La finestra de la independència

jnqm
 La qüestió de la independència de Catalunya es troba per fi
damunt la taula.

Hi ha moltes raons perquè sigui així i moltes persones han

estudiat aquest canvi i l’han explicat.

Segurament, entre les diverses causes d’aquesta transformació hi

ha el fet que l’independentisme oficial hagi accedit al govern al costat
del federalisme oficial.

La decisió del primer govern de progrés d’encetar una reforma de

l’Estatut, i les tensions que això va suscitar després en el conjunt
d’Espanya ha permès copsar una realitat menys amable que la que hi
havia en el paisatge anterior, basat en un govern nacionalista que
buscava acords amb el govern espanyol.

També, sense cap mena de dubte, hi ha influït l’esforç per

traslladar la qüestió amb un activisme que ha trobat en les consultes
a força poblacions un bon mecanisme d’agitació.

A més, el període del govern conservador a Espanya va contribuir

amb el seu to arrogant a tombar la paciència de molts catalans
assenyats. Però deu tenir un pes semblant la decepció provocada per
l’incompliment de les expectatives que el govern socialdemòcrata
espanyol havia generat.

Els conflictes llargs com el de la sentència del Tribunal

Constitucional, que s’ha allargat quatre anys, i també el sentiment
que el país ha de negociar tothora i per gairebé tot (finançament,
trens, aeroport...) ha esgotat una paciència quasi infinita.

Aquella figura que periodistes intel·ligents anomenaven el “català

emprenyat” tendia a mostrar-se prudent a les cites electorals, però,
ara es troba en una disjuntiva complexa: o s’apunta al grup creixent

2
d’electors que prefereixen l’abstenció, per desafecció amb la política
(més encara després dels casos de corrupció més sonats) o s’apunta
a un projecte que cada dia sembla menys estrambòtic, expressant la
desafecció cap a Espanya (i el mateix president de la Generalitat,
José Montilla, es va atipar d’advertir-ho).

Ara bé, aquest estat de certa ebullició no hi serà sempre. Els

cicles canvien, les oportunitats apareixen i s’esfumen. La història és
plena d’ocasions perdudes.

Catalunya es troba ara davant d’una situació única. Trenta anys

després de recuperar l’autogovern, el país no s’ha escapat del bucle,
segueix essent un país que negocia cada dia i que es desgasta per
aconseguir prendre decisions mínimes que són presentades com una
capacitat de governar-se gairebé confederal. És una fal·làcia,
Catalunya té la capacitat de decisió molt limitada. Però s’ha
acostumat a viure en aquest bucle i ha arribat a creure que no hi
havia cap sortida.

Ara, per primer cop, la qüestió de la independència no és una

proposta esbojarrada de grups minoritaris sinó que comença a
adquirir la forma d’una possibilitat real.

Però si no s’aprofita la finestra que s’ha obert, el cicle es pot

acabar i l’oportunitat es pot dissoldre.

I aquesta vegada no es podrà acusar a ningú més del fracàs. A

ningú més que als mateixos catalans.

Si tothom està més o menys d’acord que aquesta finestra s’ha

obert, ¿per què s’hauria de deixar escapar l’opció de fer-ho realitat?
¿Per quina raó s’hauria de deixar que es torni a tancar?

Podria ser per moltes raons. Per desídia, per falta de valentia, per
absència de rigor i per moltes altres circumstàncies però, sobretot, i

3
això és el que aquest text vol explicar, a causa del mateix
independentisme.

Aquest llibre no pretén descobrir res de nou, no podria. No aporta

dades fonamentals. Només vol ser una petita contribució més, basada
en la desmitificació d’algunes idees que semblen molt ben instal·lades
però que no afavoreixen gens ni mica que la independència sigui real.

Aquí només s’exposen uns quants d’aquests problemes, s’apunten

algunes pistes per resoldre’ls i es proposa que es dissenyi el procés,
amb un pla concret i un equip solvent, com es fan els projectes
seriosos.

Si hi ha res que sigui d’alguna utilitat ja haurà fet l’aportació

pretesa.

És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla

decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire
fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure
que hi ha una finestra oberta.

En aquestes situacions, no sembla gaire pràctic discutir sobre el

color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als
vidres.

Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi

ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres
vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

4
 ELS PROBLEMES DE L’INDEPENDENTISME

Finestra oberta

L'independentisme, entès com el conjunt de persones,

organitzacions i idees que proposa la independència de Catalunya
com a objectiu, es troba en un moment crucial. L’última dècada
aquesta voluntat ha deixat de ser una tendència marginal per
aparèixer com una més de les possibles vies de futur per al país, al
costat de l’autonomisme, de la seva variant federalista i d’una àmplia
indefinició que havia dominat l’escenari.

Les enquestes havien situat sempre la independència com una

opció que no comptava amb gaire més suport que el d’una cinquena
part de la població, i això només en els moments àlgids d’un
pensament que semblava dissoldre’s entre el conformisme. Però el
canvi generacional i els esdeveniments dels últims anys (entre els
quals s’han d’anotar com a mínim els efectes de l’última legislatura
del govern de José Maria Aznar i el debat suscitat a partir del nou
Estatut que el Parlament va aprovar l’any 2006) han remogut un
corrent de fons.

Enquestes d’opinió recents situen el sí hipotètic a la

independència entorn del 40% de la població, una xifra rècord i molt
reveladora si es té en compte que la pregunta es fa en un context en
què es tracta d’una possibilitat d’aparença remota.

La independència té més opcions reals que mai com a solució. És

una ocasió molt especial.

5
 Però aquest corrent es desvetlla en un país que no sembla que
s’ho hagi cregut. La independència potser sigui més probable que mai
però l’independentisme no ha evolucionat amb la mateixa maduresa.
Quan per fi la independència és a l’abast dels catalans,
l’independentisme viu el final d’un període que ha de saber superar i
mostra amb una certa angoixa tots els seus defectes.

Els defectes de l’independentisme, no els de la independència.

Si l’independentisme no progressa ni presenta un programa

atractiu, la possibilitat real de la independència s’esfumarà. Aquestes
oportunitats tenen una durada imprevisible però sens dubte breu. La
finestra es comença a obrir. L’independentisme ha de reaccionar
abans que es tanqui una altra vegada.

Però l’independentisme s'ha confós amb la independència. Tothom

parla d'independentisme. I mentre això encara sigui així, no es
parlarà prou de la independència o no el necessari perquè el pas sigui
efectiu. L'independentisme ha tapat la independència. Se l'ha
menjada com a projecte, sense voler, mentre el volia fer créixer. Els
independentistes, sense voler-ho, s’han concentrat en
l’independentisme. És natural que hagi sigut així mentre es movien
entre minories, però per esdevenir un projecte majoritari,
l’enfocament ha de canviar i passar de l’independentisme a la
indeèndència.

En certa manera, els defectes de l’independentisme cobreixen les

virtuts de la independència.

Observem quins són els problemes principals de

l’independentisme i anotem els remeis possibles.

Extremisme

6
 L'independentisme s’ha situat molt sovint en l'òrbita de partits i
grups d'extrema esquerra fins que es va estendre cap a una esquerra
més moderada.

Però una part del seu ressorgiment cop a opció possible té a

veure amb l’acció política de grups polítics que en certa manera són
hereus dels grups originals de l’extrema esquerra independentista.

La primera obvietat que cal remarcar és que una proposta

d'extrema esquerra no serà mai majoritària a Catalunya. La majoria
social de Catalunya no vol viure en una república inspirada en el
marxisme-leninisme ni tampoc seguirà mai tendències maoistes o de
naturalesa semblant.

Si l'independentisme ha de triomfar de la mà de l'extrema

esquerra no triomfarà mai. Quedarà relegat al calaix de les idees
extremes.

Tampoc no tindrà èxit si es vol alimentar en l’extrema dreta.

Algunes idees que han circulat sobre la possibilitat d’una Catalunya
independent que prengui mesures implacables contra l’arribada
d’immigrants o que adopti altres projectes de l’extrema dreta potser
trobaran un suport electoral determinat però no contribuiran mai a
estendre la convicció sobre l’oportunitat de la independència.

Si l'independentisme és patrimoni de partits i grups de l'extrema

esquerra o de l'extrema dreta no serà mai un projecte triomfador.

Mentre els puristes o idealistes d'aquests corrents no entenguin

que han de desvincular les seves idees extremes de la independència
no aportaran res. Al contrari, debiliten la independència perquè la
tenyeixen amb uns colors que no agraden a la majoria. I la
independència només serà possible si és un projecte amb suport

7
ampli, majoritari.

Pancatalanisme

Un dels trets de l’independentisme extremista és l’afirmació que

els Països Catalans són una realitat política i la convicció que el
projecte d’independència només té sentit si s’estén més enllà de
Catalunya.

Aquest és un dels problemes greus de l’independentisme. Perquè

vincula l’opció real de la independència a la participació en el projecte
de territoris on el corrent de fons no és de la mateixa dimensió, ni de
bon tros.

A Catalunya, la independència és a l’abast real dels ciutadans. Als

altres territoris que se solen incloure en els Països Catalans, aquesta
opció té suports molt escarransits.

No té cap sentit posar un projecte d’èxit en funció d’uns projectes

que fracasssen.

L’error estratègic és tan descomunal que només es pot observar

com la prova que l’idealisme extrem tendeix a impedir la consecució
dels reptes que es proposa.

La independència de Catalunya és un objectiu que Catalunya ha

d’aconseguir pel seu compte.

La unitat de la llengua catalana no es posa en perill perquè el

mapa lingüístic no es correspongui amb un futur mapa polític. Els
filòlegs seguiran considerant el català com una sola llengua al marge
de la situació jurídica de cada territori on es parli català.

8
 Andorra no posa la seva condició d’estat independent sota la
forma jurídica dels altres territoris on es parla català. Per què ho
hauria de fer Catalunya?

L'odi visceral

Una altra derivació de l’extremisme consisteix a associar

l’independentisme amb l'odi cap a Espanya, cap als espanyols i fins i
tot cap a la llengua castellana.

És un corrent que potser ha disminuït i no es mostra de forma

oberta però s’expressa amb subterfugis i suposats implítics.

Associar la independència a aquestes expressions de menyspreu o

d’odi visceral és fruit d’una ideologia menyspreable que ofèn els
principis democràtics.

També és un greu inconvenient considerar Espanya com un

enemic a batre és un error estratègic molt notable.

L'independentisme no necessita buscar enemics ni fer-los més

grans.

És obvi que el govern espanyol no serà mai partidari de la

independència de Catalunya però això no justifica que
l'independentisme se centri a parlar d'Espanya i a fer-ho amb ràbia,
odi o l’esperit d’una revenja que se suposa justificada.

El menyspreu o la idea que els espanyols són menys raonables,

que estan menys preparats, que són menys competents o
treballadors, només són derivats de la creença que la resta
d’espanyols són inferiors als catalans.

9
 Amb idees de supremacia no es pot construir la independència.

L’odi que crea enemics i els fa grans i el menyspreu que es basa

en conviccions supremacistes potser entretenen les passions però no
aporten valor a l’objectiu de la independència. Tot al contrari.

Si les enquestes diuen que més de la tercera part dels ciutadans

de Catalunya se senten tan catalans com espanyols,
l'independentisme no pot deixar fora les persones que ara creuen que
està bé ser espanyols però que demà poden pensar diferent.

S'ha de reconèixer que hi ha hagut intents molt seriosos per

acabar amb aquests tics, però els dirigents polítics que ho han
intentat no han aconseguit que la seva gent seguís del tot aquests
principis.

Negació

Una de les manifestacions més absurdes de l’odi i el menyspreu

és la negació. Consisteix a negar que Catalunya forma part
d’Espanya. En les seves expressions més ridícules, arriba a l’extrem
esperpèntic d’evitar la pronúncia d’aquest nom. El terme “Espanya”
s’esquiva com si fos endimoniat.

Aquest tic és només una escapatòria covarda. Fer veure que els
catalans no són espanyols és un mal principi.

Negant la realitat no es modifica. Quan saps quina és la realitat,

pots intentar canviar-la.

Els catalans són espanyols perquè aquesta condició és només un

caràcter jurídic. Els catalans, per ser-ho, han de tenir la nacionalitat

10
espanyola i estar empadronats a Cataliunya. Només ets català si ets
espanyol.

Ser espanyol no és una condició sentimental (hi podria haver

catalans que en una Catalunya independent volguessin conservar
aquest sentiment) ni té a veure amb cap ètnia, raça o llengua.

Ser espanyol és una condició legal, una situació jurídica.

Modificable.

Més encara: aquest és l’únic punt que la independència vol

modificar.

Perquè la independència no consisteix a variar els sentiments ni

les idees sinó una situació jurídica que és modificable. Res més.

Els catalans són espanyols. Encara més: ho han de ser per ser
catalans.

I la independència consisteix, exactament, a deixar de ser

espanyols i a adquirir una altra situació jurídica. La condició de
catalans, és a dir, de membres d’un estat independent anomenat
Catalunya. En això consisteix la independència.

No es tracta de ser catalans d’una altra manera. Per ser

independents, els catalans no han de canviar de sentiments ni d’idees
polítiques. Només han de canviar la seva situació jurídica al món.

Espanya existeix. Catalunya forma part d’Espanya. La

independència consisteix a deixar de formar part d’Espanya.

Tarannà

11
 La relació de l'independentisme amb la cultura popular és molt
forta i és raonable que sigui així. Però no és una gran ajuda. Per
simplificar-ho molt, però perquè ens entenguem a la primera, si la
independència és cosa de les colles de diables i dels geganters
oposats als balladors de sevillanes i als bevedors de sidra no cal
continuar.

La independència no pot ser un “assumpte trabucaire”.

No es tracta només de les idees sinó del tarannà.

La independència no pot ser un projecte que defensin en

exclusiva, fins a donar-hi forma i color, persones i entitats d'un
determinat tarannà, sigui quin sigui.

La independència supera qualsevol tarannà. Si hi hagués un

intent (i n'hi ha hagut diversos) de confrontar l’anomenada cultura
popular a la cultura d'altres llocs d'Espanya, es reduiria el suport
social però per damunt de tot s’actuaria amb mala fe per crear
divisions. La nostra societat és d’una complexitat elevada. No té
sentit tacar amb un tarannà únic la idea de la independència.

Partidisme

L’independentisme no pot ser tampoc el patrimoni d'un sol partit

polític. Encara que no sigui d'idees extremistes i encara que no
contingui la negació.

Si un partit diu que és "el partit independentista", encara que

hagi fet una gran contribució a la normalització del projecte, corre el
risc de debilitar l'opció de la independència. La independència no pot
ser un programa d'un sol partit. De cap.

12
 Si de debò es vol aconseguir un Estat independent, s'ha d'obtenir
una majoria social. I no es construirà mai damunt d'un sol partit.

Una altra cosa és que a un partit o a un altre els pugui convenir

tenir aquesta etiqueta i mirar de conservar-ne l'exclusiva. Però al
mateix moment que es fa això ja se sap que la primera conseqüència
és que es debilita l'opció real de la independència.

La temptació de convertir-se en un partit polític que sigui

independentista durant molts anys seria enorme. Justificaria
l'independentisme com a marca política. Però no duria a la
independència. Seria una operació política més o menys interessant
però l'objectiu suposat no s'assoliria mai.

Un únic partit independentista, sense cap altre component

ideològic, només tindria sentit com a gran coalició temporal
disposada a la seva desaparició formal el primer dia de la
independència.

Nacionalisme

La independència no pot ser tampoc, i de fet no ho és, un

programa exclusiu del nacionalisme.

En realitat, mentre l'independentisme sigui nacionalista no serà

mai prou majoritari.

Moltes persones que podrien voler o acceptar la independència no

se senten nacionalistes. El nacionalisme tendeix a posar la pàtria i el
patriotisme per damunt d'altres consideracions. I això no és
compartit de forma àmplia.

13
 Molts ciutadans de molts estats que ja són independents no se
senten nacionalistes. Fins i tot n’hi ha molts que refusen el
nacionalisme i hi veuen una expressió de superioritat que no va amb
ells. Però aquests ciutadans no reneguen del seu país amb estat propi
ni són partidaris que els seus estats independents deixin de ser-ho.
L'únic que passa és que no són nacionalistes.

Si l'independentisme és “una cosa dels nacionalistes”, no és un

projecte de tots o d'una majoria sinó d'aquells que creuen en ideals
nacionalistes. Apartar tots els altres pensaments del programa per a
la independència és també una manera de conservar en exclusiva
l'etiqueta del nacionalisme. Això pot reportar beneficis electorals però
no contribueix a la independència.

Sobiranisme i altres ambigüitats

L'independentisme ha estat voltat d'altres propostes que sovint

són ambigües. L'etiqueta "sobiranisme", per exemple, força estesa els
darrers deu anys, no ha quedat mai clar què volia dir.

Sovint ha semblat una manera dissimulada de referir-se a la

independència. Però amb ambigüitats no s'obté la independència ni
tampoc amb dissimulacions.

Exclusivisme

Un corrent més accentuat del nacionalisme (i minoritari dins del

nacionalisme) ha intentat molts cops expulsar els que no són

14
nacionalistes. En comptes de procurar sumar-los a la causa de la
independència, se'ls ha insultat (botiflers) i se'ls ha fet fora. En
comptes de dir que hi ha persones no nacionalistes s'ha dit que són
persones que no són prou catalanes o que no s'estimen prou el país.

Tot això ha tingut forma de campanyes sovint molt agressives.

Contra persones concretes.

És interessant comprovar que aquestes acusacions no solien

procedir de l'independentisme oficial sinó del nacionalisme ambigu,
interessat a situar els adversaris electorals fora del mapa català. El
missatge provisional és molt contundent: “No són prou catalans, és
millor que no ens governin”.

L’exclusivisme és una arma electoral força eficaç, però no aporta

res a la independència. Tot al contrari, li resta energia, li pren suports
i tenyeix la independència amb el color de la minoria selecta: els
elegits. Als altres, se’ls foragita. En comptes de sumar-los a la causa
de la independència.

Càlculs i paciència

Tot sovint, des de les ambigüitats i des del nacionalisme es deixa

entendre que la independència és una estació final a la qual s'arribarà
un dia. I mentrestant? Mentrestant, la seva idea és que els ciutadans
els votin i els deixin governar. Si governen prou temps, un dia
arribarà la independència. Més o menys, sense dir-ho clar, es vol fer
entendre això.

Però el nacionalisme oficial ha governat un quart de segle tot

seguit i la independència no ha arribat. En realitat, ni tan sols es va

15
reformar l'Estatut d'Autonomia.

Algun dia serà possible adonar-nos, potser, que la llista dels

darrers presidents de la Generalitat és més important que no sembla
per aconseguir la fundació d’un nou estat.

El president Josep Tarradellas va enllaçar amb la història però la

refundació autèntica la va fer el president Jordi Pujol. El president
Pasqual Maragall va fer tres girs molt rellevants: el pacte entre el
federalisme i l’independentisme oficials, la reformulació del pacte amb
Espanya passada una generació des de la transició democràtica i
l’anticipació que aquell pacte seria a tot o res. El president José
Montilla representa el quart gir, encarna el gran gir mental d’un grup
de polítics menys severs en el seu catalanisme que de cop i volta
assumeixen la representació màxima del país i es transformen en
autèntics defensors de les institucions.

Segurament, si en comptes d’aquesta llista tan singular el

president Pujol hagués tingut un hereu a la primera, les coses no
haurien pogut anar cap aquí.

En tot cas, amb càlculs i amb paciència es pot mirar de governar

un altre quart de segle. Segurament és una manera eficaç. Però així
no s'obté la independència.

Federalisme

El federalisme s'ha contraposat a l'independentisme però al

mateix temps ha estat una expressió profunda per intentar dotar
Catalunya d'autogovern. L'essència del federalisme és la distribució

16
de poder. Però el federalisme ha sigut sempre un projecte per a
Espanya. I això exclou la independència.

El federalisme té dos problemes bàsics que poden fer que,

paradoxalment, es converteixi en l'origen compartit d'un programa
per a la independència.

El primer problema és que el gruix més notable de federalistes

espanyols està format per catalanistes. No per catalans només, sinó
per catalanistes, hereus del catalanisme polític regeneracionista i
convençuts de la distribució de poders i de la necessitat que
Catalunya tingui un autogovern potent.

Però un projecte per a Espanya que només té força a Catalunya

no té futur. El federalisme no té futur perquè els federalistes de la
resta d'Espanya han desaparegut o s'han espantat o no hi han sigut
mai. El federalisme espanyol és una quimera del catalanisme polític.

El segon problema és que els federalistes catalans van tenir el seu

esplendor quan el president Maragall va aconseguir que s'aprovés un
nou Estatut d'Autonomia. Ell mateix va declarar que aquell era,
d'alguna manera, l'últim intent.

O sigui que el federalisme s'ho jugava tot a una sola carta i deia
en veu alta que era l'última. Això hauria pogut fer entendre als
federalistes de la resta d'Espanya que s'havien de despertar però o no
van entendre el missatge o no s'ho van creure o van intuir que els
catalans, una vegada més apostarien per l'estabilitat, sobretot perquè
els partits polítics més importants no volen començar una cursa cap a
la independència sinó un camí lent i parsimoniós que els permeti que
tot segueixi igual.

El president Montilla ha recordat aquella aposta en diverses

ocasions. Quan s’ha referit al risc de desafecció advertia al
federalisme espanyol que si no jugava amb el federalisme català,

17
aquest últim no podria contenir (ni potser voldria) el corrent de fons a
favor de la independència.

L’editorial conjunt de dotze diaris a favor de l’Estatut d’Autonomia

i el suport que va rebre de moltes institucions, entitats i persones, no
és la prova que l’autonomisme sigui l’única opció sinó la confirmació
que és l’última vegada que aquesta carta es posa a la taula.

Un article firmat per 62 articulistes al cap d’uns mesos repeteix

l’advertiment. Si el Tribunal Constitucional retalla l’autonomia
catalana de tal manera que la situa a l’any 1979, els catalans no
tindran més remei que optar entre l’acceptació d’aquesta nova
situació regressiva o la secessió.

Avisos i més avisos que no escolta ningú perquè la política

catalana ha perdut credibilitat en la seva relació amb la resta
d’Espanya. La idea instal·lada durant molts anys és que després
d’estirar la corda, els catalans sempre acaben pactant. El tacticisme i
el peix al cove s’han convertit en el missatge més ben comprès a les
institucions de l’Estat.

La carta de l’última aposta torna marcada perquè allò que el

Parlament va votar i el poble va refrendar depèn d'una desena de
jutges. Que han decidit fer servir les tisores i que no han amagat que
la seva era una decisió politica. Per això han repetit fins a fer-se
pesats que es tractava de defensar la unitat indissoluble d’Espanya.

És una bestiesa (es pot dir de moltes maneres però així s’entén a
la primera) plantejar que la unitat d’un Estat sigui indissoluble per
decisió de cap tribunal. Totes les unitats polítiques poden canviar de
forma. També eren indissolubles els estats que acollien Lituània,
Txèquia, Croàcia...

Els Estats no són o no dissolubles perquè uns jutges ho escriguin

molts cops seguits. És una bestiesa solemne i sembla mentida que

18
l’hagin escrita persones cultes.

Parèntesi: la qüestió de la sentència

Quan es diu que s'ha d'acatar la sentència que el Tribunal

Constitucional ha dictat es fa una certa trampa. No s’ha constituït cap
estat independent sense incomplir algun reglament o desobeir alguna
ordre.

Per obtenir la independència s'ha d'esberlar l'estabilitat

constitucional. Implica un canvi en l'ordre establert. Un canvi
d'aquesta naturalesa no acata l'opinió d'una desena de jutges. Ni d’un
centenar ni d’un miler.

La llavor independentista en el federalisme

Quan el federalisme va acceptar que s'ho jugava a una carta, en

el fons va fer una aposta indirecta per l'altra alternativa. Per això té
sentit pensar que el federalisme, potser sense voler-ho, és una llavor
fecunda de l’expansió actual de la voluntat independentista. Les
enquestes semblen confirmar-ho quan revelen que l’increment de
l’opinió favorable a la secessió prové en bona mesura de votants del
federalisme oficial.

D’aquí a uns quants anys es veurà fins a quin punt era important
que es produís una alternança al govern nacionalista conservador que
va dirigir el país un quart de segle. Sense l’arribada al govern dels
federalistes, el mapa no s’hauria bellugat, no s’hauria reformulat

19
l’Estatut, no s’haurien generat les tensions i el corrent de fons no
hauria aflorat.

Als federalistes els han transformat com a mínim tres situacions

que es poden descriure amb brevetat.

La primera és que potser l’hàbit no fa el monjo però déu-n’hi-do

de la seva capacitat d’influència. Els federalistes s’han vist empesos
per la seva condició de màxims representants de les institucions
catalanes. El mateix president de la Generalitat, un home nascut fora
de Catalunya i castellanoparlant, s’ha alçat com un defensor robust
de l’autogovern i la personalitat de Catalunya i això li ha estat
reconegut per tothom, a la vegada que s’admet sense embuts que
per a molts ha sigut una sorpresa.

La segona situació és que negociar amb el govern central des del

govern català posa en evidència que els desacords no són sobre
matèries concretes, discutibles amb parsimònia, sinó sobre els
conceptes fonamentals de l’autonomisme i el federalisme. En les
seves confrontacions amb el govern espanyol, el govern català ha
confirmat que allò que el separa dels seus correligionaris socialistes
no són detalls tècnics sinó la visió profunda de com ha de ser una
Espanya en què Catalunya es trobi còmoda. Aquesta realitat ha
explotat al rostre dels federalistes.

I la tercera és que moltes persones que donen suport al

federalisme s’han habituat a veure com els defensors d’aquest
projecte governen en coalició amb l’independentisme oficial. Encara
més: sense aquesta coalició, els federalistes no haurien governat
mai. El canvi de govern només va ser possible perquè
l’independentisme oficial i el federalisme oficial van firmar un pacte al
Tinell.

Sense l’alternança, tot això no hauria estat possible. Amb tota

20
probabilitat, si Catalunya aprofita bé l’oportunitat que s’ha obert, el
federalisme passarà a la història com un dels motors que van
impulsar el país cap a la independència.

Diverses persones que han tingut un paper rellevant en la

construcció del catalanisme federalista escriuen articles i fan
declaracions que demostren el seu acostament a la idea que la
independència és l’única solució.

L’immobilisme

Aquest és un dels grans problemes de l'independentisme i no li és

atribuïble de forma directa. És una responsabilitat del context.

Als partits polítics no els solen agradar els canvis (excepte el

canvi de govern quan ells són a l'oposició).

En general, tendeixen a mantenir les estructures. Són

conservadors i no aposten per grans transformacions que puguin
modificar el paisatge electoral. Per això Catalunya no té una llei
electoral i per això els ciutadans estan mal representats al Parlament.

A més, el conjunt de la societat també és conservadora. Els

canvis sempre costen més que l'estabilitat.

Per tant, l'empresariat, el sindicalisme, les universitats i les

persones que ja no són joves tendeixen a ser partidaris de conservar.

Sobretot, si aquest statu quo aporta avantatges molt grans.

Observem-los breument.

Per als nacionalistes, la condició d'autonomia sempre insatisfeta

és el paradís. És l'estat d'ànim ideal per atraure masses de votants.

21
 Per als independentistes, és una manera de distingir-se dels
nacionalistes.

Per a tots els altres, aquesta situació comporta la gran comoditat

d'allò que ja és conegut.

Però passar de ser una autonomia espanyola a un estat

independent implica per força un trencament del statu quo. No hi ha
més remei.

Per fer una truita s'han de trencar els ous. Però si el que passa és
que no hi ha ganes de fer la truita no caldrà que ningú s’afanyi a
trencar els ous.

Podria ser que a la majoria dels partits polítics no els interessés la

independència, encara que comencés a interessar a una gran part
dels seus votants.

Fraccionisme

L’independentisme ha crescut. Va sortir del seu refugi en partits

extremistes, es va estendre a l’esquerra moderada, ha arribat a
disposar d’un partit que representa l’independentisme oficial i conviu
d’amagatotis, segons la conveniència, en sectors rellevants del
nacionalisme oficial, sota etiquetes ambigües o de dissimulació.

Però tot aquest conjunt pateix a més una tendència permanent

cap al suïcidi de l’opció real a causa d’instints fratricides.

22
 Valguin com a prova uns quants detalls observats, sense entrar
en cap anàlisi més a fons perquè no és la intenció d’aquest text anar
més enllà d’anotar els problemes que envolten el fenomen.

Un eurodiputat de l’independentisme oficial ha publicat un article

sobre un cas històric triat amb intenció: un independentista holandès
que després de molts anys de lluita va ser condemnat a mort pels
mateixos independentistes, acusant-lo de ser massa tebi. Quasi a la
vegada apareixia un manifest, firmat per una seixantena de
persones, que proposava la presentació d’una candidatura
independentista unitària a les eleccions autonòmiques de 2010.

L'endemà mateix d’unes consultes populars per a la

independència de Catalunya, celebrades a 170 municipis del país, els
organitzadors discuteixen en una emissora de ràdio i es deixa veure
de seguida que hi ha dues posicions: d’una banda, els que sostenen
que s’ha d’avançar amb una proposta legal que porti cap a la
independència i, d’una altra, els que volen recollir l’estat d’ànim
creant un altre partit polític.

Pocs mesos abans, durant l’Onze de Setembre, un grup

d'independentistes que celebra un acte al Fossar de les Moreres
expulsa un altre grup independentista que hi acaba d’arribar perquè
considera que aquest altre grup no és prou independentista per ser
allà amb ells.

Les proves que l'independentisme tendeix a fraccionar-se es

podrien agrupar en una llista que seria molt llarga. Com és possible
que un objectiu que tendeix a dividir els que hi creuen s’arribi a
complir?

El somni

23
 Aquest és el problema més greu de tots.

Cada vegada que es presenta la independència com una mena de

somni, com un desig més sentimental que pràctic, s'allunya la
possibilitat real d'obtenir la independència.

Cada vegada que es planteja com una opció irreal, el que es fa és

amagar el cap sota l'ala. Quan es diu que només és un somni ens
estalviem de respondre les preguntes bàsiques, les que es fa tothom i
les que no respon gairebé ningú. Aquestes preguntes s'han de
respondre en un pla, de forma clara.

Però en comptes d'això, en comptes d'afrontar les preguntes

adequades, se’n fan d'altres, se separa les preguntes que no són prou
“independentistes”, es fracciona cada grup nou que sorgeix i tothom
acusa l'altre per intentar guanyar espai en el mapa polític.

I si en comptes de mirar el mapa politic mirem com es fa un

estat?

I si en comptes de dir que “és un somni” ens despertem d'una

vegada?

Sempre que es posen dates es comet el mateix error. És com si

es digués: “no ara, no es el moment, ja el serà el moment el 2014 o
el 2024 o el 2714”. És absurd.

Si es creu en la independència es comença a treballar avui, sense

altres distraccions. I mentre no s'aconsegueixi, s'intenta cada dia.
Fins que s'aconsegueixi. La resta són excuses de mal pagador,
mentides interessades i trampes tacticistes.

24
 GUIA DE SOLUCIONS

Resoldre els problemes

Els problemes que s’han exposat fins aquí poden tenir una
solució. No deu ser fàcil resoldre’ls tots ni fer-ho en un temps breu,
però intentar superar-los és l’única manera honesta d’acostar-se a la
possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent d’Europa.

Seria arrogant pretendre oferir cap solució aquí, però sí que té

sentit intentar descobrir possibles pistes. Si no fóra decent ni prou
rigorós presentar una proposta de solució, valgui com a gest de
gosadia un assaig d’orientació.

Des de quina perspectiva s’haurien d’acarar aquests problemes?

Punt de sortida

La visió del somni i la majoria dels projectes independentistes

tacats per colors polítics diversos comparteixen el mateix defecte
principal: observen la independència com un punt d’arribada.

N’hi ha que hi posen data, n’hi que esperen que ja s’hi arribarà
sense fer res i n’hi ha que calculen fins a a quin punt aquests corrents
els aporten suport electoral.

Però tots apunten cap a la mateixa direcció. La independència és

un objectiu llunyà, més o menys possible, més o menys desitjat, més
o menys suggerit o al·ludit, més o menys instrumentalitzat com a

25
amenaça per negociar.

I aquest és l'escull central.

La independència no pot ser un punt d'arribada.

Només és el punt de sortida.

No és el final perquè no s’acaba res. És el principi, perquè tot

comença.

Objectiu comú

Si la independencia no es un punt d'arribada sinó el punt de

partida, la resta de qüestions es poden deixar córrer.

Per tant, no es tracta de dibuixar un futur imprecís sinó d’intentar

assolir un objectiu immediat.

No es tracta de confrontar models de societat perquè aquesta és

una qüestió que els ciutadans del nou estat ja decidiran cada quatre
anys a les eleccions.

No es tracta de dividir i foragitar ciutadans sinó de sumar el

màxim possible de conviccions i unir persones.

No es tracta d’insultar sinó de seduir.

No es tracta de calcular sinó de voler.

No es tracta de vendre fum sinó d’encendre la llar de foc.

No es tracta d’apartar a ningú sinó de convidar a tothom.

No es tracta de creure que som una nació millor que cap altra

26
sinó d’estar d’acord amb el fet que hem de ser un estat independent.

Independentisme oficial

L'independentisme ha de saber morir per triomfar.

El primer dia del nou estat, l’independentisme deixa d’existir.

Quan Catalunya és un país independent, no hi ha independentisme.
La independència no serà possible si l’independentisme no assumeix
d’entrada aquesta missió de sacrifici. Ha d’entomar la seva
provisionalitat, afirmar-la amb claredat i fer d’aquest sacrifici la seva
bandera.

Els independentistes oficials han d'acceptar que l'endemà de la

independència ja no hi seran com a partit independentista i que si
volen ser-hi haurà de ser d’alguna altra manera i potser estaria bé
que sabessin quina altra cosa voldran ser i que ho expliquessin a
tothom. Per ser clars, transparents i honestos.

Extremisme

Els extremistes han de renunciar a les seves idees d'extrema

esquerra o d'extrema dreta per aconseguir la independència i han
d’acceptar que després, quan Catalunya sigui un estat independent,
tindran la seva oportunitat de convèncer els electors amb els seus
programes electorals.

El més probable és que siguin sempre opcions minoritàries. Ho

han d’acceptar. Si volen créixer alimentant-se del corrent de fons

27
independentista no ho aconseguiran i a més debiliten les opcions
reals de la independència.

Nacionalisme oficial

Els nacionalistes han d'acceptar que l'endemà de la independència

ja no s'hi valdrà a fer de nacionalista perquè la independència serà
molt més que el seu projecte ambigu o sobiranista o autonomista o el
que sigui.

Haurien d’aclarir què volen ser l’endemà de la independència. El

més probable és que els seus tres grans corrents (liberalisme,
socialdemocràcia, democràcia cristiana) es posicionin d’una altra
manera en el mapa polític. Si el nacionalisme oficial no està disposat
a córrer aquest risc, sempre preferiran posar pals a les rodes d’una
opció real d’independència.

Pancatalanisme

Els pancatalanistes han d’aceptar que la qüestió central de

Catalunya és aconseguir la seva independència i que els altres
territoris ja prendran les seves decisions quan vulguin. Mentre no
facin aquesta renúncia expressa, debiliten l’opció real de la
independència tenyint el projecte d’agressivitat i expansionisme.

Federalisme oficial

28
 Els federalistes han d’acceptar que el seu projecte està liquidat
perquè una Catalunya independent no es dedica a repensar Espanya.

Polítics

Els politics en conjunt han d’acceptar que es trastoca el statu quo.

Per començar, es modifica de forma radical un eix que ha centrat

la política catalana durant molt de temps. L’anomenat “eix nacional”
desapareix.

En un país independent, sol haver-hi opcions socialdemocrates (i

els corrents més a l’esquerra, que solen posar l’accent en qüestions
morals, mediambientals i socials) i opcions conservadores i liberals
(amb els corrents més a la dreta, que solen posar l’accent en
assumptes com ara la immigració, els valors religiosos i les qüestions
morals).

L’eix social de la política és el determinant en un país

independent, a banda de les capacitats de cada opció per saber
convèncer els electors de les seves virtuts com a governants. Però ja
no hi ha uns bons patriotes i uns mals patriotes. No hi ha uns
“dolents espanyolistes” i uns “bons catalans”. Aquesta taca que
distorsiona el paisatge polític queda eliminada.

El nacionalisme oficial, primer beneficiari de la situació actual, ha

d’estar disposat a aquest canvi. Ha d’acceptar que l’eix que l’ha fet
victoriós ja no hi serà i ha d’estar disposat a sobreviure en el nou
“mercat de vots” sense recórrer a aquesta palanca d’èxit.

29
 Si no ho accepta, actua contra l’opció de la independència. O el
nacionalisme oficial està disposat a aquest salt crucial o el
nacionalisme oficial és un factor contra la independència.

Dependrà dels nacionalistes i dels independentistes oficials

entomar aquests sacrificis electorals.

En realitat, la independència seria un gan avantatge per als

partits polítics que no es troben còmodes en aquest “eix nacional” i
que preferirien situar-se, com a la resta de països democràtics
europeus, en l’eix social. Per a aquests partits, que la bandera ja no
fos una qüestio electoral seria un considerable alleujament. De fet, el
PSC hauria de ser el partit més interessat, en termes electorals, en la
situació política d’una Catalunya independent. Però no fa l’efecte que
els seus dirigents siguin gaire partidaris, ara com ara, d’aquest càlcul.

Aturar el rellotge polític

Si la independència se situa com un somni o un objectiu a llarg

termini (com a punt d’arribada), no s’hi arriba sinó que s’aprofita
l’avantatge tàctic del recorregut parsimoniós i potser inacabable.

Si se situa com un objectiu immediat, totes les accions s’enfoquen

a aquest objectiu únic i tothom accepta que la resta de qüestions ja
es discutiran de forma democràtica en el nou estat independent.

El model de societat, la mena d’estat, les lleis que hi haurà, tot

això queda per a després. Si la indepenència es cobreix amb idees
politiques es perjudica la seva opció real.

Si els extremistes d’esquerra i de dreta vinculen els seus objectius

polítics a la independència, la bloquegen.

30
 Si esquerres i dretes dirimeixen qui gestiona el procés
d’independència, l’obstaculitzen.

Si els somiadors i idealistes pretenen que la indepèndència sigui

un port d’arribada, la converteixen en un miratge.

S’ha d’aturar el rellotge polític de forma provisional.

Tan provisional com sigui possible.

El temps necessari perquè es consolidi el projecte.

És clar que per accedir a aquest rellotge, és necessari que abans

l’independentisme deixi de centrar-se en ell mateix i posi el focus en
la independència.

De manera que el debat sobre l’independentisme deixi passar el

debat sobre la independència.

Perquè es puguin avaluar els inconvenients i els avantatges.

Presentar els beneficis de la independència en comptes dels suposats
beneficis de l’independentisme seria un primer pas.

N’hi ha una llarga llista possible, però serà suficient si s’apunten,

a tall d’exemple, plans diferents on aquest debat ja va situant-se.

Avantatges polítics

En un estat independent, l’eix social és clau en el debat polític. La

política catalana es normalitzarà quan siguem un país independent.

Aquells que han trobat dificultats per defensar els seus punts de
vista perquè “l’eix nacional” cobria la seva proposta trobaran per fi
l’oportunitat de poder dir qui són. I aquells que han galopat damunt

31
de “l’eix nacional”, hauran de dir qui són i quines propostes tenen.

Els partits polítics que es mouen amb incomoditat en aquest eix

haurien de ser els més interessats a definir un nou mapa electoral en
un país independent.

El panorama polític s’aclareix i el paisatge electoral es

democratitza.

Avantatges comunitaris

Els ciutadans que viuen a Catalunya han viscut pocs debats reals
sobre qüestions que a la resta d’Espanya es presenten com un
conflicte. La presència del català a l’ensenyament, per exemple. O la
convivència de les dues llengües, tot i que en molts àmbits el català
sigui quasi exclusiu (com als rètols dels carrers i carreteres). O la
supervivència del català, tot i la presència massiva del castellà als
mitjans, la justícia i molts altres àmbits.

En un estat independent, la capacitat de cohesió no tindria els

vincles tan estrets amb la discussió que es produeixi fora del país.

Avantatges relacionals

A més, sense confrontació amb la resta d’Espanya, és l’ocasió per

trobar una relació profitosa, afectuosa i molt pròxima amb la nova
Espanya (nova perquè és una Espanya sense Catalunya). És la millor
oportunitat perquè Catalunya contribueixi amb Espanya, perquè s’hi
agermani, perquè hi col·labori, perquè siguin països aliats i còmplices

32
en el terreny internacional. La independència és la millor oportunitat
per convertir Catalunya i Espanya en nacions amigues, cosines
germanes, bones veïnes i sòcies de confiança.

Avantatges estratègics

Un país que tot el dia acusa l’estat del qual forma part dels seus
mals és un país que emmalalteix. Perd capacitat d’ambició, corre el
risc de tornar-se un simple negociador, sense objectius propis. Corre
el risc de fer el ploricó en comptes d’innovar. Corre el risc de deixar
de pensar en el futur perquè sempre batalla contra el present.

Un país que sempre està de mal humor no s’adona de les seves

possibilitats.

Un país que sempre dóna la culpa als altres no s’atura a pensar

quan s’equivoca.

Un país que sempre negocia es torna tacticista i perd capacitat

estratègica.

La independència permetrà per fi superar aquests obstacles.

No per ser millors sinó per ser com sapiguem ser. Sense queixes
ni laments, sense frustracions ni desencís.

Avantatges col·lectius

Catalunya no progressa prou perquè dedica molta energia social,

molt de temps polític i una quantitat ingent de persones i talent a

33
negociar.

No podem passar més temps negociant traspassos.

Un país independent té la xarxa de trens que pot tenir.

Un país independent té els aeroports que pot tenir.

Un país independent té el finançament que pot tenir.

Un país independent arriba als acords que pot amb els

distribuïdors de cinema.

Un país independent no depèn de la sentència d’un tribunal

constitucional que no sigui el d’aquest país independent.

El victimisme només té utilitat pràctica en moviments tàcticistes.

Serveix molt bé a una vocació immobilista.

Però el victimisme és una tenalla que impedeix el creixement

econòmic, social i moral d’un país.

Una Catalunya que tot el dia es queixa, reclama, pacta, es queixa

de nou, insisteix en la reclamació i torna a pactar no té possibilitat
d’excel·lir com a país, no proposa un panorama clar a l’economia i no
desperta la imaginacio més enllà de més artificis tàctics.

Malviu en un bucle.

S?amaga en un carreró sense sortida.

Catalunya ha de sortir del bucle. O s’hi ofegarà.

Avantatges econòmics

Un estat independent no disposa de marges gaire diferents dels

que es poden veure en el context actual dels mercats, però és obvi

34
que la capacitat d’un estat europeu és superior a la d’una autonomia
espanyola. No es tracta de repetir que al capdevall no tindrem gaire
poder sinó d’entendre que serà més que ara i semblant a molts
d’altres. I ja n’hi ha prou amb això.

Hi ha molts treballs d’estudiosos, llibres, articles i fins i tot

produccions audiovisuals que demostren la viabilitat econòmica d’una
Catalunya independent i sembla que aquest és un avantatge percebut
de forma clara per bona part de la societat.

Però la realitat supera aquest avantatge.

No es tracta de ser independent per ser més ric.

Es tracta de ser independent per poder ser tan ric o pobre com
sapiguem ser.

Avantatges morals

Aquest és un element clau, que no es té prou en consideració.

Catalunya s’ha acostumat a repetir que no la deixen ser el que podria
ser. Els catalans s’han acostumat a la idea absurda que serien
diferents i l’ànima del país ha emmalaltit a causa d’aquesta quimera.

“Si poguéssim...”, escriuen i copien molts analistes i

comentaristes del país. Però amb aquest recurs només allunyen la
possibilitat que el país afronti de veritat els seus conflictes i miri de
resoldre’ls, aparten l’opció de repensar les ambicions i provar
d’acostar-s’hi.

Catalunya ha perdut voluntat de ser perquè s’ha acostumat a

queixar-se que no la deixen ser i amb aquest pretext ha deixat de

35
pensar què vol ser.

La independència esbandeix d’un cop totes les disquisicions que

entretenen l’energia política i permet que el país comenci a parlar de
debò d’allò que vol com a país.

Concrecions

Un país que ja ha superat l’estadi de les preguntes abstractes i

que abandona el victimisme, aquest truc d’acusar els altres de la teva
impotència, es pot concentrar en les concrecions.

Alliberat dels debats sobre la seva naturalesa com a pais, el país

podrà debatre amb naturalitat sobre infraestructures, ocupació,
habitatge, medi ambient i el que convingui.

La independència es presenta com una abstracció quan en realitat

pot ser el pont que dugui el país des de l’abstracció cap a les
concrecions.

I Catalunya necessita com el pa que menja entregar-se amb

passió a les concrecions d’una vegada per totes.

Conviccions

Una de les característiques fonamentals de l’estat d’ànim català

és la falta de fe en les possibilitats d’aconseguir obejctius.
Acostumats a la idea que el futur és una mena de somni ambigu i

36
impossible de concretar, els catalans tendeixen a deixar de creure en
les seva capacitat, que no és superior a la de cap altre estat
independent però no és tampoc inferior.

Superat l’estadi del somni impossible, hi ha la possibilitat que la

consecució d’objectius més a l’abast i concrets contribueixi a dotar de
més energia la convicció de poder aconseguir objectius.

Canvi de perspectiva

Com que la qüestió de la independència es tracta sovint com si

fos la qüestió de l’independentisme, no es fan les preguntes
adequades sinó que es posen sobre la taula tot de qüestions que en
realitat no són sobre la independència sinó sobre l’independentisme.

Per això, s’acaba parlant de l’odi visceral, del tarannà trabucaire,

de l’extremisme, de l’oficialisme independentista, de l’ambigüitat, de
la dissimulació.

S’ha deixat la qüestió de la independència en el terreny de la

política i a mans dels polítics (amb tots els seus defectes) en comptes
d’entrendre que el primer pas és ”aturar el temps polític” i en
comptes de veure que la independència ha de ser i només podrà ser
un projecte social.

Qui de debò vulgui aconseguir la independència sap que només es

podrà fer aquest pas si és un projecte majoritari.

Despolititzem la independència

37
 La independència s’ha de separar de l’extremisme, de l’odi, del
minoritarisme i ha d’interessar una majoria.

Ha d’interessar els empresaris i els agents econòmics i les

preguntes que aquest sector es fa són les que s’han de contestar en
comptes de respondre amb desencert les preguntes que es formulen
en el camp polític.

Ha d’interessar els agents socials i s’ha de respondre a les

preguntes que aquests formulen.

Ha d’interessar una majoria de ciutadans, més enllà del seu lloc

de naixement o del lloc de naixement dels seus pares.

Ha d’interessar una majoria, més enllà de la seva preferència

política per les opcions de dreta, de centre o d’esquerra.

Ha d’interessar els joves i els grans, més enllà de consistir en una

mena d’estadi natural de la joventut rebel que s’amanseix amb el pas
dels anys.

A més, no hauria de preocupar als ciutadans de Catalunya que no

són partidaris de la independència. El projecte no els pot espantar i
per això fa falta respondre preguntes bàsiques que aquests ciutadans
fa temps que plantegen.

No hauria de preocupar als estats europeus que ja existeixen com

a països independents i per això s’haurien de contestar les preguntes
que es poden fer.

La independència no és possible sense una acció àmplia en el

camp de la política però no és possible tampoc si és només un afer
polític, que depèn només dels polítics. Per tenir èxit, s’ha de
despolititzar i socialitzar-se, estendre’s a tota la societat. No serà mai
d’interès majoritari si es queda en el terreny polític.

38
 Desnacionalitzem la independència

A més de despolititzar-se, la independència s’ha de divorciar del

nacionalisme i fins i tot del catalanisme.

La independència s’ha d’alliberar de la faixa ideològica.

S’ha de separar del tot de l’essencialisme i de la pretensió

absurda que existeix un tarannà català, una manera de ser de
Catalunya que justifica la seva voluntat de ser independent.

Catalunya no vol ser independent perquè tingui una manera de

ser determinada.

Per dues raons.

Primera: perquè no és veritat. Catalunya no té una manera de ser

sinó que en té cinquanta, o mil o set milions.

Sovint, hi ha hagut representants d’una “manera de ser” concreta

que han pretès i pretenen que el país ha de ser com ells l’intepreten.

Això val per aquells que han cregut que Catalunya havia de ser un
país inspirat en el personalisme d’arrel catòlica, per aquells que han
cregut que Catalunya havia de ser una socialdemocràcia modèlica
inspirada en l’experiència escandinava o per aquells que han cregut
que Catalunya és preferentment laica o preferentment creient o
preferentment municipalista o preferentment comarcalista o
preferentment multicultural o preferentment restrictiva o
preferentment internacionalista o preferentment solidària o
preferentment liberal o preferentment conservadora o preferentment
el que sigui.

39
 Si es discuteix com hauria de ser Catalunya, no es decideix què
ha de ser.

I tothom ha d’acceptar d’entrada que Catalunya sigui com vulgui.

Si resulta que el nou país independent és una Catalunya

conservadora (i ja ens entenem amb aquesta simplificació), els que
donin suport a les idees d’esquerres s’hauran d’espavilar per
convèncer els electors, com passa a qualsevol país, en comptes de
donar per fet que ells representen un sentit majoritari.

Si resulta que el nou país independent és una Catalunya

progressista (i ja ens entenem amb aquesta simplificació), els que
donin suport a les idees de dreta s’hauran d’espavilar per convèncer
els electors, com passa a qualsevol país, en comptes de donar per fet
que ells representen un sentit majoritari.

El més probable és que els uns i els altres tinguin etapes de

govern i d’oposició, com sol passar a les democràcies europees.

La segona raó, si en calgués cap altra després de la constatació

que l’existència d’aquest tarannà únic és una falsedat, és que un sol
tarannà no estendrà mai un projecte majoritari i la independència
només és possible si té un suport ampli.

LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA

El pinyol de la qüestió

S’ha de transformar tota la càrrega negativa que els problemes

de l’independentisme han traslladat a la idea de la independència en
una única qüestió, el pinyol de l’assumpte. I oblidar-se de la resta, si

40
més no provisionalment.

La independència no és un somni ni és un acte de venjança ni pot

provenir de l’odi ni es pot basar en conviccions de supremacia.

La independència no és un acte contra Espanya.

La independència no és un cop de puny a la taula.

La independència no serveix per decidir el model de societat.

La independència no serveix per protegir el medi ambient.

La independència no és un estrategema per ser més rics.

La independència només és una cosa. Només una.

I només tindrà opcions reals si tothom entén que es tracta

d’aquesta única cosa.

La independència només consisteix a canviar la forma jurídica de

Catalunya.

La forma

La independència vol dir que Catalunya deixa de ser un territori

espanyol amb autonomia per passar a ser un estat independent
d’Europa.

Només vol dir això.

No implica per força qüestions sentimentals (que tendeixen a

ofuscar el debat) ni cap tipus d’ideologia dominant (no pot ser

41
patrimoni de cap ideologia si vol ser un projecte majoritari).

No implica confrontacions bel·licoses ni idees nacionalistes.

Només és un canvi d’estat jurídic d’efectes mundials.

Es tracta de presentar-se al món sota una altra forma jurídica: la

d’un país independent, amb la seva constitució i el seu sistema
democràtic.

La resta de qüestions només embruten el debat.

Centrem-nos en el pinyol.

Centrem-nos a aconseguir aquest canvi de situació jurídica.

Si es tracta “només” d’aquest canvi de forma, vol dir que és

assequible i que per assolir la nova condició cal un pla, concret i
possible, allunyat de sentimentalismes i somnis, de reivindicacions
victimistes o reclamacions basades en drets històrics. No es tracta de
justificar les raons del passat sinó de traçar els passos immediats.
Aquesta és la diferència fonamental entre continuar parlant
d’independentisme o començar a fer possible la independència.

Parèntesi: la resposta a la sentència

Una altra prova que la independència no és cap port d’arribada

sinó el punt de sortida, obstaculitzat per interessos polítics tacticistes,
és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut.

Hi ha dues reaccions anotar.

D’una banda, la reacció civil, que va consistir en una manifestació

42
per repetir una declaració més simbòlica que amb efectes
transformadors del stato quo. Amb el lema “Som una nació” ja hi va
haver una convocatòria l’any 1981, que va acabar amb un acte
massiu a l’estadi de FC Barcelona. Aquela vegada també hi havia el
suport gairebé unànime dels partits polítics. No s’entén quin és el
viatge si al cap de quasi trenta anys anys es torna a dir el mateix en
comptes de fer un salt senzill però radical.

Però el manifestants, més d’un milió segons la Guàrdia Urbana de

Barcelona i més d’un milió i mig segons els convocants, no cridaven:
“Volem l’Estatut”. Aquesta vegada no. El crit que es va escolar més
demanava la independència.

En comptes de reafirmar si som o no una nació (que és un

assumpte poc rellevant) es tracta d’afirmar que volem ser un estat
independent d’Europa (que és un assumpte del tot rellevant).

Per una altra banda, la reacció política va posar en evidència una

gran paradoxa. El federalisme oficial (i també el nacionalisme oficial)
s’han referit sovint a la independència com un “carreró sense
sortida”.

Doncs bé, després de la sentència els partits polítics han

demostrat amb la seva resposta que totes les opcions són un carreró
sense sortida... totes menys la independència.

El federalisme proposa renegociar els articles retallats amb el

Govern espanyol, per recuperar el màxim de capacitat. És un projecte
a mig termini que ens abocaria a discutir, negociar, pactar i a quedar
atrapats al bucle de sempre, perdent energia i talent per recuperar un
percentatge mínim de l’articulat perdut sense comprendre que la
qüestió no és aquest o aquell article sinó el fet en ell mateix que uns
jutges decideixin per damunt dels parlaments i dels referèndums.

El nacionalisme també s’apunta al bucle però ho fa amb una mica

43
més de vivacitat, proposant que l’objectiu sigui el concert autonòmic.
No hi ha cap raó per creure que s’aconsegueixi mai però la idea
expressada consisteix a passar uns quants anys més negociant,
discutint, pactant, quedant atrapats al bucle encara que el bucle es
disfressi de pas agosarat.

Són carrerons sense sortida.

La independència és en canvi una sortida del bucle.

44
 UN PLA PER A LA INDEPENDÈNCIA

Un pla clar

Cal un pla per a la independència que sigui clar i net, que

s’entengui, que respongui les preguntes bàsiques, que tingui com a
data la immediatesa, que tingui un sol objectiu i que no el modifiqui
amb matisos de cap color.

Fa falta gent que el prepari, gent que l’escrigui i que també en

redacti síntesis comprensibles. Fa falta gent que el defensi davant de
la ciutadania i gent que gosi aplicar-lo a mesura que sigui possible.

Vet aquí el que fa falta: determinació, intel·ligència, seducció i

gosadia. No fa falta ser dels uns o dels altres, d’aquí o d’allà.

Tot el que fa falta és gent disposada a fundar un nou estat

d’Europa, persones de totes les edats i condicions que vulguin
compartir l’oportunitat històrica de veure néixer un nou país a Europa
i de ser-ne els principals protagonistes.

Sacrificis necessaris

Les persones que redactin el pla ja trobaran l’expressió adequada,

però per aconseguir obejctius reals, al contrari que per tenir somnis
impossibles, s’ha d’estar disposat al sacrifici. Fins i tot els infants
saben que no es pot tenir tot.

No es guanya mai tot.

45
 Per això és absurd dibuixar un somni. Els somnis són això,
somnis.

Construir una realitat diferent demana molta més concreció,

molta més tenacitat i molta més capacitat de sacrifici.

Des de posicions extremistes, polititzades, tacticistes o idealistes

és impossible estar disposat al sacrifici.

Si no hi ha moltes renúncies, la independència no és possible.

Els polítics han de renunciar a controlar el procés en exclusiva.

Els ideòlegs han de renunciar a vincular la independència amb les

seves preferències polítiques.

Els pancatalanistes i els extremistes han de renunciar a

l’idealisme.

I el conjunt de les forces que ara participen d’aquest corrent de

fons han de tenir encara molta més capacitat de sacrifici.

Per una raó òbvia: quan dibuixes un somni, ho vols tot sense
renunciar a res. Quan de debò et proposes un objectiu, t’assegures
d’aconseguir-lo i et concentres en allò que és possible.

Ser possibilista sempre s’ha contraposat a ser independentista

però la veritat és que la independència només es pot aconseguir si es
fa un exercici sever de possibilisme.

Afirmació d’inici

46
 Si de debò volem ser un país independent (fins al límit que un
país pot ser independent en l’Europa actual) hem de dir d’entrada que
això és el que volem. Sense aquesta afirmació és impossible
començar.

Tot seguit, cal expressar aquesta voluntat en un pla, concret,

tangible, comprensible, que doni resposta a les preguntes.

I és imprescindible que aquest pla deixi clar a què estem

disposats per aconseguir la independència.

El pla ha d’incloure els sacrificis.

No és aquí on s’han d’anotar, perquè forma part de la feina dels

impulsors del pla l’anunci d’aquests sacrificis, però potser sigui una
pista adequada una primera llista dels més importants.

Renúncies formals

Què passaria, per exemple, si el pla per a la independència deixés

molt clar que el nou país independent renunciarà de forma expressa,
a la seva mateixa Constitució, a cap intent d’injerència en altres llocs
de parla catalana, més enllà del suport comprensible a acadèmies i
institucions de la llengua compartida?

Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que

el nou estat independent serà bilingüe i multicultural, renunciant a les
idees d’hegemonia del català i a les idees de “recatalanització” de
Catalunya?

47
 Acceptacions formals

Què passaria si el pla per a la independència proposés alguna

forma de relació establerta, i renovable mitjançant algun ritual
protocolari, amb la corona espanyola, de l’estil que regeix en les
relacions als països de la Commonwealth, posem per cas?

Què passaria, per exemple, si el pla per a la independència deixés

molt clar que al nou país independent establiria un periode de 25
anys (o els que fos) durant els quals, de forma paulatina, aniria
reduint les seves contribucions a les finances de l’Estat espanyol
mitjançant un acord de solidaritat?

És a dir: si Catalunya digués a la resta d’Espanya que està

disposada a contribuir fins i tot sense formar part d’Espanya, no hi
hauria un argument vençut i l’esforç valdria la pena?

I si es proposa que la independència no signifiqui una ruptura

immediata de les contribucions als fons públics d’Espanya sinó l’inici
d’un canvi acordat i seguit per etapes?

Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que

al nou país independent hi hauria dues llengües oficials i que tothom
tindria el deure de conèixer les dues i el dret d’usar-les i es deixés
clar que el model lingüstic a l’escola es mantindria com fins ara?

Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que

al nou país independent establirà acords preferents, perquè els
considerarà amics prioritaris, amb els estats d’Espanya, Andorra i
França?

Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que

el nou país independent demanarà l’adhesió a la Unió Europea el

48
mateix dia de la seva proclamació?

No són tots els exemples que es podrien emprar però serveixen

per veure amb claredat que la independència ha de ser possible i que
això implica la renúncia al maximalisme i un exercici d’imaginació
possibilista.

El pla ha de contenir elements clars que facin veure que la

independència no és un atac a ningú sinó una decisió ferma a favor
d’un canvi de situació jurídica. I per tenir un suport majoritari ha de
respondre a les inquietuds de persones molt diferents, no es pot
sostenir tan sols en el nacionalisme o l’independentisme.

Un pla que aspiri a un suport molt ampli ha de mostrar la

disposició al sacrifici, ha d’exposar les suposades renúncies i ha de
concentrar l’acció, amb rigor, en allò que és possible.

La manera

El pla també ha de descriure amb claredat quina és la fórmula.

N’hi ha diverses i els autors del pla han de trobar-ne una que
sigui millor i proposar-la.

Fins ara, s’han exposat algunes possibilitats.

El Parlament de Catalunya pot aprovar una declaració unilateral.

El Parlament de Catalunya també pot plantejar una reforma

constitucional que reconegui la independència de Catalunya i si no
s’accepta actuar en conseqüència.

El Parlament de Catalunya pot convocar un referèndum sobre la

49
qüestió (al marge que li sigui reconeguda aquesta capacitat, sempre
es pot convocar una consulta prèvia per saber l’estat d’ànim abans
d’una proclamació del Parlament).

El que cal és trobar una fórmula possible. Hi és.

Tot seguit, cal acordar que és “la fórmula”, l’única, la de tots

(aquest punt no pot provocar divisions).

El pla ha de contenir la formula i l’ha de dir proclamar.

No és cap secret. No cal actuar amb precaució. S’ha de dir amb

claredat quina fórmula es farà servir i com es farà.

Calendari immediat

El pla també ha d’incloure un calendari per aplicar la fórmula

després de les pròximes eleccions si hi ha una majoria de diputats
que hi estan d’acord, siguin del partit que siguin.

Per tant, cal convèncer al màxim de diputats que les seves idees
les podran seguir defensant sempre però que ara poden “aturar el
seu rellotge polític” i votar a favor de la independència. Com a opció
real, no com a somni ni com a venjança ni com a dibuix anticipat del
model de país.

Si no hi ha prou partits polítics que ho defensin, es pot llançar

una candidatura civil, formada per independents i no polítics, que
deixi clar a tothom que no són una altra opció política ni una
alternativa sinó un mecanisme provisional que anuncia d’entrada la
seva dissolució quan s’hagi assolit l’objectiu.

Una candidatura sense “color polític” que digui amb claredat que

50
l’objectiu immediat és la independència.

Immediat.

I que deixi clar que l’endemà de la independència, i un cop

elaborada la nova Constitució, tots els seus representants deixen per
sempre la política.

Per sempre.

Perquè quedi clar que seran persones disposades a participar amb

protagonisme en la fundació d’un país nou però que a canvi accepten
que no en treuran mai cap profit i renuncien d’entrada, per tant, a
tota mena de protagonisme més enllà de l’endemà de la
independència.

Implicació dels dirigents polítics

Aquest pla ha de tenir el suport i la participació d’una o altra

manera de polítics rellevants de tots els partits polítics o, si més no,
de tants partits polítics importants (amb representació) com sigui
possible.

La independència no és possible si els partits amb més vots no hi

donen suport o si dirigents polítics importants d’aquests partits amb
més vots no s’hi comprometen.

Cal que dirigents polítics que avui segueixen l’obediència dels

principals partits apostin per a la independència i donin suport a
aquest pla, encara que això els obligui a deixar el partit on ara
militen.

Cal que hi hagi dirigents polítics que demostrin el suport

51
transversal, ampli, majoritari.

Cal que hi hagi polítics sense partit i grups polítics que diguin amb
claredat que només existeixen amb aquesta finalitat.

Necessitem diputats provisionals que vulguin anar al Parlament

per aconseguir la independència i que després tornin a casa perquè a
partir d’aleshores siguin els polítics de partit els que legislin i
governin.

Primera oportunitat

Cal que el pla digui la fórmula però també és imprescindible que

deixi clar que la data és ara.

Ara vol dir a les pròximes eleccions.

I si es fracassa, durant tota la legislatura l’únic objectiu dels

diputats elegits perquè defensin aquest i apliquin aquest pla haurà de
ser la comunicació del pla per buscar una majoria a les eleccions
següents, i a les següents i a les següents... si fes falta.

Tornar-ho a provar sense defallir, fins a obtenir la majoria

necessària per aplicar la fórmula escollida, sigui quina sigu

Però segurament no caldrà.

Si l’independentisme deixa de ser el que és ara i es transforma en

un pla per a la independència, i si es posa el focus en objectius
immediats i s‘actua amnb possibilisme, la independència potser no es
farà esperar gaire.

Si, pel contrari, l’independentisme es manté com fins ara i res no

52
canvia, la independència es farà esperar per sempre més.

Calendari del procés

El pla no en té prou amb el calendari immediat i la fórmula.

Necessita també un calendari del procés.

Els seus autors ja trobaran la manera però sembla clar que ha

d’incloure tres passos consecutius.

El primer és la declaració d’independència, sota la fórmula

escollida.

El segon és el període constituent, que ha de ser breu, generós

(la nova constitució ha de ser molt poc precisa, deixant que els
legisladors posteriors hi introdueixin els canvis que creguin opotuns) i
neutral (un text que permeti satisfacció general en comptes d’afavorir
un corrent polític).

La nova Constitució no pot ser una altra vegada una ocasió

magnífica perquè els polítics catalans demostrin la seva tendència al
tacticisme i a la defensa d’interessos partidistes per damunt dels
interessos del país. Per això serà necessari que sigui un text on hi
càpiguen totes les sensibilitats, un text ampli que permeti un país
lliure. L’aprovació d’aquesta Constitució no ha de tenir per força un
referèndum com a pas final si la fórmula triada fos la d’un
referèndum secessionista. Però potser sí si s’ha elegit una altra
fórmula.

El tercer pas ha de ser la convocatoria d’unes eleccions

parlamentàries per elegir el primer govern democràtic del nou estat
independent.

53
 El pla ha d’establir aquests passos i orientar el procés de forma
clara, concisa i comprensible.

Format del pla

El pla ha de ser breu, concís, s’ha d’entendre, ha de dir la fórmula

escollida, ha de dir com ho farem i ha de deixar clar que es farà ara.

A més, el pla ha d’obviar el llenguatge solemne, les regressions

historicistes, les apel·lacions sentimentals, els argumentaris tronats i
romàntics.

No es tracta d’onejar banderes. No es tracta de demostrar raons.

Aquest temps ja ha passat.

Es tracta de fer un pla. Amb rigor i professionalitat. Amb fredor i

sense passions. Amb determinació i gosadia.

Amb serietat. Amb enteresa. Amb certesa. Amb vocació d’anar

per feina i de resoldre-ho ara mateix.

El pla es fa de pressa perquè la majoria d’elements ja es troben

sobre la taula.

Ja hi ha documentació suficient i hi ha experts que han escrit

articles, libres i projectes.

Es fa en equip perquè es com es fan els millors plans.

El fan les persones adequades perquè tingui èxit.

Els autors del pla

54
 A aquestes persones no se les pot elegir.

Han de fer elles el primer pas.

S’han de posar d’acord una vintena o més de persones i han de

ser capaces de fer el primer pas.

Han de deixar d’escriure articles als mitjans de comunicació o

discursos polítics i passar a l’acció.

Han de deixar de comentar l’actualitat o defensar els seus

interessos com a dirigents econòmics, polítics i socials.

Elaborar aquest pla és tasca de les persones que estan

preparades per a la seva definició i redacció.

No es pot fer una llista tancada, però sembla evident que caldrà
tenir en compte la contribució experta de juristes, estratègues,
economistes i legisladors pel que fa a la seva elaboració.

Caldrà comptar amb dirigents polítics o d’altres camps que

estiguin disposats a aplicar-lo (aquesta fase és crucial, com és obvi, i
reclama persones tan mesurades com valentes, tan ponderades com
tenaces, tan determinades com realistes).

Però, per damunt de tot, el pla exigeix un suport molt ampli (per
això ha de ser clar, concís, comprensible, possibilista i immediat).

El pla per a la independència l‘han d’elaborar experts en l’única

qüestió essencial, en el pinyol de l’assumpte, en el traspàs d’una
situació jurídica a una altra.

El pla per a la independència s’ha de comunicar de forma clara i

comprensible.

55
 El pla per a la independencia s’ha d’aplicar amb fermesa i
serenitat, tocant de peus a terra i amb decisió, amb imaginació i
certesa.

Ha de sorgir d’entre un grup de persones preparades que tinguin

aquesta disposició.

Si a Catalunya no hi ha un grup capaç d’elaborar un pla com

aquest perquè uns liders capaços el puguin aplicar, no cal que
Catalunya s’ocupi més de discutir tot això. Més val que deixi de fer
escarafalls quan negocia, més val que deixi de rondinar i més val que
plegui veles en la seva pretesa ambició de ser un país independent.

Suport ampli

Un pla com aquest reclama adhesions però no es posa a debat. La

participació és una virtut democràtica però un pla amb un calendari
immediat que proposa una fórmula concreta i s’expressa amb
concisió i claredat no es pot sotmetre durant l’elaboració a processos
assemblearis amb desenes de milers d’opinions ni es pot sotmetre
durant la redacció als matisos i estils de desenes o centenars d’autors
encisats amb les seves frases.

Un pla com aquest exigeix un grup espontani de persones

capacitades que treballen sense res més a canvi que la satisfacció de
participar en un procés possible i a l’abast.

Un pla com aquest exigeix un grup capaç de generar confiança i

credibilitat, capaç de convocar dirigents polítics de procedència
transversal, capaç de trobar una fórmula aplicable, capaç de
comunicar el pla de manera comprensible i capaç de guiar el procés

56
sense defallir, capaç d’orientar l’aplicació del pla i capaç de retirar-se
per sempre més quan l’objectiu del pla (la consecució de la
independència) s’hagi aconseguit.

57
 L’ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA

Després, la llibertat

I després?

El pla no ha de dir res sobre l’endemà.

No és cosa seva sinó de les persones que visquin a Catalunya.

L’endemà, l’economia haurà de fer el seu recorregut sense

debatre l’essència del país.

L’endemà, la política farà el seu recorregut sense prejudicis ni

derivacions.

L’endemà, la societat anirà traçant la seva manera de fer les

coses, com passa a tots els països del nostre entorn, amb encerts i
desencerts, moments bons i dolents, èxits i dificultats, crisis i
creixement, vells dilemes i reptes nous. En fi, la normalitat. Cap
somni, cap paradís, cap punt d’arribada, el punt de sortida, un nou
començament, el final de res, el principi de tot.

Fracàs

I si tot això no succeeix?

És a dir: i si no hi ha cap grup de persones d’entre les que estan

capacitades per a fer-ho que es vulguin comprometre amb aquest
pla? I si no es troba la fórmula? I si es discuteix durant decennis i no

58
s’arriba mai a un acord? I si no hi ha dirigents polítics capaços de
renunciar al que tenen per comprometre’s amb aquest pla? I si no hi
ha prou gent que el comparteixi i hi doni suport?

I si Catalunya no sap ser possibilista i el maximalisme li fa perdre

l’oportunitat? I si es tanca la finestra abans que es prenguin les
decisions adequades? I si els actors implicats no estan disposats a fer
les renúncies necessàries?

I si no hi ha empresaris o persones amb capital que hi donin

suport econòmic, que puguin i vulguin finançar l’elaboració del pla i la
seva comunicació massiva?

I si no hi ha ningú que vulgui escriure ni la primera ratlla d’aquest

pla?

I si hi ha tanta gent que es creu amb dret a escriure’n la primera

ratlla que no es passa mai de la primera ratlla?

I si...?

La llista de dubtes es faria inacabable.

Però no cal continuar.

Totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta.

Si no hi ha gent disposada a elaborar el pla per a la

independència, a escriure’l, a difondre’l, a aplicar-lo, a guiar-ne el
procés i assumir lideratges de sacrifici, voldrà dir que el país no està
a punt per fer aquest pas.

Si no hi ha pla no cal que en parlem més.

Més valdrà que el país deixi de somicar mentre assenyala amb el

dit els culpables externs. Més valdrà que el país deixi de dir que vol
ser tot de coses i que es replegui en allò que pot ser. Més valdrà que

59
tots aquells que han assumit responsabilitats de lideratge polític,
econòmic, social i cultural acceptin que la independència és tan sols
una quimera, un somni utilitzat per interessos tàctics, una bandera
per guanyar vots, una mentida per enganyar il·lusions, una trampa
per esgarrapar una mica de visibilitat.

Si no en sabem, si no hi estem disposats, si no ens hi posem,

potser que en deixem de parlar d’una vegada i per sempre.

Oportunitat

Però les enquestes insinuen que la idea d’aquesta possibilitat

s’acosta amb força a una possible majoria social.

Tenim una finestra oberta.

Tenim una oportunitat.

La podem esguerrar nosaltres sols, sense que ningú ens hi posi

entrebancs.

Ens podem embolicar amb l’idealisme, l’essencialisme, el

reduccionisme i perdre-ho tot d’un cop.

O podem actuar amb possibilisme i dibuixar un objectiu a l’abast.

Podem continuar proclamant que som una nació o podem fundar

un nou estat.

Durant molt de temps se’ns ha fet creure que la primera acció era
una condicicó necessària per dur a terme la segona. Però és del tot a
l’inrevés.

Mentre proclamem que som una nació, posem l’accent en la

60
justificació moral o històrica (del tot prescindible en aquest punt del
procés on som) i ens oblidem del pas segïüent.

Deixem de dir que som una nació.

Deixem de definir el tarannà suposat d’aquesta nació.

Deixem d’apel·lar als sentiments i a aquest suposat tarannà.

Siguem pràctics.

Presentem la qüestió com el que és.

Un canvi de situació jurídica.

Una nova manera d’existir al món.

Que no té garanties de ser millor però que tampoc no és obvi que

hagi de ser pitjor.

Afrontem la qüestió posant el focus en el pinyol de l’assumpte.

I actuem amb el rigor dels grups que pretenen aconseguir un

objectiu important.

Sense tacticismes, amb visió estratàgica.

Sense idealismes, amb possibilisme.

Sense rencors, amb bona disposició.

Sense afanys hegemònics, amb vocació democràtica.

Sense dominis polítics, amb sacrifici dels polítics.

Sense extremismes, sense partidismes, sense exclusivismes.

Amb esperit ampli, amb vocació transversal, amb convocatòria

oberta, amb un pla per a la independència que sigui compartit per

61
una majoria i que garanteixi que es pugui aplicar de la forma més
immediata possible i amb els mínims perjudicis possibles.

Actuem

Deixem de discutir què som i siguem un país independent.

Deixem de discutir com som perquè som de moltes maneres. La

qüestió no és el nostre tarannà, ni el nostre sentiment ni el nostre
passat. La qüestió és si volem aprofitar aquesta oportunitat històrica
per fundar un estat independent.

Deixem de dir que no som espanyols i decidim si volem deixar de

ser-ho.

Deixem de dir que som millors i procurem ser alguna cosa.

Deixem de culpar els altres i fem-nos responsables de la nostra

situació.

Deixem de sospirar i actuem.

Deixem de somiar i despertem.

Deixem de dir que és impossible i fem-ho possible.

Perquè és possible.

No ha estat mai tan possible com ara.

No ha estat mai tan a l’abast.

No ha estat mai a les nostres mans com ara.

Dependrà de nosaltres.

62
 Si no ho volem, no cal que fem veure que podem però no ens
deixen.

I si ho volem, segur que podem.

Només cal que ens hi posem.

De debò.

Sense embuts i sense ambigüitats, sense confrontacions tàctiques

i sense joc brut, sense picabaralles.

Amb unitat, amb generositat, amb intel·ligència, amb sentit

pràctic, amb esperit obert, amb ganes de sortir-nos-en, amb la
convicció que és possible, amb la mà estesa en comptes del puny
tancat, amb els braços oberts en comptes d’alçar les espatlles, en veu
alta en comptes de fer-ho amb murmuris desconfiats.

Superem tots els defectes de l’independentisme.

Deixem de parlar de la independència com si fos una fita

inabastable.

Proposem-nos d’aconseguir-ho com més aviat millor.

Elaborem un pla, difonguem-lo, obtinguem suport ampli,

apliquem-lo i comencem una etapa nova com un país europeu
independent.

Si volem, ho podem aconseguir.

Però hem de voler.

No serveix de res anar-ho dient.

No cal que ho diguem mai més.

Fem-ho.

63
Ara.

64