Descobrim Francesc i Clara d’Assís

- DVD interactiu –
(transcripció dels textos que apareixen al DVD)

Índex
INTRODUCCIÓ
1. Càntic del germà Sol

JOVENTUT
2. El fill de Pietro Bernardone
3. Somnis de cavalleries
4. La llum més clara
5. El Crist de sant Damià
6. El captaire constructor
7. Els primers companys
8. Aprovació del papa
9. La vida dels frares
10. Vocació de Clara

MADURESA
11. Predicant als ocells
12. Amb el sultà d’Egipte
13. Problemes amb l’orde
14. La perfecta alegria
15. Abadessa de la pobresa
16. El llop de Gubbio
17. El pessebre de Greccio
18. Les marques de Crist
19. L’últim adéu

CLOENDA
20. Oració per a la pau
Descobrim Francesc i Clara d’Assís
Introducció

1. Càntic del germà Sol

Escrits de sant Francesc d’Assís i de santa Clara. Pregàries i lloances. “Càntic del germà Sol”

- es diu el nom de quelcom de qui ningú no pot escapar

- es diu el nom de quelcom que és imatge de Déu i creació seva
- es diu el nom de quelcom que és juganer

“Lloat sigueu, Senyor, amb totes les creatures, especialment pel senyor germà Sol, de Vós, Altíssim, porta
significació.”
- Michelangelo Buonarroti, Creació dels astres i les plantes, s. XVI
- Mestre Bertram, La creació dels animals, s. XIV
- Gustav Klimt, L’arbre de la vida, s. XX

“El càntic del germà Sol”, anomenat també “Càntic de les creatures”, és un himne a la creació i a la
fraternitat universal. Francesc l’anomena així perquè el Sol és la més perfecta de les creatures, la que
s’assembla més a Déu i a Crist, el “Sol de justícia”.
Tot i que fou creat enmig del dolor i la malaltia, és el càntic més optimista de Francesc. No el va crear
d’una sola tirada: Francesc en fa escriure la primera part l’any 1225 a Sant Damià, durant el període en
què Clara el va cuidar de la seva malaltia. Déu li va prometre el Regne del cel i Francesc, en agraïment,
va compondre el poema.
Més endavant hi va afegir l’estrofa del perdó: el batlle i el bisbe d’Assís estaven barallats i en sentir-la, es
van reconciliar. El va acabar el 1226 en el moment abans de morir, i hi va lloar la mort corporal, que
també va anomenar “germana”.

Déu veié que tot això era bo. (Gn 1,18)

Primera part. JOVENTUT

2. El fill de Pietro Bernardone

Tomàs de Celano. Vida primera, 1-2,17
Tomàs de Celano. Vida segona, 3
Sant Bonaventura. Llegenda major, 1,1
Llegenda dels tres companys, 2-3

- s’explica l’origen del nom de Francesc

- Francesc s’adona que s’ha equivocat
- el gest de Francesc va més enllà de l’almoina

“Francesc es proposa de no negar mai res a ningú que li demanés alguna cosa, sobretot si ho feia «per
amor a Déu»”
- Mestre d’Osservanza, Sant Antoni distribuint la seva riquesa als pobres. s. XVI
- Giotto di Bondone. Llegenda de sant Francesc: sant Francesc donant el seu mantell a un home pobre. s.
XIII
- Gustav Doré, Llàtzer a casa de l’home ric, s. XIX

La història del pobre captaire “per amor de Déu” marca un gir molt important en la vida de Francesc: des
d’aquell moment no podrà sentir aquesta expressió sense commoure’s profundament. Més endavant, ell i
els seus companys demanaran almoina també “per amor de Déu”.
Francesc deia que rebre almoina a canvi d’aquestes paraules és un patrimoni valuós de l’amor de Déu, ja
que és l’única moneda amb la qual es pot comprar el Regne del cel.
Francesc capta “per amor de Déu” moltes vegades al llarg de la seva història: per demanar pedres per la
reconstrucció de l’església de Sant Damià o bé per a les llànties de l’església.

Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i
segueix-me. (Mt 19,21)
3. Somnis de cavalleries
Tomàs de Celano. Vida primera, 4-10
Tomàs de Celano. Vida segona, 4-7
Llegenda dels tres companys, 4-10

- Francesc somia ser cavaller

- Francesc pensa amb qui vol casar-se
- Francesc troba un tresor

“- Per a qui és aquest palau i aquestes armes?

- Tot això és reservat per a tu, Francesc, i per als teus cavallers”
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: el somni del palau, s. XIII
- Luca Giordano, El somni de Salomó, s. XVII
- William Blake, Escala de Jacob, s. XIX

Francesc fa moltes referències al passatge del tresor amagat dels evangelis. En un somni, Déu li promet
grans riqueses i un gran palau. Francesc interpreta el somni al peu de la lletra i es pensa que esdevindrà
un gran príncep. Després, però, s’adona que el tresor és el Regne de Déu i que la dama que vol esposar és
la religió i la pobresa i es converteix.
El somni esdevé realitat quan Déu li torna a prometre el Regne poc temps abans de morir, durant la seva
estada a Sant Damià: és llavors que, en agraïment, compon el “Càntic del germà Sol”.

Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a
amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. (Mt 13,44)

4. La llum més clara

Tomàs de Celano. Llegenda de santa Clara, 1-4

- es veu Francesc lluitant contra els nobles de Perusa

- s’explica l’origen del nom de Clara
- Clara busca un espòs millor

“Vull que es digui Clara, perquè en un somni he sentit una veu que deia: «La filla que tindràs farà més
clara la llum mateixa»”
- Stefan Lochner, Naixement de Crist, s. XV
- Sibila von Bondorf, Miniatura de la vida de santa Clara, s. XV
- Sandro Botticelli, Naixement de Venus, s. XV

Clara d’Assís va néixer a Assís, dotze anys després que Francesc. Mentre que Francesc tot just va
aprendre a llegir i a escriure, Clara va rebre una àmplia formació, pròpia de la classe noble. Entenia,
escrivia i parlava el llatí: anys després, va mantenir correspondència en llatí amb la princesa Agnès de
Praga, que va ingressar a l’orde de les clarisses l’any 1234. Li agradava la música i els cants dels
trobadors i agraïa els discursos i sermons ben construïts. La riquesa i influència de la seva educació es
mostren en l’estil poètic i elegant dels seus escrits.
Mentre que Fancesc era més aviat contrari a l’educació dels frares, Clara acceptà el dret de l’educació de
les seves germanes. Va ser la primera dona que va escriure una regla de la vida monàstica i una de les
poques dones de l’edat mitjana de la qual es conserven escrits.

Mira, doncs, que allò que en tu ha de ser llum no sigui foscor. (Lc 11,35)
5. El Crist de sant Damià
Tomàs de Celano. Vida primera, 8-15;17
Tomàs de Celano. Vida segona, 10-12
Sant Bonaventura. Llegenda major, 2,1-4
Llegenda dels tres companys, 11-20

- Francesc fa al peu de la lletra el que i diu Crist

- Clara veu com Francesc es desvesteix
- Francesc abraça algú

“Francesc, no veus com la meva casa s’ensorra? Vés, doncs, i restaura-la”

- Giotto di Bondone, Crucifixió, s. XIV
- Autor desconegut, Crucifix de Sant Damià, s. XIII
- Albercht Dürer, La revelació de Sant Joan, s. XV

La nuesa de Francesc davant el tribunal eclesiàstic és una metàfora de la seva conversió: abandona tot
allò que el lliga a aquest món per ocupar-se només de Déu.
Francesc canvia al mateix temps de pare i de vestit: deixa enrere el seu pare per abraçar el “pare celestial”
i es treu el vestit de burgès per posar-se’n un de pobre. D’ara en endavant el seu hàbit serà una roba de sac
amb forma de T lligada amb una corda.
Més endavant, els framenors que ingressin a l’orde també hauran de seguir amb aquest ritual: canviaran el
vestit mundà per l’hàbit. A Clara, a més, li tallen els cabells.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. (Mt 5,10)

6. El captaire constructor
Tomàs de Celano. Vida primera, 16,18-20
Tomàs de Celano. Vida segona, 13-14
Sant Bonaventura. Llegenda major, 2,5-8
Llegenda dels tres companys, 21-25

- Francesc avança amb alegria

- Francesc troba allò que vol
- Francesc s’adona que s’ha equivocat

“Això és el que vull i desitjo amb tota la meva ànima. Tot seguit es descalça, llença el bastó, menyspreà
el sarró i els diners i, es vestí amb una sola túnica”
- Guido di Graziano, Sant Francesc, s. XIII
- Peter Paul Rubens, Sant Gregori Magne amb Santa Domitila, Maure i Papià, s. XVII
- Fra Angelico, La Verge li entrega l’hàbit a sant Domènec, s. XVII

Francesc és amic de prendre’s les revelacions al peu de la lletra. Davant les paraules del Crist de Sant
Damià: “Francesc, vés i repara casa meva, que, com veus, amenaça ruïna”, Francesc va fer feina i restaura
tres esglésies: Sant Damià, Sant Pere i Santa Maria dels Àngels, també coneguda com la Porciúncula. Les
tres esglésies restaurades són una metàfora dels tres ordes que va crear Francesc: els framenors, les
clarisses i els terciaris.

No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos
vestits, ni sandàlies, ni bastó. (Mt 10,9-10)
7. Els primers companys
Tomàs de Celano. Vida primera, 23-31
Tomàs de Celano. Vida segona, 15
Sant Bonaventura. Llegenda major, 3,1-7
Llegenda dels tres companys, 26-45
Llegenda de Perusa, 26

- un cavaller es fa company de Francesc

- un ric es fa company de Francesc
- un capellà es fa company de Francesc

“El Senyor ens farà créixer en un poble nombrossíssim, perquè esdevindrà com el pescador, que tirant les
xarxes a la mar o en un llac, pesca una gran quantitat de peixos”
- Colantonio, Sant Francesc entrega el cànon als ordes franciscans, s. XV
- Benozzo Gozzoli, L’encontre de sant Francesc i sant Domènec, s. XV
- Raffaello Sanzio (Rafael), El miracle dels peixos, s. XVI

Francesc va entendre que la seva missió no era restaurar esglésies, sinó reformar l’Església, i s’hi va
posar. Abans de predicar, Francesc saludava la gent dient: “Que el Senyor us doni la pau”. Molts es
desconcertaven: ningú no els saludava així. Francesc els convencia amb paraules senzilles i amb
l’exemple. Aviat va tenir un grup nombrós de seguidors i els va enviar a predicar de dos en dos arreu del
món.
Francesc obligava els frares a predicar. Una vegada, un frare tartamut li va demanar que l’excusés perquè
li feia vergonya. Francesc, enfadat el va obligar a predicar en calçotets i el frare ho va fer. Admirat per
l’obediència del frare i penedit pel càstig, Francesc es va desvestir, i van acabar tots dos junts predicant en
calçotets.

Us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. (Jn 15,16)

8. Aprovació del papa

Tomàs de Celano. Vida primera, 32-33
Tomàs de Celano. Vida segona, 16
Sant Bonaventura. Llegenda major, 3,8-10
Llegenda dels tres companys, 46-63

- el papa dubta
- el bisbe d’Assís s’inquieta
- el cardenal es mostra escèptic

“Veritablement aquest és l’home que amb les seves obres i la seva doctrina aguantarà l’Església de
Crist”
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: el somni d’Innocenci III, s. XIII
- Fra Angelico, Vida de sant Llorenç: rebent els tresors de sant Sixt, s. XV
- Pietro Lorenzetti, El papa Joan XXII aprova la regla carmelita, s. XIV

El nombre de seguidors de Francesc augmenta pertot arreu. Amb els nous seguidors sorgeixen dues
necessitats; descriure una forma de vida per als frares i rebre l’aprovació de l’Església perquè puguin
continuar predicant l’evangeli sense obstacles. Francesc escriu una forma de vida molt senzilla basada en
les tres frases de l’evangeli i la porta al papa. La regla proposa, bàsicament, abraçar la pobresa, predicar i
viure segons l’evangeli.
Tot i la simplicitat, la regla suposa un canvi radical en l’Església d’aquell temps: no hi ha cap orde que es
prengui l’evangeli i, sobretot, la pobresa, en un sentit tan literal i estricte. L’ideal de Francesc era insòlit i
difícil de complir. Mentre que altres ordes tenien privilegis i propietats, Francesc els rebutja.
Més endavant, la simplicitat de la regla, les limitacions en els estudis i la pobresa estricta van generar els
primers conflictes. Per solucionar-los, es va escriure una normativa molt més detallada que descrivia
l’estil de vida i l’ideal de l’orde.

Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres,
perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. (2Co 8,9)
9. La vida dels frares
Tomàs de Celano. Vida primera, 42-46,51-54
Tomàs de Celano. Vida segona, 18-19
Sant Bonaventura. Llegenda major, 4,1-6
Llegenda dels tres companys, 54-56

- la gent té cura dels frares

- Clara rumia seguir Francesc
- els frares tenen cura de la gent

“Salve, Madonna santa Pobresa, el Senyor et salvi amb la teva germana, la santa Humilitat”
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: visió del carro de foc, s. XIII
- Giotto di Bondone, Al·legories franciscanes: al·legoria a la pobresa (detall), s. XIV
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: èxtasi de sant Francesc, s. XIII

El període de convivència a Rivotorto va crear el model de vida de l’orde, basat en la pobresa, l’almoina,
el treball, la predicació i l’oració. Els primers frares vivien en una barraca de fusta per defugir la
seguretats de les comoditats d’una casa sòlida. Cadascun tenia el seu nom escrit en una de les bigues:
indicava el seu lloc d’oració i de repòs.
A Rivotorto, Francesc ensenya els frares a pregar. La “Salutació a les virtuts” és una de les pregàries que
els va ensenyar: escrita a l’estil dels trobadors, saluda i admira les virtuts com si fossin dames. La virtut
més preuada, coronada reina entre totes és la madona Pobresa. Francesc reconeix la pobresa com la seva
esposa; la més noble, rica i formosa de totes les dames.

Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no
es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. (Mt 7,25)

10. Vocació de Clara

Tomàs de Celano. Llegenda de santa Clara, 5-11
Sant Bonaventura. Llegenda major, 4,6

- Clara decideix parlar amb Francesc

- Clara segueix Francesc
- Clara diu que vol abraçar algú

“Abandonant d’aquesta manera la llar, els familiars i la ciutat, corre a Santa Maria dels Àngels, on els
frares, que vetllaven en oració davant el petit altar, reben la verge Clara amb torxes enceses”
- Autor desconegut, Sant Francesc rep santa Clara a l’orde dels framenors, s. XV
- Guido da Siena, Fugida a Egipte, s. XIII
- Raffaello Sanzio (Rafael), Lot escapa de Sodoma, s. XVI

Clara és la patrona de la televisió i les telecomunicacions. Un dia de Nadal, Cara era al llit malalta i no va
poder desplaçar-se per poder veure com Francesc predicava en una missa. En tenia tantes ganes, que,
sense moure’s del llit, va tenir una visió de la cerimònia.
Tot i que moltes vegades els artistes representen Francesc i Clara donant-se la mà, en realitat es van
tractar poc i la seva relació va ser asimètrica: Francesc és fonamental en la vida religiosa de Clara i l’orde
de les dames pobres, però no a l’inrevés. Tot i així, la intervenció de Clara és clau en alguns moments de
la vida de Francesc: Clara ajuda Francesc a decidir-se per la predicació de l’evangeli i també en té cura a
Sant Damià diverses setmanes abans de morir.
La vida de Clara i les clarisses no es pot entendre sense Francesc: Clara s’anomena a ella mateixa la seva
petita planta: Francesc és el jardiner que l’ha sembrat, cultivat i fet créixer.

Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. (Mc
8,349
Segona part. MADURESA

11. Predicant als ocells

Tomàs de Celano. Vida primera, 58-59
Sant Bonaventura. Llegenda major, 12,1-5
Les floretes de sant Francesc, 16

- Francesc predica a les orenetes

- Francesc predica a les persones
- Francesc tria entre dedicar-se a l’oració o a predicar

“Germanetes meves, orenetes: ara em toca parlar a mi, perquè vosaltres ho heu fet fins ara. Guardeu
silenci i estigueu quietes fins que jo acabi de predicar”
- Tintoretto, La creació dels animals, s. XVI
- Hieronymus Bosch, Sant Joan meditant, s. XVI
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: predicació als ocells, s. XIII

L’amor i la devoció vers els animals ha convertit sant Francesc en el patró del medi ambient, els
veterinaris i els animals. Moltes històries de Les floretes expliquen com parla i beneeix els animals i ells
s’hi atansen, l’entenen i l’obeeixen.
Conills, peixos, ocellets i fins i tot llops l’escolten i es mostren feliços amb les seves paraules.
El “Càntic del germà Sol” mostra com Francesc es reconcilia amb tota la creació divina. Anomena
“germans” els animals i totes les creatures perquè tots són obra de Déu.

Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els
alimenta. No valeu més vosaltres que no pas ells? (Mt 6,26)

12. Amb el sultà d’Egipte

Tomàs de Celano. Vida primera, 57
Sant Bonaventura. Llegenda major, 9,7-9
Les floretes de sant Francesc, 24

- el sultà els fa un regal que rebutgen

- el sultà els fa un regal que no poden rebutjar
- es veuen les ovelles enmig dels llops

“Si em prometeu que si resto il·lès damunt el foc us convertireu a la religió de Crist, saltaré tot seguit a la
foguera”
- Domenico Ghirlandaio, Cicle de sant Francesc: la prova de foc davant el sultà, s. XV
- Ambrogio Lorenzetti, Escenes del martiri dels franciscans, s. XIV
- Gerard Horenbout, Elies demanant foc al cel, s. XVI

Durant el mandat del papa Innocenci III s’inicià una nova croada. Les croades eren enfrontaments armats
ordenats per l’Església per van tenir lloc entre el segle XI i el XIII. El seu objectiu era recuperar els llocs
sants de les mans musulmanes.
L’any 1219, Francesc s’embarcà cap a Egipte per anar a les croades contra els sarraïns. El seu propòsit er,
però, ben diferent del dels seus contemporanis: Francesc només pensava a assolir el martiri, convertir els
infidels i poder posar fi a la guerra entre cristians i musulmans.
Les armes que utilitza també són diverses: com a bon cavaller de Crist, Francesc renuncia a l’espasa,
empunya la paraula i opta per la predicació pacífica. Tot i que ell es va salvar del martiri, alguns
framenors van ser morts i martiritzats.

Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. (Lc 10,3)

13. Problemes amb l’orde
Tomàs de Celano. Vida segona, 23-25
Llegenda dels tres companys, 63-67
Llegenda de Perusa, 17-20

- Francesc fa una acció de protesta arran de terra

- es parla dels fonaments de l’orde
- Francesc fa una acció de protesta des d’una gran altura

“Els framenors han crescut en nombre i en gràcia. Les meves forces no basten per abrigar-los de les
calúmnies i persecucions. Aniré, doncs, a confiar-los a la santa Església romana”
- Guido Reni, Moisès amb les Taules de la Llei, s. XVII
- Giotto di Bondone, Llegenda de sant Francesc: sant Francesc predicant davant el papa Honori III
(detall), s. XIII
- Gustave Doré, Salomó, s. XIX

