P. 1
GRAMATICA NORMATIVA VALENCIANA

GRAMATICA NORMATIVA VALENCIANA

|Views: 230|Likes:
Publicado porD-Anne

More info:

Published by: D-Anne on Oct 25, 2009
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

10/21/2011

pdf

text

original

25.1. PresentaCió

A diferència dels relatius, els interrogatius i els exclamatius estan
íntimament relacionats amb la modalitat oracional (v. § 8.6). recordem
que la modalitat oracional fa referència a l’actitud amb què el parlant
enuncia l’oració i al tipus d’acte de parla que realitza. recordem
igualment que, partint de la modalitat, es poden distingir les següents
classes d’oracions:

Declaratives

La taula té una pota trencada.

interrogatives →

Com està la teua germana?

imperatives

Vine de seguida.

Desideratives →

Com m’alegraria que tot li isquera en bé!

Exclamatives

Quin cotxe més bonic!

En este capítol, prestarem atenció a les característiques formals de les
interrogatives i les exclamatives i, més concretament, a les paraules
interrogatives i exclamatives usades en estes oracions.

25.2. els interrogatius i les oraCions interrogatives

En contrast amb les oracions declaratives que afrmen o neguen alguna
cosa, les interrogatives pregunten alguna cosa. Esta circumstància
fa que seguisquen un contorn melòdic específc, amb fnal ascendent
o descendent, que tinguen un orde de mots marcat (inversions) i que
compten sovint amb partícules específques (pronoms interrogatius,
quantifcadors interrogatius). En l’escriptura, la modalitat interrogativa
s’indica a través d’un signe d’interrogació al fnal (?):

On vols anar?
Amb qui has eixit?

La tradició escrita sol col·locar únicament al fnal el signe d’interrogació.
Però, en la pràctica, és normal posar el signe d’interrogació també al
principi, sobretot en casos en què l’oració interrogativa és llarga. D’esta
manera, s’eviten errors en la lectura d’un text, com els que es podrien
donar en el fragment següent: Això és veritat. Però, ¿un polític, pel mer fet
de ser polític, ha d’assumir totes les responsabilitats que es deriven d’estes
actuacions incivilitzades?
(v. § 7.4).

Les oracions interrogatives se solen classifcar en dos grans grups: el de
les interrogatives totals i el de les interrogatives parcials.

25.2.1. les interrogatives totals

Les interrogatives totals es caracteritzen pel fet de preguntar sobre el
contingut de tot l’enunciat, de manera que la resposta només pot ser o no:

Tens fgues hui?
Has vist la carta?

Observem també que no van introduïdes per cap element interrogatiu i
que el subjecte, si apareix, sol posposar-se al verb, encara que també
pot mantindre la posició preverbal:

191

Ha entrat ja Joan a casa?
Joan ha entrat ja a casa?

D’altra banda, també es pot donar el cas que vagen introduïdes per la
conjunció expletiva que:

Que et fa mal la panxa?
Que no teniu escola ara?

25.2.2. les interrogatives parcials

Les interrogatives parcials pregunten sobre un constituent en particular
i no sobre el contingut de tot l’enunciat. Això signifca que la resposta no
pot ser amb o no:

Què voleu?
Qui vindrà a la festa?

Des d’un punt de vista sintàctic, podem destacar les característiques següents:

a) si el subjecte no és l’element interrogat, aleshores ocupa
obligatòriament una posició postverbal:

Quants balons ha parat el porter del Vila-real?
Què els ha dit l’amo?

b) El primer membre de l’oració és sempre el constituent interrogat, que
s’identifca amb un interrogatiu o amb un sintagma encapçalat per un
interrogatiu:

Com heu quedat?
Quin premi ha obtingut?

25.2.3. els interrogatius

segons la funció sintàctica que desenvolupen els interrogatius, es
poden distingir diferents classes de mots interrogatius: els pronoms i els
modifcadors del nom.

Taula 25.1:

Els interrogatius

pronoms

modificadors del nom

invariables

variables
(amb flexió de gènere i nombre)

no adverbials

adverbials

qui
què

on
com
quan
quant

quin, quina, quins, quines
quant, quanta, quants, quantes

a) Els pronominals estan constituïts pels mots qui, què, on, com, quan i
quant; i poden anar precedits de preposició o no. Des d’un punt de vista
morfològic, són tots invariables.

Qui és el primer?
Què li has dit?
On l’has trobat?
Com ho resoldrem això?
Quan vindrà el teu fll?
Quant val el cotxe?

192

El pronom qui fa referència a persones, i pot realitzar dins de l’oració
la funció sintàctica de subjecte, si no va precedit de preposició, o de
complement verbal, segons la preposició que el precedix:

Qui ha vingut?
A qui ha vist?
A qui li agrades?
Per qui preguntes?

El pronom què es referix a coses, i pot funcionar com a subjecte o
complement directe, si no va precedit de preposició, o com a complement
circumstancial, si el precedix una preposició:

Què t’interessa?
Què has demanat?
Per a què ho vols?
Per què m’ho has dit?

La resta dels pronoms interrogatius, independentment de la presència o
no d’una preposició, realitzen una funció adverbial:

Per on el podem trobar, a Joan?
Quan tornarà ta mare?
A com van les peres hui?
Quant ha costat l’actuació?

ObsErvAció: Els pronoms interrogatius poden aparéixer reforçats per un
substantiu interjectiu com diable, dimoni, etc. Este ús, en el cas de què, no s’ha
de confondre amb la combinació del quantifcador que, sense accent, amb un
adjectiu (que bonic!): Qui recordons deu ser ara?, Què dimonis fas?, On botons ha
anat a parar?

b) El grup dels modifcadors interrogatius està format pels quantifcadors
quin i quant, els quals presenten variació formal: quin, quina, quins,
quines; quant, quanta, quants, quantes. Apareixen especifcant el signifcat
del substantiu que acompanyen:

Quina bossa has elegit?
Quines mesures prendrà el Govern?
Quant de temps t’ha costat tornar de Castelló?
Quants amics teus fumen?

25.3. altres tiPus d’interrogatives

A més de les classes d’oracions interrogatives que s’han descrit, cal fer
referència a altres classes o subclasses d’interrogatives que presenten
característiques sintàctiques particulars. Es tracta de les denominades
interrogatives indirectes, de les retòriques, de les confrmatòries i de les
reiteratives (o interrogatives eco).

a) En les interrogatives indirectes, la pregunta forma part d’una oració
subordinada que actua com a complement directe del verb (v. § 34.5.1.3).
Este tret les diferencia de les interrogatives directes que no depenen de
cap verb:

Què vol? (interrogativa directa)
Pregunta-li què vol. (interrogativa indirecta)

Les interrogatives indirectes també poden ser totals o parcials. Quan són
totals, l’oració subordinada va encapçalada per la conjunció interrogativa

193

si: No sé si podré contestar-te tantes preguntes. Per contra, quan són
parcials van introduïdes per algun dels mots interrogatius que s’han
apuntat: M’han preguntat quantes maletes duc.

b) Les interrogatives retòriques es diferencien de les altres no tant en la
forma com en la intencionalitat comunicativa. realment, no s’usen per a
obtindre una informació sinó per a fer assercions encobertes:

Què t’esperaves de ta tia? (interpretació implícita: no res)
A qui puc voler més que a tu? (interpretació implícita: a ningú)

c) En les interrogatives confrmatòries es dóna com a probable una
determinada resposta i es demana una confrmació. Esta confrmació
se sol formalitzar a través d’interjeccions que solen aparéixer en una
posició destacada dins de l’oració.

Faràs tu el sopar, eh?
Veritat que hui no hi ha classe?
Demà acabaràs tota la faena, no?

d) Finalment, les interrogatives reiteratives es referixen a una informació
que acaba d’expressar-se en el discurs precedent. L’ús d’esta
construcció posa de manifest una sorpresa pel fet enunciat o una simple
sol·licitud de repetició de la informació:

He perdut l’anell de casat. Que has perdut què?
Ja ha començat el partit. (Dius que) ja ha començat el partit?

25.4. els exClamatius

Una altra de les modalitats oracionals apuntades és l’exclamativa. La
modalitat exclamativa té una entonació característica (ascendent o
descendent) i refectix valors actitudinals com l’èmfasi, la incertesa, la
sorpresa, el desencant o l’admiració. En l’escriptura, es fa notar esta
modalitat a través d’un signe exclamatiu al fnal (!) i optativament al
principi (¡) (v. § 7.4).

Les oracions exclamatives més prototípiques són aquelles que comencen
amb un exclamatiu. De manera similar a les interrogatives, podem
distingir dos classes d’exclamatius: els variables i els invariables.

Taula 25.2:

Els exclamatius

invariables

variables

com

que

quin, quina, quins, quines
quant, quanta, quants, quantes

25.4.1. Els exclamatius més habituals són els que funcionen com a
modifcadors d’un substantiu o d’un adjectiu o un adverbi. Es tracta dels
exclamatius variables quin i quant, que modifquen un substantiu, i de
l’invariable que, que modifca un adjectiu o un adverbi:

Quina calor més insuportable!
Quantes coses que em falten per consultar!
Que pesat que és el teu amic!
Que bé que parla!

194

a) L’exclamatiu quin té un valor qualitatiu i indica que el substantiu
presenta una propietat en un grau molt alt. La propietat quantifcada es
pot explicitar per mitjà d’un adjectiu precedit de més o aparéixer implícita:

Quina xica més simpàtica!
Quina xica!

b) L’exclamatiu quant, per la seua banda, té un valor merament
quantitatiu i es limita a ponderar la quantitat d’entitats o de matèria
designada pel substantiu, com es pot observar respectivament, en els
exemples següents:

Quanta gent ha acudit a la presentació!
Quant de sucre t’has posat, animalot!

c) A diferència dels exclamatius quin i quant, l’exclamatiu que només
pot utilitzar-se com a quantifcador d’un adjectiu o un adverbi. No són,
per tant, correctes construccions com Que calor que fa, en què s’usa
l’exclamatiu que davant d’un substantiu.

Deixant de banda les diferències entre els exclamatius, cal apuntar que
la presència obligatòria de l’exclamatiu en la posició inicial de l’oració
pot provocar una alteració de l’orde dels constituents. Ens referim al cas
en què l’exclamatiu no incidix sobre el subjecte de l’oració, sinó sobre un
complement verbal. En esta circumstància, es produïx la posposició del
subjecte al fnal de l’oració:

Quants llibres que té Lluís!
Quina jugada més bonica que ha fet aquell futbolista!
Que bé que parla ta mare!

Un altre aspecte sintàctic rellevant de les exclamatives i que el diferencia
de les interrogatives és l’aparició normal d’un que àton després del
sintagma amb l’exclamatiu que encapçala l’oració:

Quina barbaritat que acabes de dir!
Quantes coses que no podrem aproftar!
Que sabuda que és!

ObsErvAció: Per bé que la presència del que és la solució més habitual, alguns
parlants tendixen a alternar l’aparició amb l’omissió: Quina barbaritat (que)
acabes de dir!
, Quantes coses (que) no podrem aproftar!, Que sabut (que) és!

25.4.2. A diferència dels exclamatius analitzats fns ara, l’exclamatiu
com funciona com a modifcador verbal i indica que el predicat presenta
una propietat en un grau molt alt. La propietat pot aparéixer implícita
o explicitar-se per mitjà d’un adjectiu o d’un adverbi precedits de la
preposició de:

Com ha parlat, el teu fll!
Com és de verderol!
Com s’ha quedat de lluny, el teu amic!

com es pot comprovar en els exemples anteriors, l’exclamatiu com
apareix, igual que els altres exclamatius, al principi de l’oració i provoca
la posposició del subjecte en cas que aparega explícit.

25.4.3. Al costat de les oracions exclamatives introduïdes per un
mot exclamatiu, hi ha altres tipus de construccions que també
poden expressar una modalitat exclamativa. De fet, qualsevol oració

195

declarativa, interrogativa o imperativa pot convertir-se en exclamativa si
se li aplica l’entonació exclamativa:

He vist un ratolí!
Quina música estàs escoltant!
Però què dius!
Tanca la televisió ara mateix!

En altres ocasions, es tracta de variants de les exclamatives
prototípiques. Així, per exemple, és possible l’elisió de l’exclamatiu:
(Quina) llàstima que no vinga! També hi ha construccions exclamatives
peculiars, com ara les introduïdes per l’adverbi exclamatiu si: Si està
plovent!;
Si és Marieta! Finalment, cal esmentar les construccions
exclamatives que no tenen una estructura oracional. De fet, estes tenen
una freqüència molt elevada i presenten estructures sintàctiques ben
diverses: exclamatives parcials, interjeccions o fragments no oracionals
en general.

Quina gentola!
Quanta gent!
Que bo!
Xe!
Mare de Déu!
La cartera!

196

You're Reading a Free Preview

Descarga
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->