EL SOROLL DEL PATI

Antonio Martínez Ferrer

1

Llig amb els ulls de l'esperança, assegut, en la veu de totes les llibertats.

2

A la meua família que va patir la por i l'angoixa de les esperes, en la meua lluita contra la dictadura franquista A tots els lluitadors pel Socialisme i la Llibertat i en particular a mon pare, Antonio Martínez García.

3

Estic en els camins, els vents en color dormen sense somnis. La inquietud dels trencants, de sal fosca, s'agiten entre els passos ignorats de pobles sense destí. Un xiulit de deserts, un silenci amb paraules de passats absents. Sendes sense nom oblidades d'empremtes. ¿Per què he d'esperar el bes?

4

De les passatgeres veus, del vol d'un colom, en el pis de a baix s'han quedat sense veïns d'ales blanques. La inquietud del porter, arrossega unes claus de silenci. Pretén contar-me paraules del tercer; li dic, amb la veu d'un matí estrany, que no estic. Però el gos, testic de totes les ombres, em comta coses d'altres fanals.

5

M'he quedat dormit en la mitat d'una mirada, en un bes de pluja vaig viatjar a l'impossible; de sobte va començar el foc. Em vaig apartar del tot i vaig menjar el vent calent, continuí caminant amb passos de vol deixant que la raó em divertira sense somriures.

6

No desige per a res el vent en la vela. Per al viatge impossible cap permis ni raó importen.

No perseguisc pensaments que, transcendint les olors petrificats de l'existència, vagen a alguna part.

7

Els buits de darrere i davant riuen captius de la seua pròpia agonia. Que més dóna!, demà no hi haurà veu de llum. La tendreça será negada per tots els diccionaris, les veritats, perdudes, passaràn els ulls dels ponts, remant, amb llagues de dolor sense nom.

8

Estic entre els crits dels sense terra, mentrestant, els de la casa gran somien més camins. Aquell que crida amb veus de ventre sense sabors, no riu. Amarg és el fred en les nits.

9

La mà xicoteta se alça sense llapis, en el rierol ningú troba la seua empremta és tan xicoteta!, ¿o potser creua amb passos de vent? No sap de la llet, ni en la pols de les sobres podia somiar. Els dits dels peus, no ens podran parlar de refregades, viuen captius!, en el ventre del fred.

10

Aquell cantó brut, amb olor a pega m'està contant històries.

11

He d'anar-me'n a arreplegar les ombres d'un oblit. Es conta que és fill de no sé qui, però ell camina emparentat entre els crits dels autos. L'altre, està agermanat en el fang africà, i arrot-sega nits sense matins li diuen fam i amaga soledats que els llibres ignoren.

12

M'he creuat amb un record sonor de plom de mort, sé que tenia nom i que va aconseguir el seu destí. Però el pare que plorava no va saber indicar-me on va quedar la llaga.

13

En les ombres, l'assassí resava odis. Acompanyat del foc va botar al carrer i tots els cantons van oblidar les veus del fill.

14

El llibre dels llibres deia: el mort era un salvatge, però va ser descobert pel color roig dels abecedaris.

15

Ja estic en les il·lusions perdudes els ulls de llegir s'han anat a l'univers de la confusió. Escolta amic! necessite la teua mà per a creuar la rialla, dissimula, que no insulte els portals de cridar la ràbia. Dissimula, amic, la rialla!.

16

He abaixat l'escala per a buscar el veí de les neteges; no estava, va eixir. La veu sense olors hi ha dit que no busque, que el netejador de ferides anat a les Bahames.

17

He recordat els dies d'amagar les idees. Les mans blanques de lletres s'esgotaven en el crit de tots els verbs. Vaig estar amb hòmens que cridaven en tots els silencis, i corrien en totes les foscors, junts sense nom, sense rostre, les mans amb les mans; l'alé entonava cançons de llibertat i por.

18

En el anden estava arrupit sense ànima espantat i ausent. El pardal dels colps estava esperant sobre l'eixida, vestit de verd, entre el terror i l'horitzó. Em vaig cridar cap a dins, havia de volar alt, molt alt sense peus de terra, havia de volar, volar, em vaig vestir de silencis i vaig passar al pati dels infinits. En les andanes del crit em vaig confondre, disfressat de vent. Què burlat quedà el destí que em tenia altres plans anunciats!

19

Entre els camins de fugir em vaig perdre, em vaig ignorar a mi mateix, set vegades em vaig negar, altres tantes em vaig mentir. De l'ombra protectora, el record es queda fosc, sense son. La llum d'un repòs, l'abraç de l'amic, una altra finestra s'obri al paisatge.

20

De l'amor no desitge fugir que més dóna si repòs-se un moment, els ulls arrepleguen els vents vells, però se senten absents, un instant, davant l'acaçament de les llàgrimes.

21

El paisatge seguix trist. La flama continua menjant l'arbre. De nou el crit plora a tot arreu. La perversitat dels amos alimenta la tràgica sénia de la sang. Mare, tinc por!

22

El xiulit del foc canta la seua ària, els vents ballen aterrits, tots els cantons són absents, ningú advertix a la vida. El del quart demana treball, s'acompanya del veí mut i com passen inadvertits, al tornar són insultats per el fill i el germà.

23

En la taula arrugada de ausencies el poeta no parla, la fam esborrá els tons. ¿Per què se inventaren les digestions si no queden entrades en la taquilla del pa?

24

Es va quedar quet, assegut en el banc dels pensaments, el mateix de les esperes. Crec que va ser utilitzat una vegada pel guardià del cantó. Mirant la llum de ponent va obrir el llibre per la pàgina cent dotze. “El Senyor X. estava en una festa i va conéixer la Senyora. P. li va cedir la cadira i ella li va somriure, enrogida”.

25

De nou em vaig trobar amb el veí del primer, la salutació es perge en l'aire; vaig comprendre la seua ràbia. Se li escapava la vida de l'ànima entre els barandats, les pàgines de les soledats es van escriure per a ell. Desconeix si va ser el guàrdia del banc, o va ser qualsevol veí vestit del mateix foc. Del fill mort en la correguda per una vespa de plom i odi, un cartó en la còmoda, amb una imatge desgastada pels besos, és l'única llum dels seus estranys dies.

26

En aquell passeig em va tapar l'ombra del temple, la gran empremta em xafava en la fugida, la llarga cadena de promeses buides i de fosques veritats m'agarrava, la seua copa, de tòxiques intencions, recorria els laberints del pensament. Em vaig quedar immòbil, el veí del sext plorava desconsolat, agarrat a les fredes pedres mossegava, amb dents de llàgrima, la creu de les promeses. Les seues mans de dolor s'agarraven als ferros de foc on torturaven el fill; mentrestant, Déu rondava els marbres de la casa de l'amo.

27

En les branques ballaven fresques gotes d'aigua, abraçades es murmuraven matins d'amor. Els rosers, els avets, els castanyers fins els tarongers eren presenst amb les olors. En l'horitzó es pressentia un món possible, al costat del plor s'escoltava la rialla, al costat de la foscor, la llum.

28

En la cavalcada de la mort negra el sant ofici, dolarizado, guardava les cantonades. Va eixir l'home als espais buits pretenent guiar la vida impossible, el lligament de la fam el va immobilitzar. De res van servir el pregs...

29

En les terres del fred va haver un temps que es repartiren els dolors i la fam. Al següent dia quan l’angoixa i la fam s’esborraren dels diccionaris, quan els draps apedaçats es convertiren en pell de marta, va renàixer el monstre. Es va despertar la sang, la bèstia botà al pati de la reunió de l'home. En la confusió de les olors i les ombres el millor amic de la rebel·dia és l'arbre gran.

30

Al tir assassí, totes les mans per a parar-ho. Els peus d'un milió de cors navegant en mil batalles per a véncer-ho.

31

És tant el que t’estimo que, perdut en els passadiços de l'impossible, camíne torbat dins la llum dels teus records. Les moltes absències amenaçaren els destins de la meua sang, però l'afany de les teues ales vigilants, foren teixonera protectora.

32

La sang continuarà existint. El destí fou possible.

33

Per les crestes de la mar caminen les esperances dels nàufrags perduts, les taules salvadores són fugisseres. Els horitzons són pinzellades, sé que son els colors del límit, tinc que clavar els meus dits en la textura del somni.

34

Les mans perdudes es troben, en els dolens destins de coral dins les nostres entranyes. Naixen metàl·lics tons de anhels de triomfar? Els fills, dels fills caminaran en la llum quan l'amo siga oblidat.

35

M'han comptat les veus de les desgràcies que de nou la parca és. Jau en el llit del poderós i els criats, de l'altre costat, dobleguen les esclaus esquenes per al bes de fang. Ni els del suau color; ni els del fred amaneixen. S'han perdut en la foscor de la rapinya. De nou el crit camina pels cims, els que besen la neu, freds han tornat a les pàgines del llibre.

36

Els xacals del nord caminen solts saps?, he avisat al veí del quint, ell avisà al porter. Ja comence a sentir el remor del pati. Con s’afanya la veu; quan crida esperança s'omplin els camins de peus cap al combat. Un alé de tempestats s'arrossega per les platges d'asfalt; les llums enganyoses s'omplin de boira. Els murs del foc s'evaporen dins dels decrets.

37

El xiquet s'ha posat a cantar amb veu de geografies verdes. Els cavallets de la fira corrien per dins de les seues rialles. Algú va posar en els meus ulls les llàgrimes del record. Dins la soledat, les dents sense boca de les absències en menjaven la voluntat.

38

De nou el pas per la senda; seguir en la brega, seguir…. Per la mà sense dits podien passejar els murs; l les parets oblidaren les finestres, en els seus inconfessables cossos de sentiments de presó. El cor de la porta no va saber dels camins, els seus passos eren d'entrada sense direcció d'eixida. Empremtes del pas d'ahir marcades amb veu de foc.

39

En el matí, al camí, a edificar patis.

40

Cridaven els absents de la por i mossegava un parat un somni de pa. Dels desitjos sense destí només una esquela de seda han trobat esperant a l'autobús dels vençuts.

41

Totes les batalles perdudes s'arxiven en les arrugues del sofriment. Amb els acers de les llàgrimes formem esquadrons d'esperança. En esta plaça els temps somien moments d'eternitats, prenyats amb tempestes de victòria. Els dies estan plens de tots els desitjos, amb les banderes del poble, ales.

42

Saps, el pobre sempre té raó, meu va contar un vers que havia perdut al poeta. ¿Seria el dolor de l'orfandat? ¿Seria una estupidesa lírica? Contaliu al sainet dels budells en els díes de la fam.

43

De nou el pati conegue totes les empremtes. En les noves multituds estaven els del primer, el quint i fins els de la casa d’enfront. Un milió de colors vaig comptar en un milió de mirades. Em vaig perdre entre totes les llengües d'un bell paisatge de multituds. Tots els pensaments pernoctant dins d'un sol crit.

44

Crides veritat un altre món és possible!

45

En el següent pas es va ofegar la paraula, el mos de la fera pernoctaba en el somni del just. De nou el vent es va amagar en els oblits.

46

La mirada dels primers dies es va tornar vella, el somriure va escriure una epístola de murs violats. Els camins de l'home són història en l'ànima de les cadenes. De sang és el crit del mil vegades humiliat per la bota.

47

La fera clarejà famolenca, de les seues mans sense cor van despertar els tirs. La sang, que no coneix camins, es va perdre en els oblits sense nom, sense resplendors, sense albes.

48

En la festa dels maleïts, el crit de la tortura, sona al ritme de les xafades de foc. dels quarters. Tots famolencs de carn – poble.

49

M'ha despertat un somni. El poble està al carrer. Els peus, descalços, volen per les voreres de la llum. Pinten l'horitzó amb els seus cossos gastats. El color es restituïx, la rialla amaix, el xiquet han trobat els jocs. Les mares descansen en els ulls de finestres blanques.

50

Vaig sentir, en els camins del retorn, les paraules perdudes d'altres albes. Els colors, parents del record, es vestien de totes les emocions. En la llinda de les portes esperaven totes les mans amigues. Portes, portes després de totes les portes; mans, mans sobre totes les mans.

51

Estic en els somnis de la rabia morint en l'ànima d'una gota de sang. Nu de matins, en les últimes soledats, m'ofegue en el crit de les absències. Que assoles em trobe en la taula dels dolors!

52

L'amic està pres en els seus propis oblits, sense llum, perdut entre els records. Res no existix hui que no produïsca por. Res no queda per a després, excepte llàgrimes.

53

El plat del matí és fosc, el de migdia m'arranca els budells, el de la nit m'alimenta d'horrors.

54

En l'altre carrer els acers de la mort apunten al cap del xiquet. ¡De tots els xiquets! La mà de foc consola la mare, mentre la terra mossega les seues tendres carns.

55

El viatger de la mort, de l'altre costat, riu.

56

La mà que aplaudix resa paraules de fil d'aram, els dits empalizats segresten pobles, regalant fam, sembrant ruïnes, robant destins, nacions i noms. ¿!Ai Israel!, en quin temple has resat, que ixes amb les sandàlies de la mort? Ai Israel!, que corres cec cap al no-res. El foc porta el foc, la sang, la sang; t'arribaran els besos dels fills de l'odi embolicats amb els records del terror. ¿¡Ai Israel!, per què et precipites als braços de totes les morts?

57

El terror va esclatar en el vent. El crit de la desesperació es va tornar bogeria i vestit de foc entrà al pati del poderós. La vida, abraçada a la mort, va mossegar l'innocent amb dents de sang i metralla. En la cansada terra van quedar units, en les eternitats del plor.

58

De nou en els camins, els vents de color dormen sense somnis La inquietud de trencants, de sal fosca, s'agita entre els passos ignorats, dels pobles sense destí. Un xiulit de deserts, un silenci amb paraules de passats absents. Sendes sense nom oblidades d'empremtes.

59

¿Per què cal esperar el bes?

60

61

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful