DES DE DINS D’ UNA GOTERA

griFOLL

“¿Seré yo el último mamífero?” Jesus Lizano

1

DES DE DINS D’ UNA GOTERA

Nu vidre, ulls al món: l’ encontre de l’ home amb els homes. Tu què vas veure? destins? presencia? cos que et limita? paisatge? ( m’ aparto del full, mar agitada, i t’ observo), véns i vas amb peus tristos; jo vull dónar-me’ t, ser teu, cosa teva dic, prô demano: sóc l’ ego is més, tot paüra, remot, reviscut, per llençar... Prô on vols anar?, dius. -Amb les pedres, quiets, allà on no en tingui la culpa.-No hi ha camins. ‘Nem.S’ ha d’ estar atent, intuir. Molt atent: tot es mou tan de pressa que pot semblar quiet com un món fet de temps. Existeixes? Tinc molta por. No dius res. Esbarzers. Mengem mores: paladars tenyits i set. -És inevitable la tristesa.- Seus, els teus peus tristos a la font. Bevem i ens regalima un raig de vida, dos, més (fan mandíbula fins la barbeta cercant un cau, dos muscles, piga o pèl on arremolinar-se), ens eixuguem amb la màniga, osía l’ avantbraç. Després del pas de sis falciots, seguim. Passen mil anys. Estic més bé, dic. Jo també, mira! Els teus peus riuen.

2

Una musaranya els hi regala pessigolles. Gràcies. Jo també. Des de sota la Xicranda borda, fonoll roig i algunes Escabioses que ens miren baixant dels Rasos, dient que rodolem, que rodolem, que no perdem els jocs, s’ enfila el primer vers del poema que cercàvem ignorant-ho. Al costat tot d’ Ulmus, Jonca Canina, Brolles Hirsutes, Satrapies d’ aigua, bardisses multiflora... Ens hi llencem. ( Per això serveixen els poemesque no la poesia-, per a desarmar tristeses). Dius que ens vam començar a moure usant la poca fe que ens quedava, que com és que ara ens en sobri. I que si la podem repartir, oferir, dar-li a algú. I jo no tinc respostes prô m’ agrada tant escoltar-te. I també dius que ens estem despertant, que per això feia tant que dormíem, ens preparàvem. I que tots aquells malsons eren batalles que ens hi duien. Que qui no es desperta cansat és que les deu haver perdut o no lluitat, per això no s’ acaba mai de despertar en tot el dia, en la vida, en l’ existència, en l’etcètera. Segueixes, prô ( canviant el compàs): que cada vegada t’ ho creus més, que el què ens nodreix és el mateix que ens destrueix ( tatoo angelina jolie, també és bo llegir-la) i viceversa. I que et tatuaràs tota l’ esquena amb faltes d’ ortografia ( que tampoc existeixen), perquè els “errors” són personals i intransferibles,

3

els errors són originals i originaris, l’ art ve dels errors, en surt. L’ home és un error, ha de fer errors, meravellosos errors, si fes perfeccions no les entendria. Dius, dius, dius. M’ agrades, m’ agrada, regràcies. Detalls d’ una sargantana a part ( parint) allà a la vora, et-em preguntes al vent: i sí déu meu teu seu, què, mira, i m’ assenyales al xic rèptil i a l’ amfibi: uada! un tòtil. Sempre en passen. Depèn de com cau la llum dins les coses, les coses són unes altres. Al no existir, ja passa. Passa un trencalós i li riem cridant que no som el dinar, s’ emprenya, fa mesos que no menja i mira que arriba a ser lleig i trinxeraire. Llença cabres pels barrancs. I no és perillós per a l’ home? Si et cau la cabra a sobre! ( No em tornis mai més al manicomi, tots els poemes són fugir-ne, més ja no ho puc dir, cridar d’ altra manera més efervescent que jo conega). Sí, hi ha de tot aquí, però sempre és fugir, no només per covardia, sinó i sobretot per escapar-se de tanta hipocresia, és indigerible, podreix, fa malbé, malalties! Al mercat hi ha de tot, sí: budisme, hinduisme, cristianisme, gnosticisme, classicisme, capitalisme, nazisme, judaisme, narcisisme, nacionalisme, pomes, peres i rellotges gegants, prô ni que ho compris, només ho tens. Ho tens, no és tu, vull dir. I tria! I remena, que el que no mata és mentida! Tu creus que tenim alguna missió? Sí. La meva és ‘na amb-on tu. Nooooo; no val! Sí, crec que sí, prô no sé quina. I tu?

4

Genial! Juguem? Juguem, ha! Juguem sempre més! ( si algun vers et varia, per ínfim que sia, l’ estat animós, traça-hi un traç) Imatges del joc ( verborrea: medicamentosa): En la tarda que envaeix, no pensis res, avancen roges llums cap als endintres nostres, escalfen i acaricien, no es descuiden ni una cèl·lula, ni un àtom, ni un quart de quark: són d’ amor. (quan hom es creu faltat d’ amor, que en doni més del que en pugui rebre, va dir el comerciant savi, savi prô comerciant mentre comerciava, que ho era i no se’ n sabia estar, mira.) Així los cossos càlids sobre l’ herba, entre bardisses multiflora tope kitsch si vols i brillant tot i posa-li una banda sonora més que cursi però és que l’ enamorament i la lisèrgia, no són lo mateix: endògena o exògena, prô iguals? (Què fa la por? Diu mentides.) Dos cossos de pólvora com una espeteguera de petard’ us màgico-rituals el dia de la festa als déus de la follia uni vers al alts dalt l’ altar ( que no n’ hi ha) volant, gira-volant l’ un pel damunt de sota l’ aire just de l’ altre, cargolats en vol, tombant, lliscant sense tocar cap terra ni res més, fent una dansa en l’ aire tancant-se en ella mateixa i expandint-se al mateix temps, com a batecs, lents batecs de llum encesa roja suant jocs d’ aire giragonsant-ho tot fins rebregar la medul·la, pells de gallina elèctriques i gens estàtics súper pessigolles de les bones que enrampen a la nuca, als mugrons, a les ungles; quan et sents els cabells, saps aquella sensació? Sí, i que els sexes bateguen

5

prô ni recordes que tens cos... Capítol dos o segon(s): Quan res ens vingui d’ aquí... D’ on? És un dir, prô a punt de ser un fet. La llibertat? La vols? Podries? No la vull, encara no. Hi ha coses que m’ agraden. Tu, això, recordar l’ olor del cafè, del pa acabat de fer, la saliva, aixecar rocs a veure què hi ha, tastar flors diferents a veure què passa, mirar-te quan em mires, mirar-te quan no em veus, olorar-te, que, siguem on siguem, seguem a la darrera fila, a la darrera pedra, a l’ amagatall més secret de tot el (des)comtat, aquests defores tan de fora, tot és nou a cada peu o cop d’ ull mínim. Sí, això m’ agrada. Que les cases siguin pedres, que les rels s’ enfilin dalt dels arbres i les copes siguin sempre plenes, afruitades, amb nius i ocells cridaners que demanen cucs. I la mel, la dels alquimistes de l’ altre dia, molt, molt, encara ens en queda? Sóc molt petit, encara m’ enyoraria... Tots som petits. Jo més! Sí. Acabes de guanyar. Rius, molts, amb salmons que van ab m’anivella, ànimes velles fent l’ amunt dels amunts a fer fills que després baixaran, faran salat i torna al born.

6

Té, tasta això. No em recorda a res. És que ja som dins l’ ara! Des de quan?! Riem segles, sis o tretze, més crec, molt, sí, vaja. Mal de panxa de riure, i a les galtes ( quan fa?) Les caço amb la mà. Té, més! D’ Ara ara! ( Atura’t. Juga. Res és. Tot també: paraules de la veu.) Explica’ m coses, més coses, dic. Haha hi havia una redada que es comprava l’ escalextric i una pompa enveritable que li deia al seu mir d’ all: i quina tres orquetes i no sé quants nans són els més llops? I els nens li passaven un tronc a la bruixa més malvada del far-west, amunt, molt. Què? Ja està? No, no. L’ acabes tu, com tu, lector-visor-visionari A: Qui ets? Què sents? Què saps? Sóc el què sento quan no ho sé. Si ho sé, només ho sento; i sí, ho sento, llavors ja no sóc. Encara em dic culpes, perdona. Sentir “culpa” et ve de demanar tant “perdó”. Tu, jo, trobats, el món, més coses, el poema, la poesia, està succeint? La nostra mort és verge? La nostra mort? La nostra mort. Sempre és verge, com la vida. Que reptes bobines? Uf!

7

Fu. I la por? Ahir tenia gust d’ aigua seca a la boca, no la podia obrir, com si fos un bolet, que no en te. Ahir se’ m va quedar la mà enganxada entre paraules més mudes que una llengua sense cos fent salts, els últims, sobre gel. Vaig hivernar un moment ahir, em feia mal l’ ànima i el reuma del pus aquell, te’ n recordes? que se me’ n va ‘nar a nedar a les sangs, doncs hi era, però ara ja visc, mira. A mi també em vénen filferros al fetge a vegades, i encara tremolo i vesso cera bullint per les orelles, les abelles em raspallen els fiblons pels ganglis i avisen a les serps i als escorpins i a les escopinyes, aquestes últimes res, prô vénen igual i també faig hivernacles per dins. Que ens acostem a la mort? És que és una roda. Ens hi acostem i ens n’ allunyem. Ah. Tot i res som una paradoxa. Saps que és una paradoxa? No. Jo tampoc. Millor. Dient res es pot dir tot i viceversa, no? És que no és qui diu, és qui ho rep, com ho fa. De fet, també ho rep el que ho diu. Tot és rebre per tornar-ho a donar. Rebre i donar. I qui se n’ encarrega de què les coses vagin allà on han d’ anar? Ningú, tots, és lo mateix. Hi van, tenen totes les formes,

8

és com si ni els hi calgués ‘nar-hi. És una paradoxa. No sé què és. Jo tampoc. Per això mateix. Et puc fer un petó? Es va ficar un roc a la boca: arra gí! Era un còdol. Proveu-ho, prô no aneu molt enrere que escanyussa a matar. Morir d’ un petó ja s’ ha fet, sense pedra, prô. Llisa, fa com una tercera llengua solta, pesada. S’ ha de fer amb ous, ous de perdiu o d’ oca o d’ estruç o de dinosaure. O li trobes més sentit al què remou a la gran massa? Quina mena de truita més xunga, no? passo del revoltijo. Tens més fe? No sé en què, prô sí. La fe vol carn! Haha La carn vol, vol, volem! La volem! Volem! Demà serem absurds, prô demà tampoc existeix i ser absurds serà està en contacte amb l’ absurd, gran meravella, no? Total! Sí, total...Qui ho diu tot això? Qui xerra? De què? De quins? Ve de l’ home, de quan es troba amb l’ home. Diu de la soledat, i diu de la por, i també diu l’ amor i la mort, diu la llibertat i els cossos i el poema i prova de trobar-hi poesia, que hi és, a fora, que és a dins teu, hi és. Enlloc més. ( ara corre i ho vas a dir als papes, que quan siguis xic vols ser poeta).

9

griFOLL casserrespoblepoema des de dins d’ una gotera 23.09.13

10

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful