“recuerdas el que vivía antes en el piso de arriba y echó a su hija de casa y se oían los gritos y luego él tiró sus

muñecas al patio porque ella todavía conservaba sus muñecas y allí estuvieron entre toda aquella basura y las miramos que no se movían y ya no se oían los gritos hasta que se hizo de noche y luego el portero debió de recogerlas a la mañana siguiente algunas sin brazos las estuvimos mirando toda la tarde mientras iban perdiendo forma hasta que oscureció y no pudimos verlas y luego cuando me desperté a medianoche pensé «ya no queda nadie para vigilarlas»”

Leopoldo Maria Panero Paris Sin El Estereoscopio “Así se fundó Carnaby Street” 1970

SALTANTS 14 o 15 gosadies mal escrites

griFOLL

1

L’ aire, vestit d’ aire entre nosaltres, fent-se estrany, músic, nervis. L’ aire, dens, lleu, nu i pol·lït, inacabable, ens duu l’ aroma gegantina, encens de totes les coses. Respirem, el pensament és líquid.

...

Líquids són els pensaments sembrats de preguntes, saltants de plata pels peixos sense resposta, posa-hi les mans, escolta l’ àngel grec, agònic, resolt...

...

Bat en va el color contra la llum. Violeta místic, betums de Judes fins l’ escola Damas(quina?), trementines! Literatura tacada d’ ordreS, crucificada. Però abans mor la pedra, dura la sang...dura...( ve del cor).

... Dura pedra immoderada paraula malalta que caus de la boca i sobre el firmament prim d’ una fulla t’ abalança’s com la gran baba, big bang de totes les babes o gota de sang del crim llis que ens habita, això s’ escriu i s’ amaga, et dius. Les veus entonen rèquiems contra el poema.

2

... Poema, salta com un altar cap per avall, rodola jove i profeta, cabelleres endins trinxa caps: gira’ ls. Tot cap per avall, tot increïble, certament ho saps, ho sabem: no hi ha realitat.

...

Realitat que puges a la meva síl·laba :Foll en som set-centes vegades set per realitat més set(s) infinites que albergo. Saps sumar? Doncs quantes pedres sumen tretze nits i ésser tres cops reencarnat en albí?

...

Vins, onades de vins, de beuratges per beure calents fets de fulles que salten i brillen a dintre l’ hivern, que hi fan somnis d’ una nit d’ estiu i totes com campanes florint-hi abraçades, bevent el caldo calent, oceans fent fum a l’ hivern.

...

L’ hivern dels boscos blaus, l’ hivern com una forma de poesia, un trencar el gel a cops de pic, a cops de Blake, de fer-hi desert amb el rei Llangardaix, xaman d’ ànima d’ escuma amb plata, fletxa i apòstol despertant com un lliri.

3

... Lliri que canta, lliri definitivament lliri, místic lliri, lliri de desert (que tampoc existeix), estimada absència, guerrer sense guerra ni constel·lacions ni oració, lliri insubmís, lliri que canta.

...

Lliri, i lliri del viatge: lliri talper, visions de la poma dels tres claus de les bruixes, alquimistes del verb vegetal, roda, roda-la esdrúixola, ‘nem a l’ aquelarre.

...

A l’ aquell arre del galop, anem a divulgar-ho. I q’ ombres seques de sang vegin-se líquides el tercer dia, brillant al sol daurat de l’ existència al planeta “misteris sense resoldre” en dejú.

... Dejunen els astres(?) Gira’ t: no existeix res, recorda que ni el record. Jo tampoc, tu tampoc. Només Tot. Déu és farigola, m’ ho ensumo. Cafè, i més...remolatxa, cànem, arròs, pols, res, pedra, repte, neguit, home-llop, poeta, alquimista, puta, força, migdia, quark...

4

...

Quark va sert-li’ l moment, va veure que bevia l’ “Oli”t: s’ Ennuet-ghatva com un místic hindú. Li va trencar les darreres visions, el desig de tornar.

... Tornar-hi a caure. Fantàstic, la fantasia és fantàstica!, va dir el Joan que savi reia, que savi jugava, que savi estimava, que savi en hebreu vol dir despertar, i és mentida, reia que no ho és.

...

(És perdre’ s, Hegel ho cantava, ara no, és esclatar, Rimbaud va fer-ho. No parlo de pretendre, dic del fet. )

Si cada gra de sorra és un informe complet de l’ univers.

Si no ets mai tu el que parles. ( Dius) Trenques i enganxes a veure què passa. Tu esculls (?) Són senyals, però teves. I no. Miralls i viceversa. ( la por i la defensa -que la fa créixer-)

Sense lletres, deixant un rastre de records passava l’ home abans dels abansos

5

cantant populars, dites redites precioses com serpentines de gola que hi fan pessigolles... L’ home dels abansos és el contrari al dels “avanços” ( tal i com mals’ entén).

És cert que l’ univers és llegible, va fer el cec-invisible amb l’ angle divers que feia bufar. Si algú et parla des de dins d’ una mentida- com ara una limousina- que collons ha d’ estar en res cert? ‘ nem vora la via o boscos amunt...

Celebrem i descobrirem el per què!

Canten els nens vells: mori l’ ego, lero lero, mori l’ ego, gugugu, legu, legu, moooori!!!! I segueixen, perdent-se enriolats: mogui l’ eeeh haha uuu gugugu leguuuu tuuu hahahaha moriii??? L’ eguuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!! gueeeeeeehhh???? gugugugugugugugugu guuuuuu!!!!!! Hahaha.

Porteu-li un nen al pre-suicida i es queda, va dir l’ Stallone.

Recordo els amics invisibles, quan van marxar vaig entendre això de les realitats.

Un dels efectes secundaris de la mort és tornar a la vida. És freqüent.

Qui es reconeix al mirall, que duu sempre la mateixa carota?

No escric, no dic. Compleixo una missió fa cinc cents anys en contra d’ una pesta, no, la negra no. Era una cosa del gran Zimbaw, a les muralles dobles del poblat Africà, quan hi va arribar un

6

peix podrit de mar, una mena de salmó proteu, no ho sé exacte ni res, jo sóc un andao i ho faig des d’ avui, n’ ho m’ hi veig pas.

Angelus Novus. Als sis anys, un Cronopi abandonat. La Poesia és l’ Enfermetat, els petons als maniquins, un peu, tres hores, ja ho saps, que no recordis les dates, ja ho saps, vens aigua a dos rals, inaugures fonts de vi. Fas que a les mans m’ hi vinguin pomes i no estàs segura de res. Ja ho saps.

Però sense paraigües, sols una cafetera japonesa, gràcies... I dues tasses... Al meu quadern de ceres,dibuixos del carreró. De tots colors. Intents lisèrgics per a pintar el record. No era Lisboa ni era de Nit. Ha!

Totes les maneres d’ escriure el tres, triades, formen un triangle ternari. En fem tríptics críptics a veure si ho pillen? Engeguem misteris, va! ( el tres és el número del Mestre, no sé quin ni qui ho diu, però...) Hi ha números que ens persegueixen. I ei, els obsessius són ells! Sophos, sopes d’ all per la ressaca o no, de ceba amb farigola. I a fer genomes, va, que demà hi ha cole. ( Cole, EsCola: El naixement de la Tragèdia: Mal-formacions amb greus sec-u-eles...) Bactèries que tiren el tarot, llenguatges descobridors de silencis parlants, suïcidis dionisíacs, Zaratrustra amb ADN i unes olives per emportar. La por. Gràcies. Bar “Sigmund”. 68. Cavernes i factures. Hiberndrola. Cànem i Clonazepam, un cavallet de fusta, li ha caigut el cap aquesta tarda, de quan era xic un caball er a algú davant de casa avions i demès, marcians i naus tirant ous verds amb punxes fins al vespre. És greu, doctor Raons? Jo també en vull, diu ell.

7

Té, però t’ hauràs d’ ajupir. Neixen a terra, ran de peus, no volen torretes i corren com culs del Jaumet. Ah, són fosforescents i també beuen suc de taronja. Sí, per les orelles.

No caldria pas tota, però si fos el cas i s’ hi caigués, de què és millor? de roure o de romaní? -Tu vas sentir que era un jardí? -No, jo no ho recordo. -Perquè és només el que encara ha de venir! Li va dir a l’ Alicia. -A Psique li van trinxar... -I Magritte? -Magritte és el porter.

I els matèrics? Amb o sense, agafa els màgics, va dir la sàvia proteïna...

I no va passar ni un mes o poc i mig de llunes, que a la d’ ésser dit, en rescatar camí, lluneta endins, un ou de llum hi feia lluerna. Hi regiraven els petits escura dies encar vestits d’ or i metzina, nobles a la causa.

El meu avi em va deixar les paraules del Lorca: El mascarón. Mirad al mascarón! I sí, el verí ja arriba al bosc, ho veus? Però jo porto xocolata de Portugal, i tabac de l’ Estanc, i ja hem après que es viu de tres maneres que són mil i fan les banyes, les tres feretes, el 3. Si vols escriure, no pensis, si vols pensar, no escriguis, em vaig dir. Massa coses alhora, tu! I si un dia et ve de gust o s’ escau, potser ho llegiràs i et farà gràcia o li servirà al psiquiatre per tenir-te tancat, drogat, sempre més o més. I mira. En faran un estudi i seràs un bitxo de laboratori amb el cap enrampat. Mentre em deixin un llapis, que facin. Només necessito el llapis.

8

El llapis i prou. “Llapis” en hebreu vol dir “llengua viva”, i si m’ ho invento, també regalima. “y te veré por vez primera quizás como Dios ha de verte” de Borges et diré, i riurem del borni. Serà un dia lúcid. ( Cada poema hauria de ser un ènema pels senyors de l’ acadèmia) Serà un dia lúcid, deia. Quan fa molt que ets mort, trobes a faltar la vida de tal manera com la papallona sortir del capullo quan ja està preparada.

Tres tresos fan sis, més l’ altra: el carreró, la roba, els llibres, trets i sexe, traus i nata, lluny i a prop, l’ un a sobre i l’ altre a sota, sofà que es desmunta i plega, ell, dic. Sí que recordes les dates. No n’ hi ha. Som nosaltres, que tampoc. Un flaix. Un flaix que ho conté tot: mel, pell, claus, metàfores, taules de pedra enmig del bosc, danses folles a la plaça gran, la llibertat total de sentir-se totalment lliure, com si fos un fart de veritats i tot estigués passant, l’ efecte de la sobrietat extrema!

Ho vaig contar, i ei, amb quatre fustes i una manta ho fem. Voler és volar.

Volar és saber que ja voles. Cosa de volats que volem, i que volem volar.

L’ escombra és un llapis multicolor multidireccional que escampa poemes xamànics, receptes d’ Amor infalibles , que dibuixa pans de pau i n’ hi ha per tots i per sempre, i no necessita que li facin punxa de cap mena... branquillons de cera, ceres a l’ oli, olis del greix, greixos mamífers de colors, tiranosaures folls, trementines, rajoles, agulles, l’ Unicorn el vaig veure, sí, i escrivia a vegades, va anar-se’ n camps rojos endins. Jo encara empaito fades...

9

griFOLL 29.09.2013 casserrespoblepoema

10

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful