ARISTÒTIL (384-322)

La virtud
del terme
mig
Importància d’Aristòtil
 Biografia

Neix a Estagira, Macedònia,
i se'l coneix com “el
estagirita”.

El seu pare era el metge del
rei de Macedònia.

Als 17 anys va a Atenes per
estudiar a l'Acadèmia
platònica on hi romandrà
20 anys -fins a la mort de
Plató (347 aC).

Aristòtil serà el preceptor
d'Alexandre el Gran.

Fundarà la seva pròpia
escola a Atenes: el Liceu.

Ha de fugir d'Atenes i
morirà a Calcídia.
Context històric de
Grècia
 Bibliografia

Organon (lògica)

Física (ciència natural)

De anima (psicologia)

Història dels animals (biologia)

Sobre el cel(astronomia)

Metafísica (14 llibres)

Ètica nicomaquea

Política

Retòrica

Poètica (inacabada)
Ventall de temes
Crítica a la teoria de les idees
de Plató
Comparació d’actituds:
Aristòtil i Plató
La ciència és universal i
existeixen diferents
sabers
 La ciència
Característiques de l’Episteme

Lògica
Tipus de raonaments:
Inductiu
Deductiu
El sil·logisme
 Metafísica:
Problema del canvi

Síntesi platònica

I de què tracta aquesta filosofia

primera?
 METAFÍSICA
La metafísica és la ciència del més universal
perquè tracta de...

’ésser en tant que ésser i dels seus atributs essencials

Totes les coses del món són éssers, però a la
metafísica no li interessa el què són, sinó només que
són.

éssers

Una poma és, una taula és, una pedra és, la lluna és… què
podem dir de tot allò que és tenint en compte només que
és, sense importar-nos si és una poma, una taula, una
pedra o la lluna?
Per tant, la filosofia
primera és una
ontologia. És una
ciència de l’ésser.
L’Ésser (tò ón)
 Els primers principis de
l’ésser
La causa última de tots els éssers, l'ésser
suprem és el primer motor. És acte pur. És
pensament pur que es pensa a si mateix.
Primers principis de l’ésser:
o Principi d’identitat (A=A)
o Principi de no contradicció ¬(A i ¬A)
o Principi del tercer exclòs (A v ¬A)

Aquesta ciència busca principis i causes universals.

Les altres ciències tracten aspectes particulars de
l’ésser, per tant són sabers secundaris.
Metafísica. La substància
(oussia)

Dos éssers, mateixa substància,

diferent accident de color

Dos éssers, diferent substància

 L’ésser (o l’ens) es diu de moltes
maneres, es manifesta o es
Les
presenta de 10 maneres
diferents. categories
Aquestes maneres de presentar-
se l’ésser Aristòtil els anomena
categories.

Però aquestes categories

necessiten, pressuposen, una
unitat, una sola determinació, la
substància, que és la categoria
necessària.

De les substàncies ha de
conèixer el filòsof els seus
1. Substància (home, cavall)
principis i les seves causes.
2. Quantitat (dos, tres mesures)
3. Qualitat (blanc, fort)
4. Relació (doble, mig)
5. Lloc (a on)
6. Temps (ahir, demà)
7. Posició o situació o postura (dret,
assegut)
8. Estat o condició (armat, vestit)
9. Acció (parla, talla, crema)
10. Passió (estimat, tallat, cremat)
 Metafísica: la teoria
hilemòrfica

= +
Una substància, Matèria: Forma:
un ésser, una taula fusta essència de taula
 La teoria hilemòrfica II
L’ésser són els individus concrets, són les substàncies.
Cada individu és una substància primera (l’individu
concret, en Sòcrates, aquesta taula) i té en ell mateix la
substància segona (l’espècie i el gènere, home i
animal).
• Les essències (les idees de Plató) no són separades de
les coses; la substància segona és l’essència, i està dins
cada individu. Per tant, aquest és el món real i el
moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i
Plató).

Substància primera Substància segona

ésser essència
 Potència i acte
• Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és
impossible perquè suposa el pas del ser al no-ser o
del no-ser al ser, cosa que no es pot donar.
• Aristòtil propugna dues maneres de no-ser:
– no-ser absolut (impossibilitat del canvi)
– no-ser relatiu (possibilitat del canvi)

No és ni ho pot ser

No és però pot ser-ho

Potència i acte
En acte: ametlla.
En potència:
ametller, torró,
llet d’ametlla,
etc.

El canvi és el camí
que fa allò que està
en potència a passar a
ser en acte.

En acte: ametller.
En potència:
taula, llenya,
bastó, etc.
 Quadre comparatiu

Teoria Hilemòrfica Teoria Potència-Acte

Superació de plató Superació de Parmènides

Explica el devenir de la Explica el devenir del Ser
substància
FÍSICA O FILOSOFIA
SEGONA
Les quatre causes
 Tipus de canvis
1. Canvi substancial: generació i corrupció de la
substància (passa de ser una cosa a ser-ne una altra)
2. Canvi accidental: dividit en:
– canvi quantitatiu: creixement i disminució
– canvi qualitatiu: alteració
– moviment local: translació
• Quan hi ha un canvi substancial canvia, obviament,
la substància; però ¿què és el que queda? El que
permaneix és la matèria primera: és indeterminada,
no és cap ésser en acte, però ho pot ser en potència;
si agafa una forma serà alguna cosa.
• Subjecte, forma i privació: en tot canvi queda un
subjecte que passa de la privació a la possessió d’una
forma.
Exemples
Canvi substancial

Canvi quantitatiu

Canvi qualitatiu

Canvi local, moviment

 Cosmologia (1)
• Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular,
corrompible, esfera de la mort i la generació, del
canvi.
• Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera
de lo etern.
• Concepció de l’univers com a esferes concèntriques,
cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer
motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és
la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es
mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna
font del moviment etern. No és un déu creador.
• El primer motor és acte pur, no té mescla de potència.
És immaterial
Cosmologia (2)
Cosmologia (3)
 Teoria de l’ànima
• Un ésser viu és una substància composta inevitablement de cos i ànima.

• El cos és la matèria i l’ànima és la forma. El cos és en potència i l’ànima és la

forma d’aquest cos. L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.

• És el principi de vida. L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.

• L’ànima és indivisible, és a dir, unitària, però li trobam tres funcions:

FUNCIONS REGNES
Nutritiva Vegetals
Sensitiva Animals, que també
tenen la primera
Pensant L’home les té a les
tres
 Funcions de l’ànima
Éssers humans

Nutritiva Sensitiva Pensant

Animals

Nutritiva Sensitiva

Plantes

Nutritiva
 Teoria del coneixement
• (1)
Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen
coneixement, és el punt de partida per conèixer qualsevol
ésser o substància, ja que l’essència d’aquests es troba en
ells mateixos: primer hi arribam amb la sensació i
després amb el pensament.
• La sensació: els sentits ens permeten conèixer les coses
individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en
presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la
seva matèria (Sòcrates).
• La imaginació: crea imatges de les coses individuals que
l’enteniment podrà fer servir.
• L’enteniment: l’enteniment pensa allò universal, les
“formes” de les substàncies concretes; però cal començar
per la percepció d’elles, per la sensació; a base d’acumular
experiències individuals arribarem per inducció a
l’essència universal comuna (home), a les formes.
 Teoria del coneixement
(2)
Sensació
Capta aquesta taula
(aísthesis)

Imaginació
(phantasia) Crea l’imatge (sensació sense matèria)

Enteniment
(nous)
Pensa l’essència de taula
 Teoria del coneixement
(3)
• Aristòtil distingeix, a més, dos tipus
d’enteniment: l’enteniment pacient i
l’enteniment agent; però l’obscuritat
d’aquesta teoria és tan gran que es donen
vàries interpretacions possibles.
– L’enteniment pacient estaria en potència per rebre i
conèixer els intel·ligibles (les formes universals).
– L’enteniment agent seria capaç de produir-los tots,
com la llum “que fa en certa manera que els colors
en potència siguin en acte”.
• Aquest enteniment agent és per Aristòtil separable, immortal
i etern (?)
 Ètica
• Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és
la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica
eudemonista).
• La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es
realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el
pensar.
• La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una
determinada manera. Com? Seguint un terme mig, el que és
just enmig dels excessos i els defectes.
• Existeixen dos tipus de virtuts:
– les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança, valor...)
– i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).
 Virtut: El terme mig

Virtut

Defecte Terme mig Excés

Covardia Valor Temeritat

 Terme mig virtuts
ètiques
VICI PER DEFECTE TERME MIG VICI PER EXCÈS

Covardia Valor Temeritat

Insensibles Temprança Incontinència

Avaricia Liberalitat Prodigalitat

Dissimular Veracitat Fanfarroneria

Excèntric Amistat Adulador

 La justícia
• Per Aristòtil la justícia és una espècie de virtut diferent de
les altres virtuts generals.
• Hi ha dues espècies de justícia:
– Justícia distributiva, política i social (en referència a la
distribució dels recursos comuns): just és allò igual en una
proporció geomètrica en funció dels mèrits, i l’injust és el
contrari, sigui per més o per menys.
– Justícia legal i reparadora (en referència a administrar
justícia pels delictes): just és allò igual en una proporció
aritmètica on el que sofert un mal es recompensa llevant-li
el profit al qui l’ha produït.

• Aristòtil rebutja la justícia del talió (reciprocitat)que

defensaven, per exemple, els pitagòrics.
 La prudència
• La virtut intel·lectual de la prudència no és delimitada per la
teoria del terme mig.
• Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a
l’art.
• “L’home prudent és, en general, el que sap deliberar bé.”
• “Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que,
descobrint allò vertader, obri amb l’ajuda de la raó en totes
les coses que siguin bones o dolentes per a l’home […]
• “És necessari reconèixer que la prudència és aquesta
qualitat que, guiada per la veritat i la raó, determina la
nostra conducta respecte de les coses que puguin ser bones
per a l’home. En l’art pot haver-hi graus de virtut, però no
n’hi ha a la prudència.”
• “La prudència no es perd ni s’oblida mai.”
• (Ètica nicomaquea, L. VI, IV)
 La saviesa
• La virtut més elevada és la pròpia i única dels humans:
l’enteniment o saviesa.
• “Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme
amb la virtud, és natural que aquest acte sigui conforme
amb la virtut més elevada, és a dir, la virtut de la millor part
del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o alguna
altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta
per manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses
veritablement belles i divines; o ja sigui quelcom diví que hi
ha en nosaltres, o com a mínim el que hi hagi de més diví en
tot el que existeix en l’interior de l’home, sempre resulta
que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia ha
de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el
del pensament i el de la contemplació.”
• “El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat
que l’enteniment és vertaderament tot l’home; i, per tant, la
vida de l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home
pot aspirar.” (Ètica nicomaquea, L. X, VII)
 Política
• Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política és la continuació de
l’ètica i anuncia el tractat anomenat Política.

• L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “animal comunitari/social”. L’home

ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè
l’home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va,
l’ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.

• L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat

sinó és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.

• Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en

tirania, oligarquia i democràcia.

• Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme
mig, es decantava per una república de les classes mitjanes.

Formes de govern positives Formes corruptes

(persegueixen el bé comú) (persegueixen el bé propi)
Monarquia Tirania

Aristocràcia Oligarquia

República (politeia) Democràcia