1

“Después de la sutil locura se agranda mi Dios en los lirios, empiezo a darme luz en las esquinas” Francisco Matos Paoli

EL VIATGE
( CANT A LA FOLLIA)

griFOLL

2

Descobreixo la vida. La vida em cobreix: m’ unta d’ amor. I tinc cos, i paraula; I sóc home foll. Foll, imminentment lúcid. No interpreto: transito. Les mans recullen, els ulls s’ enfonsen en l’ espai desfent distancies. El pols duu el ritme de la terra. Sexe és bosc, i bosc, camí. Misteris de tot arreu, reunió de misteris: Déu? M’ entrego. Déu sap quina mena de criatura m’ ha fet: d’ aigua i carn amb desig, mamífer sense moral, paüra i cant: l’ autodestructiu, arran d’ abisme. Déu, Ella, ho sap. Ella que es va fer dona, llengua i plenitud de parla florida als vents. Ella que va pronunciar el primer vers.

3

Ella, Déu, la Poesia invisible del temps infinit on habitem desconeguts, tímids, dolguts, amb el nas ple de sorra, desèrtics. ...

Ella, gebrada que bull o de signes així, senyals que diposita llargament i tu veus. Senyals ( travessa la follia!) al vent, d’ advents. Senyals ( trenca la tanca!) del crist de la saliva, baba que no callis. Mel que t’ hi clavis, que diguis com n’ és d’ espessa la vida a les galtes, al pit, a les cuixes, al tacte del somni. Ella, Déu, la Follia, pren-te-la com un viatge, ( A la follia no s’ hi cau, s’ hi arriba), i posa el cap a la turbina, al turmix. I vinga, trinxa, trinxa! Hem de partir de tota il·lògica. Hem de caure set mil set santes vegades jugant-hi. Jugant a la fressa, al vertigen. Sagnar fins que ens despertem entre lliris. Sí, lliris, ells que saben el color inevitable. I fer que cantin aquest cant, el cant a la follia, a la follia d’ existir on qui va encertant-la pixa fora de test i qui perd la raó coneix l’ Amor, on delira el deliri que passa primer i en aquest l’ apedreguen fins l’ últim, quan ja no hi ha pedres i els homes de seny li fan escopits de cicuta. ...

4

Descobrim que la vida és viatge. Viatge de folls, la resta s’ hi queden, s’ acaben morint. Ella, Déu, Nosaltres, els Folls ja hem partit fa principis, sense principis ni finals, directament. Sabent que tot rumb és fals, enllà. ( No diré mapes ni brúixoles ni rellotges. No diré mentides). Veritats? Moltes o cap, li és secundari, terciari, brut. Parlaré d’ Ella, Déu, la Déua Follia a qui jo reso cap per avall i des de la teulada quan plou molt i el món s’ acaba. Llavors, quan caic desmaiat, ve i se m’ emporta. Te móns per a tot. Els fa. Jo m’ ho miro, remeno i provo d’ aprendre’ n. “Lo més divertit és que res te sentit”, sempre diu. I riu. Quan Ella riu s’ acaben les malalties, s’ entenen els homes, m’ entren al cor nens saltant i hi fan l’ alegria. Si mai et mira la Follia, escolta: La mort no existeix, sigues foll. El dolor s’ acaba acabant, sigues foll. Déu ets tu, sigues foll. “Estima i fes el que vulguis”, va dir Sant Foll.

...

5

Cantar-li a la follia, això és fer ganyotes i a la que prohibeixin una cosa, fer-la. Dir-se allò que ve de gust sentir, cremar paraules sota l’ aigua, llunes escrites a les roques profundes plenes de llums exprimides que s’ hi fonen tèbies i fan bé. I jugar al joc d’ aventurar-se a descobrir de quin joc es tracta; i construir-lo: fer un joc més foll que perdonar, i perdonar-ho tot. ( Somriu, Follia; és bella com un gra de sorra o més.) ...

Les set nafres passaran, diu Ella. Calen: són forats per poder-hi entrar, però no en feu sang de la sangs, imagineu-hi dibuixos de besties amb venes inflades que us llepen, sou folls: vesseu follia, tot li és possible al qui vessa follia. I diu també: Enamoreu-vos fins la pólvora dels ossos, sense límit. Enamoreu-vos de les coses, dels fantasmes, i de les persones. Enamoreu-vos de les pedregades i de les ganivetades i el dolor caurà del cop, dels talls. Enamoreu-vos de vosaltres: oblideu-vos, feu follia i delireu-la. I tingueu buit el pap i netes les orelles, l’ entrecuix apunt

6

i sal al mar i, rius amunt, de nit, feu-hi fogueres, fums ancestres. Invoqueu-me i us duré allà on embogeixen fins del tot les bogeries.

... Cantem:

Follia, tu que hi rasques, tu que hi toques, que hi arribes...pren-me; els meus costums desacostumen. Duc tan brut el cap: sóc l’ home-mosca...endu-te’ m amb tu.

...

I allò de:

som aquí, els apòstols teus, Follia nostra, rafegues de zel escup, o llamps i trons i desmanega’ns els cervells i omple’ ns de xocolata l’ ànima descalça fins el nas. T’ ensumarem pels carrers molls, per sota els ponts, per sobre els rius, damunt la pell dels camps; damunt la pell dels arbres i damunt la pell

7

dels cossos. Ensumarem móns, pèl, peus, alls, dits, calç, sang, vins, fems, sucs, conys, flors, mel, maduixes, ous, genolls, tendrums, carboni, èter, cloroform, juscall, melics, encens, vidalba, morts, saliva, cera, estius, esquenes, llits, llençols, pluges sens nord...

...

Sens nord, Follia Nostra, Amor sens mort ( “a-mort”) -pintPerdent, per fi, tot seny n’ hi diuen? Les arrels tiben de gana d’ imatgeria poètica, demanen Vida. La Vida vol beure, ha de beure i només beu Follia o no és Vida. A glopades. La Vida és un riu fresc, i la Follia és quan tens set i hi beus; i t’ hi confons. I se t’ emporta el riu i beus i beus i beus i vius, i ho saps, i ho sents. És la Follia. Aquesta lucidesa extrema, veus com brilla? Tot és quiet i es mou a mil cops d’ ull. Dins d’ una gota , al fons a mà dreta , germinen deserts, un lleó; i la pantera, al costat, planta selves, hi te l’ ull a dins i s’ hi embranca. Mai més donarà voltes a la gàbia del poeta estimat.

8

L’ amargantor que fa pessigolles a la campaneta, l’ amargantor dels tròpics... sents els gustos? Tu en saps. I em sents. ( Em sents com jo sé que a mesura que el poema avança més caragols sento a caure). Ingràvida Follia ingràvida, gràcies mil i una. Tu, per ells, ets el manicomi sencer... Fouc l’ Alt els hi va dir. “I els Hikikomoris són víctimes!” La Follia els hi crida que crida; Déua que callen els homes de seny, tan malalts. (L’ Alt? ) L’ Altre, els Altres. Mira Goya’ s, pesa-nervis, do’ m canya, circ, jocs de carrers, de fer volar paraigües; i gelateries de safir, petons als ulls... pujo pel fil de saliva que et toca la boca... sortim del camp ple de guàrdies del món... som il·luminats, crema de raons, nàufrags trobats, trobadors de la curiositat amagada... repunts sense punt. Som viatge que va i no sap on, no sap quan, s’ hi val tot, tens paper? Pren-me llapis, de llavis, de grafit, supositori. Pren-me. S’ estimben cavalleresques batalles aquí, però sense cavallers, tot són poetes, sants, putes, drapaires, profetes, bruixes, xamans i sonats.

...

Veus com es desfrena el poema? El pots sentir aquí a dins? És la Follia com un rec in crescendo,

9

sembla l’ alba quan, boreal, entra per entre els icebergs espetegant, igual que el fibló muny les glàndules a l’ aranya roja de les metzines prohibides, és un camp de maduixes que vola i fa roges les aus, una llengua de guepard que et llepa l’ axil·la, una piga magenta que es veu a les fosques, allò que no t’ imagines fent salts enganxosos dins l’ ull del tritó; una caixa on hi és tot. Ja ho saps: només hi faltes tu.

griFOLL 16. setembre.13 casserrespoblepoema

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful