La Il·lustració

En aquesta unitat aclarirem el significat i les arrels de la il3lustració.

Analitzarem l’obra de Newton, que estimularà tot el progrés científic
del segle XVIII. Després estudiarem la il·lustració francesa
descobrint-ne les principals característiques: confiança en la raó i la
fe en el progrés constant de la humanitat. Acabarem espipellejant
alguns pensaments de Rousseau.

La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria

d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la
incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un
altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la
seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la
mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi
enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues
coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la
divisa de la Il·lustració.

La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran
dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de
temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat
per tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els
seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que
em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em
substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i
així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc
cap necessitat de pensar, n’hi ha prou de pagar, que d’altres em
substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels
éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt
perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és penós; d’això
ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres coma
càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar,
en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota
cura aquestes tranquil•les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora
del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren
el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar
que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure
algunes vegades finalment haurien après de caminar; tanmateix, un
sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i,
habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.

Què és Il•lustració?, 5 de desembre de 1783. I. Kant

Els grans temes de la Il·lustració
a) La crítica generalitzada al poder establert:

Destaca una actitud descontenta en un ampli conjunt d’autors,

literats i filòsofs. Crítica al règim polític absolutista.Reclamació
d’una separació de poders (Locke). Es fa una dura crítica dels
costums, tradicions i formes de pensar europees. Per més que es
parla emfàticament de la raó, el to del debat de la època es
fortament retòric i literari. La part positiva d'aquesta actitud serà
una efervescència de propostes i accions per generar un nou ordre
en diversos camps: política, dret, educació, ciència, moral... El to
confiat i optimista és gairebé general.

b) A la recerca de la felicitat:

La felicitat esdevé una obsessió: multitud de llibres parlen del tema.

La filosofia ha de tenir-la com a objectiu. La felicitat es planteja
cara a quelcom concret i proper que s’ha d’assolir en aquesta vida,
no pas més enllà. La raó natural, la mateixa il·lustració, serà
l'instrument per a realitzar aquesta felicitat a la terra a través de
l’educació i la ciència natural, que donarà el domini de la natura: i la
moral i religió natural el de l’home.

c) La raó i "les llums":

La raó humana s’ha de limitar a objectius possibles i clars: es

rebutja l'estudi d'essències i substàncies. Es rebutja l’autoritat i
l’antiguitat com a fonaments: la pròpia raó i experiència són els
únics referents. La raó humana és universal: en el sentit de
compartida per la humanitat, ella ha de generar un ordre humà. La
naturalesa humana va lligada a aquesta capacitat d'ús autònom de
la pròpia raó. Es rebutja sotmetre-la a altre poder. Així, sorgeix la
figura del filòsof o lliurepensador: és l’intel·lectual que escriu, critica
i construeix la seva visió del món.

d) Rebuig a la religió revelada:

El cristianisme es posa en el punt de mira a l’hora de buscar els

orígens dels mals que es detecten. Es rebutja la tradició rebuda com
superstició: l’autoritat eclesiàstica, els costums, la creença
sobrenatural, etc. La increença comença a aparèixer i a estendre’s
entre les classes cultes. La posició dominant serà, fins i tot en
autors extremats de to, la del deisme, no pas l’ateïsme, on s’afirma
la necessitat teòrica i moral de l’existència d'un Déu, però adequat
a la raó i sense acció providencial.

e) Ciència de la naturalesa:

La natura és vista majoritàriament segons et model de la màquina

(Mecanicisme): matèria i moviment. Així, Déu és vist com a
necessari per a uns i innecessari per a uns altres, però el món
funciona autònomament. Alguns autors defensen el naturalisme,
que accepta la idea de força i tendirà a l’organicisme vitalista.

f) La idea de progrés

El sentit de la història es secularitza en la idea d'un progrés indefinit

portat per la raó que es desenvolupa. Una educació universal
segons els ideals il·lustrats: racionalitat, moralitat, natura, durà el
progrés a tots. La societat s’ha de refer racionalment: expressió
d’això volen ser el Liberalisme i l’Utilitarisme polítics. Igualment les
propostes utòpiques i les idees pacifistes: Cal dissenyar un ordre
nou.

Exercici: A quines idees pertanyen aquestes frases?

"Si supiera algo que me fuese útil, pero que fuese perjudicial a mi
familia, lo desterraría de mi espíritu; si supiera algo útil para mi
familia pero que no lo fuese para mi patria, intentaría olvidarlo; si
supiese algo útil para mi patria pero que fuese perjudicial para
Europa, o bien fuese útil para Europa y perjudicial para el género
humano, lo consideraría un crimen y jamás lo revelaría, pues soy
humano por naturaleza, y francés sólo por casualidad. Montesquieu.

"Decir que el hombre es una mezcla de fuerza y de debilidad, de luz

y de ceguera, no es hacer su proceso: es definirlo." Diderot

“El fanatismo es a la superstición lo que el delirio es a la fiebre, lo

que la rabia es a la cólera. El que tiene éxtasis, visiones, el que
toma los sueños por realidades y sus imaginaciones por profecías es
un fanático novicio de grandes esperanzas; podrá pronto llegar a
matar por el amor de Dios..." Voltaire

"Proclamo en voz alta la libertad de pensamiento y muera el que no

piense como yo." Voltaire

Newton i la ciència del S. XVIII

Isaac Newton (1642-1727) és considerat el més brillant creador de
la cosmovisió moderna.

Newton va atorgar precisió a conceptes que abans n'estaven

mancats (espai, temps, massa, moviment, força). A més, va establir
connexions entre fenòmens naturals abans desconnectats (celest i
terrestre; inèrcia i atracció) Newton va superar grans dificultats
d'ordre matemàtic i va veure més enllà que ningú.

Un dels aspectes filosòfics dels seus Principis matemàtics de la

filosofia natural, llibre on exposa la teoria de la força a distància o
gravitació universal, és el mecanicisme. En la seva majestuosa
equació tot l'univers físic queda unificat: l'atracció entre dos cossos,
siguin els que siguin, és proporcional a les seves masses i
inversament proporcional al quadrat de la seva distància. La
precisió d'aquesta fórmula i la seva base matemàtica, reforçaren la
concepció del món com una gran màquina, comparable a un
mecanisme de rellotgeria; un mecanicisme que ja Descartes havia
esbossat. Un univers determinista, un immens rellotge amb infinitud
d'engranatges, on tot és comprensible. I, insinua, tot rellotge
requereix l'existència d'un rellotger.

Exercici. La investigació científica es serveix de l’observació i de

l’experimentació. L’experimentació es diferencia de l’observació pel
fet que en l’experimentació es modifica o manipula deliberadament
el valor d’un factor o d’una variable. Indica si són observacions o
experiments:

• Anotar l’hora de sortida del sol durant tota una setmana.

• Deixar caure dues bolles, una de ½ quilo i l’altra de 2 Kg per

una pendent observant i anotant el temps.

• Veure com una poma cau de l’arbre.

La il·lustració francesa
La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) inicia un
camí de rebuig de les diferències en funció en funció del naixement,
de la propietat o del sexe.

Exercici: completa el preàmbul de la declaració amb

aquestes paraules: ésser suprem, ciutadà, deures, executiu,
inalienables i menyspreu.

«Els representants del poble francès, constituïts en Assemblea

Nacional, considerant que la ignorància, l’oblit o el
dels drets de l’home són les úniques causes de les desgràcies
públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar, en una
declaració solemne, els drets naturals, i sagrats
de l’home, a fi que aquesta declaració, constantment present en
tots els membres del cos social, els recordi els seus drets i els
; a fi que els actes del poder legislatiu i del poder
puguin ser comparats a cada moment … En conseqüència,
l’Assemblea Nacional reconeix i declara, en presencia i sota els
auspicis de l’ , els següents drets de
l’home i del . París, 1789

El 1789, l'Assemblea Nacional francesa aprovà la Déclaration des

droits de l'homme et du citoyen, on es proclamen drets civils i
polítics. El 1918 s'aprovà la Constitució soviètica en la que es
proclamen drets socials i econòmics. El 1924, molts anys abans
d'arribar al poder, Hitler publicà Mein Kamft, llibre on defensa que
els humans no són iguals i que els aris són la raça superior de la
terra; a les seves antípodes, els jueus; la resta, un entremig.

Exercici. Identifica de quina d’aquestes tres obres

procedeixen els següents fragments:

1. «Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions

socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.»

2. «Desapareixen les decisions per majoria i només existeix la

personalitat responsable. Certament, junt a l’home-dirigent hi ha
consellers que l’assessoren, però la decisió definitiva un sol home
l’ha de prendre.»

3. «La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial

per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té
cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la
societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només
poden ser determinats per la llei. »

4. «El principi d'organització constructiva de la raça ària, ha estat

substituït pel principi destructor que viu en el jueu, convertit així en
el 'ferment de descomposició' de pobles i de races i, en un senti
més ampli, en el factor de dissolució de la cultura humana.»

Autors:

Montesquieu (1689-1755)
“No existeix tirania pitjor que l'exercida a l'ombra de les lleis i amb
aparences de justícia.”

La seva Teoria política, divulgada en la seva obra "L'esperit de les

Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar
separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees
o parlaments, tribunals i governs, respectivament).

Voltaire (1694-1778)
"El fanatisme és a la superstició el que el deliri és a la febre, el que
la ràbia és a la còlera. El qual té èxtasi, visions, el qual pren els
somnis per realitats i les seves imaginacions per profecies és un
fanàtic novici de grans esperances; podrà aviat arribar a matar per
l'amor de Déu..."

El francès Voltaire, veu representativa del Siècle des Lumières, lluita

contra el fanatisme, la ignorància, l'obscurantisme i la intolerància.
És un gran divulgador tant de la ciència com de la filosofia; i com
molts altres, hagué de sofrir presó i exili per les seves idees. A l'exili
conegué les obres de Locke i de Newton; de retorn a França, les
propagà. En Locke s'inspira el seu Tractat sobre la tolerància.
Exercici: Només una de les següents expressions encaixa.
Quina?

a) Divulgant la teoria de la gravitació universal, ideà la llegenda de

la poma.

b) Defensa tant el teisme com el deisme.

c) Comparteix les idees crítiques de Rousseau sobre la cultura.

d) Introdueix, en el pensament occidental, la idea innovadora de

tolerància.

Rousseau (1712-1778)
És un il·lustrat que qüestiona força aspectes de la Il·lustració; així,
desconfia de la força civilitzadora de la raó, tot enaltint i donant
primacia al sentiment natural. La seva crítica social el porta a cercar
camins de regeneració: primer, una educació nova que condueixi al
desenvolupament de la bondat natural; segon, el contracte o pacte
social, un intent d'harmonitzar individu i societat, fonamentant la
sobirania democràtica.

Rousseau, com Hobbes, parteix del pacte, instaurador de la societat

civil, com a pas posterior a l'estat natural; però, a diferència
d'aquest, que arriba a la defensa d'un poder absolut, Rousseau veu
que el pacte fa possible la voluntat general. El pacte és el
reconeixement del que és universal per sobre del que és particular.
No és expressió de la voluntat de tots o suma d'interessos privats;
és la voluntat dels ciutadans reunits en assemblea, ben informats i
votant amb independència: una democràcia directa. Obeir a
aquesta voluntat general és obeir a nosaltres mateixos; amb ella es
recupera la llibertat, una llibertat civil.

Al segle XX, el filòsof nord-americà John Rawls (1921 -2002)

revitalitzà i reinterpretà aquest contractualisme o teoria del pacte
en el seu reconegut llibre "Teoria de la justícia".

Exercici: Quins conceptes o opcions encaixen?

Rousseau incorpora el contractualisme de Hobbes en l'àmbit

de la teoria política, però a diferència d'aquest, té una
concepció (negativa, política, positiva, social) de la natura
humana. Amb el pacte, el poder no es troba en un monarca
o parlament, sinó en la (elecció política, suma de vots,
voluntat comú, voluntat de tots), veu del poble sobirà.

Debat. Rousseau veia la possibilitat de regenerar la

humanitat en l’estat civil, fruit d’un contracte social. Creus
que és possible reformar (o corrompre) cada ésser humà
particular a través d’un tipus de societat determinada?
Penses que cada individu depèn de la societat en què viu?

A l’Estat Espanyol…

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) és l’il·lustrat per

excel·lència de la cort de Carles III, la política il·lustrada del qual
exalça la seva mort en Elogi de Carles III (1788). Entén la il·lustració
com una reforma general de tots els aspectes de la societat, des de
l’agricultura i la cria de guanyats fins al comerç, la indústria, i
l’ensenyament; tot ha d’organitzar-se segons principis racionals,
que tinguin en compte els avanços de les ciències, mai impostos
arbitràriament, sinó degudament adquirits per tots mitjançant
l’educació. A aquesta dedica alguns dels seus escrits principals:
Memòria sobre l’educació publica o tractat teoricopràctic
d’ensenyament, Bases per a la formació d’un pla general
d’instrucció pública i Curs d’humanitats castellanes. Reglament
literari i institucional del Col·legi imperial de Calatrava. La seva
defensa entusiasta de d’igualitarisme el porta a atacar el concepte
de propietat privada i a propugnar un futur social en què «tot serà
comú».