EL SOMNI SOBRE LA NOIA ROMANA

De bon matí llegeixo aquest poema que està a una taula de la meva habitació:

Dec haver despertat somnàmbul i ara estic,

de matinada,

al meu llit amb una dona rescatada

amb el pit moll i salat del mar.

Avui he mort de tant riure'm de vosaltres.

Tinc als meus braços aquesta noia,

la més harmoniosa d'aquests prats,

cobreix el seu cap una mescla de cordes d'arpa

i mel.

Avui estic feliç, ella està a punt de cantar

la cançó que em farà

veure les estrelles, estrellades

al cel.

Oh! Quina tonada, quina veu, quin cant

el seu. Però, quina llengua està usant?

Canta en llatí! què estrany...

Bé, em ric de vosaltres, sí,

dels que enteneu de matemàtiques

o química.

Els que no l'entendreu mai,

en la vida.
Ella que és tan dolça

és l'adequada amant,

qui dissipa la boira,

qui devasta Catalunya,

des de Puigcerdà fins a Tarragona

passant per La Mora,

i la que el pas del temps atura.

Canta que Calígula la va congelar

a una cambra frigorífica

que hi havia al seu Palau.

Ara que s'ha despertat viva

al·lucina del poc que hem canviat,

doncs qui la va ressucitar també

va ser captivat per la seva lascívia.

I jo, mundans,

i jo.

Jo també ho he estic i ho estaré

tot i estant dormint.

Collons, això creu el meu subconcient mentre dormo?