Títol del projecte

L'autogestió del treball: cooperativisme i col·lectivitzación.

1. Justificació teòrica

1.1 Objectiu

Investigar, analitzar i discutir sobre les alternatives a la manera de producció

capitalista que han existit i existeixen com economies autònomes en un petit àmbit
geogràfic, definit a partir de tres llocs que representen aquestes alternatives.

Dues cooperatives i una empresa col·lectivitzada, tres llocs situats en el barri de

Gràcia, dels quals només es conserven els edificis de Teixidors a mà, Carrer de
Terol 35, i de La Lealtad, Montseny cantonada Leopoldo Ales. La fàbrica Elizalde,
entre els carrers Córsega i Provença, Bailén i Passeig de Sant Joan, va ser derruïda.
Aquests tres punts seran el context geogràfic per a reflexionar sobre els corrents
anticapitalistas d'avui. El projecte rastrejarà la continuïtat d'aquestes opcions
d'origen obrer en els nostres dies en el mateix barri.

1.2 Concepte

Aquest projecte tracta de dues formes d'organització econòmiques alternatives al

sistema capitalista dutes a la pràctica pel moviment obrer barceloní. El
cooperativismo: La cooperativa de Teixidors a mà i La lealtad en el segle XIX i les
col·lectivitzacions: la fàbrica Elizalde, col·lectivitzada en el segle XX. Dues
concepcions obreres del món basades en l'autogestió encara que enfrontades entre
si ja des del Primer Congreso Obrero Español de 1870.

El projecte planteja que les ideologies sorgides del moviment obrer barceloní no van
fracassar, sinó que a través d'anys de lluita social van assolir, a la seva manera, els
seus objectius encara que anés durant un llarg o curt període de temps. Teixidors a
mà va subsistir amb els seus alts i baixos per més de 100 anys. La Fàbrica Elizalde
va funcionar amb èxit com empresa col·lectivitzada durant dos anys i mig, no va ser
recuperada pels seus propietaris fins a 1939.

Aquestes experiències històriques constituïxen punts de vista des del qual ens
podem preguntar quines formes d'organització existeixen avui dia que es puguin
considerar com part de la seva continuïtat històrica, cadascuna amb la seva pròpia
peculiaritat. Per exemple, xarxes d'intercanvi, cooperatives de consum, societats
laborals, associacions, grups d'afinitat, etc.

1.3 Desenvolupament

Aquests tres punts representaran els vèrtex d'una zona geogràfica constituïda per
l'espai circumdant, en el seu entorn passen i han passat molts fets relacionats amb
aquesta petita història anticapitalista.

Després d'un "pentinat" de la zona determinada es dissenyarà un mapa i un passeig

que permetran a Turisme Tàctic registrar el present des de l'experiència de la
memòria i dels exemples històrics que ens brinden els avantpassats veïns del barri.

2. Procés de Treball

2.1 Investigació

Recuperació en hemeroteques de publicacions originals.

Consulta en el registre de propietat per a realitzar una llista dels propietaris de les
propietats que es troben en la zona del projecte.
Recerca de material gràfic, fotografies.
Recerca en arxius audiovisuals.

2.2 Realització

Presentació en el Mercat d'Intercanvi i en les assemblees de les cooperatives de

consum alternatiu i altres organitzacions que existeixen avui dia en el barri.

Distribució gratuïta de fotocòpies facsímils de publicacions.

Publicació d'un *blog del projecte on es podrà consultar la informació i el procés de

treball.

Entrevistes registrades en vídeo per a conèixer l'opinió de la gent interessada sobre

aquestes dues opcions obreres.

Publicació d'un mapa i una guia.

Realització d'un recorregut públic a peu per la zona i registre de vídeo.

Presentació de una Instal·lació amb els continguts de l'obra en l'espai expositiu de

la Casa Elizalde. L'exposició es realitzarà a partir del material gràfic, audiovisual i
qualsevol altre tipus de material rellevant que hagi estat desenvolupat durant el
procés de treball. Vídeo, facsímiles, fotografies, texts Desenvolupament de
dispositius per a telefonia mòbil que permetran obtenir informació en alguns dels
llocs relacionats amb el concepte del projecte.

3. Motivació i context

Aquest projecte sorgeix per una banda del material d'investigació de "L'arbre de la
llibertat i altres històries", projecte d'art públic realitzat per Turisme Tàctic al maig
de 2009, que ens sembla relacionat amb el concepte de "moment crític" expressat
en la presentació d'aquest concurs. Veure annex 1 on es desenvolupa
històricament el context del projecte .

4. Calendari de treball

desembre 2009 febrer 2010

Investigació.
Visites a Hemeroteques, arxius audiovisuals, arxius de publicacions. Recerca de
material gràfic, fotografies.
Consulta en el registre de propietat per a realitzar una llista dels propietaris de les
propietats que es troben en la zona del projecte.

març 2010 maig 2010

Creació i disseny del *blog en el servidor de Turisme Tàctic on es podrà consultar la

informació i el procés de treball. .

Vídeos i fotografies de *locaciones.

Publicació i distribució de facsímils fotocopiats. Presentació en el mercat

d'intercanvi de primavera.

Realització

juny 2010

Presentació en assemblees de cooperatives de consum alternatiu i altres

organitzacions que existeixen avui dia en el barri i que es considerin rellevants.
Registres d'entrevistes en vídeo. Creació, disseny i publicació d'un mapa i una guia.

juliol 2010

Realització d'un recorregut públic a peu per la zona i registre de vídeo.

Edició de vídeo. Presentació de l'instal·lació en l'espai expositiu de la Casa Elizalde.

5. Pressupost

Concepte i investigació 2.000

Instal·lació, Disseny i *mantención Web 1.200
Realització de Vídeo 800.
Fotografia 800.
Disseny gràfic 1.200
Publicació guia 1.000
Fotocòpies 250.
Fungibles 200.

Total 7.450

Annex 1

Cooperativa Teixidors a mà i fàbrica Elizalde

1.1 Cooperativa Teixidors a mà

Qui va introduir les idees cooperativistes a Espanya va ser Fernando Garrido

Tortosa (1821-1873). Va polemitzar amb els internacionalites espanyols organitzats
en la Federació Regional Espanyola sorgida del primer Congrés Obrer el 1870
fomentant el fourierisme i el cooperativisme per contrarestar les idees anarquistes
que proposaven que els treballadors no s’integressin als partits polítics burgesos.

La cooperativa Teixidors a Mà de Gràcia es va fundar el 1875, ocupava el solar on

avui es troba el Teatre Neu. L’edifici és de 1935 i a la façana encara es pot llegir
“teixidors a mà”. En1892 la cooperativa es va escindir i els dissidents van crear la
cooperativa “La Lealtad” situada a l’edifici de l’avui Teatre Lliure. La raó d’aquesta
escissió és difícil de precisar perquè després de la Guerra Civil van desaparèixer els
documents amb les actes. Alguns autors esmenten que aquesta diferència hauria
sorgit a causa del caràcter exclusiu que havia adquirit la cooperativa, que impedia a
nous membres d'altres sectors tenir els mateixos drets. Així sorgeix "La lealtad" que
agrupava als teixidors amb altres oficis en igualtat de condicions.

El 1877 la cooperativa va ser autoritzada pel governador civil de Barcelona. El seu

primer president va ser Domènec Perramon que el 1870 havia estat delegat al
Primer Congrés Obrer Espanyol celebrat a Barcelona en representació de les
societats obreres de Gràcia. En aquest congrés Perramon va representar al sector
cooperativista encapçalat per Roca y Galés que durant les discussions i posteriors
votacions de l’assemblea va resultar un sector minoritari. La primera divergència
entre els cooperativistes i els internacionalistes, que van adoptar i van
desenvolupar les tesis anarquistes, va sorgir a causa de la proposta de crear les
caixes de resistència. Roca y Galés considerava que l’ús que calia fer d’aquestes
caixes era circumstancial i utilitari sense importar el projecte a llarg termini de La
Internacional, que era construir un avenir millor per a la societat humana. La
majoria considerava que aquestes caixes devien sevir per a la lluita revolucionària
de la classe treballadora. Molts consideraven la vaga com un mitjà de lluita per fer
caure el capital i les caixes de resistència servirien en aquest cas perquè els
treballadors no passessin penúries durant el període de durada de la vaga.

La resolució del Primer Congrés Obrer Espanyol en relació amb les caixes de
resistència va ser la següent:
El Congreso Obrero de lengua española, considerando que la lucha contra el capital
se hace una necesidad para conseguir la completa emancipación de las clases
trabajadoras y que para esta lucha es necesario ponerse en condiciones
económicas, declara que las cajas de resistencia son una necesidad y un gran
elemento para alcanzar el objeto a que aspira la gran Asociación Internacional de
los Trabajadores.

Respecte el tema de la cooperació van sorgir les divergències més notòries. Els
cooperativistes consideraven que les cooperatives de producció i consum eren
l’alternativa dels treballadors per aconseguir millorar el seu nivell de vida. Altra
cosa afirmaven aquells que defensaven que només la resistència portaria a un
canvi social a on els treballadors aconseguirien la seva emancipació. Un delegat de
Barcelona al congrés, de cognom Pagès, va explicar la posició dels cooperativistes
en un dels seus discursos en el congrés:

"Son incalculables las pérdidas experimentadas por los obreros con el sistema de la
resistencia. Supongamos que se declaran en huelga diez mil trabajadores cuyo
jornal semanal sea de tres duros; en una semana se pierden treinta mil duros, en
un mes ciento veinte mil, y así progresivamente. ¿Dónde se irá a parar cuando hay
huelgas que han durado nueve meses? ¿Qué beneficios ha reportado la resistencia?
Después de la enorme pérdida sufrida, unos obreros han ido a presidio, otros han
muerto extenuados de hambre y roídos por la congoja, otros han debido pasar por
la humillación de volver a ocupar un puesto en el oprobio del trabajo vencido. Si
tales resultados da la resistencia, ¿por qué no la desechamos? ¿Por qué no hemos
de invertir esos miles de duros en la construcción de fábricas y talleres? … A la
manera de las hormigas y adoptando el principio de ahorrar en el presente para
hacer más llevadero el porvenir, de sacrificarnos hoy para mejorar nuestra situación
de mañana, íbamos aportando al acervo común en pequeñas cantidades cuya suma
nos sirvió para levantar una fábrica, en posesión de la cual nadie viene a
imponernos condiciones; si estamos enfermos se nos prodigan los auxilios
necesarios, si nos conviene el descanso a él nos entregamos. Ved cómo ya no
obedecemos al toque de una campana, cómo ya disfrutamos de una grata
independencia y cómo ya nos hemos emancipado".

En aquest congrés es va adoptar la resolució de recolzar la formació de

cooperatives de consum que servirien per alleugerir la misèria i la falta de recursos
mínims de subsistència, però no de cooperatives de producció ja que es pensava
que d’aquesta manera els obrers continuarien reproduint el sistema d’explotació
capitalista basat en la propietat privada i l’estat com a institució.

La raó de la fundació de la cooperativa Teixidors a Má de Gràcia va ser l’aparició de

la gran indústria que va automatitzar la producció tèxtil. L’aparició de les anomedes
tres Classes del Vapor (fils, teixits, acabats) va ser l’origen de la cooperativa. Existia
un sindicat afiliat a la regió espanyola de la Internacional al qual es van sumar 62
teixidors a mà, però donades les seves circumstàncies el sindicat no podia defensar
els seus interessos. És així que aquests treballadors es van unir al voltant del
projecte cooperativista que ja l’octubre de 1876 tenia 250 socis (aquí s’inclouen els
socis de ple dret i la resta sense cap mena de dret) que havien recollit un capital de
3.750 pessetes. Cal recordar que els seus estatuts reflecteixen la mentalitat
imperant en aquella època entre els cooperadors. S’establia un límit de 50 socis
més que no tinguessin la professió de teixidor, visió estreta i corporativista que
només concedia admetre socis extres sense cap dret més que el d’adquirir gèneres
i poder disposar dels excedents d’articles de consum.

A continuació reproduïm un text de Fernando Garrido que, vivint a Barcelona, va

visitar diverses vegades la cooperativa Teixidors a Má a Gràcia i va ser testimoni
del fenomen cooperativista. Aquí descriu el funcionament de la cooperativa, els
avantatges econòmics aconseguits i les enginyoses solucions desenvolupades pels
obrers per tirar endavant el seu projecte.

"Varias son las sociedades cooperativas que existen en Gracia, así de consumo
como de producción.
Unas y otras han pasado por vicisitudes, resultado de causas exteriores y de la falta
de conocimientos y de la experiencia de los mismos socios. Pero el espíritu de
asociación a prevalecido en una minoría de los trabajadores de esta industriosa
localidad, pudiendo decirse que contra viento y marea las sociedades cooperativas
por ellos fundadas han ido adelante.
A la vista tenemos el reglamento y los datos referentes a la Sociedad de Consumo
llamada Los tejedores a mano, que existe desde el año 1876, época en que éstos y
los albañiles se separaron para formar cooperativas aparte.
Los trabajadores de otros oficios son, sin embargo, admitidos en esta sociedad,
aunque con condiciones menos favorables que los tejedores, pues no tienen voz ni
voto en las asambleas y pagan una cuota de cuatro cuartos semanales, con los que
adquieren el derecho, a título de socios, de proveerse en su establecimiento de los
objetos de consumo. La buena calidad y la baratura de éstos basta, sin embargo,
para que la tercera parte del total de socios pertenezca a esta categoría.

Esta asociación no se propone especular, por lo que reparte a los socios los
artículos de consumo a precio de coste, comprendiendo éste naturalmente los
gastos que ocasiona hasta su expendición.

El capital que los socios acumulan y que en determinados casos puede retirar en
todo o en parte, sirve para la adquisición de los objetos que en el depósito de la
sociedad reciben, de manera que puede decirse, que la Cooperativa de los
tejedores, de Gracia, es una caja de ahorros, en las que los imponentes , en lugar
de un tanto por ciento del capital impuesto, ganan todos los días lo que economizan
en el precio y en la calidad, peso y medida de los objetos que consumen. No
obstante, a pesar de la economía de los gastos de administración, en la que no son
retribuídos los cargos, y que sin embargo son obligatorios, aún queda un
excedente, al que llaman beneficios, prueba de lo bien manejada que está la
Sociedad.

Para la expendición en el almacén de la Sociedad han introducido un sistema tan

ingenioso como sencillo, gracias al cual saben cada noche la cantidad que han
expendido de cada uno de los artículos que tienen, al mismo tiempo que sirve para
impedir el menor fraude por parte de los encargados de la venta.
En un lado del almacén se establece el socio que cobra tras una mesa sobre la que
hay un cajón dividido en casillas como las cajas de imprenta. Cada casilla está llena
de unas rodajas de hojalata en las que están grabados los nombres y precios de los
artículos que en él se expenden. El comprador, en lugar de dirigirse a los
mostradores, va a la mesa, pide al cobrador lo que quiere y lo paga, recibiendo a
cambio tantas rodajas de hojalata como objetos quiere comprar. Y como en cada
una de ellas está grabado el nombre del objeto, la cantidad y el precio, se dirige al
mostrador donde entrega las rodajas y recibe los géneros.

Al cerrarse el almacén, delante de los encargados nombrados por la Sociedad se

examinan las rodajas y se sabe por ellas el valor total de lo expendido y la cantidad
de cada artículo, debiendo corresponder el dinero recaudado al valor expresado en
las rodajas que se cambian contra aquél.
En ninguna parte hemos visto aplicar este sencillo y eficaz sistema, cuyas ventajas
son evidentes.
(…)
Para apreciar en todo su valor las ventajas que los obreros cooperadores de Gracia
deben a su Sociedad de Consumo, basta poner frente la diferencia de los precios de
su almacén comparados con los de las tiendas. El vino común que en las tabernas
venden a 8 cuartos el porrón, ellos lo reparten a 7 y de mejor calidad. El superior,
que ellos obtienen a 9 cuartos, en las tiendas cuesta a 12. En éstas la mistela se
paga a 20, siendo inferior a la de la Cooperativa, en la que los socios la adquieren a
14. El porrón de aguardiente, que en las tabernas cuesta 40 cuartos, a los
cooperantes sólo les sale a 26. En las pastas ahorran 2 cuartos en libra, 1 en arroz,
1,5 en la curta de aceite y 2 en la libra de tocino.

Si a esta economía en los precios se agregan las ventajas de la buena calidad, y la

no menos importante de recibir el peso y la medida tan justa como los tenderos no
acostumbran a darla, se comprenderá los beneficios pecuniarios e higiénicos que
los asociados de Gracia sacan de su Cooperativa de Consumo".

La cooperativa va existir durant més de 100 anys. Albert Pérez Baró descriu as seu
llibre “Cent anys de la cooperativa teixidors a má, Gràcia 1876-1976 l’agitada
història d’aquesta cooperativa finalment desapareguda. 16.

1.2 Col·lectivització de la fàbrica Elizalde

Joan P. Fàbregas, representant de la C.N.T. a la Generalitat de Catalunya el 1936, va

ser l’autor del vocable “col·lectivització” que avui es pot considerar un sinònim
d’”autogestió”. El 19 de juliol de 1936 tot just en fracasar el cop militar a Barcelona
es va iniciar la realització més acabada d’organització socialcomunista (o socialista)
que registra la humanitat, superant amb escreix les realitzacions de la Comuna de
París o dels Soviets de la revolució russa. La revolució espanyola, especialment a
Catalunya i Aragó va consistir en l’ocupació i gestió dels mitjans de producció en
major o menor grau pels propis treballadors. Les fàbriques i empreses van ser
majoritàriament abandonades pels seus propietaris que van fugir temorosos pel que
els pogués passar a les mans dels treballadors en armes. Encara que també cal dir
que en moltes petites i mitjanes empreses els expropietaris van fer causa comuna
amb els treballadors i van passar a formar part d’empresa col·lectivitzada.

La Revolució del juliol de 1936 va tenir dos aspectes clarament distintius quant al
model socialista utilitzat depenent del lloc en el qual es dugués a terme: bé en
petits nuclis urbans o a les grans ciutats. En determinades poblacions —recordem
que aleshores la major part de la població vivia en els pobles—, es va socialitzar
tant la producció com la distribució i el consum a moltes localitats arribant a posar-
se en comú tots els mitjans de producció —terres i indústries—, van abolir-se els
diners en una primera etapa i es va practicar “la toma del montón” (el poble
ajuntava tot el que es produïa en una mena de fons comú o pila i cadascú agafava
el que necessités per a viure). En altres localitats es va practicar una economia
mixta, coexistint la propietat comunitària amb la propietat privada dels mitjans de
producció. Aquest últim cas va ser el que més va abundar. A les ciutats i poblacions
grans es van socialitzar part de la producció i la distribució, però no el consum. A
les ciutats les empreses “autogestionades” pels mateixos treballadors pagaven un
salari, en molts casos aquest salari era familiar, és a dir, depenia del nombre de
membres que compartien la unitat familiar dels membres que treballaven. Es va fer
realitat la màxima anarcocomunista que plantejava que de cada un segons les
seves capacitats, a cada un segons les seves necessitats.

"Todas las grandes industrias de Barcelona habían pasado a manos de la C.N.T.: La

CAMPSA, la FORD Iberia, Fomento de Obras y Construcciones… todas estaban
dirigidas por los trabajadores anarcosindicalistas. Y lo mismo ocurrió con los
servicios básicos agua, gas y electricidad. Así pues Barcelona se convirtió en una
ciudad proletaria".
Hugh Thomas: La guerra civil española

Al barri de Gràcia la fàbrica més important, la fàbrica Elizalde, va ser

col·lectivitzada. La col·lectivització va significar que la fàbrica funcionés de manera
més eficient i pogués ser reconvertida ràpidament d’indústria especialitzada en la
fabricació de motors d’avió a indústria de guerra per satisfer les necessitats
bèl·liques de la II República Espanyola durant la Guerra Civil contra la dreta
espanyolista representada per Franco i aliada dels nazis alemanys i feixistes
italians. Motiu pel qual els nacionalistes catalans d’Estat Català i Esquerra
Republicana i els comunistes del PSUC, aliats de Stalin i cecs seguidors de la seva
política contrarevolucionària van criticar constantment aquesta forma
d’organització econòmica i van fer tot el possible per restaurar la propietat privada
dels mitjans de producció. Aquesta política acabaria per imposar-se després de
desarmar les milícies d’obrers i camperols i imposar l’organització d’un exèrcit
regular que es va caracteritzar per la seva ineficàcia i va conduir finalment a la
derrota republicana i a la fi de la independència catalana.

Moltes grans empreses es van col·lectivitzar integralment com la Vulcano, La

Torras, la Burnet, la Davis o la maquinista Terrestre i Marítima. En la CAMPSA, per
exemple, es va nomenar un Comitè Obrer de Gestió format per sis membres. Es va
acomiadar l’antic director per ser partidari de la causa feixista i la resta de directius
van quedar incorporats a l’empresa autogestionada. La Ford i la General Motors van
ser col·lectivitzades a primers d’agost de 1936. La Companyia Transatlàntica es va
confiscar el 27 de juliol i es va nomenar un Comitè Obrer.

Tot el ram de Llum i Força va ser confiscat a Barcelona els primers dies de juliol de
1936 doblant-se les reserves en 5 mesos amb 100 milions de kw sobrants que van
permetre el desenvolupament de la indústria de guerra. Les companyies d’aigua i
gas també van ser col·lectivitzades a finals de juliol. La indústria Tèxtil a Catalunya
alimentava a uns 40.000 treballadors i les seves famílies en començar la revolució.
Al principi allà on els empresaris no havien marxat es van formar Comitès de
Control Obrer i a les fàbriques els propietaris de les quals havien fugit es va
practicar l’autogestió integral.

A Catalunya, els patrons que no van fugir van ser reconvertits en treballadors. Es
van tancar innombrables petits tallers i es van crear grans naus industrials de
fabricació. L’obra de la Fusta Socialitzada va arribar a incloure tot el procés de la
producció i la distribució, des del bosc fustaire (serradores, transport, etc.) fins als
tallers de fabricació i les botigues confederals de distribució. Les seixanta línies de
tramvia de Barcelona van passar a ser dirigides pels 6.500 anarcosindicalistes que
treballaven en elles i dies després de la revolució ja funcionaven amb tota
normalitat. A més, a Barcelona, que tenia una població de 1.200.000 habitants, els
treballadors anarcosindicalistes van col·lectivitzar el comerç a l’engròs, van establir
un Comitè de Gestió a l’Escorxador, i es van suprimir els mitjancers. També es va
col·lectivitzar el Mercat Central de fruites i verdures i es van suprimir els majoristes
permetent-los unir-se a la col·lectivitat com a treballadors.
A la Telefònica de llavors, per ser una empresa estrangera (la Bell d’EUA), se li va
aplicar el control obrer nomenant-se un comitè elegit en assemblea de treballadors.
La direcció es limitava a portar la comptabilitat i no tenia poder per retirar fons
sense el consentiment del Comitè de Control Obrer i els treballadors. També van ser
confiscades les sales de teatre, cinemes i la resta d’empreses de l’espectacle. Els
antics empresaris van quedar incorporats com uns treballadors més de la plantilla.

En resum, el que van fer els treballadors va ser expropiar a seus expropiadors i en
molts casos posar en comú les seves pròpies terres, petits tallers i indústries, i a
partir d’aquí van viure en comunisme. En moltes petites poblacions l’abolició dels
diners va arribar realment a efectuar-se, ja que, com ja hem dit, s’efectuava “la
toma del montón”, és a dir, del magatzem comunal. Les compres dels productes
necessaris per la comunitat, així com les vendes o l’intercanvi dels productes de la
localitat es realitzava per mitjà de les gestions del Comitè Obrer o de la Junta de la
Localitat una vegada que l’assemblea de pobladors havia deliberat i decidit sobre el
què es necessitava a la població.

En altres llocs es va instituir una moneda local o comarcal que servia per a
l’adquisició dels productes no estrictament necessaris o per a relacionar-se amb els
habitants que no pertanyien a la col·lectivitat en aquelles poblacions en les quals hi
havia un funcionament econòmic mixt.