34

simulacions_avance2.indd 34

27/03/14 11:05

RPM (Revolucions per minut)

L’agafa amb cura d’artificier desactivant una mina antipersones i amb moviments precisos de mag en plena actuació el treu de la coberta en blanc i negre. El despulla de la funda de paper amb reverència, evitant cap soroll més fort que el xiuxiueig d’uns cereals mullant-se en llet freda, indici d’un fregament excessiu, i un cop fora sosté el cos fràgil i negre, lluent com un escarabat, mantenint en tot moment les puntes dels dits al perímetre. Ara l’acosta a la finestra i l’aixeca uns centímetres per mirar-lo a contrallum, pujant una banda, ara l’altra, donant-li el tomb per examinar amb la mateixa diligència l’altra cara. Satisfet per l’absència de marques l’agafa amb la mà dreta —quatre dits al cercle central i el cantó del gros al lateral—, mentre amb la lliure pren un drap de cotó amb un extrem humit amb unes gotes de netejador professional. Li posa el drap a sobre, procurant no tocar l’adhesiu del 35

simulacions_avance2.indd 35

27/03/14 11:05

mig, i el frega com acaronant-lo, tot fent-lo girar amb l’altra mà. Amb suavitat però amb fermesa. Un tomb i un altre. Aprofita per repetir l’operació a la cara que no farà servir i quan enllesteix torna a observar la superfície a contrallum. Satisfet, el deixa a sobre del plat i agafa el log per sincronitzar-lo amb el fonoxassís. Ja està preparat per començar a gravar. Aixeca el braç fonocaptor i el desplaça fins al penúltim tall, la cançó número onze. Sonen les primeres notes d’un solo de piano melangiós i lacònic. Comprova que el log ha començat l’enregistrament i després s’aparta una mica per bufar a dins la funda del disc. Decideix que té massa pols, en fa una pilota i n’agafa una de nova de l’armari. Només ara se’n torna cap a la finestra i passeja la mirada pel carrer deixant-se endur per la cançó. Nightswimming, deserves a quiet night... Quant feia que no gravava una selecció de cançons? Des de la facultat? No n’estava segur. Un bon dia va deixar de banda aquella mena de ritual que repetia sense excepció cada cop que volia demostrar-li a un amic o a una parella com d’importants eren a la seva vida. Mai acceptava peticions. Sempre ho feia quan volia i amb el contingut que ell desitjava. És clar que feia còpies si algú li demanava un disc que s’acabava de comprar, però allò era diferent. Allò era un acte íntim, un intent de compartir amb l’altra persona tots els sentiments i estats d’ànims que aquelles cançons li feien sentir. Un regal valuós. Creu que ningú va acabar de saber mai la importància que li donava a aquell petit gest. Ni que sense pretendre-ho, estava 36

simulacions_avance2.indd 36

27/03/14 11:05

vinculant aquelles notes a la seva memòria. Quants d’ells, amb la majoria havia perdut el contacte, haurien, al cap dels anys, tot escoltant alguna d’aquelles càpsules, recordat qui les hi havia gravat i pensat en ell en fer-ho? Potser alguns ni tan sols recordarien d’on l’havien tret. Lògicament tenia vinculats els seus propis records a moltes de les cançons que omplien la seva col·lecció de discs. Potser, en compartir-les, en assenyalar-les com a seleccionades en lloc de tota la resta, pretenia, en un intent ingenu, regalar els records que li tornaven. De fet, la reacció més comuna quan coneixien la seva afició pels vinils era l’estranyesa. A quasi tothom se li aixecaven les celles quan sabien de la seva predilecció per aquell tipus d’enregistrament que, fora dels professionals, ja era prehistòric per als seus avis. Ell sempre es defensava argumentant que el so era incomparable. I tot i que la majoria li donaven la raó quan els escoltaven, també era cert que li recriminaven la curta durada dels seus enregistraments, pocs cops per sobre dels quinze talls, que la qualitat de la conversió exigia i que repercutia en la mida dels fitxers. Amb l’ampliació de memòria dels logs allò havia anat canviant, però la proporció entre la quantitat de cançons que permetia encabir qualsevol format de compressió d’àudio i les que ell gravava es mantenia com a retret recurrent. «No en comparis la qualitat. El que jo gravo sona a música i no a llauna», era sempre la seva resposta. Sí, feia molt i molt de temps que no gravava una selecció de cançons per a ningú. Suficient com perquè aquell petit gest li fes entendre que el que sentia 37

simulacions_avance2.indd 37

27/03/14 11:05

aquest cop anava més enllà del flirteig casual. Li feia una il·lusió desproporcionada preparar aquella petita selecció. Era com recuperar l’alegria que l’envaïa quan veia a l’escola la nena que li agradava; els nervis adolescents que li provocava la perspectiva d’un sopar de classe quan sabia que la noia de qui estava penjat també hi aniria; l’excitació davant la caça furtiva d’una nit de festa universitària. Sensacions del passat, mai oblidades, però esmorteïdes sota la capa de pols del dia a dia i les responsabilitats adultes. No era gens estrany que hagués triat començar amb aquella cançó. Un bany de nit mereix una nit tranquil·la, cantava la irrepetible veu d’en Michael Stipe. I aquella nit d’estiu que va deixar enrere les darreres espurnes d’infantesa, sense cap mena de dubte, ho era. Era rossa, tenia els ulls clars i pigues a les galtes. Durant tres setmanes els seus pits es van convertir en l’eix del planeta. Que portés el peu embenat i que en lloc d’agafar les crosses anés d’una banda a l’altra saltant a peu coix no hi ajudava gens. Es coneixien de ben petits, de compartir estius en aquella ciutat de costa que s’omplia d’anglesos amb l’arribada del bon temps. Molts de la colla ja no hi anaven, alguns perquè els pares havien canviat de destinació i d’altres perquè amb l’assoliment de l’adolescència havien aconseguit independitzar-se del gruix familiar i marxar de viatge amb amics. Ell era dels més petits i encara es deixava endur per la inèrcia familiar, ella, dos anys més gran, s’havia quedat sense alternatives per culpa de l’esquinç. Dins del grup mai havien tingut una relació gaire estreta, però aquell cop, tret d’alguns nois i noies 38

simulacions_avance2.indd 38

27/03/14 11:05

que vivien allà tot l’any, s’havien quedat sols. D’altra banda, els dos havien crescut i canviat, sobretot ell, i la diferència d’edat que els seus cossos evidenciaven anys anteriors ara amb prou feines s’apreciava. Es feien companyia l’un a l’altre i van esdevenir inseparables; passaven plegats les hores mortes, anaven a la fira i a la platja, prenien el sol i ella el mirava des de la sorra mentre es banyava. Reien i s’ho explicaven tot: en pocs dies van trobar més afinitat en l’altre que en tots els anys anteriors. «Com pot agradar-te aquesta música?», reia ella quan li feia escoltar cançons de grups vocals americans de mitjans del segle XX. I ell, lluny de sentir-se ofès, es perdia en el seu somriure i en la constel·lació de pigues que ballava al ritme dels seus llavis. Enyoro la lluna. I si n’hi hagués dues, una al costat de l’altra, orbitant al voltant del sol més bell? Quedaven pocs dies per al final de l’estiu. Ella el va anar a buscar un capvespre feliç com mai. «Que no em veus res diferent?», li va preguntar, obrint els braços i voltant tres-cents seixanta graus. Samarreta negra, texans curts, molt curts, i sandàlies. «Ja no ets una pataxula», va respondre-li. «Noooooo!», va xisclar ella fent salts d’alegria. I l’eix del món saltava amb ella. Per celebrar-ho el va convidar a sopar en una pizzeria barata i van beure sangria. Després ella li va proposar d’anar a banyar-se. «Ara? De nit?» «És clar que sí. No puc esperar a demà, ja he perdut quasi tot l’estiu i em moro de ganes de remullar-me.» «Però a la platja està prohibit», va replicar ell, sempre prudent. 39

simulacions_avance2.indd 39

27/03/14 11:05

«No anem a la platja», va respondre, agafant-lo de la mà i començant a caminar. Van anar al bloc d’apartaments on vivia ella. La reixa que envoltava la piscina estava tancada i el llum groguenc dels fanals del carrer amb prou feines arribava a la gespa. Ella la va escalar i va saltar per damunt i ell darrere seu. «I si ens enxampen?» «No siguis poruc, que no tenim vigilant. De nit ningú es banya.» Li anava a dir que ell no portava banyador, però no li va donar temps. La pal·lidesa de la lluna es va reflectir sobre el seu cos nu breus instants, abans que el soroll de l’aigua el tornés al món real. La va imitar tan de pressa com va poder, no fos cas que el veiés despullat, i es va llençar a l’aigua. Tan bon punt va tornar a la superfície ella va nedar cap a ell, li va passar els braços pel coll i el va besar. El cor li colpejava el pit com un tambor de Setmana Santa. Ell, insegur, la va agafar per la cintura, mentre sentia com el sexe se l’hi enduria contra el seu ventre. Recorda el reflex de la lluna esmicolat en mil bocins sobre el moviment rítmic de l’aigua, recorda la lluentor del seu cos i dels seus ulls; recorda la suavitat humida de la seva pell. El record alenteix el moment, el fa etern i bell, i de fet, encara que tot va anar força de pressa i els seus moviments van ser maldestres i barroers, així és com es va sentir aquell moment: bell i etern. L’estiu va acabar. Durant un temps van mantenir el contacte amb trucades i missatges. Amb el pas dels mesos li va fer saber que sortia amb un noi. L’estiu següent ella ja no va tornar a la ciutat de costa. 40

simulacions_avance2.indd 40

27/03/14 11:05

Comprova que el log continua gravant i se’n torna al sofà. Mira el seu reflex a la pantalla del televisor i somriu. Il·lusionat com un nen. La trobada més inesperada podia donar una nota de color a la quotidiana grisor i fer-te retornar a l’adolescència. A tornar a gravar cançons per a algú especial. Escollides una a una. Un sopar amb amics i algú que porta una amiga que no coneixen. «Està una mica moixa i l’he convençut perquè s’airegés una mica.» Tots aparellats menys ell i la nouvinguda que acaben seient un al costat de l’altre a la taula rústica del restaurant de pedra vista i bigues de fusta. Casualitat? No li va semblar veure somriures de complicitat ni mirades conspiradores. «Sóc traductora. Treballava per una empresa, però ara vaig per lliure.» «Jo faig ràdio.» Entre mos i mos i glops de vi la comunicació encarcarada va agafant embranzida, les converses comunitàries es fusionen amb les mantingudes a dues i tres bandes i es tornen a disgregar. Cap als licors tots dos ja han descobert l’afició comuna per la literatura i entre rialles comparteixen o discrepen dels gustos de cadascú. «Escriu de puta mare, però és més avorrit que un missal.» «T’enganxa des del començament però no sap acabar els llibres, és com si li fes nosa i ho fa de qualsevol manera.» «Una obra mestra.» Després de sopar la majoria es retira i ells dos marxen amb quatre valents cap a un pub tranquil. Allà segueixen coneixent-se i comentant la música que sona. «En saps molt, tu, de música», li diu ella fent un glop de la cervesa. «A part de feina també és la meva gran passió. Tinc mitja casa plena de vinils.» 41

simulacions_avance2.indd 41

27/03/14 11:05

«Vinils? Però encara en fan d’això?» «Oh, i tant. No s’ha inventat res que soni millor.» «Però l’estàtica embruta el so i es ratllen amb facilitat, no?», replica ella citant arguments d’algun article de premsa. «I els fulls de paper s’engrogueixen amb el temps, crien pols i són poc ecològics. O em diràs que tu no ets de les que, si poden, llegeixen en paper?» Ella assenteix amb el cap i riu. Quan la darrera parella avisa que marxa es miren i decideixen fer el mateix. És evident que a cap dels dos els faria res quedar-se més estona; però de sobte els fa por que resulti massa evident que gaudeixen de la companyia de l’altre. S’acomiaden i ella li diu que s’ho ha passat molt bé. Ell li demana si li pot trucar. Ella respon que sí i ell li diu que ho farà. Va dubtar un parell de dies entre trucar-li o no, indecís entre les diferents opcions. Potser ella ho va dir per quedar bé, potser ella espera un altre sopar amb més gent. Finalment es va decidir i li va proposar anar a sopar a un japonès. No li va dir clarament que la taula era per a dos, però ella tampoc ho va preguntar. Ell mai s’havia atrevit a menjar amb els palets i ella l’hi va ensenyar. Ell el va animar a tastar més varietats de sushi que els maki de tonyina i li van agradar. També van demanar sashimi de llobarro, yakisoba de salmó i vedella amb cebes tendres. Van tastar, una vegada més, el sake, però cap dels dos se’l va acabar. S’ho van passar d’allò més bé. «No toques cap instrument?» «He intentat aprendre a tocar la guitarra molts cops, però sóc un negat. I tampoc tinc veu per cantar. Sóc dels que es van quedar amb les ganes de muntar un grup a l’insti.» «Doncs 42

simulacions_avance2.indd 42

27/03/14 11:05

jo trobo que tens una veu molt maca.» «Senyal que ja has begut massa.» No va caler dir-se que s’agradaven. Ella li va dir que li encantaria seguir veient-lo, però que de moment no li venia de gust iniciar cap relació, que acabava de sortir d’una moguda horrible que per ben poc no li suposava perdre el contacte amb la seva germana, l’única família que li quedava, i que necessitava un descans. Li va dir que si ell no volia donar-li un temps, ho trobaria d’allò més normal. Ell li va respondre que les coses que valen la pena no volen pressa i que el proper cop li tocava trucar a ella. Ahir a la nit ho va fer, havien quedat per demà. Hindú? Hindú. I ara ell li gravava música. El so descompassat semblant a un sintetitzador que ha esdevingut el piano el treu dels seus pensaments. Sorprès, sense entendre res, mira primer al plat i després al log. Espera uns segons, fins a escoltar la veu d’en Stipe cantant en un idioma desconegut de fonètica exòtica. Com a únic referent se li acut la llengua nativa d’una tribu africana. El conat de música experimental segueix el seu curs i només segons després entén que el vinil esta rodant a l’inrevés. De forma inexplicable, misteriosa, el plat gira de dreta a esquerra, com rebel·lant-se contra el pas del temps; com si tot pogués tornar a passar un altre cop de forma millor. Potser com si el record d’aquell estiu hagués conjurat l’opció d’un final diferent a un comiat de segona; potser com si un adolescent busqués sense èxit missatges satànics a les lletres inofensives d’un grup heavy. 43

simulacions_avance2.indd 43

27/03/14 11:05

Allarga la mà i resta a un mil·límetre d’apagar la gravació del log quan les paraules que escolta comencen a adquirir sentit. Està temptat de prendre’n nota, però entén que millor deixar que l’enregistrament faci la feina per ell. Un i altre cop reprodueix el fitxer al log, escoltant-lo amb els auriculars amb una obsessió que ni ell mateix acaba d’entendre. Però com si es tractés d’un missatge encriptat que només el codi estipulat permet reconèixer, a poc a poc, incapaç de creure-ho, sembla trobar la clau que li permet desxifrar algunes paraules soltes, paraules que juntes van formant frases: «Aquella nit... dormir poc i malament... es presentin com són... hi haurà manera de defensar-se’n... si comencen a venir amb tanta simulació... donaran molta feina.» És real el significat que el seu cervell dóna als sons del log, o només un desig visceral d’atorgar sentit a un seguit de vibracions llegides per l’agulla lliscant sobre les sinuositats del solc que gira a l’inrevés? Cercant una resposta lògica a tot aquell despropòsit introdueix el conjunt de mots al cercador del log i envia la consulta a la xarxa. Com a resposta coincident rep l’inquietant títol d’un conte: «Invasió subtil», de Pere Calders.

44

simulacions_avance2.indd 44

27/03/14 11:05

Extracte de la novel·la Simulacions de vida, d’Enric Herce. Publicada per l’editorial Males Herbes l’Abril del 2014.

45

simulacions_avance2.indd 45

27/03/14 11:05

Títol Simulacions de vida Autor Enric Herce Col·lecció Distorsions Editorial Males Herbes

46

simulacions_avance2.indd 46

27/03/14 11:05