La finestra de la independència

jnqm

La qüestió de la independència de Catalunya es troba per fi damunt la taula. Hi ha moltes raons perquè sigui així i moltes persones han estudiat aquest canvi i l’han explicat. Segurament, entre les diverses causes d’aquesta transformació hi ha el fet que l’independentisme oficial hagi accedit al govern al costat del federalisme oficial. La decisió del primer govern de progrés d’encetar una reforma de l’Estatut, i les tensions que això va suscitar després en el conjunt d’Espanya ha permès copsar una realitat menys amable que la que hi havia en el paisatge anterior, basat en un govern nacionalista que buscava acords amb el govern espanyol. També, sense cap mena de dubte, hi ha influït l’esforç per traslladar la qüestió amb un activisme que ha trobat en les consultes a força poblacions un bon mecanisme d’agitació. A més, el període del govern conservador a Espanya va contribuir amb el seu to arrogant a tombar la paciència de molts catalans assenyats. Però deu tenir un pes semblant la decepció provocada per l’incompliment de les expectatives que el govern socialdemòcrata espanyol havia generat. Els conflictes llargs com el de la sentència del Tribunal

Constitucional, que s’ha allargat quatre anys, i també el sentiment que el país ha de negociar tothora i per gairebé tot (finançament, trens, aeroport...) ha esgotat una paciència quasi infinita. Aquella figura que periodistes intel·ligents anomenaven el “català emprenyat” tendia a mostrar-se prudent a les cites electorals, però, ara es troba en una disjuntiva complexa: o s’apunta al grup creixent

2

d’electors que prefereixen l’abstenció, per desafecció amb la política (més encara després dels casos de corrupció més sonats) o s’apunta a un projecte que cada dia sembla menys estrambòtic, expressant la desafecció cap a Espanya (i el mateix president de la Generalitat, José Montilla, es va atipar d’advertir-ho). Ara bé, aquest estat de certa ebullició no hi serà sempre. Els cicles canvien, les oportunitats apareixen i s’esfumen. La història és plena d’ocasions perdudes. Catalunya es troba ara davant d’una situació única. Trenta anys després de recuperar l’autogovern, el país no s’ha escapat del bucle, segueix essent un país que negocia cada dia i que es desgasta per aconseguir prendre decisions mínimes que són presentades com una capacitat de governar-se gairebé confederal. És una fal·làcia, Catalunya té la capacitat de decisió molt limitada. Però s’ha acostumat a viure en aquest bucle i ha arribat a creure que no hi havia cap sortida. Ara, per primer cop, la qüestió de la independència no és una proposta esbojarrada de grups minoritaris sinó que comença a adquirir la forma d’una possibilitat real. Però si no s’aprofita la finestra que s’ha obert, el cicle es pot acabar i l’oportunitat es pot dissoldre. I aquesta vegada no es podrà acusar a ningú més del fracàs. A ningú més que als mateixos catalans. Si tothom està més o menys d’acord que aquesta finestra s’ha obert, ¿per què s’hauria de deixar escapar l’opció de fer-ho realitat? ¿Per quina raó s’hauria de deixar que es torni a tancar? Podria ser per moltes raons. Per desídia, per falta de valentia, per absència de rigor i per moltes altres circumstàncies però, sobretot, i

3

això és el que aquest text vol explicar, a causa del mateix independentisme. Aquest llibre no pretén descobrir res de nou, no podria. No aporta dades fonamentals. Només vol ser una petita contribució més, basada en la desmitificació d’algunes idees que semblen molt ben instal·lades però que no afavoreixen gens ni mica que la independència sigui real. Aquí només s’exposen uns quants d’aquests problemes, s’apunten algunes pistes per resoldre’ls i es proposa que es dissenyi el procés, amb un pla concret i un equip solvent, com es fan els projectes seriosos. Si hi ha res que sigui d’alguna utilitat ja haurà fet l’aportació pretesa. És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure que hi ha una finestra oberta. En aquestes situacions, no sembla gaire pràctic discutir sobre el color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als vidres. Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

4

ELS PROBLEMES DE L’INDEPENDENTISME

Finestra oberta

L'independentisme,

entès

com

el

conjunt

de

persones,

organitzacions i idees que proposa la independència de Catalunya com a objectiu, es troba en un moment crucial. L’última dècada aquesta voluntat ha deixat de ser una tendència marginal per aparèixer com una més de les possibles vies de futur per al país, al costat de l’autonomisme, de la seva variant federalista i d’una àmplia indefinició que havia dominat l’escenari. Les enquestes havien situat sempre la independència com una opció que no comptava amb gaire més suport que el d’una cinquena part de la població, i això només en els moments àlgids d’un pensament que semblava dissoldre’s entre el conformisme. Però el canvi generacional i els esdeveniments dels últims anys (entre els quals s’han d’anotar com a mínim els efectes de l’última legislatura del govern de José Maria Aznar i el debat suscitat a partir del nou Estatut que el Parlament va aprovar l’any 2006) han remogut un corrent de fons. Enquestes d’opinió recents situen el sí hipotètic a la

independència entorn del 40% de la població, una xifra rècord i molt reveladora si es té en compte que la pregunta es fa en un context en què es tracta d’una possibilitat d’aparença remota. La independència té més opcions reals que mai com a solució. És una ocasió molt especial.

5

Però aquest corrent es desvetlla en un país que no sembla que s’ho hagi cregut. La independència potser sigui més probable que mai però l’independentisme no ha evolucionat amb la mateixa maduresa. Quan per fi la independència és a l’abast dels catalans, l’independentisme viu el final d’un període que ha de saber superar i mostra amb una certa angoixa tots els seus defectes. Els defectes de l’independentisme, no els de la independència. Si l’independentisme no progressa ni presenta un programa atractiu, la possibilitat real de la independència s’esfumarà. Aquestes oportunitats tenen una durada imprevisible però sens dubte breu. La finestra es comença a obrir. L’independentisme ha de reaccionar abans que es tanqui una altra vegada. Però l’independentisme s'ha confós amb la independència. Tothom parla d'independentisme. I mentre això encara sigui així, no es parlarà prou de la independència o no el necessari perquè el pas sigui efectiu. L'independentisme ha tapat la independència. independentistes, entre minories, sense però per voler-ho, esdevenir s’han un Se l'ha en menjada com a projecte, sense voler, mentre el volia fer créixer. Els concentrat l’independentisme. És natural que hagi sigut així mentre es movien projecte majoritari, l’enfocament ha de canviar i passar de l’independentisme a la indeèndència. En certa manera, els defectes de l’independentisme cobreixen les virtuts de la independència. Observem quins són els problemes principals de

l’independentisme i anotem els remeis possibles.

Extremisme

6

L'independentisme s’ha situat molt sovint en l'òrbita de partits i grups d'extrema esquerra fins que es va estendre cap a una esquerra més moderada. Però una part del seu ressorgiment cop a opció possible té a veure amb l’acció política de grups polítics que en certa manera són hereus dels grups originals de l’extrema esquerra independentista. La primera obvietat que cal remarcar és que una proposta d'extrema esquerra no serà mai majoritària a Catalunya. La majoria social de Catalunya no vol viure en una república inspirada en el marxisme-leninisme ni tampoc seguirà mai tendències maoistes o de naturalesa semblant. Si l'independentisme ha de triomfar de la mà de l'extrema esquerra no triomfarà mai. Quedarà relegat al calaix de les idees extremes. Tampoc no tindrà èxit si es vol alimentar en l’extrema dreta. Algunes idees que han circulat sobre la possibilitat d’una Catalunya independent que prengui mesures implacables contra l’arribada d’immigrants o que adopti altres projectes de l’extrema dreta potser trobaran un suport electoral determinat però no contribuiran mai a estendre la convicció sobre l’oportunitat de la independència. Si l'independentisme és patrimoni de partits i grups de l'extrema esquerra o de l'extrema dreta no serà mai un projecte triomfador. Mentre els puristes o idealistes d'aquests corrents no entenguin que han de desvincular les seves idees extremes de la independència no aportaran res. Al contrari, debiliten la independència perquè la tenyeixen amb uns colors que no agraden a la majoria. I la independència només serà possible si és un projecte amb suport

7

ampli, majoritari.

Pancatalanisme

Un dels trets de l’independentisme extremista és l’afirmació que els Països Catalans són una realitat política i la convicció que el projecte d’independència només té sentit si s’estén més enllà de Catalunya. Aquest és un dels problemes greus de l’independentisme. Perquè vincula l’opció real de la independència a la participació en el projecte de territoris on el corrent de fons no és de la mateixa dimensió, ni de bon tros. A Catalunya, la independència és a l’abast real dels ciutadans. Als altres territoris que se solen incloure en els Països Catalans, aquesta opció té suports molt escarransits. No té cap sentit posar un projecte d’èxit en funció d’uns projectes que fracasssen. L’error estratègic és tan descomunal que només es pot observar com la prova que l’idealisme extrem tendeix a impedir la consecució dels reptes que es proposa. La independència de Catalunya és un objectiu que Catalunya ha d’aconseguir pel seu compte. La unitat de la llengua catalana no es posa en perill perquè el mapa lingüístic no es correspongui amb un futur mapa polític. Els filòlegs seguiran considerant el català com una sola llengua al marge de la situació jurídica de cada territori on es parli català.

8

Andorra no posa la seva condició d’estat independent sota la forma jurídica dels altres territoris on es parla català. Per què ho hauria de fer Catalunya?

L'odi visceral

Una

altra

derivació

de

l’extremisme

consisteix

a

associar

l’independentisme amb l'odi cap a Espanya, cap als espanyols i fins i tot cap a la llengua castellana. És un corrent que potser ha disminuït i no es mostra de forma oberta però s’expressa amb subterfugis i suposats implítics. Associar la independència a aquestes expressions de menyspreu o d’odi visceral és fruit d’una ideologia menyspreable que ofèn els principis democràtics. També és un greu inconvenient considerar Espanya com un enemic a batre és un error estratègic molt notable. L'independentisme no necessita buscar enemics ni fer-los més grans. És obvi que el govern espanyol no serà mai partidari de la independència de Catalunya però això no justifica que l'independentisme se centri a parlar d'Espanya i a fer-ho amb ràbia, odi o l’esperit d’una revenja que se suposa justificada. El menyspreu o la idea que els espanyols són menys raonables, que estan menys preparats, que són menys competents o treballadors, només són derivats de la creença que la resta d’espanyols són inferiors als catalans.

9

Amb idees de supremacia no es pot construir la independència. L’odi que crea enemics i els fa grans i el menyspreu que es basa en conviccions supremacistes potser entretenen les passions però no aporten valor a l’objectiu de la independència. Tot al contrari. Si les enquestes diuen que més de la tercera part dels ciutadans de Catalunya se senten tan catalans com espanyols, l'independentisme no pot deixar fora les persones que ara creuen que està bé ser espanyols però que demà poden pensar diferent. S'ha de reconèixer que hi ha hagut intents molt seriosos per acabar amb aquests tics, però els dirigents polítics que ho han intentat no han aconseguit que la seva gent seguís del tot aquests principis.

Negació

Una de les manifestacions més absurdes de l’odi i el menyspreu és la negació. Consisteix a negar que Catalunya forma part d’Espanya. En les seves expressions més ridícules, arriba a l’extrem esperpèntic d’evitar la pronúncia d’aquest nom. El terme “Espanya” s’esquiva com si fos endimoniat. Aquest tic és només una escapatòria covarda. Fer veure que els catalans no són espanyols és un mal principi. Negant la realitat no es modifica. Quan saps quina és la realitat, pots intentar canviar-la. Els catalans són espanyols perquè aquesta condició és només un caràcter jurídic. Els catalans, per ser-ho, han de tenir la nacionalitat

10

espanyola i estar empadronats a Cataliunya. Només ets català si ets espanyol. Ser espanyol no és una condició sentimental (hi podria haver catalans que en una Catalunya independent volguessin conservar aquest sentiment) ni té a veure amb cap ètnia, raça o llengua. Ser espanyol és una condició legal, una situació jurídica. Modificable. Més encara: aquest és l’únic punt que la independència vol modificar. Perquè la independència no consisteix a variar els sentiments ni les idees sinó una situació jurídica que és modificable. Res més. Els catalans són espanyols. Encara més: ho han de ser per ser catalans. I la independència consisteix, exactament, a deixar de ser espanyols i a adquirir una altra situació jurídica. La condició de catalans, és a dir, de membres d’un estat independent anomenat Catalunya. En això consisteix la independència. No es tracta de ser catalans d’una altra manera. Per ser independents, els catalans no han de canviar de sentiments ni d’idees polítiques. Només han de canviar la seva situació jurídica al món. Espanya existeix. Catalunya forma part d’Espanya. La

independència consisteix a deixar de formar part d’Espanya.

Tarannà

11

La relació de l'independentisme amb la cultura popular és molt forta i és raonable que sigui així. Però no és una gran ajuda. Per simplificar-ho molt, però perquè ens entenguem a la primera, si la independència és cosa de les colles de diables i dels geganters oposats als balladors de sevillanes i als bevedors de sidra no cal continuar. La independència no pot ser un “assumpte trabucaire”. No es tracta només de les idees sinó del tarannà. La independència no pot ser un projecte que defensin en exclusiva, fins a donar-hi forma i color, persones i entitats d'un determinat tarannà, sigui quin sigui. La independència supera qualsevol tarannà. Si hi hagués un intent (i n'hi ha hagut diversos) de confrontar l’anomenada cultura popular a la cultura d'altres llocs d'Espanya, es reduiria el suport social però per damunt de tot s’actuaria amb mala fe per crear divisions. La nostra societat és d’una complexitat elevada. No té sentit tacar amb un tarannà únic la idea de la independència.

Partidisme

L’independentisme no pot ser tampoc el patrimoni d'un sol partit polític. Encara que no sigui d'idees extremistes i encara que no contingui la negació. Si un partit diu que és "el partit independentista", encara que hagi fet una gran contribució a la normalització del projecte, corre el risc de debilitar l'opció de la independència. La independència no pot ser un programa d'un sol partit. De cap.

12

Si de debò es vol aconseguir un Estat independent, s'ha d'obtenir una majoria social. I no es construirà mai damunt d'un sol partit. Una altra cosa és que a un partit o a un altre els pugui convenir tenir aquesta etiqueta i mirar de conservar-ne l'exclusiva. Però al mateix moment que es fa això ja se sap que la primera conseqüència és que es debilita l'opció real de la independència. La temptació de convertir-se en un partit polític que sigui independentista durant molts a anys seria enorme. Però no Justificaria duria a la l'independentisme com marca política.

independència. Seria una operació política més o menys interessant però l'objectiu suposat no s'assoliria mai. Un únic partit independentista, sense cap altre component ideològic, disposada només a la tindria sentit com a gran el coalició temporal seva desaparició formal primer dia de la

independència.

Nacionalisme

La independència no pot ser tampoc, i de fet no ho és, un programa exclusiu del nacionalisme. En realitat, mentre l'independentisme sigui nacionalista no serà mai prou majoritari. Moltes persones que podrien voler o acceptar la independència no se senten nacionalistes. El nacionalisme tendeix a posar la pàtria i el patriotisme per damunt d'altres consideracions. I això no és compartit de forma àmplia.

13

Molts ciutadans de molts estats que ja són independents no se senten nacionalistes. Fins i tot n’hi ha molts que refusen el nacionalisme i hi veuen una expressió de superioritat que no va amb ells. Però aquests ciutadans no reneguen del seu país amb estat propi ni són partidaris que els seus estats independents deixin de ser-ho. L'únic que passa és que no són nacionalistes. Si l'independentisme és “una cosa dels nacionalistes”, no és un projecte de tots o d'una majoria sinó d'aquells que creuen en ideals nacionalistes. Apartar tots els altres pensaments del programa per a la independència és també una manera de conservar en exclusiva l'etiqueta del nacionalisme. Això pot reportar beneficis electorals però no contribueix a la independència.

Sobiranisme i altres ambigüitats

L'independentisme ha estat voltat d'altres propostes que sovint són ambigües. L'etiqueta "sobiranisme", per exemple, força estesa els darrers deu anys, no ha quedat mai clar què volia dir. Sovint ha semblat una manera dissimulada de referir-se a la independència. Però amb ambigüitats no s'obté la independència ni tampoc amb dissimulacions.

Exclusivisme

Un corrent més accentuat del nacionalisme (i minoritari dins del nacionalisme) ha intentat molts cops expulsar els que no són

14

nacionalistes. En comptes de procurar sumar-los a la causa de la independència, se'ls ha insultat (botiflers) i se'ls ha fet fora. En comptes de dir que hi ha persones no nacionalistes s'ha dit que són persones que no són prou catalanes o que no s'estimen prou el país. Tot això ha tingut forma de campanyes sovint molt agressives. Contra persones concretes. És interessant comprovar que aquestes acusacions no solien procedir de l'independentisme oficial sinó del nacionalisme ambigu, interessat a situar els adversaris electorals fora del mapa català. El missatge provisional és molt contundent: “No són prou catalans, és millor que no ens governin”. L’exclusivisme és una arma electoral força eficaç, però no aporta res a la independència. Tot al contrari, li resta energia, li pren suports i tenyeix la independència amb el color de la minoria selecta: els elegits. Als altres, se’ls foragita. En comptes de sumar-los a la causa de la independència.

Càlculs i paciència

Tot sovint, des de les ambigüitats i des del nacionalisme es deixa entendre que la independència és una estació final a la qual s'arribarà un dia. I mentrestant? Mentrestant, la seva idea és que els ciutadans els votin i els deixin governar. Si governen prou temps, un dia arribarà la independència. Més o menys, sense dir-ho clar, es vol fer entendre això. Però el nacionalisme oficial ha governat un quart de segle tot seguit i la independència no ha arribat. En realitat, ni tan sols es va

15

reformar l'Estatut d'Autonomia. Algun dia serà possible adonar-nos, potser, que la llista dels darrers presidents de la Generalitat és més important que no sembla per aconseguir la fundació d’un nou estat. El president Josep Tarradellas va enllaçar amb la història però la refundació autèntica la va fer el president Jordi Pujol. El president Pasqual Maragall va fer tres girs molt rellevants: el pacte entre el federalisme i l’independentisme oficials, la reformulació del pacte amb Espanya passada una generació des de la transició democràtica i l’anticipació que aquell pacte seria a tot o res. El president José Montilla representa el quart gir, encarna el gran gir mental d’un grup de polítics menys severs en el seu catalanisme que de cop i volta assumeixen la representació màxima del país i es transformen en autèntics defensors de les institucions. Segurament, si en comptes d’aquesta llista tan singular el president Pujol hagués tingut un hereu a la primera, les coses no haurien pogut anar cap aquí. En tot cas, amb càlculs i amb paciència es pot mirar de governar un altre quart de segle. Segurament és una manera eficaç. Però així no s'obté la independència.

Federalisme

El federalisme s'ha contraposat a l'independentisme però al mateix temps ha estat una expressió profunda per intentar dotar Catalunya d'autogovern. L'essència del federalisme és la distribució

16

de poder. Però el federalisme ha sigut sempre un projecte per a Espanya. I això exclou la independència. El federalisme té dos problemes bàsics que poden fer que, paradoxalment, es converteixi en l'origen compartit d'un programa per a la independència. El primer problema és que el gruix més notable de federalistes espanyols està format per catalanistes. No per catalans només, sinó per catalanistes, hereus del catalanisme polític regeneracionista i convençuts de la distribució de poders i de la necessitat que Catalunya tingui un autogovern potent. Però un projecte per a Espanya que només té força a Catalunya no té futur. El federalisme no té futur perquè els federalistes de la resta d'Espanya han desaparegut o s'han espantat o no hi han sigut mai. El federalisme espanyol és una quimera del catalanisme polític. El segon problema és que els federalistes catalans van tenir el seu esplendor quan el president Maragall va aconseguir que s'aprovés un nou Estatut d'Autonomia. Ell mateix va declarar que aquell era, d'alguna manera, l'últim intent. O sigui que el federalisme s'ho jugava tot a una sola carta i deia en veu alta que era l'última. Això hauria pogut fer entendre als federalistes de la resta d'Espanya que s'havien de despertar però o no van entendre el missatge o no s'ho van creure o van intuir que els catalans, una vegada més apostarien per l'estabilitat, sobretot perquè els partits polítics més importants no volen començar una cursa cap a la independència sinó un camí lent i parsimoniós que els permeti que tot segueixi igual. El president Montilla ha recordat aquella aposta en diverses ocasions. Quan s’ha referit al risc de desafecció advertia al federalisme espanyol que si no jugava amb el federalisme català,
17

aquest últim no podria contenir (ni potser voldria) el corrent de fons a favor de la independència. L’editorial conjunt de dotze diaris a favor de l’Estatut d’Autonomia i el suport que va rebre de moltes institucions, entitats i persones, no és la prova que l’autonomisme sigui l’única opció sinó la confirmació que és l’última vegada que aquesta carta es posa a la taula. Un article firmat per 62 articulistes al cap d’uns mesos repeteix l’advertiment. Si el Tribunal Constitucional retalla l’autonomia catalana de tal manera que la situa a l’any 1979, els catalans no tindran més remei que optar entre l’acceptació d’aquesta nova situació regressiva o la secessió. Avisos i més avisos que no escolta ningú perquè la política catalana ha perdut credibilitat en la seva relació amb la resta d’Espanya. La idea instal·lada durant molts anys és que després d’estirar la corda, els catalans sempre acaben pactant. El tacticisme i el peix al cove s’han convertit en el missatge més ben comprès a les institucions de l’Estat. La carta de l’última aposta torna marcada perquè allò que el Parlament va votar i el poble va refrendar depèn d'una desena de jutges. Que han decidit fer servir les tisores i que no han amagat que la seva era una decisió politica. Per això han repetit fins a fer-se pesats que es tractava de defensar la unitat indissoluble d’Espanya. És una bestiesa (es pot dir de moltes maneres però així s’entén a la primera) plantejar que la unitat d’un Estat sigui indissoluble per decisió de cap tribunal. Totes les unitats polítiques poden canviar de forma. També eren indissolubles els estats que acollien Lituània, Txèquia, Croàcia... Els Estats no són o no dissolubles perquè uns jutges ho escriguin molts cops seguits. És una bestiesa solemne i sembla mentida que
18

l’hagin escrita persones cultes.

Parèntesi: la qüestió de la sentència

Quan es diu que s'ha d'acatar la sentència que el Tribunal Constitucional ha dictat es fa una certa trampa. No s’ha constituït cap estat independent sense incomplir algun reglament o desobeir alguna ordre. Per obtenir la independència s'ha d'esberlar l'estabilitat

constitucional. Implica un canvi en l'ordre establert. Un canvi d'aquesta naturalesa no acata l'opinió d'una desena de jutges. Ni d’un centenar ni d’un miler.

La llavor independentista en el federalisme

Quan el federalisme va acceptar que s'ho jugava a una carta, en el fons va fer una aposta indirecta per l'altra alternativa. Per això té sentit pensar que el federalisme, potser sense voler-ho, és una llavor fecunda de l’expansió actual de la voluntat independentista. Les enquestes semblen confirmar-ho quan revelen que l’increment de l’opinió favorable a la secessió prové en bona mesura de votants del federalisme oficial. D’aquí a uns quants anys es veurà fins a quin punt era important que es produís una alternança al govern nacionalista conservador que va dirigir el país un quart de segle. Sense l’arribada al govern dels federalistes, el mapa no s’hauria bellugat, no s’hauria reformulat

19

l’Estatut, no s’haurien generat les tensions i el corrent de fons no hauria aflorat. Als federalistes els han transformat com a mínim tres situacions que es poden descriure amb brevetat. La primera és que potser l’hàbit no fa el monjo però déu-n’hi-do de la seva capacitat d’influència. Els federalistes s’han vist empesos per la seva condició de màxims representants de les institucions catalanes. El mateix president de la Generalitat, un home nascut fora de Catalunya i castellanoparlant, s’ha alçat com un defensor robust de l’autogovern i la personalitat de Catalunya i això li ha estat reconegut per tothom, a la vegada que s’admet sense embuts que per a molts ha sigut una sorpresa. La segona situació és que negociar amb el govern central des del govern català posa en evidència que els desacords no són sobre matèries concretes, discutibles amb parsimònia, sinó sobre els conceptes fonamentals de l’autonomisme i el federalisme. En les seves confrontacions amb el govern espanyol, el govern català ha confirmat que allò que el separa dels seus correligionaris socialistes no són detalls tècnics sinó la visió profunda de com ha de ser una Espanya en què Catalunya es trobi còmoda. Aquesta realitat ha explotat al rostre dels federalistes. I la tercera és que moltes persones que donen suport al federalisme s’han habituat a veure com els defensors d’aquest projecte governen en coalició amb l’independentisme oficial. Encara més: sense aquesta coalició, els federalistes no haurien governat mai. Tinell. Sense l’alternança, tot això no hauria estat possible. Amb tota El canvi de govern només va ser possible perquè l’independentisme oficial i el federalisme oficial van firmar un pacte al

20

probabilitat, si Catalunya aprofita bé l’oportunitat que s’ha obert, el federalisme passarà a la història com un dels motors que van impulsar el país cap a la independència. Diverses persones que han tingut un paper rellevant en la construcció del catalanisme federalista escriuen articles i fan declaracions que demostren el seu acostament a la idea que la independència és l’única solució.

L’immobilisme

Aquest és un dels grans problemes de l'independentisme i no li és atribuïble de forma directa. És una responsabilitat del context. Als partits polítics no els solen agradar els canvis (excepte el canvi de govern quan ells són a l'oposició). En general, tendeixen a mantenir les estructures. Són

conservadors i no aposten per grans transformacions que puguin modificar el paisatge electoral. Per això Catalunya no té una llei electoral i per això els ciutadans estan mal representats al Parlament. A més, el conjunt de la societat també és conservadora. Els canvis sempre costen més que l'estabilitat. Per tant, l'empresariat, el sindicalisme, les universitats i les persones que ja no són joves tendeixen a ser partidaris de conservar. Sobretot, si aquest statu quo aporta avantatges molt grans. Observem-los breument. Per als nacionalistes, la condició d'autonomia sempre insatisfeta és el paradís. És l'estat d'ànim ideal per atraure masses de votants.

21

Per als independentistes, és una manera de distingir-se dels nacionalistes. Per a tots els altres, aquesta situació comporta la gran comoditat d'allò que ja és conegut. Però passar de ser una autonomia espanyola a un estat independent implica per força un trencament del statu quo. No hi ha més remei. Per fer una truita s'han de trencar els ous. Però si el que passa és que no hi ha ganes de fer la truita no caldrà que ningú s’afanyi a trencar els ous. Podria ser que a la majoria dels partits polítics no els interessés la independència, encara que comencés a interessar a una gran part dels seus votants.

Fraccionisme

L’independentisme ha crescut. Va sortir del seu refugi en partits extremistes, es va estendre a l’esquerra moderada, ha arribat a disposar d’un partit que representa l’independentisme oficial i conviu d’amagatotis, segons la conveniència, en sectors rellevants del nacionalisme oficial, sota etiquetes ambigües o de dissimulació. Però tot aquest conjunt pateix a més una tendència permanent cap al suïcidi de l’opció real a causa d’instints fratricides.

22

Valguin com a prova uns quants detalls observats, sense entrar en cap anàlisi més a fons perquè no és la intenció d’aquest text anar més enllà d’anotar els problemes que envolten el fenomen. Un eurodiputat de l’independentisme oficial ha publicat un article sobre un cas històric triat amb intenció: un independentista holandès que després de molts anys de lluita va ser condemnat a mort pels mateixos independentistes, acusant-lo de ser massa tebi. Quasi a la vegada apareixia que un manifest, la firmat per presentació una seixantena d’una de persones, proposava candidatura

independentista unitària a les eleccions autonòmiques de 2010. L'endemà mateix d’unes consultes populars per a la

independència de Catalunya, celebrades a 170 municipis del país, els organitzadors discuteixen en una emissora de ràdio i es deixa veure de seguida que hi ha dues posicions: d’una banda, els que sostenen que s’ha d’avançar amb una proposta legal que porti cap a la independència i, d’una altra, els que volen recollir l’estat d’ànim creant un altre partit polític. Pocs mesos abans, durant l’Onze de Setembre, un grup

d'independentistes que celebra un acte al Fossar de les Moreres expulsa un altre grup independentista que hi acaba d’arribar perquè considera que aquest altre grup no és prou independentista per ser allà amb ells. Les proves que l'independentisme tendeix a fraccionar-se es podrien agrupar en una llista que seria molt llarga. Com és possible que un objectiu que tendeix a dividir els que hi creuen s’arribi a complir?

El somni

23

Aquest és el problema més greu de tots. Cada vegada que es presenta la independència com una mena de somni, com un desig més sentimental que pràctic, s'allunya la possibilitat real d'obtenir la independència. Cada vegada que es planteja com una opció irreal, el que es fa és amagar el cap sota l'ala. Quan es diu que només és un somni ens estalviem de respondre les preguntes bàsiques, les que es fa tothom i les que no respon gairebé ningú. Aquestes preguntes s'han de respondre en un pla, de forma clara. Però en comptes d'això, en comptes d'afrontar les preguntes adequades, se’n fan d'altres, se separa les preguntes que no són prou “independentistes”, es fracciona cada grup nou que sorgeix i tothom acusa l'altre per intentar guanyar espai en el mapa polític. I si en comptes de mirar el mapa politic mirem com es fa un estat? I si en comptes de dir que “és un somni” ens despertem d'una vegada? Sempre que es posen dates es comet el mateix error. És com si es digués: “no ara, no es el moment, ja el serà el moment el 2014 o el 2024 o el 2714”. És absurd. Si es creu en la independència es comença a treballar avui, sense altres distraccions. I mentre no s'aconsegueixi, s'intenta cada dia. Fins que s'aconsegueixi. La resta són excuses de mal pagador, mentides interessades i trampes tacticistes.

24

GUIA DE SOLUCIONS

Resoldre els problemes

Els problemes que s’han exposat fins aquí poden tenir una solució. No deu ser fàcil resoldre’ls tots ni fer-ho en un temps breu, però intentar superar-los és l’única manera honesta d’acostar-se a la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent d’Europa. Seria arrogant pretendre oferir cap solució aquí, però sí que té sentit intentar descobrir possibles pistes. Si no fóra decent ni prou rigorós presentar una proposta de solució, valgui com a gest de gosadia un assaig d’orientació. Des de quina perspectiva s’haurien d’acarar aquests problemes?

Punt de sortida

La visió del somni i la majoria dels projectes independentistes tacats per colors polítics diversos comparteixen el mateix defecte principal: observen la independència com un punt d’arribada. N’hi ha que hi posen data, n’hi que esperen que ja s’hi arribarà sense fer res i n’hi ha que calculen fins a a quin punt aquests corrents els aporten suport electoral. Però tots apunten cap a la mateixa direcció. La independència és un objectiu llunyà, més o menys possible, més o menys desitjat, més o menys suggerit o al·ludit, més o menys instrumentalitzat com a

25

amenaça per negociar. I aquest és l'escull central. La independència no pot ser un punt d'arribada. Només és el punt de sortida. No és el final perquè no s’acaba res. És el principi, perquè tot comença.

Objectiu comú

Si la independencia no es un punt d'arribada sinó el punt de partida, la resta de qüestions es poden deixar córrer. Per tant, no es tracta de dibuixar un futur imprecís sinó d’intentar assolir un objectiu immediat. No es tracta de confrontar models de societat perquè aquesta és una qüestió que els ciutadans del nou estat ja decidiran cada quatre anys a les eleccions. No es tracta de dividir i foragitar ciutadans sinó de sumar el màxim possible de conviccions i unir persones. No es tracta d’insultar sinó de seduir. No es tracta de calcular sinó de voler. No es tracta de vendre fum sinó d’encendre la llar de foc. No es tracta d’apartar a ningú sinó de convidar a tothom. No es tracta de creure que som una nació millor que cap altra

26

sinó d’estar d’acord amb el fet que hem de ser un estat independent.

Independentisme oficial

L'independentisme ha de saber morir per triomfar. El primer dia del nou estat, l’independentisme deixa d’existir. Quan Catalunya és un país independent, no hi ha independentisme. La independència no serà possible si l’independentisme no assumeix d’entrada bandera. Els independentistes oficials han d'acceptar que l'endemà de la independència ja no hi seran com a partit independentista i que si volen ser-hi haurà de ser d’alguna altra manera i potser estaria bé que sabessin quina altra cosa voldran ser i que ho expliquessin a tothom. Per ser clars, transparents i honestos. aquesta missió de sacrifici. Ha d’entomar la seva provisionalitat, afirmar-la amb claredat i fer d’aquest sacrifici la seva

Extremisme

Els extremistes han de renunciar a les seves idees d'extrema esquerra o d'extrema dreta per aconseguir la independència i han d’acceptar que després, quan Catalunya sigui un estat independent, tindran la seva oportunitat de convèncer els electors amb els seus programes electorals. El més probable és que siguin sempre opcions minoritàries. Ho han d’acceptar. Si volen créixer alimentant-se del corrent de fons

27

independentista no ho aconseguiran i a més debiliten les opcions reals de la independència.

Nacionalisme oficial

Els nacionalistes han d'acceptar que l'endemà de la independència ja no s'hi valdrà a fer de nacionalista perquè la independència serà molt més que el seu projecte ambigu o sobiranista o autonomista o el que sigui. Haurien d’aclarir què volen ser l’endemà de la independència. El més probable és que els seus tres grans corrents (liberalisme, socialdemocràcia, democràcia cristiana) es posicionin d’una altra manera en el mapa polític. Si el nacionalisme oficial no està disposat a córrer aquest risc, sempre preferiran posar pals a les rodes d’una opció real d’independència.

Pancatalanisme

Els pancatalanistes han d’aceptar que la qüestió central de Catalunya és aconseguir la seva independència i que els altres territoris ja prendran les seves decisions quan vulguin. Mentre no facin aquesta renúncia expressa, debiliten l’opció real de la independència tenyint el projecte d’agressivitat i expansionisme.

Federalisme oficial

28

Els federalistes han d’acceptar que el seu projecte està liquidat perquè una Catalunya independent no es dedica a repensar Espanya.

Polítics

Els politics en conjunt han d’acceptar que es trastoca el statu quo. Per començar, es modifica de forma radical un eix que ha centrat la política catalana durant molt de temps. L’anomenat “eix nacional” desapareix. En un país independent, sol haver-hi opcions socialdemocrates (i els corrents més a l’esquerra, que solen posar l’accent en qüestions morals, mediambientals i socials) i opcions conservadores i liberals (amb els corrents més a la dreta, que solen posar l’accent en assumptes com ara la immigració, els valors religiosos i les qüestions morals). L’eix social de la política és el determinant en un país

independent, a banda de les capacitats de cada opció per saber convèncer els electors de les seves virtuts com a governants. Però ja no hi ha uns bons patriotes i uns mals patriotes. No hi ha uns “dolents espanyolistes” i uns “bons catalans”. Aquesta taca que distorsiona el paisatge polític queda eliminada. El nacionalisme oficial, primer beneficiari de la situació actual, ha d’estar disposat a aquest canvi. Ha d’acceptar que l’eix que l’ha fet victoriós ja no hi serà i ha d’estar disposat a sobreviure en el nou “mercat de vots” sense recórrer a aquesta palanca d’èxit.

29

Si no ho accepta, actua contra l’opció de la independència. O el nacionalisme oficial està disposat a aquest salt crucial o el nacionalisme oficial és un factor contra la independència. Dependrà dels nacionalistes i dels independentistes oficials entomar aquests sacrificis electorals. En realitat, la independència seria un gan avantatge per als partits polítics que no es troben còmodes en aquest “eix nacional” i que preferirien situar-se, com a la resta de països democràtics europeus, en l’eix social. Per a aquests partits, que la bandera ja no fos una qüestio electoral seria un considerable alleujament. De fet, el PSC hauria de ser el partit més interessat, en termes electorals, en la situació política d’una Catalunya independent. Però no fa l’efecte que els seus dirigents siguin gaire partidaris, ara com ara, d’aquest càlcul.

Aturar el rellotge polític

Si la independència se situa com un somni o un objectiu a llarg termini (com a punt d’arribada), no s’hi arriba sinó que s’aprofita l’avantatge tàctic del recorregut parsimoniós i potser inacabable. Si se situa com un objectiu immediat, totes les accions s’enfoquen a aquest objectiu únic i tothom accepta que la resta de qüestions ja es discutiran de forma democràtica en el nou estat independent. El model de societat, la mena d’estat, les lleis que hi haurà, tot això queda per a després. Si la indepenència es cobreix amb idees politiques es perjudica la seva opció real. Si els extremistes d’esquerra i de dreta vinculen els seus objectius polítics a la independència, la bloquegen.

30

Si

esquerres

i

dretes

dirimeixen

qui

gestiona

el

procés

d’independència, l’obstaculitzen. Si els somiadors i idealistes pretenen que la indepèndència sigui un port d’arribada, la converteixen en un miratge. S’ha d’aturar el rellotge polític de forma provisional. Tan provisional com sigui possible. El temps necessari perquè es consolidi el projecte. És clar que per accedir a aquest rellotge, és necessari que abans l’independentisme deixi de centrar-se en ell mateix i posi el focus en la independència. De manera que el debat sobre l’independentisme deixi passar el debat sobre la independència. Perquè es puguin avaluar els inconvenients i els avantatges. Presentar els beneficis de la independència en comptes dels suposats beneficis de l’independentisme seria un primer pas. N’hi ha una llarga llista possible, però serà suficient si s’apunten, a tall d’exemple, plans diferents on aquest debat ja va situant-se.

Avantatges polítics

En un estat independent, l’eix social és clau en el debat polític. La política catalana es normalitzarà quan siguem un país independent. Aquells que han trobat dificultats per defensar els seus punts de vista perquè “l’eix nacional” cobria la seva proposta trobaran per fi l’oportunitat de poder dir qui són. I aquells que han galopat damunt
31

de “l’eix nacional”, hauran de dir qui són i quines propostes tenen. Els partits polítics que es mouen amb incomoditat en aquest eix haurien de ser els més interessats a definir un nou mapa electoral en un país independent. El panorama polític s’aclareix i el paisatge electoral es

democratitza.

Avantatges comunitaris

Els ciutadans que viuen a Catalunya han viscut pocs debats reals sobre qüestions que a la resta d’Espanya es presenten com un conflicte. La presència del català a l’ensenyament, per exemple. O la convivència de les dues llengües, tot i que en molts àmbits el català sigui quasi exclusiu (com als rètols dels carrers i carreteres). O la supervivència del català, tot i la presència massiva del castellà als mitjans, la justícia i molts altres àmbits. En un estat independent, la capacitat de cohesió no tindria els vincles tan estrets amb la discussió que es produeixi fora del país.

Avantatges relacionals

A més, sense confrontació amb la resta d’Espanya, és l’ocasió per trobar una relació profitosa, afectuosa i molt pròxima amb la nova Espanya (nova perquè és una Espanya sense Catalunya). És la millor oportunitat perquè Catalunya contribueixi amb Espanya, perquè s’hi agermani, perquè hi col·labori, perquè siguin països aliats i còmplices

32

en el terreny internacional. La independència és la millor oportunitat per convertir Catalunya i Espanya en nacions amigues, cosines germanes, bones veïnes i sòcies de confiança.

Avantatges estratègics

Un país que tot el dia acusa l’estat del qual forma part dels seus mals és un país que emmalalteix. Perd capacitat d’ambició, corre el risc de tornar-se un simple negociador, sense objectius propis. Corre el risc de fer el ploricó en comptes d’innovar. Corre el risc de deixar de pensar en el futur perquè sempre batalla contra el present. Un país que sempre està de mal humor no s’adona de les seves possibilitats. Un país que sempre dóna la culpa als altres no s’atura a pensar quan s’equivoca. Un país que sempre negocia es torna tacticista i perd capacitat estratègica. La independència permetrà per fi superar aquests obstacles. No per ser millors sinó per ser com sapiguem ser. Sense queixes ni laments, sense frustracions ni desencís.

Avantatges col·lectius

Catalunya no progressa prou perquè dedica molta energia social, molt de temps polític i una quantitat ingent de persones i talent a

33

negociar. No podem passar més temps negociant traspassos. Un país independent té la xarxa de trens que pot tenir. Un país independent té els aeroports que pot tenir. Un país independent té el finançament que pot tenir. Un país independent arriba als acords que pot amb els

distribuïdors de cinema. Un país independent no depèn de la sentència d’un tribunal constitucional que no sigui el d’aquest país independent. El victimisme només té utilitat pràctica en moviments tàcticistes. Serveix molt bé a una vocació immobilista. Però el victimisme és una tenalla que impedeix el creixement econòmic, social i moral d’un país. Una Catalunya que tot el dia es queixa, reclama, pacta, es queixa de nou, insisteix en la reclamació i torna a pactar no té possibilitat d’excel·lir com a país, no proposa un panorama clar a l’economia i no desperta la imaginacio més enllà de més artificis tàctics. Malviu en un bucle. S?amaga en un carreró sense sortida. Catalunya ha de sortir del bucle. O s’hi ofegarà. Avantatges econòmics

Un estat independent no disposa de marges gaire diferents dels que es poden veure en el context actual dels mercats, però és obvi
34

que la capacitat d’un estat europeu és superior a la d’una autonomia espanyola. No es tracta de repetir que al capdevall no tindrem gaire poder sinó d’entendre que serà més que ara i semblant a molts d’altres. I ja n’hi ha prou amb això. Hi ha molts treballs d’estudiosos, llibres, articles i fins i tot produccions audiovisuals que demostren la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent i sembla que aquest és un avantatge percebut de forma clara per bona part de la societat. Però la realitat supera aquest avantatge. No es tracta de ser independent per ser més ric. Es tracta de ser independent per poder ser tan ric o pobre com sapiguem ser.

Avantatges morals

Aquest és un element clau, que no es té prou en consideració. Catalunya s’ha acostumat a repetir que no la deixen ser el que podria ser. Els catalans s’han acostumat a la idea absurda que serien diferents i l’ànima del país ha emmalaltit a causa d’aquesta quimera. “Si poguéssim...”, escriuen i copien molts analistes i

comentaristes del país. Però amb aquest recurs només allunyen la possibilitat que el país afronti de veritat els seus conflictes i miri de resoldre’ls, aparten l’opció de repensar les ambicions i provar d’acostar-s’hi. Catalunya ha perdut voluntat de ser perquè s’ha acostumat a queixar-se que no la deixen ser i amb aquest pretext ha deixat de

35

pensar què vol ser. La independència esbandeix d’un cop totes les disquisicions que entretenen l’energia política i permet que el país comenci a parlar de debò d’allò que vol com a país.

Concrecions

Un país que ja ha superat l’estadi de les preguntes abstractes i que abandona el victimisme, aquest truc d’acusar els altres de la teva impotència, es pot concentrar en les concrecions. Alliberat dels debats sobre la seva naturalesa com a pais, el país podrà debatre amb naturalitat sobre infraestructures, ocupació, habitatge, medi ambient i el que convingui. La independència es presenta com una abstracció quan en realitat pot ser el pont que dugui el país des de l’abstracció cap a les concrecions. I Catalunya necessita com el pa que menja entregar-se amb passió a les concrecions d’una vegada per totes.

Conviccions

Una de les característiques fonamentals de l’estat d’ànim català és la falta de fe en les possibilitats d’aconseguir obejctius. Acostumats a la idea que el futur és una mena de somni ambigu i

36

impossible de concretar, els catalans tendeixen a deixar de creure en les seva capacitat, que no és superior a la de cap altre estat independent però no és tampoc inferior. Superat l’estadi del somni impossible, hi ha la possibilitat que la consecució d’objectius més a l’abast i concrets contribueixi a dotar de més energia la convicció de poder aconseguir objectius.

Canvi de perspectiva

Com que la qüestió de la independència es tracta sovint com si fos la qüestió de l’independentisme, no es fan les preguntes adequades sinó que es posen sobre la taula tot de qüestions que en realitat no són sobre la independència sinó sobre l’independentisme. Per això, s’acaba parlant de l’odi visceral, del tarannà trabucaire, de l’extremisme, de l’oficialisme independentista, de l’ambigüitat, de la dissimulació. S’ha deixat la qüestió de la independència en el terreny de la política i a mans dels polítics (amb tots els seus defectes) en comptes d’entrendre que el primer pas és ”aturar el temps polític” i en comptes de veure que la independència ha de ser i només podrà ser un projecte social. Qui de debò vulgui aconseguir la independència sap que només es podrà fer aquest pas si és un projecte majoritari.

Despolititzem la independència

37

La independència s’ha de separar de l’extremisme, de l’odi, del minoritarisme i ha d’interessar una majoria. Ha d’interessar els empresaris i els agents econòmics i les preguntes que aquest sector es fa són les que s’han de contestar en comptes de respondre amb desencert les preguntes que es formulen en el camp polític. Ha d’interessar els agents socials i s’ha de respondre a les preguntes que aquests formulen. Ha d’interessar una majoria de ciutadans, més enllà del seu lloc de naixement o del lloc de naixement dels seus pares. Ha d’interessar una majoria, més enllà de la seva preferència política per les opcions de dreta, de centre o d’esquerra. Ha d’interessar els joves i els grans, més enllà de consistir en una mena d’estadi natural de la joventut rebel que s’amanseix amb el pas dels anys. A més, no hauria de preocupar als ciutadans de Catalunya que no són partidaris de la independència. El projecte no els pot espantar i per això fa falta respondre preguntes bàsiques que aquests ciutadans fa temps que plantegen. No hauria de preocupar als estats europeus que ja existeixen com a països independents i per això s’haurien de contestar les preguntes que es poden fer. La independència no és possible sense una acció àmplia en el camp de la política però no és possible tampoc si és només un afer polític, que depèn només dels polítics. Per tenir èxit, s’ha de despolititzar i socialitzar-se, estendre’s a tota la societat. No serà mai d’interès majoritari si es queda en el terreny polític.

38

Desnacionalitzem la independència

A més de despolititzar-se, la independència s’ha de divorciar del nacionalisme i fins i tot del catalanisme. La independència s’ha d’alliberar de la faixa ideològica. S’ha de separar del tot de l’essencialisme i de la pretensió absurda que existeix un tarannà català, una manera de ser de Catalunya que justifica la seva voluntat de ser independent. Catalunya no vol ser independent perquè tingui una manera de ser determinada. Per dues raons. Primera: perquè no és veritat. Catalunya no té una manera de ser sinó que en té cinquanta, o mil o set milions. Sovint, hi ha hagut representants d’una “manera de ser” concreta que han pretès i pretenen que el país ha de ser com ells l’intepreten. Això val per aquells que han cregut que Catalunya havia de ser un país inspirat en el personalisme d’arrel catòlica, per aquells que han cregut que Catalunya havia de ser una socialdemocràcia modèlica inspirada en l’experiència escandinava o per aquells que han cregut que Catalunya és preferentment laica o preferentment creient o preferentment preferentment preferentment el que sigui. municipalista multicultural o o o preferentment preferentment preferentment comarcalista restrictiva solidària o o o

internacionalista

preferentment liberal o preferentment conservadora o preferentment

39

Si es discuteix com hauria de ser Catalunya, no es decideix què ha de ser. I tothom ha d’acceptar d’entrada que Catalunya sigui com vulgui. Si resulta que el nou país independent és una Catalunya conservadora (i ja ens entenem amb aquesta simplificació), els que donin suport a les idees d’esquerres s’hauran d’espavilar per convèncer els electors, com passa a qualsevol país, en comptes de donar per fet que ells representen un sentit majoritari. Si resulta que el nou país independent és una Catalunya progressista (i ja ens entenem amb aquesta simplificació), els que donin suport a les idees de dreta s’hauran d’espavilar per convèncer els electors, com passa a qualsevol país, en comptes de donar per fet que ells representen un sentit majoritari. El més probable és que els uns i els altres tinguin etapes de govern i d’oposició, com sol passar a les democràcies europees. La segona raó, si en calgués cap altra després de la constatació que l’existència d’aquest tarannà únic és una falsedat, és que un sol tarannà no estendrà mai un projecte majoritari i la independència només és possible si té un suport ampli.

LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA

El pinyol de la qüestió

S’ha de transformar tota la càrrega negativa que els problemes de l’independentisme han traslladat a la idea de la independència en una única qüestió, el pinyol de l’assumpte. I oblidar-se de la resta, si

40

més no provisionalment. La independència no és un somni ni és un acte de venjança ni pot provenir de l’odi ni es pot basar en conviccions de supremacia. La independència no és un acte contra Espanya. La independència no és un cop de puny a la taula. La independència no serveix per decidir el model de societat. La independència no serveix per protegir el medi ambient. La independència no és un estrategema per ser més rics. La independència només és una cosa. Només una. I només tindrà opcions reals si tothom entén que es tracta d’aquesta única cosa. La independència només consisteix a canviar la forma jurídica de Catalunya.

La forma

La independència vol dir que Catalunya deixa de ser un territori espanyol amb autonomia per passar a ser un estat independent d’Europa. Només vol dir això. No implica per força qüestions sentimentals (que tendeixen a ofuscar el debat) ni cap tipus d’ideologia dominant (no pot ser

41

patrimoni de cap ideologia si vol ser un projecte majoritari). No implica confrontacions bel·licoses ni idees nacionalistes. Només és un canvi d’estat jurídic d’efectes mundials. Es tracta de presentar-se al món sota una altra forma jurídica: la d’un país independent, amb la seva constitució i el seu sistema democràtic. La resta de qüestions només embruten el debat. Centrem-nos en el pinyol. Centrem-nos a aconseguir aquest canvi de situació jurídica. Si es tracta “només” d’aquest canvi de forma, vol dir que és assequible i que per assolir la nova condició cal un pla, concret i possible, allunyat de sentimentalismes i somnis, de reivindicacions victimistes o reclamacions basades en drets històrics. No es tracta de justificar les raons del passat sinó de traçar els passos immediats. Aquesta és la diferència fonamental entre continuar parlant d’independentisme o començar a fer possible la independència.

Parèntesi: la resposta a la sentència

Una altra prova que la independència no és cap port d’arribada sinó el punt de sortida, obstaculitzat per interessos polítics tacticistes, és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Hi ha dues reaccions anotar. D’una banda, la reacció civil, que va consistir en una manifestació
42

per

repetir

una

declaració

més

simbòlica

que

amb

efectes

transformadors del stato quo. Amb el lema “Som una nació” ja hi va haver una convocatòria l’any 1981, que va acabar amb un acte massiu a l’estadi de FC Barcelona. Aquela vegada també hi havia el suport gairebé unànime dels partits polítics. No s’entén quin és el viatge si al cap de quasi trenta anys anys es torna a dir el mateix en comptes de fer un salt senzill però radical. Però el manifestants, més d’un milió segons la Guàrdia Urbana de Barcelona i més d’un milió i mig segons els convocants, no cridaven: “Volem l’Estatut”. Aquesta vegada no. El crit que es va escolar més demanava la independència. En comptes de reafirmar si som o no una nació (que és un assumpte poc rellevant) es tracta d’afirmar que volem ser un estat independent d’Europa (que és un assumpte del tot rellevant). Per una altra banda, la reacció política va posar en evidència una gran paradoxa. El federalisme oficial (i també el nacionalisme oficial) s’han referit sovint a la independència com un “carreró sense sortida”. Doncs bé, després de la sentència els partits polítics han demostrat amb la seva resposta que totes les opcions són un carreró sense sortida... totes menys la independència. El federalisme proposa renegociar els articles retallats amb el Govern espanyol, per recuperar el màxim de capacitat. És un projecte a mig termini que ens abocaria a discutir, negociar, pactar i a quedar atrapats al bucle de sempre, perdent energia i talent per recuperar un percentatge mínim de l’articulat perdut sense comprendre que la qüestió no és aquest o aquell article sinó el fet en ell mateix que uns jutges decideixin per damunt dels parlaments i dels referèndums. El nacionalisme també s’apunta al bucle però ho fa amb una mica
43

més de vivacitat, proposant que l’objectiu sigui el concert autonòmic. No hi ha cap raó per creure que s’aconsegueixi mai però la idea expressada consisteix a passar uns quants anys més negociant, discutint, pactant, quedant atrapats al bucle encara que el bucle es disfressi de pas agosarat. Són carrerons sense sortida. La independència és en canvi una sortida del bucle.

44

UN PLA PER A LA INDEPENDÈNCIA

Un pla clar

Cal un pla per a la independència que sigui clar i net, que s’entengui, que respongui les preguntes bàsiques, que tingui com a data la immediatesa, que tingui un sol objectiu i que no el modifiqui amb matisos de cap color. Fa falta gent que el prepari, gent que l’escrigui i que també en redacti síntesis comprensibles. Fa falta gent que el defensi davant de la ciutadania i gent que gosi aplicar-lo a mesura que sigui possible. Vet aquí el que fa falta: determinació, intel·ligència, seducció i gosadia. No fa falta ser dels uns o dels altres, d’aquí o d’allà. Tot el que fa falta és gent disposada a fundar un nou estat d’Europa, persones de totes les edats i condicions que vulguin compartir l’oportunitat històrica de veure néixer un nou país a Europa i de ser-ne els principals protagonistes.

Sacrificis necessaris

Les persones que redactin el pla ja trobaran l’expressió adequada, però per aconseguir obejctius reals, al contrari que per tenir somnis impossibles, s’ha d’estar disposat al sacrifici. Fins i tot els infants saben que no es pot tenir tot. No es guanya mai tot.

45

Per això és absurd dibuixar un somni. Els somnis són això, somnis. Construir una realitat diferent demana molta més concreció, molta més tenacitat i molta més capacitat de sacrifici. Des de posicions extremistes, polititzades, tacticistes o idealistes és impossible estar disposat al sacrifici. Si no hi ha moltes renúncies, la independència no és possible. Els polítics han de renunciar a controlar el procés en exclusiva. Els ideòlegs han de renunciar a vincular la independència amb les seves preferències polítiques. Els pancatalanistes i els extremistes han de renunciar a

l’idealisme. I el conjunt de les forces que ara participen d’aquest corrent de fons han de tenir encara molta més capacitat de sacrifici. Per una raó òbvia: quan dibuixes un somni, ho vols tot sense renunciar a res. Quan de debò et proposes un objectiu, t’assegures d’aconseguir-lo i et concentres en allò que és possible. Ser possibilista sempre s’ha contraposat a ser independentista però la veritat és que la independència només es pot aconseguir si es fa un exercici sever de possibilisme.

Afirmació d’inici

46

Si de debò volem ser un país independent (fins al límit que un país pot ser independent en l’Europa actual) hem de dir d’entrada que això és el que volem. Sense aquesta afirmació és impossible començar. Tot seguit, cal expressar aquesta voluntat en un pla, concret, tangible, comprensible, que doni resposta a les preguntes. I és imprescindible que aquest pla deixi clar a què estem disposats per aconseguir la independència. El pla ha d’incloure els sacrificis. No és aquí on s’han d’anotar, perquè forma part de la feina dels impulsors del pla l’anunci d’aquests sacrificis, però potser sigui una pista adequada una primera llista dels més importants.

Renúncies formals

Què passaria, per exemple, si el pla per a la independència deixés molt clar que el nou país independent renunciarà de forma expressa, a la seva mateixa Constitució, a cap intent d’injerència en altres llocs de parla catalana, més enllà del suport comprensible a acadèmies i institucions de la llengua compartida? Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que el nou estat independent serà bilingüe i multicultural, renunciant a les idees d’hegemonia del català i a les idees de “recatalanització” de Catalunya?

47

Acceptacions formals

Què passaria si el pla per a la independència proposés alguna forma de relació establerta, i renovable mitjançant algun ritual protocolari, amb la corona espanyola, de l’estil que regeix en les relacions als països de la Commonwealth, posem per cas? Què passaria, per exemple, si el pla per a la independència deixés molt clar que al nou país independent establiria un periode de 25 anys (o els que fos) durant els quals, de forma paulatina, aniria reduint les seves contribucions a les finances de l’Estat espanyol mitjançant un acord de solidaritat? És a dir: si Catalunya digués a la resta d’Espanya que està disposada a contribuir fins i tot sense formar part d’Espanya, no hi hauria un argument vençut i l’esforç valdria la pena? I si es proposa que la independència no signifiqui una ruptura immediata de les contribucions als fons públics d’Espanya sinó l’inici d’un canvi acordat i seguit per etapes? Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que al nou país independent hi hauria dues llengües oficials i que tothom tindria el deure de conèixer les dues i el dret d’usar-les i es deixés clar que el model lingüstic a l’escola es mantindria com fins ara? Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que al nou país independent establirà acords preferents, perquè els considerarà amics prioritaris, amb els estats d’Espanya, Andorra i França? Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que el nou país independent demanarà l’adhesió a la Unió Europea el

48

mateix dia de la seva proclamació? No són tots els exemples que es podrien emprar però serveixen per veure amb claredat que la independència ha de ser possible i que això implica la renúncia al maximalisme i un exercici d’imaginació possibilista. El pla ha de contenir elements clars que facin veure que la independència no és un atac a ningú sinó una decisió ferma a favor d’un canvi de situació jurídica. I per tenir un suport majoritari ha de respondre a les inquietuds de persones molt diferents, no es pot sostenir tan sols en el nacionalisme o l’independentisme. Un pla que aspiri a un suport molt ampli ha de mostrar la disposició al sacrifici, ha d’exposar les suposades renúncies i ha de concentrar l’acció, amb rigor, en allò que és possible.

La manera

El pla també ha de descriure amb claredat quina és la fórmula. N’hi ha diverses i els autors del pla han de trobar-ne una que sigui millor i proposar-la. Fins ara, s’han exposat algunes possibilitats. El Parlament de Catalunya pot aprovar una declaració unilateral. El Parlament de Catalunya també pot plantejar una reforma constitucional que reconegui la independència de Catalunya i si no s’accepta actuar en conseqüència. El Parlament de Catalunya pot convocar un referèndum sobre la

49

qüestió (al marge que li sigui reconeguda aquesta capacitat, sempre es pot convocar una consulta prèvia per saber l’estat d’ànim abans d’una proclamació del Parlament). El que cal és trobar una fórmula possible. Hi és. Tot seguit, cal acordar que és “la fórmula”, l’única, la de tots (aquest punt no pot provocar divisions). El pla ha de contenir la formula i l’ha de dir proclamar. No és cap secret. No cal actuar amb precaució. S’ha de dir amb claredat quina fórmula es farà servir i com es farà.

Calendari immediat

El pla també ha d’incloure un calendari per aplicar la fórmula després de les pròximes eleccions si hi ha una majoria de diputats que hi estan d’acord, siguin del partit que siguin. Per tant, cal convèncer al màxim de diputats que les seves idees les podran seguir defensant sempre però que ara poden “aturar el seu rellotge polític” i votar a favor de la independència. Com a opció real, no com a somni ni com a venjança ni com a dibuix anticipat del model de país. Si no hi ha prou partits polítics que ho defensin, es pot llançar una candidatura civil, formada per independents i no polítics, que deixi clar a tothom que no són una altra opció política ni una alternativa sinó un mecanisme provisional que anuncia d’entrada la seva dissolució quan s’hagi assolit l’objectiu. Una candidatura sense “color polític” que digui amb claredat que

50

l’objectiu immediat és la independència. Immediat. I que deixi clar que l’endemà de la independència, i un cop elaborada la nova Constitució, tots els seus representants deixen per sempre la política. Per sempre. Perquè quedi clar que seran persones disposades a participar amb protagonisme en la fundació d’un país nou però que a canvi accepten que no en treuran mai cap profit i renuncien d’entrada, per tant, a tota mena de protagonisme més enllà de l’endemà de la independència.

Implicació dels dirigents polítics

Aquest pla ha de tenir el suport i la participació d’una o altra manera de polítics rellevants de tots els partits polítics o, si més no, de tants partits polítics importants (amb representació) com sigui possible. La independència no és possible si els partits amb més vots no hi donen suport o si dirigents polítics importants d’aquests partits amb més vots no s’hi comprometen. Cal que dirigents polítics que avui segueixen l’obediència dels principals partits apostin per a la independència i donin suport a aquest pla, encara que això els obligui a deixar el partit on ara militen. Cal que hi hagi dirigents polítics que demostrin el suport

51

transversal, ampli, majoritari. Cal que hi hagi polítics sense partit i grups polítics que diguin amb claredat que només existeixen amb aquesta finalitat. Necessitem diputats provisionals que vulguin anar al Parlament per aconseguir la independència i que després tornin a casa perquè a partir d’aleshores siguin els polítics de partit els que legislin i governin.

Primera oportunitat

Cal que el pla digui la fórmula però també és imprescindible que deixi clar que la data és ara. Ara vol dir a les pròximes eleccions. I si es fracassa, durant tota la legislatura l’únic objectiu dels diputats elegits perquè defensin aquest i apliquin aquest pla haurà de ser la comunicació del pla per buscar una majoria a les eleccions següents, i a les següents i a les següents... si fes falta. Tornar-ho a provar sense defallir, fins a obtenir la majoria necessària per aplicar la fórmula escollida, sigui quina sigu Però segurament no caldrà. Si l’independentisme deixa de ser el que és ara i es transforma en un pla per a la independència, i si es posa el focus en objectius immediats i s‘actua amnb possibilisme, la independència potser no es farà esperar gaire. Si, pel contrari, l’independentisme es manté com fins ara i res no

52

canvia, la independència es farà esperar per sempre més.

Calendari del procés

El pla no en té prou amb el calendari immediat i la fórmula. Necessita també un calendari del procés. Els seus autors ja trobaran la manera però sembla clar que ha d’incloure tres passos consecutius. El primer és la declaració d’independència, sota la fórmula escollida. El segon és el període constituent, que ha de ser breu, generós (la nova constitució ha de ser molt poc precisa, deixant que els legisladors posteriors hi introdueixin els canvis que creguin opotuns) i neutral (un text que permeti satisfacció general en comptes d’afavorir un corrent polític). La nova Constitució no pot ser una altra vegada una ocasió magnífica perquè els polítics catalans demostrin la seva tendència al tacticisme i a la defensa d’interessos partidistes per damunt dels interessos del país. Per això serà necessari que sigui un text on hi càpiguen totes les sensibilitats, un text ampli que permeti un país lliure. L’aprovació d’aquesta Constitució no ha de tenir per força un referèndum com a pas final si la fórmula triada fos la d’un referèndum secessionista. Però potser sí si s’ha elegit una altra fórmula. El tercer pas ha de ser la convocatoria d’unes eleccions parlamentàries per elegir el primer govern democràtic del nou estat independent.

53

El pla ha d’establir aquests passos i orientar el procés de forma clara, concisa i comprensible.

Format del pla

El pla ha de ser breu, concís, s’ha d’entendre, ha de dir la fórmula escollida, ha de dir com ho farem i ha de deixar clar que es farà ara. A més, el pla ha d’obviar el llenguatge solemne, les regressions historicistes, les apel·lacions sentimentals, els argumentaris tronats i romàntics. No es tracta d’onejar banderes. No es tracta de demostrar raons. Aquest temps ja ha passat. Es tracta de fer un pla. Amb rigor i professionalitat. Amb fredor i sense passions. Amb determinació i gosadia. Amb serietat. Amb enteresa. Amb certesa. Amb vocació d’anar per feina i de resoldre-ho ara mateix. El pla es fa de pressa perquè la majoria d’elements ja es troben sobre la taula. Ja hi ha documentació suficient i hi ha experts que han escrit articles, libres i projectes. Es fa en equip perquè es com es fan els millors plans. El fan les persones adequades perquè tingui èxit.

Els autors del pla

54

A aquestes persones no se les pot elegir. Han de fer elles el primer pas. S’han de posar d’acord una vintena o més de persones i han de ser capaces de fer el primer pas. Han de deixar d’escriure articles als mitjans de comunicació o discursos polítics i passar a l’acció. Han de deixar de comentar l’actualitat o defensar els seus interessos com a dirigents econòmics, polítics i socials. Elaborar aquest pla és tasca de les persones que estan

preparades per a la seva definició i redacció. No es pot fer una llista tancada, però sembla evident que caldrà tenir en compte la contribució experta de juristes, estratègues, economistes i legisladors pel que fa a la seva elaboració. Caldrà comptar amb dirigents polítics o d’altres camps que estiguin disposats a aplicar-lo (aquesta fase és crucial, com és obvi, i reclama persones tan mesurades com valentes, tan ponderades com tenaces, tan determinades com realistes). Però, per damunt de tot, el pla exigeix un suport molt ampli (per això ha de ser clar, concís, comprensible, possibilista i immediat). El pla per a la independència l‘han d’elaborar experts en l’única qüestió essencial, en el pinyol de l’assumpte, en el traspàs d’una situació jurídica a una altra. El pla per a la independència s’ha de comunicar de forma clara i comprensible.

55

El pla per a la independencia s’ha d’aplicar amb fermesa i serenitat, tocant de peus a terra i amb decisió, amb imaginació i certesa. Ha de sorgir d’entre un grup de persones preparades que tinguin aquesta disposició. Si a Catalunya no hi ha un grup capaç d’elaborar un pla com aquest perquè uns liders capaços el puguin aplicar, no cal que Catalunya s’ocupi més de discutir tot això. Més val que deixi de fer escarafalls quan negocia, més val que deixi de rondinar i més val que plegui veles en la seva pretesa ambició de ser un país independent.

Suport ampli

Un pla com aquest reclama adhesions però no es posa a debat. La participació és una virtut democràtica però un pla amb un calendari immediat que proposa una fórmula concreta i s’expressa amb concisió i claredat no es pot sotmetre durant l’elaboració a processos assemblearis amb desenes de milers d’opinions ni es pot sotmetre durant la redacció als matisos i estils de desenes o centenars d’autors encisats amb les seves frases. Un pla com aquest exigeix un grup espontani de persones capacitades que treballen sense res més a canvi que la satisfacció de participar en un procés possible i a l’abast. Un pla com aquest exigeix un grup capaç de generar confiança i credibilitat, capaç de convocar dirigents polítics de procedència transversal, capaç de trobar una fórmula aplicable, capaç de comunicar el pla de manera comprensible i capaç de guiar el procés

56

sense defallir, capaç d’orientar l’aplicació del pla i capaç de retirar-se per sempre més quan l’objectiu del pla (la consecució de la independència) s’hagi aconseguit.

57

L’ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA

Després, la llibertat

I després? El pla no ha de dir res sobre l’endemà. No és cosa seva sinó de les persones que visquin a Catalunya. L’endemà, l’economia haurà de fer el seu recorregut sense debatre l’essència del país. L’endemà, la política farà el seu recorregut sense prejudicis ni derivacions. L’endemà, la societat anirà traçant la seva manera de fer les coses, com passa a tots els països del nostre entorn, amb encerts i desencerts, moments bons i dolents, èxits i dificultats, crisis i creixement, vells dilemes i reptes nous. En fi, la normalitat. Cap somni, cap paradís, cap punt d’arribada, el punt de sortida, un nou començament, el final de res, el principi de tot.

Fracàs

I si tot això no succeeix? És a dir: i si no hi ha cap grup de persones d’entre les que estan capacitades per a fer-ho que es vulguin comprometre amb aquest pla? I si no es troba la fórmula? I si es discuteix durant decennis i no

58

s’arriba mai a un acord? I si no hi ha dirigents polítics capaços de renunciar al que tenen per comprometre’s amb aquest pla? I si no hi ha prou gent que el comparteixi i hi doni suport? I si Catalunya no sap ser possibilista i el maximalisme li fa perdre l’oportunitat? I si es tanca la finestra abans que es prenguin les decisions adequades? I si els actors implicats no estan disposats a fer les renúncies necessàries? I si no hi ha empresaris o persones amb capital que hi donin suport econòmic, que puguin i vulguin finançar l’elaboració del pla i la seva comunicació massiva? I si no hi ha ningú que vulgui escriure ni la primera ratlla d’aquest pla? I si hi ha tanta gent que es creu amb dret a escriure’n la primera ratlla que no es passa mai de la primera ratlla? I si...? La llista de dubtes es faria inacabable. Però no cal continuar. Totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta. Si no hi ha gent disposada a elaborar el pla per a la independència, a escriure’l, a difondre’l, a aplicar-lo, a guiar-ne el procés i assumir lideratges de sacrifici, voldrà dir que el país no està a punt per fer aquest pas. Si no hi ha pla no cal que en parlem més. Més valdrà que el país deixi de somicar mentre assenyala amb el dit els culpables externs. Més valdrà que el país deixi de dir que vol ser tot de coses i que es replegui en allò que pot ser. Més valdrà que

59

tots aquells que han assumit responsabilitats de lideratge polític, econòmic, social i cultural acceptin que la independència és tan sols una quimera, un somni utilitzat per interessos tàctics, una bandera per guanyar vots, una mentida per enganyar il·lusions, una trampa per esgarrapar una mica de visibilitat. Si no en sabem, si no hi estem disposats, si no ens hi posem, potser que en deixem de parlar d’una vegada i per sempre.

Oportunitat

Però les enquestes insinuen que la idea d’aquesta possibilitat s’acosta amb força a una possible majoria social. Tenim una finestra oberta. Tenim una oportunitat. La podem esguerrar nosaltres sols, sense que ningú ens hi posi entrebancs. Ens podem embolicar amb l’idealisme, l’essencialisme, el

reduccionisme i perdre-ho tot d’un cop. O podem actuar amb possibilisme i dibuixar un objectiu a l’abast. Podem continuar proclamant que som una nació o podem fundar un nou estat. Durant molt de temps se’ns ha fet creure que la primera acció era una condicicó necessària per dur a terme la segona. Però és del tot a l’inrevés. Mentre proclamem que som una nació, posem l’accent en la

60

justificació moral o històrica (del tot prescindible en aquest punt del procés on som) i ens oblidem del pas segïüent. Deixem de dir que som una nació. Deixem de definir el tarannà suposat d’aquesta nació. Deixem d’apel·lar als sentiments i a aquest suposat tarannà. Siguem pràctics. Presentem la qüestió com el que és. Un canvi de situació jurídica. Una nova manera d’existir al món. Que no té garanties de ser millor però que tampoc no és obvi que hagi de ser pitjor. Afrontem la qüestió posant el focus en el pinyol de l’assumpte. I actuem amb el rigor dels grups que pretenen aconseguir un objectiu important. Sense tacticismes, amb visió estratàgica. Sense idealismes, amb possibilisme. Sense rencors, amb bona disposició. Sense afanys hegemònics, amb vocació democràtica. Sense dominis polítics, amb sacrifici dels polítics. Sense extremismes, sense partidismes, sense exclusivismes. Amb esperit ampli, amb vocació transversal, amb convocatòria oberta, amb un pla per a la independència que sigui compartit per

61

una majoria i que garanteixi que es pugui aplicar de la forma més immediata possible i amb els mínims perjudicis possibles.

Actuem

Deixem de discutir què som i siguem un país independent. Deixem de discutir com som perquè som de moltes maneres. La qüestió no és el nostre tarannà, ni el nostre sentiment ni el nostre passat. La qüestió és si volem aprofitar aquesta oportunitat històrica per fundar un estat independent. Deixem de dir que no som espanyols i decidim si volem deixar de ser-ho. Deixem de dir que som millors i procurem ser alguna cosa. Deixem de culpar els altres i fem-nos responsables de la nostra situació. Deixem de sospirar i actuem. Deixem de somiar i despertem. Deixem de dir que és impossible i fem-ho possible. Perquè és possible. No ha estat mai tan possible com ara. No ha estat mai tan a l’abast. No ha estat mai a les nostres mans com ara. Dependrà de nosaltres.

62

Si no ho volem, no cal que fem veure que podem però no ens deixen. I si ho volem, segur que podem. Només cal que ens hi posem. De debò. Sense embuts i sense ambigüitats, sense confrontacions tàctiques i sense joc brut, sense picabaralles. Amb unitat, amb generositat, amb intel·ligència, amb sentit pràctic, amb esperit obert, amb ganes de sortir-nos-en, amb la convicció que és possible, amb la mà estesa en comptes del puny tancat, amb els braços oberts en comptes d’alçar les espatlles, en veu alta en comptes de fer-ho amb murmuris desconfiats. Superem tots els defectes de l’independentisme. Deixem de parlar de la independència com si fos una fita inabastable. Proposem-nos d’aconseguir-ho com més aviat millor. Elaborem independent. Si volem, ho podem aconseguir. Però hem de voler. No serveix de res anar-ho dient. No cal que ho diguem mai més. Fem-ho. un pla, difonguem-lo, obtinguem suport ampli,

apliquem-lo i comencem una etapa nova com un país europeu

63

Ara.

64

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful