Angoixa

Antonio Martínez i Ferrer

1

CONTRA EL CERCO DEL SILENCIO

El lector que quiera abismarse en los poemas que este nuevo libro de Antonio Martínez recoge, ha de enfrentarse abiertamente con dos cuestiones de peso que habrán de desbordarle más allá del ejercicio de la mera lectura. La primera, si es posible la esperanza en los escenarios del desastre. La segunda, si es posible vencer los silencios con los que se ha poblado este tiempo –el nuestro–, marcado por los signos de una terrible invisibilización de las víctimas. La llegada a nuestra casa del mecanuscrito de Angustia coincidió con la presentación pública del útimo poemario de Marc Granell, un poeta que siento particularmente unido a la pasta insorbonable de la que está hecho Antonio Martínez, y no sólo por las coincidencias de una misma geografía y por el uso de la misma lengua, sino sobre todo por esa voluntad – presente en ambos– de dar relevancia en sus

2

respectivas obras poéticas, y de un modo crítico, al martilleante estado de nuestro mundo, acuciado por una lamentable pérdida de la memoria histórica y por la consignación de un sistemático ninguneamiento de los perdedores –aquí, especialmente, de las mujeres– en las cunetas de la Historia. En aquella presentación, alguien le preguntaba a Marc Granell sobre si era posible esperar de su propia poesía (tan cercana a la verdad de los hechos de nuestro tiempo) un solo guiño para la esperanza. Y Granell respondía –y traduzco aquí, al castellano, lo que recuerdo de aquella respuesta– que “sólo ella, la esperanza de transformar la realidad, fue la que me condujo a escribir este tipo de poemas”. Bien: creo sinceramente que esta terca voluntad por nombrar el mundo desde el lado de una indignación que anhela –por encima de todo– un acto definitivo de justicia, es ampliamente compartida por Antonio Martínez Ferrer, e incluso en su dicción más trágica. Como en otros libros suyos anteriores, los poemas de Angustia enarbolan esa proclama que, a pie de mundo (como casi siguiendo los titulares de

3

una masacre diaria), acoge sin remedio las voces del miedo y las tripas del terror. Contra el cerco de silencios y de olvidos con que se nos va acorralando, hablar –y hablar sin mentir– se convierte así en la urgencia del poeta y en la terquedad de la esperanza. Antonio Martínez moviliza su saber literario –y su vida entera– en este doble, necesario, frente. Las tensiones que desata toda poesía política son de índole estrictamente espiritual (siempre sobre la base de las condiciones materiales de la vida) y se cifran en tres direcciones: si es posible la esperanza en un mundo repleto de víctimas; si tienen nuestros muertos un futuro (y si es factible llamarlos nuestros muertos) y; si cabe entre nosotros (moradores de una vida cómplice con el sistema que los produce) la posibilidad de una vida plena y resistente que podamos, finalmente, celebrar. Por todo ello, bien se puede decir que lo que despliega este libro – necesario– de Antonio es, en su estallido de rabia encarnada, una poesía de combate.

4

Así, los poemas que estas líneas prologan han querido enfrentarse, de manera radical, a otro libro que el propio poeta consigna como “libro del silencio”. En sus páginas de infamia, nuestro tiempo parece estar escribiéndose desde la amnesia histórica (que deja huérfanos y sin futuro a quienes son arrollados por los perros del Amo y a quienes murieron por causa de la justicia) y desde ese proyecto de “invisibilización total” del que hace gala el capitalismo avanzado (que escamotea del orden del día a un buen número de personas y pueblos acribillados por la mentira y la intolerancia más flagrantes). Con silencios, con borrados continuos en las puertas de la vida, con enterramientos terribles –lo denuncia este poeta que no ha cerrado los ojos– se teje la trama de los poderes de nuestro tiempo y basta esta pérdida en la voz para mantener en el silencio la posibilidad de una esperanza, la posibilidad de una rebelión. Antonio Martínez, como ya hiciera en El rumor del patio y en Corre, corre, niño de arena, es un poeta (como los hay pocos en nuestras latitudes) que ha querido romper con esa trama cómplice de silencios

5

bastardos. Es suficiente la voz de este poeta valenciano para decir NO, para decir BASTA, para decir AHÍ, las tres palabras con las que empieza el libro de la resistencia, el libro de la indignación, así como toda poesía que se niegue a escamotear el espesor de lo verdaderamente humano. No trate el lector de buscar en estas páginas un “programa para salir del atolladero”. Arriésguese más bien a sentir – junto con su autor– cómo “el amo / escupe nudos de silencio / para trenzar oscuridades” y cómo se nos vuelve inaplazable, ante este estado de cosas, proclamar con rabia la palabra capaz de romper los consensos. De una vez por todas, la palabra capaz de negarse a ser cómplice en las mentiras del mundo. Enrique Falcón (Barrio del Cristo, Valencia, febrero de 2006)

6

De les violentes humitats, dels llocs on s'entrecreuen residus de tempestats i plors ve esta pena arterial, esta memòria espedaçada. Encara desvarien aquelles mares en les meues venes. Antonio Gamoneda.

7

jo ciutadà del món fill de dona parit l'any de desgràcia de 1939 alletat en la llet-sang del patiment declare la guerra a l'opressió de gènere des de les talaies del atreviment cride a la raó perquè convoque als pobles de la justícia a fi de restituir la dignitat humana de totes les iaies mares filles germanes i amants així mateix en senyal d'acceptació a l'objectiu assenyalat demane que en la porta de tots els cors siga exposada esta proclama En el món al 2003 any de l'atreviment

8

en la vesprada d'este dia que no sé si existix m'he assegut en l'espai d'escoltar de totes les albes les veus de dona es posen en camí amb pas de mirada alliberadora caminen respirant al crit ancestral del patiment

9

vaig conéixer la companya dels treballs sense fi l'amiga amant oblidada en els prostíbuls de la ignomínia la mare angoixada per trobar el repòs en la fugida la germana de mirada segrestada pel vel de les ombres la filla de les mutilacions on s'eternitza el dolor i des de l'interior de totes elles la llarga i dolorosa agonia de la dona lapidada

10

Què curt el somriure, què llarc el plor.

Quanta tristesa es teixix en els mercats de la carn.

11

En el somni d'una nit qualsevol vaig anar al temps de les crueltats oblidades. Un univers de silencis ompli el diccionari trencat de la meua veu. Per miradors de foc em vaig perdre entre dolors nascuts sense nom. En l'horitzont, el crit pasetja enclavillat. en la pell espantada de la xiqueta-mare. El mercat de l'infortuni està obert dia i nit.

12

Al cantó dels artificis s'ha perdut l'ombra d'una llibertat. Què mes dona la mà plegada lligant absències. L'astúcia del desig es menjarà les empremtes per a no ser descoberta. La ferida descriu cercles sense finestra. La xiqueta no és xiqueta, han venut la seua rialla.

13

El dolor sense veu marca el somni en el pit de la vida. Xiqueta del sol en el front la menuda mà va nàixer esclava de l'infortuni. Abans de somiar, venuda. Abans de riure, violada. Pobra veu sense jocs en la paraula.

14

Per la soledat, els passos dibuixen camins impossibles, entre temps podrits d'intencions. Les trobades van perdre la llum en la mirada, Els brots del matí no coneixen el seu destí. Tristesa sobre tristesa dins la sénia que dorm, en el codi de les castes.

15

Lligada al patiment dorms, buida de tú, entre llençols de vergonya. En la fira de la vida la raó ha desertat. El vent desconeix la teua veu. Que sola estas en el laberint de les infàmies. Si alces la mirada, si dignifiques el to, el repudi de l'amo és inclement. El dia de les paraules s'ha suïcidat.

16

¡Cuantes galtes cremades! Quants ulls sense llum! Com esclata el crit després que colpeja l'àcid! Cou el somriure i desapareix.

17

La mare, l'amant, la germana i la iaia abraçades en la por. Des de teua-meua soledat sé que em mires-et mire, el meu dolor trenca en paraules, només paraula, paraules. Reconec els escorpins!

18

Que sola la veu de la mare! Que trist la veu de la germana! Què llunyana la veu de la iaia! Quin crit el de l'amant!

19

L'ablació. Llengua d'acer amb gana de sang.

20

Aguaitant en el replanell dels cantons impossibles, la dent de la foscor tenalla per a eternitzar la ira. La presa no reconeix el so al pas del botxí. El seu espai ignora el camí per a fugir. ¿Cuan el dolor s'acosta per què no puc donar-te la mà?

21

El visitant de la sang va oldre la presa innocent. Visità la infància per a trencar el vincle de la tendra gràcia. La primera rosada, s'ha perdut. Tristesa, el pelegrí de la claredat no podrà trobar-la.

22

Tots els vents s'establixen en la mirada del botxí. Codis destinats a la brutalitat. Mà sense ànima amb voluntat de fera sagnadora i mirada assassina.

23

El braç de la ràbia armat del metall de la ira mutila la rialla i extermina les albes de l'amor. Quanta tristesa, el vent no porta carícies. Els dies possibles han sigut soterrats. ¿Per què l'arbre no crida? ¿Per què la vesprada torna la mirada cap al costat del silenci? ¿On el seu Déu?

24

Ningú escolta el crit ni besa les llàgrimes. Definitivament els justos s'han perdut pels corredors de l'oblit.

25

Escriba de l'ablació, et descobrirem en les dies de la veritat i seràs soterrat en l'aiguamoll de l'acer i la sang.

26

Dones, vells i xiquets. Oblidats condemnats a la fugida i al desterrament, ocupen l'univers de la meua tendresa

27

M'he extraviat en el buit de l'absència, aquell on naix el dolor amb rostre de dona. L'habillament nu del d'aigua no sap, on el batec del crit, on la mà, on el bes.

28

No conec el meu origen el vaig deixar oblidat en un lament nascut al cantó de la soledat. Fill de les vesprades roges senc el vertigen de la nit robant-me els somnis.

29

Un retall inacabat de camins prenyats d'empremtes fugen en olor d'un altre temps. Els ossos somien en la foguera entre les dents del fred. He d'amagar al fill. La fam ompli de silencis tots els racons. En els peus esgarrats cridaven les ungles amb veu de pedra.

30

La jove tremolava en la negror de la nit. En els ulls de la vella rondaven els carcellers de la llum. Les paraules no troben sendes entre els ulls de la vella i els somnis de la jove. Freda és la soledat.

31

La fugida s'ha quedat sense camí, els peus sense passos. 2 L'arbre s'ha vestit de soldat i amaga l'ombra. 3 El vent ferit en les ales no encerta a predir nous límits.

32

Arrancades del seu temps, tenen noms d'oblit; dels ulls s'han esborrat les portes d'entrada i eixida. Res no para el plor la mà busca la mà tremolant de angoixa.

33

Fugint, les empremtes de la identitat s'han extraviat. Tot s'ha perdut!

34

En l'altiplà de les arribades vaig sentir les mans de vent teixides entre batecs de lona. Incolores naus sobre deserts plorant ombres sense destí.

35

En l'Oasis del artifici, l'enterrador d'occident abandona la carn perseguida. El cant és del color de l'aire que naix en les dunes. Del ventre buit d'esperances naix el futur amb arena en la mirada.

36

La mare perduda sagna pels seus mugrons, el xiquet dorm dintre llençols de fam. ¡Xiquet no despertes!

37

Racó de les aigües maleïdes. Al nascut, refugiat de nom, li calcen els peus amb vent i li esborren el vol perquè siga ignorat.

38

En l'exili els pits sense llet miren a Occident. La llum, oblida el lament en el viatge d'anada, en la tornada la llet del xiquet.

39

Infància vestida amb murs d'arena. En l'hàbit de demanar vas créixer. En els dies de sofrir, home. En els altres soldat. Portador del tro la ràbia esclata brutalment esgarrant els horitzons en el capvespre de totes les places.

40

Què trista es la foscor. Amant és fred el burka. Allibera'm

41

Gust de rosada amarga i la mirada d'ahir trencada, em sent atrapat en el cantó dels silencis. Pressenc ombres dolentes en l'avinguda que ha oblidat el desig dels espais.

42

Del teler de les finestres carceràries, l'amo escopis nucs de silenci per a trenar foscors. Esgarrats els dits del rellamp moren en la levitat del teu alé. La neu dels rigors blancs s'establix en les teues galtes captives.

43

Traços que dibuixen patis endolats. Les fulles del coneixement ignoren el nom de dona. Cami que porta al racó de les veus buides. L'artifici governa el pensament.

44

Pressentir, darrere del vel, la mirada somiant llibertats. ¿On els temps? ¿On les distàncies? ¿On les absències?

45

El pas creua sense deixar empremta. El ventre del carrer desconeix la teua mirada. La tristesa s'amaga en el indret de la por.

46

Que estrany déu que nega la mirada que naix, la mirada que busca, la mirada lliure, la mirada que estima, la mirada que riu.

47

Quin moment per a morir callat en la foscors. ¡Què bon moment per a viure cridant llibertats!

48

¿Per a lapidar ha fet déu la pedra? ¡A tú creient, pregunte! Que inhumana és la teua mà

49

Cansat senc el meu alé caminant per les galtes africanes. El capvespre a gravat al vent un crit de indiferència. Les agonies llargues escriuen en la plaça els versos del dolor ocult.

50

¿Quina veu ha trencat el silenci en la plaça? ¿Quina fúria espenta la mà que transforma la pedra en ocell negre amb missatges de mort? ¿Quin verí camina pels temples? ¿Quina brutalitat passeja els carrers? ¿Quina oració de mort brolla dels llavis?

51

El soroll de la gent ompli l'espai d'odi. El llibre de les lapidacions escuma versos de mort. L'un darrere de l'altre arranquen a colps els dies de somriure. La mirada es víctima de la foscor. ¿On els justos?

52

Botxins fanatics oculten el crim als ulls, i tanquen els últims batecs de la vida en el sac de la soledat. ¡Quanta foscor en l'últim alé!

53

I es trobada en el prostíbul d'occident. La última rialla es passeja en un altre dia. Anit fou segrestada.

54

De nou senc la soledat. Altres crits, altres llàgrimes, nien en altres galtes.

55

Del món de l'abundància brollen les veus de la por. El plor s'establix en els budells del terror. El mur que somia grafitis a oblidat els colors.

56

57

La roda de la infàmia sembra esclaves. Els replecs són rutines de crueltat. Facil l'engany, dolorós el camí, maleïda l'arribada.

58

L'horitzó buit de camins, només somia confusió. La voluntat forçada a la luxúria es perd, entre barandats de soledat. Ningú atén al plor en els racons. La mercaderia de carn jovençà somia llibertats. L'ànima s'absenta. L'angoixa s'establix. El raptor imposa les regles de la ignomínia.

59

I em vaig despertar en la fira de l'opressió de genere. Gran supermercat de la frivolitat. Ja veig, han posat a la venda -dos per unels instints de fera.

60

El dia tremolava en la finestra, sense horitzó. La porta d'entrar a les paraules no coneixia l'abecedari. Els tons farts abocaven oblits. ¡Que trist és el llibre del silenci!

61

Tots senten les veus i miren des dels cantons de la indiferència. Mentrestant, la brutalitat establix els seus torns de vigília per a eternitzar el colp.

62

Dels codis de la llei creixen tràgics arpegis d'oblits i falsedats. Estrets els corredors de la justícia. La llum no troba espais.

63

Les notícies del matí parlen de mort. Tots giren la cara i amaguen el gest. Altra dona queda oblidada entre flors de gel.

64

En la resta dels dies. Les notícies de tots els matíns parlen de més agressions, més morts. Més morts…

65

Epitafi.

Ací descansa una espècie que va descobrir el camí més curt per a la seua autodestrucció. Utilitzà el poder per a oprimir als seus semblants i violar les més elementals normes de convivència.. Descanseu en pau, estúpids!

66

!

67

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful