Presentació de Michelíada

15-6-2015
Parlaments de Sebastià Roig i Ramon Mas

Una novel·la per llepar-se la biela

Imagineu-vos que viviu als Estats Units, durant la segona meitat del segle
XX. I que sou uns fans absoluts de la ciència-ficció. I que un vespre qualsevol, de
finals de maig, us truca a casa Isaac Asimov o Philip K. Dick o Ray Bradbury.
Des de l'altra banda de l'auricular, aquest Sant Cristo Gros va i us demana
si voleu presentar-li l'última novel·la que ha escrit. Per descomptat, l'única
resposta que podeu donar-li és un sí absolut. Un doble sí. Un Sí-Sí.
Doncs bé, fa poques setmanes, vaig eixordar les distingides orelles de
l'Antoni Munné-Jordà amb un Sí d'aquests. I després, em vaig comprometre a
presentar-li aquesta Michelíada. I li vaig prometre que us intentaria convèncer
perquè aquest llibre formi part de les vostres vides. I que us animaria a difondre'l
arreu de la nostra galàxia. Com a mínim, fins a l'infinit i més enllà.
Abans de fer tot això, ja em permetreu que us confessi que a l'Antoni
sempre l'he considerat una mica com el meu Obi-Wan Kenobi. És l'home que
m'ha ensenyat com s'han de posar les piles alcalines a una espasa làser. O quin és
el secret per diferenciar una mozzarella desconstruïda de búfala d'una mozzarella
desconstruïda de bantha.
L'any 1985, gairebé sense saber-ho, vaig iniciar la meva carrera de
padawan d'aquest gentilhome extraordinari. Als prestatges de la llibreria Lara de

1

Figueres, avui desapareguda, hi vaig descobrir la seva antologia Narracions de
ciència-ficció. Un llibre on demostrava que la ciència-ficció, aquella substància
que jo llavors m'injectava cada dia, també es podia escriure en català.
Em vaig creure aquesta tesi. I m'hi vaig posar. I vaig començar a produir
uns contes ximplets i poca-soltes, plens d'errades ortogràfiques, hecatombes
sintàctiques i desgràcies catafòriques. El pitjor de tot, és que se'm va acudir algun
a un concurs de relats de viatges en el temps, que organitzava Editorial Pleniluni.
De conte, com era previsible, no me'n van agafar ni un. Però, al cap d'un
temps, vaig rebre una carta amabilíssima dels organitzadors del concurs on, en
comptes de dir-me que em dediqués a plantar cols, m'animaven a continuar
escrivint. Moltes dècades després, vaig conèixer que l'Antoni n'havia estat el
redactor.
Com tots sabeu, gràcies a la seva feina en molts àmbits, el pare de
Michelíada és un dels grans responsables que avui puguem parlar, amb
normalitat, de fantàstic i de ciència-ficció en català. La seva hiperactivitat
imparable –que només s'explica per la dotzena de clons artificials, que deu tenir
amagats en algun soterrani de Vilanova–, li han permès, al marge d'escriure
novel·les i contes, promoure premis literaris i dirigir col·leccions especialitzades.
I tot això, escolti'm!, sense oblidar que ha organitzat societats, trobades i
congressos de freaks, autors i erudits; que ha coordinat butlletins periòdics; que
ha estudiat amb seriositat autors i gèneres menystinguts o que ha rescatat un
grapat de títols coberts de pols radioactiva.
Totes aquestes foguerades d'energia fotoatòmica, han contribuït a fer que
el fantàstic i la ciència-ficció del país tinguin més visibilitat, més solvència, més
gruix i més alegria. I m'atreveixo a dir que, sense el coixí fèrtil de tots aquests
projectes impulsats per l'Antoni, hauria costat més endegar una aventura
editorial tan independent i tan atrevida, com la que representa Males Herbes.
Michelíada, que –vés per on– publica Males Herbes, no deixa de ser un
altre pas contundent cap a la visibilitat, la solvència, l'alegria i les possibilitats de
la ciència-ficció en català. Ja sé que en Ramon i en Ricard em diran que no parli
tant de gèneres, perquè aquesta novel·la entra dins la categoria de literatura en
majúscules. I hi estic d'acord.
2

Però també és bo reconèixer que Michelíada representa un punt d'inflexió
dins la nostra ciència-ficció. Per què? Perquè no deixarà indiferent a ningú. I
perquè provocarà grans adhesions i rebutjos, a causa de la seva naturalesa atípica
i la seva voluntat experimentalista. És una obra de tesi.
Per tant, en el nostre context actual i esquifit, m'atreveixo a qualificar-la de
clàssic instantani. I com sol passar amb les grans obres, aquest clàssic homenatja
a altres clàssics. Perquè l'originalitat, en el fons, no deixa de ser l'art
combinatòria d'elements preexistents. Una combinació acompanyada, per
descomptat, de la màgia, l'enginy, la sensibilitat o l'elegància foteta del creador
que els ressitua.
Als qui us hagi arribat a casa la propaganda de l'editorial, ja sabreu que
Michelíada s'articula, sobretot, a partir d'un doble joc d'homenatges. D'una
banda, el llibre fa una revisió futurista dels 24 cants de 'la Ilíada' d'Homer. Però,
com que som al segle XXI, l'Antoni s'ha volgut aproximar a Homer, tenint en
compte que James Joyce ja havia revisat l'Odissea, en aquell tour de force
anomenat Ulisses.
La novel·la de Joyce, considerada per força lectors com la millor novel·la
del segle XX, té la peculiaritat que cada capítol està narrat de manera diferent. I
l'Antoni, a qui tot això de l'experimentalisme li ha interessat sempre, ha volgut
que cada capítol de la Michelíada tingui una forma literària diferent. O un punt
de vista narratiu diferent. O que utilitzi un temps verbal diferent. O que hi hagi
un què-sé-jo diferent
Aquesta filosofia, connecta de ple l'Antoni amb l'esperit dels escriptors de
l'anomenada New Wave. Aquesta bona gent, als anys seixanta, n'estava fins als
testicles que tothom relacionés la ciència-ficció amb la literatura pulp, feta de
clixés i escrita sovint a raig. Tips d'això, van decidir anar en la direcció contrària i
ser tan ambiciosos com ho podia ser l'alta literatura generalista. I per aconseguirho, van incorporar als seus textos totes les novetats i les descobertes estilístiques
de Joyce, Beckett, Burroughs o els surrealistes.
Michelíada, doncs, circula en aquesta direcció. I ho fa amb la mateixa
exigència dels pioners modernistes. I dels seus hereus postmoderns. I malgrat el
radicalisme de la proposta, deixeu-me remarcar-vos que el fil línial de l'acció no
3

s'estronca mai. MAI. La podreu seguir a la perfecció, capítol rere capítol. Això sí,
al final de cada capítol haureu d'anar fent petits resets mentals, per adequar-vos a
la nova manera en què us expliquen la història.
Què vol dir, això? Que potser us trobareu a dins d'un xat, amb totes les
seves particularitats ortogràfiques i fonètiques. O anireu a petar a un capítol que
té les escenes teatralitzades. O a un altre, on t'expliquen imatges de vídeo a la
columna de l'esquerra, i l'àudio que les acompanya a la de la dreta.
Afegim-hi que, per acabar d'apujar l'aposta, l'Antoni ha creat un mecano
lingüístic de mida XXL. Un joc de paraules constant on ha volgut homenatjar la
diversitat de la nostra llengua. Per això, els protagonistes d'aquesta guerra
inacabable s'expressen en tortosí, en valencià septentrional, en balear, en
alguerès i en moltíssimes variants dialectals.
Explicat tot això, lectors agosarats, prepareu-vos a trobar un grapat de
diàlegs, capaços d'ingressar a Sant Boi als usuaris del Google translator.
En voleu un exemple curtet? Sí? Vinga! En la variant subdialectal
pallaresa…
El capítol Vè comença amb un personatge que renega així:
–Bordisc xafarot que només saps ordir auleses, ja t'atauparé i et blairé.
Potser no heu entès bé l'improperi, perquè tinc una fonètica mig pollosa,
mig altempordanesa.
Us repetire la frase…
–Bordisc xafarot que només saps ordir auleses, ja t'atauparé i et blairé.
Hi ha gaires parlants del pallarès, a la sala?
No?
Doncs ara provaré de dir-vos els renecs amb altres paraules.
–Bord xafarder que només saps maquinar dolenteries, ja t'enxamparé i
t'atonyinaré.
La meva versió, ja ho veieu, potser guanya significat però no té gens de
gràcia.
El futbol és així…
Bé; després del que acabeu d'escoltar, potser ja deveu intuir que
Michelíada, a part de ser un relat de guerra en temps globals, és un camp de
4

mines per als lectors. Però si sou capaços d'entrar en el joc que ens proposa
l'Antoni, disfrutareu d'una obra atrevida, inusual i magnífica. Molt ben escrita.
Amb una multitud de veus i estils. Una simfonia literària que té la virtut d'estar
relligada per la imaginació i, sobretot, per l'humor.
A mi, m'ha fet pensar en altres llibres plens d'humor, que potser no són
fàcils, d'entrada, però que si tens la sort de connectar-hi, te'n recordaràs sempre
més. Com el Gargantua i Pantagruel, de Rabelais. O el Tristram Shandy, de
Lawrence Sterne. O els Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift.
I és que Michelíada, de debò que sí, té paràgrafs i pàgines que m'han fet
riure, somriure i aplaudir amb les orelles. Hi ha capítols magistrals, com el XXI,
titulat 'Notícies del desastre ecològic', on assistireu a un festival de declaracions i
contradeclaracions d'organitzacions ecologistes on, cadascuna, aconsegueix
supera l'altra en absurditat.
La novel·la de l'Antoni, per si algú encara no ho sabia, relata un episodi
decisiu d'una guerra futurista al planeta Terra. En aquest conflicte, que fa anys i
panys que dura, s'hi atonyinen, es disparen i es bombardegen dues potències
mundials: la coalició occidental i els gihadistes islamistes.
La seva batalla inacabable neix, en bona part, per qüestions relacionades
amb els combustibles derivats del petroli.
A diferència de la invasió de l'Iraq, on ens va involucrar José María Aznar,
membre del famós trio de la benzina, aquí, els occidentals no volen apropiar-se
del petroli dels països àrabs. El problema és just l'invers. Els occidentals han
volgut crear vehicles i mitjans de transport que funcionin amb energies
alternatives, o amb combustibles diferents.
Però què passa? Que si aquestes iniciatives prosperen, les economies
dictatorials del bàndol islamista se n'iran a tomar vent. I això, els gihadistes, no
ho poden permetre.
Tot aquest xup-xup energètic, té un eco directe en els noms dels soldats
dels dos bàndols. Des de les primeres pàgines, ens anem familiaritzant amb
personatges com el caporal Michelín, la doctora Firestone, el caporal Òpel, el
caporal primer Volvo, el sergent Landròver o el soldat Ducati.

5

Us confesso que, mentre anava passant pàgines, tenia ganes de conèixer
nous personatges, només per veure com redimonis els havia batejat l'Antoni. Mai
no em va decebre.
Per acabar d'embolicar la troca, mentre que els guerrers de la Ilíada eren
herois nobles, èpics, majestàtics i coratjosos; els brètols de la Michelíada, són uns
bales perdudes. Uns paios molt i molt txusqueros. Encara que l'autor ens els
guarneixi amb un exoesquelet, carregat d'armes increïbles i capaç de curar-los les
ferides al camp de batalla, tots són uns impresentables. Uns esgavellats que estan
molt més a prop dels personatges de les Històries de la puta mili, de l'Ivà, que
dels de les Tropes de l'espai de Robert Heinlein.
Doncs bé, tota aquesta colla d'oligofrènics s'esbatussen en un racó de la
taiga, molt a la vora d'un riu. L'acció comença quan al bàndol occidental li arriba
un grup de reforç, format per deu mutants de combat. Els encapçala el caporal
Michelín, que és un mutant autèntic. Els altres nou guerrers són clonacions seves,
equipats i modificats per a la lluita. Aquests combatents, de fet, són l'arma
definitiva. I aquí tindran, en teoria, l'ocasió d'estrenar-se i de demostrar les seves
habilitats anorreadores.
El nom del caporal tampoc és gens gratuït. Per culpa d'una mutació
anatòmica, ell i els altres nou soldats, portin cuirassa o no, són idèntics i clavats
al Bibendum. A la famosa mascota dels pneumàtics Michelin, dissenyada per
Marius Rosillon el 1897.
Amb aquest escamot de mutants, també arriben al camp de batalla dos
reporters de la Corporació: el delegat Dònut i la reportera Ikea. Tenen la missió
de retransmetre les proeses dels combatents, més o menys en directe, a través
d'un sistema de càmeres d'holotelevisió, autònomes i voladores.
Tot i que el delegat Dónut, en teoria, està a favor del bàndol occidental, no
trigarà gens a fer un doble joc, per afavorir els índexos d'audiència de les
emissions. A part de proposar a uns soldats i altres, en quins horaris estarà bé
que es disparin, s'assassinin o es bombardegin, també es dedicarà a manipular i
modificar la trajectòria de les bales i els explosius.
Perquè, deixant de banda la demostració de l'absurd i la crueltat de les
situacions que es produeixen durant qualsevol guerra, una part important del
6

llibre qüestiona les informacions que podem rebre a casa, dia rere dia, a través
dels mèdia i les xarxes socials.
Perquè els lectors de Michelíada som uns espectadors privilegiats dels
avenços, les retirades, els plans d'atac, els conflictes, els estires i arronses o la
psicologia dels lluitadors dels dos bàndols. Assistirem a les patacades de tots
plegats amb un luxe de detalls extraordinaris.
Ara bé; de totes aquestes informacions que nosaltres tindrem, quina part
real n'arriba a l'audiència del reality bèl·lic? I quines conseqüències poden tenir,
aquests reportatges, sobre el futur immediat d'una part de la població?
Jo no us ho diré. Si voleu saber tot això, i moltes més coses, us haureu de
llegir Michelíada. No crec que us en penediu.
Us adverteixo, això sí, que malgrat el to humorístic, la lectura us deixarà
un regust amarg i agredolç. Perquè l'obra retrata un món hiperfonamentalista,
poc amic de la pluralitat i la diferència. Siguin genètiques o ideològiques.
Per acabar, deixeu-me felicitar l'Antoni per haver-nos regalat aquesta
bomba literària d'alta volada, on la duresa formal s'alterna amb passatges
espurnejants i extraordinaris. A mi, m'ha fet passar del somriure a l'admiració,
del desconcert a la sorpresa, de la perplexitat a la desolació.
Els capítols de la novel·la desperten moltes sensacions. Tantes i tan
diferents que, en cas d'obtenir-ne una traducció gastronòmica, els podríem servir
a El Bulli. Allà serien la delícia de tots els 'gastronautes' i de tots els 'astronautes'
que orbiten la constel·lació Michelin, i aspiren a fer un món millor, més just,
lliure de manipuladors i corruptes, on no existeixin els desequilibris socials,
culturals i econòmics. Tots aquests despropòsits que, al final, ens empenyen a
fotre'ns els plats pel cap. Ja sigui en diferit, ja sigui en rigorós directe.
Sebastià Roig

7

Publicar Munné-Jordà

Vam descobrir l’obra de l’Antoni Munné-Jordà farà uns cinc o sis anys, més o
menys a l’època en què naixia la revista Males Herbes, i de seguida els seus llibres
es van convertir en un clar referent del tipus de literatura catalana que ens
interessava.
Una narrativa que es movia sense cap mena de complexe entre la literatura
experimental i la ciència ficció, que oferia propostes literàries arriscades per a
lectors exigents, però que, alhora, no oblidava els gèneres populars. Per fi un
autor català que entén la ciència-ficció com una eina d’expressió més que com
una finalitat en si mateixa, vam pensar, i ens hi vam emmirallar de seguida. La
nostra revista s’havia situat en aquestes mateixes coordenades de manera gairebé
involuntària, i l’editorial s’hi faria forta de manera que els llibres de l’Antoni van
passar a ser una mena de símbol per a nosaltres.
Més d’una vegada i de dues, en entrevistes o en tertúlies de bar, havíem posat
l’obra de Munné-Jordà com a exemple del camí que ens interessava seguir dins la
literatura catalana. Un autor ingovernable i iconoclasta, un home que ha anat
teixint una carrera al marge de les corrents predominants, però sempre marcada
per una qualitat i una autenticitat innegables. L’Antoni ha estat un pioner en molt
sentits, i creiem que és important que les noves generacions d’escriptors, molts
dels quals segueixen el camí obert per ell sense ni tan sols saber-ho, descobreixin
la seva obra.

8

Dit tot això entendreu que suposi un gran honor per a nosaltres publicar el seu
últim llibre, i que ho aprofitem per reivindicar el seu llegat, del qual, en certa
manera, ens en sentim hereus.
Que, a més, el llibre amb el que incorporem Antoni Munné-Jordà al nostre
catàleg sigui de les dimensions literàries, intel·lectuals i filològiques de
Michelíada, és una sort de la que encara ens en fem creus.
Amb aquell regust d’acudit intel·lectual que tenen moltes de les obres mestres del
segle passat, Munné-Jordà ha creat una amalgama d’estils i gèneres literaris que
no només encaixa perfectament en el conjunt de la seva obra, sinó que, al nostre
entendre, l’eleva a un altre nivell. Aquí el seu gust per la forma, pels canvis de
registre i els jocs textuals es posa al servei de la més gran història de guerra de
tots els temps. El resultat és una novel·la riu que creix en totes direccions, una
combinació insuperable d’història bèl·lica amb ciència ficció, un prodigi de la
llengua carregat de crítica social, plantejaments filosòfics, èpica, lirisme, humor i
tragèdia; un clàssic reformulat que no té manies a l’hora de beure del cinema, el
teatre o la televisió. Munné-Jordà ha agafat una història antiga i l’ha ambientada
al futur per acabar parlant del nostre present. Fer tot això i que s’integri amb
precisió mecànica en un sol llibre és a l’abast de molt pocs escriptors, i sense cap
mena de dubte converteix Michelíada en la gran obra d’Antoni Munné-Jordà,
l’obra on tot conflueix i on tot s’omple de sentit.

Ramon Mas, Males Herbes

9

10