Lo jorn ha por de perdre sa claror:

quan ve la nit que expandeix ses tenebres,

pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any durs,
perqu llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par en turment
e sens mal fer, volgra que tost passs.
E, d'altra part, fa pus que si mats
mil hmens justs menys d'alguna merc,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n'excuss,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perqu en lo jorn lo trament cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esfor per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo lla d'amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si merc no em defensa.

No em pren aix com al petit vailet

qui va cercant senyor qui festa el faa
tenint-lo cald en lo temps de la glaa
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que t mala carrera
de canviar son estat en major.
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les ms gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descal, ab nua testa,
servint senyor qui jams fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagu lo cor salvatge:
solament diu que bon guard no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia ents com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.