Després de molt temps a les croades, Francesc torna a Santa Maria dels Àngels i resta atònit davant el que
veu: alguns frares dediquen més temps a l’estudi que a l’oració, d’altres estan ociosos i n’hi ha que fins i
tot tenen propietats.
Fins ara l’orde es regia per la regla breu i senzilla basada en la pobresa i en frases de l’evangeli; el seu
model era l’estil de vida que els primers frares varen dur a Rivotorto. Amb el temps, tot això esdevé
insuficient. La manca d’organització, d’una regla més concreta, i l’augment i la varietat de tendències
dels framenors desvia l’orde des seus ideals.
Francesc resol escriure una regla nova per descriure amb més detall l’estil de vida i els ideals de l’orde.
Després de moltes voltes i discussions, l’any 1223 el papa aprova una regla nova que reuneix alguns
aspectes com ara anar vestits amb túnica i caputxa, moure’s a peu, fer treballs manuals, viure de l’almoina
i, evidentment, abraçar la pobresa.

Les guineus tenen caus, i el ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. (Mt 8,20)

14. La perfecta alegria

Els escrits de sant Francesc d’Assís: de la veritable i perfecta alegria
Les floretes de sant Francesc, 8

- es fa entendre que res d’aquest món no dóna la perfecta alegria

- diuen a Francesc que no el necessiten
- es nega a Francesc allò que demana “per amor de Déu”

“Sobre totes les gràcies i dons de l’Esperit Sant, hi ha el de vèncer-se a si mateix, i de suportar de bon
grat les penes, les injúries, els oprobis i humiliacions per amor a Crist”
- Giovanni Bellini, Sant Francesc en èxtasi, s. XIV
- William Blake, L’assassinat d’Abel, s. XIX
- Albrecht Dürer, La malenconia, s. XVI

La perfecta alegria és un dels textos més famosos de Francesc. El dicta a fra Lleó justament en el moment
de crisi dels seu orde i hi reflecteix la seva frustració.
Francesc fa un recull de béns del món que poden ser motiu de gran alegria. Per exemple, que el seu orde
rebés el reconeixement de l’Església, dels governants i dels erudits i savis de l’època. La perfecta alegria
però, no es troba en res d’aquest món. Troba el seu fonament en Déu i per tant, cap de les pertorbacions
no l’afecta ni cap dels èxits o alegries del món no la supleixen.
És una versió poetitzada de les benaurances de l’evangeli: feliços els que ploren, els perseguits per la
justícia... alegreu-vos perquè d’ells és el Regne del cel.

La vostra alegria, ningú no us la prendrà. (Jn 16,22)

15. Abadessa de la pobresa
Els escrits de santa Clara. Exhortació cantada a santa Clara i les dames pobres
Els escrits de santa Clara. Primera carta a la beata Agnès de Praga
Tomàs de Celano. Llegenda de santa Clara, 13,36-38

- Clara cuida les seves germanes

- Clara diu que no al papa
- Clara accepta servir les seves germanes amb humilitat

“Finalment, vol que les seves filles s’ocupin dels treballs manuals en hores determinades i que després
tornin tot seguit a l’exercici de la pregària”
- Miniaturista holandès, Llibre de les hores de Maria de Burgundy, s. XV
- Anònim, Cantigues de santa Maria: cantiga 60
- Sibila von Bondorf, Miniatura de la vida de santa Clara, s. XV

Clara és la primera dona en la història que va escriure una de les grans regles de la vida monàstica. Al
contrari de les que ja existien, la seva expressió és menys rígida, més flexible, viva i humana. Clara es
preocupa no només dels actes i de la forma de vida de les seves germanes, sinó també del seu benestar. La
imatge de l’abadessa és més la d’una mare que la d’una superiora: més enllà de governar les companyes,
ella les serveix i les ajuda.
Les dames pobres resaven, es dedicaven a les feines manuals i a tenir cura dels malalts. També feien
medicines per als malalts de lepra, i brodaven tovalles per a esglésies.
És tradició en el nostre país portar ous a les monges clarisses el dia abans d’un casament perquè segons la
creença, l’endemà no plou.

Guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, encara que nedi en l’abundància, la vida d’un home no
prové pas dels seus béns. (2Co 8,9)

16. El llop de Gubbio

Sant Bonaventura. Llegenda major, 8,11
Les floretes de sant Francesc, 21

- el llop ataca els homes

- Francesc i el llop fan un pacte
- el poble i el llop fan un pacte

“Però, vull, germà llop, que em prometis de no fer mai més mal a cap persona ni a cap animal”
- Alberecht Dürer, sant Jeroni, s. XV
- Giovanni di Paolo, Santa Clara d’Assís salvant un nen d’un llop, s. XV
- Stefano di Giovanni Sassetta, La llegenda del llop de Gubbio, s. XV

La història del llop de Gubbio és la més popular de Francesc amb un animal. El llop, la bèstia més
aterridora i ferotge de totes, és la imatge del mal que s’amanseix amb les paraules de Francesc.
Moltes imatges i representacions de Francesc mostren el llop al seu costat. Com en el seu cas, els artistes
representen molts de sants amb els animals que els identifiquen. Així, a sant Roc l’acompanya el gos que,
segons la història, en va tenir cura i el va alimentar duent-li un bocí de pa quan estava malalt; sant Antoni
Abat camina amb el porquet que se li va llançar als peus perquè guarís les seves cries de la ceguesa i, en
agraïment per haver-ho vet, restà per sempre amb ell; sant Isidre Llaurador va acompanyat dels bous que
treballaven la terra tot sols quan ell era a missa i sant Martí, del cavall que va muntar mentre fou cavaller.

Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. (Jn 10,11)
17. El pessebre de Greccio
Tomàs de Celano. Vida primera, 84-87
Sant Bonaventura. Llegenda major, 10,7

- es veuen els animals del pessebre

- Joan i Francesc decideixen fer un pessebre
- es veu Francesc fent de diaca

“Vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats,
com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i la mula”
- Benozzo Gozzoli, Escenes de la vida de sant Francesc: establiment del pessebre a Greccio, s. XV
- Domenico Ghirlandaio, L’adoració dels Reis Mags, s. XV
- Stephan Lochner, Adoració del nen Jesús, s. XV

Francesc és el patró i fundador dels pessebristes. La tradició neix amb la representació del naixement a la
cova de Greccio.
Com que en aquella època Innocenci III va prohibir fer representacions teatrals, Francesc va haver de
demanar-li permís. Per aquesta raó en el pessebre només hi ha una menjadora de palla, un bou i una mula:
el nen Jesús no hi és.
Segons la història, la palla de l’estable guarí molts animals malalts i Joan de Greccio cregué veure el nen
Jesús mentre Francesc explicava les meravelles del naixement del Rei pobre, el nen de Betlem. Més
endavant, a la cova de Graeccio es va fer un altar i una església en honor de sant Francesc.
La tradició del pessebre està molt arrelada entre els cristians de la Mediterrània i cada vegada hi ha més
pessebres vivents que imiten el de Greccio.

Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,11-
12)

18. Les marques de Crist

Tomàs de Celano. Vida primera, 88-96
Sant Bonaventura. Llegenda major, 13
Consideracions sobre els estigmes, 1-3

- Francesc és marcat per Crist

- algú dóna un consell a Francesc
- Francesc s’assabenta del què vol Déu d’ell

“Senyor, dues coses us demano abans de morir: la primera, que senti en el meu cos i en la meva ànima
els dolors de la teva Passió; i la segona que senti en el meu cor l’amor que et va portar a sacrificar-te
per nosaltres”
- Peter Paul Rubens, El judici final, s. XVII
- Jacobello Alberegno, La visió de sant Antoni de Pàdua, s. XVII
- Giotto di Bondone, Històries de sant Francesc: estigmes de sant Francesc, s. XIII

Dos anys abans de la seva mort, Francesc puja a la muntanya de la Verna per fer-hi la quaresma en honor
de sant Miquel. Conscient que la mort li és propera, demana a Déu poder sentir l’amor i el dolor que Crist
va sentir en la Passió. Així succeeix, i a les mans i els peus li surten els claus de la crucifixió i una ferida
li taca el pit. Són els anomenats estigmes, la prova que ha imitat Crist fins al final.
Molts artistes pinten Francesc amb les mans dins les mànigues de la túnica: Francesc s’amagava les
ferides embenant-se les mans o bé amagant-les dins les mànigues de l’hàbit. Per ell, els estigmes són un
tresor que s’ha d’amagar. Tot i així hi va haver molts de testimonis i miracles relacionats amb els
estigmes.
Altres sants com sant Margarita i santa Catalina també van ser marcats pels estigmes.

Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré. (Jn 14,14)
19. L’últim adéu
Tomàs de Celano. Vida primera, 105-111
Sant Bonaventura. Llegenda major, 14

- Francesc està content perquè rebrà una herència

- Francesc dicta un càntic a Clara i als frares
- Francesc acaba el càntic amb la darrera estrofa sobre la mort

“Lloat sigueu, Senyor meu, per la nostra germana la mort corporal, de qui cap home vivent no pot
escapar”
- Fra Angelico, Mort de la Verge, s. XV
- Bonozzo Gozzoli, Escenes de la vida de sant Francesc: mort de sant Francesc, s. XV
- Fra Angelico, Crucifixió i sants, s. XV

Uns mesos abans de la seva mort, les malalties de Francesc s’agreugen: a part d’hepatitis, gastritis i altres
dolences provocades per les fortes penitències i dejunis, Francesc pateix una malaltia als ulls contreta
probablement durant els viatges a l’Orient. El seu cos queda reduït a pell i ossos, però tot i així Francesc
anomena “germans” els seus sofriments.
És just enmig d’aquest patiment quan escriu el text més lluminós: el “Càntic del germà Sol”.
Poc abans de morir, Francesc es despulla, igual que molts anys abans ho va fer en el moment de la seva
conversió davant el bisbe d’Assís. Amb aquest gest, renuncia un cop més a les coses d’aquest món i es
manté fidel a la pobresa i a Crist, que, com ell, morí pobre i nu.

La meva reialesa no és d’aquest món. (Jn 18,36)

Cloenda

20. Oració per a la pau

Els escrits de sant Francesc d’Assís. Oració per a la pau

- es veu el fratricidi de Caïm i Abel

- es veu qui demana a Francesc restaurar la seva casa
- Francesc vol ser utilitzat

“Feu de mi, Senyor, instrument de la vostra pau”

- Vecellio Tiziano, El descens de l’Esperit Sant, s. XVI
- Hieronymus Bosch, La humanitat assetjada per dimonis, s. XV-XVI
- Giovanni di Paolo, La creació i l’expulsió del paradís, s. XV

Vincent van Gogh, Sembrador al capvespre, s. XIX

- El bon pastor, s. III
- Crida de Pere i Andreu, s. VI

L’oració per a la Pau és una de les oracions més conegudes arreu del món. Se li atribueix a Francesc, però
no n’és l’autor. Tot i així, el primer vers: “Fes de nosaltres un instrument de la teva pau” està inspirat en
una frase recollida per fra Gil.
Se sent per primera vegada en el segle XX en temps de Benet XV i en plena Guerra Mundial. En poc
temps es converteix en una crida a la pau en temps de conflictes bèl·lics. El papa Joan Pau II, Roger
Schuts de Taizé i fins i tot el Dalai Lama l’han resat moltes vegades per invocar la pau.

Que el mateix Senyor de la pau us doni la seva pau en tot moment i de tota manera. El Senyor sigui amb
tots vosaltres. (2Te 3,16)