dEU cANts sANTs

que mai, mai, mai ningú ens foti el JUGAR enlaire

griFOLL

1

És com de roure duríssim penetrar-hi. El diaca es dirigeix al presbiteri amb eines de podar i el sacerdot la canta.

Primera cantina:

Al començament, Déu creà una esplanada que pla. L’ esplanada més erta i més seca, i només hi badava la nit primigènia damunt la faç de l’ abisme i Déu mateix s’hi hagué de perdre i tornar abans d’ ésser. I de primer fou un peix, i anuncià les aigües com hi ha mar i rius i plores. I Déu digué: Sigui la llum! I veié Déu que la llum encegava. I hi hagué ulls que van començar a eixir del terra, encuriosits. I Déu digué: Germinin a mirar quan així en siguin capaços. I damunt l’ estepa hi vessà Déu boscos i feres i núvols i trastos així. I dels ulls en van sortir rels d’ arteries i nervis que s’ entortolligaven, i Déu feu la carn a la brasa, i nosaltres els ossos. I fórem els cossos, car era sols cos allò que teníem.

2

Segona cantonada:

(...I ens beneí a nosaltres, cossos.) Canteu-li a l’ ésser, no us agenolleu, sembreu aquesta abundor, digué Déu dient-nos que Ell era natrus i viceversa i totes les coses, una. Canteu-li així, això o com més festa faci: “ et áudiat terra verba ex oremeo” fins que plogui... Pluja, apiadeu-vos. Herbes, oïu-nos. Rocs, escolteu-nos. Grills, apiadeu-vos de nosaltres. Santa guilla, pregueu per nosaltres. Santa verge dels horts, pregueu. Santa alegria-tonta, intercediu, posseïu-nos.

Tercera trobada:

“ Colguen les gents ab alegria festes” Ausiàs March

Qui res desitja, hi és tot. Qui res anhela, te vela, te metxa per fer-ho – en contraposició: oh -. Qui existeix i ho sap, pensa. Qui pensa, dubta. A qui dubta, m’ hi abraço i en ell sóc, digué el Tripi Sant. Tot és al reves. Com a molt, capicua.

3

Quarta perduda:

I no la vam trobar.

Cinquena manera de passejar dins les nits cap per avall i de com no esberlar-se el cap amb la Lluna ( amb (al) maig us cules):

( en forma de forme l’ in ):

Ara és prendre aprendre nous invents noves Ítaques ser-se sense saber-ne. Espetegar una volta rere l’ altra fins que sigui la més rara per saber que res és rar- rara paraulai tornar-hi sense perquès.

4

Sisena anada tornant per la barana:

Els més xics són els que més en saben: Saben que no cal saber-ne.

Els més savis són els que encara no parlen: Diuen.

Créixer és una forma de castració de l’ ànima.

Prenem mai, algú, “certament”una decisió del tot “nostra”?

Qui s’ escapi del corral, que dugui fulls.

Qui estimi, que no esperi.

Totes les lleis han caigut al mateix sac de totes les lleis. Jo duc el foc.

Foll no és aquell que diu que és lloF, t’ estimboques.

La teva i la meva boca, golopeden,

l’ anhel golopeda sempre, és a l’ aguait, fera fina de no la paris que esquitxa.

No hi ha trabuc que es negui a polsos.

Tots som una filigrana. Rimem amb moltes coses, però calçar...

5

O ja no queden arbres o sóc jo que no recordo d’ anys allò de veure cors gravats a les escorces

No sé escriure. Jo sóc poeta. Cal?

Poeta cosa, sóc. A això aspiro, mira: aaaaaaahhhhhhhhh... I Poeta que banca però s’ entra, que branca mal clavi, que llavis m’ hi endinso, sols danso, al final, fires de boca en boca. Per més que la toco, però, no sempre sona; o hi ha persona o s’ enfonsa. Que no en sabem prou, com extremistes auto-desextremitzants fent proves aquí al planeta que erra. Jo sé que és la coca-cola! Son ells! I jo hi he caigut. I ho sé tot. I ara em segueixen els de la pepsi. Sento com m’ apunten lasers quan demano un cafè. Són la CIA, i es fan passar per una editorial d’ antropologia

6

llibertina en hebreu vell vell. La porten una colla, tot l’ estiu amb gavardines. Són en blanc i negre. Encara fumen arreu. Canten una mica, com a les Penícules.

Setena que ve de l’ antena:

San Tiberi de les lletres escrites si comuniquessin. San Tiquari de peixos moderns. PropoSant anar-hi, a viure-hi cada dia...quin silenci de SANTirnos tots endins de tots. Un oceà imagino. Molta llum. Nedem fa segles, tebis, suaus, som una gran medusa que és un globus dins l’ espai, un àtom infinit de gros des d’ on aprendre el pas, el ritme just de l’ existir, la follia exacte. És el moment precís en que hom cau dins la bellesa (la “bellesa sense nom”). És una alçada, no et pensis. Hi ha tanta vida que les primeres setmanes no pares de tenir orgasmes, però no hi ha hagut cap queixa per esCRIT. M’ agraden les coses que no vénen al cas. ( Els casos són molt avorrits). La realitat no existeix. Ho he vist a Internet. Sóc un nen quan descobreix que sempre n’ hi haurà, i serà encomanat

7

estimar i armar-se de llapis de tots els colors i no deixar que mai, mai, mai ningú ens foti el JUGAR enlaire.

Vuitena ( amb diadema i dia d’ avui i d’ ahir de quan un nen no va créixer ni a trios...)

I no provar de fer-ho fàcil, que es farà difícil. I no anar a entendre, que no s’ ha. I oblidar que hi som, per ser-hi. I no pretendre, que és violència. I no anar-hi,que ja ve. I ballar-la ara, que és quan toca “El joan petit esmorza, llet,llet, llet...” I fer allò que no toca. I tocar allò que no sona. I fer la vertical a cal vertigen i xiulant a contravent que no t’ ensorraran. I amant. I amant-te fins l’ extrem d’ amar-te com a qui ames, tu que has amat i saps que l’ amar no te fi. I que ni un gra de judici t’ ofegui. No t’ entenguis mai, és preferible viure, que vol dir no entendre res, i mirar, i tocar, i si no pares de fer-ho, no pararàs de flipar. I allà, abans d’ anar-hi, no hi ha res. I aquí, no ho sé, però n’ hi ha de bones a vegades, de molt bones. I qui riu un cop a l’ any te el pany, però qui en riu més ( el carter) hi entra cada vegada. I si amagues el cap sota l’ ala, no passa res. I ningú te la culpa de res. Pots declarar la guerra o defensar la pau, va dir, crec, una Santa que ho va ser, de Cal

8

Cuta i més. Una que no sé què hi feia apuntada a l’ església. Per mi, que era un truc. Que, d’ aquests n’ hi ha hagut. Ara, tampoc no sé si ens en faríem creus.

Novena que no encadena:

Un home petit va bramar tota la vida. Volia ser alt. Ara jeu sota terra. Un home petit va riure tota la vida. Li anava bé ser petit. Era lladre d’ ofici. Qui sap on deu ser...Era bo. Només robava diners, tots ho sabíem, però es que no parava de riure! I t’ ho encomanava. Era un lladre que tot ell es donava. I era molt savi: sabia llegir l’ aire, les olors que s’ hi amagaven.

Només es pot ser, sent amb la sinceritat, que és un filtre no sempre igual en tothom, però sí que tots sabem quan va no va o si el fem anar. Si si, hi és, hi és... ( internaciés!)

Com que no tinc memòria, aprenc pel pit. Al cap no m’ hi entra el què els sentits em xerren. I no ho sé, però com que no tinc memòria, sempre recordo allò del Sisa d ‘ “avui sóc ric, no tinc memòria” i penso que ell també la recordava. Si és seva. Si la cantava. I recordo així, i també penso més amb els peus que amb el cap, clar. El cap, no ho sé, va bé tenir-ne, eh? però per fora. De dins ni parlar-ne, que t’ ho emplenen de merda i ni te n’ adones. I després no t’ ho sabrà veure ningú per que de merda n’ hi ha molta i tots han caigut

9

a l’ embut.

L’ altre dia, un home xic, se’ m va acostar sorprès de que “ a la farmàcia hi venen drogues!”

Tothom és culpable fins que no es demostri el contrari.

Marejar-se, avui en dia, comença a ser senyal de salut mental.

Ja estan medicant-nos contra l’ alegria. I no és metàfora, és química.

S’ ha confós l’ art amb el cendrer estrany de la boutique, al fons,a mà dreta, on degollen a la poesia tot de polítics, policies, pasassins i passa assins perquè volen voler...

Hi ha molts tipus de gatells, a la majoria ni els hi cal, no dic pas passerells, dic pasassins, no tenen nom. Viuen a dalt.

Un dia m’ asseuré sota un arbre i no escriuré records que m’ inventaré. Un vespre. Sol.

I no s’ obrirà el cel ni sortiran querubins a emprenyar. Passaré. Potser no em moro i aprenc a tornar a començar. Sí... I quan, me n’ he de recordar, als quinze anys vegi aquella noia que em va mirar, se li tiro al damunt! Que aquí encara podem fer-ho tot. I aquí és on ens trobem, curiosament, tu i jo i ara . Esgarrifa que és una passada.

10

Desena’ t la trena:

Que vií ‘vall ‘vall i s’ enfili ‘munt ‘munt, la trena que ens trena i embena i embena i embena fins que acabem habitant amb coixins assassins, depressius, depressors, deprimits, fastigosament fastigosos al putu sofà dels collons i parentela. I no val, per més cursi, la vida és un regal. Figura’ t que hi ets per fer alguna cosa a algú, i que aquest algú, amb allò, fa que un altre, mogui una fitxa cap a un altre cantó, que topi amb una cèl·lula d’ on en creixi un ésser que, de gran, descobreixi com es cura el càncer, i que degut a la desaparició de la merda de malaltia, no mori la millor compositora que ha fet exactament la cançó que està escoltant ara mateix just a l’ altra banda del planeta un home xic que, gracies a la música, decideix no suïcidar-se. Un home xic que demà, pobret, s’ enamorarà. I estarà viu. I quan salti, semblarà més alt. I pujarà muntanyes que ningú no ha vist, que de mirar no n’ ensenyen a les escoles.

griFOLL 28.00.13 Casserrespoblepoema

P.S: No sé d’ on han sortit. Ara les llegiré.

11

12

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful