FONDO DEL ROIG

LA CASA D’EN BANTOR

Sóc en Bantor, quin nom més estrany, oi?
Hola, el meu nom és Bantor. Jo, com vosaltres, també visc a Cunit, però amb una diferència, jo vaig viure
aquí fa 2300 anys, sóc un iber. En la meva època, els
que vivim en aquesta zona no fem servir el nom de Cunit que dieu vosaltres. De fet ni el d’ibers fem servir, ens
el posaran els grecs.
La meva cultura, la ibèrica, s’inicia cap el que vosaltres
anomeneu segle VI abans de Crist. Els meus avantpassats van començar a comerciar amb altres pobles del
mar Mediterrani, com grecs o fenicis, i els van ensenyar
a conrear la vinya, l’olivera, a fer ceràmica a torn, molt
més maca i resistent..., i ara nosaltres, els ibers, ja en
sabem tant que ens ho compren!
Àmfora ibèrica. Fondo
del Roig, Cunit.

Però... voleu saber què va passar més endavant? Doncs
això ja us ho explicaré al final de la nostra història.

Escultura d’un guerrer, Porcuna,
Jaén, Andalusia.

2

Pondus (pes de teler) amb
inscripcions. Ciutadella Ibèrica de
Calafell.

Falcata ibèrica de la zona de
València.

Escultura de la Dama d’Elx. València

La meva cultura

Ilergets
Ilercavons
Edetans

Turdetans

Contestans
Bastetans

Indiketes
Laietans
Cossetans

No penseu però, que només vivim al lloc que vosaltres en dieu
Cunit, no! Els ibers vivim a les parts de la península més properes
al mar Mediterrani, des del sud de França fins a Andalusia.
Els historiadors grecs van dividir tota la nostra cultura en tribus
segons les zones. Ja se sap que a aquests historiadors els agrada
classificar-ho tot!
A Catalunya vivim els cossetans, els ilergets, els laietans, els ilercavons... i molts altres.
Jo sóc un cossetà. Ens diuen així, perquè la ciutat propera més
important és Kesse. Dit d’aquesta manera, potser no us sonarà
massa, però si us dic Tarragona... ja sabeu d’on parlo oi?

Banyeres del
Penedès

Les Guàrdies
(El Vendrell)

Darró
(Vilanova i la Geltrú)

Fondo del Roig
(Cunit)

Ciutadella Ibèrica
(Calafell)

3

Fondo del Roig, casa meva

Pells al sol

Jo visc aquí. Vosaltres, en dieu Fondo del Roig
i és un trosset de Cunit. Ja veieu que no és una
gran ciutat ni un petit poble, sinó, simplement un
conjunt de cases on visc amb tota la meva gran
família, pares, avis, tiets, cosins... La nostra vida
és molt dura, vivim del camp i dels animals i no
sempre tot va com esperem, però la veritat és que
som molt feliços.

Sòcol de pedra

Des de ben petit he après les feines dels grans. El pare m‘ha ensenyat a
cultivar els nostres camps, on hi tenim plantats cereals, sobretot blat i
ordi, que després ens serveixen per fer farinetes, sopes, pa... Igual que
per vosaltres, els cereals són importants, perquè són la base de la nostra
dieta.

4

Sitja

Mur de tàpia o
tovots

A mi, m’agrada més fer de ramader que de pagès. M’agrada passar
el dia amb els animals que tenim: cabres, ovelles, algunes gallines,
alguns porcs i sobretot el meu ase.
No us penseu però, que amb tants animals mengem carn cada dia, no!
Els animals són més valuosos vius, perquè ens donen llet, llana, ous...
De carn, només en mengem en dies especials.

Fruits assecant-se. Els sostres
s’utilitzen per poder-hi fer vàries
feines

Sostres fets amb un
llit de canyes i a sobre una barreja de
fang i palla

Les nostres cases estan fetes amb una base de pedra, a sobre, la
paret s’acaba d’aixecar amb tovots, que són maons fets de fang i
palla o bé amb tàpia, que es fa amb terra i calç.

Per completar la nostra
dieta, encara continuem
recol•lectant fruits i
plantes, com ho feien els
nostres avantpassats.
Figues, nous, farigola...

5

Comença l’aventura...
Ja heu vist que jo visc en un lloc petit i potser sembla que
la nostra feina no és gaire important. Però la veritat és
que sense nosaltres i altres famílies com la meva, tots els
que viuen en grans ciutats o en poblats fortificats, no sé
com s’ho farien. Segurament no tindrien menjar per tots.
Avui, és un dia molt especial per mi. Després de molts
anys anant amb el pare a vendre els nostres cereals, ja sóc
prou gran per anar-hi tot sol.
Ahir vam obrir les sitges*, on hi tenim el gra que no ens
mengem durant tot l’any i el vam anar traient, per portar-lo a vendre als pobles veïns.
Tapadora

*Sitja. Forat a terra que serveix per emmagatzemar-hi el gra
que sobra.

6

Tinc ganes de veure com viu la gent a altres llocs. M’ha
dit el pare que veuré coses meravelloses...

Artesans i comerciants (Darró)
He arribat al costat del mar. Aquí hi ha un punt de comerç molt important i segur que hi podré vendre els meus
cereals. Avui estic de sort, m’han dit que a la platja hi haurà un intercanvi comercial amb els nostres amics
d’Iboshim, em sembla que vosaltres en dieu Eivissa.
Nosaltres els venem productes com cereals, pells, algunes àmfores de vi... i ells ens porten coses que aquí no tenim; teles de colors preciosos com el porpra o collars de pasta vítria. No només intercanviem productes, sinó que
també ens expliquem coses de les nostres cultures i així coneixem què passa al món.
Pells

Tela porpra
Àmfora ibèrica

Àmfora púnica
d’Iboshim

Collarets de pasta
vítria

Comerciant iber

Cereals
Forn de ceràmica

Ceramista
Kalathos

Torn

Comerciant púnic
d’Iboshim

Aquí, no tot són comerciants.
Paret de fang i
També hi ha artesans que fabri- tovots
quen moltes peces de ceràmica.
Nosaltres la fem servir per tot:
per cuinar, per menjar, per transportar líquids, per comerciar...
Una de les nostres ceràmiques
més conegudes és el Kalathos que
té forma de barret de copa i que
Graella
serveix per guardar-hi aliments.

Pilar central

Cambra de cocció

Cambra de
combustió

7

La màgia del ferro (Les Guàrdies)
Feia temps que volia veure aquest lloc. El pare m’explicava històries fantàstiques, on em deia que alguns ibers,
eren especialistes en transformar el mineral de ferro en eines i armes. Durant molt de temps vaig creure que era
màgia. Fins que no ho he vist amb els meus propis ulls no he entès la feinada que porta. Ara comprenc perquè
no tothom pot tenir aquestes peces de ferro!

Sitges

Carbonera

Mina a cel obert

Per produir ferro, el primer que hem de fer, és buscar el mineral i per això s’han d’excavar grans forats fins a trobar-lo. Per
convertir-lo en metall, cal posar-lo dins un forn perquè s’escalfi
i es converteixi en ferro. No us creureu a quina temperatura ha
d’arribar. A més de 1200ºC! És un moment màgic, al forn hi
entra un mineral i en surt metall.

8

Forn de reducció
de ferro

Interior d’un forn
de reducció de ferro
Parets
d’argila

Entrada d’aire

Aquests forns fets de fang, s’encenen i s’omplen amb capes de
mineral i de carbó. Durant hores, amb una manxa s’hi va posant aire, que fa que el foc no s’apagui i mica en mica, el ferro
es va separant de tot allò que no ho és: terra i altres minerals.
Quan el traiem, ja li podrem començar a donar alguna forma, Capa de mineral
això sí, a cops de martell!

Capa de carbons

Retall fet al
terreny

Quanta gent! (Banyeres del Penedès)
Això sí que és gran, tanta gent i tan enfeinada corrent amunt i avall, no m’ho podia pas imaginar! És la ciutat
més gran en la que he estat mai, res a veure amb el meu petit conjunt de cases. Hi ha gent vestida de formes molt
diferents, les dones porten túniques llargues i a sobre una tela gran agafada a l’espatlla, amb colors molt vistosos. M‘ha dit la mare que hi ha colors que són més difícils de fer i per tant, no tothom els pot fer servir. Suposo
que és una manera de demostrar la seva importància. Com m’agradaria poder comprar una d’aquestes teles tan
boniques a la mare!
També en veig que vesteixen com jo, amb una simple túnica de color cru, que va a l’alçada dels genolls i que
potser no és gaire maca, però per poder treballar és molt còmode.

Consell d’ancians

Sembla que hi ha una reunió important, perquè se
senten crits a la part alta de la ciutat. El cabdill parla
mentre un grup de venerables ancians l’escolten atentament. Suposo que deu haver de prendre una decisió
important i necessita el seu consell.

Cabdill

Escriba
Punxons

Rotlle de plom

Tauleta de cera

Oh! Què està fent aquell senyor? Què té a les mans?
És un escriba. Ell s’encarrega d’apuntar-ho tot a la
tauleta de cera. Com m’agradaria ser com ell. Jo no
en sé de llegir i escriure, ningú no me n’ha ensenyat
i la veritat és que són molt pocs els que ho saben fer.
Quina enveja em fa!

9

Quines muralles! (Ciutadella)
Aquest poblat té unes muralles espectaculars. Tot i no ser massa gran, perquè només hi viuen unes 60 persones,
és un lloc molt poderós. Hi ha sacerdots i sacerdotesses i guerrers amb les seves famílies que controlen les mercaderies i els camins per anar cap a l’interior. Segurament, si jo hagués nascut aquí, ja sabria fer anar l’espasa.
Què passa? La gent està molt
seriosa. Ara veig que la sacerdotessa està dirigint un ritual per
invocar els déus. Nosaltres en
tenim molts, de déus. Segur que
tota aquesta gent els demanarà
algun favor, i a canvi, els farà un
regal. Potser es sacrificarà una
cabra o una ovella que són molt
preuades. Avui sí que menjaré
carn, doncs!

Muralla
Fossat

Ovella

Altar
Forat per enterrar les restes del
sacrifici (cap i potes de l’ovella)

10

Caminant per un dels carrers, em trobo un guerrer i s’ofereix a ensenyar-me
tot el seu armament. Porta un casc de
bronze amb una cua de cavall, un cinturó de cuir molt gruixut, un escut de fusta i pell que quasi el cobreix sencer i una
espasa de ferro, que de ben segur que
fa molt mal. Per cert, segurament l’han
fet els ibers que hem conegut abans, al
lloc que vosaltres en dieu Les Guàrdies.

Torre

Venen els romans
Al principi de la meva història, us he dit que més endavant us explicaria què
va passar. Doncs sí, ja us ho podeu imaginar... Els romans ja són aquí.
De fet, fa temps que estan en guerra amb els cartaginesos, que viuen al nord
d’Àfrica. Uns i altres, el que volen és el mateix; controlar el mar Mediterrani
per poder tenir més comerç i més riqueses. Aquests enfrontaments potser us
sonen, són les Guerres Púniques. La qüestió és que en aquestes guerres entre
uns i altres, a nosaltres no ens queda més remei que prendre-hi partit i clar...
als cartaginesos fa temps que els coneixem i hi tenim tractes...
Per desgràcia però, les últimes notícies que ens arriben no són bones. Els cartaginesos estan perdent la guerra i ja sé què vol dir això. Ara a nosaltres ens
esperen temps durs, on els romans vindran i ens imposaran la seva llengua,
la seva religió, la seva cultura... i sabeu què significarà oi, al final? Doncs sí,
que nosaltres com a ibers acabarem desapareixent... o no. Perquè mentre
vosaltres conegueu la meva cultura, els ibers mai no desapareixerem del tot!
Elefant de guerra cartaginès.
Exèrcit romà

11

Amb el patrocini de

Amb la col·laboració

Realitzat per

Il·lustracions

Textos - Georgina Castells

Correcció - Núria Castellano
Assessorament - Jordi Morer
Quim Toldrà

Totes les il·lustracions i textos són propietat de Sergi Segura Bueno i Georgina Castells Sala

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful