Estatut i T.C. (2a.

part)
L’objectiu que té ara la judicatura en l’Estatut és destruir l’obligatorietat del Català, i com a
llengua vehicular en les escoles.
Faig servir la paraula destruir, expressament, perquè es tracta d’això, de destruir, no només
Catalunya, també l’esperit de la transició i el règim actual. Ja vaig dir que hi ha molts
aspirants a presidents de república.
Però aquest afany de destrucció té les seves arrels. Fent una recerca bibliogràfica tenim que
La Vanguardia el 10 d’agost de 1995 a la pàgina 11 publicava un article d’Ernest Lluch titulat
“Envenenamiento de lenguas”. Entre les frases de l’article hi ha: “Es difícil que las fuerzas
políticas conservadoras españolas acepten un tratamiento igualitario en la convivencia de las
distintas lenguas. Las posiciones de Marcelino Menéndez y Pelayo o las desconocen o las
quieren ignorar.”. L’autor continua més endavant amb referències a aquest autor, fins que
Lluch assenyala, “Mas el “uno” que habló, Aznar, y los “otros” que aclamaron, dirigentes del
PP, no pertenecen al mundo conservador e inteligente de Menéndez y Pelayo, sino al de la
intransigencia”.
No oblidem que el “uno” va dir públicament que volia carregar-se la Constitució. Tampoc cal
oblidar, que via sicaris, l’altra basant de la tribu castellana (la dels prudents dels Trastámara
segons Enric Juliana [L.V. 12-12-2009 p.18]) va perdre dos referents claus, el que en Anglès
s’anomena “keymen” (homes clau), homes com el propi Lluch que els seus treballs a més
d’un feien nosa, i Tomás y Valiente, que d’estar en vida, hagués parat el peus a aquests que
han convertit la judicatura en part de “los otros”, com s’ha demostrat en el cas Endesa, en
que “el uno” i “los otros” cantaven a cor “antes alemana que catalana”. “El uno” i “los otros”
poden estar ben contents, perquè ara és italiana. Cito aquest cas, perquè el mateix diari i el
mateix any, el 18 de juliol publicava a la pàgina 58 una entrevista als germans Gallardo dels
Laboratoris Almirall amb el titular “Espanya no puede permitirse perder centros de decisión,
pero el Gobierno no se da cuenta”.
Ja vaig dir que la sentència de l’Estatut seria una astracanada, he d’afegir que serà molt
destructiva i, les conseqüències devastadores es notaran en pèrdues econòmiques a mig i
llarg termini. Com diu la dita castellana “para muestra, un botón”.