que
estava aturada va poder observar la gran diversitat de formes de vida que hi
havia, moltes més que les que havia vist quan caminava, li cridaven especial-
ment l'atenció els ocells i alguns petits rèptils que li eren totalment descone-
guts. En Ziol tindria feina assegurada. Els altres ja s'estaven bellugant.
—Aquí dalt no hi ha menjar —els va dir quan els va veure ben desperts—.
Tenim dues alternatives: o tornar immediatament a la zona del riu, poden
ser unes quatre hores de camí, o dedicar-nos a explorar, posem-hi unes tres
hores, abans de decidir què fem.
—Tinc fam però també una mandra immensa de tornar a baixar al riu
—contestà la Xandra—, voto per la segona opció.
—I jo.
—I jo també.
La serra era molt més abrupta per l'altra banda que per on havien pujat.
Quan feia dues hores que resseguien la carena van arribar a la part de dalt
d'un cingle, els arbres ja no tapaven la vista en aquella direcció, l'acrofòbia
i el vertigen els van envair. Ja ho coneixien i van seure.
El paisatge era aclaparador: a l'esquerra serres i més serres cobertes d'ar-
bres d'un verd molt fosc sols interromput pel gris, negre o marró d'alguns
cingles; davant el terreny es suavitzava i apareixien clapes de verd molt més
clar, especialment a les fondalades; a la dreta una plana boscosa trencada
per un gran riu que desembocava al mar just al límit del camp de visió des
d'aquell punt.
En Ziol va treure el Vista+ i el va posar a la màxima amplificació. L'aparell
estabilitzava la imatge i els permetia veure detalls molt més petits que els
que veien a ull nu.
—Fixeu-vos que a les parts baixes hi ha molts arbres florits o amb fruita,
però el que no veig és cap camí com el que tenia les marques de la nau.
S'hauria de veure des d'aquí.
—Si més no, sembla que trobarem menjar a qualsevol zona baixa. Ara
seria molt important poder mirar en direcció contrària —digué la Marla—.
Sembla clar que per aquí no hi ha cap habitatge ni res artificial.
246
MEMÒRIA PROHIBIDA
—Si ens enfilem a un arbre hi podrem mirar —suggerí la Xandra—. Ziol,
creus que ens podríem enfilar a aquell?
—Sí, ho podem fer com el dia del canal.
En Xerqui es va amorrar a l'arbre, la Marla es va enfilar a les seves espat-
lles, la Xandra al seu damunt i finalment en Ziol ho va tenir fàcil per agafar-
se a la primera branca i també ajudar la Xandra a pujar-hi. A partir d'allí era
com una escala. Les fulles impedien tota la visió. Més amunt el paisatge es
va anar obrint. En la direcció que volien mirar: mala sort, un turó impedia la
visió, però seguint la carena es veia un pic rocós que sobresortia dels arbres,
a menys de dos quilòmetres.
L'ascensió per les roques va ser fàcil, estaven superant l'alçada dels arbres.
A la dreta el paisatge que ja havien vist des del cingle, a l'esquerra la vall on
havia baixat la nau. El terreny ondulat no era igual al de l'altra banda, el
bosc estava tallat per tot un sistema de línies sense arbres. Van identificar el
camí de la nau i van veure la clariana i el primer turó que havien pujat. Amb
el Vista+ fins i tot van veure el munt de llenya que havien agafat per provar
de fer foc.
Va ser en Xerqui qui se'n va adonar:
—Hi ha uns quants camins que convergeixen a un punt, darrera una petita
elevació.
—Jo sols en veig tres, no crec que sigui res d'especial —digué la Xandra.
—Tres? Em sembla que són més, duus les ulleres brutes —intervingué la
Marla—. Ziol, què veus amb el Vista+?
—Em sembla que en Xerqui ho ha encertat. Com mínim set, no vuit ca-
mins amples que van a parar a la mateixa zona. Ja ho tinc! Mireu la pantalla,
ara poso la màxima amplificació, això no és un arbre, és una mena de pal
amb coses penjades a diverses altures, i s'acaba en una esfera, i la seva base
és una superfície llisa. És artificial, segur.
Van agafar paper i van fer un esquema general de la regió. En Ziol enregis-
trava amb l'aparell el possible camí fins el pal. La Xandra calculava:
—Crec que és a uns vint quilòmetres, i ens resten unes set hores de sol. Per
poc que no trobem un camí directe no hi arribarem. Proposo baixar al lloc
on hem collit les cireres, menjar-ne més i dormir allí mateix.
Tenien gana i al final del recorregut hi havia menjar. Afortunadament, feia
baixada i van trigar sols quatre hores en arribar a la clariana del riu.
El primer que van fer va ser atipar-se, tant de cireres, com d'altres fruites
que havien tastat el dia anterior i que no els havien fet cap mal.
247

—Ara fa calor, però ja sabeu que quan no hi ha sol la temperatura baixa.
Valdria la pena fer alguna mena de refugi —digué la Marla.
—I també agafar força fruita, ara que hi ha claror —afegí la Xandra—. Si
us sembla bé, jo i en Xerqui la collirem i vosaltres dos podríeu fer el recer.
La Xandra i en Xerqui van fer la seva feina amb facilitat. L'altre equip, no.
No tenien cap experiència sobre cabanes. En Ziol era al bosc cercant bran-
ques quan va fer un crit:
—Veniu! A veure que us sembla això.
Era un arbre, el seu tronc feia més de dos metres de diàmetre. I era buit.
—Com a refugi està bé, però si hi entrem tots quatre haurem de quedar-
nos drets —digué la Marla.
—Si n'hi ha un així n'hi pot haver un altre de més gran. Crec que val la
pena cercar-lo. Fixeu-vos que aquesta espècie d'arbre té aquests fruits pun-
xeguts, n'hi ha molts.
N'hi havia, i bastants dels grossos eren buits per dins. Va ser en Xerqui qui
va trobar el bo: un arbre mort amb un tronc de més de tres metres de diàme-
tre. Era buit i quatre persones podien jeure dins d'ell amb relativa comodi-
tat. L'interior era sec, el terra folrat amb palla i branquillons. També hi van
trobar unes coses blanquinoses, que es trencaven amb facilitat i que sembla-
ven part d'una esfera buida feta miques. Indubtablement eren les restes de
l'habitatge d'algun animal relativament gran.
Solucionat el problema d'on dormir, era el moment de banyar-se, i van
restar a l'aigua fins que el sol, que ja era baix, es va amagar darrera uns
núvols molt negres. La temperatura començava a baixar. Era hora d'anar a
l'arbre. L'espai era més petit del que els hi havia semblat abans. I el terra
massa dur, calia fer un matalàs. Van posar-hi fulles seques i ho van cobrir
amb una mena d'estora que van fer amb uns joncs que creixien en grans
quantitats a les vores del riu. Començava a minvar la llum i encara que
segons l'horari del Vista+ eren les sis de la tarda es van adormir ràpidament.
Un soroll molt fort els va despertar quan ja era fosc del tot, moments més
tard es va repetir. Semblava com si tot l'arbre tremolés agitat per unes mans
gegantines. La Marla va encendre la llanterna i va veure els altres nois amb
cara de circumstàncies. Va apartar la motxilla i les branques que tapaven el
forat d'entrada, l'aire de fora era fred.
—Cau aigua, molta. No hi ha cap núvol tocant a terra com la primera nit.
Son gotes grosses, sort que el forat de l'arbre queda ben…
Un esclat va il·luminar el paisatge, la Marla va veure per uns instants el
248
MEMÒRIA PROHIBIDA
bosc com si fos de dia. Dos segons més tard el soroll. Instintivament va
tornar a entrar. Un altre esclat i un altra explosió més fluixa aquesta vegada.
—Què és això, no pot ser natural —digué en Xerqui.
—Crec que sí. A l'enciclopèdia del terminal del laboratori ho vaig veure
—respongué la Xandra—, passa algunes vegades quan cau aigua dels nú-
vols, no recordo com és diu.
—I és perillós? —preguntà en Ziol.
—No ho sé.
A mesura que passaven els minuts l'estat d'ànim dels nois es va anar assere-
nant. No passava res. L'espant es va transformar en indiferència. La Marla va
observar que quant més temps passava entre l'esclat i el soroll, aquest era més
feble. El cansament els va tornar a vèncer. Poc després tornaven a dormir.
Quan en Ziol es va despertar, el rellotge del Vista+ marcava les 10:58. Els
altres tres nois dormien plàcidament. Va sortir fora. Feia vent però segura-
ment no tan fred com la primera nit. El bosc era pràcticament sec. Des de la
clariana es veien moltes estrelles. Tenia fam. Quan volia tornar a entrar a
l'arbre es va trobar que els altres s'acabaven de despertar i tenien gran ur-
gència per sortir. Uns minuts més tard, ja tots dins l'arbre, van començar un
descomunal esmorzar de fruita.
•••
Tot el dia havia estat un complert descans, cap dels quatre nois recordava
haver estat mai tantes hores xerrant. S'havien acabat ja tota la fruita i, se-
gons en Ziol i la Xandra, restaven unes nou hores de foscor. Dins l'arbre
encara hi feia calor tot i l'ambient cada vegada més fred de l'exterior.
Encara que ja havien apagat la llanterna i s'havien desitjat bona nit, cap
dels nois tenia realment ganes de dormir. La Marla, ben arrambada a en
Ziol, esperava que l'altre parella s'adormís quan una mà va agafar la seva.
Era de la Xandra, la va estrènyer i va establir amb ella una mena de sincro-
nisme molt especial. En Ziol i en Xerqui es bellugaven. Soroll de roba. Les
dues mans sols es van separar l'imprescindible per treure's la granota. Sols
es sentien les respiracions. Allò no era precisament intimitat. La Marla es va
concentrar amb en Ziol sense deixar la mà. Els joncs se li clavaven a l'es-
quena però no trobava la sensació desagradable. Mirava de no fer soroll i
notava que els altres també es bellugaven amb cura. Va durar molt i el final
va ser quasi simultani: en Xerqui va trencar el silenci; la Xandra va esclatar
i per la mà, li va encomanar a la Marla; immediatament, en Ziol tampoc va
poder restar en silenci. Es va relaxar i amb la mà lliure va evitar que en Ziol
249

canviés de posició. Probablement la Xandra va fer el mateix amb en Xerqui.
Es va fer un llarg silenci. En Ziol el va trencar una mica prosaicament:
—Si no us importa, encenc la llanterna que no sé on tinc la granota i fa fred.
•••
Quan van aparèixer les primeres llums de l'albada, ja feia una estona que
eren desperts. Els ocells començaven a cantar. En Ziol era qui tenia més
presses, tot just la il·luminació va ser prou com per no ensopegar, va agafar
la motxilla i va fer posar en marxa als altres tres.
Dues hores més tard, van veure entre els arbres un reflex de sol. Aquesta
vegada sí. El bosc es va anar obrint i van contemplar la torre, a menys de
tres quilòmetres: un cilindre metàl·lic que sobresortia per damunt dels ar-
bres, acabat en una esfera. Van començar a córrer. S'hi apropaven. Corrien
molt, van deixar el camí, ara muntanya amunt.
Arribats al cim, no va ser la torre, ni la base on s'assentava, feta d'un mate-
rial vermellós desconegut per a ells, el que els va cridar l'atenció. A l'altra
banda de la muntanya hi havia el que havien estat cercant: els habitatges.
Tots diferents i envoltats de vegetació. Unes escales fetes d'aquell material
vermell hi duien.
•••
El terminal semblava idèntic als de Sagittarius. Al seu damunt un rellotge
marcava DIVE 21:05:9075 19:47 En Ziol va tocat el cercle verd d'engegada
i va aparèixer la pantalla d'inici. No hi havia CENSOR. Un dit va tocar un
rectangle titulat “Assistent d'arribada al planeta”. Des de la pantalla un ros-
tre somrient va dir:
—Benvinguts a casa.
250
MEMÒRIA PROHIBIDA
Apèndix
1: La nau Sagittarius
La nau Sagittarius té forma de cilindre aplanat, o de disc gruixut, de 4.770
metres de radi i 530 metres de gruix. Del centre a la perifèria hi distingim
diverses zones. La part central està ocupada pels dipòsits de combustible
fins a un radi de 400 metres. Més a l'exterior hi ha una gran zona buida, fins
una distància de 4.275 metres del centre on es troben els hangars de les naus
de descens. L'anell entre 4.275 i 4.300 metres de l'eix està ocupat per les
estacions de descens i les cobertes dels animals. Entre 4.300 i 4.743 metres
hi ha les 140 cobertes de la zona reservada a les persones. Finalment, la part
més exterior està ocupada pels dos anells del reactor de fusió que és la seva
font d'energia i per 2.240 motors, igualment espaiats a l'entorn de la perifè-
ria de la nau. Les grans dimensions de la nau venen justificades per la mida
del reactor, impossible de realitzar amb un anell més petit.
La seva massa en sortir de la Terra era de 1,7·1012 quilos. (1,7·1012 vol dir
1,7 multiplicat per deu elevat a la dotzena potència o sigui 1.700.000.000.000.
O el que és el mateix: un bilió set-cents mil milions de quilos).
El sistema de propulsió consta de 2.240 motors iònics expulsen nuclis d'heli
i de carboni a velocitats properes a les de la llum. El rendiment del sistema
motor és del 78%. La potència total és de 4,78·1015 wats, cada motor és una
mica més potent que mil centrals nuclears de fissió de l'any 2000. L'energia
s'extreu de la reacció de fusió que transforma quatre nuclis d'hidrogen lleu-
ger, H1, en un nucli d'heli, He 4, dins de dos anells de quasi 30 quilòmetres
de circumferència. La reacció nuclear és la mateixa que subministra l'ener-
gia al sol. La massa total d'hidrogen embarcada és de 2,2·1010 quilos. L'hi-
drogen s'emmagatzema combinat amb carboni en forma de metà (CH4). En
total la nau embarca 8,8·1010 quilos de metà.
Els motors proporcionen a Sagittarius una acceleració axial de 0,012 m·s-2,
816 vegades menys que l'acceleració de la gravetat a la Terra, totalment
imperceptible sense instruments. Funcionant en continu durant 4 anys i quinze
dies, subministren a la nau una velocitat de 1.530 quilòmetres per segon,
aproximadament un cent noranta-sisè de la velocitat de la llum. En arribar a
destinació la nau inverteix pràcticament el mateix temps en frenar.
251

La nau Sagittarius gira a l'entorn del seu eix cada 129,2 segons a fi de crear
una gravetat artificial dirigida cap a l'exterior. La gravetat augmenta amb la
distància a l'eix de la nau. Al mateix centre s'anul·la i a la perifèria, que és la
part habitable, és màxima.
2: La zona habitable
La zona reservada als homes té forma d'anell de secció rectangular, amb
un radi exterior de 4.743 metres, radi interior de 4.300 i una amplada de 516
metres. Interiorment té 140 cobertes concèntriques regularment espaiades,
a 3,16 metres l'una de l'altra. La superfície total de les cobertes és de 2.050
quilòmetres quadrats. La coberta més baixa, la número 1, té una llargada de
29.796 metres, allà l'acceleració de la gravetat val 11,21 m·s-2, un 14% més
que a la Terra i la coberta 140 que és la més alta —aquí alta vol dir propera
al eix de la nau— mesura 27.036 metres de circumferència amb una grave-
tat de 10,18 m·s-2, un 4% superior a la de la Terra. El volum total d'aire de la
zona habitable és de 6,48 km3. Tot aquest espai està dividit en 140 sectors
que es poden aïllar completament els uns dels altres. Els sectors estan dis-
posats en quatre anells concèntrics de 35 sectors cadascun.
443 4.303
516
Forma i dimensions de la zona habitable
L'atmosfera està composta d'un 29% d'oxigen, 69% de nitrogen i la resta
és principalment argó. La pressió és de 46.300 pascals, un 46% de la normal
a la Terra. En aquestes condicions l'aigua bull aproximadament a 79°. La
temperatura es manté constant a uns 22° i la humitat a un 55%.
252
MEMÒRIA PROHIBIDA
3: Els sectors
Cada sector té 35 cobertes d'alçada (111 metres), 516 metres d'amplada i
una llargada que varia entre els 772 i els 851 metres, els sectors baixos són
més llargs que els més alts, naturalment. Tots els sectors són diferents en
configuració de cambres i corredors. Un sector típic, descomptades les pa-
rets i zones de serveis inaccessibles com ara els pous dels ascensors, té una
superfície habitable de 12,5 km 2 i un volum de 37,5 hm3. Té aproximada-
ment uns 15.000 corredors amb una llargada global de més de 600 km. Està
dividit en més o menys unes 225.000 cambres per a persones, 45.000 d'us
agrícola, 9.000 lavabos, 180 escales i 160 ascensors. També hi ha uns 55.000
terminals
La població mitjana prevista de cada sector és de 75.000 persones. La
potència energètica disponible per a il·luminació, forns i terminals és de 30
megawats. El cabal d'aigua potable és de 0,6 m3 per segon i el d'aigua d'ús
agrícola de 8 m3 per segon.
4: El viatge
La distància entre la Terra i el primer planeta és de 33,2 anys llum que a la
velocitat de la nau, 1.530 quilòmetres per segon, es trigarien 6.509,5 anys a
recórrer comptant amb els quatre anys d'acceleració i els quatre de frenada.
Això és amb el temps que marquen els rellotges de la Terra. Segons els rellot-
ges de la nau, en no ser la velocitat de Sagittarius menyspreable comparada
amb la de la llum, cal aplicar una correcció relativista i el viatge dura aproxi-
madament un mes menys. Dit d'una altra manera, quan a Sagittarius és el
primer de gener del 9075 a la Terra és el primer de febrer del mateix any.
5: El Primer Planeta
L'anomenat “Primer Planeta” —estava previst que fossin els primers viat-
gers els que li posessin nom— va ser el cent-dotzè candidat a planeta habi-
table descobert pel gran telescopi interferomètric situat al punt de Lagrange
L2 del sistema Sol-Júpiter, en conseqüència el seu nom en codi era una
mica prosaicament H112. Està situat a 33,2 anys llum de la Terra, això re-
presenta aproximadament poc més de l'u per mil de la distància que ens
separa del centre de la Galàxia.
Des d'aquest planeta les figures de les constel·lacions no són les mateixes
que des de la terra, per efectes de la perspectiva, però hi ha una excepció
253
 MEMÒRIA PROHIBIDA
notable: Orió. Les set estrelles que dibuixen la seva figura són tan allunya- massa és 905 vegades més gran que la de la Terra, o el que és el mateix, 2,85
des, i tan grans, que des d'un punt situat a trenta i escaig anys llum la seva més que Júpiter. Aquesta mena de planetes són molt abundants a l'entorn de
figura és substancialment igual. les estrelles similars al Sol. L'any del planeta gegant dura 189 dies.
Els planetes gegants, segons la teoria i els quatre exemples que tenim al
A 840
B sistema solar, tenen satèl·lits relativament grans, G15222 en té un de més
31
gran que la Terra: H112. Cada 48 hores i 32 minuts, circula a l'entorn del
1650
planeta gegant a una distància de 653.500 km.
100
El Sol
33,1 H112 presenta sempre la mateixa cara a G15222, com la Lluna a la Terra.
1450 170
La combinació dels moviments fa que allí, el dia solar tingui una durada de
460 49 hores i 3,5 minuts aproximadament.
116
110 830 91 H112 és un cos una mica més gran que la Terra, la seva massa és 1,57
650
480
23 vegades la del nostre planeta; el seu diàmetre és de 15.300 quilòmetres, un
650 1850
vint per cent més gran i la seva superfície és un quaranta-tres per cent més
330 320 gran que la de la Terra. La gravetat que en resulta a la superfície és de 10,7
180
1420
metres per segon cada segon, un deu per cent més que al nostre món, però
1110 1210
490
exactament la mateixa que a la coberta 70 de Sagittarius. La seva densitat és
820
470
de 5,01 g·cm -3, un deu per cent inferior a la de la Terra, cosa que s'explica
250
750
540
65 250 per la presència propera del planeta gegant que va acumular al seu nucli els
290 elements més pesants, fonamentalment ferro, de la nebulosa primitiva que
910 1090
510 va originar els dos astres. La velocitat d'escapament és de 11,8 quilòmetres
96
per segon un 14% més gran que la de la Terra.
A: La constel·lació d'Orió vista des de la Terra. Els números són les dis- L'eix de rotació de H112 està inclinat uns 17° respecte el pla orbital del
tàncies dels estels en anys llum. sol. Això afegit a la curta durada de l'any fa que les estacions siguin menys
B: La constel·lació d'Orió vista des del primer planeta. acusades que a la Terra. En contrapartida, la llarga duració del dia, i de la
nit, fa que les oscil·lacions diàries de temperatura siguin molt importants.
H112, estrictament, no és un planeta, sinó un satèl·lit d'un planeta gegant Des del planeta, el sol es veu un 40% més gran que el nostre Sol des de l
gasós anomenat G15222. Terra i una mica més grogós, però en ser la seva temperatura més baixa, la
La major part de les estrelles de la Galàxia formen part de sistemes estel·lars quantitat total de llum rebuda és molt similar.
múltiples, amb dues o més estrelles en òrbita les unes de les altres. No és el L'atmosfera del planeta està composta en un 87% per nitrogen, l'oxigen
cas de l'estel del nostre sistema planetari, la seva estrella és solitària, com el representa el 10%, l'argó i l'heli un 1% cadascun i la resta són traces de neó,
Sol. de diòxid de carboni i quantitats variables de vapor d'aigua. La pressió és de
La massa de l'estrella és un 80,5% de la del Sol i la seva lluminositat arriba 218.500 pascals o el que és el mateix 2,15 atmosferes. Aquesta composició
a un 39% de la del nostre estel. Amb un diàmetre com el 84% del solar, la i pressió fan que l'aigua bulli a una temperatura de 123° i que encendre foc
seva densitat és un 35% més elevada. Vista des de la Terra és just al límit de sigui bastant més difícil que a la Terra.
la visió a simple vista en una nit molt fosca.
A una distància de 91 milions de quilòmetres de l'estrella hi orbita el pla-
neta gegant G15222 compost fonamentalment d'hidrogen i d'heli. La seva

254 255
 MEMÒRIA PROHIBIDA

Comunicacions a Sagittarius ( DIVE 21:05:9075 ) Posició relativa dels sectors

Pou de
Jami Talis Talis
NouTalis
41 42 77 78 79
9 44

? 131 132
Supra Selva 10 11
Sala Túnels
43 44 dels gels 44 45 46
foscos

Tubs
República
47 46 Pou de la Dipòsits de
República reciclatge

Bam Estació Coberta zero

47 12 Canal i
Quatre laboratoris, magatzems… andana 16

15
Federació Sala Compta-
Pom
Pou de Dipòsits 14
14 13 dor del Temps 131 Pom de Pom 77 41
13 47 80 79 78
42
15 16
Càlia Gima 12 46
11
45
10
44
9
43

? ? 131 132 ?
nn Sector complert nn Part de sector
Camí per a persones obert Pas visual
Sols hi ha el número en els sectors que han estat esmentats.
Porta oberta recentment Porta oberta fa cent anys La gravetat fictícia, generada per força centrífuga, empeny els cossos cap
Porta segellada Pas subaquàtic a l'exterior de la nau, en el sentit indicat per les fletxes interiors.
Porta mig oberta Torn L'escala vertical (radial) dels sectors ha estat molt exagerada a efectes de
llegibilitat.
Porta properament oberta Pas secret Les fletxes exteriors indiquen el sentit de rotació.

256 257
 MEMÒRIA PROHIBIDA

Secció de la zona habitable Calendari de l'any 9075 (gregorià)

Interior: combustible, motors,

reserves, naus de descens
Cobertes 141, 142 i 143
animals, estacions
9075
GENER FEBRER MARÇ
1 2 3 1 2 3 4 5 6 7 1 2 3 4 5 6 7
Cobertes 106 a 140 4 5 6 7 8 9 10 8 9 10 11 12 13 14
8 9 10 11 12 13 14
11 12 13 14 15 16 17 15 16 17 18 19 20 21 15 16 17 18 19 20 21
18 19 20 21 22 23 24 22 23 24 25 26 27 28 22 23 24 25 26 27 28
25 26 27 28 29 30 31 29 30 31
Cobertes 71 a 105
ABRIL MAIG JUNY
1 2 3 4 1 2 1 2 3 4 5 6
5 6 7 8 9 10 11 3 4 5 6 7 8 9 7 8 9 10 11 12 13
12 13 14 15 16 17 18 10 11 12 13 14 15 16 14 15 16 17 18 19 20
Cobertes 36 a 70 19 20 21 22 23 24 25 17 18 19 20 21 22 23 21 22 23 24 25 26 27
Gran mur vertical 26 27 28 29 30 24 25 26 27 28 29 30 28 29 30
31
JULIOL AGOST SETEMBRE
1 2 3 4 1 1 2 3 4 5
Cobertes 1 a 35 2 3 4 5 6 7 8
5 6 7 8 9 10 11 6 7 8 9 10 11 12
Zona ampliada 12 13 14 15 16 17 18 9 10 11 12 13 14 15 13 14 15 16 17 18 19
19 20 21 22 23 24 25 16 17 18 19 20 21 22 20 21 22 23 24 25 26
26 27 28 29 30 31 23 24 25 26 27 28 29 27 28 29 30
30 31
OCTUBRE NOVEMBRE DESEMBRE
Coberta 13
1 2 3 1 2 3 4 5 6 7 1 2 3 4 5
Sistemes de trans- 4 5 6 7 8 9 10 8 9 10 11 12 13 14 6 7 8 9 10 11 12
port horitzontal 11 12 13 14 15 16 17 15 16 17 18 19 20 21 13 14 15 16 17 18 19
Coberta 7 18 19 20 21 22 23 24 22 23 24 25 26 27 28 20 21 22 23 24 25 26
25 26 27 28 29 30 31 29 30 27 28 29 30 31
Casc exterior
Coberta 1
Andana Dipòsits reciclatge
Laboratoris…
“La Terra és el bressol de la humanitat,
però qui passa tota la vida al bressol?”
Generador Pas submergit Aigua Konstantin Ciolkovskij, 1857 - 1935
primer teòric del viatge espacial

258 259

El nom de Ziol
Quan vaig escriure aquesta novel·la, encara no tenia noms pels personat-
ges, Per exemple, la protagonista femenina era m$ i el masculí, z$.
Amb el llibre gairebé acabat va arribar l'hora de donar nom als personat-
ges. D'entrada vaig decidir, en la mesura del possible, respectar la inicial.
Com a condició em vaig posar que no fossin noms ni massa llatins, ni
encara menys anglosaxons o orientals.
D'altra banda, a la trama del llibre esmentava que els noms de dona acaba-
ven en "a". Això és un llatinisme i si la novel·la es tradueix s'hauria de
traduir aquesta norma a una que fos fàcil a l'idioma de destí. Vaig pensar
això després d'haver llegit una traducció del japonès a l'espanyol on em va
ser molt difícil esbrinar el sexe dels personatges.
Per cercar noms vaig començar a escriure síl·labes que em semblessin eufò-
niques, les vaig acoblar per formar paraules més o menys llargues. Vaig
demanar a família i amics que els votessin en positiu i en negatiu, eliminant
d'entrada els que s'assemblessin massa a noms coneguts. I els que van que-
dar millor classificats, els vaig anar distribuint als personatges, primant els
noms curts per als protagonistes principal.
Amb la "z" va sortir el nom de Ziol.
Més endavant va ser quan me'n vaig adonar que el cognom del primer
teòric de la navegació espacial, començava amb les mateixes lletres:
Ziolkowski. Les mateixes lletres amb la transcripció usual de la llengua
russa a l'anglès. Val a dir que la transcripció oficial al català es Ciolkovskij.
Va ser més endavant que vaig agafar aquest nom com a nick per internet:
és curt, difícil de confondre lletres, fàcil de trobar si està per ordre alfabètic
i és poc emprat,. Encara que a coses molt poblades, com yahoo groups, ja
estava agafat.
No, el personatge no té res d'autobiogràfic.
260
MEMÒRIA PROHIBIDA
ÍNDEX
Pròleg ................................................................................. 2
0 Introducció ......................................................................... 5
1 Terminals............................................................................ 9
2 Mapa................................................................................. 20
3 Complot............................................................................ 30
4 República.......................................................................... 39
5 Segrest .............................................................................. 48
6 Tubs.................................................................................. 56
7 Retrobament ..................................................................... 63
8 Espies ............................................................................... 73
9 Perill ................................................................................. 83
10 Selva................................................................................. 92
11 Aïllament........................................................................ 101
12 Revolució ....................................................................... 111
13 Exteriors ......................................................................... 120
14 Jami ................................................................................ 127
15 Talis ................................................................................ 136
16 Evacuació ....................................................................... 143
17 Canal .............................................................................. 148
18 Col·laboració .................................................................. 154
19 Censura........................................................................... 161
20 Confirmació.................................................................... 172
21 Pom ................................................................................ 177
22 Laboratoris ..................................................................... 189
23 Descens .......................................................................... 199
24 Vehicle............................................................................ 204
25 Atac ................................................................................ 213
26 Presoners ........................................................................ 219
27 Escapada......................................................................... 226
28 Planeta ............................................................................ 238
Apèndix .......................................................................... 251
Gràfics ............................................................................ 256