DÉU ÉS AL REVÉS

griFOLL

“Estic a punt per anar a qualsevol lloc estic a punt per desaparèixer en la meva pròpia desfilada”

Bob Dylan

“Res és real fins que s'experimenta”
John Keats

“Contra tota opinió, no són els pintors sinó els espectadors els que fan els quadres”

Marcel Duchamp

1

DÉU ÉS AL REVÉS

Sols qui empren un viatge llamps de dins endins sabrà saciar la set dels móns de fora, qui domini sense que domini venus i mercuris, sols qui hi bufi desmesures i s’ hi banyi, amb les follies i les bruixes, caci al vol visions de la fetilleria més ancestre, certa com un bri de cànem, tindrà la fe que li darà la imatge de la bellesa -i única-, l’ honra de contemplar-la en vida. La bellesa és una mossegada a l’ ànima i és un orgasme d’ ectoplasma a l’ altra banda de la lluna a tot eclipsi, déus i diables en perpetuïtat d’ un aquelarre sense temps; el temps se’ l menja l’ home. I l’ home és cec. Sols qui gosi perdre-hi ossos i, en el retorn, la captivitat que és l’ absència, la més alta estranyesa, enyor de morts, de tots els morts mil·lenaris enyorant viure i ho pugui suportar, que miri. Sols qui observi fins arribar al ritme causal d’ allò que és observat, ho veurà. Sols qui no desatengui la follia que ens és part, existirà. Sols qui comprengui que tota salvació resideix en la imaginació, aprendrà. Sols a qui no li importi perdre i se la jugui i fugi del ramat, i faci d’ intuir la brúixola més certa. Sols qui, a mesura que s’ enveli, guanyi en ballar-la, dansi la dansa quan en toquen una altra, es descarrili afamat, salti pel barranc més abismal, volarà. Sols qui mori emprenyat

2

amb la mort serà ressuscitat. Sols “qui no accepti l’ esperit plantejat”, qui no es conformi amb “el llenguatge de les paraules”. Sols qui arribi a “ser espantós, serà bell”, coneixerà la bellesa, que és ser-la, que és veure-la, que és haver-la vist, conegut. Imatge de les imatges, jeroglífic exacte del caos precís penetrant-te baix l’ efecte a la sang fins els caps de la flor sagrada que neix on hi deixa l’ esperma el penjat, lucidesa in extremis. Sols aquí, qui comprengui que la comprensió no té res de comprensible,- ni li cal-, que s’ és o no s’és i tot és misteriós o res ho és. Sols qui, de sobte, una nit qualsevol o el dia menys pensat descobreix que tot és mentida i s’ hi posa a jugar: Comença el joc i és borrós, hi ha molta llum dins les coses, les eleva d’ esperit. Per exemple sóc enmig d’ uns boixos espessíssims on hi passa un rierol d’ aigua molt neta, hi ha molsa, sembla que es mogui, no és plana per sota, em pregunto de qui deu ser la pell i a sobre de quina bestia o cosa viva puc ser. Ni un instant, em faig xic, caic al riu i em surten rels, moltes, i de pressa, llarguíssimes. Recorro el planeta, l’ abraço, és calent però sent fred. Plorem junts, tan junts. La terra, els oceans, la nit i el dia i jo som una sola cosa, una pilota de molsa i rels enmig del cosmos infinit. O també, per exemple, quan –depèn de l’ Absurd, Absurd entitat, dic- descobreixo que se m’ obre un tall blau cel al braç, fa un cop de llums i torno. Però no, ja no torno jo. Qui hi va no torna. En torna un altre. I cada volta que en torna és l’ altre, l’ altre, com tot però conscient d’ aquesta bogeria salvatge, foll d’ amor per fondre’ s amb tot, amb tothom, foll fins l’ Olimp... Hi jugo des què en sé: deixar-se anar... I prossegueixo ( va, que em faig el serio  Déu és un atac de riure.

3

Déu és una planta i una pedra amb una serp a sota amb sotana que pica. Déu no para d’ explicar-t’ ho, però tu vols paraules. Déu és si agafes la terra amb els punys i n’ ensumes la força. Déu, buscat, és déu que acabes de desfer. Dit, assenyalat, tot déu anul·la a déu. Déu és al revés. Per exemple ( venint dels boixos d’ abans): Tot és borrós, el món i tu –i jo- som una pilota de molsa enmig de l’ univers, molsa càlida i rels, rius, oceans; i l’ univers és rodolar-hi! Moltes pilotes de molsa baixen boges per la vall del bosc de quan érem petits i tots els nens d’ ahir, d’ avui i per tornar, correm rient al darrera. Déu és això. La vall no s’ acaba i ens mirem entre nosaltres i les osties que ens fotem són l’ ostia. Aquestes osties són més hòsties que les hòsties, són nens rient que mai es trenquen a la vall del cosmos. I és veritat: no es pot estar trist, rius. Només es pot estar trist com un nen quan n’ està, la resta és imposat! Déu, Déu és deliri, desconeixença absoluta, dígue-li viatge, cançó, cantonada amb xaman, bosc amunt sota la pedregada menjant bolets, desmuntant vaques, finestres cap a altres realitats, collir les herbes pel reuma, entrar a la granja de pungons de les formigues a mamar, tornar-se fera. Esdevenir, en el big bang, el mamífer primer, l’ udol més vell que encara ressona i el pots sentir el tens a dins es diu Vida, es diu Déu, es diu Tot, es diu Res, és l’ Amor i no l’ és, és un negoci, és un pardal, és la falòrnia, la CIA, una cafetera exprés, una visió, una tripada, el senyor, és una gràcia, un bolet barrufet, un bigoti que el mata, llibres i llibres, una sargantana, la de l’ Anna, la de Ses Illes i la del Roc de la Mel...Prosseguir sempre (qui no plora no mama: pessiga’ t, arranca’ t un pèl púbic o imita a Rimbaud. Si vols anar-hi, si enlloc vols anar i de tot arreu fugir, pots fer-ne una cançó: de buscar). Prosseguir com una mala cosa, que vindrà la mort i tots tindrem la cara del Pavese. Prosseguir buscant. No importa el què, el “què” és un tot, és Tot. Tot concentrat, fusionat en un punt il·limitat que t’ hi inclou. La imatge, la “cosa”, el “misteri”, la gràcia i la “gràcia

4

divina” i la que no. Prosseguir, que cada passa és un nyac més a la rosca mental de la imaginació. Prosseguir, moure peces, fer invents, resoldre jeroglífics, jugar a escacs amb els morts. Prosseguir, que tot això que veus no hi és, ve a ser del revés i ramificat, molt més profund. Prosseguir. Només prosseguint fem més dèbil la barrera entre la vida i la mort, entre l’ home I l’ amor. Prosseguim, que estem fent el “moment”. El “moment” ens que vius i morts ens trobarem i fundarem l’ amor, al fusionar-nos. Prosseguim, el “moment” en que crearem i serem déu, que no és mort, és que encara ha de néixer, l’ hem de fer prosseguint. Prosseguint, hi ha mil i un llocs on agafar-se, tan li val si són certs, res ho és, no pas encara o només sí, prosseguir. Prosseguir començant des de qualsevol mentida i amunt, fer-la grossa, vici, filia, necessitat, religió, etcètera. I aquí, rebolcar-s’ hi, quedar-s’ hi enganxat. Prosseguir, aquesta és la missió i aquest és el sentit i cap ni fora d’ aquests és menys cert ni més fals. Si tot roda, si tot va cap al mateix lloc, si sols hi ha una sola cosa: Prosseguir. Prosseguir és fer l’ amor, fer l’ amor és fer a déu, déu és amor fet, en pausa fent fora el temps, l’ espai...hi deixa la suspensió. Déu és amor en suspensió. L’ amor en suspensió és tot el què ha arribat a ser-ho prosseguint quan fa l’ udol. El sents? Esborra-ho tot i sols escolta, jo no existeixo, només prossegueix escoltant. Sents qui ets? On? Ho sents de veritat? Jo no existeixo, ja t’ ho he dit. On diries que ets? Saps de què formes part? Saps quin és el teu nom? Podries resistir-ho? No m’ escoltis. La veu és en tu.

griFOLL 27.09.2013 casserrespoblepoema

5

6

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful